#Michelin France 2023

[lepetitlugourmand]

Claire Sonnet - Une Humaniste de l'Hospitalité

A la rencontre de Claire Sonnet – Directrice de Salle du restaurant triplement étoilé Le Louis XV- Alain Ducasse à l’Hôtel de Paris Monte-Carlo – Prix de l’Accueil et du Service au Guide Michelin 2023 Continue reading Untitled

[settecamara]

all the drivers I was cheering for got bad luck on le mans, I can't

[42bakery]

And in 2021, when he finished, he also crashed.

pedro acosta hasn't finished a french gp in 3 years

[reasoningdaily]

September 25, 2023

One thing that Black people know how to do is cook. Over the years, the look of the culinary industry has drastically changed. From the traditional eating standards to Instagram chefs, the chefs in the aprons share one thing in common: being the best at what they do. For National Cooking Day on Sept. 25, Black Enterprise highlights five chefs killing the game in their respective lanes.

According to National Today, National Cooking Day was set up to encourage and inspire food lovers to try something new and explore the true beauty of the kitchen. From finger-licking good barbecue to fine-dining sous chefs, these five culinary artists have created a lane of their own.

Rodney Scott – South Carolina 

Scott is known to make your mouth water with his traditional barbecue recipes and is often referred to as one of the U.S.’s master pit masters; the chef and business owner has made his mark as one of the industry’s favorites. His popular restaurant, Rodney Scott’s Whole Hog BBQ, is a staple in the Charleston community, serving fried chicken, pit-cooked chicken, mac and cheese, and, oh yeah, whole pigs.

He gives his feedback to those coming up behind him as a judge on Food Network’s BBQ Brawl.

Ayo Adeyemi – London

Chef Adeyemi has brought West Africa to the U.K. As head chef of London’s Michelin-star restaurant, Akoko, Adeyemi has changed how traditional African food is celebrated.

“When I was growing up in the industry as a young chef, restaurants like this weren’t around,” Adeyemi said, according to SCMP. “So I was forced to have to learn the modern British culture, the modern Asian culture, the modern French culture.”

Under the chef’s leadership, the menu now hosts an interesting take on jollof rice, served with BBQ, native blue lobster, and smoked goat with mustard seeds.

Nyesha Arrington – California

Her multiracial upbringing has made her keen sense of taste a powerful force in the industry. Arrington, who grew up with a Korean and Black background, trained with top cooks to pick up a spatula and has served as the head chef at Wilshire in Santa Monica, California. Arrington prides herself on concurring many food lanes, including “that path of France and nouvelle cuisine,” she told The New York Times, but she says the main thing she loves is finding the common denominator in food.

While she has made appearances in the Los Angeles Times and GQ, she currently stars as a judge on the cooking competition show Next Level Chef.

Jerrelle Guy – Florida

If you have a sweet tooth, make sure you’re following Jerrelle Guy. Her mouth-watering treats come with a unique spin, ranging from black bean brownies to brown sugar strawberry jalapeno lime pie. Her different recipes have given her a reputation to be proud of, catching the eye of fellow Black girl chefs like Carla Hall, and she was even nominated for a prestigious James Beard Award.

The cookbook author has also been featured on the Netflix series High on the Hog.

Chef Resha – YouTube

If you’re looking for simple but fulfilling recipes, tap into Chef Resha’s delicious YouTube page. So many chefs used the pandemic to uplift their craft, and Resha is one of several that wears the crown. Check out her steak and cheese stuffed peppers or bacon cheeseburger egg rolls recipe and tell her BE sent you.

[xtruss]

Travel Delays? These Sirports and Train Stations Actually Have Great Food

From Michelin-starred menus to gilded historic sites, these restaurants are worth a visit—whether or not you’re a tourist.

— By Joe Yogerst | June 26, 2023

Le Train Bleu opened in 1901, offering rail passengers an opulent dining stop in Paris’s Gare de Lyon train station. It’s one of several extraordinary restaurants inside busy transportation hubs around the world. Photograph By Jorge Garrido/Alamy Stock Photo

With one of the busiest summer travel seasons of all time already underway—and likely to get more hectic after the Fourth of July—travelers should steel themselves for longer-than-usual delays for flights and trains.

But unplanned waiting time doesn’t have to be wasted time. While many airports and train stations offer run-of-the-mill grub, some transport hubs are blessed with exemplary culinary offerings. From vintage cafés in train stations to fine dining rooms in airports, these places entice passengers to arrive early and dig into meals every bit as good (or even better) than restaurants at their final destinations. Here are 10 not to miss.

Le Train Bleu, Gare de Lyon, Paris

This culinary cathedral is adorned with elaborate carvings, chandeliers, etched glass, and frescoes depicting whimsical holiday scenes throughout France. Located on the mezzanine level of the Gare de Lyon (which serves trains to southern France and other Mediterranean destinations), the brasserie was built in 1900 and unveiled in 1901 to complement the Exposition Universelle, a world’s fair in Paris. Like that event, Le Train Bleu showcased the nation’s extravagant Belle Epoque style and culture.

The menu is just as enticing as the decor, with French classics including roast leg of lamb, steak tartare, Crêpes Suzette, and hazelnut soufflé. Prix-fixe options cater both to passengers in a hurry (a 45-minute traveler’s menu) and those who can linger (a seven-course feast).

Oyster Bar, Grand Central Terminal, New York City

Like the historic train depot that rumbles above, the Oyster Bar reflects the Big Apple’s coming of age as a global city in the early 20th century. An extensive seafood menu and extraordinary tile-arch ceiling designed by Spanish-born architect and engineer Rafael Guastavino made the restaurant an overnight sensation when it opened in 1913. It continues to dazzle with a menu that features at least 25 types of fish and as many as 30 oyster varieties.

Back in the day, many of the ingredients were harvested in Lower New York Bay. Now the menu is a veritable United Nations of seafood: oysters from Prince Edward Island and the Puget Sound, Icelandic arctic char, and New Zealand king salmon, plus lobster gazpacho and bouillabaisse. Don’t miss the small wood-paneled bar in the back, which pours a signature Habanero Bloody Mary with quite a kick.

Left: A sign points travelers to Oyster Bar, the iconic restaurant inside New York City’s bustling Grand Central Terminal train station. Photograph By P. T. Photography/Alamy Stock Photo. Right: Diners at Oyster Bar dig into an extensive seafood menu sourced from all over the globe. Photograph By Jorge Garrido/Alamy Stock Photo

Tokyo Station, Tokyo

Half a million passengers make their way through Tokyo’s sprawling main train station each day, catching speedy Shinkansen bullet trains and connectors. When they get hungry, many head to the basement for food courts, such as Ramen Street, First Avenue, Kitchen Street, Nippon Gourmet Road.

Ramen Street is a highlight, with eight noodle soup vendors, including Rokurinsha, which dishes up tsukemen dipping noodles, and Soranoiro Nippon, offering vegan, vegetarian, and gluten-free varieties.

Located a 10-minute walk south from the central station, the barbecue skewer stalls of Yakitori Alley are another Tokyo dining institution. Similar to Shinjuku’s famous Omoide Yokocho, the stalls are located beneath the old brick railway arches near Yurakucho Station.

People walk down Yakitori Alley Memory Lane, an area in Tokyo’s Shinjuku neighborhood known for its many small barbecue bars. Photograph By Craig Ferguson/Lightrocket Via Getty Images

St. Pancras Bar, St. Pancras International, London

Connecting Eurostar, National Rail, and the Tube, St. Pancras is one of London’s busiest transport hubs. It’s also home to St. Pancras Bar by Searcys, a champagne bar and restaurant situated on the Grand Terrace of the Victorian Gothic railway station built in 1868.

Europe’s longest champagne bar serves its own private label cuvée, a classic Kir Royale, and special bottles like a £2,000 Nebuchadnezzar Taittinger Brut Réserve NV. The heated leather seats provide comfort in the cavernous station, while a “press for champagne” button on every table ensures speedy pours for travelers short on time.

The adjoining brasserie offers a Railway Express menu and a leisurely afternoon tea, plus British favorites like Scottish smoked salmon, Lake District beef, Gressingham duck salad, and Exmoor Cornish salted caviar.

Rosélys, Gare Centrale, Montreal

This stylish, modern restaurant above Montreal’s underground Gare Centrale replaces the venerable Beaver Club, where John Lennon, Fidel Castro, Nelson Mandela, the Queen of England, and thousands of ordinary folks dined over its half-century lifespan.

A fusion of the city’s French and Anglo food cultures, the New Canadian cuisine here features Quebec cheeses and charcuterie, hot smoked salmon, grilled asparagus with trout caviar, and Canadian prairie steaks. Afternoon tea is served on Saturday, brunch on Sunday, with a daily happy hour between 6 and 8 p.m. revolving around seafood and live jazz.

Globe@YVR, Vancouver International Airport, Vancouver

Airport hotels don’t normally inspire high gastronomic hopes. But the Vancouver Airport is an asset for the posh Fairmont Globe hotel, where the floor-to-ceiling windows overlook the tarmac backdropped by the snowy peaks north of Vancouver.

Chef Harris Sakalis specializes in Canadian-sourced surf and turf, highlighted in a three-course prix-fixe menu. Standouts include seafood towers, especially the over-the-top “Deep Dive” loaded with oysters, crab, caviar, lobster, and ahi tuna, plus an extensive breakfast menu paired with cocktails from the “Five O’Clock Somewhere” list.

Plane Food, Heathrow Airport, London

Located in Terminal 5, Gordan Ramsay’s eatery roams the globe with dishes like California roll sushi, lamb rogan josh, lobster linguine, and good old British fish and chips with mushy peas and tartar sauce.

Travelers dine on global cuisine at Gordon Ramsay’s modern Plane Food at Heathrow Airport.

The streamlined decor recalls the mid-20th century space age style. Dining options include an express menu promising two courses (including vegan options) in under 25 minutes and a breakfast special with a choice of egg dishes and cocktails. Alternatively, grab a three-course picnic with three main dish options (burgers, pasta) for munching on the plane.

Tortas Frontera by Rick Bayless, O’Hare International Airport, Chicago

Celebrity chef and James Beard Award-winning cookbook author Rick Bayless took a liking to Mexican cuisine while growing up in Oklahoma and relocated to Chicago in 1987. Now, his culinary empire includes three locations of Tortas Frontera in the Windy City’s bustling airport. Although tiny—with just a few tables and limited bar seating—they offer an impressive array of dishes.

Overstuffed tortas like the Cubana, chipotle chicken, and choriqueso are the main attraction. But there’s also a morning yogurt bar that morphs into an afternoon guacamole station. Gluten-free, vegetarian, and vegan options, plus a full bar and aguas frescas round out the menu.

Changi Airport, Singapore

The Lion City is an undisputed cuisine destination, and its sprawling, futuristic airport is one of the best places to grab a bite. The hub has more than 200 food and beverage outlets, many of them tucked beneath the massive glass-and-steel dome of Jewel, a dining, retail, and entertainment complex with an indoor waterfall and a five-story tropical garden.

People walk through the tropical garden inside Jewel, a section of Singapore’s sprawling Changi Airport that holds restaurants, shops, and a hotel. Photograph By Derek Teo/Alamy Stock Photo

The culinary collection ranges from Michelin one-star spots like Kam’s Roast with its signature Chinese-style roast duck and Hot Tomato’s American-style steak and seafood, to Michelin-listed Birds of Paradise gelato and Chun Yang bubble tea.

Airbräu Brauhaus, Munich Airport, Munich

If you missed the Hofbräuhaus München or one of the other famous beer halls in Munich, the Airbräu offers one last chance to try before takeoff. Like every good Munich beer hall, drinks are served with traditional Bavarian dishes like pork knuckles, spaetzle, schnitzel, and pretzels.

Opened in 1999 as the world’s first airport brewery, Airbräu has a cozy indoor dining room and breezy outdoor beer garden, where you can sip golden ambers made on site. Options include the hoppy FliegerQuell, Kumulus wheat beer, the “1918” wort, and four seasonal options.

Colorful paintings adorn the ceiling of Hofbräuhaus, a famous beer hall in Munich, Germany. Airbräu offers a similar experience at Munich Airport. Photograph Efrain Padro/Alamy Stock Photo

Besides the main dining room with its copper brewing kettles, the Airbräu offers a cozier dining/drinking area called the Zirbelstube, a tiny 1890s tavern relocated from the Bavarian Alps. If you’ve got time, hop on the brewery tour. In the summer, catch live tunes in the beer garden while you wait for your boarding group to be called.

[thejajoftravel]

Real Traveler Stories, Adventures and Reviews

Get ready to go on a journey of inspiration that resonates deeply with my own love for authentic travel experiences. I've always been captivated by the real stories and genuine adventures of fellow travelers, as they unveil the heart and soul of each destination. In this newsletter, we're checking in with travelers, exploring their firsthand accounts. These stories have not only enriched my own wanderlust but have also provided invaluable insights into the essence of travel. I'm excited to share them with you, as they promise to ignite your clients' own sense of curiosity and offer a profound connection to the world of exploration.

Esprit Saint German Paris, France  Esprit Saint Germain invites guests to the elegance of a luxury Parisian boutique hotel. Visitors appreciate its service and thoughtful touches, creating an ideal escape for clients who want to feel at home in Paris. Advisors can confidently recommend Esprit Saint Germain for clients who wish to immerse themselves in the charm of the Left Bank. "Beautifully appointed boutique hotel. Rooms were very nice/comfortable. Staff very attentive. Breakfast excellent. Lovely area of Paris, in easy walking distance to Louvre, etc. A luxury experience, with price to match (no surprises - you get what you pay for)." - Charles G., Sept. 2024

White Elephant Nantucket Nantucket With thoughtful amenities and a welcoming vibe, White Elephant Nantucket is a favorite for clients celebrating special moments. From scenic bike rides to beach excursions, guests enjoy a Nantucket experience. Advisors can recommend White Elephant as a cozy, luxurious retreat for clients eager to explore the island’s natural beauty. "The most amazing place to stay in the most amazing location on the east coast of the USA. First visit and wow - blew us all away!  Simply idyllic and stunning island a short ferry ride from the mainland  Stay at the residences which is similar to having your own holiday home with all the comforts and privacy you need." - Steve H., July 2024

Castlemartyr Ireland Guests rave about the five-star experience at Castlemartyr, often returning for the hospitality. With lush grounds, Michelin-star dining, and attentive staff, Castlemartyr offers a luxurious escape. Advisors can recommend Castlemartyr for clients seeking Ireland’s history, beauty, and culinary excellence. "My mum and I had spa treatments done today in the resort which were excellent, they were done by therapists Carol and Alex. We then had lunch in the Canopy restaurant which was delicious. Mary, the waitress, made our day! She was fantastic. She was so attentive, friendly and welcoming." - Sophia S., Oct. 2024 

Soneva Fushi Maldives Soneva Fushi is paradise perfected: lush landscapes, a stunning spa, and unforgettable experiences like sunrise sandbank picnics and turtle snorkeling. It’s a must-stay for clients seeking the Maldives' best. "One of my all time fav hotels!! Soneva Fushi deserves to be on everyone's must stay list! The island itself is divine, incredibly lush, thoughtfully designed & a joy to explore. The experiences on offer here are to an exceptional standard (we loved the sunrise sandbank picnic & turtle snorkel), the spa is GORGEOUS & the food is on another level - the best food in Maldives!!" - Salty Luxe, June 2024  

Kisawa Sanctuary Mozambique  Kisawa Sanctuary on Benguerra Island combines beauty with heartfelt hospitality, creating memorable stays. Visitors are moved by the sanctuary’s warmth and community connection. Advisors can recommend Kisawa for clients seeking an escape where luxury and local culture blend harmoniously. "Absolutely fabulous retreat. Immaculate taste and attention to details make it exceptional. A special kudo to chef JP and his brigade for a fully bespoke culinary experience . The ultimate treat would be the scenic Helicopter ride from Vilankulos airport to the resort." - Philippe, Nov. 2023

Armancette Hotel French Alps For a luxurious mountain retreat, Armancette Hotel stands out for its hospitality and detail. One guest noted they felt “part of the village” while enjoying candlelit dinners and serene views. Advisors can recommend Armancette for a stay combining relaxation and a touch of adventure. "We were on a 12 day vacation in the French Alps and had a very special 4 days at the Armancette. Everything from the front desk staff, the meals (at both restaurants), the SPA, the gym, the concierge/shuttle, and the cleaning staff, were all exceptional. We felt very "known" by all we interacted with. What a lovely property and experience!" - Brad P., Sept. 2024

Glenapp Castle Scotland Glenapp Castle’s grand yet inviting atmosphere draws guests time and again. With Scotland’s landscapes as the backdrop, Glenapp offers elegance and intimacy. Advisors can recommend Glenapp as a tranquil retreat where exceptional service, comfort, and history make each stay memorable. "Absolutely perfect in every way. Credit to the staff team, they are an absolute joy. Nothing is too much trouble.  Beautiful surroundings, delicious food, diverse range of activities to partake in. Definitely recommended, we shall certainly be visiting again!" - Lesley B., Oct. 2024

Grantley Hall United Kingdom - Yorkshire From its luxurious spa to award-winning dining, Grantley Hall enchants guests with its refined ambiance and service. One visitor called it “stunning,” making it a top choice for clients seeking a memorable experience. Grantley Hall blends relaxation and sophistication in the English countryside. "Attentive service from the minute you enter this stunning building, beautiful decor and furnishings, interesting menu and a never ending wine list! Friendly staff in all the different areas and departments! Wonderful experience can’t wait to return." Paul-David, Sept. 2024

OAG Greece Greece   OAG Greece is known for private, off-the-beaten-path experiences, perfect for clients seeking something unique. From luxury yachts to exclusive villas, OAG specializes in one-of-a-kind itineraries. Advisors can rely on OAG Greece to provide a Greek getaway that blends hidden gems with tailored luxury. "I still haven't found the words for how wonderful it was... We loved the cooking class. Today's airport service was a lifesaver!! Thank you for everything!" Family from Canada, Spent 14 days exploring Athens and Mykonos and then doing a yacht cruise in the Cyclades

Oil Nut Bay British Virgin Islands Guests at Oil Nut Bay praise the setting and activities, from dining to water sports. With luxurious villas and a pristine beach, it’s ideal for clients seeking a secluded holiday. Advisors can confidently recommend Oil Nut Bay for a Caribbean escape that balances relaxation and adventure.   "This is one of the best places to stay in the BVI’s! Service is off the charts, food excellent, property grounds immaculate. Super quiet place; It’s awesome to enter the island by boat of course and accompanied by great smiles.” Tom, Sept. 2024  

Ballyfin Ireland The charm of Ballyfin’s Regency mansion leaves an impression on travelers, many calling it “absolutely splendid.” Surrounded by breathtaking views, clients enjoy an Irish escape with gourmet meals and scenic excursions. Advisors can recommend Ballyfin as an idyllic setting reconnecting clients with Ireland’s beauty. "Excellent hospitality from the team. Great grounds to explore on foot, by bicycle or the golf buggy. Arrived at 12 and whiled away the time before 3pm enjoying the facilities. Loved the staff who all seemed to be local and enjoying their job. Shout out to Maura-lovely lady who does the turn down service." - Madsy2024, Oct. 2024  

Six Senses Fiji Fiji At Six Senses Fiji, guests love the mix of nature-focused activities and sustainable luxury. With themed dining and wellness, Six Senses is a place where families can bond and explore Fiji’s beauty. Advisors can recommend Six Senses Fiji to clients seeking an eco-conscious, luxurious getaway. "Everything was fantastic, the villa, the location, the food. But what really was a blessing was the staff. They all go out of their way to get to know you and make every effort to provide a fantastic guest experience. A special shoutout to Asi and Miri who went above and beyond with our little one, she absolutely loved them! We can’t wait to come back." - Andreas, Oct. 2024  

Family Twist Europe For families exploring Europe, Family Twist crafts engaging experiences. Clients praise Louvre treasure hunts and interactive tours as fun ways to see Paris, Rome, Amsterdam, and London. These family-friendly activities are ideal for advisors with clients seeking meaningful travel memories in Europe. "I just wanted to send over a quick thank you - everything with the Paris portion of our trip has been fantastic. The guides have all been terrific and all the touch points have been super smooth. We’re looking forward to heading to Versailles tomorrow!" - Kate, 2024

Katikies Resorts Santorini & Mykonos Katikies Resorts captivate guests with stunning views, luxurious rooms, and staff, with one reviewer calling it “one of the greatest properties.” For romantic Greek island getaways, Katikies offers a setting that combines relaxation with iconic Aegean beauty, creating unforgettable experiences. "I’m so glad to have chosen to stay at this hotel ! One of the greatest properties I’ve ever stayed . Everything was amazing, the room, the view, the location but most importantly the staff was something else . I will be back for sure and next time with all my friends." - Goodman, Oct. 2024

Sheen Falls Lodge Ireland Guests at Sheen Falls Lodge describe stays as “magical,” with service and natural beauty inviting relaxation. Scenic trails and local activities offer clients a taste of Irish hospitality and charm, making Sheen Falls a memorable recommendation for advisors with clients seeking a peaceful getaway. "Huge room. Fabulous service. Very comfortable. The fine restaurant had some absolutely delicious taste tidbits in the amuse-bouche and as part of the plating of dinner. The location is extremely beautiful. And very restful. We hope to come back. It was a delicious respite." - kmc450, Oct. 2024  

Le Toiny St. Barth Le Toiny promises a luxurious retreat in St. Barth, offering ocean views and personalized service. Guests love its intimate atmosphere, attentive staff, and private villas. Advisors can recommend Le Toiny for clients seeking a secluded paradise where every detail is for an exceptional stay. "We visited the beach club last week and had a wonderful moment. Le Toiny is located in a wild / low key area of St. Barth, perfect place to share a nice lunch in a peaceful place.  We had a warm welcoming, staff is smiling, professional and always try to do his best for you. You felt the good energy everywhere around you. I really recommend." - Julie, May 2024  

Hotel Chelsea New York City This legendary landmark hotel is known for its artistic legacy and warm vibe. Visitors praise the lively ambiance, with one guest calling it a “super sexy landmark.” Advisors can recommend Hotel Chelsea as the ideal base for clients wanting a New York City experience with a rock-and-roll touch. "Checked into the hotel late after a long flight and was greeted with the warmest welcome. Joanna at the front desk made sure that our stay would be delightful. We were in our lovely room within minutes and having drinks and appetizers at the fabulous Lobby Bar shortly thereafter. The energy is real- a vibe born from decades of the artists that graced this super sexy landmark.  It’s a must stay!!!!" - Trail588683, Mar. 2024

Hotel Magnolia Santiago In Santiago’s heart, Hotel Magnolia charms with stylish decor and a rooftop bar. Travelers praise its spacious rooms and design, making it a top choice in Santiago Centro. Advisors with clients wanting a chic urban escape will find Hotel Magnolia perfect for discovering Santiago’s historic gems. "The hotel was fabulous and the deco was very stylish.  We had a great room which was very spacious, comfy bed and lovely bathroom which had an excellent shower. The hotel had a rooftop restaurant and bar which was a lovely spot for drinks and dinner. Breakfast and the service were spot on too. The hotel is centrally located close to Santa Lucia hill which provides great views of the city.  There is also a cool neighborhood close by which has lots of fab places to eat and drink." - Michelle, Feb. 2024

The Greenwich Hotel New York City Set in Tribeca, The Greenwich Hotel captures NYC’s vibrant energy while providing a stylish stay. A recent guest described it as “casually hip” with modern design and artistic flair. Advisors can recommend The Greenwich for clients seeking to experience New York’s iconic culture in style. "Warm, proactive, approachable, and thoughtful service. A true home away from home and a wonderful oasis in the midst of all the hustle and bustle. Shamar (so sorry re spelling) at the front desk bookended a wonderful stay. The gym / spa folks are lovely. The courtyard and lounge and lobby cozy and peaceful. Everything was exactly right. Truly looking forward to our next stay." - HMS-APM, Oct. 2024  

St. Barth Connection St. Barth & Anguilla St. Barth Connection offers more than concierge services, creating luxury experiences that guests cherish. From exclusive accommodations to holiday events, they make each St. Barth or Anguilla getaway special. Advisors rely on St. Barth Connection to bring clients’ dream vacations to life seamlessly.  

"Jordana and her team provide a seamless service from beginning to end. They know St. Barts and Anguilla like the backs of their hands and go the extra mile 100 percent of the time. They are also exceedingly creative with their ideas. I also enjoy working with them because they provide peace of mind for me when my clients are on the island with their 24/7 interactions.” – Elena, Smartflyer  

The Safari Collection Africa

Guests at The Safari Collection speak of unforgettable journeys, describing how they felt deeply connected to Kenya’s culture and landscapes. Advisors can recommend The Safari Collection as an ideal way for clients to experience Kenya’s rich heritage, unique wildlife, and warm hospitality.

"An amazing part of Kenya where you feel part of the land and the people make you feel part of the culture. We were able to visit a local village to see how the Samburu people live, go on game drives and see wild animals, sleep in quarters by the river to hear the life at night, enjoy fantastic meals made fresh and interact with the staff to understand the local culture. This was an amazing experience!" - Wayne, Feb. 2024

HL Adventure Iceland & Norway Guests describe HL Adventure’s Icelandic journeys as deeply immersive experiences, where they can truly feel the wild beauty of the land. From exploring Vigur Island’s bird sanctuaries to witnessing the magic of the northern lights, HL Adventure delivers unparalleled adventures in Iceland’s most remote regions. Advisors can recommend HL Adventure for clients seeking authentic, nature-rich experiences that reveal Iceland’s rugged allure and tranquil landscapes. "Vigur is more than a destination; it’s an experience that stays with you long after you’ve left its shores. It’s a place where history, culture, and nature blend seamlessly, where you feel the heartbeat of Iceland in every gust of wind and every call of the seabirds. For those who think Iceland’s wilderness isn’t wild enough, Vigur is your answer - an arctic paradise where time slows, and the spirit of adventure is very much alive." - To read the complete story, click here.  

Lodge Lorien New Zealand Lodge Lorien has left travelers in awe, with guests describing it as "one of the most spectacular villas" they’ve experienced. From its exquisite furnishings to the stunning New Zealand backdrop, Lodge Lorien and its nearby sister villa provide an ideal setting for both intimate stays and larger family gatherings. Advisors can confidently recommend Lodge Lorien for clients seeking a luxurious, unforgettable escape that showcases the natural beauty and refined charm of New Zealand. "We stayed at Lodge Lorien in June and were stunned at what we saw. It's easily one of the most spectacular villas we've ever seen, not just in New Zealand but anywhere.  Everything - the villa, furnishings, location, staffing, and vibe - are A+++. We can't think of anything we'd change.  Lorien's sister villa, a stone's throw away, while not quite as opulent, is just as impressive in its way and is ideally suited to larger groups or families with children.  We've already booked it over the holidays and we're sure it will be a highlight of our clients' upcoming trip." - John, June 2024

Thyme United Kingdom - Cotswolds

Tucked away in a charming Cotswold hamlet, Thyme offers an enchanting country retreat that feels like a world of its own. Guests praise the unique decor in each room, warm hospitality, and exquisite dining options, including an on-site restaurant and village pub. Advisors can recommend Thyme with confidence for clients seeking a serene UK escape, complete with a top-tier spa and idyllic countryside views.

"Thyme is the most amazing country property. Located in a stunning Cotswold hamlet it is centered around a small country estate and various converted period buildings.  The team are so friendly and accommodating, rooms all uniquely individual with stunning decoration.  The restaurant and food offering are splendid with the village pub also available in walking distance and operated by the owners of the hotel.  We visited the spa which is amongst the best we have visited in the Cotswolds ( and we have visited many).  Definitely should be top of any list when considering a UK country getaway." - Steve, Mar. 2024

[abhignyah]

🌍 The Future is Circular: Inside the Growing World of Tire Recycling ♻️✨

Ever thought about what happens to your car's tires when they’re no longer roadworthy? The Global Tire Recycling Market is making sure they don't end up in a landfill. Instead, they’re given a second life—and the industry is booming! 🚀

Download Sample: click

Here’s the deal: 📊 The market was worth $10.02 billion in 2023 and is projected to hit $14.68 billion by 2030, growing at a CAGR of 3.7%.

But why is it growing? ➡️ Vehicle waste is piling up: Millions of cars = millions of scrap tires. Recycling transforms them into valuable stuff like crumb rubber, tire-derived fuel (TDF), and reclaimed rubber. ➡️ Sustainability is key: Governments worldwide are offering tax breaks, subsidies, and funding to make tire recycling the norm. 🌱 ➡️ Tech breakthroughs: Advanced processes like pyrolysis and AI-driven recycling systems are making it cheaper, faster, and more efficient to recycle tires.

🎯 Cool Fact: Michelin Group is building a state-of-the-art tire recycling plant in France, boosting their capacity by 25%! Big players like Liberty Tire Recycling and Scandinavian Enviro Systems are also leading the charge.

💡 Why it matters: Tire recycling isn’t just about cleaning up the planet—it’s about creating something new. From eco-friendly playground surfaces to fuel for power plants, recycled tires are reshaping industries.

The future is circular, and it starts with rethinking waste. 🌟 So, next time you see an old tire, remember: it’s not trash—it’s potential.

What are your thoughts on this eco-revolution? Let’s chat in the comments! 💬

[tastatast]

LE PRÉ CATELAN

Sense ser un restaurant al que en aquests moments tingués gaire ganes d’anar o, més ben dit, preferint anar abans a altres restaurants, vaig acabar dinant a Le Pré Catelan. 

En Frédéric Anton és un cuiner per qui em vaig interessar cap al 2016 o 2017. En aquell moment, em vaig mirar amb atenció la seva oferta i em vaig llegir la seva biografia i la història del restaurant. M��agradava sobretot per l’aparent luxe de l’establiment i per l’entorn; i, pel que fa a la cuina, hi havia plats com l’oeuf mollet al perfum d’api, la crème de morilles amb el croustillan a sobre, el cranc, la royal de garoina, el moll de l’òs, els lletons amb bagna cauda o la feuilleté de tòfona i foie gras que m’imaginava d’allò més deliciosos. Però, necessitava algun al·licient més per a fer el viatge fins a París.

El passat 16 de novembre quèia en dissabte. Era al matí, l’últim dia abans de tornar a casa després d’haver passat uns dies a París i amb la majoria dels grans restaurants de la ciutat tancats o plens. Em reservava aquest dia per a decidir què fer en funció dels ànims. Vaig mirar a través de la seva pàgina web si hi havia lloc a la recentment oberta Ferme du Pré, però estava plena i vaig veure que al restaurant gastronòmic sí que hi havia lloc. Abans de reservar, però, vaig fer una cosa que no havia fet mai, vaig trucar al restaurant per preguntar si em podien confirmar que en Frédéric Anton hi seria i, sense dir-me res al respecte de la presència del cuiner i fent veure que no m’entenien ni en francès ni en anglès, em van dir que aquell dia estaven plens. Els vaig dir que jo estava davant l’ordinador fent la reserva i que semblava que hi havia disponibilitat i, tornant a insistir, els vaig tornar a preguntar si em podien confirmar que el cuiner hi seria. Amb la boca petita, em van dir que, com que té tants restaurants, ell sempre va fent voltes per tots ells i que segurament sí que hi seria en algun moment. Vaig agrair l’amabilitat a l’home que em va atendre, vaig penjar i, després de meditar uns instants, em vaig arriscar a reservar-hi una taula per a dinar, assumint, com sempre, les conseqüències de tot el que em temia que podria passar, però fent un bot de confiança cega, barrejada amb aquell toc d’esperança, ingenuïtat, predisposició, curiositat i il·lusió amb el que encara vaig als restaurants. 

LA LOCALITZACIÓ

Le Pré Catelan està situat al cor del famós Bois de Boulogne de París, a l’oest de la ciutat. Amb 850 ha de bosc, ben bé el doble de gran que el Central Park de Nova York, el camí per arribar al restaurant és tot un espectacle visual, tant per les “senyoretes” amagades entre els arbres dignes d’una pel·lícula d’en Fellini, com per l’espectacle visual dels colors de la tardor, ple de pollancres, oms, alzines i roures amb les fulles començant a caure i amb tota una àmplia gamma de colors vermellosos, ataronjats, groguencs, verdosos i marronosos preciosos. Feia goig, és un restaurant en un entorn privilegiat, amb tots els números per a ser un gran restaurant. Arribo al recinte amb cotxe, un voiturier espera l’arribada dels clients davant la porta del restaurant, que queda just davant l’encantadora i rústica Ferme du Pré, pràcticament com Les Prés d’Eugénie i la Ferme aux Grives.

Tot i que no tingui habitacions, dalt l’entrada hi oneja la bandera dels Relais & Châteaux i a la façana també hi exhibeixen les plaques de ferro dels mateixos Relais & Châteaux i la daurada dels membres de Les Grandes Tables du Monde. També, unes quantes plaques d’acer inoxidable, més dèbils, més primes i moldejables, com la de la Michelin del 2024 amb les 3***, la de Restaurant de Qualité del 2023 reconeguda pel Collège Culinaire de France i la de la Gault & Millau del 2023 amb els 5 toques table d’exception, només els faltava mostrar la puntuació de 19/20 que té el restaurant segons aquesta última guia. Evidentment, no fan cap exhibició de l'OAD, en la que estan situats al 59è lloc de la categoria Classical d'Europa, ni del The World's 50 Best on ni tan sols hi apareixen. D'aquesta manera, sembla que no valorin aquestes relativament noves llistes o que sigui el món anglosaxó qui no valori aquest tipus de cuina i de restaurant.

LA HISTÒRIA DE LE PRÉ CATELAN

M’interesso per l’origen del nom Pré Catelan. Pel que fa a “Catelan”, trobo dues històries ben diferents. Per una banda, sembla que prové del nom del capità de caça de Lluís XIV, Théophile Catelan. Però una llegenda també atribueix l’origen del nom a un trobador anomenat Arnault Catelan qui, l’any 1312, va morir en aquest indret on hi trobem el restaurant mentre portava regals al rei Philippe le Bel per encàrrec de Béatrice de Savoia, tot i que altres fonts també diuen que portava regals a Margarita de Provença per encàrrec de Bérengère de Provença. En qualsevol cas, no té res a veure ni amb “catalan”, tal com entenia que es deia quan era petita i sentia com els grans el mencionaven, ni tampoc té res a veure amb la cuvée Cathelin d’en Gerard Chave a Hermitage.

Pel que fa al “Pré”, resulta que, antigament, l’espai on actualment hi ha el restaurant era un simple prat (en francès pré) del que se n’extreien les pedres que servien per pavimentar els camins del Bois de Boulogne. Després del tancament de les pedreres, el 1868 es va convertir en un parc d'atraccions en el que la gent hi anava a beure llet fresca a la lleteria, escoltar concerts, fer passejades amb velocípedes de 4 rodes o a pujar als cavallets del carrousel. Però l’activitat del parc va acabar tot seguit, el 1870, amb la Guerra Francoprussiana. No va ser fins el 1905 quan l’arquitecte Guillaume Tronchet va rebre l’encàrrec de la ciutat de París de la construcció d'un casino-restaurant de luxe a la zona del Pré Catelan. Es va inspirar en les folies o maisons de plaisance del s. XVIII, una mena de cases de vacances o de caps de setmana pròpies de l’aristocràcia i la burgesia de l’època, per a aquest llarg edifici. Amb l'ajornament del projecte del casino, París va cedir la concessió al propietari del restaurant Chez Paillard, que també havia dut a terme la construcció del Pavillon Paillard (l’actual Pavillon Elysées Lenôtre dels Champs-Élysées). Tres anys després, el 1908, Léopold Mourier, el propietari de l’històric Fouquet’s, va comprar Le Pré Catelan i el va convertir en un dels restaurants més populars de París. Era un recinte bucòlic que destacava per la qualitat de les orquestres i el refinament de les festes. Després de la seva mort el 1923, el restaurant va passar a mans de Charles Drouant, propietari del restaurant de la Place Gaillon, qui es va fer càrrec de tots els establiments de Mourieri qui sembla ser que va portar la cuina i el servei de Le Pré Catelan a un alt nivell gastronòmic fins el 1976, quan Colette i Gaston Lenôtre van comprar el restaurant, van fer-hi obres i van convertir les seves sales de recepció en un dels principals escenaris d'esdeveniments de la ciutat, especialment conegut per oferir-hi la seva cuina d'alta gamma. D’aquesta manera, des de l’any 1976, pertany al grup Lenôtre (un imperi de la pastisseria francesa, escola de cuina i de pastisseria, càtering, etc. que té restaurants i pastisseries a 11 països) que, a la vegada, des del 2011 pertany al grup Sodexo (Pluxee des del 2023), una societat d’explotació hostalera, una empresa francesa de serveis d'alimentació i gestió d'instal·lacions fundada el 1966 per Pierre Bellon, que opera a 55 països i amb ni més ni menys que 412.000 treballadors. Sincerament, no sé pas on queda la cuina entre tanta borratxera de xifres, però el cas és que el 1997 en Frédéric Anton va entrar com a xef a Le Pré Catelan, aconseguint la segona estrella Michelin el 1999 i la tercera el 2007. Actualment, a part del restaurant que anomenaríem gastronòmic, també hi trobem la recent oberta Ferme du Pré, un bistrot contemporani que reinventa l'antiga lleteria amb un esperit bucòlic; Le Clos du Pré, que és un antic paller amb el seu jardí de plantes mel·líferes (aptes perquè les abelles puguin agafar-ne les substàncies necessàries per a fer mel), un espai encantadorament rústic amb una capacitat per a 80 comensals; i els 14 salons emblemàtics per a casaments i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a 1.500 persones.

Tant és així que, més de 100 anys després d’haver obert, haver estat visitat per gent tan il·lustre com en Salvador Dalí, l’Orson Welles, en Marcello Mastroianni, l’Yves Montand o en Burt Lancaster i després de mantenir durant 14 anys la tercera estrella, visito Le Pré Catelan per primera vegada.

EN FRÉDÉRIC ANTON

Va néixer el 1964, com en Joan Roca i en Moreno Cedroni. Aquell any, en Mercader d’El Motel, amb la seva formació eminentment  francesa més les seves estades a Anglaterra i Suïssa, començava a fer plats de l’haute cuisine classique. A El Bulli, en José Lozano deixava pas a l’Otto Müller com a cap de cuina. Al País Basc, en Pedro Arregi (el pare de l’Aitor) obria l’Elkano pròpiament dit. Pel que fa al món del vi, a Itàlia, l’Emidio Pepe fundava l’Azzienda Agricola homònima, amb els seus dipòsits de formigó que encara utilitza avui i després d’haver treballat amb el seu pare i el seu avi, que feien vi des del 1889 a Casa Pepe. I, a la frontera amb Eslovènia, en Silvan Primosic d’Oslavia (Gorizia, Friuli-Venezia-Giulia) embotellava la primera collita després de recuperar-se dels estralls de la Segona Guerra Mundial.

Tot i que va néixer a Nancy, al departament de Meurthe-et-Moselle (el que històricament era la regió de la Lorraine) i a la regió del Grand Est, va créixer a uns 80 km al sud, a Contrexéville, un poble de 3 o 4.000 habitants de la mateixa regió dels Vosges, a l’oest d’Alsàcia.

Va començar a la cuina estudiant al Lycée hôtelier de Gérardmer (als mateixos Vosges, en direcció a Friburg) i, tot seguit, va passar per diferents cuines: el 1983 va treballar al Capucin Gourmand (Nancy) amb en Gérard Veissière (1936-2018), qui feia cuisine lorraine. El 1986 va treballar a Le Flambard** (Lille) amb en Robert Bardot i va començar a Les Crayères*** (Reims) amb en Gérard Boyer on hi va passar 2 anys. Tot seguit, de finals del 1987 al 1996 va treballar 7 anys com a cap de cuina amb monsieur Joël Robuchon (amb qui s'hi duia 19 anys), 4 anys al Jamin (a la rue de Longchamp) i 3 anys a l'avenue Raymond Poincaré, on ja va passar a dir-se Restaurant Joël Robuchon, tots dos de París. Finalment, el 1997, va entrar com a xef a Le Pré Catelan, obtenint, com he dit, la segona estrella el 1999 i la tercera el 2007 i esdevenint MOF l’any 2000, el mateix any que el difunt Benoît Violier i que en Christophe Muller, la mà dreta d'en Paul Bocuse durant més de 25 anys a l'Auberge du Pont de Collonges. A més, el 2011 va ser nomenat Chévalier de la Légion d’Honneur (la distinció francesa més elevada de la que també en llueixen catalans com en Miró, en Ràfols o en Savall) i el 2015 es va incorporar al cercle de Cinq Toques a la Gault Millau.

A part de Le Pré Catelan i tots els restaurants i càterings que hi ha al Bois de Boulogne, des del 2018, sota la col·laboració amb Sodexo, també assessora el restaurant Le Jules Verne** situat al segon pis de la Torre Eiffel i ha publicat una desena de llibres, la majoria amb la seva fidel col·laboradora, la pastissera Christelle Brua (qui va estar 13 anys a Le Pré Catelan), amb l’escriptora i cuinera japonesa Chihiro Masui i amb el fotògraf Richard Haughton.

L’ESPAI - EL MENJADOR

Le Pré Catelan és ben bé un palauet d’estil Napoleó III, propi de la burgesia de la segona meitat del segle XIX. És luxós, fastuós, amb tocs eclèctics, ja que tant hi trobem elements de l’arquitectura pròpia de l’Antiguitat clàssica (principalment greco-romana), com tocs del Renaixement italià i francès i característiques del Neoclassicisme. És un espai amb grans cortines i una abundància de detalls ornamentals molt treballats, com els sostres adornats amb artesanats i frisos de Caran d'Ache. Té una arquitectura i una decoració semblants a l’estil de l’òpera Garnier. La decoració, a càrrec de l’interiorista Pierre Yves Rochon (qui també ha decorat restaurants i hotels de luxe com la majoria de restaurants d’en Robuchon, l’Épicure de Le Bristol de París, Les Crayères de Reims, el George V i el Shangri-La de París, el Grand-Hôtel du Cap-Ferrat a Saint-Jean-Cap-Ferrat o el Savoy de Londres), mostra clarament aquest eclecticisme entre el clàssic i el modern que s’accentua amb els mobles que, tot i oposar-se al classicisme de l’edifici, modernitzen l’espai de manera molt harmoniosa, cosa que sempre trobo molt difícil i delicada d’aconseguir. Salvant les distàncies, és força semblant al pavelló neo-clàssic de Ledoyen.

El menjador està dividit en 3 sales. El saló principal té la famosa aranya de sostre, enorme, amb una vintena de llums, feta amb vidre de Murano, una segona aranya amb canelobres, una llar de foc apagada i àngels, querubins i escenes de caça esculpides. A continuació, hi ha una sala rectangular molt ben il·luminada amb llum natural gràcies a tota una finestra de vidre que a la vegada fa de porta corredissa, amb vistes als jardins. I, finalment, hi ha un menjador privat per a unes 6 o 8 persones que torna a estar decorat com el menjador principal.

Verd fosc, negre, blanc, crema i plata són els colors dominants. Crom, acer inoxidable, plata, moqueta, pedra, marbre i miralls són els materials utilitzats per a la decoració. Mobles com les cadires són diferents a un menjador de l’altre, al principal, són unes butaques verdes de pell i també hi ha uns sofàs de color verd ben alts; en canvi, el menjador amb vistes al jardí té una mena de butaques d’acer molt ben encoixinades i còmodes que, tot i ser de mida considerable, els prims barrots d’acer de l’estructura aporten lleugeresa a l’espai, sense tenir la sensació d’estar en un ambient sobrecarregat, sinó que la sensació és de trobar-se en un lloc meravellós, a la fresca, a la calma del Bois de Boulogne.

L’OFERTA CULINÀRIA

Ofereixen únicament 3 menús, sense la possibilitat de menjar a la carta. El Menú Déjeuner a base de 5 plats per 185€ i únicament pel servei de dinar entre setmana, el Menú Orsay a base de 9 plats per 330€ i el Menú du Pré a base de 12 plats per 390€, que és el que vam triar.

EL PARAMENT

D’entrada, la taula ja està parada amb un plat gravat amb el nom Le Pré Catelan, a més de forquilla i ganivet; també hi ha el platet del pa amb el seu ganivet i el tovalló a sobre, la copa d’aigua i de vi i un petit gerro de plata amb una rosa blanca.

Pel que fa al parament, la taula és relativament petita i podria estar més encoixinada o, més ben dit, podria estar encoixinada. Semblava ben bé que no tingués el protector entre la taula i les estovalles i trobo que en aquest tipus d’establiments és obligatori que la sensació sigui extremadament tova. Almenys, a mi, m’encanta aquella sensació de flotabilitat, d’estar al cel, tant a la moqueta de terra com a la taula. 

Les estovalles eren blanques i de piqué, però d’un piqué amb poc relleu; encara no he trobat cap piqué tan extraordinari com el que recordo de Crissier. També em van sorprendre negativament les sota estovalles, les llargues que tapen la taula fins a terra, sent d’un daurat descolorit que semblava gastat i d’un material més sintètic i més aviat lleig. A més, les estovalles lluïen les marques d’haver estat plegades i no planxades directament a sobre la taula.

Pel que fa a la coberteria, tot l’àpat es fa amb el mateix joc de la parisenca Maison Christofle, concretament amb alguna de les seves gammes de plata en efecte mate, poc brillant i lleugerament desllustrada, no per manca d’un manteniment adequat, ja que estava en perfecte estat, gens oxidada, sinó perquè originalment ja era així. Una coberteria d’estil Louis XVI que evocava de manera irresistible l'encant romàntic del segle XVIII, decorada amb un patró d’estil patrimonial poc carregat, encaixant més amb els tocs barrocs de l’edifici i no tant amb els seus tocs clàssics i sense ser una d’aquestes coberteries contemporànies brillants i amb patrons moderns, simplement una doble línia a la vora i una mena de llaç a la base, a més d’estar gravada amb el nom del restaurant en lletra de cal·ligrafia i en diagonal a tots i cada un dels coberts, des del ganivet de la mantega (que no era el ganivet específic de la mantega, sinó simplement un ganivet més petit, com el de les postres) fins a la cullereta del cafè. Possiblement, era una Rubans de fa anys, que actualment es ven a 185€ el cobert. No em vull ni imaginar la inversió que van fer al seu dia només en coberteria! 

També decoren la sala uns gerros de plata amb orquídies blanques, un carretó amb una bona colla de destil·lats, algun guéridon de plata (que tenen ple de cartes i papers, sense utilitzar durant el servei) i alguna premsa també de plata que, almenys aquest dia, tampoc van utilitzar.

Pel que fa a la vaixella, van jugant durant tot l’àpat entre diferents col·leccions de Bernardaud (entre la Bulles i una dissenyada per en Pierre Yves Rochon especialment per a ells, sempre en blanc), un servei amb l’Hemisphere en blanc setinat de Coquet i diferents col·leccions de Jars (entre la Dashi i la Plume), que trobo que no s’escau gens pel local, semblant-me molt més apropiades les vaixelles de Limoges en blanc, com molt bé fan. En aquest sentit, acabaria d’unificar més la vaixella. També trobo que abusen una mica dels bols i els plats fons, quan tampoc és que serveixin tanta quantitat com per necessitar aquesta profunditat. A més, per a la cistella del pa utilitzen Alessi, quan podrien seguir amb Christofle.  

Les copes de vi eren Lehmann, més aviat senzilles. Potser si demanes segons quin vi, et treuen l’artilleria pesant. 

L’ÀPAT

Vam triar el menú Du Pré, amb 17 plats que comptabilitzo de la següent manera: 3 amuse-bouche, 9 plats centrals, 1 “formatge”, 1 prepostres, 2 postres i 1 petit four.

3 AMUSE-BOUCHE servits a la vegada.

Un bastonet de pasta de full de comté i parmesà.

Una pasta fullada perfecta, tant per la textura cruixent i els mil fulls que es podien gaudir tant visualment com notar en el tacte, com per l'equilibrada intensitat de gust, gens salat del parmesà. Deliciós. L'únic que em pregunto, tot i que també crec que és voler buscar tres peus al gat, és per què no utilitzar un dels centenars de formatges que ofereix França i recórrer a un parmesà. Crec que al país hi ha formatges que aportarien unes característiques similars, com un Beaufort, sense necessitat d'anar a formatges menys coneguts. Pel que fa a la presentació, era magnífica, a sobre d'un tovalló de piqué com les estovalles, ben plegat, amb volum, disposant el bastonet com si flotés.

Tartaleta de caviar, burrata i citron verd (llimona dolça o llima dolça).

Feia olor d’aquest meravellós cítric aromàtic però no excessivament perfumat, una olor dolça semblant a les llimones de Sicília de l’Uliassi. La burrata no era una burrata pròpiament, sinó una escuma densa de burrata. La galeta era tipo neula o galeta de gelat, no em va agradar, m’esperava i hagués preferit una massa ben primeta de pasta filo, per exemple. Tenia caviar Oscietra de Kaviari, tant per fora com per dins, a la base. Per fora, els puntets de caviar, pell de llimona ratllada i tòfona negra també ratllada feien pensar amb en Robuchon.

Capuccino d’homard.

Un líquid ben calentó, una magnífica velouté de llamàntol amb escuma a la superfície, acabat de triturar amb el batedor de braç. Tenia un gust intensíssim de marisc, de llamàntol, de caps de gamba i de crancs ben potent i amb mantega. És un gust i una recepta que em fa molt feliç, dels plats que sovint enyoro i em vénen de gust, un dels sabors que associo a l’alta cuina francesa i, més concretament, un gust luxós i fastuós de grand restaurant de París.

Tots tres aperitius em van transportar als records d’infantesa, als moments de dolce vita passats a les grans taules de França de finals dels 90’s i principis dels 2000’s.

EL PA I LA MANTEGA

Mantega crua (sense pasteuritzar) demi-sel (amb sal fina, sense ser la mantega salada crocant amb cristalls de flor de sal)i personalitzada amb les lletres del nom del restaurant a la superfície amb relleu. Tot i que em van dir que era d’en Pascal Belvert, diria que era d’en Pascal Beillevaire de la Bretanya.

Pa rodó de blat en un format d’uns 15 cm de diàmetre, servit en una cistella de plata d’Alessi, tallat en 4 parts i sobre un drap de roba de sac. No estava calent, simplement una mica tebi per dins. Correcte. M’imagino que el deuen fer ells, formant part del grup Lenôtre crec que és el mínim.

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT

La Saint Jacques. Rôtie au beurre de romarin.

La Saint Jacques. Marinée, jus au vinaigre de noix, moutarde fumée.

Una vieira de la Normandia servida en dos serveis a la vegada.

Per una banda, a davant de cada comensal, deixen la vieira cuita amb una mantega de romaní i citron vert. Feia olor de marialluïsa, ni de vieira, ni de romaní ni de cítric. Tenia poc gust de vieira, però era tèbia i tenia una textura ferma i un tacte finíssim.

Ficada a dins d’un bol Jars ben gruixut i massa fons, dificultant el gest de tallar-la i menjar-la i que  no em va acabar d’agradar.

Per altra banda, al costat de cada comensal, deixen un plat de vidre amb la vieira tallada en tàrtar, crua i simplement marinada amb vinagre d’anous i mostassa fumada. Per sobre, una mena de gelatina de vinagre d’anous (la capa transparent) i mostassa fumada (les ratlles blanques). Amb un emplatat ben robuchonià, la vieira tenia una textura carnosa però finíssima, sense cap part fibrosa i, fins i tot, amb aquell punt de “suor” de les gambes crues. Inimaginable, un tàrtar de vieira digne de MOF.

El que no em convenç és el fet de servir els dos plats a la vegada, prefereixo les coses una per una, un servei tout suite, sense espera entre plat i plat, però els serviria un darrere l’altre, que per això es diu “en dos serveis”. A més, tampoc s’havien de combinar ni barrejar ni menjar conjuntament ni de manera intercalada.

La bouillabaisse. Sauce rouille safranée.

Una bullabessa sense entrebancs, sense cap tros de peix, simplement la part líquida i, al centre, un cercle amb la salsa rouille, també pròpia de la cuina occitana, que més aviat semblava un allioli o una maionesa d’all amb poc gust d’all. De fet, ja és una salsa semblant, a base d’oli d’oliva, rovell d’ou per lligar-la, i condiments, en aquest cas, safrà. La bullabessa no semblava que portés patata, tenia una textura líquida com un fons o un fumet exquisidament intens i refinat. La fan a base de peix del Mediterrani, concretament del pescador Mathieu Chapel de Le Grau du Roi, al costat de Montpellier, al departament del Gard, a la Petita Camarga, a Occitània, d’on és típica aquesta recepta. Vull posar especial èmfasi amb en Mathieu, ja que és un jove patró de 32 anys que fa de pescador des que en tenia 16, i això que els seus pares tenien una braseria i no venien del sector. Aposta per la pesca artesanal, local i sostenible per tal de garantir el futur del sector. Un jove apassionat i bon professional que també serveix a cuiners com en Pierre Gagnaire i, entre un dels seus projectes, ofereix passar una nit de pesca a bord del seu vaixell per a transmetre els valors de la pesca responsable. Una activitat que també ofereixen al Port de Palamós i que em sembla meravellosa i imprescindible per a conèixer la duresa d’aquesta professió tan necessària i en vies d’extinció. 

Tornant a la bullabessa, la vaixella estava calenta, però el líquid simplement tebi. Quina bona olor! Intensitat de mar, de peix de roca, de peix vermell, de marisc i fins i tot d’ostra! Hi havia matèria en aquest fumet! Intensitat i concentració. A més, ben generós de safrà, tal com m’agrada! Em va encantar, llàstima que en servissin una quantitat ínfima, era per servir-ne el doble del que ofereixen. Uns minuts després, fins que no va arribar el següent plat, encara tenia post-gust de bullabessa.

El fet que no portés cap tros de peix ni el servissin a part em va fer entendre el plat més com una sopa que com un suquet, cosa que per a mi és el millor de la bullabessa, la part líquida, ja que el peix, si es fa de la manera més tradicional, queda massa cuit, bullit i amb una textura que crec que tots entenem com antiquada, tova, afeblida i fibrosa. Per tant, tal com en Jordi Vilà ofereix “el millor de la sopa de ceba” a l’Alkostat, podríem dir que a Le Pré Catelan van servir “el millor de la bullabessa”. Una mena d'essència del que és aquest plat, com si es tractés d'un assoluto d'en Niko Romito. Exquisit, una bullabessa de referència i inoblidable.

Hi va haver una espera llarga entre plat i plat.

Le crabe. Dashi, gelée chaude, crème de fenouil.

Un dels plats d’en Frédéric Anton amb els que havia somniat i que em feia especial il·lusió tastar.

A la base, el que ells en diuen crabe en genèric és cranc, però com que ja sabeu que m'agrada concretar, especificaré que era tourteau (bou de mar, cancer pagurus), concretament de la Bretanya i desfilat. A sobre, una gelatina de dashi calenta, una gelatina sedosa, amb una textura entre la d'una royal i una cuajada, poc airejada, poc escumosa, tirant més cap a la textura fina d'un flam o d'una cuajada; de color marró clar, beix o groguenc. A dalt de tot, una escuma de fonoll i una quenelle de caviar osciètre de la Gironde i de Kaviari (cosa que em sorprèn perquè tenia entès que aquesta maison el que cultivaven a Bordeaux era el baeri i que l’osciètre el compraven a altres països com Itàlia, Bulgària, Xina, Israel, Uruguai, etc.).

Servit en un bol tebi. Feia una olor deliciosa, entre una olor de vainilla, de nou moscada i d’un pebre aromàtic com de Jamaica o de Sichuan. Quin caviar més intens i quin gust de mar que tenia, d’algues i tot! No recordo haver menjat un caviar amb aquest gust d’algues tan bo i, a més, era tant cremós com la royal. No vaig notar el fonoll, potser perquè portava tanta mantega que quedava difuminat, però el gust de mantega tampoc es feia notar. Un plat exquisidament bo, refinat, deliciós, molt Robuchon, tant estèticament com gustativament, dels que més em van emocionar del menú.

Hi va tornar a haver una espera llarga entre plat i plat. Vam ser els primers d’arribar i ens estaven anivellant amb les altres taules de dues persones del nostre menjador.

La langoustine. Ravioli, foie gras de canard, fine gelée à la feuille d’or.

Un altre dels plats d’en Frédéric Anton que volia tastar, un dels seus plats emblemàtics.

Una cua d’escamarlà de la Bretanya amb una làmina de pasta a sobre. Ells diuen "com si fos un ravioli", però jo vaig entendre més com una capa de lasanya. A dalt de tot, una gelatina transparent de fetge d’ànec i paper d’or. Pel voltant, una velouté escumosa de túrmix i també de fetge d’ànec.

Feia una olor rància de greix de pernil, molt agradable però ben curiosa perquè, a priori, no en portava i en boca tampoc en tenia cap gust. Ves a saber si no associo l’olor de foie amb crema de llet a aquest perfil ranci o si la mantega, al coure-la molt, no es tornés un punt “rància”. En qualsevol cas, insisteixo que era una olor boníssima.

L’escamarlà era d’una mida considerable, per menjar amb 3 o 4 mossegades, i estava ben cuit, no era pas cru; això sí, hagués pogut ser més intens. La capa de pasta de ravioli trobo que podria ser més fina. La gelatina transparent de foie i or era poc gustosa, aportant més estètica que una altra cosa. I l’escuma blanca de fetge d’ànec… Com molts diuen, “era important”. Boníssima, delicada, refinada, el que tècnicament diria que és la perfecció. Això sí, tenia tanta crema de llet que semblava un Comté d’aquests ben envellits.

Un altre plat que associo a l’estil d’en Robuchon i un altre dels millors plats del menú. Estava entusiasmada, tot estava anant molt bé.

Le cabillaud. Brandade moelleuse.

Un plat que anuncien com a “bacallà preparat com una brandada” i amb algues per sobre.

Havia vist la foto d’aquest plat tantes vegades… Com molt bé distingeixen en francès, es tracta de bacallà fresc (cabillaud) i no de bacallà salat (morue), distinció que trobo interessant a l’hora de parlar de brandades. Utilitzen bacallà de la Bretanya. Era una capa d’un mil·límetre d’alt de brandada de bacallà gratinada. La idea dels arrossos amb una capa tan prima que només hi ha un gra d’arròs portada al camp de la brandada, que normalment se serveix i s’emplata amb volum. Estava servida tèbia, m’hagués agradat més calenta. Feia olor de formatge gratinat, tot i que no n’hi havia. La pols d'algues seques i d'all fregit que duia per sobre eren imperceptibles. Semblava que portés patata, mantega, llet i crema de llet; no hi vaig trobar ni ceba, ni un toc cítric que de vegades tenen ni tampoc era una brandada oliosa. Tenia una textura ben fina, més fina que la d’un puré i tot, tal com és típic a París. M’hagués agradat més quantitat o servit en un bol amb menys diàmetre per poder-ne agafar una cullerada més plena, amb més volum en boca i més carnositat. Però també m’agrada que hi hagi tanta superfície gratinada.

Un plat molt bo, però amb una quantitat ínfima, a part que no deixa de ser simplement una brandada, que tradicionalment associem a un acompanyament o un aperitiu i a un restaurant més rústic, tradicional i senzill. També trobo, sincerament, que s’han de tenir molt ben posats per servir un plat així en un menú de 390€ i ni tan sols inventar-se algun relat justificant, per exemple, que a nivell conceptual s’han volgut qüestionar si no és més bo i important l’acompanyament que l’element principal de molts plats o explicar que volien posar en valor una salsa tan important com la brandada, una recepta típica de pescadors, de subsistència, de cuina pobra, etc. Una recepta, per cert, típica tant a la cuina catalana, com a la valenciana, l’occitana, la veneciana... Diria que es fa des del País Valencià fins a Ligúria, però també a Portugal; i tant als pobles de costa com a l’interior, on el bacallà sempre ha sigut un peix molt consumit per la seva bona conservació amb receptes precisament com la brandada.

Sóc molt de brandada de bacallà, tant en compro de feta a les poques bacallaneries i botigues de pesca salada que queden com en faig i, sigui d'on sigui, sempre dura poc. En una ocasió, també vaig provar de fer-ne amb bacallà fresc, però vaig preferir seguir la recepta tradicional amb bacallà salat, tant per la textura com per la intensitat del gust del peix i la salabror. Fins i tot, quan era adolescent, a casa havia fet una cosa semblant a aquest plat de Le Pré Catelan: boletes de brandada gratinades per tal que quedessin com una mena de crispells de bacallà sense la necessitat d’utilitzar farina.

D’entrada recordava poques brandades a restaurants d’alta cuina: la del Da Vittorio amb la polenta i poques més. Evidentment, penso en el cruixent de patata amb brandada de bacallà del 1994 d’El Celler de Can Roca i en els tricornis de bacallà de la Ruscalleda de principis dels 90, però en aquests dos casos, servien aquests plats quan encara no eren tan estrellats. Bé, i la capa de brandada que duia l'inoblidable “Mondrian gastronòmic” de la Carmen. 

Però, fent memòria, he anat recordant que en Jordi Vilà n’ofereix sovint en diferents plats com la brandada de bacallà amb mongeta verda i raifort o la brandada amb pèsols i plàncton (tot i que no vaig trobar-hi el plàncton). L’Albert Ventura també feia una brandada molt gustosa amb cebetes i en Miquel Aldana del Tres Macarrons feia un cruixent de brandada. L’Artur Martínez, a La Mesa del Buen Gusto feia un plat en el que fusionava un bunyol de bacallà i un bacallà a la llauna, servint un bunyol de bacallà a la llauna que feia amb una brandada de bacallà fumat, amb all i bacallà escalivat. Al Terra de Berga en Pere Venturós feia una brandada amb tomàquet dolç i confitura de llimona i a l’Hostal dels Ossos de la Garrotxa feien un milfulles amb brandada de bacallà i melmelada de carbassó boníssim. A Mallorca, havia menjat la ratjada amb borrida d’en Joan Marc i la tomàtiga rosada amb brandada de bacallà, olives, alvocat i vinagreta d’ametlla de Ca Na Toneta. També diria que el plat “Almendra/Caviar” d’en Pedro Sánchez porta brandada a la salsa blanca, aquella mena d’ajoblanco amb brandada i un parell d’ametlles crues. El mes d’agost passat vaig menjar la cocotxa de bacallà amb pilpil i bizkaina d’en Josean Alija al Nerua, que també portava brandada, un plat que em va recordar les delicioses “kokotxas de bacallà confitades, amb brandada i bizkaina” del Zuberoa. En Subijana fa la “flor de bacallà, brandada i remolatxes”. En Paco Roncero fa el “lemon pie de brandada de bacallà”. L’Iván Cerdeño en feia a La Carmen del Montesión, a Toledo mateix. 

A Itàlia també en vaig menjar una de molt bona de l’Enrico Croatti del Moebius Sperimentale de Milano que servia amb tòfona blanca o la del Pagaia de Senigallia, que no era gens salada, no portava all i devia portar força proporció de llet i se servia a sobre d’una galeta o torradeta amb herbes. I, fins i tot, la Fabrizia Meroi feia la xip d’arròs negre amb baccalá mantecato al Laite de Sappada.

Seguien les llargues estones entre plat i plat sense donar cap explicació. És més, ja no és que ens haguessin anivellat amb les altres taules, sinó que, en aquest moment de l’àpat, ja ens havien avançat dues taules. Hi ha coses del servei que no entendré mai. 

Le saumon. Fumé au bois (fusta) de cerisier, confit, wasabi.

Servit amb campana de plata, destapen el plat davant del comensal i fent cercles per escampar el fum i puguem sentir la flaire del fumat. 

És curiós, havia sentit més l’olor de fumat de la taula del costat que ara que tenia el plat a davant i el que feia uns minuts em semblava una olor massa intensa, ara em semblava suau, i no crec que fos perquè ja m’hi hagués habituat. 

Un trosset de salmó escocès Label Rouge, per tant, entenc que era d’aqüicultura, de bona qualitat i sostenible, però dubto molt que fos salvatge. Pel que tinc entès, el salmó escocès Label Rouge és el salmó de l’Atlàntic (Salmo salar) i els exemplars estan criats entre 2 i 3 anys, passant fins a 15 o 16 mesos en aigua dolça abans de ser traslladats al mar on hi passen entre 10 i 36 mesos, depenent de la mida del salmó en el moment de la captura. Sense saber de quina granja en concret provenia, la majoria d’aquests salmons vénen dels Highlands i de les illes Hébrides, a la costa oest. A Le Pré Catelan compren peces d’entre 4 i 6 kg.

Estava tallat en una circumferència d’uns 3 cm de diàmetre i era un salmó prèviament salat (en sal seca, no en salmorra), fumat per ells (en fred a 17ºC i amb fusta de cirerer) i posteriorment confitat.

Era molt fi, tant de gust (gens salat) com de textura (ferma però flonja, gens seca ni fibrosa i molt continguda de greix). Semblava un salmó cru i marinat. Em va semblar un salmó de bona qualitat, sense arribar a ser extraordinari. Les comparacions sempre són delicades, però traslladat a les tonyines, em va semblar com una tonyina Balfegó, que són molt correctes sense ser de les més excel·lents d’almadrava. Això sí, estava molt ben tractat a la cuina, tant pel tall com pel fumat, que era molt dolç i suau, sense emmascarar.

Al costat, hi serveixen una emulsió escumosa de wasabi provinent del Japó, molt suau, tan suau que es notava més el sèsam torrat que duia per sobre i tot; semblava ben bé que portés mantega i per això la potència del wasabi estès rebaixada. I així era, portava una base de sabayon, rovell d’ou, mantega i wasabi. Feta amb sifó. 

Un plat que no em va fer especial il·lusió. Possiblement, el plat més fluix del menú. A part de la dificultat tècnica que té fumar de manera equilibrada, em va semblar més un aperitiu que un plat principal o en un lloc tan avançat dins el recorregut del menú. 

Pel que fa a la recepta, trobo que és un plat digne d’estudi. A quin país situar-lo? A la cuina nòrdica per la tècnica del fumat? A la cuina escocesa per l’origen del salmó? A la cuina japonesa pel wasabi? Però si fos wasabi francès, passaria com a receptari francès? El fet que l’emulsió fos a base de sabayon i mantega far tornar el plat francès? Era un intent de fer una versió modernitzada del salmó à l’oseille d’en Troisgros? Pel fet de portar una escuma de sifó es pot dir que és un plat de cuina bulliniana? O simplement  era una versió d’un salmó que a ells els agrada menjar i punt?

Le caviar. Sorbet Champagne.

Tercer i últim plat amb caviar.

Un sorbet de Champagne Billecart-Salmon fet amb una sorbetera tradicional (res de Paco Jet) i, a sobre, una quenelle de caviar osciètre de Kaviari, el mateix que havien servit tant a la tartaleta de l’aperitiu com en el plat del bou de mar.

Servit amb una cullera petita de plata, de postres, la que ens havien servit quan havíem demanat una cullera pel capuccino de llamàntol i l’única que no estava gravada amb el nom del restaurant ni era de la col·lecció amb la que van servir tot l’àpat.

El caviar estava a molt bona temperatura i era molt agradable menjar-lo barrejat amb la part de dalt del sorbet, ja que la zona de la base del sorbet estava massa freda i, fins i tot, cristal·litzada perquè tocava la base de gel del bol. Un bol de plata, amb el nom del restaurant gravat al lateral. No sóc gens de sorbets ni coses excessivament congelades, però la textura del granissat era magnífica,  untuosa, no es notava concentració d’aigua ni cristalls, excepte una mica a la base, com he dit, pel contacte amb el gel del bol. Això sí, era més gran la quenelle de sorbet que la de caviar i preferiria invertir les proporcions per reduir la fredor.

He menjat caviar sobre tota mena d’aliments (diferents tipus de pans, blinis, torradetes i masses farinoses; carn i peix; ous ferrats, truites, ous poxats, ous remenats; croquetes, cremes i purés de densitats diverses; pastís de xocolata, etc.), però no recordava haver-ne menjat amb gelat, ja que el popsicle del Coda pràcticament no duia caviar. 

A nivell conceptual, no deixa de ser una combinació ben comuna, la de caviar amb Champagne, tot i que transportin el líquid al món dolç o salat, una idea molt bulliniana, encara que els gelats i sorbets a base d’alcohols siguin ben ancestrals.

Un plat versàtil a nivell gustatiu i a nivell conceptual, que també es podria servir tant d'entrant com per “netejar”, després del colomí, fent d’impàs entre la part salada i els formatges o les postres.

Le pigeonneau. Poché, dattes, semoule croustillante.

Servit amb campana de plata, destapen el plat davant del comensal.

Un pit d’un colomí jove de granja, concretament d’en Renard Rouge de Gourgé (al departament de Deux-Sèvres, a la regió de la Nova Aquitània, a uns 50 km a l’oest de Poitiers), tot i que també cria colomins a la Vendée (al País de la Loira).

El cuinen submergit en un fons de mel i dàtils. Per sobre, pell de citron vert ratllada molt fina i sèmola cruixent. A taula, serveixen un fons fet amb la carcassa del colomí a la base del plat. 

Servit més aviat fred. Feia olor de citron vert. Tenia una textura especialment tova i el gust inicial era massa de citron. Em va faltar la intensitat de sang del colomí i també trobo que podrien haver servit el pit amb alguna altra part del petit colomí o alguna elaboració amb el mateix animaló.

Com el plat de salmó o la vieira, propi d’una cuina de la que n’estic una mica cansada, tampoc crec que necessiti veure un burro volar, però sí que certs plats m’han acabat avorrint. Segueixo pensant que el que em fa més feliç del colomí són les dues mossegadetes de la farsa sobre una bona torradeta ben calenta, amb el tipus de pa adequat, tipus tramezzini, amb força molla, una mica cruixent però ben empapada.

A més, anava servit amb un ganivet 9.47 amb un mànec artístic que no em va agradar gens i que trobo massa modern per l’entorn i el conjunt harmoniós amb la resta de la coberteria Christofle.

Le fromage. Soufflé chaud vapeur, crème de Comté.

Servit per un únic cambrer, el luxe estava decaient.

Un soufflé calentó amb una textura increïble, més airejada i escumosa (amb albúmina) que la d’un soufflé tradicional i amb un gust molt suau. La intensitat estava a la inoblidablement deliciosa i addictiva salsa que tiren per sobre, una crema de Comté de 18 mesos. Els puntets eren tòfona negra de la Vaucluse ratllada. Tot i que no aportaven ni olor ni gust, sí que li donaven una mica de textura crocant. Magnífic! Un altre punt àlgid del menú i una manera ideal de substituir el servei de formatges amb aquells meravellosos carretons dels que mai puc gaudir plenament arribats a aquestes alçades de l'àpat.

Em va recordar clarament al soufflé de mozzarella de l’Enigma de finals del 2023, tot i que a Le Pré Catelan faci més de 10 anys que el serveixen i sigui un soufflé tradicional, cuit al forn al vapor, i no pas el sèrum lligat amb xantana, metil i gelatina que l’Albert Adrià passa pel sifó i cuina al microones.

LES PREPOSTRES

Sorbet d’alfàbrega, merenga i citron. 

Un sorbet d’alfàbrega (també, fet amb sorbetera tradicional) amb uns trossos de merenga seca, de pell de llimona i fulles d’anet.

Feia olor d’anet.

Unes pre-postres que ja fa anys que serveixen. Personalment, hagués preferit prescindir d’aquest servei i menjar més brandada o més d’alguna altra cosa.

El servei seguia sent lent entre plat i plat.

LES 2 POSTRES

La pomme. Compote, crème légère à la vanille, comme une tatin.

Una mena de tatin desconstruïda: poma compotada a la base i pâte feuilletée per sobre.

Feia olor de mantega, ben cruixent i poc dolç, no era una poma compotada molt acaramel·lada, sinó més aviat fresca.

Servit a part, en un bol, una bola de gelat de flor de llet i vainilla fet, com els altres sorbets, a la manera tradicional, amb sorbetera. Molt cremós, boníssim!

Feia estona que no teníem aigua i havia desaparegut tota la brigada de cambrers.

Le pollen. Sablé, glace au miel.

Al fons (no es veu a la foto però el bol acabava en forma de con, en punxa) hi havia un gelat de mel i uns trossos de galeta de mantega. La bola blanca que es veu era una mena de mousse de iogurt i poncem de Còrsega i, per sobre, tenia mel, pol·len i pètals de flor. Recomanen menjar-ho de baix a dalt, fent cullerades amb tots els ingredients.

Predominava l’olor de pol·len, era molt aromàtic i molt gustós. Bo, unes altres postres poc dolces, amb molta frescor de cítric.

ELS PETIS FOURS

En singular, el petit four de xocolata i avellana que ni tant sols van anunciar.

Formant part d’un grup de pastisseria com Lenôtre, sent MOFs i fent 17 anys que tenen 3 estrelles a París haurien de fer postres més tot, més bones, més cerimonioses, més festives, etc.

EL SERVEI

Hi treballen 50 persones per a atendre a 40 clients.

L’equip, amb un ventall d’edats ben ampli, des de joves d’uns 20 anys fins a veterans que fa dècades que treballen a la casa, està farcit de premis internacionals de prestigi, ja sigui a la cuina o a la sala, com el ja jubilat Jean-Jacques Chauveau (1959), qui va treballar a Le Pré durant 39 anys, des del 1980, una persona que entenia el servei a tots els nivells (a la família, a la feina, al país, als pobres, als joves i als clients) i qui ha transmès aquest ofici als seus dos fills, que treballen a Le Bristol i al meravellós Connaught de Londres. També porta una colla d’anys a la casa el seu successor, en Thierry Pruvôt, el director de sala que ens va atendre, que treballa a Le Pré des de fa 43 anys, des del 1982, quan tan sols tenia 18 anys; i el cambrer que ens va servir, en Nicolas Lepinay qui, tot i tenir certs gestos menys refinats, també forma part d’aquella generació de cambrers que afavoria el contacte íntim amb el client, ennoblint aquesta magnífica professió de servir, desplegant les seves habilitats humanes, fent tot el possible per la felicitat del client i tractant un afer tan delicat com l’acolliment als comensals. Cordialitat, respecte i una amabilitat amistosa. No deixa de ser curiós que part de l’equip de sala porti més anys a la cuina que el propi Frédéric Anton.

Com a sommelier, en Boris Thuillier substitueix l’Olivier Poussier des que va marxar, tot i que qui ens va atendre va ser en Max Power (sí, sí, com l’alter ego d’en Homer Simpson) i la seva ajudant, la Viktorija Zemaityte de Lituània. En fi, que fa goig veure una brigada tan ben formada i tan variada d’edats que, tot i compartir molts punts en comú vers la manera de servir, cada un mostrava el seu tarannà.

El servei és clàssic i luxós, d’escola franco-suïssa. Dos cambrers joves porten els plats amb safata de plata i dos altres cambrers, de rang més elevat, agafen els plats i ens els serveixen. Quatre cambrers per a servir a dues persones.

En cap moment fan un servei des de guéridon, sinó que tots els plats surten emplatats de cuina i, simplement, afegeixen alguna salsa davant del comensal. Això sí, molts plats arriben amb campana, que destapen a l’uníson, mirant-se i destapant ben sincronitzats.

No donen recordatori i crec que és un complement obligatori en restaurants d’aquest nivell.

Després d’haver-me confirmat, des del començament de l’àpat, que en Frédéric Anton era al restaurant i que el podríem saludar i anar a la cuina al final de l’àpat, quan va arribar l’hora de la veritat, el maître em va dir que era impossible contactar amb el xef perquè estava a l’altra punta del restaurant i que, per raons d’higiene, també era impossible visitar la cuina, que per això no la tenen a la vista, que és un espai exclusiu pels cuiners. El que em va oferir va ser que els donés la meva adreça per enviar-me el menú signat pel xef, cosa que jo no havia demanat. No semblava que fos cap broma. Tan és així, que només vaig poder fer que acceptar la situació i mostrar-me d’allò més comprensiva i agraïda per l’oferiment d’enviar-me la carta a casa, que en certa manera ho trobo tot un detall. Un detall que no deixa de ser com el que ofereixen a en Pierre Gagnaire, deu ser el modus operandi dels 3 estrelles de París. A Espanya hi ha restaurants on et deixen un cartró a mida real del cuiner perquè t’hi puguis fer la foto, com si del museu de cera es tractés; i a París, t’envien el llibre del cuiner signat a casa. Total, que ja estàvem a punt d’aixecar-nos per marxar quan el maître va venir a corre cuita per dir-me, pràcticament d’amagat i xiuxiuejant-me a l’orella, que ara era el moment per a veure el xef i la cuina. Quina sorpresa quan a qui em vaig trobar va ser el cap de cuina i no el cuiner titular!

EN MEHDI SGARD, el chef de cuisine

Nascut a París el 1991, va començar a treballar amb en Frédéric Anton el 2012, ja fa 13 anys, primer com a demi-chef de partida, després com a cap de partida, com a segon de cuina i, finalment, com a chef de cuisine des del setembre del 2019. Va estudiar 4 anys a Ecofih École Hôtelière Grand Paris, va fer pràctiques a l’InterContinental Paris Le Grand i havia treballat al restaurant Espadon de l’Hotel Ritz amb en Michel Roth (MOF 1991) des del 2011, quan acabaven de guanyar la segona estrella, fins que va tancar el juliol del 2012 per fer una reforma integral, que va ser quan va començar a Le Pré. Un jove que es va mostrar molt amable, atent, servicial i defensor de la seva feina.

Tant a en Mehdi com a en Frédéric, se’ls veu cuiners treballadors, segurs i convençuts de la seva feina i cuiners que no reneguen pas ni dels mitjans ni dels premis, sinó que llueixen amb orgull tota mena de plaques, insígnies i distincions. I és que, tal com he explicat a l’inici, ja els exhibeixen des de l’entrada del restaurant, amb tot el seguit de banderes hissades i les plaques a la paret de la façana o com el títol de Meilleurs Ouvriers de France atorgat a en Frédéric Anton que llueix ben emmarcat al rebedor del restaurant, un títol que personalment sempre he respectat i valorat amb admiració.

A més, també em van semblar cuiners que volten, usuaris i clients de restaurants, coneixent perfectament el panorama de Barcelona, amb referents i preferències com el Disfrutar, l'Enigma i el Tickets, però també com l'Ultramarinos, el Suculent o el Teatro. Sembla que els agrada i observen amb atenció el que fem a Catalunya, o almenys a Barcelona. Quan viatjo, em satisfà enormement veure que s'aprecia la cuina catalana a l'estranger i que grans cuiners de països amb una trajectòria gastronòmica tant potent com França i Itàlia s'interessen pel que fem al nostre país. I el més important, valor molt la sinceritat i naturalitat amb la que ho van dir; cosa que, potser fa 20 anys, tant a un país com a l'altre, no reconeixien tant obertament.

LA CUINA - L’ESPAI

No és especialment gran ni especialment moderna ni luxosa, sembla ben pràctica i funcional, una cuina on s’hi cuina.

LA CUINA - L’ESTIL

Expressat través d’un menú de 12 plats (17 elaboracions), una llargada i amplada de les que més gaudeixo, suficientment llarg per poder provar vàries coses, però suficientment ample per a poder-les realment degustar. I amb una ESTRUCTURA ben clàssica: amuse-bouche, uns quants plats que pràcticament veig tots com entrants, peix, carn, formatge, un gelat de pre-postres, postres i petits fours. Tot i així, em costa entendre l'ordre dels plats dins la part central de l'àpat, veient més subtilesa al cranc, l'escamarlà, la brandada i el sorbet amb caviar que a la bullabessa, que serveixen en segon lloc; i veient el plat principal de peix (que entenc que seria el salmó) com un perfectament entrant, de la mateixa mida o fins i tot més petit que la vieira.

Un menú amb molt poca presència de vegetals, predomini de productes del mar, una única carn i sense cap plat d’arròs ni pasta (excepte la capa de ravioli de l’escamarlà). Un menú lleuger i sense estar farcit de masses farinoses.

No serveixen ni ofereixen la possibilitat de fer formatges. No és que els trobi mai a faltar enmig dels àpats, però trobo que tenint un afinador com en Bernard Antony a la seva terra natal, a Alsàcia, i tractant-se d’un restaurant d’aquestes característiques, podrien tenir almenys una petita selecció.

També trobo que per a ser un 3 estrelles i, a més, de París, 3 aperitius i 1 únic petit four és poc. Suposo que estem molt ben acostumats amb El Celler de Can Roca, per exemple, amb aquella traca d’aperitius d’altíssim nivell.

També trobo que, sent del grup Lenôtre, suposats mestres en l’art de la pastisseria francesa, i amb un equip farcit de MOFs i millors pastissers del món, podrien portar més varietats de pans, de masses diverses durant l’àpat i de petits fours i que tant el servei d’uns com dels altres hauria de ser més cerimoniós i fastuós, més a l’estil Da Vittorio o amb més varietat de pastissos com a les Fermes de Marie de Megève, com a la Maison Carrier de Chamonix o, fins i tot, almenys com el carretó de pastissos d’El Motel de Figueres (Catalunya). 1 únic, diminut, corrent i trist petit four que ni tan sols anuncien és de les maneres menys luxosament palauenques amb les que mai m’hagués imaginat que serien capaços d’acabar un àpat.

Pel que fa als INGREDIENTS, tot van ser productes coneguts, sense oferir ingredients exòtics ni varietats i espècies recuperades o desconegudes. Sembla ben bé que no surtin del "sota, caballo y rey" de la vieira, el llamàntol, el caviar, el salmó, el foie gras i el colomí. Treballen amb diferents orígens: principalment de França (Normandia, Bretanya, Occitània, Loire… de l’Atlàntic i del Mediterrani), però també d’Escòcia o el Japó. En moltes ocasions, utilitzen ingredients cars com el llamàntol del capuccino, la vieira o el caviar; però també hi va haver ingredients de preu mig com el bou de mar (a 30€/kg?) o el salmó; i ingredients barats com el colomí, la mantega, la farina, etc. També, com a pràcticament totes les cuines, utilitzen xantana, agar-agar, albúmina, gelatines, etc.

Pel que fa a les TÈCNIQUES utilitzades, són molt tradicionals, sense aparells tipo Ocoo, ni Paco Jet, ni Rotovaps, ni tan sols coccions al buit. El més modern deu ser un sifó. Escalden, bullen, cuinen a la planxa, al forn, confiten, fumen…

Pel que fa al RECEPTARI, tenen molta base de la cuisine classique, però amb una visió de la Nouvelle cuisine. Es podria dir que fan cuina francesa, englobant-les totes, i que és actual i moderna, però no avantguardista. Evidentment, és d'estil fine dining, però sense exabruptes ni artificis.

En Frédéric Anton mostra un estil fi i refinat sense ser subtil i insípid, sinó amb potència de gust.

De la mateixa manera que la vaixella i la coberteria són peces d’artesania extraordinàries, en algunes elaboracions com les royal, les veloutés o els fons es nota un domini tècnic i un equilibri gustatiu excepcionals. Cada vegada abunda més la saturació de gustos, el glutamat, la salabror, el greix, l’excés de sucre i l’emmascarament dels productes, i trobar una cuina tan intensa i, a la vegada, neta, refinada i equilibrada gustativament, és un plaer.

Estèticament, també és ben minimalista i, a més, els acompanyaments acostumen a estar integrats i no servits a part, tret del gelat de la tatin desconstruïda. Una mena de Robuchon actualitzat, més essencialista i amb menys floritures.

No és una cuina complexa, en el sentit que no hi ha una gran quantitat d’ingredients a cada elaboració ni a cada plat, tal com hi ha a un Diverxo o a un Celler de Can Roca.

Pel que fa a la qualitat dels productes, em va sorprendre una mica que nos fos excel·lent (o, si més no, no va brillar), tret de coses puntuals com la bullabessa, que per a fer aquell fumet es requereix una bona matèria. Em refereixo al colomí, per exemple, que segur que és d’un productor que treballa excel·lentment, però no era ni Miéral ni Label Rouge ni lluïa cap medalla ni cap etiqueta, cosa que sembla que valorin molt a un perfil de restaurant com Le Pré. També em refereixo al salmó, que per molt Label Rouge que fos, no deixa de ser d’aqüicultura. O la tòfona negra, que per poca que en ratllessin, no va desprendre cap aromàtica. 

D’entrada, ja no sembla que el producte estigui al centre d’atenció del restaurant o, si més no, no ho comuniquen. Quan serveixen els plats, els anuncien de manera breu, sense mencionar ni l’origen ni la qualitat, ni tampoc cap tècnica d’elaboració ni receptari. En aquest sentit, el relat és totalment absent i, com sempre, m’agrada que n’hi hagi, que hi hagi aquesta transmissió de coneixement i de la cultura culinària, de comunicació entre el productor, la cuina i el client. Sóc detractora d’algunes de les maneres amb les que es duu a terme i es transmet aquest relat, però sóc una fidel defensora del relat. Al final, no deixa de ser, també, un entreteniment més del que suposa un restaurant que, avui en dia, amb les necessitats bàsiques més que cobertes, és això, pur oci, entreteniment i enriquiment cultural.

De vegades, penso que aquest tipus de restaurants no especialitzats, on toquen totes les tecles, tant pel que fa a la varietat de productes com pel que fa a les tècniques, no acostumen a servir-hi l’excel·lència; i que, per a trobar aquest punt, s’ha d’anar a restaurants temàtics, on una mena de mestre artesà porta mitja vida professional practicant al voltant d’un producte i una tècnica. Però tampoc crec que sigui del tot així, bé que en Verjus, en Guérard o a Crissier hi ha excel·lència i també són restaurants on ho toquen tot.

En el cas de Le Pré Catelan, per exemple, mencionen tots els productes en genèric. Com si diguessin simplement “Bourgogne”, sense especificar ni el poble, ni la vinya, ni l’anyada, ni el productor ni com treballa o com si diguessin simplement “un Pinot Noir”, sense dir res més, ni d’on és, ni quin perfil d’enòleg l’elabora, ni de quin terreny i clima prové. Sincerament, no ho entenc i no m’agrada. Entenc el coneixement de la traçabilitat de les matèries primeres com una cosa imprescindible i necessària i que tristament s’està tornant un luxe de conèixer. Només cal trepitjar mercats i supermercats per decebre's profundament del desconeixement que hi ha tant per part dels venedors com per part dels compradors i com a les etiquetes dels productes.

En algun moment, com en el plat de salmó i el de colomí, va ser un menú faltat d’emoció, potser també ajudat pel lent servei. Sens dubte, els plats que més em van agradar van ser el capuccino de llamàntol, el tàrtar de vieira, la bullabessa, el cranc, el llagostí i el soufflé de formatge, precisament els plats més robuchonians. Amb això estic dient que en Frédéric Anton no demostra una cuina pròpia i diferenciable? No ben bé.

Pel que fa a una TIPICITAT pròpia… Moltes vegades, els cuiners passen per cuines i llueixen grans noms als seus currículums, fan pràctiques arreu i, en principi, aprenen i s’empapen dels cuiners reputats i consagrats. Està ple de cuiners que han estat a El Bulli, a El Celler de Can Roca, al Noma, al Disfrutar o al Mugaritz. Però el que no és tan habitual de trobar són cuiners amb un estil clarament continuador d’alguna d’aquestes cuines dels restaurants pels que s’han format i, a la vegada, demostrin el seu caràcter propi, aquesta barreja i aquest punt que tan gaudeixo.

M’agrada molt trobar caràcter propi, tipicitat, pensament, raonament i estil propi als cuiners, és de les coses que més valoro d’una cuina, sigui del tipus que sigui i per molt que els falti tècnica o no serveixin el producte més excepcional. Però també gaudeixo dels cuiners que, a la vegada que tenen aquesta característica manera de fer tan personal, també se’ls nota la marca del seu mestre. En el cas d’en Frédéric Anton, m’agrada notar-li l’estil clarament robuchonià i és que, per a mi, és un clar deixeble d’en Robuchon, tot i que, parlant-ho amb en Mehdi i en Frédéric, neguin aquest deix robuchonià.

Intento fer repàs de cuiners que hagin passat per la cuina de l’Anton per veure si algun d’aquests ja ha obert el seu propi restaurant i se li percep el pas per Le Pré, però diria que encara són massa joves tots plegats per a tenir clars deixebles.

Marxo del restaurant, però abans de sortir del Bois de Boulogne i anar a la cocteleria del Georges V i del Plaza Athénée, passo a veure la Fondation Louis Vuitton, obra d’en Franck Gehry, situada a 5 minuts de Le Pré Catelan. 

Un final de crònica un pèl fred per a transmetre la sensació final a la sortida del restaurant. I és que alguna cosa intangible em va fer sortir d'allà sense les mateixes sensacions de grandesa i satisfacció que m'han transmès cases com les d'en Pacaud, en Guérard, en Troisgros o a Crissier.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[charadriusnivosus]

The guide began awarding Michelin Star ratings in 1926. The restaurants, all of which were in France, were awarded a single star if they were deemed a “fine dining establishment.” In 1931, the rating system expanded to the three-star rating that continues today.

Unlike most star rating systems, one star is not considered a demerit. Any number of Michelin Stars granted to a restaurant signals a huge honor and a rare accomplishment.

MICHELIN GUIDE STAR RATING DESCRIPTIONS

One star: A very good restaurant in its category.

Two stars: Excellent cooking, worth a detour.

Three stars: Exceptional cuisine, worth a special journey.

The guide took a hiatus during World War II, and only resumed in late 1939 because it contained maps that were useful to the Allied Forces. However, the Michelin Star rating was reduced to a two-star system during this time because of food shortages. Understandably, quality suffered at restaurants throughout Europe, so the yardstick was adjusted accordingly.

In 1955, Michelin came up with a rating system that acknowledged restaurants serving high-quality fare at moderate prices, called the Bib Gourmand. This system highlights dining opportunities that are more reflective of economic standards. Because the ratings are customized by region and country based on the cost of living, the Bib Gourmand gives diners a chance to eat well without breaking the bank.

The Michelin Guide in the 21st Century

The Michelin Star rating didn’t take hold in the United States until 2005, and it began by concentrating solely on fine dining in New York City. Today, the Michelin Guide reviews restaurants in select U.S. cities, including Chicago, New York City, Los Angeles, Las Vegas, and San Francisco. If one of your goals as an aspiring chef is to work at a Michelin Star restaurant, you may want to focus on these cities after graduation. Choosing to attend culinary school in Chicago, culinary school in New York, or another major city can offer you a front-row seat to the most innovative dining experiences.

The Michelin guide now covers 37 countries across Europe, Asia, North America, and South America. There’s also a related ranking — the Michelin Green Star — which is awarded to the best, most sustainable restaurants around the world.

TOP FIVE COUNTRIES WITH THE MOST MICHELIN STAR RESTAURANTS (2023)

France: 625

Japan: 414

Italy: 380

Germany: 328

Spain: 248

How Does a Restaurant Get a Michelin Star?

To determine who receives the annual award, the Michelin Guide team will first select a number of restaurants in specific locations to be inspected by anonymous reviewers, called inspectors. The inspectors visit multiple times in different seasons and at different times, i.e. making sure to eat lunch and dinner and to visit on weekends and during the week.

Inspectors write a comprehensive report about the total culinary experience, including the quality and presentation of the dishes, among other rating criteria outlined below. The group of Michelin inspectors will then meet to analyze the reports and discuss in-depth which restaurants are worthy of a Michelin Star (or two or three).

[lepetitlugourmand]

YOSE Bar & Cocina - Nice

YOSE Bar & Cocina, situé au coeur du gourmet quartier du Port de Nice, est une délicieuse et pimpante enclave sud-américaine qui fait vibrer les papilles. Thomas Porcu et Benjamin Rollin ont travaillé dans de belles maisons et aux Etats-Unis, et vous reçoivent avec professionnalisme et justesse. C’est une cuisine péruvienne, claquante de fraîcheur des ceviches, ravivée de leche de tigre, de maïs…

[vijukumar]

Global Tire Market Share & Trends Analysis

The tire market is a critical component of the automotive industry, serving as the interface between vehicles and the road. With the increasing demand for vehicles globally, the tire market is poised for significant growth. This blog will explore the market size, share, growth trends, key players, challenges, and future outlook of the tire market.

Tire Market Size, Share, and Growth

The global tire market was valued at approximately $164.9 billion in 2023 and is projected to reach $256.8 billion by 2032, exhibiting a compound annual growth rate (CAGR) of 4.9% from 2024 to 2032. The automotive tire market specifically is expected to grow from $130.5 billion in 2022 to $211.6 billion by 2032, reflecting a CAGR of 5% during the same period. This growth is driven by several factors, including the rising production and sales of vehicles, particularly in the electric vehicle (EV) segment, and the increasing average age of vehicles on the road.

Market Segmentation

The tire market can be segmented based on several criteria:

By Type: Passenger car tires, light truck tires, and commercial vehicle tires.

By Season: Summer, winter, and all-season tires.

By Distribution Channel: Original Equipment Manufacturers (OEM) and aftermarket sales.

The Asia-Pacific region dominates the market, accounting for approximately 41% of the total revenue in 2022, and is expected to continue its growth trajectory, reaching $85.91 billion by 2032.

Market Trends

Several trends are shaping the tire market:

Technological Advancements: The integration of smart technologies in tires, such as sensors for monitoring tire pressure and temperature, is gaining traction. These innovations enhance safety and performance, appealing to consumers' increasing demand for advanced features.

Sustainability Initiatives: Major tire manufacturers are investing in sustainable practices, including the development of eco-friendly materials and processes. For example, Michelin aims to make its tires 100% sustainable by 2050, which reflects a broader industry trend towards environmental responsibility.

Growth of Electric Vehicles: The rise of electric vehicles is significantly impacting tire demand. Tires designed for EVs require specific characteristics, such as lower rolling resistance and enhanced durability, to accommodate the different driving dynamics of electric vehicles.

Retreading and Recycling: The demand for retreaded tires is increasing, particularly in the commercial sector, as it offers a cost-effective solution for fleet operators. Retreading extends the life of tires and reduces waste, aligning with sustainability goals.

Key Market Players

The tire market is characterized by the presence of several key players, which include:

Bridgestone Corporation (Japan)

Continental AG (Germany)

Goodyear Tire & Rubber Company (US)

Michelin (France)

Pirelli & C.S.P.A (Italy)

These companies collectively hold a substantial share of the market, with the top four accounting for nearly 50% of the global revenue. The competitive landscape is intense, with companies focusing on innovation, quality, and sustainability to differentiate themselves from regional players, particularly those from China, which offer lower-priced alternatives.

Market Challenges

Despite the positive growth outlook, the tire market faces several challenges:

Volatile Raw Material Prices: Fluctuations in the prices of raw materials, such as rubber and synthetic compounds, can significantly impact production costs and profit margins.

Regulatory Compliance: Stringent regulations regarding environmental standards and safety can pose challenges for manufacturers, requiring continuous investment in compliance measures.

Intense Competition: The presence of numerous regional players, particularly in Asia, creates a highly competitive environment, often leading to price wars that can erode profit margins for established brands.

Supply Chain Disruptions: Global supply chain issues, exacerbated by events like the COVID-19 pandemic, have affected the availability of raw materials and components, leading to production delays and increased costs.

Conclusion The tire market is on a robust growth trajectory, driven by increasing vehicle production, technological advancements, and a shift towards sustainable practices. With major players investing heavily in innovation and sustainability, the market is poised for significant transformation in the coming years. However, challenges such as raw material volatility, regulatory pressures, and intense competition must be navigated carefully to sustain this growth. As the industry evolves, stakeholders must remain agile, adapting to changing consumer preferences and market dynamics to capitalize on emerging opportunities.

[healthcaremarketanalysis]

Global Single-Use Assemblies Market worth $5.2 billion by 2028

Single Use Assemblies Market in terms of revenue was estimated to be worth $2.5 billion in 2023 and is poised to reach $5.2 billion by 2028, growing at a CAGR of 15.6% from 2023 to 2028 according to a new report by MarketsandMarkets™. The global single-use assemblies market is growing owing to factors such as rising adoption of single-use assemblies among startups and SMEs, development and launch of technologically advanced single-use products that offer streamlined workflows, portability, and rapid implementation, and increasing demand for single-use assemblies for R&D and biologics manufacturing. The market growth could be hampered by regulatory concerns and significant concerns regarding extractables and leachables arising from the components of single-use assemblies in bioproduction.

Download an Illustrative overview:

Single Use Assemblies Market Dynamics:

Drivers:

Increasing adoption of single-use assemblies among startups and SMEs

Rapid implementation and low risk of cross-contamination

Growing biologics and biosimilars market

Cost savings with single-use assemblies

Technological advancements

Restraints:

Regulatory concerns

Issues related to leachables and extractables

Leakage and integrity issues

Opportunities:

Emerging markets

Rising focus on increasing bioprocessing capacities among biopharmaceutical companies

Challenge:

Standardization of single-use assemblies

Disposal of waste

Demand and supply gap

Key Market Players of Antibody Drug Conjugates Industry:

Key players in the single-use assemblies market include Thermo Fisher Scientific Inc. (US), Sartorius AG (Germany), Danaher (US), Merck KGaA (Germany), PARKER HANNIFIN CORP (US), Saint-Gobain (France), Repligen Corporation (US), Corning Incorporated (US), Entegris (US), Meissner Filtration Products, Inc. (US),  NewAge Industries (US), Antylia Scientific (US), Lonza (Switzerland), Romynox (Netherlands), SaniSure (US), Keofitt A/S (Denmark), Intellitech, Inc. (US), Dover Corporation (US), Foxx Life Sciences (US), TSE Industries, Inc. (US), Fujimori Kogyo Co., Ltd. (Japan), Michelin (France), Cellexus (Scotland), and Fluid Flow Products, Inc. (US).

The North American region catered for the largest share of the single-use assemblies market in 2022.

The single-use assemblies market is segmented into North America, Europe, the Asia Pacific (APAC), Latin America (LATAM), and the Middle East and Africa (MEA). North America regional market held a substantial share of the single-use assemblies market owing to the strong presence of the pharmaceutical industry, increased research and development (R&D) spending, the expansion of biosimilars markets, the rising number of drug development projects, and stringent regulations for the pharmaceutical industry.

Recent Developments:

In February 2022, Sartorius Stedim Biotech (France) acquired the chromatography division of Novasep (France). The portfolio acquired comprises chromatography systems primarily suited for smaller biomolecules.

In August 2022, Thermo Fisher Scientific opened a new single-use technology site in Tennessee, which has 400,000 square feet of floor space. It became the company's largest SUT site in its growing network.

Single Use Assemblies Market Advantages:

Flexibility and Scalability: Single-use assemblies are highly adaptable, allowing for rapid changes in production processes and easy scalability from small-scale research and development to large-scale manufacturing. This flexibility reduces downtime and enables efficient production adjustments.

Cost-Efficiency: Traditional stainless steel equipment requires significant capital investment, maintenance, and cleaning validation. Single-use assemblies eliminate these costs by avoiding the need for cleaning, sterilization, and long-term maintenance, making them a cost-effective choice, especially for smaller batch production.

Reduced Cross-Contamination Risk: Disposable components minimize the risk of cross-contamination between batches, ensuring product purity and quality. This is crucial in industries like biopharmaceuticals, where maintaining product integrity is paramount.

Time Savings: Single-use assemblies streamline production processes by eliminating time-consuming cleaning and sterilization steps. This results in faster batch turnover and shorter production lead times.

Improved Product Safety: Single-use assemblies reduce the risk of contamination by eliminating the need for manual cleaning and sterilization processes, ensuring a higher level of product safety and consistency.

Environmental Benefits: Some single-use assemblies are designed with sustainability in mind, featuring recyclable or biodegradable materials. This aligns with growing environmental concerns and corporate sustainability goals.

Compliance and Validation: Single-use assemblies simplify regulatory compliance and validation processes because they offer consistent and traceable components. This simplifies documentation and ensures compliance with industry standards.

Lower Capital Investment: Industries can avoid large capital investments in stainless steel equipment and facilities by adopting single-use technology, making it more accessible for startups and smaller companies.

Space Savings: Single-use assemblies require less physical space compared to traditional stainless steel equipment, allowing for more efficient use of manufacturing facilities.

Innovation and Customization: Manufacturers continually innovate and customize single-use assemblies to meet specific process requirements, offering a wide range of options tailored to different applications.

Overall, the single-use assemblies market's advantages make it an attractive option for industries seeking efficient, cost-effective, and flexible solutions while meeting rigorous quality and safety standards.

Related Links:

[sjsuraj]

Driving Efficiency: Innovating Fleet Management Solutions in the Digital Age

The global Fleet Management Market size was valued at USD 28.57 billion in 2023 and is projected to reach USD 80.67 billion by 2031, growing at a CAGR of 14.08% from 2024 to 2031.

This comprehensive research study on the global Fleet Management market offers detailed analyses of market trends, prominent drivers, and future growth prospects, providing readers with an extensive understanding of the market environment necessary for informed business decisions. Covering various aspects such as estimated market sizing, strategies employed by leading companies, restraining factors, and challenges faced by market participants, the report equips stakeholders with actionable insights.

Get a New Look of Sample PDF: https://www.kingsresearch.com/request-sample/fleet-management-market-707

Market Forecast and Trends

Precise market forecasts and identification of emerging trends enable stakeholders to anticipate the industry’s future trajectory and develop strategic tactics accordingly, providing a competitive edge in a dynamic business landscape.

Regional and Segment Analysis

The study facilitates industry participants in identifying high-growth regions and profitable market segments through region-specific and segment-by-segment analysis. This information aids in devising effective marketing strategies and product lineups tailored to the preferences and needs of diverse target audiences across major regions including North America, Europe, Asia Pacific, Latin America, and the Middle East & Africa.

Investment and Expansion Opportunities

The research report unveils prospective areas for investment and business growth in the global Fleet Management market, enabling strategic decision-making for readers seeking to expand into new markets or introduce new products.

Competitive Analysis

In-depth competitive analysis profiles major market competitors and evaluates their strategies, weaknesses, and market shares. Insights into top business strategies employed by key players such as partnerships, alliances, mergers, acquisitions, product innovations, and development empower industry participants to benchmark their businesses against rivals and devise winning strategies for market differentiation.

The major players in the Fleet Management Market are:

Samsara Inc.

Freeway Fleet Systems

Teletrac Navman US Ltd

Bridgestone Mobility Solutions B.V.

MICHELIN Connected Fleet

VERIZON

Geotab Inc.

Omnitracs

Trimble

ZF Friedrichshafen AG

Reasons to Purchase This Report:

Futureproof Decisions: Gain precise market forecasts and identify emerging trends to confidently navigate the future of the Fleet Management market.

Competitive Advantage: Outperform rivals with a comprehensive competitive analysis, revealing their strategies and market share.

Growth Catalysts Exposed: Uncover the key factors driving market expansion and leverage them to propel your business forward.

Profitable Opportunities: Pinpoint high-growth regions and lucrative market segments through in-depth regional and segment analysis.

Investment Guidance: Strategically plan investments and expansions in the global Fleet Management market with insights on potential growth areas.

Informed Decisions: Utilize precise market forecasts and in-depth analysis to make data-driven business decisions.

Market Expertise: Deepen your understanding of market trends and growth drivers for a comprehensive market landscape overview.

Actionable Insights: Gain practical takeaways from the report's competitive analysis, market sizing, and future projections.

The global Fleet Management Market is Segmented as:

By Industry

Logistics & Transportation

Retail

Construction

Oil, Gas & Mining

Government

Others

By Fleet Type

Commercial Fleets

Passenger Fleets

By Component

Solution

Service

By Region

North America

U.S.

Canada

Mexico

Europe

France

U.K.

Spain

Germany

Italy

Russia

Rest of Europe

Asia-Pacific

China

Japan

India

South Korea

Rest of Asia-Pacific

Middle East & Africa

GCC

North Africa

South Africa

Rest of Middle East & Africa

Latin America

Brazil

Argentina

Rest of Latin America

[yourfrankiethings]

Le Rigmarole, Paris, 4/17/24

exterior – 10 Rue du Grand Prieuré, 75011 Paris, France Le Rigmarole was opened in 2018 by Jessica Yang and Robert Compagnon, received a Michelin star, then the couple decided to have 2 children and finally the pandemic occurred.  They gave up the starred option and began making quality pizzas.  In the fall of 2023 they decided to once again offer their tasting menu, now as a lunch option Wed.…

[www-thomasvino-ch]

Air France: un MOF remplace Paolo Basso

Paolo Basso nous l’avait dit l’an passé, au moment de sortir son propre cru: il allait, après dix ans, quitter le poste de sommelier d’Air France. La compagnie a choisi son successeur, un Bourguignon, Xavier Thuizat, chef sommelier au Crillon, à Paris, meilleur sommelier de France 2022, meilleur ouvrier de France (MOF) volée 2023 et meilleur sommelier du guide Michelin 2024. Quant au Tessinois,…