#TROMPETES DE LA MORT
Explore tagged Tumblr posts
amateurchefstuff · 2 months ago
Text
Sopa de moniato i pastanaga
Ingredients: 1 moniato gran/dos de mitjans, 4 pastanagues, 1 ceba 1 litre de brou de verdures, 50 gr (aprox) de trompetes de la mort seques, 1/2 magrana, sal i pebre, 1 gra dÂŽall PreparaciĂł: Daurar les verdures uns cinc minuts, salpebrar, mullar amb el brou i coure durant uns 13 minuts aprox. Temps de termomix que serveixen, perĂČ, per a una cocciĂł amb mĂštodes tradicionals. Mentrestant posar a

Tumblr media
View On WordPress
0 notes
fredborges98 · 7 months ago
Text
Louis Armstrong - What A Wonderful World (Original Spoken Intro Version)...
youtube
Bom dia!
Duas histórias para inspirar bons homens ou bons seres humanos diante da miséria de eleitores que não souberam e nunca saberão, por falta de educação, mudar o destino de uma nação e entregar para esses mesmos homens bons seus destinos.
SĂł quem passa pela experiĂȘncia de quase morte, sabe valorizar a vida e divide o pĂŁo com seu semelhante desconhecido, ser humano precisa amar ser humano!
E ser humano Ă© valorizar o que realmente importa!
Valorizar os honestos, íntegros, leais, fiéis por meio de exemplos e pråticas morais.
Impunidade e corrupção andam abraçadas!
Quem irĂĄ extingui-las?
Por: Fred Borges
Uma famĂ­lia judia chamada Karnofsky, que emigrou da LituĂąnia para os EUA, teve pena de um menino de 7 anos e levou-o para casa.
LĂĄ ele ficou e passou a noite nesta casa de famĂ­lia judia, onde pela primeira vez na sua vida foi tratado com gentileza e ternura.
Quando foi para a cama, a Sra. Karnovski cantou-lhe cançÔes de embalar russas, que ele cantou com ela.
Mais tarde aprendeu a cantar e tocar vĂĄrias mĂșsicas russas.
Com o tempo, essa criança se tornou o filho adotivo desta família.
O Sr. Karnofsky deu-lhe dinheiro para comprar o seu primeiro instrumento musical, como era costume nas famĂ­lias judaicas.
Mais tarde, quando se tornou mĂșsico e compositor profissional, usou essas melodias judaicas em composiçÔes como St. James's Hospital e Go Down Moses.
O menino cresceu e escreveu um livro sobre essa famĂ­lia judia, que o adotou em 1907. E orgulhosamente falava iĂ­diche fluentemente.
Em memória desta família e até ao fim da sua vida, ele carregou a Estrela de Davi e disse que nesta família aprendeu "a viver uma vida real e com determinação".
O nome desse menino era Louis Armstrong. Este menino chamava-se Louis "Satchmo" Armstrong. Louis Armstrong falava com orgulho iĂ­diche fluentemente e "Satchmo" em iĂ­diche significa "bochechas grandes", um apelido que alguns dizem ter lhe dado a Sra. Karnofsky!
Em 1964 ele atingiu o maior recorde de vendas, ultrapassando ainda as suas antigas gravaçÔes com "Hello, Dolly!". A mĂșsica ficou em primeiro lugar nos Top 10, fazendo com que Armstrong, com 63 anos de idade, a pessoa mais idosa a conseguir tal feito, destronando atĂ© os Beatles, que estavam, por 14 semanas seguintes, em 1Âș lugar. Antes de morrer, em 1971, andou por todos os continentes, exceto Oceania e a AntĂĄrctica, em digressĂŁo, ganhando o nome de "Embaixador Satch".
Que mundo maravilhoso!
What a Wonderful World!
Louis Armstrong morreu de ataque cardĂ­aco em 6 de Julho de 1971 com 69 anos em Corona, Queens, Nova Iorque, 11 meses apĂłs tocar o seu Ășltimo solo na Sala Imperial do Waldorf-Astoria.
As suas Ășltimas palavras foram: "I had my trumpet, I had a beautiful life, I had a family, I had Jazz. Now I am complete." ("Eu tive o meu trompete, uma vida linda, uma famĂ­lia, o Jazz. Agora estou completo.").
Outra HistĂłria.
Ele foi abandonado pelo pai aos 3 anos e cresceu com 3 padrastos diferentes. É dislĂ©xico. Seu sonho de se tornar jogador de hĂłquei foi destruĂ­do por um grave acidente. Sua filha morreu ao nascer. Sua esposa morreu em um acidente de carro. Seu melhor amigo, River Phoenix, morreu de overdose. Sua irmĂŁ lutou contra a leucemia.⁣ Sem guarda-costas e sem casas luxuosas, ele mora em um apartamento comum e gosta de passear pela cidade e Ă© frequentemente visto andando de metrĂŽ em Nova York.⁣ ⁣ ⁣
Quando estava rodando o filme “The Lake House”, ele ouviu a conversa de dois assistentes de figurino, um chorando porque perderia a casa se nĂŁo pagasse US$ 20 mil - No mesmo dia, Keanu depositou a quantia necessĂĄria em sua conta bancĂĄria. Em sua carreira, ele doou grandes somas a hospitais, incluindo US$ 75 milhĂ”es de seus ganhos com “Matrix” para instituiçÔes de caridade.⁣ ⁣ ⁣
Em 2010, no dia de seu aniversĂĄrio, ele entrou em uma padaria e comprou um brioche com uma Ășnica vela, comeu na frente da padaria e ofereceu cafĂ© para quem parasse para conversar com ele.⁣ ⁣ ⁣
Em 1997, alguns paparazzi o encontraram caminhando uma manhã na companhia de um morador de rua em Los Angeles, ouvindo-o e compartilhar sua vida por algumas horas.⁣
Às vezes os mais quebrantados são os que estão mais dispostos a ajudar os outros.
Este homem poderia comprar tudo e, em vez disso, todos os dias escolhe uma coisa que nĂŁo pode ser comprada: ser uma pessoa de valor.
Quem ele Ă©?
Keanu Reeves
0 notes
jpbjazz · 10 months ago
Text
LÉGENDES DU JAZZ
STUFF SMITH, PIONNIER DU VIOLON ÉLECTRIQUE
“When you hear him play, you can’t sit still—it swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instruments—he swings the hardest.” 
- Regina Carter
NĂ© le 14 aoĂ»t 1909 Ă   Portsmouth, en Ohio, Hezekiah Leroy Gordon ‘’Stuff’’ Smith a grandi Ă  Cleveland. Smith a Ă©tudiĂ© le violon avec son pĂšre, un barbier qui Ă©tait Ă©galement boxeur amateur et musicien.  MĂȘme si son pĂšre l’avait encouragĂ© Ă  Ă©tudier la musique classique, Smith avait dĂ©cidĂ© de se tourner vers le jazz aprĂšs avoir entendu Louis Armstrong jouer de la trompete. MĂȘme si son pĂšre n’était pas particuliĂšrement heureux du choix de son fils, il avait acceptĂ© sa dĂ©cision et l’avait mĂȘme invitĂ© Ă  venir jouer avec son groupe.
Comme Louis Armstrong, qui avait Ă©tĂ© une de ses principales influences, Smith Ă©tait chanteur aussi bien qu’instrumentiste. MĂȘme si Smith avait obtenu une bourse pour Ă©tudier Ă  la Johnson C. Smith University, il avait prĂ©fĂ©rĂ© devenir musicien professionnel. À l’ñge de quinze ans, Smith Ă©tait d’ailleurs parti en tournĂ©e avec la Aunt Jemima Revue.
DÉBUTS DE CARRIÈRE
Smith avait amorcĂ© sa carriĂšre professionnelle en 1926 avec le groupe d’Alphonse Trent, une formation basĂ©e Ă  Dallas, au Texas, dont il avait fait partie durant quatre ans. Pendant la mĂȘme dĂ©cennie, Smith avait Ă©galement fait une tournĂ©e avec Jelly Roll Morton, mais il avait vite quittĂ© le groupe aprĂšs avoir constatĂ© que son violon, qui n’était pas amplifiĂ©, passait pratiquement inaperçu au sein de la formation plutĂŽt dense de Morton. Durant un sĂ©jour Ă  Buffalo en 1930, Smith avait formĂ© son propre groupe. L’un des membres de la formation, le trompettiste Jonah Jones, Ă©tait demeurĂ© ami avec Smith jusqu’à sa mort. CitĂ© dans l’ouvrage The Rough Guide to Jazz, Jones avait Ă©ventuellemen surnommĂ© Smith “the cat that took the apron-strings off the fiddle.”
AprĂšs s’ĂȘtre installĂ© Ă  New York, Smith avait jouĂ© avec Coleman Hawkins, Charlie Parker, Dizzy Gillespie, et mĂȘme, plus tard, avec Sun Ra.
AprĂšs avoir signĂ© un contrat avec les disques Vocalion en 1936, Smith avait obtenu un certain succĂšs avec la piĂšce "I'se a Muggin'" avec son groupe Stuff Smith and His Onyx Club Boys. AprĂšs avoir entendu la piĂšce, le musicien et imprĂ©sario Dick Stabile avait engagĂ© Smith avec son groupe qui comprenait Ă©galement le batteur Cozy Cole. Le groupe, qui avait connu un grand succĂšs au cĂ©lĂšbre club Onyx de la 52e rue durant plusieurs annĂ©es, avait Ă©ventuellement Ă©tĂ© rebaptisĂ© Stuff Smith and His Onyx Club Boys. Si la piĂšce “I’se a Muggin’” avait Ă©tĂ© relativement populaire, Smith avait connu davantage de succĂšs avec la piĂšce “You’re a Viper” qui avait Ă©tĂ© reprise par Fats Waller en 1943. Redevenue Ă  la mode dans les annĂ©es 1960 en 1970 en raison de ses rĂ©fĂ©rences Ă  la consommation de drogues, la chanson avait Ă©tĂ© enregistrĂ©e par le chanseur folk Dave Van Ronk ainsi que par le rocker Wayne Kramer du groupe MC5. Le mot ‘’viper’’ Ă©tait un terme des annĂ©es 1930 qui dĂ©signait les fumeurs de marijuana. Un extrait particuliĂšrement rĂ©vĂ©lateur de la chanson comprenait les paroles suivantes: “Dreamed about a reefer five feet long/Mighty mezz, but not too strong/You’ll be high but not for long/If you’se a viper.”
AprĂšs avoir enregistrĂ© avec Vocalion en 1936, Smith avait gravĂ© d’autres piĂšces pour Decca en 1937, ainsi qu’avec Varsity en 1939–1940. Smith avait aussi participĂ© Ă  plusieurs piĂšces de l’album ‘’After Midnight’’ de Nat King Cole.
En 1938, Smith s’était Ă©galement produit dans le cadre de ce qui est considĂ©rĂ© comme le premier festival en plein air de l’histoire du jazz. AppelĂ© ‘’Carnival of Swing’’, le festival avait lieu sur l’üle de Randall prĂšs de New York. EnregistrĂ©e pour la radio, la performance de Smith qu’on croyait perdue Ă  jamais, avait refait surface en 2012 lorsque Loren Schoenberg, le directeur exĂ©cutif du National Jazz Museum de Harlem avait fait l’acquisition des enregistrements. En 1938, Smith avait aussi fait une apparition dans le film ‘’ Swing Street.’’  AprĂšs avoir dĂ©mantelĂ© son groupe, Smith avait refait surface avec un trio avec lequel il s’étai produit Ă  New York et Chicago dans les annĂ©es 1940. AprĂšs la mort de Fats Waller, Smith avait briĂšvement pris la direction du groupe du pianiste. MĂȘme si Smith avait fait une sĂ©rie d’enregistrements avec son trio en 1943 et 1944, sa carriĂšre Ă©tait sur la pente descendante.
DERNIÈRES ANNÉES
Auteur de nombreux standards du jazz, Smith Ă©tait aussi un des compositeurs du standard ‘’It's Wonderful" qui avait Ă©tĂ© reprise par Louis Armstrong et Ella Fitzgerald. En 1956, Smith avait Ă©galement interprĂ©tĂ© un solo avec Ella sur la chanson “Sophisticated Lady”  de Duke Ellington. Smith vivait en Californie lorsque le producteur Norman Granz l’avait contactĂ© en 1957 pour enregistrer avec Dizzy Gillespie et Oscar Peterson pour les disques Verve. MĂȘme si Smith avait Ă©normĂ©ment ralenti Ă  la suite de problĂšmes de santĂ© consĂ©cutifs Ă  son abondante consommation d’alcool, il avait continuĂ© d’enregistrer jusqu’à sa mort.
En 1958, Smith avait fait partie des cinquante-sept musiciens de jazz qui avaient Ă©tĂ© immortalisĂ©s sur la lĂ©gendaire photographie intitulĂ©e ‘’A Great Day in Harlem.’’
AprĂšs s’ĂȘtre installĂ© Ă  Copenhague au Danemark en 1965, Smith s’était Ă©normĂ©ment produit en Europe. Il avait Ă©galement enregistrĂ© avec un de ses admirateurs, le violoniste suĂ©dois Svend Asmussen.
En 1965, Smith avait aussi enregistrĂ© l’album live ‘’Swingin’ Stuff.’’ TombĂ© malade au cours d’une tournĂ©e Ă  Paris, Smith avait le foie et l’estomac en charpie Ă  la suite de ses nombreux abus d’alcool. Ses mĂ©decins l’avaient mĂȘme qualifiĂ© de vĂ©ritable ‘’musĂ©e mĂ©dical.’’ AprĂšs s’ĂȘtre rĂ©tabli, Smith avait recommencĂ© Ă se produire sur scĂšne jusqu’à sa mort.
Stu Smith est dĂ©cĂ©dĂ© Ă  Munich en Allemagne le 25 septembre 1967. Smith a Ă©tĂ© enterrĂ© au Klakring Cemetery de Jutland, au Danemark. Bon vivant, Smith adorait raconter des histoires. Il aimait aussi les femmes, le whiskey et JĂ©sus-Christ. Mais la plus grande passion de Smith Ă©tait assurĂ©ment la musique. Dans un extrait de ses mĂ©moires malheureusement inachevĂ©s, Smith avait dĂ©clarĂ©: “Music starts where words leave off. And who tries to talk words about it, is missing the whole point.”
Smith s’est mariĂ© Ă  quatre reprises. De quinze ans plus jeune que Smith, Arlene Smith avait Ă©tĂ© la quatriĂšme et derniĂšre Ă©pouse du violoniste. Maintenant ĂągĂ©e de plus de quatre-vingt-treize ans, Arlene avait racontĂ© comment elle avait rencontrĂ© Smith en pleine tempĂȘte de neige Ă  Chicago Ă  la fin des annĂ©es 1950. Arlene expliquait:  
“He was offered a job for one night in San Francisco. The people there, they talked all the time. And he was broken-hearted—he was almost in tears. He said to the owner, he said, ‘They’re talking while I’m playing.’ And the owner said, ‘Well, this is San Francisco.’ “And Stuff said, ‘Well, I’ll fix that.’ So he turned the amplifier up as high as it would go. Played so loud they couldn’t talk. Then he brought the [volume] down, down, down, down, down—down to almost a whisper. When he got to that absolute silent place, he started to play. And there wasn’t a dry eye in the house. He could touch your heart so much.”
À l’époque, Arlene Ă©tait propriĂ©taire d’un magasin de livres. AprĂšs avoir entendu Smith jouer Ă  la radio, Arlene avait cru qu’il Ă©tait un ange. Arlene avait prĂ©cisĂ©: “The first time I ever saw him, he went around and kissed every woman in the nightclub. They were all with their boyfriends and husbands, and nobody seemed to object.” Arlene se rappelait Ă©galement qu’à l’époque, Smith Ă©tait propriĂ©taire de trois violons. Le violon favori de Smith Ă©tait surnommĂ© ‘’Big Red.’’ Arlene avait ajoutĂ©: “It was stolen at one point. He went into a great depression for a whole year, until he got it back.” Big Red Ă©tait une copie d’un Guarnerius fabriquĂ© au Michigan. Smith avait Ă©galement eu un Stradivarius, mais celui-ci avait Ă©tĂ© volĂ© aprĂšs que Smith se soit endormi dans le mĂ©tro de New York. Arlene expliquait: “At one time, he had a Stradivarius, given to him by Ann Sothern, the movie star. He was having an affair with her, and she gave him a Stradivarius. And he came home one night in New York, he fell asleep in the subway. When he woke up the violin was gone.” 
Blonde incendiaire, Sothern avait jouĂ© le rĂŽle d’une violoniste dans une comĂ©die romantique de MGM en 1943. Au cours de sa carriĂšre, Smith s’était d’ailleurs liĂ© d’amitiĂ© avec plusieurs vedettes d’Hollywood. AprĂšs avoir entamĂ© une liaison avec Sothern, Smith avait dĂ» se cacher sous le lit aprĂšs que le mari de cette derniĂšre soit arrivĂ© Ă  l’improviste. Sothern prĂ©cisait: “Her husband came home unexpectedly, and Stuff spent the night under the bed.”
Smith avait jouĂ© avec ‘’Big Red’’ durant environ vingt et un ans. AprĂšs la mort de Smith, le violon Ă©tait demeurĂ© dans son Ă©tui pendant les cinquante annĂ©es suivantes.
Un autre des violons de Smith Ă©tait un violon Ă©lectrique de couleur jaune. Le petit-fils de Smith, John, se rappelait d’ailleurs avoir jouĂ© de ce violon lorsqu’il Ă©tait enfant. La soeur de John, Cheryl, Ă©tait devenue par la suite chanteuse d’opĂ©ra. À la fin des annĂ©es 1960, la maison de Smith avait Ă©tĂ© la proie des flammes, et deux de ses violons avaient Ă©tĂ© emportĂ©s par le feu. Seul le violon jaune, qui Ă©tait conservĂ© dans un Ă©tui, avait Ă©chappĂ© Ă  l’élĂ©ment destructeur.
Au moment de sa mort, Smith s’était sĂ©parĂ© d’Arlene et vivait avec une jeune danoise nommĂ©e Eva LĂžgager. AprĂšs le dĂ©cĂšs de Smith, LĂžgager avait envoyĂ© ‘’Big Red’’ Ă  Arlene, qui l’avait fait parvenir Ă  son tour avec d’autres effets personnels Ă  un des fils du violoniste, Jack. Ce dernier est mort dans les annĂ©es 1980.
Smith avait Ă©galement eu deux enfants de son premier mariage.
Ironiquement, mĂȘme s’il avait Ă©prouvĂ© de la difficultĂ© Ă  s’adapter au bebop, Smith avait interprĂ©tĂ© un style de musique qui se situait Ă  mi-chemin entre le swing et le bebop. Smith est Ă©galement considĂ©rĂ© comme le premier violoniste Ă  avoir utilisĂ© des techniques d’amplication au violon. À l’époque, il Ă©tait particuliĂšrement difficile pour un violoniste de se faire entendre au milieu des trompettes et des saxophones. C’est d’ailleurs pour cette raison que Smith avait quittĂ© le groupe de Jelly Roll Morton dans les annĂ©es 1930.
C’est en se produisant au club Onyx Ă  la fin des annĂ©es 1930 que Smih avait commencĂ© Ă  jouer du violon Ă©lectrique. Un peu comme Charlie Christian Ă  la guitare, Smith n’avait pas tardĂ© Ă  dĂ©couvrir tout le potentiel de l’amplification pour son instrument. Le premier violon Ă©lectrique de Smith, un Guarneri d’une valeur de 5000$, Ă©tait sans doute une des explications de la puissance de son jeu. Le micro incorporĂ© (pick up) avait Ă©tĂ© conçu en 1948 par le guitariste et inventeur Harry DeArmond. Les violonistes de musique country avaient surnommĂ© le dispositif du nom de “fiddle bug.” DĂ©crivant le travail de Smith au violon Ă©lectrique, les historiens du jazz Len Lyons et Don Perlo avaient Ă©crit que le violoniste avait dĂ©veloppĂ© ‘’a bluesy, speech-inflected style that was quite distinct from the European-influenced approaches of Swing Era violinists Joe Venuti, Stephane Grappelli, and Eddie South.” Commentant Ă  son tour le jeu de Venuti, Smith avait dĂ©clarĂ©:   “I got some Venuti records and they were pretty, but they didn’t push me enough. I use my bow the way a horn player uses breath control and I may hit a note the way a drummer hits a cymbal!” 
Smith, qui avait Ă©tĂ© un des musiciens les plus originaux de l’histoire du jazz, avait inspirĂ© le commentaire suivant Ă  la violoniste Regina Carter:  ’’On the violin, or any other instrument. “When you hear him play, you can’t sit still—it swings so hard; He can go toe-to-toe with anyone. Even [with players] on other instruments—he swings the hardest.” Carter avait ajoutĂ©: “The violin, he’s making it talk. It makes you laugh. But then when he strikes it—unh!—when he does that with the bow, he makes everybody listen. It’s just like he’s the drummer at that point. He grabs your attention—and then he says something.”
©-2024, tous droits rĂ©servĂ©s, Les Productions de l’Imaginaire historique
SOURCES:
SCHULMAN, David. ‘’Chasing the Sound of Stuff Smith.’’ Strings, 16 mai 2018.
‘’Stuff Smith.’’ Wikipedia, 2023.
‘’Stuff Smith.’’ All About Jazz, 2023.
‘’Stuff Smith 1909-1967.’’ Encyclopedia.com, 2023.
0 notes
brownichu27 · 1 year ago
Text
#UnAñoDeAutoras: Arnal Ballester nos recomienda sus autoras favoritas
Irene SolĂ , Canto jo i la muntanya balla Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en DomĂšnec, el pagĂšs poeta. DesprĂ©s, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les histĂČries de les quatre dones penjades per bruixes. La SiĂł, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allĂ  dalt, a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitĂłs, anuncien la

Tumblr media
View On WordPress
1 note · View note
forayoff · 5 years ago
Photo
Tumblr media
Jour 8, qui sĂšme le vent. Cher journal, Jupiter nous attendait, dans les tournants menant jusqu'Ă  Onnion. il semblait remontĂ© aprĂšs sa dĂ©faite Ă  Champanges*. Nous goutĂąmes son amertume et sa fureur, rĂ©fugiĂ©s dans notre camion. Il y mettait du coeur. Nous Ă©tions dorĂ©navant trempĂ©s de sueur et de pluie. AprĂšs tout, la routourne avait peut ĂȘtre tournĂ©; un jour tu gagnes, l’autre tu perds. Il fallait prendre les choses avec philosophie. Nous gardions notre calme en Ă©coutant ce que la foudre avait Ă  nous dire, sans coup fĂ©rir. Nous fĂźmes donc notre dĂ©chargement un peu plus tard que d’habitude. La seule chose qui nous fit rĂ©ellement peur, en arrivant dans la salle, Ă©tait cette grande scĂšne Ă  la moquette vert pomme. AprĂšs examens approfondis, nous dĂ©couvrĂźmes qu’elle Ă©tait constituĂ©e d’un enchevĂȘtrement de trĂ©teaux, sur lesquels reposaient des planches en bois. Nous nous sommes donc installĂ©s Ă  mĂȘme le sol. Il y a eu discutions sur la scĂ©nographie. Lulu voulait garder les 5 panneaux de pin sculptĂ© reprĂ©sentant un genre de sapins, en fond de scĂšne. CachĂ© derniĂšre, on ne pouvait voir qu’une petite partie de son anatomie Ă  travers des petits trous. C’était rigolo. Cela n’était pas du goĂ»t de Titi qui les transporta Ă  l’autre bout de la salle. Lulu se laissa donc convaincre ainsi. L’heure a filĂ© Ă  la vitesse de la lumiĂšre, soit 299 792 458 mĂštres secondes dans le vide. il Ă©tait dĂ©jĂ  temps de jouer. Le public semblait joyeux, joueur et jovial ( triple J, comme dirait Lulu). En effet, certaines personnes nous regardaient, se concertaient Ă  voix basses, puis riaient plus ou moins fort. Cela m’a plu Ă©normĂ©ment. C’était donc ça le cĂ©lĂšbre trait d’Onnion, la culture de l’humour bio et savoureux, sans jamais tomber dans le vinaigre de la gauloiserie ou du mauvais goĂ»t. Pourtant j’ai bien failli avoir un fou rire avec Mif, qui, de sa console testait des effets de rĂ©verbĂ©ration Pink Floydien. Le concert prenait une couleur particuliĂšre. Le tom triggĂ©** de Titi faisait des siennes, les coups ne partaient pas toujours au bon moment. De mon cĂŽtĂ© le jack de ma guitare craquait. Mif a Ă©tĂ© obligĂ© d'intervenir pour le changer pendant « MĂ©morable ». il a fait ça bien et rapidement, en 2-2 il regagna sa console, comme il Ă©tait venu, en rampant. Le public pensa que cela faisait partie du show, rajoutant une part de fantastique Ă  notre prestation. Entre les chansons, Jupiter nous rappelait qu’il nous attendait Ă  la sortie, prĂȘt Ă  en dĂ©coudre, telle un sombre barbouze. Le public l’a bien senti et s’est mis de notre cotĂ©; applaudissant sur les temps 1 et 3. Nous terminions par "temps Morts" quand un dernier coup de tonnerre se fit entendre du cotĂ© de SamoĂ«ns, dans la vallĂ©e du Giffre, qui fut privĂ©e d’électricitĂ© instamment, jusqu’à aujourd’hui. Nous Ă©tions comblĂ©s. Nous rĂ©coltions les arĂŽmes de notre passion. Nous avons continuĂ© l’échange avec notre public aprĂšs le show. Lulu me secondait dans la vente de disques, attirant vers lui un public fĂ©minin d’ñge respectable. Cela ne plaisait pas toujours Ă  leur mari. Un monsieur Ă  moustache renchĂ©ri Ă  l’un de ces traits d’esprits par ce jeu de mot seyant : « parce que la pie-rouette » il enchaina par « vous avez jouĂ© Ă  Onnion mais vous n’avez pas fait de la soupe ». Lulu plissa ses petits yeux de martre, tĂ©moignant par lĂ  une lĂ©gĂšre fatigue, pendant que notre stock de CD s’amenuisait pour notre plus grands bonheurs. Aujourd’hui il a plu sur Morillon. Les tempĂ©ratures ont baissĂ©. Notre HĂŽtel domine la vallĂ©e, c’est assez joli. De grands oiseaux tournoient dans le ciel nuageux en trompetant, c’est l’heure de la sieste pour mes camarades, avant la pĂ©nultiĂšme date de cette folle aventure. Je t’embrasse depuis le dernier bastion des Alpes calcaires. Foray *voir post prĂ©cĂ©dent ** tom muni d’un capteur midi, ce qui permet par exemple d’entendre un cri de chamois lorsqu’on tape sur la peau du dit Tom.
0 notes
christophe76460 · 5 years ago
Text
Tumblr media
Mes amis meditons ensemble dans ( 1tessaloniciens4:14-18 ) " Car si NOUS croyons que Jesus est mort et il est ressuscité, croyons que Dieu ramenera par Jesus et avec lui tous ceux qui sont morts.
.....nous les vivants restés pour l'avenement du seigneur nous ne devancerons pas ceux qui sont morts.
Car le seigneur lui mĂȘme ĂĄ un signal donnĂ©s ĂĄ la voix d' un archange et ou son de la trompete de Dieu descendra du ciel , et les morts en Christ ressuscitĂ©rons premierement , en suite nous les vivants qui serons restĂ©s , NOUS serons tous ensemble enlevĂ© avec eux sur des nuĂ©es ĂĄ la rencotre du seigneur dans les airs et nous serons toujours avec le seigneur. "
*Mes amis bientot ce monde arriveront ĂĄ sa fin.
*Bientot Jesus Christ le fils de reviendra pour recompenser ses enfants.
* voila pourquoi j' insiste que nous allons cherchés å etre : 1. Souvé du pechés
2. Sanctifie par LE sang de Jesus.
3.Baptisé du saint esprit
4. Marché dans la crainte du seigneur.
Jesus viendra avec ses anges ou son dela trompetes , les morts en Christ ressuscitérons et les saints vivants seront tous enlevés dans les airs pour toujours avec notre souveur Jesus Christ.
**** Mes amis avant qu' il soit trop tards repentissons nous * cessons de voler , de mentir , abandonons le plaisir de ce monde conduira en enfer.
****A quoi sert ĂĄ un homme de gagner toutes choses s' il perde son amĂȘ?
****SEIGNEUR SOUVE TON PEUPLE DU PECHÉ ENFIN QU' IL NE FINISSE PAS DANS L'ENFER****
Amen!.....
0 notes
lacasilladenbas-blog · 5 years ago
Photo
Tumblr media
Lasanya de bolets amb beixamel de trompetes de la mort. #lasanyadebolets #beixamel #trompetesdelamort #menu #lacasilladenbas #garrotxa #lavalldenbas #cuinadeproximitat #dijousarrĂČs #cuinadetemporada #menjarbĂ© #menjarbo #postrescasolans #foodphotography #lovefood (en Restaurant la Casilla D'en Bas) https://www.instagram.com/p/BzNic1SCYQe/?igshid=1n95x02mc8mf0
0 notes
amateurchefstuff · 4 months ago
Text
Risotto amb trompetes de la mort
Ingredients per a 4 persones: 450g d’arrĂČs bomba 1 litre de brou d’au 20g de trompetes de la mort deshidratades Una ceba tendra Âœ pebrot verd Un all Oli d’oliva verge extra i sal Ÿ de got de vi blanc sec ParmesĂ  rallat PreparaciĂł: Temps estimat: 1 hora + 2 hores d’espera Primer de tot poseu les trompetes de la mort en un bol amb un got de llet. Deixeu-les hidratar com a mĂ­nim un parell

Tumblr media
View On WordPress
0 notes
fredborges98 · 7 months ago
Text
Bom dia!
Duas histórias para inspirar bons homens ou bons seres humanos diante da miséria de eleitores que não souberam e nunca saberão, por falta de educação, mudar o destino de uma nação e entregar para esses mesmos homens bons seus destinos.
SĂł quem passa pela experiĂȘncia de quase morte, sabe valorizar a vida e divide o pĂŁo com seu semelhante desconhecido, ser humano precisa amar ser humano!
E ser humano Ă© valorizar o que realmente importa!
Valorizar os honestos, íntegros, leais, fiéis por meio de exemplos e pråticas morais.
Impunidade e corrupção andam abraçadas!
Quem irĂĄ extingui-las?
Por: Fred Borges
Uma famĂ­lia judia chamada Karnofsky, que emigrou da LituĂąnia para os EUA, teve pena de um menino de 7 anos e levou-o para casa.
LĂĄ ele ficou e passou a noite nesta casa de famĂ­lia judia, onde pela primeira vez na sua vida foi tratado com gentileza e ternura.
Quando foi para a cama, a Sra. Karnovski cantou-lhe cançÔes de embalar russas, que ele cantou com ela.
Mais tarde aprendeu a cantar e tocar vĂĄrias mĂșsicas russas.
Com o tempo, essa criança se tornou o filho adotivo desta família.
O Sr. Karnofsky deu-lhe dinheiro para comprar o seu primeiro instrumento musical, como era costume nas famĂ­lias judaicas.
Mais tarde, quando se tornou mĂșsico e compositor profissional, usou essas melodias judaicas em composiçÔes como St. James's Hospital e Go Down Moses.
O menino cresceu e escreveu um livro sobre essa famĂ­lia judia, que o adotou em 1907. E orgulhosamente falava iĂ­diche fluentemente.
Em memória desta família e até ao fim da sua vida, ele carregou a Estrela de Davi e disse que nesta família aprendeu "a viver uma vida real e com determinação".
O nome desse menino era Louis Armstrong. Este menino chamava-se Louis "Satchmo" Armstrong. Louis Armstrong falava com orgulho iĂ­diche fluentemente e "Satchmo" em iĂ­diche significa "bochechas grandes", um apelido que alguns dizem ter lhe dado a Sra. Karnofsky!
Em 1964 ele atingiu o maior recorde de vendas, ultrapassando ainda as suas antigas gravaçÔes com "Hello, Dolly!". A mĂșsica ficou em primeiro lugar nos Top 10, fazendo com que Armstrong, com 63 anos de idade, a pessoa mais idosa a conseguir tal feito, destronando atĂ© os Beatles, que estavam, por 14 semanas seguintes, em 1Âș lugar. Antes de morrer, em 1971, andou por todos os continentes, exceto Oceania e a AntĂĄrctica, em digressĂŁo, ganhando o nome de "Embaixador Satch".
Que mundo maravilhoso!
What a Wonderful World!
Louis Armstrong morreu de ataque cardĂ­aco em 6 de Julho de 1971 com 69 anos em Corona, Queens, Nova Iorque, 11 meses apĂłs tocar o seu Ășltimo solo na Sala Imperial do Waldorf-Astoria.
As suas Ășltimas palavras foram: "I had my trumpet, I had a beautiful life, I had a family, I had Jazz. Now I am complete." ("Eu tive o meu trompete, uma vida linda, uma famĂ­lia, o Jazz. Agora estou completo.").
Outra HistĂłria.
Ele foi abandonado pelo pai aos 3 anos e cresceu com 3 padrastos diferentes. É dislĂ©xico. Seu sonho de se tornar jogador de hĂłquei foi destruĂ­do por um grave acidente. Sua filha morreu ao nascer. Sua esposa morreu em um acidente de carro. Seu melhor amigo, River Phoenix, morreu de overdose. Sua irmĂŁ lutou contra a leucemia.⁣ Sem guarda-costas e sem casas luxuosas, ele mora em um apartamento comum e gosta de passear pela cidade e Ă© frequentemente visto andando de metrĂŽ em Nova York.⁣ ⁣ ⁣
Quando estava rodando o filme “The Lake House”, ele ouviu a conversa de dois assistentes de figurino, um chorando porque perderia a casa se nĂŁo pagasse US$ 20 mil - No mesmo dia, Keanu depositou a quantia necessĂĄria em sua conta bancĂĄria. Em sua carreira, ele doou grandes somas a hospitais, incluindo US$ 75 milhĂ”es de seus ganhos com “Matrix” para instituiçÔes de caridade.⁣ ⁣ ⁣
Em 2010, no dia de seu aniversĂĄrio, ele entrou em uma padaria e comprou um brioche com uma Ășnica vela, comeu na frente da padaria e ofereceu cafĂ© para quem parasse para conversar com ele.⁣ ⁣ ⁣
Em 1997, alguns paparazzi o encontraram caminhando uma manhã na companhia de um morador de rua em Los Angeles, ouvindo-o e compartilhar sua vida por algumas horas.⁣
Às vezes os mais quebrantados são os que estão mais dispostos a ajudar os outros.
Este homem poderia comprar tudo e, em vez disso, todos os dias escolhe uma coisa que nĂŁo pode ser comprada: ser uma pessoa de valor.
Quem ele Ă©?
Keanu Reeves
Tumblr media Tumblr media
0 notes
tastatast · 1 year ago
Text
Tumblr media
El Celler de Can Roca
INTRODUCCIÓ
No es pot valorar igual un restaurant que visites per primera vegada que un en el que hi has fet una vuitantena d’àpats al llarg de 27 anys. Resulta mĂ©s fĂ cil parlar i fer sentĂšncies contundents d’una cuina que acabes de descobrir i d’un cuiner amb qui no hi sents cap lligam emocional que de cuines conegudes i persones apreciades. S’és mĂ©s agosarat i, per una falta de coneixement mĂ©s profund i un bagatge gustatiu absent, es tendeix a simplificar la descripciĂł, que estĂ  feta des d’un punt de vista actual, sense la perspectiva dels anys.
Tot i que els Ă pats que he fet a El Celler de Can Roca han anat sent cada vegada mĂ©s espaiats (24 Ă pats en els Ășltims 15 anys i en feia 2 de l’Ășltim dinar), la il·lusiĂł i l’emociĂł per tornar a veure en Joan i en Josep (bĂ©, i en Jordi tambĂ©) i les Ă nsies per fer-hi un nou Ă pat les segueixo sentint cada vegada que hi torno. Aquesta darrera visita, perĂČ, me l’he mirat d’una altra manera, com si prĂ cticament fos la meva primera vegada.
Tumblr media
Obert l’any 1986 (5 anys desprĂ©s que El RacĂł de Can Fabes d’en Santi Santamaria i 2 anys abans que el Sant Pau de la Carme Ruscalleda), Ă©s un restaurant que he viscut des del 1996, per tant, que conec des que ja tenia 1 estrella Michelin i no ben bĂ© des dels inicis, perĂČ sĂ­ que Ă©s un restaurant que he vist crĂ©ixer i que m’ha vist crĂ©ixer i del que sento que n’he pogut viure i gaudir la seva evoluciĂł.
Un restaurant que va néixer amb pocs recursos (encara recordo les cadires de fusta plegables i com ajuntaven les estovalles per falta d'unes de més grans) i que ha crescut a poc a poc, com feien abans els restaurants. La primera estrella va tardar 9 anys, la segona 7 i la tercera encara 7 anys més, quan ja feia 23 anys que havien obert. Per força, el tarannà dels germans Roca, la seva manera de fer i de ser i la visió de la cuina ha de ser ben diferent d'aquests nous restaurants oberts per joves cuiners de menys de 25 anys que han fet breus estades a grans restaurants i que obren els seus locals ja sent patrocinats per multinacionals i triant l'agÚncia de comunicació abans que el forn. El creixement d'El Celler de Can Roca s'ha fet des de la prudÚncia que els caracteritza i sempre tocant de peus a terra.
L’ÀPAT
Serveixen una tovallola humida calenta per a les mans. No em caldria.
15 APERITIUS.
Escudella amb àspic de verdures i carn d’olla i trompetes de la mort (2021).
Per una banda, un petit bol amb una escudella fumada amb fusta d’alzina al forn de fang (un forn nou que tenen inspirat en els de Salta de l’Argentina i dissenyat per un catalĂ  o en els forns de 6 metres d’alçada del Mannix, tot i que aquests Ășltims siguin de adobo, de fang) i, a la part de sobre, una crema força escumosa de vi de Jerez. Servida calenta, de textura sedosa i amb una destacable densitat. Es notava tant el Jerez com la part fumada. IncreĂŻblement deliciosa.
Tumblr media
Per altra bada, per a menjar amb les mans, un dauet d’un àspic fet amb les verdures i la carn d’olla de l’escudella. Una preparació gelatinosa, servida freda, amb dos trossets de fulles de col a cada banda i amb una mica de trompetes de la mort a sobre.
Brioche de tĂČfona (2009).
Brioix fermentat, fet al vapor i farcit amb una mena de maionesa de tĂČfona, en aquesta ocasiĂł, amb tuber melanosporum de la Vall de LlĂ©mena (entre el GironĂšs i la Garrotxa). Especialment deliciĂłs: tebi, amb un farciment cremĂłs i ben gustĂłs de tĂČfona, bravo per la tĂČfona de la riera de LlĂ©mena! AixĂČ sĂ­, pel color no semblava melanosporum, era ben blanca (d’un color blanc que semblava d’una altra varietat i no pas perquĂš estĂ©s immadura) i servida pelada; pel gust sĂ­, semblava melanosporum, ben curiĂłs. 
Tumblr media
EntrepĂ  gelat de tĂČfona (2022).
Un fals entrepĂ , una merenga seca feta amb tĂČfona, farcida amb un gelat de tĂČfona i per sobre, una mica de tĂČfona ratllada a bastonets. Que lleuger (de pes) i intens de gust! DeliciĂłs.
Tumblr media
Els segĂŒent 5 aperitius vĂ©nen a sobre d’una pedra monolĂ­tica que fa de lĂ­nia del temps, un resum dels moments mĂ©s importants de la histĂČria d’El Celler de Can Roca. D’esquerra a dreta:
Caneló de pularda (2001), representa la fundació del CCR l’any 1986 quan en Joan i en Josep es van separar del restaurant familiar. 
Tumblr media
Un trosset de canelĂł amb parmesĂ , cruixent i gustĂłs perĂČ no estava calent.
Calamar a la romana (1997), representa l’any 1997 quan van rebre la primera estrella Michelin i el restaurant va començar a tenir mĂ©s anomenada. TambĂ© va ser l’any que van fer una primera reforma.
Tumblr media
La seva versió d’una tapa clàssica com els calamars a la romana. Un cruixent de blat de moro (que em va fer pensar en els cruixents d’amilopectina del Disfrutar per la seva fragilitat) farcit amb un tàrtar de calamar i acabat amb una pols de cítrics per sobre.
Raor fregit amb emulsiĂł de bergamota (2012), representa l’any 1998 quan en Jordi va acabar els estudis a l’Escola d’Hosteleria i es va incorporar a l’equip de pastisseria, si no recordo malament, com a ajudant del gal·lĂšs Damian Allsop.
Tumblr media
Un rasor fregit amb tempura, amb les escates fregides per sobre que va passar sense pena ni glĂČria. No vaig notar la bergamota.
Mar i muntanya vegetal, representa l’any 2007 quan es van traslladar a Can Sunyer, nova ubicació i actual localització del CCR.
Tumblr media
Una tartaleta cruixent, primíssima, finíssima, amb una mousse de plàncton a la base molt refrescant. Per sobre, herbes, algues, brots, flors
 Molt bo, amb gust marítim, iodat.
Magdalena de pollastre a l’ast (2022), representa l’any 2020 quan van haver de tancar uns mesos pel confinament i van aprofitar per a fer una reforma ampliant l’aforament del menjador i millorant els equipaments de la cuina.
Tumblr media
La seva versiĂł del pollastre a l’ast, amb una base cruixent feta amb la pell del pollastre, que era un pĂšl basta, perĂČ el patĂ© de la farsa estava bĂ©. GustĂłs. 
A continuaciĂł, una seqĂŒĂšncia del Mediterrani per a representar els seus gustos i els seus paisatges.
PinyĂł amb rovellons (2016).
Servit des d’una cullera, un rovellĂł fet a la brasa, un purĂ© de rovellons a la punta de la cullera, una llet de pinyons ben cremosa i una mica de fonoll i julivert.
Tumblr media
El rovellĂł era insĂ­pid, tenia mĂ©s gust de pinyons. Tant bo que m’ho imaginava i no em va entusiasmar.
Olivada: aloreña, cordobesa, cornicabra, kalamata i verdial amb piparra (2018).
La seva versió de l’olivada. Petites esferes fetes amb 5 varietats diferents d’oliva, acompanyades amb una làmina de gelatina d’oliva gordal i amb un trosset de piparra. A sota, un gelat de l’aigua de les olives.
Tumblr media
Feia l’olor d’aquests bols gegants d’olives de les botigues de salaons, olives i bacallĂ . El gelat de l’aigua de les olives era poc fred i mĂ©s aviat gelatinĂłs, no en diria gelat d’aquesta elaboraciĂł, sinĂł fins i tot una mena de mousse/emulsiĂł emmotllada i sĂČlida. El trosset d’oliva gordal era massa picant, coent, un picant cĂ lid perĂČ excessiu.
Ostra Ying Yang (2011).
Dos dauets d’una ostra Gillardeau feta al vapor acompanyada amb dues salses d’all a la base, un ajoblanco (el Ying) i una salsa d’all negre, fermentat (el Yang). Per sobre, unes boletes de gelat d’all.
Tumblr media
Els dos dauets d’ostra tenien una textura dura/rĂ­gida rarĂ­ssima, molt diferent perĂČ em va agradar moltĂ­ssim, que curiosa.
Un plat que em va fer pensar en la seva “truita de caviar” (si no recordo malament, diria que era caviar d'arengada) del 1998 on tambĂ© unia la sal del mar amb la dolçor de la terra. En aquest cas, la sal de l’ostra amb la dolçor de l’all.
Tota la gamba. Gamba marinada en vinagre d’arrĂČs suc del cap i potes cruixents (2012).
Un dels grans clĂ ssics d’El Celler que hem menjat amb tantes i tantes delicioses versions i que tant hem menjat en format plat com en format aperitiu. Una cullera de fusta amb tres trossets de gamba vermella de PalamĂłs, un dels productes mĂ©s emblemĂ tics de la regiĂł. Acompanyada amb un suquet dels caps i una veloutĂ©e d’algues. Per sobre, caviar de cĂ­trics i les potes fregides.
Que bo! Tal com diu el nom veloutĂ©e, quina textura mĂ©s avellutada! BonĂ­ssim. Permeteu-me un punt de grandiloqĂŒĂšncia dient que tenia la sedositat de les millors anyades de ChĂąteau Margaux (begudes al moment clau, just i idoni) i dels millors Chambolle-Musigny.
Tumblr media
Cotna de porc i parpatana de tonyina marinada (2019).
Un mar i muntanya, una cotna de porc amb uns trossos d’anous tendres, aranja i nyàmera. A sobre, parpatana de tonyina de Balfegó marinada amb un caldo de cítrics i salsa de soja. A dalt de tot, una finíssima làmina d’aranja (pomelo). Per a menjar amb les mans.
Tumblr media
La cotna de porc va quedar remollida pels sucs que desprenia la parpatana, que era poc greixosa i estava molt equilibrada amb l’acidesa de l’aranja.
El nostre cambrer es va presentar, l’Oriol Riera (Uri).
Bolet fetge de bou al Jerez (2023).
Un bolet originari d’Anglaterra, tot i que aquest era cultivat al Parc Natural del Montseny, servit laminat, com si fos un sashimi, amb una crema del mateix bolet, un trosset d’avellana i ruixat amb un perfum de Jerez.
Tumblr media
Un bolet un pĂšl llefiscĂłs (no ho dic com a caracterĂ­stica despectiva). Em va sobrar la mitja avellana, massa dura i gustosa. Un plat que em va fer pensar en un clĂ ssic de la casa com sĂłn els “Ronyons al Jerez”, podrĂ­em dir que Ă©s com una versiĂł d’aquest plat. 
TorrĂł de foie (2005).
L’Ășltim aperitiu, les postres d’aquest primer apartat de l’àpat.
Tumblr media
Un clĂ ssic del restaurant, un plat especial perquĂš Ă©s el primer que van fer en Joan i en Jordi conjuntament, unint els dos mĂłns, el salat i el dolç. Un bombĂł de cacau, foie gras, avellanes, una mica de tĂČfona i una reducciĂł de Pedro XimĂ©nez. Amb una mica de pa d’or comestible per sobre.
Fins aquĂ­ els aperitius.
Quin bon començament, quantes tĂšcniques que ja han utilitzat i que ben executades i aplicades i, a mĂ©s, tots els aperitius amb el seu estil tan marcat! Quants plats gaudits, menjats i re-menjats que, aquesta vegada, ens presenten en format aperitiu! Hi ha mĂ©s histĂČria, tĂšcniques, gustos i complexitat en aquests increĂŻbles 15 aperitius que a molts menĂșs sencers de grans restaurants. Brillant començament. Per la quantitat i qualitat, podrĂ­em parlar d’uns aperitius a l’estil Andreas Caminada o Rasmus Kofoed (Geranium). Una mena de resum compactat i amb una densitat d’idees meravellosa i impactant.
EL MENÚ
Serveixen els 3 pans (el blanc, el d’olives i el brioix de tomĂ quet). Demanem, tambĂ©, el brioix d’olives, que sempre Ă©s molt millor que el de tomĂ quet, Ă©s mĂ©s cruixent.
“Males herbes”. Mató d’ortigues, salsa d’ortigues, sorbet de fonoll de mar i plàncton, ajo blanco, herbes de temporada. 
A la base, una crema d’ortigues amb una mica d’ajoblanco i unes tàperes. Al centre, un mató d’ortigues amb mascarpone (un formatge fet amb la nata i no amb la llet) i espàrrec verd. A la part de dalt, un gelat de fonoll “arrebossat” amb fulles de pi a la brasa, diferents brots de temporada i una mica d’ametlla laminada.
Tumblr media
Un plat poc aromĂ tic i amb un gust predominantment lĂ ctic que semblava l’“oli” de la mantega desfeta. És una llĂ stima que el gust d’ortiga no fos mĂ©s intens, ja que sĂłn unes fulles que habitualment no mengem. Tot i aixĂČ, no treu que el plat fos molt bo. El gelat, per sort es va desfer rĂ pidament i, barrejat, fent de salsa, hi quedava molt bĂ©.
Ceps amb avellanes. Gelatina, mousse i consomĂ© de ceps, avellanes cuites, avellanes torrades, kumquat confitat, ceps a la brasa de llenya d’alzina, ceps en escabetx, llet d’avellanes, cafĂš i regalĂšssia.
Flor de ceps amb avellanes. Al centre, simulant 4 pĂštals, unes elaboracions fetes amb una fina lĂ mina de gelatina (feta a partir d’un consomĂ© de ceps a la brasa) que enrotlla una mousse, tambĂ© de ceps. A sobre, un mica de kumquat confitat i una fulla verda. El punt de l’esquerra, una reducciĂł de regalĂšssia; el punt fosc de la dreta, una reducciĂł de cafĂš. Acompanyat, tambĂ©, de mitja avellana tendra, mitja avellana torrada i dos trossets de cep (que devien ser els escabetxats). A taula, serveixen la crema d’avellanes.
Tumblr media
Una mena de declinació bulliniana del Disfrutar, en aquest cas, de ceps i avellanes. El plat feia l’olor de ceps que sempre em mareja, com dels ceps secs, deshidratats. La crema d’avellanes era ben avellutada, fent un joc de textures molt agradable amb la gelatina i la mousse escumosa. El kumquat, la regalùssia i el cafù no es notaven i vaig trobar molt adequada la mida ben petita dels dos trossets d’avellana. Un plat molt bo que trobo que milloraria si la crema se servís una mica calenta, li aportaria calidesa.
Cor d’endívia a la brasa. Endívia encurtida, salsa d’endívia, toffee d’endívia, ganache de nous, crema d’aranja, gelat de garum.
El cor d’una endĂ­via fet a la brasa. A la part de dalt (les dues llĂ grimes), una salsa d’endĂ­via envinagrada i una salsa d’endĂ­via amb Jerez. Els dos puntets taronges, una crema d’aranja i els dos puntets grocs, una crema d’anous. A baix, d’esquerra a dreta, un farcellet d’endĂ­via envinagrada, un trosset d’anou garrapinyada i, finalment, un gelat de garum fet amb llet de la Granja La Selvatana de Campllong. Pregunto per quĂš el gelat Ă©s blanc si Ă©s de garum i sembla ser que Ă©s perquĂš rebaixen el garum degut a que hi ha gent que el troba massa intens (si Ă©s veritat, Mare de DĂ©u com ens hem de veure!).
Tumblr media
El plat feia olor de mantega, perĂČ no perquĂš l’endĂ­via portĂ©s mantega sinĂł per la salsa de dalt, que no era una salsa d’endĂ­via envinagrada, tal com ens havien cantat, sinĂł una salsa d’endĂ­via amb una mena de beurre noisette. La salsa marrĂł de baix tenia gust d’avellana i una textura cremosa/greixosa (de greix vegetal com una crema d’alvocat o un tahini, per exemple). El farcellet d’endĂ­via de baix a l’esquerra semblava colĂČnia, tenia un gust artificial i una textura crocant, semblava cru. El trosset d’anou caramel·litzada, molt bo. El gelat de garum no tenia cap mena de gust, ni de peix ni d’olives ni de salabror ni de res i tenia, a sota, uns trossets d’aranja (les boletes d’aranja). AixĂČ sĂ­, el gelat es va desfer rĂ pidament i tot barrejat, amb les altres salses i la densitat de la salsa cremosa d’avellana, era molt bo. Em segueixo preguntant per quĂš el gelat de garum era blanc: com el rebaixen? El descoloreixen? La recepta de quin tipus de garum segueixen? QuĂš Ă©s per a ells un garum: una pasta d’anxoves, una mena de tapenada o una salsa de peix barrejada amb vi, vinagre, pebre i oli? El que estĂ  clar Ă©s que no s’assemblava pas al garum del Motel que tots tenim com a referent ni al garum d’olives negres d’Els Tinars, per exemple.
Un plat que, tot i que semblava que l’endĂ­via era l’element principal, entre la mantega, el gelat, la crema d’avellanes i els puntets taronges cĂ­trics, semblaven mĂ©s unes postres d’en Jordi que un plat salat. PerĂČ aixĂČ cada dia queda mĂ©s difuminat; mengem postres sense sucre afegit i postres amb enciams o greix de pernil (com al BagĂĄ) o amb bolets o vieires (com al Contraste) o la “ceba amb pralinĂ© salat d’ametlles” del Tohqa o la pell de morena i el “pernil” de ventresca de tonyina de l’Aponiente o, en definitiva, com el nou concepte de “Dessert Dining” del Coda de BerlĂ­n, per exemple.
Anguila amb carbassa, consomĂ© d’anguila, farcell de carbassa i compota especiada. 
Per a començar, un farcellet de carbassa farcit amb un chutney de carbassa i anguila fumada, embolcallat amb una lĂ mina prĂ cticament crua i de textura crocant de carbassa. A continuaciĂł, a l’esquerra, un dauet d’anguila a la brasa d’alzina acompanyat d’un purĂ© de carbassa. A la base del plat, un consomĂ© d’anguila, les llavors de la carbassa torrades i un oli de brases d’alzina. Una anguila tendrĂ­ssima perĂČ ferma i, a la vegada, sucosa/oliosa, una cocciĂł brillant!
Tumblr media
Carxofa amb emulsió de regalÚssia, puré de llimona, crema de formatge de cabra, salsa de carxofa especiada, puré de carxofa amb xips de carxofa, menta i fulles de críexens.
Segons ens van comentar, era un plat que havien estrenat el dia anterior. 
Tumblr media
Un trosset de cor de carxofa confitat. Al centre, un puré de carxofa, un crumble de les xips de carxofa i, a sobre, una flor, uns pÚtals delicadíssims, laminant molt finament la carxofa. Una crema de carxofa, un vermut de carxofa i uns detalls de menta i de llimona.
La salseta blanca tenia un gust lĂ ctic, com de formatge de cabra. El crumble de carxofes no tenia gust de mantega, les xips devien estar fregides i prou, tenia gust de carxofa i d’oli i tambĂ© tenia l'astringĂšncia caracterĂ­stica de la carxofa. El punt de menta, excel·lentment posat. Per primera vegada a la vida, trobo que tĂ© sentit el fet de posar la quantitat justa (extremadament petita) de cada ingredient al plat per tal que aporti el punt just de gust i no emmascari la resta d’ingredients i elaboracions del plat. De totes maneres, no tot s’hi val, normalment les racions sĂłn injustificadament petites impossibilitant la degustaciĂł completa.
Tubercles de tardor. Guisat de nyàmera, demiglace de nyàmera, escuma de nyàmera, salsifí amb mantega i pebre negre, salsifí envinagrat, puré de xirivia al cafÚ, brou de nyàmera, cruixent de patata violeta, patata groga i pols de la pell fregida de la nyàmera. 
Un plat a base dels quatre tubercles més habituals a la comarca del GironÚs: la patata (Monalisa i violeta), la nyàmera, el salsifí i la xirivia.
Tumblr media
A la part de dalt, dos cruixents de patata violeta i dos de patata Monalisa, aquests Ășltims molt mĂ©s fins que els de violeta. Al centre, una escuma de nyĂ mera amb una pols de nyĂ mera per sobre i, a la base, una demi-glace de nyĂ mera que quedava una mica amagada a la vista. Al costat, uns detalls de xirivia fregida i unes lĂ mines de salsifĂ­ saltejades amb mantega (les enrotllades) que semblaven cruetes, eren ben crocants. Un plat que feia caliu, ben amable i ben bo, fĂ cil, agradable. 
Un plat que em va fer pensar en L’Horta de Tavertet, que tambĂ© treballa amb tubercles de gustos mĂ©s complicats que la patata, com la nyĂ mera (hi ha gent que la troba molt metĂ l·lica com la carxofa) o mĂ©s com el salsifĂ­ i la xirivia. Tot i aixĂČ, en Jordi Coromina, encara que tambĂ© els cuini amb mantega, aconsegueix gustos mĂ©s intensos i mĂ©s extrems, jugant mĂ©s amb les acideses, les amargors i els greixos que no pas en Joan Roca, amb aquesta intensitat gustativa mĂ©s equilibrada i, de vegades encorsatada, de l’haute cuisine.
Veloutée, flam i flamet de garotes amb garotes, puré de coliflor, coliflor envinagrada, toffee de coliflor, crema de llimona i brots de fonoll.
Garoines amb coliflor. Recomanaven que ho mengĂ©ssim de dreta a esquerra, cosa que em sobte, jo tendeixo a anar d’esquerra a dreta. 
Tumblr media
Diferents elaboracions de garota (de dreta a esquerra): una gelatina, un flam i un flamet (tocinillo) i, al centre, dos trossets de la garota al natural. Ho acompanyaven a mĂ  dreta amb una salsa de garoina a la brasa; a dalt i a baix, amb uns puntets de purĂ© de llimona; i a l’esquerra, amb una coliflor laminada. Tot plegat ho acompanyaven amb un toffee de coliflor (la salsa de dalt).
Em vaig preguntar si aquesta combinaciĂł tant poc habitual es tractava d’una harmonia aconseguida grĂ cies als estudis que s’han fet en cuina a nivell molecular. Per aixĂČ, vaig preguntar si el plat havia sorgit a partir de les garoines o va ser al revĂ©s, a partir de la coliflor. Segons em van dir, sembla que quan van estar fent proves amb diferents elaboracions de coliflor (fermentada, etc.) per un plat que feien de coliflor amb litxis, el punt caramel·litzat del toffee els va recordar el gust de la garota. M’imagino en Joan i tot l’equip fent proves amb coliflors i tambĂ© penso en la coliflor amb l’Occo del Disfrutar o la coliflor d’en Niko Romito. És curiĂłs, m’imaginava que el procĂ©s havia sigut a la inversa: que menjant garoines va pensar en la coliflor. Saber com va sorgir la idea d’un plat i conĂšixer-ne tot el procĂ©s de desenvolupament fins que es presenta a la taula Ă©s un tema que cada vegada m’agrada mĂ©s saber, trobo que diu molt de l’estil, el pensament culinari, el contingut i la grandesa d’un cuiner perĂČ que tambĂ© parla de la seva manera de pensar. Fa que la recepta no sigui el mĂ©s important, sinĂł com arribar fins a ella. M’agrada com raonen els seus propis plats cuiners tant diferents com en Francesc FortĂ­ (a Del Gormand i del Llamenc) i en Pedro SĂĄnchez (a El equilibrio del sabor), transmeten autenticitat. 
El plat feia olor de garoina. La salsa de dalt, el toffee lĂ­quid, semblava una beurre noisette, no vaig pas notar la coliflor. La salsa de baix a la dreta tenia gust de garoina. El cĂ­tric del purĂ© de llimona era molt olorĂłs, d’una aromĂ tica semblant a la dels cĂ­trics de l’Uliassi. No sĂ© pas com deuen tractar la llimona per aconseguir aquest bon sabor. Potser, per aprofitar les pells dels cĂ­trics, els afegeixen pectinassa per evitar amargors i potĂšncia? El que no vaig saber trobar va ser la diferĂšncia entre el flam de garota i el tocinillo de garota, em van semblar la mateixa elaboraciĂł: sĂČlida, emmotllada, tova i mĂ©s gelatinosa que una mousse. En resum, un plat bonĂ­ssim perĂČ massa petit.
PÚsols amb sépia i sake amb suc de sépia, crema de llevat i pols de tabella de pÚsols i mandonguilles de sépia. 
Un plat de la cuina catalana tant bo com la sĂ©pia amb pĂšsols, en aquest cas, a base d’uns pĂšsols llĂ grima i ben primerencs de Blanes (desprĂ©s ens van dir que eren del seu hort, d’hivernacle) i amb tres mandonguilles de sĂ©pia soasadas excel·lentment (sense emmascarar, tot i que es notava el gust de la tĂšcnica de cocciĂł) que em van fer pensar (salvant les distĂ ncies) en la brillant sĂ©pia marinada amb sal i sucre i presentada com si es tractĂ©s de l’arrĂłs d’un nigiri del Lido84. Al fons del plat, una salsa de sake i una salsa de llevat ben cĂ lides, t’abraçaven, que bones, feien com de mantega sense emmascarar els pĂšsols que, per cert, tenien una textura crocant que explotava de crus. Genial!
Tumblr media
Ceba amb calamars de potera. Calamars de potera a la brasa d’alzina, escalunya rostida, escalunya farcida, ceba tendra guisada, purĂ© de ceba Figueres fumada, salsa de ceba morada, salsa de ceba blanca, ceba a l’Oporto, suc concentrat de ceba, tremella (bolet d’orella blanca), taronja i curri.
Un calamar de potera fet a la brasa d’alzina (excel·lent cocciĂł i textura) i acompanyat, per sobre, amb una pols de ceba cremada i, a sota, amb un consomĂ© del mateix calamar (salsa lĂ­quida blanca, bonĂ­ssima) i uns trossets de fulla de col. A l’esquerra, uns puntets de purĂ© de ceba blanca i de purĂ© de ceba Figueres. A mĂ©s, tres elaboracions amb ceba (de baix cap a dalt): una duxelle de xampinyons i xalota, una xalota a la brasa i la xalota confitada amb una mica de cĂ­trics (es notava el gust cĂ­tric). Per Ășltim, uns trossets de bolet d’orella blanca macerats amb un caldo de ceps, prĂ cticament imperceptibles.
Tumblr media
Els xampinyons i la xalota de la duxelle estaven tallats tant finament i tant estofats que la quenelle era pràcticament un puré, tenia gust de xampinyons i li donava densitat al plat, que bo! A més, li aportava el punt del gust del socarrat dels calamars encebollados.
Una mena de deconstrucciĂł d’un plat de cuina tradicional com els calamars amb ceba, un plat on hi ha memĂČria, tradiciĂł i cuina catalana.
Angula tartufo.
Unes angules del Ter que fan amb un pilpil amb tĂČfona blanca d’Alba.
Tumblr media
En principi, les angules els arriben amb aigua i les posen a una gasa amb tabac i aigua calenta, la manera de matar-les perquÚ quedin més netes.
Un plat del que en tenia mĂ©s bon record, trobo que les angules van ser poc gustoses i que la qualitat o la maduresa o el que fos del tartufo bianco d’Alba (si Ă©s que era d’allĂ ) no brillava, no era ni aromĂ tica ni, per descomptat, gustosa. Sempre he menjat molt millors angules a Ca l’Enric, sense anar mĂ©s lluny, perĂČ tambĂ© s’ha de dir que sĂłn d’orĂ­gens diferents. Em va agradar que la vaixella estĂ©s calenta.
Peix del dia curat amb naps, salsa de koji, nap kabu glacejat amb llavors de coriandre, nap negre envinagrat, nap fermentat, vinagreta de llima, quefir i citronel·la, oli de ruca amb llavors de fonoll i sake.
Ens expliquen que Ă©s la seva versiĂł d’un suquet de peix. Diuen que treballen amb diferents pescadors del Parc Natural del Cap de Creus (desprĂ©s ens van confirmar que era de Blanes) i que, segons la pesca del dia, cuinen un peix o un altre. Caram, ni que fos una proesa aixĂČ! En aquest cas, era un trosset d’un filet de dĂ©ntol fet a la brasa (era al Josper). A taula, en cap moment ens van dir que el dĂ©ntol estĂ©s prĂšviament curat. Anava acompanyat amb uns trossets diminuts de naps, de poma i d’unes gotes d’oli de ruca. A l’esquerra, nap negre fermentat i, a la dreta, nap envinagrat.
Tumblr media
PerĂČ que cuit! El dĂ©ntol era sec i salat, sort de les gotetes d’oli de ruca, que el van hidratar una mica. La part de dins de la pell, per sort, encara conservava una mica del propi greix perĂČ vaja, res de l’altre mĂłn. A mĂ©s, tot i que ens van dir que nomĂ©s estava fet al Josper, sobretot la pell tenia gust del gas del bufador, ves a saber si li van donar un toc final per “perfumar” la pell del pobre dĂ©ntol.
Un plat bast que no demostra gaire respecte pel producte. Com pot ser que amb l’elegĂ ncia i subtilesa que sempre demostren presentin un peix aixĂ­? A mĂ©s, evidentment, va arribar fred. Em pregunto si el devien coure sencer o ja filetejat al Josper. Potser el van fer ja filetejat i per aixĂČ tampoc tenia gaire gust. SĂłc partidĂ ria de coure els peixos sencers, amb les espines, que sempre li aporten intensitat gustativa i els seus propis sucs. AixĂČ sĂ­, almenys van mantenir la pell del dĂ©ntol i encara estava enganxada a la carn, que de vegades ens arriba a taula desenganxada. En qualsevol cas, trobo que la seva cuina i el seu format no sĂłn adequats per a servir aquest tipus de peces. Menjar un dauet d’un filet d’un peix no sĂłn bones maneres, ni de cuinar, ni de menjar ni de servir. A mĂ©s, era un plat que no tenia res a veure amb un suquet, ni deconstruĂŻt ni versionat ni revisat ni adaptat ni res de res. Per a mi aixĂČ no Ă©s alta cuina.
Faltaven 10 minuts per les 16h i, en aquest punt de l’àpat, hi va haver molts minuts entre plat i plat.
Perdiu amb col. Pit de perdiu amb salsa de perdiu al perfum d’oloroso, pilota de perdiu amb col, demiglace de col, col fermentada, sùrum de parmesà, emulsió de kale, kale fregida, gel d’estragó i perles d’anxova i all negre.  
Un plat de col amb perdiu. Unes supremes de perdiu caramel·litzades amb una reducciĂł de la prĂČpia perdiu a la part de dalt. A sota, un gel d’estragĂł, una fulla de col bullida i una salsa de col i perdiu. Finalment, xucrut amb parfait de perdiu i unes fulles de kale fregides i cruixents.
Tumblr media
D’entrada, ja nomĂ©s per l’estĂštica, va ser inevitable no pensar en la fulla de brĂČcoli d’en Niko Romito. AixĂČ sĂ­, en aquest cas, era de col i molt mĂ©s barroca, tal com Ă©s la cuina d’en Joan, amb una pila d’ingredients per sobre; la d’en Joan tambĂ© duia un gel d’estragĂł enlloc de la reducciĂł d’anĂ­s del Reale.
En definitiva, uns sashimis de perdiu freds i cruets per dins que no em van dir res. La quenelle de perdiu era molt bona, entenc que devia ser el parfait de perdiu. La col de la base tenia gust d’alguna espĂšcie molt bona, anĂ­s o fonoll mĂ©s que estragĂł. Una bona versiĂł de la perdiu amb col. 
Escamarlà amb parfait de pularda. Mar i muntanya. Suc de rostit de pularda, cruixent de pell de pularda, bisquet d’escamarlà, parfait de fetge de pularda, algues envinagrades, fonoll de mar envinagrat. 
Un mar i muntanya a base de la cua d’un escamarlà i pularda de Brùsse (intentant esbrinar amb quin productor en concret treballaven, van aclarir que no era de Brùsse, sinó del Penedùs, de Cal Nadal, un molt bon productor que he gastat alguna vegada per casa). D’acompanyament, unes algues envinagrades i fonoll de mar envinagrat que aportaven diferents textures; una salsa a base del suc de la pularda rostida; la pell de la pularda fregida, ben cruixent; uns trossets de llesca de pa torrat i fregit que eren un pa d’espùcies fregit; una escuma d’all i julivert; i una maionesa de nyora (els puntets de salsa de color taronja).
Tumblr media
El plat feia olor d’algues. L’escamarlĂ  tenia un molt bon calibre, estava molt ben cuit, cruet, carnĂłs, molt bo perĂČ estava fred. 
El cercle de la base era un parfait (teĂČricament, perquĂš per a mi un parfait Ă©s mĂ©s semblant a un gelat o un biscuit glacĂ© que a un flam) fet amb el fetge de pularda, una elaboraciĂł tant bona i tant poca quantitat, impossible de gaudir. Un mar i muntanya amb mĂ©s mar que muntanya i on la pularda hi era mĂ©s en esperit que de cos present, Ă©s a dir, que no la trobĂ vem de manera sĂČlida, de carn i ossos.
Segueix llegint la 2ÂȘ part de la crĂČnica.
______________________________________________________________
TraducciĂłn automĂĄtica del artĂ­culo en castellano
Automatic translation of the article into English
0 notes
soporhj1 · 6 years ago
Text
CrĂŽnica
Nomes das cidades de Minas Gerais
 BEM BOLADO
Em letras maiĂșsculas estĂŁo os nomes das cidades do Estado de Minas
Parabéns para o autor, ou a autora desta CARTA MINEIRA.
  Prezado amigo TEÓFILO OTONI.
Nesta VIÇOSA manhĂŁ de primavera,  de onde se contempla um BELO HORIZONTE, um CAMPO BELO e MONTES CLAROS, e, ainda,  neste ambiente FORMOSO de nossa terra, quando se pode contemplar tambĂ©m, pela madrugada, a ESTRELA DALVA, escrevo-lhe para colocĂĄ-lo a par dos Ășltimos acontecimentos.
No Ăąmbito familiar, a nossa prima LEOPOLDINA, ESPERA FELIZ dar a LUZ a seu primeiro filho que, se for homem, se chamarĂĄ ASTOLFO DUTRA e JANUÁRIA, se mulher. Para cuidar do rebento, ela contarĂĄ com abnegação da sua governanta MOEMA. Mas, enquanto ela aguarda seu bebĂȘ, lava roupa tranqĂŒilamente nas BICAS existentes em um RIO NOVO, afluente do RIO ACIMA, que passa pelas terras de DONA EUZÉBIA, naquele LARANJAL, perto da CAPELA NOVA, onde, na hora do RECREIO, a meninada sobe na PONTE NOVA, para pescar LAMBARI e PIAU e soltar PAPAGAIOS.
A prima NATÉRCIA comprou uma casa na rua ANTONIO DIAS, perto da casa do ANTÔNIO CARLOS. VocĂȘ jĂĄ sabia?Orou a Jesus de NAZARENO em agradecimento, ajoelhada aos pĂ©s da SANTA CRUZ DO ESCALVADO no alto do MONTE SIÃO, que fica lĂĄ para as bandas da GALILEIA, às margens do MAR DE ESPANHA.
Lembra-se daquelas pedras da tia MARIA DA CRUZ que vocĂȘ queria comprar? Ela resolveu vendĂȘ-las, menos a PEDRA AZUL, porque ela diz ser a mais bonita e valiosa.
Quanto aos aspectos sociais e religiosos, temos novidades.
Na prĂłxima semana, o CÔNEGO MARINHO, da diocese de VOLTA GRANDE, vai fazer a Festa de SÃO TOMAS DE AQUINO. Se vocĂȘ quiser aparecer serĂĄ um grande prazer. A nossa prima VIRGINIA é quem serĂĄ a responsĂĄvel pelo evento.  Vai ter missa celebrada pelo reverendo local, CÔNEGO JOÃO PIO, em honra ao SantĂ­ssimo SACRAMENTO. De manhĂŁ, o bispo DOM SILVÉRIO irĂĄ crismar as crianças. Depois haverĂĄ um show com o Agnaldo TIMOTEO e tambĂ©m com as TRÊS MARIAS. Em seguida, a Banda Musical SANTA BÁRBARA, sob a regĂȘncia do maestro BUENO BRANDÃO,  executarĂĄ o GUARANI, de Carlos Gomes. Depois o BarĂŁo de COROMANDEL farĂĄ a saudação ao aniversariante. A festa era  para ser no mĂȘs que vem, mas todas as datas do cantor estavam preenchidas. As primas SERICITA e AZURITA vĂŁo fazer a comida. Como prato principal teremos PERDIGÃO e PERDIZES à milanesa e PATOS DE MINAS ao molho pardo. De sobremesa teremos compota de MANGA, tendo sido escolhida a UBÁ, por ser mais saborosa, pĂȘssego em CALDAS e, ainda,  licor de PEQUI.
À noite, haverĂĄ um baile no OLIVEIRA Country Clube, ao som da orquestra do maestro MATIPÓ, tendo como principais solistas os renomados mĂșsicos IBIRACI ao saxofone e NEPOMUCENO ao trompete. SerĂĄ uma boa ocasiĂŁo para os convidados exercitarem os seus PASSOS ao ritmo de boleros e rumbas.
Mudando de assunto, na fazenda, fizemos algumas reformas.
O CURRAL DE DENTRO estava com o telhado estragado, com problemas no madeirame e tivemos que trocar as vigas. Desta vez colocamos CANDEIAS, por ser madeira de muita durabilidade, todas compradas do CORONEL XAVIER CHAVES. Com a sobra da madeira ainda reformei a PORTEIRINHA que dĂĄ entrada para o quintal. Estou tambĂ©m reformando a CAPELINHA de SENHORA DE OLIVEIRA, para comemorar o aniversĂĄrio de LIMA DUARTE. Na festa estarĂŁo presentes o CORONEL MURTA, o PRESIDENTE WENCESLAU, o JOÃO MONLEVADE, o CORONEL FABRICIANO, o CAPITÃO ENÉAS, o BARÃO DE COCAIS, o BarĂŁo de BARBACENA, e vĂĄrias outras personalidades Dizem que atĂ© o TIRADENTES pretende comparecer. Mas ele ficou meio aborrecido, porque queria que a festa fosse em SÃO JOÃO DEL REI. SĂł nĂŁo poderĂĄ comparecer o VISCONDE DO RIO BRANCO porque ele estĂĄ em CAMPANHA polĂ­tica. Iremos cobrar um valor simbĂłlico como entrada, para reverter em benefĂ­cio dos desabrigados da chuva, mas apenas uma MOEDA de PRATA.
Vou lhe dar outra grande notĂ­cia.
Perto do ENGENHO NOVO, naqueles barrancos cheios de FORMIGA, um empregado nosso descobriu MINAS NOVAS de OURO BRANCO, OURO PRETO, ESMERALDAS e TOPAZIO, portanto serĂĄ uma NOVA ERA e uma BOA ESPERANÇA para todos nĂłs. Infelizmente, por causa dessa riqueza, a violĂȘncia jĂĄ começou a aparecer na regiĂŁo. Um homem de TRÊS CORAÇÕES foi morto por um garimpeiro, usando uma faca de TRÊS PONTAS, porque ele havia descoberto uma enormeTURMALINA e tambĂ©m uma pedra de RUBIM, de menor tamanho, mas muito valiosa.
Na ĂĄrea do desenvolvimento, a dona CONCEIÇÃO DO MATO DENTRO, proprietĂĄria da usina açucareira de URUCÂNIA, quer aumentar a fĂĄbrica e incrementar a produção de açĂșcar, mas para isso precisarĂĄ de mais energia elĂ©trica. Assim, tem um projeto de construir uma usina hidroelĂ©trica aproveitando as quedas dĂĄgua da CACHOEIRA DO CAMPO, formada pelo rio PIRANGA, mas o senhor RESENDE COSTA, que Ă© o chefe do IBAMA na regiĂŁo, quer embargar a obra, alegando impacto ambiental.
Falarei agora da nossa justiça.
Chegou um JUIZ DE FORA, chamado EWBANK DA CÂMARA, para ocupar o lugar de BIAS FORTES, que terminou o seu mandato. Mas o CONSELHEIRO LAFAYETE, acompanhado de RAUL SOARES, pediu ao GOVERNADOR VALADARES para interceder junto ao PRESIDENTE BERNARDESpara efetivar naquele cargo o SENADOR FIRMINO, que muito fez por nós. Ele foi DESCOBERTO ainda novo, tanto que sequer usava sapatos, usava ALPERCATAS, quando estava na companhia do CORONEL PACHECO, na famosa LAGOA DA PRATA, depois. daquela GOIABEIRA e daquela árvore de JANAÚBA da fazenda POUSO ALEGRE, onde tem aquela VARGINHA, às margens do RIBEIRÃO VERMELHO.
Ele se tornou um homem sério e honesto, sendo de muito valor para a nossa causa.
Quanto à lagoa a que me referi, dizem que ela contém  ÁGUA BOA, tanto que o Aleijadinho teria se curado dos seus males tomando banho nela, por isso passou a ser chamada de LAGOA SANTA. Dizem que um cego também lavou os olhos naquelas åguas e voltou a enxergar, mas ele atribuiu esse milagre a SANTA LUZIA.
Outro dia encontrei o BETIM, a MARIA DA FÉ e a ALMENARA nadando nas ÁGUAS FORMOSAS daLAGOA DOURADA, e lhe mandaram lembranças. A lagoa fica nas terras de PEDRO LEOPOLDO, onde ainda tem mais SETE LAGOAS.
Avisam que estarão viajando para ALÉM PARAÍBA no próximo feriado de SANTOS DUMONT.
Também lhe mandam um grande abraço  o DIOGO VASCONCELOS e o JACINTO.
Agora, vou lhe contar as fofocas.
O FRANCISCO SÁ teve um desentendimento com o JOÃO PINHEIRO por causa daquela LAJINHA que faz o SALTO DA DIVISA das terras dos dois fazendeiros com as terras da MARIANA, às margens do Rio PARACATU, porque dizem que ali tem muita MALACACHETA.
A coisa andou quente. Um deles, não sei qual, queria agredir o outro com um MACHADO. Ainda bem que o coronel MATEUS LEME chegou na hora e evitou o PATROCÍNIO de uma morte desnecessária, e, ainda, promoveu uma NOVA UNIÃO dos dois.
Os índios AIMORÉS tentaram invadir a reserva dos índios MAXACALIS, armados de ARCOS e flechas, por causa daquela reserva de JEQUITIBÁ existente no PÂNTANO DE SANTA CRUZ, mas, felizmente, foram contidos pelas tropas da Polícia FLORESTAL comandadas pelo MAJOR EZEQUIEL, evitando um massacre  sem precedentes. Os presos foram levados para o QUARTEL GERAL.
E tem mais.
O ELOI MENDES me contou, confidencialmente, que o Dr. CARLOS CHAGAS estĂĄ de caso com a CONCEIÇÃO DAS ALAGOAS. A CÁSSIA,que Ă© muito linguaruda, contou para a mulher dele, dona CRISTINA, que, imediatamente queria a separação e iria mudar-se para DIAMANTINA. Mas a dona MERCÊS, que Ă© muito benquista por todos, conseguiu convencĂȘ-la a nĂŁo tomar essa medida EXTREMA, e lhe propĂŽs que aguardasse a chegada do seu primo, MARTINHO CAMPOS, que Ă© um homem de mĂŁos de FERROS, para ouvir o seu conselho. Ele achou que seria uma missĂŁo muito ESPINOSA, mas, ainda assim, aceitou o desafio. Sendo ele tambĂ©m um homem ponderado, sugeriu ao marido que pedisse PERDÕES à sua esposa, na presença do PADRE PARAÍSO, e assim foi feito e tudo teve um BONFIM.
Depois desta CONTAGEM dos fatos, damos graças a SENHORA DOS REMÉDIOS, SANTO ANTÔNIO DO AMPARO,SÃO JOÃO NEPOMUCENO, SANTO ANTÔNIO DO GRAMA,SÃO ROQUE DE MINAS, SÃO SEBASTIÃO DO PARAÍSO e SÃO TIAGO, que tĂȘm sempre protegido a nossa famĂ­lia, para que nossas lutas tenham sempre um BOM SUCESSO e um bom PASSA TEMPO.
Chegarei em breve pelo trem a vapor que apita PIUMHI, quando sai da estação rumo a sua bela cidade de CAPITÓLIO.
Terminando, receba um forte abraço do seu primo MATIAS BARBOSA,
de ITAJUBÁ.
 P.S. Um abraço a Tia HELIODORA
0 notes
brownichu27 · 4 years ago
Text
Marge Piercy, Woman on the Edge of Time
Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York. Las autoridades la consideran un peligro para sí misma y para los demås, e incluso su familia ha dejado de apoyarla. Pero Connie tiene un secreto, una forma de escapar de los confines de su celda: ella puede ver el futuro. Esta novela es una transformadora visión de dos futuros
 y de cómo uno u otro pueden llegar a hacerse realidad. Por un lado, un tiempo de equidad racial y sexual, de dignidad medioambiental, un tiempo en el que es posible alcanzar una realización personal sin precedentes, donde todo el mundo participa por sorteo en el gobierno y la educación es comunitaria. Por otro, Connie también es testigo de otra posibilidad con un resultado muy distinto: una sociedad de explotación grotesca en la que las fronteras entre personas y mercancías han quedado definitivamente borradas. Tan desgarradora como profética, esta novela de referencia se dirige hoy a una nueva generación para la que estas opciones pesan mås que nunca.
¿Dónde encontrarla? Consonni
Que n’opina la Blanca? Utopia, salut mental, viatges en el temps, ecologisme

Aurora Bertrana, La ciutat dels joves
Un periodista veterĂ  procedent de la Ciutat  dels Vells, que el lector identificarĂ  rĂ pidament amb l’Espanya franquista, Ă©s enviat a la Ciutat dels Joves per escriure’n un reportatge. AllĂ  hi trobarĂ  una societat completament nova, vital i alliberada de tabĂșs, que fa pensar en el mĂłn idealista que somniaven els joves de finals dels seixanta. En el seu viatge a la Ciutat dels Joves, el reporter s’entrevistarĂ  amb els principals responsables d’aquesta nova societat, que n’hi explicaran els rudiments. Ell els anirĂ  comparant amb el lloc d’on ve i aixĂ­, tot i mostrar-nos que el funcionament de la Ciutat dels Joves no Ă©s perfecte i que a voltes li resulta incomprensible, el trobarĂ  preferible al de la Ciutat dels Vells, catĂČlica i conservadora,dominada per la hipocresia i la manca de llibertat.
On trobar-la? Males Herbes
Que n’opina la Blanca? MĂ©s utopia, aquest cop catalana, amb quĂš l’autora buscava alternatives a la societat franquista.
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla 
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en DomĂšnec, el pagĂšs poeta. DesprĂ©s, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les histĂČries de les quatre dones penjades per bruixes. La SiĂł, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allĂ  dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitĂłs, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
On trobar-la? Anagrama
Que n’opina la Blanca? Una meravella del realisme màgic.
Tumblr media
  Lektu
  #UnAñoDeAutoras: Blanca (@Blanca_Busquets) ens recomana les seves autores preferides Marge Piercy, Woman on the Edge of Time Una mujer chicana, Connie Ramos, ha sido encarcelada injustamente en una institución mental de Nueva York.
0 notes
roundaboutmidnight · 6 years ago
Text
23 de janeiro
Bom dia a todos!...
Neste dia:
Nasceu, em 1783, o grande escritor francĂȘs Stendhal.
Nasceu, em 1910, o grande mĂșsico belga Django Reinhardt.
Nasceu, em 1928, a grande atriz francesa Jeanne Moreau.
Jean "Django" Reinhardt nasceu em Liberchies no dia 23 de janeiro de 1910 e morreu em Fontainebleau em 16 de maio de 1953. Foi um guitarrista de jazz nascido na BĂ©lgica. Considerado um dos melhores e mais influentes guitarristas de todos os tempos, ele tambĂ©m influenciou vĂĄrios mĂșsicos e inovou ao ajudar a criar o estilo gypsy jazz. É tido como o pai do jazz na Europa e tambĂ©m um dos primeiros mĂșsicos nĂŁo negros nesse estilo musical. Em sua primeira gravação conhecida (de 1928) ele toca o banjo. ApĂłs um incĂȘndio no mesmo ano, ele perdeu a mobilidade de dois dedos da mĂŁo esquerda, o que o forçou a desenvolver uma tĂ©cnica prĂłpria.
Jeanne Moreau nasceu em Paris no dia 23 de janeiro de 1928 e morreu tambĂ©m em Paris em 31 de julho de 2017 foi uma atriz e cantora francesa. Foi dirigida por grandes diretores como Michelangelo Antonioni, François Truffauf, François Ozon, Louis Malle, Orson Welles e Win Wenders, entre outros. Em 1960, recebeu o prĂȘmio de Melhor Atriz no Festival de Cannes por seu trabalho em Moderato Cantabile. Entre seus filmes estĂŁo: 1958 – Les Amants de Louis Malle, 1958 – La MariĂ©e Ă©tais em Noire de François Truffaut, 1959 – Les Liaisins Dangereuses de Roger Vadin, 1962 – Jules et Jim de Trançois Truffaut, 1973 – Joanna Francesa de CacĂĄ Diegues.
Henri-Marie Beyle, mais conhecido como Stendhal nasceu em Grenoble no dia 23 de janeiro de 1783 e morreu em Paris em 23 de março de 1842. Foi um escritor francĂȘs reputado pela fineza na anĂĄlise dos sentimentos de seus personagens e por seu estilo deliberadamente seco. Em 1830 aparece sua primeira obra-prima: O Vermelho e o Negro, uma crĂłnica analĂ­tica da sociedade francesa na Ă©poca da Restauração, na qual Stendhal representou as ambiçÔes da sua Ă©poca e as contradiçÔes da emergente sociedade de classes, destacando sobretudo a anĂĄlise psicolĂłgica das personagens e o estilo direto e objetivo da narração. Em 1839 publicou A Cartuxa de Parma, muito mais novelesca do que a sua obra anterior, que escreveu em apenas dois meses e que por sua espontaneidade constitui uma confissĂŁo poĂ©tica extraordinariamente sincera, ainda que sĂł tivesse recebido o elogio de HonorĂ© de Balzac. O reconhecimento da obra de Stendhal, como ele mesmo previu, sĂł se iniciou cerca de cinquenta anos apĂłs sua morte, ocorrida em 1842, na cidade de Paris.
Um trecho da obra O Vermelho e o Negro:
"O meu Julien, ao contrĂĄrio, somente gosta de agir sozinho. Nunca passou pela ideia dessa criatura privilegiada procurar apoio e socorro nos outros! Ele despreza os outros, e Ă© por isso que eu nĂŁo o desprezo. Se apesar da sua pobreza, Julien fosse nobre, meu amor nĂŁo passaria de uma tolice vulgar, de uma pĂ©ssima aliança desigual; eu nĂŁo o desejaria; ele nĂŁo teria o caracterĂ­stico das grandes paixĂ”es: a imensidĂŁo da dificuldade a vencer e a negra incerteza do ĂȘxito."
Posto aqui:
Django Reinhardt e Stéphane Grappelli em Jattendrai Swing em 1939. Cara, uma preciosidade musical e histórica
Trailer de Jules e Jim (Uma Mulher Para Dois), de François Truffaut, um filme francĂȘs de 1962, com Jeanne Moreau, Oskar Werner e Henri Serre no trio central. Cara, um Ăłtimo filme
Não posso deixar de postar, um trecho do primeiro longa-metragem de ficção de Louis Malle com Jeanne Moreau de 1958, chamdo Ascenseur pour l'échafaud com o fundo musical do trompete de Miles Davis. O filme foi decisivo para a carreira da atriz francesa Jeanne Moreau, transformando-a em estrela internacional. Além do grande desempenho de Moreau, outro destaque fica por conta da trilha sonora da obra, composta pelo jazzista estadunidense Miles Davis. Cara, uma combinação perfeita.
Um tributo a Jeanne Moreau. Cara, ela era Ăłtima.
0 notes
vencedorsurreal0-blog · 6 years ago
Text
Marlon Humphreys
Ao estabelecer uma conexĂŁo entre mente e corpo, uma das premissas da TĂ©cnica Alexander, aluno entra contato com um novo nĂ­vel de autoconfiança na performance mĂșsico, alĂ©m de adquirir competĂȘncia e potĂȘncia emocional para tocar ou cantar. Concordar as iniciativas junto Ă  Anatel, Ouvidora da Anatel, MinistĂ©rio PĂșblico Federal e legislativo federal, para responsabilizar as concessionĂĄrias de telefonia mĂłvel pelo bloqueio da emissĂŁo de sinais, via satĂ©lite e congĂȘneres, sobre ĂĄreas de segurança indicadas pelo Estado, principalmente sobre unidades prisionais, como uma das medidas de enfrentamento das facçÔes criminosas, sem prejuĂ­zo da possibilidade de instalação de telefones pĂșblicos em unidades prisionais, a tĂ©rmino de acondicionar contato dos presos com suas famĂ­lias. Alunos de MĂșsica do ConservatĂłrio e numerosos artistas condenam a pretensĂŁo da ministra de acabar com regime de ensino supletivo, que deixa aos alunos frequentar as disciplinas musicais no ConservatĂłrio e as do ensino por norma geral numa local de ensino Ă  sua escolha. Vale a pena lembrar que aprender a tocar esse instrumento de bocal representa um extensa desafio na vida de um mĂșsico (ou futuro) mĂșsico. DefinidaestĂĄ a restauração da humanidade pelo morte do Cordeiro, iniciada na encarnação, seguida da imolação e ressurreição de Jesus, que destruiu em estrito poderio da Serpente, que domina planeta desde pecado original. PorĂ©m, os componentes da margem, comprometem-se em demonstrar um bom rendimento escolar no que se cita Ă s disciplinas da grade curricular. Em 2004 prosseguirei entregar aulas tambĂ©m na Local de ensino Superior de MĂșsica. A natureza em vĂŽmito jogarĂĄ no abismo esses anjos de malĂ­cia numa daquelas horrĂ­veis convulsĂ”es, que para incrĂ©dulo serĂĄ mas horrĂ­vel que dia do dilĂșvio” (El reino de las tinieblas”, El Ermitaño, NÂș 122, 9-3-1870.). Dispendioso Dan, sou apaixonado pelo trompete e toquei este instrumento durante 12 anos, pelo fato de ser mĂșsico amante (nĂŁo tenho a mĂșsica como profissĂŁo, porque sou contratado pĂșblico exercendo a função de agente administrativo) e nĂŁo tendo mas muito tempo disponĂ­vel para estudos eu resovi mudar para sax alto. A odontĂłlogo, que atende em consultĂłrio hĂĄ mas de 30 anos e Ă© autora de pesquisas sobre crescimento da rosto, decidiu observar quais mĂșsculos cada instrumento de sopro trabalha e de que maneira ocorre essa ação. A mĂșsica para fagote escreve-se em clave de FĂĄ na quarta risco, para as oitavas graves, e em clave de DĂł na quarta traço para as agudas.
A Enunciação de Direitos da Virgínia, que foi a antecessora da Constituição americana de 1787, como a Declaração dos Direitos do Homem e do Cidadão de 1789, aqual resultou da Revolução Francesa, foram os primeiros documentos a consagrarem montante moral da honra da persona humana como montante constitucional. São vårias as particularidades da vara: Faz com que trombone apresente todas as notas dentro da sua extensão (é geral entre os instrumentos de pisto um "buraco", assim, notas ausentes na zona grave). Em uma versão teológico-moral da História, Beato Palau considerava que a Igreja, fiel ao exemplo do Divino Redentor, subiu com Este caminho da Via Sacra. Observando estas corporaçÔes musicais, podemos verificar que acontece em praticamente todas as conjuntos escolares do nosso estado que é a participação de grande secção dos alunos no carnaval do Recife, Olinda e demais cidades da localidade metropolitana e interno do estado nas orquestras de confusão.
0 notes
marcfarraspiera · 7 years ago
Text
Roma
Dijous
Sophia Loren, nascuda al barri de Nomentana: “Tot el que veieu, ho dec als linguine”.
L’autobĂșs de Ciampino a Termini segueix la Via Appia Antica. Fragments del vell aqĂŒeducte, escampats a banda i banda de l’autopista, marquen el camĂ­ cap a Roma. Creuem un hipĂČdrom, CinecittĂ , les Catacumbes i San Giovanni.
El primer gelat Ă©s a Giovanni Fassi, prop de Vittorio Emmanuele, monumental i decadent plaça porxada. Filipins amb mocadors negres al cap juguen a bĂ squet. El florista del parc escapça les tiges de les roses. Els locals de la zona, magatzems xinesos de sabates i roba, blanquegen diners nit i dia. Abans d’arribar a Santa Maria Maggiore ja m’he acabat el gelat.
Camino rĂ pid fins al balcĂł de Roma, al Campidoglio, encalçant el sol. Pujo les escales del Palatino de tres en tres, perĂČ faig tard. Quan sĂłc dalt, el sol ja s’ha post. El cel Ă©s malva i blau marĂ­, granulat, com en una pel·lĂ­cula.
El Teatro di Marcello ha fet tots els papers de l’auca: teatre romà, presó medieval i palau renaixentista. Avui són pisos de luxe. Als seus peus, les roselles creixen entre les columnes trencades.
La llibreria del Governo Vecchio on comprava les millors postals de Roma ja no hi Ă©s. Ara es diu Otherwise i venen llibres en anglĂšs. Els propietaris han pintat el local de blanc, perĂČ segueixen sent simpĂ tics.
Em refaig del disgust a la llibreria Fahrenheit 451 de Campo de’ Fiori, on compro una col·lecciĂł sencera de postals. Paisatges d’hivern sobre el Tevere. Arbres sense fulles, cels grisos i corbs negres sobre les ruĂŻnes.
La fotĂČgrafa Tina Modotti al seu amant Edward Weston: “Accepto el trĂ gic conflicte entre la vida que canvia contĂ­nuament i la forma que la fixa immutable”.
Set anys desprĂ©s, torno a San Lorenzo, el nostre barri. PartisĂ , obrer, ferroviari, supervivent. Passo per davant les cases on vaig viure. D’una, me’n van fer fora. L’altra, la vaig inundar. Hi vaig aprendre a cuinar risotto i a vigilar la rentadora.
Mentre faig temps per sopar, pregunto a la cambrera de La Piazzetta a quina hora tanquen. ‘Boh’, la clĂ ssica resposta romana, Ă©s tot el que en trec. Acabem menjant quatre talls de matinada a les escales de l’esglĂ©sia.
Divendres
Esmorzem al Bar dei Belli. Cambrers professionals i simpàtics. Preus del segle passat. Cafù i croissant, 1,50€.
Les ciutats es defineixen pel verd. Londres té boscos i parcs. París té jardins. Roma té pins. Barcelona té plataners.
Agafem el 71 fins al Tritone. Durant el trajecte se’ns enganxa un nostàlgic de Mussolini que es declara fan de la monarquia espanyola. No està gaire ben informat: porta una gorra groga. Abans que l’engeguem a fer punyetes ens recomana que pugem al Gianicolo a veure les vistes. A Roma fins i tot els fatxes tenen bon gust.
Baixem a Campo Marzio. Tots estem d’acord que compraríem una casa a la Piazza delle Copelle, encara que al mercat els enciams vagin a 2,50€.
Vermut Spritz al Bar del Fico. Observatori ideal de la romanitat. Imitadors professionals de Jep Gambardella mengen un arrĂČs amb verdures a la terrassa - pantalons blancs, camisa marinera, americana fosca, mocador a la solapa, ulleres de sol, gomina, pell morena.
A Da Tonino nomĂ©s hem d’esperar deu minuts. Trattoria familiar, cuina del paĂ­s, servei amable i sense pretensions, plats generosos. Seiem a la millor taula, oberta al carrer. No hi ha en tot Roma una carbonara com aquesta, encara que el cacio e pepe, amb pasta fresca d’ou, tambĂ© Ă©s extraordinari.
Com sempre, la gelateria Giolitti sembla les rebaixes, perĂČ estaria disposat a fer treballs forçats per aconseguir-hi un gelat. Porto set anys esperant aquest moment. Per esquivar les masses enfervorides, ens refugiem al Vicolo della Guardiola. Les cases semblen pintades amb sang.
Els excessos gastronĂČmics exigeixen un llarg passeig per compensar tants pecats. El pati del Vicolo degli Acetari, amb les façanes ocres i vinoses, les plantes salvatges i la roba estesa, Ă©s un mĂłn a part, un oasi improbable a tocar de Campo. Em segueix semblant tan bonic com el primer dia.
Fa tanta calor, que si poguĂ©s triar un desig, m’agradaria nedar a les banyeres gegants de Piazza Farnese, igual que l’emperador Caracalla. Furgons blindats de la policia protegeixen l’ambaixada francesa, que presideix la plaça.
Entrem al Trastevere creuant l’Isola Tiberina. El pati de la basílica de Santa Cecilia sembla l’entrada del paradís. A dins, la jove màrtir degollada reposa convertida en marbre. Mai no s’han esculpit unes mans tan perfectes.
Segon Spritz al San Calisto, bar de bars. PodrĂ­em discutir sobre els mil barris de Roma, perĂČ el Trastevere sempre ha tingut alguna cosa especial. El San Calisto Ă©s un bon lloc per comprovar-ho, mentre els romans joves festegen i els romans vells s’ho miren. Nosaltres som joves perĂČ tambĂ© ens ho mirem.
Homenatge d’Apollinaire al Trastevere:  “Joventut, adĂ©u gessamĂ­ del temps / He respirat el teu fresc perfum / a Roma sobre les carrosses florides / carregades de mĂ scares i de garlandes / i dels cascavells del Carnaval.”
Per saber si una dona Ă©s romana o no, cal observar-la mentre camina per l’empedrat amb tacons d’agulla. NomĂ©s les autĂšntiques capitalines s’aguanten dretes sobre els sampietrini, les traĂŻdores llambordes quadrades de la vella fĂ brica de San Pietro.
Fem temps a les escales de la Piazza Trilussa, a la vora del riu. A cada plaça hi ha un mĂșsic, tots mediocres. Fa anys, al Pantheon un persa cantava Turandot i altres hits operĂ­stics amb mĂșsica enllaunada, perĂČ ja ho hi Ă©s. Ara hi ha cavalls i carrosses i centurions panxuts fent-se selfies amb japoneses.
Sopem a La Casetta quan tothom ja ha acabat. Les pizzes segueixen sent tan senzilles com bones, i el vi tan dolent com sempre. Els cuiners devoren un plat de pasta a la taula de l’entrada mentre l’amo compta calĂ©s a la caixa.
De nit, la Piazza dell’Immacolata Ă©s plena de gent. Estudiants de La Sapienza vinguts d’arreu d’ItĂ lia, romans i Erasmus. Avui ens hi afegim nosaltres, que tornem a casa.
Dissabte
Al forn de Via Tiburtina on compro pizza rossa per esmorzar, presideix la paret un tiffo romanista dedicat als veĂŻns de la Lazio: “Che Dio vi furmini”. DĂ©u Ă©s de la Juve, perĂČ els giallorossi no perden l’esperança.
Crec que no tornaria a viure a Roma, perĂČ si ho fes, m’agradaria viure a Monti. Incomprensiblement, els turistes encara no hi han posat els peus. Prego a la Madonna perquĂš segueixi sent aixĂ­. Des de les cruĂŻlles anguloses dels seus carrers, es veuen escorços mĂ gics del Coliseu, del Mercat de TrajĂ  i de Santa Maria Maggiore. Els desnivells afavoreixen les terrasses amb vistes de somni i els enquadraments impossibles.
La pujada a San Pietro in Vincoli sota el sol inclement de migdia ens deixa sense al·lĂš. Ens hi esperĂ  el MoisĂšs de Miquel Àngel. Una escultura que seria perfecta si no fos per una esquerda al genoll: la hi va fer el propi Miquel Àngel per comprovar que l’estĂ tua no fos viva.
Tot el Ghetto fa olor de carxofes fregides. Durant segles, generacions de jueus hi van viure atrapats en unes maresmes infectes. La nit del 16 d’octubre de 1943, els nazis hi van entrar i se’n van endur milers. NomĂ©s en van tornar disset. Un sol nen.
El cambrer de la Montecarlo ens renya perquĂš demanem plats massa diferents i es nega a portar-nos una carbonara extra que volem compartir. DesprĂ©s d’insistir molt, ens la serveix prĂ cticament crua, perĂČ li ho perdonem perquĂš l’amatriciana Ă©s excel·lent.
Segona ronda de Giolitti. Contra tot sentit comĂș, perĂČ les temptacions, com deia Oscar Wilde, existeixen perquĂš hi caiguem.
La litĂșrgia exigeix acabar-se el gelat asseguts a les escales de la font de la Piazza della Rotonda. Som davant del Pantheon, l’edifici mĂ©s perfecte del mĂłn, segons Stendhal. La impressiĂł de la cĂșpula Ă©s indescriptible. Durant dos mil anys ningĂș no la va poder superar. Tampoc Miquel Àngel, que per curar-se en salut va dir que era obra dels Ă ngels, i no dels humans.
A dins, descansa en pau el pintor Rafael Sanzio, protegit per un epitafi insuperable: “AquĂ­ reposa Rafael, en vida del qual la Natura va tĂ©mer ser superada, i ara que Ă©s mort, tĂ© por de morir”.
Estem tan cansats i acalorats que el barroquisme de Sant’Andrea al Quirinale ens deixa atordits. Migdiada celestial sota la daurada cĂșpula ovalada de Bernini. Que els dĂ©us ens perdonin.
Quan arribem a Spagna la ciutat comença a transformar-se sota l’influx del vespre. ÂżHi ha carrers mĂ©s elegants que la Via Margutta? Segurament no. Per aixĂČ hi van viure Fellini i Giulietta Massina. No m’importaria arruĂŻnar-me sopant a la terrassa de l’Osteria Margutta.
A Piazza del Popolo tot Ă©s soroll i gent pesada que ens vol convertir a religions estranyes i que ens obliga a escoltar mĂșsica espantosa. És hora de pujar corrents cap a Villa Borghese, que no Ă©s Hampstead, perĂČ s’hi estĂ  prou bĂ©. Descalços al parc. De tornada al Pincio, el sol muta a un taronja nuclear mentre s’esmuny a l’oest del VaticĂ . És la llum de Roma. La llum que fa somniar en imperis perduts i en la glĂČria eterna.
UrgĂšncies terrenals -tenim gana- ens porten cap al Pignetto, pura perifĂšria romana. Nucli de gentrificaciĂł. De Bellvitge a GrĂ cia en set anys. Mentre mengen i bevem, una banda municipal de trompetes i timbals aficionats perfora els timpans dels veĂŻns. Escena neorealista en temps de presses i mĂČbils.
Diumenge
No hi ha temps per a gaire mĂ©s. Ens acomiadem de Roma (fins quan?) des del balcĂł del Campidoglio. Legions de turistes fotografien cada bloc de marbre des del turĂł veĂ­ de l’Aventino. Dues dones morenes, vestides de vermell corall i amb tatuatges als braços es fan fotos desprĂ©s de casar-se.
Cada cop que sĂłc a Roma penso quants cops mĂ©s hi tornarĂ©. Com un compte enrere contra el temps i contra la mort. Quatre, cinc, sis vegades? Deu? És una batalla perduda perĂČ em fa viure la ciutat amb una lucidesa particular i un gran sentit de responsabilitat. Conec aquesta sensaciĂł: tambĂ© em passa amb Menorca.
Han passat set anys, un quart de vida, i Ă©s evident que han passat moltes coses. Roma ens precedeix, ens va definir, i ens sobreviurĂ . Roma va ser nostra per un moment i ara torna a volar, lluny, fora del nostre control. Queden rastres d’ùpica i un fil d’innocĂšncia. Em sorprenc a mi mateix d’aquesta retrobada sense dramatismes ni ensucrades. EstĂ  bĂ© que sigui aixĂ­. Tan de bo fos sempre aixĂ­.
Londres m’ha ensenyat qui sĂłc. ParĂ­s, qui podria haver estat. Roma Ă©s la meva millor versiĂł.
Una estĂ tua eqĂŒestre de Marc Aureli presideix el centre del Campidoglio. OriginĂ riament recoberta d’or, avui gairebĂ© desaparegut, la llegenda diu que el dia que no en quedi ni un bri, una ĂČliba blanca volarĂ  fins a l’emperador, posarĂ  els peus al cap del cavall, i anunciarĂ  la caiguda definitiva de Roma.
Des de la pista de l’aeroport es veuen els turons ancestrals del Lazio i els primers arcs de l’aqĂŒeducte. De cop el cel es torna gris, gairebĂ© negre. En qualsevol moment començarĂ  a ploure.
0 notes
therealmysticmask · 7 years ago
Photo
Tumblr media
Comment un moyne de SeuillĂ© saulva le le cloz de l'abbaye du sac des ennemys. Chap. xxv. Tant feirent et tracassĂšrent en pillant & larronnant, qu'ilz arrivĂšrent Ă  SeuillĂ©: et detroussĂšrent hommes & femmes, et prindrent ce qu'ilz peurent: rien ne leurs feut ny trop chaud ny trop pesant. Combien que la perte y feust par la plus grande part des maisons, ilz entroient par tout, & ravissoient tout ce qu'estoyt dedans, & iamays nul n'en print dangier. Qui est cas assez merveilleux. Car les curez, vicaires, prescheurs, medicins, chirurgiens & apothecaires, qui alloient visiter, pensr, guerir, prescher, & admonester les malades, estoient tous mors de infection & ces diables pilleurs & meurtriers oncques n'y preindrent mal. Dont vient cela messieurs? pensez y ie vo' pry. Le bourg ainsi pillĂ©, se transportĂšrent en l'abbaye avecques horrible tumulte, mays la trouvĂšrent bien reserrĂ©e & fermïżœïżœe: dont l'armĂ©e principale marcha oultre vers le guĂ© de VĂšde, exceptez sept enseignes de gens de pied & deux cens lances qui lĂ  restĂšrent & rompirent les murailles du cloux affin de guaster toute la vendange. Les pouvres diables de moynes ne sçavoient auquel de leurs saincts se vouer, Ă  toutes adventures feirent sonner ad capitulum capitulantes: lĂ  feut decretĂ© qu'ilz feroient une belle procession, renforcĂ©e de beaux prechans & letanies contra hostium insidias, & beaux responds pro pace. En l'abbaye estoyt pour lors un moyne claustrier nommĂ© frĂšre Iean des Entommeures, ieune, guallant, frisque, dehayt, bien Ă  dextre, hardy, adventureux deliberĂ©, hault, maigre, bien fendu de gueule, bien advantagĂ© en nez, beau despescheur d'heures beau debrideur de messes, pour tout dire, un vray moyne si oncques en feut depuys que le monde moyna. Icelluy entendent le bruyt que faisoyent les ennemys par le clos de leur vigne, sortit hors pour veoir ce qu'ilz faisoient. Et advisant qu'ilz vendangeoient leurs clous, on quel estoyt leur boyte de tout l'an fondĂ©e, s'en retourne au cueur de l'eglise ou estoient les aultres moynes tous estonnez comme fondeurs de cloches, lesquelz voyant chanter. Im. im: im/pe/e/e/e/e/tum/um/in/i/ni/i/mi/co/o/o/o/o/rum/um/ C'est, dist il, bien chien chantĂ©. Vertus dieu, que ne chantez vo' A dieu paniers, vendanges sont faictes? Ie me donne au diable, s'ilz ne sont en nostre clous, & tant bien couppent & seps & raisins, qu'il n'y aura par le corps dieu de quatre annĂ©es que halleboter dedans. Ventre sainct Iacques que boyrons no' cependent, no' aultres pauvres diables? Seigneur dieu da mihi potum. Lors dist le prieur claustral. Que fera cest hyvroigne ycy? Qu'on me le mĂšne en prison, troubler ainsi le service divin? Mays, dist le moyne, le service du vin faisons tant qu'il ne soyt troublĂ©, car vous mesmes monsieur le prieur, aymez boyre du meilleur, sy faict tout homme de bien. Iamays homme noble ne hayt le bon vin. Mais ces responds que chantez ycy ne sont par dieu pas de saison. Pourquoy sont nos heures en temps de moissons & de vendanges courtes & en l'advent & tout l'hyver tant longues? Feu de bonne memoyre frĂšre MacĂ© Pelosse, vray zelateur, ou ie me donne au diable, de nostre religion, me dist, il me soubvient, que la raison estoyt, affin qu'en ceste saison nous facions bien serrer & fayre le vin & qu'en hyver nous le humons. Escoutez messieurs vous aultres: qui ayme le vin le cor dieu sy ne suyve. Car hardiment que sainct Antoine me arde sy ceulx tastent du pyot, qui n'auront secouru la vigne. Ventre dieu, les biens de l'eglise? ha non non. Diable sainct Thomas l'angloys voulut bien pour yceux mourir, si ie mouroys ne seroys ie pas faict de mesmes? Ie ne mourray ia pourtant, car c'est moy qui le foys es aultres. Ce disant mist bas son grand habit, & se saisit du baston de la croix, qui estoyt de cueur de cormier long comme une lance, rond Ă  plain poing & quelque peu semĂ© de fleurs de lys toutes presque effacĂ©es. Ainsi sortit en beau sayon & mist son froc en escharpe. Et de son baston de la croix donna sy brusquement sus les ennemys qui sans ordre ny enseigne, ny trompete, ny tabourin, par myu le clous vendangeoient. Car les porteguydons & portenseignes avoyent mys leurs guidons & enseignes l'orĂ©e des meurs, les tabourineurs avoient defoncez leurs tabourins d'un coustĂ©, pour les emplir de raisins, les trompettes estoient chargez de moussines, chascun estoyt desrayĂ©, Il chocqua doncques si roydement sus eulx sans dyre guare, qu'il les renversoyt comme porcs frapant Ă  tors & Ă  travers Ă  la vieille escrime, es uns escarbouilloyt la cervelle, es aultres rompoyt bras & iambes, es aultres deslochoyt les spondyles du coul, es aultres demoulloyt les reins, avalloyt le nez, poschoyt les yeulx, fendoyt les mandibules, enfonçoyt les dens en la gueule, descroulloyt les omoplates, spaceloyt les greves, desgondoyt les ischies, debezilloit les faucilles. Si quelqu'un se vouloyt cascher entre les seps plus espĂšs, Ă  icelluy freussoit tout l'areste du doux: & l'esrenoit comme un chien. Si aulcun saulver se vouloyt en fuyant, Ă  icelluy faisoyt voler la teste en piĂšces par la commissure lambdoide. Sy quelqu'un gravoyt en une arbre pensant y estre en seuretĂ©, ycelluy de son baston empaloyt par le fondement. Si quelqu'un de sa vieille congnoissance luy crioyt. Ha frĂšre Iean mon amy, frĂšre Iean ie me rend. Il t'est (disoit il) bien forcĂ©. Mays ensemble tu rendras l'ame Ă  tous les diables. Et soubdain luy donnoit dronos. Et si personne tant feut esprins de temeritĂ© qu'il luy voulust resister en face, lĂ  monstroyt la force de ses muscles. Car il leurs transperçoyt la poictrine par le mediastine & par le cueur, Ă  d'aultres donnant suz la faulte des coustes, leurs subvertissoyt l'estomach, & mouroient soubdainement, es aultres tant fierement frappoyt par le nombril, qu'il leurs faisoyt sortir les tripes, es aultres par my les couillons persoyt le boiau cullier. Croiez que c'estoit le plus horrible spectacle qu'on veit ocnques, les uns cryoient saincte Barbe, les aultres sainct georges, les aultres saincte Nytouche, les aultres nostre Dame de Cunault, de Laurette, de bonnes nouvelles/ de la lenou/ de riviĂšre. Les uns se vouoyent Ă  sainct Iacques, les aultres au sainct Suaire de Chambery, mais il bruslae troys moys aprĂšs si bien qu'on n'en peut salver un seul brin. Les aultres Ă  Cadouyn, Les aultres Ă  sainct Iean d'Angely. Les aultres Ă  sainct Eutrope de Xainctes, Ă  sainct mesmes de Chinon, Ă  sainct Martin de Candes, Ă  sainct Clouaud de Sinays: es reliques de Iaurezay: & mille aultres bons petits sainctz. Les uns mouroient sans parler, les aultres cryoient Ă  haulte voix. Confession. Confession. Confiteor. Miserere. In manus. Tant fut grand le crys des navrez, que le prieur de l'abbaye avecques tous les moynes sortirent, Lesquelz quand apperceurent ces pauvres gens ainsi ruez par my la vigne & blessez Ă  mort en confessĂšrent quelques uns. Mays ce pendent que les prestres se amusoient Ă  confesser: les petitz moinetons coururent au lien on estoyt frĂšre Iean, luy demandant en quoy il vouloyt qu'ilz luy aydassent, A quoy respondit, qu'ilz esguorgetassent ceulx qui estoient portez par terre. Adoncques laissans leurs grandes cappes sus une treille au plus prĂšs, commencĂšrent d'esguorgeter/ & achever ceulx qu'il avoit desiĂ  meurtryz. Sçavez vo' de quelz ferremens? A beaux gouetz, qui sont petitz demy cousteaux dont les petitz enfans de nostre pays cernent les noix. Puys Ă  tout son baston de croix, guaingna la brĂšche qu'avoient faict les ennemys. Aulcuns des moinetons emportĂšrent les enseignes & guydons en leurs chambres pour en faire des iartiers. Mays quand ceulx qui s'estoient confessez vouleurent sortir par ycelle bresche, Le moyne les assomoyt de coups, disant ceulx cy sont confes & repentans, & ont guaignĂ© les paronds: ilz s'en vont en Paradis aussy droict comme une faucille, & comme est le chemin de Faye. Ainsi par sa prouesse feurent desconfiz tous ceulx de l'armĂ©e qui estoient entrez dedans le clous iusques au nombre de treze mille six cens vingt & deux, Iamays Maugis hermite ne se porta sy vaillament Ă  tout son bourdon contre les Sarrasins des quelz est escript es gestes des quatre filz Haymon, comme feist le moyne Ă  l'encontre des ennemys avecq le baston de la croix.
0 notes