#finestre alte

[sciatu]

RITORNO A NOTO - Se arrivi nella parte alta di Noto ti troverai in un gregge di case piccole ed essenziali, poco alte e con nessuna decorazione ma disposte in modo ordinato e preciso. Erano queste le case del popolo disposte ordinatamente a circondare i grandi palazzi e le scenografiche chiese del Barocco Siciliano. Dal confronto tra queste anonime case e gli edifici dei principi, baroni e potenti ordini religiosi, appassiona la cura con cui in quest’ultime dimore si sono realizzati piccoli dettagli. Sono questi dettagli che danno le ali a queste grandi opere come ai grandi palazzi borghesi, dettagli minimi ma curati, piccoli gioielli, invenzioni continue, instancabile ricerca del bello, che esaltano l’imponenza e la barocca leggiadria delle costruzioni più importanti. Nel caldo dominante, e nell’accecante luminosità della pietra, le ringhiere dei balconi, le cornici delle finestre e delle vetrate, le edicole ed i portoni sono il sottofondo, l’overture dell’imponente bellezza delle chiese e dei conventi. Come sempre Noto stupisce, racconta, emoziona che può fare solo la pura bellezza.

RETURN TO NOTO - If you arrive in the upper part of Noto you will find yourself in a flock of small and essential houses, not very tall and without any decoration but arranged in an orderly and precise way. These were the houses of the people, arranged in an orderly fashion to surround the great palaces and the spectacular churches of the Sicilian Baroque. From the comparison between these anonymous houses and the buildings of the princes, barons and powerful religious orders, the care with which small details were created in these latter residences is fascinating. It is these details that give wings to these great works as well as to the great bourgeois palaces, minimal but cared for details, small jewels, continuous inventions, tireless search for beauty, which enhance the grandeur and the baroque grace of the most important buildings. In the prevailing heat, and in the blinding brightness of the stone, the railings of the balconies, the frames of the windows and the stained glass windows, the aedicules and the doors are the background, the overture of the imposing beauty of the churches and convents. Vome always Noto amazes, tells, and excites in a way that only pure beauty can do.

[t-annhauser]

Al sud la natura è aggressiva, la natura ci vuole morti. Non siamo assediati solo dal caldo, dall'arsura e dalla mancanza d'acqua (la quale acqua ci assedia invece sottoforma di immancabile afa), ma frotte di insetti cattivi ci fanno la posta dalle finestre chiuse per entrare e divorarci nel sonno. Insetti simili a vespe che qui chiamano cudilonghe iniziano a ronzare fra persiane e vetri fin dalla mattina e ronzando e urtando contro i vetri ci svegliano ricordandoci che là fuori ci attende un mondo ostile, che non siamo i benvenuti, che là fuori comandano loro e vogliono entrare e invadere anche lo spazio degli uomini civili così faticosamente e artificialmente sottratto al dominio degli imenotteri. Già nei miei incubi mattutini vedo il mio corpo delicato e muliebre di maschio settentrionale divorato vivo da questi operosi assassini che non conoscono il riguardo che si deve al baygon e alle zanzariere. I corpi di qui, temprati dalle alte temperature e ancestralmente addestrati agli assalti della natura ostile, non sembrano darsene cura, dovrò al più presto rinforzarmi anch'io, o non ne uscirò vivo.

[intotheclash]

Io sono una macchia di grasso sulle finestre alte, sulla vostra vita inamidata ogni giorno, né la forza né la pioggia mi faranno scomparire, proprio come gli spiccioli nella tasca del mendicante attirano il fulmine, tra i piatti d'argento poserò furtivamente il topo ucciso dai guardiani in giardino, sulla scorza del melone scoprirete un poema graffiato appositamente con l'unghia ed ecco una crepa nel muro dalla quale una delle vostre ragazze fuggirà con lo studente povero, ma voi vi ritirate sotto il sole affittato a buon mercato a festeggiare le vostre indigistioni, lasciatelo latrare, direte, lasciatelo latrare e non gli gettate neppure un osso come un tempo, ma vi sdraiate tranquilli sotto i raggi delle mie zanne lucenti. Mircea Dinescu - Sole affittato

[gregor-samsung]

" Russia! Russia! Ti vedo, dalla mia meravigliosa, bellissima lontananza vedo te: sei povera, dispersa e inospitale; non hai arditi prodigi di natura coronati da arditi prodigi d'arte, che rallegrino o intimoriscano gli sguardi: città con alti palazzi dalle molte finestre, cresciuti nelle rocce, alberi pittoreschi ed edere cresciute nelle case, fra lo scroscio e il pulviscolo eterno delle cascate; il capo non si piega all'indietro per vedere massi di pietra che sopra di esso si innalzano senza fine verso il cielo; non scintillano attraverso bui archi sovrapposti, avvolti da tralci di vite, d'edera e da miriadi di rose selvatiche, non scintillano attraverso di essi in lontananza le linee eterne di monti radiosi, che fuggono in limpidi cieli d'argento. Tutto in te è aperto, deserto e uniforme; come punti, come piccoli segni, modestamente spuntano in mezzo alle pianure le tue non alte città; nulla lusinga e incanta lo sguardo. E dunque quale forza incomprensibile, misteriosa, attira a te?

Perché echeggia e risuona senza tregua all'orecchio il tuo canto malinconico, che vola per tutta la tua lunghezza e ampiezza, da mare a mare? Che c'è in questa canzone? Che cosa chiama, e singhiozza, e stringe il cuore? Quali suoni baciano dolorosamente, e vogliono penetrare nell'anima, e si avviluppano intorno al mio cuore? Russia! Che vuoi dunque da me? Quale legame incomprensibile si cela fra noi? Perché mi guardi così, e perché tutto ciò che è in te mi rivolge occhi pieni di attesa?… E ancora, pieno di perplessità, io resto immobile, e già sul mio capo incombe una nube minacciosa, gravida di piogge future, e il pensiero ammutolisce davanti alla tua vastità. Che cosa profetizza questa vastità sconfinata? Non deve forse nascere qui, in te, un'idea infinita, quando tu stessa sei senza fine? Non deve forse apparire qui un eroe favoloso, quando c'è spazio in cui possa agire liberamente e muoversi? E minacciosamente mi afferra la vastità possente, riflettendosi con forza tremenda nel mio profondo; i miei occhi sono illuminati da un potere sovrannaturale: oh! quale distesa fulgente, splendida, ignota alla terra! Russia!… "

Nikolaj Vasil'evič Gogol', Anime morte, traduzione di Paolo Nori, Feltrinelli, 2009.

[Edizione originale: Мёртвые души, 1842]

[lostaff]

Ch-ch-changes

🌟 Novità

La versione aggiornata della pagina delle impostazioni del blog sul Web è ora disponibile per tutti.

Il 2022 Year in Review di Tumblr è ora disponibile!

Tumblr ora può essere installato come app Web progressiva tramite Google Chrome e Microsoft Edge. Per verificarlo, vai su tumblr.com/dashboard in Chrome o Edge e fai clic sull'icona di installazione nella barra degli URL all'estrema destra.

L'editor di post sul Web ora supporta alcune scorciatoie da tastiera aggiuntive: ctrl + maiusc + z inserisce un blocco di collegamento, ctrl + maiusc + p inserisce un blocco di immagine (solo in Google Chrome), alt + maiusc + p inserisce un blocco di immagine (tutti i browser ), ctrl shift + L inserisce un blocco audio, e infine ctrl + virgola trasformerà il testo selezionato nel piccolo formato.

🛠 Correzioni

Abbiamo apportato alcuni miglioramenti al modo in cui gestiamo i post con immagini di dimensioni/proporzioni molto diverse nel modulo del post sul Web. L'anteprima nel modulo del post ora corrisponde anche a come apparirà il post nella dashboard una volta pubblicato.

La scheda "I tuoi tag" non si aggiornerà più dopo aver aperto le opzioni "Gestisci" (a meno che tu non modifichi effettivamente qualcosa nelle opzioni "Gestisci").

Risolto un problema per cui lo spostamento di un'immagine all'interno del modulo del post contava come un caricamento.

Sul Web, abbiamo risolto un problema per cui il pulsante "Segui" nella pagina /following si spostava su due righe in alcune lingue.

Risolti un paio di problemi con il modo in cui il nuovo editor di post web gestisce i blocchi di testo "Più grandi", che potrebbero causare la perdita della loro formattazione o la duplicazione.

Risolto un problema nell'editor di post in cui le icone dell'inseritore di blocchi venivano allineate in modo errato nelle finestre del browser più piccole.

La scorsa settimana, i post in coda sono stati pubblicati più tardi del previsto. Questo problema è ora risolto.

🚧 In corso

Niente da segnalare oggi.

🌱 In arrivo

Il tuo Year in review personalizzato!

Hai riscontrato un problema? Invia una richiesta di supporto e ti risponderemo il prima possibile! 

Vuoi condividere il tuo feedback su qualcosa? Dai un'occhiata al nostro blog Work in Progress e avvia una discussione con la community.

[petalididonna]

In un'ora così danzano i sogni

battendo il tallone candido sull'asfalto specchiante-

Il cielo di nuvole rosse

si insinua per le vie strette

blandisce le case vecchie

si contempla nei vetri trascoloranti

delle finestre alte-

Sui rami degli alberi trema

il verde recente

nel vento gelido-

Ad ogni balcone bandiere esultanti-

In un'ora così tutto è possibile

gli incontri gli addii

ed una felicità disperata -

Battono i sogni col tallone candido

L'asfalto grigio.

#danzanoisogni#dallibrodipoesia#lestelleintasca

Annamaria Mariano©

[liviaserpieri]

Nome e lagrime

Io scrivevo sulla ghiaia del giardino e già era buio da un pezzo con le luci accese a tutte le finestre. Passò il guardiano. ≪Che scrivete?≫ mi chiese. ≪Una parola≫ risposi. Egli si chinò a guardare, ma non vide. ≪Che parola è?≫ chiese di nuovo. ≪Bene≫ dissi io. ≪È un nome.≫ Egli agitò le sue chiavi. ≪Niente viva? Niente abbasso?≫ ≪Oh no!≫ io esclamai. E risi anche. ≪È un nome di persona≫ dissi. ≪Di una persona che aspettate?≫ egli chiese. ≪Sì≫ io risposi. ≪L’aspetto.≫ Il guardiano allora si allontanò, e io ripresi a scrivere. Scrissi e incontrai la terra sotto la ghiaia, e scavai, e scrissi, e la notte fu più nera.

Ritornò il guardiano. ≪Ancora scrivete?≫ disse. ≪Sì≫ dissi io. ≪Ho scritto un altro poco.≫ ≪Che altro avete scritto?≫ egli chiese. ≪Niente d’altro≫ io risposi. ≪Nient’altro che quella parola.≫ ≪Come?≫ il guardiano gridò. ≪Nient’altro che quel nome?≫ E di nuovo agitò le sue chiavi, accese la sua lanterna per guardare. ≪Vedo≫ disse. ≪Non è altro che quel nome.≫ Alzò la lanterna e mi guardò in faccia. ≪L’ho scritto più profondo≫ spiegai io. ≪Ah così?≫ egli disse a questo. ≪Se volete continuare vi do una zappa.≫ ≪Datemela≫ risposi io. II guardiano mi diede la zappa, poi di nuovo si allontanò, e con la zappaio scavai e scrissi il nome sino a molto profondo nella terra. L’avrei scritto, invero, sino al carbone e al ferro, sino ai più segreti metalli che sono nomi antichi. Ma il guardiano tornò ancora una volta e disse: ≪Ora dovete andarvene. Qui si chiude≫.

Io uscii dalle fosse del nome. ≪Va bene≫ risposi. Posai la zappa, e mi asciugai la fronte, guardai la città intorno a me, di là dagli alberi oscuri. ≪Va bene≫ dissi. ≪Va bene.≫ Il guardiano sogghignò. ≪Non è venuta, eh?≫ ≪Non è venuta≫ dissi io. Ma subito dopo chiesi: ≪Chi non è venuta?≫ II guardiano alzò lì sua lanterna a guardarmi in faccia come prima. ≪La persona che aspettavate≫ disse. ≪Sì≫ dissi io ≪non è venuta.≫ Ma, di nuovo, subito dopo, chiesi: ≪Quale persona?≫ ≪Diamine!≫ il guardiano disse. ≪La persona del nome.≫ E agitò la sua lanterna, agitò le sue chiavi, soggiunse: ≪Se volete aspettare ancora un poco, non fate complimenti.≫ ≪Non è questo che conta≫ dissi io. ≪Grazie.≫

Ma non me ne andai, rimasi, e il guardiano rimase con me, come a tenermi compagnia. ≪Bella notte!≫ disse. ≪Bella≫ dissi io.

Quindi egli fece qualche passo, con la sua lanterna in mano, verso gli alberi. ≪Ma≫ disse ≪siete sicuro che non sia là?≫ Io sapevo che non poteva venire, pure trasalii. ≪Dove?≫ dissi sottovoce. ≪Là≫ il guardiano disse. ≪Seduta sulla panca.≫ Foglie, a queste parole, si mossero; una donna si alzò dal buio e cominciò a camminare sulla ghiaia. Io chiusi gli occhi per il suono dei suoi passi. ≪Era venuta, eh?≫ disse il guardiano. Senza rispondergli io m’avviai dietro a quella donna. ≪Si chiude≫ il guardiano gridò. ≪Si chiude.≫ Gridando ≪si chiude≫ si allontanò tra gli alberi.

Io andai dietro alla donna fuori dal giardino, e poi per le strade della città. La seguii dietro a quello ch’era stato il suono dei suoi passi sulla ghiaia. Posso dire anzi: guidato dal ricordo dei suoi passi. E fu un camminare lungo, un seguire lungo, ora nella folla e ora per marciapiedi solitari fino a che per la prima volta, non alzai gli occhi e la vidi, una passante, nella luce dell’ultimo negozio. Vidi i suoi capelli, invero. Non altro. Ed ebbi paura di perderla, cominciai a correre. La città, a quelle latitudini, si alternava in prati e alte case, Campi di Marte oscuri e fiere di lumi, con l’occhio rosso del gasogeno al fondo. Domandai più volte: ≪È passata di qua?≫. Tutti mi rispondevano di non sapere. Ma una bambina beffarda si avvicinò, veloce su pattini a rotelle e rise. ≪Aaah!≫ rise. ≪Scommetto che cerchi mia sorella.≫ ≪Tua sorella?≫ io esclamai. ≪Come si chiama?≫ ≪Non te lo dico≫ la bambina rispose. E di nuovo rise; fece, sui suoi pattini, un giro di danza della morte intorno a me. ≪Aaah!≫ rise. ≪Dimmi allora dov’è≫ io le domandai. ≪Aaah!≫ la bambina rise. ≪È in un portone.≫ Turbinò intorno a me nella sua danza della morte ancora un minuto, poi pattinò via sull’infinito viale, e rideva. ≪È in un portone≫ gridò da lungi, ridendo.

C’erano abbiette coppie nei portoni ma io giunsi ad uno ch’era deserto e ignudo. Il battente si aprì quando lo spinsi, salii le scale e cominciai a sentir piangere. ≪È lei che piange?≫ chiesi alla portinaia. La vecchia dormiva seduta a metà delle scale, coi suoi stracci in mano, e si svegliò, mi guardò. ≪Non so≫ rispose. ≪Volete l’ascensore?≫ lo non lo volli, volevo andare sino a quel pianto, e continuai a salire le scale tra le nere finestre spalancate. Arrivai infine dov’era il pianto; dietro un uscio bianco. Entrai e l’ebbi vicino, accesi la luce. Ma non vidi nella stanza nessuno, né udii più nulla. Pure, sul divano, c’era il fazzoletto delle sue lagrime.

Elio Vittorini in «Corrente», 19, 31 ottobre 1939, poi in Conversazione in Sicilia, Firenze, Parenti, 1941.

[stefy191]

L'esiliato

Le torri si stagliavano contro il sole cocente di metà primavera nella vallata, o almeno, in quella che molti secoli prima era probabilmente considerata una vallata.

L’uomo si chiedeva perché avesse deciso di passare per quella strada, pur sapendo che si sarebbe trovato in quella situazione e che non avrebbe mai potuto trovare riparo dal clima ostile all’interno delle alte torri di sabbia.

Se solo gli amministratori non fossero così pazzi…, pensò l’uomo mentre scrutava le torri con il suo cannocchiale da sotto il tessuto refrigerante a quest’ora sarei al fresco a sorseggiare acqua cristallina senza perdere nemmeno una goccia di sudore.

Osservava quegli enormi colossi di sabbia gialla arancione: erano una decina con pochi metri di vuoto a separarli uno dall'altro, di quando in quando un piccolo ponte coperto collegava i vari edifici disposti a formare un cerchio. Ognuno di essi era costellato da centinaia di piccoli forellini, che dovevano essere le finestre delle varie stanze, e in cima si potevano intravedere i tendaggi delle capanne colorate del mercato coperto. Questa notte sarà un vero spettacolo da osservare, anche perché non ci sarà la luna…, rifletté.

Nonostante il calore, anomalo anche per clima, il vecchio riuscì a farsi passare la giornata, per lo più raccogliendo la poca condensa e controllando le razioni di cibo. Si fece sera e anche se sapeva che l’essere individuato dalle sentinelle potava essere un bel rischio, decise di spostarsi per poter osservare meglio le torri durante la notte.

Trovò un altro riparo dietro una grande roccia incastonata in una duna abbastanza alta da permettergli una buona visuale, fortunatamente la roccia era parzialmente ricoperta da un duro strato di sabbia che gli permise di scavare un poco, creando un rifugio perfetto anche per non essere individuato. Riuscì a ricavare un piccolo foro nello strato di sabbia più spessa che gli permise di vedere fuori, ciò che si trovò ad osservare lo lasciò senza fiato.

Quelle che poche ore prima erano alte torri gialle adesso erano sparite, se non sapevi dove guardare certamente non le avresti viste e saresti facilmente finito addosso alle sentinelle e, di conseguenza, nelle loro celle per gli interrogatori. Il solo pensiero di quel posto gli diede un brivido che lo percorse dalla punta dell’alluce fino a sotto il cuoio capelluto. Dalle piccole finestre usciva la fioca luce delle candele a combustibile riciclato che, viste da quella distanza, le rendeva assolutamente uguali a delle piccole costellazioni.

Non sapeva se lo estasiava di più il fatto che le torri potessero rendersi assolutamente invisibili all’occhio degli sconosciuti, o il modo in cui l’essere umano era riuscito a trovare la maniera di ottenere questo risultato rimanendo sempre fedele al giuramento del rispetto stipulato ere fa. Probabilmente è per questo motivo che gli estranei non sono ben accetti all’interno delle torri, anche i commercianti fanno molta fatica ad ottenere il permesso e comunque non hanno mai accesso alle stanze più interne, pensò.

L’essere umano ha di certo imparato molto negli ultimi secoli, ma certamente la condivisione non è una qualità che siamo predisposti ad accettare, soprattutto se siamo noi quelli con la cosa che gli altri vorrebbero.

L’uomo sospirò : « Non impareremo mai… »

Poi un minuscolo, quasi impercettibile movimento attirò la sua attenzione verso una delle finestrelle.

Aggiustò le impostazioni del suo cannocchiale così da poter vedere meglio e più nel dettaglio, ringraziando sé stesso dell’ottimo acquisto nonostante l’ingente somma di denaro che aveva dovuto spenderci. Notò che ad una delle finestrelle era spuntata una specie di grande davanzale sospeso sul vuoto e assicurato alla parete della torre da spesse corde, su questo strano ripiano era seduto un bambino che lasciava dondolare le gambette quasi come se fosse su un’altalena. Pensare a quanto in alto si trovasse quel bambino lo fece nuovamente rabbrividire, non era una persona che amava le altezze, figuriamoci poi l’essere sospeso ciondolante nel vuoto, assicurato solo da due corde incassate nella sabbia!

Deglutì e continuò ad osservare il piccolo umano.

Sembrava pensieroso, come se avesse un segreto che non voleva svelare a nessuno o che forse sentiva di non poter svelare a nessuno…Guardava il cielo e sospirava: aveva una camicia azzurrina, palesemente troppo grande per la sua età, dei pantaloni gialli come la sabbia delle torri e i piedi scalzi. Mi sembra giusto, pensa se ti cadesse una scarpa da quella altezza: recuperarla sarebbe certamente complicato! rifletté l’uomo.

Qualcosa all’interno della stanza sembrò attirare l’attenzione del bambino, che parve rispondere a una chiamata; quindi, si mise in piedi e saltò nuovamente dentro la finestra per poi ritirare dentro la pedana e chiudere le imposte.

In quel momento il solitario osservatore ripose il cannocchiale.

«Noi, al di fuori delle torri, vogliamo sapere cosa nascondono perché da qui sembra tutto migliore della nostra situazione…non pensiamo mai che, magari, alcuni di quelli che vivono lì dentro vorrebbero uscire fuori e vedere come viviamo noi»

Eh sì, perché se sei nato nelle torri, muori nelle torri. Si possono contare sulle dita di due mani le persone che hanno deciso di abbandonare le torri e stai pur certo che nessuno, alla fine, sia stato completamente felice di averlo. Chi è il pazzo che lascerebbe un luogo sicuro e piacevole, dove non manca nulla, ma proprio nulla, per vivere felicemente? Chi è lo stolto che lascerebbe di sua sponte una fonte certa di cibo e di acqua, un tetto sopra la testa sempre assicurato, insomma una vita agiata per l’ignoto?

«Già, chi sarebbe il pazzo…» sospirò lasciandosi andare al sonno.

Il mattino seguente lo svegliarono i suoni provenienti da una carovana di mercanti in uscita dalle torri e diretta verso la sua postazione. Ne riconobbe i paramenti e decise che avrebbe percorso l’ultima parte del suo viaggio in compagnia di qualche amico, così magari si sarebbe scrollato di dosso quella sensazione di malinconia. Quando la carovana fu abbastanza vicina, l’uomo uscì dal suo nascondiglio e si incamminò verso la parte centrale della fila di carretti a carrozze, diretto verso uno in particolare che gli sembrava familiare.

«Guarda un po’ che topo saltellante spunta dalla sabbia!» esclamò un uomo molto alto e molto robusto.

«Uno che nonostante tutto non riesce ad abbandonare il proprio passato» rispose l’osservatore.

«Non pensavo che ti avrei trovato qui, mi fa piacere Ben»

«Io invece sapevo che in questo periodo dell’anno saresti passato da queste parti Koll; quindi, ho deciso di passare e aspettare di vedere se ti avrei trovato con la carovana»

Si diedero qualche pacca sulla schiena e dopo i classici convenevoli, il mercante di ferro Koll si fece serio e disse:

«Ho visto tuo nipote ieri…e anche tuo figlio…stanno bene»

Ben lo osservò in silenzio per un istante, poi sorrise e rispose:

«Grazie, ho visto il bambino ieri sera era sulla finestra ad osservare il cielo…»

«Tuo figlio dice che ti assomiglia troppo, credo che tu gli manchi Ben»

Ben rise.

«Lo so e loro mancano a me, ma sai le regole delle torri: o sei dentro o non sei mai esistito…e io non potevo fare finte che la madre di mio figlio non fosse mai esistita…Loro se la sanno cavare, posso già essere felice per il fatto che almeno non mi portino troppo risentimento.!»

«Già…» commentò Koll «a proposito, hai novità nella ricerca? Io ho provato a fare qualche domanda nei vari mercati, ma nessuno sa mai dirmi nulla»

«Più o meno, ho seguito la sua pista fino alle pendici della Grande Cresta, ma poi nessuno ha saputo dirmi più nulla. Credo infatti che prossimamente mi addentrerò tra le montagne se non riuscirò a trovare nessuna nuova pista»

Si interruppe improvvisamente sentendosi osservato

«Ma adesso basta parlare del passato Koll! Parlami di te e delle tue avventure da mercante, gli affari vanno bene?» disse Ben a voce piuttosto alta.

Koll lo guardò stranito, ma non si fece troppe domande ed inizio a parlare dell’andamento del mercato del ferro e la sensazione spiacevole di Ben pian piano sparì.

La carovana viaggiava tranquilla addentrandosi sempre di più nel deserto e a poco a poco, anche le immense e magnifiche torri di sabbia, divennero solamente dei ricordi persi nell’orizzonte lontano.

[infogenesis]

Scorciatoie di Windows 10 e 11: la guida definitiva ⚡

Stanco di perdere tempo a cercare le funzioni di Windows?

Impara le scorciatoie da tastiera e diventa un ninja della produttività!

In questa guida completa:

Elenco completo di tutti i tasti rapidi per Windows 10 e 11 ⌨️

Sezioni dedicate a tasti Windows, Generali, Esplora File, Prompt dei comandi e altro

Spiegazioni chiare e concise per ogni scorciatoia

Tabella riassuntiva per una consultazione rapida

Suggerimenti bonus per diventare un maestro delle scorciatoie

Impara a:

Aprire il menu Start, il Centro notifiche e la Ricerca in un lampo

Navigare tra le finestre e le app come un professionista ️

Copiare, tagliare, incollare e formattare il testo in un attimo ✍️

Scorrere tra le schede del browser e attivare la navigazione privata

Effettuare screenshot e stampare con un semplice clic

E molto altro ancora!

Apri Menu Start: Tasto Windows

Apri Centro Notifiche: Tasto Windows + A

Apri Esegui: Tasto Windows + R

Cerca: Tasto Windows + S (o Q)

Visualizza e nascondi il desktop: Tasto Windows + D

Passa da un'app aperta all'altra: ALT + TAB

Visualizza attività aperte: Tasto Windows + TAB

Apri Jump List di un'app: Tasto Windows + ALT + Numero (da 1 a 9)

Ingrandisci finestra: Tasto Windows + Freccia Su

Riduci finestra: Tasto Windows + Freccia Giù

Chiudi finestra: ALT + F4

Affianca finestre: Tasto Windows + Freccia Destra/Sinistra (per affiancare a destra o sinistra)

Massimizza finestra: Tasto Windows + MAIUSC + Freccia Su

Ripristina finestra: Tasto Windows + MAIUSC + Freccia Giù

Chiudi tutte le finestre: Tasto Windows + D (premere due volte)

Blocca PC: Tasto Windows + L

Mostra il desktop: Tasto Windows + D

Scorrere le notifiche: Tasto Windows + MAIUSC + V

Cambia layout tastiera: Tasto Windows + BARRA SPAZIATRICE

Scorrere le app sulla barra delle applicazioni: Tasto Windows + T

Apri menu contestuale del desktop: Tasto Windows + Clic Destro

Apri prompt dei comandi come amministratore: Tasto Windows + X + A

Apri Esegui come amministratore: Tasto Windows + X + R

Apri Esplora file: Tasto Windows + E

Apri Impostazioni: Tasto Windows + I

Apri Centro di sicurezza di Windows: Tasto Windows + X + W

Apri Cerca con Cortana: Tasto Windows + Cortana (cerchio)

Attiva Cortana in ascolto: Tasto Windows + H

Scorciatoie Generali:

Copia: CTRL + C

Taglia: CTRL + X

Incolla: CTRL + V

Annulla: CTRL + Z

Ripeti: CTRL + Y

Trova: CTRL + F

Sostituisci: CTRL + H

Seleziona tutto: CTRL + A

Deseleziona tutto: CTRL + MAIUSC + A

Formatta testo: CTRL + B, I, U

Allinea testo: CTRL + E, L, R, J, C

Annulla formattazione: CTRL + SHIFT + Z

Apri menu Start: Tasto Windows

Esegui: Tasto Windows + R

Cerca: Tasto Windows + S

Visualizza e nascondi il desktop: Tasto Windows + D

Passa da un'app aperta all'altra: ALT + TAB

Chiudi finestra attiva: ALT + F4

Ingrandisci/Riduci finestra: CTRL + +/-

Massimizza/Ripristina finestra: Tasto Windows + MAIUSC + Freccia Su/Giù

Scorrere tra le finestre aperte di un'app: CTRL + TAB

Cambia lingua di input: ALT + SHIFT + CTRL

Mostra la tastiera su schermo: Tasto Windows + .

Attiva/Disattiva Sticky Keys: Tasto Windows + MAIUSC + 5

Attiva/Disattiva Tasti F1: Tasto Windows + MAIUSC + F1

Attiva/Disattiva Schermo intero: F11

Cattura schermata: Prt Scrn

Cattura schermata di una finestra attiva: Alt + Prt Scrn

Apri Stampante: CTRL + P

Apri proprietà del sistema: Tasto Windows + Pausa/Interrompi

Apri Task Manager: CTRL + MAIUSC + Esc

Apri Prompt dei comandi: Tasto Windows + X + C

Apri Esegui come amministratore: Tasto Windows + X + R

[wdonnait]

Affrontare l'Estate con Bimbi Piccoli: Consigli Utili per Genitori

Nuovo post pubblicato su https://wdonna.it/affrontare-lestate-con-bimbi-piccoli-consigli-utili-per-genitori/117566?utm_source=TR&utm_medium=Tumblr&utm_campaign=117566

Affrontare l'Estate con Bimbi Piccoli: Consigli Utili per Genitori

L’estate porta con sé sole, mare e tanto divertimento all’aperto, ma per i genitori di bimbi piccoli può rappresentare una sfida. Le alte temperature e l’esposizione prolungata al sole richiedono particolari precauzioni per garantire la sicurezza e il benessere dei più piccoli. Ecco alcuni consigli pratici per affrontare l’estate con serenità e godere appieno di questa stagione.

1. Idratazione Adeguata

I bambini sono più suscettibili alla disidratazione rispetto agli adulti. È importante assicurarsi che bevano molta acqua durante il giorno, soprattutto se giocano all’aperto. Offrire loro spesso piccoli sorsi di acqua può essere più efficace che aspettare che chiedano da bere. Anche il latte materno o artificiale, per i neonati, e succhi di frutta diluiti (senza zuccheri aggiunti) possono contribuire all’idratazione.

2. Protezione Solare

La pelle dei bambini è molto delicata e sensibile ai raggi UV. Applicare una crema solare ad ampio spettro con SPF 50+ su tutte le parti del corpo esposte almeno 30 minuti prima di uscire è fondamentale. Ripetere l’applicazione ogni due ore e subito dopo il bagno. Inoltre, vestire i bambini con abiti leggeri, traspiranti e di colori chiari, insieme a cappelli a tesa larga e occhiali da sole, offre una protezione aggiuntiva.

3. Evitare le Ore Più Calde

Le ore centrali della giornata, tra le 11:00 e le 17:00, sono quelle in cui il sole è più intenso. È consigliabile pianificare le attività all’aperto al mattino presto o nel tardo pomeriggio, quando le temperature sono più miti. Durante le ore più calde, è meglio rimanere in ambienti freschi e ombreggiati.

4. Alimentazione Leggera e Nutriente

Offrire ai bambini piccoli pasti leggeri e nutrienti è importante durante l’estate. Frutta e verdura fresca, yogurt e piccoli snack sani possono aiutare a mantenere alta l’energia senza appesantire. Evitare cibi troppo pesanti o ricchi di zuccheri che possono causare disidratazione e malessere.

5. Abbigliamento Adeguato

Vestire i bambini con abiti leggeri e traspiranti aiuta a mantenere la temperatura corporea regolata. Materiali naturali come cotone e lino sono ideali per permettere una buona circolazione dell’aria. Inoltre, indumenti con protezione UV integrata possono offrire una difesa extra contro i raggi solari.

6. Attenzione alle Zanzare

Durante l’estate, le zanzare possono rappresentare un fastidio e un rischio per la salute. Utilizzare zanzariere su carrozzine e lettini, applicare repellenti specifici per bambini e vestire i piccoli con abiti che coprono braccia e gambe durante le ore serali può ridurre il rischio di punture.

7. Sicurezza in Acqua

Se si trascorre del tempo in piscina, al mare o al lago, la sicurezza in acqua è una priorità assoluta. I bambini dovrebbero sempre essere sorvegliati da un adulto e indossare dispositivi di galleggiamento adeguati. Insegnare loro le basi del nuoto e le regole di sicurezza in acqua fin da piccoli può prevenire incidenti.

8. Creare un Ambiente Fresco

Mantenere la casa fresca è essenziale per il benessere dei bambini durante le ondate di calore. Utilizzare ventilatori, aria condizionata o tenere le finestre aperte nelle ore più fresche della giornata può aiutare. Anche tende oscuranti possono ridurre l’ingresso di calore.

9. Pianificare le Attività

Organizzare giochi e attività all’aperto durante le ore più fresche e creare aree ombreggiate per giocare può rendere l’estate più piacevole per i bimbi piccoli. Piscine gonfiabili, sabbiere all’ombra e giochi d’acqua possono offrire divertimento senza rischio di surriscaldamento.

10. Riposo e Sonno

Il caldo può influire sulla qualità del sonno dei bambini. Assicurarsi che la stanza sia fresca e ben ventilata, e mantenere una routine di sonno regolare, aiuta a garantire un riposo adeguato. Un sonno di qualità è essenziale per il loro benessere generale e per affrontare meglio le giornate calde.

11. Attenzione ai Sintomi del Colpo di Calore

È importante essere consapevoli dei sintomi del colpo di calore nei bambini, come irritabilità, pelle calda e secca, nausea e confusione. In caso di sospetto colpo di calore, è fondamentale cercare immediatamente assistenza medica e spostare il bambino in un luogo fresco, facendogli bere liquidi freschi.

Con questi accorgimenti, i genitori possono affrontare l’estate in sicurezza, assicurando che i loro bimbi piccoli possano godere della bella stagione in modo sicuro e divertente. L’attenzione alla protezione solare, all’idratazione e alla sicurezza generale è la chiave per trascorrere un’estate serena e piacevole con i propri figli.

      4o

[sciatu]

IL CREPUSCOLO A SIRACUSA

Il tramonto ad Ortigia, vive di leggeri contrasti, come nel colorarsi di rosa delle antiche case e dei palazzi rivestiti così di una parvenza di quiete e pace contro la rombante fretta dei turisti che cercano un parcheggio, o di ciarliere comitive colorate che seguono sul cellulare, strade serpeggianti verso i punti più belli dell’isola o verso i tanti ristoranti che riempiono vicoli e cortili. È un contrasto che vive del lento scurirsi del cielo e dell’accendersi dei piccoli vicoli, del vociare dei ragazzi e delle silenziose forme statuarie dei grandi alberi, un contrasto che trovo nei balconi che raccolgono l’ultima luce contro il vociare sereno ed allegro delle famiglie sedute nei vicoli, nel veloce cambiare della luce del sole riflesso sulle alte finestre contro il pallore ingrigito dei vicoli bui, dell’andare e venire dei camerieri con le mani ingombre di profumate pietanze e nell’immobile nell’attesa del desiderato pranzo, nel passeggio lento ed intimo delle copie che raccolgono passionale amore nell’eleganza compita dei palazzi contro l’indifferente sonno dei bambini distesi in traballanti passeggini, nella musica tradizionale siciliana allegra e travolgente che scioglie la freddezza dei turisti nordici. Contrasto che si perde nelle strade principali affollate e luminose e nel silenzio dei vicoli dove i padroni sono gatti curiosi, contrasto che rivive nel silenzio degli imponenti cortili e nella baraonda dei ragazzi che giocano a calcio con una lattina di coca. Un contrasto che si scioglie nelle discussioni oziose delle coppie mentre si aspettano i piatti da consumare, nel sospiro leggero della brezza che scivola tra i vicoli silenziosi, nell’odore del mare che riempie le strade deserte e la barocca bellezza delle chiese. Anche noi ci fermiamo in un buon ristorante così che il sapore della notte ormai prossima si impreziosisca con il sapore dei calamari farciti da pinoli e uva passa e la fragranza fiorita di un vino bianco siciliano.

The sunset in Ortigia thrives on light contrasts, such as in the pink coloring of the ancient houses and buildings thus clad in a semblance of quiet and peace against the roaring rush of tourists looking for a parking space, or of chatty colored groups following on their cell phones winding roads towards the most beautiful points of the island or towards the many restaurants that fill alleys and courtyards. It is a contrast that thrives on the slow darkening of the sky and the lighting up of the small alleys, the shouting of the boys and the silent statuesque forms of the large trees, a contrast that I find in the balconies which collect the last light against the serene and cheerful shouting of the families seated in the alleys, in the rapid change of sunlight reflected on the high windows against the graying pallor of the dark alleys, in the comings and goings of the waiters with their hands full of perfumed dishes and in the motionless waiting for the desired lunch, in the slow and intimate walk of the copies that collect passionate love in the refined elegance of the palaces against the indifferent sleep of children lying in rickety strollers, in the cheerful and overwhelming traditional Sicilian music that melts the coldness of Nordic tourists. A contrast that is lost in the crowded and bright main streets and in the silence of the alleys where the owners are curious cats, a contrast that relives in the silence of the imposing courtyards and in the hubbub of the boys playing soccer with a can of coke. A contrast that dissolves in the idle discussions of the couples while they wait for the dishes to be eaten, in the light sigh of the breeze that slips through the silent alleys, in the smell of the sea that fills the deserted streets and the baroque beauty of the churches. We too stop in a good restaurant so that the flavor of the coming night is embellished with the flavor of squid stuffed with pine nuts and raisins and the flowery fragrance of a Sicilian white wine.

[tastatast]

Coda

LA LOCALITZACIÓ

Situat en un carrer ben poc il·luminat de Neukölln, un barri al sud de Berlín, el Coda és un petit local als baixos d’una finca residencial. D’aspecte modest des de l’exterior, amb una façana fosca, plena de grafitis, finestres de vidre i cortines, un timbre dissimulat i amb una porta de vidre que només indica el nom del local  de manera discreta, des de fora passa ben desapercebut.

Només obren per sopar, això sí, a partir de les 19h.

L’ambient a l’interior és animat però relaxat i amb poca llum. Hi ha música de fons, amb un marcat subwoofer, però es pot parlar còmodament. El local és petit, per a uns 20 comensals com a màxim. Hi ha una barra amb 4 tamborets alts fent cantonada i 5 taules. Vaig reservar a la barra, amb vistes a la cuina, per poder observar els cuiners. La clientela aquell dia era força jove, d’entre 30 i 40 anys i em va sorprendre les relativament poques fotografies que feien. Això sí, totes les taules van aturar el menú en una o més ocasions per anar a fumar.

RENÉ FRANK - LA HISTÒRIA - L’EQUIP

Nascut a Wangen (al sud-est de Baden-Württemberg, al sud d’Alemanya) el 1984, en René Frank està considerat un dels millors pastissers a nivell internacional. Amb formació acadèmica com a cuiner i no com a pastisser a escoles com l’École Ducasse de París i el Culinary Institute of America de Nova York, explica que va treballar a l’Akelarre d’en Pedro Subijana l’any 2007 quan tenia 23 anys, amb l’Oriol Balaguer, a la pastisseria Lenôtre de París, al Georges Blanc i que també va passar 6 mesos al Japó, al RyuGin de Tòquio i al Kikunoi de Kyoto i al Lampart de Suïssa. Després d’uns 3 anys voltant pel món, la seva estada més llarga (2010-2016) va ser com a cap de pastisseria del ja tancat La Vie (Osnabrück) d’en Thomas Bühner, que va rebre la 3 estrella mentre ell hi treballava el 2012.

Amb formació acadèmica, experiència a restaurants d’arreu i havent guanyat el premi com a “Pastry Chef of the Year” per la Gault & Millau i les alemanyes Busche Verlag i Rolling Pin, el 2016 va obrir el Coda juntament amb el seu soci i interiorista Oliver Bischoff. En René explica que volia fer alguna cosa diferent i que per això va obrir un restaurant de postres d’alta cuina sota el concepte de “Progressive Dessert Fine Dining”. Tot i així, trobo que ja hi havia restaurants amb aquest concepte com l’Espai Sucre d’en Jordi Butrón i en Xano Saguer obert el 2000, el Room 4 Desserts d’en Will Goldfarb de Nova York obert el 2006 i posteriorment a Bali o, fins i tot, el Cakes & Bubbles de l’Albert Adrià a Londres obert el 2018. Un concepte que trobo arriscat, només cal veure el que han hagut de lluitar per destacar els 2 o 3 únics exemples que hi deu haver al món, que s’han quedat com a exemples aïllats i amb molt pocs restaurants que hagin seguit els mateixos passos.

El Coda és un restaurant que, amb poc més de 5 anys, va aconseguir la primera estrella el 2019, la segona el 2020 i guanyar el premi com a “World's Best Pastry Chef 2022” per “The World's 50 Best Restaurants”, un premi que es dóna des del 2014 i que han aconseguit pastissers com: Jordi Roca (2014), Albert Adrià (2015), Pierre Hermé (2016), Dominique Ansel (inventor del Cronut, Dominique Ansel Bakery a NY) (2017), Cédric Grolet (2018), Jessica Préalpato (Plaza Athénée*** Alain Ducasse de París) (2019), Will Goldfarb (2021) o Pia Salazar (Nuema, Equador) (2023), amb qui acabava de fer un “a 4 mans”. No deixa de ser curiós que de tot l’equip, només hi hagi una persona formada en pastisseria, la seva cap de cuina, l’austríaca Julia A. Leitner, qui havia treballat al Clove Club de Londres i qui ha treballat al Coda des del primer dia. Fins i tot l’encarregat de la xocolata, el berlinès Milan Schock, és cuiner i no pastisser. Un equip ben jove, d’entre 20 i 30 anys i format per alemanys, algun austríac i algun italià.

L’OFERTA CULINÀRIA

Segons el que vaig veure a la seva web el 31 de desembre quan vagi reservar, oferien un únic menú de 15 plats que acostuma a servir-se en 4 hores i que venen de dimarts a dijous per 244€ i el divendres, el dissabte i els festius per 274€. A això, només calia sumar-li l’elecció que cadascú faci dels vins i les begudes no alcohòliques.

Una vegada vam arribar allà el dijous 7 de març, el menú valia 254€ i el seu plat més icònic, el “popsicle caviar” era un extra de 44€ per persona. És a dir que vam pagar 298€ per persona (begudes a part).

Avui he tornat a mirar la seva web i ofereix el menú a 264€ de dimarts a dijous i a 294€ el divendres, el dissabte i els festius i segueixen sense mencionar que el popsicle caviar és un extra.

L’OFERTA LÍQUIDA

Per una banda, una carta de vins amb una forta presència de Rieslings alemanys, Champagne i sake japonès. També, vins d’Àustria, França i una petita selecció de vins negres europeus. Una carta amb vins de tota mena d’estils, tant convencionals, com naturals i prou bé de preu per tractar-se d’un restaurant d’aquesta categoria, tot i que a Alemanya sempre he trobat preus molt raonables. A més, agraeixo que la tinguin publicada a la web.

A més, inclòs en el preu del menú (tot i que al final ens els van cobrar a 40€ per persona), ofereixen un maridatge a base de petites copes de 20 ml que acompanyen 7 dels 15 plats del menú amb tota mena de begudes i que es pot triar amb alcohol o sense. Com que estava suposadament inclòs al preu del menú, en vam triar un de cada per tastar-los tots dos.

També ofereixen “l’elecció del sommelier” per 78€, un maridatge a base de 6 copes de 50 ml entre les que hi ha 5 vins (3 Rieslings alemanys, 1 Muscat d’Àustria i 1 Blaufränkisch d’Àustria) i 1 sake Junmai Daiginjo (polit mínim 50%) de Fukuoka (Japó). Aquest maridatge es pot agafar conjuntament amb l’anteriorment explicat, ja que no el serveixen pels plats pròpiament dits, sinó com a pont entre plat i plat. Mare meva! Realment, quines cabòries que s’arriben a fer amb els absurds maridatges que la gran majoria de vegades estan mal fets.

I a sobre, ens van preguntar si també volíem una ampolla de vi a part del “pairing” i del “bridge”! Potser fer l’àpat amb una única bona ampolla de Champagne no és prou “progressive” per ells. Dec ser una antiquada i una avorrida…

FINALMENT, VAM BEURE

Un maridatge alcohòlic i un sense alcohol (40€ cadascun), el que ofereixen a base de petites copes de 20 ml que van acompanyar 7 dels 15 plats del menú amb tota mena de begudes. L’explico al llarg del menú i a l’apartat “excés de dolçor” de les conclusions.

I, també, una ampolla de Riesling Steiner Hund 2014 de Nikolaihof (94€) perquè era especial, ens feia il·lusió i per assegurar beure alguna cosa bona, ja que normalment els maridatges no ens satisfan. Un Riesling Trocken, provinent de la vinya Steiner Hund, considerada una de les 5 millors vinyes d’Àustria i amb la peculiaritat d’estar situada just a l’altra banda de la frontera de Wachau, a la vall de Kremstal, sense poder utilitzar la designació “Smaragd”, de manera que surt com a Reserve per a dir que prové d’un raïm de verema tardana i envellit durant un període llarg en füdres de fusta vella d’entre 2.000 i 12.000 litres per tal que siguin el més neutres possible. Una vinya preciosa, a les magnífiques terrasses del Danubi, curiosament a la vessant sud, el costat “equivocat”, per tenir una orientació nord, fet que amb el canvi climàtic potser començaran a agrair. Sent el celler més antic d’Àustria, creat l’any 985 i pertanyent a la família Saahs des del 1894, Nikolaihof és un dels majors exponents de la viticultura biodinàmica, que segueixen des del 1971. 

Un vi blanc sec, sense sucre afegit per a xaptalitzar, lleugerament metàl·lic, amb una característica aroma de pólvora, sense cap nota de fusta, bastant pesat/voluminós i d’una immensa i tranquil·la profunditat. Una ampolla que va demostrar el potencial d’envelliment d’aquests vins.

L’ÀPAT

Format per 16 plats que compto de la següent manera: 3 aperitius, 5 plats centrals, 2 postres i 6 petits fours. És a dir que, pràcticament va ser un menú de 7 plats servit en unes 4 hores.

APERITIUS

Quan encara estàvem triant quina de les múltiples opcions de begudes triar, ens van servir el següent.

Gummy bear.

Golden Beet.

Un osset de goma clarament inspirat en els de l’empresa de llaminadures alemanya Haribo, però fet per ells, sense gelatina, simplement amb remolatxa groga.

Ells aprofiten els retalls de remolatxa groga que els sobren per a fer un suc de remolatxa que utilitzen per a coure-hi més remolatxa groga i que redueixen per aconseguir una gelatina que deixen assecar, amb una dolçor molt densa i concentrada que s’aconsegueix de manera natural en aquesta verdura. En aquest suc, li afegeixen una mica de vinagre de vi blanc per a equilibrar el suc aportant acidesa.

Per fora, l’ ”arrebossen” amb una pols deshidratada i cristal·litzada de remolatxa groga feta amb més retalls sobrants. 

Una recepta que podríem definir, evidentment en to sarcàstic, com a clàssica (ja que té més de 100 anys), de fama internacional (ja que els ossets es venen a més de 100 països i cada dia es fabriquen 160 milions d’Ossets d’Or a tot el món) i com a recepta icònica per a tota una generació. Vist així, sembla una gran recepta i tot.

Una gominola, un caramel de goma, que feia olor i gust d’espècies, amb un rerefons de remolatxa i una textura gomosa i suau. M’imaginava que el fet d’arrebossar-la havia sigut idea d’en René buscant aportar-li una complexitat extra, però que veig que l’empresa de llaminadures també fabrica una versió d’ossets recoberts de sucre.

Tot i que no tingui gaire present la versió original d’Haribo, diria que la gran diferència rau en la qualitat dels ingredients i el procés d’elaboració. 

Pel que fa als ingredients, al Coda substitueixen el xarop de glucosa, el sucre, la gelatina, la dextrosa, el suc de fruites a partir de concentrat, l’acidulant àcid cítric, els concentrats de fruites i plantes, els extractes i els agents de recobriment de cera de la versió d’Haribo per a una meravellosa i excepcional remolatxa groga Golden Beet, una varietat considerada un heriloom, una relíquia agrícola cultivada de manera local i que, en principi, ha arribat fins a l’actualitat sense modificacions genèriques. Per tant, es tracta de remolatxa groga, amb remolatxa groga i remolatxa groga, amb una mica d’acidesa. Un plat amb 1 (bé, 2) ingredients: la remolatxa groga i el vinagre. 

Pel que fa a l’elaboració, simplement couen la remolatxa i la redueixen, obtenint una mena de “pâte de fruits”, una gelatina assecada obtinguda amb les pròpies pectines i fibres naturals de la remolatxa, sense haver-n’hi d’afegir d’exògenes (amb el perill que siguin considerats additius) i sense haver-hi d’afegir ni sucre ni cap texturitzant processat. 

Però, pel que fa a nivell organolèptic, diria que la versió d’Haribo no dista gaire de la versió del Coda, que simplement era una mica més tova. També s’ha de dir que l’osset és tant petit que costa valorar-ne la qualitat, és ben bé el que defineixo com a mitja mossegadeta. 

Per tant, tot i que no estigués pas mal elaborat ni mal executat, trobo que l’intent de traslladar la recepta a l’alta cuina no acabava d’estar ben aconseguit perquè, a part de no utilitzar ingredients perjudicials per a la salut, a nivell del plaer hedonista de menjar només va suposar que la gominola fos lleugerament més tova. A més, no deixa de ser una gominola i, tant la versió original (amb 46 gr sucre/100gr) com la “millorada” (en desconec la quantitat de sucre) eren dolces.

Ells expliquen que la inspiració del plat es remunta a la infantesa d’en René, de quan menjava els ossets d’Haribo. Suposo que havia de fer brometa i fer un comentari tipus: “el millor osset Haribo de la meva vida”. Però dec ser poc de la broma.

Un mal inici o, potser, de la mateixa manera que el dashi de kombu de l’Ernst és un resum del menú, aquesta merdeta de goma també podria resumir el desastre que va ser aquest àpat.

2. Beefcake.

Sweet potato - Almond.

Una boleta feta al forn a base de moniato fet al forn amb la pell i tot, farina d’ametlla i amb moll de l’os de vedella enlloc de mantega. Recomanen menjar en 2 mossegades.

Un petit pastisset calent, tou i dens, amb una massa semblant a una torta de Santiago però sense l’esponjositat. Predominava el gust de la farina d’ametlla, no vaig notar gaire el moll de l’os en sí, sinó un gust més similar al de greix d’una vedella madurada.

Per equivocació, ens el van tornar a servir, però en la versió vegetariana amb oli de coco enlloc de molt de l’os. Prefereixo la versió carnívora que almenys tenia la gràcia del moll de l’os. 

3. Brioche.

Gouda - Rutabaga.

Tot i que al menú aparegui com a “brioche”, jo el titularia com a donut o, per la mida, més aviat un Donettes. Una mena de bunyol fet amb farina d’arròs i farcit d’un Gouda jove, el famós formatge holandès de vaca. Per sobre, a davant del comensal, serveixen, des d’una petita màniga pastissera, una salsa densa que és un caramel ben reduït de rutabaga (colinap). Recomanen menjar-lo amb les mans, per això el serveixen amb una tovalloleta de mans amb olor de gingebre que vaig trobar bastant innecessària perquè no embrutia gens els dits.

Era calent. Feia olor de fregit, vaig notar més l’olor de la massa que del caramel i això que no estava fregida ni enfornada, sinó feta com un gaufre o wafle en una planxa/paella especial, la típica per a fer les gofres però sense el dibuix alveolar (de cel·la d’abella) característic, sinó en forma de donut i sense cap dibuix que li aportés relleu. En boca tenia gust de formatge (suau), el gust de colinap no es notava pas. Pel que fa a la textura, la massa era bastant airejada, tova (no cruixia) i el fet que fos de farina d’arròs li donava lleugeresa; el farciment tenia una mica de la cremositat del poc formatge líquid que tenia i, per sort, el caramel no era d’aquells enganxosos i empalagosos. Una barreja de dolç (pel caramel) i salat (pel suau formatge).

Una vegada més, podríem dir que és la versió d’una recepta clàssica, de fama internacional i icònica que l’empresari català Andreu Costafreda va introduir al mercat espanyol a principis dels anys 60 sota la famosa marca Panrico (Panificio Rivera Costafreda).

Una vegada més, un producte de la indústria alimentària portat a un restaurant de suposada alta cuina que no crec que satisfés ni el paladar d’en Homer Simpson ni el dels gourmets més exquisits. Un bon nyap que no fa honor a una de les postres nord-americanes més emblemàtiques. 

M’agraden els doughnuts i crec que n’hi ha de ben bons, però que aquest no tenia cap gràcia, els de La Donuteria del barri de Sant Antoni o fins i tot els del Dunkin Donuts donen mil voltes a aquest.

Fins aquí el que entenc com a aperitus, 3 finger food per a menjar amb les mans i dels plats menys dolços del menú.

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT

4. Yellow Tomato.

Chickpea - Lemon.

Tomàquet groc en diferents textures. De baix a dalt:

Una tartaleta d’ametlla farcida amb una mena de brandada escumosa de tomàquet groc confitat.

Un disc de gel de color taronja, que era un gelat de tomàquet groc.

Un tros de tomàquet groc amb unes perles blanques de tapioca deshidratades simulant les llavors de tomàquet. Era gomós i la tapioca feia l’efervescència com en un bubble tea.

El disc blanc de dalt de tot era una merenga feta amb una escuma d’aquafaba (l’aigua de cocció dels cigrons, un substitut de la clara d’ou que es va descobrir fa una dècada, amb propietats emulsionants, escumants, aglutinants, gelatinitzants i espessants) deshidratada. D’aquesta manera, la textura de la merenga queda més airejada, més lleugera, menys seca i menys cruixent que feta de la manera tradicional, amb clara d’ou batuda a punt de neu i enfornada. 

Servit fred. En boca la fredor encara era suportable, però no feia olor de res. Era predominantment dolç i tenia poca intensitat gustativa. Només tenia una mínima complexitat pel que fa a la textura perquè es notaven les diferents elaboracions: era gomós, escumós, amb dos cruixents (el de la merenga i el de la tartaleta) i, fins i tot, efervescent per la tapioca. Encara em pregunto on era la llimona.

Pel que fa a les BEGUDES: totes dues estaven basades en llet d’ametlla (diria que feta per ells)que aromatitzen amb albercoc i cafè.

Beguda alcohòlica: llet d’ametlla amb un eau de vie d’albercocs del Tirol del Sud de la destil·leria alemanya Mühle 4 i amb eau de vie de cafè Gondo AB de la destil·leria austríaca FMK (Freimeisterkollektiv) on en Josef Farthofer elabora aquest destil·lat conjuntament amb Ralf Rüller, un especialista berlinès en cafè. 

Beguda no alcohòlica: llet d’ametlla amb un suc d’albercoc i una mica d’espresso.

Per sobre de totes dues copes, hi tiren una mica de pols de llavors de coriandre.

En tots dos casos, era un maridatge dolç amb un plat dolç.

5. Buttercream.

Walnut - Dusle Seaweed - Miso.

De baix a dalt: un “walnut biscuit” que per a mi era més un ”quick bread” o un “scone” que no una “cookie” o un “cracker”, que és com tradueixo “biscuit”, com a galeta. Un pa flonjo i esponjós semblant a un brioix d’anous. A sobre, un disc cruixent i molt prim d’una reducció de prunes en conserva de l’estiu passat. A sobre, la crema blanca era una “miso buttercream”, una crema de mantega de miso de la berlinesa Mimi Ferments d’en Markus Shimizu. Es repetia un altre disc cruixent de prunes i la “miso buttercream”. I, finalment, per sobre, uns trossets d’anou caramel·litzada i unes algues dusle (Palmaria palmata) torrades.

No feia olor de res, com a molt de les algues. Aquestes, que en estat natural són dolces i vermelles, un cop torrades eren cruixents i umami, semblaven gust de nori. La crema de mantega de miso em va recordar el gust de mousse de fetge, i més amb la reducció de prunes. El brioix de la base amb nous tenia trossets de panses deshidratades que encara afegien més dolçor.

Curiosa la combinació umami-dolçor (prunes-algues), però tornava a ser un plat massa dolç. Tanta elaboració i tanta feina per aconseguir un gust tant saturador.

Pel que fa a les BEGUDES, els maridatges no tenien res a veure l’un amb l’altre. 

Per una banda, l’alcohòlic era un tastet d’un Madeira Verdelho 10 Years de Barbeito (Portugal). 

Per altra banda, el no alcohòlic era un tastet de Yixing Hong Cha, un te negre de la Xina amb una reducció afruitada i dolça. Un te negre (tot i que a l’Àsia el considerin te vermell) poc habitual de la província de Jiangsu, a la costa oriental del país.

En aquell moment ja vaig pensar: “gràcies a Déu el següent plat no té maridatge!”.

6. Lettuce.

Gherkin - Cream Cheese.

Lettuce candied with mapple syrup, és a dir, una fulla d’enciam confitat* en xarop d’auró (arce), farcida d’una crema de formatge fresc i, per sobre, una pols de gherkin (cogombre envinagrat) deshidratada 24 hores.

*Quan dic confitar em refereixo a que havien deixat l’enciam en una solució de xarop d’auró envasat conjuntament al buit i no pas que l’havien cuit en xarop d’auró a foc lent (no era un “confit de lechuga”, sinó “lechuga escarchada”). És a dir, havien acaramel·lat dues fulles d’enciam, deixant-les lleugerament gebrades.

Primer de tot, tallen les fulles d’enciam en triangles i les posen en aquestes bosses de plàstic envasades al buit amb xarop d’auró. Després, treuen les fulles d’enciam d’aquestes bosses i les deixen en uns motlles de forma còncava a dins d’un deshidratador a 65ºC i durant 24 hores, deshidratant un confitat.

Com que l’enciam era sec i cruixent, l’olor semblava més de col que d’enciam, més de te, més umami.

Pel que fa al gust, també tenia aquest sabor umami i, a més, de iogurt més que de formatge fresc.

Una mossegada cruixent i molt fràgil (es trencava fàcilment). El cogombre envinagrat no es notava de manera gaire concreta, sinó que era més com un toc d’espècies.

El més destacable del plat és la delicada i laboriosa manualitat de formar aquestes fulles còncaves de la mida d’una col de Brussel·les. Al final, no deixa de ser enciam amb xarop d’auró i formatge, una combinació que sembla treta de la carta d’una cadena de menjar ràpid americana. Però és clar, en aquest cas, de molta més qualitat.

Encara va ser poc dolç, dels plats menys dolços del menú.

7. Raclette waffle.

Per una banda, una porció de gaufre de farina de blat de moro farcit amb el formatge de raclette (de vaca, de pasta premsada i del Valais) però, en aquest cas, madurat 6 mesos enlloc dels tradicionals 3 o 4.

Servit calent, el formatge s’estirava. Tenia un gust pla, simplement de formatge i de fregit, recordava ben bé el gust d’una raclette, que personalment mai m’han entusiasmat, ni les raclette ni les fondue. Em va semblar una ració generosa i tot.

Per altra banda, en el plat que ens havien deixat a davant de cadascú, una mica de iogurt al centre i, pel voltant, una mica de pols de kimchi. La idea era mullar el gaufre en aquest iogurt.

El plat feia olor de la pols de kimchi, era una mica picanteta. I el iogurt era un iogurt.

Un gust més aviat bast, una textura simple i una combinació gens aconseguida.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era una reducció de pera amb Akvavit “Dill Anis” de Copenhaguen Distillery i una mica de la cervesa Kennedy, una Berliner Weisse de Schneeeule, de tant sols 3,5% vol. 

El maridatge no alcohòlic era un suc de poma que devia estar reduït perquè semblava un vi dolç de Moscatell. 

Em va agradar més el maridatge alcohòlic que, gràcies a la cervesa, era lleugerament més fresc.

Ens van oferir una copa d’Auslese Himmelreich de Prüm com a maridatge del Caviar Popsicle però no la vam fer, només faltava més sucre.

8. Caviar popsicle.

Oscietra caviar, Sturia - Jerusalem Artichocke - Pecan.

Tal com he explicat a “l’oferta culinària”, és un plat que, quan arribes al restaurant, t’assabentes que no està inclòs al preu del menú i que ofereixen per un suplement de 44€ per persona. Cosa que em va tocar la moral i que trobo que no són bones maneres.

Podríem dir que és el plat més famós del Coda, arriba al plat número 8, a la meitat del menú. Un petit gelat tipus polo (gelat de bastonet) de nyàmera i vainilla. Per dins, té una ganache de nou pacana (desconec si la ganache també porta xocolata, en tot cas deu ser blanca perquè la crema era clara) i, per fora, està cobert amb unes boletes negres de gelat de xocolata de nou pacana barrejades amb una mica (diuen 12 grams) de caviar oscietra (Acipenser gueldenstaedtii) amb uns tres mesos de curació de Sturia, un productor de caviar francès d’esturions criats a la desembocadura del riu Garona (Aquitània) i elaborat allà mateix.

No feia olor de res i és molt més petit del que m’imaginava, deu fer ben bé 10 cm. 

A més, te l’has de menjar de pressa perquè es desfà ràpidament i el caviar cau sobre el paper vegetal on el serveixen, un paper que tampoc facilita poder llepar el que t’ha caigut.

No es notava gens ni el gust de nyàmera ni el de nou pacana i de caviar n’hi ha tant poc que ni esforçant-m’hi el vaig trobar. Potser el que vaig agafar del plat va ser quan vaig notar una mica el gust salí del caviar però era tant subtil que hagués pogut passar perfectament per esferificacions fetes per ells.

Un plat que em va recordar el “Magnum croccante de foie gras” d’en Massimo Bottura que, almenys l’any 2010 ja feia.

La idea d’“arrebosar” un gelat amb caviar i cobrar-lo a 44€ potser no m’hagués semblat malament si almenys l’hagués trobat.

Però com a gelat tampoc és res de l’altre món, un gelat d’un fruit sec, com podria ser d’avellana, i coronat amb un fals caviar, un topping força habitual. Un bon engany i un desengany. I, segurament, un dels gelats més cars de la meva vida.

Eren les 21h i ja feia estona que fins i tot volia marxar.

9. Carrot & Green.

Fingerlime - Ginger.

Una bola o cúpula de color taronja feta d’una reducció de suc de pastanaga i de xocolata blanca i endurida amb nitrogen líquid. Per dins, una escuma cremosa de iogurt amb trossos d’anous i un cruixent cítric. Per sobre, ratlladura de caviar cítric (fingerlime, el cítric allargat que fa boletes/esferificacions) i gingebre. A taula, serveixen, per sobre, una crema de color taronja, una reducció de suc de pastanaga aromatitzada amb pell de taronja, canyella, vainilla, pebre de Sichuan i anís estrellat.

El plat (la vaixella) sortia del congelador. La cuirassa taronja era terriblement freda, feia mal a les dents i tot. Sort que es va desfer ràpidament.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era un eau de vie d’ametlla de la Franziska Bischof de la destil·leria Die Brennerin (Baixa Francònia) amb un eau de vie de “sea buckthorn” (espino amarillo o arç groc) de Mühle 4 i una mica de safrà infusionat. 

El maridatge no alcohòlic era un suc d’arç groc amb suc de taronja, una mica de verjus i safrà infusionat.

En aquell moment es va sentir la pudor de fumat artificial que em mareja.

10. Dike cheese tarte.

Fig - Bone marrow - Peanut.

Un pastisset fet al forn, farcit de formatge Deich (Dike en anglès), un formatge alemany anomenat dic (dique) perquè s’elabora a prop dels dics de contenció dels ports de Frísia, la regió costanera del Mar del Nord que s’extén al llarg de tot el país, des dels Països Baixos fins a Dinamarca. Tant els camps on pasturen les vaques com els cellers de maduració, excavats a les roques, estan influenciats per les brises marines aportant, suposadament, un gust salí al formatge i permetent curar-lo més d’un any, que és bastant tenint en compte les petites dimensions del formatge. A la base, una confitura de figa, que suposo que era de l’any passat perquè estàvem a principis de març. Per sobre, un tàrtar d’olives verdes i negres, o unes negres semblants a les Kalamata. A taula, afegeixen, a sobre, una mousse sòlida de cacauet aromatitzada amb mantega avellana i moll de l’os.

El formatge estava en estat líquid i una mica calent. Com devia tenir el paladar que vaig trobar la confitura de figa poc dolça! Potser van ser les olives, que aportaven una mica de salabror i amargor. La mousse de cacauet també era saladeta; això sí, grassa.

Un altre plat amb formatge i, una vegada més, aquest formatge també estava amagat a dins d’una massa. Possiblement, el millor plat del menú, i això que no deixa de ser un coulant de formatge inspirat en el deich käse.

Pel que fa a les BEGUDES:

Tots dos maridatges eren a base d’una reducció d’aigua de tomàquet Ruthje (un tomàquet cirerola o de penjar, de branca). 

L’alcohòlic també duia el whiskey de Rye Rüdiger Sasse, un whisky fet amb sègol de Münster (a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia) de la ja mencionada destil·leria austríaca FMK (Freimeisterkollektiv) d’en Josef Farthofer. 

El no alcohòlic, barrejava l’aigua de tomàquet amb un toc de vinagre de mel.

11. Grissini.

Pork rind - Sauerkraut.

Servit en un platet de la mida del plat del pa i tapat amb una campana de vidre plena de fum, ens diuen que és un plat perfecte per a fer un vídeo. Aixequen la campana fent aquells cercles tot deixant escapar el fum i deixant-te ben “perfumat”.

Diuen que és el seu grissini, però en realitat és una cotna liofilitzada. S’assemblava com un ou a una castanya amb un grissini; no passa ni per “versió de”, segueixo sense entendre la relació amb el bastonet de pa. En tot cas, a mi em va fer pensar en un Bocabits.

Es tractava de dues mitges anelles que eren cotna de porc liofilitzada i fumada amb fusta de faig i, a cada mitja anella, tres puntets d’un puré de peres en conserva i, a sobre de cada un d’aquests puntets, 1 pinyó, és a dir, 6 puntets amb 6 pinyons de Sicília. Per sobre, una pols de xucrut deshidratada. Recomanen menjar-ho amb les mans (tampoc pensava agafar una cullera per la suculència del plat). La cotna de porc és de la granja Sauenhain de Potsdam.

Quina pudor de fumat artificial! Si ja la sentia dos plats abans, quan l’havien començat a servir a altres taules i quan els plats encara eren a la cuina, imagineu-vos ara que tenia el plat a davant.

Em vaig esperar ben bé 3 minuts, però la forta olor persistia. Com ja sabeu, no suporto aquests fumadors o aromatitzadors artificials tipus l’Aladin, però és que aquest era molt més penetrant que de costum. Finalment, vaig decidir fer un petit esforç i me’l vaig menjar. Tenia gust de pólvora, de petard. I la textura era més cruixent que la que tenen els productes liofilitzats normalment, que sempre queden un punt remollits. 

Un finger food que no serviria ni com a “aperitiu merament correcte” i que al Coda ens van servir com a plat principal del menú. Nosaltres com a clients i a la vida en general, som persones passives i que no busquem problemes, però no em crec que no hi hagi anat mai ningú que els hagi organitzat algun xou queixant-se de la presa de pèl que representa aquest menú. 

Potser la gràcia del plat és que és una textura cruixent com la d’un fregit, però aconseguida amb la tècnica de la liofilització evitant l’oli com les tant de moda fregidores d’aire? Potser simplement és un interludi i no el plat final de la part central del menú?

Vaig mirar el menú per comptar quants plats quedaven per acabar.

En aquell moment de l’àpat, et conviden a veure la cuina. En el nostre cas, ens va atendre molt amablement l’austríaca Julia Leitner, la cap de cuina del restaurant (havia treballat al Clove Club), i el berlinès Milan Schock, l’encarregat de la xocolata al Coda. Entenc que, a partir d’aquí, vindrien LES POSTRES o LA PART FINAL DE L’ÀPAT.

Sota el concepte de bean to bar, elaboren la seva pròpia xocolata. Ens van ensenyar la seva grinder o melanger (de la famosa i reputada marca holandesa Nemisto), aquestes màquines que es van adoptar a la indústria de la xocolata a petita escala. 

Ens van explicar tot el procés d’elaboració de la xocolata, ensenyant-nos des del fruit sec de cacau, passant per les llavors de cacau (les faves ja fermentades, assecades i torrades, la closca de les quals es trenca com la d’un fruit sec per a obtenir-ne els cacao nibs o graneta/encenalls de cacau). En aquest punt del procés d’elaboració de la xocolata és quan ells reben la matèria prima. A partir d’aquí, posen al forn aquests cacao nibs per escalfar-los i els introdueixen a la grinder, que els transformarà en chocolate liquor (la massa líquida/fluida de cacau, no liquor en el sentit de destil·lat) simplement amb les pròpies aspes/pales, amb la pròpia rotació de la molta (que manté el fluid a 50ºC pel seu propi moviment, sense escalfor externa) i sense afegir-hi cap ingredient, ja que els nibs contenen suficient matèria grassa (mantega de cacau) com per transformar-se en líquid al cap de 4 dies molent-se. Simplement li afegeixen una mica de sucre de canya integral i ecològic (brown sugar, morè) de les Filipines perquè el liquor és molt amarg. El resultat és una xocolata de 76% de nibs de cacau i un 24% de sucre mascavat (Khandsari) que ens van donar a tastar en forma d’una làmina finíssima de xocolata. En aquell moment, utilitzaven un cacau de l’Equador (desconec si van variant l’origen).

Tornem a taula. Bé, a barra.

12. Cacao & Crispy.

Cherry - Soy milk.

Una bola de xocolata del 76% de cacau (semblant a la que acabàvem de menjar a la cuina), farcida amb una mousse de xocolata. A sobre, una làmina en forma de tirabuixó feta de llet de soja caramel·litzada de soja ecològica alemanya de Teto Tofu, dues cireres semi-deshidratades i amb una reducció de cireres (entenc que simulant unes panses però aconseguit de manera artificial amb la màquina deshidratadora enlloc de fer-ho de manera natural tal com es fa amb el raïm per a elaborar bons vins, per exemple). A la base, una crema d’ametlla feta amb llet d’ametlla i amb closques de pinyols de cirera torrats.

Tampoc feia olor de res. La làmina de llet de soja era cruixent i tenia gust de galeta de gelat. La base cremosa d’ametlla tenia gust del que definim com a cianur.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era un Tawny de 10 anys de Quinta do Infantado infusionat amb cafè Santa Clara del Brasil dels torradors Bonanza amb una mica de suc de cireres. Era horrible.

El maridatge no alcohòlic semblava un vi negre natural, però per problemes amb la traducció no vaig acabar d’entendre què era i ja estava farta de tants maridatges dolents. 

13. Parsley Root. 

Black garlic - Pistachio.

Una crema d’all negre a la base i un gelat de parsley root* (julivert d’arrel). Per sobre, festucs caramel·litzats, julivert d’arrel cruixent i una fulla de julivert d’arrel (que, com es pot veure a la foto és ben semblant a la fulla de julivert comú). A taula, hi afegeixen una vinagreta verda feta amb les fulles del julivert d’arrel, oli i llima pel voltant.

*El parsley root és el julivert d’arrel (Petroselinum crispum radicosum), una varietat molt propera al julivert comú (Petroselinum crispum),però conreada per la seva arrel, blanca, cònica i carnosa, d’aspecte semblant a la xirivia. 

Ells ens van confirmar que era d’aquesta altra varietat i que no era julivert comú. Però, la veritat, el julivert comú també fa el mateix tipus d’arrel i també és comestible, així que podria haver sigut perfectament que simplement fessin aquestes postres amb l’arrel del julivert per donar a conèixer que aquesta part també és comestible i bona. Allò d’aprofitar el 100% del producte.

El cas és que només feia una mica d’olor de julivert, per la salsa verda que hi acabaven de tirar per sobre. I, la veritat, semblava julivert comú. El gelat fet amb l’arrel, el disc blanc, estava congelat. La base cremosa d’all negre era bona, però no tenia pas gust d’all negre, el seu sabor tant intens i característic devia estar suavitzat amb algun ingredient. Els festucs que duia per sobre eren molt bons, gustosos i de molt bona qualitat, potser va ser el producte que va destacar més per la seva qualitat de tot el menú. Les xips fetes amb l’arrel eren d’una qualitat semblant als paquets de xips vegetals del supermercat i semblaven fregides, però devien estar liofilitzades o deshidratades perquè no tenen pas fregidora. La salsa verda era bastant àcida, s’agraïa, però semblava més una acidesa de vinagre (potser en portava una mica).

Un dels plats que porta més temps a la carta i que va ser dels més bons. Tot i així, posats a donar a conèixer aquesta part d’aquest producte i vist el poc gust que tenia la crema d’all negre no aportant-li res més que el color, trobo que seria més interessant fer el plat al 100% amb aquesta hortalissa, per exemple, substituint l’all negra per alguna reducció de l’arrel i substituint els festucs per uns daus cruixents també de l’arrel.

Pel que fa a les BEGUDES:

Tots dos maridatges tenien una base d’una reducció de la cervesa negra Robustus 6 de Riegele Braumanufaktur, una Porter de la Bavària sueva feta amb llevat irlandès i 6 maltes (2 d’elles, maltes de xocolata). La reducció fa que s’evapori l’alcohol, per això també és apta per al maridatge no alcohòlic. 

El no alcohòlic portava, a més, una sal fumada. 

L’alcohòlic, una mica de Kuro Mirin de 20 anys de Kankyo Shuzo (un elaborador històric de tota mena de productes fermentats de la prefectura d’Aichi del Japó), que li aportava la dolçor de l’arròs glutinós, i una mica d’eau de vie Criollo Cacao de la petita destil·leria de l’alemanya Ina Kirschner, que semblava ben bé el destil·lat de cacau d’El Celler de Can Roca.

ELS PETITS FOURS

14. Dragées & Chocolate.

Ens diuen que avui encara aprendrem una mica més sobre la xocolata i que és la primera vegada que en serviran de blanca, poc valorada a l’alta cuina perquè porta llet en pols i per la quantitat de sucre. Ells substitueixen la llet en pols per curd powder (quallada en pols).

5 confits o pralinés de xocolata:

Avellana i mongetes de soja.

Ametlla de Grècia i, per fora, pols de xocolata, de vainilla i de cafè.

Oliva taggiasca deshidratada (pansida).

Remolatxa (el vermell) amb xocolata blanca deshidratada: era tou com una gelatina dura i tenia gust de xocolata blanca.

Greix de wagyu: es notava molt el gust del greix i era tou.

Ens diuen que aprendrem molt i xerren molt, però quan ho tastem no trobem res de nou ni res excepcionalment ben elaborat. 

5 confits que envasa en uns pots com si es poguessin comprar en alguna botiga. Ves que no ho faci.

15. Cacao 78%.

Medjool Date, Butter.

Una tira, un bastonet, de xocolata. Per fora, fet amb xocolata 78% de cacau. Per dins, farcit amb una clàssica ganache fosca feta amb crema de llet, mantega, una mica de sal, xocolata del 100% i dàtils Majhul (Medjool).

Feia bona olor. Per fora era cruixent i, per dins, cremós.

LA CUINA - L’ESPAI

És especialment petita, ben bé el que es veu des de la barra i un petit espai més per a la pica, fins i tot el rentavaixelles està a la barra, just a l’entrada. No tenen cap laboratori ni cap altre local on preparin cap elaboració. Tenen 1 càmera de fred i un petit rebost-magatzem. No tenen una instal·lació ni de fogons de gas, ni de vitroceràmica, ni d’inducció, s’espavilen amb unes petites plaques d’inducció de sobretaula. Tampoc tenen fregidora. Tenen 4 grofreres (2 amb les plaques giratòries i amb la sanefa del gaufre i 2 amb la sanefa del brioche/donut) de Bartscher i que s’utilitzen amb un esprai antiadherent a base d’olis vegetals. També, un parell de forns, 1 kamado, 3 deshidratadors, 1 liofilitzador, 1 grinder/melanger de Nemisto. Tenen bufadors, sifons, una pistola d’aire calent i un dipòsit de nitrogen líquid.

CONCLUSIONS

L’EXCÉS DE PREU

A part del que explico a “l’oferta culinària” i a "l’oferta líquida”, clarament és un restaurant sobrevalorat, però ja no és només un sobrepreu (no és com el Pur, l’Estimar o el Da Vittorio que serveixen bon peix però molt car), sinó la manca d’una base, de cuina, de nivell, de producte.

El local és ben senzill i petit, només hi ha un lavabo indistint per a homes i dones i, al final, estàs mal assegut en un tamboret, en una barra sense estovalles i el servei tampoc és exquisit ni hi ha un desplegament de cambrers. Tampoc hi ha productes de gran qualitat que encareixin el preu del menú. A Barcelona seria un local amb ínfules d’uns 130€ el menú.

Per escriure els preus correctament a la crònica, el 6 d’abril em vaig mirar detingudament el tiquet (en alemany) i vaig veure que, a part del total, també ens van cobrar un “trinkgeld” per 78€, que resulta que és la propina (d’un 15% del total).

A sobre, que el plat més icònic sigui un extra i, a més, no ho mencionin fins que arribes allà, ja indica cert engany, una presa de pèl i no anar de cara, no ser transparent. Un entabanador amb la picaresca llatina que tant ens critiquen. 

L’EXCÉS DE DOLÇOR

Primer de tot, per tal de calibrar nivells de dolçor i llindars de percepció d’aquest gust i ens puguem entendre tots plegats, poso el següent exemple. Per contra del que tot bàrman em diu i encara que es defineixi com un bitter, per a mi el Campari és una beguda on predomina més la dolçor que l’amargor. També, comentar que, tot i que actualment no sóc una consumidora habitual de pastisseria, sinó que la prenc de manera ocasional, he crescut menjant-ne i gaudint-ne, sobretot de tradicional, preferint-la clarament a la pastisseria d’avantguarda i a la industrial. A més, diria que és dels aparadors que no puc passar de llarg sense mirar, que m’atrauen i m’agrada contemplar. 

Dit això, desconec els grams de sucre que conté el menú, ells tampoc m’ho van saber dir ni aproximadament. Però el cas és que, per contra del que diuen, la percepció és dolça i que, tant els plats com les begudes que ells proposen van ser dominats per aquest gust. 

Pel que fa als maridatges, és habitual que quan s’evita l’alcohol, es caigui en el sucre; però en aquest cas, el maridatge alcohòlic també era especialment dolç i no comptava amb cap copa 100% de vi, ni 100% de cervesa, ni 100% de sake, ni 100% de te sinó que tot van ser barreges. Com a bàrmans tampoc trobo que destaquin, el màxim que van fer va ser infusionar (m’imagino que al buit, per això es defineixen com a innovadors) algun destil·lat amb safrà i cafè però la fórmula era simple: una base amb un destil·lat de graduació alta i sec però amb l’efecte endolcidor de l’alcohol (un eau de vi, un akvavit o un whiskey), barrejat amb una beguda de graduació mitja i força dolça (com els vins fortificats com el semisec Verdelho de Madeira o el dolç Tawny d’Oporto), una beguda de graduació baixa i seca (com les cerveses) i, finalment, barrejat amb una beguda no alcohòlica i més o menys dolça com la llet d’ametlla, el te, els sucs de fruita o les reduccions d’aquests, el verjus, el mirin i el vinagre de mel, recorrent al cafè i al cacau per aportar el toc d’amargor, un recurs ben comú.

Pel que fa al menjar, quan van evitar el sucre van caure, com és habitual, en productes ultramanipulats, en un excés de greix (ja fos animal com la mantega o el moll de l’os, o vegetal a través dels fruits secs) o sinó van caure en un excés de sal. El que se’n diu “sortir del foc per a caure a les brases”.

De la mateixa manera que a l’Ángel León de l’Aponiente se’l coneix com “el chef del mar” i el gust del peix queda emmascarat per un munt de sabors i elaboracions, al Coda els ingredients baixos en sucre (principalment les verdures o els sucs de fruita) sempre són manipulats per concentrar-ne el sucre i complementats amb ingredients dolços. A més, tal com passa a la indústria alimentària, al Coda hi ha “sucres amagats” que, per molt que siguin sucres intrínsecs (pràcticament no hi ha sucres afegits i asseguraria que no hi ha edulcorants ni additius com els polialcohols), es troben amagats rere uns títols de plats que només mencionen els ingredients baixos en sucre i en el seu estat natural prèvia manipulació per convertir-los en ingredients alts en sucre. 

En definitiva, un menú que, per força, deu generar un pic de glucèmia augmentant l’índex glucèmic. Un menú totalment desequilibrat, també a nivell nutricional, pràcticament sense fibra i sense proteïna. En aquest sentit, encara sort que hi havia una mica de greix per equilibrar el nivell de glucèmia.

Abans he dit que “per contra del que diuen, la percepció és dolça”. Aquí em referia al que el restaurant comunica, dient que elabora postres però que no sempre són dolces, sinó que són plats equilibrats elaborats amb tècniques més habituals al món de la pastisseria que a la cuina salada, però on també hi predomina l’acidesa, la salabror, l’amargor i fins i tot parlen de l’umami.

Per això, fins i tot he fet l’exercici de pensar què em semblaria el menú suposant que no sigui tant dolç i que fos jo l’equivocada o que no vaig saber tastar bé. Però encara que fos jo qui tingués el llindar de percepció del sucre molt baix i fos molt sensible a l’excés de dolçor, em semblaria un àpat amb una manca de complexitat considerable que explico a continuació.

LA MANCA DE COMPLEXITAT

No hi va haver la complexitat que s’espera d’un restaurant de cuina innovadora, progressiva, moderna i d’avantguarda tant premiada internacionalment com el Coda, ni a nivell de producte, ni a nivell d’elaboracions, ni a nivell de tècnica culinària, ni a nivell aromàtic ni gustatiu, ni a nivell estètic, ni en la qualitat de les idees.

PEL QUE FA AL PRODUCTE, el mencionen de manera molt genèrica, sense donar importància ni a l’origen ni a la varietat ni al productor que, pel que m’he anat informant, és bastant local, tant en el menjar com en les begudes. Però aquest producte acostuma a estar tant manipulat que pràcticament no se’n percep ni la qualitat ni la frescor, punt que també vaig trobar a faltar amb més productes de temporada fent palesa una estacionalitat inexistent, i és que el menú fa un any que és el mateix, tant a l’estiu com a l’hivern (tal com passava a l’Aponiente, també).

Tot són productes coneguts i poc variats. Coneguts com: gouda, xocolata, cafè, safrà, remolatxa, tomàquet groc, pera, figa, pruna, moniato, figues, ametlla, nou pacana, festuc, anou, xucrut, kimchi, mirin, moll de l’os… I poc variats: fruites, verdures i formatges. No hi va haver cap menció a cap producte del mar (exceptuant el caviar i les algues), cap varietat de cereal o llegum autòctona (servint únicament soja alemanya), cap producte càrnic (em vénen el cap aquestes ensaïmades farcides de caça o la pastilla (pastela marroquina) de tudó d’en Santi Santamaria) i tampoc hi va haver cap producte mínimament desconegut.

El que s’agraeix és que, d’entrada, no utilitzen productes de Sosa ni de cap casa similar, fet que m’estranya i més sent patrocinadors de The World’s 50 Best. Tampoc utilitzen sucre blanc (refinat), sinó un sucre mascavat molt especial únicament per a la xocolata. Per aconseguir dolçor utilitzen: fruita, verdura, xarop d’auró, mel i el sucre de canya integral i ecològic de les Filipines per a la xocolata.

PEL QUE FA A LES ELABORACIONS, tots els plats segueixen el mateix patró, a través d’elaboracions repetides com:

Les pols: de remolatxa groga, de llavors de coriandre, de gherkin, de kimchi, de xocolata… 

Les cremes: de iogurt, de mantega de miso (que no fan ni ells sinó Mimi Ferments), de diferents formatges, la ganache de nou pacana i la de xocolata, la crema de color taronja feta amb pastanaga del plat de la cúpula, la crema d’ametlla que porta la base del plat “Cacao & Crispy”, la crema d’all negre… 

Els gelats: de tomàquet groc, de xocolata, de nyàmera, d’arrel de julivert, de pastanaga i de xocolata blanca…

La part més sòlida acostuma a ser una massa, més tova o més cruixent i de densitat variable, però sempre a base de farina  (el beefcake, el brioche/donut, el gaufre, el biscuit d’anous…) fent l’àpat encara més pesat i feixuc. A més, són masses fetes amb tècniques ben conegudes i gens innovadores, sense ni tant sols la gràcia de copiar o fixar-se en la quantitat de masses, tècniques i cruixents que estan fent al Disfrutar o masses com el pa-croissant d’en Ricard Camarena sense anar gaire lluny.

Totes elles (les pols, les cremes, els gelats i les masses) sobreposades una a sobre de l’altra amb una manca de sentit aparent. 

SEGUINT AMB LES ELABORACIONS, aquestes estan ultramanipulades absurdament.

Per molt que siguin elaboracions complexes (que requereixen molts passos, molts processos, molta mà d’obra, el coneixement i el domini de moltes tècniques i molt de temps), el resultat no són elaboracions complexes, sinó una feinada inútil per no aportar ni bon gust ni plaer a l’hora de menjar-les. És a dir, per molt que hi hagi un esforç en l’elaboració, si no es percep en el resultat o fa que aquest millori, és un esforç en va que l’únic que aconsegueix és encarir el producte final. El que passa a tants i tants restaurants d’alta cuina.

PEL QUE FA A LES TÈCNIQUES, no vaig trobar cap tècnica innovadora ni pròpia. 

Utilitzar l’aquafaba com a emulsionant, escumes de sifó, fer un gelat amb nitrogen líquid, fumar de manera artificial amb l’Aladin… No hi ha cap elaboració feta ni amb destil·lació, ni amb osmosi, ni esferificacions, ni res que fermentin ni curin ells mateixos. Simplement fan alguna conserva, com la de prunes i la de peres. M’agradaria pensar que la xucrut la fan ells.

Una cuina basada en la deshidratació dels productes, ja sigui a través de la calor d’un forn, de l’aire d’un deshidratador, de la congelació i posterior sublimació a través d’un liofilitzador, de l’evaporació de l’aigua reduint salses fins al punt de caramel·litzar-les…

Una cuina a base de tècniques de conservació en la que no hi prima la frescor del producte.

PEL QUE FA AL PERFIL GUSTATIU, són gustos molt bàsics.

Saturadors, monotemàtics, plans, sense cap mena de profunditat, infantils, sense cap joc de temperatures (cap plat calent), cap combinació mínimament engrescadora, cap textura estimulant. 

No hi ha cap moment on predomini ni l’acidesa ni l’amargor sense la presència de la part dolça.

En cap moment del menú vaig dir allò de “mmmh, que bo!”.

Un restaurant per a satisfer paladars poc exigents, poc experimentats, fàcils de satisfer a base de dolçor i greix i aportant quatre cruixents bàsics a mode d’una falsa complexitat i fàcils d'acontentar a base de gustos coneguts i amables com el formatge (sent sempre formatges suaus, formatge fresc, Gouda, de raclette, Düke…) i les fruites.

Una cuina que, a més, deixa de banda l’aromàtica, oferint plats pràcticament inodors, quan és dels plaers més atraients d’aquest sector: penso en l’olor d’anissos i matafalugues dels bunyols; en l’olor de brioix, de pa i de llevat que fan els forns; en l’olor de la crema de mantega barrejada amb l’olor d’ametlla de la sara; en l’olor de xocolata i cacau d’aquestes vitrines de vidre en les que s’hi pot entrar i tot plenes de bombons.

PEL QUE FA A NIVELL ESTÈTIC, tot són elaboracions cilíndriques, cercles i esferes. Ni tant sols són emplatats vistosos, de colors variats, ni amb espectacle, ni servits amb gaire gràcia. No hi ha cap caramel bufat (com els de la Mey Hofmann), ni cap núvol de sucre o algunes postres que juguessin amb els volums i les figures (penso en les mones de Pasqua, en les figures de l’Escribà…). Tampoc hi ha cap carretó de postres bonic, ni clàssic ni modern, simplement un carretó petitíssim, fosc i deslluït per als quatre confits dels petits fours. Cap punt ni naïf ni que evoqui els circs, les fires i l’ambient màgic i festiu que envolta el món de la pastisseria.

Si no hagués analitzat què vaig menjar uns dies després, tindria la sensació d’haver menjat el mateix plat 10 vegades.

PEL QUE FA A LA QUALITAT DE LES IDEES, també em sembla que hi ha poc nivell. A continuació enumero alguns exemples.

Un osset de goma, una aclucada d’ulls a un aliment ultraprocessat, tal com als anys 90 va començar a fer El Bulli.

Un record d’infantesa com a punt de partida per a elaborar un plat.

Un Donnetes farcit amb formatge enlloc de ser de xocolata però que no deixa de ser dolç pel caramel que porta per sobre.

Un gaufre amb formatge.

Un coulant de formatge.

Un polo amb caviar, que no deixa de ser un Magnum de Frigo (Unilever).

Fer un gelat amb nitrogen líquid.

Un Bocabits fumat de manera artificial.

Utilitzar farina d’arròs enlloc de blat per alleugerir alguna massa.

Utilitzar farina d’ametlla i de blat de moro per evitar el gluten.

Utilitzar moll de l’os enlloc de mantega.

Fer una pastisseria pràcticament vegana.

Bombons de xocolata com a petits fours i, a més, envasats.

Encara que no m’agradin, ni tant sols hi ha cap còpia: cap postres basat en una recepta salada portada al món dolç com va fer El Bulli, ni basada en un vi dolç (com les aportacions d’en Josep Roca), ni en un perfum (com les d’en Jordi Roca), ni amb cap simple gracieta com els planetes d’en Raül Balam o el Gol d’en Messi o el “Ooops I dropped the lemon tart” d’en Bottura o la “Pistola, chut de chocolate” de l’Arzak, cap globus, cap piscina de boles, cap trampantojo, cap bombolla, ni fum… Res que provoqués ni un mínim somriure, amb lo que s’hi presten les postres, que és el moment més festiu i distès de l’àpat. 

No hi ha cap postres típiques alemanyes (no ficaria els ossets Haribo en aquesta classificació), amb els fantàstics i ben coneguts apfelstrudel, les delicioses selva negra, els bunyols de formatge quark Quarkbällchen, les galetes lebkuchen de mel i gingebre o el Baumkuchen, el meravellós pastís d’arbre que tots coneixem del Horcher. Tampoc cal aprofundir gaire més, però hagués agraït un punt de regionalitat o de receptari autòcton. Estic segura que hi ha un munt d’excel·lents receptes per donar a conèixer i que podria oferir, encara que fos versionant-les per poder-les passar com d’avantguarda.

En resum, tancant el capítol de la manca de complexitat, un restaurant pobre d’esperit i amb ben poca riquesa culinària. De fet, no tenen ni fogons. Un menú a base de plats efímers, que no deixen record i insubstancials. Trobo que hi ha un munt de pastisseries, fins i tot de poble i tradicionals, on fan millors elaboracions, fresques, fetes al dia, pastissets que també tenen moltes textures. Un xuixo, unes ulleres, una sara, un tortell de cabell d’àngel… també tenen un munt de sensacions tàctils. Quants pastissets individuals de menys de 4€ m’han fet més feliç que tot aquest menú!

LA MANCA DEL CUINER

No era al restaurant, a la seva cuina. Era a Milano, a un congrés gastronòmic fent ponències enlloc d’estar rebent als clients que fan 2.000 km per a conèixer-lo com nosaltres. Ja podeu dir el que vulgueu, que no cal que els cuiners hi siguin perquè els negocis rutllin, que cuinen els mateixos tant si ells hi són com si no… Però per a mi, un gran restaurant sempre té un gran maître, un gran cap de cuina, un familiar o algun cap visible i amb la talla suficient atenent i acollint les persones que els visiten. En aquest sentit, el savoir faire tampoc es va notar per enlloc, semblant un de tants altres locals d’hosteleria sense ànima ni personalitat, parits i abandonats.

LA MANCA DE CONEIXEMENT

Els cambrers no sembla que en sàpiguen gaire, ni de cuina, ni de vins, ni de cocktails. Tots ho fan tot i moltes preguntes no les sabien o no les van voler respondre.

Em sap greu no haver sigut capaç de trobar-li la grandesa ni molt menys un estil propi i em sorprèn, fent-me dubtar del meu criteri, no haver trobat cap article de cap periodista ni tant sols cap client queixant-se del que se serveix en aquest menú per 300€.  

De la mateixa manera que al Bagá em vaig forçar a buscar-li defectes, en aquest cas m’he esforçat a trobar-li virtuts, però deixant de banda l’amabilitat del servei i la millor o pitjor carta de vins, no se me n’acut cap. Es fan la seva pròpia xocolata i això té mèrit. Però vaja, tampoc la vaig trobar extraordinàriament bona, no és una Lindt però potser m’agrada més una Aynouse d’en Xavier Rodríguez d’Agramunt.

Una cuina que no dista tant de la que ofereix la indústria alimentària. El que ens diu Haribo a la seva pàgina web sembla talment el text que tantes agències de comunicació fan per a un munt de restaurants. I, al final, no oblidem que tant Haribo com el Coda venen el mateix: alegria, sabor i diversió.

No sé per què en René Frank li va posar Coda. Per a mi una coda és la cua, la part final d’una peça o, en el seu cas, el crepuscle d’una cuina sense sentit i que no porta enlloc.

Com va dir el gran Joan Capri: Abraci'm! Abraci'm perquè vostè i jo no ens tornarem a veure mai.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[stelletridimensionali]

Hanno chiuso con lucchetto la porta della casa abbandonata in cui passavo maggior parte del mio tempo... pensate che basti? Ci sono almeno 3 finestre rotte e non sono nemmeno tra quelle più alte...

[gioacchinomartorana]

Tra Vapore e Desiderio: Una Notte all'Albergo

Alessia e Gioacchino si trovarono in una situazione insolita quando, durante una visita all'albergo di lusso in una notte particolarmente affollata, scoprirono che tutte le stanze erano completamente prenotate. Con un sospiro di frustrazione, si resero conto che non avevano molte opzioni. Il portiere dell'albergo, notando il loro disagio, offrì loro una soluzione temporanea: poter utilizzare una delle suite dell'albergo per un breve periodo di tempo, in attesa che una stanza si liberasse. Senza pensarci due volte, accettarono l'offerta, determinati a sfruttare al massimo il loro tempo insieme. Una volta all'interno della suite, Alessia e Gioacchino si trovarono ad affrontare una nuova sfida: come trascorrere il tempo in un luogo così esclusivo e limitato. Decisero di iniziare con una doccia ristoratrice per rilassarsi dopo la lunga giornata. Sotto il getto d'acqua calda, il vapore riempiva l'aria, creando un'atmosfera intima e sensuale. Alessia e Gioacchino si abbracciarono stretti, lasciandosi trasportare dal desiderio che ardeva dentro di loro. I loro baci erano appassionati, le lingue si muovevano in un gioco sensuale mentre le mani esploravano i contorni dei loro corpi. La passione bruciava come un fuoco dentro di loro, rendendo ogni carezza e ogni bacio ancora più intenso. Dopo un po', uscirono dalla doccia e si riversarono sul letto, ancora umidi e infuocati dalla passione. Fu allora che Alessia, con uno sguardo malizioso, aprì la sua borsa da viaggio e tirò fuori alcuni giocattoli erotici che aveva portato con sé per l'occasione. Gioacchino, sorpreso ma entusiasta, accolse con entusiasmo l'idea di esplorare nuove dimensioni di piacere insieme ad Alessia. "Fai di me ciò che vuoi," sussurrò, i suoi occhi brillavano di anticipazione. Alessia prese il controllo della situazione, utilizzando i giocattoli erotici per portare Gioacchino ad alte vette di piacere e estasi. Gli occhi di Gioacchino si illuminarono di piacere mentre Alessia lo guidava in un viaggio di sensazioni indimenticabili. Le loro mani esploravano avidamente i corpi l'uno dell'altro, mentre le carezze diventavano sempre più audaci e provocanti. Ogni gemito di piacere riempiva la stanza, mescolandosi con il suono della pioggia che batteva contro le finestre. E così, nella tranquilla e lussuosa suite dell'albergo, Alessia e Gioacchino si persero in un mondo di piacere e lussuria, esplorando i confini della loro passione in un turbine di emozioni indimenticabili.

[verso-sera]

C’era odore di alcol etilico misto a quello di acqua stagna e terra arsa. C’erano finestre alte, spalancate su un orizzonte che potevamo percepire appena. Giocavamo ad afferrare il sole in quel perimetro sconnesso, aspettavamo che la vita toccasse a noi.

[delectablywaywardbeard-blog]

I Balcani "senza inverno", poca neve e temperature alte

(ANSA) – BELGRADO, 19 FEB – In luoghi dove inverno era sinonimo di mesi e mesi di grande freddo e di termometri spesso di molti gradi sotto lo zero, oltre che di intense nevicate, solo temperature praticamente da tarda primavera, finestre aperte durante il giorno a far entrare una brezza tiepida, giacconi pesanti che rimangono per settimane nell’armadio, niente precipitazioni nevose neppure ad…