#Wolfram Igor Derntl

[joaquimblog]

Avui un altre monument, de fet un dels monuments indiscutibles del meu opus operístic, Der Rosenkavalier.

Hi ha en aquesta proposta empolsinada d’Otto Schenk una necessitat imperiosa de canvi perquè per molt respectuosa que sigui amb l’original, per molt clàssica i per molt reconeguda que sigui, els vienesos necessiten per salud mental, veure un altre Rosenkavalier a la vida. N’hi ha que no en deuen haver vist una altra i potser si que un altre Rosenkavaleir és possible, sense necessitat que passi a la lluna o en una comunitat okupa, que tot és possible.

De fet segurament el Rosenkavlaier deu ser una de les òperes del gran repertori més respectades a nivell escènic, al menys en l’àrea germànica que acostuma a ser la més “innovadora”, transgressora o provocadora, també a nivell operístic.

L’hongarés Adam Fischer atorga a la direcció l’esperit decadent, nostàlgic i espurnejant d’una viena imaginada i idealitzada per una música i un llibret admirables.

L’equip vocal encapçalat per la omnipresent i extraordinària Krassimira Stoyanova com a meravellosa i suggeridora Feldmarschallin, compta amb la mezzosoprano Stephanie Houtzeel com a refinat Octavian i la etèria Sophie de la nord.americana Erin Morley, que embolcallen de bellesa una representació amb tendència a l’auto complaença estètica d’un conservadorisme potser exasperant, però que com a peça museística de valor, conserva l’encant i funciona mñés enll`pa de l’antigalla que Otto Schenk va proposar  en el seu moment i que perdura després de més de 300 reposicions.

El britànic Peter Rose és un Ochs de manual, potser massa genèric i tot, mentre que l’habitual als casts vienesos, el baríton Peter Jelosits compleix com a Faninal, el pare de Sophie.

Justeja Jinxu Xiahou en el “Di rigor armato”  la tan difícil com exposada i breu ària del cantant que ve a distreure els matins de la mariscala però és bruscament interromput per el grollerot Baró (com enyoro a Moll)

Obtenir un èxit sorollós a la Staatsoper amb aquesta òpera vol dir que el nivell és bo, i al final de la representació hi ha unanimitat, sobretot perquè Fischer i el tercet femení ho fan deliciós. No entrarem a comparar amb els referents amb Karajan, Kleiber, Solti o Bohm i els seus meravellosos repartiments, el gaudi el teniu garantit

Una festa que amb una producció moderna i amb un vestuari menys de fons d’armari teatral, podria esdevenir molt més que notable.

Richard Strauss DER ROSENKAVALIER

Peter Rose  (Baron Ochs auf Lerchenau) Peter Jelosits  (Haushofmeister bei Faninal) Jinxu Xiahou  (Sänger) Herwig Pecoraro (Wirt) Erin Morley (Sophie) Thomas Ebenstein (Valzacchi) Ulrike Helzel (Annina) Alexandru Moisiuc (Polizeikommissar) Stephanie Houtzeel (Octavian) Marcus Pelz (Notar) Krassimira Stoyanova (Feldmarschallin) Clemens Unterreiner (Faninal) Regine Hangler (Leitmetzerin) Wolfram Igor Derntl (Haushofmeister bei der Marschallin) Bryony Dwyer (Modistin)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper

Director musical: Adam Fischer

Director teatral: Otto Schenk Escena: Rudolf Heinrich Disseny de vestuari: Erni Kniepert

Staatsoper de Viena 16 de desembre de 2017

STAATSOPER DE VIENA 2017/18: DER ROSENKAVALIER (STOYANOVA-HOUTZEEL-MORLEY-ROSE;SCHENK-FISCHER) Avui un altre monument, de fet un dels monuments indiscutibles del meu opus operístic, Der Rosenkavalier…

[joaquimblog]

Martina Serafin (Tosca) Viena 2017

Marco Vratogna i Martina Serafin a Tosca. Viena 2017

Martina Serafin i Jonas Kaufmann Tosca Staatsoper de Viena 2017

Tornem a Tosca, a Viena, amb la polsosa, fidel i prehistòrica producció de Margarita Wallmann i sense Georghiu que aquesta vegada ha fet l’espantada sense esperar un moment tan complicat com la seva sortida al terrat, No ha cantat i en el seu lloc Viena ha comptat amb la Tosca més tebaldiana del moment, l’austríaca Martina Serafin, acompanyada del Cavaradossi de Kaufmann i del mediocre Scarpia de Marco Vratogna, que com fa poc a Baden-Baden, rebaixa el nivell en una part fonamental del tercet protagonista.

En aquesta ocasió López-Cobos ha deixat pas al director noruec Eivind Gullberg Jensen (va dirigir l’OBC pel nadal de 2014).A vegades té feina a concertar una representació que sembla que aniria sola a pinyó fix, amb uns cantants que ja han fet aquesta mateixa producció manta vegades i per tant han assajat poc i surten a cantar amb un parell o tres d’encontres previs o potser ni això. Sona bé, és clar (no com a altres teatres en condicions millors), però insisteixo que els streamings vienesos haurien de ser més curosos en aspectes fonamentals i la repetició un any rere un altre dels mateixos títols, també en el servei de televisió no sembla que els preocupi gaire. Viena en línies generals no està a la mateixa alçada que New York, Londres, París, Berlín o Munich.

No ens enganyem, és una Tosca més, molt però molt millor que la de la luxosa Berliner amb Rattle, sense tantes expectatives, sense tantes pretensions i sense cap modernor distorsionant, però també sense cap al·licient més enllà de la luxosa rutina d’un teatre de repertori on tot recau en la particular inspiració dels cantants més lluïts, que en aquesta ocasió només en són dos i la resta un calc del que hem vist sempre. Hi haurà qui amb això ja en tingui prou per xalar, jo no, si bé és veritat que Serafin, en un del seus rols més convincents a la seva vocalitat, rememora el bo i millor de l’òpera “ancien régime”, uyna manera molt més passional i intuïtiva d’entendre les representacions operístiques i per tant molt més subjectes a l’emoció i a l’instint teatral capaç d’aixecar en qualsevol moment una representació de luxosa rutina a excepcionalitat memorable, ni que sigui puntualment. Hi ha sons tibats, aguts crispats tan típics de moltes sopranos que han maltractat la seva veu, com ella amb les seves Lady, Turandot o Abigaille, per què insistir en el tema?, però aquest malgrat tot és un rol molt seu i el llueix molt, no és una Tosca d’aparador i de disseny, és una Tosca de sopa de galets i carn d’olla, amb substància, calòrica i humana. Amb les frases des empre dites com sempre. Un clàssic!

Kaufmann sembla recuperat, si bé la crisi ha deixat suposat vocalment un abans i un després en quant a opacitat o si ho preferiu manca de brillantor i algun que altre dubte en l’afinació a les frases inicials. Kaufmann no té l’instint de Serafin, ell és més un producte operístic,això de producte sigui dit,sense ànim d’ofendre a la parròquia (Déu me’n guardi!) de les darreres generacions, malgrat els anys que fa que canta  no deixa tantes coses a l’atzar, tot és més espontàniament estudiat, si bé el tenor bavarès sap quan ha de fer el que cal per obtenir l’efecte desitjat o amagar alguna que altre defallença. Més enllà de que jo pugui discutir d’idoneïtat de la seva italianitat en rols i repertori com aquest, no hi ha dubte que pocs tenors, per no dir cap, pot fer-li ombra en allò que podria definir com el magnetisme del divo o el fascino de l’artista de raça i del cantant d’altíssima categoria, impossible de discutir. Ara bé, hi ha aquelles emissions engolades o aquells sons en excés opacs que difícilment podran convèncer a aquells que busquen en Puccini la claredat solar o la llibertat d’emissió, perquè això mai ha caracteritzat a Kaufmann i per tant els “anti” sempre tindran camp abonat i no els hi mancaran motius, a vegades la seva veu sembla que vagi a menys revolucions que a la resta.

El cas de Marco Vratogna és tot un altre. Ja parlem d’una altra lliga i aleshores o bé  abaixem el llistó d’exigència o ens enfadem amb l’intendent de la Staatsoper vienesa per haver escollit per a un streaming de la seva temporada a un cantant que no està a l’alçada. El darrer Scarpia vienès televisat va ser Terfel, que malgrat no està en el seu moment més excels, va tenir una personalitat vocal, artística i escènica, que Vratogna hauria de tornar a néixer per intentar tenir.

Com és tradueix tot plegat?

Doncs amb un primer acte que passa sense pena ni glòria, dir-vos una altra cosa seria mancar a la veritat Després del Te Deum si no hi ha un cert daltabaix a la sala és un senyal inequívoc que és una Tosca que coixeja i coixejar per culpa de Scarpia significa que el segon acte difícilment esdevindrà memorable. Vratogna és més un menestral que un sàdic aristòcrata, hi ha estones que sembla un Ochs d’aquells tan camperols i en altres vol suplir la mancança de distinció amb efectes de gran “teiatru”. Serafin deixa pinzellades de classe en un Visi d’arte molt més que correcte, però tampoc diria que memorable, això si en un segon acte on no li puc fer cap retret i va vestida de Tosca, amb l’abric d’ermini, diadema i escot imperi i no com l’Opolais que segons el Sr. Bada venia de comprar en uns grans magatzems. A Viena en acabar el segon acte tampoc hi ha cap daltabaix

El tercer acte, que és quelcom més que el comiat de Cavaradossi, funciona en tota la seva teatralitat i tornar a veure com Floria Tosca es llença del terrat del castell de cartró pedra és com tornar als Pastorets per Nadal, quelcom entranyable, sobretot després de veure aquelles injeccions letals a Baden-Baden, de les que m’ha costat recuperar-me. Kaufmann aconsegueix una altra ovació tan històrica com desproporcionada. o n’hi ha per tant i tampoc calia allargar tant l’estona d’aplaudiments si tots sabien, Georghiu inclosa,, que aquest any tornaria a bisar. Potser es convertirà en una tradició? mentre els més agosarats hem pensat, mura que si a Serafin entre caixes també li entren les ganes d’anar al camerino i tornem a tenir un bis d’allò tan ·”divertit” de mi manca il soprano…Però no Serafin surt quan té que sortir i es precipita daltabaixquan sent allò tan amenaánt de Ah! Tosca, pagherai ben cara la sua vita!

Giacomo Puccini TOSCA

Floria Tosca, Martina Serafin Mario Cavaradossi, Jonas Kaufmann Baron Scarpia, Marco Vratogna Cesare Angelotti, Clemens Unterreiner Sagristà, Paolo Rumetz Spoletta, Wolfram Igor Derntl Sciarrone, Mihail Dogotari Un carceller, Ayk Martirossian Pastor: Rebekka Rennert

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper Direcció musical, Eivind Gullberg Jensen Direcció d’escena, Margarethe Wallmann Escenografia, Nicola Benois

I si encara esteu buscant per aquí i per allà la gala del Met és possible que també trobeu aquesta Tosca, que si no fos per el show del tercer acte, seria, com és, una més de moltes.

STAATSOPER DE VIENA 16/17: TOSCA (SERAFIN-KAUFMANN-VRATOGNA;WALLMANN-JENSEN) Tornem a Tosca, a Viena, amb la polsosa, fidel i prehistòrica producció de Margarita Wallmann i sense Georghiu que aquesta vegada ha fet l'espantada sense esperar un moment tan complicat com la seva sortida al terrat, No ha cantat i en el seu lloc Viena ha comptat amb la Tosca més tebaldiana del moment, l'austríaca 

[joaquimblog]

Avui us hauria d’haver parlat de Katia Kabànova, però una feliç celebració familiar va fer que hagués de canviar les entrades d’ahir en abonament per dijous vinent.

Avui us parlaré del streaming del dia 4 de novembre de la Staatsoper de Viena que va retransmetre Les Troyens, una de les meves òperes de capçalera, un monument, un cim operístic absolut que requereix de tot un gran equip de direcció i vocal per fer mínima justícia a  una obra tan imponent.

Viena coproduïa l’excel·lent  producció de David McVicar amb la ROH (ja coneguda i comentada a IFL), Scala i San Francisco, per tant en aquest aspecte es garantia una espectacle teatral prou potent i convincent i “només” calia trobar un director musical que edifiqués la immensa estructura musical amb autoritat i personalitat, alhora que acompanyar l’extens cast vocal amb destresa i sensibilitat.

M’ha agradat la direcció del director musical de La Monnaie Alain Altinoglu, potser no és Colin Davis, Antonio Pappano o John Nelson, però extreu de l’orquestra vienesa grans moments orquestrals, no corals, perquè la formació vienesa és incapaç de dotar de qualitat a la brillant partitura coral i només llueix quan es situa en el forte del tutti, ja que qualsevol intent de matis o qualsevol intervenció menys global, evidència perilloses carències i segurament un desànim preocupant.

Vocalment aquesta òpera és exigent, perquè la llista de rols és gran i si es vol obtenir un èxit sense discussió cal apostar fort i bé.

Les Troyens necessita a banda d’un tercet de grandiós nivell (Didon, Enée i Cassandre) un equip vocal de gran categoria, malgrat que rols com Chorèbe, Narbal, Anna, Iopas o  Hylas, siguin petits, tots ells tenen intervencions molt notables com a solistes i necessiten cantants amb veu, personalitat, distinció i estil. Jo crec que Viena hagués hagut d’apostar per cantants més notables, ja que no n’hi ha prou amb mitjanies, perquè aleshores àries com “De quels revers” que canta Narbal, en mans del discret Sr Park, aleshores un moment gloriós queda reduït a un tràmit i com aquests altres moments importants amb una Anna poc contralt de Szilvia Vörös o un Iopas de discreta fascinació com Paolo Fanale. Benjamin Bruns és un Hylas més poètic però el gegantí Adam Plachetka com a Chorèbe em fa rumiar una vegada més com és possible que una veu tan poc definida i una línia de cant tan discreta, pot haver arribat tan llunys com ell.

No pot ser que Viena es conformi amb tan poc. Si no tenen pressupost per programar uns Troyens, millor és no fer-ho i esperar a comptar amb personalitats vocals que facin justícia a aquests rols en la vessant més conflictiva.

Del tercet protagonista cal destacar amb lletres grans i d’or la Didon de Joyce DiDonato. La seva exquisidesa, elegància i distinció estilística sobrepassen aquell ingrat tremolo que la caracteritza en la zona de pas, però com que aquest rol no necessita d’un registre agut de soprano, aquesta característica que sovint la perjudica en algunes de les interpretacions, sortosament en aquest rol queda minimitzada a la categoria d’anècdota. Està senzillament exquisida.

La gran Cassandre d’Anna Caterina Antonacci no és aquell esclat tràgic de l’edició al  Chatelet dirigida per Gardiner fa 15 anys. Els anys no passen en va, però la gran cantant italiana conserva el sentit èpic del rol i atorga un gran dramatisme a les seves intervencions dels dos primers actes. Hi ha molta teatralitat en els seus recitats i en el seu incisiu fraseig. Vocalment aguanta amb força i manté una digníssima solidesa. Antonacci pertany a la raça pràcticament extingida de cantants que deixen la pell a l’escenari i que emocionen.

L’Enée del tenor nord-americà Brandon Jovanovich és poc distingit. Sense haver res que sigui digne de retret, no hi ha en el seu cant i en la seva actuació res que sigui digne de menció. Poca heroïcitat, poc lirisme, poca fascinació vocal en la “Nuit d’ivresse” o cap notorietat en els “Inutiles regrets”. Hi ha una certa solidesa, però no pot ser que el rol protagonista sigui tan anònim. Oblides massa fàcilment el seu pas anònim per a una part de tanta rellevància.

El conjunt no és dolent, hi ha un nivell, però no hi ha dubte que una òpera tan difícil de veure a dalt d’un escenari, estic segur que a tots plegats ens agradaria més memorable.

A primers d’any La Bastille ha programat una nova producció amb un cast en principi més consistent que ofereix unes certes garanties d’això que demano en aquesta de Viena i que no he sabut trobar. Esperarem amb delit, mentrestant aquesta per anar fent boca, sobretot si tens a Berlioz com un indispensable a la teva vida, pot servir per escalfar motors. 

Hector Berlioz LES TROYENS òpera en 5 actes, llibret d’Hector Berlioz segons l’obra de Virgili.

Enée Brandon Jovanovich Chorèbe Adam Plachetka Panthée Peter Kellner Narbal Jongmin Park Iopas Paolo Fanale Ascagne Rachel Frenkel Cassandre Anna Caterina Antonacci Didon Joyce DiDonato Anna Szilvia Vörös Hylas Benjamin Bruns Priam Alexandru Moisiuc Griechischer Heerführer Orhan Yildiz Schatten des Hector Anthony Robin Schneider Hélénus Wolfram Igor Derntl 1. trojanischer Soldat Marcus Pelz 2. trojanischer Soldat Ferdinand Pfeiffer Soldat Igor Onishchenko Mercure Igor Onishchenko Hécube Donna Ellen

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper Direcció musical: Alain Altinoglu

Direcció d’escena: David McVicar Escenoigrafia: Es Devlin Disseny de vestuari: Moritz Junge Disseny de llums: Wolfgang Goebbel Coreografia: LynnePage

Wiener Staatsoper, 04 de novembre de2018

STAATSOPER DE VIENA 2018/2019: LES TROYENS Avui us hauria d'haver parlat de Katia Kabànova, però una feliç celebració familiar va fer que hagués de canviar les entrades d'ahir en abonament per dijous vinent.

[joaquimblog]

Lise Davidsen (Ariadne) Staatsoper de Viena

Davidsen i Gould a Ariadne auf Naxos Viena 2017

Maria Nazarova (Najade), Ulrike Helzel (Dryade), Olga Bezsmertna (Echo) i Lise Davidsen (Ariadne)

Rachel Frenkel (compositor) i Erin Morley (Zerbinetta)

Ariadne auf Naxos, producció de Sven-Eric Bechtolf Viena 2017

Mireu, hi ha ocasions que un cantant pot eclipsar-ho tot encara que aquest tot sigui de nivell, però és que la seva grandesa artística és tan imponent i el fenomen és tan excepcional que tot al seu voltant s’empetiteix. Aquest és el cas de la grandiosa, en tots els sentits, Lise Davidsen que no és la primera vegada que m’enlluerna, aclapara i enamora, però mai com en aquesta ocasió, en la interpretació que va tenir lloc abans d’ahir a la Staatsoper de Viena de l’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss i que la direcció de l’òpera vienesa va tenir l’encert de programar en la seva programació dels streamings del seu canal de pagament.

Estem davant d’un veritable fenómen artístic, d’una veu i una artista prodigiosa, amb unes facultats vocals extraordinàries, amb una veu plena, bella, de registre homogeni, d’emissió nítida i fascinant i molt jove que poc a poc va assumint rols de plenitud, sense segurament deixar-se endur per temptadores ofertes dels més imprudents agents que estic segur que els hi agradaria que ja ho cantés tot, perquè la seva veu de soprano dramàtica és una temptació.

Quan molts diuen que estem davant de la nova Flagstad ni exageren, ni erren. Davidsen és la veu més important per la qualitat, que ha aparegut en les darreres dècades i si no s’espatlla i l’espatllen està destinada  a fer-ho trontollar tot.

La luxosa opulència de la veu, l’afinació, la facilitat en l’emissió, el color atractiu i càlid, el fraseig propi d’una gran liderista i el sentit dramàtic/tràgic del seu cant és d’una excel·lència inusual. Amics: Reclinatori, altar major i capella catedralícia per santa Lise Davidsen.

És clar, al voltant ja hi pot haver un equip sòlid, perquè serà difícil trobar cantants a la seva alçada.

Bé la Zerbinetta d’Erin Morley, sempre una mica per sota de la genialitat de les sopranos que han deixat petjada.

Magnífica la mezzosoprano israeliana Rachel Frenkel, una veu i una presència idònia per interpretar el rol. Expressiva, de cant expansiu i arrauxat que tan bé li va al personatge, però que al final li juga una mala passada.

El Bacchus de Stephen Gould és feridor, sobretot en el duo final al costat de l’opulència de Davidsen, perquè tot allò que en ella és control, expressivitat, musicalitat i intel·ligència, en ell és aproximació, notes i emissions forçades, atemptant contra l’afinació i l’elegància heroica d’una part tan exigent com curta.

Magnífic el mestre de música de Markus Eiche al capdavant d’un magnífic conjunt de cantants de la casa,

El venerable Peter Schneider dirigeix amb classe i sapiència i la confosa i a estones estèticament agradable producció de Sven-Eric Bechtolf ja vista a Salzburg l’any 2012 (Magee, Kaufmann, Mosuc) i recuperada a Viena, té la virtuts i els defectes d’aquelles produccions que volen dir moltes coses però no saps ben bé el què. El que està clar és que el vestit de lleopard de Bacchus li esqueia millor a Kaufmann que a Gould, que s’ha de tapar amb una capa per evitar les comparacions sempre odioses.

Al goig d’escoltar una òpera tan inspirada i bella s’uneix la fascinant Davidsen, que corre el perill d’enfosquir-ho tot al seu voltant perquè ella és la llum.

No la perdeu de vista

Richard Strauss ARIADNNE AUF NAXOS òpera en un pròleg i un acte llibret de Hugo von Hofmannstha

Die Primadonna (Ariadne) Lise Davidsen Der Haushofmeister Peter Matić Ein Musiklehrer Markus Eiche Der Komponist Rachel Frenkel Der Tenor (Bacchus) Stephen Gould Zerbinetta Erin Morley Offizier Daniel Lökös Tanzmeister Thomas Ebenstein Perückenmacher Wolfram Igor Derntl Lakai Marcus Pelz Harlekin Manuel Walser Scaramuccio Peter Jelosits Truffaldin Ryan Speedo Green Brighella Pavel Kolgatin Najade Maria Nazarova Dryade Ulrike Helzel Echo Olga Bezsmertna

Orchester der Wiener Staatsoper Director musical: Peter Schneider

Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Disseny de llums: Jürgen Hoffmann

Staatsoper de Viena 29 de novembre de 2017

STAATSOPER DE VIENA 17/18: ARIADNE AUF NAXOS PER LA SENSACIONAL LISE DAVIDSEN Mireu, hi ha ocasions que un cantant pot eclipsar-ho tot encara que aquest tot sigui de nivell, però és que la seva grandesa artística és tan imponent i el fenomen és tan excepcional que tot al seu voltant s'empetiteix.

[joaquimblog]

Fa menys d’un mes que us vaig parlar de la Khovànxtxina que es va interpretar al Royal Albert Hall de Londres en el marc dels PROMS 2017, ara aquest gran monument operístic torna a  IFL perquè la Staastsoper de Viena ha reposat la producció de 2014 signada per Lev Dodin, que va ser motiu d’un apunt al blog ençà del streaming de la temporada 2015/2016.

Ara torna amb alguns canvis respecte a la producció ja comentada del 2015, amb el jove Michael Güttler substituint jo crec que no del tot amb encert a James Conlon, i òbviament per sota de Semyon Bychkov als PROMS, i amb Ferruccio Furlanetto com a canvi rellevant que interpreta encara un Ivan Chowanski poderós i imponent, amb més personalitat que Dmitry Beloelskiy l’any 2015 i en un  estat vocal més òptim que algunes de les seves darreres actuacions comentades a IFL. Excel·lent

Com als PROMS i repetint els rols interpretats l’any 2015, tenim l’excel·lent Marfa de Elena Maximova, més intensa i sòlida vocalment que en el 2015 i en la magnífica línea exhibida a Londres, com també repeteix el líric Christopher Ventris assolint el rol Andrei Kowanski i la solidesa no del tot distingida de Ain Anger com a reconegut Dossifei.

Herbert Lippert torna a ser com al 2015 Golizyn, però notablement desmillorat vocalment amb alguns dubtes  de consistència que fan patir una mica. En aquesta edició hem perdut l’imponent Schaklowity d’Evgeny Nikitin ara substituït per un notable Andrzej Dobber.

Bé l’escrivà de Thomas Ebenstein, una mica per sota del solidíssim Norbert Ernst.

Res a afegir al ja comentat per la producció efectiva, laica i amb moments colpidors malgrat l’abús de la utilització de la bastida mòbil que pot arribar a fatigar tot i l’imponent presència en algunes escenes., però és una producció teatralment potent, que no pretén trencar res ni tampoc escandalitza o distreu, quelcom que s’agraeix, perquè la partitura mereix tota l’atenció.

Amb el mateix cast però amb una direcció menys sorollosa, més inspirada, èpica i colpidora, els resultats haguessin pogut ser memorables.

Modest Mussorgski KHOVÀNXTXINA

Ivan Kowanski Ferruccio Furlanetto Andrei Kowanski Christopher Ventris Golizyn Herbert Lippert Schaklowity Andrzej Dobber Dossifei Ain Anger Marfa Elena Maximova Susanna Lydia Rathkolb Schreiber Thomas Ebenstein Emma Caroline Wenborne Warssonofjew Marcus Pelz Kuska Carlos Osuna Streschnew Wolfram Igor Derntl 1. Strelitze Hans Peter Kammerer 2. Strelitze Ayk Martirossian Vertrauter Golizyns Benedikt Kobel

Orchester der Wiener Staatsoper Chor der Wiener Staatsoper Bühnenorchester der Wiener Staatsoper Slowakischer Philharmonischer Chor Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper Director dels cors: Thomas Lang

Director musical: Michael Güttler Director d’escena: Lev Dodin Escenografia: Alexander Borovskiy Disseny de llums: Damir Ismagilov Coreografia: Yuri Vasilkov Dramatúrgia: Dina Dodina

Staatsoper de Viena, 11 de setembre de 2017

Dos Khovàntxina en menys d’un més és un luxe que potser només es pot fer possible aquí, per tant no deixeu perdre l’ocasió perquè l’òpera és de reclinatori i la versió és  notable.

VIENA 2017: KHOVÀNXTXINA (Furlanetto-Anger-Ventris-Maximova-Lippert-Dobber;Dodin-Güttler) Fa menys d'un mes que us vaig parlar de la Khovànxtxina que es va interpretar al…