#Primera humanitat

[negreabsolut]

Records d'Hiperborea.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Morbid Anatomy (@morbidanatomy)

dd

Ergy Landau (1896-1967)

dd

Bernhard Siegfried Albinus: Tabulae sceleti et musculorum corporis humani il.lustracions de

Jan Wandelaar

dd

dd

dd

dd

Dd

dd

Dd

Una visió general de l'esquelet

Tipus d'ossos

Esquelet axial

Esquelet apendicular

Articulacions i lligaments

Tabulae sceleti et musculorum humani corporis,

dd

150-175

ROBERT HALE, “Drawing Lessons from the Great Masters”

Produint fidelment i analitzant metòdicament 100 dibuixos mestres —incloent obres de Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Rodin, Goya i Rembrandt entre d'altres—, Hale mostra com aquests artistes van abordar problemes bàsics com la línia, la llum i els plans, la massa, la posició i l'empenta, i anatomia. Amb subtítols i diagrames analítics detallats, cada lliçó està clarament delimitada i il·lustrada. Al llarg, també, hi ha un comentari que il·lumina el procés creatiu del dibuix i ofereix una visió profunda dels assoliments insuperables dels mestres.

anual definitiu de dibuix impartit pel desaparegut Robert Beverly Hale, que té conferències i classes famoses a la Art Student League de la ciutat de Nova York va captivar artistes i educadors d'art d'arreu del món.

ROBERT HALE, “Drawing Lessons from the Great Masters”

EXPOSICIONS

View this post on Instagram

A post shared by Museu Nacional d'Art Catalunya (@museunacional)

"Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966)"

Aquesta ambiciosa exposició reuneix prop d’un centenar d’obres d’artistes catalans, espanyols i internacionals de primera línia que, entre 1940 i mitjan anys seixanta, aborden la qüestió de la figura i de la condició humana enfrontada a la incertesa, les mutacions, els fracassos i les esperances provocades per la Segona Guerra Mundial i el seu pròleg, la Guerra Civil espanyola.

Com a continuació del treball que el museu realitza sobre l’art de la Guerra Civil i en el context de la construcció de la col·lecció d’art de la segona meitat del segle XX, Quina humanitat? aporta una mirada transversal sobre l’art de postguerra, un període marcat, entre d’altres, per la filosofia existencialista, però que depassa aquest marc intel·lectual per reflectir un esperit del temps compartit per diferents imaginaris culturals. Després d’una guerra global, de l’holocaust i la bomba atòmica, la humanitat va entrar en crisi i l’art va expressar aquestes inquietuds, projectades especialment sobre la condició humana. La figuració  -sovint als llindars de l’abstracció- assumeix llavors el repte de representar la figura, de crear la imatge de la humanitat ferida, angoixada, destruïda o reinventada i germinal.

Els dilemes que planteja l’exposició es projecten en el nostre present, malauradament marcat per conflictes bèl·lics d’extrema cruesa i un sentiment general de crisi...

[canalsart]

Estem a la teva pantalla cada dia, per apropar l'esperit de l'ART. Durant tota la història de la humanitat, l'art ha estat vigent com testimoni de l'evolució. Obrim els ulls a la penombra de la primera exposició de l'any 2024.

[norteenlinea]

Las Karamba estrenan “La Humanitat”, su primera canción en catalán

http://dlvr.it/SlQ1kV

[brownichu27]

#UnAñoDeAutoras: conociendo a Isabel del Río

#UnAñoDeAutoras: conociendo a Isabel del Río

Isabel es natural de Barcelona dónde estudió filosofía. Trabaja como periodista, redactora, correctora, traductora, y yo lo conocí como librera en la Font de Mimir. Ha escrito múltiples obras, la mayoría de terror juvenil y hace poco publicó su primera novela space opera. Mare er a garantir la supervivència com a espècie, la humanitat es va veure impel·lida a abandonar la Terra i viure en…

[marialluna]

Han tornat els viatges i els concerts! ❤️

El món a poc a poc va tornant a ser com era... per bé o per mal. 'De esta saldremos mejores' dien... ya... fijo... només cal donar un cop d'ull a la història de la humanitat... O així interpreto jo el món, més encara després de llegir 'L'infinit dins d'un jonc'... no estem vivint una vegada i una altra l'èxit i la derrota d'un imperi darrere l'altre? 'El dia de la marmota' en dimensions imperials.

Però alhora, la meva vida de formiga, tan petita que no pot influenciar si la gent es vacuna o no, si els governants prenen les decisions adequades perquè ningú acabi sense casa, sense llum, sense feina, sense planeta... aquesta vida tan petita, que és la meva, està buscant nous camins per interpretar el món, per créixer, per se tan gran com es pugui, per exterminar les pors i volar.

He començat teràpia per primera vegada a la meva vida. Em sento ben bé davant del precipici, totes les tristors de la meva vida davant meu, aquesta vall de llàgrimes eterna que sempre he silenciat em mira i per primera vegada soc capaç de retornar la mirada i dir: 'Ei... tots els retrets que tens els accepto, perdona si t'he fet callar. Som-hi. Si hem de plorar mil·lennis, plorarem.'

Potser si ploro totes les llàgrimes que he acumulat, podré volar. Si només he d'anar 2 quilòmetres més enllà, ei... està bé. Però i si resulta que puc volar més amunt, i si resulta que no he de tenir una vida de formiga?

Si aquest fos el cas... ho hauria d'intentar.

"Algunas veces te despiertas. Algunas veces la caída te mata. Y algunas veces cuando caes, vuelas"

 - Neil Gaiman

[laboratoriedicio]

ELREFRANYER

Cada paraula, cada mot, té un significat i una definició pròpia. I em sembla màgic que, si encreuem en una petita frase dues paraules que no tenen res a veure l’una amb l’altra, aquestes prenguin un altre significat pel simple fet de conviure juntes. Peces poètiques i curtes, amb rima i ritme que componen el llenguatge figurat i ancestral de cadascuna de les llengües que hi ha a la humanitat.

El projecte pretén ser un petit i humil homenatge al refranyer català, a la cultura popular, a la riquesa lingüística i al meu avi.

_________

Paper Fabriano 230 g. / 50 x 70 cm

El treball es compon de dues planxes, la primera és un gravat en relleu realitzat en una planxa de fusta DM (50x70 cm) i, la segona, una matriu composta per un total de vint-i-cinc il·lustracions individuals, que es graven sobre planxes de Soft Cut. L’estampació es realitza amb tinta greixosa utilitzant els colors complementaris taronja i blau. Per últim, utilitzem la tècnica letterpress per treballar les composicions tipogràfiques.

Tot el procés de treball es detalla en el següent quadern de treball: https://bit.ly/3lfJFop

Alba Carbó

[llibresoberts]

La biblioteca en llamas, de Susan Orlean.

Les biblioteques com a epicentre de la humanitat, això és el que hi veig entre les pàgines d’aquest brillant, complet, complex i fascinant assaig que la Susan Orlean, autora de ‘El lladre d’orquídies’ i columnista habitual de The New Yorker.

Perquè Orlean encerta a bastir una història que gravita al voltant de la nostra relació amb aquests espais públics a partir d’un fet concret —l’incendi devastador de la biblioteca central de Los Angeles, l’any 1986— i engalzant-hi tres línies temporals: l’abans (recorrent la història de la biblioteca fins la data de l’incendi), el durant (amb els dies just posteriors a l’incendi i les investigacions sobre les possibles causes) i el després (amb una visió de l’actual biblioteca, superat l’ensurt i el trauma, funcionant a ple rendiment).

En el camí (o, millor, en els camins), Orlean ens presenta una miríada de personatges, d’individus aparentment anònims, als quals posa nom i cognom i situa en la història de la biblioteca, passada, present i futura, erigint un monument múltiple a aquells i a aquelles que, amb les seves mans, actituds, pensaments i accions, han ajudat a que una biblioteca com la de L.A. existeixi, creixi, sobrevisqui, tant se val si és des d’una banda del taulell o de l’altra, des dels despatxos o des de les cues per retornar els llibres.

Orlean rescata als pioners i, sobretot, a les pioneres, mentre fa palesa la pressió mascle a la que eren sotmeses aquelles que creien que les dones no només havien de poder llegir sinó que havien de poder dirigir una institució com la biblioteca. Però també posa en valor les figures dels visionaris, dels hiperactius i dels somiatruites que un dia van imaginar un concepte de biblioteca diferent.

Perquè una biblioteca no és un lloc on hi ha llibres, sinó un node col·lectiu i comunitari de primera magnitud, un lloc on tant es pot llegir com dormir com estudiar com trobar refugi com sentir-se, en definitiva, un ésser humà complet.

Amb un rigor periodístic intens, defugint els cops d’efecte o enganyar al lector (no, aquest no és un llibre sobre qui va ser l’autor de l’incendi, per bé que se’n parla), Orlean construeix un edifici històric ple de personetes aparentment petites que, juntes, han aixecat quelcom enorme i inabastable: una biblioteca.

[revistapoetryspam]

missatge en una ampolla a la sèquia: complement pamfletari// MAZELLA

Fa no gaire, un col·lega de la feina (coneixedor de la meva identitat secreta) em va reenviar un enllaç a un article científic. L'article descrivia una xarxa neuronal de generació automàtica de poesia a partir d'imatges. S'il·lustraven aquestes capacitats amb una selecció de poesia escrita per aquesta intel·ligència artificial, juntament amb les imatges que li havien servit d'inspiració. No esperava que els poemes fossin gran cosa. No l'eren i no obstant com ignorar aquella sensació que, si volgués, no podria articular? Sentir-se interpel·lat per un mirall que, per molt que et confronta, saps que mai no et tornarà el reflex. Em demanava: què passarà si el colpejo amb el puny, el trencaré? O creuaré a l'altra banda? Doncs pensava en aquestes coses i vaig recordar una anècdota de farà uns deu anys.

   Tindria algun sentit començar un assaig sobre poesia i intel·ligència artificial amb una anècdota personal? Podríem, d’alguna manera, evitar el risc d'esllavissada cognitiva que sovint converteix les batalletes de la nostra vida en proves anecdòtiques d'una hipòtesi adhoc? Us prometo solemnement que en el cas d'aquest escrit no podem començar de cap altra manera. De fet, m’atreveixo a afirmar que ens cal aquest calçador narratiu per dues raons ben fonamentades: a) Introduir una pregunta que no pretenc contestar b) Atènyer al mínim general i al màxim circumscrit possibles la conversa entorn al fet de la intel·ligència artificial. La vella temàtica ens desperta una espècie de mala por. Ràpidament deduïm que la qüestió humana quedarà desplaçada. S’anticipa el desastre. La nostra història transcorre en algun institut públic d’aquesta nostra terra catalana. Una professora jove, capitaneja una classe de vint-i-massa adolescents. La jove, que pretén posar a prova les més modernes ensenyances dels CAPs de l'estat, decideix invertir un parell d'hores de classe i un pati sencer projectant Blade Runner. Acabada la projecció, ens disposa per la classe formant un oval i, amb una lluentor especial als ulls, ens llença la següent pregunta: ‘d'existir els androides [com els de la pel·lícula], creieu que els hauríem de considerar humans de ple dret?’.

   La pregunta rebota per les cavitats dels vint-i-massa cervells. El temps em fa replantejar-me què estava en joc en aquella pregunta. Era la humanitat dels androides? En qualsevol cas, després d'un breu intercanvi d'opinions que podria haver arribat a ser interessant en un univers paral·lel on la classe de filosofia no es redueix a una anècdota sobre professors de batxillerat excèntrics, yours truly es trobà sola defensant la Declaració dels Drets Humans dels Replicants. Es diu que la naturalesa dels adolescents és la rebel·lió, però no deixa de ser inquietant el poderós gir argumental que en aquella classe de primer de batxillerat C, va ser capaç de convertir al 96% dels alumnes en luddites softcore. L'argument en qüestió vingué en format de pregunta a molts decibels: ‘si hi ha éssers humans en aquest món que pateixen violència i gana, per què perdre el temps creant nous individus als quals també haver de garantir drets?’. Mirant-ho amb generositat, la pregunta simplement obria un meló molt diferent al que la professora ens havia donat a provar. El meló de la utilitat de l'empresa tecnocientífica i el posicionament del pragmatisme social. Per què crear robots? Per què gastar diners públics de recerca lluitant per replicar (aspectes de) l'intel·lecte humà? Semblaria que les repercussions del desenvolupament científic el tornen especialment [immune i alhora] mereixedor d'aquestes consideracions. Però aquesta no és la meva experiència, llevat d'algunes excepcions (com el cas que ens ocupa) són altres ocupacions les que desplacen a la tecnologia del centre de la diana. Per exemple, la poesia. Per què escrivim poesia? 

      REGANT LES FULLES DE LLUM El meu col·lega i el seu enllaç havien aconseguit reunir en una mateixa cambra a tots aquests desconeguts, com si es tractés del primer acte d'una comèdia d'embolics. Arribats a aquest punt, fóra bo que expliqués alguna cosa més sobre l'algoritme aquell del principi. El seu nom comercial és image2poem.    image2poem no té cos, però escriu poesia. I, en realitat, no és una xarxa neuronal, sinó dues. Conviuen en règim de co-aprenentatge. Estem parlant d'aprenentatge automàtic, és a dir, de creació de models que es distingeixen per ser capaços de realitzar tasques per les quals no han estat programats, sinó que han après a fer mitjançant l'experiència. Per tant, per saber més o menys què esperar d'un model, és important fixar-nos en aquesta experiència d'entrenament. En aquest cas, la primera xarxa s'entrena amb un dataset de parells imatge-poema (noti's que la font original d'aquest conjunt de dades és el nínxol de poetes-fotògrafs angloparlants de Flickr) per aprendre a extreure significats sensibles de les imatges i traduir-los dins l'espai poètic. La segona, realitza el control de qualitat: entrenada amb un dataset de poemes humans i altres d’automàtics (generats per altres xarxes), vetlla per la humanitat dels productes de la xarxa creadora mitjançant un sistema de reforços negatius.    L'experiència del món d’image2poem es redueix al seu dataset d'entrenament. Aquest consisteix en una espècie d’impressions sensibles: imatges que veu i poemes que llegeix. La meva primera intuïció sobre aquesta estranya experiència és que sembla més una inexperiència que cap altra cosa. Però el fet és que d'aquí neix la seva capacitat de detectar patrons i reproduir el flux entre els espais gràfic-lingüístics, és a dir, l'abstracció. Per ara tot molt kantià, molt com nosaltres. I no obstant la veritat és que estem a les fosques. No sabem què passa en l’interior de les xarxes de generació automàtica perquè No Ho Hem Programat, i això ens deixa sense llum, bombeta, i interruptor. Aquest tipus de situació es coneix científicament com el problema de la interpretabilitat: originalment vam començar a produir xarxes neuronals per tal d'imitar (i en la mimesi entendre) el funcionament de la neurona. Retroenginyeria. Ara estem perduts i cada cop és més difícil distingir entre model, còpia, i simulacre. La qüestió d’entendre'ns al calaix.    Amb tot això, els productes d'image2poem demostren un ús pobre del llenguatge. Són anodins, superficials, plens de llocs comuns. Poesia? Potser alguna cosa que s'hi assembla. Per les característiques pròpies del coneixement científic, l'anàlisi de les proves empíriques requereix l'explicitació de les assumpcions que complementen el cor teòric per conformar la hipòtesi principal. La definició de la segona xarxa ja ens anticipava aquesta premissa: poesia és tot text que s'assembli a allò que escriuen els humans quan diuen que escriuen poesia. Un Test de Turing poètic. Ens pot semblar una definició poc ambiciosa. Si fem l'exercici impossible d'imaginar un món sense anàfora, si per algun atzar informàtic la xarxa creadora comencés a escriure utilitzant aquest recurs, al no estar representat en l'escriptura humana, la xarxa disciplinària l'identificaria com a impropi, penalitzant a la seva col·lega de model fins que aquesta deixés estar aquella maleïda repetició de seqüències. Obliga preguntar-se si un model de creació poètica que penalitza la dissidència és un bon model de creació literària o no. Seria possible fer poesia amb un altre model? D’una altra manera? És privilegiada doncs, la situació dels poetes humans que, justament en el que respecta a la definició de poesia, tenim el dret [i potser també el deure] de mantenir-nos en l'ambigüitat?

   I SI ENS HEM PASSAT LA LLUNA?

He descrit el mirall, ara cal parlar del puny. En aquest cas, un puny subrogat. Els versos humans que dialoguen amb la poesia automàtica de l'algorisme pertanyen a Xu Lizhi, poeta xinès de la província de Guangdong. El primer cop que vaig llegir sobre Xu Lizhi va ser en un article a la revista americana Literary Hub que ja no es pot consultar. El seu poema “Lluna de Ferro” donava títol a una selecció de poesia xinesa contemporània escrita per joves obrers, alguns migrants i tots precaritzats, treballadors de la Foxxcon (com el mateix Xu Lizhi) i similars que ‘escriuen poesia a les notes del mòbil’. Treball en cadena, reforç negatiu, mínim general i màxim circumscrit, assumpcions criminalment implícites en la matèria de fàbrica. Sobre l'article planejava en tot moment la noció que cal un nou llenguatge quan la tradició esdevé insuficient.    Un poema apunta al temps quan es plega i es forada entre jornades infinites.    Un poema apunta al cos que dit a dit es desintegra.    I en tots els poemes ressona la qüestió de la humanitat que plantejàvem al principi: la tasca de distingir-se a un mateix d'un autòmat. Tasca que molts d'aquests poetes reconeixen difícil en les seves circumstàncies.    Però ells es diuen els noms:

Exèrcit de guerrers de terracota a la línia de muntatge A la cua estan: Xia Qiu Zhang Zifeng Xiao Peng Li Xiaoding Tang Xiumeng Lei Lanjiao Xu Lizhi Zhu Zhengwu Pan Xia Lian Xuemei aquests treballadors que no poden dir la nit del dia dia vestits amb roba electrostàtica barrets electrostàtics sabates electrostàtiques guants electrostàtics polseres electrostàtiques tots als seus llocs esperant amb il·lusió les seves ordres quan sona la campana són retornats al Qin.                                               Xu Lizhi

El poeta naixia als 90, una dècada després que l'economia xinesa comencés una reobertura als mercats internacionals. Un any abans del seu naixement, el govern massacrava protestants a Tiananmen que demanaven un fre a la repressió, la corrupció i les polítiques econòmiques que, en pocs anys, havien fet créixer les desigualtats entre els xinesos, deixant milions a l'atur. Xu respon i el seu poema és polític i és blasfem, una càrrega contra la tradició literària amb míssils experiencials. La mateixa combinació, al seu poema més conegut, de les paraules ‘lluna’ i ‘ferro’ és una clara perversió d'un símbol xinès de calidesa i comunitat.

El 30 de setembre de 2014, saltant del setè pis de l'edifici de la Foxxcon (Shenzhen), Xu va fer que el món mirés aquella lluna de ferro particular. El seu suïcidi va ser d'aquells que fan notícia: un escàndol internacional per la companyia ensambladora de Macs, Ipads, Iphones, entre d'altres. Els valors del gegant de la poma, per la finestra amb el poeta. Després d'allò se'n gravà un documental, Iron Moon, que reflectia les terribles condicions dels treballadors d'aquestes fàbriques. Es traduí a l'anglès un recull de poesia escrita per aquesta mina de poetes-obrers explotats de la Xina. S'escriviren articles parlant del documental i del recull. Occident va mirar a Apple, Apple va mirar a la Foxxcon i la Foxxcon va respondre:                                                        instal·lant                                                              entre la finestra i el sòl                                                                                     una xarxa.

.

[teoriapoliticauab]

The world is yours - L’autorealització vàcua

Quin és el valor fonamental que guia les societats europees, occidentals o desenvolupades? Podem afirmar amb molta seguretat que es tracta de l’individu; la majoria de persones viuen per a elles mateixes. Aquesta realitat pot semblar lògica ja que sense un punt d’egoisme ben entès, de preocupació i conservació d’un mateix, no es pot sobreviure ni gaudir d’una bona salut mental i física. Malgrat això, l’individualisme present en les mencionades societats ha anat molt més enllà del que es podria considerar bo o sa. La causa d’això són els valors que l’envolten, producte del món postcapitalista en el que vivim. No es tracta d’atacar aquests valors a la manera dels neocons, els liberals conservadors o els pensaments de dreta o nova dreta, sinó des d’una perspectiva d’esquerres i anticapitalista, inclús humanista.

Al llibre “La por a la llibertat” Erich Fromm parla de com una vegada superada l’autoritat dels pares o la família, el punt on s’és “lliure de” (llibertat negativa, no coacció), es produeix un gran sentiment de desesperació per la pèrdua de seguretat que això representa. En aquest punt, les persones hauríem de fer ús de la nostra llibertat positiva (llibertat per) per omplir aquest buit, però molt sovint el forat es completa sotmetent-nos a una nova autoritat que ens proporcionarà la certesa necessària per poder viure sense ansietat.

No cal que ens preocupem ni que ens esforcem en com pensar o actuar si un sistema, del tipus que sigui, ens diu cada moment com fer-ho. Encara més rellevant és el fet que aquests pensaments siguin tractats com a propis de manera inconscient, donant pas a la conformitat i al seu infame antònim, inconformitat. La descripció tan acurada de la situació actual que fa Fromm en aquesta obra i també en “Tenir o ser?” preocupa pels anys que fa que van ser escrites, sobretot la primera, il·lustrant com l’individu modern o postmodern porta atrapat en les trampes del sistema des de fa dècades.

En aquest segon llibre Fromm descriu la societat que coneixem perfectament, basada en el consum material derivat de la promesa de progrés infinit lligat a una felicitat també infinita. Si això ja es descrivia com a farsa en aquesta obra de l’any 1976, avui en dia s’ha confirmat rotundament. La crisi ecològica i de recursos n’és una evidència, malgrat la qual la majoria d’individus (sobretot rics) del planeta continuen vivint com si fossin déus sobre la terra, consolidant un model econòmic basat en satisfer-se a si mateixos i no a les necessitats reals de la humanitat. Per molt trillat que soni, les persones no són el que tenen ni el que fan, són el que són. Éssers, no egos.

Arribats a aquest punt, introduïm la tercera referència: el llibre “Espectros de la movida”. En aquesta obra és fa una àmplia crítica de la cultura dels anys 80 a Espanya (l’americana, importada internacionalment) concentrant-se  en el seu màxim exponent, el fenomen de la movida madrileña. El descriu com a un moviment falsament antisistema i underground finançat per les elits de l’Espanya de la transició i com a renovació del capitalisme. Com una gran mentida, un petit espai on poder ser “moderns” sense molestar gaire l’statu quo. Pot semblar un fet llunyà en el temps, però el cert és que els fantasmes de la movida continuen gaudint de molt bona salut.

Vivim des de fa uns anys en un permanent revival dels anys 80. Des de sèries com Stranger Things, música com la dels últims treballs de  Dua Lipa o The Weekend o remakes i seqüeles de pel·lícules com Ghostbusters o Jurassic Park. Més enllà de la sequera creativa de Hollywood i la indústria cultural americana, s’està glorificant una època en la que es van aposentar les bases del capitalisme neoliberal i on hi ha molts elements a criticar. El que més m’interessa és el de l’autorrealització que ofereix el postcapitalisme. En un món on preval l’hedonisme, l’egotisme, l’egocentrisme i el narcisisme, l’individu realitzat a si mateix és certament megalòman. Agafem grans noms d’èxit que se’ns ofereixen com a exemple, ficticis i reals: Scarface, el narcotraficant de pel·lícula fet a si mateix provinent dels baixos fons; els mafiosos de la sèrie Peaky Blinders o l’artista C. Tangana. Aquests personatges, que primer apareixen revestits de certs valors com l’honor, la lleialtat o l’amor a la família, realment ho cobdicien absolutament tot i no s’aturen per res ni per ningú per aconseguir-ho. El món és seu i ningú els aturarà. El fet és que fan pensar a la resta de persones que no estan en la seva posició, que no faran mai prou per ser-hi i que han d’adoptar la personalitat dels seus ídols per acostar-s’hi, creant una espiral d’individualisme i egoisme. Aquesta autorealització és enganyosa ja que està buida de contingut. Quan per fi ho tens tot, no tens res, perquè el més important resulta ser el que no pots posseir. La coneguda reflexió sempre arriba després que persones o personatges atenyin tot el creien necessitar per ser feliços i, gairebé sempre, entrin en un bucle autodestructiu provocat, entre d’altres, per la violència i el consum de drogues que protagonitzen les seves carreres meteòriques fins a arribar a un cim, borrós però. Les seves vides sempre es caracteritzen més per la por a la mort, que per l’amor a la vida, perquè morir significa perdre tot el que tenen, possessions materials que no els acompanyaran ni significaran res quan ells no hi siguin. Tampoc significaven gaire quan estaven vius.

Aconseguir sentir-se segur amb idees d’èxit material i fama funciona relativament bé durant un temps; el que es pugui aguantar satisfent les elits econòmiques i polítiques i ignorant la pròpia autenticitat i congruència (ja ho diu la Rosalía: es mal amante la fama [...] y como ella viene, se te va). Bàsicament, el que duri la moda i el que hom tardi a  adaptant-s’hi. El capitalisme ho ha posat molt fàcil per sotmetre’s a una nova autoritat, la del consum i l’estètica, i per seguir alienant a les persones fent-les creure que la política no serveix per a res o, fins i tot, que literalment pensar o qüestionar-se certes coses és una pèrdua de temps i, a més, il·legítim. Cal trobar un verdader alliberament, tot i la inseguretat i l’ansietat que això ens pugui portar. Les persones, més enllà d’aspirar a ser modernes estrelles fabricades en despatxos d’executius (per molt que les venguin com autèntics genis creatius), hem d’aspirar a SER.

  Gerard Homs

Referències:

Fromm, E., 1941. The fear of freedom. Nova York: Farrar & Rinehart.

Fromm, E., 1976. To have or to be?. New York: Harper and Row.

Lenore, V., 2019. Espectros de la movida. Madrid: Akal.

[negreabsolut]

«Trobem per tot arreu l'afirmació formal que la tradició primordial del cicle actual prové de les regions hiperbòries; després, hi va haver certs corrents secundaris, corresponents a períodes diversos, dels quals un dels més importants, almenys entre aquells els vestigis dels quals encara es poden discernir, va anar incontestablement de l'Occident a l'Orient. Però tot això es relaciona amb èpoques molt llunyanes, que s'anomenen comunament, 'prehistòriques', i no és d'aquestes de què parlem.

[...] Abans fèiem aŀlusió al corrent tradicional procedent de les regions occidentals, en aquest sentit, els relats dels antics relatius a l'Atlàntida n'indiquen l'origen. Després de la desaparició d'aquest continent, que és el darrer dels grans cataclismes que van succeir en el passat, no és estrany que restes de la seva tradició s'hagin exportat a regions diverses, on es van barrejar amb altres tradicions preexistents, principalment amb ramificacions de la gran tradició hiperbòria. És altament possible que les doctrines dels celtes, en concret, hagin estat un dels productes d'aquesta fusió. No negarem pas aquestes coses; però pensem això: la forma pròpiament atlantea va desaparèixer fa milers d'anys juntament amb la civilització a la qual pertanyia, la destrucció de la qual només es va poder produir a conseqüència d'una desviació que, en certs aspectes, podria ser comparable a la que constatem avui dia, i tot que amb una notable diferència, atès que l'humanitat llavors encara no havia entrat en el Kali Yuga.»

~La crisi del món modern, per René Guénon~

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Museu Nacional d'Art Catalunya (@museunacional)

dd

Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966)

Del 27 d’octubre de 2023 a l’11 de febrer de 2024

[laiabertran]

Trueno

Tercera i darrera part de la trilogia El Arco de la Guadaña. El llibre s’inicia pocs anys després del final de Nimbo. L’Anastasia i el Rowan estan desapareguts; el segador Godard s’ha fet amb el poder; i el Nimbo ha deixat de parlar a tota la humanitat, excepte a en Greyson Tolliver, que s’ha convertit en una espècie de sacerdot, adorat per molts. Per altra banda trobem al segador Faraday investigant què hi ha en aquell espai ocult al Nimbo que ha descobert. Un lloc que aviat deixa d’estar ocult als ulls del Nimbo i pels que te uns plans ben concrets.

Trueno és una cloenda fantàstica per una trilogia distòpica que ens convida a reflexionar sobre la vida i la mort, alhora que ens atrapa des de la primera pàgina i manté un ritme trepidant fins ben bé la darrera pàgina. Una trilogia imprescindible.

[ideaimateria]

L'experiència abasta la carrera d'Eliasson fins a la data a través d'imatges de les seves instal·lacions, escultures, pintures, fotografies, pel·lícules, projectes arquitectònics i intervencions a l'espai públic, cadascuna amb un títol ampliat per guiar els lectors a través de l'obra

Concebuda en estreta col·laboració amb l’artista, aquesta enquesta fa un seguiment de gairebé tres dècades de la pràctica artística d’Eliesson, incloses les obres finalitzades el 2018. Centenars d’il·lustracions són introduïdes per un assaig perspicient de la historiadora de l’art Michelle Kuo i una entrevista amb Eliasson. El llibre proporciona una visió incomparable de la seva producció creativa, que parla a un públic sorprenentment variat, des d’instal·lacions a gran escala com The weather project , que va atreure més de dos milions de visitants a la Tate Modern de Londres el 2003-4, fins a més petites i més delicades. obres, com ara aquarel·les, brúixoles i obres de vidre. Les imatges del seu dinàmic estudi a Berlín completen el panorama.

Una guia inspiradora per a l’obra d’un dels artistes més influents i multifacètics d’avui, Experienceinclou obres d’art tan importants com Green river (1998), Ice Watch (2014) i Waterfall al Palau de Versalles a París (2016) i dóna una visió inestimable de moltes de les seves obres menys conegudes. També inclou nous projectes Una vista de les coses que vindran , el projector de realitati L’indescriptible obertura de les coses , que es va instal·lar a Pequín el març del 2018.

De l’editor d’ Olafur Eliasson i Studio Olafur Eliasson: The Kitchen .

phaidon.com/store/art/olafur-eliasson-experience-9780714877587/

phaidon.com/#fancyboxPopupSlideshow

Leer es respirar, es devenir Escritos de Olafur Eliasson

Leer es respirar, es devenir es la primera publicación que recoge los textos de Olafur Eliasson escritos hasta la fecha. A través de veinticuatro ensayos breves y de las evocativas imágenes de algunas de sus obras, el artista danés de origen islandés presenta los temas más recurrentes de su trayectoria artística y nos invita a reflexionar sobre su complejo universo estético y perceptivo: desde el papel que desempeñamos como observadores en un museo o nuestras reacciones frente al color y la luz, hasta los diferentes tipos de movimiento o la percepción del paisaje en el tiempo. Al igual que en su obra artística, en este libro —con prefacio del propio Eliasson— el artista nos anima a formar parte de sus reflexiones abiertas, a recorrer los diversos temas planteados y, sobre todo, a que tomemos partido como lectores y vayamos más allá de la propia obra.

Descripción técnica del libro:180 páginas Español ISBN/EAN: 97884252255292012

https://ggili.com/leer-es-respirar-es-devenir-ebook.html

El pavelló danès a la Biennal d'Arquitectura de Venècia destaca la "connexió" de la humanitat amb la natura

L’aigua sempre ha estat essencial per a la vida.

@connectedness_danishpavilion per a la 17a Biennal d’Arquitectura de Venècia. Com conviurem? Com podria ser una nova ètica espacial? Com crear interaccions i gestos que portin esperança i, sobretot, un vot. Un vot col·lectiu. Venim sols però acabem junts.

brooklinebooksmith.com/book/9788793604865

instagram.com/connectedness_danishpavilion/

tarkitekter.dk/news-en/2020/

.labiennale.org/en/architecture/2021

[dosgossos]

les coses que acaben

i'm thinking of ending things (2020, Charlie Kaufman)

En una història en què les escales mai acaben, en què el final de l’espiral és tan inevitable com inabastable, mai pot haver-hi un subjecte clar. Perquè el subjecte és sempre objecte que és subjecte subjectat per un objecte dependent d’un subjecte: borrós, precís, etern. En altres paraules, qui diu que els pensaments que forges ara mateix, orgullosament, són realment teus? Com ho poden ser, de teus, si hi ha algú que t’està pensant, o t’està somiant, i t’està creant i, de cop, res és teu i tu ho ets tot? Com una eterna cursa de relleus en què estem predestinats a tenir només una identitat, la de tenir-les totes alhora. I les criticarem, és clar, n’opinarem i en distingirem cadascuna de les seves característiques quan les experimentem en tercera persona, i mira això i allò, i podem tenir-ne converses llargues i memorables en cotxes que mai semblen arribar al seu destí (no puc evitar esbossar un lleu somriure irònic en pensar en la conversa d’A Woman Under The Influence). Però fes-me descriure la meva persona, fes-me elaborar quatre o cinc frases sobre mi mateix, fes-ho. No en sé. 

I potser per això som incapaços de trobar respostes definitives a les qüestions existencialistes que ens han preocupat durant tants anys, perquè ens quedem nedant en mars d’egocentrisme que ceguen uns ulls que es creuen enlluernats.

Nosaltres, qui? Qui som en realitat, pregunto jo, intentant trobar el sentit de tota una pel·lícula que a hores d’ara encara no entenc ni crec que ho pugui arribar a fer mai. I una pregunta desencadena en una altra, i soc incapaç de recordar la primera i de trobar-hi una resposta breu, concisa, satisfactòria. Potser ho som tot (quin vertigen), molt més que els límits materials d’un cos que no serveix de res perquè, al cap i a la fi, som capaços de transcendir els límits del temps i l’espai i ho fem a totes hores. O més ben dit, els nostres cossos estacionaris romanen intactes tota l’estona, i el temps els transcendeix i juga amb ells indefinidament.

I llavors què (ves per on, una altra pregunta retòrica que farem servir per fingir que existeixen connectors textuals capaços de trobar qualsevol mena de cohesió possible). Llavors, el film és una retrospecció? Una previsió de futur, tot a la vegada? Qui és el conserge, és ell, veritat, ho era tota l’estona? Les preguntes s’enllacen com les baules d’una cadena, la mateixa que subjecta el cotxe en una allau mentre el passat, el present, el futur, i totes les identitats possibles es barregen i s’entrelliguen. I enmig d’aquest caos, la vulnerabilitat i la solitud infinita del cos humà es deixa emportar per un altre cos-mirall i de cop tots dos, que som tots els mateixos, encetem gimcanes emocionals plenes de pautes i paranys, i construïm en va vides i futurs finits. Tot acaba morint, sí, tenim els finals (i la violència i tots els pecats i tots els defectes que tu vulguis) ficats dins del pit, ben al fons, ja són part de nosaltres. I sempre estem començant, no per voluntat pròpia, sinó perquè estem enmig d’un corrent constant que ens travessa (el que la protagonista, intentant aproximar-se’n a una òptima definició, anomena vent). I imaginem, i recordem, i en realitat res troba el seu punt final perquè ser i existir són verbs en gerundi. Penso en coses que s’acaben: penso en res, penso en tot. Recuperant l’etern principi descartià, no hi ha res més real i creïble que un pensament volàtil o un somni inexplicable.

Tinc la sensació del tot certa que Charlie Kaufman, des de casa seva i al meu costat a la vegada, riu desesperadament de mi sabent que, mentre escric aquestes paraules, milers de persones també ho estan intentant i entre tots, jo sol, ell mateix, intentem rebuscar al fons del cervell paraules buides de sentit per descriure un film inefable o la vida mateixa. Potser perquè ell sap millor que ningú quina és l’essència de la humanitat, potser perquè em coneix personalment millor que ningú, potser perquè ha entès que tot és futil i fa gràcia. Perquè sap que, d’aquí a uns segons, tancaré l’ordinador i tornaré a fer la meva vida normal, creient-me jo i cometent els mateixos errors que se m’han ensenyat a fer i oblidant-me de tot això. Tret, és clar, d’aquest buit, aquest nus que se m’ha fet a dins que no em deixarà descansar fins que li trobi el sentit complet a la pel·lícula, a mi, a tu, a tot. 

No he entès gaire la pel·lícula, no sé si es nota. Però crec que una mica sí. Com totes les coses.

[suturesdigitals]

senderisme

“El món, mentre perseguíem la Senda de los Pescadores, ja no era un reguitzell de successions naturals. Totes les pedres, les aigües, les roques i el fullam de les alzines, la sorra i fins i tot els mosquits s’agenollaven davant d’una màgia matemàtica que, per raons manifestes, era nostra pròpia i naixia per tant únicament de l’amor que sentíem. La natura, als meus ulls, ja no era la natura, sinó la nostra oportunitat. La terra, mentre perseguíem la Senda de los Pescadores, era un lloc empès no per déu ni la física sinó per ell i jo.”

Escrivia mentre ell dormia. Era habitual que escrivís quan la resta del món estava en silenci. D’aquesta manera, pensava, les paraules eren només seves, o gairebé només seves; en garantia el seu domini, s’escapaven menys. Necessitava arreplegar-les totes si volia explicar-ho tot de l’experiència: des del trajecte cap a la Serra fins l’esmorzar a la plaça o les parades a pobles tan petits que s’avergonyien entre les bardisses típiques de l’altiplà.

“No vam pujar tots els metres. De fet, quan devíem portar un parell de quilòmetres vam decidir lliurar-nos del Wikilocs i investigar al nostre criteri. Respectar, com qui diu, a les palpentes, la  nostra voluntat i la de la muntanya. Avançàvem poc i irregularment perquè ens aturàvem a fer-nos petons cada vegada que trobàvem ombra. Enlloc d’inquirir el paisatge estudiàvem les nostres llengües: fins on arribava, fisiològicament, el nostre amor?”

Encara dormia. De tant en tant es movia i mussitava que l’estimava, que t’estimo tant. Només se sentia el tecleig d’ella i les respiracions tranquil·les d’ell. A baix, fora del fort blanc que s’havien construït, potser la remor d’algú cuinant. Algunes veus baixes i llunyanes, d’algun altre món o país.

“Això són falgueres. Sí, són falgueres. Masteguem el pa més dolent i farinós de totes les gasolineres espanyoles. D’alguna manera és el meu pa preferit. No hi ha ningú. Sembla que siguem sols; si l’amor no em fa sentir que he pres el món a tota la humanitat no l’entenc. Li dic. Mira el riu, mira això d’aquí baix. Caminem una estona més i decidim confondre’ns amb els esbarzers. Ell, bru com és i entre les argelagues negres, no pot –no sap– ser res més que una criatura selvàtica. I jo la miro. Arribem al rierol. No existeixen les paraules per descriure’n la blavor. Encara que tot el món faci silenci. Parlem de llenguatge. Si el llenguatge expliqués el món en diríem món, del llenguatge, i no llenguatge.”

Interludi eròtic

“Interludi eròtic”.

“Si la por prolonga la sensació de dany l’amor ha de prolongar la sensació d’invencibilitat. És la primera vegada que som d’aigua dolça. Ell s’ha tirat de costat, des de la pedra. Jo he donat la volta a l’estanyol i hi he entrat tot lliscant sobre la molsa. Ens hem trobat al mig, nuus, envoltats de fredor. En la fredor, recuperar el cos de l’altre s’experimenta com un afer sagrat. Nadem junts cap a l’altra banda del rierol; hi ha sol. La pedra és calenta i decidim abraçar-nos. Ell i jo tenim un historial d’abraçar-nos per mitigar el fred quan estem mullats”.

“Amb uns llavis violacis, aviat florits de tant silenci, contra la pell groga, penso en si seria possible que se’m mengés. Que s’empassés tota la pell de mi. Que retirés els meus ossos de la seva boca, amb unes mans mai excessives, i així mai més tornés a tenir gana.”

“Tornant ens massacren els mosquits. Els tenim a tot arreu: a la cara, sota les parpelles, sobre el cuir cabellut, entre els pèls de les aixelles. Farem una cosa, correrem durant una estona. Em diu. Els perdrem de vista. I quan comencem a córrer, estret el camí com és, i ensopeguem amb rocs i paranys indígenes, jo només puc pensar en una cosa: caure. Caure i fer-me un trau tan fondo a l’os del genoll que me’n quedi per sempre la cicatriu: d’aquesta manera inscriure’m el dia d’avui. Que em podries fer mal amb una roca? Li dic. Li diposito un roc a la mà. L’agafa i no diu res. L’apropa suau i mentre em mira al meu cos. Sé que no em farà mal però ho desitjo tan fort que durant un moment dubto. Em toca la cama amb el roc com qui copia un petó. Després de no fer-me mal s’alça i veig que el seu cos sencer es desplega com un roure. No em clavaré l’avui a la pell però per força les coses perpètues ho són perquè no es registren.”