#ale denegri

[agendaculturaldelima]

#AmigosInolvidables #Poesia

📖 “MAGNOLIA” 📜✒👀

💥 El libro se inicia como un oasis refrescante cuando leemos: “Mi corazón baila al ritmo de mi felicidad/se balancea y traza formas de amor”. Dicha poesía no es una poesía hermética ni áspera, mucho menos oscura; se acerca más bien a un trovar pla o leu, que es como define el medievalista español Martin de Riquer a la “versificación sencilla”, llana y abierta. Magnolia tiene dos caras, muy demarcadas: la luz/la sombra, porque el libro está dedicado a una figura enigmática, que entabla una lucha contra el desarraigo, el autoritarismo frente a las imposiciones externas, aunque por momentos cae en la perdición y el abismo. Por ello, no faltan las alusiones a los disturbios políticos y a la decepción amorosa.

✍️ Autora: Patricia Josefina Denegri

👥 Comentarios: Marco Martos y Carmen Ollé

© Organiza: Tierra Nueva Editores.

📌 PRESENTACIÓN DEL POEMARIO:

📆 Martes 18 de Junio

🕖 7:00pm.

🏫 Librería El Virrey (jr. Bolognesi 510 - Miraflores)

🚶‍♀️🚶‍♂️ Ingreso libre 

[zensufiyya]

✨Pare de apontar e condenar as pessoas✨

✨Pare de apontar e condenar as pessoas✨ ⠀ ⠀ O Profeta Muḥammad ﷺ disse: ⠀ "Se um homem diz que as pessoas estão condenadas/destruídas, então ele próprio é o mais condenado deles". 📚 (Ṣaḥīḥ Muslim 2623) ⠀ ▶ ️ Outra tradução poderia ser: "Quando uma pessoa diz que as pessoas estão perdidas, ela também está (por assim dizer)." ⠀ Se formos à explicação ou comentário mais conhecido de Ṣaḥīḥ Muslim, descobrimos que Imam An-Nawawi رحمه الله disse: ⠀ “Os eruditos concordam que essa narrativa se refere àqueles que dizem isso para menosprezar as pessoas, além de humilhá-las e denegri-las, alegando que são superiores a elas e que há mal em seus corações, já que somente Deus conhece os segredos. mais interno de Sua criação.” 📚 (Sharḥ al-Nawawī ‘alá Ṣaḥīḥ Muslim 2623)‬ ⠀ ⠀ ▶ ️ Nota: Todos os dias eu encontro ou leio mais pessoas assim. E tudo isso é apenas um produto da mais absoluta ignorância misturada à falta de modéstia ou vergonha. Que Allāh (Subḥānahu wa ta'alā) ☝️ nos conceda misericórdia e a orientação correta! ⠀ ⠀ ✨ʾĀmīn Yā Rabb✨

[tastatast]

Ristoriante Del Cambio - Sala del Risorgimento

LA LOCALITZACIÓ

Situat a la Piazza Carignano del centre de Torino (Piamonte), Del Cambio és un restaurant històric en un palazzo del 1757, un restaurant pel que hi han passat personatges com el polític italià Cavour, Puccini, Balzac, Nietzsche, Verdi o Audrey Hepburn, entre moltes altres personalitats.

Reobert l’abril de 2014 per l’empresari Michele Denegri i el cuiner Matteo Baronetto, el menjador està dividit en dues sales. Per una banda, la del Risorgimento, la més cèlebre i representativa, restaurada respectant la integritat del lloc. I, per altra banda, la sala Pistoletto, que porta el nom de l’arquitecte i artista italià Michelangelo Pistoletto encarregat de la decoració d’aquesta sala que, com que no es va mantenir en bon estat, van decorar de manera més moderna, amb la sèrie “Evento”, 8 quadres-mirall amb persones “normals, de la vida” i taules i cadires del dissenyador italià Martino Gamper, unes taules rodones parades de manera exquisida, sense estovalles per deixar veure les precioses taules amb talls de diferents fustes, i unes cadires de vellut vermell, sent, a la vegada, un espai modern però mantenint una continuïtat estilística amb la sala del Risorgimento.

Encara que totes dues sales siguin bellíssimes i de gran impacte visual, per ser la primera vegada que hi anàvem, em feia especial il·lusió menjar a la sala del Risorgimento que, de fet, és on hi havia tots els clients. Tant és així que vaig fer la reserva concretament en aquesta sala amb una decoració vuitcentista molt ben reformada i posada al dia, mantenint en molt bon estat els miralls; els bancs, cadires i cortines de vellut vermell; el terra de fusta; els artesonats i els daurats del sostre, les columnes i les parets; uns frescos bucòlics; i unes fastuoses aranyes amb penjolls de vidre i espelmes. El parament en aquesta estança també és exquisit. En aquest cas, 11 taules amb estovalles blanques de fil i uns plats de porcellana de Sèvres dissenyats per Izhar Parkin, qui ha pintat a mà amb el nom del restaurant i motius daurats, seguint tècniques tradicionals del segle XVIII. En definitiva, un espai magnífic que convida a la celebració, ideal per a passar una vetllada inoblidable.

El celler també és de menció especial. Ben bé 2 o 3 pisos sota terra, un seguit de passadissos i petites sales de pedra fosca i humida, algun racó amb tauletes i llibres, alguns apartats tancats amb reixa de ferro, pany i clau i una sala amb sostre convex amb una taula de fusta per a més d’una dotzena de persones per la que segur que hi han passat grans ampolles i grans personalitats. Un celler de 300 m2 del s. XVII, més antic que el local i tot, en el que hi guarden unes 20.000 ampolles de 3.000 referències diferents.

A l’edifici també s’hi troben altres locals com la Farmacia Del Cambio (la cafeteria-pastisseria-bistrot) i el Bar Cavour, on vam prendre uns còctels abans de sopar. Tot i així, encara que sigui una autèntica marca, és a dir, una casa capaç de donar al client experiències diferents i en tots els moments del dia, des de l’esmorzar fins a l’última copa de la nit, en cap moment sents que estàs en un restaurant d’un empresari que ha col·locat un cuiner al seu negoci. 

EL CUINER, MATTEO BARONETTO

Nascut el 1977 a Torino i fill de treballadors de la fàbrica Fiat, la vocació per la cuina no li venia de família, sinó de la seva pròpia determinació quan va abandonar els estudis de comptabilitat iniciats per a satisfer el seu pare pels de cuina.

Començant a treballar en una pizzeria per a pagar-se la moto i després d’estudiar a l’Alberghiero di Pinerolo (a uns 50 km de Torino), el seu bagatge com a cuiner professional passa per cuines com la tradicional piemontesa de La Betulla (a San Bernardino di Trana, Torino) del cuiner Franco Giacomino, la de Gualtiero Marchesi a l’Alberetta d’Erbusco (Lombardia) i passant 13 anys (del 2001 al 2013) al costat de Carlo Cracco a Le Clivie (Piobesi d’Alba, Piamonte) i sobretot al Cracco-Peck de Milano.

Un cuiner que, tot i ser d’abast cada vegada més internacional, sembla estar una mica fora del circuit més mediàtic, em pregunto si de manera deliberada. Tot i que tant sols sis mesos després de navegar en solitari a Del Cambio, aconseguís la primera estrella Michelin (que encara manté), no apareix als The World’s 50 Best i surt al número 116 de la OAD d’Europa del 2023.

Baronetto és un cuiner que escriu i qui ha publicat llibres molt interessants com Cuccina piemontese contemporanea (2021) amb prefaci de Fulvio Pierangelini; Iconiche similitudini (2022), un petit llibre molt ben editat, un recull de 32 plats dels menús “Similitudini” i il·lustrats per ell mateix, en el que explica el plaer d’observar i percebre ingredients, aromes i sabors que, tant a la natura com a la cuina, s’assemblen però dels que no estem habituats a menjar conjuntament; Pensieri e vapori (2023), un encara més petit llibret editat amb molta sensibilitat per Archivo Tipografico en el que, a través de 3 receptes sorprenents, exposa pensaments i alterna reflexions sobre cuina i el que representa treballar de cuiner.

Desconec quina era la seva actitud quan era més jove però, actualment, em sembla una persona tranquil·la, reflexiva, amb sensibilitat plàstica, amb un bagatge gastronòmic envejable al costat de dos grans cuiners italians com Marchesi i Cracco i amb moltes coses a dir. Un cuiner transversal, amb interès per altres arts més enllà de la cuina. Un cuiner orgullós de ser torinès, que respecta la cuina tradicional piemontesa i amb un gran potencial a nivell creatiu.

L’OFERTA CULINÀRIA

Per una banda, ofereix tant l’opció de menjar a la carta (amb plats d’entre 50 i 65€ i postres de 25-30€) com dos menús, tots dos de 175€ i amb un maridatge de 130€. El menú Ri-velare, a base de 5 plats i 1 postres, mostra la seva cuina més amable i coneguda, amb receptari tradicional torinès i piemontès. El menú S-velare, en canvi, a base de 6 plats i 1 postres, mostra la cuina més arriscada i personal d’en Matteo.

Desconec la diferència a nivell de significat entre Ri-velare i S-velare, entenc les dues paraules com el fet de donar a conèixer coses desconegudes, revelar secrets i misteris; també, com a fer evident i fer palesa la pròpia essència, demostrar les característiques personals de manera sorprenent, mostrant-se tal com s’és i manifestant la pròpia personalitat.

A més a més, per altra banda, des de l’obertura de Del Cambio l’any 2014, també ofereix Il tavolo dello chef, un espai a la cuina del restaurant, per a 4 comensals i amb la possibilitat de menjar un menú especial de 285€. Una habitació annexa a la cuina i en la que només hi entra algun cuiner i els cambrers. Un espai íntim que no només és especial perquè es puguin veure els cuiners treballant, no és un simple voyeurisme, sinó que és un espai exclusiu gestionat directament per en Matteo i en el que ell configura un menú d’entre 8 i 12 plats que dissenya mitjançant un diàleg amb el comensal. És el menú on més es pot veure l’essència de la cuina d’en Matteo i on es fa més palès tant el seu estil com el seu discurs.

A en Baronetto li agrada definir les dues experiències com anar al cinema o anar al teatre.

Tenint en compte les ganes que tenia de conèixer la seva cuina, que feia el viatge a Torino expressament per a conèixer-lo a ell i la quantitat i varietat d’ofertes culinàries de Del Cambio, vaig voler fer-hi dos àpats: un sopar a la sala del Risorgimento (a les 19:30h) i un dinar a Il tavolo dello chef (a les 12:30h). En aquesta primera crònica, explicaré el primer àpat, en el que en Matteo ens va fer un menú de 6 plats i 1 postres (més els aperitius, la gran varietat de pans i els petits fours) barrejant el menú S-velare i el Ri-velare i, fins i tot, servint-nos algun plat de la carta, una gran deferència que ens va fer, mostrant cortesia i complaent els meus desitjos, i que li agraeixo de tot cor. 

L’ÀPAT

Vam seure a la taula del costat de la d’en Cavour, una de les taules amb més visibilitat a tot el local, permetent-nos veure el Palazzao Carignano (un palau barroc, antic Govern i actual Museo Nazionale del Risorgimento Italiano), tota la sala del Risorgimento i, també, la sala Pistoletto. 

SNACKS DI BENVENUTO

Consomé.

En una copeta Pompadour petita, una reducció d’un brou clarificat de vedella i verdures servit ben calentó, deliciós.

Macedonia condita di verdura e frutta.

Tot i que potser associem més la paraula macedònia a les postres i únicament a les fruites, es tractava d’un petit bol amb 7 petits tastets que s’havien de menjar en el sentit de les agulles del rellotge: 

Physalis alkekengi o alquequengi: un fruit ataronjat, de la mida d’una tomaqueta cherri, una mena de mini-mandarina o mini-cumquat esfèric, agredolç.

Aranja (pomelo o toronja).

Mig mini-xampinyó: ben cítric.

Mig raïm blanc.

Un segon bolet petit i també de cultiu (cyclocybe cylindrace,en italià Pioppino o Chiodini, un pollancró o cama-sec de soca).

Mitja tàpera.

Una oliva Taggiasca pansida amb una melmelada de peperoncino (bitxo, xili) per sobre.

Diversos gustos i consistències. Acidesa, dolçor, salabror, tocs cítrics i agredolços. No em va entusiasmar.

A la vegada, serveixen els famosos cruixents d’arròs que deixen durant tot l’àpat.

Una generosa quantitat d’unes xips que semblaven fregides amb oli de gira-sol, un pèl massa salades i olioses però estèticament, per la varietat de colors i la seva fragilitat, translúcides, ben maques. Per a trencar o trossejar i menjar amb les mans. N’hi havia ben bé una dotzena de diferents: 

El blanc era de safrà? Tenia gust de crispeta, de blat de moro fregit.

El pla era de grosella? Molt bast, gust d’oli de gira-sol fregit. Molt salat.

Blanc amb punts verds: bastant insípid.

Vermell: bastant insípid.

Verd dur: d’oliva Taggiasca? Oliós.

Verd tou: d’enciam?

Tres “crispells” triangulars, d’una altra massa més densa i gruixuda: blanc de parmesà suau, vermell i triangle de romaní?

Negre prim: tinta de sépia o de calamar. 

Negre gruixut: tinta de sépia o de calamar. 

EL MENÚ

Lenticchie e caviale. 2015

Un joc basat en la similitud que hi ha entre les llenties negres i el caviar. Unes llenties de la varietat beluga (o caviar) de Sicília, cuites a foc baix (confitades) amb mantega clarificada, barrejades amb caviar beluga del nord d’Europa. A la base, una línia que era una reducció de canyella.

Se suposa que les confiten amb mantega per estovar-les però eren unes llenties petites, ben crocants, gens farinoses, cruetes, duretes, al dente, senceres, gens despellofades. El plat feia olor de canyella. Hi havia mossegades que tenien més gust de canyella (i dolçor) que d’altres. Hagués preferit més salabror de caviar, només hi havia quatre grans de caviar. Això sí, el gust de mantega no es notava. Servit tebi, molt amable. Un joc de textures singular i sense la pretensió de sorprendre epatant.

ELS PANS

Grissini torinese.

Fets amb farina 00, és a dir, de sèmola (farina en la que el gra està mòlt més gruixut), i amb llevat, oli, sal i aigua. Eren del tipus stirato (no els més tradicionals rubatà, que són enrotllats i tenen forma de nus). Especialment bons, més fràgils i lleugers que altres grissini. Cruixents i saladets.

Pane in burro con sal Maldon e finocchieto.

Un pa de pasta de full, fet amb mantega i ou i amb sal Maldon i llavors de fonoll per sobre. No estava calent.

Pagnotta.

Una fogassa o pa de pagès, un pa rodó de massa mare, amb llevat natural, fet amb 3 tipus de farina (blat, arròs deshidratat i ordi germinat durant la fermentació) i amb lli i pipes de carbassa per fora. Tenint la Farmacia Del Cambio, entenc que deu ser fet per ells. Per dins estava calent. Un pa bastant dens, gairebé tant pesat com un pa alemany. Gustativament, es notava l’ordi. 

Insalata Piemontese di Matteo Baronetto.

Presentada com “amanida piemontesa”, ens diuen que té més de quaranta ingredients amb diferents tipus de cocció i textures diverses. No hi ha un ordre a seguir, ni un inici ni un final, sinó que la idea és de generar una confusió endreçada.

Ofereixen un recordatori plegable com un sobre, d’un paper verjurat preciós, en el que hi ha una pintura abstracta feta per en Matteo mateix i amb l’ajuda d’un dissenyador gràfic. Es tracta d’un dibuix o una pintura de l’amanida, fugint de les típiques fotografies dels plats que apareixen als llibres de cuina. Una mena d’esquema pictòric de l’amanida a base de diferents figures geomètriques simples, línies pures i colors diferents. Em fa pensar en alguns quadres del constructivisme rus de Malévich o del neoplasticisme d’en Mondrian o en Ben Nicholson. Segons en Matteo, els colors i les geometries representen bé la sensibilitat del que vol transmetre. També incorpora una petita explicació, gairebé com si fos una poesia visual, mencionant alguns dels ingredients. I, finalment, també hi diu el següent: “L’excepció que confirma la regla, un himne a la recerca i a l’experimentació. No conservar a la nevera, pots emmarcar-lo i penjar-lo a la paret com un quadre”. M’agraden aquests tipus de suports o complements informatius i amb tocs artístics que, cada vegada menys, ofereixen els restaurants. Tot i així, vaig preferir estar per l’amanida i mirar-me aquesta làmina a posterior.

A continuació, intento reproduir cronològicament el que vaig anar menjant.

Radicchio amb ginebró.

Carbassa amb canyella: consistència raríssima.

Api-rave o nap dolcet amb llet o algun làctic líquid.

Carxofa (bullida?): deliciosa.

Enciam amb maionesa i furikake (alga nori, sèsam…). Potència i salabror però finesa, sense tenir aquell gust de glutamat bast.

Tirabec (amb bergamota?).

Rodanxa de pebrot vermell: picant de vinagre.

Fonoll (el bulb).

Romanesco altra vegada.

Parmesà: oh, no és parmesà, és algo tou, mig liofilitzat, amb un gust que em recorda les neules i els melindros. Deu ser el biscuit savoiardi, per cert, ingredient principal del torinès tiramisú.

Espinac amb avellana.

Datterino deshidratat: molt de gust de concentrat de tomaca.

Radicchio (o col lombarda?) amb ginebra: un pèl massa alcohòlic aquest tall.

Pebrot verd allargat o cogombre sense gust de cogombre: molt amarg.

Bolet (cep blanc?): té un punt de gust de cianur.

Fulla de coliflor verda amb aigua d’olives o més aviat colatura d’anxova.

Ara la ginebra de la col lila és molt més amarga i desagradable.

Ara el datterino sembla dolç i salat.

Escarola per relaxar el paladar.

Ceba petita/escalunya: vinagre molt suau.

Bròcoli amb colatura.

Pastanaga amb parmesà per sobre.

Les tres floretes dolcetes: semblen un pastisset! Són de massapà!

Cirera amarga maraschino: és dolça.

Un trosset de parmesà.

Pebrot vermell però tallat diferent.

Castanya fumada partida per la meitat.

Pebrot groc.

Julivert.

Tirabec.

3 avellanes crues boníssimes, cada una amb rovell d’ou curat a la base.

Rave.

Nap amb?: un d’aquests naps francesos o un salsafí o una xirivia. No m’agrada gaire el punt amarg i fins i tot metàl·lic. 

Col llombarda més tova, gens crocant, menys gustosa, boníssima.

Nap allargat amb gust del perfum del Mandarin Oriental.

Kale bastant neutra.

Un salsafí.

Remolatxa gens terrosa, amb algun bitter.

Salsafí amb gust d’alga nori perquè està a prop de l’enciam.

Un nap.

Més escarola amb julivert.

Com que molts dels ingredients estaven duplicats o, fins i tot, triplicats, a partir d’aquí, els vaig barrejar.

Uau! Aquí hi ha més textures, crocants i consistències que al Disfrutar! Ja s’entén que és un dir. Ara queden unes barreges inverosímils que, tot i ser aleatòries, totes queden bé, és màgia. Acidesa, dolçor, salabror, amargor, làctics, especiats, envinagrats, cítrics, sapiditat, tocs metàl·lics, un punt fumat a la castanya, cremosos, crocants, cruixents, picants suaus, astringències amables, frescor vegetal i pesadesa dolça per la maraschino o la floreta de massapà… Tocs de terra (espinacs, remolatxa,) i tocs de mar (nori i salsa tonnata). Castanya fumada amb pastanaga. Maraschino amb espinacs. Tirabec amb massapà. Xampinyó tou, sucós i esponjós amb avellana crua i dura. Datterino amb nori. Wasabi amb salsa tonnata.

La qualitat de les verdures era molt bona. Totes mantenien el seu gust i, a la vegada, el del condiment. Eren de l’hort de Moncalvo (a la província d’Asti) i de pagesos del voltant de Torino. 

M’agrada el fet que es mengi aleatòriament, de manera anàrquica (de fet, visualment pot recordar l’”Anarkia” d’en Jordi Roca) i m'agrada que ni tant sols indiquin ni un inici ni un final. Fa anys que estic cansada que em diguin com m’he de menjar els plats (sobretot perquè la majoria de vegades, la recomanació no té cap lògica). En algun moment, alguns ingredients els vaig menjar amb les mans. També em va agradar el fet que tingués molts dels productes per duplicat o triplicat, permetent tastar-los primer per separat i després combinats entre ells.

Un plat (o una composició) que em sembla que resumeix molt bé la cuina d’en Matteo, hi ha tradició i innovació i hi ha bellesa visual i gustativa. Creativitat ben entesa, estètica, tècnica, gust, paisatge, refinament, harmonia, volum, estructura i explosió de gustos i textures. Un plat efímer per l’escassetat d’alguns dels ingredients i per la seva curta disponibilitat, per temporada. Un gran plat que em sembla atemporal (difícil que passi de moda) i transversal. Un plat d’una riquesa gastronòmica que demostra el recorregut i la maduresa gustativa i culinària d’en Matteo. Demostra el seu domini tècnic amb les diferents coccions, els diferents olis i vinagres i la varietat de condiments i amaniments. Per una banda, d’una complexitat extrema pel que fa a l’elaboració; i, per l’altra, tant fàcil de menjar i disfrutar. 

Un plat que vaig tardar 45 minuts a menjar, detall que trobo importantíssim! Penso en lo ràpid que es mengen els plats de l’alta cuina actual i en l’estona que es dedicava abans a menjar-los; és clar que la mida de les racions també ha canviat. Penso en plats històrics com la pularda de Bresse en vessie d’en Paul Bocuse, el turbot a la brasa de l’Elkano … us imagineu menjar-los en una d’aquestes versions finger food o bite-size?

També m’agradaria destacar positivament que és un plat que només ofereix a la carta, no està a cap menú, m’agrada perquè això vol dir que només es pot menjar en ració “gran” o ració “a la carta” i m’agrada perquè, d’aquesta manera, està dient que és un restaurant per tornar-hi, per menjar, per anar-hi sovint, per gaudir-hi menjant i no només de manera intel·lectual.

Un plat que t’absorbeix en el descobriment de sabors, de textures, de consistències, de combinacions. Vaig quedar immersa en aquest mar o, més ben dit, oceà, o encara més ben dit, jardí de les delícies. Un plat del que se’n pot estar parlant i divagant durant hores, que es presta a filosofar sobre cuina. Un d’aquests plats-obra o plats-icona. Un plat per viure, per ser menjat i gaudit. Un referent. Estèticament preciós, amb una gran varietat de colors ben vistosos. Els vegetals no estaven ni freds ni calents, sinó atemperats, a molt bona temperatura. Un plat lleuger però amb la mateixa intensitat de gust que podria tenir una tradicional finanziera piemontese.

Una amanida que en Matteo va adaptant estacionalment als productes de temporada, amb la dificultat i complexitat que això comporta. Jo hi vaig trobar ben bé una cinquantena d’ingredients vegetals (i rovell d’ou curat amb sal, parmesà i salsa tonnata): fulles, herbes, fruits, fruits secs, llavors, brots, tiges, bulbs, espècies, tubercles, arrels, rizomes, algues, bolets… Diferents coccions: crues, macerades, escaldades, confitades, bullides, al vapor, infusionades, envinagrades, enfornades… amb les seus respectius punts de maduració, talls, grossors, torsions, rigideses… Diferents vinagres (sobretot d’arròs i de vi blanc, diria que no n’hi havia de poma) que, a més, moltes vegades enriqueix aromatitzant-los de manera natural amb altres ingredients. I, també: diferents olis (també, molts vegades, aromatitzats), amaretto, vi negre, aigua d’olives, colatura d’anxova, salmorra, etc.

Destaco especialment la varietat de fulles, enciams, endívies, cols i naps perquè són vegetals que no tinc al meu entorn (i molt menys amb el seu punt de frescor) i que allà semblen més habituals. Només cal visitar el Mercato di Porta Palazzo i el Mercato Centrale di Torino i contemplar la riquesa de verdures de fulla verda que tenen: una parada amb 3 tipus de cards (bianco, verde i gabbo), cima di rapa (una mena de grelos o espigalls), un munt de varietats de radicchio (rosso di Treviso, di Verona, di Chioggia, di Castelfranco, tardivo, variegato, puntarelle o cicoria Catalogna…), etc.

També és de menció especial la dificultat i el nivell de detall i meticulositat de l’emplatat. De fet, el dia següent, des d’il tavolo dello chef vam poder veure que tenen una foto del plat penjada a la cuina, l’únic plat que tenen fotografiat i penjat, i com els cuiners encarregats d’aquesta tasca la consulten vàries vegades. Em pregunto si, com en el cas de la Gargouillou d'en Bras, només alguns cuiners tenen l’honor de poder emplatar aquesta elaboració.

En Matteo ens explica que la idea va sorgir quan alguns clients que anaven a Del Cambio demanaven una amanida i ell va dir: doncs vaig a pensar una amanida que sigui excepcional; no la millor, recalca, però sí que recordis i que sigui ben bona. Un plat del 2016 i que, en la primera versió, tan sols tenia 7 elements. Tot i així, de seguida va veure que podia convertir aquell plat en un “pensiero profondo” i va anar-li afegint cada vegada més ingredients i més dificultat. Diu que és un treball d’introspecció, un mirall del que porta a dins, un reflex de com se sent, una porta oberta al seu estat d’ànim. Ja l’entenc, de fet és el que busco, plats amb ànima, amb l’ànima del cuiner, busco cuiners en els que la seva cuina sigui l’expressió de la seva persona, que posin en el plat qui són i com son. Però quan ens posem tant reflexius, vist des de fora em pot arribar a semblar un relat excessiu o una explicació innecessària, més per vendre que una altra cosa. No sé per què, quan ho sento dir als cuiners, no m’acaba d’agradar. Potser el que no m’agrada és posar-ho en paraules, però sí trobar-ho en els plats.

El cas és que és un plat inoblidable, de les millors amanides que he menjat mai, en el sentit més estricte de la recepta, tenint en compte el concepte tant ampli del que entenem per amanida. Un plat vegetal que situo a l’alçada de la històrica Gargouillou d’en Michel Bras i de la famosa Insalata 21, 31, 41, 51… de l’Enrico Crippa. El millor plat de l’àpat? M’atreviria a dir, fins i tot, un dels millors plats d’en Matteo. De ben segur, un dels seus plats insígnia. També és curiós que una de les millors amanides de la meva vida l’hagi menjat a l’hivern i, a més, sigui d’un cuiner que no fa bandera precisament d’oferir una cuina exclusivament vegetal ni vegana ni naturalista.

Mozzarella e olio di oliva.

La idea és servir una mozzarella amb oli d’oliva. Han recreat una mozzarella utilitzant, per la part de dins, una amanida (entenc, enciam) cuita al buit amb crema de llet; i, per la part externa, han fet servir una oblea, una hòstia banyada amb crema de llet. Per sobre, a taula, hi serveixen unes gotes d’oli Frantoio de Franci (de la província de Grosseto, a la Toscana), el Villa Magra Grand Cru.

Un plat increïblement deliciós. Tallar la “mozzarella” ja és un plaer: sentir el cruixent (un cruixir excepcional) i veure com rebenta la part blanca externa i es desprèn la llet és... A nivell visual em sembla preciós, simple, despullat i auster. Una manera d’emplatar sense acompanyaments ni floritures que trobo ben arriscada perquè, si el poc que presentes, no dóna la talla, encara es nota més. Predominava l’olor d’oli. A nivell de textures, tornava a aparèixer el cruixent (també auditiu) i ara també la cremositat de la mozzarella i el punt de crema de llet líquida que desprèn. Verdor vegetal i el punt lleuger de greix de la mozzarella més un trosset d’anxova a dins que li aportava salabror. També hi havia menta, quina frescor! Un toc fresc que venia molt de gust després de l’amanida piemontesa. Un plat servit més fred que l’amanida. Insisteixo en la part acústica del plat, en el soroll cruixent, la part del sentit de l’oïda d’un plat, un aspecte que obviem moltes vegades. Vaig llepar el plat i l’oli era un punt picantet.

Encara em sembla increïble que la part externa no fos una mozzarella, negaria rotundament que allò era una oblea, que sempre són secants i es queden enganxades al paladar. Una manera ben diferent (i tant millorada!) de treballar aquesta massa.

Un altre plat inoblidable i un dels millors de l’àpat.

Carne cruda.

La interpretació d’en Matteo de la carne cruda alla piemontese, una versió molt més delicada que la de la recepta tradicional, que s’acostumava a fer amb carn de cavall crua. 

Una mena de versió oriental: 3 nigiris o rotlles d’escuma de clara d’ou cuita al vapor i embolcallats per albese di fassona, és a dir, un carpaccio de filet de vedella de la raça piamontesa fassona i tallat a mà amb ganivet, all'albese, en dialecte albèisa, a la manera d'Alba.

La clara d’ou cuita al vapor quedava com una mena d’escuma densa i ferma, no ben bé com una merenga. El tall de carn era molt fi, sense arribar a ser transparent, i amb un gust molt subtil. Un tall magre, amb una textura molt tendra, gens fibrosa, no necessitava pràcticament ni mastegar-se. Bravo pel domini tècnic del tall! D’acompanyament, uns espinacs “arrebossats” amb una beurre noisette i parmesà que tenien gust de croissantet.

Es tractava de banyar els rotlles a la salsa citronette que servien en un platet a part i, a continuació, “arrebossar-ho” amb el parmesà ratllat que teníem en un tercer platet. La salsa citronette (a base d’oli d’oliva i suc de llimona) era molt àcida i cítrica. Un plat ben diferent, una manera molt Baronetto de renovar (més que desconstruir) una tradicional carne cruda all'albese.

Raviolis d’arròs, 5 musclos i espinacs. I una mica de safrà.

Servit calent, feia olor de safrà i de mar amb cítrics. Els espinacs tenien gust de salicòrnia, potser tenien l’aigua de cocció dels musclos barrejada amb l’emulsió de safrà.

5 raviolis d’una massa d’arròs centrifugada com si fos una crema d’arròs i farcits de líquid de safrà. 5 mossegades meravelloses d’uns raviolis amb una massa finíssima i delicada que rebentava generant una explosió d’una càlida emulsió de safrà deliciosa.

5 musclos que van passar sense pena ni glòria, ni gaire grossos ni gaire gustosos, i que no vaig trobar integrats en el plat. Tampoc em va venir de gust barrejar en una mateixa mossegada un ravioli amb un musclo. Semblaven cuits al vapor. Potser els hagués tirat per sobre unes gotes d’algun oli o emulsió de safrà com a fil conductor del plat i perquè estiguessin calents com els raviolis.

La part cítrica dels espinacs allargava el gust, potenciant, sobretot, el safrà.

Un plat que no vaig acabar d’entendre, potser la idea sorgia d’un plat de musclos al safrà? 

Piccione e parmesano. Scarola e carciofa.

Un pit de colomí rostit i, posteriorment, enfornat amb una cobertura de parmesà d’1 mm que li aportava un aspecte de roca, que feia poca olor de parmesà i que no era precisament cruixent, sinó que estava molt integrat a la pell de la carn i li aportava un punt de salabror. Un pit de colomí molt bo, molt ben cuit, gairebé cru, tou, morbido i ben vermell per dins. Una combinació ben diferent. La cobertura de parmesà embolcallant el colomí em va fer pensar en la pell que es fonia sobre el colomí del Reale.

D’acompanyament, una amanida d’escarola condimentada amb un suc de carxofa. Semblava que mengessis carxofa i no pas escarola. Dues amargors i dues astringències, totes dues suaus i amables, molt agradables, gens metàl·liques.

El ganivet també era de la Scarperia Saladini com els que ens van servir al Reale, també pel colomí.

Ens van oferir formatges però no ens venien de gust, com de costum en aquest moment de l'àpat.

POSTRES.

Cretto.

Unes úniques postres que prenen el nom de l’obra Cretto del pintor Alberto Burri, una obra d’art ambiental d’uns 80.000 m2 de ciment en els que hi va haver les runes del terratrèmol de Belice (Sicília) el 1968.

Al plat, el Cretto en sí és una esfera amb: per una banda, una part sòlida que era un cremino dens i escumós, una mena de mousse d’avellana; i, per altra banda, una part aquosa, que era un vinagre de mel que tenia bombolles com el cava Kripta d’El Celler de Can Roca. A la base, una galeta de mantega i mel. Visualment, em va fer pensar en un paté de foie. L’olor de vinagre era suau.

Servit en un bol a part, un sorbet d’ametlla amb pol·len. 

El gust de mel de la galeta de la base del Cretto quedava molt bé amb el pol·len del sorbet.

PICCOLA PASTICCERIA.

Dattero con nocciola: la boleta petita, amb una avellana sencera a dins.

Bignè alla crema: la bola grossa, un bunyol amb massa de lionesa, farcida de crema i glassada amb sucre de llustre per sobre. La massa no em va agradar gaire, era un pèl dura.

Bugie o Chiacchiere, també coneguts com a Frappe o Crostoli, una massa fregida amb llard i amb sucre fi per sobre. Més fina, prima i fràgil que les més tradicionals que he menjat a les pastisseries però igualment seguint la recepta clàssica. Boníssim! Semblant a les orelletes. A la base del bol, una bona quantitat de sucre filat, un núvol de fira blanc.

Frutta secca de remolatxa, pinya, taronja, carbassa amb xarop i poma. Una mena de cristallines com les famoses d’en Michel Trama. La de poma va ser la menys crocant, semblava feta amb una altra tècnica, liofilitzada i tot.

3 Cremini: 3 faves de xocolata i fruits secs: 

Cremino de xocolata blanca i festuc: tenia gust de cafè, dels grans de cafè que hi havia al fons del plat (Pordamsa) i era tovet.

Cremino de xocolata, canyella i ametlla: era saladet, em va agradar.

Cremino de xocolata negra del 55% amb gerds i avellana: em va agradar més el segon.

VAM BEURE

Una ampolla de la Malvasia 2015 de Damijan Podversic (Venezia Giulia IGT) servit en una copa que no coneixia, d’Archè, bufades a mà per VDglass (Parma) i dissenyades pel divulgador enològic Francesco Saverio Russo. 

Un blanc de maceració pel·licular amb una alta intensitat aromàtica i on les inicials notes de reducció (i de pegamento) que tenia en nas van donar pas a un vi complex i atraient. Un vi versàtil que va ser un bon acompanyant durant tot l’àpat. Un productor que potser no té la fama de Gravner o Radikon però que, collita rere collita, es mostra com un valor fiable.

Fins aquí, el primer àpat fet a Del Cambio. A continuació, el dinar a Il tavolo dello chef i les conclusions de la cuina i els dos àpats fets en aquest històric palazzo.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[cinquecolonnemagazine]

I paperoni italiani del 2023

I ricchi d'Italia diventano sempre più ricchi. Questo è il dato più importante che viene fuori da Milano Finanza che parla del 2023 per i paperoni italiani. Nel 2023 il valore delle azioni finanziarie dei Paperoni italiani nel mondo è salito a oltre 187 miliardi dai 174 miliardi dell’anno scorso. Diamo, quindi, uno sguardo ala classifica da loro stilata sui più ricchi in Italia. Classifica ricchi di Borsa – La top 30 Questa la classifica con le prime 30 posizioni: - Eredi Leonardo Del Vecchio (Generali, Avio, Covivio, Essilorluxottica, Mediobanca, Unicredit) – 32,548 miliardi - Prada Miuccia e Bertelli Patrizio (Prada) – 13,068 miliardi - Famiglia Rocca (Tenaris) – 10,444 miliardi - Famiglia Agnelli-Elkann-Nasi (Exor) – 10,026 miliardi - Famiglia Garavoglia (Campari) – 7,643 miliardi - Stevanato Franco e famiglia (Stevanato Group) – 6,099 miliardi - Ferrari Piero (Ferrari, Ferretti) – 5,853 miliardi - Iervolino Andrea (Iervolino & Lady Bacardi, Tatatu) – 5,645 miliardi - Ruffini Remo (Moncler) – 4,060 miliardi - Caltagirone Francesco Gaetano e famiglia (Acea, Anima Holding, Generali, Caltagirone, Caltagirone Editore, Cementir, Mediobanca, Vianini) – 4,035 miliardi - Pessina Stefano (Walgreens Boots Alliance) – 4,034 miliardi - Famiglia Peugeot (Stellantis) – 3,947 miliardi - Famiglia Crippa (Technoprobe) – 3,714 miliardi - Famiglia Benetton (Aeroporto Marconi Bologna, Generali, Dufry e le delistate Atlantia e Autogrill) – 2,986 miliardi - Holland Susan Carol (Amplifon) – 2,903 miliardi - Famiglia Buzzi (Buzzi Unicem) – 2,853 miliardi - Eredi Silvio Berlusconi (Banca Mediolanum, MFE-Mediaset, Mondadori) – 2,844 miliardi - Famiglia Boroli-Drago (IGT, Next Re Siiq, DeA Capital) – 2,645 miliardi - Famiglia Doris-Tombolato (Banca Mediolanum, Mediobanca) – 2,624 miliardi - Cucinelli Brunello e famiglia (Brunello Cucinelli) – 2,530 miliardi - Denegri Gustavo e famiglia (DiaSorin) – 2,461 miliardi - Famiglia Garrone-Mondini (Erg, Industrie De Nora) – 2,369 miliardi - Bombassei Alberto (Brembo, Pirelli) – 2,324 miliardi - Rizzante Mario (Reply) – 2,237 miliardi - Armani Giorgio (Essilorluxottica, The Italian Sea G.) – 2,002 miliardi - Famiglia De’ Longhi (De’ Longhi) – 1,912 miliardi - Sambur David Benjamin (Lottomatica Group) – 1,688 miliardi - Gostner Josef, Ernst e Thomas (Alerion Clean Power) – 1,391 miliardi - Famiglia Montipò (Interpump, Sabaf) – 1,383 miliardi - Famiglia Annoni-Fumagalli (Sol) – 1,363 miliardi Paperoni d'Italia: uno sguardo ai primi posti Anche per questo nuovo anno sono gli eredi di Leonardo Del Vecchio a confermarsi in vetta alla classifica. Il valore delle loro azioni bancarie è salito del 14,7%, a oltre 32,5 miliardi di euro. Il secondo posto è ancora di proprietà della "coppia" Miuccia Prada e Patrizio Bertelli soprattuto grazie alla partecipazione in Prada, che vale 13 miliardi (un balzo in più del 14%). La proprietà del 60% delle azioni di Tenaris permette invece alla famiglia Rocca di mantenere il terzo posto e chiudere il podio con quasi 10,5 miliardi di euro di patrimonio borsistico (anche per loro viene registrato un aumento, +11,5%). La resto della top 5 Quarti e a ridosso si trovano invece gli Agnelli-Elkann-Nasi. Al 3 agosto 2023 il valore delle quote degli eredi dell’Avvocato era arrivato a 10,02 miliardi (+19,6%). La dinastia sabauda supera in classifica la famiglia Garavoglia, il cui patrimonio borsistico si aggira sui 7,64 miliardi. I principali azionisti di Campari sono gli unici a registrare una performance negativa nelle prime dieci posizioni (-5,5%). Investimenti all'estero Questa ricca classifica del 2023 mostra anche un dato importante: la voglia dei paperoni italiani di investire all'estero. L'esempio più grande è quello di Stefano Pessina. L'amministratore delegato di Walgreens Boots Alliance, una delle più grandi catene di farmacie degli Stati Uniti, passa dall'ottava all'undicesima posizione segnando uno dei peggiori cali tra quelli in classifica. Domanda sorge spontanea: chi ha preso il posto di Pessina nella top 10? Il suo nome è Andrea Iervolino che ha registrato balzo a dir poco sorprendente, dal 319esimo all’ottavo posto. Il merito è di Tatatu, social network che appartiene per il 96,5% all’imprenditore italo-canadese ed è quotato a Parigi dall’ottobre 2022. La capitalizzazione della società si aggira sui 5,8 miliardi. Foto di Kevin Schneider da Pixabay Read the full article

[desojando]

Encuentro explosivo: Marco Aurelio Denegri entrevista a César Hildebrandt en "La función de la palabra" y abordan temas candentes de la actualidad

Arremetieron con la polarización política que prevalece en el país. En una edición especial del programa "La función de la palabra", el reconocido escritor y filósofo Marco Aurelio Denegri asumió el papel de entrevistador para recibir al destacado periodista César Hildebrandt. El encuentro, que duró cerca de una hora, se convirtió en un diálogo profundo y polémico sobre temas de actualidad que no dejaron indiferente a nadie.

(Marco Aurelio Denegri y César Hildebrandt | Fuente: Youtube / La Función de la Palabra)

Desde el inicio de la entrevista, Denegri mostró su habilidad para generar un ambiente de confianza que permitió a Hildebrandt expresarse de manera franca y sin restricciones. El escritor aprovechó su vasto conocimiento y su estilo peculiar para abordar temas de gran relevancia política y social, lo cual generó un intercambio intelectual de alto nivel.

El programa comenzó con una reflexión sobre la importancia del periodismo en la sociedad actual y la responsabilidad de los medios de comunicación en la formación de la opinión pública. Denegri destacó la necesidad de un periodismo crítico y comprometido con la verdad, mientras que Hildebrandt compartió su visión sobre el papel del periodista como un contrapoder necesario para equilibrar las estructuras de poder. Uno de los momentos más candentes de la entrevista se produjo cuando se abordó el tema de la corrupción política. Denegri cuestionó a Hildebrandt sobre la eficacia de la lucha contra la corrupción y si esta estaba realmente teniendo un impacto significativo en la sociedad. Hildebrandt, con su característico tono vehemente, afirmó que aún quedaba mucho por hacer y señaló la importancia de fortalecer las instituciones y promover una cultura de transparencia. El debate también se centró en la polarización política que prevalece en el país. Denegri y Hildebrandt reflexionaron sobre las consecuencias de esta polarización y la necesidad de promover un diálogo constructivo que permita encontrar soluciones a los problemas del país. Ambos coincidieron en la importancia de superar las diferencias partidarias y trabajar en conjunto por el bienestar de la sociedad.

La entrevista no estuvo exenta de momentos de tensión. En un intercambio acalorado, Denegri y Hildebrandt discutieron sobre la ética periodística y los límites de la libertad de expresión. Denegri cuestionó la forma en que algunos medios de comunicación abordan ciertos temas sensibles, mientras que Hildebrandt defendió la importancia de la libertad de prensa y su papel en la denuncia de abusos de poder. A lo largo de la entrevista, Denegri demostró su capacidad para abordar temas complejos y generar reflexiones profundas. Su estilo provocador y su visión crítica de la realidad mantuvieron el interés del público y generaron un debate en las redes sociales. Los seguidores de Denegri destacaron su habilidad para plantear preguntas incisivas, mientras que los seguidores de Hildebrandt elogiaron su capacidad para responder con contundencia. En un momento de la entrevista, se abordó el tema de la libertad de expresión en el contexto actual. Ambos coincidieron en la importancia de garantizar la libertad de expresión como un pilar fundamental de la democracia, pero también destacaron la necesidad de hacer uso responsable de esta libertad y evitar caer en discursos de odio o desinformación.

En conclusión, la entrevista entre Marco Aurelio Denegri y César Hildebrandt en "La función de la palabra" fue un encuentro intelectual de alto nivel en el que se abordaron temas candentes de la actualidad. El diálogo entre ambos destacó por su franqueza, su profundidad y su capacidad para generar reflexiones críticas sobre la sociedad y la política. Sin duda, esta entrevista dejó huella en el panorama periodístico y contribuyó al debate público en el país.

Escrito por: Ana Gabriela Mori Quiñones

[dergarabedian]

En el marco del ciclo audiovisual «El cine es otra cosa» del @modernoba , dedicado al video y al cine experimental, dirigido por Valeria Orsi y curado por Gabriela Golder y Andrés Denegri, se presenta #Pathlog, obra de @julian.brangold , en el canal de YouTube del museo. Según me informó en un comunicado @espacio_pla , plataforma virtual de gestión y producción cultural que busca impulsar la escena del arte digital electrónico, Pathlog es su primera obra de índole «profundamente autorreferencial». Enlace a la nota en la bio. (en Museo de Arte Moderno de Buenos Aires) https://www.instagram.com/p/CnXVNV-uNgB/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[estudiogatica]

Tweeted

#Fallos Derecho al olvido: La CSJN rechazó el planteo de Natalia Denegri contra Google para que suprima en buscadores publicaciones vinculadas a ella del caso Cóppola https://t.co/E89iZTKEem

— ESTUDIO GATICA (@EstudioGatica) Jan 6, 2023

[cchiroque]

Érase un Hombre al que le Gustaba Muchísimo la Mermelada de Fresa.

Marco Aurelio era ya un cuarentón cuando le exigía a Rosa, el ama de llaves de la casa, comprar dos potes de mermelada a la semana. Aseguraba "el doctor" –así lo llamaba Rosa, aunque su jefe no ostentase ningún título doctoral– que el rico dulce tenía propiedades beneficiosas para el cerebro y la memoria. Tenía que ser de la marca Susy. Le encantaba su color bermellón y su textura durita. Pero cuando dejó de venderse, tuvo que reemplazarla por otra que no satisfacía del todo su goloso paladar. Así es que Rosa, presta a sus caprichos, tenía que cocinar a fuego lento cada pote nuevo hasta encontrar el punto dulce que le gustara a MAD, abreviatura de las iniciales de Marco Aurelio Denegri, que en inglés quiere decir loco.

Rosa Torres (64) cuenta esta escena íntima de la vida de MAD en el recibidor de la que fue su casa, ubicada en un parque de Santa Beatriz, a pocas cuadras de la caótica avenida 28 de julio. Frente a ella está la butaca de caoba donde él se sentaba cruzado de piernas a pasar horas leyendo. Rosa la mira. Hace siete meses que su jefe murió, pero ella sigue viniendo de lunes a viernes, como lo hizo por treinta y cinco años, que es el tiempo que trabajó para él, que lo acompañó, pues MAD nunca se casó ni tuvo hijos.

Viene a limpiarle el polvo a la casa, a continuar ordenando alfabéticamente los libros de su biblioteca, a decirle buenos días. Llega a las diez de la mañana, ya no a las seis, como antes, hora en que, en sus épocas más productivas, encontraba a MAD ya despierto, desayunado y leyendo. "Se levantaba a las tres a estudiar, se leía tres libros al día", dice Rosa, a la que, por cierto, nadie le paga por venir.

Podríamos decir que esta mujer es la persona que más tiempo pasó con MAD. El autodenominado polígrafo autodidacto (¡no autodidacta!); el hombre que sabía de todo sin necesidad de Google (no tenía internet en casa); el que llegó a hablar seis idiomas sin haber ido a un instituto; el que tenía un programa en la tele en el que, a veces, los únicos protagonistas eran él y sus palabras; el que solía decir verdades tan crueles como "uno puede soportar a otro ser humano tres horas seguidas como máximo". Si esto fuera cierto, Rosa ha sido el ser humano que más lo ha soportado.

"Cuando hablábamos de la muerte, yo le decía: si yo me muero primero quiero que me cremen y guarden mis cenizas en esta casa en una urnita que diga 'aquí yace su servidora fiel'", cuenta Rosa, que, recelosa como es con las cosas de MAD, ha accedido a abrirnos la puerta de esta casa únicamente porque él lo quiso en vida, pues fue columnista de este semanario.

La casa está tal cual. Los mastodónticos reproductores de sonido antiguos siguen allí, dominando la sala, el comedor, los pasadizos, luciendo sus compulsivamente ordenados cables de conexión. MAD era un audiófilo, que no es lo mismo que melómano: era amante del sonido fiel de la música.

"Un parlante para cada instrumento, ¿escuchas, Rosa? Allí está el cajón y allá la voz de Eva Ayllón", dice Rosa que le insistía el doctor cuando se sentaban a escuchar música. Tenía gustos diversos: música criolla, rock en inglés y español, instrumental, clásica, latin jazz. Su colección de vinilos y discos compactos es pequeña pero rica, hay de todo: Raúl García Zárate, Jorge Cafrune, Frank Sinatra, Óscar Avil��s.

La biblioteca, un área de la casa hasta hace poco restringida, se convierte hoy en un espacio liberado. Rosa nos deja entrar. No hay sitio para más libros, los anaqueles repletos ocupan casi toda la habitación, del suelo al techo, dejando un reducido lugar para el escritorio. Hay hileras completas de libros sobre los temas más frecuentes de MAD: la mujer, el amor, la gallística, la homosexualidad, el sexo... manuales, ensayos, investigaciones sobre la sexualidad humana en inglés, español, alemán.

MAD fue el primer hombre que habló en televisión sobre el condón. Era 1963, eran sus primeras entrevistas. Toda la familia, la mamá Leonor y las tías, esperaban emocionadas la aparición y las palabras de Marquito, el hijo único, el abogado egresado de la universidad San Marcos. Su abuelo había sido vocal de la Corte Suprema, su tío, asesor de un presidente, él no podía ser menos.

Y ¡zas!, Marquito aparece hablando del condón y debuta como sexólogo, oficio escandaloso para una ciudad tan mojigata como Lima y una familia tan conservadora como los Denegri Santagadea.

Por 45 años, el tiempo que MAD ha salido en televisión –su último programa fue 'La función de la palabra' de TV Perú–, habló sin eufemismos de la masturbación, la eyaculación precoz, el goce extramarital, el punto G, el orgasmo, el sexo anal. Hizo pedagogía sexual para todo tipo de público y en señal abierta.

¿De dónde obtenía MAD tanta cancha en el asunto sexual si se la pasaba leyendo? Del jirón Huatica, un antiguo barrio de burdeles donde hasta el año 56 se desempolvaba medio Lima, decía MAD en un programa alusivo, y a donde iba con amigos a medirles el rendimiento sexual.

"Marquito venía de una familia conservadora, la sexología era para él una salida a la opresión, esto le generó un desencuentro con sus padres, en especial con la madre, que se fue distanciando de él, y la señora Rosa llenó ese vacío", interviene el huaracino Carlos López (70), amigo de la infancia de MAD, quien estuvo escuchando atentamente las anécdotas que fue liberando Rosa. Ahora, ella nos lleva al comedor, donde nos espera una mesa llena de libros.

"Aquí le leíamos al doctor cuando ya no veía con un ojito por las cataratas", comenta. Eran cuatro en total las mujeres que atendían las demandas del doctor. Dos eran digitadoras que trascribían en la computadora sus manuscritos, que eran abundantes. MAD escribía sus libros a mano.

Rosa atesora los manuscritos de su jefe. MAD ha dejado cuadernos con anotaciones diversas. En uno de ellos se lee una lista enumerada y minuciosa de las veces que fue mencionado en algún periódico o un programa de la tele: F. Vivas habla de MAD / 18 de julio del 2002; Maritza Espinoza habla de MAD / 6 de marzo del 2003. El lóbrego mamífero que parecía ser estaba al tanto del reconocimiento público; MAD sabía que era una celebridad.

Rosa no permite que veamos un cuaderno más, parece que le entra un remordimiento. "Esto lo hago por ti, para que te mantengan vivo", dice justificándose ante su jefe ausente.

Como decía Carlos, el amigo de MAD, Rosa fue para el doctor una madre, una que le cosía camisas hechas de la tela con la que visten a los bebés, que le buscaba invitados para su programa, que daba consejos a sus enamoradas para que la relación prospere, la intermediaria de las llamadas telefónicas de sus amigos y la que le compraba sus mermeladas de fresa.

Y fue ella quien lo convirtió al catolicismo. Como sabemos, MAD era ateo, pero los días que estuvo internado en el hospital, cuando se le complicó la hernia inguinal que lo postró en cama, el dolor era tal que Rosa llevó unas monjas para que le rezaran.

"Le preguntaron si era católico y, qué habrá sido, pero respondió sí lo soy. Ya ves doctor, Dios te va recibir allá, le dije, y me agarró la mano: gracias, Rosa, eres una buena mujer.

MAD murió días después.

¿Qué pasará con su casa? Rosa no lo sabe. No dejó testamento, ni herederos. Podría convertirse en un museo. Por lo pronto, Andrea, la digitadora, sigue tipeando los manuscritos de reflexiones que dejó MAD. Rosa no deja que muera esta casa.

#Barranco #Arte #Tradición #Cultura

[blessicablimpson]

lorenzaizzo: Monday mood pic by @luisbellocchio

lorenzaizzo: Y empezó el capítulo 2 de #bobbigirls #bobbibrownlima @bobbibrown

[vrianch]

Poeta en la ciudad. Tributando una pavita al frente justo de la jato de Marco Aurelio Denegri charlando sobre esto y aquello como dice. #miscelaniahumanista #mad #poetanocturno #movimientoesquizofreniconocturno https://www.instagram.com/p/CU1Lf_Agc4r/?utm_medium=tumblr

[kharlie123]

"Escribo porque tengo mala memoria y una extraña fobia al olvido."

-Daria Denegri-

[valo-jones]

Escribo porque tengo mala memoria y una extraña fobia al olvido.

Daria Denegri

[coraimasays]

[paoloxl]

Food and gentrification a Porta Palazzo

Lo scorso luglio è partito un progetto investe tutta l’area di Porta Palazzo, che ospita il mercato all’aperto più grande d’Europa. Il fulcro narrativo e materiale della “riqualificazione” dell’area è la gastronomia. Da settembre prossimo l’ex caserma dei Vigili del fuoco in corso Regina Margherita ospiterà “Combo”, un nuovo ostello della gioventù progettato dall’architetto norvegese Ole Sondresen e finanziato da Michele Denegri. Nei 5.500 mq di superficie ci saranno 250 posti letto, aree multifunzionali artistiche con servizio di ristorazione e un bar aperto 24 ore. Restyling anche per il mercato del pesce: i lavori dureranno circa due anni. L’intervento prevede una “boutique del pesce” al piano terra con punti vendita ristrutturati, un bar, uno stand per la degustazione “street food” delle specialità ittiche e un ristorante di lusso. L’operazione sarà gestita dal Consorzio mercato ittico di Porta Palazzo, formato da Coming alimentare srl e la Cortese Santo Nicola. A completamento del mercato è prevista anche la risistemazione dei bastioni sotto il parco archeologico, dove gli ambulanti potranno nuovamente parcheggiare i loro carretti.

Sabato 13 aprile verrà inaugurato Mercato Centrale. Il bottiglione verde dell’archistar Massimiliano Fuksas ha conosciuto una vita tribolata sin dall’esordio, quando venne costruito al posto della vecchia Ala liberty che ospitava i negozietti/bancarelle degli abiti a basso costo per gli abituali frequentatori del mercato. Il Palafuksas era destinato a fallire, perché i negozi di lusso non lo trovavano attrattivo e i vecchi negozianti non potevano permettersi i nuovi affitti. Dalla sua apertura è sempre stato una spina nel fianco delle amministrazioni subalpine. Oggi, nella Porta Palazzo in via di gentrificazione, voluta prima dalle amministrazioni targate PD e oggi dalla giunta a 5Stelle, il bottiglione ospita un polo del gusto, secondo la recente vocazione torinese, che va da Terra Madre ad Eataly, Alti Cibi ad enorme tasso di sfruttamento. Ci sono voluti dieci mesi di lavoro con un investimento di sei milioni di euro per realizzare a Torino il terzo “Mercato Centrale” in Italia, dopo quelli aperti a Firenze (mercato San Lorenzo) e Roma (Stazione Termini). 4.500 metri quadri distribuiti su tre livelli. Ci saranno 26 botteghe, tra artigiani del gusto, ristoranti, bar, birreria e una scuola di cucina.

Il ‘Mercato Centrale’ nasce dall’idea dell’imprenditore della ristorazione Umberto Montano e dall’esperienza del gruppo Human Company della famiglia Cardini-Vannucchi. “Non solo – spiegano gli ideatori – un luogo, aperto dalle 8 alle 24, dove mangiare e fare la spesa, ma una destinazione in cui cibo e cultura s’incontrano, generando forte aggregazione sociale e realizzando progetti di rigenerazione nel tessuto urbano all’interno del quale si inserisce”. In altri termini: per i poveri, che pure ancora abitano in buona parte della zona del mercato, non ci sarà posto. L’aumento degli affitti delle case, dei posti dove piazzare i banchi, dei prezzi delle merci allontanerà dal quartiere la popolazione che non se lo potrà permettere. Un quartiere attira le persone perché vivace, multietnico, perché nell’area del mercato e in quella del limitrofo Balon, gira tanta gente diversa, che ne costituisce l’attrattiva, rischia di trasformarsi in un Luna Park plastificato, destinato a turisti plastificati che affolleranno – già ora accade – le case trasformate di Bed & Breckfast dopo la fuga dei vecchi abitanti.

Ultimo tassello della partita dell’amministrazione Appendino lo spostamento del pezzo non ancora normalizzato del Balon, quello tra il canale Molassi e il piazzale di San Pietro in Vincoli, il vecchio cimitero degli impiccati, rinominato “Barattolo” e gestito dall’associazione Vivi Balon, nata per mettere sotto controllo il mercato illegale, spontaneo, che nell’area che va dal Ponte ora dedicato al vicesindaco sceriffo Domenico Carpanini” al limite della grande piazza della Repubblica, che i vecchi piemu chiamavano Porta Pila. Ora vengono sfrattati tutti, sospinti verso via Carcano, in un’area desolata nei pressi del cimitero, dove già si svolge il mercato domenicale, che dieci anni fa occupava motu proprio l’area di Porta Palazzo Nord, che, nonostante le lotte, venne cacciato con la politica del divide et impera. Doveva finire tutto quasi tre mesi fa, invece sabato dopo sabato, i balonari occupano la piazza e resistono. La gentrificazione ci mostra la linea di cesura tra le classi senza finzioni o belletti. Su questa scena ci sono anche altri attori. La questura di Torino, che stringe il quartiere in una soffocante morsa disciplinare, i poveri che resistono e difendono i loro commerci, gli anarchici che si collocano sulla faglia mobile del conflitto, del mutuo appoggio, della costruzione di assemblee popolari dal basso, parte dell’intelligenza torinese, che sente l’urgenza di impastare le proprie ricerche con la polvere delle strade di Porta Palazzo, per un pensiero che è situato, perché la neutralità è la maschera dei padroni e degli oppressori.

Di Mercato Centrale, di quest’ennesima riqualificazione escludente nel cuore di Porta Palazzo, l’info di Blackout ne ha parlato con Giovanni Semi, sociologo dell’Università di Torino, tra i promotori dell’iniziativa “Cosa succede in città?”

Ascolta la diretta:

https://anarresinfo.noblogs.org/2019/04/11/food-and-gentrification-a-porta-palazzo/

[dergarabedian]

Pathlog, de Julián Brangold, llega al canal del Museo Moderno

Pathlog, de Julián Brangold, llega al canal del Museo Moderno

En el marco del ciclo audiovisual “El cine es otra cosa” del Museo de Arte Moderno de Buenos Aires, dedicado al video y al cine experimental, dirigido por Valeria Orsi y curado por Gabriela Golder y Andrés Denegri, se presenta Pathlog, obra de Julián Brangold, en el canal de YouTube del museo. Continue reading Untitled

[estudiogatica]

Tweeted

#Doctrina La emboscada del panóptico y el combate de la omnisciencia invisible: las tensiones en el ejercicio del derecho al olvido digital y el análisis de los fundamentos y derechos señalados en el fallo de la CSJN en el caso Denegri https://t.co/TczSVV6LsQ

— ESTUDIO GATICA (@EstudioGatica) Aug 12, 2022