#cucurutxo | Explore Tumblr Posts and Blogs

iammiquelpam · 4 years

Text

Un dia a la Chiesa di Santa Chiara.

- Me’n vaig. Tinc coses a fer. - De debò? El què? - Va dir M. Havien estat passejant per la vora del campus (si es que aquell petit edifici central es podia anomenar com a tal) aprop de tres quarts d’hora, i en cap moment na Vale havia comentat res respecte de que havia d’anar-se’n. Per això quan ell la va interpelar va sonar entre sorprés i una mica directe. Després va pensar que pot ser havia estat una mica massa inquisitiu amb ella. Pot ser es va sentir agreujat en la seva masculinitat. Si és així, quina masculinitat més dèbil la de M. - No t’interessa on vaig - va contestar-li, un poc molesta. - Que pasa? És que no puc venir o que? - va demanar-li fent un poc de sorna, però també un poc molest. - Bé, si ho vols saber, vaig a missa - això li va dir Vale mentres s’aixecava del banc on eren asseguts, allunyant-se una mica de M., com per donar-li a entendre que no li havia fet gens de gràcia que li demanés així les coses. - A missa? Què dius ara? no sabia que anessis a missa. - Què vols que et digui? Doncs si que hi vaig. Desde petita. Pot ser sigui d’esquerres, però no som una salvatge - I aleshores va començar a caminar un parell de pases, quedant M. a la seva esquena.

A na Vale, totes aquelles preguntes tan directes, la van fer posar-se a la defensiva. No li agradava haver de donar explicacions a la gent. I creia que no tenia perque donar-lis a M., encara que tampoc li importava gaire, ja que, tot i que feia poc que es coneixien, sentia que d’alguna manera havien connectat. Ell sentia el mateix, i segurament, com que era una persona del sexe masculí, ho sentia amb més vigor si cap.

I havia moltes altres coses que a na Vale no li agradaven, apart d’haver de donar explicacions a la gent. Així, i de primeres, es podria dir que no li agradaven gens, per exemple, els comiats de soltera, ni el reggaeton, ni la democràcia directa, ni els partits d’esquerres, ni els idealistes, ni el coaching, ni els festivals de música, ni la carrera en solitari de John Lennon ni, per suposat, Imagine, ni el crossfit, ni el jäggermeister, ni l’accent argentí, ni els professors d’universitat, ni el gelat de maduixa, ni els llestos, ni la contracultura, ni els que es prenen molt seriosament a si mateixos, ni els emprenedors, ni tots aquells pares que li posen als seus fills noms modernets, ni, tampoc, la Moritz. Tot això, entre moltes d’altres, son coses que a la Vale la disgusten profundament.

- Vols venir? - Va dir-li ella mentre es capgirava. - No sé. A on sols anar a missa? - L’altre dia em vaig ficar a una esglèsia molt guay. Aprop del castell. - Ah si? - Si. Vols venir o què? No em facis perdre més el temps. - Na Vale es va posar seriosa perque va notar que ell es feia de pregar i, també, un poc l’ofés de que ella hagués anat a alguna banda sense dir-li res a ell. O això és el que va deduir d’una resposta tan taciturna. - Si si, clar que venc. - va contestar M. però amb un deix de com llevant-li importància a si venia o no. Com si tant li fos. Quan en realitat, ell sabia, i ella tambe, que si l’acompanyava a missa, era només per estar on ella estava.

Van sortir del pati interior de l’edifici principal de la universitat cap a la Piazza Tancredi, i van girar per Via Roberto Caracciolo direcció al Castello. En realitat va ser na Vale qui va prendre la decisió d’anar per aquest camí, M. només la seguia, tot tractant de anar a la mateixa velocitat a la que caminava ella.

- No et val l’esglèsia d’aquí devora? - Va dir-li M., com volguent fer-li la guitza i d’una forma un poc cínica. - No, vull passetjar un poc. Apart, allà aprop hi ha una gelateria que m’agrada molt - (a la Vale li agraden molt els gelats, especialment un de taronja que fan a una gelateria de Ciutadella, on ella solia estiuetjar amb els pares de petita i on, els darrers anys, hi ha tornat amb cualque novio que ha tengut. En tot cas, detesta el gelat de maduixa) - Em pots convidar al sortir, m´ho deus per fer-te tant de cas. - Ets molt llesta tu. - Si. I tu ets tonto.

M. deia que era ateu, encara que havia rebut una educació totalment catòlica: El van baptiar pel rite catòlic, va anar sempre a escoles catòliques, havia fet la 1ª comunió, va fer d’escolà a l’esglesia del poble i la seva padrina el feia anar a missa amb ella tots els dissabtes al capvespre. Pot ser per tot això, hi va haver un moment, quan anava a l’institut, que va començar a odiar tot allò, al punt que, fins i tot, es va arribar a considerar a si mateix com anticlerical, a la manera dels milicians de la II republica. O això es pensava ell. Segurament, tota aquella flipada, només era una forma un poc burguesa de rebel.lió. La realitat és que, aquell odi que durant els seus anys d’institut i els primers de universitat va tenir envers a la religió catòlica, naixien, únicament, del més absolut desconeixement. Ara, havia après a respectar-la, i, en certa forma, es deixava captivar per la seva bellesa. Pot ser no fos tan ateu com deia, en realitat.

Quan van arribar a l’esglèsia, la missa ja havia començat. Es van senyar, per respecte a la tradició, i es van seure, plegats, al darrer banc de tots. M. no entenia prácticament res del que deia el capellà. No obstant les semblances entre els idiomes, només portaven unes 3 setmanes a Itàlia, i el seu domini de la llengua era encara força precari. Tot i així, si que va encertar a captar un parell d’idees del sermò del capellà, que es podien resumir, basicament, en que, era de bons cristians ajudar a aquells que passaven per una mala situació econòmica. El tema venia al cas, ja que debia ser octubre de 2013, i la situació econòmica al sud de Itàlia no era especialment pròspera. Però, siguem francs, quan ho ha estat pròspera allà abaix? Pot ser que mai. Al igual durant el Regne de Sicilia.

Quan van sortir ja s’havia fet fosc, ja eren al voltant de les vuit del capvespre, i van anar tot d’una cap a la gelateria que li agradava tant a na Vale. Mentre anaven cap allà, M. rumiava sobre qui li havia xerrat d’aquella gelateria o com s’havia assabentat de la seva existència.

- Com vas trobar-la? - va demanar-li M. - El què? - La gelateria a la que em portes. - Ah. M’ho va dir el tio aquell de Málaga, en Dani. El que va parlar amb mí tot el temps el primer dia que vam sortir a ballar. Va dir-me que eren els millors gelats de Lecce.

A M. no li va fer molta gràcia aquesta confessió. Per això no va dir res més i es va callar. Com s’ha de fer en aquests casos, pensa.

Com deia, a Vale li agraden d’una manera disparatada els gelats. Però no es l’única cosa que li agrada a la Vale. De fet, ella te una llista molt gran de coses que li agraden, i les que ara li venen a la memòria, apart dels gelats, son: que la cullin de la mà quan passetja, la musica indie, les nits d’estiu, els McDonalds, les rutines, la gent que no parla massa (especialment de política), una peli que es diu “10 raons per odiar-te”, les lleis, que la ajudin a penjar la seva roba, els dissabtes dematí, la pulcritut i dinar de menu. Tot això, entre d’altres moltes coses, torna boja a na Vale.

Doncs bé, un cop acabada la cerimonia, van anar cap a la gelateria que coneixia ella i que estava a uns 5 minuts caminant. Mentres ho feien, M. contava coses de quan era petit. Van acabar parlant d’això perque ell va dir que, quan era petit, feia d’escolà. I arran d’això ella li va començar a demanar quines altres coses feia quan era més petit. Una cosa va dur a l’altre i Vale va riure molt quan M. li va contar que un cop, un del seu institut va intentar fugir de classe per la finestra i va caure a sobre de les escombreries. Li va dir que els seus amics de l’insti eran imbècils, i que quina sort que hagués sortit així de normal. A la gelateria, M. va demanar un gelat de xocolata i llimona per ell, i un de fiori di latte i taronja per ella, i va pagar els dos. Van seguir passetjant i parlant mentre pegaven llepades al gelat. La Vale es menjava el gelat llepant-lo pomposament, d’una forma que es podia calificar com aristocràtica, embolicava suaument amb la seva llengüa tota la bolla del gelat com si fós un regal de Nadal. M. la mirava mentre ho feia perque li semblava graciosa aquella grandilocuència fent una cosa tan banal. Ell, no obstant, i tractant que no li regalimes el gelat pel con, se’l menjava d’una forma molt més adusta i austera. Acadèmica i pragmática si es vol. No cal dir que els dos van demanar cucurutxos, ja que estaven totalment d’acord en que menjar-se un gelat dins d’una tarrina amb la cullereta era un pecat digne del darrer cercle de l’infern, on és Judes.

- Si feies d’escolà, no entenc per què t’has ficat amb mi per voler anar a l’esglèsia. - Li deia na Vale - Ets un poc idiota tu també. Ho saps, no? - Ostres tu, era petit jo quan feia d’escolà. La meva padrina prácticament m’obligaba. Jo que sé, feia molt temps que no hi anava. Però bé, si tu hi creus en Déu a mi ja em va bé. - No hi crec en Déu jo. Qui t’ha dit que hi cregui? - Que se jo? ningú. Ho he deduit. Doncs perquè hi vas a missa? - No sé, crec que m’agrada. Em fan sentir bé les esglèsies, estar-hi a dins. A la que em anat es diu la Chiesa di Santa Chiara, ho sabies? - Això ho va dir tractant de posar una mica d’accent italià, tot i que no li sortia gaire bé. Però no li sortia bé d’una manera graciosa, o a M. li ho semblava. - No, ni idea. - T’ha agradat? Es xula, no? - Eh, si, si que ho és - va dir M. sortint del pas. - Si no t’ho sembla ho pots dir, saps? Hi ha coses que et parlen i coses que no, no passa res. - A veure, és una esglèsia, a Itàlia pegues una puntada de peu i surten 20 esglèsies.

Van seguir caminant un poc més, però en silenci. Cosa que va incomodar un poc a Vale i va seguir parlant.

- Santa Chiara venia d’una família de nobles, i abans de nèixer, Déu li va dir a la seva mare que la seva llum il.luminaria el món sencer. Quan es va fer monja, el Papa de llavors li va dir que tenia dret a ser pobre si volia. - Com ho saps això? - Ho vaig llegir a un follet pels turistes que vaig trobar per aquí l’altre dia. - Quants de pics has vingut aquí? - No sé. Cuatre o cinc. - Tu tota sola? - Clar, amb qui vols que vengui? - Només demanava. Que se jo.

Es van acabar els gelats i, de manera tàcita, van estar d’acord en seguir passejant una estona més mentre parlaven. La veritat es que feia goig de caminar. El temps era fabulós encara a aquella època de l’any al Salento. No feia vent, la temperatura era ideal i semblava un d’aquells capvespres d’estiu que tan agraden a Vale, i més si es dissabte i hi ha verbena. De fet, aquell estiu M. i Vale es van trobar una d’aquelles nits d’estiu, encara que només es coneixien un poc de vista de la uni, però es van saludar:

- És el meu aniversari avui - va informar ella. - Si més tard et veig et convido a una copa.

Però no es van tornar a trobar. Només va tornar a veure, per sorpresa, a una amiga seva que, quan es van trobar, l’únic que li va dir va ser: “Hola, amigo de Vale”. I ell, com un idiota, es va quedar callat perque no s’esperava aquella trobada ni, tampoc, ser reconegut com amic d’ella.

El cas és que seguien passejant i la Vale portava el pes de la conversa, quan va collir-li a M. la mà mentres li deia:

- Vine, que anirem a fer un poc de història - tot mentre es posava al davant i l’estirava. M., obedient, no va oposar resistència. - On anem? - Refia’t de mi.

Van anar cap a un jardins que després va saber que eren els de Garibaldi, i que estaven allà al vora, i es van seure a un banc. Al banc de devora seien dos homes que jugaven a escacs. Com ara no estaven xerrant de res en particular, la Vale se’ls mirava. - Els escacs és un joc per gent que no te sang a les venes - va dir i això va fer riure a M. - Veus aquell tio d’allà? Crec que és de la Mafia. - Si home, de la Sacra Corona Unita. - Que ès això? - És la mafia d’aquí, sembla mentida que no ho sapigues tu que ets tan viva. - No puc saber-ho tot. - Doncs ja ho saps. I com saps que és de la mafia? - Ho sé perque la propietaria del meu pis és mafiosa, ho sabies? però de las de veritat. Te pisos per tot arreu i sempre m’aconsegueix coses a mi i a les del meu pis en plan colar-nos al banc o que la policia ens deixi passar per un lloc que tenien tancat. No sé, tot molt random. El cas és que aquell d’allà, l’altre dia es va possar a discutir amb ella a la oficina on anam a pagar-li la renda i va sortir enfadadíssim. Quan vam sortir el varem veure caminar i jo i na Chloe el varem seguir fins aquí. Sempre ve aquí. A aquesta hora. No se que fa, l’únic que se és que ve un altre tio, li dona alguna cosa i es piren tots dos. - Ets boja. Si és un mafiós t’ha vist segur si vens cada dia. - Avui el seguirem quan se’n vagi. - Ni de conya. Es més, no vull que venguis més aquí. Vols que et matin o què? - Ets un cagat i no t’he de donar explicacions jo a tu.

Es van callar

- Ets un poc pija tu, ho saps no? - Què dius ara? No ho som gens. Ojalà ho fòs!

Van arribar al portal del pis on vivia Vale, i ella li va dir:

- No vull que intentis donar-me un petó. Això va trasbalsar una mica a M. - Què dius? Que saps tu que anava a fer? - Si ho sé. Se que anavès a fer-ho. Però no vull que ho facis. Encara no se si vull que ens donem besos o no. - Que vol dir que encara no ho saps? - Que ho he de pensar. Encara no ho sé. Però avui segur que no. I no vull que t’enfadis ni res. Per això t’he dit que no vull que ho intentis. - No m’hagués enfadat. - És que series idiota si t’enfades. Però molts homes ho sou. Apart, som colegas jo i tu. - Tu i jo. - Bé, me pir. Ets guay també. - Bona nit, Vale. - Bona nit.

M. va començar a caminar i va somriure pensant amb el que li havia dit la Vale. Va travesar el carrer i, com va començar a fer un poc de fred, es va cordar la jaqueta. Quan va arribar al semàfor es va aturar, i mentre espera a que es poses en verd, va treure el mòbil, va veure que na Vale estava en línia i li va escriure:

- En quin temps creus que ho sabràs?

- No ho sé. Això no es pot saber mai.

- Vale. Tot d’una que ho sàpigues fes-m’ho saber.

- Ok. Però pot ser sigui que no, t’avís.

- Ok.

Es va guardar el telèfon i va creuar el carrer pel pas de zebra. Es va aturar a un quiosc on venien paninis, i se’n va comprar un. Després va seguir caminant en direcció a ca seva.

1 note · View note