#CUINA JAPONESA

[amateurchefstuff]

Sopa d´espinacs, ou i fideus udon

Ingredients: 400 gr d´espinacs (congelats, com vulgueu), 2 ous 120 gr de fideus udon secs, 3/4 de litre de brou de pollastre salsa de soja, shichimi togarashi, sal Preparació: Una alternativa per fer un brou més semblant al de la recepta és posar un tros de gingebre fresc al vostre brou quan hi bullliu els fideus. Per la resta només heu de fer un ou dur i saltejar els espinacs. Quan ho aneu a…

[communitymanagerandorra]

La Taverna Cal Roka a Andorra ofereix una experiència gastronòmica única amb una combinació de cuina japonesa i mediterrània. Entre els avantatges del restaurant, destaquen:

- Ubicació cèntrica: Situat al cor d'Andorra la Vella, és fàcilment accessible.

- Varietat gastronòmica: Ofereix una àmplia gamma de plats que inclouen sushi, tapes i carns a la brasa.

- Qualitat dels ingredients: Utilitzen ingredients frescos i de qualitat, amb una especial atenció a la matèria prima.

- Ambient acollidor: El restaurant té un ambient càlid i convidatiu, ideal per a tot tipus de comensals.

- Servei excel·lent: Comentaris dels clients destaquen el servei atent i amable.

Quant al menjar més recomanable, segons les ressenyes, alguns dels plats més destacats són:

- Sushi: La qualitat del sushi és molt apreciada, amb mencions especials a la seva frescor i sabor.

- Cap Roig: Un peix apreciat per la seva textura i sabor exquisit, sovint preparat amb un toc d'oli d'oliva verge extra.

- Pastís de formatge cremós: Considerada per alguns com la millor de Andorra la Vella, és una opció dolça molt recomanada.

Aquests són només alguns exemples del que pots gaudir a Taverna Cal Roka. Recomanaria fer una reserva per assegurar-te de tenir lloc, ja que la seva popularitat pot fer que sigui difícil aconseguir taula, especialment en hores punta.

Bon profit.

#taverna #tavernacalroka #cuina #mediterrània #cuinajaponesa #restaurantejapones #andorraluxury #Andorralavella #Andorra #Andorre #nichi #mochi #sushi #nigiri

[vinyetsalvadorblog]

Primera entrada

26.01.20. Vinyet Salvador / Greener

En aquest blog relataré la meva experiència com a becària en una agència de publicitat.  Vaig començar les meves pràctiques el dilluns 25 de novembre a l’agència Greener, situada al barri de Gràcia, en un local a peu de carrer de la Plaça del Nord. L’agència es dedica principalment a la creativitat, producció i organització d’esdeveniments per diferents marques.

A l’agència treballem 8 persones, de les quals tres som estudiants de pràctiques. Hi ha dues executives de comptes, un dissenyador gràfic, una persona encarregada de comptabilitat i recursos humans i la directora de l’agència. L’oficina és un espai obert amb dos pisos. En el pis superior es troba un petit despatx, on treballa el dissenyador gràfic i una la sala de reunions. En el pis inferior hi ha una taula, que té espai per sis persones, on treballem la resta de l’equip, a més també hi ha una petita cuina. Tots tenim un lloc, encara que com treballem amb portàtil ens podem moure segons convingui. Jo treballo amb el departament de comptes, ajudo amb totes les tasques que realitzen les executives de comptes. No obstant, concretament la meva funció és ajudar a la directora de l’agència quan ho necessita. Per tant, les meves tasques canvien segons el dia però principalment consisteixen a fer investigació, contactar amb els proveïdors, ajudar amb la coordinació d’esdeveniments...

El principal client de l’agència és una marca de roba. Es tracta d’una marca japonesa que encara que es va introduir recentment en el mercat espanyol, està experimentant un gran creixement. Durant el temps que porto a l’agència he estat treballant gairebé en exclusiva amb projectes d’aquest client, ja que estaven organitzant uns esdeveniments per la marca. Els esdeveniments eren part de la campanya d’hivern de la marca enfocada a donar a conèixer la nova línia de roba tèrmica.

Aquests esdeveniments es van fer a Madrid durant el mes de desembre, consistia en sis sessions de patinatge sobre gel. Es va fer un sorteig per xarxes socials per seleccionar les persones guanyadores que podrien assistir a aquestes sessions. Els guanyadors tenien l’oportunitat de patinar amb un dels patinadors sobre gel més importants d’Espanya. A més també se’ls donava una bossa amb obsequis de la marca. Els dies abans, vaig ajudar en la coordinació dels participants. Juntament amb els altres estudiants de pràctiques ens vam encarregar de comunicar per telèfon als participants que havien guanyat i informar de tots els detalls de l’esdeveniment. A més, jo també m’encarregava de contestar el correu que s’havia creat per l’ocasió per on ens arriaven les confirmacions d’assistència. Un cop finalitzats les sessions de patinatge, vaig ajudar les executives de comptes a fer l’informe amb els resultats  per enviar al client.

La primera etapa a l’agència ha sigut un temps d’adaptació al ritme de treball, a l’equip, als clients... La valoració, per al moment, és molt positiva. L’ambient de treball és molt agradable i tothom ha està molt disposat a ensenyar i ajudar-me en les primeres tasques que he anat realitzant. A més, ha sigut una molt bona oportunitat per conèixer com organitzar un esdeveniment.

[erpandorra]

Restaurant Japonès Taverna Cal Roka Andorra Cuina japonesa i de proximit...

Restaurant Japonès Taverna Cal Roka Andorra Cuina japonesa i de proximitat. T. +376724420 Andorra la Vella  https://tavernacalroka.com/ 

Carrer de La Sardana, 28 –AD500 Andorra la Vella - T. +376724420 - Tel. +376626210 . Taverna Japonesa Cal Roka – Ja hem obert – Podeu reservar taula al +376724420 .  En Kazuya al Restaurant Japonès Cal Roka broda els nigiris: Una magnífica tècnica, un productàs i una creativitat perquè ploris com un nadó amb cada mossegada. https://tavernacalroka.com/ 

La relación de Japón con el whisky no es nueva. Las destilerías del agua de vida en el país nipón llevan más de un siglo abiertas, por lo que el whisky fue introducido incluso hace más de 100 años.

Desde entonces, la bebida se ha convertido en una de las más solicitadas por el pueblo japonés, quienes han encontrado nuevas maneras de disfrutar este poderoso licor. Una de ellas es a partir de «maridarlo» con sushi, y es que como suele suceder, los japoneses hacen las cosas de una forma distinta a la del resto del mundo. https://tavernacalroka.com/ 

Durante mucho tiempo la manera más sencilla de maridar uno de los platillos típicos de Japón fue con vino, pero sobre todo con sake, sin embargo House of Suntory ha cambiado las reglas e invertido mucho tiempo en demostrar que los sabores ahumados y la textura del whisky lo hacen perfecto para acompañar el sushi. https://tavernacalroka.com/ 

De hecho, ellos consideran que las bebidas son perfectas y que la comida es la complementaria, por lo que en lugar de considerar el maridaje como la actividad de usar una bebida para complementar una comida, ellos lo ven al revés, creen que la comida es la que debe complementar la bebida.

Restaurante Cal Roka es uno de los mejores asadores de carne en Andorra. En la carta de nuestro restaurante, los amantes de la carne a la parrilla encontrarán exquisitas elaboraciones como el chuletón de buey a la brasa, chuletillas de lechal, lechazo asado o presa y secreto ibérico a la brasa, entre otras muchas opciones. Asimismo, podrán disfrutar de una degustación de las más selectas carnes de vacuno.

En nuestro restaurante Cal Roka en Andorra la Vella no escatimamos esfuerzos en ofrecer a nuestros clientes solo lo mejor. Su satisfacción es nuestra mayor recompensa. No sabemos si somos el mejor restaurante de carne de Andorra la Vella, pero ponemos cada día nuestro empeño en serlo.

[eikyolove]

El restaurante japonés @lacuinadeluribou del chef Taka, después de 10 años siendo una de las mejores propuestas de la cocina japonesa en Barcelona, anuncia que cierra sus puertas el próximo 15 de agosto. Nosotros lo tenemos claro, disfrutaremos, por última vez, de su sugerente carta. Hablamos de La Cuina de l’Uribōu en la revista #eikyo11 Foto del chef: @comerjapones (en La Cuina de l´Uribou) https://www.instagram.com/p/CC8yfWvBiAu/?igshid=1o7mut8everw5

[suturesdigitals]

cronoesboços pel meu biògraf

AIXÒ S’HAURIA DE TITULAR 

del_31_a_l’ú hi ha un carrer que fa olor de pixat_i_de_pins.2020

acte primer Fou a través del cristall que separava el tanatori d’un pati interior que vaig veure’m de veritat per primera vegada. Jo devia tenir poc més de quinze anys. Totes les vegades que vaig tornar a veure’m (i vaig veure’m moltes vegades; el món sencer va tornar-se mirall) em van semblar relats fariseus de l’adolescent que, per mi, va precedir la resta del món. El meu avi va agafar-me la cara aquell dia: jo en un intent conscient d’arrufar el nas i fer-me, així, en la plasticitat de la meva expressió, més humana, més trista, també més bonica. Ell: No ploris. No ploris. No ploris. I resulta que no vaig plorar. Aquell moment va precedir hores perdudes al lavabo fent força: ara podràs. Premia els punys avall, gairebé clavant-me les ungles, i recordava afliccions viscudes: una cançó, la pel·lícula japonesa dels cirerers blancs, la Mort, els llibres acabant-se, cantants preferits morint, escriptores suïcidant-se; els dimonis. Ara podràs plorar. La resposta fisiològica era la que hauria d’haver estat en condicions normals: els pulmons plens, la llana del nus a la gola esfilagarsant-se, la picor al nas, la pressió al lòbul frontal, una certesa: la capacitat més humana, reflexiva i instintiva desembocant a tan alta complexitat neuronal i cerebral que podem fer visibles les nostres emocions. Però la llàgrima no queia. No em van portar mai al metge. Si m’hi haguessin portat, hagués anat així: No, miri, que es veu que la meva filla no sap plorar. Que diu que no se’n recorda. Que no li surt. Bueno, ja té quinze anys. La metgessa de capçalera em miraria. S’hagués tret l’estetoscopi i m’hagués auscultat. A veure, tus una miqueta. Tusso. A veure, un parell de respiracions profundes. Respiro-inspiro. Potser m’hagués donat una pastilla per prendre’m cada dia després de sopar. Una càpsula per plorar les deutes dels mars intensos. Tot el parquet de la meva habitació acabaria corcat.

Aquesta incapacitat va durar tres anys. acte segon Vaig conèixer la Soni quan l’havia de conèixer. És impossible descriure una temporalitat més adequada que aquesta. Tenia els cabells rossos i fins. Divuit anys recent fets. Era la noia que s’asseia entre cossos innominats al voltant de la taula i descansava les pupil·les mentre ratllava el fons del plat amb el ganivet. Hi ha moltes noies com aquestes, però la gent no se les mira gaire. Era una noia amb moltes ganes de companyia i de sol. El seu cos era menut i de vidre, ple de talls i crostes: cristianament flagel·lada. Era la noia que es volia més prima, que es pintaria els cabells de rosa, de blau, de negre, de taronja. Preferia una vida imprecisa. Tenia molta gana d’amor i jo tenia molt d’amor per dipositar, amb íntima tutela, sobre cossos com el seu. Ens vam fer amigues de seguida. La Soni patia trastorns afectius molt arrelats. Als peus hi duia lligades lloses polièdriques pesades de trauma i sofriment. Durant justament un any vaig estudiar-les. En calculava el perfil, les dimensions i la convexitat. Comptava el nombre de cares que tenien. La regularitat, els vèrtexs. Vaig arribar a dibuixar-les. A obsessionar-m’hi també. Un dia de gener van pesar tant i jo les vaig entendre tan poc, que una mica més i li treuen la vida. Va anar-nos de dos minuts. Res més va tornar a ser el que era, després: ja vaig conduir il·legalment, ja vaig tornar a plorar, ja vaig tornar a veure’m a totes les superfícies mitjanament reflectants. Em van començar a fer por els homes i les intimitats. La meva imatge va esdevenir una foto devastada, vella i arrugada, però va sobreviure. Va ser tard molt aviat, per això, i encara que abans d’agafar l’avió i tornar a casa ella va dir-me que m’estimava més que res, l’avió va enlairar-se i em va retornar a Barcelona.

Els pilots s’enlairen quan és l’hora –seria massa arriscat fer-ho quan tothom n’està convençut, però si fos així, si se’ns preguntés, abans de pujar (a mode de control emocional fronterer) si volem marxar del tot, probablement hi hauria menys forats a la capa d’ozó. Fa tres anys que no la veig. acte tercer Tinc una llibreta negra, petita-petita, que no petita i prou. A la part del darrere hi vaig enganxar un dibuix que vaig fer quan tenia disset anys. Diu: “Love does this 2U”. Són dues persones. Una s’està traient el cap i l’hi està donant a l’altra. Al davant hi tinc enganxat amb cinta adhesiva un poema que em va enviar una persona que estimo com si hagués de morir quan penso en no estimar-la i que diu així: “De tant en tant som punts en lloc d’exclamacions. I no passa res”. No obstant la petitesa-petitesa, és la meva llibreta de moments, de verbs promptuaris. Dins d’ella, que vol elogiar la memòria, victorejar el temps, és on hi tinc escrites les coses més importants d’aquest últim any. Per exemple que el dia 1 de gener un amic em va presentar el concepte d’olor de matí. O que vaig tenir la pitjor grip que recordo del 26 de gener al 4 de febrer. O que el 22 de febrer vaig veure una dona passant de llarg per davant d’una persona que demanava almoina al carrer (correcció: no demanava res, volia viure). La dona va recular al cap de cinc minuts i va donar-li monedes. El 23 de febrer vaig anar a ballar després de posar-me un vestit sense sostenidors. El 28 de febrer vaig saltar-me totes les classes per anar a escriure una rèplica a l’article de Zizek que parlava de la vagina. El 7 de març un noi palestí em va regalar un rosari. El 10 de març la meva amiga i jo vam seure al terra i em va dir que I see you. I really see you. No sabíem que sis mesos després li diria jo, però que seriem al terra d’un hospital psiquiàtric. Deu ser això, la vida. El reguitzell d’imatges que veig ara en referència a la memòria, proposades i servides a mi com una seqüència fílmica. Plans de transició que són o no relats i que s’intensifiquen quan neix en nosaltres –éssers compulsivament socials, la necessitat de sintetitzar el temps. Passen, aquestes imatges, com el plat pel qual salivem al buffet lliure (aquests buffets generalment de cuina white-washed oriental) i que dius: ara, ara arriba. Ara l’agafaré i me’l cruspiré sense cap mena de contemplació. He fet això, aquest any. Vull fer això, l’any següent. Ha estat així, aquesta dècada. Menges, pagues i et promets que no tornaràs mai més a un lloc com aquest. Que necessites practicar l’auto-control. Etcètera.

morim amnèsics i afamats: Escena 3 Soliloqui Tanmateix, mentre no moro em banyo al mar. Sóc on vull estar. L’aigua de la costa està glaçada. Estem a l’últim mes de l’any. Això que sento ara mateix és el que més s’acosta a la felicitat. Hi ha molta roca i poca roba. Massa roba. Estic tan viva, tan viva, tan viva que sembla que hagi d’explotar. I si mai m’hi torno a sentir, d’aquesta manera? I si per un error de perspectiva poso el peu a la roca equivocada i ja no vols saber res de mi? I si torno a deixar de plorar, com no ploren les aranyes, els cossos morts o els amants a la literatura? Sento massa amor per estar desperta. Mentre és cert que em faig preguntes, entenc que no m’importa res. Que CAU EL TELÓ. Tinc el cos masegat: talls a les cames, les ungles liles, els llavis inflats. Si la vida és això, una obra que s’acaba cada desembre, que jo escric amb voluntat de dramaturga i que fa aixecar centenars de cossos que aplaudeixen, si la vida és un acudit de mal gust, un monòleg impregnat de cinisme, un documental sense crèdits ajustats al pes testimonial, un post a un blog estèril, si la vida és un cubell que crema mentre saliven com gossos joves hormonats, si és la thinspo de tumblr, si la vida són els nazbols i les terfs, si la vida és una festa, si la vida és el mal alè, si la vida és el teu cos, si la vida és un cos, un text, un dit, un tauró, un pit, una engruna, una angina, una neurona, un àtom… Si la vida és […] haurem de viure-la com l’han viscut tots els nostres avantpassats, així: garantint el batec.

*

Han passat vint-i-quatre hores des que vaig començar a escriure això. Ja no sóc al mar, ja no estem a desembre, la meva situació futura és més incerta que mai i he tornat a escriure –compulsivament i amb penúria i guerrejant entre les llengues, per motius segurament equivocats– però fent la paraula. Aquest matí tornava d’una festa. Una festa que es pronunciava a sí mateixa, que no podia acabar-se mai perquè no havia començat del tot en primer lloc. Una festa on l’autoimatge es temptejava de manera rigurosa. Una festa que hauria d’haver durat anys perquè la precarietat de totes nosaltres, les fantasies venidores i recurrents volien existir més enllà de la convenció social de principi i cloenda; més enllà de Barcelona, de nosaltres, del talent, de l’ignomínia corporal, de la política de l’alcohol… Espero el tren a l’estació. L’espero dreta i ballo: no ballo perquè perdura l’embriac, només perquè em sento molt feliç. M’adono que un home em mira. Al cap de cinc minuts em pregunta quan vindrà el tren que ens ha de dur a Girona: li dic que no ho sé. Que de vegades tarda. Ell es posa els auriculars. És argentí. De reüll veig que també comença a ballar i m’alegra pensar que ja som dues persones les que ballem mentre esperem el tren. Ja no m’importa ocupar espai. El tren tarda molt i m’adormo recolzant-me amb la paret. Em desvetlla l’home argentí, diu: desperta, que ve a la via 14. Escric, al mòbil: estic cansada, però demà em llevaré notablement més arrugada de tant somriure. Penso: un nou any, però la mateixa Maria al purgatori de Sants, desnerida com una pruna podrida, agraïda com quan era petita i els meus pares em tiraven a mar, jugant amb les possibilitats infinites del llimbs. Fàcilment seduïda per la lògica de la multitud, deixo que els cossos m’empenyin fins a dins. M’assec i tanco els ulls. Sento el sol a la pell, Soni; n’estaries molt orgullosa. Ho recordo tot, d’aquests anys: des de la memòria petita fins les emprenedories identitàries, recordo els futurs, les cornises, els meus textos com a excusatio, la fricció dels nostres llavis i penso en la freqüència de la meva imatge. No perquè el món sigui mirall sinó perquè ara sóc al tren i m’assec a la finestra. Em reconec. Ho tinc tot a lloc. Escriuràs. Per totes nosaltres seràs gest; carn, segurament os.

[peru-galapagos-2019]

Falten 9 dies

Ja som a només 9 dies del viatge a Perú i les Galápagos. Preparant el viatge m’ha sorprès gratament el menjar del Perú, que ve a ser una barreja de cuina espanyola, japonesa i inca.  Hem anat un parell de cops a un restaruant peruà del carrer Londres de Barcelona i ens ha agradat força.  En conseqüència, ja tenim una reserva pel restaurant Chicha d’Arequipa pel dia 15.

La programació del viatge ha estat llarga, potser més que d’altres cops.  I la totalitat del viatge també ha sortit més cara que en anys anteriors, degut a tres raons principals: els vols a sudamèrica son més cars, fem 3 activitats organitzades i estem més dies (25 en total).  De fet, son 3 viatges en 1: Galápagos, Amazonia i Andes.  I aixó vol dir 3 climes diferents i mal de caps de les dones per saber què han de posar a la maleta.

[amateurchefstuff]

Sopa japonesa de fideus i pollastre

Ingredients: 3/4 de litre de brou de pollastre japonés; 1 pit de pollastre; 8 bolets shiitake; bitxo fresc laminat o shichimi togarashi; 160 gr de fideus udon secs; 1 ceba tendra per al brou; salsa de soja; un tros de gingebre per al brou; una carcassa de pollastre (per fer el brou) Preparació: El “brou de pollastre japonés” es fa bullint una carcassa de pollastre amb ceba tendra i…

[tastatast]

Pagaia

Pagaia, que en català també vol dir “rem curt i en forma de pala emprat per a impulsar embarcacions com els caiacs o les piragües”, és un restaurant situat a davant del mercat del peix de Senigallia, a la província d’Ancona (Le Marche), a pocs metres de l’Uliassi i amb vistes al port. De fet, el Pagaia és ben bé un restaurant especialitzat en peix i marisc.

L’any 1988, les germanes Daniela i Roberta Renzi (respectivament, una a la cuina i l’altra a la sala) van obrir el Pagaia després d’acabar els estudis a l’escola d’hosteleria Panzini de Senigallia mateix i després d’alguna experiència professional en hotels i restaurants. Posteriorment, el 1994, el seu germà Emanuele també es va incorporar a la sala. Uns germans que, pel que sembla, viatgen, es fixen en altres cuiners i coneixen cuines d’altres països però que no incorporen al seu restaurant ni les idees ni els ingredients que van descobrint per no canviar la línia culinària ni el gust autòcton que volen donar a casa seva, una cosa que trobo que sempre costa molt d’aconseguir, separar els gustos personals del que s’ofereix al negoci propi sabent mantenir l’essència de casa teva sense deixar-se influenciar per les novetats que es van coneixent al llarg de la vida.

Ofereixen una carta extensa i no proposen cap menú. Però tenint en compte la dimensió del local, que es presta a rebre grups grans, segur que deuen fer alguna proposta tancada sota demanda.

Treballen amb peix i marisc, sobretot de Senigallia i de Le Marche, però també de tota la resta de l’extensa costa italiana. Sempre amb peix fresc, sense madurar i tant peces senceres com receptes que només requereixen parts concretes. L’ofereixen tant cru com amb tècniques de cocció ben conegudes: escaldat, fregit, amb diferents tipus del que es considera “a la brasa”, a la sal, al forn o a la papillot i, fins i tot, alguna sopa de peix i algun suquet, de peix, evidentment. Pel que fa al marisc, el mateix, principalment cru, saltejat o al vapor. També ofereixen pasta (feta per ells), sempre amb peix i marisc; i bastantes postres. Tant sols 2 o 3 carns de manera testimonial. Fins i tot hi ha una bona oferta de verdures en diferents receptes i coccions.

La copa de vi era bastant justeta, amb un vidre força gruixut; però, com que vam beure cervesa, no sabem si te’n porten una altra en cas de demanar un bon vi. Això sí, tenen una carta de vins extensa amb una forta presència d’escumosos i blancs però oferint una desena de negres i un rosat per no fer un lleig als amants incondicionals d’aquesta tipologia de vi. Una carta majoritàriament de vins italians i amb tant sols quatre referències de vins estrangers. Una carta totalment adequada a l’estil de cuina que ofereixen i que, a la vegada, no deixa de banda les peticions de la seva clientela, tal com fan oferint un parell de carns que tenen en carta. Fins i tot destinen un espai als vins naturals.

Vam beure una cervesa Hefeweissbier Hell de Heinz vom Stein de Schlossbrauerei Stein, la que ja havíem pres al Sepia by Niko. 

El menjador és gros i concorregut, amb uns cambrers d’escola clàssica, d’hosteleria de batalla, dels que semblen estar acostumats a servir en banquets; i tots van ser molt amables, divertits, propers i servicials.

Havíem dinat a l’Andreina i tenia poca gana però molta curiositat per provar les galeres de Senigallia. A més, era l’última nit a Le Marche i, per tant, podíem fer un últim excés. La idea era sopar poca cosa, bon producte el menys manipulat possible. Havia vist que al Pagaia servien un bon calibre de galeres i també em semblava que podia ser un bon lloc per a menjar peix i marisc de l’Adriàtic i de tota la llarga costa italiana. Així que, quan vaig reservar, ja vaig encarregar les galeres, no fos cas que ens quedéssim sense.

L’ÀPAT

Ostres.

Un plat amb 3 ostres de la mateixa espècie Crassostrea Gigas (l’ostra japonesa, l’ostró, l’espècie més cultivada a França des dels 1970s quan va desaparèixer l’ostra plana) però de 3 origens diferents (2 franceses i 1 italiana). Un plat ideal per a comparar 3 orígens d’aquest irresistible mol·lusc.

Una Fine de Claire de la Maison Les Clarie de Bonsonge (Fabien Fontneau) de Marennes-Oléron (entre La Rochelle, al nord, i la desembocadura de La Gironda, al sud). Una ostra d’uns 4 anys, criada en parcs/claires amb una densitat d’unes 15 ostres/m2. Una ostra clàssica, iodada, amb gust marí i un retrogust d’enciam i cogombre. D’un calibre petit i poc carnosa, m’agraden les ostres un pèl més grosses. Va ser la més salada de totes.

Una Marie Morgane de Keraliou de Brest (la Bretagne, França). Una ostra d’uns 3 anys, criada en taules en una badia protegida. Una ostra una mica menys salada i més dolça que l’anterior, la Fine de Claire. La salabror inicial va deixar pas a un post-gust dolç i mantecós.

Una Perla del Delta de la Maison Tarbouriech Italia (Florent Tarbouriech i Alessio Greguoldo) de la Sacca degli Scardovari (a la llacuna de Venècia). Una ostra d’uns 2 anys, criada en cordes (30 ostres/corda) i amb un sistema elèctric que funciona amb plaques fotovoltaiques i eòliques per aprofitar l’energia solar i elevar-les o submergir-les simulant les marees per tal de controlar el creixement del producte. De fet, com les Ostras del Sol del Delta de l’Ebre que la mateixa Maison Tarbouriech de l’estany de Thau (a Sète) fa juntament amb l’ostricultor català César Gómez. En el cas de l’ostra del Pagaia, el mateix Florent Tarbouriech treballa conjuntament amb l’ostricultor italià Alessio Greguoldo a prop de Venècia. L’ostra més jove i la més carnosa, aquí es veu com les estressen perquè creixin més ràpidament. Una ostra iodada i cruixent. El iode donava pas a una dolçor cada cop més prevalent amb una llarga i complexa persistència vegetal. La més dolça de totes.

Serveixen pa amb Oli del Frantoio Lugliaroli de Roncitelli di Senigallia, un bon oli local, sense filtrar i de la varietat Raggia.

Cannocchie olio e limone.

Quines senyores galeres! Servides crues, pelades i senceres però per menjar-les amb 2 mossegades. Grosses, carnoses i gustoses però diria que les d’en Jacopo Ticchi encara ho eren més, més en tot! 

Antipasto di pesce completo: 7 assaggi freddi e 2 assaggi caldi.

Un entrant que ofereixen amb una degustació d’alguns dels seus antipasti freds i calents, un tastet amb la majoria de les elaboracions que volia provar.

FREDDI

7 Tastets freds.

Insalata di mare: sepia e gamberi.

Trossets de gamba i sépia saltejats, servits freds i amanits amb oli, llimona, el seu propi suc i julivert. Molt poca gamba, bona, gustosa, més que la sépia, que podria ser calamar i fins i tot pop. Un amaniment molt suau i adequat.

Baccalà mantecato.

Una brandada de bacallà servida amb una galeta/torradeta amb alguna herba. Una brandada gens salada (devia portar força proporció de llet i no tenia all), una mica massa triturada pel meu gust i li faltava potència gustativa. M’agraden les brandades ben rústiques.

Sgombro.

Un tros de filet d’un verat molt bo amb una salsa verda semblant a una tàrtara (avinagrada i molt bona) i una torradeta negra. A la base, espinacs amb oli. Molts ingredients però molt ben amalgamats.

Mazzancole al Campari.

Un llagostí amb color de gamba. Petitet, bullit i servit fred al Campari (en realitat semblava una salsa agradolça xinesa que hi quedava bastant mal combinada). Predominava el gust de taronja amarga, d’aranja.

Orata.

Orada desfilada sobre una base de puré de patates bullides i, a sobre, una maionesa amb suc de llimona o algun cítric similar. Una mena de pastís de peix i patata prou correcte.

Alici alla panzanella.

Uns seitons marinats, amb una panzanella (molla de pa empapada amb salsa de tomàquet) molt sucosa i molt bona.

Rana pescatrice.

Un trosset de rap (si ells ho diuen, ens ho creurem, però podria haver sigut lluç, imagineu-vos quin rap!) a sobre d’una salsa de pebrot que semblava la salsa que acompanya els pebrots del Piquillo farcits de brandada. Per sobre, ceba vermella envinagrada.

CALDI

2 Tastets calents.

Cozze i vongole.

Uns musclos correctes i unes cloïsses molt petites, de la mida d’unes petxines tellerines, tots dos al vapor. El suquet era molt bo.

Lumacchine di mare alla marchigiana con porchetta.

Uns cargolets de mar (bígaros) cuinats alla marchigiana. Ens diuen que els fan com si fossin una porchetta, és a dir, amb salsa de tomàquet, fonoll i un punt picants però sense porc. Uns cargols ben petits, per entretenir-se llepant i escurant, i una salsa ben bona.

Ofereixen limoncello però molt amablement el vam declinar, no som de limoncello ni de chupito final. Tant feliç que fa a molts clients… És ben bé que “tants caps tants barrets”.

En un altre moment, també haguéssim menjat alguna pasta amb peix i marisc o algun peix fet sencer al forn o a la brasa. Potser és el lloc per a provar si fan bé el Brodetto. Tampoc vam fer postres. Sempre queden coses per tastar i llocs per tornar, per tant, aquí vam decidir finalitzar la marató gastronòmica de Senigallia.

Un restaurant de cuina marinera que destaca per alguns plats concrets, més que com a restaurant en general, i un restaurant molt adequat per a certs moments dels viatges gastronòmics.

[smartgourmet]

IL·LUSIONAT, blanc de la DO Valencia de sauvignon blanc i viognier de Bodegas Cata-Ruz. Un cor que batega molt be amb cuina japonesa. . . #whitewine #viblanc #vinoblanco #instawine #winetasting #winepairing #viognier #sauvignonblanc #winelovers #dovalencia (en Via Augusta Barcelona)

[moshimoshibarcelona-blog]

ラーメン屋ひろ、たぶんバルセロナで一番おいしいラーメンを食べる所だと思っている

Ramen-ya Hiro, un dels millors llocs per menjar ramen a Barcelona.

http://goo.gl/OC4HdY

[eikyolove]

Donburi de boquerones y ceviche. Humilde cocina Nikkei de autor regentado por un peruano y una japonesa en @cuina_mametora en Barcelona. (en Cuina Mametora) https://www.instagram.com/p/B5VQlv9DAWS/?igshid=ot89dni8uwfg

[amateurchefstuff]

Seitan amb col llombarda

Ingredients (2 px): 1/4 de col llombarda tallada a juliana fina, 250 gr de seitan 8 shiitakes frescos oli de sèsam llavors de sèsam torrat 1 cullerada de pasta de miso salsa picant (opcional) xarop d´atzavara (opcional) 3 cullerades de vinagre d´arròs un gra d´all un tros de gingebre sal pebre blanc una mica d´orenga Preparació: Pelem i tallem a juliana fina tant l´all com el gingebre. Jo…

[amateurchefstuff]

Pollastre marinat

Ingredients: 2 pits de pollastre, bolets shimeji (opcional, per acompanyar) 4 cullerades de sake, 3 cullerades de llavors de sèsam blanc o integral 3 cullerades de salsa de soja, 1 de mirin, 2 de vinagre d´arròs oli de sèsam, sal i pebre Preparació: Ja us he comentat al principi que podeu optar per fer aquesta recepta amb pit o cuixa, i jo en aquest cas vaig optar per fer-ho amb pit, més que…

[amateurchefstuff]

Sopa rústica de miso

Ingredients: 1 litre de katsuobushi dashi, 115 gr de daikon en juliana, 75 gr de bolets shimeji, 1 pastanaga a juliana, 4 cullerades de pasta de miso (d´arròs blanc), 300 gr de tofu japonès, 1 ceba tendra Preparació: A la recepta original també hi posen unes arrels de “taro” i una altra mena d´arrel que es diu “gobo” (o bardana) que no he localitzat. Encara que no tenen absolutament res a…