#Mireia Pintó

[joaquimblog]

LICEU 2023/24: EUGENE ONEGIN (Samoilov-Mkhitaryan-Bros-Faus-Palka:Loy-Pons)

Eugene Onegin, Acte 1r. Producció de Christof Loy. Gran Teatre del Liceu 2023. Fotografia gentilesa del Departament de premsa Aquesta sí que és una òpera per inaugurar temporada, a banda de ser una obra bellíssima i popular, feia vint-i-cinc anys que no es presentava a una temporada del Liceu i 36 que no es veia a l’escenari de la Rambla, perquè l’edició de l’any 1998 va ser al Teatre Victòria…

[nachrichtenmuc-blog]

Konzert der 26.Osterakademie des Bruckner Akademie Orchesters - 09. April 2018 Herkulessaal der Münchner Residenz

Konzert der 26.Osterakademie des Bruckner Akademie Orchesters – 09. April 2018 Herkulessaal der Münchner Residenz

Das Bruckner Akademie Orchester, das im vergangenen Jahr sein 25-jähriges Bestehen feiern konnte, widmet sich in seiner Osterakademie erstmals einer Symphonie von Gustav Mahler.

Die spanische Sopranistin Mireia Pintó konzertiert als Opern-, Oratorium- und Liedsängerin mit namhaften Dirigenten in bedeutenden Sälen und Opernhäusern Europas. Sie ist Professorin für Gesang und Liedgesang an der…

[periodistasintrepidas1819-blog]

Scaramouche

Ficha técnica: - Año: 2016 - Libreto y dirección: Joan Lluís Bozzo - Letras de las canciones: Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives - Música y orquestación: Albert Guinovart - Dirección musical: Joan Vives - Producción ejecutiva y gerencia: Anna Rosa Cisquella - Lugar de la obra: Teatre Victòria - Coreografía: Francesc Abós - Modificaciones escenográficas ocasionales: Dagoll Dagom - Reparto principal: Scaramouche, Toni Viñals;Olympia, Ana San Martín;Camila, Mireia Mambo; Marqués, Ivan Labanda; Bàrtolo, Jordi Coromina; Fanny, Clara Moraleda; Philippe, Albert Mora; Coullardin- Marqués 2, Frank Capdet; De la Rose, Pitu Manubens; Madame, Anna Alborch;Dégeon - Armand - Puccinella, Josep Ferrer; Benoit - enamorado, Jan Forrellat.

Antecedentes: Dagoll Dagom es una compañía de teatro que fue fundada por el director y poeta Joan Ollé. El 30 de abril de 1974 estrenó su primer trabajo: Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, basado en poemas de Rafael Alberti. Otras obras que conozco por haberlas ido a ver y que son muy recomendables son Boscos endins, Mar i cel, Cop de rock y Nit de Sant Joan. Todo obras musicales que hacen muy amenas las aproximadas tres horas que dura la actuación.

Scaramouche: Scaramouche es una obra teatral musical que fuimos a ver algunos alumnos de bachillerato del instituto IES Consell de Cent. Esta obra mezcla amor, aventuras y revolución. Trata de como en el año 1780 el pueblo francés pasaba auténticas dificultades debido al trato que recibían por parte de la nobleza. Durante la trama vemos a dos hermanos gemelos separados al nacer, uno está viviendo con una compañía de teatro y el otro fue adoptado por un marqués, y por lo tanto se ve cómo vive un hombre intelectual de alta clase, aunque viene a ser como un criado más de la casa. Dentro de toda la historia que se cuenta, también interviene una chica que da mucho juego dentro de la trama amorosa. En París, donde coinciden la mayoría de los personajes, es donde vemos todos los enredos que ocurren. La trama sirve además para mostrar la situación política de la época. Prácticamente gustó a todo el mundo y creo que es muy recomendable ya que se hace muy entretenido y divertido, y a parte se pueden entender muy bien las circunstancias en las que vivían las personas en aquella época y las diferentes clases sociales que había.

Mónica De la Fuente, bachillerato.

[joaquimblog]

LICEU 2021-2022: PIKOVAIA DAMA

LICEU 2021-2022: PIKOVAIA DAMA

Elena Zaremba i Yusif Eyvazov a Pikovaia Dama. Fotografia de ©A Bofill gentilesa del departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu. La temporada es va iniciar amb una embranzida molt engrescadora i els dos darrers t��tols ens han posat de cop en la realitat més crua. La pandèmia que sembla que ha causat moltes baixes a l’orquestra amb les corresponents substitucions per altres músics, les…

[joaquimblog]

LICEU 2020/2021: OTELLO (Kunde-Álvarez-Stoyanova-Pinto-Hernández)

Després del canvi, molt mal explicat però que tothom ha entès, del mestre Frizza, inicialment previst per dirigir les representacions d’Otello d’aquesta temporada pel mestre Dudamel, el preu de les localitats es va disparar de manera escandalosa i potser per això algú ja qualificava aquestes funcions com el millor de la temporada 2020/2021, com si el preu elevat portés associat la qualitat…

[joaquimblog]

LICEU 2018/2019: KÀTIA KABÀNOVA

LICEU 2018/2019: KÀTIA KABÀNOVA

Patricia Racette (Kàtia) Liceu 2018 Fotografia ©A Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

És ben senzill, no se m’acut millor manera per definir la representació d’ahir de Kàtia Kabànova al Liceu, que BRAVO!.

Bravo per programar aquesta obra mestra i meravellosa del segle XX. Bravo per reunir un equip tan homogeni i a una protagonista excepcional. Bravo per ser el director musical del teatre…

[joaquimblog]

Després d’una llarga i complicada gestació, de canvis d’idioma no prevists, de nervis, i angoixes habituals en els processos de gestació creativa, de suports i ajudes diverses, de crowdfunders incondicionals i prèvies parcials a l’auditorio nacional de Madrid i a l’audotori Axa de Barcelona cloent la temporada de les quatres estacions vivaldianes 2016/2017, el Festival de Peralada 2017 va estrenar dijous a l’església del Carme, “La Straordinaria vita de Sugar Blood” la darrera òpera d’Alberto García Demestres, amb llibret de Cristina Pavarotti.

Que un festival privat aposti després de l’excel·lent WOW! estrenada l’any 2013 al claustre de l’església, per tornar a incloure en la seva programació una altra estrena absoluta d’Alberto García Demestres, mentre el Liceu com a principal equipament artístic (al menys per pressupost) de Catalunya mira cap a una altra banda (Cristina Scheppelmann directora artística del teatre va assistir a l’estrena), és quelcom ben simptomàtic de la nostra política cultural i de la poca destresa de les institucions culturals catalanes, des de la conselleria fins lògicament el Liceu, incapaç de donar acollida als compositors del país. El FIMCP (Festival Internacional de Música Castell de Peralada) posa en canvi, tot el que té al seu abast, bàsicament GANES, i va tornar a fer possible que una nova òpera veiés la llum. Bravo!

Malauradament l’òpera es va haver d’estrenar en forma de concert i sense l’orquestració desitjada, per tant donem l’oportunitat d’esmenar l’error inicial i confiem que el Liceu acabi fent pujar aquesta magnífica òpera al seu escenari i pugui dir en un futur no gaire llunyà, que va fer possible l’estrena teatral i en la versió orquestral definitiva i desitjada.

El llibret de Cristina Pavarotti sota l’idea de Demestres, és planer, quotidià, amb dosis de surrealisme embogit i d’un lirisme molt propici a ser musicat. L’òpera que originalment s’havia de cantar en anglès ha acabat sent en italià, per allò de donar més possibilitats a la seva programació internacional.

Per l’ocasió i sota la direcció del propi compositor, es va comptar amb el pianista Ricardo Estrada que va fer l’ingent tasca d’acompanyar una obra complexa. Demestres mai va en contra dels musics i cantants, mai, però també és cert que els exigeix molt i no els hi posa res fàcil. Estrada va mantenir amb brillantor tot el pes “orquestral”, malauradament inexistent, amb l’ajut dels sempre suggeridors acompanyaments tímbrics de sonoritats encisadores a càrrec de membres del propi Cor Vivaldi, i de caire a voltes inquietants a voltes misteriós, a voltes encisador, hipnòtic i irreal i embolcallants gràcies a l’exotisme sonor que ofereixen els bols tibetans, els bols de cristall, els pals de pluja altre cops decisius com en la memorable aportació en el bellíssim Stabat Mater del compositor, sempre a la recerca de la sorpresa sonora. Demestres arriba a explorar l’efecte sonor de l’explosió de les boletes d’aire del paper d’embalatge que més d’una vegada haureu fet explotar en un atac irrefrenable, compulsiu i anti estresant que provoca entre els dits aquest embalatge temptador. Tot si val en la creativitat indòmita de Demestres per aconseguir atrapar-nos en el seu món creatiu farcit de troballes innovadores sense renunciar mai al gran bagatge del passat operístic, a la melodia i al cant assequible i comprensible per arribar al públic, quelcom que tants compositors contemporanis han oblidat i motiu per el qual les òperes s’estrenen i no es tornen a representar, en un exercici d’onanisme estèril que decep i avorreix i sense cap mena de dubte l’allunya de qui hauria d’anar destinat. Com que Demestres estima molt l’òpera i coneix els secrets i les claus per enganxar al públic, els utilitza amb destresa, enginy i sapiència, i tot i no comptar amb tots els mitjans idonis per fer arribar la seva obra de la manera desitjada, és capaç d’emocionar i captivar, amb un llenguatge directa, sincer, emotiu i gens pedant o críptic, que és per on s’acostumen a agafar els compositors contemporanis incapaços de connectar amb el públic i desconeixedors del tractament vocal..

L’obra està estructurada en dos actes, sis escenes, tres videomissatges i una trucada telefònica. Aquesta mena de descripció 5.0 de l’estructura del llibret, és només una manera amb la qual Demestres i Pavarotti cerquen amb encert d’apropar-nos l’obra utilitzant els llenguatges actuals sense per això haver de prescindir de l’estructura musical clàssica, que fins i tot inclou números tancats degudament dissimulats però clarament perceptibles, com àries, duos o passatges concertants que beuen amb encert de la tradició operística italiana.

La història és senzilla, però serveix per posar sobre la taula la malaltia tan estesa de la diabetis,.que pateix el propi Demestres i que en l’òpera és Sugar, una adolescent filla d’una cantant d’òpera i un agent secret (parella tan impossible com absurda) qui ha de fer front a la malaltia.  La història dels 5 aniversaris que van dels 10 als 15 anys servirà al compositor per donar més visibilitat a una malaltia entre escenes còmiques i altres molt dramàtiques. Que el pare, interpretat per l’actor Pere Ponce, sigui un agent secret que volta pel món d’incògnita, dóna peu a introduir uns missatges en forma de vídeo i de caire més aviat còmic, mentre que la mare sigui una cantant d’òpera dóna peu a Demestres a jugar amb melodies estimades, moments estel·lars de l’òpera de tota la vida (Rigoletto, Boheme, l’exilir una altra vegada després de la divertida “El màgic Elixir” estrenada l’any 2015 a Sarrià o Il barbiere rossinià), ja sigui amagades o descaradament desenvolupades (Bella figlia de l’amore).

La música genuïna de Demestres és complexa, rica, molt inspirada i conté moments bellíssims com l’ària de la Sugar més adulta (magnífica Núria Prats) o les escenes amb la mare (duo meravellós entre Ariadna Ruiz i Sara Blanch) o la intervenció inicial de l’avi Sesto (inspiradíssim Antoni Comas, el tenor oficial de Demestres capaç de fer-ho  tot).

Hi ha un moment especialment colpidor, el Ictus Day, quan el cor a cappella (estratosfèric Cor Vivaldi) dóna vida a la traumàtica experiència viscuda pel mateix Demestres quan va patir un Ictus feliçment superat i que el va inspirar per aquest moment d’altissima intensitat musical i d’una complexitat i dificultat tècnica només a prova de formacions tan excel·lent com el Vivaldi, el veritable protagonista de l’òpera, ja sigui com part activa de la trama, com de recolzament sonor a escenes dels solistes.

Pel que fa a les interpretacions individuals cal destacar a les tres Sugar, interpretades per Lisa Campos, Ariadna Ruiz i Núria Prats, totes elles membres del Cor Vivaldi i totes tres assolint amb brillantor els diferents aniversaris, amb tractaments vocals diferenciats i exigències més extenses del que habitualment assoleixen en el cor. Són veus formades de projecció i tècnica fermes, amb possibilitats futures en el camp del cant, notables.

En els rols adults, cal saludar amb exultant alegria la consolidació de la gran Sara Blanch, en constant evolució vocal i que sense deixar de meravellar amb els portentosos sobreaguts, ja sigui en forte, com en els eteris i flotants pianissims, està ampliant el centre amb unes tonalitats més fosques altament gratificants. Per a la jove Blanch tots els meus encesos elogis per una interpretació virtuosística, sí, però també dramàticament molt intensa i treballada. BRAVA és poc.

Genial, com acostuma, l’aportació del tenor Antoni Comas, com l’avi Sesto, amb un control vocal extraordinari i uns detalls de gust, sensibilitat i musicalitat admirables. El rol és agraït i aparentment no tan extenuant com el de l’Eclipsi o Wow!

En una intervenció més curta, però també bellíssima trobem a Neus Roig, interpretant el primer noviet de Sugar, Matteo. No s’acaba d’entendre, seguint la tradició operística, que Demestres no escollís una mezzosoprano lírica, a la manera de Cherubino o Octavian, en lloc d’una soprano lírica de veu més prima que la Sugar més adulta. En qualsevol va estar esplèndida en les dolces intervencions amb les que Demestres tracta el personatge.

La mezzosoprano Mireia Pintó, interpreta a Mariuccia en el primer acte i a una infermera en el segon, amb fermesa vocal lluint un bon registre greu que donava caràcter i personalitat a les seves intervencions.

El Cor Vivaldi en el seu conjunt, així com algunes de les seves components assolint petites parts solistes, van estar a l’alçada del que s’espera d’una formació que no deixa mai de sorprendre per els nivells que pot arribar a assolir, reptes sense límits. Si bé en la primer part van mostrar alguns dubtes, potser per manca d’assaigs. En el segon i amb el absolutament impactant Ictus Day cantat des de el fons de l’església i per tant creant un efecte sonor molt dramàtic, bellíssim i quasi irreal, van assolir una cota de fascinació sonora, canora i interpretativa, sorprenent i mestrívola, en una demostració més de fa pensar que aquesta és una formació en permanent creixement i que sembla no té límits.

A la mitja part i aprofitant que el finale primo és un somni de la Sugar en 13è aniversari de Sugar, hi ha una escena onírica amb un suculent pastís/gelat sense sucre, el celler de Can Roca va oferir als assistents el pastís/gelat que Jordi Roca ha fet per l’ocasió inspirant-se en l’acció, en una acció solidari més al voltant d’aquesta òpera que tantes complicitats ha creat al seu voltant. Juntament amb una pàgina de la partitura de l’òpera mengívola, que s’incluïa en el programa de ma, van suposar dues de les sorpreses no musicals, d’una nit feliç d’estrena a l’entorn màgic del FIMCP.

L’enhorabona a tots sense exclusió. Va ser un triomf sincer i merescut i esperem retornar a aquesta òpera el dia que pugui representar-se allà on s’ha de representar sempre una òpera, a l’escenari d’un teatre.

PERALADA 2017: LA STRAORDINARIA VITA DI SUGAR BLOOD DE DEMESTRES Després d'una llarga i complicada gestació, de canvis d'idioma no prevists, de nervis, i angoixes habituals en els processos de gestació creativa, de suports i ajudes diverses, de crowdfunders incondicionals i prèvies parcials a l'auditorio nacional de Madrid i a l'audotori Axa de Barcelona cloent la temporada de les quatres estacions vivaldianes 2016/2017, el…

[joaquimblog]

TEMPORADA OBC 2019/2020: EL MESÍAS DE HANDEL

El gran triunfo del concierto de este fin de semana en el Auditori es que la OBC haya programado esta obra tan popular y tan poco interpretada por la orquesta.

La OBC ha sido para mí lo mejor, con un sonido limpísimo, hermoso, transparente y de calidad, afianzado por unas intervenciones solistas de nivel que deberían hacer posible que en las programaciones de sus temporadas y hubiera más repertorio barroco con las grandes obras sinfónico-corales (oratorios, misas y pasiones diversas) que aligeran el abrumador y habitual repertorio clásico, romántico y post-romántico. Si, el maestro Ono ha vuelto a demostrar ser un gran experto en sacar de la orquesta el mejor sonido, no ha sido bajo mi criterio, acertado en la concertación del famoso oratorio, sobre todo en una primera parte de tiempo lentísimos, que han llegado al tedio. De acuerdo, lo quería hacer bonito, pero pienso que se ha recreado demasiado en la belleza de la partitura y ha olvidado el temple en los recitativos, arias y corales, al tiempo que ha puesto en dificultad el legato de cantantes y coristas que en varias ocasiones les ha costado mantener las frases o hacer las coloraturas con precisión y suficiente claridad. En la segunda parte, desde el coro "Let all the angels of God worship Him" ​​.Ha parecido que quería recuperar el tiempo perdido, para mí, agradeciéndole la vitalidad no demostrada en toda la primera parte del concierto (la primera y la mitad de la segunda según la partición de la partitura) llegó tarde.

El cuarteto solista era poco apropiado para el Auditorio, salvo el tenor Alejandro del Cerro, de timbre poco agradecido pero sonoridad y amplitud vocal suficiente para hacerse oír hasta la última fila del segundo anfiteatro, los otros tres, la soprano María Hinojosa, el barítono Josep-Ramon Olivé y sobre todo la mezzosoprano Mireia Pintó, han tenido en un momento u otro momentos inaudibles. Olivé, cada vez tiene la voz más baritonal y esta parte le pesa sobre todo en la zona más grave, aún así el estilo y la categoría que siempre muestra en sus actuaciones no ha faltado a la cita. En cuanto a María Hinojosa ha tardado en mostrar una emisión redondeada. La parte de la contralto o contratenor en muchas versiones actuales, es muy poco apropiada para la mezzosoprano Mireia Pintó que a menudo ha forzado la emisión de la zona grave perdiendo su canto la línea y la musicalidad necesaria en una parte tan agradecida como comprometida. En cuanto al coro formado por el Cor Lieder Cámara y el Cor Bruckner Barcelona, ​​mostró delicadeza y rigor, pero le ha faltado registro (sobre todo agudo en las sopranos y los tenores), cuerpo y más fuerza, es evidente que en esto parte de la responsabilidad la hay que atribuir al maestro Ono. Lo han hecho bonito mientras podían, es cierto, pero la exigencia de la partitura ha puesto más de una vez a la formación en evidencia. Aún así hay que reconocer el trabajo realizado, a pesar que las limitaciones han hecho que las partes más brillantes quedaran por debajo de lo que yo hubiera querido. Un Auditori prácticamente lleno invita a programar más esta obra capital que siempre acostumbramos a escuchar por orquestas de fuera, ya tocaba que la OBC hiciera su aportación. Espero próximas versiones.

[nachrichtenmuc-blog]

Konzert der 26.Osterakademie des Bruckner Akademie Orchesters - 09. April 2018 Herkulessaal der Münchner Residenz

Konzert der 26.Osterakademie des Bruckner Akademie Orchesters – 09. April 2018 Herkulessaal der Münchner Residenz

Das Bruckner Akademie Orchester, das im vergangenen Jahr sein 25-jähriges Bestehen feiern konnte, widmet sich in seiner Osterakademie erstmals einer Symphonie von Gustav Mahler. Die spanische Sopranistin Mireia Pintó konzertiert als Opern-, Oratorium- und Liedsängerin mit namhaften Dirigenten in bedeutenden Sälen und Opernhäusern Europas. Sie ist Professorin für Gesang und Liedgesang an der…