#de-(es)calation

[lyrasky]

【Jane's Addiction 喧嘩で活動休止の真相】解説 画像付き Liam Gallagherのオマケ話 Jane's Addiction Fight

【Jane's Addiction 喧嘩で活動休止の真相】解説画像付き Liam Gallagherのオマケ話 Jane's Addiction Fight LyraのBlogへ #JanesAddiction #PerryFarrell #DaveNavarro #StephenPerkins #EricAvery #ジェーンズアディクション #LiamGallagher #oasis #オアシス #nothingshocking #ritualdelohabitual #fight #tour

Jane’s Addiction大好き人間としてはPerry Farellがステージ上で殴りかかった事件について色々な感情が込み上げて来て、非常に悲しくてたまりません。昨夜のことを直ぐにTwitterやインスタに投稿したのでフォロワーの皆さんにはお伝えしました…それに嫌な予感がしたこともね。 “Perry Farrell o’Jane’s Addiction assaulted Dave Navarro during a performance at the Leader Bank Pavilion in Boston tonight(Sep13th),so bassist Eric Avery&others subdued Perry&took him off the stage.The incident happened when the song”Ocean Size”ended,…

[botiga-sabate]

Sabata a Pell, amb Gomes Amples, Marca Brans Sabates casuals de pell fabricades a Espanya. Estan dissenyats amb un tancament de gomes per a un ajustament segur i còmode, proveint a lusuari flexibilitat sense sacrificar la comoditat. Disseny en colors llisos i calat als laterals. La pell amb cura seleccionada es combina amb els materials de la millor qualitat per crear una experiència de luxe amb una durabilitat increïble. Aquestes sabates són perfectes per a qualsevol ocasió! Calça normal, punta rodona.

[fanaticarmagazin]

Volkswagen T-Roc R (2020) im #Test | Ein Rowdy für alle Fälle

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Der Volkswagen T-Roc ist ein echter Bestseller - und wird jetzt als R zum echten Rowdy. Immerhin pumpen 400 Nm an maximalen Drehmoment auf die Pneus und lassen den 300 PS starken Wolfsburger in gerade mal 4,8 Sekunden nach vorne schießen. Wir haben den Volkswagen T-Roc R in Nizza schon mal etwas genauer „erfahren“ können. Optisch wurde schon mal alles richtig gemacht. Die ohnehin schon nicht schüchterne Erscheinung des Serien T-Roc wurde geschickt um einige R-spezifische Parts ergänzt. In der Front wurden senkrechte LED-Tagfahrlichter verbaut und der Stoßfänger scheint deutlich mehr Luft atmen zu wollen.

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Beim Heck fällt besonders der vergrößerte Heckdiffusor ins Auge, der die Hinterachse mit mehr Downforce versorgt. Verdunkelte LED-Rücklichter und ein Diffusor sind ebenso an Bord ebenso wie die Möglichkeit, eine Anhängerkupplung (bis zu 1,9 Tonnen) anzubringen. Dazu gesellt sich optional eine Akrapovic-Sportauspuffanlage (3.800 Euro), die neben mehr Sound auch für ein Mindergewicht von 7 Kilo sorgt. Im Innenraum fühlt sich der reguläre T-Roc Fahrer sofort wohl. Das unten abgeflachte Sportlederlenkrad und die griffigen Sportsitze sorgen für eine angenehm sportliche Atmosphäre - dazu wertet Alcantara den Innenraum auf. Bassfetischisten sollten definitiv ein Kreuzchen bei der Beat by Dre Soundanlage machen und auch sonst gilt – je weiter der Geldbeutel sich öffnet, desto mehr Komfort und Sicherheitsfeatures sind drin.

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Unter der Haube kommt ein alter Bekannter aus dem Golf R zum Einsatz – der Zweiliter-Vierzylinder-Turbo bringt es auch hier auf 300 PS und wird dabei von einem 7-Gang-DSG-Automatikgebtriebe unterstützt. Handgerissen ist der T-Roc R leider nicht zu haben, dafür gibt es aber die Möglichkeit, die Gänge manuell über die Schaltwippen am Lenkrad zu betätigen. Kommt zwar nicht ganz so emotional - aber macht trotzdem Spaß. Einmal das Gaspedal durchgedrückt, endet der Vortrieb erst bei elektronisch abgeriegelten 250 km/h. Generell verwöhnt der T-Roc R seinen Fahrer und die Beifahrer mit einer Vielzahl von Fahrprogrammen. Von Race bis Offroad ist alles dabei, was das Herz begehrt. Das adaptive Fahrwerk leistet dabei sehr gute Arbeit. In den kurvigen Windungen der herrlichen Cote’d’Azur ließ sich der Wolfsburger kaum eine Schwäche anmerken.

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Der Motor hängt generell gut am Gas und lässt hier und da wirklich vergessen, dass ein Turbo an der Arbeit ist. Erst beim starken Reinbremsen in eine Kurve und dem wieder Herausbeschleunigen ist hier und da ein kleines Leistungsloch zu vermelden. Natürlich merkt man dem T-Roc R die Höhe an, er beißt sich nicht ganz so fest in den Asphalt wie der Golf R - aber er bleibt zu jeder Zeit gutmütig zu handeln. Fazit: Der Volkswagen T-Roc R hat das Potential, dem Golf R das Leben schwer zu machen. Ansonsten ist das Revier der kompakten SUV-Sportler noch recht dünn besiedelt. Mercedes-AMG kann. Am ehesten dürfte wohl der BMW X2 M35i und der erst 2020 erscheinende Mercedes-AMG GLA 35 ins Beuteschema des Niedersachsen passen. Mindesten 43.995 Euro sind für den Volkswagen T-Roc R fällig. Eine stolze Summe, aber dafür bekommt der Käufer einen echten Dynamiker auf den Hof gestellt, der sich nicht vor jeder tiefen Bodenwelle fürchten muss.

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Text: Mario-Roman Lambrecht Fotos: MarioRoman Pictures (instagram: marioroman_pictures)

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Auch gesichtet: https://www.youtube.com/watch?v=pYdf2u0TSzU Sofia Calate https://www.youtube.com/watch?v=vddgaavupjU Car Maniac https://www.youtube.com/watch?v=FodMgoN2v2M Automann-TV Weitere Impressionen

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures

2020 Volkswagen T-Roc R by marioroman pictures Read the full article

[atelierphotocat]

Capvespre - "Era quan el sol s’acomiadava i es perdia entre les ombres dels edificis del barri mariner que vorejava l’aigua plena de taques de fuel, de miques de peix que els pescadors deixaven anar amb certa indolència. Un capvespre més amb les barques varades al moll, mentre gavines i albatros picotejaven amb rapidesa els bocins de menjar que suraven a la deriva. Més enllà, els vaixells de més calat oferien a la vista dels curiosos llums esmorteïdes com a únic senyal de vida." Francesca Aliem, «La soledat d’Ada Liz» (Presència, núm. 1.886, 18 d’abril del 2008, homenatge a Mercè Rodoreda) · · #capvespre #francesca #aliem #homentge #merce #rodoreda #sitges #qualsevoltarda #meravelles #naturalesa #planetaterra #planeta #meravellós (at Club Nàutic de Sitges) https://www.instagram.com/p/CAYHs94o5UH/?igshid=6fb7eimpzg56

[janpiola]

Autocritikk Este poema se llama Fridah Khaloh comprenló, gracias en realidad es a la gorra a la gorra consciente que no existe bueno no menos de 100pe

Frida Kahlo veganismo queer toda propiedad es un robo pati de lentejas uniceja sororidad un yuyito dos yuyitos pulseras en hilo de cera alto bondi hacer la del orgullo gay ele ge be te te te i cu a más venus en aries uy uy uy se viene hot la cosa se viene hot la casa cactus en imancito mandalas queso de girasol sé trabajar la cerámica garpa palo santo en sahumerio palo santo en palo palo signo maya prendelo perro en aries uy uy uy se viene la huerta dildo santo cuarentena se viene zurdite cien porciento vegan free de todo calate esa mandala ni mac.ista ni mac.ista autosustentable babe los sorbetes me los colo no megusta no me gusta y la agito piedritas envueltas en alambre plusvalía del trabajo la culpa no es de marx paki cis taki taki será que no cazaste una por eso atr cumbia perro cajeteala y eso por siempre forever y fin abcdef gracias

[danny-ammu]

Magia Mutante. Capitulo 19 (El Principio De Las Muertes)

Una cadena envuelve la guadaña de Erika y se la arrebata. Ella voltea de donde binó la cadena y recibe un golpe en la cabeza que la a unos envía a unos pocos metros de ahí.

Mikey: (levantando a María) ¿estás bien?, me tenías preocupado. Estas muy herida.

María: (aun aturdida, pero sonriendo) estoy bien Mikey, bueno… estaba a punto de…

Mikey: (la brasa fuertemente) ¡¡calla!! No digas eso. Tú… a ti no, tú no morirás mientras esté aquí contigo.

María: (sonrojada y sorprendida) Mi-Mikey… etto… yo… gra-gracias…

Erika: (enfadada y descontrolada) ¡¡¡YA ME HE CANSADO DE USTEDES DOS!!! Ahora… lo pagaran. (Ella, invoca a dos callones y empieza  disparar en dirección a los dos jóvenes)

Mikey, carga a María esquivando los disparos, ella un sigue aturdida y necesita curara sus heridas para poder ya darle fin a esto. Erika está en la misma, pero su odio la mantiene aún en pie.

María: (en los brazos de Mikey) ella esta tan corrompida por su odio, que de verdad esto podría agravarse a un nivel peor.

Mikey: (preocupado) ¿realmente es tan fuerte?

María: (preocupada y mirando a Erika) no, pero… cuando los sentimientos negativos nublan e juicio de una bruja… nos llegan a dominar de una forma tan sorprendente y macabra que… no sé qué podría pasar.

Mikey: (mirando a María, la deposita en el suelo) escucha… tú tienes que recuperar tus fuerzas, yo la distraeré y tratare de ganar todo el tiempo posible.

María: (sorprendida) ¿Qué? ¡¡¡NO!!! Mikey. Es muy peligroso.

Mikey: (sonriendo) confía en mí, yo soy muy fuerte y te protegeré a ti, pese a lo que sea.

Erika: (riendo, maniacamente) ¿tu? Un monstruo como tú. Jamás podría hacerme daño alguno. Jejejejeje.

Mikey: (molesto) te hare pagar, por lo que le has hecho a ella (preparando sus nunchuks)

Erika: (con su guadaña en mano) ven, monstruo y házmelo saber. Jajajaja

Ambos se enfrascan en una pelea, con armas y ella utiliza su magia. Pero él lo recompensa con agilidad y destreza. La Ushiromiya concentra toda su energía mágica para poder recuperarse rápidamente y ayudar a su querido amigo.

Erika: (ríe, mientras pelea) jejeje, pensé que sería más aburrida esta pelea. Pero me has divertido tanto. Ya veo, por qué estas Ushiromiya se han interesado en ustedes adefesios.

Mikey: (atacándola) no creas, que esa palabra me molesta.

Erika: (ríe) genial, jejejeje sigamos hasta que haigas muerto.

María: (lanzando unas semillas) Mikey, aléjate de ella. Prisión de enredaderas.

Las enredaderas, aprisionaron el cuerpo de Erika. Para detenerla un poco, esas enredaderas estaban hechas de magia 100% pura, restaurada y más fuerte. Con eso ella no podría moverse a ningún lado.

Erika: (riendo y tratando de zafarse) jajajajajaja ¡¡esto no podrá contenerte!! Sí, que eres muy tonta al pensar que podría detenerme esto.

María: (suspira) Mikey ¿estás bien? ¿Te lastimo?

Mikey: (sonríe) solo unos cuantos rasguños y heridas, nada de qué preocuparse.

María: (sonríe aliviada) eso… me tranquiliza mucho. Ahora debo terminar el sufrimiento de ella.

Erika: (aun atada) jajajaa, ¿mi sufrimiento? No me hagas reír, yo no sufro de nada.

María: (la mira seriamente) Erika, tu sufres por el amor no correspondido.

---Noroeste---

Raph: (peleando contra Eva/Beatrice) ahora, Ange.

Ange: entendido.

Ellos, se encontraban peleando entra la bruja de menor rango del lado oscuro. Ella  había dado una buena pelea, pero aun así no fue difícil mantener la batalla, ella estaba más exhausta, esta no tenía tantos sentimientos negativos como Erika, que la mantuviera de pie.

Los movimientos combinados de Raph y Ange, resultaban muy positivamente para ellos, ellos si apenas tenían unos cuantos rasguños y heridas nada de que preocuparse.

Eva/Beatrice: (gravemente herida) ¿Qué esperas Ange?

Ange: (seria) mmm

Eva/Beatrice: (escupiendo sangre) ¡¡¡vamos!!! Mátame ahora. Termine con esto de una buena vez. Es lo que querías ¿no? Matarme, acabar conmigo. Jajajaja, eres una buena niña que cumple sus propósitos. (Riendo terroríficamente) jajaja, te pareces cada vez más a tu tía Eva.

Ange: (agacha su mirada) no… no quiero matarte…

Raph: (sorprendido) pero… ¿Qué estas diciendo? Después de lo que ha dicho y hecho, ¡¿vas a dejar todo así?!

Ange: (seria) nunca dije que lo dejaría así. Esta bruja oscura merece morir, por todo… todo lo, que ha hizo y está haciendo. Ella solo es el lado oscuro de un integrante de mi familia, pero no es ella y además no la quiero matar… no la quiero matar yo sola. (Mirando a Raph)

Raph: (sonriendo) claro Ange. Hagámoslo juntos.

Eva/Beatrice: (riendo) valla que lindos… mejor ya mátenme, que verlos me enferman. Jajajajaja

Ambos, le dieron el golpe de gracia a Eva/Beatrice, para que dejara de sufrir, aunque ellos no lo hicieron con ese propósito si no solo de matarla y acabar con ella. Ange, termino manchada de sangre en las mangas de su vestido de bruja y en partes de su cuerpo, sangre que había salpicado Eva/Beatrice. Las sai de Raph y su cara también tenían algunas de esas manchas. Aunque sabemos que también era combinación de su propia sangre.

Ange: (suspira) ya todo acabo. (Se deja caer de rodillas al suelo) uffff, sí que estoy cansada jajaja

Raph: (se cerca a ella) ¡¡oye!! ¿Estás bien?

Ange: (mirándolo) si, solo que me canse un poco, jajaja. Por cierto. ¿Nunca te cansas de ser tan preocupan?

Raph: (confundido) a ¿Qué te refieres?

Ange: (sonriendo) digo, siempre te estas preocupando por tus hermanos y por mí. Entiendo lo de tus hermanos son tu familia, pero ¿por que por mi?

Raph: (sonrojado) bueno… eso es porque… ¡¡ya deja de hablar de esto!!

Ange: (sonriendo pícaramente) te gusto ¿verdad?

Raph: (sonrojado) ¡¡¡CALATE!!! Eso no es cierto.

Ange: (ríe) jajaja, lo sabía, lo sabia… etto, también se que Mikey le gusta María y de hecho yo doy mi consentimiento para que sean novios.

Raph: (sorprendido) ¡¿Qué?! ¿COMO SABES ESO?

Ange: (seria) ¿Qué? ¿Se te olvida que soy bruja?

Raph: entonces… ¿sabes lo de Mikey?

Ange: (seria) y lo de Leo también, el no me gusta para que sea novio de María. Etto… (Lo jala del brazo) vamos donde están los demás, para decirles que ya Eva/Beatrice quedo en el pasado.

Raph: (siendo jalado por Ange) (pensamiento: esta chica, es muy loca y no tiene mucha concentración en algunas cosas, pero si es verdad me gusta mucho, pero no se o diré… no por ahora. Maldita sea, sabe lo de Leo. Eso será un problema, lose.

---En el este---

Beatrice, sentada en una pequeña montaña, de cadáveres de goats y ninjas del clan del pie. Ellos ya habían acabado con ese problema.

Beatrice: (suspira) se ha acabado tan rápido. No fue nada divertido, quería matar más.

Virgilia: (molesta) ¡¡BEATRICE!! Cállate, no digas tal vez cosas.

Beatrice: (haciendo pucheros) pero… sama…

Battler: (mirando a abril) veo que no te paso nada. Eres buena peleando

Abril: (sonriendo) gracias, se lo debo a Splinter. El me enseño y dio el tessen.

Battler: (sonriendo) crees, ¿Qué podrías enseñarme a usarlo?

Abril: no lo sé…

Battler: (ríe) puede que parezca un cabeza hueca, pero no lo soy.

Donnie: (corriendo y abrazando a Abril) Abril, mi linda Abril. Estas bien, que bueno estaba preocupado.

Abril: corresponde al abrazo) te dije que estaría bien Donnie, además Virgilia, no me dejo sola ni n momento.

Donnie: (mirando a Virgilia) gracias por cuidarla.

Virgilia: (sonríe tenuemente) dije, que cuidaría de ella y así lo hice. No tienes que agradecerme nada.

George: (acercándose) te dije, que ella estaría bien.

Battler: (chocando manos con George) ei, aniki. Veo que todo salió bien.

George: (sonriendo) claro que sí, todos somos muy fuertes como dejarnos vencer por ellos.

Beatrice: (pasada detrás de Donnie y George) aunque… (Les toca a ambos puntos donde ella sabe que les duele) ¿Ven? Ustedes también fueron heridos. No se hagan los fuertes, ante nosotros.

Ambos chicos cayeron adoloridos, por las heridas. Aunque luego todos echaron a reír, por lo graciosa de la situación. Llegando también con ellos Ange y Raph y contando que Eva/Beatrice es vieja historia. Aunque se preguntaban que pasaba con los cuatro faltantes y por qué no retornaban.

Jessica: (recargándose en un poste) ufffff, pensé que sería más fácil. Y que no me daría el asma.

Leo: (apoyándose en su katana) si, eso nos puso en un problema.

Jessica: (ríe) ay amigo, tranquilo. Mira triunfamos y el quedo hecho pedazos.

Leo: (sonriendo algo agitado) literalmente. Creo que nos excedimos un poco.

Jessica: (risita) creo que si… no me caía mal el tipo, pero no me agrado que hiciera todo eso, ni modo, la muerte es el único camino.

Leo: (envainando su katana) creo que si te pareces a Raph.

Jessica: (desapareciendo sus protectores de nudillos y volviendo con su ropa normal) no, el se parece a mi yo soy mayor que ustedes.

Leo: (ríe) jajaja, tienes razón. (Cambia a una mueca de dolor) no me hagas reír, que me duele.

Jessica: (ríe) jajaja, oye.

Leo: ¿sí? dime

Jessica: (mirada picara) ¿dese cuando te gusta, la pequeña María?

Leo: (sonrojado) ¿Cómo… te has dado cuenta?

Jessica: (riendo y caminando) por la forma en que la miras, conozco las miradas y las interpreto perfectamente.

Leo: (suspira y caminando a la par de ella) soy algo obvio por lo visto

Jessica: (sonríe) claro que no, yo me di cuenta porque conozco más de esas cosas. Pero ten por seguro que María, siendo como es, jamás se dará cuenta y eso es una ventaja para ti.

Leo: (confundido) ¿ventaja? ¿Cómo sería una para mí?

Jessica: (con aires de superioridad) a María-chan, le gustan las sorpresas. Créeme que si le dices así de la nada y en privado que te gusta, ella te dirá una respuesta positiva. Es que si eres muy oculto en tus sentimientos, ya que serás un misterio para ella y le gusta eso más a ella.

Leo: (feliz) gra-gracias, por la ayuda. Pero ¿Por qué me ayudarías a conquistar a tu prima? (triste) digo, por como yo soy… no creí que podrían ayudarme ustedes. Porque…

Jessica: (molesta) aaaa, ¿piensas que nosotros somos muy superficiales? ja, pues que mal nos conoces. Si ustedes son la felicidad de María y Ange. Nosotros no haremos nada para evitarlo

Leo: (serio) incluso… ¡sabes lo de Raph!

Jessica: (ríe) por supuesto, nada se escapa de mis agudos sentidos. Jajaja, (apenada) aunque no sé si a Battler, le agrade la idea. El podrá parecer un tonto y lo es, pero es muy sobreprotector cuando se trata de su hermana y prima menor. Así que les ayudare a ambos lo más que pueda. ¿Estás de acuerdo?

Leo: (feliz) gracias Jessica.

Jessica: (corriendo) anda, tenemos que ver cómo están los otros y tranquilo sé que ella, está muy bien. Nunca se da por vencida fácilmente.

Leo, sale corriendo tras ella. Él se sentía muy feliz, de que ahora tuviera una aliada en eso del amor y quien mejor quien Jessica, si ella tenía una gran influencia en María.

---en el extremo sur---

Erika: (sin poder zafarse de las enredaderas) ¿Qué mierda? ¿Por qué no puedo?

María: (suspira) mi magia se ha recupera, en cambio la tuya se ha desgastado. Puede que los sentimientos negativos, te hagan una bruja muy fuerte. Pero eso no siempre funciona, cuando se pelea con una bruja de buen corazón.

Érika: (riendo) ¿buen corazón? ¿Tu? (Enojada) tu, no eres nada de eso. Tu, tu, maldita alejaste a Dlanor de mí, y si fuera poco, querías que ella fuera la novia de Will. (Cara de loca) pero… yo, yo ¡¡detuve ese gran error de mi amada Dlanor!!

Mikey: (mirando a María) ¿de qué está hablando ella?

Erika: (ríe) jajaja, vamos María, dile a tu querido amigo. Todo lo que ustedes me han hecho.

María: (enojada) ¡cállate!, nosotros no te hemos hecho nada. Tú fuiste la que empezó todo, ¡todo! me trataste de matar cuando yo tenía 9 años, si no hubiera sido por Dlanor. Estaría muerta ahora mismo. Pero eso no quiere decir que te la a higa quitado.

Erika: (mirándola con odio) ¡SI, SI TU ME LA ARREBATASTE!

María: (enfurecida) ¡¡claro que no!! Ella misma explico, que como inquisidora es su deber detener y matar a brujas de magia oscura. Pero cuidar de aquellas de magia de luz. Después de eso, fingiste ser nuestra amiga, solo para hacernos más mal.

Erika: (seria) te equivocas, lo hice por Dlanor, quería estar con ella siempre y si quería decir estar cerca de ti, tsk por ella lo soportaría.

María: (enojada) después de que pasó el tiempo y supiste que Dlanor, se había enamorado de Will e hicimos esa reunión especial para ellos, tu ayudaste. Solo para poder matar enfrente de los ojos de Dlanor, como matabas a Will, el amor de su vida y mi buen amigo. (Con algunas lagrimas en los ojos) lo mataste tan cruel frente a nuestros ojos… fue horrible.

Erika: (riendo) para mí también fue difícil. jajajaja bueno no. (Enojada) pero tu desgraciada, después de eso me arrebataste mi titulo de bruja de la verdad. ¿Cómo te atreviste?

Mikey, abraza a la pequeña bruja para darle consuelo. el verla llorar le hacía sentir un nudo horrible en corazón. Ella, sintió el abrazo muy cómodo y muy confortable, pro sentir el apoyo de su amigo.

María: (limpiándose las lagrimas, aun en los brazos de Mikey) ¿Cómo… como me atreví? (apartándose del abrazo de Mikey) yo... yo, solamente quería matarte por haber hecho eso, la muerte de Will, fue… haaaaaaaaa…

Erika: (sonriendo) pues no lograste matarme en aquella época.

María: con 12 años… 12 años de edad, tenía más misericordia de lo que tengo ahora. Solo te arrebate tu titulo, y ahora tienes otro. ¡¡¡BRUJA DE LA TRAICION!!! Y una cosa más. Verdad roja: (alrededor de María y Erika se torna color rojo) Erika Furudo, nunca ha amado de verdad ha Dlanor. (Las letras dichas en rojo, pasaron alrededor de ambas)

Mikey: (sorprendido) ¿Qué… fue eso?

María: la verdad roja, cuando algo es dicho por ella, el ambiente se torna del mismo color que ella y todo lo que se diga en rojo, es verdad. Sabía que Erika, nunca había amado a Dlanor, solo era una obsesión.

Erika: (enfurecida) ¡¡¡CALLATE, CALLATE!!! MENTISTE CON LA VERDAD ROJA.

Por el enfado descontrolado de Erika, logra romper las enredaderas e irse con su guadaña para destazar a ambos. Ellos esquivan, ese ataque. Erika, se voltea y envía una lluvia de dagas, contra sus oponentes. Los dos no logran esquivar ese ataque. Unas dagas se clavaron en el caparazón de Mikey, sin profundizarse tanto, afortunadamente. En María, se clavaron en su estomago y costados.  

Mikey: (con cara de dolor) María, ¿recuerdas lo que dije de tus cadenas y mis nunchuks?

María: (adolorida) creo que sí.

Mikey: (sonriendo) ay, ay que hacerlo.

María: (pensando) aaaa, (afirmando con la cabeza) entiendo.

Erika: (enfurecida) sea lo que planean, no les servirá de nada. Morirán acéptenlo, morirán.

Ambos amigos, desaparecen de la vista de Erika. Esta los buscaba por todos lados, hasta que de todas direcciones contra ella, era atada por cadenas tanto mágicas y con más nunchuks. Así Mikey apareciendo clavándole varios cuchillos de los cuales tenían los nunchuks, la sangre salía de la peliazul a borbotones, pero las brujas no son muy fáciles de matar, aun su corazón latía y con vida.

Erika: (saliendo sangre pro todo su cuerpo y vomitando sangre) n-no, crean que podrán. cof, cof acabar así conmigo. Vamos aparece ya Ushiromiya.

María: (aparece sosteniendo sus cadenas mágicas y por un lado de Erika) aquí estoy. Mikey… hagámoslo ya, me he cansado de ella.

Mikey: (del otro lado de Erika, sujetando sus nunchuks que ataban la adversaria) bien.  Cuando tú digas.

Erika: (sonríe) veo… que esto será muy interesante.

María: (sosteniendo sus cadenas con todas sus fuerzas) vete para siempre Erika.

Ambos chicos, jalan las cadenas que sostenían y en volvían a Erika. Fue tal la fuerza que jalaron esas cadenas que la descuartizaron, provocando su muerte instantánea, la sangre obvio salpico mucho.

[ploretaire]

La pluja

La pluja m’encanta.

La pluja amb fred m’encanta. La pluja freda amb vent m’encanta. Diria que no puc descriure-ho, però és just el que vaig a intentar fer. És una percepció que pot semblar polèmica, però ja us dic jo que açò no va a generar cap interès a ningú.

Amb açò de les xarxes socials i de dedicar-li a cada possible variant d’una vida normal un espai personalitzat, la gent ha descobert que li agraden les mateixes coses que a moltíssima altra gent. La màgia de la aldea global. Però açò, lluny de provocar un sentiment d’unitat, ens encasella més en la nostra peculiar forma d’existir que, oh, vaja, una instagramer japonesa acaba d’il·lustrar a la perfecció, m’agrada i retuit. Doncs no, jo no vinc a parlar de generalitats. A mi m’agrada la pluja, però no negativament. És a dir, no m’agrada la pluja perquè significa que m’hauré de refugiar sota una manta, al sofà de ma casa, amb bona companyia, enfront del televisor. No. Ni tampoc perquè d’aquesta manera no aniré a atendre les meues obligacions, doncs ningú compleix amb les seues obligacions quan plou, ja que tots estem sota una manta buscant el caliu d’una llar. No. Ni molt menys perquè em done pau escoltar l’espurneig constant des del meu llit, o per la fresca i gràcil olor que provoca el seu contacte amb la terra verge, o pels augurants senders que dibuixen les gotes al vidre enfront del qual comence a pensar que els dies de pluja són dies d’introspecció i tots necessitem dies de pluja com el camp agraeix que ploga de tant en tant perquè l’aigua és vida i la vida és el que fa temps que no visc i sé que he d’aprofitar al màxim carpediem hakunamatata. No. Absolutament, no! I no, filòlegs, tampoc és perquè siga un dels pocs verbs amb subjecte impersonal el qual em dona certa versatilitat poètica i simbòlica. Ningú ho ha pensat, sols jo ho he pensat, no m’ho puc callar.

No. La pluja m’agrada perquè mulla. La pluja m’agrada perquè fa fred. La pluja m’agrada perquè fa vent. La pluja m’agrada perquè em mulla, perquè em gela, perquè em venta. Però, sobre tot, córrer mentres plou m’agrada. I no córrer poc. Córrer molts quilòmetres. Còrrer moltes hores. I molt ràpid, fins que acabe i no puga més. A eixa velocitat, fins que m’esgote al acabar. Que no puga més. Que faça mal. Que dolga. I que dolga i que ploga alhora. I sentir el dolor, la pluja, el fred, el vent, el sòl. Notar com l’aigua m’embolca els peus, sense saber per què entra, si per haver-la xafat o perquè m’haja xafat ella. I sentir els calcetins calats. Com m’agrada la pluja! Les gotes esclafant-se’m en la cara, xopant el monyo, inutilitzant les mans per a la seua tasca d’eixugar.

No m’oblide del fred! Un fred que gela des de dins, que no es nota a la pell per la sudor, però sí quan es meneja un tram de teixit. Llavors aprofita eixa fina pel·lícula d’humitat i arrasa amb qualsevol possibilitat de calfor. Tot açò sense parlar del vent. Contra el vent, amb el vent, sense el vent, com el vent, des del vent. No lluitar contra ell, ni tampoc aprofitar-lo. Ser amb el vent. Córrer amb el vent. Veure’l vindre. Fugir d’ell, com un joc. Saps que es retrobareu, que serà divertit, però un descanset... no! Gira el cantó, espera’l de cara i que t’empope i es riga de tu i tu et rigues de tu amb ell, contra ell, sense ell, com ell, des d’ell. No estic dient ximpleries. Pot semblar-ho, pel context, per la intenció que hauràs olorat, per les campanes repicant una metàfora o una ironia que hauràs oït. Però no: la pluja m’agrada. I córrer mentres plou m’agrada també. Ara bé, anar-hi preparat m’agrada molt més. No estic tirant per terra tot el que he escrit abans. Sols dic que amb unes bones sabates, uns calcetins gruixuts, una samarreta tèrmica i uns auriculars, doncs es corre mentres plou molt millor. Perquè, anem a ser sincers, anar com un pinzell a fer-te unes birres i que et caiga el diluvi de camí, és una merda. I més si vas desangelat tèrmicament. Damunt com es gire el vent... No. Absolutament, no! A la pluja es va quan més preparat, millor. No dic llest, dic preparat. I a córrer mentres plou, també. I no ho dic per l’entrenament. Cadascú que entrene el que vullga. L’objectiu no és correr molt, ni bé. L’objectiu és correr mentres plou. Gaudir d’una bona cursa mentres plou. I, atenció, és bona no per si mateixa, sinó per la pluja! Perquè la recordaràs no per bona, sinó per la pluja. La gaudiràs no per bona, sinó per la pluja.

Si és que no tinc cap paraula en contra de la pluja.

M’encanta la pluja!

[joaquimblog]

L’any 2016 us deia a proposit de l’estrena de la producció de Pikovaia Dama a Àmsterdam:

La nova genialitat de Stefen Herheim, el director noruec que ja havia fet per a aquest mateix teatre (Òpera Nacional Holandesa) una producció genial d’Evgeni Onegin on al llarg de la representació passava per sobre de l’escenari tota la història de Rússia, com pocs anys més tard faria passar tota la història de Alemanya en aquell monumental Parsifal a Bayreuth, es podrà discutir per l’obsessiva manipulació del llibret per explicar moltes més coses de les que el propi llibret pot arribar a suggerir, ja que la inventiva teatral del director no té ni límits ni aturador, i per aquesta Pikovaia Dama, que no traeix mai l’original, Herheim ha volgut explicar-nos el conflicte vital del propi Txaikovski, que és l’eix central de la dramatúrgia.

Txaikovski és també el princep Jeletskyy, un personatge condemnat a casar-se amb una dona que pot admirar però no estimar, ja que la seva homosexualitat en el tortura i condiciona.

El plantejament és sorprenent, si voleu rebuscat, però és un treball teatral admirable, grandiós i colpidor.

Com sempre succeeix en Herheim  envolta l’acció en un marc imponent  gràcies a una escenografia de Philipp Fürhofer que situa l’acció en els salons de la casa de Txaikovski, un disseny de vestuari elegantíssim i imaginatiu, un disseny de llums que atorga a cada escena el clima just i variat, tot i situar l’escena sempre en el mateix entorn.

Amb la qüestió estètica esplèndidament resolta, el director ens fa viure el procés creatiu de l’òpera, amb un Txaikovski sempre assegut al piano i envoltat dels personatges, amb els que interactua, personatges que a vegades són el mateix compositor, en un desdoblament psicològic complexa i críptic.

L’acció escènica s’inicia abans de que l’orquestra ataqui l’inquietant preludi i intuïm a Txaikovski fent una felació a un militar assegut en una butaca d’esquena al públic. Aquest militar no serà altre que Hermann, que cobrarà els respectius honoraris pel servei abans de marxar i deixi al compositor abatut a punt per començar a sonar el malaltís tema del destí. La imatge és més potent que provocadora i tot el que es desenvoluparà després en aquell saló elegant i burgés de la casa de Txaikovski és un perfecta simbiosi de la lluita personal del compositor i dels seus torturats personatges de l’òpera.

Hi ha molts copets d’ull  en el muntatge, com sempre farcidíssim de detalls i referències erudites que necessiten més d’un visionat i sense cap mena de dubte un coneixement que a molts espectadors, com em succeeix en a mi, els passaran per alt, però coneixent l’admiració que Txaikovski sentia per Mozart, no ens ha d’estranyar gens la referència a Zauberflöte a l’inici de  l’obra i més tard en la gran pantomima del segon acte, amb Plutos i Daphnis personificant el famós duo d’ocellaires mozartians.

Són genialitats d’un treball teatral profund, erudit, enginyós i atrevit, amb acabats luxosos i càrregues de profunditat que van molt més enllà d’una posada en escena brillant i provocativa.

Sempre cap la possibilitat de no pensar, quelcom que sembla impossible en els muntatges de Herheim, i deixar-se endur per l’allau d’imatges, totes elles tan potents com belles i elegants. Fixeu-vos que no se m’acut dir-vos tancar els ulls i gaudir de la imponent banda sonora com altres vegades he aconsellat. En els muntatges de Herheim això és contraproduent.

No vull intentar explicar-vos més del compte, amb Herheim sempre resulta fascinant anar descobrint tot el que amaguen les seves propostes sense gaires explicacions prèvies i per això em limito tant.

Doncs bé, una vegada re visitada en ocasió de les representacions d’aquesta òpera al Covent Garden, em reafirmo amb el que vaig dir, si bé l’experiència ha estat radicalment diferent ja que la representació londinenca m’ha semblat globalment molt decebedora i notablement inferior en la totalitat del seu conjunt a aquella enlluernadora representació holandesa.

Per començar ni el sempre excel·lent Antonio Pappano, ni la meravellosa orquestra de la Royal Opera House Covent Garden brillen a la mateixa alçada que la del Royal Concertgebouw sota la direcció de Mariss Jansons. Potser Pappano amb un equip vocal millor hauria brillat més, però tot i els bons resultats no aconsegueix aquell esplendor passional del letó amb la luxosa orquestra.

I el cast londinenc és molt decebedor, en algun moment al límit de la catàstrofe. Només  el Jeletzki de Stoyanov i la Polina de Goryachova que curiosament ja varen cantar aquests rols a Amsterdam, estan bé, tot i que ell per sota de l’any 2016, la resta m’han semblat poc rellevants i en alguns cas desastrosos, començant pel rol protagonista, el Hermann del tenor Sergey Polyakov, absolutament insuficient i només vàlid si el considerem com un substitut d’última hora per salvar una representació, perquè el resultat és caòtic per la poca qualitat del cant, la veu i la tècnica.

Eva-Maria Westbroek continua lluint una veu sumptuosa quan es situa en una zona còmode al voltant del centre del seu registre, però a la que ha de pujar a l’extrem de la seva zona aguda, aleshores tot és problema, un neguit i una indecisió que culmina normalment amb un agut estripat, calat, obert i imprecís. És una llàstima perquè la cantant continua sent poderosa, però segurament provar en repertoris excessivament dramàtics l’ha portat a un deteriorament prematur de la veu.

John Lundgren fa un correcte, però sense més Tomsky, mentre que la veterana Felicity Palmer no pot dotar a la seva Comtessa de la grandiositat mítica que cantants de primer nivell en la darrera fase de la seva vida operística li han atorgat.

Fantàstica la Polina d’Anna Goryachova. Veu fresca i vellutada i condemnadament malaltís i nostàlgic  el Jeletzki/Txaikovski de Vladimir Stoyanov.

Amb tantes mancances al capdavant de l’equip vocal, els rols més petits, servits amb la deguda professionalitat van quedar ofegats en un arepresentació més aviat gris que la brillantor escènica es va mostrar incapaç de fer aixecar el vol, perquè agradi o no, les veus continuen sent les protagonistes principals d’una representació operística. .

Piotr Iliitx Txaikovski PIKOVAIA DAMA

Sergey Polyakov, Hermann John Lundgren, Count Tomski, Zlatogor Vladimir Stoyanov, Txaikovski/Prince Jeletzki Alexander Kravets, Tschekalinski Tigran Martirossian, Surin Konu Kim, Tschaplizki Michael Mofidian, Narumov Felicity Palmer, Countess Eva-Maria Westbroek, Lisa Anna Goryachova, Polina, Milovzor Louise Winter, Governess Renata Skarelyte, Mascha Jacqueline Stucker, Prilepa Harry Nicoll, Master of Ceremonie

Royal Opera Chorus Director del cor: William Spaulding

Orchestra of The Royal Opera House Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Stefan Herheim Escenografia: Philipp Fürhofer Disseny de vestuari: Philipp Fürhofer Disseny de llums: Bernd Purkrabek Dramatúrgia: Alexander Meier-Dörzenbach

ROH 2018/2019: PIKOVAIA DAMA (POLYAKOV-WESTBROEK-LUNDGREN-STOYANOV-PALMER-GORYACHOVA;HERHEIM-PAPPANO) L'any 2016 us deia a proposit de l'estrena de la producció de Pikovaia Dama a Àmsterdam:

[botiga-sabate]

Nàutic amb Gomes, Picat, On Foot, 8508 Marca On Foot. Model 8508 Sabata estil nàutic en color llis blau marí, verd, vermell i marró. fabricat en pell de boví amb folre fresc i plantilla extraïble molt còmoda pensant en oferir el major confort al peu. Exterior calat per millorar la transpiració i mantenir una temperatura adequada. Tancament amb cordó elàstic que es pot ajustar. Fet a Espanya.

[mpanisello]

2.2 Estructuració social

Un cop analitzats aquests dos exemples veiem que tot està dissenyat i controlat. Els consumidors són observats i analitzats contínuament per tal de poder generar més demanda per a posteriorment produir. Els actes individuals són inconscients i involuntaris, regits pel continu bombardeig d’informació mediàtica i publicitaria, la qual indueix i guia les nostres accions sempre en una direcció: cap al consum.

Aquesta realitat és completament extrapolable al context social actual extern dels centres comercials. El disseny s’emmarcaria en aquest pretext. No hi ha forma d’exemplificar millor el concepte “d’habitar el consum” que fent-ho literalment: estructurant la societat sota les seves premisses.

D’acord amb això el primer que veuríem seria una jerarquització de classes ascendent, seguint el model heretat per la tradició: situant el col·lectiu amb menys recursos econòmics a la primera planta i fent-lo ascendir proporcionalment amb el seu l’ascens econòmic. Aquest fet podria derivar a alguna mena de celebració social pels ascensos familiars.

Tanmateix, els interiors de les plantes estarien dividits per mòduls culturals, és a dir, els establiments d’origen americà conviurien amb els habitatges de les famílies americanes i no és barrejarien amb els d’origen xinès o italià. Si més no, el consum estaria obert de manera internacional a tots els públics.

Els habitatges s’intercalarien amb els comerços, eliminant les divisions entre l’oci, la rutina i el descans, és a dir, entre la vida pública i privada. En la distribució interior de cada habitatge predominarien els espais d’emmagatzematge de les possessions materials i els dispositius tecnològics, relegant la seva funció únicament a acumular productes i a dormir.

Les zones esportives i de lleure serien comuns, per tal de fomentar el col·lectiu, així com les zones per a menjar (òbviament establiments de fast food). Cal no oblidar que es disposaria de zones de parcs naturals (artificials) per als qui els agradi practicar esport a l’aire lliure i establiments vegans (a base d’aliments transgènics) per tal de poder satisfer les necessitats de tots.

La producció la situaríem sota terra, de la mà de màquines i d’aquella gent sense recursos econòmics. Tots els residus produïts durant el procés de fabricació d’expulsarien cap a l’exterior – total, ja no importaria l’estat en què es trobés la natura ni les seves conseqüències sobre el medi ambient.

Sorgirien nous treballs i formes d’ascendir econòmicament. No obstant això, els reis dels autònoms serien els influencers, els quals substituirien les empreses de publicitat i serien els encarregats de mostrar les seves possessions a la resta del col·lectiu, podent mostrar una opinió transparent, no gaire influenciada ni condicionada per les grans empreses, dels últims productes del mercat.

La convivència s’articularia a partir del volum de béns materials i el culte a les marques esdevindria la nova religió. El calendari aniria marcat per les dates d’inauguració de nous establiments i pels aniversaris d’aquells que haguessin calat fons de l’imaginari col·lectiu.

Per últim, el govern seria anònim, situat darrere de les càmeres de seguretat o no, ja que, seguint la teoria del Panoptikon de Foucault, la sensació de control substituiria l’entitat o el mecanisme controlador.

[newsinvids]

Talks on ‘de-escalation zones’ in Syria fail http://newsinvids.com/talks-on-de-escalation-zones-in-syria-fail/ … #NewInVids

www.NewsInVideos.in

[botiga-sabate]

Sabata a Pell, amb Gomes Amples, Marca Brans Sabates casuals de pell fabricades a Espanya. Estan dissenyats amb un tancament de gomes per a un ajustament segur i còmode, proveint a lusuari flexibilitat sense sacrificar la comoditat. Disseny en colors llisos i calat als laterals. La pell amb cura seleccionada es combina amb els materials de la millor qualitat per crear una experiència de luxe amb una durabilitat increïble. Aquestes sabates són perfectes per a qualsevol ocasió! Calça normal, punta rodona.

[joaquimblog]

Anna Pirozzi Odabella Liceu 2018 Fotografia A.Bofill

Attila Liceu 2018. Fotografia A.Bofill

Ildar Abdrazakov (Attila) Liceu 2018 Fotografia Antoni Bofill

Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de Giuseppe Verdi i continuo pensant que una de les millors d’aquest període, amb grans moments vocals pel quartet protagonista i sobretot amb el primer gran rol protagonista per a un baix. Verdi ja havia escrit des d’un bon principi grans rols per a baixos, però no els protagonistes, i en aquest cas el rol d’Attila no està destinat ni a un tenor (Ernani, Il Corsaro,Trovatore), ni a un baríton com havia fet amb Nabucco, o com faria amb Macbeth, Ernani o Rigoletto. Per tant necessitem d’un veritable baix verdià, dúctil, musical i contundent per fer un èxit.

Al costat del rol d’Attila, brilla el complicat i espectacular rol d’Odabella que representa un dels paradigmes de la soprano verdiana, vocalitat spinto o dramática d’agilitat, amb una extensió diabòlica i una expressivitat dramàtica no apte per a moltes de les sopranos que creuen que amb una veu gran n’hi ha prou per interpretar un rol que també necessita del domini del pianíssim i les agiulitats hereves del belcanto encara vigent.

Doncs bé amb aquests dos rols magníficament servits per a dos estels del panorama actual com són el baix-baríton rus Ildar Abdrazakov i la soprano italiana Anna Pirozzi, el Liceu s’ha apuntat un altre èxit merescut, després del Chénier estel·lar, en una temporada massa irregular.

La versió de concert no és una mala opció en òperes d’aquesta mena, sobretot si violent ser originals s’acaba encarregat la producció a un “enfant terrible” que la situa a Mart o en una fàbrica de filatures. D’aquesta manera ens estalviem disgusts innecessaris i ens centrem en la música i les veus, dos aspectes molt més principals en una òpera on l’argument és una pura convenció romàntica per desplegar un doll de melodies tan fàcils com inspirades i engrescadores o d’un calat melòdic imponent com és el preludi orquestral previ a la gran ària d’Odabella, “Liberamente or piangi”.

El Liceu va encarregar la direcció musical d’aquestes dues úniques funcions concertants (divendres 6 i diumenge 8 d’abril) a la directora italiana Speranza Scappucci, una senyora amb molta projecció, que si mesures més les intensitats ensordidores que utilitza en la majoria de finals, on l’orquestra i el cor desbocat ho tapaven tot en busca de l’espectacularitat gratuita, no m’hagués enutjat tant, perquè el tremp verdià hi era, tot i que en algun moment semblava que anava per lliure sense tenir en compte els cantants, a qui sistemàticament en les cabalettes tapava de manera immisericorde..

L’orquestra va tenir moments magnífics i altres de descontrol sonor i d’equilibri que em van molestar. Ni de bon tros em va provocat l’entusiasme que va obtenir en acabar la representació.

Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, tan protagonista en aquesta òpera,cal dir que no era ben bé el Cor del Teatre ja que quan hi ha un augment de la plantilla d’aproximadament del 50%, els reforços desvirtuen la percepció de l’estat actual de la formació coral. Ni calia que fossin tants, ni calien que estiguessin sempre cantant en el forte. Sent tants l’estat del cor original quedava dissimulat i qui dies passa anys empeny i per altra banda Scappucci forçant l’orquestra i el Cor a aquesta grandiloqüència decibèlica no s’adonava que ho tapava tot i evitava que les mancances s’evidenciessin amb cruesa. El públic es va deixar endur per aquesta tendència a l’espectacularitat i com que el programa i les fulles de sala no anomenaven els reforços del cor Intermezzo i d’altres subcontractats, va creure que aquella vuitantena llarga de cantants era el Cor del Liceu, i no és així.

Ildar Abdrazakov és un baíx-baríton més que un veritable baix verdià. Té l’agilitat que el rol demana i l’exquisida musicalitat que sempre l’ha caracteritzat, gràcies als seus inicis belcantistes tan ben apresos i assimilats, que permeten que el cantant rus, quan l’orquestra no se’l menja, sigui un exemple de musicalitat i refinament, però és clar, la projecció és limitada i com ja vaig dir en ocasió del seu Philippe II al Don Carlos a La Bastille, allò que en el disc, per la radio o al cinema és esplèndid, al natural és una mica decebedor perquè li manca més cos a la veu i més projecció. Canta de meravella però deixeu-me enyorar aquells Siepi, Giaiotti, Ghiaurov o Christoff que van deixar ben alt el llistó de la vocalitat verdiana per a baix sense discussió. Abdrazakov sense arribar a la seva excel·lència està més en la línea del gran Ramey, que no és una línia dolenta precisament però que oblida l’essència de la veu verdiana .

Anna Pirozzi per fi ha debutat al Liceu i ho ha fet amb estrepitós succés. La seva veu gran, bonica, veritablement verdiana i d’ample registre si que corria per la sala i a ella que també els decibels ensordidors de la direcció de Scappucci va afectar, va ser la que varem poder gaudir amb més solvència. Va passar per un moment complicat en els pianíssims de “liberamente or piangi”, on segurament es va despistar i es va perdre. No va estar reeixida del tot en aquest moment veritablement màgic de la partitura, però no hi ha cap retret, va ser un accident i ningú ho va tenir en compte. Va agradar molt al públic del Liceu, un públic que sempre ha mostrat predilecció per les veus grans i la de Pirozzi ho és, però a més a més canta molt bé i ja des de la seva sortida, el temible “Santo di patria” va encaterinar-nos a tots. Un debut important que tindrà continuïtat la propera temporada amb La Gioconda de Ponchielli, fent la competència a una altra diva de la casa la Theorin. En aquest rol crec que no hi haurà color.

Els grans actius ja es van acabar amb aquest parell de cantants de primera, perquè el baríton Vasily Ladyuk, no va estar gens bé amb el magnífic duo entre Attila i Ezio. Va tenir greus problemes d’afinació i de col·locació de la veu. Canvis de color constants que semblaven fer presagiar el pitjor. Després en la seva gran escena va estar esplèndid en el recitatiu, no tant en l’ària i brillant en la cabaletta. No em va satisfer gens en general i no vaig entendre la reacció tan generosa del públic, ahir entregat des d’un bon inici, quelcom que s’agreix molt, però amb una mica més de rigor no estaria gens malament, perquè la tendència a homogeneïtzar els èxits, fa que els que el mereixen de veritat i en diferència, quedin bastant més igualats amb la resta que no ho mereixen tant.

A Josep Bros se l’estima molt al Liceu, és un cantant de la casa i hi ha cantat molt i coses molt bé, veritablement magnífiques. És un tenor líric lleuger que mai hauria d’haver fet el pas a rols més pesants i que han malmès la seva veu. Ahir estava en un estat de forma molt millorat respecte al desgraciat concert de la celebració del 25è aniversari del debut al teatre,.que més mal no esmentar, ara bé, la veu està tocada i només la gran intel·ligència de l’artista per dissimular les oscil·lacions que s’evidencien en les frases llargues i quan es necessita que el diafragma aguanti amb fermesa l’emissió de la columna sonora. La veu de Bros no és, ni serà mai verdiana, ja no és una qüestió del timbre, és una qüestió del cos vocal, és una qüestió física. Ell fa bé en  tendir a falsejar estilísticament el seu fraseig més donizettià, per no dir directament rossinià, que no pas verdià. Ell no pot ser Foresto i quan ha de cantar el duo amb Odabella i aquesta si és una autèntica verdiana, aleshores l’antagonisme vocal i tímbric evidencien que el tenor català ha errat amb l’elecció d’aquest rol i repertori, però això ja forma part d’una altra discussió que allargaria innecessàriament l’apunt. El rol necessita una altra veu, però també cal dir que Bros tot i estar apunt, no s’ha estavellat si bé l’estat vocal actual és el fruit d’eleccions tan errades com aquesta. Verdi necessita una altra veu, un altre fraseig i una altra seducció vocal, més heroica tot i no oblidar mai que això no vol dir cantar bé.

Josep Fado en el breu rol d’Uldino va estar esplèndid, com també ho va estar en el rolo episòdic però fonamental del Papa Leone, el baix Ivo Stanchev, de projecció magnífica.

La tarda va ser una festa i feia temps que no es veia al públic, relativament escàs, tan satisfet. Públic verdià del de tota la vida, aquell que amb veus com la Pirozzi tornaven a sospirar pel que podria ser el retorn, després de la sensació Radvanovsky de les darreres setmanes, de les grans veus al Liceu i quan dic grans també ho dic pel volum, tips ja de tanta veueta xiuxiuejant, sense personalitat.i oblidada tan bon punt surts a les Rambles. Amb Pirozzi això no passa i això sempre és un motiu de festa.              

Giuseppe Verdi ATTILA Drama líric en un pròleg i 3 actes llibret de Temistocles Solera

Attila: Ildar Abdrazakov Ezio: Vasily Ladyuk Odabella: Anna Pirozzi Foresto: Josep Bros Uldino: Josep Fado Leone: Ivo Sitanchev

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García

Direcció musical: Speranza Scappucci

Gran Teatre del Liceu 8 d’abril de 2018

LICEU 2017/2018: ATTILA (ABDRAZAKOV-PIROZZI-LADYUK-BROS;SCAPUCCI) Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de…

[joaquimblog]

Marianne Cornetti (Azucena) Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Maria Miró, Kristine Lewis i Carles Canut, Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Tamara Wilson (Leonora) Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Tamara Wilson, George Petean, Marianne Cornetti i Piero Pretti Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Cor de l’acte 20n de Il Trovatore, p`roducció de Joan Enton Rechi Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Divendres 21 i ahir diumenge 23 vaig assistir al Liceu per veure els dos repartiments d’aquest Trovatore que clou la més aviat galdosa temporada 2016/2017 d’aquest cada vegada més galdós Liceu. Els déus em van ser propicis a l’hora d’estalviar-me el Manrico de Berti, però no van ser tan indulgents com per fer miracles en una producció que oblidaria demà mateix si no fos que la televisió deixarà constància per a la posteritat de la mediocritat escènica, musical i vocal de dos repartiments amb algun que altre punt de interès però globalment insuficients.

Una producció operística en un teatre amb pretensions hauria de ser quelcom més que contractar un director batutaire incapaç de concertar, equilibrar i treure profits de les veus més aprofitables i uns cantants, en algun cas de saldo de rebaixes, que no poden oferir res més que vulgaritat, tret d’alguns detalls de qualitat, per no parlar de la producció escènica, que en aquest cas havia de fer oblidar un nyap inexplicable de Gilbert Deflo i que acabarà engruixint la llista de nyaps inexplicables i difícilment reposables, de la història liceista. Calen més coses i sobretot no temptar a la sort, recórrer a la claca i esperar que la indulgència d’un públic que no es vol complicar la vida, que no qüestiona res i que a la recerca de la distracció ha deixat de ser exigent, rigorós i entès. Un públic que també ha de donar prestigi al teatre i que en cavi amb una indulgència exasperant, accepta coses que només uns anys enrere, no gaires,  haguessin estan impensables en un teatre que sempre havia mantingut uns certs prestigis fins i tot en les èpoques més fosques.

Daniele Callegari no ha estat capaç en cap de les dues representacions que jo he assistit (tampoc a la que vaig escoltar per ràdio) de concertar i acompanyar si més no amb elegància la inspirada partitura verdiana. El so de l’orquestra era brillant, però gruixut, sense qualitat, sense morbidesa, sense misteri i nocturnitat, sense lirisme i Callegari amb un intent ridícul d’imitar al Muti més accelerat, es precipita a una cursa al no res que òbviament no porta enlloc o més ben dit, si, a la des-concertació i a la manca d’equilibri, ja sigui del mateix fossat o entre aquest i l’escenari. Tothom anava per lliure i a vegades la feina era quadrar solistes, cor i orquestra. El so i el tempo, ara de vertigen, ara sorollós, ara poc polit, ara ordinari no va ajudar gens a donar volada a unes veus poc verdianes en el seu conjunt tot i que no menyspreables per altres repertoris. No hi va haver cap intent de coherència dramàtica, ni una creació o recreació de les atmosferes nocturnes tan suggeridores en escenes de gran impacte com el concertant del convent o sobretot l’escena de la torre on Callegari va ser incapaç d’ajudar a les dues Leonora, és clar que una d’elles no hi ha director que la pugui millorar.

El cor, potser en la millor interpretació de la temporada, va mostrar una solidesa, tant en les veus masculines com en les femenines, aquestes habitualment més crispades i en aquesta ocasió molt més arrodonides. A Conxita García noi li posen les coses fàcils, però ella treu petroli de sota les pedres. Brava!

A Il Trovatore hi ha d’haver veus, però no només veus, calen també cantants amb distinció, estil, classe i inspiració interpretativa i capacitats tècniques, perquè Verdi és molt exigent i a tenor, soprano, baríton, mezzosoprano i també al baix, els demana tot això.

Cap dels dos Ferrando van estar bé, per raons diferents però cap dels dos va donar la justa mesura a aquest narrador greu i funest. Marco Spotti no és un baix, a vegades no sembla ni tan sols un baríton, mentre que Carlo Colombara que si que té una veu indiscutible de baix, no va mostrar el millor moment de la seva solida carrera, la veu fallava i no mostrava una regularitat en l’emissió.

La gran Norma de Tamara Wilson va crear unes expectatives de futur que per a mi no s’han confirmat en aquesta ocasió, és més, no m’agradaria equivorcar-me però la soprano nord-americana corre el risc de caure en models d’altres sopranos de la seva mateixa nacionalitat, de pes excessiu no, molt excessiu que acaba perjudicant la seva carrera no per qüestions estètiques, sinó per qüestions de salut. No pot ser bo de cap de les maneres patir aquesta obesitat mòrbida i Wilson si no es cuida, que no ho sembla perquè cada vegada la veig més grassa, pot seguir el trist exemple d’Alessandra Marc o Sharon Sweet entre altres que tenint un instrument privilegiat no han pogut fer una carrera llarga per una qüestió física. Wilson ha mostrat una línia i musicalitat exquisides, però els aguts han perdut el control que va demostrar en aquella gloriosa Norma i s’obren en excés i denoten una aturada o un pas enrere en allò que degut a la seva joventut hauria de ser un moment de creixement esplendorós. Tan de bo m’erri, perquè la veu i les capacitats de Wilson em fascinen, però aquesta Leonora, de la que jo esperava tant nio ha assolit les potser excessives expectatives que jo havia posat. El registre és l’adequat però potser li manca una cant creatiu més espontani i emotiu.

Kristine Lewis té una veu generosa, no sempre bonica i amb sonoritats fins i tot vorejant el ridícul i  la seva capacitat tècnica és molt precària, mostrant unes carències que fa incomprensible que canti en els teatres que canta. Hauria d’estar perfeccionant i en canvi canta arreu i de tot. Tal i com va cantar tota l’escena del quart acte, no passaria una primera eliminatòria del Viñas. Manca de coloratura, manca de control en el registre agut, que quan ataca en forte és crispat i cridat, fixacions innecessàries, imprecisió en l’afinació, dubtes de solidesa de l’emissió i una fredor expressiva exasperant no són una bona targeta de presentació. No comprenc perquè fa la carrera que fa i no comprenc que hi feia debutant al Liceu.

De les nou representacions d’aquest Trovatore i una vegada Ekaterina Gubanova va caure del cartell, la direcció artística va decidir, suposo que amb gran gatzara de la cantant, que Marianne Cornetti fes 8 representacions i una desconeguda Larisa Kostyuk cantar-ne una (la del 20 de juliol).Cornetti mai ha estat una gran cantant, potser eficaç ho va ser fa uns quants anys, però ara no pot assumir un rol tan exigent amb la convicció i fortalesa vocal que es necessita, i després de frases de força, la cantant és mostra incapaç de mantenir la intensitat i la veu desapareix en un parlando imitant greus pocs sostinguts o mitges veus més pròpies del belcantisme, que no pas de la malèfica gitana. L’intent de fer el Do opcional en la cabaletta del primer duo amb Manrico, ha esdevingut en totes tres ocasions escoltades un crit calat de dimensions estratosfèriques. (el dia de la ràdio potser el pitjor) que fan incomprensible la insistència, és clar que davant de la poca transcendència dels esgarips en el públic ho intenta cada dia. Qui sap si potser ho aconseguirà. No puc entendre com una senyora tan poc distingida i amb insuficiència vocal per mantenir el rol pugui ser la solució a la substitució de Gubanova. El Liceu hauria de ser capaç de trobar, atenent al seu prestigi, una substituta a la cantant russa, ja sigui notòria o una jove promesa, que aquesta també es tanca de la direcció artística, però esperar que succeeixi quelcom similar al que va succeir amb el Siegfried de Winke, és temerari. El públic no es mereix, atenent al que paguem aquesta mediocritat.

Tant George Petean com Artur Ruciński són barítons de veritat, el primer amb una veu més sòlida i el segon amb una línia molt més distingida. Ambdós van cantar un bon “il balen”, si bé el baríton polonès té una classe i una distinció tècnica, amb un fiato magnífic, el romanès no llueix tant però té una projecció i una solidesa vocal més idònia, més verdiana. En els dos repartiments el Luna va ser el mes destacable.

Finalment, el tenor Pietro Pretti, que debuta al Liceu substituint a l’inicialment previst Yonghoon Lee, va cantar el temut Manrico. Pretti és un tenor líric que va mostrar molta cura i distinció en el fraseig de la seva ària, però la consistència vocal ara per ara no és la necessària per Manrico, sobretot en els moments més expansius i d’intensitat orquestral, perquè aleshores ha de forçar per fer-se audible i la veu perd la línia, el color i la solidesa, convertit-se en un Manrico  de fireta.

No li convé aquest rol a Pretti, el veig com un magnífic Alfredo o un Duca seductor, però per els rols verdians més spinto, com aquest Manrico, Alvaro, Radames o Ernani li caldria esperar. Tot i així no va fer el ridícul i és un bon cantant que no s’hauria de precipitar si es vol acabar imposant en el sempre complicat món dels tenors operístics.

Maria Miró com a Inés i Albert Casals com a Ruiz van complir sense problemes uns encàrrecs pocs exigents.

Quan ens van anunciar la temporada 2016/2017 la producció d’aquest Trovatore havia de ser un reciclatge, amb l’escenografia de William Orlandi de la darrera producció de Deflo, i amb un nou vestuari de Mercè Paloma que substituís els playmobil d’infausta memòria. però a Joan Anton Rechi, responsable del reciclatge les cortines d’¡Orlandi no el van inspirar i va convèncer al Liceu per fer una nova producció, ara ambientada en les pintures negres de Goya.

El resultat és un altre nyap que dubto molt que tingui gaire recorregut, perquè si ningú creia possible tornar a veure aquell espant de Deflo, no crec que ningú amb dos dits de front pensi que en un proper Trovatore tornem a veure o potser seria millor dir, a intuir, aquesta lletjor insubstancial, precària i amb una certa pretensió de modernor.

Un mapping d’aficionats, quan acabàvem de veure el desplegament tècnic que Gaspar Kolten va emprar per el darrer Don Giovanni no semblava l’opció més encertada, però és que al costat de inconsistència d’unes projeccions mal resoltes i pitjor definides que no donen cap dimensió a l’escena i tampoc cap argument dramàtic, amb la qual cosa el que podia ser una bona idea d’inici es malbarata per un nul treball teatral que deixa als cantants isolats i al cor fent moviments a càmera lenta sense cap mena de sentit i cap impacte dramatúrgic.

La incorporació de Francisco de Goya, a càrrec de Carles Canut no tan sols no beneficia en res a la producció si no que em suscita una pregunta. Canut ha cobrat el mateix que qualsevol actor que fa rols muts en les representacions operístiques o potser no ha cobrat ajudant amb el seu nom a vendre més entrades o ha cobrat més?. Si la contesta és la darrera de les possibilitats, aleshores la meva més enèrgica protesta, perquè amb el que han pagat de més per una intervenció tan estèril, innecessària i irrellevant haguessin pogut buscar un director d’orquestra millor, una substituta per a Azucena que no obligués a Cornetti a mal cantar-les quasi totes o una Leonora més capaç que la més que insuficient senyora Lewis.

Per si no en teníem prou, un disseny de vestuari carnavalesc que no va tenir en compte que el groc llampant no era el més idoni per a la talla King Size de la senyora Wilson, que amb un disseny negre hagués passat quasi desapercebuda en mig de tanta foscor, alhora que hagues estat més d’acord amb els gravats del genial pintor, va acabar d’arrodonir un despropòsit que si en el teatre era d’una lletjor insultant, per la televisió era de vergonya aliena (Manrico semblava un trinxeraire, i el Comte de Luna extret d’una comparsa gaditana o d’un carnestoltes vilanoví, si ho voleu més nostrat)

Per oblidar!, aviat i ràpid.

Ambdues representacions estaven emmarcades en la tarifa V entre 245 i 12 €. Una producció i repartiment similar, clarament de teatre de províncies, a Europa (França, Alemanya o Itàlia) estaria situada en una tarifa X o XI (120€ platea)

LICEU 2016/2017: IL TROVATORE (1 i 2) Divendres 21 i ahir diumenge 23 vaig assistir al Liceu per veure els dos repartiments d'aquest Trovatore que clou la més aviat galdosa temporada 2016/2017 d'aquest cada vegada més galdós Liceu.

[joaquimblog]

Anja Kampe (Senta)_Liceu Fotografia®A Bofill

Egils Siliņš (Holandès) a Der Fliegende Holländer Liceu 2017 Fotografia®A Bofill

DEr Fliegende Holländer Liceu. Producció de Philipp Stölzl Fotografia ®A Bofill

Ni després d’un mes d’assaigs i  8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l’escenari,  tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d’un teatre que pretén ser de nivell. Però quina importància deu tenir això si al final ha estat victorejada amb una única i ofegada dissidència.

L’aposta del Liceu rau en les produccions teatrals per atreure a un públic que braveja al final sense fer veritable justícia al que ha ocorregut a sobre de l’escenari, igualant els que ho han fet bé o molt bé, amb aquells que han estat discrets o directament malament, quelcom que sempre és descoratjador per els que ho han donat tot, és clar. El públic del Liceu ha perdut el criteri musical i vocal que jo crec que el caracteritzava fa uns anys i ha esdevingut un públic conformista Ja no dic per el que s’ha esgargamellat bravejant a l’actriu que desdoblava a Senta  pensant-se que era Anja Kampe, no, ho dic per els que han tributat un allau de bravos a Attila Jun o a Daniel Kirch, aquell que l’amic Francesc deia que seria un futur Tristan i que en prou feines pot acabar dignament el tercer acte amb un Erik de curtíssims mitjans i projecció escassa. El criteri que sovinteja el públic actual del teatre és molt més acomodatici i amable que aquell que es respirava fa uns anys en les representacions. Ara sembla que en tinguin prou amb una producció pomposa que faci assequible les més de dues hores i quart sense interrupcions (molts encara s’escandalitzen que l’holandès es representi sense pauses per fer vida social o anar a buidar la bufeta, sense recordar que totes les representacions que s’han fet des de que el Liceu és de propietat pública s’han fet com Wagner volia.

Costa entendre com el mateix públic que es va abraonar en contra del mestre Pons a Das Rheingold o Die Walküre i contra Victor Pablo Pérez a La Bohéme, per posar dos exemples d’injustícia manifesta i motivacions extra musicals, en canvi bravegés a aquesta senyora que estic convençut que si no arriba a ser una dona, no hagués aconseguit l’èxit assolit, perquè feia molt de temps que al Liceu no s’escoltava un Wagner tan mediocre, de so més brut i desequilibrat, amb la corda absolutament ofegada per la potència d’un metall cridaner i sense cap mena de tensió dramàtica en la majoria del relat, que només fa incidència en els fragments més vistosos, amb resultats d’una vulgaritat que el Liceu no havia escoltat mai en òperes de Wagner, perquè el compositor sempre havia estat ben tractat, fins i tot en els moments més difícils. Els darrers directors que hem vist dirigir aquesta òpera han estat: Sebastian Weigle, Uwe Mund, Hans Wallat, Georg Alexander Albrecht, tot ells obtenint de l‘Orquestra i el Cor del Liceu, millors resultats que la senyora Lyniv. Potser el seu gran mèrit, a banda de ser dona en un món professional d’homes, és ser assistent a Munich de Petrenko, però si amb una orquestra òbviament menys valuosa no és capaç després de tants dies de treball al capdavant, de concertar i extraure un so de qualitat i equilibrat, és que té molt poc a oferir i el Liceu si vol fer créixer l’orquestra, necessita contractar directors que aportin valor afegit, i ni en aquest cas, ni en el més simple de la “Fille” no ha estat així. És molt més important gastar-se els diners amb un director musical que en una producció, però és obvi que la direcció actual no ho entén així i per això els resultats musicals d’aquest Der Fliegende Holländer són d’una mediocritat preocupant.

Anja Kampe és una de les cantants wagnerianes més importants del moment, però o bé les Brünnhilde ja comencen a passar factura, o ahir no tenia el dia, perquè els problemes a la zona aguda van ser notoris, res a veure amb la grolleria descontrolada d’Elena Popovskaya, però problemes al cap i a la fi. Al seu favor té un cant intens i una implicació dramàtica d’impacte, aconseguint una actuació notable, però sent una cantant més valorada que Ricarda Merbeth, aquesta en la versió concertant del Festival de Bayreuth el setembre de 2013 va ser molt millor. També estic segur que amb una direcció més creativa i intel·ligent la balada hagués estat més intensa i variada, però Kampe que és una cantant musical i amb instint teatral de gran calat, va saber vorejar la mediocritat que l’envoltava, si bé els moments definitius del duo amb l’holandès i l’escena final del tercer acte, la zona aguda va quedar descoberta i fins i tot en algun moment cridada, però hi va haver en la seva vibrant actuació, molt més al seu favor i ella va ser l’única que mereixia donar una segona oportunitat a una producció operística per oblidar.

El baix-baríton letó Egils Siliņš és vocalment un holandès competent i el seu estat vocal és més favorable que el de Dohmen, però la seva expressivitat té curta volada i en cap cas dóna la transcendència, el misteri i la grandiositat del personatge original. És clar que en la producció aquest personatge és el fruit d’una bogeria. Compleix bé i si no fos que la meva exigència sempre pretén tenir el millor del millor, la seva interpretació podria dir que és correcte, però això si, insuficient.

I aquí es van acabar les alegries perquè si bé és veritat que Daniel Kirch és millor que Timothy Richards, això no el converteix en un bon Erik com ja he dit a l’inici.

Attila Jun va cantar el Daland tots els dies i entre el primer i l’últim, amb el dia que vaig mig escoltar la transmissió radiofònica inclòs, el seu cant no ha variat, és a dir, no ha millorat en la incorrecta emissió d’una veu tan gran com cant feridor.

Mikeldi Atxalandabaso i Itxaro Mentxaca van repetir, a la baixa, les prestacions del primer dia com a timoner i Mary.

L’orquestra no va cometre tantes errades com el primer dia però està clar que n’esperem molt més i sabem que ens pot donar molt més. Incomprensiblement el director de la casa no es va fer càrrec d’aquesta producció i ara estic segur que si ho hagués fet parlaría d’una altra manera d’aquesta enganyifa wagneriana.

El cor, notòriament esgotat en la vessant femenina, va treure forces de sota les pedres, quelcom que sempre s’agreix en un dels puntals de la casa que necessita amb urgència una injecció necessària i imprescindible de vitamines. La vergonyant solució de la gravació per resoldre el doble cor del tercer acte és una prova tan vergonyant com fefaent de les prioritats de la casa.

Wagner es mereix més, sobretot sent un compositor clarament a la baixa en les temporades liceistes en les que l’equip directiu no hi acaba de creure i crida al públic atrevir-s’hi, i en canvi és ben senzill, amb un director com cal i un equip vocal amb personalitat, n’hi ha ben bé prou per capgirar-ho tot.

De la producció de Philipp Stölzl ja en vaig parlar, Una idea brillant insostenible durant tot el relat, que grinyola en molts moments i que bàsicament detesto perquè traeix de manera flagrant al compositor i lletrista, convertint a Senta en una mena de Jean Hudson propensa a cantar “regnava nel silenzio”, sense possibilitat de redempció d’un holandès que no existeix més enllà de la seva ment i per tant no pot renunciar a la seva salvació, ni trobarà mai en el sacrifici de Senta, sentit a una partitura que esdevé clarament secundària. Claus Guth a Bayretuh (2004) va fer-ho molt millor en una producció que em serà difícil d’oblidar, ho dic per si algú es pensa que sóc d’aquells que ho volen tot calcat a les acotacions de Wagner, No, el que vull és que amb una música sublim tot no es torni  banal.

Les fotografies que encapçalen l’apunt són d’®A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu,

LICEU 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (2) Ni després d'un mes d'assaigs i  8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l'escenari,  tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d'un teatre que pretén ser de nivell.

[joaquimblog]

Mikeldi Atxalandabaso, Christopher Maltmann, Alasdair Elliott, Mario Luperi i Martin Mitterrutzner

Bryn Terfel

Laura Polverelli, Barbara Frittoli, Laura Giordani i Judit Kutasi

Daniel Harding

Torna Falstaff a IFL, una de les òperes recurrents, com també ho són del catàleg verdià, Otello, Don Carlo, I Vespri Sicilianni o òbviament la trilogia popular, tret que aquestes tres en ser molt més programades no són tan necessàries per a la meva subsistència.

La versió que avui ens ocupa està signada per un dels grans directors del moment, l’anglès Daniel Harding al capdavant de la luxosa orquestra de la Radio Bavaresa i un equip de cantants, sinó indiscutibles, si de nivell per oferir una versió d’equip perfectament equilibrada i on tos funcionen, malgrat el desgast de Terfel, que el supleix amb la seva proverbial actuació escènica, tot i que la versió és concertant tot i que jo m’estimaria més dir sense escenografia, perquè hi ha tot un  simple però efectiu moviment escènic al darrera, al davant i per els laterals del hemicicle de la sala Philharmonie im Gasteig de Munich.

Terfel pateix, no tenia el millor dels dies, emetent notes fixades o aguts calats o curts, també mostra un esgotament vocal que fa oscil·lar la veu quan ha d’emetre notes sostingudes, tot plegat en un altre cantant seria motiu de preocupació però en el seu cas,, sap com revestir les carències o absències de teatralitat envoltant una creació dramàtica d’alt nivell interpretatiu i de sàvia experiència. El seu Falstaff funciona encara molt bé i continua sent l’absolut centre de tota la representació. El baix-baríton gal·lès és un dels grans Falstaff que es recorden i només veient l’actuació escènica en una producció on no et distreu cap parafernàlia escènica o genialitat d’una producció escènica del divo de torn, encara té més mèrit.

Un magnífic Ford de Christopher Maltmann, el Fenton massa lleuger (pel meu gust) de sonoritats nasals i afectades de Martin Mitterrutzner (per què no ho canta un tenor líric jove i  sempre acaba sent un líric lleuger?), uns espaterrants Pistola i Bardolfo de Mario Luperi i Alasdair Elliott, al costat d’un eficaç Dr Cajus de Martin Mitterrutzner, conformen un equip masculí solidíssim i eficaç.

Les senyores no es queden enrere ja que Barbara Frittoli és una Alice consolidada, segura i que també dribla amb eficàcia els paranys d’una part de lírica ample. Laura Giordano fa alguna altra cosa que Nannetta a la seva carrera?. Ho fa bé, sense més perquè el timbre no l’ajuda gens a ser etèria. Magnífica la Quickly de la mezzosoprano romanesa Judit Kutasi i especialment lloable Laura Polverelli, una de les poques Meg audibles que recordo.

Tot perfectament engreixat que funciona com una perfecta maquinària de rellotgeria gràcies a l’experta i creativa direcció de Daniel Harding, plena de detalls que brillen amb fulgurants llampecs orquestrals de qualitat suprema. Un tempo viu, enèrgic i explosiu que dóna un sentit dramàtic molt teatral i una especial cura en la qualitat sonora d’una orquestra estratosfèrica, fan que la festa sigui festassa i estic segur que el mateix equip amb un altre director d’aquests que només llegeixen bé, no hagués obtingut aquest magnífic resultat.

Per els que encara creuen que en una òpera el director musical no té tanta importància com molts defensem, aquesta és una demostració exemplar.

Gaudiu-la

Giuseppe Verdi FALSTAFF

Bryn Terfel (Falstaff) Barbara Frittoli  (Alice Ford) Laura Giordano  (Nannetta) Laura Polverelli (Meg Page) Judit Kutasi (Mrs. Quickly) Mikeldi Atxalandabaso (Dr. Cajus) Alasdair Elliott (Bardolfo) Christopher Maltman (Ford) Martin Mitterrutzner (Fenton) Mario Luperi (Pistola)

Chor und Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks Leitung: Daniel Harding

Philharmonie im Gasteig München, 22 de gener de 2017

Demà us parlaré del Lohengrin a La Bastille, un dels esdeveniments de l’any, sense cap mena de dubte el que inaugura el desè aniversari de IFL i que aquí no podia quedar sense celebració.

FALSTAFF A MUNICH (Terfel-Maltman-Mitterrutzner-Frittoli-Giordano-Kutasi:SBR-Harding) Torna Falstaff a IFL, una de les òperes recurrents, com també ho són del catàleg verdià, Otello, Don Carlo, I Vespri Sicilianni o òbviament la trilogia popular, tret que aquestes tres en ser molt més programades no són tan necessàries per a la meva subsistència.