#Torre del Rellotge

[ernestdescalsartwok]

ABRERA-PINTURA-TORRE-RELLOTGE-AJUNTAMENT-DETALLS-QUADRES-PAISATGES-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: ABRERA-PINTURA-TORRE-RELLOTGE-AJUNTAMENT-DETALLS-QUADRES-PAISATGES-PINTOR-ERNEST DESCALS- Detalle de la Pintura con el edificio del Ayuntamiento de ABRERA con la Torre del Rellotge el reloj y sus manecillas de color blanco entre los árboles, lo que se encuentran más cerca y los que se encuentran más lejos el torreón sobresale entre el arbolado con su presencia, el cielo lo delimita, curiosas construcciones en los pueblos y municipios que me gusta plasmar en mis cuadros, son las señas de identidad de cada población, en el momento de pintar el paisaje urbano creo importante el poder documentar estos detalles dentro de la atmósfera global del cuadro. Atractivas gamas de verdes que nos indican los distintos tipos de árboles y su distancia en el espacio pintado. Obras plásticas y paisajistas del artista pintor Ernest Descals con óleos sobre lienzo, pintando los paisajes urbanos que comprenden una porción de naturaleza junto a la arquitectura de sus edificios emblemáticos.

[envisitadecortesia]

Els fars de Barcelona

L’existència dels fars és tan antiga com ho és la navegació pels mars i els oceans del món. A l’antiguitat, mancant els potents focus alimentats amb energia elèctrica d’avui dia, l’única font de llum que es podia utilitzar era el foc, mitjançant grans pires situades a dalt d’una torre, castell o talaia, on poder senyalitzar als navegants a bord dels seus navilis la proximitat de terra ferma o…

[eopederson]

Torre del Reloj, Barceloneta, Barcelona - Torre del Rellotge, Barceloneta, Barcelona, 2006.

[objecteiespai]

Aquest trimestre, posa't al centre!

Amb el record encara fresc de les vacances d’estiu, cal començar a fer plans pel nou curs que tot just comença. A la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona tenim un reguitzell de propostes per aprendre durant la tardor.

Aquest trimestre, posa’t al centre i explora totes les possibilitats! Inscriu-te per imaginar, aprendre, pensar, ballar o crear.

Com cada trimestre, l’oferta formativa és ben àmplia i variada. Segur que trobes un taller que dóna sortida als teus interessos! Cursos d’història, de filosofia, de literatura, de pintura, d’idiomes, de gastronomia, de balls i danses, per mantenir-se en forma, de costura... i una pila de novetats!

CONSULTA AQUÍ TOTS ELS CURSOS I TALLERS DE TARDOR

No hi ha una data única d’inici d’inscripcions als cinquanta-dos equipaments de la xarxa, tot i que la gran majoria comencen la primera setmana de setembre. Trobareu les dates concretes al peu de la notícia.

Per agilitzar els tràmits, recomanem fer les inscripcions en línia des de l’aplicatiu de cada equipament. És molt fàcil i ràpid! A més, teniu les guies il·lustrades pas a pas que us donaran un cop de mà si us encalleu en algun punt.

Abans d’inscriure-us, tingueu en compte si teniu dret a un descompte (persones en situació d’atur o amb alguna discapacitat i en alguns centres titulars del Carnet Jove, famílies nombroses o monoparentals).

Recordeu que moltes centres també obren les inscripcions per itineraris, visites i excursions que es fan fins a final de desembre. Al setembre comença l’escola i també la xerinola!

DATES D’OBERTURA DE LES INSCRIPCIONS:

Dilluns, 08/07: CC Can Basté

Dimarts, 03/09: CC Can Deu, CC Joan Oliver – Pere Quart, CC Josep Maria Trias i Peitx, CC La Sagrera - La Barraca, CC Navas, CC Tomasa Cuevas - Les Corts i CC Torre Llobeta.

Dimecres, 04/09: CC Albareda, CC Ateneu Fort Pienc, CC Bon Pastor, CC Can Clariana Cultural, CC Can Verdaguer, CC Casa Golferichs, CC Casa Orlandai, CC Cotxeres Borrell, CC El Coll - La Bruguera, CC El Sortidor, CC L’Elèctric, CC La Casa Elizalde, CC La Sedeta, CC Pere Pruna, CC Sagrada Família, CC Sant Martí, CC Trinitat Vella, CC Urgell, CC Vallvidrera - Vázquez Montalbán, CC Vil·la Florida i CC Vil·la Urània.

Dijous, 05/09: CC Baró de Viver, CC Casinet d’Hostafrancs, CC Cotxeres de Sants i CC Sarrià.

Dilluns, 09/09: CC Barceloneta, CC Can Felipa, CC Casa del Rellotge, CC Convent de Sant Agustí, CC Drassanes, CC La Cadena, CC La Farinera del Clot, CC Parc Sandaru, CC Pati Llimona, CC Sant Andreu i CC Zona Nord.

Dijous, 12/09: CC del Besòs i el Maresme

Dilluns, 16/09: CC Can Castelló, CC Casa Groga, CC El Carmel, CC Font de la Guatlla, CC Guinardó, CC Matas i Ramis i CC Teixonera.

[macarulles]

Privilegis de l’alçada (plaça universitat i carrer Pelai des de la torre del rellotge de la universitat). https://www.instagram.com/p/CkEZHphNByULeWG-wVPMTvqg2IkwGepWX_INqU0/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[castellsipalaus]

Staroměstská radnice

L’edifici de l'Ajuntament de la Ciutat Vella (Staroměstská radnice, en txec) de Praga presideix la plaça més emblemàtica de l’antiga capital del regne de Bohèmia (Staroměstské náměstí), caracteritzada per la grandiositat dels seus edificis i el monument al precursor del protestantisme i heroi local Jan Hus.

El 1338, el rei Joan va atorgar als ciutadans de la Ciutat Vella de Praga autorització per a construir un ajuntament, obra que es va finançar amb un impost sobre el vi. La torre, de gairebé 70 metres d'alçada, va ser acabada el 1364 i ampliada i reconstruïda diverses vegades. Després del 1360, s'hi va afegir un segon edifici i després una capella a la torre, que va ser consagrada el 1381.

No va ser fins al 1784, que l'ajuntament es va convertir en la seu administrativa de la capital txeca, que va aglutinar quatres ciutats fins llavors independents. Entre 1838 i 1848 es va ampliar amb una nova ala, neogòtica. Tot l'edifici va patir greus danys durant l'aixecament de Praga del maig de 1945 contra els ocupants alemanys, que el van bombardejar. Després del final de la guerra, va deixar de ser la seu municipal i ara l’interior és obert al públic.

A l'ajuntament hi ha l’Orloj (del llatí horologium), el que és potser el rellotge astronòmic més famós del món. Va ser construït el 1410 pel rellotger Mikuláš z Kadaně segons els plànols de Jan Šindel. És conegut també com Rellotge de l'Apòstol o Rellotge Astronòmic de la Ciutat Vella (Pražský orloj o Staroměstský orloj).

El 1915, amb motiu dels 500 anys de la seva mort, va ser aixecat al bell mig de la plaça el monument a Jan Hus, el teòlog i rector de la Universitat Carolina de Praga que fou cremat a la foguera després de ser condemnat com a heretge a la ciudad alemanya de Constança.

Jan Hus havia predicat la tornada a la pobresa de les institucions eclesiàstiques i va coincidir en el temps amb el Cisma d’Occident, quan tres papes es disputaven l’autoritat de l’Església Catòlica. En criticar l’antipapa Joan XXIII, va veure’s assenyalat i posteriorment excomunicat.

El 1414, Hus va anar al Concili de Constança a defensar-se, amb la garantia imperial, però les prohibicions de predicar que li foren imposades i que va incomplir van portar a la seva detenció, processament i, finalment, condemna a mort i execució l’any següent.

La mort de Jan Hus va causar una forta impressió a Bohèmia i les revoltes entre els seus partidaris i les autoritats imperials es van perllongar fins al 1434.

La Reforma promoguda per Luter al segle XVI va provocar que Jan Hus acabés sent declarat com a sant, tal com és reconegut per diverses confessions cristianes protestants i ortodoxes: les Esglésies luterana i husita txeca, l’ortodoxa grega, l’Església de Xipre i l’ortodoxa txeca i eslovaca.

[rabbitcruiser]

Castellfollit de la Roca, Spain (No. 8)

The old town, which was surrounded by walls, was destroyed by the earthquakes of 1427-1428.

In 1462, during the Catalan civil war , it fell into the hands of the Remembers of Francesc de Verntallat. In 1657, during the uprising in Catalonia , a battle took place in which the French were defeated by the Castilian troops commanded by Francisco de Orozco, the Marquis of Mortara.

In 1691, the French demolished the castle. In 1874, during the Third Carlist War, near the town, in the Sierra del Toix, between Castellfullit and Oix , the battle of Toix took place, in which the Carlist forces of Francisco Savalls defeated the Republicans of Nouvilas.

Old town: formed by narrow streets of medieval origin. Most of the houses were built with volcanic rocks from the region.

Church of San Salvador: With proof of its existence since the 13th century . The current building, remodeled on several occasions, is in the late Renaissance style, with a square bell tower with openings on each side and crowned by a cupola adorned with small pilasters. A late Romanesque window and various reused basalt ashlars are preserved . The interior of the church is currently a cultural center where you can see temporary exhibitions. 

Sausage museum: it was inaugurated in 1993 to celebrate the 150 years since the granting of the first tax license of the company J. Sala Riera. The permanent exhibition is a sample of the history of the conservation of meat. In the Museum you can see all kinds of tools used to make meat throughout history, old machines, old photographs, videos of the home slaughter, as well as dioramas representing the ancient process. Entrance to the Museum is free, and a free tasting of the typical products of the region is also offered.

Vietnam Museum: it is a unique facility in Europe . It is a private collection of all kinds of items such as uniforms, equipment, material and other pieces related to the Vietnam War of the 1960s. 

Source: Wikipedia

[miquisteps]

👁 No, no són les 10 i 10. #moments #miquisteps #foto #photo #fotografia #photography #sensefiltres #nofilter #viatjar #travel #trip #descobreixcatalunya #gaudeix_catalunya #poblacions_de_catalunya #igworld_global #instant #CatalunyaSecreta #bonavida #igcatalunya #igcatalonia #ig_catalonia #gaudeix_catalunya #poblacions_de_catalunya #bellesa #beauty #Bcn #08039 #Barceloneta #Barcelona #Barcelonès #Catalunya #Catalonia (at Torre del Rellotge) https://www.instagram.com/p/CeIlqg7Dos5/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[alexcad7]

Torre del Rellotge. Ca l'Arnús. Badalona. 14/03/21. (en Ca l'Arnús - Can Solei) https://www.instagram.com/p/CMdICnsJme1/?igshid=18z2umhqetq6g

[eskali55]

Bon dia VIDA

Els fils del PASAT, fils d'un AMOR inmens.

Avui l'escrit va dedicat al meu GERMA PETIT..... Això és un dir, ell és 18 mesos i 5 DIES més gran que jo. (si li dedico al meu germà petit, vol dir que ting un germà GRAN, inmens, meravellós, d'aquells que tothom hauria de tenir).

Avui parlaré del meu germà petit, el meu Nostradamus particular i parlare d'ell perquè gràcies a ell sé gestionar la POR amb molta màgia i perquè ahir vaig passar tota la tarda amb ell.

Intento explicar aquests dos fets, que aparentment no tenen res a veure...

Gestionar la POR.... erem petits, molt petits i ELL amb aquella AUTORITAT moral i científica que donen 18 mesos i 5 dies, anunciava dia si, dia també que el món s'acabaria i per descomptat com a bon científic em donava el dia i l'hora en que aquest fet és produiria (l'hora sempre a horabaixa) així, que jo en la data anunciada m'arreglava un xic el vestit i els cabells i amb una hora d'antelació anava a seure en un pedrís de l'era, esperava l'anunciat espectacle.... M'hi podia passar hores asseguda contemplant la bellesa de les postes de sol del Solsonès..... Peró un cop acabada l'observació sentia una gran INDIGNACIÓ i anava a demanar explicacions al petit profeta, explicacions que obtenia.... Sempre hi havia hagut una petita errada (per culpa meva) , no habia encertat l'hora, el dia o el minut....així que ja m'ho anunciaría per la següent vegada, no fos cas que jo petita com era la tornés a pífia (no teníem calendari ni rellotge)....Gràcies a ell vaig veure moltes postes de SOL i vaig aprendre a observa-les miticulosament.... Encara ara quand pujo a Lladurs sec en un pedrís, les observo i escolto la piuladisa dels moixons.... No hi havia, no hi ha cap POR si una gran expectació perquè sempre m aportava i m'aporta serenor.

.... I ahir vaig passar la tarda amb ELL.... llegir, escriure tocar el paper i deixar-hi lliscar la ploma, acolorir un dibuix em feia feliç així que alguns diumenges a la tarda agafava els meus estris i mal asseguda a terra (mai he sabut seure) em dedicava a fer kukinades, mentre ell corria per fora amb els gossos o empaitava algún pardal.... Peró cada dos per tres entrava i em preguntava.. Què fots? (els nens del meu poble parlaven així) mentre amb una mirada de setciències mirava la meva tasca per seguidament dir-me que la VIDA era més bonica allà FORA..... Ahir vaig seure malament, vaig fer kukinades mentre la teva veu em deia que la vida estava fora...... I per sopar vaig menjar pa amb llonganissa.... No era com la de casa, però es deixava menjar..... Va ser una tarda PERFECTA.

#covid19

#joemquedoacasa

#quedateencasa

18 dies de viatge interior.

El meu Nostredame ja m'ho va anunciar que això s'acostava.... Ell era fins fa dos mesos un Robin Hood informàtic.... fa aproximadament uns 3 mesos és va decidir a tenir whatsapp .... La seva manera poc precisa, d'anunciar que el MÓN S'ACABA ..... Peró amb la meva experiència demostrada, us puc asegura que cal tenir molta paciència per a poder arribar a veure l'espectacle.....

Si un dia en horabaixa teniu la SORT d'estar per Lladurs, sigui la casa que sigui... La Trilla,Borrells, Cinca, La Caseta de Dalt, la Caseta de Baix, Meix Vell, Meix Nou, El Corral, El Casó, El Solerot, la Cajola, Cavallol, la Moixella, l'Om, Rotges, Torre d'en Dac, la Solana, Riard, Puigsec, els Planells, Llera, la Fàbrega, Cirera d'Amunt o Cirera de Vall..... O sencillament a SANTA MARIA..... Us puc asegurar que l"espectacle de la seva llum no us decebrà..... I de ser aixi la deixebla del petit Nostradamus haurà errat un xic la seva predicció.

Que tinguem tots un molt bon dia ple D'AMOR, PAU i SERENOR

De moment no té xarxes socials..... Així que encara en hi ha per dies

Ja saps que t’estimo .

[lighthousewiki]

Torre del Rellotge, Barcelona found in Spain http://www.wikidata.org/entity/Q18325508 #wikidata

[ernestdescalsartwok]

GIRONELLA-BERGUEDÀ-PONT VELL-CASTELL-TORRE-RRELOTGE-FAROLES-POBLE-PAISATGES-LLUM-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: GIRONELLA-BERGUEDÀ-PONT VELL-CASTELL-TORRE-RRELOTGE-FAROLES-POBLE-PAISATGES-LLUM-PINTOR-ERNEST DESCALS- Escena paisajista en el pueblo de GIRONELLA, comarca de El Berguedà en el interior de la provincia de Barcelona, Catalunya Central, pueblos de la Ruta del Llobregat, sobre el PONT VELL bordeado de farolas de hierro negro y torres de alta tensión se abre el camino que me lleva hacia el nucli antic el que destaca la Torre del Rellotge y los restos del antiguo castillo, cielo muy azul dotado de fuerte luz que ilumina algunas fachadas de sus casas y el suelo del empedrado puente, paisajes característicos de los pueblos con historia y vieja arquitectura. Pintura del artista pintor Ernest Descals sobre papel de 50 x 70 centímetros.

[envisitadecortesia]

El far de contradic

A les entrades anteriors d’aquest bloc hem vist i repassat els fars del port de Barcelona, ​​com el Far del Llobregat , el del Dic de l’Est , el de Montjuïc o el més veterà i ara convertit a la Torre del Rellotge. Far del Llobregat Far del dic del l’est Far de Montjuïc Torre del rellotge i vell far En aquesta entrada parlaré d’un altre far, potser no tan important com els anteriors, però sí…

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[macarulles]

L’Escala de cargol ens duu on vol (escala de pujada a la torre del rellotge de l’edifici històric de la UB). https://www.instagram.com/p/CkEWFwjtT09MwHgGKz627CDDlr1YDlssbMuvyM0/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[nunoxaviermoreira]

Església parroquial del Sagrat Cor de Sant Guim de Freixenet by esta_ahi Església situada en l’entorn d’una plaça, adossada a la rectoria del poble i perfectament integrada dins de nucli urbà. Aquest edifici se’ns presenta de planta rectangular, encapçalada per un absis semicircular i una torre campanar. La teulada es a doble vessant i està realitzada amb pissarra i també presenta un ràfec de pedra al voltant del perímetre de l´ església. A la façana principal s’obre la porta d’accés estructurada a partir d’un arc apuntat, motllurat i amb presència de guardapols. Per sobre, s’adossa l’estructura d’un relleu amb la imatge d’un cor, símbol de la seva advocació de l’església. Finalment es disposa un ócul motllurat, de notables dimensions, i una cornisa de pedra que ressegueix tot el seu perímetre d’aquesta façana principal. En l’angle de la façana principal, situada a migjorn, i la façana lateral, situada a llevant, es basteix una torre campanar de base quadrada i estructura hexagonal i coberta exterior piramidal, amb un rellotge i quatre ulls d´ arc apuntat on es situen les campanes. Ambdós façanes laterals de l’edifici , així com al voltant del seu absis, s’aprecien unes obertures d’estructura triangular, a la part superior, i es disposen uns contraforts que ressegueixen el seu perímetre. L’obra presenta un paredat de pedra del país i una coberta exterior a partir de pissarra. A principis del segle XX el nucli de Sant Guim de Freixenet, en ple procés de desenvolupament urbà, no tenia cap església i depenien de la parròquia de Sant Domí. Davant d'aquesta mancança, el 1934 es construí una església de la que n'era rector el mossèn Joan Bòria Pomés. En un primer moment, el sostre era un entramat de fusta però després de la Guerra Civil fou substituït per les voltes actuals i la teulada de pissarra. El campanar es finalitzà el 1940 i tres anys després fou constituïda com a parròquia sota l'advocació del Sagrat Cor. invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons... https://flic.kr/p/2iybhKT