#crítica literària

[timriva-blog]

‘Les cendres de Pasolini’, de Jaume C. Pons Alorda

Assaig | El text es mou entre l’exercici de crítica literària i el poema, passant pel diari en què es recullen anècdotes personals de l’autor Jaume C. Pons Alorda Escrit per Pau Sanchis Les cendres de Pasolini és breu i convida a llegir-lo dues vegades. La primera lectura va passar com una exhalació. Em vaig deixar endur pel riu bestial de la prosa i el vers de Jaume C. Pons Alorda. Les passions…

[lasusanitavalenciana]

"El Valencià" és una obra magistral que captura l'essència de la llengua, la literatura i la cultura valencianes en un viatge fascinant. L'autor ens guia a través de les intricades teles de la història lingüística de la regió, destacant la seva riquesa i diversitat. A través de capítols meticulosament elaborats, explorarem les subtilitats de la gramàtica i l'ortografia valencianes, així com les seves peculiaritats i singularitats que fan que aquesta llengua siga única.

La obra no es limita a la mera descripció lingüística, sinó que també ens submergeix en el ric món de la literatura valenciana. Des de les èpiques aventures del Tirant lo Blanc fins als poemes melancòlics d'Ausiàs March, l'autor ens porta de la mà a través dels grans clàssics que han definit la tradició literària valenciana. Amb una combinació d'anàlisi crítica i apreciació apassionada, "El Valencià" ens convida a redescobrir i valorar el llegat literari d'aquesta terra.

Però el llibre no s'atura aquí; també ens ofereix una mirada profunda a la cultura valenciana en el seu conjunt. Des de les festes tradicionals fins als costums quotidians, l'autor ens presenta un retrat vibrant i autèntic de la vida en aquesta regió. Amb exemples vívids i anècdotes reveladores, "El Valencià" ens ajuda a entendre la relació entre la llengua, la literatura i la cultura, i com aquestes tres forces s'entrellacen per crear la identitat valenciana.

[cronicasdelholoceno]

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista. 

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem  si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té. 

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer.  A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió. 

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que  l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge:  l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la. 

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern. 

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts.  La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada.  L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts.  En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història.  Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

[revistapoetryspam]

La sentencia del Tribunal Supremo sobre el proceso independentista impulsará la carrera de Billie Eilish // ADRIÁN SALCEDO

–Esta historia no ha sucedido nunca y jamás lo hará. Son las ocho y media. Es de día en un teatro clandestino. Nadie bebe cerveza; todos son conscientes de que ésta es una perfecta táctica para que desaparezcan los pies de fotografía que piden “¿nos tomamos unas birras y nos conocemos mejor?”. Pero alguien debería romper el silencio sólo para decir que es mejor acabar con los pies de fotografía, sencillamente.

   Un grupo de personas entra por la retaguardia mientras laburan o aparentemente continúan laburando algo que ya venían laburando con anterioridad. Los espectadores se preguntan por qué este grupo de personas se muestra, no obstante nadie formaliza la pregunta porque habría sido un poco impertinente. En referencia a los tacos de charol de las patas de las sillas tampoco nadie cruza palabra alguna; será porque también es impertinente. Además, si no fuera por el ruido del taconeo, que de golpe y porrazo rebota del suelo hacia las paredes, estaríamos escuchando una conversación que mucho nos puede interesar y que paso a describir, porque el hecho de que no pueda escucharse no evita que sí pueda leerse:  *Tap*tap*tap* En primer lugar, lo que llama más la atención es el hecho de que se acostumbra *clac* a hacer muchas *clac* odas a la cultura de este país, y es comprensible dado que al ser una nación sin Estado se considera la cultura como sustancia real de la misma. Sin embargo, su política cultural y artística es del todo ambigua. ¿Cómo puede ser que, siendo el arte un elemento *clac* constitutivo *clac* de la cultura, la política que lo rige sea tan poco clara? Y más cuando andan *tap*tap* quejándose de que la lengua y las costumbres están siendo desplazadas por lo castellano. Hipócritas.

   Política cultural poco clara... en los años *tap* treinta *tap* tenían más narices. Si era necesario dar apoyo a un *clac*clac* movimiento concreto de artistas se le daba. Sobre todo si era un movimiento *clac*clac* como el noucentisme, que precisamente respondía a las necesidades del desarrollo político, filosófico, cultural y psicológico de los Países Catalanes. Esas condiciones ahora son más elevadas, es decir, se requiere *tac*tac* algo más. Algo nuevo, con contenidos más avanzados que permitan que la vida social de este pueblo y de los pueblos hermanos se convierta en la protagonista de las narrativas culturales y artísticas que a su vez la configuran.   Ah, ¿pero es que estas personas que conversan no constituyen un movimiento artístico? *tacatá*. Resulta sorprendente. Dejemos que continúen: y como no se apuesta por apoyar a todos aquellos que buscamos que el arte avance o que al menos varíe en lo más *taca-tac* mínimo, dependemos totalmente de los premios culturales, otorgados por instituciones y jurados *tacatá* sin ningún tipo de conocimiento, conciencia o amor hacia las corrientes, los sectores y las teorías más avanzadas o que han hecho *clac* avanzar y sensibilizar más los sentidos humanos *tá* y la expresión de los mismos en cualquiera de las formas artísticas que existen hoy por hoy. ¡Y para colmo alguno ha propuesto que se eliminen los certámenes! ¿A qué estamos jugando? Al esteticismo, al arte como refugio del artista, refugio cada vez más estrecho y poco original, aislado de todo influjo y reflujo, escondido de la vida social y sus fuerzas internas y externas...    Alguien cita a Cernuda: “Llega la vida a un momento en que los juguetes individualistas se quiebran entre las manos. [...] Esta sociedad chupa, agota, destruye las energías jóvenes que ahora surgen a la luz.”    Ésta es la razón de Cernuda. Los artistas, con su actitud y conciencia pequeño-*tacatá*burguesa y liberaloide *tá* quieren impedir que la vida se vea afectada *clac* por todo aquello que acabaría con su estatus. ¡Es lógico, por otra parte, pero hay que reconocerlo! Que están encerrados en sí mismos *tacatá*, cada vez más a la defensiva *tacatá*, perdidos en el autoayuda *tacatá*, al margen de la vida *tacatá*, en un limbo, contínuamente regurgitados *tacatá* dentro de su alma, mientras adulan a personajes como Brecht, Malraux y otros que se esforzaron por no terminar así *tá*tá*.     Demasiada pasión. Mientras tanto, en otro rincón se dice de un autor algo así como que en el año 33 se preguntaba si el divorcio entre los intelectuales (léase aquellos que llevan a cabo tareas laborales relacionadas con asuntos culturales o filosóficos) y el pueblo pudiera ser la causa de los reiterados fracasos democráticos en España. Ahora nadie se pregunta qué pasaría si los hombres y mujeres que se dedican a la cultura en los Países Catalanes incluyeran los vaivenes de la vida social en sus obras: sería impertinente. Bien pensado, tiene todo el sentido. Esta clase intelectual está muy cómoda con la situación del país y con la inacción y el pseudo-pacifismo de la élite al frente del no-Estado.     Aquellos criterios que harían a los intelectuales de hoy perder su estatus son los que tienen que ver con, no sólo incluir la acción y la vida de las masas en el arte, si no pretender que las masas tomen parte en el arte mismo. Eso les haría disolver su individualidad y pasar a formar parte de la colectividad, pero no porque el artista o el intelectual se hallara fundido en la vida social, sino porque la vida social habría alcanzado y superado la entera sensibilidad del artista. En otras palabras: lo fagocitaría. ¿Y qué otra cosa más debería desear el artista que la completa formación cultural de los individuos que dan nombre y forma a un pueblo? Todos serían conscientes hoy de la voluntad de intervenir en su propia historia. “Hora es ya de que cuando citemos el río, el trigo, el aire, el marinero o la carpintería, lo hagamos profundamente, enterados e identificados con ellos, con sus fines, con todos sus problemas. Que al escribir un verso, ese verso nazca de un conocimiento exacto de las cosas, elevadas a materia poética y pueda comprobarse.”    Ésta es la razón de Alberti, y ésta debiera ser la razón de todos, liberando las trabas que impiden el desarrollo y el cambio en la actividad de los pueblos y de las personas que forman parte. Ya basta de andar sigilosamente.     Nosotros decimos que este sitio ahora es un lugar de instrucción. Todo el legado de la angustia es nuestro.

.

[objecteiespai]

Francesc Tosquelles

Com una màquina de cosir en un camp de blat

8 abril — 28 agost 2022

L’exposició proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre Francesc Tosquelles va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural. Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema.«Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat» posa en valor la figura, l’obra i l’entorn polític i artístic d’un psiquiatre que va revolucionar les pràctiques mèdiques del seu temps i que va transmetre un llegat cultural innovador i sorprenent, desconegut per la majoria. Francesc Tosquelles es va proposar abordar l’arrel social de la malaltia mental i transformar la institució psiquiàtrica.Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994) es va formar en l’experiència política i cultural de la Mancomunitat de Catalunya i la República. Després de lluitar al Front d’Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França l’any 1939. Des del camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban (França), Tosquelles va revolucionar el funcionament del centre psiquiàtric amb una pràctica que vinculava la política, l’experimentació clínica i la cultura.El sanatori de Saint-Alban es va convertir en un refugi per a artistes d’avantguarda que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres. Tosquelles va obrir l’hospital  psiquiàtric a multitud de pràctiques artístiques, fomentant així el vincle social dels malalts i humanitzant la vida de milers de pacients. Va ser pioner en introduir tasques d’autogestió, comissions i clubs de malalts; formació per als cuidadors; experiments amb el teatre, el cinema i l’escriptura; creació de periòdics murals i diaris interns; introducció d’impremtes o tallers d’ergoteràpia.L’exposició convida a fer un itinerari cronològic per la vida i l’obra de Tosquelles. El  testimoni oral del metge reusenc acompanya el visitant mentre parla dels temes que el van interessar: la pagesia, Stalin, la por que els bojos susciten en els psiquiatres i tants d’altres. La mostra presenta una extensa selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits, obres d’avantguarda surrealista i objectes produïts pels malalts de l’hospital de Saint-Alban, provinents de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars.Paul Éluard, Gérard Vulliamy, Tristan Tzara, Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï o Léon Schwarz-Abrys són alguns dels artistes amb presència a l’exposició, que també compta amb obres contemporànies i de nova creació, com una pel·lícula de Mireia Sallarès i instal·lacions interactives i peces d’Alejandra Riera, Roger Bernat, Angela Melitopoulos, Maurizio Lazzarato i Perejaume.El projecte és fruit d’un procés d’investigació desenvolupat pel crític d’art, docent i investigador Carles Guerra i de la recerca liderada per la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, que ha estat finançada per la Fundació Privada Mir-Puig i ha donat lloc a la publicació del volum Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021.L’exposició es presenta en versions adaptades a Les Abattoirs. Musée FRAC Occitanie, Tolosa (fins el 6 de març de 2022); al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona (8 d’abril – 28 d’agost de 2022); al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (27 de setembre de 2022 – finals de març del 2023); i a l’American Folk Art Museum de Nova York (abril – octubre del 2023). Comissariat: Joana Masó, Carles Guerra

View this post on Instagram

A post shared by Nova Era Barcelona (@nova_era_barcelona)

TOSQUELLES Com una màquina de cosir en un camp de blat Exposició al CCCB  @cccb_barcelona Disseny: @opisso.studio Print: @nova_era_barcelona @pedro_nova_era_printing

@nova_era_barcelona @pedro_nova_era_printing

Disseny: https://www.instagram.com/opisso.studio/   Print: www.instagram.com/nova_era_barcelona/

View this post on Instagram

A post shared by 3daysofdesign (@3daysofdesign)

[ideaimateria]

La ironia (del grec εἰρωνεία 'eirōneía': dissimulació o ignorància fingida)  és una figura literària mitjançant la qual es dóna a entendre una cosa molt diferent, o fins i tot el contrari del que es diu o escriu.

https://es.wikipedia.org/wiki/Iron%C3%ADa

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ironia

De Sting, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3569936

Un recurs literari és una tècnica retòrica preestablerta que una escriptor/a aplica a una paraula o més d'un text perquè aquest guanyi densitat literària. És un ús determinat de la llengua per aconseguir un efecte en el lector o guiar la seua interpretació. Es solen acompanyar de particularitats fonètiques, gramaticals o d'altres nivells que n'accentuen l'expressivitat. Es coneixen també com recursos estilístics, recursos retòrics, figures retòriques, o llicències literàries, entre altres.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Recurs_literari

http://retorica.librodenotas.com/?s=Bibliografia

Especies del humor

Los distintos modos de comunicación del humor pueden clasificarse en tres grandes grupos: humorístico, satírico e irónico. Silvia Hernández Muñoz

http://www.monografica.org/03/Art%C3%ADculo/4722

En defensa de la sátira

Ilustración de Eduardo Arroyo 

Homero, Mahoma, Sócrates, Quevedo o Swift defendieron la risa ante la incongruencia. La sátira es parte de la literatura. Aunque a menudo cueste la censura, la prisión o la muerte

... Sátira, esa forma crítica de la burla, fue nombrada por primera vez por Quintiliano para referirse a una forma particular de la métrica latina, pero el concepto se extendió rápidamente a cualquier tipo de texto que utilizase la ironía para criticar una situación o a un personaje, y hasta a una sociedad entera, como en Los viajes de Gulliver, de Jonathan Swift. Después de que Gulliver le cuenta al rey de Brobdingnag la historia del mundo europeo, el rey pronuncia este juicio inapelable: "La única conclusión a la que puedo llegar es que la mayoría de vuestros conciudadanos forman parte de la más perniciosa raza de infame alimaña que la naturaleza jamás permitió arrastrarse por la superficie de la tierra". La sátira puede ser intemporal: las palabras del rey se aplican también a nuestro miserable siglo. La sátira no se limita a la sátira: Doña Perfecta, de Galdós; Casa desolada, de Dickens; Guignol's Band, de Céline, pueden ser leídos como sátiras...

https://elpais.com/cultura/2015/01/14/babelia/1421260399_642738.html

UNA HISTORIA DE SÁTIRAS

Las nubes. Aristófanes. Traducción de Francisco R. Adrados. Cátedra. Los viajes de Gulliver. Jonathan Swift. Traducción de Antonio Rivero Taravillo. Pre-Textos. Doña Perfecta. Benito Pérez Galdós. Alianza / Cátedra / Castalia. Casa desolada. Charles Dickens. Traducción de José Rafael Hernández Arias. Valdemar. Guignol's Band. Louis Ferdinand Céline. Traducción de Carlos Manzano. Debolsillo. El informe de Brodie. Jorge Luis Borges. Debolsillo. Los días felices. Samuel Beckett. Traducción de Antonia Rodríguez Gago. Cátedra.

La sátira es un género literario que expresa indignación hacia alguien o algo, con propósito moralizador, lúdico o meramente burlesco. Se puede escribir en prosa, verso o alternando ambas formas (sátira menipea). Se inspira en la poesía yámbica griega, pero se desarrolló sobre todo en la literatura latina.

https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A0tira

https://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%A1tira

https://en.wikipedia.org/wiki/Satire

[fjoseppla]

@Somiatwiter: @JEmiliRoig @FJosepPla @velasc_alberto @GVAeducacio @espaijoanfuster @UV_EG Doncs si fa no fa, igual que jo. Vaig estudiar Filologia als 90, i vaig arribar aquí l'any 96. Segurament vam ser companys de classe, en l'assignatura de Literatura Catalana, si la vas fer amb Jaume Pérez Montaner, o la de Crítica Literària, si la vas fer amb Vicent Salvador.

http://twitter.com/Somiatwiter

[ribesorg]

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

No arriba la mort, de Maria Rosa Nogué 

Tertúlia de divendres 11 de gener de 2019 

El proper mes de juny de 2019 se celebrarà la VIII Trobada de Clubs de lectura de les Biblioteques de l’Alt Penedès i El Garraf, i l’acte tindrà lloc, per segon cop des que es va iniciar aquest projecte de trobades, a la població de Vilanova i la Geltrú. En aquesta ocasió l’autora convidada és Maria Rosa Nogué i Almirall, vilanovina d’adopció. I per aquest motiu en la sessió de les nostres Tardes literàries, durant la qual hem comentat la novel·la No arriba la mort, hem comptat amb la presència de la bibliotecària itinerant i coordinadora del projecte Imma Martínez. I a més hem aprofitat la proximitat de les dues poblacions, Vilanova i Sant Pere de Ribes, per demanar a l’autora, Maria Rosa Nogué, que assistís a la tertúlia. Tot un plaer, com sempre, gaudir d’aquest privilegi de conversar amb l’escriptora al voltant de l’obra llegida. 

Només iniciar la trobada se li han plantejat un seguit de consultes sobre la lectura de la novel·la, i una d’elles era al voltant del títol i l’origen d’aquest, extret d’un poema de Joan Salvat-Papasseit, Res no és mesquí, i hom ha apuntat que no acabava de veure-hi la relació. L’autora ens ha aclarit quina era la intenció: un dels personatges, gairebé només començar la novel·la, és víctima d’un accident. A causa d’aquest és ingressada i, com veurem en aquestes primeres pàgines, de moment no li arriba la mort. Maria Rosa Nogué ha expressat la seva voluntat de referir-se a aquest personatge amb la tria del títol. 

Les clubaires han anat participant en aquest joc de comentaris sobre l’obra i consultes a l’autora, i en termes generals la valoració ha estat positiva: lectura àgil, amena, i amb un aspecte remarcable que ha satisfet el grup: l’acció de la novel·la se situa, bàsicament, a la població de Vilanova i la Geltrú, i la coneixença de la zona per part dels lectors ha provocat que quasi caminessin al costat dels diversos personatges. Espais com la Casa Nin, que en la trama de la novel·la apareix convertit en un hotel de luxe, o el mateix Museu Víctor Balaguer i la mòmia Nesi, han despertat records, anècdotes o, en alguns casos, la intenció de fer-hi una visita. O de cercar informació al voltant de la biografia d’Eduard Toda, el conegut egiptòleg –entre altres moltes activitats que va dur a terme- català. 

També és cert que just aquesta proximitat amb l’escenari de la novel·la ha provocat l’escepticisme d’alguna clubaire quant als fets que s’hi narren, ja que costa imaginar tota aquesta intriga i corrupció en un marc per on passeges de forma habitual. I encara fent referència a la intriga i als diversos temes que s’hi enceten per configurar l’amalgama de l’entramat criminal, també s’han pronunciat algunes veus considerant que potser planteja massa temàtiques possibles –droga, tràfic d’obres d’art, prostitució- però que aquestes no són tractades en profunditat. Per contra, altres tertulianes han considerat que no calia intensificar més en aquestes matèries perquè no és la pretensió de la novel·la, i que el fet d’al·ludir-ne i mostrar-ho ja és una denúncia vers aquests tipus de corrupció. 

Quant als personatges, s’ha destacat la jove Isis, amb tota la problemàtica que arrossega arran de la mort del seu germà, amb un sentiment de culpabilitat que pesa damunt d’ella com un llast difícil de superar; el doctor Camps, que es debat entre el bé i el mal i que és incapaç d’adonar-se de la seva pròpia malaltia, del seu declivi psicològic; i la Teresa, la dona que, malgrat els patiments, ensopega sempre amb la mateixa pedra com si fos impossible aprendre de cada experiència. 

En definitiva, i com és habitual en les nostres Tardes literàries, hem passat una rica i agradable estona al voltant de la lectura de No arriba la mort i escoltant els comentaris de la seva autora, Maria Rosa Nogué, que abans d’acabar la sessió ens ha explicat la gènesi de la novel·la i tot el procés d’escriptura. Gràcies, Maria Rosa, per compartir amb nosaltres la cuina de la teva escriptura. 

Unes paraules de l’autora: Maria Rosa Nogué 

LA TARDA MÉS LITERÀRIA 

La Sílvia Romero, escriptora i amiga, conductora de clubs, de novel·les, de presentacions, de bons consells, em va convidar a assistir a la tertúlia “Tardes literàries” de la Biblioteca Manuel de Pedrolo, de Sant Pere de Ribes, on es comentaria la meva primera novel·la policíaca, “No arriba la mort”. Vaig trobar-me molt ben acollida en un espai ampli, agradós, decorat amb fotografies d’un Vietnam verd, rural i temptador. Érem un cèrcol d’unes vint lectores i un lector, més el meu marit, que feia algunes fotos, i l’Imma Martínez, infatigable bibliotecària itinerant, que s’ocupa de la Trobada de Clubs Comarcal on aquest any soc l’autora convidada. 

Sense gaires preàmbuls, molt a l’estil de la Sílvia, les lectores van començar a fer les seves preguntes: Per què aquest títol, “No arriba la mort”? Per què passen tantes coses concentrades en el cap de setmana de la nit de Sant Joan? Per què a Vilanova i la Geltrú? Per què la mòmia Nesi surt i entra de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer? La curiositat de qui llegeix és infinita! Mentre procurava respondre tan bé com sabia, un to amable, cortès, cordial, regnava a la tertúlia. Em van dir que la novel·la els havia agradat, que els havia resultat entretinguda, en ocasions inversemblant, en d’altres, escruixidora. El final, al monestir budista de la Plana Novella, al Garraf, a algú va agradar molt i a algú no va agradar gens, però com a mínim va cridar l’atenció! I jo, com sempre, em vaig sentir profundament emocionada i en deute amb aquesta gent lectora, apassionada, que ha fet l’esforç de llegir i de comentar la meva novel·la. I també amb la Sílvia, que va organitzar aquesta tarda tan literària, de la qual vaig sortir amb més ganes que mai de reemprendre les aventures del sotsinspector Pau Raventós (que s’assembla en George Clooney) i de la inspectora Joana Valls (que també té el seu què). 

En sortir, la Laia, la directora de la Biblioteca, em va obsequiar amb una bossa de roba plena dels plaers de la vida: un conte d’en Bibliol, el cargol lector, mascota de la Manuel de Pedrolo, i una ampolla de mistela escumosa, de Sitges. Què més es pot demanar? 

L’autora

 Neix a Còrdova el 1965 i resideix a Vilanova i la Geltrú des de fa molts anys. El seu món, com ha declarat en diverses entrevistes, està format pels llibres, la música i els viatges. Aspectes, tots ells, que apareixen de forma habitual en la seva narrativa. 

Llicenciada en Filologia Catalana té, també, el Grau Professional de Piano. Va començar impartint classes de català per a adults, més tard va treballar com a professora d’ensenyament secundari en diferents instituts, i des de l’any 2006 és professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. 

Ha publicat contes infantils, la narració de la cantata musical El Follet Valent, la novel·la breu Els Sonets a Anaïs (Primer Premi del Certamen Nacional de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, 2001), les novel·les juvenils La noia del descapotable (2009) i La noia del creuer (2017), i amb anterioritat a aquesta va veure publicada, l’any 2010, la novel·la per a adults La casa dels cants. 

Amb l’obra No arriba la mort va rebre el Premi Bellvei Negre 2017, i aquesta va ser la seva primera incursió en el camp de la novel·la negra. El mateix any 2017 va quedar finalista del Premi Gregal de Novel·la amb l’obra La segona mort de Lorenzo Contini que, de nou, cal ubicar-la en el camp de la novel·la negra. 

Des de l’any 2014 condueix el club de lectura La crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva (Vilanova i la Geltrú), i ha estat seleccionada com a autora convidada de la “VIII Trobada de Clubs de lectura de l’Alt Penedès i El Garraf” (2019). 

L’obra 

Diuen que la nit de Sant Joan és una nit màgica, i potser per aquest motiu l’autora del llibre, Maria Rosa Nogué, ha triat aquest espai temporal per narrar la història d’aquesta novel·la. No arriba la mort és una obra que cal ubicar en el gènere negre en tota la seva magnitud: hi trobem la intriga i l’acció d’una investigació, alhora que veiem com evolucionen els seus personatges a mesura que avancen en l’envitricoll de la trama, però a més a més hi ha la denúncia i la crítica de fons al voltant d’una societat corrupta. O d’una part de la societat. 

Tot s’inicia quan, el matí de la revetlla, la jove Isis –nom que li ve donat per la passió dels pares pel món egipci- pateix un greu accident i és ingressada a l’hospital. A causa de les circumstàncies d’aquest accident els Mossos d’Esquadra fan la seva aparició en la novel·la: seguien la persona que ha provocat l’incident pel qual Isis es troba hospitalitzada. A poc a poc ens anem submergint en tota una trama criminal que s’estén des del tràfic de droga fins al contraban d’obres d’art, passant pel malauradament lucratiu món de la prostitució i els abusos que es cometen en aquest suposat negoci. 

Per l’altra banda, els personatges que envolten la narrativa de Maria Rosa Nogué abracen un ampli ventall d’edats –hi ha un nombrós grup de joves que es veuen involucrats en les peripècies de la novel·la- i també un ampli conjunt de nivells socials –des dels milionaris que mouen els fils de les màfies fins als antisistema. 

No arriba la mort situa l’acció, quasi en la seva totalitat, en un marc geogràfic ben proper: Vilanova i la Geltrú. I tot llegint la novel·la reconeixerem diversos indrets de la població i ens fixarem, més que mai, en el Museu Víctor Balaguer i una de les seves peces més destacades: la mòmia Nesi. 

És la primera novel·la de gènere negre de Maria Rosa Nogué i amb ella va obtenir el Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017. 

Sílvia Romero 

www.silviaromeroolea.es.tl

(gener 2019)

from ribes.org http://bit.ly/2CtFyAY

[elgalleditor]

«De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia», nova ressenya

«De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia», nova ressenya

La lectora. Revista digital de crítica literària, ha publicat un nova i elogiosa ressenya de De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia de Raquel Santanera, que temps després de la seva publicació segueix despertant l’interès tant de la crítica com dels lectors. Aquest poemari fou guardonat amb el Premi Pollença de Poesia 2017.

http://lalectora.cat/2018/12/18/jo-es-nomes-un-robot/

[actualitatvalenciana-blog]

La Nau acull el lliurament dels Premis de la Crítica Literària Valenciana http://actualitatvalenciana.com/nau-literaria-valenciana/

[timriva-blog]

Des de Reus mirant l’Europa dels anys 20 i 30 del segle passat: parlem de ‘La pensió d’alemanys’ amb Montserrat Corretger

Som a Reus per parlar amb Montserrat Corretger (Reus, 1950), l’autora de La pensió d’alemanys, historiadora de la literatura, crítica literària, professora de Llengua i Literatura Catalanes a secundària i de Literatura Catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Ara, ja jubilada, sembla que s’embranca en nous formats. Volem saber-ne més, d’ella i de la novel·la que ha presentat…

[estrellesdepaper-blog]

A principis de setembre es dona un dels esdeveniments més importants pel que fa al llibre en català. Com no podia ser de cap més manera, he anat a buscar, entre l’amplíssima oferta d’activitats i presentacions, aquells autors de Ciència-Ficció de casa nostra.

Aquí us presento:

Carme Torras

Compagina l’escriptura literària amb la recerca científica. És llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica.

Les seves novel·les: La mutació sentimental, va obtenir el premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció 2007 i el premi Ictineu 2009. Enxarxats (2017) és la seva novel·la més recent.

Ricard Ruiz

Escriptor, columnista i professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Màster d’Edició de la Universitat Pompeu Fabra. És llicenciat en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on també va cursar estudis d’Humanitats.

Les seves novel·les: Herba Negra, escrita a 4 mans amb Salvador Macip, va obtenir el premi Ramon Muntaner 2016.

Jordi Solé i Camardons

Escriptor i sociolingüista català. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona, ha treballat de professor de literatura i llengua catalana a Barcelona, Igualada i Badalona i ha impartit cursos de didàctica de la sociolingüística i la literatura arreu dels Països Catalans.

Les seves novel·les: Els silencis d’Eslet, premi Juli Verne de Ciència-ficció de 1995, i La síndrome dels estranys sons, publicat el 2003.

Antoni Munnè-Jorda

Escriptor, corrector lingüístic i redactor de la revista Serra d’Or. Va estudiar Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, però s’ha dedicat professionalment al món de les publicacions en català i a la seva passió literària.

Les seves novel·les: Michelíada, premi Ictineu 2016, i Poso el comptaquilòmetres a zero. Té un seguit de narracions curtes en diverses antologies: Deu relats ecofuturistes i Punts de fuga.

David Cirici

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana. Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i guionista de televisió, molt especialment amb La Trinca i amb Rosa Maria Sardà. Actualment treballa en l’àmbit de la comunicació i la cultura.

Les seves novel·les: Zona prohibida, La decisió d’en Viggo i L’esquelet de la balena.

Portada de La mutació sentimental de Carme Torras

Portada de Herba Negra

Portada de Els silencis d’eslet de Jordi Solé i Camardons

Portada de Michelíada de Antoni Munné-Jordà

Portada de Zona Prohibida de David Cirici

Marina Espasa

Filòloga i escriptora, guionista, periodista cultural i traductora. És crítica de llibres del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric d’iCat fm, i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Les seves novel·les: El dia del cérvol i La dona que es va perdre.

Jair Domínguez

Guionista i escriptor.  Actualment, és un dels components del programa de ràdio La segona hora de RAC 1. També escriu ocasionalment articles d’opinió i reflexions sobre temes diversos a l’AraGirona.cat i a la revista per a dispositius mòbils Esguard.

Les seves novel·les: Hawaii Meteor i Perímetre.

Jaume C. Pons Alorda

Escriptor, poeta i traductor mallorquí.

Les seves novel·les:  Relat a Estats alterats de la ment.

David Gálvez

Ha publicat articles i relats als periòdics BonDia Andorra i Diari d’Andorra, i a les revistes Viure als Pirineus, El progrés, Nación Apache, Ex-libris Casa Bauró, Portella, Paper de vidre i Supersonic. Membre fundador del Col·lectiu Portella.

Les seves novel·les: Res no és real i relat a Punts de fuga.

Manuel de Pedrolo (Homenatge)

Escriptor que conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre, narrativa i contes. És considerat l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes.

Les seves novel·les: Mecanoscrit del segon origen, Trajecte final, el relat Darrer comunicat de la terra, Introducció a l’ombra, entre d’altres.

Portada de La dona que es va perdre de Marina Espasa

Portada de Perímetre de Jair Domínguez

Portada de Estats alterats de la ment

Portada de Res no és real de David Gálvez

Portada de Punts de fuga

Portada de Introducció a l’ombra de Manuel de Pedrolo

Setmana del Llibre en Català 2017 A principis de setembre es dona un dels esdeveniments més importants pel que fa al llibre en català.

[automatichottubarbiter]

Tot és estar embarassat

Tot és estar embarassat

Allò que agrada a uns no té perquè agradar als altres. Els cànons universals ho són sobretot per a aquells que els estableixen. Els crítics, deixa’ls dir. Recorda Rilke i la seva tercera carta a un jove poeta. Com menys llegeixis coses de crítica literària o estètica més bé aniràs. En general, es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes. O també pot ser que siguin hàbils jocs de…

[timriva-blog]

Al Cafè amb George Steiner: ‘Presències reals’

Traducció d’Helena Lamuela Escrit per Antoni Martí Monterde Un clàssic: Real Presences, publicat l’any 1989: aquest llibre de George Steiner va convertir-se immediatament en un clàssic, i va confirmar el seu autor en un dels noms que perdurarà en la història de la crítica literària. No era un llibre de consagració, perquè ja l’havia assolit amb molts d’altres llibres anteriors. Però pel seu…

[fjoseppla]

Favorite tweets: Doncs si fa no fa, igual que jo. Vaig estudiar Filologia als 90, i vaig arribar aquí l'any 96. Segurament vam ser companys de classe, en l'assignatura de Literatura Catalana, si la vas fer amb Jaume Pérez Montaner, o la de Crítica Literària, si la vas fer amb Vicent Salvador.— Antoni MartiMonterde (@Somiatwiter) June 17, 2020

http://twitter.com/Somiatwiter

[fjoseppla]

Favorite tweets: El gest més expressiu de la història de la crítica literària al nostre país. Podria fer-se una Tesi Doctoral sobre aquests dos segons.— Antoni MartiMonterde (@Somiatwiter) May 13, 2020

http://twitter.com/Somiatwiter