#TROMPETES DE LA MORT | Explore Tumblr Posts and Blogs

jpbjazz · 8 months

Text

LÉGENDES DU JAZZ

STUFF SMITH, PIONNIER DU VIOLON ÉLECTRIQUE

“When you hear him play, you can’t sit still—it swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instruments—he swings the hardest.”

- Regina Carter

Né le 14 août 1909 à Portsmouth, en Ohio, Hezekiah Leroy Gordon ‘’Stuff’’ Smith a grandi à Cleveland. Smith a étudié le violon avec son père, un barbier qui était également boxeur amateur et musicien. Même si son père l’avait encouragé à étudier la musique classique, Smith avait décidé de se tourner vers le jazz après avoir entendu Louis Armstrong jouer de la trompete. Même si son père n’était pas particulièrement heureux du choix de son fils, il avait accepté sa décision et l’avait même invité à venir jouer avec son groupe.

Comme Louis Armstrong, qui avait été une de ses principales influences, Smith était chanteur aussi bien qu’instrumentiste. Même si Smith avait obtenu une bourse pour étudier à la Johnson C. Smith University, il avait préféré devenir musicien professionnel. À l’âge de quinze ans, Smith était d’ailleurs parti en tournée avec la Aunt Jemima Revue.

DÉBUTS DE CARRIÈRE

Smith avait amorcé sa carrière professionnelle en 1926 avec le groupe d’Alphonse Trent, une formation basée à Dallas, au Texas, dont il avait fait partie durant quatre ans. Pendant la même décennie, Smith avait également fait une tournée avec Jelly Roll Morton, mais il avait vite quitté le groupe après avoir constaté que son violon, qui n’était pas amplifié, passait pratiquement inaperçu au sein de la formation plutôt dense de Morton. Durant un séjour à Buffalo en 1930, Smith avait formé son propre groupe. L’un des membres de la formation, le trompettiste Jonah Jones, était demeuré ami avec Smith jusqu’à sa mort. Cité dans l’ouvrage The Rough Guide to Jazz, Jones avait éventuellemen surnommé Smith “the cat that took the apron-strings off the fiddle.”

Après s’être installé à New York, Smith avait joué avec Coleman Hawkins, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, et même, plus tard, avec Sun Ra.

Après avoir signé un contrat avec les disques Vocalion en 1936, Smith avait obtenu un certain succès avec la pièce "I'se a Muggin'" avec son groupe Stuff Smith and His Onyx Club Boys. Après avoir entendu la pièce, le musicien et imprésario Dick Stabile avait engagé Smith avec son groupe qui comprenait également le batteur Cozy Cole. Le groupe, qui avait connu un grand succès au célèbre club Onyx de la 52e rue durant plusieurs années, avait éventuellement été rebaptisé Stuff Smith and His Onyx Club Boys. Si la pièce “I’se a Muggin’” avait été relativement populaire, Smith avait connu davantage de succès avec la pièce “You’re a Viper” qui avait été reprise par Fats Waller en 1943. Redevenue à la mode dans les années 1960 en 1970 en raison de ses références à la consommation de drogues, la chanson avait été enregistrée par le chanseur folk Dave Van Ronk ainsi que par le rocker Wayne Kramer du groupe MC5. Le mot ‘’viper’’ était un terme des années 1930 qui désignait les fumeurs de marijuana. Un extrait particulièrement révélateur de la chanson comprenait les paroles suivantes: “Dreamed about a reefer five feet long/Mighty mezz, but not too strong/You’ll be high but not for long/If you’se a viper.”

Après avoir enregistré avec Vocalion en 1936, Smith avait gravé d’autres pièces pour Decca en 1937, ainsi qu’avec Varsity en 1939–1940. Smith avait aussi participé à plusieurs pièces de l’album ‘’After Midnight’’ de Nat King Cole.

En 1938, Smith s’était également produit dans le cadre de ce qui est considéré comme le premier festival en plein air de l’histoire du jazz. Appelé ‘’Carnival of Swing’’, le festival avait lieu sur l’île de Randall près de New York. Enregistrée pour la radio, la performance de Smith qu’on croyait perdue à jamais, avait refait surface en 2012 lorsque Loren Schoenberg, le directeur exécutif du National Jazz Museum de Harlem avait fait l’acquisition des enregistrements. En 1938, Smith avait aussi fait une apparition dans le film ‘’ Swing Street.’’ Après avoir démantelé son groupe, Smith avait refait surface avec un trio avec lequel il s’étai produit à New York et Chicago dans les années 1940. Après la mort de Fats Waller, Smith avait brièvement pris la direction du groupe du pianiste. Même si Smith avait fait une série d’enregistrements avec son trio en 1943 et 1944, sa carrière était sur la pente descendante.

DERNIÈRES ANNÉES

Auteur de nombreux standards du jazz, Smith était aussi un des compositeurs du standard ‘’It's Wonderful" qui avait été reprise par Louis Armstrong et Ella Fitzgerald. En 1956, Smith avait également interprété un solo avec Ella sur la chanson “Sophisticated Lady” de Duke Ellington. Smith vivait en Californie lorsque le producteur Norman Granz l’avait contacté en 1957 pour enregistrer avec Dizzy Gillespie et Oscar Peterson pour les disques Verve. Même si Smith avait énormément ralenti à la suite de problèmes de santé consécutifs à son abondante consommation d’alcool, il avait continué d’enregistrer jusqu’à sa mort.

En 1958, Smith avait fait partie des cinquante-sept musiciens de jazz qui avaient été immortalisés sur la légendaire photographie intitulée ‘’A Great Day in Harlem.’’

Après s’être installé à Copenhague au Danemark en 1965, Smith s’était énormément produit en Europe. Il avait également enregistré avec un de ses admirateurs, le violoniste suédois Svend Asmussen.

En 1965, Smith avait aussi enregistré l’album live ‘’Swingin’ Stuff.’’ Tombé malade au cours d’une tournée à Paris, Smith avait le foie et l’estomac en charpie à la suite de ses nombreux abus d’alcool. Ses médecins l’avaient même qualifié de véritable ‘’musée médical.’’ Après s’être rétabli, Smith avait recommencé àse produire sur scène jusqu’à sa mort.

Stu Smith est décédé à Munich en Allemagne le 25 septembre 1967. Smith a été enterré au Klakring Cemetery de Jutland, au Danemark. Bon vivant, Smith adorait raconter des histoires. Il aimait aussi les femmes, le whiskey et Jésus-Christ. Mais la plus grande passion de Smith était assurément la musique. Dans un extrait de ses mémoires malheureusement inachevés, Smith avait déclaré: “Music starts where words leave off. And who tries to talk words about it, is missing the whole point.”

Smith s’est marié à quatre reprises. De quinze ans plus jeune que Smith, Arlene Smith avait été la quatrième et dernière épouse du violoniste. Maintenant âgée de plus de quatre-vingt-treize ans, Arlene avait raconté comment elle avait rencontré Smith en pleine tempête de neige à Chicago à la fin des années 1950. Arlene expliquait:

“He was offered a job for one night in San Francisco. The people there, they talked all the time. And he was broken-hearted—he was almost in tears. He said to the owner, he said, ‘They’re talking while I’m playing.’ And the owner said, ‘Well, this is San Francisco.’ “And Stuff said, ‘Well, I’ll fix that.’ So he turned the amplifier up as high as it would go. Played so loud they couldn’t talk. Then he brought the [volume] down, down, down, down, down—down to almost a whisper. When he got to that absolute silent place, he started to play. And there wasn’t a dry eye in the house. He could touch your heart so much.”

À l’époque, Arlene était propriétaire d’un magasin de livres. Après avoir entendu Smith jouer à la radio, Arlene avait cru qu’il était un ange. Arlene avait précisé: “The first time I ever saw him, he went around and kissed every woman in the nightclub. They were all with their boyfriends and husbands, and nobody seemed to object.” Arlene se rappelait également qu’à l’époque, Smith était propriétaire de trois violons. Le violon favori de Smith était surnommé ‘’Big Red.’’ Arlene avait ajouté: “It was stolen at one point. He went into a great depression for a whole year, until he got it back.” Big Red était une copie d’un Guarnerius fabriqué au Michigan. Smith avait également eu un Stradivarius, mais celui-ci avait été volé après que Smith se soit endormi dans le métro de New York. Arlene expliquait: “At one time, he had a Stradivarius, given to him by Ann Sothern, the movie star. He was having an affair with her, and she gave him a Stradivarius. And he came home one night in New York, he fell asleep in the subway. When he woke up the violin was gone.”

Blonde incendiaire, Sothern avait joué le rôle d’une violoniste dans une comédie romantique de MGM en 1943. Au cours de sa carrière, Smith s’était d’ailleurs lié d’amitié avec plusieurs vedettes d’Hollywood. Après avoir entamé une liaison avec Sothern, Smith avait dû se cacher sous le lit après que le mari de cette dernière soit arrivé à l’improviste. Sothern précisait: “Her husband came home unexpectedly, and Stuff spent the night under the bed.”

Smith avait joué avec ‘’Big Red’’ durant environ vingt et un ans. Après la mort de Smith, le violon était demeuré dans son étui pendant les cinquante années suivantes.

Un autre des violons de Smith était un violon électrique de couleur jaune. Le petit-fils de Smith, John, se rappelait d’ailleurs avoir joué de ce violon lorsqu’il était enfant. La soeur de John, Cheryl, était devenue par la suite chanteuse d’opéra. À la fin des années 1960, la maison de Smith avait été la proie des flammes, et deux de ses violons avaient été emportés par le feu. Seul le violon jaune, qui était conservé dans un étui, avait échappé à l’élément destructeur.

Au moment de sa mort, Smith s’était séparé d’Arlene et vivait avec une jeune danoise nommée Eva Løgager. Après le décès de Smith, Løgager avait envoyé ‘’Big Red’’ à Arlene, qui l’avait fait parvenir à son tour avec d’autres effets personnels à un des fils du violoniste, Jack. Ce dernier est mort dans les années 1980.

Smith avait également eu deux enfants de son premier mariage.

Ironiquement, même s’il avait éprouvé de la difficulté à s’adapter au bebop, Smith avait interprété un style de musique qui se situait à mi-chemin entre le swing et le bebop. Smith est également considéré comme le premier violoniste à avoir utilisé des techniques d’amplication au violon. À l’époque, il était particulièrement difficile pour un violoniste de se faire entendre au milieu des trompettes et des saxophones. C’est d’ailleurs pour cette raison que Smith avait quitté le groupe de Jelly Roll Morton dans les années 1930.

C’est en se produisant au club Onyx à la fin des années 1930 que Smih avait commencé à jouer du violon électrique. Un peu comme Charlie Christian à la guitare, Smith n’avait pas tardé à découvrir tout le potentiel de l’amplification pour son instrument. Le premier violon électrique de Smith, un Guarneri d’une valeur de 5000$, était sans doute une des explications de la puissance de son jeu. Le micro incorporé (pick up) avait été conçu en 1948 par le guitariste et inventeur Harry DeArmond. Les violonistes de musique country avaient surnommé le dispositif du nom de “fiddle bug.” Décrivant le travail de Smith au violon électrique, les historiens du jazz Len Lyons et Don Perlo avaient écrit que le violoniste avait développé ‘’a bluesy, speech-inflected style that was quite distinct from the European-influenced approaches of Swing Era violinists Joe Venuti, Stephane Grappelli, and Eddie South.” Commentant à son tour le jeu de Venuti, Smith avait déclaré: “I got some Venuti records and they were pretty, but they didn’t push me enough. I use my bow the way a horn player uses breath control and I may hit a note the way a drummer hits a cymbal!”

Smith, qui avait été un des musiciens les plus originaux de l’histoire du jazz, avait inspiré le commentaire suivant à la violoniste Regina Carter: ’’On the violin, or any other instrument. “When you hear him play, you can’t sit still—it swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instruments—he swings the hardest.” Carter avait ajouté: “The violin, he’s making it talk. It makes you laugh. But then when he strikes it—unh!—when he does that with the bow, he makes everybody listen. It’s just like he’s the drummer at that point. He grabs your attention��and then he says something.”

SOURCES:

SCHULMAN, David. ‘’Chasing the Sound of Stuff Smith.’’ Strings, 16 mai 2018.

‘’Stuff Smith.’’ Wikipedia, 2023.

‘’Stuff Smith.’’ All About Jazz, 2023.

‘’Stuff Smith 1909-1967.’’ Encyclopedia.com, 2023.

#jazz

0 notes

brownichu27 · 9 months

Text

#UnAñoDeAutoras: Arnal Ballester nos recomienda sus autoras favoritas

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt, a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la…

View On WordPress

1 note · View note

forayoff · 4 years

Photo

Jour 8, qui sème le vent. Cher journal, Jupiter nous attendait, dans les tournants menant jusqu'à Onnion. il semblait remonté après sa défaite à Champanges*. Nous goutâmes son amertume et sa fureur, réfugiés dans notre camion. Il y mettait du coeur. Nous étions dorénavant trempés de sueur et de pluie. Après tout, la routourne avait peut être tourné; un jour tu gagnes, l’autre tu perds. Il fallait prendre les choses avec philosophie. Nous gardions notre calme en écoutant ce que la foudre avait à nous dire, sans coup férir. Nous fîmes donc notre déchargement un peu plus tard que d’habitude. La seule chose qui nous fit réellement peur, en arrivant dans la salle, était cette grande scène à la moquette vert pomme. Après examens approfondis, nous découvrîmes qu’elle était constituée d’un enchevêtrement de tréteaux, sur lesquels reposaient des planches en bois. Nous nous sommes donc installés à même le sol. Il y a eu discutions sur la scénographie. Lulu voulait garder les 5 panneaux de pin sculpté représentant un genre de sapins, en fond de scène. Caché dernière, on ne pouvait voir qu’une petite partie de son anatomie à travers des petits trous. C’était rigolo. Cela n’était pas du goût de Titi qui les transporta à l’autre bout de la salle. Lulu se laissa donc convaincre ainsi. L’heure a filé à la vitesse de la lumière, soit 299 792 458 mètres secondes dans le vide. il était déjà temps de jouer. Le public semblait joyeux, joueur et jovial ( triple J, comme dirait Lulu). En effet, certaines personnes nous regardaient, se concertaient à voix basses, puis riaient plus ou moins fort. Cela m’a plu énormément. C’était donc ça le célèbre trait d’Onnion, la culture de l’humour bio et savoureux, sans jamais tomber dans le vinaigre de la gauloiserie ou du mauvais goût. Pourtant j’ai bien failli avoir un fou rire avec Mif, qui, de sa console testait des effets de réverbération Pink Floydien. Le concert prenait une couleur particulière. Le tom triggé** de Titi faisait des siennes, les coups ne partaient pas toujours au bon moment. De mon côté le jack de ma guitare craquait. Mif a été obligé d'intervenir pour le changer pendant « Mémorable ». il a fait ça bien et rapidement, en 2-2 il regagna sa console, comme il était venu, en rampant. Le public pensa que cela faisait partie du show, rajoutant une part de fantastique à notre prestation. Entre les chansons, Jupiter nous rappelait qu’il nous attendait à la sortie, prêt à en découdre, telle un sombre barbouze. Le public l’a bien senti et s’est mis de notre coté; applaudissant sur les temps 1 et 3. Nous terminions par "temps Morts" quand un dernier coup de tonnerre se fit entendre du coté de Samoëns, dans la vallée du Giffre, qui fut privée d’électricité instamment, jusqu’à aujourd’hui. Nous étions comblés. Nous récoltions les arômes de notre passion. Nous avons continué l’échange avec notre public après le show. Lulu me secondait dans la vente de disques, attirant vers lui un public féminin d’âge respectable. Cela ne plaisait pas toujours à leur mari. Un monsieur à moustache renchéri à l’un de ces traits d’esprits par ce jeu de mot seyant : « parce que la pie-rouette » il enchaina par « vous avez joué à Onnion mais vous n’avez pas fait de la soupe ». Lulu plissa ses petits yeux de martre, témoignant par là une légère fatigue, pendant que notre stock de CD s’amenuisait pour notre plus grands bonheurs. Aujourd’hui il a plu sur Morillon. Les températures ont baissé. Notre Hôtel domine la vallée, c’est assez joli. De grands oiseaux tournoient dans le ciel nuageux en trompetant, c’est l’heure de la sieste pour mes camarades, avant la pénultième date de cette folle aventure. Je t’embrasse depuis le dernier bastion des Alpes calcaires. Foray *voir post précédent ** tom muni d’un capteur midi, ce qui permet par exemple d’entendre un cri de chamois lorsqu’on tape sur la peau du dit Tom.

0 notes

christophe76460 · 5 years

Text

Mes amis meditons ensemble dans ( 1tessaloniciens4:14-18 ) " Car si NOUS croyons que Jesus est mort et il est ressuscité, croyons que Dieu ramenera par Jesus et avec lui tous ceux qui sont morts.

.....nous les vivants restés pour l'avenement du seigneur nous ne devancerons pas ceux qui sont morts.

Car le seigneur lui même á un signal donnés á la voix d' un archange et ou son de la trompete de Dieu descendra du ciel , et les morts en Christ ressuscitérons premierement , en suite nous les vivants qui serons restés , NOUS serons tous ensemble enlevé avec eux sur des nuées á la rencotre du seigneur dans les airs et nous serons toujours avec le seigneur. "

*Mes amis bientot ce monde arriveront á sa fin.

*Bientot Jesus Christ le fils de reviendra pour recompenser ses enfants.

* voila pourquoi j' insiste que nous allons cherchés á etre : 1. Souvé du pechés

2. Sanctifie par LE sang de Jesus.

3.Baptisé du saint esprit

4. Marché dans la crainte du seigneur.

Jesus viendra avec ses anges ou son dela trompetes , les morts en Christ ressuscitérons et les saints vivants seront tous enlevés dans les airs pour toujours avec notre souveur Jesus Christ.

**** Mes amis avant qu' il soit trop tards repentissons nous * cessons de voler , de mentir , abandonons le plaisir de ce monde conduira en enfer.

****A quoi sert á un homme de gagner toutes choses s' il perde son amê?

****SEIGNEUR SOUVE TON PEUPLE DU PECHÉ ENFIN QU' IL NE FINISSE PAS DANS L'ENFER****

Amen!.....

0 notes

amateurchefstuff · 3 months

Text

Pasta amb bolets

Ingredients: Mig kilo de bolets frescos…o més, jo crec que en vaig posar 3/4 (trompetes i camagrocs) 1 ceba, 3 tomàquets de pera (a la recepta, de fet, són de llauna) 1 gra d´all, julivert, sal i pebre, parmesà ratllat Preparació: Be, doncs poseu a bullir l´aigua i mentrestant saltegeu els bolets, ja nets, amb l´all. Els reserveu. A la mateixa cassola feu un sofregit de ceba (tallada a la…

View On WordPress

#ALL #BOLETS #BOLETS ASSORTITS #CAMAGROCS #CEBA #CUINA #FORMATGE #FORMATGE PARMESA #FORMATGE RATLLAT #JULIVERT #PASTA ALIMENTÀRIA #PEBRE NEGRE #PRIMERS PLATS #RECEPTA #SAL #TOMAQUET #TROMPETES DE LA MORT #VERDURA

0 notes

fredborges98 · 5 months

Text

Bom dia!

Duas histórias para inspirar bons homens ou bons seres humanos diante da miséria de eleitores que não souberam e nunca saberão, por falta de educação, mudar o destino de uma nação e entregar para esses mesmos homens bons seus destinos.

Só quem passa pela experiência de quase morte, sabe valorizar a vida e divide o pão com seu semelhante desconhecido, ser humano precisa amar ser humano!

E ser humano é valorizar o que realmente importa!

Valorizar os honestos, íntegros, leais, fiéis por meio de exemplos e práticas morais.

Impunidade e corrupção andam abraçadas!

Quem irá extingui-las?

Por: Fred Borges

Uma família judia chamada Karnofsky, que emigrou da Lituânia para os EUA, teve pena de um menino de 7 anos e levou-o para casa.

Lá ele ficou e passou a noite nesta casa de família judia, onde pela primeira vez na sua vida foi tratado com gentileza e ternura.

Quando foi para a cama, a Sra. Karnovski cantou-lhe canções de embalar russas, que ele cantou com ela.

Mais tarde aprendeu a cantar e tocar várias músicas russas.

Com o tempo, essa criança se tornou o filho adotivo desta família.

O Sr. Karnofsky deu-lhe dinheiro para comprar o seu primeiro instrumento musical, como era costume nas famílias judaicas.

Mais tarde, quando se tornou músico e compositor profissional, usou essas melodias judaicas em composições como St. James's Hospital e Go Down Moses.

O menino cresceu e escreveu um livro sobre essa família judia, que o adotou em 1907. E orgulhosamente falava iídiche fluentemente.

Em memória desta família e até ao fim da sua vida, ele carregou a Estrela de Davi e disse que nesta família aprendeu "a viver uma vida real e com determinação".

O nome desse menino era Louis Armstrong. Este menino chamava-se Louis "Satchmo" Armstrong. Louis Armstrong falava com orgulho iídiche fluentemente e "Satchmo" em iídiche significa "bochechas grandes", um apelido que alguns dizem ter lhe dado a Sra. Karnofsky!

Em 1964 ele atingiu o maior recorde de vendas, ultrapassando ainda as suas antigas gravações com "Hello, Dolly!". A música ficou em primeiro lugar nos Top 10, fazendo com que Armstrong, com 63 anos de idade, a pessoa mais idosa a conseguir tal feito, destronando até os Beatles, que estavam, por 14 semanas seguintes, em 1º lugar. Antes de morrer, em 1971, andou por todos os continentes, exceto Oceania e a Antárctica, em digressão, ganhando o nome de "Embaixador Satch".

Que mundo maravilhoso!

What a Wonderful World!

Louis Armstrong morreu de ataque cardíaco em 6 de Julho de 1971 com 69 anos em Corona, Queens, Nova Iorque, 11 meses após tocar o seu último solo na Sala Imperial do Waldorf-Astoria.

As suas últimas palavras foram: "I had my trumpet, I had a beautiful life, I had a family, I had Jazz. Now I am complete." ("Eu tive o meu trompete, uma vida linda, uma família, o Jazz. Agora estou completo.").

Outra História.

Ele foi abandonado pelo pai aos 3 anos e cresceu com 3 padrastos diferentes. É disléxico. Seu sonho de se tornar jogador de hóquei foi destruído por um grave acidente. Sua filha morreu ao nascer. Sua esposa morreu em um acidente de carro. Seu melhor amigo, River Phoenix, morreu de overdose. Sua irmã lutou contra a leucemia.⁣ Sem guarda-costas e sem casas luxuosas, ele mora em um apartamento comum e gosta de passear pela cidade e é frequentemente visto andando de metrô em Nova York.⁣ ⁣ ⁣

Quando estava rodando o filme “The Lake House”, ele ouviu a conversa de dois assistentes de figurino, um chorando porque perderia a casa se não pagasse US$ 20 mil - No mesmo dia, Keanu depositou a quantia necessária em sua conta bancária. Em sua carreira, ele doou grandes somas a hospitais, incluindo US$ 75 milhões de seus ganhos com “Matrix” para instituições de caridade.⁣ ⁣ ⁣

Em 2010, no dia de seu aniversário, ele entrou em uma padaria e comprou um brioche com uma única vela, comeu na frente da padaria e ofereceu café para quem parasse para conversar com ele.⁣ ⁣ ⁣

Em 1997, alguns paparazzi o encontraram caminhando uma manhã na companhia de um morador de rua em Los Angeles, ouvindo-o e compartilhar sua vida por algumas horas.⁣

Às vezes os mais quebrantados são os que estão mais dispostos a ajudar os outros.

Este homem poderia comprar tudo e, em vez disso, todos os dias escolhe uma coisa que não pode ser comprada: ser uma pessoa de valor.

Quem ele é?

Keanu Reeves

0 notes

tastatast · 9 months

Text

El Celler de Can Roca

INTRODUCCIÓ

No es pot valorar igual un restaurant que visites per primera vegada que un en el que hi has fet una vuitantena d’àpats al llarg de 27 anys. Resulta més fàcil parlar i fer sentències contundents d’una cuina que acabes de descobrir i d’un cuiner amb qui no hi sents cap lligam emocional que de cuines conegudes i persones apreciades. S’és més agosarat i, per una falta de coneixement més profund i un bagatge gustatiu absent, es tendeix a simplificar la descripció, que està feta des d’un punt de vista actual, sense la perspectiva dels anys.

Tot i que els àpats que he fet a El Celler de Can Roca han anat sent cada vegada més espaiats (24 àpats en els últims 15 anys i en feia 2 de l’últim dinar), la il·lusió i l’emoció per tornar a veure en Joan i en Josep (bé, i en Jordi també) i les ànsies per fer-hi un nou àpat les segueixo sentint cada vegada que hi torno. Aquesta darrera visita, però, me l’he mirat d’una altra manera, com si pràcticament fos la meva primera vegada.

Obert l’any 1986 (5 anys després que El Racó de Can Fabes d’en Santi Santamaria i 2 anys abans que el Sant Pau de la Carme Ruscalleda), és un restaurant que he viscut des del 1996, per tant, que conec des que ja tenia 1 estrella Michelin i no ben bé des dels inicis, però sí que és un restaurant que he vist créixer i que m’ha vist créixer i del que sento que n’he pogut viure i gaudir la seva evolució.

Un restaurant que va néixer amb pocs recursos (encara recordo les cadires de fusta plegables i com ajuntaven les estovalles per falta d'unes de més grans) i que ha crescut a poc a poc, com feien abans els restaurants. La primera estrella va tardar 9 anys, la segona 7 i la tercera encara 7 anys més, quan ja feia 23 anys que havien obert. Per força, el tarannà dels germans Roca, la seva manera de fer i de ser i la visió de la cuina ha de ser ben diferent d'aquests nous restaurants oberts per joves cuiners de menys de 25 anys que han fet breus estades a grans restaurants i que obren els seus locals ja sent patrocinats per multinacionals i triant l'agència de comunicació abans que el forn. El creixement d'El Celler de Can Roca s'ha fet des de la prudència que els caracteritza i sempre tocant de peus a terra.

L’ÀPAT

Serveixen una tovallola humida calenta per a les mans. No em caldria.

15 APERITIUS.

Escudella amb àspic de verdures i carn d’olla i trompetes de la mort (2021).

Per una banda, un petit bol amb una escudella fumada amb fusta d’alzina al forn de fang (un forn nou que tenen inspirat en els de Salta de l’Argentina i dissenyat per un català o en els forns de 6 metres d’alçada del Mannix, tot i que aquests últims siguin de adobo, de fang) i, a la part de sobre, una crema força escumosa de vi de Jerez. Servida calenta, de textura sedosa i amb una destacable densitat. Es notava tant el Jerez com la part fumada. Increïblement deliciosa.

Per altra bada, per a menjar amb les mans, un dauet d’un àspic fet amb les verdures i la carn d’olla de l’escudella. Una preparació gelatinosa, servida freda, amb dos trossets de fulles de col a cada banda i amb una mica de trompetes de la mort a sobre.

Brioche de tòfona (2009).

Brioix fermentat, fet al vapor i farcit amb una mena de maionesa de tòfona, en aquesta ocasió, amb tuber melanosporum de la Vall de Llémena (entre el Gironès i la Garrotxa). Especialment deliciós: tebi, amb un farciment cremós i ben gustós de tòfona, bravo per la tòfona de la riera de Llémena! Això sí, pel color no semblava melanosporum, era ben blanca (d’un color blanc que semblava d’una altra varietat i no pas perquè estés immadura) i servida pelada; pel gust sí, semblava melanosporum, ben curiós.

Entrepà gelat de tòfona (2022).

Un fals entrepà, una merenga seca feta amb tòfona, farcida amb un gelat de tòfona i per sobre, una mica de tòfona ratllada a bastonets. Que lleuger (de pes) i intens de gust! Deliciós.

Els següent 5 aperitius vénen a sobre d’una pedra monolítica que fa de línia del temps, un resum dels moments més importants de la història d’El Celler de Can Roca. D’esquerra a dreta:

Caneló de pularda (2001), representa la fundació del CCR l’any 1986 quan en Joan i en Josep es van separar del restaurant familiar.

Un trosset de caneló amb parmesà, cruixent i gustós però no estava calent.

Calamar a la romana (1997), representa l’any 1997 quan van rebre la primera estrella Michelin i el restaurant va començar a tenir més anomenada. També va ser l’any que van fer una primera reforma.

La seva versió d’una tapa clàssica com els calamars a la romana. Un cruixent de blat de moro (que em va fer pensar en els cruixents d’amilopectina del Disfrutar per la seva fragilitat) farcit amb un tàrtar de calamar i acabat amb una pols de cítrics per sobre.

Raor fregit amb emulsió de bergamota (2012), representa l’any 1998 quan en Jordi va acabar els estudis a l’Escola d’Hosteleria i es va incorporar a l’equip de pastisseria, si no recordo malament, com a ajudant del gal·lès Damian Allsop.

Un rasor fregit amb tempura, amb les escates fregides per sobre que va passar sense pena ni glòria. No vaig notar la bergamota.

Mar i muntanya vegetal, representa l’any 2007 quan es van traslladar a Can Sunyer, nova ubicació i actual localització del CCR.

Una tartaleta cruixent, primíssima, finíssima, amb una mousse de plàncton a la base molt refrescant. Per sobre, herbes, algues, brots, flors… Molt bo, amb gust marítim, iodat.

Magdalena de pollastre a l’ast (2022), representa l’any 2020 quan van haver de tancar uns mesos pel confinament i van aprofitar per a fer una reforma ampliant l’aforament del menjador i millorant els equipaments de la cuina.

La seva versió del pollastre a l’ast, amb una base cruixent feta amb la pell del pollastre, que era un pèl basta, però el paté de la farsa estava bé. Gustós.

A continuació, una seqüència del Mediterrani per a representar els seus gustos i els seus paisatges.

Pinyó amb rovellons (2016).

Servit des d’una cullera, un rovelló fet a la brasa, un puré de rovellons a la punta de la cullera, una llet de pinyons ben cremosa i una mica de fonoll i julivert.

El rovelló era insípid, tenia més gust de pinyons. Tant bo que m’ho imaginava i no em va entusiasmar.

Olivada: aloreña, cordobesa, cornicabra, kalamata i verdial amb piparra (2018).

La seva versió de l’olivada. Petites esferes fetes amb 5 varietats diferents d’oliva, acompanyades amb una làmina de gelatina d’oliva gordal i amb un trosset de piparra. A sota, un gelat de l’aigua de les olives.

Feia l’olor d’aquests bols gegants d’olives de les botigues de salaons, olives i bacallà. El gelat de l’aigua de les olives era poc fred i més aviat gelatinós, no en diria gelat d’aquesta elaboració, sinó fins i tot una mena de mousse/emulsió emmotllada i sòlida. El trosset d’oliva gordal era massa picant, coent, un picant càlid però excessiu.

Ostra Ying Yang (2011).

Dos dauets d’una ostra Gillardeau feta al vapor acompanyada amb dues salses d’all a la base, un ajoblanco (el Ying) i una salsa d’all negre, fermentat (el Yang). Per sobre, unes boletes de gelat d’all.

Els dos dauets d’ostra tenien una textura dura/rígida raríssima, molt diferent però em va agradar moltíssim, que curiosa.

Un plat que em va fer pensar en la seva “truita de caviar” (si no recordo malament, diria que era caviar d'arengada) del 1998 on també unia la sal del mar amb la dolçor de la terra. En aquest cas, la sal de l’ostra amb la dolçor de l’all.

Tota la gamba. Gamba marinada en vinagre d’arròs suc del cap i potes cruixents (2012).

Un dels grans clàssics d’El Celler que hem menjat amb tantes i tantes delicioses versions i que tant hem menjat en format plat com en format aperitiu. Una cullera de fusta amb tres trossets de gamba vermella de Palamós, un dels productes més emblemàtics de la regió. Acompanyada amb un suquet dels caps i una veloutée d’algues. Per sobre, caviar de cítrics i les potes fregides.

Que bo! Tal com diu el nom veloutée, quina textura més avellutada! Boníssim. Permeteu-me un punt de grandiloqüència dient que tenia la sedositat de les millors anyades de Château Margaux (begudes al moment clau, just i idoni) i dels millors Chambolle-Musigny.

Cotna de porc i parpatana de tonyina marinada (2019).

Un mar i muntanya, una cotna de porc amb uns trossos d’anous tendres, aranja i nyàmera. A sobre, parpatana de tonyina de Balfegó marinada amb un caldo de cítrics i salsa de soja. A dalt de tot, una finíssima làmina d’aranja (pomelo). Per a menjar amb les mans.

La cotna de porc va quedar remollida pels sucs que desprenia la parpatana, que era poc greixosa i estava molt equilibrada amb l’acidesa de l’aranja.

El nostre cambrer es va presentar, l’Oriol Riera (Uri).

Bolet fetge de bou al Jerez (2023).

Un bolet originari d’Anglaterra, tot i que aquest era cultivat al Parc Natural del Montseny, servit laminat, com si fos un sashimi, amb una crema del mateix bolet, un trosset d’avellana i ruixat amb un perfum de Jerez.

Un bolet un pèl llefiscós (no ho dic com a característica despectiva). Em va sobrar la mitja avellana, massa dura i gustosa. Un plat que em va fer pensar en un clàssic de la casa com són els “Ronyons al Jerez”, podríem dir que és com una versió d’aquest plat.

Torró de foie (2005).

L’últim aperitiu, les postres d’aquest primer apartat de l’àpat.

Un clàssic del restaurant, un plat especial perquè és el primer que van fer en Joan i en Jordi conjuntament, unint els dos móns, el salat i el dolç. Un bombó de cacau, foie gras, avellanes, una mica de tòfona i una reducció de Pedro Ximénez. Amb una mica de pa d’or comestible per sobre.

Fins aquí els aperitius.

Quin bon començament, quantes tècniques que ja han utilitzat i que ben executades i aplicades i, a més, tots els aperitius amb el seu estil tan marcat! Quants plats gaudits, menjats i re-menjats que, aquesta vegada, ens presenten en format aperitiu! Hi ha més història, tècniques, gustos i complexitat en aquests increïbles 15 aperitius que a molts menús sencers de grans restaurants. Brillant començament. Per la quantitat i qualitat, podríem parlar d’uns aperitius a l’estil Andreas Caminada o Rasmus Kofoed (Geranium). Una mena de resum compactat i amb una densitat d’idees meravellosa i impactant.

EL MENÚ

Serveixen els 3 pans (el blanc, el d’olives i el brioix de tomàquet). Demanem, també, el brioix d’olives, que sempre és molt millor que el de tomàquet, és més cruixent.

“Males herbes”. Mató d’ortigues, salsa d’ortigues, sorbet de fonoll de mar i plàncton, ajo blanco, herbes de temporada.

A la base, una crema d’ortigues amb una mica d’ajoblanco i unes tàperes. Al centre, un mató d’ortigues amb mascarpone (un formatge fet amb la nata i no amb la llet) i espàrrec verd. A la part de dalt, un gelat de fonoll “arrebossat” amb fulles de pi a la brasa, diferents brots de temporada i una mica d’ametlla laminada.

Un plat poc aromàtic i amb un gust predominantment làctic que semblava l’“oli” de la mantega desfeta. És una llàstima que el gust d’ortiga no fos més intens, ja que són unes fulles que habitualment no mengem. Tot i això, no treu que el plat fos molt bo. El gelat, per sort es va desfer ràpidament i, barrejat, fent de salsa, hi quedava molt bé.

Ceps amb avellanes. Gelatina, mousse i consomé de ceps, avellanes cuites, avellanes torrades, kumquat confitat, ceps a la brasa de llenya d’alzina, ceps en escabetx, llet d’avellanes, cafè i regalèssia.

Flor de ceps amb avellanes. Al centre, simulant 4 pètals, unes elaboracions fetes amb una fina làmina de gelatina (feta a partir d’un consomé de ceps a la brasa) que enrotlla una mousse, també de ceps. A sobre, un mica de kumquat confitat i una fulla verda. El punt de l’esquerra, una reducció de regalèssia; el punt fosc de la dreta, una reducció de cafè. Acompanyat, també, de mitja avellana tendra, mitja avellana torrada i dos trossets de cep (que devien ser els escabetxats). A taula, serveixen la crema d’avellanes.

Una mena de declinació bulliniana del Disfrutar, en aquest cas, de ceps i avellanes. El plat feia l’olor de ceps que sempre em mareja, com dels ceps secs, deshidratats. La crema d’avellanes era ben avellutada, fent un joc de textures molt agradable amb la gelatina i la mousse escumosa. El kumquat, la regalèssia i el cafè no es notaven i vaig trobar molt adequada la mida ben petita dels dos trossets d’avellana. Un plat molt bo que trobo que milloraria si la crema se servís una mica calenta, li aportaria calidesa.

Cor d’endívia a la brasa. Endívia encurtida, salsa d’endívia, toffee d’endívia, ganache de nous, crema d’aranja, gelat de garum.

El cor d’una endívia fet a la brasa. A la part de dalt (les dues llàgrimes), una salsa d’endívia envinagrada i una salsa d’endívia amb Jerez. Els dos puntets taronges, una crema d’aranja i els dos puntets grocs, una crema d’anous. A baix, d’esquerra a dreta, un farcellet d’endívia envinagrada, un trosset d’anou garrapinyada i, finalment, un gelat de garum fet amb llet de la Granja La Selvatana de Campllong. Pregunto per què el gelat és blanc si és de garum i sembla ser que és perquè rebaixen el garum degut a que hi ha gent que el troba massa intens (si és veritat, Mare de Déu com ens hem de veure!).

El plat feia olor de mantega, però no perquè l’endívia portés mantega sinó per la salsa de dalt, que no era una salsa d’endívia envinagrada, tal com ens havien cantat, sinó una salsa d’endívia amb una mena de beurre noisette. La salsa marró de baix tenia gust d’avellana i una textura cremosa/greixosa (de greix vegetal com una crema d’alvocat o un tahini, per exemple). El farcellet d’endívia de baix a l’esquerra semblava colònia, tenia un gust artificial i una textura crocant, semblava cru. El trosset d’anou caramel·litzada, molt bo. El gelat de garum no tenia cap mena de gust, ni de peix ni d’olives ni de salabror ni de res i tenia, a sota, uns trossets d’aranja (les boletes d’aranja). Això sí, el gelat es va desfer ràpidament i tot barrejat, amb les altres salses i la densitat de la salsa cremosa d’avellana, era molt bo. Em segueixo preguntant per què el gelat de garum era blanc: com el rebaixen? El descoloreixen? La recepta de quin tipus de garum segueixen? Què és per a ells un garum: una pasta d’anxoves, una mena de tapenada o una salsa de peix barrejada amb vi, vinagre, pebre i oli? El que està clar és que no s’assemblava pas al garum del Motel que tots tenim com a referent ni al garum d’olives negres d’Els Tinars, per exemple.

Un plat que, tot i que semblava que l’endívia era l’element principal, entre la mantega, el gelat, la crema d’avellanes i els puntets taronges cítrics, semblaven més unes postres d’en Jordi que un plat salat. Però això cada dia queda més difuminat; mengem postres sense sucre afegit i postres amb enciams o greix de pernil (com al Bagá) o amb bolets o vieires (com al Contraste) o la “ceba amb praliné salat d’ametlles” del Tohqa o la pell de morena i el “pernil” de ventresca de tonyina de l’Aponiente o, en definitiva, com el nou concepte de “Dessert Dining” del Coda de Berlín, per exemple.

Anguila amb carbassa, consomé d’anguila, farcell de carbassa i compota especiada.

Per a començar, un farcellet de carbassa farcit amb un chutney de carbassa i anguila fumada, embolcallat amb una làmina pràcticament crua i de textura crocant de carbassa. A continuació, a l’esquerra, un dauet d’anguila a la brasa d’alzina acompanyat d’un puré de carbassa. A la base del plat, un consomé d’anguila, les llavors de la carbassa torrades i un oli de brases d’alzina. Una anguila tendríssima però ferma i, a la vegada, sucosa/oliosa, una cocció brillant!

Carxofa amb emulsió de regalèssia, puré de llimona, crema de formatge de cabra, salsa de carxofa especiada, puré de carxofa amb xips de carxofa, menta i fulles de críexens.

Segons ens van comentar, era un plat que havien estrenat el dia anterior.

Un trosset de cor de carxofa confitat. Al centre, un puré de carxofa, un crumble de les xips de carxofa i, a sobre, una flor, uns pètals delicadíssims, laminant molt finament la carxofa. Una crema de carxofa, un vermut de carxofa i uns detalls de menta i de llimona.

La salseta blanca tenia un gust làctic, com de formatge de cabra. El crumble de carxofes no tenia gust de mantega, les xips devien estar fregides i prou, tenia gust de carxofa i d’oli i també tenia l'astringència característica de la carxofa. El punt de menta, excel·lentment posat. Per primera vegada a la vida, trobo que té sentit el fet de posar la quantitat justa (extremadament petita) de cada ingredient al plat per tal que aporti el punt just de gust i no emmascari la resta d’ingredients i elaboracions del plat. De totes maneres, no tot s’hi val, normalment les racions són injustificadament petites impossibilitant la degustació completa.

Tubercles de tardor. Guisat de nyàmera, demiglace de nyàmera, escuma de nyàmera, salsifí amb mantega i pebre negre, salsifí envinagrat, puré de xirivia al cafè, brou de nyàmera, cruixent de patata violeta, patata groga i pols de la pell fregida de la nyàmera.

Un plat a base dels quatre tubercles més habituals a la comarca del Gironès: la patata (Monalisa i violeta), la nyàmera, el salsifí i la xirivia.

A la part de dalt, dos cruixents de patata violeta i dos de patata Monalisa, aquests últims molt més fins que els de violeta. Al centre, una escuma de nyàmera amb una pols de nyàmera per sobre i, a la base, una demi-glace de nyàmera que quedava una mica amagada a la vista. Al costat, uns detalls de xirivia fregida i unes làmines de salsifí saltejades amb mantega (les enrotllades) que semblaven cruetes, eren ben crocants. Un plat que feia caliu, ben amable i ben bo, fàcil, agradable.

Un plat que em va fer pensar en L’Horta de Tavertet, que també treballa amb tubercles de gustos més complicats que la patata, com la nyàmera (hi ha gent que la troba molt metàl·lica com la carxofa) o més com el salsifí i la xirivia. Tot i això, en Jordi Coromina, encara que també els cuini amb mantega, aconsegueix gustos més intensos i més extrems, jugant més amb les acideses, les amargors i els greixos que no pas en Joan Roca, amb aquesta intensitat gustativa més equilibrada i, de vegades encorsatada, de l’haute cuisine.

Veloutée, flam i flamet de garotes amb garotes, puré de coliflor, coliflor envinagrada, toffee de coliflor, crema de llimona i brots de fonoll.

Garoines amb coliflor. Recomanaven que ho mengéssim de dreta a esquerra, cosa que em sobte, jo tendeixo a anar d’esquerra a dreta.

Diferents elaboracions de garota (de dreta a esquerra): una gelatina, un flam i un flamet (tocinillo) i, al centre, dos trossets de la garota al natural. Ho acompanyaven a mà dreta amb una salsa de garoina a la brasa; a dalt i a baix, amb uns puntets de puré de llimona; i a l’esquerra, amb una coliflor laminada. Tot plegat ho acompanyaven amb un toffee de coliflor (la salsa de dalt).

Em vaig preguntar si aquesta combinació tant poc habitual es tractava d’una harmonia aconseguida gràcies als estudis que s’han fet en cuina a nivell molecular. Per això, vaig preguntar si el plat havia sorgit a partir de les garoines o va ser al revés, a partir de la coliflor. Segons em van dir, sembla que quan van estar fent proves amb diferents elaboracions de coliflor (fermentada, etc.) per un plat que feien de coliflor amb litxis, el punt caramel·litzat del toffee els va recordar el gust de la garota. M’imagino en Joan i tot l’equip fent proves amb coliflors i també penso en la coliflor amb l’Occo del Disfrutar o la coliflor d’en Niko Romito. És curiós, m’imaginava que el procés havia sigut a la inversa: que menjant garoines va pensar en la coliflor. Saber com va sorgir la idea d’un plat i conèixer-ne tot el procés de desenvolupament fins que es presenta a la taula és un tema que cada vegada m’agrada més saber, trobo que diu molt de l’estil, el pensament culinari, el contingut i la grandesa d’un cuiner però que també parla de la seva manera de pensar. Fa que la recepta no sigui el més important, sinó com arribar fins a ella. M’agrada com raonen els seus propis plats cuiners tant diferents com en Francesc Fortí (a Del Gormand i del Llamenc) i en Pedro Sánchez (a El equilibrio del sabor), transmeten autenticitat.

El plat feia olor de garoina. La salsa de dalt, el toffee líquid, semblava una beurre noisette, no vaig pas notar la coliflor. La salsa de baix a la dreta tenia gust de garoina. El cítric del puré de llimona era molt olorós, d’una aromàtica semblant a la dels cítrics de l’Uliassi. No sé pas com deuen tractar la llimona per aconseguir aquest bon sabor. Potser, per aprofitar les pells dels cítrics, els afegeixen pectinassa per evitar amargors i potència? El que no vaig saber trobar va ser la diferència entre el flam de garota i el tocinillo de garota, em van semblar la mateixa elaboració: sòlida, emmotllada, tova i més gelatinosa que una mousse. En resum, un plat boníssim però massa petit.

Pèsols amb sépia i sake amb suc de sépia, crema de llevat i pols de tabella de pèsols i mandonguilles de sépia.

Un plat de la cuina catalana tant bo com la sépia amb pèsols, en aquest cas, a base d’uns pèsols llàgrima i ben primerencs de Blanes (després ens van dir que eren del seu hort, d’hivernacle) i amb tres mandonguilles de sépia soasadas excel·lentment (sense emmascarar, tot i que es notava el gust de la tècnica de cocció) que em van fer pensar (salvant les distàncies) en la brillant sépia marinada amb sal i sucre i presentada com si es tractés de l’arrós d’un nigiri del Lido84. Al fons del plat, una salsa de sake i una salsa de llevat ben càlides, t’abraçaven, que bones, feien com de mantega sense emmascarar els pèsols que, per cert, tenien una textura crocant que explotava de crus. Genial!

Ceba amb calamars de potera. Calamars de potera a la brasa d’alzina, escalunya rostida, escalunya farcida, ceba tendra guisada, puré de ceba Figueres fumada, salsa de ceba morada, salsa de ceba blanca, ceba a l’Oporto, suc concentrat de ceba, tremella (bolet d’orella blanca), taronja i curri.

Un calamar de potera fet a la brasa d’alzina (excel·lent cocció i textura) i acompanyat, per sobre, amb una pols de ceba cremada i, a sota, amb un consomé del mateix calamar (salsa líquida blanca, boníssima) i uns trossets de fulla de col. A l’esquerra, uns puntets de puré de ceba blanca i de puré de ceba Figueres. A més, tres elaboracions amb ceba (de baix cap a dalt): una duxelle de xampinyons i xalota, una xalota a la brasa i la xalota confitada amb una mica de cítrics (es notava el gust cítric). Per últim, uns trossets de bolet d’orella blanca macerats amb un caldo de ceps, pràcticament imperceptibles.

Els xampinyons i la xalota de la duxelle estaven tallats tant finament i tant estofats que la quenelle era pràcticament un puré, tenia gust de xampinyons i li donava densitat al plat, que bo! A més, li aportava el punt del gust del socarrat dels calamars encebollados.

Una mena de deconstrucció d’un plat de cuina tradicional com els calamars amb ceba, un plat on hi ha memòria, tradició i cuina catalana.

Angula tartufo.

Unes angules del Ter que fan amb un pilpil amb tòfona blanca d’Alba.

En principi, les angules els arriben amb aigua i les posen a una gasa amb tabac i aigua calenta, la manera de matar-les perquè quedin més netes.

Un plat del que en tenia més bon record, trobo que les angules van ser poc gustoses i que la qualitat o la maduresa o el que fos del tartufo bianco d’Alba (si és que era d’allà) no brillava, no era ni aromàtica ni, per descomptat, gustosa. Sempre he menjat molt millors angules a Ca l’Enric, sense anar més lluny, però també s’ha de dir que són d’orígens diferents. Em va agradar que la vaixella estés calenta.

Peix del dia curat amb naps, salsa de koji, nap kabu glacejat amb llavors de coriandre, nap negre envinagrat, nap fermentat, vinagreta de llima, quefir i citronel·la, oli de ruca amb llavors de fonoll i sake.

Ens expliquen que és la seva versió d’un suquet de peix. Diuen que treballen amb diferents pescadors del Parc Natural del Cap de Creus (després ens van confirmar que era de Blanes) i que, segons la pesca del dia, cuinen un peix o un altre. Caram, ni que fos una proesa això! En aquest cas, era un trosset d’un filet de déntol fet a la brasa (era al Josper). A taula, en cap moment ens van dir que el déntol estés prèviament curat. Anava acompanyat amb uns trossets diminuts de naps, de poma i d’unes gotes d’oli de ruca. A l’esquerra, nap negre fermentat i, a la dreta, nap envinagrat.

Però que cuit! El déntol era sec i salat, sort de les gotetes d’oli de ruca, que el van hidratar una mica. La part de dins de la pell, per sort, encara conservava una mica del propi greix però vaja, res de l’altre món. A més, tot i que ens van dir que només estava fet al Josper, sobretot la pell tenia gust del gas del bufador, ves a saber si li van donar un toc final per “perfumar” la pell del pobre déntol.

Un plat bast que no demostra gaire respecte pel producte. Com pot ser que amb l’elegància i subtilesa que sempre demostren presentin un peix així? A més, evidentment, va arribar fred. Em pregunto si el devien coure sencer o ja filetejat al Josper. Potser el van fer ja filetejat i per això tampoc tenia gaire gust. Sóc partidària de coure els peixos sencers, amb les espines, que sempre li aporten intensitat gustativa i els seus propis sucs. Això sí, almenys van mantenir la pell del déntol i encara estava enganxada a la carn, que de vegades ens arriba a taula desenganxada. En qualsevol cas, trobo que la seva cuina i el seu format no són adequats per a servir aquest tipus de peces. Menjar un dauet d’un filet d’un peix no són bones maneres, ni de cuinar, ni de menjar ni de servir. A més, era un plat que no tenia res a veure amb un suquet, ni deconstruït ni versionat ni revisat ni adaptat ni res de res. Per a mi això no és alta cuina.

Faltaven 10 minuts per les 16h i, en aquest punt de l’àpat, hi va haver molts minuts entre plat i plat.

Perdiu amb col. Pit de perdiu amb salsa de perdiu al perfum d’oloroso, pilota de perdiu amb col, demiglace de col, col fermentada, sèrum de parmesà, emulsió de kale, kale fregida, gel d’estragó i perles d’anxova i all negre.

Un plat de col amb perdiu. Unes supremes de perdiu caramel·litzades amb una reducció de la pròpia perdiu a la part de dalt. A sota, un gel d’estragó, una fulla de col bullida i una salsa de col i perdiu. Finalment, xucrut amb parfait de perdiu i unes fulles de kale fregides i cruixents.

D’entrada, ja només per l’estètica, va ser inevitable no pensar en la fulla de bròcoli d’en Niko Romito. Això sí, en aquest cas, era de col i molt més barroca, tal com és la cuina d’en Joan, amb una pila d’ingredients per sobre; la d’en Joan també duia un gel d’estragó enlloc de la reducció d’anís del Reale.

En definitiva, uns sashimis de perdiu freds i cruets per dins que no em van dir res. La quenelle de perdiu era molt bona, entenc que devia ser el parfait de perdiu. La col de la base tenia gust d’alguna espècie molt bona, anís o fonoll més que estragó. Una bona versió de la perdiu amb col.

Escamarlà amb parfait de pularda. Mar i muntanya. Suc de rostit de pularda, cruixent de pell de pularda, bisquet d’escamarlà, parfait de fetge de pularda, algues envinagrades, fonoll de mar envinagrat.

Un mar i muntanya a base de la cua d’un escamarlà i pularda de Brèsse (intentant esbrinar amb quin productor en concret treballaven, van aclarir que no era de Brèsse, sinó del Penedès, de Cal Nadal, un molt bon productor que he gastat alguna vegada per casa). D’acompanyament, unes algues envinagrades i fonoll de mar envinagrat que aportaven diferents textures; una salsa a base del suc de la pularda rostida; la pell de la pularda fregida, ben cruixent; uns trossets de llesca de pa torrat i fregit que eren un pa d’espècies fregit; una escuma d’all i julivert; i una maionesa de nyora (els puntets de salsa de color taronja).

El plat feia olor d’algues. L’escamarlà tenia un molt bon calibre, estava molt ben cuit, cruet, carnós, molt bo però estava fred.

El cercle de la base era un parfait (teòricament, perquè per a mi un parfait és més semblant a un gelat o un biscuit glacé que a un flam) fet amb el fetge de pularda, una elaboració tant bona i tant poca quantitat, impossible de gaudir. Un mar i muntanya amb més mar que muntanya i on la pularda hi era més en esperit que de cos present, és a dir, que no la trobàvem de manera sòlida, de carn i ossos.

Segueix llegint la 2ª part de la crònica.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

#el celler de can roca #Joan Roca #Jordi Roca #Josep Roca #Girona #restaurant #catalana #obligatori

0 notes

soporhj1 · 5 years

Text

Crônica

Nomes das cidades de Minas Gerais

BEM BOLADO

Em letras maiúsculas estão os nomes das cidades do Estado de Minas

Parabéns para o autor, ou a autora desta CARTA MINEIRA.

Prezado amigo TEÓFILO OTONI.

Nesta VIÇOSA manhã de primavera, de onde se contempla um BELO HORIZONTE, um CAMPO BELO e MONTES CLAROS, e, ainda, neste ambiente FORMOSO de nossa terra, quando se pode contemplar também, pela madrugada, a ESTRELA DALVA, escrevo-lhe para colocá-lo a par dos últimos acontecimentos.

No âmbito familiar, a nossa prima LEOPOLDINA, ESPERA FELIZ dar a LUZ a seu primeiro filho que, se for homem, se chamará ASTOLFO DUTRA e JANUÁRIA, se mulher. Para cuidar do rebento, ela contará com abnegação da sua governanta MOEMA. Mas, enquanto ela aguarda seu bebê, lava roupa tranqüilamente nas BICAS existentes em um RIO NOVO, afluente do RIO ACIMA, que passa pelas terras de DONA EUZÉBIA, naquele LARANJAL, perto da CAPELA NOVA, onde, na hora do RECREIO, a meninada sobe na PONTE NOVA, para pescar LAMBARI e PIAU e soltar PAPAGAIOS.

A prima NATÉRCIA comprou uma casa na rua ANTONIO DIAS, perto da casa do ANTÔNIO CARLOS. Você já sabia?Orou a Jesus de NAZARENO em agradecimento, ajoelhada aos pés da SANTA CRUZ DO ESCALVADO no alto do MONTE SIÃO, que fica lá para as bandas da GALILEIA, às margens do MAR DE ESPANHA.

Lembra-se daquelas pedras da tia MARIA DA CRUZ que você queria comprar? Ela resolveu vendê-las, menos a PEDRA AZUL, porque ela diz ser a mais bonita e valiosa.

Quanto aos aspectos sociais e religiosos, temos novidades.

Na próxima semana, o CÔNEGO MARINHO, da diocese de VOLTA GRANDE, vai fazer a Festa de SÃO TOMAS DE AQUINO. Se você quiser aparecer será um grande prazer. A nossa prima VIRGINIA é quem será a responsável pelo evento. Vai ter missa celebrada pelo reverendo local, CÔNEGO JOÃO PIO, em honra ao Santíssimo SACRAMENTO. De manhã, o bispo DOM SILVÉRIO irá crismar as crianças. Depois haverá um show com o Agnaldo TIMOTEO e também com as TRÊS MARIAS. Em seguida, a Banda Musical SANTA BÁRBARA, sob a regência do maestro BUENO BRANDÃO, executará o GUARANI, de Carlos Gomes. Depois o Barão de COROMANDEL fará a saudação ao aniversariante. A festa era para ser no mês que vem, mas todas as datas do cantor estavam preenchidas. As primas SERICITA e AZURITA vão fazer a comida. Como prato principal teremos PERDIGÃO e PERDIZES à milanesa e PATOS DE MINAS ao molho pardo. De sobremesa teremos compota de MANGA, tendo sido escolhida a UBÁ, por ser mais saborosa, pêssego em CALDAS e, ainda, licor de PEQUI.

À noite, haverá um baile no OLIVEIRA Country Clube, ao som da orquestra do maestro MATIPÓ, tendo como principais solistas os renomados músicos IBIRACI ao saxofone e NEPOMUCENO ao trompete. Será uma boa ocasião para os convidados exercitarem os seus PASSOS ao ritmo de boleros e rumbas.

Mudando de assunto, na fazenda, fizemos algumas reformas.

O CURRAL DE DENTRO estava com o telhado estragado, com problemas no madeirame e tivemos que trocar as vigas. Desta vez colocamos CANDEIAS, por ser madeira de muita durabilidade, todas compradas do CORONEL XAVIER CHAVES. Com a sobra da madeira ainda reformei a PORTEIRINHA que dá entrada para o quintal. Estou também reformando a CAPELINHA de SENHORA DE OLIVEIRA, para comemorar o aniversário de LIMA DUARTE. Na festa estarão presentes o CORONEL MURTA, o PRESIDENTE WENCESLAU, o JOÃO MONLEVADE, o CORONEL FABRICIANO, o CAPITÃO ENÉAS, o BARÃO DE COCAIS, o Barão de BARBACENA, e várias outras personalidades Dizem que até o TIRADENTES pretende comparecer. Mas ele ficou meio aborrecido, porque queria que a festa fosse em SÃO JOÃO DEL REI. Só não poderá comparecer o VISCONDE DO RIO BRANCO porque ele está em CAMPANHA política. Iremos cobrar um valor simbólico como entrada, para reverter em benefício dos desabrigados da chuva, mas apenas uma MOEDA de PRATA.

Vou lhe dar outra grande notícia.

Perto do ENGENHO NOVO, naqueles barrancos cheios de FORMIGA, um empregado nosso descobriu MINAS NOVAS de OURO BRANCO, OURO PRETO, ESMERALDAS e TOPAZIO, portanto será uma NOVA ERA e uma BOA ESPERANÇA para todos nós. Infelizmente, por causa dessa riqueza, a violência já começou a aparecer na região. Um homem de TRÊS CORAÇÕES foi morto por um garimpeiro, usando uma faca de TRÊS PONTAS, porque ele havia descoberto uma enormeTURMALINA e também uma pedra de RUBIM, de menor tamanho, mas muito valiosa.

Na área do desenvolvimento, a dona CONCEIÇÃO DO MATO DENTRO, proprietária da usina açucareira de URUCÂNIA, quer aumentar a fábrica e incrementar a produção de açúcar, mas para isso precisará de mais energia elétrica. Assim, tem um projeto de construir uma usina hidroelétrica aproveitando as quedas dágua da CACHOEIRA DO CAMPO, formada pelo rio PIRANGA, mas o senhor RESENDE COSTA, que é o chefe do IBAMA na região, quer embargar a obra, alegando impacto ambiental.

Falarei agora da nossa justiça.

Chegou um JUIZ DE FORA, chamado EWBANK DA CÂMARA, para ocupar o lugar de BIAS FORTES, que terminou o seu mandato. Mas o CONSELHEIRO LAFAYETE, acompanhado de RAUL SOARES, pediu ao GOVERNADOR VALADARES para interceder junto ao PRESIDENTE BERNARDESpara efetivar naquele cargo o SENADOR FIRMINO, que muito fez por nós. Ele foi DESCOBERTO ainda novo, tanto que sequer usava sapatos, usava ALPERCATAS, quando estava na companhia do CORONEL PACHECO, na famosa LAGOA DA PRATA, depois. daquela GOIABEIRA e daquela árvore de JANAÚBA da fazenda POUSO ALEGRE, onde tem aquela VARGINHA, às margens do RIBEIRÃO VERMELHO.

Ele se tornou um homem sério e honesto, sendo de muito valor para a nossa causa.

Quanto à lagoa a que me referi, dizem que ela contém ÁGUA BOA, tanto que o Aleijadinho teria se curado dos seus males tomando banho nela, por isso passou a ser chamada de LAGOA SANTA. Dizem que um cego também lavou os olhos naquelas águas e voltou a enxergar, mas ele atribuiu esse milagre a SANTA LUZIA.

Outro dia encontrei o BETIM, a MARIA DA FÉ e a ALMENARA nadando nas ÁGUAS FORMOSAS daLAGOA DOURADA, e lhe mandaram lembranças. A lagoa fica nas terras de PEDRO LEOPOLDO, onde ainda tem mais SETE LAGOAS.

Avisam que estarão viajando para ALÉM PARAÍBA no próximo feriado de SANTOS DUMONT.

Também lhe mandam um grande abraço o DIOGO VASCONCELOS e o JACINTO.

Agora, vou lhe contar as fofocas.

O FRANCISCO SÁ teve um desentendimento com o JOÃO PINHEIRO por causa daquela LAJINHA que faz o SALTO DA DIVISA das terras dos dois fazendeiros com as terras da MARIANA, às margens do Rio PARACATU, porque dizem que ali tem muita MALACACHETA.

A coisa andou quente. Um deles, não sei qual, queria agredir o outro com um MACHADO. Ainda bem que o coronel MATEUS LEME chegou na hora e evitou o PATROCÍNIO de uma morte desnecessária, e, ainda, promoveu uma NOVA UNIÃO dos dois.

Os índios AIMORÉS tentaram invadir a reserva dos índios MAXACALIS, armados de ARCOS e flechas, por causa daquela reserva de JEQUITIBÁ existente no PÂNTANO DE SANTA CRUZ, mas, felizmente, foram contidos pelas tropas da Polícia FLORESTAL comandadas pelo MAJOR EZEQUIEL, evitando um massacre sem precedentes. Os presos foram levados para o QUARTEL GERAL.

E tem mais.

O ELOI MENDES me contou, confidencialmente, que o Dr. CARLOS CHAGAS está de caso com a CONCEIÇÃO DAS ALAGOAS. A CÁSSIA,que é muito linguaruda, contou para a mulher dele, dona CRISTINA, que, imediatamente queria a separação e iria mudar-se para DIAMANTINA. Mas a dona MERCÊS, que é muito benquista por todos, conseguiu convencê-la a não tomar essa medida EXTREMA, e lhe propôs que aguardasse a chegada do seu primo, MARTINHO CAMPOS, que é um homem de mãos de FERROS, para ouvir o seu conselho. Ele achou que seria uma missão muito ESPINOSA, mas, ainda assim, aceitou o desafio. Sendo ele também um homem ponderado, sugeriu ao marido que pedisse PERDÕES à sua esposa, na presença do PADRE PARAÍSO, e assim foi feito e tudo teve um BONFIM.

Depois desta CONTAGEM dos fatos, damos graças a SENHORA DOS REMÉDIOS, SANTO ANTÔNIO DO AMPARO,SÃO JOÃO NEPOMUCENO, SANTO ANTÔNIO DO GRAMA,SÃO ROQUE DE MINAS, SÃO SEBASTIÃO DO PARAÍSO e SÃO TIAGO, que têm sempre protegido a nossa família, para que nossas lutas tenham sempre um BOM SUCESSO e um bom PASSA TEMPO.

Chegarei em breve pelo trem a vapor que apita PIUMHI, quando sai da estação rumo a sua bela cidade de CAPITÓLIO.

Terminando, receba um forte abraço do seu primo MATIAS BARBOSA,

de ITAJUBÁ.

P.S. Um abraço a Tia HELIODORA

0 notes

brownichu27 · 4 years

Text

Marge Piercy, Woman on the Edge of Time

Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York. Las autoridades la consideran un peligro para sí misma y para los demás, e incluso su familia ha dejado de apoyarla. Pero Connie tiene un secreto, una forma de escapar de los confines de su celda: ella puede ver el futuro. Esta novela es una transformadora visión de dos futuros… y de cómo uno u otro pueden llegar a hacerse realidad. Por un lado, un tiempo de equidad racial y sexual, de dignidad medioambiental, un tiempo en el que es posible alcanzar una realización personal sin precedentes, donde todo el mundo participa por sorteo en el gobierno y la educación es comunitaria. Por otro, Connie también es testigo de otra posibilidad con un resultado muy distinto: una sociedad de explotación grotesca en la que las fronteras entre personas y mercancías han quedado definitivamente borradas. Tan desgarradora como profética, esta novela de referencia se dirige hoy a una nueva generación para la que estas opciones pesan más que nunca.

¿Dónde encontrarla? Consonni

Que n’opina la Blanca? Utopia, salut mental, viatges en el temps, ecologisme…

Aurora Bertrana, La ciutat dels joves

Un periodista veterà procedent de la Ciutat dels Vells, que el lector identificarà ràpidament amb l’Espanya franquista, és enviat a la Ciutat dels Joves per escriure’n un reportatge. Allà hi trobarà una societat completament nova, vital i alliberada de tabús, que fa pensar en el món idealista que somniaven els joves de finals dels seixanta. En el seu viatge a la Ciutat dels Joves, el reporter s’entrevistarà amb els principals responsables d’aquesta nova societat, que n’hi explicaran els rudiments. Ell els anirà comparant amb el lloc d’on ve i així, tot i mostrar-nos que el funcionament de la Ciutat dels Joves no és perfecte i que a voltes li resulta incomprensible, el trobarà preferible al de la Ciutat dels Vells, catòlica i conservadora,dominada per la hipocresia i la manca de llibertat.

On trobar-la? Males Herbes

Que n’opina la Blanca? Més utopia, aquest cop catalana, amb què l’autora buscava alternatives a la societat franquista.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

On trobar-la? Anagrama

Que n’opina la Blanca? Una meravella del realisme màgic.

Lektu

#UnAñoDeAutoras: Blanca (@Blanca_Busquets) ens recomana les seves autores preferides Marge Piercy, Woman on the Edge of Time Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York.

#UnAñodeAutoras #blanca busquets #recomienda

0 notes

roundaboutmidnight · 6 years

Text

23 de janeiro

Bom dia a todos!...

Neste dia:

Nasceu, em 1783, o grande escritor francês Stendhal.

Nasceu, em 1910, o grande músico belga Django Reinhardt.

Nasceu, em 1928, a grande atriz francesa Jeanne Moreau.

Jean "Django" Reinhardt nasceu em Liberchies no dia 23 de janeiro de 1910 e morreu em Fontainebleau em 16 de maio de 1953. Foi um guitarrista de jazz nascido na Bélgica. Considerado um dos melhores e mais influentes guitarristas de todos os tempos, ele também influenciou vários músicos e inovou ao ajudar a criar o estilo gypsy jazz. É tido como o pai do jazz na Europa e também um dos primeiros músicos não negros nesse estilo musical. Em sua primeira gravação conhecida (de 1928) ele toca o banjo. Após um incêndio no mesmo ano, ele perdeu a mobilidade de dois dedos da mão esquerda, o que o forçou a desenvolver uma técnica própria.

Jeanne Moreau nasceu em Paris no dia 23 de janeiro de 1928 e morreu também em Paris em 31 de julho de 2017 foi uma atriz e cantora francesa. Foi dirigida por grandes diretores como Michelangelo Antonioni, François Truffauf, François Ozon, Louis Malle, Orson Welles e Win Wenders, entre outros. Em 1960, recebeu o prêmio de Melhor Atriz no Festival de Cannes por seu trabalho em Moderato Cantabile. Entre seus filmes estão: 1958 – Les Amants de Louis Malle, 1958 – La Mariée étais em Noire de François Truffaut, 1959 – Les Liaisins Dangereuses de Roger Vadin, 1962 – Jules et Jim de Trançois Truffaut, 1973 – Joanna Francesa de Cacá Diegues.

Henri-Marie Beyle, mais conhecido como Stendhal nasceu em Grenoble no dia 23 de janeiro de 1783 e morreu em Paris em 23 de março de 1842. Foi um escritor francês reputado pela fineza na análise dos sentimentos de seus personagens e por seu estilo deliberadamente seco. Em 1830 aparece sua primeira obra-prima: O Vermelho e o Negro, uma crónica analítica da sociedade francesa na época da Restauração, na qual Stendhal representou as ambições da sua época e as contradições da emergente sociedade de classes, destacando sobretudo a análise psicológica das personagens e o estilo direto e objetivo da narração. Em 1839 publicou A Cartuxa de Parma, muito mais novelesca do que a sua obra anterior, que escreveu em apenas dois meses e que por sua espontaneidade constitui uma confissão poética extraordinariamente sincera, ainda que só tivesse recebido o elogio de Honoré de Balzac. O reconhecimento da obra de Stendhal, como ele mesmo previu, só se iniciou cerca de cinquenta anos após sua morte, ocorrida em 1842, na cidade de Paris.

Um trecho da obra O Vermelho e o Negro:

"O meu Julien, ao contrário, somente gosta de agir sozinho. Nunca passou pela ideia dessa criatura privilegiada procurar apoio e socorro nos outros! Ele despreza os outros, e é por isso que eu não o desprezo. Se apesar da sua pobreza, Julien fosse nobre, meu amor não passaria de uma tolice vulgar, de uma péssima aliança desigual; eu não o desejaria; ele não teria o característico das grandes paixões: a imensidão da dificuldade a vencer e a negra incerteza do êxito."

Posto aqui:

Django Reinhardt e Stéphane Grappelli em Jattendrai Swing em 1939. Cara, uma preciosidade musical e histórica

Trailer de Jules e Jim (Uma Mulher Para Dois), de François Truffaut, um filme francês de 1962, com Jeanne Moreau, Oskar Werner e Henri Serre no trio central. Cara, um ótimo filme

Não posso deixar de postar, um trecho do primeiro longa-metragem de ficção de Louis Malle com Jeanne Moreau de 1958, chamdo Ascenseur pour l'échafaud com o fundo musical do trompete de Miles Davis. O filme foi decisivo para a carreira da atriz francesa Jeanne Moreau, transformando-a em estrela internacional. Além do grande desempenho de Moreau, outro destaque fica por conta da trilha sonora da obra, composta pelo jazzista estadunidense Miles Davis. Cara, uma combinação perfeita.

Um tributo a Jeanne Moreau. Cara, ela era ótima.

0 notes

vencedorsurreal0-blog · 6 years

Text

Marlon Humphreys

Ao estabelecer uma conexão entre mente e corpo, uma das premissas da Técnica Alexander, aluno entra contato com um novo nível de autoconfiança na performance músico, além de adquirir competência e potência emocional para tocar ou cantar. Concordar as iniciativas junto à Anatel, Ouvidora da Anatel, Ministério Público Federal e legislativo federal, para responsabilizar as concessionárias de telefonia móvel pelo bloqueio da emissão de sinais, via satélite e congêneres, sobre áreas de segurança indicadas pelo Estado, principalmente sobre unidades prisionais, como uma das medidas de enfrentamento das facções criminosas, sem prejuízo da possibilidade de instalação de telefones públicos em unidades prisionais, a término de acondicionar contato dos presos com suas famílias. Alunos de Música do Conservatório e numerosos artistas condenam a pretensão da ministra de acabar com regime de ensino supletivo, que deixa aos alunos frequentar as disciplinas musicais no Conservatório e as do ensino por norma geral numa local de ensino à sua escolha. Vale a pena lembrar que aprender a tocar esse instrumento de bocal representa um extensa desafio na vida de um músico (ou futuro) músico. Definidaestá a restauração da humanidade pelo morte do Cordeiro, iniciada na encarnação, seguida da imolação e ressurreição de Jesus, que destruiu em estrito poderio da Serpente, que domina planeta desde pecado original. Porém, os componentes da margem, comprometem-se em demonstrar um bom rendimento escolar no que se cita às disciplinas da grade curricular. Em 2004 prosseguirei entregar aulas também na Local de ensino Superior de Música. A natureza em vômito jogará no abismo esses anjos de malícia numa daquelas horríveis convulsões, que para incrédulo será mas horrível que dia do dilúvio” (El reino de las tinieblas”, El Ermitaño, Nº 122, 9-3-1870.). Dispendioso Dan, sou apaixonado pelo trompete e toquei este instrumento durante 12 anos, pelo fato de ser músico amante (não tenho a música como profissão, porque sou contratado público exercendo a função de agente administrativo) e não tendo mas muito tempo disponível para estudos eu resovi mudar para sax alto. A odontólogo, que atende em consultório há mas de 30 anos e é autora de pesquisas sobre crescimento da rosto, decidiu observar quais músculos cada instrumento de sopro trabalha e de que maneira ocorre essa ação. A música para fagote escreve-se em clave de Fá na quarta risco, para as oitavas graves, e em clave de Dó na quarta traço para as agudas.

A Enunciação de Direitos da Virgínia, que foi a antecessora da Constituição americana de 1787, como a Declaração dos Direitos do Homem e do Cidadão de 1789, aqual resultou da Revolução Francesa, foram os primeiros documentos a consagrarem montante moral da honra da persona humana como montante constitucional. São várias as particularidades da vara: Faz com que trombone apresente todas as notas dentro da sua extensão (é geral entre os instrumentos de pisto um "buraco", assim, notas ausentes na zona grave). Em uma versão teológico-moral da História, Beato Palau considerava que a Igreja, fiel ao exemplo do Divino Redentor, subiu com Este caminho da Via Sacra. Observando estas corporações musicais, podemos verificar que acontece em praticamente todas as conjuntos escolares do nosso estado que é a participação de grande secção dos alunos no carnaval do Recife, Olinda e demais cidades da localidade metropolitana e interno do estado nas orquestras de confusão.

0 notes

marcfarraspiera · 6 years

Text

Roma

Dijous

Sophia Loren, nascuda al barri de Nomentana: “Tot el que veieu, ho dec als linguine”.

L’autobús de Ciampino a Termini segueix la Via Appia Antica. Fragments del vell aqüeducte, escampats a banda i banda de l’autopista, marquen el camí cap a Roma. Creuem un hipòdrom, Cinecittà, les Catacumbes i San Giovanni.

El primer gelat és a Giovanni Fassi, prop de Vittorio Emmanuele, monumental i decadent plaça porxada. Filipins amb mocadors negres al cap juguen a bàsquet. El florista del parc escapça les tiges de les roses. Els locals de la zona, magatzems xinesos de sabates i roba, blanquegen diners nit i dia. Abans d’arribar a Santa Maria Maggiore ja m’he acabat el gelat.

Camino ràpid fins al balcó de Roma, al Campidoglio, encalçant el sol. Pujo les escales del Palatino de tres en tres, però faig tard. Quan sóc dalt, el sol ja s’ha post. El cel és malva i blau marí, granulat, com en una pel·lícula.

El Teatro di Marcello ha fet tots els papers de l’auca: teatre romà, presó medieval i palau renaixentista. Avui són pisos de luxe. Als seus peus, les roselles creixen entre les columnes trencades.

La llibreria del Governo Vecchio on comprava les millors postals de Roma ja no hi és. Ara es diu Otherwise i venen llibres en anglès. Els propietaris han pintat el local de blanc, però segueixen sent simpàtics.

Em refaig del disgust a la llibreria Fahrenheit 451 de Campo de’ Fiori, on compro una col·lecció sencera de postals. Paisatges d’hivern sobre el Tevere. Arbres sense fulles, cels grisos i corbs negres sobre les ruïnes.

La fotògrafa Tina Modotti al seu amant Edward Weston: “Accepto el tràgic conflicte entre la vida que canvia contínuament i la forma que la fixa immutable”.

Set anys després, torno a San Lorenzo, el nostre barri. Partisà, obrer, ferroviari, supervivent. Passo per davant les cases on vaig viure. D’una, me’n van fer fora. L’altra, la vaig inundar. Hi vaig aprendre a cuinar risotto i a vigilar la rentadora.

Mentre faig temps per sopar, pregunto a la cambrera de La Piazzetta a quina hora tanquen. ‘Boh’, la clàssica resposta romana, és tot el que en trec. Acabem menjant quatre talls de matinada a les escales de l’església.

Divendres

Esmorzem al Bar dei Belli. Cambrers professionals i simpàtics. Preus del segle passat. Cafè i croissant, 1,50€.

Les ciutats es defineixen pel verd. Londres té boscos i parcs. París té jardins. Roma té pins. Barcelona té plataners.

Agafem el 71 fins al Tritone. Durant el trajecte se’ns enganxa un nostàlgic de Mussolini que es declara fan de la monarquia espanyola. No està gaire ben informat: porta una gorra groga. Abans que l’engeguem a fer punyetes ens recomana que pugem al Gianicolo a veure les vistes. A Roma fins i tot els fatxes tenen bon gust.

Baixem a Campo Marzio. Tots estem d’acord que compraríem una casa a la Piazza delle Copelle, encara que al mercat els enciams vagin a 2,50€.

Vermut Spritz al Bar del Fico. Observatori ideal de la romanitat. Imitadors professionals de Jep Gambardella mengen un arròs amb verdures a la terrassa - pantalons blancs, camisa marinera, americana fosca, mocador a la solapa, ulleres de sol, gomina, pell morena.

A Da Tonino només hem d’esperar deu minuts. Trattoria familiar, cuina del país, servei amable i sense pretensions, plats generosos. Seiem a la millor taula, oberta al carrer. No hi ha en tot Roma una carbonara com aquesta, encara que el cacio e pepe, amb pasta fresca d’ou, també és extraordinari.

Com sempre, la gelateria Giolitti sembla les rebaixes, però estaria disposat a fer treballs forçats per aconseguir-hi un gelat. Porto set anys esperant aquest moment. Per esquivar les masses enfervorides, ens refugiem al Vicolo della Guardiola. Les cases semblen pintades amb sang.

Els excessos gastronòmics exigeixen un llarg passeig per compensar tants pecats. El pati del Vicolo degli Acetari, amb les façanes ocres i vinoses, les plantes salvatges i la roba estesa, és un món a part, un oasi improbable a tocar de Campo. Em segueix semblant tan bonic com el primer dia.

Fa tanta calor, que si pogués triar un desig, m’agradaria nedar a les banyeres gegants de Piazza Farnese, igual que l’emperador Caracalla. Furgons blindats de la policia protegeixen l’ambaixada francesa, que presideix la plaça.

Entrem al Trastevere creuant l’Isola Tiberina. El pati de la basílica de Santa Cecilia sembla l’entrada del paradís. A dins, la jove màrtir degollada reposa convertida en marbre. Mai no s’han esculpit unes mans tan perfectes.

Segon Spritz al San Calisto, bar de bars. Podríem discutir sobre els mil barris de Roma, però el Trastevere sempre ha tingut alguna cosa especial. El San Calisto és un bon lloc per comprovar-ho, mentre els romans joves festegen i els romans vells s’ho miren. Nosaltres som joves però també ens ho mirem.

Homenatge d’Apollinaire al Trastevere: “Joventut, adéu gessamí del temps / He respirat el teu fresc perfum / a Roma sobre les carrosses florides / carregades de màscares i de garlandes / i dels cascavells del Carnaval.”

Per saber si una dona és romana o no, cal observar-la mentre camina per l’empedrat amb tacons d’agulla. Només les autèntiques capitalines s’aguanten dretes sobre els sampietrini, les traïdores llambordes quadrades de la vella fàbrica de San Pietro.

Fem temps a les escales de la Piazza Trilussa, a la vora del riu. A cada plaça hi ha un músic, tots mediocres. Fa anys, al Pantheon un persa cantava Turandot i altres hits operístics amb música enllaunada, però ja ho hi és. Ara hi ha cavalls i carrosses i centurions panxuts fent-se selfies amb japoneses.

Sopem a La Casetta quan tothom ja ha acabat. Les pizzes segueixen sent tan senzilles com bones, i el vi tan dolent com sempre. Els cuiners devoren un plat de pasta a la taula de l’entrada mentre l’amo compta calés a la caixa.

De nit, la Piazza dell’Immacolata és plena de gent. Estudiants de La Sapienza vinguts d’arreu d’Itàlia, romans i Erasmus. Avui ens hi afegim nosaltres, que tornem a casa.

Dissabte

Al forn de Via Tiburtina on compro pizza rossa per esmorzar, presideix la paret un tiffo romanista dedicat als veïns de la Lazio: “Che Dio vi furmini”. Déu és de la Juve, però els giallorossi no perden l’esperança.

Crec que no tornaria a viure a Roma, però si ho fes, m’agradaria viure a Monti. Incomprensiblement, els turistes encara no hi han posat els peus. Prego a la Madonna perquè segueixi sent així. Des de les cruïlles anguloses dels seus carrers, es veuen escorços màgics del Coliseu, del Mercat de Trajà i de Santa Maria Maggiore. Els desnivells afavoreixen les terrasses amb vistes de somni i els enquadraments impossibles.

La pujada a San Pietro in Vincoli sota el sol inclement de migdia ens deixa sense al·lè. Ens hi esperà el Moisès de Miquel Àngel. Una escultura que seria perfecta si no fos per una esquerda al genoll: la hi va fer el propi Miquel Àngel per comprovar que l’estàtua no fos viva.

Tot el Ghetto fa olor de carxofes fregides. Durant segles, generacions de jueus hi van viure atrapats en unes maresmes infectes. La nit del 16 d’octubre de 1943, els nazis hi van entrar i se’n van endur milers. Només en van tornar disset. Un sol nen.

El cambrer de la Montecarlo ens renya perquè demanem plats massa diferents i es nega a portar-nos una carbonara extra que volem compartir. Després d’insistir molt, ens la serveix pràcticament crua, però li ho perdonem perquè l’amatriciana és excel·lent.

Segona ronda de Giolitti. Contra tot sentit comú, però les temptacions, com deia Oscar Wilde, existeixen perquè hi caiguem.

La litúrgia exigeix acabar-se el gelat asseguts a les escales de la font de la Piazza della Rotonda. Som davant del Pantheon, l’edifici més perfecte del món, segons Stendhal. La impressió de la cúpula és indescriptible. Durant dos mil anys ningú no la va poder superar. Tampoc Miquel Àngel, que per curar-se en salut va dir que era obra dels àngels, i no dels humans.

A dins, descansa en pau el pintor Rafael Sanzio, protegit per un epitafi insuperable: “Aquí reposa Rafael, en vida del qual la Natura va témer ser superada, i ara que és mort, té por de morir”.

Estem tan cansats i acalorats que el barroquisme de Sant’Andrea al Quirinale ens deixa atordits. Migdiada celestial sota la daurada cúpula ovalada de Bernini. Que els déus ens perdonin.

Quan arribem a Spagna la ciutat comença a transformar-se sota l’influx del vespre. ¿Hi ha carrers més elegants que la Via Margutta? Segurament no. Per això hi van viure Fellini i Giulietta Massina. No m’importaria arruïnar-me sopant a la terrassa de l’Osteria Margutta.

A Piazza del Popolo tot és soroll i gent pesada que ens vol convertir a religions estranyes i que ens obliga a escoltar música espantosa. És hora de pujar corrents cap a Villa Borghese, que no és Hampstead, però s’hi està prou bé. Descalços al parc. De tornada al Pincio, el sol muta a un taronja nuclear mentre s’esmuny a l’oest del Vaticà. És la llum de Roma. La llum que fa somniar en imperis perduts i en la glòria eterna.

Urgències terrenals -tenim gana- ens porten cap al Pignetto, pura perifèria romana. Nucli de gentrificació. De Bellvitge a Gràcia en set anys. Mentre mengen i bevem, una banda municipal de trompetes i timbals aficionats perfora els timpans dels veïns. Escena neorealista en temps de presses i mòbils.

Diumenge

No hi ha temps per a gaire més. Ens acomiadem de Roma (fins quan?) des del balcó del Campidoglio. Legions de turistes fotografien cada bloc de marbre des del turó veí de l’Aventino. Dues dones morenes, vestides de vermell corall i amb tatuatges als braços es fan fotos després de casar-se.

Cada cop que sóc a Roma penso quants cops més hi tornaré. Com un compte enrere contra el temps i contra la mort. Quatre, cinc, sis vegades? Deu? És una batalla perduda però em fa viure la ciutat amb una lucidesa particular i un gran sentit de responsabilitat. Conec aquesta sensació: també em passa amb Menorca.

Han passat set anys, un quart de vida, i és evident que han passat moltes coses. Roma ens precedeix, ens va definir, i ens sobreviurà. Roma va ser nostra per un moment i ara torna a volar, lluny, fora del nostre control. Queden rastres d’èpica i un fil d’innocència. Em sorprenc a mi mateix d’aquesta retrobada sense dramatismes ni ensucrades. Està bé que sigui així. Tan de bo fos sempre així.

Londres m’ha ensenyat qui sóc. París, qui podria haver estat. Roma és la meva millor versió.

Una estàtua eqüestre de Marc Aureli presideix el centre del Campidoglio. Originàriament recoberta d’or, avui gairebé desaparegut, la llegenda diu que el dia que no en quedi ni un bri, una òliba blanca volarà fins a l’emperador, posarà els peus al cap del cavall, i anunciarà la caiguda definitiva de Roma.

Des de la pista de l’aeroport es veuen els turons ancestrals del Lazio i els primers arcs de l’aqüeducte. De cop el cel es torna gris, gairebé negre. En qualsevol moment començarà a ploure.

0 notes

therealmysticmask · 7 years

Photo

Comment un moyne de Seuillé saulva le le cloz de l'abbaye du sac des ennemys. Chap. xxv. Tant feirent et tracassèrent en pillant & larronnant, qu'ilz arrivèrent à Seuillé: et detroussèrent hommes & femmes, et prindrent ce qu'ilz peurent: rien ne leurs feut ny trop chaud ny trop pesant. Combien que la perte y feust par la plus grande part des maisons, ilz entroient par tout, & ravissoient tout ce qu'estoyt dedans, & iamays nul n'en print dangier. Qui est cas assez merveilleux. Car les curez, vicaires, prescheurs, medicins, chirurgiens & apothecaires, qui alloient visiter, pensr, guerir, prescher, & admonester les malades, estoient tous mors de infection & ces diables pilleurs & meurtriers oncques n'y preindrent mal. Dont vient cela messieurs? pensez y ie vo' pry. Le bourg ainsi pillé, se transportèrent en l'abbaye avecques horrible tumulte, mays la trouvèrent bien reserrée & fermée: dont l'armée principale marcha oultre vers le gué de Vède, exceptez sept enseignes de gens de pied & deux cens lances qui là restèrent & rompirent les murailles du cloux affin de guaster toute la vendange. Les pouvres diables de moynes ne sçavoient auquel de leurs saincts se vouer, à toutes adventures feirent sonner ad capitulum capitulantes: là feut decreté qu'ilz feroient une belle procession, renforcée de beaux prechans & letanies contra hostium insidias, & beaux responds pro pace. En l'abbaye estoyt pour lors un moyne claustrier nommé frère Iean des Entommeures, ieune, guallant, frisque, dehayt, bien à dextre, hardy, adventureux deliberé, hault, maigre, bien fendu de gueule, bien advantagé en nez, beau despescheur d'heures beau debrideur de messes, pour tout dire, un vray moyne si oncques en feut depuys que le monde moyna. Icelluy entendent le bruyt que faisoyent les ennemys par le clos de leur vigne, sortit hors pour veoir ce qu'ilz faisoient. Et advisant qu'ilz vendangeoient leurs clous, on quel estoyt leur boyte de tout l'an fondée, s'en retourne au cueur de l'eglise ou estoient les aultres moynes tous estonnez comme fondeurs de cloches, lesquelz voyant chanter. Im. im: im/pe/e/e/e/e/tum/um/in/i/ni/i/mi/co/o/o/o/o/rum/um/ C'est, dist il, bien chien chanté. Vertus dieu, que ne chantez vo' A dieu paniers, vendanges sont faictes? Ie me donne au diable, s'ilz ne sont en nostre clous, & tant bien couppent & seps & raisins, qu'il n'y aura par le corps dieu de quatre années que halleboter dedans. Ventre sainct Iacques que boyrons no' cependent, no' aultres pauvres diables? Seigneur dieu da mihi potum. Lors dist le prieur claustral. Que fera cest hyvroigne ycy? Qu'on me le mène en prison, troubler ainsi le service divin? Mays, dist le moyne, le service du vin faisons tant qu'il ne soyt troublé, car vous mesmes monsieur le prieur, aymez boyre du meilleur, sy faict tout homme de bien. Iamays homme noble ne hayt le bon vin. Mais ces responds que chantez ycy ne sont par dieu pas de saison. Pourquoy sont nos heures en temps de moissons & de vendanges courtes & en l'advent & tout l'hyver tant longues? Feu de bonne memoyre frère Macé Pelosse, vray zelateur, ou ie me donne au diable, de nostre religion, me dist, il me soubvient, que la raison estoyt, affin qu'en ceste saison nous facions bien serrer & fayre le vin & qu'en hyver nous le humons. Escoutez messieurs vous aultres: qui ayme le vin le cor dieu sy ne suyve. Car hardiment que sainct Antoine me arde sy ceulx tastent du pyot, qui n'auront secouru la vigne. Ventre dieu, les biens de l'eglise? ha non non. Diable sainct Thomas l'angloys voulut bien pour yceux mourir, si ie mouroys ne seroys ie pas faict de mesmes? Ie ne mourray ia pourtant, car c'est moy qui le foys es aultres. Ce disant mist bas son grand habit, & se saisit du baston de la croix, qui estoyt de cueur de cormier long comme une lance, rond à plain poing & quelque peu semé de fleurs de lys toutes presque effacées. Ainsi sortit en beau sayon & mist son froc en escharpe. Et de son baston de la croix donna sy brusquement sus les ennemys qui sans ordre ny enseigne, ny trompete, ny tabourin, par myu le clous vendangeoient. Car les porteguydons & portenseignes avoyent mys leurs guidons & enseignes l'orée des meurs, les tabourineurs avoient defoncez leurs tabourins d'un cousté, pour les emplir de raisins, les trompettes estoient chargez de moussines, chascun estoyt desrayé, Il chocqua doncques si roydement sus eulx sans dyre guare, qu'il les renversoyt comme porcs frapant à tors & à travers à la vieille escrime, es uns escarbouilloyt la cervelle, es aultres rompoyt bras & iambes, es aultres deslochoyt les spondyles du coul, es aultres demoulloyt les reins, avalloyt le nez, poschoyt les yeulx, fendoyt les mandibules, enfonçoyt les dens en la gueule, descroulloyt les omoplates, spaceloyt les greves, desgondoyt les ischies, debezilloit les faucilles. Si quelqu'un se vouloyt cascher entre les seps plus espès, à icelluy freussoit tout l'areste du doux: & l'esrenoit comme un chien. Si aulcun saulver se vouloyt en fuyant, à icelluy faisoyt voler la teste en pièces par la commissure lambdoide. Sy quelqu'un gravoyt en une arbre pensant y estre en seureté, ycelluy de son baston empaloyt par le fondement. Si quelqu'un de sa vieille congnoissance luy crioyt. Ha frère Iean mon amy, frère Iean ie me rend. Il t'est (disoit il) bien forcé. Mays ensemble tu rendras l'ame à tous les diables. Et soubdain luy donnoit dronos. Et si personne tant feut esprins de temerité qu'il luy voulust resister en face, là monstroyt la force de ses muscles. Car il leurs transperçoyt la poictrine par le mediastine & par le cueur, à d'aultres donnant suz la faulte des coustes, leurs subvertissoyt l'estomach, & mouroient soubdainement, es aultres tant fierement frappoyt par le nombril, qu'il leurs faisoyt sortir les tripes, es aultres par my les couillons persoyt le boiau cullier. Croiez que c'estoit le plus horrible spectacle qu'on veit ocnques, les uns cryoient saincte Barbe, les aultres sainct georges, les aultres saincte Nytouche, les aultres nostre Dame de Cunault, de Laurette, de bonnes nouvelles/ de la lenou/ de rivière. Les uns se vouoyent à sainct Iacques, les aultres au sainct Suaire de Chambery, mais il bruslae troys moys après si bien qu'on n'en peut salver un seul brin. Les aultres à Cadouyn, Les aultres à sainct Iean d'Angely. Les aultres à sainct Eutrope de Xainctes, à sainct mesmes de Chinon, à sainct Martin de Candes, à sainct Clouaud de Sinays: es reliques de Iaurezay: & mille aultres bons petits sainctz. Les uns mouroient sans parler, les aultres cryoient à haulte voix. Confession. Confession. Confiteor. Miserere. In manus. Tant fut grand le crys des navrez, que le prieur de l'abbaye avecques tous les moynes sortirent, Lesquelz quand apperceurent ces pauvres gens ainsi ruez par my la vigne & blessez à mort en confessèrent quelques uns. Mays ce pendent que les prestres se amusoient à confesser: les petitz moinetons coururent au lien on estoyt frère Iean, luy demandant en quoy il vouloyt qu'ilz luy aydassent, A quoy respondit, qu'ilz esguorgetassent ceulx qui estoient portez par terre. Adoncques laissans leurs grandes cappes sus une treille au plus près, commencèrent d'esguorgeter/ & achever ceulx qu'il avoit desià meurtryz. Sçavez vo' de quelz ferremens? A beaux gouetz, qui sont petitz demy cousteaux dont les petitz enfans de nostre pays cernent les noix. Puys à tout son baston de croix, guaingna la brèche qu'avoient faict les ennemys. Aulcuns des moinetons emportèrent les enseignes & guydons en leurs chambres pour en faire des iartiers. Mays quand ceulx qui s'estoient confessez vouleurent sortir par ycelle bresche, Le moyne les assomoyt de coups, disant ceulx cy sont confes & repentans, & ont guaigné les paronds: ilz s'en vont en Paradis aussy droict comme une faucille, & comme est le chemin de Faye. Ainsi par sa prouesse feurent desconfiz tous ceulx de l'armée qui estoient entrez dedans le clous iusques au nombre de treze mille six cens vingt & deux, Iamays Maugis hermite ne se porta sy vaillament à tout son bourdon contre les Sarrasins des quelz est escript es gestes des quatre filz Haymon, comme feist le moyne à l'encontre des ennemys avecq le baston de la croix.

#IFTTT #Facebook

0 notes