#Xocolata calenta | Explore Tumblr Posts and Blogs

tastatast · 1 year

Text

Andreu Genestra

Tot i que feia 3 anys de l’última visita, mengem a l’Andreu Genestra des de l’any 2014, ens agrada la seva cuina, seguir la seva evolució i sempre hem gaudit menjant els seus plats en el marc incomparable que era l’Hotel Son Jaumell de Capdepera (Mallorca).

Per no repetir informació que ja apareix a les altres cròniques, us deixem l’enllaç a tots els àpats que hem fet a l’Andreu Genestra, sempre és interessant repassar l’evolució i veure com hem canviat tant nosaltres com el món en general.

Aquest any, per això, hi ha hagut un canvi substancial i és que, des del 21 d’abril de 2023, es van traslladar a l’Hotel Zoëtry (Hyatt Inclusive Collection), situat en una possessió espectacular del segle XIV ubicada a la històrica finca sa Torre a Llucmajor. Un entorn incomparable que compta amb un hort de més de 2.500 m2 i amb vinyes. A més, el restaurant té la cuina oberta i permet veure i sentir, de més o menys lluny, com cuinen i com emplaten.

Ofereixen 3 menús: el Mediterranean, el Mediterranean Extrem i el Verd (l’opció vegetariana). A més, l’opció de triar 2 o 3 plats d’una selecció de plats dels tres menús.

L’ÀPAT

4 SNACKS.

És curiós com hem canviat el significat d’aquesta paraula que originàriament feia referència a “aliments envasats en petites porcions destinats a ser consumits fora dels àpats principals”. A més, tenint una paraula com “aperitiu” o una expressió tant nostrada com “fer l’aperitiu” per a definir aquestes petites elaboracions inicials que s’ofereixen per a obrir l’estómac i fer venir gana i ganes de començar l’àpat.

Xurro d’olives i vermut.

Una massa fregida, semblant a la d’un xurro, amb una oliva i unes gotes d’un gel de vermut. Quina bona olor de vermut i quin cruixent més bo! Ben llaminer, quin bon començament!

Segons el seu relat, com que hem començat per un xurro que és típic d’Espanya, ara continuarem amb una tècnica francesa (un bombó), un bunyol típic de Turquia i un pastís de formatge que anuncien com a cheesecake de Grècia. Una vegada més, trobo innecessari dir-ho en anglès podent-li dir perfectament pastís de formatge. Trobo que parlar l’idioma local i anunciar els plats en dita llengua és un discurs que va lligat a l’autenticitat, la regionalitat i l’ús de productes autòctons que tenen. Posats a parlar de l’idioma, també em va sorprendre que la pàgina web no estés en català.

Bombó de pa moreno mallorquí.

Es tracta d'un bombó de xocolata blanca en el que, a dins, diuen que hi ha el pa moreno torrat i un toc mallorquí que és la sobrassada. El gust era ben bé de xocolata blanca, no es notava pas la sobrassada. Un aperitiu massa dolç, semblava un petit four. No m’agrada gens començar els àpats amb dolçor. Si ja trobo innecessari haver d’acabar amb postres… Però, segons el seu relat, com que la seva cuina no fa distincions entre el món dolç i el salat, comencen l’àpat amb els petits fours. O en podríem dir llepolies?

Bunyol de cacauet.

Un bunyol farcit d’una crema de cacauets calenta i amb tres trossets d’un trosset d’anxova per sobre. No em va transportar a Turquia però, per sort, aquest aperitiu no va ser dolç.

Pastís de formatge.

Un pastís de formatge de Maó i botifarró. No vaig entendre la relació amb Grècia però el cas és que va ser el més salat i el més bo. El farciment era ben fred i la galeta molt gustosa i cruixent. Una mossegada deliciosa.

Moment pa i oli.

Serveixen els pans i ens deixen triar els que preferim.

Un pa tradicional blanc i un de llavors fets amb Amadip.esment (Associació Mallorquina per a Persones amb Disminució Psíquica), una ONG fundada el 1962 i amb la que l’Andreu hi col·labora.

Un pa de sègol i cardamom i una coca d’oli d’oliva que fan ells al restaurant.

Serveixen una mantega d’ametlles, diuen que és totalment vegana, feta amb llet de coco i olis vegetals.

Una mantega que semblava emulsionada, força tova.

Serveixen un plat amb una mousse d’ajoblanco feta amb acuafaba (l’aigua de cocció dels llegums, que s’utilitza com a substitut de la clara d’ou per la seva viscositat i el seu poder gelificant en fred, és a dir, un emulsionant) i acompanyada de dues salsetes (una de bitxo i una de blat de moro), amb una pols de bitxo, una de fines herbes i també amb rovell d’ou.

Ens pregunten si voldrem que ens posin una mica d’oli i sal i pebre o si preferim menjar-ho sense. Però insisteixen que és adequat afegir-li l’oli.

Ens ofereixen 4 olis, tots de Mallorca, i n’hem de triar un.

El primer és un oli que fan ells d’Arbequina, Piqual i Empeltre, que diuen que també tenen per separat: un Arbequina d’Aubocassa de Manacor, un Piqual de Son Catiu d’Inca i un Empeltre de Can Axartell de Pollença. Diuen que l’Arbequina té un sabor suau, la Piqual mig i que l’Empeltre és una varietat mallorquina amb un sabor fort. Desconeixia que fos autòctona de l’illa, a la Terra Alta també n’hi ha. Tampoc vaig acabar d’entendre si el primer oli era una barreja dels altres tres o realment el fan ells i, si és així, a on el fan. Recordo que quan estaven a Son Jaumell ens havien ofert un oli d’aquestes tres varietats que deien que tenien cultivades a la finca de l’hotel.

Força enrevessat. Sembla que mentre fan el servei de pa, mantega i oli aprofitin per servir un últim aperitiu però no és ben bé així. Resulta que t’ofereixen l’oli per a afegir-lo a la mousse perquè la idea és que quedi un allioli; i el pa és per untar el fals allioli, perquè serveixen la mousse sense coberts. La mantega és per anar-la combinant amb tot plegat.

A més, una vegada t’has menjat el plat, recomanen enretirar també el pa, l’oli i la mantega perquè diuen que serà un menú contundent. Una vegada més, no vam pas tenir temps de provar els quatre pans, només en vaig provar dos i perquè vaig demanar que encara no me’ls retiressin. Potser no es tracta de provar tots els pans, simplement d’agafar-ne un pel plat i prou.

Total, va ser boníssim, semblava ben bé un allioli. Deliciós i una molt bona idea. Una mena de deconstrucció (diferents textures i diferent forma) d'una salsa tant nostrada com l'allioli. Potser la serviria amb coberts per oferir la possibilitat al comensal de provar-ho sense pa. I també li donaria més importància, tant a l'hora de servir el plat com al recordatori, separant-lo del "moment pa i oli" o simplificant/abreujant les explicacions dels olis.

8 PLATS.

Pebrots asados, guisat de vedella i anguila.

Serveixen un plat on, a la base hi ha un cremós de pebrots vermells, entenc que escalivats; a sobre, un cap i pota boníssim; a sobre, un vel de xampinyons; i, pel voltant, cinc trossets de porro i cinc dauets d’anguila fumada. A taula, serveixen un brou calent de l’aigua del pebrot escalivat. Molt bo, el cap i pota quedava molt bé amb la textura de gelatina fina del vel. El conjunt tenia un punt picant pel porro.

En aquest moment de l’àpat ens van convidar a fer-nos un recorregut pel restaurant; ens van ensenyar, bàsicament, la resta de la sala, és a dir, un espai que queda més reservat, i l’espai Krug. No ens van ensenyar la cuina, ho vaig trobar a faltar.

Truita a la francesa de parpatana de tonyina.

Un plat inesperat que ens va oferir l’Andreu molt amablement. Una truita farcida amb un aguiat de tonyina que va aprendre a fer amb en Neichel (l’aguiat, no la truita) i que ha adaptat fent-lo a la mallorquina (no ens van especificar com és). Desconec el grau d’improvisació d’aquest plat però va ser boníssim. Una truita servida calenta, picanteta i amb una massa brillant/oliosa que semblava una cuirassa (tova però relativament gruixuda i ben separada del farciment); i és que, per cada ou sencer, portava un rovell de més i, a més, també portava vinagre d’Avgvstvs Forvm i una mica de farina/midó d’arròs.

Al mateix moment, ens va servir l’Albergínia confitada amb croissant de mantega.

Un plat que fa en referència al seu hort, on també hi treballa el seu pare.

D’esquerra a dreta: un gelat de trempó; un tàrtar d’ametlla amb mitja albergínia confitada amb una mica de vinagre a sobre; i, per acompanyar, un croissant fet amb saïm de porc enlloc de mantega (tot i que el recordatori digui de mantega).

L’Andreu ens diu que ens ho hem de menjar intercaladament, agafant ara una mica de trempó, ara una mica de truita de parpatana… però jo veig tres plats en un, o quatre! Veig tres seccions totalment separades, de fet, l’emplatat ja és així, tres elaboracions ben diferenciades. Són plats que mai acabo de gaudir plenament, els provo per separat, no els barrejo, vaig d’una banda a l’altra i m’atabalen sense acabar de menjar res de manera concreta i atenta. Tampoc crec que hagi d’agafar les tres parts i barrejar-les (de fet, l’Andreu ja ho diu, recomana anar agafant d’aquí i d’allà). Fa anys que hi dono voltes i, a hores d’ara, encara no sé què fer quan em trobo amb aquest tipus de plats, els “plats 3 en 1”.

El gelat de trempó era molt bo, gustós i refrescant. El croissant també, boníssim, cruixent, calentó, llaminer, greixós… però em va semblar més per atipar que no pas necessari. En canvi, m’encantaria si ens hagués servit el mateix croissant però farcit amb el deliciós gelat de trempó! El que deia de servir 3 elements separats en un mateix plat, prefereixo que ja vingui elaborat de cuina, sempre és més fàcil de menjar. A més, quedaria un semifred d’aquells que tant feliç em fan.

Ànec musclo.

Tres trossets de lletons d’ànec confitats, tres musclos a la taronja i, al centre, una salsa d’ametlles lleugerament picant. També, cinc pipes de carbassa. Per acompanyar amb la salsa, diuen, una coca de patata. La salsa tenia més gust de coco que d’ametlles i sí, era picanteta. Em va agradar poder menjar lletons d’ànec, és una part que no s'acostuma a servir; això sí, tenien una textura un pèl massa caramel·litzada. El pa de patata no el necessitava i tampoc em va semblar res de l’altre món.

Llagosta amb gírgoles de castanyer.

Un plat que havia de ser amb carabinero i fetge d'ànec però que, després de menjar els aperitius (o petits fours, ara no sé com n’hauria de dir), l’Andreu ens va comentar que no n’havia trobat i que el substituiria per una llagosta. Vam acceptar el canvi sense que se’ns comentés que, a sobre, tindria un suplement de 30€ per persona, un percentatge bastant alt del preu total del menú. Trobo que això s’hauria d’avisar. Entenc que la llagosta sigui més cara que el carabinero però, fent un menú tancat, si a més és el restaurant qui fa el canvi, crec que són ells que haurien de trobar una solució que estès dins els seus marges i no fer pagar al client aquesta mena d’imprevistos i, a més, sense avisar-lo.

Una llagosta bullida, ben olorosa, carnosa i gustosa; amb una gírgola de castanyer un pèl insípida o, si més no, no brillava; i un brou fet amb el cap i llevat (emulsionat, sense lecitina ni sucre ni res). Una bona manera de servir la llagosta.

Conill a la mostassa.

Una rodanxa de galantina de conill d’uns 5 cm de diàmetre amb papada de porc negre i festucs i, a sota, un arròs de peix. Al centre de la taula, un tros d’anxova punxat en una petita forquilla. A taula, ens serveixen una culleradeta d’una salsa verda de pèsols i mostassa per sobre la galantina. Una galantina refinada acompanyada d'un correcte arròs de peix que tampoc li aportava gaire.

Mentre es refreda el plat (si és que havia estat calent) mirem com ens serveixen un acompanyament líquid per a la galantina: un suc de remolatxa, poma i ferment de fulla de figuera (entenc que deu ser fulla de figuera fermentada, com les fulles de tabac?) des d’un bidó de coure i en una copa Krug. Ens diuen que el gust terrós de la remolatxa i la galantina ens ha de recordar el que tenim al voltant. Suposo que es deuen referir al que el conill té al seu voltant, no nosaltres.

Calamar, porc negre i rovell d’oca.

Un plat inspirat en els espaguetis a la carbonara. Un calamar de Mallorca, tres minúsculs dauets de cecina curada, tres de formatge curat, uns puntets d’una maionesa d’alga, uns d’una salsa feta amb la pròpia tinta del calamar i una quenelle d’alga còdium. A taula ens serveixen una culleradeta de salsa carbonata (amb T, entenc que vol dir que li han afegit gas exogen) i rovell d’ou d’oca curat (amb bitxo en pols i altres espècies) ratllat per sobre.

Un calamar cuit un moment a 190°C, pràcticament cru, deliciós, pura frescor i textura! Els daus de formatge li donaven salabror i el rovell d’ou d’oca, textura. La quenelle d’alga còdium era molt bona, ben gustosa!

En un plat a part, una forquilla amb una mandonguilleta de calamar encebollado i per on hem de començar a menjar, els hi farem cas.

Peix de llotja a les herbes mallorquines.

Un serranito, un serrà suposo. Ens diuen que és un peix de la mateixa família que el salmó, tot i que és un peix de roca i viu en aigües més profundes. Tot plegat m’estranya molt, en tot cas diria que era de la família dels serrànids, que n’hi ha un munt de gèneres i espècies. Sí que podria ser de roca però diria que no viu en aigües gaire profundes i és més aviat costaner. Un exemplar d’uns 15 cm de llarg, servit sencer, amb cua i amb les espines i tot, però sense cap. Acompanyat amb dues mini-quenelles d’api-rave, mostassa de Dijon, 2 escopinyes i, a taula, servit amb una salsa verda força transparent de la seva versió del Bloody Mary amb herbes mallorquines, julivert i tomàtiga verda. S’ha de reconèixer que té certa valentia servir un peix tant poc valorat com el serrà i, a més, ben poc fet, pràcticament cru però molt sucós. Un peix molt fi però amb forces espines. Molt ben cuinat!

Guatlla a la melassa de figa.

Servida amb un ganivet fet per un cuiner del Port de Pollença que es diu Miquel Magraner i amb un mànec de fusta d’olivera, herència que l’Andreu va prendre de Son Jaumell quan van fer la poda de les oliveres.

Una guatlla de caça preciosa, cuita confitada (sense fer-se al buit) i que l’Andreu ens anuncia com l’acompanyament del plat, l’element principal són les figues de l’increïble eminència Montserrat Pons de Son Mut Nou. Una manera, diu, de dignificar tot el que suposa la figa a la cultura mallorquina.

Per una banda, tenim un ravioli de nap farcit de figues confitades al forn i una mostassa de figues. Per altra banda, el plat principal són les figues rostides al forn durant 10 hores a 90ºC (en sec i en tirades de 10 kg) molt lentament per tal d’extreure’n el nèctar, que colen per decantació amb un sedàs. Aquest nèctar de figues acompanya la caça menor, la guatlla farcida amb fines herbes.

El plat és el xarop de figues que sembla ben bé una demi-glace o una melassa de figa, però simplement és figa, sense cap més ingredient, ni brandi ni Oporto, res. Realment podria ser l’element principal del plat però és que la guatlla estava tant ben cuita i era tant gustosa i de tant bona textura, que calia destacar-la especialment. Plantejar-se quin és l'element principal d'un plat i quin l'acompanyament o la guarnició, una reflexió ben bulliniana que ens fem a la cuina des dels inicis dels noranta.

Ofereixen formatges però no en vam fer.

POSTRES.

Tocinillo de xirivia.

Un tocinillo del cielo fet de xirivia i en forma de cercle; a sota, una magdalena plana; i, a sobre, tres floretes suroses que semblaven de xirivia crua i aromàtica. Al costat, un deliciós gelat de llima i mantega torrada; i, a sota d’aquest gelat, una crema d’avellanes cremosíssima amb un crumble esmicolat per sobre. Unes postres boníssimes, amb cinc elaboracions diferents, totes conegudes i molt ben executades. Un plat molt entretingut d’anar menjant i gaudint.

Dàtils al rom flambée i poma asada.

Una crema de vainilla acompanyada d’un pa de pessic de dàtils flamejat amb rom. Per sobre, poma caramel·litzada a baixa temperatura. I, per acabar, un semifred de xocolata blanca amb tuber aestivium ratllada per sobre. Unes postres boníssimes, sobretot el pa de pessic flamejat i la poma, una llarga cinta laminada i enrotllada.

PETITS FOURS.

Oliva farcida d’escabetx de poma.

La famosa esferificació amb la cuirassa dura i líquida per dins.

Tomàquet cherri envinagrat amb cirera.

Un tomàquet cherri tal qual, pelat, això sí. Un gust una mica estrany per a finalitzar l’àpat.

Croqueta de crema cremada.

Molt bona! Tova. El petit four més bo.

Truita de patata i xocolata blanca.

La xocolata blanca es notava poc i tampoc recordava una truita. La idea és bona però potser caldria executar-la diferent per aconseguir una millor combinació. Acabem amb xocolata blanca, com el bombó de l’aperitiu.

Ofereixen herbes aromàtiques del seu hort per a infusionar: alfàbrega, menta, citronel·la, romaní, tomí, marialluïsa, etc.

Vam prendre una infusió de citronel·la i farigola on es notava sobretot la farigola. És d'agrair que ofereixin herbes fresques, la frescor és un luxe!

Pel que fa a la sala, actualment dirigida per en Sebastián Longo com a maître i sommelier, a qui ja coneixíem del Zaranda quan estava a l’Hotel Castell Son Claret de Calvià, trobem que és força correcta però que no està al mateix nivell d’excel·lència que havia aconseguit amb en Joan Arboix (amb un gran coneixement de vins de Mallorca) i en David Serrano (que, a més de dirigir la sala amb una gran professionalitat, oferia una brillant selecció de formatges afinats extraordinàriament bé). També pot ser que, com que “només” fa 4 mesos que s’han traslladat, encara necessitin allò que es diu del rodatge.

VAM BEURE

Una ampolla d’UBE Miraflores 2019 de Bodegas Cota 45 de Sanlúcar de Barrameda. Un blanc tranquil de Palomino Fino de diferents parcel·les de Miraflores Alta i Miraflores Baja, de vinyes amb diferents tipus d’albarizas (lentejuelas, lustrillos i tosca cerrada). Un vi fermentat en bóta però que, a la vegada, té la típica expressió nítida de mineralitat i fruita, marca de la casa. Som uns incondicionals de la feina d’en Willy Pérez i en Ramiro Ibáñez.

Una ampolla de Tianna Negre 3, Escursac 2020, de la línia The Sommelier Collection. Un vi negre ecològic i sense filtrar d’un celler amb un perfil un pèl industrial que pertany a Distribucions Túnel. L’Escursac més comercial i menys diferenciat de la resta d’Escursacs que es fan a Mallorca i que tant ens agraden. Un negre que ha sigut tamitzat per una criança de 8 mesos en barrica de roure francès de 500 litres i que li ha fet perdre el seu caràcter eteri, fresc i fragant que sol mostrar aquesta varietat autòctona. Un vi de tant sols 670 ampolles i elaborat pel sommelier Patrick Paulen (d’Alsàcia i ex-sommelier del mític Tristán de Puerto Portals) que, curiosament, és el pare del cambrer que ens va atendre.

CONCLUSIONS

La cuina segueix la línia de l’Andreu: productes locals i de molt bona qualitat; una marcada base de cuina clàssica francesa; tocs d’altres països del Mediterrani com Itàlia, Grècia, Turquia o el Marroc, sense oblidar un receptari mallorquí que, segons l’any es fa més o menys palès; plats amb moltes elaboracions diverses en les que, moltes vegades es generen tres o quatre plats en un; gustos refinats i contundents a la vegada però sempre dins un marc equilibrat i amable. Una cuina que sempre demostra personalitat pròpia, un punt de genialitat creativa, complexitat, bona execució tècnica i força coherència. A més, amb una posada en escena per a comunicar el seu relat i fer un servei davant del comensal, moltes vegades per ell mateix, cosa que agraïm molt.

En resum, la sensació final aquesta vegada va ser d’haver menjat molt (quantitat, cosa que darrerament havíem criticat per les racions excessivament petites que estava oferint) i menjat molt bé (qualitat i gustos plaents). Això sí, aquesta vegada vam trobar massa pans als plats: el xurro i el bunyol dels aperitius, tots els pans del principi i l’allioli que s’havia d’untar, el croissant amb l’albergínia i el gelat de trempó, la coca de patata de l’ànec musclo, l’arròs de peix del conill a la mostassa…; i això que vam dinar enlloc de sopar. Que difícil que deu ser oferir un model que agradi i satisfaci a tothom! I és que, com sempre diem, tants caps, tants barrets!

#Andreu Genestra #Llucmajor #Mallorca #mallorquina #restaurant

0 notes

ednaiarnau · 5 years

Text

A tantôt Repère Boréal

Quan vam arribar aquí era plena tardor i ni que encara falta un mes i mig per l'hivern ara ja sembla que el tinguem a sobre.

Una ventada ha fet caure cinc o sis arbres, pel què sembla és molt habitual. A nosaltres ens fa molta por que no ens en caigui un al cap.

Han caigut les primeres nevades i per aprofitar-ho no se'ns acudeix res millor que anar al jacuzzi!

La sauna és espectacular en mig de la neu, a mig hivern amb un metre de neu ha de ser increïble.

Des que vam veure aquesta xocolateria el primer dia que vam arribar hi volíem anar, al final hem vingut expressament ja que sempre la trobàvem tancada. Ha valgut la pena! 😋 Hem provat una xocolata calenta de Vanuatu. Boníssima!

1 note · View note

foodies-channel · 5 years

Photo

[I Ate] Xocolata Calenta (thick hot chocolate).

5 notes · View notes

samynhe · 6 years

Text

Dijous, 24 de gener del 2019

Carícies que surten amb la ment en blanc. Petons sense prejudicis pel davant. Mirades d’amagades. Somriures en recordar. Papallones a la panxa. No arrufar el nas. Ganyotes inexistents. Mentalitat tranquil.la. Pau. Sentir-se estimat. Sentir el caliu. Rialles al cor. Pessigolles als dits. Humitat. Finestres obertes. La brisa d’una tarda d’estiu. Un gelat de dos boles. Tapar-se al llit a l’hivern. Una bufanda i uns guants conjuntats. Mirades perdudes. Detalls sorprenents. Una paleta de colors completa. Una cançó acabada. El conjunt posat que més t’agrada. Unes vambes còmodes. Les paraules encertades. Una feina ben feta. Una casa neta i solellada. Una barra de llavis sense començar. La tassa de xocolata calenta que encara no s’ha refredat. Començar una llibreta nova. Estrenar un bolígraf nou. El teu menjar preferit. El berenar amb gana. La roba ben ordenada. Un ordinador que no es penja mai. El número 3. El teu color preferit. O el número 7. Una dona guapíssima. Adormir-te mentre veus la teva sèrie favorita. Acabar de fer esport. Posar-te la teva roba interior preferida. Anar despullada. Un parc sense ningú. Una casa silenciada. Descobrir el final. Que t’expliquin un secret. Perfum acabat de ser pulveritzat. Olor a nou. I olor a vell. Veure la bellesa. Una abraçada llarga. O un petó fugaç. Una boca calenta. Mossegar una orella delicadament. Un maquillatge perfecte. Anar sense maquillar. Desmaquillar-se. Una dutxa a la temperatura correcta. Un text sense faltes d’ortografia. Plorar. No tenir la regla. Fer saltar l’esmalt d’ungles amb les dents. Passejar. Poder estar a casa. Un collaret especial. Poder estar sola. Pensar. Pensar molt. L’olor a crema hidratant. Llençols nets. Seure. Tenir els vidres de les ulletes nets. Que se’t destapi una orella. Tenir un dejavú. Saber què passarà demà. Tenir diners suficients. Tenir energia. Llegir l’última pàgina d’un llibre. Abraçar-se a un peluix. Cridar a ple pulmó. Que algú et toqui una cançó. No portar sostenidors. Que res et faci por. Estar bé amb tothom. Que no et quedi res pendent. Que ningú estigui enfadat amb tu. Els plats ben nets. Una família que t’estima. Que et diguin coses. Que confiïn en tu. Confiar en tu mateixa. La sopa del papa. La millor truita de patates. Somriure mentres escrius. Que algú et conegui. Que algú et reconegui. Que algú t’esperi. Que et mirin i somriguin. Imaginar coses que podrien passar. Que acabin passant coses que imagines. Tenir una Selene. Anar al cinema. Veure una pel.lícula a casa. Deixar-ho tot. No donar explicacions. Acomiadar-se. Tancar la porta. Marxar.

5 notes · View notes

suturesdigitals · 3 years

Text

La cargol

A les grans ciutats no ha de ploure perquè surtin cargols. N’hi ha per tot arreu. Totes les estones. Fa sol i fa pluja i vent i hi són, com si res, enfosquits sota les ombres o remugant entre cartrons i fins i tot alguns criden, quan tenen la sort de saber-se verbals (que no tots la tenen). L’altre dia en vaig veure un: semblava que s’escapava d’un embornal, brut i encorbat com anava, com una c. I hi era jo, allà, travessant el barri d’Òpera; jo aranya, amb el meu escarabat marit. Era un cargol, una cargol, vaig descobrir més tard, més aviat petit. Em va sobtar que grinyolés quan caminava, una mica com si se li hagués acabat la baba, una mica com si fisiològicament li faltés de cargol. En tinc molt viu el record i puc dir que transportava una caixa de cartró. Ho feia i deixava anar renecs per la boca perquè era una caixa molt grossa per una cargol tan menuda. Depredador com és l’escarabat del cargol, el marit em va mirar com imprimint-me a la retina que hauríem d’ajudar-la. Va ser un acord innegociable: parats al bell mig del carrer Arenal, contemplant aquella cargol amb la més gran de les tristeses. Llavors li vaig preguntar si l’ajudem? I resulta que per la nostra sorpresa animal no va respondre res més que d’acord. Així que vam agafar la caixa amb les nostres mans d’insecte constructor, patint però no tant com ella, per això que som absents de baba, i enfilar carrer. Són els meus llençols ens digué la cargol. I a l’escarabat se li va fer més feixuc pujar. A mi la desídia em va venir després. És un patró nostre comú, però aquest és pa per un altre relat. La cargol va arribar a dalt, i ens va demanar que deixéssim la caixa sobre un tipus de reixa escalfada. Vaig pensar si a sota hi passaven trens, i si no hi cauria rodó el seu cos petit, escolant-se per la reixa i esmicolant-se a sota per la humanitat. Però abans que pogués dir res, una larva la crida: Cargol! Els humans no ens deixen posar-nos sobre la reixa! I la cargol va sospirar, i vaig entendre tant el seu cansament. Va ser un sospir de nina desinflada, de desgràcia profunda. I l’únic que se’m va acudir, mentre em vaig pensar aranya beneïda, amb or vessant de les butxaques, va ser dir-li si puc fer alguna cosa més per tu. Cap resposta. O gracias, bonicos, si no recordo malament. Però li vaig escrutar l’expressió i olorar el ventre i vaig pensar en la gana que devia tenir, de tant arrossegar caixes per carrers poc lubricats. Així que l’escarabat i jo vam dirigir-nos a una xurreria, gairebé a hora de tancar, i no vam sortir-ne fins que una eruga madrilenya ens va omplir una bossa de queviures per la cargol. Mentre els omplia, però: Pateixo, escarabat. Tarden tant a donar-nos aquests entrepans que potser la cargol ja haurà marxat. L’hauran fet seva dos depredadors com nosaltres i li hauran transportat la caixa (…) potser ara serà sobre una reixa calenta i s’haurà desfet com una perla de xocolata. Vint minuts després, tres entrepans de xoriç ibèric calents i un parell de xurros i tres ampolles d’aigua, petites i Solans de Cabras, lo mejor que nos ha pasado en cuatro o cinco años. La cargol encara hi era. Ens va explicar que no podia estar a la reixa i ens va presentar una larva i una coccinel·la. Els vam donar els entrepans després de dir-los que eren calents. Són ben calents. L’escarabat li va donar els xurros i a la cargol li van fer especial il·lusió. I què en fem, d’aquest entrepà que sobra? I ens contestà la larva que doneu-li a aquella marieta de set punts, que ell sabrà partir-lo amb la marieta de vint-i-dos punts. I així ho vam fer, i la última ens va dir que som bones persones. I jo vaig pensar què ens fa persones, exactament, si el marit té un èlitre dur com un gladiador i està tot encuirassat, com si fos recobert d’or. I si jo tinc el cos dividit i quatre potes locomotores i dos pedipalps i el tors ple de pèl aràcnid. No li vam preguntar per què ens veia persones, i bones persones a més concretar, sinó que vam acomiadar-nos i no vam mirar enrere mai més. La cargol plorava, quan vam retornar-hi. Avui està ploranera, digué la larva. De vegades, molts dies, riu tota l’estona, i d’altres només plora. Són certes dues coses, que la cargol plorava i que jo també en tenia ganes, però només vaig aconseguir fer que la meva poteta peluda li toqués l’espiral de la closca. I amb delicadesa la vaig prémer una mica, sense trencar-la, perquè sabés que això que sentia, aquest amor cap a ella, nou i imprevist, el sentia amb força. Com volent dir, que sàpigues que només la violència i la tristor regiran el nostre comiat. I li vaig dir a mi també em passa, que estic trista de vegades. Abans de marxar, la larva ens va oferir un suc, a l’escarabat i a mi. Però nosaltres no vam voler res. Vam girar cua i jo em vaig posar a plorar: igual que la cargol, com una nina desinflada de desgràcia profunda, encara amb les butxaques d’or, i una teranyina viscoelàstica i dos o tres preses esperant-me a casa per sopar. Cada nit demano als astres que m’indiquin si la cargol té fred. Penso en si la seva caixa s’ha mullat, o si la seva baba ha regalimat tant per les reixes que ja no li queda res sobre el qual lliscar, pregunto si s’ha esberlat la xocolata. Per la humanitat, una perla de xocolata que xoca amb un tren veloç no és res més que part del paisatge, del viatge, de l’experiència magna de ser animal racional i no bitxo. Penso també en l’espiral de la seva closca i en l’olor de fregit abundant que feien les meves potes sortint de la xurreria. Sobretot penso si l’hauria d’haver copsat, a la cargol, i posat sobre el cos del meu escarabat valent com si fos una presa (panxa amunt, ara com una u i no com una c) i benvingut a casa nostra. Em pregunto per què s’hauria sorprès més, si per les meves preses, dessagnant-se a dins de casa o pel meu matalàs d’insecte ric? Per què m’hauria odiat més? Em pertorben tant, aquestes preguntes, i les trasllado als astres i cap d’ells me’n diu res. Ans al contrari, sembla que riguin. Però vés, també podria ser qualsevol soroll de la humanitat (com una ambulància o un petard) que de vegades sona tan llunyà i gegant, el soroll seu, que sembla un plor o una riallada.

0 notes

xurumbel · 5 years

Text

A quin contenidor va

- Eva Piquer -

Que a quin contenidor va la culpa, pregunta algú a les xarxes. Al de residus tòxics, sens dubte, responc. Me'n sé la resposta però suspenc l'examen pràctic: carrego tones de culpa sense gosar llençar-les. Si mai ho fes, em sentiria culpable d'haver-me'n alliberat.

L'altre dia vaig abocar a la brossa unes sabates noves. Me les havia comprat per gastar-ne les soles en un futur que va quedar a mig fer. A l'hora de l'insomni, em va disparar ràfegues d'insults una colla de gent descalça i furiosa. Jo al·legava que les sabates per estrenar eren incòmodes i de taló alt, i ells m'empaitaven amb cames fetes rodes. Riu-te'n dels dibuixos animats.

No hauria pogut regalar les sabates perquè duien la tristesa incorporada. La tristesa ja ve sola quan li dona la gana, no cal convidar-la. La tristesa se't planta a casa, enfanga el parquet, abaixa les persianes del menjador, et deixa sense aigua calenta, et roba el nòrdic i se't fot la xocolata.

Avui he recuperat l'abric que em va fer de manta durant tantes nits de cadira reclinable. Pensava que també acabaria en un contenidor, castigat per dur-me records del pou (i que després em perseguirien fantasmes en cos de camisa). Però me l'he posat i m'ha abraçat com llavors, quan s'esforçava en va per espantar un fred immortal. M'ha abraçat com fa temps que no, com fa temps que ningú.

I he sabut, amb una certesa d'aquelles, que l'abric de quadres no el llençaré mai.

...2019

0 notes

pensamentsamagats · 5 years

Text

Tu vas ser agost a l'octubre,

un got de xocolata calenta en un dia plujós,

una modulació a major inesperada,

un somriure entre tants plors.

Després de tot, digue'm per què

no m'ho deixes ser a mi, tot això?

Jo podria ser un dissabte en dilluns,

un got d'aigua en un matí de ressaca,

aquell acord que et fa sentir papallones de nou,

una mica d'esperança entre tanta foscor.

0 notes

toniscla · 5 years

Photo

#Repost @esbartgegants • • • • • • Pessebre Vivent de Santa Susanna [PESSEBRE VIVENT] . 📅 Diumenge 29 de desembre del 2019 🕕 18:00 📍 Masia de Can Ratés de Santa Susanna 🔜 20è Pessebre Vivent! . ❗ Recordem que per inscriure-us com a figurants heu d'enviar-nos el vostre nom complet, l'edat, telèfon o mail de contacte i la vostra preferència al correu: [email protected] o bé, podeu trucar al 660 779 429. Teniu fins el divendres 20 de desembre! . ☕ I si us agrada més visitar-lo, recordem que hi haurà un got de xocolata calenta per visitant! #PessebreDeSanta https://www.instagram.com/p/B5SAmP5oY5h0M-c4M5Mxg0L5h-hSydJkPRscXE0/?igshid=kb0mf7tsrs4b

#repost #pessebredesanta

0 notes

whenyoumarrytheworld · 6 years

Text

L’1 d’octubre: les trenta hores més intenses de la meva vida

[Escrit a Barcelona entre el 30 de setembre de 2017 i l’1 d’octubre de 2017. Baixar al carrer a veure què s’hi cou i trobar-te plenament involucrat en l’esdeveniment més gran de les nostres vides] Alguns diumenges enrere em queixava de l’immobilisme al meu voltant: “mai ningú fa res per canviar les coses, tenim el què mereixem”. Aquesta setmana tot ha canviat. És dissabte trenta de setembre. Deixeu-me que us expliqui el que tinc al davant. Dissabte 30/09, 22.30 h El retrobament Mentre us escric sóc sobre un sac de dormir, recolzat contra el moble d’un institut del barri en el què no hi havia estat mai abans. Al·lucino. No tenim tel·levisor, però estem connectats a la web del 324. Centenars de furgons de la Guardia Civil estan desembarcant del Piolín. Aquí, a l’escola, tothom està tranquil. Deuen ser quarts de d’onze. Partida de cartes als meus peus i conversa lleugera entre la Valeria i una amiga seva de cabells arrissats a qui he conegut fa un parell d’hores. Feia mesos que no ens vèiem, però avui ens hem trobat davant l’Institut Manuel Carrasco i Formiguera (Horta, Barcelona) i hem decidit quedar-nos a dormir plegats: “avui toca ser aquí, a casa no m’hi podria estar”. Devem ser uns cinquanta a la sala. S’han dissenyat grupets de tres per fer guàrdies durant la nit. “Si arriben durant la nit, no patiu, feu un crit i ens tanquem tots dins”. Ningú dorm excepte l’home que ronca rere meu. No pretenia dormir, he dut el portàtil per escriure. A més, acabo de començar a parlar amb una altra noia que m’ha presentat la Val. Milita a les CUP: tot passió, barri, llibertats i empoderament popular. Ho reconec, m’enlluerno de sentir-la. La nit la passem parlant d’això i d’allò, en petits grups, animats i coneixent-nos. No tenim instruccions ni sabem què passarà. Tot això és molt fort. Diumenge 01/10, 04.30 h Les pizzes ja venen Ens avisen que un repartidor de pizzes és a punt d’arribar. “Qui ha demanat pizzes a aquesta hora?”; “No, no, deixeu-me que us aclari. No vindrà en moto com sempre, vindrà en un cotxe blanc i necessitarà molta ajuda”. Mirades còmplices. Són quarts de cinc i encara no ha sortit el sol. El cotxe arriba finalment i sortim a rebre’l fent un passadís humà des de la porta fins on s’havia aturat. Silenci sepulcral. Els dos ocupants entren a la carrera fins el Carrasco i Formiguera amb bosses d’escombreries industrials. Ja tenim les urnes i les paperetes. No podem aplaudir, però se’ns veu feliços. Una senyora gran plora. Ara ja som un objectiu potencial per la policia. Prenen la paraula un noi i la noia que m’havia enlluernat durant la nit. Ens fan una formació ràpida sobre resistència pacífica. Me n’adono que això no és un joc. 06.00 h La xocolata calenta i els Mossos A fora ha arribat molta gent. Fem recompte i en som tres-cents seixanta. La noia dels cabells arrissats, l’amiga de la Val, agafa el megàfon i comença a repetir en alt les consignes apreses sobre resistència pacífica. Abans que la gent pugui assimilar la informació, al cap del carrer apareix una parella de mossos, un noi i una noia. Ens amunteguem contra la porta, sense cap mena d’odre. Ens agafem fort de les mans. No estàvem preparats. Silenci tens. El mosso es planta davant nostre, ens mira de fit a fit i alça el puny i crida “àaaanims, forçaaa!”. M’ha vingut al cap la imatge de William Wallace a Braveheart. Aixequen acta de l’ocupació de l’escola, anotant que som ben bé sis centes persones (moltes més de les que realment erem) i marxen tot prenent un got de xocolata calenta. A la ràdio diuen que per tot Catalunya s’estan vivint situacions similars amb els Mossos. 09.00 h La pluja i la veu tallada al megàfon Fa una hora que plou. No és pas pluja forta, però és aquella pluja molesta de tardor que ni viu ni deixa viure. Tot i això, no para d’arribar gent. La noia de la conversa profunda de la nit em passa el megàfon “té agafa’l tu ara, és important que varies tingueu fluidesa parlant pel megàfon i que es vegin cares diferents”. Ara sí estic involucrat del tot, qui m’ho havia de dir. Mai m’ha fet vergonya parlar en públic, però la veu em traeix i no aconsegueixo fer la frase sencera. Una senyora s’enriu de mi. Organitzem diverses capes de gent, braços-en-gerra, protegint la filera dels qui votaran. “Els vells van primer a la fila”. Estem llestos per votar. Ara no tinc por, res ens podrà aturar. “Votarem” comença a cridar mantricàment la gent sota la pluja. El megàfon ja serà meu tot el dia. 11.00 h Rumors: li ha passat res al meu germà? El sistema informàtic del cens està patint atacs desconeguts. En alguns llocs del barri estan podent votar, però nosaltres encara no. Arriben rumors de carregues policials al FEDAC d’Horta, ben a prop. Per Passeig Maragall, el carrer de sobre, veiem passar una columna de 10 furgonetes de la Guardia Civil. No s’aturen. Desimbolt amb el megàfon després de dues hores d’aprenentatge, faig una crida a protegir l’escola: “tothom contra la porta, estan entrant pel carrer d’avall”. L’avís era fals. La gent ha respost estupendament. Tothom té clares les consignes i, si venen, estarem preparats. Sembla que els rumors eren certs i comencen a circular vídeos, entre d’altres, de ferits a l’Escola Infant Jesús de Barcelona. El meu germà petit és allà i no sé res d’ell. Ja no plou. Tinc por que li hagi passat res. 12.30 h Cens universal i adolescents hackers: comença la votació Sóc davant la porta. Ens informen que s’ha activat el cens universal, es podrà votar a qualsevol lloc “quina jugada mestra!”. La cua s’allarga més encara. El Carrasco i Formiguera és un lloc segur, de moment, i la gent de tot el barri s’hi acosta. No podem votar encara. Els servidors segueixen col·lapsats rebent atacs. Un adolescent, no gaire més gran que mon germà, se’m presenta i diu tenir la solució informàtica. El fem passar dins i la votació comença gràcies a ell. El primer en votar és un vell amb caminador que surt de l’escola tot alçant els braços enmig d’una gran ovació. Tots plorem molt. Torna a ploure. S’abraça a mi “nano sou collonuts, gràcies per fer això per tots nosaltres”. Ploro desconsoladament. La gent va passant, vot a vot. El meu germà ha esquivat les càrregues a l’Infant Jesús i està bé. Respiro fort. Dono missatges d’ànim pel megàfon. La gent m’aplaudeix al meu pas pels quasi tres cents metres de cua. 16.00 h Ara venen cap aquí: necessito tres minuts de resistència Molta gent ha pogut votar ja. Voten i no tornen, deixant la porta desguarnida, perquè és l’hora de dinar. Ara mateix, som vulnerables. Unes veïnes anònimes ens duen entrepans i cafè “si necessíteu res més demaneu, us ho mereixeu tot”. Entremig de la gent identifico dos homenots i una noia atlètica. Tot el dia el portem veient fantasmes i possibles infiltrats que després no ho eren, cert, però la indumentària d’aquests no deixa marge al dubte. Samarretes del barça, banderes estelades (quan no s’havia vist ni una en tota la jornada tal i com havien recomanat tots els partits i entitats), parla castellana entre ells i complexió física inconfusible. Apunten coses i marxen per on havien vingut. Ho comentem discretament amb la noia de les CUP. Fa cara de por i això encara em trasbalsa més. Un grup de bascos arriba a la porta “venimos en coche desde Bilbao para ayudar a la causa, nos vamos a poner en la puerta con vosotros”. Xapurrejo les meves quatre tonteries de sempre en euskera. Portava estona sense somriure i m’ha anat bé. Segueixo animant a la gent, tot i que per dins tinc por. Miro el mòbil i llanço un missatge de tranquilitat a la mare i descobreixo que ella està en una altra escola amb uns veïns amb qui quasi no es coneixia. Estic sorprès de veure com ha pres partit i s’ha polititzat. Això és molt fort! “Pau, quant de temps sense veure’t, estic orgullosa de tu!” em troba una antiga professora de dibuix de l’escola. Em recomforta no sentir-me sol. Em toquen l’esquena per darrere i un home que se’m presenta com a representant de la Generalitat em fa passar dins l’escola, rere el mostrador de la recepció on havia intentat dormir la nit anterior. “Veig que portes tot el dia amb el megàfon i t’he de confiar una informació. Ens han avisat que venen cap aquí i necessito que quan arribi el moment em generis almenys tres minuts de resistència a la porta” “Per amagar les urnes?” “Sí, i les paperetes també. No us diré a ningú on per no comprometre-us. Molta sort”. Pànic. Començava a creure que ens n’havíem sortit. Són les cinc i encara falta molt per tancar l’escola. 20.00 h Cava, molt de cava

Sortim tots de l’escola per deixar que facin el recompte. Respiro i ploro mentre la gent entona Els Segadors a pulmó ple. Estic amb l’Àlex que ha vingut a donar suport a última hora i porta la sudadera amb la portada del disc “En moviment” dels Obrint Pas. Crec que no hauria pogut triar millor indumentària. Surt una dona de l’interior de l’escola i llegeix el resultat. “Hem guanyat, hem votat i ho hem fet entre tots”. Espontàniament apareixen ampolles de cava per tot i ens dutxem els uns als altres. Mai res serà igual a les nostres vides. No som conscients del que hem viscut. Em faig fotografies, m’abraço i em beso amb gent que mai hauria conegut sinó fos per les increïbles trenta hores viscudes al voltant de l’1 d’octubre. ----------------------------------------------------------------- “Quan tot sigui TOT, seré lliure, tan sols si tu ets TU, i TU has d’ésser lliure, Jo seré.” Francesc Bombí-Vilaseca P. Na. As.

#1o #1oct #1octubre #freedom #democracia #democracy #referendum #cronica #hores

0 notes