#Les Vinyes

[sergidelmoral]

I AVUI, AQUÍ, QUÈ?

Sempre hi ha hagut instituts capdavanters. Ho eren als anys noranta l'institut Badalona VII i l'IES del Vallès de Sabadell, ja que disposaven de la qualificació de CERE (Centre Experimental de Règim Especial), i l'IES Can Puig de Sant Pere de Ribes. Al curs 2007-2008 es constituïa una de les primeres xarxes educatives a secundària, la Xarxa de Centre Innovadors de l'ICE de la UAB. Sota la coordinació i impuls d'en Josep Masalles, l'institut Montgròs (que encara no tenia aquest nom) de Sant Pere de Ribes, l'institut Creu de Saba d'Olesa de Montserrat i el desaparegut Badalona Nou, començaven a compartir projectes, inquietuds, certeses i incerteses. En aquell context, gresol d'experiències diverses, apareixia la inquietud per les TIC i la seva integració al currículum, les intel·ligències múltiples i la creació d'espais on treballar-les, els primers intents d'aplicar una interdisciplinarietat global combinada amb el treball cooperatiu, la transformació del currículum a partir del treball globalitzat, la contextualització i la problematització. Aquests eren, fa més de deu anys, les línies de treball dels diferents instituts que es varen anar amarant de les experiències mútues, amb la incorporació posterior d'altres centres, com l'IES Mont Perdut, l'institut de Sils, l'institut escola Les Vinyes i l'institut Quatre Cantons. Val a dir que, en aquella època, les propostes d'aquests centres anaven a contracorrent i havien de volar per sota dels radars de l'administració. La menció del treball per projectes a secundària o del propi treball globalitzat el 2010, no fa gaire, feia arrufar el nas a la majoria del professorat i a bona part de les famílies que pensaven que això estava molt bé... per a alumnat de primària. Posteriorment, operacions que han gaudit del seu component mediàtic, com ara la transformació de les escoles de jesuïtes, que va tenir una forta embranzida inicial, o la més recent d'Escola Nova 21, han permès visibilitzar que al nostre país hi ha centres de primària i secundària, amb projectes educatius imaginatius per tal de donar resposta a les exigències educatives del present. Algunes escoles i instituts són més coneguts que d'altres fonamentalment perquè disposen d'una bona política comunicativa i es fan presents a les xarxes i els mitjans de comunicació en fan ressò. Però bona part, la majoria anònima i silenciosa, treballa de cara endins; al cap i a la fi, la finalitat de tot centre educatiu és oferir la millor educació possible al seu alumnat, i no pas fer difusió de les seves pràctiques, que a més a més és una feina afegida. [..]

En concret, en l'àmbit de la secundària, podem afirmar que hi ha instituts que, apostant per l'exercici de l'autonomia de centres, han elaborat estratègies didàctiques pròpies per aconseguir el desenvolupament i la incorporació de les competències globals. Ho fan des d'una reinterpretació del currículum vigent, d'acord amb la seva visió, recursos, fortaleses i mancances. Hi ha diferents realitats, ritmes i orientacions. Però un tret comú és que són instituts on el que preval és l'aprenentatge. Disposen d'expectatives exigents en cada alumne i l'equip educatiu desenvolupa una actuació professional important. Aquests centres adopten mesures organitzatives que faciliten noves funcionalitats, en alguns casos els mateixos àmbits reben denominacions diferents: aprenentatges globalitzats, treball globalitzat, situacions transversals... O projectes, projectes d'àmbits, plans d'acció, blocs de recerca, creació i servei, aprenentatge servei, servei a les persones... Sigui com sigui, en tots es treballa a partir de metodologies de la indagació que faciliten l'enfocament cap a les competències globals, estem parlant d'aprenentatge profund, competencial, d'aprendre a aprendre al llarg de la vida.

En aquests instituts apareixen nous espais d'aprenentatge perquè l'alumnat de vegades s'ha d'aïllar de la resta de companys, sigui per enregistrar un document o per preparar una intervenció, i ocupa despatxos, passadissos i aules auxiliars de manera autònoma gairebé sempre responsable.

Bona part del professorat, no sempre, comparteix el desenvolupament del projecte educatiu del centre, perquè n'és afí ideològicament i es manté la consciència que la qualitat pedagògica per aconseguir l'èxit de tots els alumnes rau en la coordinació i els esforços conjunts dels equips educatius. Si no fos així, la manca de sostenibilitat d'un projecte innovador és òbvia.

Són projectes que confereixen molta autonomia al professorat i que no pretenen constrènyer els marges de maniobra o llibertat, ni de docents ni d'alumnat, on se substitueixen reglaments reguladors i sancionadors per mecanismes que proporcionen confiança i que pretenen l'apoderament de les persones amb capacitat de gestió d'espais i processos.

Els instituts que opten per l'aprenentatge profund s'allunyen de la gramàtica de l'escolarització tradicional i incorporen itineraris de personalització dels aprenentatges, el desenvolupament de valors personals, ciutadans i de compromís amb l'entorn, i promouen en tot l'alumnat el desplegament de destreses emocionals i socials necessàries per treballar i conviure en els nous temps globalitzats. Són instituts que ens estan assenyalant línies d'avenç cap a un model educatiu propi del segle XXI. Però aquests centres educatius no són majoria ni constitueixen la norma, no podem afirmar que representin el que passa a les aules de secundària.

L'administració educativa hauria de ser més sensible a les demandes d'aquests centres, que des de la diversitat d'opcions obren un ventall de possibilitats de futur. Sovint reclamen formes d'avaluació externa més afines als projectes que desenvolupen, donada la distància entre les finalitats del seu projecte educatiu i la de les proves de competències bàsiques oficials que s'apliquen a tots els centres educatius. El propi marc curricular hauria de ser més procliu a la suma de nous instituts fonamentats en l'aprenentatge profund.

Ramon Grau (2022); "Educar per a la vida. Els reptes de la secundària del segle XXI", Rosa dels Vents Editorial

p. 117 a 121

[useless-catalanfacts]

I love these illustrations of Mallorcan traditions.

The first one is Sant Joan Pelut i les Àguiles drawn by Bartolomé Seguí and the second one is the Cossiers dance drawn by Margalida Vinyes. From the exhibition Les festes (il·lustrades) de Mallorca (source).

[yycwine]

View this post on Instagram

A post shared by YYCWine (@yycwine)

About last night - 2011 Alvaro Palacios Les Terrasses Velles Vinyes Priorat. Terrasses is sourced from many of the region’s steepest and oldest vineyards—many of them north-facing to avoid the intense afternoon sun.

A 50-50 blend of Garnacha and Cariñena, the 2011 is in a spot for immediate enjoyment with velvety tannins, port like aromatics and wonderful integration of stewed red cherry, cola and herbal licorice notes. Outstanding for an entry level Priorat that shows its ability to age.

[armatofu]

Tarzan (John Clayton II, vescomte Greystoke) és un personatge de ficció, un nen salvatge arquetípic criat a la selva africana pels grans simis Mangani; més tard experimenta la civilització, només per rebutjar-la i tornar a la natura com un aventurer heroic. El personatge ha estat representat de diverses maneres com a articulat i sofisticat com a les novel·les originals, i com un salvatge noble amb habilitats lingüístiques limitades, com a les pel·lícules protagonitzades per Johnny Weissmuller.

Creat per Edgar Rice Burroughs, Tarzan va aparèixer per primera vegada a la novel·la Tarzan of the Apes (publicada per parts en revista el 1912, publicació de llibre el 1914), i posteriorment en 23 seqüeles, diversos llibres de Burroughs i altres autors, i innombrables obres en altres mitjans, tant autoritzats com no autoritzats.

Biografia del personatge[modifica]

Tarzan és fill d'un lord i una dama britànics que van ser abandonats a la costa d'Angola per mariners amotinats. Quan Tarzan era un nen, la seva mare va morir, i el seu pare va ser assassinat per Kerchak, líder de la tribu dels simis per qui va ser adoptat Tarzan.

Poc després de la mort dels seus pares, Tarzan es va convertir en un nen salvatge, i la seva tribu de simis es coneix com els Mangani, grans simis d'una espècie desconeguda per la ciència. Kala és la seva mare simi adoptiva. Burroughs va afegir històries ocorregudes durant l'adolescència de Tarzan al seu sisè llibre de Tarzan, Jungle Tales of Tarzan.

Jane[modifica]

Quan tenia 18 anys, Tarzan coneix una jove americana anomenada Jane Porter. Ella i el seu pare i altres membres del seu grup es troben abandonats a la mateixa zona de la selva costanera on eren els pares humans de Tarzan 20 anys abans. Quan Jane torna als Estats Units, Tarzan abandona la selva a la seva recerca, el seu únic amor veritable. A The Return of Tarzan, Tarzan i Jane es casen. En llibres posteriors, viu amb ella durant un temps a Anglaterra. Tenen un fill, Jack, que pren el nom de simi Korak (l'assassí). Tarzan menysprea el que veu com la hipocresia de la civilització, així que Jane i ell tornen a l'Àfrica, fent la seva llar en una extensa finca que esdevé una base per a les aventures posteriors de Tarzan.

Tal com es va revelar a Tarzan's Quest, Tarzan, Jane, l'amic mico de Tarzan, Nkima, i els seus aliats van obtenir algunes de les píndoles de Kavuru que atorguen la immortalitat al seu consumidor.

Nom[modifica]

Tarzan en una exhibició en un parc d'atraccions d'Ankara

"Tarzan" és el nom-simi de John Clayton, vescomte de Greystoke, segons Tarzan, Lord of the Jungle de Burroughs. Més tard, fonts menys canòniques, en particular la pel·lícula Greystoke de 1984, el converteixen en comte de Greystoke. El narrador de Tarzan of the Apes descriu tant "Clayton" com "Greystoke" com a noms ficticis, la qual cosa implica que, dins del món de ficció que habita Tarzan, pot tenir un nom real diferent.

Burroughs va considerar altres noms per al personatge, com ara "Zantar" i "Tublat Zan", abans de decidir-se per "Tarzan".[1] Tot i que els drets d'autor de Tarzan of the Apes han caducat als Estats Units i a altres països, Edgar Rice Burroughs, Inc. reclama el nom "Tarzan" com a marca comercial.

Capacitats físiques[modifica]

L'agilitat, la velocitat i la força de Tarzan li permeten matar un lleopard a The Adventures of Tarzan de 1921.

L'educació de Tarzan a la selva li dóna habilitats molt més enllà de les dels humans corrents. Aquests inclouen escalar, aferrar-se i saltar, així com qualsevol gran simi. Utilitza branques, gronxadors de vinyes per viatjar a gran velocitat, i pot utilitzar els seus peus com les mans (prefereix anar descalç perquè confia en la flexibilitat dels peus descalços), una habilitat adquirida entre els simis antropoides.

La seva força, velocitat, resistència, agilitat, reflexos i habilitats de natació són extraordinàries; ha lluitat no només amb simis adults, sinó també amb goril·les, lleons, rinoceronts, cocodrils, pitons, lleopards, taurons, tigres, cavallets de mar gegants i fins i tot dinosaures (quan va visitar Pellucidar). Tarzan és un rastrejador hàbil, i fa servir la seva oïda excepcional i l'olfacte agut per seguir les seves preses o evitar els depredadors.

Llengua i alfabetització[modifica]

Tal com es va representar originalment, Tarzan/John Clayton és molt intel·ligent i articulat, i no parla en anglès trencat com el representen les pel·lícules clàssiques dels anys 30. Pot comunicar-se amb moltes espècies d'animals de la selva, i s'ha demostrat que és un impressionista hàbil, capaç d'imitar perfectament el so d'un tret.

Tarzan és alfabetitzat en anglès abans de trobar-se per primera vegada amb altres persones de parla anglesa. La seva alfabetització és autodidacta després de diversos anys en la seva primera adolescència visitant la cabana de troncs de la seva infància i mirant els llibres d'imatge i manualitats per a nens. Finalment llegeix tots els llibres de la col·lecció de llibres portàtils del seu pare i és plenament conscient de la geografia, la història bàsica del món i el seu arbre genealògic. És "trobat" pel viatger francès Paul d'Arnot, que li ensenya els fonaments de la parla humana i torna amb ell a la civilització. Quan Tarzan es troba amb d'Arnot, li diu (per escrit): "Jo només parlo la llengua de la meva tribu: els grans simis que eren de Kerchak; i una mica de les llengües de Tantor, l'elefant, i Numa, el lleó., i la de la resta de gent de la selva l'entenc".

Tarzan pot aprendre una nova llengua en pocs dies, en última instància, parlant moltes llengües, inclosa la dels grans simis, francès, finès, anglès, holandès, alemany, suahili, moltes altres llengües bantú, àrab, grec antic, llatí antic i maia, com ara així com les llengües dels homes formiga i de pel·lucidar.

[rispau]

Escapada per la Diada a Carcassonne. Com sempre, el majestuós castell és l’atracció. Les vinyes, ja a punt per la verema.

[ximo220550]

ELS HEREUS DE LA TERRA

Aquest matí he acabat de llegir:

Els hereus de la terra

Ildefonso Falcones

Barcelona, 1387. Les campanes de l’església de Santa Maria de la Mar continuen repicant per a tots els habitants del barri de la Ribera, però n’hi ha un que les escolta amb una especial atenció… L’Hug Llor, orfe de pare mariner, té dotze anys i treballa a les drassanes gràcies a la generositat d’un dels prohoms més apreciats de la ciutat: l’Arnau Estanyol. Però els somnis de joventut de ser un dia constructor de vaixells toparan de ple contra una realitat dura i despietada quan la família Puig, enemiga acèrrima del seu mentor, aprofiti la posició que obté amb el nou rei per executar una venjança que fa anys que anhela. A partir d’aquest moment, la vida de l’Hug oscil·la entre guardar lleialtat a en Bernat, amic i únic fill de l’Arnau, o mirar de sobreviure en una ciutat injusta amb els pobres. Obligat a abandonar el barri de la Ribera, busca feina al costat d’en Mahir, un jueu que li ensenya els secrets del món del vi. Amb ell, entre vinyes, bótes i alambins, el noi descobreix la passió per la terra i coneix la Dolça, la bonica neboda del jueu que es convertirà el seu primer amor. Però aquest sentiment, prohibit pels costums i la religió, li aportarà els moments més dolços i amargs de la seva joventut.

[joaquimblog]

LICEU 200-2023: ALEXINA B. DE RAQUEL GARCÍA-TOMÁS i IRÈNE GAYRAUD (VINYES-CURTIS, AMO, COPONS, SABATA, ESTEVE;MARTÍNEZ-IZQUIERDO, PAZOS)

LIdia Vinyes-Curtis (Alexina B.) i Alicia Amo (Sara) Foto de Toni Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu No recordo exactament, quantes estrenes mundials he vist al Liceu des de l’any 1975 que el sovintejo. Quasi totes les he oblidades i la majoria de les que recordo no és precisament pel gran record que m’han deixat, més aviat al contrari. Ens han acostumat a no…

[castellsipalaus]

Castell de Burriac

El cim de la muntanya de Sant Vicenç ofereix una visió panoràmica de la plana i de la línia costanera catalana de l’anomenada baronia del Maresme, que a més a més permetia controlar el pas entre la costa i les terres de l’interior a prop de la ciutat de Mataró, la Iluro romana.

Presumiblement, l’atalaia va atreure l’atenció dels laietans, un dels pobles ibers que dominaven el territori quan els romans van arribar a la zona en la seva ampliació continua del seu Imperi.

No obstant no és fins el segle XI que apareix la primera referència històrica, un document que fa referència a la cessió del castell de San Vicenç per part de la comtessa Ermessenda de Barcelona al seu fill Berenguer Ramon I, el 1017.

L’origen del castell és possiblement una torre de defensa, però també, atés al seu nom, potser una capella preromànica consagrada al sant que dóna nom a la muntanya, que és citada a finals del segle IX en un document de venda de vinyes.

El nom de Burriac, pel qual se’l coneix actualment, data de 1313. L’origen del seu nom anterior, de Sant Vicenç, és atribuït per una part a la muntanya que corona i per una altra a la família que va posseir-lo, els Santvicenç.

Va ser precisament al segle XIV quan la propietat va recaure en la família barcelonina Desbosc. Encara només es tractava d’un castell amb funcions militars. No obstant, el rei Joan II d’Aragó el va infeudar el 1471 a Pere Joan Ferrer, que es feia dir baró del Maresme i hi va residir, la qual cosa va fer que hi fés reformes per adequar-lo a la seva nova funció residencial.

L’ampliació va fer que les dimensions del castell creixéssin fins a tenir dos recintes fortificats coronats per la torre de l’homenatge, que avui dia encara constitueix un dels seus trets identificadors en el paisatge que l’envolta.

La baronia del Maresme en mans dels Ferrer va durar menys de mig segle, doncs els Desbosc van recuperar-lo el 1532 i el van mantenir entre les seves propietats fins el 1671. Al segle següent, el XVIII, el castell va quedar abandonat.

Les noves construccions van deixar poc espai a la capella, que va quedar encaixada entre els nous edificis, tot i que la seva pervivència està contrastada fins el 1836, quan consta que s’hi va dir missa abans de que, anys després, s’enrunés, procés que probablement ja havia començat a afectar a la resta del castell. El segles XIX i XX van segellar l’estat ruïnós de Burriac.

[grafikoa]

[brandinglr]

VIDOLÇ, un vi negre, afruitat i dolç. Aquest vi et transportarà a aquells moments que has viscut rodejat de naturalesa, aquells moments únics i màgics a un parc juntament amb un pícnic amb la persona que més estimes... 

L'essència de Vidolç és l’artesania del producte i el cuidat excel·lent de les vinyes de les nostres terres. 

Vols sentir el veritable gust del vi artesanal? Vidolç és perfecte per sumar records amb aquelles persones que t’estimes. 

Ens endolcim?😋

[sergidelmoral]

Un gran comiat

Era el setembre del 2019, quan a l'ESO vam entrar. Hi anàvem amb dubtes, però amb emoció per començar. Projectes amb titelles, catapultes, i festivals de música, va ser el que ens vam trobar.

Ens parlaven d'autonomia, cooperar i donar feedback. Al final tot es resumia, en un tu busca't la vida

I han anat passant els anys, tants anys i ara som aquí plegats, fent un gran comiat, perquè fins a 4t d'eso hem arribat, tot ha passat a gran velocitat, i aquesta etapa ha estat molt especial, i ara sabem que tots la recordarem eternament.

Mica en mica ens hem fet grans, algú diu que pintant mandales. Potser hem fet barques amb garrafes, però hem entès que aprendre importa. Ha estat gràcies als docents, per creure sempre en Les Vinyes.

I ara toca acomiadar-nos, per fer el que'ns fa realment feliços. Però no cal que ens posem tristos, sempre ens quedarà les vinyes.

I han anat passant els anys, tants anys i ara som aquí plegats, fent un gran comiat, perquè fins a 4t d'eso hem arribat, tot ha passat a gran velocitat, i aquesta etapa ha estat molt especial, i ara sabem que tots la recordarem eternament.

[useless-catalanfacts]

Here's a beautiful poem by Salvador Espriu (1913-1985). I'll first add the original poem in Catalan, and below I have translated it to English.

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Quan tramuntava el sol, de l’incendi del vespre s’alçaven foc que lentament obrien les amples portes de la desolació de la nit. Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre el sec alè del vent damunt els camps. L’eixut estroncà dolls, arrasava collites, endinsa en el record fressa de pluja per vinyes i rials, camí de mar. Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida, car fou escrit que l’amor venceria la mort. Ara un home i una dona joves resolien casar-se, i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà.

English:

POSSIBLE INTRODUCTION TO AN EPITHALAMIUM A friends' wedding, in Sinera

During the long summer we have seen many forests burn down in our old and so tree-less country. As the sun was setting, a flame would raise from the evening's fire which would slowly open the wide gates of the night's desolation. The South-west wind and the South wind* patrol: always, always the wind's dry breath on the fields. The drought dried up streams, destroyed harvests, drove in the memory of the rain's sound through vineyards and riverbanks, towards the sea. But, on the other side of sorrow, the plan of life continues, for it was written that love would defeat death. Now a young man and a young woman decided to marry, and we welcome with a smile the bravery of those who trust that there will be a tomorrow.

*the South-west wind (garbí) and the South wind (migjorn) in the Mediterranean are hot and dry winds that blow from the Sahara desert.

[tastatast]

Andreu Genestra

Tot i que feia 3 anys de l’última visita, mengem a l’Andreu Genestra des de l’any 2014, ens agrada la seva cuina, seguir la seva evolució i sempre hem gaudit menjant els seus plats en el marc incomparable que era l’Hotel Son Jaumell de Capdepera (Mallorca).

Per no repetir informació que ja apareix a les altres cròniques, us deixem l’enllaç a tots els àpats que hem fet a l’Andreu Genestra, sempre és interessant repassar l’evolució i veure com hem canviat tant nosaltres com el món en general.

Aquest any, per això, hi ha hagut un canvi substancial i és que, des del 21 d’abril de 2023, es van traslladar a l’Hotel Zoëtry (Hyatt Inclusive Collection), situat en una possessió espectacular del segle XIV ubicada a la històrica finca sa Torre a Llucmajor. Un entorn incomparable que compta amb un hort de més de 2.500 m2 i amb vinyes. A més, el restaurant té la cuina oberta i permet veure i sentir, de més o menys lluny, com cuinen i com emplaten.

Ofereixen 3 menús: el Mediterranean, el Mediterranean Extrem i el Verd (l’opció vegetariana). A més, l’opció de triar 2 o 3 plats d’una selecció de plats dels tres menús.

L’ÀPAT

4 SNACKS.

És curiós com hem canviat el significat d’aquesta paraula que originàriament feia referència a “aliments envasats en petites porcions destinats a ser consumits fora dels àpats principals”. A més, tenint una paraula com “aperitiu” o una expressió tant nostrada com “fer l’aperitiu” per a definir aquestes petites elaboracions inicials que s’ofereixen per a obrir l’estómac i fer venir gana i ganes de començar l’àpat.

Xurro d’olives i vermut.

Una massa fregida, semblant a la d’un xurro, amb una oliva i unes gotes d’un gel de vermut. Quina bona olor de vermut i quin cruixent més bo! Ben llaminer, quin bon començament!

Segons el seu relat, com que hem començat per un xurro que és típic d’Espanya, ara continuarem amb una tècnica francesa (un bombó), un bunyol típic de Turquia i un pastís de formatge que anuncien com a cheesecake de Grècia. Una vegada més, trobo innecessari dir-ho en anglès podent-li dir perfectament pastís de formatge. Trobo que parlar l’idioma local i anunciar els plats en dita llengua és un discurs que va lligat a l’autenticitat, la regionalitat i l’ús de productes autòctons que tenen. Posats a parlar de l’idioma, també em va sorprendre que la pàgina web no estés en català. 

Bombó de pa moreno mallorquí.

Es tracta d'un bombó de xocolata blanca en el que, a dins, diuen que hi ha el pa moreno torrat i un toc mallorquí que és la sobrassada. El gust era ben bé de xocolata blanca, no es notava pas la sobrassada. Un aperitiu massa dolç, semblava un petit four. No m’agrada gens començar els àpats amb dolçor. Si ja trobo innecessari haver d’acabar amb postres… Però, segons el seu relat, com que la seva cuina no fa distincions entre el món dolç i el salat, comencen l’àpat amb els petits fours. O en podríem dir llepolies?

Bunyol de cacauet.

Un bunyol farcit d’una crema de cacauets calenta i amb tres trossets d’un trosset d’anxova per sobre. No em va transportar a Turquia però, per sort, aquest aperitiu no va ser dolç.

Pastís de formatge.

Un pastís de formatge de Maó i botifarró. No vaig entendre la relació amb Grècia però el cas és que va ser el més salat i el més bo. El farciment era ben fred i la galeta molt gustosa i cruixent. Una mossegada deliciosa.

Moment pa i oli.

Serveixen els pans i ens deixen triar els que preferim.

Un pa tradicional blanc i un de llavors fets amb Amadip.esment (Associació Mallorquina per a Persones amb Disminució Psíquica), una ONG fundada el 1962 i amb la que l’Andreu hi col·labora.

Un pa de sègol i cardamom i una coca d’oli d’oliva que fan ells al restaurant.

Serveixen una mantega d’ametlles, diuen que és totalment vegana, feta amb llet de coco i olis vegetals.

Una mantega que semblava emulsionada, força tova.

Serveixen un plat amb una mousse d’ajoblanco feta amb acuafaba (l’aigua de cocció dels llegums, que s’utilitza com a substitut de la clara d’ou per la seva viscositat i el seu poder gelificant en fred, és a dir, un emulsionant) i acompanyada de dues salsetes (una de bitxo i una de blat de moro), amb una pols de bitxo, una de fines herbes i també amb rovell d’ou.

Ens pregunten si voldrem que ens posin una mica d’oli i sal i pebre o si preferim menjar-ho sense. Però insisteixen que és adequat afegir-li l’oli.

Ens ofereixen 4 olis, tots de Mallorca, i n’hem de triar un.

El primer és un oli que fan ells d’Arbequina, Piqual i Empeltre, que diuen que també tenen per separat: un Arbequina d’Aubocassa de Manacor, un Piqual de Son Catiu d’Inca i un Empeltre de Can Axartell de Pollença. Diuen que l’Arbequina té un sabor suau, la Piqual mig i que l’Empeltre és una varietat mallorquina amb un sabor fort. Desconeixia que fos autòctona de l’illa, a la Terra Alta també n’hi ha. Tampoc vaig acabar d’entendre si el primer oli era una barreja dels altres tres o realment el fan ells i, si és així, a on el fan. Recordo que quan estaven a Son Jaumell ens havien ofert un oli d’aquestes tres varietats que deien que tenien cultivades a la finca de l’hotel. 

Força enrevessat. Sembla que mentre fan el servei de pa, mantega i oli aprofitin per servir un últim aperitiu però no és ben bé així. Resulta que t’ofereixen l’oli per a afegir-lo a la mousse perquè la idea és que quedi un allioli; i el pa és per untar el fals allioli, perquè serveixen la mousse sense coberts. La mantega és per anar-la combinant amb tot plegat. 

A més, una vegada t’has menjat el plat, recomanen enretirar també el pa, l’oli i la mantega perquè diuen que serà un menú contundent. Una vegada més, no vam pas tenir temps de provar els quatre pans, només en vaig provar dos i perquè vaig demanar que encara no me’ls retiressin. Potser no es tracta de provar tots els pans, simplement d’agafar-ne un pel plat i prou. 

Total, va ser boníssim, semblava ben bé un allioli. Deliciós i una molt bona idea. Una mena de deconstrucció (diferents textures i diferent forma) d'una salsa tant nostrada com l'allioli. Potser la serviria amb coberts per oferir la possibilitat al comensal de provar-ho sense pa. I també li donaria més importància, tant a l'hora de servir el plat com al recordatori, separant-lo del "moment pa i oli" o simplificant/abreujant les explicacions dels olis.

8 PLATS.

Pebrots asados, guisat de vedella i anguila.

Serveixen un plat on, a la base hi ha un cremós de pebrots vermells, entenc que escalivats; a sobre, un cap i pota boníssim; a sobre, un vel de xampinyons; i, pel voltant, cinc trossets de porro i cinc dauets d’anguila fumada. A taula, serveixen un brou calent de l’aigua del pebrot escalivat. Molt bo, el cap i pota quedava molt bé amb la textura de gelatina fina del vel. El conjunt tenia un punt picant pel porro.

En aquest moment de l’àpat ens van convidar a fer-nos un recorregut pel restaurant; ens van ensenyar, bàsicament, la resta de la sala, és a dir, un espai que queda més reservat, i l’espai Krug. No ens van ensenyar la cuina, ho vaig trobar a faltar.

Truita a la francesa de parpatana de tonyina.

Un plat inesperat que ens va oferir l’Andreu molt amablement. Una truita farcida amb un aguiat de tonyina que va aprendre a fer amb en Neichel (l’aguiat, no la truita) i que ha adaptat fent-lo a la mallorquina (no ens van especificar com és). Desconec el grau d’improvisació d’aquest plat però va ser boníssim. Una truita servida calenta, picanteta i amb una massa brillant/oliosa que semblava una cuirassa (tova però relativament gruixuda i ben separada del farciment); i és que, per cada ou sencer, portava un rovell de més i, a més, també portava vinagre d’Avgvstvs Forvm i una mica de farina/midó d’arròs.

Al mateix moment, ens va servir l’Albergínia confitada amb croissant de mantega.

Un plat que fa en referència al seu hort, on també hi treballa el seu pare.

D’esquerra a dreta: un gelat de trempó; un tàrtar d’ametlla amb mitja albergínia confitada amb una mica de vinagre a sobre; i, per acompanyar, un croissant fet amb saïm de porc enlloc de mantega (tot i que el recordatori digui de mantega).

L’Andreu ens diu que ens ho hem de menjar intercaladament, agafant ara una mica de trempó, ara una mica de truita de parpatana… però jo veig tres plats en un, o quatre! Veig tres seccions totalment separades, de fet, l’emplatat ja és així, tres elaboracions ben diferenciades. Són plats que mai acabo de gaudir plenament, els provo per separat, no els barrejo, vaig d’una banda a l’altra i m’atabalen sense acabar de menjar res de manera concreta i atenta. Tampoc crec que hagi d’agafar les tres parts i barrejar-les (de fet, l’Andreu ja ho diu, recomana anar agafant d’aquí i d’allà). Fa anys que hi dono voltes i, a hores d’ara, encara no sé què fer quan em trobo amb aquest tipus de plats, els “plats 3 en 1”. 

El gelat de trempó era molt bo, gustós i refrescant. El croissant també, boníssim, cruixent, calentó, llaminer, greixós… però em va semblar més per atipar que no pas necessari. En canvi, m’encantaria si ens hagués servit el mateix croissant però farcit amb el deliciós gelat de trempó! El que deia de servir 3 elements separats en un mateix plat, prefereixo que ja vingui elaborat de cuina, sempre és més fàcil de menjar. A més, quedaria un semifred d’aquells que tant feliç em fan.

Ànec musclo.

Tres trossets de lletons d’ànec confitats, tres musclos a la taronja i, al centre, una salsa d’ametlles lleugerament picant. També, cinc pipes de carbassa. Per acompanyar amb la salsa, diuen, una coca de patata. La salsa tenia més gust de coco que d’ametlles i sí, era picanteta. Em va agradar poder menjar lletons d’ànec, és una part que no s'acostuma a servir; això sí, tenien una textura un pèl massa caramel·litzada. El pa de patata no el necessitava i tampoc em va semblar res de l’altre món.

Llagosta amb gírgoles de castanyer.

Un plat que havia de ser amb carabinero i fetge d'ànec però que, després de menjar els aperitius (o petits fours, ara no sé com n’hauria de dir), l’Andreu ens va comentar que no n’havia trobat i que el substituiria per una llagosta. Vam acceptar el canvi sense que se’ns comentés que, a sobre, tindria un suplement de 30€ per persona, un percentatge bastant alt del preu total del menú. Trobo que això s’hauria d’avisar. Entenc que la llagosta sigui més cara que el carabinero però, fent un menú tancat, si a més és el restaurant qui fa el canvi, crec que són ells que haurien de trobar una solució que estès dins els seus marges i no fer pagar al client aquesta mena d’imprevistos i, a més, sense avisar-lo.

Una llagosta bullida, ben olorosa, carnosa i gustosa; amb una gírgola de castanyer un pèl insípida o, si més no, no brillava; i un brou fet amb el cap i llevat (emulsionat, sense lecitina ni sucre ni res). Una bona manera de servir la llagosta.

Conill a la mostassa.

Una rodanxa de galantina de conill d’uns 5 cm de diàmetre amb papada de porc negre i festucs i, a sota, un arròs de peix. Al centre de la taula, un tros d’anxova punxat en una petita forquilla. A taula, ens serveixen una culleradeta d’una salsa verda de pèsols i mostassa per sobre la galantina. Una galantina refinada acompanyada d'un correcte arròs de peix que tampoc li aportava gaire.

Mentre es refreda el plat (si és que havia estat calent) mirem com ens serveixen un acompanyament líquid per a la galantina: un suc de remolatxa, poma i ferment de fulla de figuera (entenc que deu ser fulla de figuera fermentada, com les fulles de tabac?) des d’un bidó de coure i en una copa Krug. Ens diuen que el gust terrós de la remolatxa i la galantina ens ha de recordar el que tenim al voltant. Suposo que es deuen referir al que el conill té al seu voltant, no nosaltres.

Calamar, porc negre i rovell d’oca.

Un plat inspirat en els espaguetis a la carbonara. Un calamar de Mallorca, tres minúsculs dauets de cecina curada, tres de formatge curat, uns puntets d’una maionesa d’alga, uns d’una salsa feta amb la pròpia tinta del calamar i una quenelle d’alga còdium. A taula ens serveixen una culleradeta de salsa carbonata (amb T, entenc que vol dir que li han afegit gas exogen) i rovell d’ou d’oca curat (amb bitxo en pols i altres espècies) ratllat per sobre.

Un calamar cuit un moment a 190°C, pràcticament cru, deliciós, pura frescor i textura! Els daus de formatge li donaven salabror i el rovell d’ou d’oca, textura. La quenelle d’alga còdium era molt bona, ben gustosa!

En un plat a part, una forquilla amb una mandonguilleta de calamar encebollado i per on hem de començar a menjar, els hi farem cas.

Peix de llotja a les herbes mallorquines.

Un serranito, un serrà suposo. Ens diuen que és un peix de la mateixa família que el salmó, tot i que és un peix de roca i viu en aigües més profundes. Tot plegat m’estranya molt, en tot cas diria que era de la família dels serrànids, que n’hi ha un munt de gèneres i espècies. Sí que podria ser de roca però diria que no viu en aigües gaire profundes i és més aviat costaner. Un exemplar d’uns 15 cm de llarg, servit sencer, amb cua i amb les espines i tot, però sense cap. Acompanyat amb dues mini-quenelles d’api-rave, mostassa de Dijon, 2 escopinyes i, a taula, servit amb una salsa verda força transparent de la seva versió del Bloody Mary amb herbes mallorquines, julivert i tomàtiga verda. S’ha de reconèixer que té certa valentia servir un peix tant poc valorat com el serrà i, a més, ben poc fet, pràcticament cru però molt sucós. Un peix molt fi però amb forces espines. Molt ben cuinat!

Guatlla a la melassa de figa.

Servida amb un ganivet fet per un cuiner del Port de Pollença que es diu Miquel Magraner i amb un mànec de fusta d’olivera, herència que l’Andreu va prendre de Son Jaumell quan van fer la poda de les oliveres.

Una guatlla de caça preciosa, cuita confitada (sense fer-se al buit) i que l’Andreu ens anuncia com l’acompanyament del plat, l’element principal són les figues de l’increïble eminència Montserrat Pons de Son Mut Nou. Una manera, diu, de dignificar tot el que suposa la figa a la cultura mallorquina.

Per una banda, tenim un ravioli de nap farcit de figues confitades al forn i una mostassa de figues. Per altra banda, el plat principal són les figues rostides al forn durant 10 hores a 90ºC (en sec i en tirades de 10 kg) molt lentament per tal d’extreure’n el nèctar, que colen per decantació amb un sedàs. Aquest nèctar de figues acompanya la caça menor, la guatlla farcida amb fines herbes.

El plat és el xarop de figues que sembla ben bé una demi-glace o una melassa de figa, però simplement és figa, sense cap més ingredient, ni brandi ni Oporto, res. Realment podria ser l’element principal del plat però és que la guatlla estava tant ben cuita i era tant gustosa i de tant bona textura, que calia destacar-la especialment. Plantejar-se quin és l'element principal d'un plat i quin l'acompanyament o la guarnició, una reflexió ben bulliniana que ens fem a la cuina des dels inicis dels noranta.

Ofereixen formatges però no en vam fer.

POSTRES.

Tocinillo de xirivia.

Un tocinillo del cielo fet de xirivia i en forma de cercle; a sota, una magdalena plana; i, a sobre, tres floretes suroses que semblaven de xirivia crua i aromàtica. Al costat, un deliciós gelat de llima i mantega torrada; i, a sota d’aquest gelat, una crema d’avellanes cremosíssima amb un crumble esmicolat per sobre. Unes postres boníssimes, amb cinc elaboracions diferents, totes conegudes i molt ben executades. Un plat molt entretingut d’anar menjant i gaudint.

Dàtils al rom flambée i poma asada.

Una crema de vainilla acompanyada d’un pa de pessic de dàtils flamejat amb rom. Per sobre, poma caramel·litzada a baixa temperatura. I, per acabar, un semifred de xocolata blanca amb tuber aestivium ratllada per sobre. Unes postres boníssimes, sobretot el pa de pessic flamejat i la poma, una llarga cinta laminada i enrotllada. 

PETITS FOURS.

Oliva farcida d’escabetx de poma.

La famosa esferificació amb la cuirassa dura i líquida per dins.

Tomàquet cherri envinagrat amb cirera.

Un tomàquet cherri tal qual, pelat, això sí. Un gust una mica estrany per a finalitzar l’àpat. 

Croqueta de crema cremada.

Molt bona! Tova. El petit four més bo.

Truita de patata i xocolata blanca.

La xocolata blanca es notava poc i tampoc recordava una truita. La idea és bona però potser caldria executar-la diferent per aconseguir una millor combinació. Acabem amb xocolata blanca, com el bombó de l’aperitiu.

Ofereixen herbes aromàtiques del seu hort per a infusionar: alfàbrega, menta, citronel·la, romaní, tomí, marialluïsa, etc.

Vam prendre una infusió de citronel·la i farigola on es notava sobretot la farigola. És d'agrair que ofereixin herbes fresques, la frescor és un luxe!

Pel que fa a la sala, actualment dirigida per en Sebastián Longo com a maître i sommelier, a qui ja coneixíem del Zaranda quan estava a l’Hotel Castell Son Claret de Calvià, trobem que és força correcta però que no està al mateix nivell d’excel·lència que havia aconseguit amb en Joan Arboix (amb un gran coneixement de vins de Mallorca) i en David Serrano (que, a més de dirigir la sala amb una gran professionalitat, oferia una brillant selecció de formatges afinats extraordinàriament bé). També pot ser que, com que “només” fa 4 mesos que s’han traslladat, encara necessitin allò que es diu del rodatge.

VAM BEURE

Una ampolla d’UBE Miraflores 2019 de Bodegas Cota 45 de Sanlúcar de Barrameda. Un blanc tranquil de Palomino Fino de diferents parcel·les de Miraflores Alta i Miraflores Baja, de vinyes amb diferents tipus d’albarizas (lentejuelas, lustrillos i tosca cerrada). Un vi fermentat en bóta però que, a la vegada, té la típica expressió nítida de mineralitat i fruita, marca de la casa. Som uns incondicionals de la feina d’en Willy Pérez i en Ramiro Ibáñez.

Una ampolla de Tianna Negre 3, Escursac 2020, de la línia The Sommelier Collection. Un vi negre ecològic i sense filtrar d’un celler amb un perfil un pèl industrial que pertany a Distribucions Túnel. L’Escursac més comercial i menys diferenciat de la resta d’Escursacs que es fan a Mallorca i que tant ens agraden. Un negre que ha sigut tamitzat per una criança de 8 mesos en barrica de roure francès de 500 litres i que li ha fet perdre el seu caràcter eteri, fresc i fragant que sol mostrar aquesta varietat autòctona. Un vi de tant sols 670 ampolles i elaborat pel sommelier Patrick Paulen (d’Alsàcia i ex-sommelier del mític Tristán de Puerto Portals) que, curiosament, és el pare del cambrer que ens va atendre.

CONCLUSIONS

La cuina segueix la línia de l’Andreu: productes locals i de molt bona qualitat; una marcada base de cuina clàssica francesa; tocs d’altres països del Mediterrani com Itàlia, Grècia, Turquia o el Marroc, sense oblidar un receptari mallorquí que, segons l’any es fa més o menys palès; plats amb moltes elaboracions diverses en les que, moltes vegades es generen tres o quatre plats en un; gustos refinats i contundents a la vegada però sempre dins un marc equilibrat i amable. Una cuina que sempre demostra personalitat pròpia, un punt de genialitat creativa, complexitat, bona execució tècnica i força coherència. A més, amb una posada en escena per a comunicar el seu relat i fer un servei davant del comensal, moltes vegades per ell mateix, cosa que agraïm molt.

En resum, la sensació final aquesta vegada va ser d’haver menjat molt (quantitat, cosa que darrerament havíem criticat per les racions excessivament petites que estava oferint) i menjat molt bé (qualitat i gustos plaents). Això sí, aquesta vegada vam trobar massa pans als plats: el xurro i el bunyol dels aperitius, tots els pans del principi i l’allioli que s’havia d’untar, el croissant amb l’albergínia i el gelat de trempó, la coca de patata de l’ànec musclo, l’arròs de peix del conill a la mostassa…; i això que vam dinar enlloc de sopar. Que difícil que deu ser oferir un model que agradi i satisfaci a tothom! I és que, com sempre diem, tants caps, tants barrets!

[mousikebcn]

Bon dia maquinetos i maquinetes!Avui divendres comencem la nostra visita a Castellbisbal! Durant tres setmanes estarem a tres escoles de la població: l’Escola Els Arenys, l'Escola Mare de Déu de Montserrat i l'Escola Les Vinyes. Els alumnes de primària rebran la visita del projecte Teixint Valors, un projecte que a partir d’una sèrie de tallers es proposa fomentar noves mirades davant realitats socials conflictives. En aquesta ocasió els nens i nenes de Castellbisbal aprendran valors com la igualtat, la cooperació i la tolerància gràcies a tres dels nostres tallers: Identitats, Veus i Sumem i no restem.

[ximo220550]

ELS HEREUS DE LA TERRA

Dins d'un moment començaré a llegir:

Els hereus de la terra

Ildefonso Falcones

Barcelona, 1387. Les campanes de l’església de Santa Maria de la Mar continuen repicant per a tots els habitants del barri de la Ribera, però n’hi ha un que les escolta amb una especial atenció… L’Hug Llor, orfe de pare mariner, té dotze anys i treballa a les drassanes gràcies a la generositat d’un dels prohoms més apreciats de la ciutat: l’Arnau Estanyol. Però els somnis de joventut de ser un dia constructor de vaixells toparan de ple contra una realitat dura i despietada quan la família Puig, enemiga acèrrima del seu mentor, aprofiti la posició que obté amb el nou rei per executar una venjança que fa anys que anhela. A partir d’aquest moment, la vida de l’Hug oscil·la entre guardar lleialtat a en Bernat, amic i únic fill de l’Arnau, o mirar de sobreviure en una ciutat injusta amb els pobres. Obligat a abandonar el barri de la Ribera, busca feina al costat d’en Mahir, un jueu que li ensenya els secrets del món del vi. Amb ell, entre vinyes, bótes i alambins, el noi descobreix la passió per la terra i coneix la Dolça, la bonica neboda del jueu que es convertirà el seu primer amor. Però aquest sentiment, prohibit pels costums i la religió, li aportarà els moments més dolços i amargs de la seva joventut.

[guiadecoraciondeandorra]

#ovindegustacions #ovintapas Google Business - WordPress Webs Seo & Sem +376360387 andorre@orange.fr @pepandorra #redwine #priorat #masdemassos #masiaesplanes #capafons #falset #priorat #winetasting #winelover #winery #winetime #whitewine #instawine #winecountry #winelovers #winetasting #wineaddict #winetime #winepairing #mywinemoment #winewednesday #winedownwednesday #winesofinstagram #wineoclock #winemaker #winemaking #wineoftheday #winestagram. CELLERS CAPAFONS OSSÓ S.L Camí Vell de Gratallops - Finca Masia Esplanes s/n Apartat de Correus 32 43730 Falset - Catalunya - Spain admi@capafons-osso.com cellers@capafons-osso.com www.capafons-osso.com Tel.  (+34) 977 831 201 . La família Capafons-Ossó porta cinc generacions dedicada al cultiu de les vinyes i a la producció de vins, cadascuna de les generacions ha aportat el seu esforç i els seus coneixements per extreure de les vinyes la millor qualitat de vi. ​Produïm vins dins la comarca del PRIORAT des de fa dues dècades amb vinyes a dues denominacions d'origen germanes: la D.O Montsant i la D.O.Q Priorat, diferenciades pel sòl, clima, varietats de raïm i per temes històrics i geogràfics. Als Cellers Capafons-Ossó combinem la tradició i la innovació; hem recuperat les varietats de vinya autòctona i introduït noves varietats, a més de la implantació de moderns mitjans de control en la producció del raïm i en el procés de l’elaboració del vi. Per poder aconseguir un producte de qualitat, es controla el cep dia a dia en tot el seu cicle vegetatiu fins al final de la seva maduració. Estem a la recerca constant de trobar el màxim equilibri entre les plantacions de vinya i l'entorn, un espai natural de gran bellesa amb un microclima propi. La nostra família us ofereix els seus vins fruit d’un treball constant i rigorós, d’una gran passió per les nostres vinyes i per les terres de la comarca del Priorat. La cura en la producció dels nostres vins ens avalen a l’hora de presentar els nostres productes. (at O'VIN wine bar) https://www.instagram.com/p/B86r3E8nog1/?igshid=1u6sj68fnbkdw