#pessigolles

[jujulsbp]

riures i pessigolles d la setmana passada<3

[lapastaasciutta]

Io stasera manifesto il pessigol

[helenawa-art]

What a beautiful word. Pessigolles

[eljoguetexquisit]

🌳Hola, soc el Parc Bosc🌳

Han passat tres mesos des de que vam començar a jugar juntes els dissabtes pel matí, des de que us vaig estendre el palmell de la meva ma per a que us ajuntéssiu amb mi.

En aquests tres mesos hem fet un paisatge junts. Arribava en Jordi amb el seu arbre metàl·lic i pujava pel meu cos fins trobar un braç fort del qual penjar cordes o banderoles que s'agilitaven per una lleu tramuntana. La Mavi obria taules com castanyes i les cobria amb paper com una aranya treballadora. Desplegàveu al meu damunt les peces de fusta dissenyades, amb gust exquisit, per la Sara i us asseieu a la meva panxa a jugar amb elles. Lau va fer una torre altíssima que va omplir de paraules petites, semblaven taronges, i jo li xiuxiuejava amb el vent: posa més pals que si bufo més fort cauran totes, i llavors Lau va posar més pals i jo vaig bufar més fort i la torre de peces precioses va caure.

Heu penjat també anells dels meus dits-branques i jo contenia les pessigolles i hem tret el cap per marcs perquè ens fes fotos en Pitu. Mariato i Mohamed han botat sobre pilotes enormes com saltamartins fugint d’un gat mentre jo feia que els reflexos dels miralls ballessin màgicament per la cara de la Lina o d’en Joan.

Quins bons menjars heu preparat : el pastís saborós d’en Manu, les magdalenes que l’Imma protegia amb la seva vida perquè arribessin intactes al banquet. El té de la Hasmina, les manetes de l’Adam agafant unes pastes, i les formigues de sota esperant les molles.

He gravat en la meva memòria tots els vostres poemes. Per exemple: “Moltes llums robades eren records”, “els surrealistes són silenciosos», “les bèsties tanquen les llums amb Pals”, “les pedres canten entre cargols, sense aire, exquisides”, “Mentre alguns somien, altres obren portes”.

He escoltat els riures daurats de la Loubna, la Sònia, l’Inva i la Yanaira. El secret a oïda que li va dir l’Oriol a la Pilar, prometo que no el desvetllaré.

Vàreu portar de nou als meus amics els micos, els porc senglars i els peixos i l’Helena i en Lucas, l’Alex i en Leo van jugar a amagar-los en les meves arrels i en les meves fulles.

He acariciat el cabell llarguíssim de la Judith i el menys llarguíssim de la seva gossa Inoa mentre assecaven sobre els meus braços les bosses amb els vostres noms, més exquisits que mai: Emma, Dolors, Samira, Ana, Júlia.

Us heu fet daurats, com les meves fulles en caure: Jennifer, Juana, Paula, Iván quines llampades les vostres joies, els vostres pentinats, les vostres ungles, els vostres vestits de luxe. Eric que elegant amb barret de copa. Matilda, la persona que millor somriu quan saluda i tots aplaudim. Aplaudim a la Matilda i ens aplaudim a totes.

Gràcies per fer paisatge juntes, aquí em teniu sempre per seguir jugant.

[lonelysmile]

PESSIGOL

PESSIGOL

PESSIGOL

[janniksnr]

una giornata senza pessigol è una giornata sprecata

[mirettismo]

avremmo potuto avere pessigol e locagol in due minuti 😭🤧

[buscandoelparaiso]

io peró un pessigol lo volevo ☹️

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[pensamentsisomnis]

“ IMPLACABLES “

Ni l’Atlético fa pessigolles al Barça, que supera al gran rival i ja toca el lideratge de la lliga havent jugat dos partits menys.

L'Esportiu de Catalunya - L'Esportiu

[tincfredalspeus]

l'amor quotidià

que arribis plena d'històries i m'expliquis emocionada. que ens acariciem els peus mentre parlem de tot. que ens confiem les pors i els dubtes. que ens acompanyem en la incertesa i en els neguits. que arribi cansada de la biblioteca i hi hagi la sopa calenta. que passegem la Ira i la Tona i que ens acompanyi el Nemo pel bosc. que ens acariciem les mans i les panxes. que ens encaixem en un sol cos i compartim el silenci mirant-nos els ulls. que plorem de felicitat. que et quedis adormida a sobre meu i et tapi suau perquè no agafis fred. que ens fem pessigolles als racons secrets. que ens cuidem molt i bé. que ens sobrin centímetres del llit. que ens llevem lentes i estimades. que ens diguem bon dia suau i somrients. que arribem tard a casa i ens trobem, per a compartir-nos i acompanyar-nos, també, en la quotidianitat. que ens siguem llar càlida.

[mntor]

No en parlàvem mai, de les nits, perquè les nits li feien vergonya. Com si volgués escapar-se’n i no pogués escapar-se’n. Per això li agradava tant, la Mia, perquè era un angelet que havia sortit del nostre fang. Però jo en vaig aprendre. Poc abans de quedar-me embarassada de la Mia vaig aprendre a perseguir les pessigolles. Vaig aprendre a col·locar-me de manera que el seu anar i venir em fregués allà on m’encenia. El meu cos és un bon cos. Un cos que aprèn de pressa. Un cos que s’acostuma de seguida i que en sap, de trobar camins. I en sabia, d’aprofitar les embranzides, de tancar els ulls i concentrar-se i atrapar el plaer així, com venia, petit i fluixet, com una mica d’aigua que s’escola per un foradet, i de batre’l i batre’l i fer-lo créixer, i ficar-lo dins del rec. I prou procurava jo de dur el plaer com un silenci. De serrar ben fort les dents quan m’esclatava dintre el pet de llop. D’afanyar-me a fer-lo créixer i fer-lo esclatar abans en Domènec no acabés. I si ja l’estimava abans, després del plaer, dins dels llençols, quan ell ja dormia, jo tota sola amb aquella escalfor entre les cames, amb aquell enterboliment de cap, amb aquell respirar tan tranquil, tan calent a la vora, encara l’estimava més. Que m’hi agafava com a un arbre, com una criatura s’agafa al pit d’una mare.

[lapastaasciutta]

Vogliamo il pessigol stasera @ inglesi FATE SEGNARE MIO FIGLIO

[fanalsterapies-blog]

CAT: A #iogaenfamilia 👨‍👩‍👧‍👦 compartim moments de connexió únics, de vegades amb postures de ioga, de vegades compartint una activitat, de vegades sols amb pessigolles, rialles i mirades de complicitat. És un regal serhi present i veure tant d'amor 😍 Avui a les 18h teniu l'oportunitat de viure aquest regal. CAST: A #yogaenfamilia compartimos momentos unicos de conexión, a veces con posturas de yoga, a veces compartiendo alguna actividad, a veces solo con cosquillas, risas y miradas de complicidad. És un regalo estar presente, ver y sentir tanto amor. 👨‍👩‍👧‍👦 #satnam 🙏 #yogacompartido #valoresdelyoga #yogaconlafamilia #yogafamiliar #comoniños #complicidad #risas #cosquillas #iogacompartit #iogaamblafamilia #iogafamiliar #comnens #complicitat #rialles #pessigolles #amor #igers #igersspain #igersbarcelona #igerssantandreu #igersyoga #santandreudepalomar #santandreu #activitatsdivertides #activitatsenfamilia #actividadesdivertidas #actividadesenfamilia (en Fanals Espai Terapies)

[ednaiarnau]

Lac Saint-Jean Mashteuiatsh i

Chutes de l'ours

L'endemà arriben dues coachsurfings més de Bretanya a casa el Benjamin. Ens anem a veure el llac més a munt i Mashteuiatsh, un poble d'ameríndis.

Al poble hi ha un petit centre d'acollida turística i ens expliquen alguns dels antics costums dels Inus, els indis americans que vivien i viuen encara al costat del llac.

Quan anaven a la caça feien ofrenes en un arbre per donar les gràcies a cada animal que ha sigut caçat.

Al centre d'acollida turística ens adverteixen que si volem veure un indi el tenim davant, que no són relíquies encallades en el temps.

La llegenda Inu explica que un gran castor vivia al llac i que amb la seva grossa cua va anar picant i així va fer el llac més gran.

El castor acaba marxant Saguenay avall fins que arriba a Tadoussac allà on hi ha les balenes. I diuen que es poden veure perquè el castor els hi fa pessigolles a la panxa i així les fa sortir de l'aigua.

La cascada de l'ós és una mica més enllà.

Per nosaltres és un riu immens que més avall es deixa caure per sobre les roques. Només falta l'ós pescant dins el riu.

Al vespre les bretonnes ens fan unes crepes ben bones i entre gintònics i rialles anem a dormir ben tard.

[lonelysmile]

mio papà ha urlato PESSIGOL