#missatge en una ampolla a la sèquia | Explore Tumblr posts and blogs

revistapoetryspam · 5 years ago

Text

missatge en una ampolla a la sèquia: complement pamfletari// MAZELLA

Fa no gaire, un col·lega de la feina (coneixedor de la meva identitat secreta) em va reenviar un enllaç a un article científic. L'article descrivia una xarxa neuronal de generació automàtica de poesia a partir d'imatges. S'il·lustraven aquestes capacitats amb una selecció de poesia escrita per aquesta intel·ligència artificial, juntament amb les imatges que li havien servit d'inspiració. No esperava que els poemes fossin gran cosa. No l'eren i no obstant com ignorar aquella sensació que, si volgués, no podria articular? Sentir-se interpel·lat per un mirall que, per molt que et confronta, saps que mai no et tornarà el reflex. Em demanava: què passarà si el colpejo amb el puny, el trencaré? O creuaré a l'altra banda? Doncs pensava en aquestes coses i vaig recordar una anècdota de farà uns deu anys.

Tindria algun sentit començar un assaig sobre poesia i intel·ligència artificial amb una anècdota personal? Podríem, d’alguna manera, evitar el risc d'esllavissada cognitiva que sovint converteix les batalletes de la nostra vida en proves anecdòtiques d'una hipòtesi adhoc? Us prometo solemnement que en el cas d'aquest escrit no podem començar de cap altra manera. De fet, m’atreveixo a afirmar que ens cal aquest calçador narratiu per dues raons ben fonamentades: a) Introduir una pregunta que no pretenc contestar b) Atènyer al mínim general i al màxim circumscrit possibles la conversa entorn al fet de la intel·ligència artificial. La vella temàtica ens desperta una espècie de mala por. Ràpidament deduïm que la qüestió humana quedarà desplaçada. S’anticipa el desastre. La nostra història transcorre en algun institut públic d’aquesta nostra terra catalana. Una professora jove, capitaneja una classe de vint-i-massa adolescents. La jove, que pretén posar a prova les més modernes ensenyances dels CAPs de l'estat, decideix invertir un parell d'hores de classe i un pati sencer projectant Blade Runner. Acabada la projecció, ens disposa per la classe formant un oval i, amb una lluentor especial als ulls, ens llença la següent pregunta: ‘d'existir els androides [com els de la pel·lícula], creieu que els hauríem de considerar humans de ple dret?’.

La pregunta rebota per les cavitats dels vint-i-massa cervells. El temps em fa replantejar-me què estava en joc en aquella pregunta. Era la humanitat dels androides? En qualsevol cas, després d'un breu intercanvi d'opinions que podria haver arribat a ser interessant en un univers paral·lel on la classe de filosofia no es redueix a una anècdota sobre professors de batxillerat excèntrics, yours truly es trobà sola defensant la Declaració dels Drets Humans dels Replicants. Es diu que la naturalesa dels adolescents és la rebel·lió, però no deixa de ser inquietant el poderós gir argumental que en aquella classe de primer de batxillerat C, va ser capaç de convertir al 96% dels alumnes en luddites softcore. L'argument en qüestió vingué en format de pregunta a molts decibels: ‘si hi ha éssers humans en aquest món que pateixen violència i gana, per què perdre el temps creant nous individus als quals també haver de garantir drets?’. Mirant-ho amb generositat, la pregunta simplement obria un meló molt diferent al que la professora ens havia donat a provar. El meló de la utilitat de l'empresa tecnocientífica i el posicionament del pragmatisme social. Per què crear robots? Per què gastar diners públics de recerca lluitant per replicar (aspectes de) l'intel·lecte humà? Semblaria que les repercussions del desenvolupament científic el tornen especialment [immune i alhora] mereixedor d'aquestes consideracions. Però aquesta no és la meva experiència, llevat d'algunes excepcions (com el cas que ens ocupa) són altres ocupacions les que desplacen a la tecnologia del centre de la diana. Per exemple, la poesia. Per què escrivim poesia?

REGANT LES FULLES DE LLUM El meu col·lega i el seu enllaç havien aconseguit reunir en una mateixa cambra a tots aquests desconeguts, com si es tractés del primer acte d'una comèdia d'embolics. Arribats a aquest punt, fóra bo que expliqués alguna cosa més sobre l'algoritme aquell del principi. El seu nom comercial és image2poem. image2poem no té cos, però escriu poesia. I, en realitat, no és una xarxa neuronal, sinó dues. Conviuen en règim de co-aprenentatge. Estem parlant d'aprenentatge automàtic, és a dir, de creació de models que es distingeixen per ser capaços de realitzar tasques per les quals no han estat programats, sinó que han après a fer mitjançant l'experiència. Per tant, per saber més o menys què esperar d'un model, és important fixar-nos en aquesta experiència d'entrenament. En aquest cas, la primera xarxa s'entrena amb un dataset de parells imatge-poema (noti's que la font original d'aquest conjunt de dades és el nínxol de poetes-fotògrafs angloparlants de Flickr) per aprendre a extreure significats sensibles de les imatges i traduir-los dins l'espai poètic. La segona, realitza el control de qualitat: entrenada amb un dataset de poemes humans i altres d’automàtics (generats per altres xarxes), vetlla per la humanitat dels productes de la xarxa creadora mitjançant un sistema de reforços negatius. L'experiència del món d’image2poem es redueix al seu dataset d'entrenament. Aquest consisteix en una espècie d’impressions sensibles: imatges que veu i poemes que llegeix. La meva primera intuïció sobre aquesta estranya experiència és que sembla més una inexperiència que cap altra cosa. Però el fet és que d'aquí neix la seva capacitat de detectar patrons i reproduir el flux entre els espais gràfic-lingüístics, és a dir, l'abstracció. Per ara tot molt kantià, molt com nosaltres. I no obstant la veritat és que estem a les fosques. No sabem què passa en l’interior de les xarxes de generació automàtica perquè No Ho Hem Programat, i això ens deixa sense llum, bombeta, i interruptor. Aquest tipus de situació es coneix científicament com el problema de la interpretabilitat: originalment vam començar a produir xarxes neuronals per tal d'imitar (i en la mimesi entendre) el funcionament de la neurona. Retroenginyeria. Ara estem perduts i cada cop és més difícil distingir entre model, còpia, i simulacre. La qüestió d’entendre'ns al calaix. Amb tot això, els productes d'image2poem demostren un ús pobre del llenguatge. Són anodins, superficials, plens de llocs comuns. Poesia? Potser alguna cosa que s'hi assembla. Per les característiques pròpies del coneixement científic, l'anàlisi de les proves empíriques requereix l'explicitació de les assumpcions que complementen el cor teòric per conformar la hipòtesi principal. La definició de la segona xarxa ja ens anticipava aquesta premissa: poesia és tot text que s'assembli a allò que escriuen els humans quan diuen que escriuen poesia. Un Test de Turing poètic. Ens pot semblar una definició poc ambiciosa. Si fem l'exercici impossible d'imaginar un món sense anàfora, si per algun atzar informàtic la xarxa creadora comencés a escriure utilitzant aquest recurs, al no estar representat en l'escriptura humana, la xarxa disciplinària l'identificaria com a impropi, penalitzant a la seva col·lega de model fins que aquesta deixés estar aquella maleïda repetició de seqüències. Obliga preguntar-se si un model de creació poètica que penalitza la dissidència és un bon model de creació literària o no. Seria possible fer poesia amb un altre model? D’una altra manera? És privilegiada doncs, la situació dels poetes humans que, justament en el que respecta a la definició de poesia, tenim el dret [i potser també el deure] de mantenir-nos en l'ambigüitat?

I SI ENS HEM PASSAT LA LLUNA?

He descrit el mirall, ara cal parlar del puny. En aquest cas, un puny subrogat. Els versos humans que dialoguen amb la poesia automàtica de l'algorisme pertanyen a Xu Lizhi, poeta xinès de la província de Guangdong. El primer cop que vaig llegir sobre Xu Lizhi va ser en un article a la revista americana Literary Hub que ja no es pot consultar. El seu poema “Lluna de Ferro” donava títol a una selecció de poesia xinesa contemporània escrita per joves obrers, alguns migrants i tots precaritzats, treballadors de la Foxxcon (com el mateix Xu Lizhi) i similars que ‘escriuen poesia a les notes del mòbil’. Treball en cadena, reforç negatiu, mínim general i màxim circumscrit, assumpcions criminalment implícites en la matèria de fàbrica. Sobre l'article planejava en tot moment la noció que cal un nou llenguatge quan la tradició esdevé insuficient. Un poema apunta al temps quan es plega i es forada entre jornades infinites. Un poema apunta al cos que dit a dit es desintegra. I en tots els poemes ressona la qüestió de la humanitat que plantejàvem al principi: la tasca de distingir-se a un mateix d'un autòmat. Tasca que molts d'aquests poetes reconeixen difícil en les seves circumstàncies. Però ells es diuen els noms:

Exèrcit de guerrers de terracota a la línia de muntatge A la cua estan: Xia Qiu Zhang Zifeng Xiao Peng Li Xiaoding Tang Xiumeng Lei Lanjiao Xu Lizhi Zhu Zhengwu Pan Xia Lian Xuemei aquests treballadors que no poden dir la nit del dia dia vestits amb roba electrostàtica barrets electrostàtics sabates electrostàtiques guants electrostàtics polseres electrostàtiques tots als seus llocs esperant amb il·lusió les seves ordres quan sona la campana són retornats al Qin. Xu Lizhi

El poeta naixia als 90, una dècada després que l'economia xinesa comencés una reobertura als mercats internacionals. Un any abans del seu naixement, el govern massacrava protestants a Tiananmen que demanaven un fre a la repressió, la corrupció i les polítiques econòmiques que, en pocs anys, havien fet créixer les desigualtats entre els xinesos, deixant milions a l'atur. Xu respon i el seu poema és polític i és blasfem, una càrrega contra la tradició literària amb míssils experiencials. La mateixa combinació, al seu poema més conegut, de les paraules ‘lluna’ i ‘ferro’ és una clara perversió d'un símbol xinès de calidesa i comunitat.

El 30 de setembre de 2014, saltant del setè pis de l'edifici de la Foxxcon (Shenzhen), Xu va fer que el món mirés aquella lluna de ferro particular. El seu suïcidi va ser d'aquells que fan notícia: un escàndol internacional per la companyia ensambladora de Macs, Ipads, Iphones, entre d'altres. Els valors del gegant de la poma, per la finestra amb el poeta. Després d'allò se'n gravà un documental, Iron Moon, que reflectia les terribles condicions dels treballadors d'aquestes fàbriques. Es traduí a l'anglès un recull de poesia escrita per aquesta mina de poetes-obrers explotats de la Xina. S'escriviren articles parlant del documental i del recull. Occident va mirar a Apple, Apple va mirar a la Foxxcon i la Foxxcon va respondre: instal·lant entre la finestra i el sòl una xarxa.

#Mazella #complement pamfletari #missatge en una ampolla a la sèquia #image2poem #Xu Lizhi #article spam #article #primer número poetry spam

1 note · View note