#Caroline Wenborne

[stochastique-blog]

sharing something like this...

also I’m in love with her…

[rudyroth79]

Știri: Festivalul Richard Wagner de la Bayreuth, în direct la Radio România Muzical și Radio România Cultural

Știri: Festivalul Richard Wagner de la Bayreuth, în direct la Radio România Muzical și Radio România Cultural

În perioada 25 iulie–3 august 2017, Radio România Muzical transmite în direct şapte spectacole din cadrul Festivalului Richard Wagner de la Bayreuth, unul dintre cele mai importante festivaluri de operă din lume şi un punct de referinţă pentru toţi iubitorii muzicii lui Wagner. Transmisiunile directe pot fi ascultate şi la Radio România Cultural.

Richard Wagner (1813–1883)

Seria de transmisiuni…

[monotonous-minutia]

Divas kissing divas 3/?

(1) (2) 

[monotonous-minutia]

favorite Sesto moments from the Vienna 2016 La clemenza di Tito

(Margarita Gritskova as Sesto)

[monotonous-minutia]

Sesto being sassy, cute, and gay with Vitellia

(Margarita Gritskova as Sesto and Caroline Wenborne as Vitellia, Vienna, 2016)

[monotonous-minutia]

also apparently it’s Mozart Week at Vienna and here’s the lineup:

Sunday, February 7, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart LE NOZZE DI FIGARO (performance of February 4, 2021) Opera buffa in four acts Musical direction: Philippe Jordan Production: Jean-Pierre Ponnelle With among others: Andrè Schuen, Federica Lombardi, Philippe Sly, Louise Alder, Virginie Verrez Tuesday, February 9, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart DON GIOVANNI (performance of November 1, 2015) Dramma giocosa in two acts Musical direction: Adam Fischer Production: Jean-Louis Martinoty With, among others: Mariusz Kwiecien, Erwin Schrott, Marina Rebeka, Juliane Banse, Benjamin Bruns Wednesday, February 10, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart LA CLEMENZA DI TITO (performance of April 4, 2016). Dramma serio per musica in two acts Musical direction: Adam Fischer Production: Jürgen Flimm With among others: Benjamin Bruns, Caroline Wenborne, Margarita Gritskova, Hila Fahima, Miriam Albano Thursday, February 11, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart LE NOZZE DI FIGARO (performance of February 4, 2021) Opera buffa in four acts Musical direction: Philippe Jordan Production: Jean-Pierre Ponnelle With among others: Andrè Schuen, Federica Lombardi, Philippe Sly, Louise Alder, Virginie Verrez Friday, February 12, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart THE MAGIC FLUTE (performance of January 4, 2015) Opera in two acts Musical direction: Adam Fischer Production: Moshe Leiser, Patrice Caurier With among others: Benjamin Bruns, Olga Bezsmertna, Íride Martínez, Markus Werba, Annika Gerhards Saturday, February 13, 2021, 7:00 p.m. Wolfgang Amadeus Mozart DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL (performance from October 12, 2020) German Singspiel in three acts Musical direction: Antonello Manacorda Production: Hans Neuenfels With among others: Lisette Oropesa, Christian Nickel, Regula Mühlemann, Emanuela von Frankenberg, Stella Roberts, Daniel Behle, Michael Laurenz, Christian Natter, Ludwig Blochberger, Goran Jurić.

(they also did Idomeneo last week instead for some reason but I did catch it and it was very strangely edited and the production concept was strange but Idamante was very cute) (also the very cute Idamante is playing Sesto in the Clemenza) (also this is like the third time they’ve changed the streaming date for Nozze so I hope this one sticks)

https://www.wiener-staatsoper.at/en/staatsoper/media/detail/news/current-streaming-schedule/

(Final note: they do make you log into an account to watch now but it’s still free and you just need a username and password)

[joaquimblog]

Fa menys d’un mes que us vaig parlar de la Khovànxtxina que es va interpretar al Royal Albert Hall de Londres en el marc dels PROMS 2017, ara aquest gran monument operístic torna a  IFL perquè la Staastsoper de Viena ha reposat la producció de 2014 signada per Lev Dodin, que va ser motiu d’un apunt al blog ençà del streaming de la temporada 2015/2016.

Ara torna amb alguns canvis respecte a la producció ja comentada del 2015, amb el jove Michael Güttler substituint jo crec que no del tot amb encert a James Conlon, i òbviament per sota de Semyon Bychkov als PROMS, i amb Ferruccio Furlanetto com a canvi rellevant que interpreta encara un Ivan Chowanski poderós i imponent, amb més personalitat que Dmitry Beloelskiy l’any 2015 i en un  estat vocal més òptim que algunes de les seves darreres actuacions comentades a IFL. Excel·lent

Com als PROMS i repetint els rols interpretats l’any 2015, tenim l’excel·lent Marfa de Elena Maximova, més intensa i sòlida vocalment que en el 2015 i en la magnífica línea exhibida a Londres, com també repeteix el líric Christopher Ventris assolint el rol Andrei Kowanski i la solidesa no del tot distingida de Ain Anger com a reconegut Dossifei.

Herbert Lippert torna a ser com al 2015 Golizyn, però notablement desmillorat vocalment amb alguns dubtes  de consistència que fan patir una mica. En aquesta edició hem perdut l’imponent Schaklowity d’Evgeny Nikitin ara substituït per un notable Andrzej Dobber.

Bé l’escrivà de Thomas Ebenstein, una mica per sota del solidíssim Norbert Ernst.

Res a afegir al ja comentat per la producció efectiva, laica i amb moments colpidors malgrat l’abús de la utilització de la bastida mòbil que pot arribar a fatigar tot i l’imponent presència en algunes escenes., però és una producció teatralment potent, que no pretén trencar res ni tampoc escandalitza o distreu, quelcom que s’agraeix, perquè la partitura mereix tota l’atenció.

Amb el mateix cast però amb una direcció menys sorollosa, més inspirada, èpica i colpidora, els resultats haguessin pogut ser memorables.

Modest Mussorgski KHOVÀNXTXINA

Ivan Kowanski Ferruccio Furlanetto Andrei Kowanski Christopher Ventris Golizyn Herbert Lippert Schaklowity Andrzej Dobber Dossifei Ain Anger Marfa Elena Maximova Susanna Lydia Rathkolb Schreiber Thomas Ebenstein Emma Caroline Wenborne Warssonofjew Marcus Pelz Kuska Carlos Osuna Streschnew Wolfram Igor Derntl 1. Strelitze Hans Peter Kammerer 2. Strelitze Ayk Martirossian Vertrauter Golizyns Benedikt Kobel

Orchester der Wiener Staatsoper Chor der Wiener Staatsoper Bühnenorchester der Wiener Staatsoper Slowakischer Philharmonischer Chor Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper Director dels cors: Thomas Lang

Director musical: Michael Güttler Director d’escena: Lev Dodin Escenografia: Alexander Borovskiy Disseny de llums: Damir Ismagilov Coreografia: Yuri Vasilkov Dramatúrgia: Dina Dodina

Staatsoper de Viena, 11 de setembre de 2017

Dos Khovàntxina en menys d’un més és un luxe que potser només es pot fer possible aquí, per tant no deixeu perdre l’ocasió perquè l’òpera és de reclinatori i la versió és  notable.

VIENA 2017: KHOVÀNXTXINA (Furlanetto-Anger-Ventris-Maximova-Lippert-Dobber;Dodin-Güttler) Fa menys d'un mes que us vaig parlar de la Khovànxtxina que es va interpretar al…

[joaquimblog]

Petra lang i Waltraud Meier Götterdämmerung acte 1er Viena 2017

Vinke, Struckmann i Eiche, Götterdammerung acte 1er Viena 2017

Petra Lang, Falk Struckmann i Markus Eiche GÇotterdämmerung acte 2on Viena 2017

Acabo el sempre apassionant relat d’una Tetralogia complerta amb la representació que la Staatsoper de Viena va oferir el passat 5 de juny de la darrera jornada, Götterdämmerung, que va comptar amb la incorporació de Falk Struckmann com a Hagen, igual que va succeir en el recentment comentat Ring d’Estocolm, i amb la gran Waltraud Meier en la seva enèsima Waltraute, juntament amb Markus Eiche, que ara canta Gunther i Regine Hangler interpreta Cutrune, mentre que les imponents Nornes són: Monika Bohinec, Stephanie Houtzeel i Caroline Wenborne, A la resta ja els coneixem perquè l’homogeneïtat dels interprets es respecta en tot el Ring, tal i com en a mi sempre m’ha agradat, sense canvis de Wotan o Brünnhilde, sobretot.

Després del sempre impressionant pròleg amb unes magnífiques interprets de Norna, amb veus greus com correspon, Lang amb una veu més de mezzosoprano que a la resta de jornades, passa algun que altra ensurt, més d’una tibantor, però Petra Lang és una cantant de raça wagneriana pura que segurament no podrà seguir cantant gaires rols de soprano dramàtica, però que envolta la seva actuació amb una força dramàtica impressionant, ideal per a un segon acte intensíssim i un final colpidor, això si, al límit. Cantants com ella, que fan viure el rol, esdevenen per a mi imprescindibles. Una santa, no immaculada però sense cap mena de dubte, venerable.

Vinke no està tan en forma com en el Siegfried d’una setmana abans. La veu és més oscil·lant i les sonoritats agudes no són tan precises i esclatants, però també és d’aquells cantants que ho dóna tot sobre l’escenari, fins i tot quan la veu no està pletòrica, la seva implicació és total. En el segon i sobretot en el tercer acte s’estabilitza.

Struckmann no és un baix profund, té una veu rotinda de baríton baix, desgastada però encara imposa, però Hagen és un dels rols per a un baix autèntic, dramàtic, d’aquells que s’anomenen negres. La seva autoritat i sentit dramàtic juguen al seu favor, però la veu no acaba de ser la necessària.

Markus Eiche és un Gunther pàl·lid, en un dels personatges més desagradables del Ring, per la manca de caràcter i grandesa, potser si que necessita un cantant pàl·lid, mentre que la soprano Regine Hangler amb una veu desagradable i molt poc wagneriana canta una irritant Gutrune.

La mítica Waltraud Meier amb una veu que denota els anys, el desgast i els límits, continua imposant la seva abassegadora personalitat a una intensa interpretació, però la sonoritat de les vocals és oberta i gastada i la comparació amb les Waltraute que cantava anys enrere, evidencia que la retirada hauria de ser propera, perquè ni la veu conserva el color, la consistència o la projecció. Lang amb un registre greu molt més poderós la deixa en evidència en la cabdal confrontació.

Que Alberich (Jochen Schmeckenbecher) sembli el fill del seu fill (Hagen) no hauria de ser un problema indefugible, perquè només es portenn 9 anys, però caldria haver fet un treball de caracterització més curós ja que en un streaming tot s’ha de fer més creïble. Schmeckenbecher s¡imposa com a temible Alberich, no és una interpretació memorable, ni definitiva del rol, però malgrat algunes carències en el registre greu, composa un bon personatge i resolt bé.

Les filles del Rin resolen bé la intervenció del tercer acte així com el cor ho fa al segon.. L’orquestra sota l’aplaudida batuta de Schneider compleix amb moments de brillantor i alguna que altra distracció o manca de concentració. És clar que la presa de so també podria ser més encertada, com ja ens comentava l’amic Winsey arran del Siegfried.

La producció ja comentada en edicions anteriors està pensada per no irritar, tot i que segurament sempre hi haurà algú que pensi que el Ring es mereix un treball a l’alçada de la importància de la partitura i òbviament el que ens proposa Sven-Eric Bechtolf no ho està.

Richard Wagner GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried Stefan Vinke Hagen Falk Struckmann Alberich Jochen Schmeckenbecher Brünnhilde Petra Lang Waltraute Waltraud Meier Gunther Markus Eiche Gutrune Regine Hangler Erste Norn Monika Bohinec Zweite Norn Stephanie Houtzeel Dritte Norn Caroline Wenborne Woglinde Ileana Tonca Wellgunde Stephanie Houtzeel Flosshilde Zoryana Kushpler

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper, Direcció musical: Peter Schneider

Direcció d’escena: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo fettFilm (Momme Hinrichs und Torge Möller)

Wiener Staatsoper 5 de juny de 2017

Com a Götterdämmerung aïllat és correcta amb moments notables i de força i ara que ja podem parlar del Ring 2017, sortosament ha millorat l’edició del 2016 amb canvis importants en el repartiment que han fet fer un tomb imprescindible que s’agraeix.

Schneider garanteix moltes coses, però no podem  exigir-li altres que mai ha ofert, però també és cert que mai avorreix perquè mai deixa caure el discurs, i això en un Ring és essencial, millor no ser genial que només ser.ho a estones.

Tinc un altre Ring, més modest, pendent d’escoltar però no sé si el portaré aquí, tampoc us voldria saturar.

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: GÖTTERDÄMMERUNG (Vinke-Lang-Struckmann-Meier-Schmeckenbecher Acabo el sempre apassionant relat d'una Tetralogia complerta amb la representació que la Staatsoper de Viena…

[joaquimblog]

Petra Lang (Brünnhilde) i Thomas Johannes Mayer /Wotan) Viena 2017

Petra Lang Brünnhilde Viena 2017

Robert Dean Schmidt (Siegmund) i Camilla Nylund (Sieglinde)Viena 2017

Mihoko Fujimura (Fricka) i Thomas Johannes Mayer (Wotan) Viena 2017

Valquíries Viena 2017

Sense ser la Die Walküre dels meus somnis, la primera jornada de la Tetralogia wagneriana després d’un pròleg prudent, ha estat una agradable sorpresa o més ben dit una sòlida correcció amb moments espurnejants de nivell que estimulen i s’agreixen perquè els streamings de Viena ja sabeu que massa sovint pateixen d’una monòtona rutina, però avorrir amb Wagner només està a l’abast de teatres molt mediocres.

Peter Scneider juga a ser Kna sense òbviament ser-ho. Els temps amples juguen més al seu favor a Die Walküre que a Das Rheingold i l’orquestra de la Staatsoper es mostra en plena forma i amb un so precís, dens i intens, amb brillantor i fermesa wagneriana. No hi ha el gran geni, ni la personalitat indiscutible d’un geni, però quin dubte hi ha que les moltes hores d’honestedat sobre els mil i un podis han atorgat al mestre d’una llarga experiència i el coneixement de l’obra i la casa, amb uns resultats que dificílment podien ser decebedors. Després del pulcre pròleg i aquesta estimulant Walküre està clar hi ha una garantia de seguretat que tranquil·litza davant els dos reptes pendents.

L’equip de cantants no té clamoroses mancances i això a Die Walküre és molt positiu, si bé el Siegmund de Robert Dean Smith “escolaneja”. La veu ha perdut brillantor i seguretat a la zona aguda (la greu sempre ha estat escassa) i cantan amb una excessiva prudència i suavitat que li resta tota mena d’heroïcitat i si Siegmund no és un aguerrit heroi, mai tindrem un Siegfried capaç de forjar l’espassa Han passat els millors anys del tenor nord-americà que ho ha cantat quasi tot, amb molts Tristan a les espatlles que han acabat gastant la veu lluminosa d’un tenor que mai va ser radiant, però si garantia pocs entrebancs o riscs.

Jongmin Park és un temible i esplèndid Hunding de veu potent i de veritable baix, una necessitat en un rol que ha d’atemorir des d’abans d’entrar en escena. Fantàstic cantant

Thomas Johannes Mayer m’ha agradat més a la primera jornada que al pròleg, tot i així hi ha moments del seu cant que no tenen la noblesa vocal que hom espera de Wotan, però en el tercer acte fa veritables esforços per esdevenir el gran Wotan, amb un comiat degudament colpidor tot i algunes part del registre extrem siguin més dificultoses que l’esplèndida i sòlida zona central.

Magnífica, com és habitual en ella, la Sieglinde de la soprano Camilla Nylund, construint un personatge i un relat amb gran intensitat dramàtica.

Petra Lang, amb totes les limitacions que comporta el traspàs de la vocalitat de mezzosoprano a soprano dramàtica. Canta amb empenta i molta intenció, superant l’entrada amb molta tècnica i una certa dosi d’especulació vocal, però està esplèndida en l’anunci d ela mort i en un tercer acte veritablement colpidor.

Els millors moments de Mihoko Fujimura ja han passat, però queda la distinció senyorívola del seu cant distant i distingit. És una Fricka ingrata, i això sempre és bo, tot i que el moment vocal no sigui el més òptim i no sigui una veu inicialment autoritària, la interpretació ho fa possible.

L’equip de valquíries és competent, però no hi ha ni una Helmwige, ni una Gerhilde que facin pensar en futures heroïnes a seguir.

La producció és low cost, tan econòmicament parlant, com d’idees, però té la gran virtut de no molestar mai i deixant que la història prou coneguda, es pugui seguir amb claredat.

Richard Wagner DIE WALKÜRE

Siegmund Robert Dean Smith Hunding Jongmin Park Wotan Thomas Johannes Mayer Sieglinde Camilla Nylund Brünnhilde Petra Lang Fricka Mihoko Fujimura Helmwige Regine Hangler Gerhilde Caroline Wenborne Ortlinde Hyuna Ko Waltraute Margaret Plummer Siegrune Ulrike Helzel Grimgerde Monika Bohinec Schwertleite Bongiwe Nakani Roßweiße Rosie Aldridge

Orchester der Wiener Staatsoper, Direcció musical: Peter Schneider

Direcció d’escena: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo fettFilm (Momme Hinrichs und Torge Möller)

Wiener Staatsoper 21 de maig de 2017

Una tetralogia  a l’any hauria de ser d’obligat pelegrinatge per a tots els  wagnerians. No serà aquesta que he començat a explicar aquí la millor opció del 2017, però per si de cas i a l’espera del que ens ofereixin els successius mesos convindria no fer-li un lleig.

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: DIE WALKÜRE (Smith-Park-Mayer-Nyllung-Lang-Fujimura;Bechtolf-Schneider) Sense ser la Die Walküre dels meus somnis, la primera jornada de la Tetralogia wagneriana després d'un pròleg prudent, ha estat una agradable sorpresa o més ben dit una sòlida correcció amb moments espurnejants de nivell que estimulen i s'agreixen perquè els streamings de Viena ja sabeu que massa sovint pateixen d'una monòtona rutina, però avorrir amb Wagner només està a l'abast de teatres molt mediocres.

[joaquimblog]

Christopher Ventris (Parsifal) Viena 2017 Producció Alvis Hermanis

Parsifal Viena 2017 Producció Alvis Hermanis

Nina Stemme (Kundry) Parsifal 2017 Producció Alvis Hermanis

Parsifal Viena 2017 Acte 3er Producció Alvis Hermanis

Noies flor (Parsifal) Viena 2017 Producció Alvis Hermanis

Kwangchul Youn (Gurnemanz) Parsifal Viena 2017 Prodcucció Alvies Hermanis

Gerald Finley (Amfortas) Parsifal Viena 2017 Producció Alvis Hermanis

Avui us parlo del nou streaming de la nova producció del sempre desconcertant  Alvis Hermanis pel Parsifal de Richard Wagner a la l’òpera de Viena, amb la direcció musical de Semyon Bychkov i un equip de cantants notable en el que destaquen el debut en el rol de Kundry de la soprano sueca Nina Stemme i l’Amfortas del baríton canadenc Gerald Finley, ben acompanyats per la solvència de Christopher Ventris en el rol titular i Kwangchul Youn com a solid més que definitiu Gurnemanz.

El director rus Semyon Bychkov es fa càrrec de la relaxadíssima direcció musical, amb temps més que amples i una bella lentitud que mai fa que es perdi el discurs dramàtic. Ja vaig dir-ho arran de les representacions al Teatro Real i aquí a Viena es torna a repetir, els actes extrems més místics i contemplatius l’inspiren més que no pas la carnalitat del segon, que malgrat la poderosa presència d’una Stemme en plena forma, li queda massa distant. A vegades la intensitat sonora ofega a les veus menys poderoses (el sempre eficient Ventris), però la seva direcció té moments esplèndids i el conjunt és coherent, obtenint de l’orquestra de la Staatsoper una sonoritat wagneriana esplèndida.

Magnífic també el cor reforçat de la casa, `peça fonamental per l’èxit d’aquesta òpera.

Vocalment la representació té un bon nivell de conjunt. Ningú grinyola i alguns excel·leixen.

El tenor Christopher Ventris és Parsifal, un rol que ha fet arreu (també al Liceu) i és garantia de seguretat, musicalitat  i solvència. No té una veu que colpeixi en els moments més intensos,ja que el instrument és molt líric i la intensitat és relativa. Malgrat que ha fet front a rols exigents al llarg de la seva carrera, sembla que a la veu aquests esforços no li han passat excessiva factura. El seu cant és distingit, amb detalls de classe i un us de les mitges veus en el tercer acte, que s’agreixen en un rol que està a mig camí entre el misticisme de Lohengrin (no cal oblidar que és el seu pare) i l’heroïcitat impertinent del jove Siegfried.

També està garantida la musicalitat, la bellesa sonora i la noblesa en el Gurnemanz de Kwangchul Youn, potser mancat de més presència sonora en els grans moments on ha d’imposar autoritat i també personalitat. És tota una garantia i malgrat que avui en dia hi ha un parell o tres de baixos que el superen, el seu Gurnemanz és tota una referència i un goig.

Magnífic l’Amfortas de Gerald Finley, per la intensitat de la interpretació, gens exagerada, més aviat austera i interioritzada, amb una veu molt homogènia de color i de timbre bell.

No em va agradar tant el Klingsor de Jochen Schmeckenbecher, no per la intensitat sinó per l’oscil·lació de les notes més sostingudes.

Rotund i ajudat per l’amplificació que l’aproximava més al Fafner que no al moribund para d’Amfortas, el Titurel de Jongmin Park,

La nova producció del director letó Alvis Hermanis és visualment impactant i dramàticament incomprensible o si ho voleu més gràfic, una bogeria.

Visualment impactant perquè Hermanis que també es fa càrrec de la magnífica escenografia, embolcalla l’acció a l’interior d’un hospital psiquiàtric en plena ebullició del Jugendstil, moviment artístic que tenia en la vessant arquitectònica entre els seus representants més il·lustres a Otto Wagner (Wagner spital) de qui Hermanis copia els espais de les sales o la capella del hospital psiquiàtric Steinhof amb una fidelitat admirable.

L’escenografia pràcticament no canvia i només hi ha unes vidrieres bellíssimes que separen les escenes i els diferents espais, amb uns despatxos laterals on no hi faltarà el divan de Freud o unes prestatgeries farcides de llibres, cervells i fetos, tot molt estètic, tot molt malaltísment bell, tot extraordinàriament gèlid, asèptic i distant.

I dramàticament incomprensible perquè la bogeria de Hermanis de portar l’acció a un  hospital psiquiàtric on hi ha dos metges, un bo i humà  (Gurnemanz) i un dolent i pervers (Klingsor) mentre la resta estan tots tocats del bolet, amb una Kundry que al primer acte necessita camissa de força i a la segona, després d’una sessió d’electroshock esdevé una mena de diva extreta d’un quadre de Klimt o un Amfortas que la llança li va travessar el cervell, grinyolen en l’immensa majoria de les escenes, sobretot perquè el personatge de Parsifal no hi pinta res en mig d’una narració on sembla que a Hermanis el molesti.

La producció està allunyada de qualsevol connotació religiosa, tot és presumiblement molt més científic, malgrat que lluitar contra l’espiritualitat de la partitura esdevé un anar contracorrent sense sentit.

No us negaré que hi ha imatges molt potents, però res s’explica bé o allò que s’inicia amb una certa coherència narrativa acaba per no desenvolupar-se de manera comprensible  perquè a Hermanis li costa molt adaptar la seva bogeria amb el llibret de Wagner. El director té moltes idees, moltes robades o prestades d’altres muntatges (la referència hospitalària funcionava molt millor en la magnífica producció de Guth) o aquella gramola  on Gurnemanz sembla que a l’inici es posi a escoltar una gravació del Parsifal wagnerià que em remet a la producció de les produccions (Herheim). No conec l’alemany i per tant no sé el que diu un espectador en els segons de silenci amb l’escena encara oberta del final del tercer acte, segur que alguna cosa ocurrent o per no desentonar, una bogeria.

Al final del primer acte l’intent d’aplaudiment és avortat per l’ortodòxia wagneriana vienesa. En els altres dos actes l’èxit és més que notable.

Richard Wagner PARSIFAL

Amfortas – Gerald Finley Gurnemanz – Kwangchul Youn Parsifal – Christopher Ventris Klingsor – Jochen Schmeckenbecher Kundry – Nina Stemme Titurel – Jongmin Park 1. Gralsritter – Benedikt Kobel 2. Gralsritter – Clemens Unterreiner 1. Knappe – Ulrike Helzel 2. Knappe – Miriam Albano 3. Knappe – Thomas Ebenstein 4. Knappe – Bror Magnus Tødenes 1. Blumenmädchen – Ileana Tonca 2. Blumenmädchen – Olga Bezsmertna 3. Blumenmädchen – Margaret Plummer 4. Blumenmädchen – Hila Fahima 5. Blumenmädchen – Caroline Wenborne 6. Blumenmädchen – Ilseyar Khayrullova Stimme von oben – Monika Bohinec

Orchester der Wiener Staatsoper Chor der Wiener Staatsoper Bühnenorchester der Wiener Staatsoper Extrachor der Wiener Staatsoper Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper Director del cor: Martin Schebesta Director musical: Semyon Bychkov

Director d’escena: Alvis Hermanis Escenografia: Alvis Hermanis Disseny de vestuari: Kristine Jurjane Video: Ineta Sipunova Disseny de llums: Gleb Filshtinsky

Staatsoper de Viena, 13 d’abril de 2017

La proposta és bastant inútil però no molesta, ni tampoc irrita, perquè el disseny és esplèndid, ja sigui l’escenogràfic, com el del vestuari de Kristine Jurjane o el gèlid, fins i tot en les estances càlides de Gurnemanz o el divan freudià de Klingsor, disseny de llums de Gleb Filshtinsky. El millor rau en la vessant musical i vocal, quelcom que sempre, sempre, sempre, s’agraeix, sobretot aquí a can IFL

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: PARSIFAL (Ventris-Finley-Youn-Stemme-Schmeckenbecher;Hermanis-Bychkov) Avui us parlo del nou streaming de la nova producció del sempre desconcertant  Alvis Hermanis pel…

[joaquimblog]

Anna Smirnova (Abigaille) Nabucco Viena 2017

Ilseyar Khayrullova (Fenena), Leo Nucci (Nabucco) Anna Smirnova (Abigaille) Viena 2017

Leo Nucci (Nabucco) Viena 2017

Roberto Tagliavini (Zaccaria) Nabucco Viena 2017

Una altra demostració de l’evident  competència que s0ha establert entre els streamings de la Staatsoper de Viena i la temporada cinematogràfica del MET.

Després del Roméo et Juliette de fa uns dies ara toca el Nabucco de Verdi que varem poder veure el mes passat des del teatre novaiorquès i si allà era Plácido Domingo qui ens volia fer creure que podia amb Nabucco, a Viena és un altre veterà, Leo Nucci, que tot i l’interminable seguit de portamentos i notes emeses amb el nas, amb aquesta obsessió per apalancar l’emissió ara ja de manera exagerada i sense compassió per l’oient o aquesta oscil·lació que s’evidencia quan vol fer ostentació del fiato que encara conserva, guanya la partida al tenor madrileny per el color veritablement barítonal. En el concertant que tanca el primer acte és perd o és incapaç de seguir el vertiginós ritme de García Calvo, però potser després d’una xerrada reconciliadora a l’entreacte es posen més d’acord. En la gran escena del quart acte treu tot el bo i millor d’un artista que conserva els valors d’un estil operístic a punt de desaparèixer, i òbviament el pitjor d’una veu gastada que es resisteix a baixar de l’escenari.

La que fa uns anys semblava destinada a ser una eterna Eboli, més aviat poc distingida, Anna Smirnova, m’ha sorprès amb una Abigaille di “tutto rispeto”. És valenta, una mica agosarada i arrauxada. No podem demanar-li la distinció que no té, però el registre impossible hi és i també l’estil..

Notable Zaccaria el del jove Roberto Tagliavini, que sense cap mena de dubte si segueix l’evolució vocal que exhibeix pot esdevenir aquell baix italià que fa tant temps que estem esperant i que segueixi la tradicional escola de cant italiana en la corda masculina més profunda.

Ilseyar Khayrullova és una mezzosoprano que s’esplaia amb el bombonet que Verdi regala a la cantant que interpreta Fenena, si bé la jove mezzosoprano russa sembla no entendre que el rol i la seva plegaria necessiten més sentiment que temperament, perquè aquest l’ha de posar la seva germana i ella no crec que si canta com canta ara, arribi a poder cantar Abigaille.

Bé l’Ismaele de Bror Magnus Tødenes tot i una veu perfectament reconeixible com el que hem estereotipat com a veu de cantant secundari.

Garcia Calvo vola o sembla que se li escapi l’avió. Hi ha altres maneres de no fer caure la tensió i tot i que en a ki el primer Verdi m’agrada enèrgic i lleuger, crec que a la direcció del madrileny li manca una mica d’espai per respirar.

Cor magnífic i orquestra, segurament per la direcció a galop, una mica sorollosa.

La producció de Günter Krämer és minimalista i sense ser la tan gastada de Daniele Abbado, ho sembla en molts moments. Òbviament el recurs suat de situar l’acció en una època propera al primer terç del segle XX ajuda a confondre-les, perquè el vestit i corbata de Nabucco semblen trets del mateix dissenyador, així com el vestuari del cor deuen ser intercanviables. No molesta, però ja no aporta res i el ciclorama arrugat del darrera recorda el del darrer Liceu de Pamias.

Giuseppe Verdi NABUCCO ôpera en 4 actes llibret de Temistocle Solera

Nabucco: Leo Nucci Ismaele, Bror Magnus Tødenes Zaccaria, Roberto Tagliavini Abigaille, Anna Smirnova Fenena, Ilseyar Khayrullova Gran sacerdot del Baal, Ayk Martirossian Abdallo, Benedikt Kobel Anna, Caroline Wenborn

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper Conductor: Guillermo García Calvo

Director d’escena: Günter Krämer Escenografia: Petra Buchholz Disseny de vestuari: Falk Bauer Disseny de llums: Manfred Voss

Staatsoper de Viena, 11 de febrer de 2017

La sensació rutinària de la temporada vienesa persisteix, costa trobar una representació que es situí en un pla d’excel·lència. Hi ha moments bons, cantants remarcables i alguns veritables de gran nivell, però ho he dit moltes vegades aquí, costa trobar i potser només deu passar en les estrenes de les noves produccions, i si són reeixides, el gran nivell que sempre atorguem a la Staatsoper de Viena i que els seus streamings s’encaparren en no mostrar.

  STAATSOPER DE VIENA 2016/17: NABUCCO (Nucci-Smirnova-Tagliavini-Khayrullova;Krämer-García Calvo) Una altra demostració de l'evident  competència que s0ha establert entre els streamings de la Staatsoper de Viena…

[monotonous-minutia]

stop I’m already gay

[joaquimblog]

Les valquíries de la Staatsoper de Viena 13/01/2016

Tomasz Konieczny i Tomasz Konieczny

Linda Watson i Tomasz Konieczny

Waltraud Meier

Christopher Ventris i Waltraud Meier

El dia 13, com ja vaig anunciar-vos en l’apunt del Rheingold va tenir lloc la representació de Die Walküre, que gràcies al streaming han pogut gaudir tots els afortunats que s’han subscrit al servei que ofereix la Staatsoper de Viena, i altres e manera colateral.

La més popular i estimada de les jornades del Ring va comptar amb al·licients vocals  importants, altres lamentablement no tant, però sobretot va constatar que Adam Fischer al capdavant de la poderosa i en un excel·lent estat, orquestra de la Staatsoper és l’absoluta garantia per fer arribar a bon port el repte apassionant de programar un Ring, encara que només sigui en una única tanda, quelcom agosarat i només a l’abast d’un teatre que té la rutina del repertori com a model i és clar, el poder i els mitjans per fer-ho, amb una orquestra capaç d’alternar títol, assajar i presentar noves produccions (no gaires).

Adam Fischer treu de l’orquestra un so molt càlid i molt líric, molt diferent al classicisme que avui en dia representa Thielemann i potser més proper a un Clemen Kraus sense tanta cura per la transparencia, però no hi ha dubte que en gran part, l’èxit de la representació és per a ell i la seva impecable quotidianitat, amb moments veritablement poderosos que coincideixen amb els ja de per si poderosos finals d’acte. L’orquestra mostra algunes petites però evidents pífies, que al costat de tot el bo que ens va oferir no van acabar tenint cap rellevància.

Segurament hi ha actualment directors que ofereixen uns Ring més personals i fins i tot genials que el seu, no cal anar gaire lluny, penso en Thielemann, Petrenko, Barenboim o el mateix Simon Rattle que la temporada passada el va dirigir en la mateixa Staatsoper, però Fischer, que sabem que no ens trencarà cap esquema, ens garanteix una solidesa i una seguretat que també s’agraeix, jo al menys ho faig.

Vocalment a Die Walküre sempre hi acostuma a haver un punt engrescador en el meravellós primer acte,quan es reuneix un tercet de cantants notables, com és el cas.

Em va agradar molt el Siegmund de Christopher Ventris, amb una veu relaxada i un cant natural, gens forçat, amb dicció i emissió clara. En el final del primer acte va arribar una mica just de fiato però el seu Siegmund és molt notable, passional i engrescador, perquè mostra una veu segura i molta convicció en el canta, malgrat que ell com la resta, tinguin que disfressar-se amb un vestuari  de Marianne Glittenberg de dubtós gust i afavoriment discutible.

Waltraud Meier continua sent una gran Sieglinde malgrat que la veu i la figura ja no siguin  juvenils, sobretot amb certes vocals grinyolant en excés i enlletgint l’emissió engolada que l’ha caracteritzat sempre, però la intensitat del fraseig és tan impactant i la grandesa del cant i l’artista continua sent tan inalterable, que la seva Sieglinde continua sent un referent. Meier encara denota sobre l’escenari la seva mítica grandesa com a cantant i artista.

El Hundig de Ain Anger té ressonàncies terrorífiques, amb una veu de veritable baix i un cant propens a la severitat, és clar que el rol no ha de mostrar gaires alegries, ans al contrari, És un Hundig sense discussió.

Amb aquest tercet degudament arropat per una orquestra embolcallant i un director amatent, no era gaire difícil engrescar al públic, tot i que com acostuma a passar, amb els primers compassos del segon acte després del primer indici de la cavalcada, el Wotan més parlat que cantat de Tomasz Konieczny i la Brünnhilde més cridada que cantada de Linda Watson, ens van tornar a la mediocritat habitual del cant wagnerià, també en els primers teatres. Watson una vegada ha superat el temible handicap de la sortida es centre una mica i canta una Brünnhilde intensa i sentida, però el seu registre agut, massa aproximat la majoria de vegades, i una emissió a vegades calant, li juguen  males passades que l’haurien de fer replantejar-se assumir aquest rol. La darrera vegada que el va cantar a Bayreuth em va agradar menys que ara a Viena, però costa acceptar segons quines coses que òbviament en un altre repertori la massacrarien.

Pel que fa al Wotan de Tomasz Konieczny, constata els problemes ja apareguts en el pròleg, si bé a la primera jornada té el famós monòleg del segon acte que si no el canta una veu consistent amb totes les notes greus que ell no té, la personalitat i importància del rol queda massa diluïda, i sobretot en el final del tercer acte on l’exigència vocal el sobrepassa, malgrat mostrar a estones una veu bonica i un color adequat.

Michaela Schuster continua mostrat la solidesa i autoritat del pròleg, aquí amb l’afegitó de la gravetat moral del seu monòleg, imposant-se a un Wotan, en tots els sentits, feble.

El grup de valquíries del tercer acte mostren, com acostuma a passar, una disparitat d’estats i condicions, però el streaming les massacra amb un vestuari que les condemna i la companyia d’unes coreografies dels guerrers que més aviat semblen anònims administratius de banca, que no ajuden a prendre seriosament un moment culminant. Al seu darrere uns cavalls de cartró pedra s’ho miren glaçats.

I és que la proposta escènica de Sven-Eric Bechtolf no millora la pobre impressió conceptual del Rheingold. Resulta més aviat plana, molt poc trencadora i menys estimulant. Podria ser estètica (la del MET), però ni això, no molesta, i potser aquest és el seu gran mèrit, però un Ring ha de portar associat, es vulgui o no, una producció escènica a l’alçada de l’obra i els intèrprets. A hores d’ara sembla imperdonable desatendre un dels aspectes que han donat més joc i també polèmica en una obra d’art com aquesta.

Al final el públic vienès sembla prou satisfet tot i que aïlladament s’escolten algunes protestes que no són en absolut compartides (per a mi tampoc). Meier triomfa com no podia ser d’altra manera, també ho fan Konieczny i Watson, i això ja no ho entenc tant, al menys amb la intensitat que rebuda.

Richard Wagner DIE WALKÜRE

Christopher Ventris (Siegmund) Ain Anger (Hunding) Tomasz Konieczny (Wotan) Waltraud Meier (Sieglinde) Linda Watson (Brünnhilde) Michaela Schuster (Fricka) Caroline Wenborne (Gerhilde) Hyuna Ko (Ortlinde) Margaret Plummer (Waltraute) Carole Wilson (Schwertleite) Regine Hangler (Helmwige) Ulrike Helzel (Siegrune) Ilseyar Khayrullova (Grimgerde) Isabel Seebacher (Roßweiße)

Director musical: Adam Fischer Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: fettFilm (Momme Hinrichs und Torge Möller)

Staatsoper de Viena 13 de gener de 2016

Ens queden encara dues jornades que podrem seguir comentant aquí, dues jornades intenses i complexes que poden decantar el resultat d’un Ring, ja que després de Die Walküre s’esvaeixen alguns dubtes però també se’n inicien de nous.

DER RING DES NIBELUNGEN A VIENA 2016: DIE WALKÜRE (Fischer-Bechtolf) El dia 13, com ja vaig anunciar-vos en l'apunt del Rheingold va tenir lloc la representació de…

[joaquimblog]

Producció de Lev Dodin per a Khovanxtxina de Mussorgsky Fotografia web Staatsoper

Elena Maximova Marfa Fotografia web Staatsoper

Khovànxtina producció de Lev Dodin per a la Staatsoper de Viena. Fotografia web Staatsoper

Fa dies que vaig poder visionar el streaming de la representació que la Staatsoper de Viena va retransmetre de la fabulosa òpera de Modest Mussorgsky, Khovànxtxina, en la producció de Lev Dodin que es va estrenar la temporada passada sota la direcció musical de Semyon Bychkov.

A la reposició de la temporada 2015/2016 la direcció musical ha estat encomanada al director nord-americà James Conlon, quelcom que segurament minora l’interès de la producció, tot i mantenir un alt nivell, però Conlon no és Bychkov i dirigint Mussorgsky jo crec que la diferència s’accentua.

L’equip vocal és important, tot i l’actual precarietat vocal en els grans rols greus i profunds, però tant  Dmitry Beloelskiy com Ain Anger defensen bé els rols de Ivan Chowanski i Dossifei, mentre que l’imponent Schaklowity d’Evgeny Nikitin domina la part masculina del cast, on Christopher Ventris decep una mica per la manca de heroisme i contundència d’un tenor encara amassa líric i que jo creia que feria una evolució vocal que de moment no es produeix.

Per contra el tenor Herbert Lippert,  associat a rols més lleugers, és capaç d’assumir el rol de Golizyn amb una solvència inesperada.

La companyia vienesa compta amb noms imprescindibles i tot terreny com Norbert Ernst interpretant de manera molt més que convincent l’escrivà.

La part femenina està dominada per la convincent Marfa de Elena Maximova, una bona veu de mezzo, però lluny de la genial Obraztsova o aquella sensacional Zaremba (curiosament totes tres es diuen Elena) en la darrera i inoblidable vegada que hem gaudit de Khovànxtxina al Liceu, en ambdós casos veus més acontraltades que la de Maximova.

El rol de Emma té més importància argumental que vocal, i acostuma a ser un rol ingrat ja que es demana un registre agut punyent que s’ha de imposar en breus espais temporals, amb la qual cosa a  Caroline Wenborne li succeeix com a quasi totes les sopranos que es fan càrrec d’aquest rol, que acaben trepant el cervell dels escoltadors.

La producció de Lev Dodin parteix d’una certa descontextualització religiosa que si bé intenta modernitzar-la i universalitzar-la, dilueix els fets que s’expliquen des d’una vessant sectària, més política i militar, sempre tenint com  a objectiu imponent, les relacions dels personatges entre ells com a simbologia del poder, la dominació, la modernitat, la tradició o el immobilisme que condiciona al poble, que té veu en la imponent partitura coral que el representa.

Dodin situa l’acció enmig d’una estructura metàl·lica vertical movible, que distribueix els personatges i situacions en diferents extractes socials i polítics, atorgant a l’escenografia una potència visual molt impactant, molt més conceptual que descriptiva dels llocs on el llibret situa l’acció, tot i que aquesta estructura de mecanotub acabi  condicionant molt el moviment dels personatges i sobretot el del cor, protagonista absolut de l’obra, i en aquesta producció condemnat a un estaticisme un tant enutjós.

El treball dramàtic sobre cadascun dels personatges és molt bo, sempre posant en  relleu la complexitat de les relacions entre ells i la presència i caràcter coral de l’obra de Mussorgsky, amb protagonisme, com ja succeeix en el Boris, del poble rus, i les tres branques del poder omnipresent: el militar, el religiós i el polític, que en gran mesura continuen en plena vigència, de on s’extrau  l’atemporalitat del muntatge.

Khovànxtxina és un grandiós monument, una obra imprescindible que s’hauria de  programar molt més del que es programa. A Viena utilitzen l’orquestrada per Xostàkovitx l’any 1959 i que ha esdevingut com a (quasi) definitiva, després de les orquestracions de Rimsky, Ravel i Stravinsky., de qui s’acostuma a respectar la seva orquestració del final.      

Modest Mussorgsky KHOVÀNXTXINA

Iwan Chowanski: Dmitry Beloelskiy Andrei Chowanski: Christopher Ventris Golizyn: Herbert Lippert Schaklowity: Evgeny Nikitin Dossifei: Ain Anger Marfa: Elena Maximova Susanna: Lydia Rathkolb Schreiber: Norbert Ernst Emma: Caroline Wenborne Warssonofiew: Marcus Pelz Kuska: Marian Talaba Streschnew: Wolfram Igor Derntl 1 Strelitze: Hans Peter Kammerer 2 Strelitze: Il Hong Vertrauter des Golizyn: Benedikt Kobel

Orchester der Wiener Staatsoper Chor der Wiener Staatsoper Bühnenorchester der Wiener Staatsoper Slowakischer Philharmonischer Chor Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper Director dels cors: Thomas Lang

Director musical: James Conlon Director d’escena: Lev Dodin

Staatsoper de Viena 27 de setembre de 2015

Jo sempre he cregut que quan un teatre programa Khovànxtxina és que està en un bon moment artístic però també econòmic, ja que requereix un cor molt nombrós, una orquestra a gran nivell i un extens equip  de cantants molt potents. És un projecte artístic d’aquells que desestabilitza l’economia de qualsevol temporada i potser per aiò es fa difícil veure-la en les temporades dels grans teatres.

Per a un teatre de repertori com és l’Òpera Estatal de Viena tampoc deu ser gaire fàcil encabir-la en el dia a dia de les reposicions , ja que no és una òpera que necessiti de pocs assaigs, tot i que es representés la temporada passada. L’esforç és notori i el resultat és brillant.

Tot admirant el streaming d’aquesta representació, no vaig poder evitar recordar la darrera vegada que el Liceu la va programar (existeix el DVD comercial), en la que seria la presentació del mestre Michael Boder que després acabaria sent el director musical del teatre en una època molt convulsa.  Espero que no triguem gaire a tornar a gaudir d’aquesta obra mestra , d’aquest immens monument musical.

Enllaç a la pàgina de la Staatsoper

http://www.wiener-staatsoper.at/Content.Node/home/spielplan/Spielplandetail.en.php?eventid=961242836

Mentre no la programin per aquí, sempre ens quedarà la possibilitat de rememorar les representacions vieneses, és una bona opció, no en tingueu cap dubte.

VIENA 2015: KHOVÀNXTXINA (Conlon-Dodin) Fa dies que vaig poder visionar el streaming de la representació que la Staatsoper de Viena…

[joaquimblog]

La Staatsoper de Viena ha presentat aquesta temporada una nova Tetralogia sota les direccions de Sir Simon Rattle en la part musical i Sven-Eric Bechtolf en l’escènica.

Gràcies a The Opera Platform que va oferir la representació de la darrera jornada de Der Ring des Nibelungen, en obert, avui puc portar-la a IFL, ja que recordareu que la Wiener Staatsoper em va demanar que retirés tots els vídeos que ells ofereixen a la seva web, però pagant.

L’experiència d’aquesta darrera jornada no és gaire satisfactòria, tot i que té un nivell, però jo esperava una mica més tant de Rattle, sorollosament protestat per una minoria del públic, crec que injustament tot i que no em va acabar de fer el pes, i sobretot per una producció que es queda curta en tot, ja sigui per un plantejament teatral molt discret, quasi diria que gasiu en molts moments i per una manca d’ambició que potser va arribar a contagiar al propi mestre Rattle, que crec que està per sota de la Tetralogia de fa uns quants anys a Aix-en-Provence amb la Berliner.

A Viena crec que en aquest Götterdämmerung s’arriba fins i tot a embolicar amb les sonoritats, la cohesió i el balanç d’una Wiener Philharmoniker una mica despistada. La visió de Rattle de tota la tetralogia i en especial la seva tràgica rúbrica, és més lírica que tràgica, i per tant amb una notable absència del pathos més genuïnament wagnerià al que estem acostumats, tot i els notables exemples del gloriós passat wagnerià, que com Rattle es van estimar fer èmfasi en els aspectes més lírics que cal dir que sovintegen en el Ring.

La protesta del inici del tercer acte (no crec que sigui la divinitat liceista que te entre cella i cella al mestre Pons que va viatjar a Viena) i reiteradament repetida al final, és injusta, però també és veritat que a Rattle l’hem vist i escoltat més inspirat.

Els cantants també són millorables, començant per a la excessivament bravejada soprano alemanya Evelyn Herlitzius, per a mi insuficient Brünnhilde en tot el seu registre vocal, i fent constants adaptacions a les seves possibilitats per eludir els seriosos compromisos que no pot resoldre, o directament fent crits revestits d’excessiva expansió dramàtica. Herlitzius és una notable tràgica (memorable Elektra a Aix) i s’entrega de manera admirable, quelcom que fa més comprensible l’èxit assolit, però les inclements exigències de Brünnhilde són excessives per a una veu mancada del cos dramàtic que ella no té o no pot sostenir durant tota la representació. A la immolació pateix molt i fa patir molt.

El cas del tenor Stephen Gould és diferent, doncs la seva limitació no és vocal, ja que potser és l’únic veritable heldentenor, al costat de Winke, de l’actualitat, però en canvi tècnicament és molt irregular i a estones deficient, amb la qual cosa es fa difícil mantenir la línia heroica sense acabar mostrant la manca de recursos per adequar l’imponent doll vocal al servei de la música.

El gran i irregular Falk Struckmann s’ha passat a la corda dels baixos dramàtics, més per desgast que no pas per conveniència vocal. Es vol mantenir en actiu sense tenir la veu de baix dramàtic i quan el seu estat vocal no li permet assolir els rols destinats al baríton/baix, que és el que li era propi fins no fa gaire. En moltes ocasions el seu Hagen queda desbordat per les exigències de la partitura i només la gran estirp wagneriana que arrossega aquest cantant, el salven del desastre. És un cantant amb moltes taules i recursos, un gat vell, que dosifica els seus mitjans per sobresortir en els moments que li són favorables, ara bé, Gunther s’ha d’imposar amb temeritat i ell no arriba a assolir mai aquesta presència vocal, si bé la personalitat hi és.

La resta de rols es mouen discretament entre la professionalitat adotzenada i una manifesta  incapacitat de la en altre temps grandiosa Anne Sofie von Otter, per repetir la sorprenent Waltraute a Aix-en-Provence, que si no omplia adequadament el rol amb la rotunditat que la seva veu no ha tingut mai, i menys per un rol wagnerià d’aquestes característiques, al menys lluïa una salut vocal quasi convincent, si més no en el vídeo. Ara a Viena la veu és una ombra del que va ser, ha perdut el so vellutat i més aviat sembla una vulgar soprano acabada que la distingida mezzo que va ser  ja fa uns anys. La seva veu és feble per a Waltraute i tots sabem que en un teatre de dimensions no gaire exagerades com el de Viena, segur que no la varen sentir.

Gunther no deixa de ser un personatge anodí, però si el cantant que l’interpreta té molta personalitat es fa notar, no és el cas de Boaz Daniel.

Us deixo els enllaços de baixada i us aconsello mirar el full annex amb una sèrie de detalls que estic segur que us agradaran. No dic res més.

Richard Wagner GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried – Stephen Gould Gunther – Boaz Daniel Hagen – Falk Struckmann Brünnhilde – Evelyn Herlitzius Gutrune – Caroline Wenborne Alberich – Richard Paul Fink Waltraute – Anne Sofie von Otter Erste Norn – Monika Bohinec Zweite Norn – Stephanie Houtzeel Dritte Norn – Ildikó Raimondi Woglinde – Ileana Tonca Wellgunde – Ulrike Helzel Flosshilde – Juliette Mars

Direcció musical: Simon Rattle Direcció escènica: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: Friedrich Zorn

Wiener Staatsoper 07-06-2015

ENLLAÇ VÍDEO (3 arxius, i un full addicional)

https://mega.co.nz/#F!9Q8nVTyQ!IeN-PY4Ok_238UdsgPHBAQ

Demà tinc la intenció de fer la preparació de Don Pasquale.

GÖTTERDÄMMERUNG A VIENA (Herlitzius-Gould-Struckmann-Daniel-von Otter-Fink;Bechtolf-Rattle) La Staatsoper de Viena ha presentat aquesta temporada una nova Tetralogia sota les direccions de Sir…

[joaquimblog]

Nina Stemme Elektra a Viena Fotografia © Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

Anna Larsson Klytämnestra a Viena Fotografia © Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

Riccarda Merbeth Chrisotemis Fotografia © Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

Nina Stemme Elektra a Viena Fotografia © Wiener Staatsoper / Michael Pöhn

De la mateixa manera que la seva primera Salome al Liceu ningú hagués dit que debutava en el rol, tot i que després ha demostrat que el millorava, Nina Stemme ha fet front a la seva primera Elektra a l’Òpera de Viena, amb un domini del rol aclaparador, cosa que no vol dir que en properes produccions no es superi, però si el debut ja és així no hi ha cap dubte que ella, al costat i amb el permís de Theorin, Herlitzius, Goerke i la sorprenent Angela Brimberg, està destinada a ser un referent en aquest rol.

És una llàstima que el debut d’aquesta nova producció vienesa no hagi comptat amb un director més talentós, ja que amb una orquestra com la de la Staatsoper i un tercet protagonista d’alçada, el finès Mikko Franck no aconsegueix, tot i la correcció del seu treball, excel·lir. Penso amb el podria haver estat amb Thielemann

Stemme no té límits vocals, des del seu “Allein! Weh, allein ganz ” iniciat quasi i de manera sorprenent, des del xiuxiueig, la seva progressió psicològica és variadíssima, mostrant en cadascun del encontres cabdals amb Chrysothemis, Klytämnestra, Orest i Aeghist que el seu personatge no és tot d’un tros i que la seva polièdrica visió dóna joc per mostrar les seves possibilitats en el lirisme més refinat o la venjança més calculada i ferotge. El seu registre vocal és esplèndid en totes les zones, retallat i lacerant en els aguts, ampli, amb molt de cos en el centre, i “mezzosopranat” en els greus. Suposo que en el teatre ni la poderosa Wiener Philharmoniker pot eclipsar-la. En la retransmissió sempre se la sent amb una solvència envejable. Aquesta Elektra en el teatre ha d’emocionar per força, perquè només amb l’àudio ja m’he electritzat, sense la k.

Riccarda Merbeth substituïa a la massa sovint indisposada Schwanewilms. Merbeth és una cantant segura, potser no és genial, ni té aquell punt d’innocència tímbrica que tan bé els hi va a les sopranos que canten aquest rol i que les ha de distingir de la protagonista, ella quasi té veu d’Elektra i això fa que en l’escena amb la seva germana no hi hagi els dos colors ben diferenciats. Merbeth pateix en els aguts, que haurien de ser en el seu cas i per el rol que interpreta, molt més eteris i fàcils. La veu no sembla pas la de la germana petita de la protagonista.

Anna Larsson fa una digníssima Klytämnestra, mai cridada ni estripada, la canta i la canta bé, no estem davant d’una vella glòria que tira de carisma escènic per fer por, més aviat sembla que ella tingui por del que succeirà.

Falk Struckmann encara pot lluir en la zona central una veu profunda i noble, el rol d’Orest no és molt llarg, quasi secundari si no fos per la importància del encontre amb Elektra i el lirisme que conté aquesta escena, quasi una illa dins del mar de crits i gemecs, musicals i emocionals, i baríton alemany evidència un desgast que en un rol més llarg segurament el posaria amb molta més evidència. Sempre m’ha agradat la veu de Struckmann, trobo que té una distinció que el caracteritza i el distingeix, quelcom que com sabem no és gens fàcil de trobar. Sap greu que per a ell també es comença a apropar l’hora de la retirada.

Norbert Ernst és una aposta segura, i la Staatsoper de Viena el té molt actiu. Aegist és un rol molt petit per a ell, però li sap treure tit el partit possible sense tenir que fer una caricatura ridícula, com molts tenors han fet al llarg de la història. No cal estar acabat i molt menys fer crits histèrics per fer aquest rol.

La resta de la companyia amaga de tot, però en general el resultat és magnífic i com que no tenim la vessant visual, millor concentrar-se amb tot el que Stemme ens regala, perquè és molt i molt bo.

Gaudiu-la

De moment un tast, la seva entrada

https://ximo.files.wordpress.com/2015/04/allein.mp3

Richard Strauss ELEKTRA llibret de Hugo von Hofmannsthal

Klytämnestra – Anna Larsson Elektra – Nina Stemme Chrysothemis – Ricarda Merbeth Aeghist – Norbert Ernst Orest – Falk Struckmann Pfleger des Orest – Wolfgang Bankl Die Vertraute – Simina Ivan Die Schleppträgerin – Aura Twarowska Ein junger Diener – Benedikt Kobel Ein alter Diener – Marcus Pelz Die Aufseherin – Donna Ellen 5 Mägde – Mionika Bohinec, Iselyar Khayrullova,Ulrike Helzel,Caroline Wenborne,Ildiko Raimondi

Chorus and Orchestra of the Vienna State Opera Director musical: Mikko Franck

Viena, 4 d’abril de 2015

ENLLAÇ AUDIO (mp3)

http://www.mediafire.com/listen/bj5645vicyelzqz/Elektra_Viena_04042015.mp3

Demà més i aviat la crònica que la Marga ens farà del viatge berlinès.

LA PRIMERA ELEKTRA DE NINA STEMME De la mateixa manera que la seva primera Salome al Liceu ningú hagués dit que debutava en el rol, tot i que després ha demostrat que el millorava, …