#Josep Fadó

[joaquimblog]

LICEU 2022/2023: PARSIFAL (SCHUKOFF-PANKRATOVA-PAPE-GOERNE-NIKITIN-BURCHULADZE;GUTH-PONS)

René Pape (Gurnemanz),Nikolai Schukoff (Parsifal) i Elena Pankratova (Kundry) Acte 3er Liceu 25 de maig de 2023 Fotografia d’ ©A Bofill gentilesa del departament d epremsa del Gran Teatre del Liceu LA PRÈVIA Ja és un clàssic que quan s’anuncien les temporades operístiques dels darrers anys del Gran Teatre del Liceu, tota la insatisfacció nacional crònica i la branca musical en particular, posa el…

[joaquimblog]

LICEU 2021/22: ARIADNE AUF NAXOS (VÄRËLA-HANKEY-SANCHO-SCHUKOFF-APP;MICHAEL-PONS)

Ariadne auf Naxos és una òpera bellíssima, gens fàcil pel gran públic i per tant una veritable gosadia representar-la per inaugurar la temporada, sobretot tenint en compte que és una que malgrat la seva reconeguda vàlua artística és poc coneguda a casa nostra, ja que només s’ha representat en 5 edicions (24 funcions des del 14 de gener de 1943 que es va estrenar al Liceu fins el 12 de novembre de…

[joaquimblog]

LICEU 2018/2019: HAMLET (ÁLVAREZ-DAMRAU-ALBELO-TESTÉ-HUBEAUX;OREN)

Foto gentilesa Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Ha tornat Hamlet al Liceu després de més de 15 anys d’aquelles memorables i difícilment superables representacions amb Simon Keenlyside i Natalie Dessay, aquesta vegada en versió de concert i amb un equip vocal de nivell sota la direcció de Daniel Orenen una feliç nit que m’ha fet sortosament oblidar les aventures belcantistes del…

[joaquimblog]

Anna Pirozzi Odabella Liceu 2018 Fotografia A.Bofill

Attila Liceu 2018. Fotografia A.Bofill

Ildar Abdrazakov (Attila) Liceu 2018 Fotografia Antoni Bofill

Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de Giuseppe Verdi i continuo pensant que una de les millors d’aquest període, amb grans moments vocals pel quartet protagonista i sobretot amb el primer gran rol protagonista per a un baix. Verdi ja havia escrit des d’un bon principi grans rols per a baixos, però no els protagonistes, i en aquest cas el rol d’Attila no està destinat ni a un tenor (Ernani, Il Corsaro,Trovatore), ni a un baríton com havia fet amb Nabucco, o com faria amb Macbeth, Ernani o Rigoletto. Per tant necessitem d’un veritable baix verdià, dúctil, musical i contundent per fer un èxit.

Al costat del rol d’Attila, brilla el complicat i espectacular rol d’Odabella que representa un dels paradigmes de la soprano verdiana, vocalitat spinto o dramática d’agilitat, amb una extensió diabòlica i una expressivitat dramàtica no apte per a moltes de les sopranos que creuen que amb una veu gran n’hi ha prou per interpretar un rol que també necessita del domini del pianíssim i les agiulitats hereves del belcanto encara vigent.

Doncs bé amb aquests dos rols magníficament servits per a dos estels del panorama actual com són el baix-baríton rus Ildar Abdrazakov i la soprano italiana Anna Pirozzi, el Liceu s’ha apuntat un altre èxit merescut, després del Chénier estel·lar, en una temporada massa irregular.

La versió de concert no és una mala opció en òperes d’aquesta mena, sobretot si violent ser originals s’acaba encarregat la producció a un “enfant terrible” que la situa a Mart o en una fàbrica de filatures. D’aquesta manera ens estalviem disgusts innecessaris i ens centrem en la música i les veus, dos aspectes molt més principals en una òpera on l’argument és una pura convenció romàntica per desplegar un doll de melodies tan fàcils com inspirades i engrescadores o d’un calat melòdic imponent com és el preludi orquestral previ a la gran ària d’Odabella, “Liberamente or piangi”.

El Liceu va encarregar la direcció musical d’aquestes dues úniques funcions concertants (divendres 6 i diumenge 8 d’abril) a la directora italiana Speranza Scappucci, una senyora amb molta projecció, que si mesures més les intensitats ensordidores que utilitza en la majoria de finals, on l’orquestra i el cor desbocat ho tapaven tot en busca de l’espectacularitat gratuita, no m’hagués enutjat tant, perquè el tremp verdià hi era, tot i que en algun moment semblava que anava per lliure sense tenir en compte els cantants, a qui sistemàticament en les cabalettes tapava de manera immisericorde..

L’orquestra va tenir moments magnífics i altres de descontrol sonor i d’equilibri que em van molestar. Ni de bon tros em va provocat l’entusiasme que va obtenir en acabar la representació.

Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, tan protagonista en aquesta òpera,cal dir que no era ben bé el Cor del Teatre ja que quan hi ha un augment de la plantilla d’aproximadament del 50%, els reforços desvirtuen la percepció de l’estat actual de la formació coral. Ni calia que fossin tants, ni calien que estiguessin sempre cantant en el forte. Sent tants l’estat del cor original quedava dissimulat i qui dies passa anys empeny i per altra banda Scappucci forçant l’orquestra i el Cor a aquesta grandiloqüència decibèlica no s’adonava que ho tapava tot i evitava que les mancances s’evidenciessin amb cruesa. El públic es va deixar endur per aquesta tendència a l’espectacularitat i com que el programa i les fulles de sala no anomenaven els reforços del cor Intermezzo i d’altres subcontractats, va creure que aquella vuitantena llarga de cantants era el Cor del Liceu, i no és així.

Ildar Abdrazakov és un baíx-baríton més que un veritable baix verdià. Té l’agilitat que el rol demana i l’exquisida musicalitat que sempre l’ha caracteritzat, gràcies als seus inicis belcantistes tan ben apresos i assimilats, que permeten que el cantant rus, quan l’orquestra no se’l menja, sigui un exemple de musicalitat i refinament, però és clar, la projecció és limitada i com ja vaig dir en ocasió del seu Philippe II al Don Carlos a La Bastille, allò que en el disc, per la radio o al cinema és esplèndid, al natural és una mica decebedor perquè li manca més cos a la veu i més projecció. Canta de meravella però deixeu-me enyorar aquells Siepi, Giaiotti, Ghiaurov o Christoff que van deixar ben alt el llistó de la vocalitat verdiana per a baix sense discussió. Abdrazakov sense arribar a la seva excel·lència està més en la línea del gran Ramey, que no és una línia dolenta precisament però que oblida l’essència de la veu verdiana .

Anna Pirozzi per fi ha debutat al Liceu i ho ha fet amb estrepitós succés. La seva veu gran, bonica, veritablement verdiana i d’ample registre si que corria per la sala i a ella que també els decibels ensordidors de la direcció de Scappucci va afectar, va ser la que varem poder gaudir amb més solvència. Va passar per un moment complicat en els pianíssims de “liberamente or piangi”, on segurament es va despistar i es va perdre. No va estar reeixida del tot en aquest moment veritablement màgic de la partitura, però no hi ha cap retret, va ser un accident i ningú ho va tenir en compte. Va agradar molt al públic del Liceu, un públic que sempre ha mostrat predilecció per les veus grans i la de Pirozzi ho és, però a més a més canta molt bé i ja des de la seva sortida, el temible “Santo di patria” va encaterinar-nos a tots. Un debut important que tindrà continuïtat la propera temporada amb La Gioconda de Ponchielli, fent la competència a una altra diva de la casa la Theorin. En aquest rol crec que no hi haurà color.

Els grans actius ja es van acabar amb aquest parell de cantants de primera, perquè el baríton Vasily Ladyuk, no va estar gens bé amb el magnífic duo entre Attila i Ezio. Va tenir greus problemes d’afinació i de col·locació de la veu. Canvis de color constants que semblaven fer presagiar el pitjor. Després en la seva gran escena va estar esplèndid en el recitatiu, no tant en l’ària i brillant en la cabaletta. No em va satisfer gens en general i no vaig entendre la reacció tan generosa del públic, ahir entregat des d’un bon inici, quelcom que s’agreix molt, però amb una mica més de rigor no estaria gens malament, perquè la tendència a homogeneïtzar els èxits, fa que els que el mereixen de veritat i en diferència, quedin bastant més igualats amb la resta que no ho mereixen tant.

A Josep Bros se l’estima molt al Liceu, és un cantant de la casa i hi ha cantat molt i coses molt bé, veritablement magnífiques. És un tenor líric lleuger que mai hauria d’haver fet el pas a rols més pesants i que han malmès la seva veu. Ahir estava en un estat de forma molt millorat respecte al desgraciat concert de la celebració del 25è aniversari del debut al teatre,.que més mal no esmentar, ara bé, la veu està tocada i només la gran intel·ligència de l’artista per dissimular les oscil·lacions que s’evidencien en les frases llargues i quan es necessita que el diafragma aguanti amb fermesa l’emissió de la columna sonora. La veu de Bros no és, ni serà mai verdiana, ja no és una qüestió del timbre, és una qüestió del cos vocal, és una qüestió física. Ell fa bé en  tendir a falsejar estilísticament el seu fraseig més donizettià, per no dir directament rossinià, que no pas verdià. Ell no pot ser Foresto i quan ha de cantar el duo amb Odabella i aquesta si és una autèntica verdiana, aleshores l’antagonisme vocal i tímbric evidencien que el tenor català ha errat amb l’elecció d’aquest rol i repertori, però això ja forma part d’una altra discussió que allargaria innecessàriament l’apunt. El rol necessita una altra veu, però també cal dir que Bros tot i estar apunt, no s’ha estavellat si bé l’estat vocal actual és el fruit d’eleccions tan errades com aquesta. Verdi necessita una altra veu, un altre fraseig i una altra seducció vocal, més heroica tot i no oblidar mai que això no vol dir cantar bé.

Josep Fado en el breu rol d’Uldino va estar esplèndid, com també ho va estar en el rolo episòdic però fonamental del Papa Leone, el baix Ivo Stanchev, de projecció magnífica.

La tarda va ser una festa i feia temps que no es veia al públic, relativament escàs, tan satisfet. Públic verdià del de tota la vida, aquell que amb veus com la Pirozzi tornaven a sospirar pel que podria ser el retorn, després de la sensació Radvanovsky de les darreres setmanes, de les grans veus al Liceu i quan dic grans també ho dic pel volum, tips ja de tanta veueta xiuxiuejant, sense personalitat.i oblidada tan bon punt surts a les Rambles. Amb Pirozzi això no passa i això sempre és un motiu de festa.              

Giuseppe Verdi ATTILA Drama líric en un pròleg i 3 actes llibret de Temistocles Solera

Attila: Ildar Abdrazakov Ezio: Vasily Ladyuk Odabella: Anna Pirozzi Foresto: Josep Bros Uldino: Josep Fado Leone: Ivo Sitanchev

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García

Direcció musical: Speranza Scappucci

Gran Teatre del Liceu 8 d’abril de 2018

LICEU 2017/2018: ATTILA (ABDRAZAKOV-PIROZZI-LADYUK-BROS;SCAPUCCI) Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de…

[joaquimblog]

LICEU 2017/2018: POLIUTO (KUNDE-RADVANOVSKY-VIVIANI;CALLEGARI)

Doncs el que havia de ser un dels esdeveniments de la temporada no va motivar gaire interès entre els liceistes perquè l’aspecte que presentava ahir el Liceu més aviat penós. Alguna cosa deu estar fent malament el teatre per no atreure l’atenció del públic potencial amb un repetiment sobre el paper prou atractiu i amb un títol tan interessant com poc conegut de l’adorat belcanto. Aquest…

[joaquimblog]

Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena (Rigoletto), María José Moreno (Gilda), Ana Ibarra (Maddalena) i Enrico Iori (Sparafucile) Rigoletto, producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

María José Moreno (Gilda) Rigoletto Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

María JOsé Moreno (Gilda) i ANtoniono Siragusa (Duca) a Rigoletto, Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

No em vaig endur cap sorpresa, no esperava més del que vaig rebre, senzillament cal dir, perquè ara ho utilitzaré alhora de valorar les representacions liceistes, que en cap dels casos la tarifa 4 (de 270€ a 13€) d’una representació que segons quin dia de la setmana també es representa  en tarifa 6, es justifica, perquè aquest segon repartiment de Rigoletto és, sent generós, un bon Rigoletto d’un teatre de segona categoria, però en canvi els preus que paguem són de teatre de primera amb cantants de primera i per tant com que no es compleixen cap de les dues coses, em semblen un abús.

Riccardo Frizza ha millorat respecte al dia que vaig veure el primer cast, diria que no va amb tanta cura a l’hora de controlar el volum i la direcció guanya amb intensitat i color verdià, sense aquelles delicadeses belcantistes amb que tractava a Camarena i Álvarez.

L’Orquestra del Liceu va mostrar un bon so i un bon equilibri, amb bones intervencions solistes i sense els desconnexions entre fossar i escenari del dia del primer cast, mentre que el Cor d’homes va repetir la magnífica prestació en la que segurament és una de les millors de les darreres temporades. Bravo!

Àngel Òdena té una veu de privilegi, de baríton sense discussió i de baríton dramàtic, una veu gran i que s’esplaia sense cap mena de dificultat per tota la sala sense cap perjudici per culpa d’una escenografia que sembla perjudicar a segons quines veus més que a altres..El baríton tarragoní no és un prodigi com a intèrpret i com acostuma a passar amb el cantants amb un instrument prodigiós, sembla que es refií del seu privilegi vocal mentre que la part interpretativa la relega a un segon terme. Durant tota la primera part (els dos primers actes) es va dedicar a llençar la veu de manera imponent tot i que en les llargues frases i les notes que necessitaven l’imprescindible fiato, la veu mostrava una oscil·lació enutjosa segurament de desgast o d’esgotament. El seu “pari siamo” va ser intranscendent, pla, poc dramàtic, només una lectura d’un personatge tan ric de matisos i tan polièdric que necessita quelcom més que ser llegit per arribar a commoure. A la segona part va millorar involucrant-se molt més en la trag��dia a partir d’un “Cortigiani vil razza dannata” molt més intens que sobrepassava una lectura correcte, transmetent emocions, quelcom que s’agreix, però hi ha aspectes que Òdena desatén i que són imprescindibles per fer de la seva interpretació una gran interpretació o per dir-ho d’una altra manera, per esdevenir un cantant excepcional. Potser és una qüestió tècnica, un control desigual de la seva emissió o una manca de precisió dramàtica en un rol on cada frase necessita ser dita amb convicció i veritat. Òdena va acabar triomfant davant d’un públic poc exigent malgrat el que havia pagat.

Antonio Siragusa sempre juga amb el handicap conegut d’una veu lletja i un timbre ingrat. Tampoc té una presència distingida i elegant que el faci creïble com a Duca, un personatge que a banda del poder que utilitza per obtenir tot el que desitja, també ha de seduir i també quan ho ha de fer disfressat de Gualtier Maldé davant de jovenetes virginals a la sortida de missa.  El tenor italià té una bona línia però la veu no sembla la més adequada per fer front a aquest rol de tenor líric. Ell és un líric lleuger amb un bon bagatge en el repertori de contraltino rossinià massa allunyat del tenor líric verdià. El seu registre agut és esplèndid però li manquen masses coses per arrodonir un Duca convincent, seductor, elegant i aristocràticament pervers.En el seu gran moment a l’inici del tercer acte, queda curt en la volada lírica d’una veu que de manera natural no omple el personatge, ni tècnicament, ni en la vessant interpretativa. Ja no era d’antuvi l’opció més idònia per complementar a Javier Camarena, però després de la representació d’ahir només puc dir que el senyor Siragusa s’equivoca cantant Verdi.

Maria José Moreno hagués hagut d’anar al primer cast perquè és molt millor que Rancatore, però és una Gilda vocalment feble. Verdi demanava una altra vocalitat de soprano i massa sovint s’han fet càrrec d’aquest rol les sopranos coloratura, oblidant la part dramàtica que també té, i que posa en dificultats a les lleugeres quan han de fer front a la zona central i greu dels moments més intensament dramàtics (tercer i quart acte). És clar que el seu “caro nome” és una delícia en la pulcritud i justesa dels picats o aquell llarg fiato en la nota conclusiva en piano i també la intensitat de “tutte le feste al tempio! va ser colpidora, però Gilda és molt més i en moltes estones queda superada, ja sigui pel registre, ja sigui per la intensitat orquestral. És una soprano exquisida, musical i de línia elegant, però la seva veu per a Gilda i en un teatre com el Liceu, no sembla la més adequada.

Malament Enrico Iori com a Sparafucile i sorprenent el canvi d’Ana Ibarra, de  soprano lírica plena a mezzosoprano en menys de 15 anys. Algunes coses no deu haver fet bé perquè hem perdut massa aviat una veu lírica de grans possibilitats i no hem guanyat una mezzosoprano rellevant, només tenim una cantant que fa front a la descarada Maddalena amb una desimboltura vocal poc natural.

La resta, tots els rols secundaris repeteixen en ambdós repartiments excepte el patge que en la funció d’ahir va ser Mariel Fontes, amb les mateixes virtuts i defectes esmentats en l‘apunt del 25 de març.

La producció em reafirmo amb tot el que vaig dir, és una magnífica perquè sense trair res, innova el concepte escènic sense renunciar a la bellesa estètica tot i despullar l’escenari fins a un ninimalisme, aquesta vegada atractiu, tot i que el vestuari barroquitzant de Sandy Powell amb l’assistència del regi Lorenzo Caprile és vistós i agraït.

Liceu molt ple,  a l’inici amb un públic més aviat fred, però a partir del “Cortigiani”  més generós tot i que la sensació no va ser en cap moment d’assistir a una representació memorable, més aviat va ser com ja he dit tot just començar, una bona representació d’un teatre de segona, quelcom que no ens agrada perquè no és ni al que aspirem ni sobretot, el que paguem.

LICEU 2016/2017: RIGOLETTO (2) Ódena-Moreno-Siragusa-Iori-Ibarra;Wagemakers-Frizza) No em vaig endur cap sorpresa, no esperava més del que vaig rebre, senzillament cal dir, perquè ara ho utilitzaré alhora de valorar les representacions liceistes, que en cap dels casos la tarifa 4 (de 270€ a 13€) d'una representació que segons quin dia de la setmana també es representa  en tarifa 6, es justifica, perquè aquest segon repartiment de…

[joaquimblog]

Carlos Álvarez (Rigoletto) Gran Teatre del Liceu Fotografia ®A Bofill

Rigoletto al Gran Teatre del Liceu. Producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

Javier Camarena (Duca de Mantova) Liceu 2017 fotografia ®A Bofill

Carlos ÁLvarez (Rigoletto) Desirée Rancatore (Gilda) Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

®A Bofill Mercedes gancedo (Comtesa Ceprano) i Javier Camarena (Duca)

Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d’aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest Rigoletto  amb el primer repartiment va tenir lloc ahir divendres la tercera de les 13 representacions previstes d’aquesta nova producció deguda a la directora holandesa Monique Wagemakers en coproducció amb el Teatro Real i que sense cap mena de dubte, per a mi és un dels atractius de la proposta, al costat del debut com a Duca del tenor mexicà Javier Camarena i el retorn en el rol protagonista del baríton malagueny Carlos Álvarez.

Per tal de que el Rigoletto prengui la grandesa i la dimensió dramàtica que la partitura conté, cal un director que no es limiti a acompanyar amb discreció i cura belcantista. Riccardo Frizza no esguerra res, però és incapaç de dotar a la narració del tremp verdià que distingeix l’obra del compositor de Busseto de la resta dels compositors italians del ottocento. Frizza acompanya i fins i tot embolcalla amb una curosa pulcritud i discreta presència, i amb aquest caràcter poc rebel i enèrgic és impossible aixecar guspires de indignació en l’acompanyem del “Cortiggiani” o en el dramàtic i terrorífic tercet “Somiglia un Apollo quel giovine…” abans de la tempesta i del assassinat de Gilda. Amb Frizza tot això queda aigualit, tou o sense la tensió que distingeix ja al gran Verdi dels belcantistes precedents. Tampoc va estar del tot encertat en quadrar les escenes concertants i malgrat que l’orquestra va mostrar en general un bon estat de forma, no se li va treure tot el rendiment que l’obra demana.

Possiblement la direcció de Frizza beneficiava a Camarena tant com el perjudicava l’escenografia tan oberta, però el cert és que en cap moment em va envair aquella especial tensió que els bons directors verdians saben extreure de les brillants pàgines orquestrals que sempre hi ha en les seves partitures, ja sigui en pàgines exclusivament orquestrals (el climàtic preludi amb el tema de la maledicció) o acompanyant als cantants amb molt més protagonisme i subratllant amb deteniment el caràcter i la psicologia dels personatges, les escenes i les situacions dramàtiques.

El cor masculí del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García va tenir unes brillants i acurades intervencions, molt equilibrades i amb un so tan homogeni com bell. Bravo!

El Rigoletto de Carlos Álvarez ha millorat respecte a aquell de la temporada 2004/2005 que ja em va agradar molt, però ara el baríton malagueny és més intèrpret i l’emissió molt més clara i lliure. Ençà el retorn després del període d’aturada forçosa, la seva emissió ha guanyat amb nitidesa i encara que hagi perdut una mica de volum sonor, no perd presència gràcies a una millor impostació i a un fraseig acurat. Sap dotar a cada escena del tractament dramàtic més ajustat i sense emfatitza en excés un rol propens a la sobre actuació, la seva interpretació acaba sent de categoria, verdiana i allunyada dels efectes veristes que tant mal han fet en el distingit cant verdià. En aquest sentit la dualitat d’airada venjança o patètica súplica en les dues vessants del seu “Cortigiani” esdevé pel meu gust, modèlica, si més no en el panorama baritonal dels nostres dies. Bravo per la distinció, l’elegància, la forza i l’acurat dibuix d’una psicologia tan complexa.

La Gilda de Desirée Rancatore és inadmissible. No té el nivell per cantar al Liceu, o no l’hauria de tenir. La soprano palermitana, en altre temps espectacular Olympia als Contes d’Hofmann, no té l’instrument en condicions per cantar una Gilda prou solvent. Els greus no existeixen i els supleix amb una veu lletgíssima i no correctament recolzada, mentre que els aguts en forte son oberts i oscil·lants, per tant els evita sempre que pot substituint-los per pianíssims, en moltes ocasions desafinats i un cant sense cap mena d’interès, segurament perquè quan es perd la joventut i no hi ha prou tècnica, només queda els residus d’una veu malaguanyada en repertoris equivocats. Gilda ja va quedar clar que no era per a una líric-lleugera, però és que Rancatore ara ja no té ni una parcel·la vocal on poder.la classificar.Incomprensible que maria José Moreno no formi part d’aquest primer cast i per altra banda, incomprensible que no hagin donat aquest rol a una soprano d’aquí. L’èxit assolit (tampoc res de l’altre dijous) denota les ganes de fer un èxit per part d’una part del públic.

L’esperat debut de Javier Camarena com a Duc de Màntua m’ha decebut una mica. La veu és magnífica, però encara poc apropiada pel rol. Possiblement també s’ha de fer amb el rol i ha d’agafar una confiança que encara no té. Quan la tingui i gaudeixi cantant ens el farà gaudir escoltant-lo, però ahir encara no va ser el cas. Té la classe i l’elegància d’un cant refinat, fruit del belcanto que el caracteritza, però li manca el volum en els moments més compromesos i una solidesa més corpòria en el centre. En la zona de pas, l’agut  i sobreagut no hi ha problemes, sempre i quan el director d’orquestra no el perjudiqui. D’acord que la no escenografia del muntatge escènic no l’ajuda, però aquest no és el problema per el qual no podem dir encara avui, amb plena seguretat i certesa que aquest sigui un rol que li convé a la veu. Ahir va mostrar algun problema i fins i tot em va fer patir a “la donna è mobile” on quasi vaig arribar a pensar que hi hauria accident, però sortosament no va ser així. El seu “Ella mi fu rapita!,,,Parmi veder le lagrime” i posteior i compromesa “Possente amor mi chiama” van mostrar totes les virtuts d’un cantant exquisit, però també les limitacions d’un instrument que tit i ser més adequat que el de Juan Diego Flórez, encara no té suficient solidesa per a ser el Duca malauradament seductor.

Espectacular el Sparafucile del baix Ante Jerkunica i eficaç i vistosa la Maddalena de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze.

Solvència garantida amb el Marullo de Toni Marsol, el Borsa de Josep Fadó i el Ceprano de Xavier Mendoza, mentre que al Monterone de Gianfranco Montresor li mancava registre o contundència colpidora en la famosa “Maledizzione”.

Coma-Alabert com a Giovanna, Mercedes Gancedo com a Ceprano i el patge de Yordanka León van completar amb categoria la llista de rols petits però imprescindibles.

Em feia tanta por la producció de Wagemakers que potser per això m’ha agradat tant. Encara que sembli mentida no és gens fotogènica perquè en el teatre guanya molt.

És una producció aparentment espartana, amb poc elements escenogràfics, més enllà de l’enorme ring de boxa o pista de circ que ocupa una àmplia zona central de l’escenari, nio hi ha res més a banda de l’escala que tant ha molestat a molts i que té un efecte visual/estètic bellíssim, junt amb la resta d’espai escènic dissenyat per MIchael Levine (un assidu col·laborador de l’equip creatiu dels muntatges de Carsen).

L’encert de la producció és la radical senzillesa d’aquest espai que serveix, gràcies a un bellíssim disseny de llums de Reiner Tweebeeke (traspassat fa 4 anys) de pista d’aquest circ de criatures cruels, vestides amb espectacularitat gràcies als dissenys de Sandy Powel, però que deambulen amb sinistre interior negre com a cruels executors d’un món sense pietat, que observa des de la barrera, fora del perímetre d’aquest escenari vital.

La inclinació oscil·lant d’aquest plataforma en moments concrets ofereix un efecte teatral d’impacte..

No es traeix mai a la història i res impedeix, ans al contrari, seguir-la amb credibilitat, fins i tot en la sempre complicada escena del rapte. Hi ha moments teatrals molt aconseguits, com la confrontació entre Rigoletto i els cortesans envoltant la tarima, o la combinació de colors de vestuari i plataforma, d’una eficàcia escènica admirable..

Vaig llegir que anava en contra dels cantants i no puc estar més en desacord, altre cosa és que el cantants per la seva fisiologia vocal necessiten plafons que els ajudin a projectar la veu en una òpera que ara per ara encara els hi va una mica gran.

Producció bellíssima, teatralment intel·ligent i respectuosa, que estic segur que amb un director d’orquestra inspirador i una soprano mereixedora de ser Gilda al Liceu, hagués esdevingut el millor Verdi de les darreres temporades al teatre, tot i així segurament ho és.

  LICEU 2016/2017: RIGOLETTO (ÁLVAREZ-RANCATORE-CAMARENA-JERKUNICA-KEMOKLIDZE;WAGEMAKERS-FRIZZA) Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d'aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest…

[joaquimblog]

LICEU 2019/2020: AIDA

Perder el tiempo y en consecuencia aburrirme es lo que más temo cuando voy a la ópera, y cada vez es más frecuente que cuando bajo las escaleras del Liceu para ir a casa esta sea la sensación que me invade, aunque sería mejor decir un cierto malestar y un profundo enojo por los responsables ya defenestrados de este Liceu tan poco interesante, mediocre y previsible.

Aida es uno de los títulos emblemáticos y más populares de la historia de la ópera de la que tenemos referentes difíciles de superar y quien más quien menos su equipo estelar y predilecto de cantantes de todos los tiempos fonográficos, claro, en la cabeza. Es por este motivo por el que pienso que programar este título sin un equipo que garantice al menos una calidad vocal e interpretativa, es un error. Hacer Aida por hacerla sin contar con un quinteto de categoría y sólo pensando en el reclamo del título en taquilla es un engaño cultural de primera categoría.

He visto el primer cast, es decir, Meade, Margaine, Lee, Youn, Vasallo y buccina. (En el segundo que no me esperen).

De todo ello os diré que lo que me ha gustado más ha sido la orquesta del Liceu, que ha dado un giro cualitativo importante. Queda mucho por hacer, pero parece que ya han salido de la u.v.i. y en esta Aida dirigida por un correcto Gustavo Gimeno, han mostrado equilibrio y calidad. En Coro del Liceu con un notable refuerzo externo que el programa de mano no menciona, bajo la dirección de Conxita Garcia ha superado con notable dignidad uno de los retos de la temporada. Lamentable el olvido del responsable del programa de sala (no sé si el libro de pago también), del cuerpo de baile y la solista. Incomprensible que el este nuevo equipo continúe con esta falta de sensibilidad artística, y sobre todo teniendo en cuenta que la coreografía de Angelo Smimmo es quizás lo más interesante de esta producción ahora dirigida por Thomas Guthrie que aprovecha por última vez (a ver si es verdad de una puñetera vez) los míticos telones pintados de Josep Mestres Cabanes y que la condiciona negativamente, convirtiéndola en una parodia de lo que debe ser una producción operística del siglo XXI. Guthrie quiere aportar algo interesante pero un escenario encogido hasta el ridículo en la caótica escena del triunfo, o al contrario, enormemente vacío en la escena del juicio o de la tumba (a pesar del efecto lumínico del gran Albert Faura), la hacen absolutamente arcaica e inútil, sin contar con los obligados entreactos largos y pesados que no ayudan a hacer que la representación acabe levantando el vuelo.

El debut en el rol de la soprano norteamericana Angela Meade debe tener mucho que ver en el desencanto que me ha provocado su presentación barcelonesa. Meade ha comenzado a tomar en serio el rol a partir del tercer acto, tras un "Ritorno vincitor" sin pena ni gloria y un dúo con Amneris en el segundo acto sin tensión dramática entre ambas cantantes. En cambio en el tercer acto ha cantado, no sin un exceso de prudencia por accidentes ocurridos en otras funciones, un distinguido "O patria mia" con unos buenos pianos y una cierta intensidad expresiva. En los dos dúos posteriores con Amonasro y Radames ha estado bien, sin hacer olvidar a nadie, pero un poco más implicada, lástima que en el tercer acto el tedio ya lo había invadido todo.

Tanto que me gustó la Leonore de La Favorite que nos cantó Clémentine Margaine hace unos años, y tan poco que me ha emocionado en la gran escena del juicio. Una tendencia a desafinar y una falta de intensidad en los momentos más dramáticos quizás tendrán que ver alguna cosa en ello.

Yonghoon Lee tiene una voz notable, ideal para hacer un éxito en cualquier rol que se proponga, pero no parece que esté muy capacitado para la seducción, la musicalidad o la distinción. Es un torpe torpe, que trompetea con efectividad y se hace escuchar en los concertantes más rellenos pero no sirve de nada si después es incapaz de emocionar. Quizás también tiene que ver que no se entienda mucho en qué idioma pretende cantar.

Franco Vasallo, el único cantante italiano del elenco principal, dice bien, pero la voz es muy poco noble y su canto está lejos de la nobleza verdiana.

Kwangchul Youn é sun cantante siempre interesante aunque Ramfis sea un rol demasiado esporádico, aún así la voz del bajo coreano muestra signos de agotamiento.

Correcto sin más el Re de Mariano buccina

Muy bien el mensajero de Josep Fadó, un rol tan breve como expuesto y también magnífica la sacerdotisa de Berna Perlas.

Esta Aida es el paradigma de la época Scheppelmann. Nulo interés artístico y en este caso éxito de taquilla. Los discretísimos aplausos al final de la representación, en comparación con la apoteosis vivida el día antes con Camarena, lo dicen todo.

Este Liceo no me interesa nada y sólo la esperanza de que Victor García de Gomar le sabrá dar el vuelco que devuelva el prestigio a este teatro, es lo que me hace mantener el abono Fotografía de © A Bofill gentileza del Gran Teatro del Liceu

[joaquimblog]

LICEU: RIENZI

Estem condemnats  a veure el Rienzien versió de concert, i potser és una de les òperes wagnerianes…

View Post