#arbre fruiter

[negreabsolut]

Plantes fruiteres dels Països Catalans.

[annaflorsdefum]

ESP || Este año parece que el tiempo se ha vuelto un poco loco, el cambio climático se nota más que nunca y aunque acabamos de entrar en el mes de marzo, ya hace semanas que hay días que parece que sea primavera! Ya se pueden ver abejorros revoleteando por las mañanas buscando las flores que han florecido pronto. Este invierno ha sido uno de los menos fríos desde hace años. Hay estudios que demuestran que muchas plantas, sobre todo los arboles frutales, han avanzado la floración, por ejemplo los albaricoqueros de Ribera d’Ebre que han avanzado la floración un mes, los melocotoneros de l’Ordal que se han avanzado entre 10 i 15 días o los aguacateros de Andalucía tres semanas. Todos estos cambios pueden tener repercusiones bastante graves en los ecosistemas ya que se puede dar el caso de perder las sincronización con los, muy necesitados y en peligro de desaparición, polinizadores. Aquí os dejo un pequeño detalle lleno de abejas y abejorros de una ilustración que hice el año pasado para el día de la abeja! ENG || This year it seems that the weather has gone a little crazy, climate change is more present than ever and although we have just entered March, for several weeks now there are days that seems we are in the middle of spring! In the morning you can see bumblebees flying and looking for some flowers that have bloomed early. This winter has been one of the hottest for years. Many studies show that a lot of plants, especially fruit trees, have advanced flowering, for example the apricot trees of Catalunya have advanced flowering one month, also in Catalunya, the peach trees, have advanced between 10 and 15 days and avocado trees in Andalucía have done the same by three weeks. All these changes can have quite serious repercussions on ecosystems since it may cause the lost of synchronization with pollinators which are in danger of extinction themselves. Here you can see a little close up, full of bees and bumblebees, of an illustration that I made last year for bee day! 

CAT || Aquest any sembla que el temps s'ha tornat una mica boig, el canvi climàtic es nota més que mai i encara que acabem d'entrar al mes de març, ja fa setmanes que hi ha dies que sembla que sigui primavera! Ja es poden veure borinots volant als matins buscant les flors que han florit aviat. Aquest hivern ha estat un dels menys freds des de fa anys. Hi ha estudis que demostren que moltes plantes, sobretot els arbres fruiters, han avançat la floració, per exemple els albercoquers de Ribera d'Ebre que han avançat la floració un mes, els presseguers de l'Ordal que s'han avançat entre 10 i 15 dies o els aguacaters d'Andalusia tres setmanes. Tots aquests canvis poden tenir repercussions bastant greus en els ecosistemes ja que es pot donar el cas de perdre les sincronització amb els, molt necessitats i en perill d'extinció, pol·linitzadors. Aquí us deixo un petit detall ple de abelletes, borinots i papallones d'una il·lustració que vaig fer l'any passat per al dia de l'abella!

INSTAGRAM TWITTER

[jordifranco]

Els arbres fruiters estan de primavera total! #prunera #pomera #perera #parra https://www.instagram.com/p/CNTK7RMnFd2/?igshid=1qcg76xo0j2im

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» — F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

[ernestdescalsartwok]

LA NOGUERA-CAL GALLIFA-PINTURA-MONISTROLET-CASES-ANELLA VERDA-MANRESA-PAISATGES-BAGES-CATALUNYA-PINTURES-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: LA NOGUERA-CAL GALLIFA-PINTURA-MONISTROLET-CASES-ANELLA VERDA-MANRESA-PAISATGES-BAGES-CATALUNYA-PINTURES-PINTOR-ERNEST DESCALS- Pintar los paisajes a primeras horas de la mañana es un reto interesante ,una luz especial que se abre paso entre la niebla en la Comarca del Bages, Barcelona, Catalunya interior, hago recuento de las principales casas que encuentro en la ruta que compone la Anella Verda en las proximidades de la ciudad de Manresa, en la señorial casa de LA NOGUERA también llamada CAL GALLIFA, junto a MONISTROLET y a Rajadell, estoy pintando este paisaje con los campos llenos de árboles frutales, al fondo los cipreses que acompañan a la mansión. Pintura del artista pintor Ernest Descals sobre papel cartulina de 50 x 65 centímetros, recorriendo los caminos con epicentro en el Bosc del Suanya.

[jardinouestfraicheur]

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

Now retrieving an image set.

Now retrieving the rating.

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

de JNCH Acheter neuf : EUR 16,99

from Amazon Products Jardin http://www.tagswords.com?productlink=B074346QMW&locale=FR&tag=tagswords-21 via IFTTT

[bellesguardgaudi]

Maria Sagués

María Sagués Molins compra Bellesguard el 12 de juny de 1900.

Per Esteban Galindo.

És ben cert que en molts articles anteriors hem afirmat que la torre Bellesguard ha tingut una forta personalitat durant tota la seva història i que per això ha mantingut el seu nom. S’ha de tenir present que normalment el cognom del propietari quedava adscrit a l’habitatge, trobant una corrua de topònims per una mateixa construcció.

Aquest aspecte no va passar amb la torre de Martí l’Humà, però sí amb la casa homònima que va erigir Antoni Gaudí. Des de la seva construcció, l’any 1900, fins l’any 1944, moment de la compra per part de la família Guilera, en diversos documents es fa esment de Bellesguard com la torre Figueras. Qui era aquesta família?

Els Figueras són un exemple de l’ascens social de la burgesia que es dona a finals del segle XVIII. De pagesos de la ciutat de Piera van convertir-se en industrials del sector de l’alimentació i comerciants tèxtils a Barcelona. Fou el 12 de juny de 1900, quan Maria Sagués i Molins, vídua de Jaume Figueras i Barulls, comprà la finca de Bellesguard per 65 mil pessetes al bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau. Tots dos, En Jaume Figueras i el bisbe Grau eren amics d’Antoni Gaudí.

Del que explica un descendent d’aquesta família, en Josep Maria Figueras i Bas, al seu llibre La família Figueras. Els senyors de Bellesguard, destacaria diversos apunts. Un d’ells seria el moment de l’obra. Explica l’autor que els plànols originals es van modificar constantment i el preu inicial va variar fins a triplicar-se.

Un altre, fa referència als jardins. Explica que, degut a l’afició de la Maria Sagués per la mel melada i confitures, el masover, Pere Ballart i Ventura, va enjardinar el terreny amb arbres fruiters, a més d’altres com castanyers de les índies, salzes, baladres, llorers, til·lers i palmeres.

A la mort de Maria Sagués, la torre Figueras es va dividir entre els seus tres fills. El terreny i la casa Bellesguard es va adjudicar a Joan Figueras i Sagués. Una altra dada destacable del descendent dels Figueras és la que indica que l’any 1929, Bellesguard passa com a penyora d’un deute a Francisco Soler Smith, qui havia prestat cent mil pessetes als Figueras sobre Bellesguard.

Una vegada adquirida per subhasta pel Sr. Soler, aquest se’n va portar els mobles de la casa, fets per Gaudí, a la seva torre de Can Pahissa a Vilanova i la Geltrú. Una mostra d’aquests mobles la podem veure en una imatge recollida en una placa de vidre estereoscòpica, conservada a la Biblioteca de Catalunya, feta per Josep Salvany i Blanch, allà pel 1910. Veiem dues cadires a l’entrada de la casa.

Entrada i escala de la residència Bellesguard, 1921. Fotografia de Josep Salvany i Blanch. Placa de vidre estereoscòpica, Fons Salvany – Biblioteca de Catalunya.Sota la propietat de Soler, ens diu el descendent dels Figueras que Bellesguard va romandre tancada durant la Guerra Civil. Semblaria que a la Segona Guerra Mundial hauria estat utilitzada com a orfenat d’infants francesos, perquè hem trobat escrits en aquest idioma en algunes parets de la casa. Possiblement, el fet d’haver-se fet servir com a casa d’acollida dels infants va evitar que Bellesguard fos saquejada.

Potser la torre no va romandre tancada durant la Guerra Civil. Creiem que les guixades a les parets les van poder fer membres de les Brigades Internacionals durant el conflicte a Espanya, ja que segons consta, a l’Arxiu de la Generalitat, Bellesguard va estar expropiada per acollir nens bascos i valencians. La Generalitat, a començament de l’any 1937, oferta una plaça d’administrador per al sanatori de Bellesguard, aspecte que indicaria que encara hi havia activitat, si més no administrativa. Reforcen aquesta idea els documents d’agost de 1939 de Manuel Azcárate, dirigent del PCE, on en una llista de subsidis per als membres del partit en l’exili, es cita a Miquel Sol Torres com a director de la casa d’acollida de Lleida i Sanatori de Bellesguard. El 30 de novembre de 1944, el Sr. Abdón Bordoy Pastor va vendre la casa Figueras al Sr. Lluís Guilera Molas per 450 mil pessetes. A partir de llavors, la torre construïda per Gaudí va recuperar el nom de Bellesguard fins a l’actualitat. El paper de la torre durant la Guerra Civil i postguerra sembla força interessant, però serà qüestió d’un altre article.

    La entrada Maria Sagués se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[larsbjorge-blog]

Jardins de Laribal

Cascada de la Font del Gat.

Els Jardins de Laribal És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s’hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l’aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d’amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s’hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar. Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d’escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies. Jardins mediterranis Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d’arrel mediterrània. La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits. Les escales del Generalife L’aigua és l’essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d’obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l’aigua. Els jardins de la font del Gat Unes pèrgoles mirador porten d’uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona. Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d’un conjunt de camins, terrasses i racons que s’adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams. Tot està cobert d’una espessa fronda mediterrània i d’arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d’enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l’inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt. El roserar de la Colla de l’Arròs Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l’inici d’un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l’Arròs. El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona. La plaça del Claustre És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D’aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec. Vegetació La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d’altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens). Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l’evònim del Japó (Evonymus japonicus). En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l’espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l’heura (Hedera helix) Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l’Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica). Art i arquitectura L’escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d’estil art déco feta de marbre. La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins. La tercera escultura també és d’una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d’un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l’entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró. A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas. La font del Gat L’aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d’un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX. Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l’ull viu", que avui encara es canta i que inclou l’estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat…". Història Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l’Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic. La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s’ha perpetuat als jardins. S’hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d’uns jardins eclèctics, amb grans arbres. Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament, que hi va fundar l’Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós. L’Exposició de 1929 Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d’un projecte iniciat l’any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l’energia emergent d’aquell temps. Un dels comissaris de l’Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d’enjardinament a l’enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.

——————————————–

These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass. The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species. Mediterranean Gardens These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World’s Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden’s designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping. The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain’s agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets. The Stairway of the Generalife Gardens Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water. The Gardens of the Font del Gat Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed. The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas. Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height. The Rose Gardens of the Colla de l’Arròs A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l’Arròs. These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona. Plaça del Claustre From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens. Plant Life The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens). The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus). The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks’ Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found. In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica). Art and Architecture The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden. The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens. The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation. Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas. The Font del Gat The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century. The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l’ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat…" ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier…"). History The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l’Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands. The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees. After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós. The 1929 World’s Fair Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World’s Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time. One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.

————————————————

Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar. Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies. Jardines mediterráneos Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea. La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares. Las escaleras del Generalife El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua. Los jardines de la Font del Gat Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona. Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos. Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto. La rosaleda de la Colla de l’Arròs Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l’Arròs El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona. La plaza del Claustre De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec. Vegetación La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens). Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus). En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix). En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica). Arte y arquitectura En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol. La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines. La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró. Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas. La Font del Gat El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX. La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l’ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat…". Historia A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l’Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico. La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles. Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós. La Exposición de 1929 Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento. Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.

Posted by Francis Lenn on 2011-05-13 01:18:03

Tagged: , Jardins de Laribal , Jardins , Laribal , font , gat , jardines , garden , city , barcelona , ciutat , catalunya , espanya , cataluña , España , europa , catalonia , spain , europe , jardi

The post Jardins de Laribal appeared first on Good Info.

[tastatast]

Reale

LA LOCALITZACIÓ

El Reale està situat a Castel di Sangro, a la província de L’Aquila (Abruzzo), al centre d’Itàlia i ben bé a la frontera entre les regions de Molise (també a l’Adriàtic) i Lazio. En un instant es passa del mar als Apenins i el paisatge canvia completament. Era el mes de novembre i les ciutats costaneres com la turística Pescara estaven poc concorregudes. La tardor és per a gaudir de l’interior dels Abruzzo, del Parco Nazionale del Gran Sasso e Monti della Laga i dels seus boscos amb les precioses coloracions marronoses, groguenques i vermelloses de les fulles dels arbres. 

Obert l’any 2000 a Rivisondoli, el poble del costat de Castel di Sangro, des del 2011 el Reale està ubicat en un monestir del segle XV, a gairebé 1.000 metres d’alçada, que en Niko Romito i la seva germana Cristiana van convertir en l’Hotel Casadonna. Es tracta d’una possessió d’unes 6 ha, amb 9 meravelloses habitacions, una vinya experimental, arbres fruiters i un jardí d’herbes aromàtiques. Aquí, també hi ha l’Accademia Niko Romito, la seva escola de cuina, dirigida per en Fabio Bucciarelli, i on implementa el Metodo Niko Romito (certificat per la Universitat La Sapienza de Roma), un mètode que demostra com menjar bé integrant el gust i la salut, respectant la sostenibilitat ambiental i econòmica i evitant el malbaratament d'aliments no només és possible, sinó necessari.

Estem a hora i mitja de Nàpols i a unes dues hores i mitja de Roma, no estem incomunicats però la sensació és de desconnexió, d’isolació i d’una pau i tranquil·litat monàstiques. Un ambient que ha decorat Leonardo di Carlo (de Pescara) seguint molt bé la filosofia i l’estil de cuina dels germans Romito, austera, sòbria i discreta però intensa i concentrada i sempre molt neta. Mantenint l’estructura del monestir i molts dels paviments de pedra antics, han afegit fusta, ferro, vidre, ceràmica antiga i pocs però bastant cridaners elements decoratius que s’acaven camuflant entre les simetries i les línies minimalistes. 

LES PERSONES I LA HISTÒRIA

Niko Romito, nascut l’any 1974 a Castel di Sangro mateix, és cuiner per casualitat. Va estudiar Economia a Roma i, tot i que no va acabar la carrera, anava per broker. Però l’any 1998 va haver de tornar a Rivisondoli perquè el seu pare, que havia obert una trattoria feia dos anys a l’antiga pastisseria familiar, es va posar malalt i va morir sobtadament. La idea era tancar el restaurant però, finalment, amb la seva germana Cristiana, van decidir tirar-lo endavant. Sent un principiant com a cuiner, va anar a estudiar a l’escola de cuina Étoile di Sottomarina (al Lazio) i, tot seguit, va fer unes pràctiques amb cuiners com la Valeria Piccini del Rescautant Caino (Montemerano, Toscana) i en Salvatore Tassa del restaurant Colline Ciociare (Acuto, Lazio). En resum, un cuiner bastant autodidacta i profundament lligat al seu territori que domina allò material però també el filosòfic.

Pel que fa a la seva germana Cristiana Romito (1972), directora de Casadonna i maître del Reale, la història és similar. Traductora del francès a l’alemany de formació, quan el pare va morir prematurament i el va rellevar juntament amb el seu germà Niko, va estudiar a la Gambero Rosso i, també, el diploma de Sommelier a l’Associazione Italiana Sommelier. Al llarg dels anys, Cristiana ha desenvolupat la seva pròpia visió de la sala i de l’hospitalitat aconseguint un acolliment familiar i atent, dut a terme amb molta naturalitat, sense rigidesa i amb un equip al menjador que és present però discret. Un equip que és explicatiu sense ser invasiu i, quan t’interesses per més contingut, es mostra coneixedor dels plats, els productes, les elaboracions i la filosofia del restaurant però també del seu entorn. En són un clar exemple el gran professional de l’accoglienza Gaetano di Loreto, el sommelier Gianni Sinesi i cambrers com Michele Chianese i Simone Dell’Isola. En resum, la Cristiana ha aconseguit que l’hospitalitat al Reale sigui una cosa natural i no un protocol a seguir.

LA CUINA

Una cuina que requereix moltíssima atenció.

Una cuina aparentment simple, senzilla, que es mostra amb naturalitat, sense artificis ni ostentació, sense complicacions però sí amb complexitat. Trobo que la complexitat a la cuina és bona però que les complicacions no ho són mai. M’avorreixen enormement aquests plats tant complicats de fer, que requereixen un munt d’elaboracions, on s’han manipulat els ingredients fins a l’extrem i on, al final, el producte queda totalment desmillorat i el conjunt és anodí. Per sort, la cuina d’en Romito no té complicacions innecessàries. Es nota, per això, que la simplicitat romitiana és el resultat d'un viatge complex que ha dut a terme per aconseguir eliminar allò superficial, sempre tenint com a objectiu final el plaer. De fet, les racions són molt correctes, no són pas d’una única mossegada. 

Una cuina amb moltes essències i extraccions on aconsegueix fer una radiografia d’un producte i comprimir-ne (o sintetitzar-ne) el seu gust, sempre d’una manera neta, pulcre i translúcida, és a dir, reduccions que no estan caramel·litzades, sense Maillard. Niko Romito condensa l’essència de la substància i te la serveix al plat en forma d’aquestes essències però també en forma de gelatines, brous, pols, glassejats, lacats, emulsions, salses, purés o simplement escaldant el producte i servint-lo amb amb una única salsa. Són plats amb molt pocs ingredients. Un less is more molt ben dut a terme.

Una cuina amb molt poc greix i molt poc sucre (factor que valoro cada dia més, tant durant com després de l’àpat) que, a la vegada, ofereix sabors hiperconcentrats i tècniques complexes que seria incapaç d’esbrinar si no fos perquè expliquen l’elaboració del plat. 

Una cuina moderna però que utilitza tant processos tradicionals com tècniques d’avantguarda. Una cuina estètica, elegant i bella visualment però amb contingut i substància per sobre de la forma i l’embolcall. No em sembla que es tracti d’una cuina vegetal més que fa una oda a les tendències, sinó que és el resultat dels esforços de més de 20 anys, de recerca, innovació, estudi, prova i error, filosofia i reflexió. A més, Romito és un cuiner amb qui m’hi entenc des de molts punts de vista. A l’hora de descriure les sensacions d’un plat, per exemple; perquè sembla que tasti vins, és a dir, parla d’aspectes com la verticalitat, la profunditat, la lleugeresa, el cos i l’estructura d’un plat. 

Gust, color, temperatura… una cuina que em va impressionar físicament i emocionar espiritualment. Adrenalina i eufòria. Un cuiner que demostra una gran capacitat analítia i un procés de reflexió sobre com s’expressa el gust dels productes i el per què de cada pas d’una tècnica. Una cuina amb un llenguatge propi, amb un clar segell distintiu, amb una forta personalitat. 

La proposta és a través d’un únic menú degustació, que és 100% vegetal des del 2022, i d’uns plats a la carta, on no hi ha verdures i només hi figuren els plats de carn i peix. Una manera ben curiosa d’oferir la seva cuina, sobretot si menges a la carta ja que, si fas el menú vegetal, sí que pots afegir fins a 3 plats de proteïna; però si menges a la carta, només menges carn i peix i no hi ha cap “entrant”. Pel que fa a la data de creació dels plats, en qualsevol de les dues opcions hi ha tant plats clàssics com novetats.

Per aquest motiu i perquè és el cuiner d’Itàlia (i pràcticament d’Europa) que més interessant em semblava, vaig voler menjar-hi dos dies seguits. Per què no? Després de tant de temps seguint-lo des de lluny i amb la llarga llista de plats que volia provar, no podia fer-hi un àpat només. Això em passa sovint, organitzes un viatge expressament per conèixer-lo, parlar amb ell, menjar la seva cuina, conèixer la seva regió, els seus productes i els seus productors, les seves maneres… Per què començar a buscar restaurants satèl·lit que molt provablement tampoc gaudirem quan el que volia era més Niko Romito? Doncs, ja que hi anàvem, hi vam menjar el primer dia el menú afegint-hi 1 plat de proteïna i, el segon dia, a la carta.

EL MENÚ “DEGUSTAZIONE REALE”

Infusio di cavolo nero.

Un brou de col negra, gingebre i llimona. Calent, àcid i aromàtic.

Foglia di broccolo e anice.

Sí, sí, una fulla de bròcoli, la que et tallen a la mateixa parada del mercat. D’una fulla tant menystinguda com aquesta, Niko Romito n’ha fet un plat que ha donat la volta al món. Simplement escaldada en aigua i sal i refredada ràpidament per a fixar el color i l’estructura. El glassejat és una reducció del mateix bròcoli i una extracció d’anís. Un dels plats més nous de Romito, del 2022.

Servei de pa:

Un pa fet amb farina d’una varietat antiga de blat dels Abruzzi, la Saragolla (una varietat de Triticum Turgidum Durum, blat dur o forment). Un pa boníssim, que arriba calent a taula, cruixent per fora i molt humit per dins perquè està fet com si fos una polenta.

Uns grissini primíssims fets de Solina i mel de castanyer.

La Solina també és una varietat de blat antic (Triticum aestivum, xeixa o blat tou), concretament de la part del Gran Sasso que pertany a L’Aquila (Abruzzo).

Zuppa di patate.

Una sopa de patata feta amb 2 tipus de patate di Avezzano (L’Aquila): agria (agra convencional) i Laura (una patata rossa, vermella per fora però groga per dins).

Amb l’agra fan el brou que hi ha a la base, que està fet amb herbes i espècies i filtrat amb te negre, que li aporta la part fumada al plat.

Amb la vermella en fan les elaboracions sòlides que hi al centre: un puré amb pell de llimona, ratllada, en dauets i, per sobre, una pols feta amb les pells.

Un plat deliciós. A partir d’un únic producte, dues varietats, diferents elaboracions, diferents coccions, diferents textures (aigua, crema, ratllada, daus, pols granulosa) i on tots els ingredients que no fossin la patata (te negre, ginebró, romaní, llimona) també es notaven. Complexitat i senzillesa.

Lenticchie, nocciola e aglio.

Llenties, avellanes i oli d’all.

A la base, l’aigua de cocció (al vapor) de les llenties solidificada amb farina de les mateixes. Semblava una mena de gelatina cremosa. Després, una emulsió feta amb avellanes que tenia una textura com de royale. Després, les pròpies llenties (ben petites i dures, cruixents). I, per sobre, un oli d’all.

Per una banda, el producte. Unes llenties excepcionals del preciós borgo medieval de Santo Stefano di Sessanio (L’Aquila) plantades a uns 1.200-1.500 msnm i que vam visitar per comprar llenties de l’Azienda Agraria Matergia de Barisciano. Si podeu, el primer cap de setmana de setembre hi fan el festival Sagra delle Lenticchie, segur que deu ser un moment molt maco per visitar el poble.

Per altra banda, el plat en conjunt, una delícia. Però que ben executat, quina finesa (tacte i textura) i quina intensitat de sabor (sembla que a alguna banda hi hagi llenties rostides però un rostit netíssim, pur)! Quedo meravellada per la bellesa gustativa.

Pane.

Des de l’any 2013, presenten el pa com un plat més del menú. En aquest cas, era el pane da frigo (da frigorifero), és a dir, de nevera, una novetat d’en Romito. 

Un producte que també ven al Laboratorio, un pa fet de farina blanca i patata. La veritat, tenia moltes ganes de tastar-lo i el vaig trobar bo però no en vaig saber apreciar l’excepcionalitat.

Rapa rossa, uva fragola e rucola.

Remolatxa, raïm de la varietat Isabella Grossa i ruca, un plat que estrenaven aquell dia al menú. 

Una remolatxa, primer cuita al vapor sencera i, després, ja tallada, cotta al cartoccio (en papillote amb carta stagnola, paper de plata) a una brasa Josper juntament amb herbes i espècies. Finalment, s’acaba a la planxa, volta i volta. El resultat és una remolatxa una mica crua i crocant, lleugerament rostida, una mica fumada. 

A la base, un suc de raïm passificat i fermentat uns 5 dies, fet amb uva fragola (Isabella Grossa, una varietat negra de raïm de taula vitis labrusca), que li dóna acidesa i que em recorda la llimona i tot. 

Per sobre, la ruca amanida amb extracte de la mateixa.

Que curiós, m’ha vingut l’olor d’aquests peixos fets a la brasa amb vinagre, llimona, oli… M’ha vingut olor de “las aguas” secretes d’Elkano. És estrany el comentari però va ser així. De les millors remolatxes de la vida.

Ravioli con ricotta di pecora, burro di manteca e tartufo bianco di San Pietro Avellana (Molise).

Uns raviolis (al vapor o escaldats?) de ricotta d’ovella, “mantecats” amb mantega de llard (o mantega de saïm, mantequilla de manteca de cerdo, manteca butter) i, finalment, amb tòfona blanca laminada per sobre.

La ricotta d’ovella és del famós criador i formatger Gregorio Rotolo (Scanno, als Valle Scannese, L’Aquila), que té unes 1.500 ovelles (també, cabres i vaques) al Parco Nazionale d’Abruzzo, Lazio e Molise, pasturant lliures a 1.740 msnm des de fa més de 50 anys.

La mantega de llard és la famosa mantega que serveixen als meravellosos esmorzars de Casadonna i és de Sebastiano Trotta de l’Azienda Trotta (a uns 1.400 msnm a Capracotta, Molise); està ficada a dins d’un formatge estirat, és a dir, de pasta filada (pasta filata, pulled-curd cheese), com si es tractés del caciocavalo. Cosa que fa que sigui menys greixosa, més àcida i, per tant, més lleugera que la mantega convencional.

Grata sorpresa per la qualitat de la tuber magnatum de Molise. I, per descomptat, del seu preu!

Cavolfiore gratinato.

Un plat del 2016. Una coliflor cuita al vapor, reposada uns dies, triturada i concentrada per a obtenir-ne una salsa reduïda que serveix per a amanir altres coliflors en diverses textures: crua, en puré, guisada i gratinada. Un plat extraordinari, extremadament complet i deliciós. Feia olor de romaní. Trobar el plaer màxim en una “simple” coliflor, d’una manera similar a la que en Miró contempla i troba la bellesa màxima en l’objecte quotidià. Potser esteu pensant en el plat de coliflor d’en Pellicer. Ja seria aquesta la idea però, en el cas de la d’en Romito, amb més tècnica i aconseguint una dimensió més enllà, no és només un plat de coliflor en diferents textures i temperatures.

Cipolla rossa, Montepulciano e pane raffermo (pane vecchio).

Ceba vermella, Montepulciano i pa “ranci” o pa sec del dia abans.

Molla de pa del dia anterior empapat amb aigua de ceba vermella; després, es deixa reposar en fred per tal de caramel·litzar lleugerament l’exterior. Finalment, es torna a empapar però ara en una reducció de ceba vermella i, a continuació, amb vi de Montepulciano d’Abruzzo i gotes de sàlvia.

Per posar-nos objectius i descriptius, no vaig notar gaire el gust de vi de Montepulciano, sinó una olor de romaní. Em va fer pensar en “el millor de la sopa de ceba” d’en Jordi Vilà. Però només puc dir: uau!

Carciofo e rosmarino.

Un plat del 2014 que explora, una vegada més, el principi de l’estratificació, que disposa el mateix producte en diferents elaboracions, una sobre l’altra, disposant-les en capes superposades i exprimint els gustos de cada una. 

Una carxofa dels Abruzzi que semblava bullida. Era molt metàl·lica, potser era massa verda (d’immaduresa)? Amb un glassejat d’una reducció de carxofa. En qualsevol cas, no sé per què però haguéssim pogut prescindir d’aquest plat.

Capellini laccati ai porri.

Capellini, una pasta primíssima, ben al dente (es quedava entre els queixals), ben calenta (perquè no ens la mengem eixuta) i molt ben glassejada amb porro. Picantet de srirasha i de pebre negre. D’una senzillesa que genera lleugeresa i equilibri.

Piccione fondente e pistacchio.

Un plat que vam afegir al menú, tal com es permet. Un colomí dels Abruzzo cuit sencer a menys de 70ºC en un brou de colomí, d’un en un. Aquesta temperatura de cocció permet mantenir tots els sucs a dins la carn.

Un pit de colomí amb gust de sang, tot i que no en porta. La pell és fondente; això no vol dir que porti cacau sinó que no és cruixent i és tova com la carn, cosa que li dóna continuïtat i sembla que la carn es fusioni amb la seva pell. 

A la base, una reducció del brou de colomí. 

En un lateral del plat, una emulsió verda que diuen que només és de festuc. Potser és que tinc tant interioritzat que l’acompanyament del colomí sigui el seu fetge, que em va semblar que també portava farsa. En qualsevol cas, va ser d’una intensitat i densitat delicioses.

Serveixen el plat amb un ganivet que es fa mirar, de la Coltelleria Saladini (del poble medieval Scarperia e San Piero, a Florència, conegut per la fabricació de ferro afilat i ganivets).

Scarola (indivia) arrosto.

Encara estem parlant sobre si era una escarola o una endívia (era Cichorium endivia var. latifolia). El cas és que aquest tall d’un dit de gruix estava marinat en una aigua aromatitzada amb patata i, després, fet al forn per generar la part cruixent. A la base, el líquid verd és una salsa d’escarola. 

Sembla ben bé una suprema d’escarola arrebossada, tèbia, cruixent i sucosa, farcida de patata líquida (és com si el midó de la patata entrés a les fibres de la fulla). Excepcional, sembla que et mengis patates rostides amb romaní.

PRE-POSTRES:

Gel di porcini, mandorle e tartufo nero.

A la base, una mena de gelatina bastant líquida d’un brou doble de vedella i fungo porcino (boletus edulis).

A sobre la gelatina, una làmina cruixent feta amb ametlles i pols de te negre.

A sobre, una emulsió blanca d’ametlles.

Finalment, tòfona de Molise laminada per sobre.

Un plat que serveixen fred. No he trobat gust concret de boletus ni de tòfona ni d’ametlla però sí una olor general de bosc o sotabosc.

POSTRES:

Crespella caramellata, crema e clementine.

Una mena de crêpe Suzette desconstruïda i farcida amb crema pastissera. Tres “raviolis” de mandarina enfornada, farcits d’una crema pastissera molt lleugera, sense llet i a base d’aigua. Per sobre, un caramel de mandarina. A la base, un suc de mandarina. Boníssim, unes postres gustoses, on hi juguen, una vegada més, dues temperatures i, a més, poc dolces, més aviat àcides, fresques i airoses però aromàtiques i profundes.

PETITS-FOURS:

Meló.

Uva Thompson: una varietat de raïm que em va sorprendre que servissin perquè és un creuament sense llavors que s’acostuma a utilitzar com a concentrat de raïm o, fins i tot, per a destil·lar. No és de la seva vinya experimental, és d’uns veïns, però no la valoro gaire. I, pel que vaig comprovar, com a raïm de taula, tampoc.

Cialdina (dues galetes) amb una crema de xocolata, caramel, cafè i pebre negre.

Al got una infusió de llimona, gingebre i llorer.

Vam beure una ampolla de Bianco Sacrisassi 2019, de l’Az. Agr. Le Due Terre (DOC Friuli Colli Orientali). Una maceració pel·licular poc extrema però molt intensa aromàticament que es va adaptar perfectament a tot el dinar. 

En resum, Romito diu que L’essenziale è invisibile agli occhi. I així va ser. Quina intensitat, tant aromàtica com gustativa! Com tracta les verdures! 

Vaig menjar molts dels plats que feia tant que volia tastar: la fulla de bròcoli amb anís, la sopa de patata, les llenties amb avellanes i oli d’all, els raviolis de ricotta amb la manteca di burro, la coliflor gratinada, el pa amb ceba vermella i Montepulciano, l’endívia rostida… com a plat nou, una remolatxa sensacional i el pa de frigo. Tot excepcional!

Quina simplicitat, puresa i equilibri però, a la vegada, complexitat, sofisticació i una intensitat agosarada des de la primera mossegada (m’encanta que comencin amb aquesta seguretat i contundència) que a priori semblarien impossibles (acidesa-salabror-amargor). Realment, porta les verdures a una altra dimensió. 

Va superar les expectatives que tenia. M’havia estat mirant i llegint els seus plats durant molt de temps i no em podia pas imaginar aquests gustos, aquests glassejats, aquestes essències i textures! Em repeteixo, però ja ho diu ell que l’essencial és invisible als ulls.

Bé, l’essencial és invisible als ulls però quin espai més ben adaptat a la seva cuina! Pura coherència, tant narrativa com estètica. I els colors de la tardor als Abruzzo…

...el dia següent.

[tastatast]

Mugaritz

Des de fa anys, degut als mitjans de comunicació, les xarxes socials i la bibliografia, ja comencem a consumir un restaurant molt abans d’anar-hi. En aquest cas, el missatge que ha estat enviant l’Andoni Luis Aduriz feia que ens semblés un dels cuiners que estaven reflexionant i canviant durant el confinament. Totes les preguntes que es plantejava, les divagacions i els raonaments, exceptuant algunes provocacions gratuïtes, ens atreien fins al punt de tornar a organitzar un viatge per menjar al seu restaurant; un viatge que, degut al Covid, hem hagut d’endarrerir gairebé un any i mig. Per això, hi vam anar pensant que seria un trencament amb tot, hi vam anar amb unes expectatives i amb un discurs interioritzat que no vam percebre tant durant el menú. Això no vol dir que no gaudíssim de l’àpat; de fet, ha sigut la vegada més hedonística, més plaent, més amable, no hi va haver cap moment de patiment, ni en quant a textures ni en quant a temperatures.

També, després de totes les reflexions, les preguntes que s’ha plantejat sobre què mengem, com ho mengem i per què ho mengem i després de tot l’estudi interdisciplinari que ha fet, ens sorprèn que, per exemple, segueixi oferint un format tant estandaritzat de menú degustació o que el text que reciten els cambrers sigui tan impersonal, poc comunicatiu i sense explicar gaire les diferents tècniques que intervenen en el menú. Respecte al “text” que diu el personal de sala als comensals, i ja no és només a nivell d’aquest restaurant en concret, ens preguntem: els cambrers tenen diferents textos a l’hora de recitar les explicacions dels plats? Hi ha l’explicació tècnica i l’explicació narrativa? Personalment, preferim un relat més aviat tècnic que no pas una història buida i plena d’homenatges fets amb desgana i sense cap mena de sentiment amb habituals “queremos que jueguen un poquito”, “vamos a adivinar y luego lo comentamos”, fent veure que els hi importa la nostra opinió i saber si ens ha agradat o no. Això ja no és una crítica concreta al Mugaritz, sinó que és general, enlloc tornen per a comentar-ho.

Però centrem-nos en la cuina. Com és la cuina del Mugaritz? El més senzill seria dir que no es pot definir. Però tenim la sensació que no és que no es pugui, sinó que no som plenament conscients de la grandesa tècnica d’aquest restaurant. Als inicis, volia ser una expressió que reflectís la tradició culinària basca de manera actualitzada i donant-li la volta tot buscant un perfil diferenciable. Actualment, la podríem descriure amb adjectius més generalistes com: meditada, irònica, filosòfica, intel·lectual, contradict��ria, emocional. És intransigent, no accepta normes establertes. Però, a la vegada, no és dogmàtica, és flexible; creant la norma de no agafar normes, estem generant una norma. Reclama atenció però després vanalitza aquesta complexitat constructiva i la fa propera al comensal. Hi ha un missatge per sota que has d’intentar entendre però si no l’entens, no passa res, pots disfrutar del plat igualment. En qualsevol cas, vol trascendir. L’hem definida?

Segurament, no. De vegades, és més fàcil definir-la explicant una sèrie d’anotacions fetes durant el dinar. Es tracta d’un menú únic que se’ns va fer curt. Pot semblar una opinió subjectiva però és que objectivament 23 elaboracions de la mida de mossegada són poques i més si ho comparem amb les 33 que s’estan oferint al Disfrutar, per exemple, que ara mateix el tenim present.

1. PRIMER BESO Natura

Començar l’àpat fent un morreig a una cara de ceràmica amb flors i gelatines. Un acte forçat que té certa estètica però que gustativament no vam saber apreciar. Devíem estar pendents de l’elecció del vi.

2. VIAJE De aquí y de allá

Tomàquet de caserío amb garum d’anxoves, mel i anís. Una combinació senzilla, ben resolta però de la que no en vam percebre l’excepcionalitat.

A continuació, una seqüència de 3 elaboracions que vol reflectir l’entorn rural d’Errenteria:

3. COMPOSICIÓN Melocotón y caviar

Un préssec acompanyat de caviar que osmotitzen amb aigua de mar per a crear una sensació marina. Defineixen els arbres fruiters vora l’entorn costaner.

4. SOTOBOSQUE Setas y arbustos

Un shiitake confitat amb mantega de ginebró.


5. TÉCNICA Esponja de leche

Una esponja de llet que representa les vaques mitjançant una gelatina de llet que, just abans de gelificar, se li incorpora aire per tal d’atrapar les bombolles en el moment exacte.

Una trilogia visual i amb narrativa però força obviable a nivell gustatiu.

6. CONTRAPESO Espuma melosa

Escuma de calamarset amb el seu propi caldo concentrat. Aquí sí, un plat trencador pel simple fet d’aconseguir una escuma melosa sense perdre l’essència d’un gran producte. Un plat de producte sense la presència del producte.

7. JUEGO Trompetas elásticas

A través d’una preparació amb una fibra vegetal anomenada psyllium, es proposa jugar amb la textura gomosa i elàstica que es complementa amb un ragú de bolets (ceps, trompetes de la mort i shiitake) i ametlla torrada. Un divertimento més atractiu pel fet de tocar el menjar amb els dits que pel gust que aporta.

En el següent duo s’intenta fer una revisió dels clàssics i les litúrgies: faves de cacau amb vi de missa i foie amb Sauternes.

8. LITERALIDAD Habas

Dues faves de cacau amb llavors de figa seca acompanyades amb un Vin Santo 1995 d’Estate Argyros (Santorini, Grècia). La gràcia és fer tocar el plat com si fos una campana i ressoni per tota la sala.

9. CLÁSICO Foie y Sauternes

Una galeta feta amb una mousse de foie i una mousse de les mares de Château d’Yquem. Una mossegada deliciosa que ha sigut prèviament liofilitzada, deshidratada i congelada.


A continuació, una seqüència de 3 elaboracions al voltant de la tripa de bacallà, és a dir, de la seva bufeta natatòria.

10. OBSTINACIÓN Tres tristes tripas

Tripa de bacallà cuita amb piparras i amb llavors de mostassa. Una espècie d’embotit fred, de textura gelatinosa i un punt picant pel bitxo però poc gustós.

11. OBSTINACIÓN Tres tristes tripas

Cotna de bacallà (feta amb tripa de bacallà deshidratada i posteriorment fregida) amb flor d’acàcia i llàgrima de llima. Un snack cruixent a mig menú.

12. OBSTINACIÓN Tres tristes tripas

Una croqueta de tripa de bacallà que ve a ser un conjunt de les dues elaboracions anteriors. A l’interior hi ha tripa de bacallà triturada. I l’embolcall és tripa de bacallà deshidratada i fregida (com la cotna anterior però tallada molt fina per fer-ne una mena de panko que tornen a deshidratar i fregir). Per sobre: pimentón.

Una seqüència amb molta explicació pel que acabes menjant, que no deixa de ser un embotit, una cotna i una croqueta. Són mossegades agradables però que no transmeten cap idea gaire transgressora; en tot cas, el fet de fer reflexionar sobre l’aprofitament complet del producte?

El següent duo és un homenatge als vins de Jerez en forma d’ou.

13. PUNTO Y PARTE Yema y clara

Com que s’utilitzava la clara per a clarificar els vins, tenien un excedent de rovells que servien als convents de la zona perquè les monges en fessin els tradicionals tocinillos del cielo. El Mugaritz serveix, per una banda, una merenga feta amb l’albúmina de la clara.

I, per altra banda, un flamet fet amb el rovell però salat. Dos interessants jocs de textures dels que ens costa veure’n l’homenatge al Jerez ja que podria ser extrapolable a moltes zones de producció que feien la mateixa pràctica. Això sí, per a recordar-ho, ho mariden amb una copa de De La Riva Fino Balbaína Alta.

14. PESCA Bonito y halófilas

Ventresca de bonítol confitada en oli d’oliva i halòfiles amb el caldo del propi bonítol, una reinterpretació d’una recepta antiga del Mugaritz que havien servit calenta. Un plat boníssim amb un bonítol de textura envejable, tendre i melós, amb un punt de salinitat molt agradable.

15. SABOR Quisquillas

Per una banda, una deliciosa cloïssa servida a sobre d’una roca que ha reposat 24 hores en aigua de mar; la idea és que xuclis la cloïssa directament de la roca i notis encara més salinitat. Només per l’excel·lent qualitat de la cloïssa ja és una delícia.

Per altra banda, un caldo tailandès amb quisquillas, bona combinació que potencia el gust del crustaci.

16. PRODUCTO Al cuadrado

L’exaltació del besuc. Un plat fet íntegrament amb besuc: un trosset del peix de la mida d’una mossegada cuit a baixa temperatura servit amb un pilpil fet amb les espines i rematat amb la seva pròpia fresa (huevas).

17. TRADICIÓN Cordero

La millor part del asado de cordero però sense servir el xai en sí. Un pebrot del Cristal confitat amb els sucs que desprèn el xai. Un mos saborós i amb molta tipicitat Mugaritz.

18. OXIMIRÓN Ostra y miel

Una extraordinària i carnosa ostra a sobre d’un panal de miel. Una combinació sorprenent, que estimula, provoca. Ens encanta la textura de la bresca; tot i que queda una cera residual a la boca, és poc dolça i s’integra de manera magnífica amb l’ostra. Un plat memorable per a recordar.

19. UTOPÍA Ternera roqueforti

Nigiri de vaca vella, un nigiri inoculat amb el xerigot del Roquefort i una làmina de vaca vella per sobre. Una altra mossegada memorable que quedarà enregistrada a la nostra memòria gustativa. Un nova dimensió a nivell de textures dels nigiris, i quina potència de sabor!

20. PREJUICIO Cómete la cabeza

Un plat servit a cegues per tal de fer pensar al comensal d’on vénen els motius pels que mengem o no certs productes. Són prejudicis culturals o realment ho hem tastat i no ens agrada? De seguida es descobreix que han servit cervell de vaca amb canyella, un plat que torna a destacar per la seva textura i la temperatura de servei. Exquisidament inoblidable.


21. DISONANCIA Lomo bajo cero

Llom de vedella sota zero, un tàrtar de vedella servit a sobre d’una galeta gairebé congelada feta amb el greix de la pròpia vedella i amb uns pebrots confitats. Una integració sublim del greix amb la carn. Llàstima que només fos una mossegadeta.

22. TEXTURA Ñoquis con salsa de Idiazábal

Nyoquis amb salsa d’Idiazábal i fulla de sàlvia. Uns cremosos nyoquis que en realitat eren tendons, un plat que ens va fer pensar en el fantàstic fri-tendó de l’Artur Martínez. Un plat boníssim però una manera ben tallant de finalitzar el menú. En volíem més i ens vam quedar amb les ganes i el sentiment de frustració.

En aquest moment de l’àpat, et conviden a prendre els cafès a la terrassa i els acompanyen amb dos trossos de xocolata.

23. RITUAL Chocolate

Serveixen un tros de xocolata de Panamà en “natural”, en brut, sense fer-li res; i un tros de xocolata de Colòmbia però texturitzada, és a dir, deixada uniforme, plana, llisa i brillant. Una mena de petits foursservits sense pena ni glòria. Diuen que no ofereixen postres però serveixen la xocolata. És fina ironia o mala bava?

Pel que fa al vi, vam tenir una mala experiència, un problema greu de comunicació amb la sommelier en cap. D’entrada, només ens van oferir un codi QR amb un enllaç a una carta de referències icòniques per sobre de 130€ l’ampolla. Sorpresos, vam preguntar si no tenien ampolles per sota d’aquest preu; i va resultar que sí, que tenien una altra carta alternativa. Ens van portar una “carta�� amb 7 pintures i cap vi escrit. En funció de la il·lustració que triéssim, la sommelier sabria dir-nos quin perfil de vi ens agradava i quin ens venia de gust en aquell moment. Per anar per feina, ja que havien començat a servir els plats del menú, vam demanar un vi blanc de maceració pel·licular o un Jura negre entre 60 i 120€ l’ampolla i ens va recomenar una ampolla de 130€ que estava a la carta inicial i que, a sobre, oferien en el maridatge. Davant la nostra insistència, la sommelier es va tancar en banda i no va oferir alternativa possible que no fos dins del llistat del QR. Vam estar molt temptats de fer tot el menú amb aigua. Finalment, vam cedir i vam fer un Gravner Ribolla 2011. I si això no hagués sigut prou, a l’hora del servei, un cambrer va obrir l’ampolla sense ni haver-nos-la ensenyat abans.

Pel que fa a la sala, sort que en Joserra Calvo sempre està impecable, proper, afable i sent el Mugaritz com a propi, transmet que se l’estima i salva tots els desastres. Un servei de vi que hagués pogut fer qualsevol sense coneixements en la matèria, desgavell organitzatiu servint-nos plats que acabàvem de menjar i anaven a altres taules, desconeixement dels productes i dels plats que serveixen, mala vocalització i inseguretat per part d’alguns cambrers.

Una experiència tant contradictòria i frustrantment atraient com el propi Andoni Luis Aduriz.

[toniscla]

Bernat Marbrat Marró - Brown Marmorated Stink Bug Halyomorpha Halys És una plaga molt polífaga que, a Europa, se l’ha trobat en 95 gèneres de plantes. Pot fer molt dany en algunes plantes com ara els arbres fruiters, ornamentals, cultius hortícoles i en conreus extensius. Als EUA s'han registrat greus pèrdues econòmiques en pomes, préssecs, pebrots, tomàquets, blat de moro i soja, i a Itàlia especialment en fruiters, blat de moro i soja. It is a highly polyphagous pest that has been found in 95 plant genera in Europe. It can do a lot of damage to some plants such as fruit trees, ornamentals, horticultural crops and extensive crops. In the US there have been serious economic losses in apples, peaches, peppers, tomatoes, corn and soybeans, and in Italy especially in fruit trees, corn and soybeans. #santasusanna #natura #nature #plagainvasora #pest #bernatpudent #stinkbug #inaturalist https://www.instagram.com/p/CGcSdpnpq9L/?igshid=1sdetsyd7r788

[jardinouestfraicheur]

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

Now retrieving an image set.

Now retrieving the rating.

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

de JNCH Acheter neuf : EUR 16,99

from Amazon Products Jardin http://www.tagswords.com?productlink=B074346QMW&locale=FR&tag=tagswords-21 via IFTTT

[jardinouestfraicheur]

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

Now retrieving an image set.

Now retrieving the rating.

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

de JNCH Acheter neuf : EUR 16,99

from Amazon Products Jardin http://www.tagswords.com?productlink=B074346QMW&locale=FR&tag=tagswords-21 via IFTTT

[bellesguardgaudi]

Martí I l’Humà

Martí I i Margarida de Prades. Escena del casament.

Per Esteban Galindo.

Corria l’any 1408 quan el rei Martí, a la maduresa de la seva vida i després de dotze anys de regnat, cercava un descans merescut. Havia hagut de fer front a les grans dificultats econòmiques de la corona i aplacar la revolta dels sicilians, on va deixar al seu únic fill, Martí el Jove, al capdavant de les tropes.

Ja a la seva arribada al poder era un home gros i de poca salut. Segurament per aquest motiu volia fugir de la feixuga vida a la cort del seu Palau Major i passar l’estiu d’aquest any a una zona més sana, un lloc fresc que apaivagués la xafogor de la Barcelona dins de les muralles.

Amb aquesta intenció, a l’octubre va comprar la torre Vallblanc, i va voler-la adequar a la seva nova categoria de seu reial. Li va canviar el nom, i el mas va passar a dir-se torre Bellesguard, un mot que reivindicava les boniques vistes que té del Pla de Barcelona i de la línia de costa, com també la bellesa de la torre.

A l’època medieval feia bonic disposar d’un jardí amb arbres fruiters, i per això, l’Humà només dos mesos després de la compra, escriu al procurador reial de Mallorca, Mateo de Loscos, per demanar-li un esclau especialitzat en el cultiu d’aquests arbres, o al batlle general d’Aragó sol·licitant diferents espècies per la seva nova torre.

Però les seves actuacions no es van dirigir només a l’ornamentació. Al maig de 1409, demanava al mestre major, Jaume Sala, la restauració de l’edifici. S’ha de dir que les intervencions del rei a Bellesguard van ser petites. L’antiga torre Vallblanc era ja una magnífica casa forta, amb una torre d’homenatge i una zona porticada amb vint-i-quatre finestrals. La torre també es trobava envoltada d’un mur amb els seus merlets i espitlleres, defensada amb torres que tancaven la residència, i de les quals avui dia encara resten dues que ens donen una idea de la magnificència del lloc.

Així, el rei va trobar un lloc perfecte per descansar i recuperar la salut, però malauradament, al juliol de 1409, el seu fill i únic hereu moria a Sicília. S’obria una crisi successòria amb un monarca que se sentia vell, malalt i incapaç, i es resistia a les pressions de l’Estat i de l’església que el forçaven a contraure un nou matrimoni.

En efecte, el propi Benet XIII, el Papa Luna, portava des de l’agost residint a Bellesguard consolant-lo per la pèrdua del seu fill, alhora que l’aconsellava de la necessitat de casar-se de nou. De fet, ell mateix va oficiar el casament celebrat a la capella de la torre, al setembre de 1409, amb la jove Margarida de Prades, amb l’esperança de portar un nou hereu. Malauradament van fracassar ja que al maig de 1410, Martí va morir.

Bellesguard, que en un principi semblava destinada a ser un lloc de recollida del rei, passà a convertir-se en un espai vital, d’una efervescència política, social i cultural de gran magnitud i amb una transcendència històrica rellevant: portà amb la mort de Martí, la fi del casal de Barcelona i va provocar l’arribada a la Corona d’Aragó de la nissaga castellana dels Trastàmara.

Martí I i Martí el Jove

La entrada Martí I l’Humà se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.

[jardinouestfraicheur]

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

Now retrieving an image set.

Now retrieving the rating.

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

de JNCH Acheter neuf : EUR 16,99

from Amazon Products Jardin http://www.tagswords.com?productlink=B074346QMW&locale=FR&tag=tagswords-21 via IFTTT

[jardinouestfraicheur]

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

Now retrieving an image set.

Now retrieving the rating.

10 x 4m Filet de Protection Oiseaux Anti-feuilles Contre Pigeon Volaille Jardin Arbre fruiter Balcon Bassin Maillage Maille 2,5cm

de JNCH Acheter neuf : EUR 16,99

from Amazon Products Jardin http://www.tagswords.com?productlink=B074346QMW&locale=FR&tag=tagswords-21 via IFTTT