#TROMPETES DE LA MORT
Explore tagged Tumblr posts
Text
Sopa de moniato i pastanaga
Ingredients: 1 moniato gran/dos de mitjans, 4 pastanagues, 1 ceba 1 litre de brou de verdures, 50 gr (aprox) de trompetes de la mort seques, 1/2 magrana, sal i pebre, 1 gra dÂŽall PreparaciĂł: Daurar les verdures uns cinc minuts, salpebrar, mullar amb el brou i coure durant uns 13 minuts aprox. Temps de termomix que serveixen, perĂČ, per a una cocciĂł amb mĂštodes tradicionals. Mentrestant posar aâŠ
View On WordPress
#ALL#BOLETS#BROU#CEBA#CUINA#FRUITA#MAGRANA#MONIATO#PASTANAGA#PEBRE NEGRE#PRIMERS PLATS#RECEPTA#SAL#SOPES I CREMES#TROMPETES DE LA MORT#VERDURA
0 notes
Text
Louis Armstrong - What A Wonderful World (Original Spoken Intro Version)...
youtube
Bom dia!
Duas histórias para inspirar bons homens ou bons seres humanos diante da miséria de eleitores que não souberam e nunca saberão, por falta de educação, mudar o destino de uma nação e entregar para esses mesmos homens bons seus destinos.
SĂł quem passa pela experiĂȘncia de quase morte, sabe valorizar a vida e divide o pĂŁo com seu semelhante desconhecido, ser humano precisa amar ser humano!
E ser humano Ă© valorizar o que realmente importa!
Valorizar os honestos, Ăntegros, leais, fiĂ©is por meio de exemplos e prĂĄticas morais.
Impunidade e corrupção andam abraçadas!
Quem irĂĄ extingui-las?
Por: Fred Borges
Uma famĂlia judia chamada Karnofsky, que emigrou da LituĂąnia para os EUA, teve pena de um menino de 7 anos e levou-o para casa.
LĂĄ ele ficou e passou a noite nesta casa de famĂlia judia, onde pela primeira vez na sua vida foi tratado com gentileza e ternura.
Quando foi para a cama, a Sra. Karnovski cantou-lhe cançÔes de embalar russas, que ele cantou com ela.
Mais tarde aprendeu a cantar e tocar vĂĄrias mĂșsicas russas.
Com o tempo, essa criança se tornou o filho adotivo desta famĂlia.
O Sr. Karnofsky deu-lhe dinheiro para comprar o seu primeiro instrumento musical, como era costume nas famĂlias judaicas.
Mais tarde, quando se tornou mĂșsico e compositor profissional, usou essas melodias judaicas em composiçÔes como St. James's Hospital e Go Down Moses.
O menino cresceu e escreveu um livro sobre essa famĂlia judia, que o adotou em 1907. E orgulhosamente falava iĂdiche fluentemente.
Em memĂłria desta famĂlia e atĂ© ao fim da sua vida, ele carregou a Estrela de Davi e disse que nesta famĂlia aprendeu "a viver uma vida real e com determinação".
O nome desse menino era Louis Armstrong. Este menino chamava-se Louis "Satchmo" Armstrong. Louis Armstrong falava com orgulho iĂdiche fluentemente e "Satchmo" em iĂdiche significa "bochechas grandes", um apelido que alguns dizem ter lhe dado a Sra. Karnofsky!
Em 1964 ele atingiu o maior recorde de vendas, ultrapassando ainda as suas antigas gravaçÔes com "Hello, Dolly!". A mĂșsica ficou em primeiro lugar nos Top 10, fazendo com que Armstrong, com 63 anos de idade, a pessoa mais idosa a conseguir tal feito, destronando atĂ© os Beatles, que estavam, por 14 semanas seguintes, em 1Âș lugar. Antes de morrer, em 1971, andou por todos os continentes, exceto Oceania e a AntĂĄrctica, em digressĂŁo, ganhando o nome de "Embaixador Satch".
Que mundo maravilhoso!
What a Wonderful World!
Louis Armstrong morreu de ataque cardĂaco em 6 de Julho de 1971 com 69 anos em Corona, Queens, Nova Iorque, 11 meses apĂłs tocar o seu Ășltimo solo na Sala Imperial do Waldorf-Astoria.
As suas Ășltimas palavras foram: "I had my trumpet, I had a beautiful life, I had a family, I had Jazz. Now I am complete." ("Eu tive o meu trompete, uma vida linda, uma famĂlia, o Jazz. Agora estou completo.").
Outra HistĂłria.
Ele foi abandonado pelo pai aos 3 anos e cresceu com 3 padrastos diferentes. Ă dislĂ©xico. Seu sonho de se tornar jogador de hĂłquei foi destruĂdo por um grave acidente. Sua filha morreu ao nascer. Sua esposa morreu em um acidente de carro. Seu melhor amigo, River Phoenix, morreu de overdose. Sua irmĂŁ lutou contra a leucemia.⣠Sem guarda-costas e sem casas luxuosas, ele mora em um apartamento comum e gosta de passear pela cidade e Ă© frequentemente visto andando de metrĂŽ em Nova York.⣠⣠âŁ
Quando estava rodando o filme âThe Lake Houseâ, ele ouviu a conversa de dois assistentes de figurino, um chorando porque perderia a casa se nĂŁo pagasse US$ 20 mil - No mesmo dia, Keanu depositou a quantia necessĂĄria em sua conta bancĂĄria. Em sua carreira, ele doou grandes somas a hospitais, incluindo US$ 75 milhĂ”es de seus ganhos com âMatrixâ para instituiçÔes de caridade.⣠⣠âŁ
Em 2010, no dia de seu aniversĂĄrio, ele entrou em uma padaria e comprou um brioche com uma Ășnica vela, comeu na frente da padaria e ofereceu cafĂ© para quem parasse para conversar com ele.⣠⣠âŁ
Em 1997, alguns paparazzi o encontraram caminhando uma manhĂŁ na companhia de um morador de rua em Los Angeles, ouvindo-o e compartilhar sua vida por algumas horas.âŁ
Ăs vezes os mais quebrantados sĂŁo os que estĂŁo mais dispostos a ajudar os outros.
Este homem poderia comprar tudo e, em vez disso, todos os dias escolhe uma coisa que nĂŁo pode ser comprada: ser uma pessoa de valor.
Quem ele Ă©?
Keanu Reeves
0 notes
Text
LĂGENDES DU JAZZ
STUFF SMITH, PIONNIER DU VIOLON ĂLECTRIQUE
âWhen you hear him play, you canât sit stillâit swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instrumentsâhe swings the hardest.âÂ
- Regina Carter
NĂ© le 14 aoĂ»t 1909 Ă Â Portsmouth, en Ohio, Hezekiah Leroy Gordon ââStuffââ Smith a grandi Ă Cleveland. Smith a Ă©tudiĂ© le violon avec son pĂšre, un barbier qui Ă©tait Ă©galement boxeur amateur et musicien.  MĂȘme si son pĂšre lâavait encouragĂ© Ă Ă©tudier la musique classique, Smith avait dĂ©cidĂ© de se tourner vers le jazz aprĂšs avoir entendu Louis Armstrong jouer de la trompete. MĂȘme si son pĂšre nâĂ©tait pas particuliĂšrement heureux du choix de son fils, il avait acceptĂ© sa dĂ©cision et lâavait mĂȘme invitĂ© Ă venir jouer avec son groupe.
Comme Louis Armstrong, qui avait Ă©tĂ© une de ses principales influences, Smith Ă©tait chanteur aussi bien quâinstrumentiste. MĂȘme si Smith avait obtenu une bourse pour Ă©tudier Ă la Johnson C. Smith University, il avait prĂ©fĂ©rĂ© devenir musicien professionnel. Ă lâĂąge de quinze ans, Smith Ă©tait dâailleurs parti en tournĂ©e avec la Aunt Jemima Revue.
DĂBUTS DE CARRIĂRE
Smith avait amorcĂ© sa carriĂšre professionnelle en 1926 avec le groupe dâAlphonse Trent, une formation basĂ©e Ă Dallas, au Texas, dont il avait fait partie durant quatre ans. Pendant la mĂȘme dĂ©cennie, Smith avait Ă©galement fait une tournĂ©e avec Jelly Roll Morton, mais il avait vite quittĂ© le groupe aprĂšs avoir constatĂ© que son violon, qui nâĂ©tait pas amplifiĂ©, passait pratiquement inaperçu au sein de la formation plutĂŽt dense de Morton. Durant un sĂ©jour Ă Buffalo en 1930, Smith avait formĂ© son propre groupe. Lâun des membres de la formation, le trompettiste Jonah Jones, Ă©tait demeurĂ© ami avec Smith jusquâĂ sa mort. CitĂ© dans lâouvrage The Rough Guide to Jazz, Jones avait Ă©ventuellemen surnommĂ© Smith âthe cat that took the apron-strings off the fiddle.â
AprĂšs sâĂȘtre installĂ© Ă New York, Smith avait jouĂ© avec Coleman Hawkins, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, et mĂȘme, plus tard, avec Sun Ra.
AprĂšs avoir signĂ© un contrat avec les disques Vocalion en 1936, Smith avait obtenu un certain succĂšs avec la piĂšce "I'se a Muggin'" avec son groupe Stuff Smith and His Onyx Club Boys. AprĂšs avoir entendu la piĂšce, le musicien et imprĂ©sario Dick Stabile avait engagĂ© Smith avec son groupe qui comprenait Ă©galement le batteur Cozy Cole. Le groupe, qui avait connu un grand succĂšs au cĂ©lĂšbre club Onyx de la 52e rue durant plusieurs annĂ©es, avait Ă©ventuellement Ă©tĂ© rebaptisĂ© Stuff Smith and His Onyx Club Boys. Si la piĂšce âIâse a Mugginââ avait Ă©tĂ© relativement populaire, Smith avait connu davantage de succĂšs avec la piĂšce âYouâre a Viperâ qui avait Ă©tĂ© reprise par Fats Waller en 1943. Redevenue Ă la mode dans les annĂ©es 1960 en 1970 en raison de ses rĂ©fĂ©rences Ă la consommation de drogues, la chanson avait Ă©tĂ© enregistrĂ©e par le chanseur folk Dave Van Ronk ainsi que par le rocker Wayne Kramer du groupe MC5. Le mot ââviperââ Ă©tait un terme des annĂ©es 1930 qui dĂ©signait les fumeurs de marijuana. Un extrait particuliĂšrement rĂ©vĂ©lateur de la chanson comprenait les paroles suivantes: âDreamed about a reefer five feet long/Mighty mezz, but not too strong/Youâll be high but not for long/If youâse a viper.â
AprĂšs avoir enregistrĂ© avec Vocalion en 1936, Smith avait gravĂ© dâautres piĂšces pour Decca en 1937, ainsi quâavec Varsity en 1939â1940. Smith avait aussi participĂ© Ă plusieurs piĂšces de lâalbum ââAfter Midnightââ de Nat King Cole.
En 1938, Smith sâĂ©tait Ă©galement produit dans le cadre de ce qui est considĂ©rĂ© comme le premier festival en plein air de lâhistoire du jazz. AppelĂ© ââCarnival of Swingââ, le festival avait lieu sur lâĂźle de Randall prĂšs de New York. EnregistrĂ©e pour la radio, la performance de Smith quâon croyait perdue Ă jamais, avait refait surface en 2012 lorsque Loren Schoenberg, le directeur exĂ©cutif du National Jazz Museum de Harlem avait fait lâacquisition des enregistrements. En 1938, Smith avait aussi fait une apparition dans le film ââ Swing Street.ââ  AprĂšs avoir dĂ©mantelĂ© son groupe, Smith avait refait surface avec un trio avec lequel il sâĂ©tai produit Ă New York et Chicago dans les annĂ©es 1940. AprĂšs la mort de Fats Waller, Smith avait briĂšvement pris la direction du groupe du pianiste. MĂȘme si Smith avait fait une sĂ©rie dâenregistrements avec son trio en 1943 et 1944, sa carriĂšre Ă©tait sur la pente descendante.
DERNIĂRES ANNĂES
Auteur de nombreux standards du jazz, Smith Ă©tait aussi un des compositeurs du standard ââIt's Wonderful" qui avait Ă©tĂ© reprise par Louis Armstrong et Ella Fitzgerald. En 1956, Smith avait Ă©galement interprĂ©tĂ© un solo avec Ella sur la chanson âSophisticated Ladyâ  de Duke Ellington. Smith vivait en Californie lorsque le producteur Norman Granz lâavait contactĂ© en 1957 pour enregistrer avec Dizzy Gillespie et Oscar Peterson pour les disques Verve. MĂȘme si Smith avait Ă©normĂ©ment ralenti Ă la suite de problĂšmes de santĂ© consĂ©cutifs Ă son abondante consommation dâalcool, il avait continuĂ© dâenregistrer jusquâĂ sa mort.
En 1958, Smith avait fait partie des cinquante-sept musiciens de jazz qui avaient Ă©tĂ© immortalisĂ©s sur la lĂ©gendaire photographie intitulĂ©e ââA Great Day in Harlem.ââ
AprĂšs sâĂȘtre installĂ© Ă Copenhague au Danemark en 1965, Smith sâĂ©tait Ă©normĂ©ment produit en Europe. Il avait Ă©galement enregistrĂ© avec un de ses admirateurs, le violoniste suĂ©dois Svend Asmussen.
En 1965, Smith avait aussi enregistrĂ© lâalbum live ââSwinginâ Stuff.ââ TombĂ© malade au cours dâune tournĂ©e Ă Paris, Smith avait le foie et lâestomac en charpie Ă la suite de ses nombreux abus dâalcool. Ses mĂ©decins lâavaient mĂȘme qualifiĂ© de vĂ©ritable ââmusĂ©e mĂ©dical.ââ AprĂšs sâĂȘtre rĂ©tabli, Smith avait recommencĂ© Ă se produire sur scĂšne jusquâĂ sa mort.
Stu Smith est dĂ©cĂ©dĂ© Ă Munich en Allemagne le 25 septembre 1967. Smith a Ă©tĂ© enterrĂ© au Klakring Cemetery de Jutland, au Danemark. Bon vivant, Smith adorait raconter des histoires. Il aimait aussi les femmes, le whiskey et JĂ©sus-Christ. Mais la plus grande passion de Smith Ă©tait assurĂ©ment la musique. Dans un extrait de ses mĂ©moires malheureusement inachevĂ©s, Smith avait dĂ©clarĂ©: âMusic starts where words leave off. And who tries to talk words about it, is missing the whole point.â
Smith sâest mariĂ© Ă quatre reprises. De quinze ans plus jeune que Smith, Arlene Smith avait Ă©tĂ© la quatriĂšme et derniĂšre Ă©pouse du violoniste. Maintenant ĂągĂ©e de plus de quatre-vingt-treize ans, Arlene avait racontĂ© comment elle avait rencontrĂ© Smith en pleine tempĂȘte de neige Ă Chicago Ă la fin des annĂ©es 1950. Arlene expliquait: Â
âHe was offered a job for one night in San Francisco. The people there, they talked all the time. And he was broken-heartedâhe was almost in tears. He said to the owner, he said, âTheyâre talking while Iâm playing.â And the owner said, âWell, this is San Francisco.â âAnd Stuff said, âWell, Iâll fix that.â So he turned the amplifier up as high as it would go. Played so loud they couldnât talk. Then he brought the [volume] down, down, down, down, downâdown to almost a whisper. When he got to that absolute silent place, he started to play. And there wasnât a dry eye in the house. He could touch your heart so much.â
Ă lâĂ©poque, Arlene Ă©tait propriĂ©taire dâun magasin de livres. AprĂšs avoir entendu Smith jouer Ă la radio, Arlene avait cru quâil Ă©tait un ange. Arlene avait prĂ©cisĂ©: âThe first time I ever saw him, he went around and kissed every woman in the nightclub. They were all with their boyfriends and husbands, and nobody seemed to object.â Arlene se rappelait Ă©galement quâĂ lâĂ©poque, Smith Ă©tait propriĂ©taire de trois violons. Le violon favori de Smith Ă©tait surnommĂ© ââBig Red.ââ Arlene avait ajoutĂ©: âIt was stolen at one point. He went into a great depression for a whole year, until he got it back.â Big Red Ă©tait une copie dâun Guarnerius fabriquĂ© au Michigan. Smith avait Ă©galement eu un Stradivarius, mais celui-ci avait Ă©tĂ© volĂ© aprĂšs que Smith se soit endormi dans le mĂ©tro de New York. Arlene expliquait: âAt one time, he had a Stradivarius, given to him by Ann Sothern, the movie star. He was having an affair with her, and she gave him a Stradivarius. And he came home one night in New York, he fell asleep in the subway. When he woke up the violin was gone.âÂ
Blonde incendiaire, Sothern avait jouĂ© le rĂŽle dâune violoniste dans une comĂ©die romantique de MGM en 1943. Au cours de sa carriĂšre, Smith sâĂ©tait dâailleurs liĂ© dâamitiĂ© avec plusieurs vedettes dâHollywood. AprĂšs avoir entamĂ© une liaison avec Sothern, Smith avait dĂ» se cacher sous le lit aprĂšs que le mari de cette derniĂšre soit arrivĂ© Ă lâimproviste. Sothern prĂ©cisait: âHer husband came home unexpectedly, and Stuff spent the night under the bed.â
Smith avait jouĂ© avec ââBig Redââ durant environ vingt et un ans. AprĂšs la mort de Smith, le violon Ă©tait demeurĂ© dans son Ă©tui pendant les cinquante annĂ©es suivantes.
Un autre des violons de Smith Ă©tait un violon Ă©lectrique de couleur jaune. Le petit-fils de Smith, John, se rappelait dâailleurs avoir jouĂ© de ce violon lorsquâil Ă©tait enfant. La soeur de John, Cheryl, Ă©tait devenue par la suite chanteuse dâopĂ©ra. Ă la fin des annĂ©es 1960, la maison de Smith avait Ă©tĂ© la proie des flammes, et deux de ses violons avaient Ă©tĂ© emportĂ©s par le feu. Seul le violon jaune, qui Ă©tait conservĂ© dans un Ă©tui, avait Ă©chappĂ© Ă lâĂ©lĂ©ment destructeur.
Au moment de sa mort, Smith sâĂ©tait sĂ©parĂ© dâArlene et vivait avec une jeune danoise nommĂ©e Eva LĂžgager. AprĂšs le dĂ©cĂšs de Smith, LĂžgager avait envoyĂ© ââBig Redââ Ă Arlene, qui lâavait fait parvenir Ă son tour avec dâautres effets personnels Ă un des fils du violoniste, Jack. Ce dernier est mort dans les annĂ©es 1980.
Smith avait Ă©galement eu deux enfants de son premier mariage.
Ironiquement, mĂȘme sâil avait Ă©prouvĂ© de la difficultĂ© Ă sâadapter au bebop, Smith avait interprĂ©tĂ© un style de musique qui se situait Ă mi-chemin entre le swing et le bebop. Smith est Ă©galement considĂ©rĂ© comme le premier violoniste Ă avoir utilisĂ© des techniques dâamplication au violon. Ă lâĂ©poque, il Ă©tait particuliĂšrement difficile pour un violoniste de se faire entendre au milieu des trompettes et des saxophones. Câest dâailleurs pour cette raison que Smith avait quittĂ© le groupe de Jelly Roll Morton dans les annĂ©es 1930.
Câest en se produisant au club Onyx Ă la fin des annĂ©es 1930 que Smih avait commencĂ© Ă jouer du violon Ă©lectrique. Un peu comme Charlie Christian Ă la guitare, Smith nâavait pas tardĂ© Ă dĂ©couvrir tout le potentiel de lâamplification pour son instrument. Le premier violon Ă©lectrique de Smith, un Guarneri dâune valeur de 5000$, Ă©tait sans doute une des explications de la puissance de son jeu. Le micro incorporĂ© (pick up) avait Ă©tĂ© conçu en 1948 par le guitariste et inventeur Harry DeArmond. Les violonistes de musique country avaient surnommĂ© le dispositif du nom de âfiddle bug.â DĂ©crivant le travail de Smith au violon Ă©lectrique, les historiens du jazz Len Lyons et Don Perlo avaient Ă©crit que le violoniste avait dĂ©veloppĂ© ââa bluesy, speech-inflected style that was quite distinct from the European-influenced approaches of Swing Era violinists Joe Venuti, Stephane Grappelli, and Eddie South.â Commentant Ă son tour le jeu de Venuti, Smith avait dĂ©clarĂ©:   âI got some Venuti records and they were pretty, but they didnât push me enough. I use my bow the way a horn player uses breath control and I may hit a note the way a drummer hits a cymbal!âÂ
Smith, qui avait Ă©tĂ© un des musiciens les plus originaux de lâhistoire du jazz, avait inspirĂ© le commentaire suivant Ă la violoniste Regina Carter:  ââOn the violin, or any other instrument. âWhen you hear him play, you canât sit stillâit swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instrumentsâhe swings the hardest.â Carter avait ajoutĂ©: âThe violin, heâs making it talk. It makes you laugh. But then when he strikes itâunh!âwhen he does that with the bow, he makes everybody listen. Itâs just like heâs the drummer at that point. He grabs your attentionâand then he says something.â
©-2024, tous droits rĂ©servĂ©s, Les Productions de lâImaginaire historique
SOURCES:
SCHULMAN, David. ââChasing the Sound of Stuff Smith.ââ Strings, 16 mai 2018.
ââStuff Smith.ââ Wikipedia, 2023.
ââStuff Smith.ââ All About Jazz, 2023.
ââStuff Smith 1909-1967.ââ Encyclopedia.com, 2023.
0 notes
Text
#UnAñoDeAutoras: Arnal Ballester nos recomienda sus autoras favoritas
Irene SolĂ , Canto jo i la muntanya balla Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort dâen DomĂšnec, el pagĂšs poeta. DesprĂ©s, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les histĂČries de les quatre dones penjades per bruixes. La SiĂł, que ha de pujar tota sola la Mia i lâHilari allĂ dalt, a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitĂłs, anuncien laâŠ
View On WordPress
1 note
·
View note
Photo
Jour 8, qui sĂšme le vent. Cher journal, Jupiter nous attendait, dans les tournants menant jusqu'Ă Onnion. il semblait remontĂ© aprĂšs sa dĂ©faite Ă Champanges*. Nous goutĂąmes son amertume et sa fureur, rĂ©fugiĂ©s dans notre camion. Il y mettait du coeur. Nous Ă©tions dorĂ©navant trempĂ©s de sueur et de pluie. AprĂšs tout, la routourne avait peut ĂȘtre tournĂ©; un jour tu gagnes, lâautre tu perds. Il fallait prendre les choses avec philosophie. Nous gardions notre calme en Ă©coutant ce que la foudre avait Ă nous dire, sans coup fĂ©rir. Nous fĂźmes donc notre dĂ©chargement un peu plus tard que dâhabitude. La seule chose qui nous fit rĂ©ellement peur, en arrivant dans la salle, Ă©tait cette grande scĂšne Ă la moquette vert pomme. AprĂšs examens approfondis, nous dĂ©couvrĂźmes quâelle Ă©tait constituĂ©e dâun enchevĂȘtrement de trĂ©teaux, sur lesquels reposaient des planches en bois. Nous nous sommes donc installĂ©s Ă mĂȘme le sol. Il y a eu discutions sur la scĂ©nographie. Lulu voulait garder les 5 panneaux de pin sculptĂ© reprĂ©sentant un genre de sapins, en fond de scĂšne. CachĂ© derniĂšre, on ne pouvait voir quâune petite partie de son anatomie Ă travers des petits trous. CâĂ©tait rigolo. Cela nâĂ©tait pas du goĂ»t de Titi qui les transporta Ă lâautre bout de la salle. Lulu se laissa donc convaincre ainsi. Lâheure a filĂ© Ă la vitesse de la lumiĂšre, soit 299 792 458 mĂštres secondes dans le vide. il Ă©tait dĂ©jĂ temps de jouer. Le public semblait joyeux, joueur et jovial ( triple J, comme dirait Lulu). En effet, certaines personnes nous regardaient, se concertaient Ă voix basses, puis riaient plus ou moins fort. Cela mâa plu Ă©normĂ©ment. CâĂ©tait donc ça le cĂ©lĂšbre trait dâOnnion, la culture de lâhumour bio et savoureux, sans jamais tomber dans le vinaigre de la gauloiserie ou du mauvais goĂ»t. Pourtant jâai bien failli avoir un fou rire avec Mif, qui, de sa console testait des effets de rĂ©verbĂ©ration Pink Floydien. Le concert prenait une couleur particuliĂšre. Le tom triggĂ©** de Titi faisait des siennes, les coups ne partaient pas toujours au bon moment. De mon cĂŽtĂ© le jack de ma guitare craquait. Mif a Ă©tĂ© obligĂ© d'intervenir pour le changer pendant « MĂ©morable ». il a fait ça bien et rapidement, en 2-2 il regagna sa console, comme il Ă©tait venu, en rampant. Le public pensa que cela faisait partie du show, rajoutant une part de fantastique Ă notre prestation. Entre les chansons, Jupiter nous rappelait quâil nous attendait Ă la sortie, prĂȘt Ă en dĂ©coudre, telle un sombre barbouze. Le public lâa bien senti et sâest mis de notre cotĂ©; applaudissant sur les temps 1 et 3. Nous terminions par "temps Morts" quand un dernier coup de tonnerre se fit entendre du cotĂ© de SamoĂ«ns, dans la vallĂ©e du Giffre, qui fut privĂ©e dâĂ©lectricitĂ© instamment, jusquâĂ aujourdâhui. Nous Ă©tions comblĂ©s. Nous rĂ©coltions les arĂŽmes de notre passion. Nous avons continuĂ© lâĂ©change avec notre public aprĂšs le show. Lulu me secondait dans la vente de disques, attirant vers lui un public fĂ©minin dâĂąge respectable. Cela ne plaisait pas toujours Ă leur mari. Un monsieur Ă moustache renchĂ©ri Ă lâun de ces traits dâesprits par ce jeu de mot seyant : « parce que la pie-rouette » il enchaina par « vous avez jouĂ© Ă Onnion mais vous nâavez pas fait de la soupe ». Lulu plissa ses petits yeux de martre, tĂ©moignant par lĂ une lĂ©gĂšre fatigue, pendant que notre stock de CD sâamenuisait pour notre plus grands bonheurs. Aujourdâhui il a plu sur Morillon. Les tempĂ©ratures ont baissĂ©. Notre HĂŽtel domine la vallĂ©e, câest assez joli. De grands oiseaux tournoient dans le ciel nuageux en trompetant, câest lâheure de la sieste pour mes camarades, avant la pĂ©nultiĂšme date de cette folle aventure. Je tâembrasse depuis le dernier bastion des Alpes calcaires. Foray *voir post prĂ©cĂ©dent ** tom muni dâun capteur midi, ce qui permet par exemple dâentendre un cri de chamois lorsquâon tape sur la peau du dit Tom.
0 notes
Text
Mes amis meditons ensemble dans ( 1tessaloniciens4:14-18 ) " Car si NOUS croyons que Jesus est mort et il est ressuscité, croyons que Dieu ramenera par Jesus et avec lui tous ceux qui sont morts.
.....nous les vivants restés pour l'avenement du seigneur nous ne devancerons pas ceux qui sont morts.
Car le seigneur lui mĂȘme ĂĄ un signal donnĂ©s ĂĄ la voix d' un archange et ou son de la trompete de Dieu descendra du ciel , et les morts en Christ ressuscitĂ©rons premierement , en suite nous les vivants qui serons restĂ©s , NOUS serons tous ensemble enlevĂ© avec eux sur des nuĂ©es ĂĄ la rencotre du seigneur dans les airs et nous serons toujours avec le seigneur. "
*Mes amis bientot ce monde arriveront ĂĄ sa fin.
*Bientot Jesus Christ le fils de reviendra pour recompenser ses enfants.
* voila pourquoi j' insiste que nous allons cherchés å etre : 1. Souvé du pechés
2. Sanctifie par LE sang de Jesus.
3.Baptisé du saint esprit
4. Marché dans la crainte du seigneur.
Jesus viendra avec ses anges ou son dela trompetes , les morts en Christ ressuscitérons et les saints vivants seront tous enlevés dans les airs pour toujours avec notre souveur Jesus Christ.
**** Mes amis avant qu' il soit trop tards repentissons nous * cessons de voler , de mentir , abandonons le plaisir de ce monde conduira en enfer.
****A quoi sert ĂĄ un homme de gagner toutes choses s' il perde son amĂȘ?
****SEIGNEUR SOUVE TON PEUPLE DU PECHĂ ENFIN QU' IL NE FINISSE PAS DANS L'ENFER****
Amen!.....
0 notes
Photo
Lasanya de bolets amb beixamel de trompetes de la mort. #lasanyadebolets #beixamel #trompetesdelamort #menu #lacasilladenbas #garrotxa #lavalldenbas #cuinadeproximitat #dijousarrĂČs #cuinadetemporada #menjarbĂ© #menjarbo #postrescasolans #foodphotography #lovefood (en Restaurant la Casilla D'en Bas) https://www.instagram.com/p/BzNic1SCYQe/?igshid=1n95x02mc8mf0
#lasanyadebolets#beixamel#trompetesdelamort#menu#lacasilladenbas#garrotxa#lavalldenbas#cuinadeproximitat#dijousarrĂČs#cuinadetemporada#menjarbĂ©#menjarbo#postrescasolans#foodphotography#lovefood
0 notes
Text
Risotto amb trompetes de la mort
Ingredients per a 4 persones: 450g dâarrĂČs bomba 1 litre de brou dâau 20g de trompetes de la mort deshidratades Una ceba tendra Âœ pebrot verd Un all Oli dâoliva verge extra i sal Ÿ de got de vi blanc sec ParmesĂ rallat PreparaciĂł: Temps estimat: 1 hora + 2 hores dâespera Primer de tot poseu les trompetes de la mort en un bol amb un got de llet. Deixeu-les hidratar com a mĂnim un parellâŠ
View On WordPress
#ALL#ARROS#BOLETS#BROU#CEBES TENDRES#CUINA#FORMATGE#FORMATGE PARMESA#FORMATGE RATLLAT#OLI#OLI D&039;OLIVA#PEBROT#PRIMERS PLATS#RECEPTA#SAL#TROMPETES DE LA MORT#VERDURA#VI#VI BLANC
0 notes
Text
Bom dia!
Duas histórias para inspirar bons homens ou bons seres humanos diante da miséria de eleitores que não souberam e nunca saberão, por falta de educação, mudar o destino de uma nação e entregar para esses mesmos homens bons seus destinos.
SĂł quem passa pela experiĂȘncia de quase morte, sabe valorizar a vida e divide o pĂŁo com seu semelhante desconhecido, ser humano precisa amar ser humano!
E ser humano Ă© valorizar o que realmente importa!
Valorizar os honestos, Ăntegros, leais, fiĂ©is por meio de exemplos e prĂĄticas morais.
Impunidade e corrupção andam abraçadas!
Quem irĂĄ extingui-las?
Por: Fred Borges
Uma famĂlia judia chamada Karnofsky, que emigrou da LituĂąnia para os EUA, teve pena de um menino de 7 anos e levou-o para casa.
LĂĄ ele ficou e passou a noite nesta casa de famĂlia judia, onde pela primeira vez na sua vida foi tratado com gentileza e ternura.
Quando foi para a cama, a Sra. Karnovski cantou-lhe cançÔes de embalar russas, que ele cantou com ela.
Mais tarde aprendeu a cantar e tocar vĂĄrias mĂșsicas russas.
Com o tempo, essa criança se tornou o filho adotivo desta famĂlia.
O Sr. Karnofsky deu-lhe dinheiro para comprar o seu primeiro instrumento musical, como era costume nas famĂlias judaicas.
Mais tarde, quando se tornou mĂșsico e compositor profissional, usou essas melodias judaicas em composiçÔes como St. James's Hospital e Go Down Moses.
O menino cresceu e escreveu um livro sobre essa famĂlia judia, que o adotou em 1907. E orgulhosamente falava iĂdiche fluentemente.
Em memĂłria desta famĂlia e atĂ© ao fim da sua vida, ele carregou a Estrela de Davi e disse que nesta famĂlia aprendeu "a viver uma vida real e com determinação".
O nome desse menino era Louis Armstrong. Este menino chamava-se Louis "Satchmo" Armstrong. Louis Armstrong falava com orgulho iĂdiche fluentemente e "Satchmo" em iĂdiche significa "bochechas grandes", um apelido que alguns dizem ter lhe dado a Sra. Karnofsky!
Em 1964 ele atingiu o maior recorde de vendas, ultrapassando ainda as suas antigas gravaçÔes com "Hello, Dolly!". A mĂșsica ficou em primeiro lugar nos Top 10, fazendo com que Armstrong, com 63 anos de idade, a pessoa mais idosa a conseguir tal feito, destronando atĂ© os Beatles, que estavam, por 14 semanas seguintes, em 1Âș lugar. Antes de morrer, em 1971, andou por todos os continentes, exceto Oceania e a AntĂĄrctica, em digressĂŁo, ganhando o nome de "Embaixador Satch".
Que mundo maravilhoso!
What a Wonderful World!
Louis Armstrong morreu de ataque cardĂaco em 6 de Julho de 1971 com 69 anos em Corona, Queens, Nova Iorque, 11 meses apĂłs tocar o seu Ășltimo solo na Sala Imperial do Waldorf-Astoria.
As suas Ășltimas palavras foram: "I had my trumpet, I had a beautiful life, I had a family, I had Jazz. Now I am complete." ("Eu tive o meu trompete, uma vida linda, uma famĂlia, o Jazz. Agora estou completo.").
Outra HistĂłria.
Ele foi abandonado pelo pai aos 3 anos e cresceu com 3 padrastos diferentes. Ă dislĂ©xico. Seu sonho de se tornar jogador de hĂłquei foi destruĂdo por um grave acidente. Sua filha morreu ao nascer. Sua esposa morreu em um acidente de carro. Seu melhor amigo, River Phoenix, morreu de overdose. Sua irmĂŁ lutou contra a leucemia.⣠Sem guarda-costas e sem casas luxuosas, ele mora em um apartamento comum e gosta de passear pela cidade e Ă© frequentemente visto andando de metrĂŽ em Nova York.⣠⣠âŁ
Quando estava rodando o filme âThe Lake Houseâ, ele ouviu a conversa de dois assistentes de figurino, um chorando porque perderia a casa se nĂŁo pagasse US$ 20 mil - No mesmo dia, Keanu depositou a quantia necessĂĄria em sua conta bancĂĄria. Em sua carreira, ele doou grandes somas a hospitais, incluindo US$ 75 milhĂ”es de seus ganhos com âMatrixâ para instituiçÔes de caridade.⣠⣠âŁ
Em 2010, no dia de seu aniversĂĄrio, ele entrou em uma padaria e comprou um brioche com uma Ășnica vela, comeu na frente da padaria e ofereceu cafĂ© para quem parasse para conversar com ele.⣠⣠âŁ
Em 1997, alguns paparazzi o encontraram caminhando uma manhĂŁ na companhia de um morador de rua em Los Angeles, ouvindo-o e compartilhar sua vida por algumas horas.âŁ
Ăs vezes os mais quebrantados sĂŁo os que estĂŁo mais dispostos a ajudar os outros.
Este homem poderia comprar tudo e, em vez disso, todos os dias escolhe uma coisa que nĂŁo pode ser comprada: ser uma pessoa de valor.
Quem ele Ă©?
Keanu Reeves
0 notes
Text
El Celler de Can Roca
INTRODUCCIĂ
No es pot valorar igual un restaurant que visites per primera vegada que un en el que hi has fet una vuitantena dâĂ pats al llarg de 27 anys. Resulta mĂ©s fĂ cil parlar i fer sentĂšncies contundents dâuna cuina que acabes de descobrir i dâun cuiner amb qui no hi sents cap lligam emocional que de cuines conegudes i persones apreciades. SâĂ©s mĂ©s agosarat i, per una falta de coneixement mĂ©s profund i un bagatge gustatiu absent, es tendeix a simplificar la descripciĂł, que estĂ feta des dâun punt de vista actual, sense la perspectiva dels anys.
Tot i que els Ă pats que he fet a El Celler de Can Roca han anat sent cada vegada mĂ©s espaiats (24 Ă pats en els Ășltims 15 anys i en feia 2 de lâĂșltim dinar), la il·lusiĂł i lâemociĂł per tornar a veure en Joan i en Josep (bĂ©, i en Jordi tambĂ©) i les Ă nsies per fer-hi un nou Ă pat les segueixo sentint cada vegada que hi torno. Aquesta darrera visita, perĂČ, me lâhe mirat dâuna altra manera, com si prĂ cticament fos la meva primera vegada.
Obert lâany 1986 (5 anys desprĂ©s que El RacĂł de Can Fabes dâen Santi Santamaria i 2 anys abans que el Sant Pau de la Carme Ruscalleda), Ă©s un restaurant que he viscut des del 1996, per tant, que conec des que ja tenia 1 estrella Michelin i no ben bĂ© des dels inicis, perĂČ sĂ que Ă©s un restaurant que he vist crĂ©ixer i que mâha vist crĂ©ixer i del que sento que nâhe pogut viure i gaudir la seva evoluciĂł.
Un restaurant que va néixer amb pocs recursos (encara recordo les cadires de fusta plegables i com ajuntaven les estovalles per falta d'unes de més grans) i que ha crescut a poc a poc, com feien abans els restaurants. La primera estrella va tardar 9 anys, la segona 7 i la tercera encara 7 anys més, quan ja feia 23 anys que havien obert. Per força, el tarannà dels germans Roca, la seva manera de fer i de ser i la visió de la cuina ha de ser ben diferent d'aquests nous restaurants oberts per joves cuiners de menys de 25 anys que han fet breus estades a grans restaurants i que obren els seus locals ja sent patrocinats per multinacionals i triant l'agÚncia de comunicació abans que el forn. El creixement d'El Celler de Can Roca s'ha fet des de la prudÚncia que els caracteritza i sempre tocant de peus a terra.
LâĂPAT
Serveixen una tovallola humida calenta per a les mans. No em caldria.
15 APERITIUS.
Escudella amb Ă spic de verdures i carn dâolla i trompetes de la mort (2021).
Per una banda, un petit bol amb una escudella fumada amb fusta dâalzina al forn de fang (un forn nou que tenen inspirat en els de Salta de lâArgentina i dissenyat per un catalĂ o en els forns de 6 metres dâalçada del Mannix, tot i que aquests Ășltims siguin de adobo, de fang) i, a la part de sobre, una crema força escumosa de vi de Jerez. Servida calenta, de textura sedosa i amb una destacable densitat. Es notava tant el Jerez com la part fumada. IncreĂŻblement deliciosa.
Per altra bada, per a menjar amb les mans, un dauet dâun Ă spic fet amb les verdures i la carn dâolla de lâescudella. Una preparaciĂł gelatinosa, servida freda, amb dos trossets de fulles de col a cada banda i amb una mica de trompetes de la mort a sobre.
Brioche de tĂČfona (2009).
Brioix fermentat, fet al vapor i farcit amb una mena de maionesa de tĂČfona, en aquesta ocasiĂł, amb tuber melanosporum de la Vall de LlĂ©mena (entre el GironĂšs i la Garrotxa). Especialment deliciĂłs: tebi, amb un farciment cremĂłs i ben gustĂłs de tĂČfona, bravo per la tĂČfona de la riera de LlĂ©mena! AixĂČ sĂ, pel color no semblava melanosporum, era ben blanca (dâun color blanc que semblava dâuna altra varietat i no pas perquĂš estĂ©s immadura) i servida pelada; pel gust sĂ, semblava melanosporum, ben curiĂłs.Â
EntrepĂ gelat de tĂČfona (2022).
Un fals entrepĂ , una merenga seca feta amb tĂČfona, farcida amb un gelat de tĂČfona i per sobre, una mica de tĂČfona ratllada a bastonets. Que lleuger (de pes) i intens de gust! DeliciĂłs.
Els segĂŒent 5 aperitius vĂ©nen a sobre dâuna pedra monolĂtica que fa de lĂnia del temps, un resum dels moments mĂ©s importants de la histĂČria dâEl Celler de Can Roca. Dâesquerra a dreta:
CanelĂł de pularda (2001), representa la fundaciĂł del CCR lâany 1986 quan en Joan i en Josep es van separar del restaurant familiar.Â
Un trosset de canelĂł amb parmesĂ , cruixent i gustĂłs perĂČ no estava calent.
Calamar a la romana (1997), representa lâany 1997 quan van rebre la primera estrella Michelin i el restaurant va començar a tenir mĂ©s anomenada. TambĂ© va ser lâany que van fer una primera reforma.
La seva versiĂł dâuna tapa clĂ ssica com els calamars a la romana. Un cruixent de blat de moro (que em va fer pensar en els cruixents dâamilopectina del Disfrutar per la seva fragilitat) farcit amb un tĂ rtar de calamar i acabat amb una pols de cĂtrics per sobre.
Raor fregit amb emulsiĂł de bergamota (2012), representa lâany 1998 quan en Jordi va acabar els estudis a lâEscola dâHosteleria i es va incorporar a lâequip de pastisseria, si no recordo malament, com a ajudant del gal·lĂšs Damian Allsop.
Un rasor fregit amb tempura, amb les escates fregides per sobre que va passar sense pena ni glĂČria. No vaig notar la bergamota.
Mar i muntanya vegetal, representa lâany 2007 quan es van traslladar a Can Sunyer, nova ubicaciĂł i actual localitzaciĂł del CCR.
Una tartaleta cruixent, primĂssima, finĂssima, amb una mousse de plĂ ncton a la base molt refrescant. Per sobre, herbes, algues, brots, flors⊠Molt bo, amb gust marĂtim, iodat.
Magdalena de pollastre a lâast (2022), representa lâany 2020 quan van haver de tancar uns mesos pel confinament i van aprofitar per a fer una reforma ampliant lâaforament del menjador i millorant els equipaments de la cuina.
La seva versiĂł del pollastre a lâast, amb una base cruixent feta amb la pell del pollastre, que era un pĂšl basta, perĂČ el patĂ© de la farsa estava bĂ©. GustĂłs.Â
A continuaciĂł, una seqĂŒĂšncia del Mediterrani per a representar els seus gustos i els seus paisatges.
PinyĂł amb rovellons (2016).
Servit des dâuna cullera, un rovellĂł fet a la brasa, un purĂ© de rovellons a la punta de la cullera, una llet de pinyons ben cremosa i una mica de fonoll i julivert.
El rovellĂł era insĂpid, tenia mĂ©s gust de pinyons. Tant bo que mâho imaginava i no em va entusiasmar.
Olivada: aloreña, cordobesa, cornicabra, kalamata i verdial amb piparra (2018).
La seva versiĂł de lâolivada. Petites esferes fetes amb 5 varietats diferents dâoliva, acompanyades amb una lĂ mina de gelatina dâoliva gordal i amb un trosset de piparra. A sota, un gelat de lâaigua de les olives.
Feia lâolor dâaquests bols gegants dâolives de les botigues de salaons, olives i bacallĂ . El gelat de lâaigua de les olives era poc fred i mĂ©s aviat gelatinĂłs, no en diria gelat dâaquesta elaboraciĂł, sinĂł fins i tot una mena de mousse/emulsiĂł emmotllada i sĂČlida. El trosset dâoliva gordal era massa picant, coent, un picant cĂ lid perĂČ excessiu.
Ostra Ying Yang (2011).
Dos dauets dâuna ostra Gillardeau feta al vapor acompanyada amb dues salses dâall a la base, un ajoblanco (el Ying) i una salsa dâall negre, fermentat (el Yang). Per sobre, unes boletes de gelat dâall.
Els dos dauets dâostra tenien una textura dura/rĂgida rarĂssima, molt diferent perĂČ em va agradar moltĂssim, que curiosa.
Un plat que em va fer pensar en la seva âtruita de caviarâ (si no recordo malament, diria que era caviar d'arengada) del 1998 on tambĂ© unia la sal del mar amb la dolçor de la terra. En aquest cas, la sal de lâostra amb la dolçor de lâall.
Tota la gamba. Gamba marinada en vinagre dâarrĂČs suc del cap i potes cruixents (2012).
Un dels grans clĂ ssics dâEl Celler que hem menjat amb tantes i tantes delicioses versions i que tant hem menjat en format plat com en format aperitiu. Una cullera de fusta amb tres trossets de gamba vermella de PalamĂłs, un dels productes mĂ©s emblemĂ tics de la regiĂł. Acompanyada amb un suquet dels caps i una veloutĂ©e dâalgues. Per sobre, caviar de cĂtrics i les potes fregides.
Que bo! Tal com diu el nom veloutĂ©e, quina textura mĂ©s avellutada! BonĂssim. Permeteu-me un punt de grandiloqĂŒĂšncia dient que tenia la sedositat de les millors anyades de ChĂąteau Margaux (begudes al moment clau, just i idoni) i dels millors Chambolle-Musigny.
Cotna de porc i parpatana de tonyina marinada (2019).
Un mar i muntanya, una cotna de porc amb uns trossos dâanous tendres, aranja i nyĂ mera. A sobre, parpatana de tonyina de BalfegĂł marinada amb un caldo de cĂtrics i salsa de soja. A dalt de tot, una finĂssima lĂ mina dâaranja (pomelo). Per a menjar amb les mans.
La cotna de porc va quedar remollida pels sucs que desprenia la parpatana, que era poc greixosa i estava molt equilibrada amb lâacidesa de lâaranja.
El nostre cambrer es va presentar, lâOriol Riera (Uri).
Bolet fetge de bou al Jerez (2023).
Un bolet originari dâAnglaterra, tot i que aquest era cultivat al Parc Natural del Montseny, servit laminat, com si fos un sashimi, amb una crema del mateix bolet, un trosset dâavellana i ruixat amb un perfum de Jerez.
Un bolet un pĂšl llefiscĂłs (no ho dic com a caracterĂstica despectiva). Em va sobrar la mitja avellana, massa dura i gustosa. Un plat que em va fer pensar en un clĂ ssic de la casa com sĂłn els âRonyons al Jerezâ, podrĂem dir que Ă©s com una versiĂł dâaquest plat.Â
TorrĂł de foie (2005).
LâĂșltim aperitiu, les postres dâaquest primer apartat de lâĂ pat.
Un clĂ ssic del restaurant, un plat especial perquĂš Ă©s el primer que van fer en Joan i en Jordi conjuntament, unint els dos mĂłns, el salat i el dolç. Un bombĂł de cacau, foie gras, avellanes, una mica de tĂČfona i una reducciĂł de Pedro XimĂ©nez. Amb una mica de pa dâor comestible per sobre.
Fins aquĂ els aperitius.
Quin bon començament, quantes tĂšcniques que ja han utilitzat i que ben executades i aplicades i, a mĂ©s, tots els aperitius amb el seu estil tan marcat! Quants plats gaudits, menjats i re-menjats que, aquesta vegada, ens presenten en format aperitiu! Hi ha mĂ©s histĂČria, tĂšcniques, gustos i complexitat en aquests increĂŻbles 15 aperitius que a molts menĂșs sencers de grans restaurants. Brillant començament. Per la quantitat i qualitat, podrĂem parlar dâuns aperitius a lâestil Andreas Caminada o Rasmus Kofoed (Geranium). Una mena de resum compactat i amb una densitat dâidees meravellosa i impactant.
EL MENĂ
Serveixen els 3 pans (el blanc, el dâolives i el brioix de tomĂ quet). Demanem, tambĂ©, el brioix dâolives, que sempre Ă©s molt millor que el de tomĂ quet, Ă©s mĂ©s cruixent.
âMales herbesâ. MatĂł dâortigues, salsa dâortigues, sorbet de fonoll de mar i plĂ ncton, ajo blanco, herbes de temporada.Â
A la base, una crema dâortigues amb una mica dâajoblanco i unes tĂ peres. Al centre, un matĂł dâortigues amb mascarpone (un formatge fet amb la nata i no amb la llet) i espĂ rrec verd. A la part de dalt, un gelat de fonoll âarrebossatâ amb fulles de pi a la brasa, diferents brots de temporada i una mica dâametlla laminada.
Un plat poc aromĂ tic i amb un gust predominantment lĂ ctic que semblava lââoliâ de la mantega desfeta. Ăs una llĂ stima que el gust dâortiga no fos mĂ©s intens, ja que sĂłn unes fulles que habitualment no mengem. Tot i aixĂČ, no treu que el plat fos molt bo. El gelat, per sort es va desfer rĂ pidament i, barrejat, fent de salsa, hi quedava molt bĂ©.
Ceps amb avellanes. Gelatina, mousse i consomĂ© de ceps, avellanes cuites, avellanes torrades, kumquat confitat, ceps a la brasa de llenya dâalzina, ceps en escabetx, llet dâavellanes, cafĂš i regalĂšssia.
Flor de ceps amb avellanes. Al centre, simulant 4 pĂštals, unes elaboracions fetes amb una fina lĂ mina de gelatina (feta a partir dâun consomĂ© de ceps a la brasa) que enrotlla una mousse, tambĂ© de ceps. A sobre, un mica de kumquat confitat i una fulla verda. El punt de lâesquerra, una reducciĂł de regalĂšssia; el punt fosc de la dreta, una reducciĂł de cafĂš. Acompanyat, tambĂ©, de mitja avellana tendra, mitja avellana torrada i dos trossets de cep (que devien ser els escabetxats). A taula, serveixen la crema dâavellanes.
Una mena de declinaciĂł bulliniana del Disfrutar, en aquest cas, de ceps i avellanes. El plat feia lâolor de ceps que sempre em mareja, com dels ceps secs, deshidratats. La crema dâavellanes era ben avellutada, fent un joc de textures molt agradable amb la gelatina i la mousse escumosa. El kumquat, la regalĂšssia i el cafĂš no es notaven i vaig trobar molt adequada la mida ben petita dels dos trossets dâavellana. Un plat molt bo que trobo que milloraria si la crema se servĂs una mica calenta, li aportaria calidesa.
Cor dâendĂvia a la brasa. EndĂvia encurtida, salsa dâendĂvia, toffee dâendĂvia, ganache de nous, crema dâaranja, gelat de garum.
El cor dâuna endĂvia fet a la brasa. A la part de dalt (les dues llĂ grimes), una salsa dâendĂvia envinagrada i una salsa dâendĂvia amb Jerez. Els dos puntets taronges, una crema dâaranja i els dos puntets grocs, una crema dâanous. A baix, dâesquerra a dreta, un farcellet dâendĂvia envinagrada, un trosset dâanou garrapinyada i, finalment, un gelat de garum fet amb llet de la Granja La Selvatana de Campllong. Pregunto per quĂš el gelat Ă©s blanc si Ă©s de garum i sembla ser que Ă©s perquĂš rebaixen el garum degut a que hi ha gent que el troba massa intens (si Ă©s veritat, Mare de DĂ©u com ens hem de veure!).
El plat feia olor de mantega, perĂČ no perquĂš lâendĂvia portĂ©s mantega sinĂł per la salsa de dalt, que no era una salsa dâendĂvia envinagrada, tal com ens havien cantat, sinĂł una salsa dâendĂvia amb una mena de beurre noisette. La salsa marrĂł de baix tenia gust dâavellana i una textura cremosa/greixosa (de greix vegetal com una crema dâalvocat o un tahini, per exemple). El farcellet dâendĂvia de baix a lâesquerra semblava colĂČnia, tenia un gust artificial i una textura crocant, semblava cru. El trosset dâanou caramel·litzada, molt bo. El gelat de garum no tenia cap mena de gust, ni de peix ni dâolives ni de salabror ni de res i tenia, a sota, uns trossets dâaranja (les boletes dâaranja). AixĂČ sĂ, el gelat es va desfer rĂ pidament i tot barrejat, amb les altres salses i la densitat de la salsa cremosa dâavellana, era molt bo. Em segueixo preguntant per quĂš el gelat de garum era blanc: com el rebaixen? El descoloreixen? La recepta de quin tipus de garum segueixen? QuĂš Ă©s per a ells un garum: una pasta dâanxoves, una mena de tapenada o una salsa de peix barrejada amb vi, vinagre, pebre i oli? El que estĂ clar Ă©s que no sâassemblava pas al garum del Motel que tots tenim com a referent ni al garum dâolives negres dâEls Tinars, per exemple.
Un plat que, tot i que semblava que lâendĂvia era lâelement principal, entre la mantega, el gelat, la crema dâavellanes i els puntets taronges cĂtrics, semblaven mĂ©s unes postres dâen Jordi que un plat salat. PerĂČ aixĂČ cada dia queda mĂ©s difuminat; mengem postres sense sucre afegit i postres amb enciams o greix de pernil (com al BagĂĄ) o amb bolets o vieires (com al Contraste) o la âceba amb pralinĂ© salat dâametllesâ del Tohqa o la pell de morena i el âpernilâ de ventresca de tonyina de lâAponiente o, en definitiva, com el nou concepte de âDessert Diningâ del Coda de BerlĂn, per exemple.
Anguila amb carbassa, consomĂ© dâanguila, farcell de carbassa i compota especiada.Â
Per a començar, un farcellet de carbassa farcit amb un chutney de carbassa i anguila fumada, embolcallat amb una lĂ mina prĂ cticament crua i de textura crocant de carbassa. A continuaciĂł, a lâesquerra, un dauet dâanguila a la brasa dâalzina acompanyat dâun purĂ© de carbassa. A la base del plat, un consomĂ© dâanguila, les llavors de la carbassa torrades i un oli de brases dâalzina. Una anguila tendrĂssima perĂČ ferma i, a la vegada, sucosa/oliosa, una cocciĂł brillant!
Carxofa amb emulsiĂł de regalĂšssia, purĂ© de llimona, crema de formatge de cabra, salsa de carxofa especiada, purĂ© de carxofa amb xips de carxofa, menta i fulles de crĂexens.
Segons ens van comentar, era un plat que havien estrenat el dia anterior.Â
Un trosset de cor de carxofa confitat. Al centre, un purĂ© de carxofa, un crumble de les xips de carxofa i, a sobre, una flor, uns pĂštals delicadĂssims, laminant molt finament la carxofa. Una crema de carxofa, un vermut de carxofa i uns detalls de menta i de llimona.
La salseta blanca tenia un gust lĂ ctic, com de formatge de cabra. El crumble de carxofes no tenia gust de mantega, les xips devien estar fregides i prou, tenia gust de carxofa i dâoli i tambĂ© tenia l'astringĂšncia caracterĂstica de la carxofa. El punt de menta, excel·lentment posat. Per primera vegada a la vida, trobo que tĂ© sentit el fet de posar la quantitat justa (extremadament petita) de cada ingredient al plat per tal que aporti el punt just de gust i no emmascari la resta dâingredients i elaboracions del plat. De totes maneres, no tot sâhi val, normalment les racions sĂłn injustificadament petites impossibilitant la degustaciĂł completa.
Tubercles de tardor. Guisat de nyĂ mera, demiglace de nyĂ mera, escuma de nyĂ mera, salsifĂ amb mantega i pebre negre, salsifĂ envinagrat, purĂ© de xirivia al cafĂš, brou de nyĂ mera, cruixent de patata violeta, patata groga i pols de la pell fregida de la nyĂ mera.Â
Un plat a base dels quatre tubercles més habituals a la comarca del GironÚs: la patata (Monalisa i violeta), la nyà mera, el salsifà i la xirivia.
A la part de dalt, dos cruixents de patata violeta i dos de patata Monalisa, aquests Ășltims molt mĂ©s fins que els de violeta. Al centre, una escuma de nyĂ mera amb una pols de nyĂ mera per sobre i, a la base, una demi-glace de nyĂ mera que quedava una mica amagada a la vista. Al costat, uns detalls de xirivia fregida i unes lĂ mines de salsifĂ saltejades amb mantega (les enrotllades) que semblaven cruetes, eren ben crocants. Un plat que feia caliu, ben amable i ben bo, fĂ cil, agradable.Â
Un plat que em va fer pensar en LâHorta de Tavertet, que tambĂ© treballa amb tubercles de gustos mĂ©s complicats que la patata, com la nyĂ mera (hi ha gent que la troba molt metĂ l·lica com la carxofa) o mĂ©s com el salsifĂ i la xirivia. Tot i aixĂČ, en Jordi Coromina, encara que tambĂ© els cuini amb mantega, aconsegueix gustos mĂ©s intensos i mĂ©s extrems, jugant mĂ©s amb les acideses, les amargors i els greixos que no pas en Joan Roca, amb aquesta intensitat gustativa mĂ©s equilibrada i, de vegades encorsatada, de lâhaute cuisine.
Veloutée, flam i flamet de garotes amb garotes, puré de coliflor, coliflor envinagrada, toffee de coliflor, crema de llimona i brots de fonoll.
Garoines amb coliflor. Recomanaven que ho mengĂ©ssim de dreta a esquerra, cosa que em sobte, jo tendeixo a anar dâesquerra a dreta.Â
Diferents elaboracions de garota (de dreta a esquerra): una gelatina, un flam i un flamet (tocinillo) i, al centre, dos trossets de la garota al natural. Ho acompanyaven a mĂ dreta amb una salsa de garoina a la brasa; a dalt i a baix, amb uns puntets de purĂ© de llimona; i a lâesquerra, amb una coliflor laminada. Tot plegat ho acompanyaven amb un toffee de coliflor (la salsa de dalt).
Em vaig preguntar si aquesta combinaciĂł tant poc habitual es tractava dâuna harmonia aconseguida grĂ cies als estudis que sâhan fet en cuina a nivell molecular. Per aixĂČ, vaig preguntar si el plat havia sorgit a partir de les garoines o va ser al revĂ©s, a partir de la coliflor. Segons em van dir, sembla que quan van estar fent proves amb diferents elaboracions de coliflor (fermentada, etc.) per un plat que feien de coliflor amb litxis, el punt caramel·litzat del toffee els va recordar el gust de la garota. Mâimagino en Joan i tot lâequip fent proves amb coliflors i tambĂ© penso en la coliflor amb lâOcco del Disfrutar o la coliflor dâen Niko Romito. Ăs curiĂłs, mâimaginava que el procĂ©s havia sigut a la inversa: que menjant garoines va pensar en la coliflor. Saber com va sorgir la idea dâun plat i conĂšixer-ne tot el procĂ©s de desenvolupament fins que es presenta a la taula Ă©s un tema que cada vegada mâagrada mĂ©s saber, trobo que diu molt de lâestil, el pensament culinari, el contingut i la grandesa dâun cuiner perĂČ que tambĂ© parla de la seva manera de pensar. Fa que la recepta no sigui el mĂ©s important, sinĂł com arribar fins a ella. Mâagrada com raonen els seus propis plats cuiners tant diferents com en Francesc FortĂ (a Del Gormand i del Llamenc) i en Pedro SĂĄnchez (a El equilibrio del sabor), transmeten autenticitat.Â
El plat feia olor de garoina. La salsa de dalt, el toffee lĂquid, semblava una beurre noisette, no vaig pas notar la coliflor. La salsa de baix a la dreta tenia gust de garoina. El cĂtric del purĂ© de llimona era molt olorĂłs, dâuna aromĂ tica semblant a la dels cĂtrics de lâUliassi. No sĂ© pas com deuen tractar la llimona per aconseguir aquest bon sabor. Potser, per aprofitar les pells dels cĂtrics, els afegeixen pectinassa per evitar amargors i potĂšncia? El que no vaig saber trobar va ser la diferĂšncia entre el flam de garota i el tocinillo de garota, em van semblar la mateixa elaboraciĂł: sĂČlida, emmotllada, tova i mĂ©s gelatinosa que una mousse. En resum, un plat bonĂssim perĂČ massa petit.
PĂšsols amb sĂ©pia i sake amb suc de sĂ©pia, crema de llevat i pols de tabella de pĂšsols i mandonguilles de sĂ©pia.Â
Un plat de la cuina catalana tant bo com la sĂ©pia amb pĂšsols, en aquest cas, a base dâuns pĂšsols llĂ grima i ben primerencs de Blanes (desprĂ©s ens van dir que eren del seu hort, dâhivernacle) i amb tres mandonguilles de sĂ©pia soasadas excel·lentment (sense emmascarar, tot i que es notava el gust de la tĂšcnica de cocciĂł) que em van fer pensar (salvant les distĂ ncies) en la brillant sĂ©pia marinada amb sal i sucre i presentada com si es tractĂ©s de lâarrĂłs dâun nigiri del Lido84. Al fons del plat, una salsa de sake i una salsa de llevat ben cĂ lides, tâabraçaven, que bones, feien com de mantega sense emmascarar els pĂšsols que, per cert, tenien una textura crocant que explotava de crus. Genial!
Ceba amb calamars de potera. Calamars de potera a la brasa dâalzina, escalunya rostida, escalunya farcida, ceba tendra guisada, purĂ© de ceba Figueres fumada, salsa de ceba morada, salsa de ceba blanca, ceba a lâOporto, suc concentrat de ceba, tremella (bolet dâorella blanca), taronja i curri.
Un calamar de potera fet a la brasa dâalzina (excel·lent cocciĂł i textura) i acompanyat, per sobre, amb una pols de ceba cremada i, a sota, amb un consomĂ© del mateix calamar (salsa lĂquida blanca, bonĂssima) i uns trossets de fulla de col. A lâesquerra, uns puntets de purĂ© de ceba blanca i de purĂ© de ceba Figueres. A mĂ©s, tres elaboracions amb ceba (de baix cap a dalt): una duxelle de xampinyons i xalota, una xalota a la brasa i la xalota confitada amb una mica de cĂtrics (es notava el gust cĂtric). Per Ășltim, uns trossets de bolet dâorella blanca macerats amb un caldo de ceps, prĂ cticament imperceptibles.
Els xampinyons i la xalota de la duxelle estaven tallats tant finament i tant estofats que la quenelle era prà cticament un puré, tenia gust de xampinyons i li donava densitat al plat, que bo! A més, li aportava el punt del gust del socarrat dels calamars encebollados.
Una mena de deconstrucciĂł dâun plat de cuina tradicional com els calamars amb ceba, un plat on hi ha memĂČria, tradiciĂł i cuina catalana.
Angula tartufo.
Unes angules del Ter que fan amb un pilpil amb tĂČfona blanca dâAlba.
En principi, les angules els arriben amb aigua i les posen a una gasa amb tabac i aigua calenta, la manera de matar-les perquÚ quedin més netes.
Un plat del que en tenia mĂ©s bon record, trobo que les angules van ser poc gustoses i que la qualitat o la maduresa o el que fos del tartufo bianco dâAlba (si Ă©s que era dâallĂ ) no brillava, no era ni aromĂ tica ni, per descomptat, gustosa. Sempre he menjat molt millors angules a Ca lâEnric, sense anar mĂ©s lluny, perĂČ tambĂ© sâha de dir que sĂłn dâorĂgens diferents. Em va agradar que la vaixella estĂ©s calenta.
Peix del dia curat amb naps, salsa de koji, nap kabu glacejat amb llavors de coriandre, nap negre envinagrat, nap fermentat, vinagreta de llima, quefir i citronel·la, oli de ruca amb llavors de fonoll i sake.
Ens expliquen que Ă©s la seva versiĂł dâun suquet de peix. Diuen que treballen amb diferents pescadors del Parc Natural del Cap de Creus (desprĂ©s ens van confirmar que era de Blanes) i que, segons la pesca del dia, cuinen un peix o un altre. Caram, ni que fos una proesa aixĂČ! En aquest cas, era un trosset dâun filet de dĂ©ntol fet a la brasa (era al Josper). A taula, en cap moment ens van dir que el dĂ©ntol estĂ©s prĂšviament curat. Anava acompanyat amb uns trossets diminuts de naps, de poma i dâunes gotes dâoli de ruca. A lâesquerra, nap negre fermentat i, a la dreta, nap envinagrat.
PerĂČ que cuit! El dĂ©ntol era sec i salat, sort de les gotetes dâoli de ruca, que el van hidratar una mica. La part de dins de la pell, per sort, encara conservava una mica del propi greix perĂČ vaja, res de lâaltre mĂłn. A mĂ©s, tot i que ens van dir que nomĂ©s estava fet al Josper, sobretot la pell tenia gust del gas del bufador, ves a saber si li van donar un toc final per âperfumarâ la pell del pobre dĂ©ntol.
Un plat bast que no demostra gaire respecte pel producte. Com pot ser que amb lâelegĂ ncia i subtilesa que sempre demostren presentin un peix aixĂ? A mĂ©s, evidentment, va arribar fred. Em pregunto si el devien coure sencer o ja filetejat al Josper. Potser el van fer ja filetejat i per aixĂČ tampoc tenia gaire gust. SĂłc partidĂ ria de coure els peixos sencers, amb les espines, que sempre li aporten intensitat gustativa i els seus propis sucs. AixĂČ sĂ, almenys van mantenir la pell del dĂ©ntol i encara estava enganxada a la carn, que de vegades ens arriba a taula desenganxada. En qualsevol cas, trobo que la seva cuina i el seu format no sĂłn adequats per a servir aquest tipus de peces. Menjar un dauet dâun filet dâun peix no sĂłn bones maneres, ni de cuinar, ni de menjar ni de servir. A mĂ©s, era un plat que no tenia res a veure amb un suquet, ni deconstruĂŻt ni versionat ni revisat ni adaptat ni res de res. Per a mi aixĂČ no Ă©s alta cuina.
Faltaven 10 minuts per les 16h i, en aquest punt de lâĂ pat, hi va haver molts minuts entre plat i plat.
Perdiu amb col. Pit de perdiu amb salsa de perdiu al perfum dâoloroso, pilota de perdiu amb col, demiglace de col, col fermentada, sĂšrum de parmesĂ , emulsiĂł de kale, kale fregida, gel dâestragĂł i perles dâanxova i all negre. Â
Un plat de col amb perdiu. Unes supremes de perdiu caramel·litzades amb una reducciĂł de la prĂČpia perdiu a la part de dalt. A sota, un gel dâestragĂł, una fulla de col bullida i una salsa de col i perdiu. Finalment, xucrut amb parfait de perdiu i unes fulles de kale fregides i cruixents.
Dâentrada, ja nomĂ©s per lâestĂštica, va ser inevitable no pensar en la fulla de brĂČcoli dâen Niko Romito. AixĂČ sĂ, en aquest cas, era de col i molt mĂ©s barroca, tal com Ă©s la cuina dâen Joan, amb una pila dâingredients per sobre; la dâen Joan tambĂ© duia un gel dâestragĂł enlloc de la reducciĂł dâanĂs del Reale.
En definitiva, uns sashimis de perdiu freds i cruets per dins que no em van dir res. La quenelle de perdiu era molt bona, entenc que devia ser el parfait de perdiu. La col de la base tenia gust dâalguna espĂšcie molt bona, anĂs o fonoll mĂ©s que estragĂł. Una bona versiĂł de la perdiu amb col.Â
EscamarlĂ amb parfait de pularda. Mar i muntanya. Suc de rostit de pularda, cruixent de pell de pularda, bisquet dâescamarlĂ , parfait de fetge de pularda, algues envinagrades, fonoll de mar envinagrat.Â
Un mar i muntanya a base de la cua dâun escamarlĂ i pularda de BrĂšsse (intentant esbrinar amb quin productor en concret treballaven, van aclarir que no era de BrĂšsse, sinĂł del PenedĂšs, de Cal Nadal, un molt bon productor que he gastat alguna vegada per casa). Dâacompanyament, unes algues envinagrades i fonoll de mar envinagrat que aportaven diferents textures; una salsa a base del suc de la pularda rostida; la pell de la pularda fregida, ben cruixent; uns trossets de llesca de pa torrat i fregit que eren un pa dâespĂšcies fregit; una escuma dâall i julivert; i una maionesa de nyora (els puntets de salsa de color taronja).
El plat feia olor dâalgues. LâescamarlĂ tenia un molt bon calibre, estava molt ben cuit, cruet, carnĂłs, molt bo perĂČ estava fred.Â
El cercle de la base era un parfait (teĂČricament, perquĂš per a mi un parfait Ă©s mĂ©s semblant a un gelat o un biscuit glacĂ© que a un flam) fet amb el fetge de pularda, una elaboraciĂł tant bona i tant poca quantitat, impossible de gaudir. Un mar i muntanya amb mĂ©s mar que muntanya i on la pularda hi era mĂ©s en esperit que de cos present, Ă©s a dir, que no la trobĂ vem de manera sĂČlida, de carn i ossos.
Segueix llegint la 2ÂȘ part de la crĂČnica.
______________________________________________________________
TraducciĂłn automĂĄtica del artĂculo en castellano
Automatic translation of the article into English
0 notes
Text
CrĂŽnica
Nomes das cidades de Minas Gerais
 BEM BOLADO
Em letras maiĂșsculas estĂŁo os nomes das cidades do Estado de Minas
Parabéns para o autor, ou a autora desta CARTA MINEIRA.
  Prezado amigo TEĂFILO OTONI.
Nesta VIĂOSA manhĂŁ de primavera, de onde se contempla um BELO HORIZONTE, um CAMPO BELO e MONTES CLAROS, e, ainda, neste ambiente FORMOSO de nossa terra, quando se pode contemplar tambĂ©m, pela madrugada, a ESTRELA DALVA, escrevo-lhe para colocĂĄ-lo a par dos Ășltimos acontecimentos.
No Ăąmbito familiar, a nossa prima LEOPOLDINA, ESPERA FELIZ dar a LUZ a seu primeiro filho que, se for homem, se chamarĂĄ ASTOLFO DUTRA e JANUĂRIA, se mulher. Para cuidar do rebento, ela contarĂĄ com abnegação da sua governanta MOEMA. Mas, enquanto ela aguarda seu bebĂȘ, lava roupa tranqĂŒilamente nas BICAS existentes em um RIO NOVO, afluente do RIO ACIMA, que passa pelas terras de DONA EUZĂBIA, naquele LARANJAL, perto da CAPELA NOVA, onde, na hora do RECREIO, a meninada sobe na PONTE NOVA, para pescar LAMBARI e PIAU e soltar PAPAGAIOS.
A prima NATĂRCIA comprou uma casa na rua ANTONIO DIAS, perto da casa do ANTĂNIO CARLOS. VocĂȘ jĂĄ sabia?Orou a Jesus de NAZARENO em agradecimento, ajoelhada aos pĂ©s da SANTA CRUZ DO ESCALVADO no alto do MONTE SIĂO, que fica lĂĄ para as bandas da GALILEIA, à s margens do MAR DE ESPANHA.
Lembra-se daquelas pedras da tia MARIA DA CRUZ que vocĂȘ queria comprar? Ela resolveu vendĂȘ-las, menos a PEDRA AZUL, porque ela diz ser a mais bonita e valiosa.
Quanto aos aspectos sociais e religiosos, temos novidades.
Na prĂłxima semana, o CĂNEGO MARINHO, da diocese de VOLTA GRANDE, vai fazer a Festa de SĂO TOMAS DE AQUINO. Se vocĂȘ quiser aparecer serĂĄ um grande prazer. A nossa prima VIRGINIA é quem serĂĄ a responsĂĄvel pelo evento. Vai ter missa celebrada pelo reverendo local, CĂNEGO JOĂO PIO, em honra ao SantĂssimo SACRAMENTO. De manhĂŁ, o bispo DOM SILVĂRIO irĂĄ crismar as crianças. Depois haverĂĄ um show com o Agnaldo TIMOTEO e tambĂ©m com as TRĂS MARIAS. Em seguida, a Banda Musical SANTA BĂRBARA, sob a regĂȘncia do maestro BUENO BRANDĂO, executarĂĄ o GUARANI, de Carlos Gomes. Depois o BarĂŁo de COROMANDEL farĂĄ a saudação ao aniversariante. A festa era para ser no mĂȘs que vem, mas todas as datas do cantor estavam preenchidas. As primas SERICITA e AZURITA vĂŁo fazer a comida. Como prato principal teremos PERDIGĂO e PERDIZES à milanesa e PATOS DE MINAS ao molho pardo. De sobremesa teremos compota de MANGA, tendo sido escolhida a UBĂ, por ser mais saborosa, pĂȘssego em CALDAS e, ainda, licor de PEQUI.
Ă noite, haverĂĄ um baile no OLIVEIRA Country Clube, ao som da orquestra do maestro MATIPĂ, tendo como principais solistas os renomados mĂșsicos IBIRACI ao saxofone e NEPOMUCENO ao trompete. SerĂĄ uma boa ocasiĂŁo para os convidados exercitarem os seus PASSOS ao ritmo de boleros e rumbas.
Mudando de assunto, na fazenda, fizemos algumas reformas.
O CURRAL DE DENTRO estava com o telhado estragado, com problemas no madeirame e tivemos que trocar as vigas. Desta vez colocamos CANDEIAS, por ser madeira de muita durabilidade, todas compradas do CORONEL XAVIER CHAVES. Com a sobra da madeira ainda reformei a PORTEIRINHA que dĂĄ entrada para o quintal. Estou tambĂ©m reformando a CAPELINHA de SENHORA DE OLIVEIRA, para comemorar o aniversĂĄrio de LIMA DUARTE. Na festa estarĂŁo presentes o CORONEL MURTA, o PRESIDENTE WENCESLAU, o JOĂO MONLEVADE, o CORONEL FABRICIANO, o CAPITĂO ENĂAS, o BARĂO DE COCAIS, o BarĂŁo de BARBACENA, e vĂĄrias outras personalidades Dizem que atĂ© o TIRADENTES pretende comparecer. Mas ele ficou meio aborrecido, porque queria que a festa fosse em SĂO JOĂO DEL REI. SĂł nĂŁo poderĂĄ comparecer o VISCONDE DO RIO BRANCO porque ele estĂĄ em CAMPANHA polĂtica. Iremos cobrar um valor simbĂłlico como entrada, para reverter em benefĂcio dos desabrigados da chuva, mas apenas uma MOEDA de PRATA.
Vou lhe dar outra grande notĂcia.
Perto do ENGENHO NOVO, naqueles barrancos cheios de FORMIGA, um empregado nosso descobriu MINAS NOVAS de OURO BRANCO, OURO PRETO, ESMERALDAS e TOPAZIO, portanto serĂĄ uma NOVA ERA e uma BOA ESPERANĂA para todos nĂłs. Infelizmente, por causa dessa riqueza, a violĂȘncia jĂĄ começou a aparecer na regiĂŁo. Um homem de TRĂS CORAĂĂES foi morto por um garimpeiro, usando uma faca de TRĂS PONTAS, porque ele havia descoberto uma enormeTURMALINA e tambĂ©m uma pedra de RUBIM, de menor tamanho, mas muito valiosa.
Na ĂĄrea do desenvolvimento, a dona CONCEIĂĂO DO MATO DENTRO, proprietĂĄria da usina açucareira de URUCĂNIA, quer aumentar a fĂĄbrica e incrementar a produção de açĂșcar, mas para isso precisarĂĄ de mais energia elĂ©trica. Assim, tem um projeto de construir uma usina hidroelĂ©trica aproveitando as quedas dĂĄgua da CACHOEIRA DO CAMPO, formada pelo rio PIRANGA, mas o senhor RESENDE COSTA, que Ă© o chefe do IBAMA na regiĂŁo, quer embargar a obra, alegando impacto ambiental.
Falarei agora da nossa justiça.
Chegou um JUIZ DE FORA, chamado EWBANK DA CĂMARA, para ocupar o lugar de BIAS FORTES, que terminou o seu mandato. Mas o CONSELHEIRO LAFAYETE, acompanhado de RAUL SOARES, pediu ao GOVERNADOR VALADARES para interceder junto ao PRESIDENTE BERNARDESpara efetivar naquele cargo o SENADOR FIRMINO, que muito fez por nĂłs. Ele foi DESCOBERTO ainda novo, tanto que sequer usava sapatos, usava ALPERCATAS, quando estava na companhia do CORONEL PACHECO, na famosa LAGOA DA PRATA, depois. daquela GOIABEIRA e daquela ĂĄrvore de JANAĂBA da fazenda POUSO ALEGRE, onde tem aquela VARGINHA, à s margens do RIBEIRĂO VERMELHO.
Ele se tornou um homem sério e honesto, sendo de muito valor para a nossa causa.
Quanto Ă lagoa a que me referi, dizem que ela contĂ©m  ĂGUA BOA, tanto que o Aleijadinho teria se curado dos seus males tomando banho nela, por isso passou a ser chamada de LAGOA SANTA. Dizem que um cego tambĂ©m lavou os olhos naquelas ĂĄguas e voltou a enxergar, mas ele atribuiu esse milagre a SANTA LUZIA.
Outro dia encontrei o BETIM, a MARIA DA FĂ e a ALMENARA nadando nas ĂGUAS FORMOSAS daLAGOA DOURADA, e lhe mandaram lembranças. A lagoa fica nas terras de PEDRO LEOPOLDO, onde ainda tem mais SETE LAGOAS.
Avisam que estarĂŁo viajando para ALĂM PARAĂBA no prĂłximo feriado de SANTOS DUMONT.
Também lhe mandam um grande abraço o DIOGO VASCONCELOS e o JACINTO.
Agora, vou lhe contar as fofocas.
O FRANCISCO SĂ teve um desentendimento com o JOĂO PINHEIRO por causa daquela LAJINHA que faz o SALTO DA DIVISA das terras dos dois fazendeiros com as terras da MARIANA, Ă s margens do Rio PARACATU, porque dizem que ali tem muita MALACACHETA.
A coisa andou quente. Um deles, nĂŁo sei qual, queria agredir o outro com um MACHADO. Ainda bem que o coronel MATEUS LEME chegou na hora e evitou o PATROCĂNIO de uma morte desnecessĂĄria, e, ainda, promoveu uma NOVA UNIĂO dos dois.
Os Ăndios AIMORĂS tentaram invadir a reserva dos Ăndios MAXACALIS, armados de ARCOS e flechas, por causa daquela reserva de JEQUITIBĂ existente no PĂNTANO DE SANTA CRUZ, mas, felizmente, foram contidos pelas tropas da PolĂcia FLORESTAL comandadas pelo MAJOR EZEQUIEL, evitando um massacre sem precedentes. Os presos foram levados para o QUARTEL GERAL.
E tem mais.
O ELOI MENDES me contou, confidencialmente, que o Dr. CARLOS CHAGAS estĂĄ de caso com a CONCEIĂĂO DAS ALAGOAS. A CĂSSIA,que Ă© muito linguaruda, contou para a mulher dele, dona CRISTINA, que, imediatamente queria a separação e iria mudar-se para DIAMANTINA. Mas a dona MERCĂS, que Ă© muito benquista por todos, conseguiu convencĂȘ-la a nĂŁo tomar essa medida EXTREMA, e lhe propĂŽs que aguardasse a chegada do seu primo, MARTINHO CAMPOS, que Ă© um homem de mĂŁos de FERROS, para ouvir o seu conselho. Ele achou que seria uma missĂŁo muito ESPINOSA, mas, ainda assim, aceitou o desafio. Sendo ele tambĂ©m um homem ponderado, sugeriu ao marido que pedisse PERDĂES à sua esposa, na presença do PADRE PARAĂSO, e assim foi feito e tudo teve um BONFIM.
Depois desta CONTAGEM dos fatos, damos graças a SENHORA DOS REMĂDIOS, SANTO ANTĂNIO DO AMPARO,SĂO JOĂO NEPOMUCENO, SANTO ANTĂNIO DO GRAMA,SĂO ROQUE DE MINAS, SĂO SEBASTIĂO DO PARAĂSO e SĂO TIAGO, que tĂȘm sempre protegido a nossa famĂlia, para que nossas lutas tenham sempre um BOM SUCESSO e um bom PASSA TEMPO.
Chegarei em breve pelo trem a vapor que apita PIUMHI, quando sai da estação rumo a sua bela cidade de CAPITĂLIO.
Terminando, receba um forte abraço do seu primo MATIAS BARBOSA,
de ITAJUBĂ.
 P.S. Um abraço a Tia HELIODORA
0 notes
Text
Marge Piercy, Woman on the Edge of Time
Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una instituciĂłn mental de Nueva York. Las autoridades la consideran un peligro para sĂ misma y para los demĂĄs, e incluso su familia ha dejado de apoyarla. Pero Connie tiene un secreto, una forma de escapar de los confines de su celda: ella puede ver el futuro. Esta novela es una transformadora visiĂłn de dos futuros⊠y de cĂłmo uno u otro pueden llegar a hacerse realidad. Por un lado, un tiempo de equidad racial y sexual, de dignidad medioambiental, un tiempo en el que es posible alcanzar una realizaciĂłn personal sin precedentes, donde todo el mundo participa por sorteo en el gobierno y la educaciĂłn es comunitaria. Por otro, Connie tambiĂ©n es testigo de otra posibilidad con un resultado muy distinto: una sociedad de explotaciĂłn grotesca en la que las fronteras entre personas y mercancĂas han quedado definitivamente borradas. Tan desgarradora como profĂ©tica, esta novela de referencia se dirige hoy a una nueva generaciĂłn para la que estas opciones pesan mĂĄs que nunca.
¿Dónde encontrarla? Consonni
Que nâopina la Blanca? Utopia, salut mental, viatges en el temps, ecologismeâŠ
Aurora Bertrana, La ciutat dels joves
Un periodista veterĂ procedent de la Ciutat dels Vells, que el lector identificarĂ rĂ pidament amb lâEspanya franquista, Ă©s enviat a la Ciutat dels Joves per escriureân un reportatge. AllĂ hi trobarĂ una societat completament nova, vital i alliberada de tabĂșs, que fa pensar en el mĂłn idealista que somniaven els joves de finals dels seixanta. En el seu viatge a la Ciutat dels Joves, el reporter sâentrevistarĂ amb els principals responsables dâaquesta nova societat, que nâhi explicaran els rudiments. Ell els anirĂ comparant amb el lloc dâon ve i aixĂ, tot i mostrar-nos que el funcionament de la Ciutat dels Joves no Ă©s perfecte i que a voltes li resulta incomprensible, el trobarĂ preferible al de la Ciutat dels Vells, catĂČlica i conservadora,dominada per la hipocresia i la manca de llibertat.
On trobar-la? Males Herbes
Que nâopina la Blanca? MĂ©s utopia, aquest cop catalana, amb quĂš lâautora buscava alternatives a la societat franquista.
Irene SolĂ , Canto jo i la muntanya ballaÂ
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort dâen DomĂšnec, el pagĂšs poeta. DesprĂ©s, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les histĂČries de les quatre dones penjades per bruixes. La SiĂł, que ha de pujar tota sola la Mia i lâHilari allĂ dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitĂłs, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
On trobar-la? Anagrama
Que nâopina la Blanca? Una meravella del realisme mĂ gic.
 Lektu
 #UnAñoDeAutoras: Blanca (@Blanca_Busquets) ens recomana les seves autores preferides Marge Piercy, Woman on the Edge of Time Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York.
0 notes
Text
23 de janeiro
Bom dia a todos!...
Neste dia:
Nasceu, em 1783, o grande escritor francĂȘs Stendhal.
Nasceu, em 1910, o grande mĂșsico belga Django Reinhardt.
Nasceu, em 1928, a grande atriz francesa Jeanne Moreau.
Jean "Django" Reinhardt nasceu em Liberchies no dia 23 de janeiro de 1910 e morreu em Fontainebleau em 16 de maio de 1953. Foi um guitarrista de jazz nascido na BĂ©lgica. Considerado um dos melhores e mais influentes guitarristas de todos os tempos, ele tambĂ©m influenciou vĂĄrios mĂșsicos e inovou ao ajudar a criar o estilo gypsy jazz. Ă tido como o pai do jazz na Europa e tambĂ©m um dos primeiros mĂșsicos nĂŁo negros nesse estilo musical. Em sua primeira gravação conhecida (de 1928) ele toca o banjo. ApĂłs um incĂȘndio no mesmo ano, ele perdeu a mobilidade de dois dedos da mĂŁo esquerda, o que o forçou a desenvolver uma tĂ©cnica prĂłpria.
Jeanne Moreau nasceu em Paris no dia 23 de janeiro de 1928 e morreu tambĂ©m em Paris em 31 de julho de 2017 foi uma atriz e cantora francesa. Foi dirigida por grandes diretores como Michelangelo Antonioni, François Truffauf, François Ozon, Louis Malle, Orson Welles e Win Wenders, entre outros. Em 1960, recebeu o prĂȘmio de Melhor Atriz no Festival de Cannes por seu trabalho em Moderato Cantabile. Entre seus filmes estĂŁo: 1958 â Les Amants de Louis Malle, 1958 â La MariĂ©e Ă©tais em Noire de François Truffaut, 1959 â Les Liaisins Dangereuses de Roger Vadin, 1962 â Jules et Jim de Trançois Truffaut, 1973 â Joanna Francesa de CacĂĄ Diegues.
Henri-Marie Beyle, mais conhecido como Stendhal nasceu em Grenoble no dia 23 de janeiro de 1783 e morreu em Paris em 23 de março de 1842. Foi um escritor francĂȘs reputado pela fineza na anĂĄlise dos sentimentos de seus personagens e por seu estilo deliberadamente seco. Em 1830 aparece sua primeira obra-prima: O Vermelho e o Negro, uma crĂłnica analĂtica da sociedade francesa na Ă©poca da Restauração, na qual Stendhal representou as ambiçÔes da sua Ă©poca e as contradiçÔes da emergente sociedade de classes, destacando sobretudo a anĂĄlise psicolĂłgica das personagens e o estilo direto e objetivo da narração. Em 1839 publicou A Cartuxa de Parma, muito mais novelesca do que a sua obra anterior, que escreveu em apenas dois meses e que por sua espontaneidade constitui uma confissĂŁo poĂ©tica extraordinariamente sincera, ainda que sĂł tivesse recebido o elogio de HonorĂ© de Balzac. O reconhecimento da obra de Stendhal, como ele mesmo previu, sĂł se iniciou cerca de cinquenta anos apĂłs sua morte, ocorrida em 1842, na cidade de Paris.
Um trecho da obra O Vermelho e o Negro:
"O meu Julien, ao contrĂĄrio, somente gosta de agir sozinho. Nunca passou pela ideia dessa criatura privilegiada procurar apoio e socorro nos outros! Ele despreza os outros, e Ă© por isso que eu nĂŁo o desprezo. Se apesar da sua pobreza, Julien fosse nobre, meu amor nĂŁo passaria de uma tolice vulgar, de uma pĂ©ssima aliança desigual; eu nĂŁo o desejaria; ele nĂŁo teria o caracterĂstico das grandes paixĂ”es: a imensidĂŁo da dificuldade a vencer e a negra incerteza do ĂȘxito."
Posto aqui:
Django Reinhardt e Stéphane Grappelli em Jattendrai Swing em 1939. Cara, uma preciosidade musical e histórica
Trailer de Jules e Jim (Uma Mulher Para Dois), de François Truffaut, um filme francĂȘs de 1962, com Jeanne Moreau, Oskar Werner e Henri Serre no trio central. Cara, um Ăłtimo filme
Não posso deixar de postar, um trecho do primeiro longa-metragem de ficção de Louis Malle com Jeanne Moreau de 1958, chamdo Ascenseur pour l'échafaud com o fundo musical do trompete de Miles Davis. O filme foi decisivo para a carreira da atriz francesa Jeanne Moreau, transformando-a em estrela internacional. Além do grande desempenho de Moreau, outro destaque fica por conta da trilha sonora da obra, composta pelo jazzista estadunidense Miles Davis. Cara, uma combinação perfeita.
Um tributo a Jeanne Moreau. Cara, ela era Ăłtima.
0 notes
Text
Marlon Humphreys
Ao estabelecer uma conexĂŁo entre mente e corpo, uma das premissas da TĂ©cnica Alexander, aluno entra contato com um novo nĂvel de autoconfiança na performance mĂșsico, alĂ©m de adquirir competĂȘncia e potĂȘncia emocional para tocar ou cantar. Concordar as iniciativas junto Ă Anatel, Ouvidora da Anatel, MinistĂ©rio PĂșblico Federal e legislativo federal, para responsabilizar as concessionĂĄrias de telefonia mĂłvel pelo bloqueio da emissĂŁo de sinais, via satĂ©lite e congĂȘneres, sobre ĂĄreas de segurança indicadas pelo Estado, principalmente sobre unidades prisionais, como uma das medidas de enfrentamento das facçÔes criminosas, sem prejuĂzo da possibilidade de instalação de telefones pĂșblicos em unidades prisionais, a tĂ©rmino de acondicionar contato dos presos com suas famĂlias. Alunos de MĂșsica do ConservatĂłrio e numerosos artistas condenam a pretensĂŁo da ministra de acabar com regime de ensino supletivo, que deixa aos alunos frequentar as disciplinas musicais no ConservatĂłrio e as do ensino por norma geral numa local de ensino Ă sua escolha. Vale a pena lembrar que aprender a tocar esse instrumento de bocal representa um extensa desafio na vida de um mĂșsico (ou futuro) mĂșsico. DefinidaestĂĄ a restauração da humanidade pelo morte do Cordeiro, iniciada na encarnação, seguida da imolação e ressurreição de Jesus, que destruiu em estrito poderio da Serpente, que domina planeta desde pecado original. PorĂ©m, os componentes da margem, comprometem-se em demonstrar um bom rendimento escolar no que se cita Ă s disciplinas da grade curricular. Em 2004 prosseguirei entregar aulas tambĂ©m na Local de ensino Superior de MĂșsica. A natureza em vĂŽmito jogarĂĄ no abismo esses anjos de malĂcia numa daquelas horrĂveis convulsĂ”es, que para incrĂ©dulo serĂĄ mas horrĂvel que dia do dilĂșvioâ (El reino de las tinieblasâ, El Ermitaño, NÂș 122, 9-3-1870.). Dispendioso Dan, sou apaixonado pelo trompete e toquei este instrumento durante 12 anos, pelo fato de ser mĂșsico amante (nĂŁo tenho a mĂșsica como profissĂŁo, porque sou contratado pĂșblico exercendo a função de agente administrativo) e nĂŁo tendo mas muito tempo disponĂvel para estudos eu resovi mudar para sax alto. A odontĂłlogo, que atende em consultĂłrio hĂĄ mas de 30 anos e Ă© autora de pesquisas sobre crescimento da rosto, decidiu observar quais mĂșsculos cada instrumento de sopro trabalha e de que maneira ocorre essa ação. A mĂșsica para fagote escreve-se em clave de FĂĄ na quarta risco, para as oitavas graves, e em clave de DĂł na quarta traço para as agudas.
A Enunciação de Direitos da VirgĂnia, que foi a antecessora da Constituição americana de 1787, como a Declaração dos Direitos do Homem e do CidadĂŁo de 1789, aqual resultou da Revolução Francesa, foram os primeiros documentos a consagrarem montante moral da honra da persona humana como montante constitucional. SĂŁo vĂĄrias as particularidades da vara: Faz com que trombone apresente todas as notas dentro da sua extensĂŁo (Ă© geral entre os instrumentos de pisto um "buraco", assim, notas ausentes na zona grave). Em uma versĂŁo teolĂłgico-moral da HistĂłria, Beato Palau considerava que a Igreja, fiel ao exemplo do Divino Redentor, subiu com Este caminho da Via Sacra. Observando estas corporaçÔes musicais, podemos verificar que acontece em praticamente todas as conjuntos escolares do nosso estado que Ă© a participação de grande secção dos alunos no carnaval do Recife, Olinda e demais cidades da localidade metropolitana e interno do estado nas orquestras de confusĂŁo.
0 notes
Text
Roma
Dijous
Sophia Loren, nascuda al barri de Nomentana: âTot el que veieu, ho dec als linguineâ.
LâautobĂșs de Ciampino a Termini segueix la Via Appia Antica. Fragments del vell aqĂŒeducte, escampats a banda i banda de lâautopista, marquen el camĂ cap a Roma. Creuem un hipĂČdrom, CinecittĂ , les Catacumbes i San Giovanni.
El primer gelat Ă©s a Giovanni Fassi, prop de Vittorio Emmanuele, monumental i decadent plaça porxada. Filipins amb mocadors negres al cap juguen a bĂ squet. El florista del parc escapça les tiges de les roses. Els locals de la zona, magatzems xinesos de sabates i roba, blanquegen diners nit i dia. Abans dâarribar a Santa Maria Maggiore ja mâhe acabat el gelat.
Camino rĂ pid fins al balcĂł de Roma, al Campidoglio, encalçant el sol. Pujo les escales del Palatino de tres en tres, perĂČ faig tard. Quan sĂłc dalt, el sol ja sâha post. El cel Ă©s malva i blau marĂ, granulat, com en una pel·lĂcula.
El Teatro di Marcello ha fet tots els papers de lâauca: teatre romĂ , presĂł medieval i palau renaixentista. Avui sĂłn pisos de luxe. Als seus peus, les roselles creixen entre les columnes trencades.
La llibreria del Governo Vecchio on comprava les millors postals de Roma ja no hi Ă©s. Ara es diu Otherwise i venen llibres en anglĂšs. Els propietaris han pintat el local de blanc, perĂČ segueixen sent simpĂ tics.
Em refaig del disgust a la llibreria Fahrenheit 451 de Campo deâ Fiori, on compro una col·lecciĂł sencera de postals. Paisatges dâhivern sobre el Tevere. Arbres sense fulles, cels grisos i corbs negres sobre les ruĂŻnes.
La fotĂČgrafa Tina Modotti al seu amant Edward Weston: âAccepto el trĂ gic conflicte entre la vida que canvia contĂnuament i la forma que la fixa immutableâ.
Set anys desprĂ©s, torno a San Lorenzo, el nostre barri. PartisĂ , obrer, ferroviari, supervivent. Passo per davant les cases on vaig viure. Dâuna, meân van fer fora. Lâaltra, la vaig inundar. Hi vaig aprendre a cuinar risotto i a vigilar la rentadora.
Mentre faig temps per sopar, pregunto a la cambrera de La Piazzetta a quina hora tanquen. âBohâ, la clĂ ssica resposta romana, Ă©s tot el que en trec. Acabem menjant quatre talls de matinada a les escales de lâesglĂ©sia.
Divendres
Esmorzem al Bar dei Belli. Cambrers professionals i simpĂ tics. Preus del segle passat. CafĂš i croissant, 1,50âŹ.
Les ciutats es defineixen pel verd. Londres tĂ© boscos i parcs. ParĂs tĂ© jardins. Roma tĂ© pins. Barcelona tĂ© plataners.
Agafem el 71 fins al Tritone. Durant el trajecte seâns enganxa un nostĂ lgic de Mussolini que es declara fan de la monarquia espanyola. No estĂ gaire ben informat: porta una gorra groga. Abans que lâengeguem a fer punyetes ens recomana que pugem al Gianicolo a veure les vistes. A Roma fins i tot els fatxes tenen bon gust.
Baixem a Campo Marzio. Tots estem dâacord que comprarĂem una casa a la Piazza delle Copelle, encara que al mercat els enciams vagin a 2,50âŹ.
Vermut Spritz al Bar del Fico. Observatori ideal de la romanitat. Imitadors professionals de Jep Gambardella mengen un arrĂČs amb verdures a la terrassa - pantalons blancs, camisa marinera, americana fosca, mocador a la solapa, ulleres de sol, gomina, pell morena.
A Da Tonino nomĂ©s hem dâesperar deu minuts. Trattoria familiar, cuina del paĂs, servei amable i sense pretensions, plats generosos. Seiem a la millor taula, oberta al carrer. No hi ha en tot Roma una carbonara com aquesta, encara que el cacio e pepe, amb pasta fresca dâou, tambĂ© Ă©s extraordinari.
Com sempre, la gelateria Giolitti sembla les rebaixes, perĂČ estaria disposat a fer treballs forçats per aconseguir-hi un gelat. Porto set anys esperant aquest moment. Per esquivar les masses enfervorides, ens refugiem al Vicolo della Guardiola. Les cases semblen pintades amb sang.
Els excessos gastronĂČmics exigeixen un llarg passeig per compensar tants pecats. El pati del Vicolo degli Acetari, amb les façanes ocres i vinoses, les plantes salvatges i la roba estesa, Ă©s un mĂłn a part, un oasi improbable a tocar de Campo. Em segueix semblant tan bonic com el primer dia.
Fa tanta calor, que si poguĂ©s triar un desig, mâagradaria nedar a les banyeres gegants de Piazza Farnese, igual que lâemperador Caracalla. Furgons blindats de la policia protegeixen lâambaixada francesa, que presideix la plaça.
Entrem al Trastevere creuant lâIsola Tiberina. El pati de la basĂlica de Santa Cecilia sembla lâentrada del paradĂs. A dins, la jove mĂ rtir degollada reposa convertida en marbre. Mai no sâhan esculpit unes mans tan perfectes.
Segon Spritz al San Calisto, bar de bars. PodrĂem discutir sobre els mil barris de Roma, perĂČ el Trastevere sempre ha tingut alguna cosa especial. El San Calisto Ă©s un bon lloc per comprovar-ho, mentre els romans joves festegen i els romans vells sâho miren. Nosaltres som joves perĂČ tambĂ© ens ho mirem.
Homenatge dâApollinaire al Trastevere:  âJoventut, adĂ©u gessamĂ del temps / He respirat el teu fresc perfum / a Roma sobre les carrosses florides / carregades de mĂ scares i de garlandes / i dels cascavells del Carnaval.â
Per saber si una dona Ă©s romana o no, cal observar-la mentre camina per lâempedrat amb tacons dâagulla. NomĂ©s les autĂšntiques capitalines sâaguanten dretes sobre els sampietrini, les traĂŻdores llambordes quadrades de la vella fĂ brica de San Pietro.
Fem temps a les escales de la Piazza Trilussa, a la vora del riu. A cada plaça hi ha un mĂșsic, tots mediocres. Fa anys, al Pantheon un persa cantava Turandot i altres hits operĂstics amb mĂșsica enllaunada, perĂČ ja ho hi Ă©s. Ara hi ha cavalls i carrosses i centurions panxuts fent-se selfies amb japoneses.
Sopem a La Casetta quan tothom ja ha acabat. Les pizzes segueixen sent tan senzilles com bones, i el vi tan dolent com sempre. Els cuiners devoren un plat de pasta a la taula de lâentrada mentre lâamo compta calĂ©s a la caixa.
De nit, la Piazza dellâImmacolata Ă©s plena de gent. Estudiants de La Sapienza vinguts dâarreu dâItĂ lia, romans i Erasmus. Avui ens hi afegim nosaltres, que tornem a casa.
Dissabte
Al forn de Via Tiburtina on compro pizza rossa per esmorzar, presideix la paret un tiffo romanista dedicat als veĂŻns de la Lazio: âChe Dio vi furminiâ. DĂ©u Ă©s de la Juve, perĂČ els giallorossi no perden lâesperança.
Crec que no tornaria a viure a Roma, perĂČ si ho fes, mâagradaria viure a Monti. Incomprensiblement, els turistes encara no hi han posat els peus. Prego a la Madonna perquĂš segueixi sent aixĂ. Des de les cruĂŻlles anguloses dels seus carrers, es veuen escorços mĂ gics del Coliseu, del Mercat de TrajĂ i de Santa Maria Maggiore. Els desnivells afavoreixen les terrasses amb vistes de somni i els enquadraments impossibles.
La pujada a San Pietro in Vincoli sota el sol inclement de migdia ens deixa sense al·lĂš. Ens hi esperĂ el MoisĂšs de Miquel Ăngel. Una escultura que seria perfecta si no fos per una esquerda al genoll: la hi va fer el propi Miquel Ăngel per comprovar que lâestĂ tua no fos viva.
Tot el Ghetto fa olor de carxofes fregides. Durant segles, generacions de jueus hi van viure atrapats en unes maresmes infectes. La nit del 16 dâoctubre de 1943, els nazis hi van entrar i seân van endur milers. NomĂ©s en van tornar disset. Un sol nen.
El cambrer de la Montecarlo ens renya perquĂš demanem plats massa diferents i es nega a portar-nos una carbonara extra que volem compartir. DesprĂ©s dâinsistir molt, ens la serveix prĂ cticament crua, perĂČ li ho perdonem perquĂš lâamatriciana Ă©s excel·lent.
Segona ronda de Giolitti. Contra tot sentit comĂș, perĂČ les temptacions, com deia Oscar Wilde, existeixen perquĂš hi caiguem.
La litĂșrgia exigeix acabar-se el gelat asseguts a les escales de la font de la Piazza della Rotonda. Som davant del Pantheon, lâedifici mĂ©s perfecte del mĂłn, segons Stendhal. La impressiĂł de la cĂșpula Ă©s indescriptible. Durant dos mil anys ningĂș no la va poder superar. Tampoc Miquel Ăngel, que per curar-se en salut va dir que era obra dels Ă ngels, i no dels humans.
A dins, descansa en pau el pintor Rafael Sanzio, protegit per un epitafi insuperable: âAquĂ reposa Rafael, en vida del qual la Natura va tĂ©mer ser superada, i ara que Ă©s mort, tĂ© por de morirâ.
Estem tan cansats i acalorats que el barroquisme de SantâAndrea al Quirinale ens deixa atordits. Migdiada celestial sota la daurada cĂșpula ovalada de Bernini. Que els dĂ©us ens perdonin.
Quan arribem a Spagna la ciutat comença a transformar-se sota lâinflux del vespre. ÂżHi ha carrers mĂ©s elegants que la Via Margutta? Segurament no. Per aixĂČ hi van viure Fellini i Giulietta Massina. No mâimportaria arruĂŻnar-me sopant a la terrassa de lâOsteria Margutta.
A Piazza del Popolo tot Ă©s soroll i gent pesada que ens vol convertir a religions estranyes i que ens obliga a escoltar mĂșsica espantosa. Ăs hora de pujar corrents cap a Villa Borghese, que no Ă©s Hampstead, perĂČ sâhi estĂ prou bĂ©. Descalços al parc. De tornada al Pincio, el sol muta a un taronja nuclear mentre sâesmuny a lâoest del VaticĂ . Ăs la llum de Roma. La llum que fa somniar en imperis perduts i en la glĂČria eterna.
UrgĂšncies terrenals -tenim gana- ens porten cap al Pignetto, pura perifĂšria romana. Nucli de gentrificaciĂł. De Bellvitge a GrĂ cia en set anys. Mentre mengen i bevem, una banda municipal de trompetes i timbals aficionats perfora els timpans dels veĂŻns. Escena neorealista en temps de presses i mĂČbils.
Diumenge
No hi ha temps per a gaire mĂ©s. Ens acomiadem de Roma (fins quan?) des del balcĂł del Campidoglio. Legions de turistes fotografien cada bloc de marbre des del turĂł veĂ de lâAventino. Dues dones morenes, vestides de vermell corall i amb tatuatges als braços es fan fotos desprĂ©s de casar-se.
Cada cop que sĂłc a Roma penso quants cops mĂ©s hi tornarĂ©. Com un compte enrere contra el temps i contra la mort. Quatre, cinc, sis vegades? Deu? Ăs una batalla perduda perĂČ em fa viure la ciutat amb una lucidesa particular i un gran sentit de responsabilitat. Conec aquesta sensaciĂł: tambĂ© em passa amb Menorca.
Han passat set anys, un quart de vida, i Ă©s evident que han passat moltes coses. Roma ens precedeix, ens va definir, i ens sobreviurĂ . Roma va ser nostra per un moment i ara torna a volar, lluny, fora del nostre control. Queden rastres dâĂšpica i un fil dâinnocĂšncia. Em sorprenc a mi mateix dâaquesta retrobada sense dramatismes ni ensucrades. EstĂ bĂ© que sigui aixĂ. Tan de bo fos sempre aixĂ.
Londres mâha ensenyat qui sĂłc. ParĂs, qui podria haver estat. Roma Ă©s la meva millor versiĂł.
Una estĂ tua eqĂŒestre de Marc Aureli presideix el centre del Campidoglio. OriginĂ riament recoberta dâor, avui gairebĂ© desaparegut, la llegenda diu que el dia que no en quedi ni un bri, una ĂČliba blanca volarĂ fins a lâemperador, posarĂ els peus al cap del cavall, i anunciarĂ la caiguda definitiva de Roma.
Des de la pista de lâaeroport es veuen els turons ancestrals del Lazio i els primers arcs de lâaqĂŒeducte. De cop el cel es torna gris, gairebĂ© negre. En qualsevol moment començarĂ a ploure.
0 notes
Photo
Comment un moyne de SeuillĂ© saulva le le cloz de l'abbaye du sac des ennemys. Chap. xxv. Tant feirent et tracassĂšrent en pillant & larronnant, qu'ilz arrivĂšrent Ă SeuillĂ©: et detroussĂšrent hommes & femmes, et prindrent ce qu'ilz peurent: rien ne leurs feut ny trop chaud ny trop pesant. Combien que la perte y feust par la plus grande part des maisons, ilz entroient par tout, & ravissoient tout ce qu'estoyt dedans, & iamays nul n'en print dangier. Qui est cas assez merveilleux. Car les curez, vicaires, prescheurs, medicins, chirurgiens & apothecaires, qui alloient visiter, pensr, guerir, prescher, & admonester les malades, estoient tous mors de infection & ces diables pilleurs & meurtriers oncques n'y preindrent mal. Dont vient cela messieurs? pensez y ie vo' pry. Le bourg ainsi pillĂ©, se transportĂšrent en l'abbaye avecques horrible tumulte, mays la trouvĂšrent bien reserrĂ©e & fermïżœïżœe: dont l'armĂ©e principale marcha oultre vers le guĂ© de VĂšde, exceptez sept enseignes de gens de pied & deux cens lances qui lĂ restĂšrent & rompirent les murailles du cloux affin de guaster toute la vendange. Les pouvres diables de moynes ne sçavoient auquel de leurs saincts se vouer, Ă toutes adventures feirent sonner ad capitulum capitulantes: lĂ feut decretĂ© qu'ilz feroient une belle procession, renforcĂ©e de beaux prechans & letanies contra hostium insidias, & beaux responds pro pace. En l'abbaye estoyt pour lors un moyne claustrier nommĂ© frĂšre Iean des Entommeures, ieune, guallant, frisque, dehayt, bien Ă dextre, hardy, adventureux deliberĂ©, hault, maigre, bien fendu de gueule, bien advantagĂ© en nez, beau despescheur d'heures beau debrideur de messes, pour tout dire, un vray moyne si oncques en feut depuys que le monde moyna. Icelluy entendent le bruyt que faisoyent les ennemys par le clos de leur vigne, sortit hors pour veoir ce qu'ilz faisoient. Et advisant qu'ilz vendangeoient leurs clous, on quel estoyt leur boyte de tout l'an fondĂ©e, s'en retourne au cueur de l'eglise ou estoient les aultres moynes tous estonnez comme fondeurs de cloches, lesquelz voyant chanter. Im. im: im/pe/e/e/e/e/tum/um/in/i/ni/i/mi/co/o/o/o/o/rum/um/ C'est, dist il, bien chien chantĂ©. Vertus dieu, que ne chantez vo' A dieu paniers, vendanges sont faictes? Ie me donne au diable, s'ilz ne sont en nostre clous, & tant bien couppent & seps & raisins, qu'il n'y aura par le corps dieu de quatre annĂ©es que halleboter dedans. Ventre sainct Iacques que boyrons no' cependent, no' aultres pauvres diables? Seigneur dieu da mihi potum. Lors dist le prieur claustral. Que fera cest hyvroigne ycy? Qu'on me le mĂšne en prison, troubler ainsi le service divin? Mays, dist le moyne, le service du vin faisons tant qu'il ne soyt troublĂ©, car vous mesmes monsieur le prieur, aymez boyre du meilleur, sy faict tout homme de bien. Iamays homme noble ne hayt le bon vin. Mais ces responds que chantez ycy ne sont par dieu pas de saison. Pourquoy sont nos heures en temps de moissons & de vendanges courtes & en l'advent & tout l'hyver tant longues? Feu de bonne memoyre frĂšre MacĂ© Pelosse, vray zelateur, ou ie me donne au diable, de nostre religion, me dist, il me soubvient, que la raison estoyt, affin qu'en ceste saison nous facions bien serrer & fayre le vin & qu'en hyver nous le humons. Escoutez messieurs vous aultres: qui ayme le vin le cor dieu sy ne suyve. Car hardiment que sainct Antoine me arde sy ceulx tastent du pyot, qui n'auront secouru la vigne. Ventre dieu, les biens de l'eglise? ha non non. Diable sainct Thomas l'angloys voulut bien pour yceux mourir, si ie mouroys ne seroys ie pas faict de mesmes? Ie ne mourray ia pourtant, car c'est moy qui le foys es aultres. Ce disant mist bas son grand habit, & se saisit du baston de la croix, qui estoyt de cueur de cormier long comme une lance, rond Ă plain poing & quelque peu semĂ© de fleurs de lys toutes presque effacĂ©es. Ainsi sortit en beau sayon & mist son froc en escharpe. Et de son baston de la croix donna sy brusquement sus les ennemys qui sans ordre ny enseigne, ny trompete, ny tabourin, par myu le clous vendangeoient. Car les porteguydons & portenseignes avoyent mys leurs guidons & enseignes l'orĂ©e des meurs, les tabourineurs avoient defoncez leurs tabourins d'un coustĂ©, pour les emplir de raisins, les trompettes estoient chargez de moussines, chascun estoyt desrayĂ©, Il chocqua doncques si roydement sus eulx sans dyre guare, qu'il les renversoyt comme porcs frapant Ă tors & Ă travers Ă la vieille escrime, es uns escarbouilloyt la cervelle, es aultres rompoyt bras & iambes, es aultres deslochoyt les spondyles du coul, es aultres demoulloyt les reins, avalloyt le nez, poschoyt les yeulx, fendoyt les mandibules, enfonçoyt les dens en la gueule, descroulloyt les omoplates, spaceloyt les greves, desgondoyt les ischies, debezilloit les faucilles. Si quelqu'un se vouloyt cascher entre les seps plus espĂšs, Ă icelluy freussoit tout l'areste du doux: & l'esrenoit comme un chien. Si aulcun saulver se vouloyt en fuyant, Ă icelluy faisoyt voler la teste en piĂšces par la commissure lambdoide. Sy quelqu'un gravoyt en une arbre pensant y estre en seuretĂ©, ycelluy de son baston empaloyt par le fondement. Si quelqu'un de sa vieille congnoissance luy crioyt. Ha frĂšre Iean mon amy, frĂšre Iean ie me rend. Il t'est (disoit il) bien forcĂ©. Mays ensemble tu rendras l'ame Ă tous les diables. Et soubdain luy donnoit dronos. Et si personne tant feut esprins de temeritĂ© qu'il luy voulust resister en face, lĂ monstroyt la force de ses muscles. Car il leurs transperçoyt la poictrine par le mediastine & par le cueur, Ă d'aultres donnant suz la faulte des coustes, leurs subvertissoyt l'estomach, & mouroient soubdainement, es aultres tant fierement frappoyt par le nombril, qu'il leurs faisoyt sortir les tripes, es aultres par my les couillons persoyt le boiau cullier. Croiez que c'estoit le plus horrible spectacle qu'on veit ocnques, les uns cryoient saincte Barbe, les aultres sainct georges, les aultres saincte Nytouche, les aultres nostre Dame de Cunault, de Laurette, de bonnes nouvelles/ de la lenou/ de riviĂšre. Les uns se vouoyent Ă sainct Iacques, les aultres au sainct Suaire de Chambery, mais il bruslae troys moys aprĂšs si bien qu'on n'en peut salver un seul brin. Les aultres Ă Cadouyn, Les aultres Ă sainct Iean d'Angely. Les aultres Ă sainct Eutrope de Xainctes, Ă sainct mesmes de Chinon, Ă sainct Martin de Candes, Ă sainct Clouaud de Sinays: es reliques de Iaurezay: & mille aultres bons petits sainctz. Les uns mouroient sans parler, les aultres cryoient Ă haulte voix. Confession. Confession. Confiteor. Miserere. In manus. Tant fut grand le crys des navrez, que le prieur de l'abbaye avecques tous les moynes sortirent, Lesquelz quand apperceurent ces pauvres gens ainsi ruez par my la vigne & blessez Ă mort en confessĂšrent quelques uns. Mays ce pendent que les prestres se amusoient Ă confesser: les petitz moinetons coururent au lien on estoyt frĂšre Iean, luy demandant en quoy il vouloyt qu'ilz luy aydassent, A quoy respondit, qu'ilz esguorgetassent ceulx qui estoient portez par terre. Adoncques laissans leurs grandes cappes sus une treille au plus prĂšs, commencĂšrent d'esguorgeter/ & achever ceulx qu'il avoit desiĂ meurtryz. Sçavez vo' de quelz ferremens? A beaux gouetz, qui sont petitz demy cousteaux dont les petitz enfans de nostre pays cernent les noix. Puys Ă tout son baston de croix, guaingna la brĂšche qu'avoient faict les ennemys. Aulcuns des moinetons emportĂšrent les enseignes & guydons en leurs chambres pour en faire des iartiers. Mays quand ceulx qui s'estoient confessez vouleurent sortir par ycelle bresche, Le moyne les assomoyt de coups, disant ceulx cy sont confes & repentans, & ont guaignĂ© les paronds: ilz s'en vont en Paradis aussy droict comme une faucille, & comme est le chemin de Faye. Ainsi par sa prouesse feurent desconfiz tous ceulx de l'armĂ©e qui estoient entrez dedans le clous iusques au nombre de treze mille six cens vingt & deux, Iamays Maugis hermite ne se porta sy vaillament Ă tout son bourdon contre les Sarrasins des quelz est escript es gestes des quatre filz Haymon, comme feist le moyne Ă l'encontre des ennemys avecq le baston de la croix.
0 notes