#raig verd | Explore Tumblr posts and blogs

cronicasdelholoceno · 6 years ago

Text

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista.

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té.

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer. A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió.

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge: l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la.

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern.

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts. La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada. L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts. En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història. Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

#català #crítica literària #ressenya #els desposseïts #raig verd #literatura #ursula k le guin #le guin #ciència ficció #science fiction #review #crítica literaria #reseña literaria #reseña

2 notes · View notes

praza-catalunya · 3 years ago

Text

L’Escola d’Olot, una “Fake News” amb 150 anys d’història. Fundació Vila Casas

J. Vayreda_Recança. 1876

Ell (Joaquim Vayreda) no pintaba al davant del natural: se l’enduia, s’el gravava al cervell, l’acariciava i l’escollia per dintre; i en arribar al seu estudi, de les visions de tot el dia, de tot l’any, de tota la vida contemplativa, en buidava, a sobre la blanca tela, els raigs de llum, de verdor i de poesia que havia anat recollint en ses llargues oracions a les montanyes; sortia al camp a banyar-se l’esperit, corria les frondositats dels boscos,(...); i, sadollat de visions, paria a soles, com fruit ditxós de la terra. (Santiago Rusiñol, La Veu de Catalunya, 1894).

Agora, nestes meses que semella que é posible saír do estado de pandemia no que está sumida a humanidade, a Fundació Vila Casas -atenta como sempre ás manifestacións presentes e pasadas da arte en Cataluña- vén de abrir nos Espais Volart dúas mostras totalmente dispares. Unha delas da obra actual de Antoni Llena, e outra ben curiosa titulada L’Escola d’Olot, una “Fake News” amb 150 anys d’història. Que motiva que agora se procure desfacer un aserto totalmente aceptado? Hai algo que “molesta agora” dos traballos e creacións da saga familiar dos Vayreda e compañía?

Me. Domenge, Nena. 1890

A exposición L’Escola d’Olot, una “Fake News” presenta unha amplia variedade de pezas de pintura, e algunha escultura, das persoas que se dedicaron á creación artística desde mediados do século XIX. En total unhas 70 obras para dar boa conta das producións de quen sempre se tiveron por membros dunha escola artística consolidada e centrada na paisaxe da Garrotxa, tan especial en si mesma, pero que neste caso foi aínda idealizada. Para ter unha idea ben aproximada do contido desta mostra, paga a pena mirar este vídeo. A importancia que alcanzaron os pintores que traballaron na vila de Olot, mídese polo feito de que, ata mediados século XX, en cada casa da burguesía catalá colgaba, a lo menos, unha pintura dalgúns destes creadores de paisaxes. Hogano xa non é así; as modas mudan e os gustos tamén. Os descendentes de quen tanto estimaban as paisaxes idealizadas da Garrotxa agora prefiren outros artistas, outras tendencias estéticas. Será por iso que “agora e non antes” a Fundació Vila casas e mais Xavier Palomo, o comisario se atreven a afirmar que a Escola d’Olot é unha Fake News?

Que ven sendo unha escola artística? Difícil resposta. Requírese, quizais, unanimidade en eixos estéticos?, cómpre pescudar os mesmos temas, traballados baixo idéntico estilo? Tal vez se precise, tamén, que as persoas implicadas teñan conciencia da súa pertenza a ese grupo ou movemento. A reflexión, oportuna, leva á revisión de boa parte da historia da arte. As/os artistas do século XVII tiñan conciencia de seren artistas barrocos? A denominación que con total naturalidade se emprega para falar de pintura caravaggesca, ten sentido? Artemisia Gentileschi sabía que facía tal cousa?, ou Ribera, L’Espagnoletto, en Nápoles? As interrogantes pódense iniciar doutro xeito: quen decide que hai unha escola artística? Os críticos? Manter, a posteriori, que certo grupo de persoas conforman un grupo facilmente delimitable, unha escola, é doado ao presentarse certas condicións. E unha delas -posiblemente das máis importantes- sexa o límite no tempo. Defender que a Escola de Olot tivo/ten pervivencia ao longo dunha centuria semella excesivo.

Á chamada Escola de Olot preténdeselle dar carta de identidade a partir do paisaxismo, e dun uniforme trato do mesmo; cousa que se antolla inexistente.

Iu Pascual. Vent de Ponent. 1941

O paisaxismo na Escola d’Olot. Escola de Barbizon

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes

que beuen les suades de l'aspre Pireneu,

i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes

descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,

cada turó amb la vesta de flors que més li escau,

la santa primavera per rebre entre sos braços

que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

(Jacint Verdaguer, La Plana de Vic. 1875)

A pouco que se contemplen as pinturas dos irmáns Joaquim e Marian (Marià) Vayreda, ou Josep Berga i Boix, desaparecen as dúbidas sobre os temas e intereses destes pintores e activistas políticos e culturais radicados na vila interior de Olot. Cómpre ter en conta que, estes primeiros pintores do que logo se deu en denominar Escola d’Olot, eran de moi boa familia, xente moi acomodada, e que tiñan intereses en negocios de promocións urbasnísticas e tamén industriais. Por contra, nos seus lenzos bocólicos e descansados noutros tempos, nunca saíron fábricas, nin conflitos sociais. (neste senso, non deixa de ser estraño que o Museu de la Garrotxa -o museo de Olot onde descansan todas esas obras do paisaxismo olotí- tamén se atope a impresionante peza de Ramon Casas, La Càrrega, unha das mellores plasmacións plásticas do que é a represión sobre unha manifestación de obreiros.

Cara mediados do século XIX un grupo de pintores frecuenta os bosques de Fontainebleau para tomar apuntamentos directamente das paisaxes naturais. Algúns deles mesmo acaban por residir na pequena vila de Barbizon. Son un grupo -heteroxéneo, como todos- que quere reaccionar contra o romanticismo de Gericault ou Delacroix e presentar a natureza con tintas do que logo será o au plein air, tan do gusto dos impresionistas. Na escola de Barbizon mantense o estilo realista (como oposición ao romanticismo) para representar a paisaxe, que se capta, en notas, en directo e as telas son rematadas nos seus estudos. Ese proceso axuda a que o resultado final ofreza certas fasquías románticas. Entre os pintores de Barbizon sobresaen Camille Corot, como o máis xenuíno representante, e tamén Jean-François Millet. As paisaxes e escenas de traballo campesiño son ben coñecidas; duras. En concreto o seu Ángelus foi considerado por Salvador Dalí como a “biblia moderna”, e dedicoulle un libro ao estudo desa obra. A rotundidade das figuras de Millet amosan tamén en cadros dos Vayreda, como é o caso de Recança. A finais de 2019 -pouco antes de que se declarase como mal apocalíptico, arcano e ameazador a existencia dunha Pandemia mundial, a Fundación Mapfre presentou unha excelente exposición sobre a pintura con pastel (esa técnica que, en moitos casos e pexorativamente, reservouse ás mulleres). Nesa mostra púidose ver unha peza de Millet de magnífica factura.

Vayreda Canadell, Vall de Riudaura. 1950

Os Vayreda, mormente Joaquim, tiveron como mestre de pintura en Barcelona a Ramon Martí Alsina, paisaxista e entusiasta da escola de Barbizon. Desde entón moitos pintores de Olot (e de outroa recunchos de Cataluña) comezaron a pintar paisaxe. Pero esas paisaxes que saían dos pinceis dos Vayreda e compañía -como ben dixo Rusiñol, citado anteriormente- non eran pintados do natural, en directo, senón que, unha vez no seu estudo reflectían na tela els raigs de llum, de verdor i de poesia que havia anat recollint en ses llargues oracions a les montanyes. Paisaxes idealizadas.

Paisaxes idealizadas tinguidas de romanticismo e mediatizados por varias razóns. Por unha banda, Berga, Vayredas e outros botaban man de fotografías para logo reproducir con pintura escenas manipuladas. Como ben di o comisario, Xavier Palomo, eses pintores nunca montaron en burro para ir pintar do natural polas voltas da Garrotxa; e menos pisaron congostras e camiños enlamados por onde si pisaban, unha e outra vez, as persoas do campo que aparecen nas súas obras.

A intención destes primeiros pintores da chamada Escola d’Olot era vender a idea de que a súa comarca vivía, a mediados século XIX, unha paz bucólica, unha arcadia soñada, pero non real. A visión idílica, romántica do agro ten as súas orixes, por exemplo, nas poesías de mosen Cinto Verdaguer, o gran poeta da Renaixença. Para enxalzar a Cataluña reinventada cumprían imaxes que conmovesen, imaxes que a rica burguesía catalá e urbana mercaba con gusto, como xeito de reconciliación coa beatitude agraria, tan lonxe dos rebumbios das vilas industriais. Non se pode esquecer que nesta comarca da Garrotxa estaba moi presente o carlismo (son tempos de guerras carlistas; un dos Vayreda participará directamente), e concretamente os pintores citados, eran carlistas. Este bucolismo, xa que logo militante, acaía ben aos postulados carlistas, enfrontados á burguesía e á industria. Trátase por tanto de paisaxes dobremente identitarias.

A falsificación das paisaxes -aínda que con outros fines- ten unha longa historia. Quizais o caso máis salientable sexa o de Canaletto, o pintor veneciano, que nas súas veduta da cidade dos canais falsificou perspectivas e espazos: as prazas antóllanse moito máis grandes, as rúas e canais moito máis grandes. Cómpre constatar que as intencionalidades de Canaletto eran vender mellor a súa vila a tanta e tanto viaxeiro como comezaba a haber facendo o que se coñece como a Gran Tour; a viaxe das familias ricas do norte de Europa.

As persoas que se dedicaron á pintura artística nas voltas de Olot foron moitas desde mediados século XIX. E moitas delas seguiron coa tendencia de botar man do paisaxismo como xénero artístico. Artistas que seguiron as pegadas dos primeiros fixeron coma eles: nunca introducir nas súas paisaxes nin fábricas, nin conflitos sociais. Non! A Garrotxa vivía a perfección arcádica!

M. Oliveras. La Moixina, 1975

Pero tamén é certo que moitas persoas, aínda practicando o paisaxismo, xa non o fixeron dos xeitos idealizados que practicaran os primeiros Vayreda e Berga. Da saga Vayreda logo veñen outros membros, tamén artistas; entre eles Raymond Vayreda, un artista e promotor cultural da bisbarra que tamén foi amigo de Salvador Dalí e de outros artistas vangardistas. Na exposición L’Escola d’Olot, una “Fake News” amb 150 anys d’història están dispostas e vitrinas varias cartas de Dalí a este pintor, precisamente. E vida artística de Olot pasou por diversas tendencias, así como por tempos máis prósperos ca outros. Por exemplo, durante a ditadura de Primo de Rivera á Garrotxa chamóuselle a Suiza catalá, co que se volveu pretender idealizar a vida bucólica e perfecta. Outro tanto tornou a acontecer perante a ditadura franquista: a Garrotxa pasa a ser unha arcadia feliz, tal e como vén dicir a voz en off do NODO dedicado aos pintores olotíns e á súa comarca: donde los artistas no podían más que reflejar en sus obras la magnificencia natural de la sublime obra de Dios.

Sobre o tema da Guerra Civil e mais da ditadura franquista, hai agora mesmo en Barcelona a lo menos dúas exposicións que inciden claramente neses violentos e duros momentos do pasado. No Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) está a grande escolma de fotografías de Antoni Campañà (La guerra infinita. Antoni Campañà. Tensions d’una mirada (1906-1989)), un fotógrafo que -temeroso das represalias dos franquistas nada máis entrar en Barcelona, e de aí en diante- agocha miles de negativos de instantáneas que fixera polas rúas de Barcelona naqueles anos de guerra, por medo a que llas requisen para identificar aos “enemigos del nuevo régimen”. E, na galería Mayoral, volven estar presentes obras de Millares e mais de Rivera, dous dos artistas que fundaron o grupo EL PASO e que expresan nas súas obras a violencia, a rabia, a represión da ditadura franquista: Rivera-Millares. L’ètica de la reparació. En ambas escolmas artísticas sobrevoa a penumbra da Longa Noite de Pedra.

Lito Caramés

EXPOSICIÓN: L’Escola d’Olot, una “Fake News” amb 150 anys d’història

Espais Volart, Fundació Vila Casas

ata o día de Santiago de 2021

3 notes · View notes

gsanagustin · 5 years ago

Photo

El raig verd 💚 #llumbcn20 #poblenou #poblenouurbandistrict (en Barcelona Llum Festival) https://www.instagram.com/p/B8od1EyItP3/?igshid=1no6a622usz93

#llumbcn20 #poblenou #poblenouurbandistrict

1 note · View note

mercigracies · 6 years ago

Video

youtube

El Diluvi - Vell Record || Valencian country

Recordes quan érem llum les nits més fosques? De dia érem l’ombra, el recer d’un humit bes.

Do you remember when we were light on the darkest nights? In daylight we were the shadow, the shelter of a humid kiss. Somiàvem amb senders, viaranys de color verd. O ja ho hem oblidat o ja fa massa temps.

We would dream of paths, green pathways. Either we’ve already forgotten all about it, or it’s been too long. I la lluna em mira de reüll, de vegades em diu que balles, que vol sentir-se plena. Perquè dus el sol als ulls, li calfes la nit i amb rialles fuig, d’un raig, la pena.

Farem del vell record divisa, mapa i bandera. El destí serà paper banyat: serem com pluja, amor de mar.

We’ll make a motto, a map and a flag, out of an old memory. Destiny will have no power over us: we’ll be like rain, love of the sea. Viurem amb la incertesa dels polissons del temps; veurem dreceres clares en un futur advers.

We’ll live with the uncertainty of the stowaways of time; we’ll see clear shortcuts in a dreadful future. Contemplarem la vida escrita en un paper, amb els llavis en prosa i la mirada en vers.

We’ll contemplate life written on a sheet of paper, with the lips in prose and the look in verse. I la lluna em mira de reüll, de vegades em diu que balles, que vol sentir-se plena. Perquè dus el sol als ulls, li calfes la nit i amb rialles fuig, d’un raig, la pena.

And the moon looks at me out of the corner of her eye, sometimes, she tells me that you dance, for she wants to feel full. Since you carry the sun in your eyes, you warm up her night, and with your laughters sadness flees, as swift as a lightning. Farem del vell record divisa, mapa i bandera. El destí serà paper banyat: serem com pluja, amor de mar.

We’ll make a motto, a map and a flag, out of an old memory. Destiny will have no power over us: we’ll be like rain, love of the sea.

#el diluvi #català #catalan #valencia #langblr #music #catalan music #lyrics #translation #translations

28 notes · View notes

brownichu27 · 3 years ago

Text

#Históriesqueinspiren: Qui tem la mort

Ha sigut un viatge horrible, però crec que necessari per exposar-me a les realitats del que hi ha més enllà del meu món conegut. Una nova mitología Ja vaig aplaudir a la Rebecca Roanhorse i Mai més llibres per permetre’m de llegir sobre mitologies diferents a les europees, que ja tinc una mica cansades. La Nnedi i Raig Verd ens proposen una mitología nova, inspirada en els mites Igbo. Igbo es…

View On WordPress

0 notes

perinifinanceandproperty · 4 years ago

Photo

✨Guia Ramon-In✨——— 🥘Arròs Guía Ramonin de Gambas 🦐 i Galeres amb Sípia i Calamar (Amb recepta📝) -Arroz Guia Ramonin de Gambas y Galeras con Sèpia y Calamar (Con Receta📝) . Amb:🌾 Arròs @lonostrearros 🧅Sofregit de Ceba @sofregitquimmatas 🐟Fumet @anetonatural • 🏡 Casa Meva @guiaramonin 👨‍🍳 Xef- 🙋🏻‍♂️Ramon Portet @guiaramonin • 📍Lloc- #vic #osona #barcelona #catalunya • 📣Nota🔸-Tenia convidats i em volia Lluir🏅, I... estava molt bo 👌🏻, però diguem que no ha set el meu millor arròs 🥘🙁. El producte era bo 🦐👌🏻, el que no ha estat fi he set jo 🙋🏻‍♂️👎🏻, probablement amb la cocció del sofregit (se m’ha cremat 🔥una mica).Els hauré de tornar a convidar @ferranfontarnau @ruben_palomar perquè vegin realment del que sóc capaç 😎💪🏻✌🏻. . 📣Nota🔹- Tenía invitados y me quería Lucir🏅,Y... estaba muy bueno 👌🏻, pero digamos que no ha sido mi mejor arroz 🥘🙁. El producto era bueno 🦐👌🏻, el que no ha estado fino he sido yo 🙋🏻👎🏻, probablemente con la cocción del sofrito (se me ha quemado 🔥una poco). Los tendré que volver a invitar para que vean realmente de lo que soy capaz 😎💪🏻✌🏻. • 📝 Recepta- INGREDIENTS: (2 persones) 🔸 100 grams (Per persona) d'arròs varietat Carnaroli @lonostrearros 🔸Galeres i Gambas 🔸1 Calamar i 1 Sípia amb la seva melsa 🟡 1 Pebrot verd, 3 alls tendres, 2 cullerades soperes de sofregit de ceba caramel·litzada, un raig de cava, 🔸Sal, Pebre ,Oli d’oliva verge 🟡Una picada d’all i julivert 🟡Fumet amb els caps i les peles de les gambes + unes galeres, tot ben sofregit i en comptes d'aigua i afegirem fumet @anetonatural (2 parts i mitja per 1 d'arròs) 🔥 7 minuts a foc viu i 7 a foc suau. . 📝 Receta- INGREDIENTES: (2 personas) 🔹100 gramos (Por persona) de arroz variedad Carnaroli @lonostrearros 🔹Galeres y Gambas 🔹1 Calamar y 1 Sepia con su bazo 🔵 1 Pimiento verde, 3 ajos tiernos, 2 cucharadas soperas de sofrito de cebolla caramelizada, un chorrito de cava, 🔹Sal, Pimienta,AOVE 🔵Una picada de ajo y perejil 🔵Fumet con las cabezas y las cáscaras de las gambas + unas galeras, todo bien sofrito y en vez de agua le añadiremos fumet @a (hier: Gandía) https://www.instagram.com/p/CMWyFhgn5qS/?igshid=17cgwm8g5lwm8

#vic #osona #barcelona #catalunya

0 notes

amateurchefstuff · 3 months ago

Text

SALMOREJO CASASSÚS

INGREDIENTS: (Per a 4 persones o 3 ben menjadores) 4 tomates de ramellet mitjanes ben madures La meitat del pes de les tomates de pa dur 1/2 pebrot verd (jo n’hi vaig posar 1 de vermell) 1 all cru 4 maduixots grossos (pot ser, també, meló) Oli d’oliva de Beneixama 1 raig de vinagre Sal Aigua (n’hi vaig posar 1 got ple) 2 ous durs PREPARACIÓ: Posem al fons d’un bol alt el pà fet miques perquè…

View On WordPress

#AIGUA #ALL #CUINA #FRUITA #MADUIXES #MELO #OLI #OLI D&039;OLIVA #OUS #PA #PA SEC #PEBROT #PRIMERS PLATS #RECEPTA #SAL #SOPES I CREMES #TOMAQUET #VERDURA #VINAGRE

0 notes

esperanzaanimal005 · 5 years ago

Photo

@malenita_morey 🆘️🆘️ PAQUITO necesita un hogar urgente, lleva mucho vagando por las calles y entrando al punto verde porqué posiblemente se escape de su casa. Nunca vienen a buscarlo, lo que demuestra lo poco que se preocupan por él. 💔😞 El pobre animalito está muy desorientado y lo está pasando mal en la jaula. Tendrá unos 7 añitos y va bien con perros.🆘️🆘️. Esta preciosidad es RAIG, un mix de ca de Bou de unos 2 años y medio, más o menos. Es un verdadero amor con las personas, noble, cariñoso, simpático y educado, con perros depende, con algunos genial y con otros mal. El pobre lleva ya mucho tiempo en la perrera de Lloseta esperando una oportunidad. Se ha convertido en el veterano de la perrera. Si quieres conocerlos sólo tienes que enviar un mail a [email protected] y enseguida que podamos nos pondremos en contacto contigo. #mallorcaadopciones #MALLORCA #ACOGIDA #ABANDONO😭 #ADOPCION #adoptaaunviejito #adopcionlloseta #lloseta #esperanzaaimal #instadogs #perromallorca #nocompresadopta🐾 #necesitanunhogar #adoptaunsénior #adoptaysalvaunavida #acogidasmallorca #ayudaanimal #noalmaltrato #nomasabandono #noalmaltratoanimal #nocompres #nocompresadopta🐶💙 https://www.instagram.com/p/B44A7RrovPG/?igshid=jyl9qxrmo8oq

0 notes

malaltsdevi · 6 years ago

Photo

LA FORADADA 2016 vi blanc brisat #orangewine elaborat pel @cellerfrisach a Corbera d’Ebre @doterraalta 100% garnatxa blanca, fantàstic vi del celler familiar del nostre amic Francesc Ferrer, un crack!! Producció ecològica i sense sulfits afegits #organicwine #naturalwine la puresa de la garnatxa blanca, cada glop..., un glop de la Terra Alta! #sócautòcton . 🍇💕🍷🍇💕🍷🍇💕🍷🍇💕🍷 . “Un most que neix brisat i fermenta amb aquestes pells uns quants dies en inox. Un vi que roman amb les seves mares sense remoure durant gairebé un any, un vi que no es filtra, que s'estabilitza pel fred de l'hivern i que no rep sulfits afegits. Un vi que ha reposat una mica en ampolla i surt ara disposat a explicar amb claredat a que sap la garnatxa blanca de Corbera d'Ebre” . “La sensació és de plenitud, de rodonesa, d'esfericitat i d'energia, tant quan olores com quan beus. És un vi d'una entitat que impressiona i fa presagiar una evolució de vertigen. La Foradada fa olor a ametlles verdes i té un punt gairebé voluptuós, terpènic, de les pells. Fa olor de mel de romaní, a fonoll silvestre, a camp de cereal recentment recol·lectat. Fa olor ‪de nit‬ d'estiu en l'era. És bonic, càlid i directe com el primer raig de sol de del matí. Et plena fang. Fa olor de gira-sols, fa olor de camamilla seca, fa olor de molsa i fa olor de pera i de menta llimonera. Resina i flor d'ametller. Fa olor a pells i a llevat de París. Fa olor de vida i a orígens. Fa olor a camí de la finca de "quart", fa olor de Corbera i a Terra Alta, fa olor de garnatxa blanca i fa olor de vida. En el camp.” Francesc Ferrer dixit... . 🍇🍷💕🍇💕🍷💕🍇💕 #laforadada #cellerfrisach #doterraalta #garnatxablanca #winelovers #winelover #winestagram #wineporn #winelife #winetime #wineday #winetour #wine #vino #vi #vinho #vin #winetasting 🍇🍷💕🍇🍷💕🍇 — view on Instagram http://bit.ly/2W8dT1l

#Instagram #IFTTT

0 notes

claudialaborda · 8 years ago

Text

Hotel World (Ali Smith) 4/5****

No recuerdo cómo llegué a este libro, pero Ali Smith parecía escribir lo que a mi me gusta leer, de manera que me decidí por Hotel World, dando por sentado que no se había publicado en castellano... Pues sí lo estaba. Lo publicó Alfaguara en 2004. Pero ya os digo que si podéis leerlo en inglés, mucho mejor, por el estilo peculiar y rítmico de esta brillante escritora.

Ali Smith quedó finalista del Booker Prize y del Orange Prize for fiction con esta novela. Con “The Accidental” ganó el premio Whitebread (2005), ésta también publicada por Alfaguara. ¿Qué más se ha editado de ella aquí? En catalán, la novela “How to be both” la ha editado Raig Verd. Y aunque parezca mentira, no se ha editado nada más de ella (tiene otros cinco libros más) ¿A qué esperamos? :)

“Hotel World” trata de 5 personajes femeninos separados en distintos tiempos: Pasado, presente histórico, pretérito perfecto, futuro en el pasado y presente. Todas sus vidas giran alrededor de la cadena de hoteles “Hotel World”: Sara murió en el hotel de forma accidental, Clare es su hermana, Else es una vagabunda que pide limosna a las puertas del hotel, Lise es la recepcionista y Penny tiene reservada una habitación. Smith habla de la muerte y el proceso de duelo principalmente, pero hay otros muchos temas como las relaciones entre padres e hijos, entre hermanos, la enfermedad, el desamor, o la homosexualidad.

“Woooooooo-

hooooooo what a fall what a soar what a plummet what a dash into dark into light what a plunge what a glide thud crash what a drop what a rush what a swoop what a fright what a mad hushed skirl what a smash mush mash-up broke and gashed what a heart in my mouth what an end. What a life. What a time. What I felt. Then. Gone.” (Hotel World, p. 3)

A Smith le gusta romper con la estructura formal y experimentar con el lenguaje, hacer juegos de palabras y reírse de ellos hasta lo absurdo. Tiene un estilo poético, rítmico, sin ser enrevesado o cursi. Habla de la muerte con humor, fantasía y cariño.

Destaco los personajes de Sarah (el fantasma), la narración de este espíritu hablando con su propio cuerpo muerto es fantástica ^^. Y la de su hermana Clare, que Smith narra en primera persona con un estilo que recuerda a la escritura automática, sin puntuaciones de ningún tipo, porque quiere meternos en la cabeza de esta pobre chica que acaba de perder a su hermana.

#hotelworld #ali smith #novela #reseña

4 notes · View notes