#els desposseïts

[brownichu27]

L'Alfons ens recomana les seves autores preferides

Ursula K. LeGuin, Els desposseïts En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d’enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir…

[bibliotecatorrellenca]

Els pilars de la terra

Bisbes intrigants, constructors de catedrals, ambiciosos nobles rurals i pagesos desposseïts poblen l’univers d’Els pilars de la terra. Centrada en l’accidentada construcció d’una catedral gòtica, la novel·la és una recreació d’una època convulsa i violenta de la història d’Anglaterra, on la gent senzilla lluita per sobreviure en un país assolat per una guerra civil inacabable. L’amort i la mort…

[cronicasdelholoceno]

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista. 

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem  si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té. 

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer.  A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió. 

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que  l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge:  l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la. 

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern. 

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts.  La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada.  L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts.  En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història.  Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

[useless-catalanfacts]

“We live at home with fake documents. This means that we are born, we live and we die as strangers in our home. None of us here have documents that say that we are Catalan. They’re fake documents. As legal as you want, but they’re fake documents.”

Vivim a casa amb papers falsos. Això vol dir que naixem, vivim i morim com estranys a casa nostra. Cap dels que som aquí no tenim papers que diguin que som catalans. Són papers falsos. Tan legals com vulguis, però són papers falsos.

“We will die as strangers in our home; as our parents, grandparents, whole generations died. This should not mean that our children, our grandchildren, should live and die like this; and it’s up to us to let them live and die in a free land as citizens of their nation.”

Morirem com forasters a casa nostra; hi moriren els pares, els avis, generacions senceres... No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure com a ciutadans de llur nació.

“Throughout my life, I have been insulted and dispossessed again and again, in fact uninterruptedly, for my condition of [being] Catalan.”

En el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) about being Catalan in Cròniques colonials.

[llibresoberts]

Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[art-neutre]

Nalini Malani, Premi Joan Miró 2019

L'artista índia Nalini Malani és la guanyadora de la setena edició del premi que organitzen la Fundació Joan Miró i "la Caixa", una de les distincions d'art contemporani més prestigioses i dotades del món. El jurat ha valorat el seu llarg compromís amb els silenciats i els desposseïts d'arreu, especialment amb les dones, a través d'un treball artístic complex basat en instal·lacions immersives i en una iconografia personal on convergeixen el coneixement profund de les mitologies antigues i la denúncia decidida de les injustícies contemporànies. "la Caixa" es fa càrrec de la dotació de 70.000 euros del premi i de la producció de l'exposició monogràfica que Nalini Malani protagonitzarà l'any 2020 a la Fundació Joan Miró.

Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, i Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària "la Caixa", han donat a conèixer l'artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019. Nalini Malani (Karachi, 1946) ha estat distingida en aquesta setena edició del premi, que s'atorga cada dos anys i que inclou en el seu palmarès els artistes Olafur Eliasson (2007), Pipilotti Rist (2009), Mona Hatoum (2011), Roni Horn (2013), Ignasi Aballí (2015) i Kader Attia (2017). El jurat del Premi Joan Miró 2019 està format per: Iwona Blazwick, directora de la Whitechapel Gallery (Londres); Magnus af Petersens, director del Bonniers Konsthall (Estocolm); Alfred Pacquement, exdirector del Musée national d'art moderne, Centre Georges Pompidou (París); João Ribas, comissari del pavelló de Portugal a la 58a Biennal d'art de Venècia 2019; Nimfa Bisbe, cap de les col·leccions d'art de la Fundació Bancària "la Caixa", i Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró (Barcelona). Els membres del jurat, tots ells professionals de reconegut prestigi en el camp de l'art contemporani, han seleccionat la guanyadora tot apreciant-ne la prodigiosa curiositat intel·lectual, la imaginació radical i la consciència sociopolítica, valors que també van caracteritzar l'obra de Joan Miró.

https://2.bp.blogspot.com/-x60ewICWlyY/XOaae3JLzvI/AAAAAAAABF0/5RtuAiIIqGE-oZD0XRLRzDruWXBDhXMfwCLcBGAs/s640/Nalini%2BMalani%2Bpremi%2Bjoan%2Bmir%25C3%25B3%2B2019.jpg http://www.artneutre.net/2019/05/nalini-malani-premi-joan-miro-2019.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[ennkelados]

A Gran Bretanya, a partir de 1750 el treball amb màquines (que s’esdevé en una fàbrica, per fer productes que es vendran lluny del lloc on hom viu) va substituir al treball manual (que es realitza a casa o prop d’aquesta, per fer productes que es vendran a un lloc proper). Durant un llarg període de temps, les fàbriques van competir amb els petits tallers, i era normal que els treballadors d’aquests cremàssen alguna fàbrica durant la seua construcció.” “En un primer moment, la majoria dels camperols desposseïts es van negar a treballar en aquelles fàbriques. Veien malament i menyspreaven per damunt de tot la feina sense flexibilitat i la disciplina, tan contràries a la sociabilitat de les formes de treball autònomes d’abans. Moltes d’aquelles fàbriques es van concebre com a reformatoris i presons, i hi treballaven contra la seua voluntat nois i noies ‘que no tenien res més a fer’. D’ací que el treball s’identificàs amb els treballs forçats dels presos. Els artesans i altres obrers manuals es van adonar que amb el nou sistema estarien més sotmesos. Entre la casa i la fàbrica, l’obrer preferia la casa. “En aquells temps plens de dubte, moltes persones no percebien les màquines com una conquesta, sinó com una imposició; encara semblava possible aturar l’enlairament tecnològic. Els obrers i les seues organitzacions no s’avergonyien de denunciar aquella forma de progrés que implicava un augment del ritme de treball i una pèrdua de llibertat.” “El procés de proletarització va ser llarg. A la primera meitat del segle XIX, la tossuderia dels empresaris i l’odi que servaven els obrers cap al sistema fabril va provocar una situació de gairebé guerra civil. El conflicte no es va apaivagar fins a la segona meitat del segle: concretament, amb la marginació de les dones i l’acceptació per part de la nova classe obrera que el treball era bo, i dels sentiments d’obediència.” “Un cop derrotada aquesta ofensiva coneguda amb el nom de ludisme, hom va identificar capitalisme amb progrés, i van quedar a un costat altres concepcions referides al destí humà: conceptes basats en la justícia, la llibertat, la igualtat o la raó.” “Les màquines, com bé van entendre els ludites, sostenen i asseguren el control de la producció per part dels elements directius. A partir de la meitat del segle, els líders de l’època van abandonar l’estratègia dels obrers, ja que consideraven que el progrés tecnològic era inevitable i fins i tot beneficiós… Allà es van perdre les primeres batalles decisives, de les quals nosaltres procedim.”

 “La presència de les coses” de Pablo Sastre: els substitutius o succedanis: fragments

[ribesorg]

Novetats de novel·la de setembre

Algunes de les novetats de novel·la que trobareu aquest mes de setembre a la Biblioteca Manuel de Pedrolo:

Altres novetats que us recomanem especialment són la novel·la de ciència ficció Els Desposseïts, d'Ursula K. Le Guin; la reedició en motiu de la celebració del centenari del seu naixement de Hem posat les mans a la crònica, de Manuel de Pedrolo; i la policíaca Un Bello misterio, de la canadenca Louise Penny. Les trobareu, junt amb la resta de novetats, al vestíbul de la biblioteca. from ribes.org http://bit.ly/2NfGn7D

[rosercabre]

Juny

Divendres 30

“E la vita comincia che siamo troppo giovani per capire”. La Natalia em segueix agradant. 

Dijous 29

Les coses que vull són cósses. 

Dimecres 28

Quan tornem a la normalitat, diem. I riem. 

Dimarts 27

“Allora mi ha detto che non ero la prima donna nel mondo che faceva un bambino e stavo fresca se avevo tutte quelle paure”. La Natalia m’agrada.

Dilluns 26

Se m’esborren els turmells. 

Diumenge 25

Sentiment de goig, diuen. 

Dissabte 24

Em nedes i et nedo. Sota el clor som iguals.  

Divendres 23

A Plaça Rovira com a Hiroshima. 

Dijous 22

Jo m’altero, nosaltres ens alterem.

Dimecres 21

No tots els ulls tancats dormen.

Dimarts 20

Només us separa la meva pell. 

Dilluns 19

Fetus + líquid amniòtic + placenta + membranes ovulars + úter + retenció de líquids materns + l'inevitable dipòsit de greix. Sóc l’acumulació de tantes coses.

Diumenge 18

Pistatxos, fideuà. Ischia com l’Empordà. 

Dissabte 17

Sense sardines però amb onades, la panxa. 

Divendres 16

A Nova Carèlia i a Rione Luzzati. Olen täällä e pure qua. 

Dijous 15

Ous de gavina, el llac, el vermell de l’aigua blava, la plana fa baixada. 

Dimecres 14

Matinades clares i mantega espessa. 

Dimarts 13

Jo no vaig posar el marró a la maleta. Qui l’ha portat?

Dilluns 12

Tinc el cap blanc i fumat, tot el nord i la seva humitat.  

Diumenge 11

El clor m’agrada perquè l’ela me’l relaxa. 

Dissabte 10

Qui deia que l’única manera de no ser desposseïts de la ciutat és viure-la?

Divendres 9

Se m’hormonen les ganes.

Dijous 8

De qui és aquesta pell que es queixa i brama?

Dimecres 7

Que les perles són saliva d’ostres congelada. 

Dimarts 6

Digues, petit, t’agrada el gos invertit?

Dilluns 5

Tres maragdes entre col i patates. 

Diumenge 4

Se’m bellugues amb el glaç. 

Dissabte 3

Hi ha qui fa la guerra, cafè a cafè, al Glaciar de Plaça Reial

Divendres 2

Tinc sargantanes a les mans. Si pogués explicar-les. 

Dijous 1

Nolite te bastardes carborundorum.

[brownichu27]

Las autoras más recomendadas de 2022!

Las autoras más recomendadas de 2022!

Ya llegamos al final del año, y toca hacer recapitulación de que nos han recomendado nuestres autores invitades de este año, para tener claro que libros leer algún día: Ursula K LeGuin, Els desposseïts En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però…

[brownichu27]

Top 10 lecturas 2020

Top 10 lecturas 2020

Se acaba un nuevo año (de mierda), con una salud mental un poco limitada, pero mucha ilusión por las posibilidades de 2021. Y para empezar, vamos a ponernos en mi top 10 de lecturas. 10. Els desposseïts d’Ursula K LeGuin En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions…

[brownichu27]

#UnAnyD'Autores: La Inés ens recomana les seves autores preferides

#UnAnyD'Autores: La Inés (@InesMacpherson) ens recomana les seves autores preferides

Ursula K LeGuin, Els desposseïts En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d’enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir…

[brownichu27]

#Historiesqueinspiren: La mà esquerra de la foscor

Degut a la proposta que fa la Susana Vallejo vaig decidir posar en pausa la saga de Terramar per llegir un altre dels seus llibres: La mà esquerra de la foscor. Més temes polítics en planetes llunyans La primera obra que vaig llegir d’Úrsula K LeGuin va ser Els desposseïts; una crítica dels sistemes polítics principals en el món, a travers de dues societats en dos planetes separats. Es pot…

[brownichu27]

#UnAnyD'Autores: Tornant a l'Ursula K LeGuin

#UnAnyD’Autores: Tornant a l’Ursula K LeGuin

I dic tornant perquè fa uns mesos ja vaig presentar-la, així que ara vaig a concentrar-me en altres cosas. I que m’ha portat a retornar a l’Ursula? Doncs l’increíble línia editorial de Raig Verd que s’ha proposat que em gasti els calers, i esta treient totes les seves obres començant pels Desposseïts i acabant per Históries de Terramar. I aquí em teniu demanant-me com llegiré suficientment…

[brownichu27]

Anarres vs Urras

Els desposseïts per Ursula K. LeGuin utilitza dos món imaginaris per descriure dos estructures econòmiques oposades, portar-les al extrem i reflexionar sobre els seus pros i contres. En el cas que no volgueu llegir-vos el llibre, aquí el que he captat de llegir-lo jo mateixa.

Anarres o l’anarquisme

Anarres es un planeta inhòspit, on gent cansada del capitalisme es va refugiar per crear una…