#paisatge hivernal

[negreabsolut]

Els Canyons de Kolob a l'hivern, Utah.

[negreabsolut]

Imatges preses de Sepulcre de flama (炎の墓標), divuitè capítol de Berserk (1997).

[ernestdescalsartwok]

SANT SALVADOR DE GUARDIOLA-PINTURA-CARRERS-CASES-ARBRES-PAISATGES-POBLES-BAGES-CATALUNYA-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: SANT SALVADOR DE GUARDIOLA-PINTURA-CARRERS-CASES-ARBRES-PAISATGES-POBLES-BAGES-CATALUNYA-PINTOR-ERNEST DESCALS- Paisajes de invierno en el pueblo de SANT SALVADOR DE GUARDIOLA, la luz se torna metálica bajo un cielo en el que el sol lucha por emerger del manto de nubes, las casas forman una hilera junto a un camino que baja, detrás los árboles y las montañas. Pintura paisajista del artista pintor Ernest Descals sobre papel de 50 x 70 centímetros, pintar las esencias de los pueblos de la Comarca del Bages, junto a la ciudad de Manresa en el interior de la provincia de Barcelona en Catalunya.

[esportspirot]

Andorra, enclavada al cor dels Pirineus, és un paratge hivernal per als aficionats a l'esquí. Amb els seus paisatges pintorescs i les estacions d'esquí de primer nivell, el país atrau esquiadors i practicants de surf de neu d'arreu del món. Si estàs planejant una aventura d'esquí a Andorra, assegurar l'equip adequat és crucial per a una experiència memorable. En aquest article, explorarem dues excel·lents opcions de lloguer d'esquí: Alquiler de Esquí El Tarter i Alquiler Ski La Massana - tots dos convenientment oferts per Esports Pirot

[error404vnotfound]

Can you describe Catalonia to me? I’ve never left my country, and I would love to hear about it. What are your favorite cultural things? Favorite sceneries? Favorite foods?

mmm… catalunya és com qualsevol altra regió mediterrània, la veritat. tot i ser relativament petita tenim suficient varietat de paisatges. és una regió bastant muntanyosa, amb l'excepció del pla de Lleida. en tot moment, estiguis on estiguis, o estàs en una muntanya, o pots veure una relativament a prop, fins i tot des del centre de barcelona arribes a veure la muntanya del Tibidabo (un mini parc d'atraccions)

com he dit, és un territori bastant divers: tenim la costa: barcelona, la costa daurada i la costa brava, els Pirineus (l'únic punt on arriba a nevar realment), lleida, i la resta de catalunya central.

els hiverns son freds però no mullats (i tampoc fa tant de fred) i els estius son l'infern. a vegades ens venen tempestes de sorra des de l'Àfrica. no està tan malament, però ens seguim queixant, lol (d'espanya el meu temps preferit és el del país basc)

el millor, per mi, son els pobles, amb els seus nuclis antics (el que queda dels pobles medievals) i antigues esglésies o campanars (el del meu poble està construït sobre el que va ser el castell d'Olesa, ara desaparegut); el poble de per si, i algunes urbanitzacions (no solen ser massa grans, la meva es pot recórrer de costat a costat en 10 minuts caminant).

les meves tradicions/festes/ trets culturals preferits son:

Sant Jordi (òbviament, és el dia del llibre i la rosa)

queixar-se dels espanyols

queixar-se dels francesos

dir puta barna i puta renfe (barna és barcelona i la renfe és una companyia de trens)

veure el Polònia els dijous a la nit (és un programa de sàtira política amb cançons)

sant joan

els panellets per la castanyada

el caganer i el cagatió

els misteris (amb l'escola de música vam anar a tocar-hi un parell d'anys. arreu del poble es representen escenes de la biblia, com el pesebre, però a mida real. els que estan als misteris ofereixen menjar i beguda (coca i vi). tot es fa quan ja és de nit, al desembre, i realment és una experiència caminar pel nucli antic de misteri en misteri, parant per tocar)

Vistes preferides en tinc moltes, però aquestes son algunes:

la muntanya de Montserrat quan el dia és gris

la carretera cap a lleida i com deixa enrere les muntanyes per a acabar rodejada de camps i camps en terreny pla

estar al mig d'un camp perdut a lleida quan surt el sol

la meva facultat (sobretot per on entro cada dia)

les vistes des de la meva habitació

les vistes des de sant salvador de les espases (un cim a prop de casa meva)

la carretera que rodeja Montserrat cap a igualada per les muntanyes

la fàbrica a quatre camins quan es pon el sol (al desembre)

Menjars preferits:

botifarra de pagès de la bona

pa amb tomàquet (i all)

allioli del bo

panellets (de coco i de pinyons)

gràcies per preguntar <3

[l-ours]

El Monduver des de la marjal de Pego, Alacant.

[satalaiadesromani]

Magraner al Puig de Missa. #pitiüses #eivissa #santaeulàriadesriu #puigdemissa #magraner #paisatge #arquirectura #hivern https://www.instagram.com/p/CoR-rset6WrjKdKN2xC-5MHLd4p_CoUjFU-XyY0/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[baixafidelitat]

hivern ying . . . . #fujifilm #fujixt1 #bw #blancinegre #bosc #boscatge #blackandwhite #forest #sun #sol #contrallum #backlight #paisatge #landscape #hivern #winter #fuji_xseries #fujifeed https://www.instagram.com/p/Bsp5rVcBXM8/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=1s93r2r6y0e8c

[joanotbellver]

8102 - Ares del Maestrat - IX by Joanot Via Flickr: Ares del Maestrat (Alt Maestrat) País Valencià //// View Alt Maestrat album

[negreabsolut]

Un llop negre ve a veure'm.

[templumcernunnos]

Passeig al migdia d'hivern. #gosses #Dog #riu #Fluvià #Paisatge #hivern #Connexió #Natura #Nature #naturallife #Argelaguer (at Argelaguer, Cataluna, Spain)

[ernestdescalsartwok]

RAJADELL-PINTURA-PAISATGES-HIVERN-TRANSFORMADOR-ELECTRICITAT-CAL SELGA-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: RAJADELL-PINTURA-PAISATGES-HIVERN-TRANSFORMADOR-ELECTRICITAT-CAL SELGA-PINTOR-ERNEST DESCALS- Paisajes de invierno en el pueblo de RAJADELL, el cambio de tiempo se observa en las nubes del cielo que nos muestran la potencia de las energías cósmicas en su movimiento, las casas y el campanario de su iglesia aparecen entre brumas para dejar espacio al antiguo transformador de electricidad de Cal Selga, todo parece bailar a su entorno. Pintura del artista pintor Ernest Descals sobre papel de 50 x 70 centímetros, pintar los paisajes de los pueblos de la Comarca de El Bages en Barcelona, Catalunya Central.

[vallsvives]

Puig de Fontlletera i Les Borregues. Serra del Catllar des de la collada del Castell dels Moros.

[ednaiarnau]

Parc des Hautes Gorges

Un dia grisot i enuvolat no convida gaire a anar a caminar però sort que ens hem motivat!

Un paisatge ja sense fulles i plè de boira dóna una imatge fantasmagòrica, diferent.

A la majoria de parcs on hem estat, com el del "Mont de lac des cygnes" el paisatge ve marcat pel seu passat. Fa més de 400ma aquí hi havia uns cims de fins a 10Km d'alçada, perquè ja no hi són?

Durant les grans glaciacions que hi han hagut, aquí hi havia una espessa capa de gel d'uns 4Km sobre aquestes muntanyes. En concret parlem de les muntanyes Laurentianes, de les més velles del món. El gran pes que aquest gel exercia sobre el terreny, i al mateix temps que avançava va anar polint com una llima tot el que hi havia el seu pas. Per això les muntanyes es veuen arrodonides i ja no són tant altes. La vall en forma de U també ens mostra aquest antic passat glacial.

Els animalons es van replegant per passar el dur hivern però si estàs ben atent encara es pot veure algú mig amagat.

Els castors treballen molt en aquesta zona!

[wellscorner]

#bondia #goodmorning #sortidadelsol #sunrise #paisatge #hivern #landscape #winter #agramunt #cerclelectura #segrediari #clikcat #ig_catalonia #cel #sky (at Agramunt)

[lily-odell]

Sucre

M’ho havien dit més de cent vegades, però jo ni hi vaig fer cas. Hauria d’haver-ho sabut des d’un principi, però anava cega, emboirada pel color de les idees; la vida bohèmia! Sonava com música per a les orelles fins que la pintura que feia junt amb ells al barri de Montmatre es va tintar d’un negre molt trist. 

Els núvols ploraven, el sol, espantat, corria per amagar-se i, pel que semblava, no tornaria a sortir en un llarg període de temps; les cases flamejaven el seu cor i el fum negre i dolent dels troncs i el paper cremat socarrava lentament el cel de Paris aquell hivern de 1907.

Vaig escapar de casa amb no més de dihuit anys per a enfonsar-me en la vida d’una artista. Vaig haver d’agafar aquell diabòlic aparell al que la mare tenia tanta por i que havien muntat a València quan ella no n’era més que una xiqueta. El viatge amb el ferrocarril fou la primera experiència. Quina velocitat! Quina meravella! Quins colors s’hi podien veure per la finestra! La vegetació era verda, brillant i fresca, i quan nosaltres passàvem pel seu costat, s’espantava i es movia amb el vent de l’aerodinàmica. La fauna pareixia que s’hi acostumava al so de les vies i ja no corria a amagar-se. “Tac-tac-tac-tac...” el so es clavava al cervell i no et deixava evadir-te del lloc on estaves.

Al meu costat, una família que l’havia agafat a Barcelona parlotejava amb un accent peculiar i que mai havia escoltat. Alguna volta el pare sí em va explicar que era allò dels dialectes, que dins del mateix idioma, uns parlaven català i els altres parlàvem valencià, però que l’essència de la llengua era la mateixa. M’hi va fer gracia, doncs es pareixia prou a l’accent que tenia l’avia quan cridava per telèfon. Havia viscut molts anys a Paris amb el seu nou marit i des d’aleshores parlava francés amb mi, perquè una xica com jo devia aprendre moltes llengües per poder viatjar. O això deia ella, perquè la mare s’hi va oposar a que jo aprenguera francés. En el moment que el vaig escoltar, m’hi vaig enamorar, i encara que l’avia ho va intentar, no el vaig aprendre, encara que sí que vaig aconseguir entendre’l bé.

Em feia por dormir a bord del tren, i encara que no n’haguera tingut, no haguera pogut pel soroll del ferro que colpejava el sòl rítmicament.

Després de dos dies de viatge, per fi, vaig arribar-hi a la ciutat de les llums. Aquella estructura metàl·lica de 324 metres d’alçada de la qual m’hi vaig enamorar a les postals de l’avia em va donar la benvinguda a la llunyania. De seguida em va venir un impuls de córrer a la direcció de les postals, trucar a la porta i donar-li una forta abraçada a l’avia, i encara que el meu subconscient ho sabia, els meus peus m’hi van portar poc a poc, amb la meua maleta a la mà.

Els carrers eres bellíssims, amb uns colors i unes estructures diferents, avançades i elegants, molt diferents a les que jo estava acostumada a veure. Colors clars de les parets combinats amb el negre de la pissarra que feia de teulada donaven una sensació meravellosa al caminar per baix. Hi havia molts més automòbils que a València, i passaven amb freqüència.

Vaig aplegar a la direcció de l’avia, i la porta romania tancada, igual que les finestres, mortes, amb un ambient lúgubre, moribund. Si ho haguera pensat el dia que vaig sortir de casa haguera agafat la clau que els va enviar als pares un any amb un invitació  per a que anàrem a veure-la i que la mare s’hi va negar a acceptar. Ara aquella casa era mitjanament meua, però no hi podia entrar.

El dia assolellat d’estiu em va somriure. Passava per un dels ponts que creuaven el Sena i l’aigua brillava amb gràcia. Vaig buscar un alberg on poder quedar-me els primers dies i vaig sortir a recórrer els carrers de la ciutat en busca d’inspiració.

M’hi vaig posar al damunt d’un pont a pintar. Veia la gent passar, el sol encara brillava dalt de mi, i alguns vianants em demanaven una caricatura. Així vaig començar a vendre les meues pintures i a guanyar diners.

Al poc de temps vaig conèixer l’Agust. Era un jove parisenc molt templat i agradable. Estudiant a la universitat i tot. Encara no sé per què es va seure a la cadira de fusta que jo tenia per pintar a tot aquell qui volguera, però ho va fer. No recorde com va començar la conversa, però sí recorde que es va quedar al banc del costat, prenent un cafè fins que vaig acabar. Molt gentil em va ajudar a dur les eines al petit pis que havia conseguit llogar i em va demanar de veure’m a l’endemà. “Sóc un entusiasta de l’art.” em va dir. “Voldria ajudar-te a trobar noves fonts d’inspiració, aquell pont és massa normal.” em va dir amb el seu francés tan perfecte i sonor.

Amb la seua moto, que ben bé s’assemblava a una bicicleta ràpida, m’hi va portar a visitar tots aquells llocs tan meravellosos que tantes voltes havia escoltat nomenar a l’avia de la seua nova terra benvolguda. Els jardins de Versalles, la catedral de Notredame, els petits racons del  centre de la ciutat pintorescs, de postal, però també els voltants... Un dia, entre tantes de les nostres petites sortides en busca de l’art, aplegàrem ací, just on estem ara, Montmatre. Un barri de colors, alegria i, sobretot, bellesa. Vaig quedar embadalida pels traços d’aquells artistes, les mans d’or i el cor de sucre.

Per que la mare tenia tanta por d’allò? Era esplendorós. No eren tots uns ebris a aquell barri, sinó gent incompresa, rebutjada, marginada i que havia trobat la seua eina per trobar el nord, trobar-se a ells mateixos dins d’un món de pessimisme i rebuig; tot allò que jo sentia quan estava a casa amb ella i, que allí, aquella sensació, es devania, desapareixia.

Vaig decidir que aquell seria el meu nou lloc de treball, i vaig ser ben acceptada pels demés dibuixants de la plaça. Uns dibuixaven paisatges, els altres feien retrats i hi havia alguns que trobaven lloc per a escriure poesia asseguts als bancs de ferro. Erem ningú intentant ser algú, intentat buscar la bellesa, els colors, captar l’essència del món. La vida em va somriure i de seguida li’l vaig tornar, encara que no sabia què comportava aquella felicitat, que amagava darrere del llavis.

Prompte vaig fer amistat amb dues xiques del barri Léa i Claudine. Una era ballarina. Veges quina meravella, ballarina! Em diguè que treballava al Moulin Rouge i que alguna nit em duria a veure-la ballar, i vaja que ho va fer. Quines cames! Quins moviments! Que dones més ben plantades... L’altra era escriptora i, encara que al cercle dels escriptors bohemis menyspreaven les seues creacions, a mi em pareixien magnifiques, d’una delicadesa i un sentiment propi d’un mestre.

Les reunions de bohemis van aparèixer a la meua vida, i l’absenta. Aquell beuratge verd, dolç, amarg i espumós em corria per la gola dia sí i dia també després de la jornada, quan els turistes s’havien amagat a les habitacions dels hotels i el cabaret tancava les seues portes fins a l’endemà.

Un de tants dies, un xicot va portar una substància blanca dins d’una bossa. “Açò es sucre pur.” va assegurar-nos. L’Agust va provar-ho i corroborà la seua paraula. No podia ser sucre allò si devíem amagar-nos per prendre-ho, pel nas! Quina bestiesa! Però quan ho vaig provar... va ser el moment.

Les meues pintures van cobrar sentits tan profunds, tan sentits i personals, d’una forma que mai havia percebut abans. Els meus sentiments, les meues emocions escrivien la tela sols i els venia amb una facilitat que mai vaig poder imaginar. Sense adonar-me’n, vaig créixer com a pintora i tot Paris volia un quadre de les meues mans. Així vaig començar a fer pintures més bones, amb més tons i amb més profunditat. Tot sense oblidar-me del meu motor. Prompte s’hi va tornar essencial aquell sucre màgic.

Després d’una nit de sexe amb Constance, una de les companyes de Léa, em va portar màgia a un altre nivell. Pareixia més perillós, però després d’introduir l’agulla, corria per les venes amb una rapidesa i una sensació increïble, calenta, acollidora... Em va aplegar al cor, omplint-me d’una pau, una tranquil·litat que mai havia experimentat. Vaig quedar dormida sobre el seu pit i, com aquella nit no he tornat a dormir.

A aquell beuratge espumós, aquell sucre màgic ara amb aquella medicina per als malsons per tant de sucre, el ritme de la meua vida va començar a aturar-se. Mira que la mare ja em va dir moltes voltes que molt de dolç portava malsons, però el que jo tenia no eren malsons, aquests es van convertir en una realitat .

L’hivern va aplegar i amb ell el fred, la neu, la pluja, la soledat...  Tot en esta vida arriba al seu final; un bon llibre, les últimes gotes del cafè dels matins, les calades dels cigarret... Tot, tot és efímer! 

Ara pense, reflexione i desitjaria que tot fos distint, desitjaria no haver obert mai els ulls, no haver anat a la recerca de més; hauria d’haver admirat, tal vegada, la vida des de la distància. Quedar-m’hi a València, casant-me amb un dels companys joves del pare, tenint fills i cuidant-los. Tal vegada si haguera fet allò que la mare tenia preparat per a mi, si haguera fet el mateix que va fer ella, ara estaria viva.

Aquell lloc estrany en el qual estava no era el meu món, no podia ser-ho. Però poc a poc les addiccions cediren, i ara el cor és negre, ara tota la màgia ja no està, s’esvaeix entre els carrers peatonals del centre, llisca entre els meus dits i ja no puc agafar-la; aquest, ara, és el meu món.

Tot haguera pogut ser diferent si jo tinguera una mínima idea del que estava passant, si m’ho haguera imaginat, o tan sols haver-ho pensat un instant; si haguera volgut obrir els ulls un poc abans, si haguera observat les senyes que venien cap a mi, amb velocitat com el ferrocarril que em portà fins ací, si haguera escoltat el que m’havien advertit... Però jo estava cega, cega d’amor, d’experiències, buscar noves formes de vida, nous camins per pendre, noves amistats, noves amants, de ganes d’experimentar, nous objectius... Objectius que es tenyiren poc a poc de pena i plors, constant desgràcia i odi, molt d’odi. Vaig començar a odiar els demés, odiar la vida, odiar-me a mi...

Però en aquell moment ja va estar tot perdut. El cel ja sempre hi serà negre, els pardals mai no tornaran a piular, els rajos del sol no vindran a la meua finestra i les estrelles ja no brillaran. La vida no té vida, els colors ja no són vius i la obscuritat els opaca com els núvols creuen el cel per tapar el sol; sents i no escoltes, no mai saps què t’han dit, i no és pas per l’idioma, simplement les teues orelles han deixat de voler captar el teu voltant; pots tocar però no sents res, tot el que abans era agradable, moll, suau, calent i bullidor, que feia aquella bonica reacció en tu, ja és cosa del record i a voltes ni això! Els sabors ja no són sabors i els sentiments s’anyunyen lents, sense girar el cap per veure’t una última vegada.

Sents el buit, buit d’amor, d’estima, de paciència o de confort, et sents buida de tot, com si els òrgans ja hagueren mort a dintre teua i estigueren a la fase de descomposició i aleshores estàs podrit. Ja no hi ha marxa enrere.

M’agradaria canviar les coses, m’agradaria poder sentir, somiar, escoltar fer tot el que abans no podia imaginar que podria mancar-me... però el malestar mai desapareix, l’alegria es converteix en una il·lusió que apareix en moments puntuals, moments de passió desenfrenada, moments d’emboirament... i després se’n va sense dubtar, però la foscor roman, sempre esta al meu costat. Mai se’n va, mai se’n anirà.

En quin moment es va obrir el pou? En quin moment es va tornar tan fons? No m’hi vaig adonar, i tu tampoc ho faries. S’obri poc a poc i es va fent fons, gros, i no te’n adones fins que ja estàs massa dins, massa enfonsada, amb aigua enverinada a l’altura del coll, amenaçant la teua vida, amenaçant en acabar amb tu. I el dia no és mai dia, no ho serà mentre la fosca nit sense estrelles regna dins de tu.

M’haguera estalviat llàgrimes, m’haguera estalviat sang, m’haguera estalviat cartes i m’haguera estalviat paraules, m’ho haguera estalviat tot si ho haguera sabut aleshores, si haguera sabut que, efectivament, el meu destí era la mort, que amb mi dins de mi les coses anaven a ser tan tristes.

Ara tot ho veig amb un altra perspectiva. Em va agafar a mi perquè era dèbil, la més dèbil de tots... Però també els pot passar. Ara camine entre ells, mirant-los a les cares, destrossades i sense color, pàl·lides, tristes, com solia ser la meua... Els seus ulls perden la brillantor a cada segon i s’apaguen lentament, es difuminen.

Ara és de nit i els veig a través de la finestra, bevent absenta i tastant sucre, mentre alguns ploren, mentre els altres es barallen per acabar envoltats en llàgrimes, també. Llisc el meu nom als llavis de Constance, qui gemeca abraçada a l’Agust. Amb un somriure melancòlic tanque els ulls, i m’enfonse en la més inmesa de les obscuritats per a acomiadar-me del món.

Lledó Morales i Roig