#Blanca de Navarra

[cmatain]

David Sánchez Sánchez defiende su tesis doctoral «Estudio y edición de “Vida y virtudes heroicas de la madre María de Jesús”, de Francisco Pardo»

David Sánchez Sánchez defiende su tesis doctoral «Estudio y edición de “Vida y virtudes heroicas de la madre María de Jesús”, de Francisco Pardo»

El pasado lunes 12 de diciembre tuvo lugar en el Aula Magna del Edificio Central de la Universidad de Navarra la defensa de la tesis doctoral de David Sánchez Sánchez. Su investigación, dirigida por el Dr. Ignacio Arellano, ha consistido en el estudio y edición de la Vida y virtudes heroicas de la madre María de Jesús, de Francisco Pardo. El tribunal que la juzgó, formado por los Dres. Isabel…

[ombuarchitecture]

Dibujo de la planta de las torres blancas

By Sáenz de Oiza

Sáenz de Oíza (Cáseda-Navarra 1918 - Madrid 2000) es uno de los arquitectos españoles más destacados del siglo XX, premio Nacional de Arquitectura (1945), Medalla de Oro de la Arquitectura (1989) y Premio Príncipe de Asturias de las Artes (1993). Decía que había nacido en la Edad Media y vivió las vanguardias del siglo XX. Arquitecto, profesor, conferenciante, viajero infatigable, aficionado a la navegación a vela, los automóviles, las motos, la pintura, la fotografía, el cine, la lectura y los trabajos manuales, fue padre de siete hijos, y vivió junto a su mujer, María Felisa, una existencia plena y atareada.

 Via metalocus

[akhumahx13]

I had to make oc since this big man came into my life, more than a compilation of ocs that shipe with Jack and all of them are very cutee.

Blanca de Navarra, comes from a children's song "Doña Blanca" inspired by the story of the princess of the castle Peñaflor and her punishment for opposing the arranged marriage.

She was a princess from the region of Navarra, she was bewitched making pillars of precious materials grow, similar to the golden cage that due to a punishment, even though she had already married but the marriage was never consummated and her husband died soon after but her curse was still there.

Years passed and Blanca had more control over her spell, the pillars could be transformed into any material and the kingdom prospered but her parents were still with the idea of marrying her.

Encounter with the great Jack Horner:

It was given by a misunderstanding of the sources saying that in Navarra there was a magical object, they planned the assault in a vulnerable situation but when it arrived they found the surprise that it was not something but someone, after a confrontation and a cross of words Blanca ended up allying with Horner leaving the kingdom by will.

After the attack the kingdom thought that Blanca had been kidnapped but when they were witnesses and knew who they were facing only a few went in search of the princess.

random facts and extras:

Blanca hates being called "Doña" or "Señora" she will always correct that.

Most people think she's afraid of bees but it's because of a mistake when singing the verses of the song, "Jicotillo" a kind of big bee, instead of "Quijotillo" Quijote in diminutive.

While the relationship with Jack didn't start off on the right track, these two are purely for the benefit of the other, maybe that will change or not.    

When I have a little more time I will do more writings or drawings.

[ximo220550]

LOS SEÑORES DEL TIEMPO

Dentro de unos minutos empezaré a leer:

LOS SEÑORES DEL TIEMPO

EVA GARCIA SAENZ DE URTUR

Sinopsis de LOS SEÑORES DEL TIEMPO

El esperado desenlace de la Trilogía de la Ciudad Blanca. El misterio llega a su fin.

Vitoria, 2019. Los señores del tiempo, una épica novela histórica ambientada en el medievo, se publica con gran éxito bajo un misterioso pseudónimo: Diego Veilaz.

Victoria, 1192. Diago Vela, el legendario conde don Vela, retorna a su villa después de dos años en una peligrosa misión encomendada por el rey Sancho VI el Sabio de Navarra y encuentra a su hermano Nagorno desposado con la que era su prometida, la noble e intrigante Onneca de Maestu.

Unai López de Ayala, Kraken, se enfrenta a unas desconcertantes muertes que siguen un modus operandi medieval. Son idénticas a los asesinatos descritos en la novelaLos señores del tiempo: un envenenamiento con la «mosca española»―la Viagra medieval―, unas víctimas emparedadas como se hacía antaño en el «voto de tinieblas» y un «encubamiento», que consistía en lanzar al río a un preso encerrado en un tonel junto con un gallo, un perro, un gato y una víbora.

Las investigaciones llevarán a Kraken hasta el señor de la torre de Nograro, una casa-torre fortificada habitada ininterrumpidamente desde hace mil años por el primogénito varón. Pero el reverso de tanta nobleza es la tendencia de los señores de la torre a padecer el trastorno de identidad múltiple, un detalle que arrastrará a Estíbaliz a vivir una arriesgada historia de amor. 

Unai López de Ayala acabará descubriendo que Los señores del tiempo tiene mucho que ver con su propio pasado. Y ese hallazgo cambiará su vida y la de su familia.

[uniquetyphoonmiracle]

Hoy hace 12 años me fotografie en un ESCAPARATE con ELVIS DETENIDO.. y mick jagger diminuto.. Tambien con una escultura con una mujer desnuda en la PALMA de la MANO.. y en TRAFALGAR SQ con el RELOJ de LONDON 2012 a falta de 11 dias y por detras a 44 de los PARALIMPICOS pues a lo mejor les rompen las PIERNAS (lo que dijo que se dejaria HACER afirmando que CRISTO RESUCITO alfonso DEL CORRAL ex jugador de BASKET de REAL MADRID y su ex medico de FUTBOL cuyo hijo ALVARO murio aplastado por la PUERTA DEL GARAGE dia que le dieron el doctorado en la Universidad de NAVARRA y por la tarde cuando estaba en el BERNABEU como medico mientras ganaban la LIGA tuvo que salir corriendo y no en coche al hospital LA PAZ al estar colapsado por el FUTBOL y al cual SABONIS con la URSS le rompio un TABLERO en la CARA en el torneo de NAVIDAD del 83 al ir a taponar con la posicion perdida y 30 cmts menos tras un fallo en el marcaje de ROMAY con el que me fotografie en Mayo 2020 viniendo de fotografiar TORRES BLANCAS en calle CORAZON DE MARIA y encontrando 3 semanas despues que apadrino en calle MADRE DE DIOS un TULIPERO DE VIRGINIA y sin olvidar que me firmo con 13 años un autografo en el PARADOR NAZIONAL DE CUENCA al borde de PRECIPICIO donde volvi en mayo 2022 camino DE LA DURA ASCENSION A SU CRISTO aprovechando que CUENCA me pillaba de paso para ver a VIRGINIA MAESTRO en VILLARREAL.. y tampoco se me olvida que SABONIS como copiloto de CARGOL se puso en el SEMAFORO DE LA CUESTA DEL SAGRADO CORAZON junto a MI y EL ENGLISH o jose maria GONZALEZ PLANT tras recoger los coches en la antigua ciudad deportiva del REAL MADRID donde nos colamos tras su bus viniendo del BERNABEU de celebrar la EUROLIGA'95 que ganaron en el pabellon PRINCIPE FELIPE DE ZARAGOZA).. a todos estos IDOLOS DEL DEPORTE por no dar la CARA

Por cierto..el comentarista confunde Fernando ROMAY con malogrado Fernando MARTIN [1er español en NBA que se mató con 27 años en la AVDA DE LA PAZ al darle algún YUYU en la incorporación que limita el barrio SAN JUAN BAUTISTA y cruzar sin CONTROL unos 8 carriles para estamparse con el marido de MILAGROS Romero que acababa de dar a LUZ y cuando iba a buscar a VILLA_LOBOS al que dedicaron la canción EL ULTIMO MATE DE QUIQUE VILLALOBOS por el grupo catalan LAVO_DRAMA=jugador africano que les obligó a cambiar su Apellido y utilizaron su nombre ANICET..pues ambos estaban LESIONADOS y MARTIN tuvo un AVISO con accidente yendo a la COSTA "BRAVA" por el que titularon NO SE MATO DE MILAGRO]

[torosytoreros6]

¿Por qué se usa ropa blanca y pañuelo rojo en San Fermín?

Ya ha empezado la cuenta atrás para el famoso ‘chupinazo’ que dará comienzo a las fiestas de San Fermín 2024, una de las más famosas de España y que conmemora al patrón de Pamplona. Se trata de una festividad reconocida a nivel internacional que reúne cada año a miles de personas en la capital navarra […]

[tastatast]

Ricard Camarena

Sentint curiositat i interès per aprofundir en tot el que en Ricard Camarena ha aportat al món dels caldos i tenint en compte que la seva cuina sempre ha sigut de les que més m’ha satisfet, després de gairebé dos anys des de l’última visita l’abril del 2022, tenia ganes de tornar al seu restaurant de Bombas Gens de València capital. Seguint la seva cuina des del 2014 a l’antic local situat al barri de Russafa, de manera pràcticament anual, un altre motiu per tornar en aquest moment era provar la seva cuina d’hivern ja que, curiosament, sempre l’havia visitat a la primavera o a l’estiu.

L’OFERTA CULINÀRIA

Segueix oferint únicament 2 menús, sense l’opció de menjar a la carta. Per una banda, el Camí Oxalis (165€), exclusivament a base de vegetals i amb l’opció vegetariana i vegana. Per altra banda, el Recorregut Ricard Camarena (210€), on presenta el seu bagatge culinari dels últims anys i amb l’opció pescatariana (els pescaterians mengen peix i marisc però no carn i poden o no incloure ous i làctics).

Pel que fa al maridatge, ofereix dues propostes amb vins, una de 115€ (75€ sense alcohol) i una de 145€ (95€ sense alcohol), respectivament per a cada menú però dels que no n’especifiquen ni els vins ni el número de copes ni el tipus de begudes, en el cas dels maridatges sense alcohol, que trobo especialment interessants, tenint en compte la qualitat dels líquids del cuiner. 

Aquesta és l’única informació que apareix a la pàgina web i preferiria que també indiquessin el número de plats de cada menú i el seu nom, que desconeixes fins que no arribes al restaurant i et porten la carta. Que, per cert, només te'n porten una carta per a compartir, cosa que tampoc entenc.

Vam triar el Recorregut Ricard Camarena en la versió tal com la presenten a la carta, sense fer l’opció pescatariana. Es tracta d’un menú de 24 plats si els comptem de la següent manera:

11 plats principals de la part salada.

1 pa (inclòs com un plat més del menú).

2 caldos que acompanyen plats.

3 aperitius “mossegada”.

4 postres.

3 petits fours.

L’ÀPAT

LAS VERDURAS RELLENAS.

Tres primers aperitius “mossegada” servits a la vegada en un mateix platet.

Cebolla - Mantequilla de anchoa.

Una ceba rostida i farcida d’una crema d’anxova. Per sobre, una crema d’all negre.

Una bomba cremosa amb un gust clàssic de mantega i crema de llet. No vaig notar el gust marí de l’anxova. Boníssim però ho preferiria calent. Un aperitiu que sempre hi mengem i que abans especificaven mencionant que la ceba era de la varietat Gra d’Or o valenciana, una varietat dolça de bona conservació que destaca pel seu color groc amb tons de coure al seu exterior. 

Piel de calabacín - Steak tartare.

Un rotlle molt elàstic i flexible fet amb la pell de molts carbassons macerada amb greix de vaca gallega i farcit d’steak tartare. Per sobre, un trosset de recuit i un de gerd.

Un aperitiu que sempre inclou. Olor i gust de bona carn ben madurada de steak tartare, de greix i cambra. Un in crescendo de gust de greix deliciós. Tou. Fa d’unió amb la següent mossegada de moll de l’os. No vaig notar ni el recuit ni el gerd. 

Patata - Tuétano.

Una patata confitada en oli i farcida de moll de l’os i Tuber melanosporum de Toro (Zamora).

Tant bona olor de tòfona i, en canvi, tenia ben poc gust. La textura de la patata era massa tova, com si hagués estat bullida. Tenia més gust de greix i moll de l’os el segon aperitiu que aquest.

Tot i ser un aperitiu que no havíem menjat, no deixa de ser una variació de la patata farcida amb suc d’all i pebre i amb ametlla laminada per sobre que vam menjar l’abril del 2022.

EL LUJO DE AQUÍ Y DE ALLÁ.

El primer plat del menú.

Alcachofas ecológicas, caviar, coco y café.

Unes carxofes d’una varietat de Tudela (Navarra) plantades al seu hort de Mauella (a les afores de València capital), servides fresques (fora de temporada en fan conserves amb aigua, sal i vinagre), passades per la planxa i amanides amb una vinagreta.

Acompanyades amb caviar, una salsa blanca de coco per fora i, a l’interior, una salsa fosca de carxofa, cafè i unes fulles verdes.

Unes carxofes excepcionalment petites que aconsegueixen collint-les molt abans, un capritx d’en Ricard que aconsegueix gràcies a en Toni Misiano, director del seu hort. Unes carxofes fresques, d’una textura molt més tendra i tova del que estem habituats a trobar, gens astringents i amb un sabor més concentrat. Servides un pèl massa fredes. La salsa de carxofa de l’interior li aportava cremositat i la de coco, una mica més escumosa, un altre tipus de cremositat més lleugera però més aromàtica. Un plat en el que un producte excepcional com és la carxofa, sempre present a la seva cuina, brilla i s’expressa de meravella. Un dels pocs plats nous que vam menjar.

EL CALDO.

Caldo sedoso de pato azulón, brotes y pipas de girasol.

En un plat fons: uns trossets de porro, xampinyó laminat, brots, pipes de gira-sol i un ou de guatlla poxat. A taula, hi serveixen un consomé d’ànec collverd per sobre, m’imagino que deu ser ànec de l’Albufera de València.

La primera olor abans que servissin el “caldo” o salsa era de porro. Un caldo ben opac i sedós. Tot i que em va agradar, el consomé tenia un gust d’Amontillado ben marcat, deixant palès l’estil d’en Ricard a l’hora d’elaborar els caldos, pel que fa a afegir vins més aromàtics però en menys quantitat o afegir-los en cru enlloc de reduir-los durant hores. Un “caldo” deliciós però que no tenia gens de gust d’ànec, era un pèl massa fred i n’hi havia massa poc per a poder fer-ne una bona cullerada i poder-ne apreciar bé la seva textura i complexitat. Hi havia un dauet d’ametlla molt bo, tovet i granulós com si fos una mena de massapà.

Empanadilla/Dumpling.

A la vegada, en un plat al costat, hi serveixen un farcell d’una massa vegetal (de colrave) farcit de verdures rostides, de les sobres de les verdures que utilitzen per a altres plats. En aquest cas era d’albergínia, ceba i carbassó i també portava quefir, llima i una vinagreta. Per a menjar d’una mossegada.

La massa era densa i un pèl crua, com la d’un mochi o d’una massa de pa xinès, de masticació llarga, no semblava que fos de colrave. Feia olor d’un gust que trobo de mostassa groga als frankfurts més senzills, potser era la gota groga de fora. Una mossegada densa, no rebentava a la boca. Tèbia, m’hagués agradat més calenta. Un pèl bast tant de gust com de textura. Una empanada que ja havíem menjat l’abril del 2022, quan acompanyava el deliciós “consomé de vaca, pèsols, maduixetes silvestres, dos festucs, estragó i cafè”.

Ens conviden a aixecar-nos de la taula i anar a una petita barra alta, a peu dret, on en Ricard ens espera per a explicar-nos i donar-nos a tastar els següents plats.

EL LUJO FRÍO.

Infusión de tomate y poleo.

Una infusió embotellada en una ampolla de vi escumós i placa de cervesa, a base d’aigua de tomàquet, xampinyó, alga kombu i poliol macerats en fred durant 1 mes.

Una beguda no fermentada, servida freda, salada i amb un toc balsàmic. Trobo destacable la puresa dels gustos de tots quatre ingredients i la seva densitat, el volum. També, el domini en l’elaboració, servint una beguda sense cap desviació organolèptica: ni de sabor, ni d’astringència, ni amb gens de carbònic. Un caldo extraordinari.

Actualment, estant fent 20 begudes diferents (que de vegades utilitzen per a fer un maridatge sense alcohol) però que elaboren per a poder fer servir el 100% dels productes que entren al restaurant. És a dir, per a utilitzar les restes del que no han pogut aprofitar per a fer els plats dels menús, fet que els genera una mena de creativitat forçada interessant.

Fa un parell d’anys havíem pres una versió semblant, la de tomàquet, bonítol sec i poliol silvestre i la de tavella de pèsols amb vainilla.

LOS PESCADOS MADURADOS.

Anchoa madurada.

Una anxova que ha passat 4 anys en salaó (enlloc d’1-3 anys com es fa habitualment). Una anxova molt més delicada gràcies a que, a partir del segon any, augmenta l’activitat enzimàtica, tornant-la més fina enlloc de més intensa. Això sí, no es pot fer amb totes les anxoves; les de l’hivern, que tenen més greix, a partir del primer any s’enrancien i el resultat no és gens fi. Aquestes eren de primavera. 

El que teníem al plat eren els dos filets enganxats l’un amb l’altre, una anxova sencera. Una mossegada boníssima, carnosa per l’anxova i cruixent per la fina massa de torradeta que tenia a la base. Un aperitiu que ja havíem menjat l’abril del 2022, tot i que llavors servia l’anxova sobre una mena de pa de motlle cruixent enlloc de la coca primeta.

Atún - Algarroba.

Diferents trossos de tonyina curada però no en salaó (no porten gens de sal en cap moment del procés d’elaboració), sinó que són diferents parts de la tonyina (llom, chutoro i toro) curades amb pols de garrofa durant el mateix temps i fetes de la mateixa manera.

Agafen garrofes, les trituren amb panduro (desconec que és exactament), les fermenten en sec (tot i que li afegeixen una mica d’humitat), inoculen amb koji (amb el fong Aspergillus oryzae) perquè descompongui els midons en sucres i els sucres en alcohol però ells eviten que això passi, simplement arrenquen la fermentació i la baixen a 4ºC per parar-la. Aquesta pasta és amb la que deixen la tonyina a 4ºC durant 6 mesos. D’aquesta manera, aconsegueixen un context segur on poder posar la tonyina però alternatiu a la sal obtenint una tonyina curada però ben diferent a les conegudes, on queda marcat el gust marí i el iode. En aquest cas, la tonyina adquireix una mica el gust de la garrofa (semblant al de la xocolata), li dóna un gust més dolç evitant l’excessiva salabror dels salaons que acaba cansant i saturant el paladar i, a nivell de textura, tampoc té res a veure, la tonyina és més tova, està més hidratada i manté més la frescor del peix.

Utilitza tonyina del Mediterrani de 350-400 kg de Balfegó (L’Ametlla de Mar, Tarragona).

Les diferents parts de la tonyina eren (de dreta a esquerra): llom (amb el que es fa la mojama), chutoro (la part que ja entra cap a la ventresca) i toro (el centre de la ventresca). Per a menjar d’una mossegada cada tall. 

Tots ells deliciosos i d’una qualitat excepcional! Humits, gens secs, ni fibrosos, ni xicletosos, gens rancis, molt intensos però fins. Van de menys a més greixosos, permetent percebre la humitat que desprèn el greix i adonar-se de com sí que és un potenciador de sabor. Res a veure amb els peixos curats de l’Ángel León, per exemple, bastant més previsibles, coneguts i pitjor executats. Fins i tot, envejables als d’en Moreno Cedroni.

A continuació, serveix 2 talls d’otoro: de la part alta i de la part baixa.

Un joc de greix i col·lagen explosiu! 

Tot i que fos un altre aperitiu que ja havíem menjat l’abril del 2022, és una estona que el client té per a poder estar amb en Ricard i que agraeixo molt. És didàctic, amè, pots parlar amb el cuiner i conèixer-lo i és un bon moment per a fer les fotografies desitjades amb ell.

Tornem a taula.

EL CLÁSICO.

Ostra, aguacate, sésamo y “horchata” de galanga.

Un clàssic de la casa, si no recordo malament, un plat del 2012 i que he menjat cada vegada que he anat al Ricard Camarena des del 2014. 

Una magnífica ostra valenciana (del Port de València) madurada 1 anys més a una batea per a en Ricard (quin luxe!). Gegant, tallada en 3 trossos. A sota, una crema d’alvocat. Per sobre, una salsa blanca que és una “orxata” de galanga (una arrel de la família del gingebre molt utilitzada com a condiment a Tailàndia i al Vietnam i amb un gust entre el gingebre, la llimona i el tomí); aquesta “orxata” de galanga està feta amb un caldo de clòtxines i amb ostres. Ho rematen amb sèsam negre garapinyat i unes gotes d’oli de citronel·la (lemongrass), antigament era un oli de galanga.

La primera olor era de sèsam negre. Un plat amb un gust d’ostra boníssim, manté tota la seva frescor i no està gens emmascarada. Una ostra d’una qualitat excepcional, carnosa i  musculada.

Un plat d’ostra contundent, acompanyada d’una textura densa i cremosa, cosa poc habitual. I del que en pots fer 3 cullerades ben bones. En aquesta ocasió, no vaig percebre la picantor de la galanga. Això sí, el pebre negre (i el kimchi) sempre em fan tossir i tot, els trobo un punt excessius.

Un plat que representa molt bé la cuina d’en Ricard perquè hi ha frescor, acidesa i picant amb productes d’aquí i sabors d’allà.

LA CONSERVA.

Pancake de bacalao - Tomate.

Un baghrir (un pancake d’origen àrab que elaboren ells mateixos) amb una crema de bacallà i, a dalt de tot, una salsa dels seus tomàquets rostits.

Servit ben calent, Al·leluia! Unes mossegades molt agraïdes, amb molt bon gust de tomàquet ben sofregit, d’un sofregit lent, de xup-xup, casolà, un punt oliós, ben gustós, amb aquella concentració de sabor tant amable. L’emulsió de bacallà era poc salada i no tenia gaire gust del peix. La massa era tova, no cruixia però estava ben cuita, no era pas una massa crua i gomosa, estava una mica marcada a la base; bona però no excepcional. Això sí, el conjunt va ser molt bo. Un dels pocs plats nous que vam menjar.

Tomate de nuestra huerta confitado en mantequilla de oveja.

Tot seguit, retiren la part superior del plat i deixen el bol amb un tomàquet pera del seu hort. Un tomàquet que ha estat confitat a uns 75ºC (temperatura més baixa que habitualment) durant 1 hora o hora i mitja (menys temps del normal) i en conserva (sense pell i en fred enlloc de guardar-los a temperatura ambient) per tal de mantenir més les propietats dels tomàquets i perquè siguin més gustosos. Una mena de “semi-conserva” per a tenir un producte de temprada pràcticament fresc durant tot l’any.

Serveixen un tros d’aquests tomàquets amb una mantega d’ovella per sobre i nata també d’ovella pel voltant. Per sobre, zaatar (barreja de 14 espècies àrab).

Feia olor de zaatar. Servit tebi. Recordava el tomàquet més gustós i també em va faltar més gust d’ovella. Un plat que ja havíem menjat l’abril del 2022 i que va resultar més fluix.

EL PAN.

Pan de semillas con hojaldre.

Un pa fet per ells cada dia, amb dues masses diferents, una de pasta de full (la clara) i una massa mare amb farines integrals (la fosca). Primer es fan les masses per separat i després es forma el pa amb la forma final, es deixa fermentar 24 hores més i finalment l’enfornen. Abans del servei, el passen per la paella amb mantega. Ens el presenten com un plat del menú i l’hem de menjar tot o deixar-ne només un trosset pel següent plat.

Servit calent. Aviat serà el plat més calent que mengem als restaurants! El fet de fer-lo a la paella amb mantega l’emmascara bastant, tot era olor i gust de mantega, de bikini. No vaig distingir tant les dues masses a nivell de textura com l’altra vegada que el vaig menjar. També tenia sal per sobre, que em va sobrar totalment. Greix i salabror. Per fora, una crosta amb llavors de lli daurat i marró, llavors de grosella i pipes de gira-sol. Un pa a mig camí entre una fogassa i un croissant amb gust de bikini.

Un pa que ja havíem menjat l’abril del 2022 però que ara presenta com un “pase” del “recorregut” de l’“experiència” gastronòmica i que s’ha quedat com a únic tipus de pa que ofereix, suprimint els altres dos, el de massa mare amb 48 hores de fermentació i la coca d’oli.

EL MAR Y LAS VERDURAS DE TONI MISIANO.

Quisquillas con habitas.

5 Quisquillas a sobre d’un llit de mongetes tendres i uns dauets de botifarra negra. A la base, rovell d’ou batut. Per sobre, unes favetes tendres laminades. També semblava que portés una mica de pebre negre mòlt i alguna altra barreja de pebres i espècies també mòltes.

Feia l’olor d’unes tradicionals faves ofegades, de ceba, menta, botifarra negra… semblava una mena de desconstrucció d’aquest plat. Les quisquillas estaven relativament molt cuites, els últims anys hem estat acostumats a menjar-les crues, simplement macerades un instant. Les mongetes tendres eren fosques, curioses, bones. Em va estovar el cor el fet de sentir una olor tant casolana a un restaurant d’alta cuina, on els gustos acostumen a tenir un caire fred i distant. 

Tot i que sigui un plat que no havíem menjat exactament servit així, el trobo una variació de les “gambes amb alls i favetes” de l’abril de 2022, que també anava acompanyat del consomé dels seus caps.

Consomé de sus cabezas.

A la vegada, en una tassa de te, un consomé fet amb els caps de les quisquillas i espines d’altres peixos.

Servit calent, tot i que, com que em vaig menjar primer les quisquillas, es va acabar refredant. Feia molt bona olor de caps de gamba! Intensitat i concentració de gust, salabror, picants de tots tipus i greixos amables. Un fumet de peix amb la contundència de sabor Ricard Camarena.

Tots dos plats em van semblar molt bons per separat però trobo que no acabaven de funcionar com a maridatge, el consomé es menjava les delicades quisquillas.

EL ARROZ.

Arroz cremoso de maíz, trufa y eneldo.

Un arròs cremós amb dues cremes: una crema de blat de moro dolç (la groga) i, a la base, una crema de xampinyons, tòfona negra i quicos torrats. Per sobre, tòfona negra, fulles d’anet i un pesto de les mateixes fulles.

Feia olor de bona tòfona negra. Un plat ben calent i amb molt de gust de blat de moro dolç per la crema groga. La salsa negra (que quedava a la base) també era boníssima, semblava de huitlacoche però era la crema de xampinyons, tòfona i quicos torrats. Hi havia alguna cosa que cruixia, molt finament, devien ser els quicos. 

Un plat ben cremós, molt amable, càlid i amb un gust poc habitual a l’alta cuina europea com el blat de moro dolç. Gustos ben exòtics combinats amb un gust tant clàssic com el de tòfona negra i el toc de profunditat i persistència de la crema fosca. Una combinació que trobo arriscada però que en Ricard aconsegueix servir en harmonia. Una combinació de gustos d’aquí i d’allà, tal com acostuma a fer. M’agrada que sempre afegeixi un arròs als seus menús. A més, va ser un dels plats que més em van agradar de l’àpat i que no recordo haver menjat.

LA ENSALADA.

Eren les 15:50h

Meloso de mero y cordero.

Una amanida melosa de mero i xai.

Feia olor d’enciams i espècies. La vaixella estava ben calenta, era agradable de tocar.

Per una banda, a l’esquerra del plat, trossos de xai desfilat i, per sobre, unes fulles d’enciam, créixens i altres brots servits tebis i molt ben amanits. Quin bon tracte d’aquests vegetals! Frescor i un punt d’acidesa per un toc de vinagre. El xai també era boníssim, no xaiejava i desprenia un oli com si es desfés el greix, que també servia per amanir els enciams.

Per altra banda, a la dreta del plat, un espiral enrotllat amb una massa que fan amb vegetals com si es tractés de tallarines de pasta amb diferents verdures integrades i, entremig, el mero tallat a trossos molt petits i una mica desfilat. Intensitat de sabor, sucositat, melositat, amabilitat, calidesa, un plat que em fa venir salivera de recordar-lo. La pols que hi havia pel voltant també li afegia un cruixent molt fi i ben agradable. 

Una vegada més, d’una elaboració ben complicada i laboriosa.

Dels plats que més em van agradar del menú, sobretot la part de l’espiral, i que tampoc recordo haver menjat.

Canvien el tovalló. També el serveixen calent.

EL PLATO FINAL.

Cebolla trufada, lubina ahumada y holandesa de levadura fresca.

L’últim plat de la part salada del menú.

Una ceba farcida amb una crema tofonada acompanyada d’una salsa holandesa de llevat fresc i uns talls fins de llobarro fumat. 

El plat en general feia olor de blat de moro, era curiós perquè, en principi, no n’hi havia. El llobarro fumat feia olor de bufador, tenia una textura seca i gomosa i no tenia gens de gust de peix, estava ben mal executat (diria per la cocció més que pel tall).

La ceba semblava una ganache de ceba extremadament sofregida, de color negra però d’un gust pur i net (no vaig notar la tòfona), intens i contundent però gens salat com tenen moltes reduccions i sofregits. Deliciós, la millor elaboració del plat.

El llobarro anava per una banda i la ceba, per una altra; m’ho vaig menjar per separat. També hi havia un crumble que semblava de mantega, unes tàperes i grans de mostassa. La salsa holandesa, una salsa a la que acostuma a recórrer, ja sigui aromatitzada amb angules, amb lluç o amb llevat fresc, en aquesta ocasió va ser ben poc gustosa.

Un plat que pintava molt bé però va acabar resultant un petit nyap mal integrat i que no lluïa ni visualment.

Una mena de versió de la “ceba rostida, anguila i holandesa de llevat fresc” que vam menjar l’abril del 2022.

Passem a les postres.

LA FRUTA.

Ensalada de cítricos, perifollo y estragón.

Ja hi som, unes postres que anuncien com una cosa fresca per a netejar.

Una amanida de cítrics acompanyada d’eucaliptus, cerfull i estragó. A taula, hi tiren un rajolí d’un oli fet amb olives Arbequina de la finca dels pares d’en Ricard, a Barx (la Safor, València).

El gelat blanc era de cítrics i estava fet amb el mesclador magnètic Vortex, era un gelat tou, escumós, de textura bulliniana i que, de seguida que entrava en contacte amb la boca, es fonia ràpidament i desapareixia. Hi havia uns trossos de grills de taronja i una salsa de color verd (d’aquest verd intens que identifico amb en Marc Veyrat) a base d’herbes fresques i un punt mentolades. També, un toc d’alguna barreja d’espècies vermells picants i uns trossets cruixents d’algun pa sec. 

Titular-la amanida (enlloc de macedònia) trobo que denota certes intensions de servir postres refrescants, lleugeres i poc dolces, portant idees, ingredients, elaboracions i terminologia del món salat al món dolç, un concepte també molt bullinià.

Una nova versió d’una combinació d’ingredients i elaboracions que ja havíem menjat per postres el 2017 i el 2018. 

LA VERDURA EN CLAVE DULCE.

Berenjena blanca frita con miso.

Unes segones postres. Per una banda, a la dreta del plat, un bon tros d’albergínia blanca del seu hort (m’imagino que era de conserva) fregida i servida napada amb una salsa de miso (condiment japonès en forma de pasta untable i fet a base de soja fermentada, sal i algun cereal com l’arròs), desconec si fan el seu propi miso.

Per altra banda, a l’esquerra del plat, un gelat fet amb l’aigua de l’albergínia i no amb la pròpia albergínia per tal que sigui menys amarg. També, un dauet d’albergínia fregida que semblava ben bé una pasta de full fregida o com un milfulls de coca de llardons; i, finalment, unes llavors d’albergínia que tenien aspecte de caviar i la textura viscosa de les llavors de xia hidratades.

Feia olor de croissant o de beurre noisette, potser el caramel que hi havia per sobre era una mantega avellana i vainilla en pols.

Quin bon gust que tenia el gelat! Amarg (agradable), salat i dolç per la cremositat.

El lingot d’albergínia era carnós i sedós. En algun moment, venia un gust de xurro fregit boníssim. La salsa de miso que portava per sobre era una escuma de sifó i li aportava el toc edulcorant sense arribar a ser dolç.

Unes postres boníssimes que ja havíem menjat el 2022 (tot i que l’escuma que napava l’albergínia era diferent) i que em van tornar a fer molt feliç. Aquesta vegada em van recordar menys la idea del plat xinès d’albergínia laquejada, tot i que les segueixo entenent com unes postres salades i amb poc sucre. Un plat de verdura portat al món dolç o, més ben dit, servit per postres perquè asseguraria que no hi portava sucre afegit ni cap edulcorant. 

EL REMATE.

Unes terceres i quartes postres servides a la vegada.

Pastel templado de calabaza, naranja y vinagre de algarroba.

Un pastís de carbassa acompanyat amb un gelat de carbassa, una vinagreta de taronja i unes làmines de cacau.

Semblava un pandoro amb un gelat cítric a sobre. El pandoro estava un pèl calent, era molt agradable, llàstima que el gelat estigués massa fred, el serviria un punt més temperat perquè es desfés més ràpidament. Un plat nou però que tampoc trobo que aportés gaire ni al menú ni al recorregut culinari d’en Ricard.

Socarrat dulce.

Una mena de socarrat dolç fet amb un caldo de garrofa. No utilitzen arròs. El completen decorant-lo per sobre amb una crema de xocolata i avellana, una crema de carbassa i uns trossets de xocolata cruixent, reproduint el cruixent de l’arròs socarrat i torradet.

Quan està tebi s’adhereix a la paella i és flexible i moldejable; quan es refreda, s’endureix. 

El serveixen refredat i enrotllat en forma d’unes neules gruixudes i irregulars.

Per una banda, tot sol; i, per altra banda, en un bol amb una glace (una reducció de garrofa) al fons que semblava de gerds o d’alguna fruita i alcohol.

El socarrat dolç en sí tenia gust de garrofa, recordava la xocolata i era ben cruixent i trencadís.

Unes postres en les que m’imaginava més risc. No és un socarraet ni pretén tenir el perfil gustatiu d’aquest plat salat, sinó que és una altra cosa, són unes postres dolces, cruixents i lleugeres. Un dels plats nous que vam menjar.

Ofereixen prendre els petits fours a l’espai de l’entrada, on antigament hi fèiem els aperitius. Trobo que és una idea més empresarial que no pel bé del client, que també m’agrada canviar d’espai i justament aquesta barra que es presta a fer cocktails i sobretaula, però el fet és que no et deixen triar sinó que t’obliguen, molt elegantment, però t’obliguen a abandonar la taula i prendre el cafè i els petits fours en unes taules baixes i unes cadires molt estètiques però molt incòmodes i que estrangulen l’estómac, i més al final de l’àpat.

EL FINAL FELIZ.

Servits tots tres en un plat individual perquè cadascú els tingui davant seu i se’ls mengi al seu ritme, m’agrada. De dreta a esquerra (no entenc aquesta direcció):

Mochi de calabaza.

Un mochi de carbassa fred i enganxat al paper, farcit amb una emulsió bastant pastosa de carbassa i amb 3 llavors de carbassa per sobre. Tant bo que era el pastís calentó (fet al vapor) de carbassa rostida, iogurt i gingebre del 2016, 2017 i 2018!

Galleta fría de coco y fresa.

Una galeta amb la massa típica del cucurutxo dels gelats, una emulsió blanca amb gust de coco a sobre i una pols de maduixa per sobre.

Bombón helado.

Un bombó tipus Ferrero Rocher fet amb xocolata i avellana. A dins tenia una crema de xocolata i avellana i una avellana sencera.

Totes tres mossegades eren noves i van passar sense pena ni glòria. Un final bastant dolent. 

VAM BEURE

D’aperitiu, el sommelier italià Salvatore Catalano de Catània (Sicília), a qui ja coneixíem de l’última vegada i amb qui ens sentim molt a gust, ens va oferir una copa del Meunier perpétuel de Famille Delouvin. 

Un Champagne Extra Brut, un blanc de Meuniers (evidentment, 100% Pinot Meunier) de diferents vinyes de Vainieres, a la Vallée de la Marne. Un NV elaborat per Geoffrey Delouvin amb el sistema de solera, amb vins de reserva de diferents anyades des del 1992. Un Champagne vinós, amb la intensitat aromàtica i la profunditat que m’agrada començar els àpats i que, per a estar recentment degorjat, ja tenia la bombolla ben fina i integrada. Un d’aquests bàsics ben correctes que haguéssim pogut seguir bevent durant tot l’àpat.

Per a l’àpat, vam triar una ampolla de MunJebel Bianco 2017 d’en Frank Cornelissen (IGT Terre Siciliane).

Servit en una copa Zwiesel Sensory dissenyada per en Roberto Conterno, el fill d’en Giacomo Conterno, una copa Barolo prou grossa i tancada perquè el vi no necessités ser oxigenat i estigués expressiu des del primer moment fins al final. 

Un vi taronja que, tot i que no tingui la precisió ni la tècnica dels Bourgognes blancs que més m’agraden i m’emocionen sempre m’atrau per la seva intensa aromàtica, per la sensació tàctil suau i lleugera i pel color. Un blanc versàtil que trobo molt adequat pels menús degustació d’aquest tipus de restaurant, ens el que, últimament, tampoc vull estar gaire pendent dels vins.

Per als dos últims plats de la part salada, el de mero i xai i el de la ceba amb llobarro, ens va oferir una copa del Casalabor 2020 de Rafael Cambra, un petit productor de València que defensa la mínima intervenció. Un vi negre de la parcel·la L’Atlet de Torró, una vinya d’1,3 ha situada a uns 600 metres d’alçada a Fontanars dels Aforins (a la comarca de la Vall d’Albaida de la província de València) i elaborat amb la varietat autòctona Arco (o Miguel de Arco), una varietat recuperada recentment i de cicle llarg.

Un negre ben senzill, sense cap mena d’aromàtica ni estructura, marcadament alcohòlic i amb molt poc pes de fruita, el poc cos que tenia era per l’alcohol. Va estar bé saber d’aquesta varietat però no em va agradar gens.

Tot seguit, també ens va servir una copa de vi negre a cegues que va resultar ser un Barolo del Comune di La Morra 2019 de Crissante Alessandria. 

Per la intensitat del color, estava entre una Tempranillo lleugera, una Pinot Noir o una Nebbiolo. El perfil aromàtic terciari i la poca astringència que tenia em feia decantar més cap a un Rioja que cap a un Barolo. No em va entusiasmar gens però tenia prou estructura per aguantar els 14,5% d’alcohol i tenia el taní molt afinat i polit. 

LES PERSONES

L’equip del Ricard Camarena està format per unes 20 persones, entre cuiners i cambrers.

Tenint en compte la rotació de personal que hi ha aquestes cuines, és d’agrair veure cares conegudes com el cap de cuina Álex Llopis, qui cantava els plats i supervisava tot el que se servia amb diligència.

Pel que fa al menjador, vam retrobar el cap de sala Mario Mazuelas, bastant insistent en saber com va anant tot durant l’àpat. Com a cambrers, ens van servir la Carolina Sinelli, italiana de Cremona, atenta, propera i professional i, també, en menor mesura l’Hermes Aragort.

LA CUINA I LES CONCLUSIONS

Primer de tot, m’hagués agradat que, de la mateixa manera que quan viatjo, m’atenen en l’idioma que es parla a la regió (o en anglès), els cambrers (o almenys un en tota la sala) m’haguessin atès en valencià. Petició que faig extensible al recordatori. Valoraria molt aquest detall perquè el trobo una mostra evident de sensibilitat. A més, sempre és un plaer sentir en Ricard expressant-se en la seva llengua materna.

La llengua en la que els restaurants comuniquen la seva història també em sembla part de la cultura que ha de transmetre un restaurant, de la mateixa manera que comunica un relat, una filosofia i una manera de comprendre la cuina. Em costa entendre la defensa del producte local sense posar en valor, també (ja que això està a l’ordre del dia), la llengua valenciana. Com quan vaig a Eslovènia i tot està escrit en anglès, sento que hi ha cert desarrelament i un punt d'incoherència.

Pel que fa a aquest àpat en concret, d’entrada, tenint en compte l’estil de cuina i restaurant en el que ens trobem, em va sorprendre que, al cap de gairebé dos anys, hi haguessin tants plats que ja havíem menjat o que van acabar sent petites variacions de plats ja coneguts. Em refereixo a recursos com canviar l’ordre de servei dels plats, servir en format aperitiu plats que abans s’oferien en ració gran o servir elaboracions com a un element més d’un “nou” plat, quan abans havien estat servides com a plat per sí soles. Un recurs que ens trobem des de fa anys i que ha anat en augment a restaurants a qui se’ls exigeix, de manera més o menys evident i constant, menús renovats, és a dir, a les anomenades cuines d’autor i cuines creatives. Un fet que està molt al límit de ser una manera de deixar clar quin és el seu estil culinari o ser una mostra clara d’una certa estancació, dosificant les novetats i donant voltes sobre el mateix receptari. Una realitat que també es pot interpretar com un manteniment just o, fins i tot, com una deixadesa per tenir temps per a poder-se dedicar a la resta d’activitats i locals en les que els cuiners es veuen immersos i del que sembla que no se’n puguin escapar.

Es podria dir que els plats nous van ser la meitat del menú i que van ser els següents:

5 dels 11 plats:

Alcachofas ecológicas, caviar, coco y café.

Caldo sedoso de pato azulón, brotes y pipas de girasol.

Pancake de bacalao - Tomate.

Arroz cremoso de maíz, trufa y eneldo.

Meloso de mero y cordero.

2 de les 4 postres:

Pastel templado de calabaza, naranja y vinagre de algarroba.

Socarrat dulce.

Els 3 petits fours.

També em va sorprendre la poca estacionalitat de la seva cuina. A part de productes de temporada com les carxofes, les faves, la tòfona negra o els enciams del xai, no vaig trobar una gran diferència entre la seva cuina d’estiu i la d’hivern. Segurament, és pel fet de valer-se de les seves conserves, de la mateixa manera que passa a cuines com les d’en Norbert Niederkofler o com passava al Faviken d’en Magnus Nilsson, en les que s’havien de valdre tot l’any dels productes que collien i veremaven a l’estiu. Unes cuines que, per tal de poder ser hiperlocals, havien de recórrer a les conserves, difuminant o fins i tot arribant a esborrar les fronteres entre les estacions, un recurs que, en certa manera, trobo forçat en el cotext del clima mediterrani i l’horta valenciana però que han esdevingut una línia de treball de la cuina d’en Ricard.

Però bé, deixant de banda la reiteració dels plats en les cuines creatives, una qüestió totalment relativa i perfectament discutible, al llarg de tot el menú es fa palès un clar i marcat estil propi. 

La potència de sabors ben entesa, treballada amb molta complexitat a través dels caldos i d’elaboracions molt laborioses. Una intensitat gustativa a la que hi arriba sense recórrer sistemàticament a la sal. En Ricard deixa clar que hi ha molts altres potenciadors de sabor.

Frescor, salabror, acidesa i picant amb productes d’aquí i sabors d’allà (de Tailàndia, Vietnam, Cambodja…), revisant la tradició i aplicant-la amb un sentit comú contemporani i oferint sempre sabors nets, purs, identificables, ben definits i més immediats que els tradicionals.

Una cuina poc greixosa, gens saturadora i de bona digestió.

De vegades, presenta el producte d’una manera tradicional i reconeixible i, altres vegades, d’una manera més personal, fent-nos provar combinacions de sabors inversemblants però que gustativament acaben sent bones i funcionen molt bé.

El protagonisme dels vegetals, de l’hort propi de Mauella, dels productes locals (de l’Albufera de València, de Santa Pola, d’Alginet…) i l’aprofitament de totes les parts del producte (pell, llavors, fulles, flors, greix, aigües que desprenen…), les conserves.

La poca quantitat d’aperitius i petits fours, sense voler satisfer perquè sí a la Michelin.

Els caldos, que considero la columna vertebral de qualsevol cuina, són el nexe d’unió entre tots els elements dels seus plat i són clarament el fil conductor de la cuina d’en Ricard. 

Sota la premissa que un caldo no és una pre-elaboració, sinó alguna cosa acabada en sí mateixa que es podria servir sense res més, fa goig i és absolutament admirable la multitud de caldos i elaboracions complicades que contenen tots i cada un dels plats. Al llarg del menú, vam menjar un seguit d’elaboracions que són les que contenen aquests caldos (entre begudes, cremes, emulsions, pestos, purés, veloutés…):

La crema d’anxova de la ceba de l’aperitiu.

La salsa blanca de coco i la salsa fosca a l’interior de carxofa.

El consomé d’ànec collverd.

L’aigua de tomàquet, xampinyó, alga kombu i poliol.

L’“orxata” de galanga (que, a la vegada, està feta amb un caldo de clòtxines i amb ostres). 

La crema de bacallà i la salsa de tomàquets rostits del del bahrir.

La mantega d’ovella i la nata també d’ovella del plat del tomàquet en semi-conserva.

El consomé de les quisquillas.

Les tres següents, del plat d’arròs cremós de blat de moro:

La crema de blat de moro dolç.

La crema de xampinyons, tòfona negra i quicos torrats.

El pesto de fulles d’anet.

La salsa de color verd (d’aquest verd intens que identifico amb en Marc Veyrat) a base d’herbes fresques i un punt mentolades de l’amanida de cítrics de les postres.

L’aigua de garrofa pel socarrat dolç.

Em sorprèn que mai no hagi fet cap orxata (a part de la de galanga, que tampoc és ben bé una orxata), sent una beguda (o un caldo) i sent tant típic de València. Ni tant sols em ve al cap que hagi treballat amb la xufa.

D’aquesta manera, no és d’estranyar que aconsegueixi un sabor amb un ADN marcadament Ricard Camarena, i és que en Ricard té una manera molt personal de treballar els caldos. Sense renegar dels caldos clàssics, sinó tot al contrari, sempre han sigut una font d’aprenentatge per a ell, ha innovat i segueix innovant en aquesta direcció fonamental de la seva cuina. Controlant el temps, la temperatura (durant la cocció per evitar l’evaporació dels aromes i durant la congelació pel trencament de les fibres del producte), l’oxigen (durant la cocció amb coccions al buit, ja sigui envasats al buit o amb una olla exprés, i durant la conservació, evitant l’oxidació), la humitat de la matèria primera, la pressió, la quantitat d’aigua, la frescor del producte (sobretot dels vegetals i els peixos), dosificant la quantitat de greix i la de sal, revisant la quantitat de cada ingredient que s’utilitza al caldo (afegint vins més aromàtics però en menys quantitat, per exemple), el moment en el que s’incorpora cada ingredient (afegir-los en cru enlloc de reduir-los durant hores), l’ordre dels processos d’elaboració, descontextualitzant els caldos del seu entorn i servint-los també a la part salada o com a beguda per sí sola (una idea que no deixa de ser bulliniana)… 

La diversitat de caldos que cuina és abismal: macerats, clarificats (amb la pròpia proteïna del producte però sense ou), sense clarificar, els que considera veloutés (o emulsions), sense aigua (semblants als assoluto d’en Niko Romito), amb més o menys potenciadors de sabor afegint-los greix, pestos, purés, sal, colatura, vins, vinagres, sucs, condiments de tota mena com pastes, herbes, espècies, llevats…

Una cuina actual i moderna però barroca per la quantitat d’elaboracions i ingredients que desplega a cada plat. En aquest sentit, més propera a El Celler de Can Roca o al Diverxo que a l’austeritat del Reale o del Bagá. Una cuina amb una creativitat a la que hi arriba a través de la intuïció, a partir de qüestionar-se les coses, de fer proves i aprendre en funció del que li dicta el paladar i sempre en la recerca del sabor, generant un univers líquid d’una complexitat que em sembla enorme i difícil de detectar únicament menjant els seus plats, per molta atenció que es presti. Però també, en la recerca d’una estètica que es fa evident tant en el preciós local, modern i elegant, com en els emplatats, bastant reconeixibles i visualment coloristes, vius i positius.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[diarioelpepazo]

  Los dos niños más grandes lograron huir de la casa y bajaron a la calle, donde pudieron alertar a un vecinos. Sufrieron cortadas y están hospitalizados por el envenenamiento. El más pequeño está en la UCI intubado, pero fuera de peligro. La madre asesina intentó suicidarse   Génesis Carrillo Una mujer intentó matar a sus tres hijos obligándolos a tomar ácido clorhídrico, pero al ver que no se morían, los apuñaló. De acuerdo con medios locales, lka tragedia ocurrió en la pequeña localidad de Fitero, en el norte de España, cerca del mediodía del pasado jueves. Los dos niños más grandes lograron huir de la casa y bajaron a la calle, donde pudieron alertar a un vecino. Los chicos sufrieron varios cortes, además del, envenenamiento y fueron trasladados al Hospital Universitario de Navarra, en Pamplona. Mientras que el más chico de ellos está en la UCI intubado, pero fuera de peligro. La mujer con heridas y detenida Tras el suceso, la madre intentó suicidarse con la misma arma blanca, ya que fue hallada con heridas y rastros de sangre en su cuerpo. Pero fue trasladada al Hospital Reina Sofía de Tudela, donde permanece internada bajo supervisión policial. La Policía continúa las investigaciones para determinar los motivos que llevaron a la mujer a cometer este acto contra sus hijo; sin embargo, el padre de los menores, que trabajaba en una obra al momento del ataque, dijo que la femenina sufre problemas mentales. Por su parte, los servicios municipales afirman no tener constancia de que en la familia hubieran existido problemas de convivencia.     Para recibir en tu celular esta y otras informaciones, únete a nuestras redes sociales, síguenos en Instagram, Twitter y Facebook como @DiarioElPepazo El Pepazo/2001/Con información de TN

[isadomna]

Doña Blanca de Navarra 

Óleo sobre lienzo, 250 x 181,5 cm

Hacia 1885

José Moreno Carbonero

[cmatain]

#Pamplona, Universidad de Navarra, Aula Magna del Edificio Central, este mediodía. Tras la defensa de la tesis doctoral de David Sánchez Sánchez, dirigida por el profesor Ignacio Arellano. El Tribunal ha estado formado por Isabel Ibáñez (Université de Pau et des Pays de l’Adour), Presidenta; Francisco Domínguez Matito (Universidad de La Rioja), António Apolinário Lourenço (Universidade de Coimbra), Carlos Mata Induráin (Universidad de Navarra), Vocales; y Blanca Oteiza Pérez (Universidad de Navarra), Secretaria. https://www.instagram.com/p/CmE_cqeM79E/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[manuofspain]

Los desiertos de Navarra (Bardenas Reales) por Abariltur Por Flickr: Se trata de un Parque Natural de belleza salvaje declarado Reserva de la Biosfera por la UNESCO. Un paisaje semidesértico de 42.500 hectáreas que impacta y sorprende con cada nueva visita. Un espectáculo insólito al sureste de Navarra, próximo a Tudela, que a pesar de su apariencia desnuda e inhóspita, esconde grandes valores naturales. Hoy día, águilas, buitres, búhos, avutardas, zorros, gatos monteses, ginetas, anfibios y reptiles campan entre matorrales, sisallares, saladares y espartales. This is a Natural Park of wild beauty declared a Biosphere Reserve by UNESCO. It is a semi-desert landscape covering 42.500 hectares that is striking and surprises the visitor every time. An unusual spectacle in south-east Navarre, near Tudela which, despite its bare and inhospitable appearance, is home to great natural values. Eagles, vultures, owls, great bustards, foxes, mountain cats, genets, amphibians and reptiles range between scrubland, sisal thickets, salt marshes and reed beds. Bardenas Reales de Navarra (Spain).

[cristinborgia]

𝙻𝙾𝚂 𝙷𝙸𝙹𝙾𝚂 𝙳𝙴 𝙵𝙴𝙻𝙸𝙿𝙴 𝙸𝙸 𝙳𝙴 𝙴𝚂𝙿𝙰Ñ𝙰- 𝙲𝙰𝚃𝙰𝙻𝙸𝙽𝙰 𝚁𝙴𝙸𝙽𝙰 𝙳𝙴 𝙽𝙰𝚅𝙰𝚁𝚁𝙰

Catalina de Austria fue la única hija y el ultimo vástago nacido del matrimonio del rey Philip II de España y la reina María I de Inglaterra. Fue nombrada en honor a su abuela materna Catalina de Aragón y se dice que la princesa era la viva imagen de su abuela con cabellos rubios rojizos, ojos claros, piel blanca y bello rostro.

Catalina se crio en Inglaterra y tras el divorcio de sus padres fue llamada "Catalina Tudor" cambiando su apellido al igual que su hermano mayor Henry. La princesa obtuvo una buena educación y fue muy cercana a su madre a quien llego a acompañar en sus salidas al pueblo para repartir limosnas y alimentos a los más necesitados.

Fue muy querida en la corte debido a su buen comportamiento, dulzura e inteligencia, aun que jamás llego a mantener buena relación con la familia Dudley quienes eran partidarios de su tía la princesa Elizabeth Tudor. En 1558 entraría a su sequito de sirvientas Lady Amy Robsart, ex esposa de Robert Dudley tras este repudiar a su mujer para casarse con la tía de Catalina. La princesa y la dama mantuvieron una buena relación, incluso "Kathie" asistió a la boda de Lady Robsart con Thomas Pole, hijo del Barón de Montagu.

En 1570 falleció su madre y su hermano Henry fue coronado como Henry IX de Inglaterra, durante la coronación Catherine acompaño a su hermano siendo su entrada en sociedad y destaco por ser una muchacha prudente, cercana a su hermano y de gusto elegante. Pronto el rey y sus consejeros buscaron un esposo ideal para Catalina, teniendo una larga lista de pretendientes, sin embargo Henry IX decidió buscar un matrimonio con un poderoso protestante para obtener la simpatía de los ingleses que profesaban esta religión.

Al final Jeanne d'Albret, reina de Navarra negocio el matrimonio de su único hijo varón Henry of Bourbon con la princesa inglesa. La boda se celebró en 1572 y Catherine viajaría a Navarra despidiéndose de su querido hermano a quien no vería durante un largo tiempo. La princesa llegaría a Navarra tras un mes de viaje y se dice que el príncipe Henry, que la recibió, quedo encantado con su belleza y tras la boda consumaron su unión. Su matrimonio fue estable y pese a las relaciones extramaritales del príncipe con cortesanas y damas francesas, tuvieron 7 hijos: Enrique IV de Navarra (1570-1644) Fue Rey de Navarra y regente de Francia durante solo tres días. Se caso con su prima Elizabeth Catherine Tudor y tuvieron 4 hijos: Isabel María, Juan II, Enriqueta y Antonio. Además tuvo una hija ilegitima, Augusta que fue Amante Real del rey de Francia. Falleció de lepra antes de cumplir los 74 años.

María de Navarra (1572-1650) Fue princesa de Conti al casarse con Francisco I de Conti y con él tuvo tres hijas: Margarita, Augusta y Luisa. Tras quedar viuda en 1614 su hermano el rey la convirtió en su secretaria personal y seria su acompañante en muchos viajes. Falleció a los 78 años de tuberculosis.

Felipe de Navarra (1574-1620) Fue Rey “consorte” de Francia al casarse con la reina María Isabel de Valois tras esta quedar viuda. Con su alianza se formó la casa Bourbon-Valois y tuvieron 5 hijos: Felipe, Catalina María, Ana Teresa, Luis y Renato. No destaco mucho en la gobernación y aun que era el Rey su esposa era la que llevaba la voz cantante por lo que era llamado “rey consorte de Francia”. Falleció a los 46 años de tras ser aplastado por su caballo en una carrera.

Catalina Carlota de Navarra (1575-1651) Fue archiduquesa consorte de Austria al casarse con su pariente Carlos de Habsburgo, hijo menor del Emperador Maximiliano II. Tuvo 4 hijos con Carlos: Carlota, Enrique, Carlos y Ana Fernanda. No se involucró en la politica o en la religión, centrándose en su propia vida y en la crianza de sus hijos, además de asistir a festines organizados por la emperatriz Maria Estefanía, que era su tía. Murió a los 76 años y fue enterrada junto a su esposo, que murió 18 años antes.

Federico de Vendóme (1577-1612) Fue duque de Vendóme y Beaumont como tercer hijo varón. Se caso con Carlota de La Marck, heredera del ducado de Bouillon y tuvieron dos hijos: Carlos Federico y Diana. Tras quedar viudo en 1601 permaneció viudo y sus hijos serian criados por su hermana la condesa Jeanne. Falleció a los 35 años de un derrame cerebral.

Ricardo de Albret (1580-1608) Fue duque de Albret y el hijo favorito de la reina Catalina. No se casó, pero tuvo un hijo ilegitimo Juan que sería cardenal. Ricardo estaba enamorado de María Carlota de Balzac d'Entragues y se enfrentó contra un aristócrata francés en un duelo en el que acabo siendo asesinado tras recibir un disparo en el pecho. Murió a los 28 años siendo su muerte dolorosa para su madre.

Catalina y Enrique visitaban con regularidad la corte francesa aunque no mantuvo buena relación con la reina Catalina de Medici debido a la cercana relación que tenía con la princesa Marie Elisabeth de Valois, la única hija legitima del fallecido Carlos IX. Al morir el rey en 1574, los reyes navarros apoyaron los reclamos de la princesa al trono de su padre y buscaron apoyos en toda Europa. Sin embargo el hermano del Rey, Henry se corono como Henry III de Francia y era fervientemente apoyado por su madre la viuda de Medici.

Kathie busco la ayuda de su hermano Enrique IX que acepto ayudarla y tras varios años de negociaciones, se anuló la Ley Sálica en Francia y se hizo la excepción ante los problemas sucesorios de la Casa Valois. También empezaron las negociaciones para casar al rey ingles con la viuda reina Elisabeth de Austria y Catalina apoyo el enlace, además de concertarse la boda entre la delfina María Elisabeth con su primo Enrique de Lorena.

En 1589 murió Catalina de Medici y Enrique III de Francia siendo coronada la princesa María Elisabeth como la primer reina titular de Francia. Catalina asistió a la coronación de la joven reina y con el tiempo se involucró en los círculos sociales en los que María Elisabeth por lo que se convirtió en una de sus personas de confianza.

La gobernante consorte paso sus años entre Navarra y Francia, estando presente en diferentes acontecimientos como en la boda de su hijo Enrique y el funeral del rey Henry IV de Francia que falleció en 1600 debido a la tuberculosis. Poco después Catalina influyo en la gobernante francesa para que se casara con su hijo Felipe, prometiendo así el apoyo incondicional de Navarra e Inglaterra al ser Enrique IX padrastro de Marie. Así uno de los hijos de Catalina se convirtió en Rey de Francia en la primavera del 1601.

La vida de Catalina tampoco fue dicha ya que desde su niñez vivió las muertes de sus seres más queridos. En 1588 falleció su nana Amy Robsart debido a un cáncer, en 1590 habría perdido un niño durante el embarazo lo que le provoco muchos problemas de salud, sin embargo las muertes más dolorosas fueron las de sus hijos, en 1608 su hijo favorito y el más pequeño Ricardo murió tras debatirse en un duelo por el amor de una mujer, lo que sumió en una gran pena a los reyes y de la cual Enrique III no podría recuperarse. La tristeza fue aún mayor cuando en 1610 murieron Enrique IX y Enrique III, el hermano y el esposo de Catalina hundiéndola aún más en la pena.

Al morir su esposo Catalina tomo un papel menos activo en la corte navarra y en algunas ocasiones se convirtió en la secretaria personal de su hijo Enrique IV, algo que le daría algunos enfrentamientos con su nuera y sobrina, Elizabeth Catherine por lo que la reina viuda se mudaría al Palacio de Jauregia que se convirtió en su residencia. La muerte no dejo de perseguir a la viuda al fallecer su hijo Frederick en 1612 debido a un derrame cerebral, el cual presencio y quedaría marcada de por vida. Ocho años después murió su hijo el rey consorte Felipe por un accidente a caballo, lo que acabo con la estabilidad emocional de la desdichada madre.

Se refugio en Jauregia donde empezó a tener problemas de depresión, trastornos alimenticios y ataques de ansiedad, lo que llevo a su hijo a trasladarla junto a la familia real en el castillo de Olite. Catalina convivió junto a sus nietos que fueron un ápice de luz en la tristeza que llevaba arrastrando tras asistir a los funerales de las personas que más amo. Kathie también volvió a ejercer de secretaria para Enrique IV, pero sus habilidades intelectuales empezaron a flagelar y la debilidad estaba más presente en su cuerpo.

En el invierno del 1630 Catalina Tudor y Austria murió por causas naturales, mientras estaba presente en el décimo cumpleaños de su bisnieta la princesa Jeanne. Su muerte fue dolorosa para los tres hijos que le sobrevivieron y para Navarra que la vería como una dulce y triste mujer que tuvo que arrastrar la pena de ver morir a los que amaba. Marie Elisabeth de Valois convenció a su hijo el rey Charles X de organizar un majestuoso funeral para quien consideraba una gran amiga y una de las personas que más la apoyo durante su gobierno. Catalina fue enterrada en la Colegiata de San Jorge junto a su esposo y su corazón sería enterrado en la Abadía de Westminster junto a su madre y hermano.

𝚃𝙷𝙴 𝙲𝙷𝙸𝙻𝙳𝚁𝙴𝙽 𝙾𝙵 𝙿𝙷𝙸𝙻𝙸𝙿 𝙸𝙸 𝙾𝙵 𝚂𝙿𝙰𝙸𝙽- 𝙲𝙰𝚃𝙷𝙴𝚁𝙸𝙽𝙴 𝚀𝚄𝙴𝙴𝙽 𝙾𝙵 𝙽𝙰𝚅𝙰𝚁𝚁𝙴

Catherine of Austria was the only daughter and the last child born of the marriage of King Philip II of Spain and Queen Mary I of England. She was named after her maternal grandmother Catherine of Aragon and it is said that the princess was the spitting image of her grandmother with reddish blonde hair, light eyes, white skin and a beautiful face.

Catherine grew up in England and after her parents' divorce she was called "Catherine Tudor" changing her surname as well as her older brother Henry. The princess obtained a good education and was very close to her mother whom she came to accompany on her outings to town to distribute alms and food to the most needy.

She was well loved at court due to her good behavior, sweetness and intelligence, although she never got to maintain a good relationship with the Dudley family who were supporters of her aunt Princess Elizabeth Tudor. In 1558 she would enter the retinue of servants of her Lady Amy Robsart, ex-wife of Robert Dudley after he repudiated her wife to marry Catherine's aunt. The princess and the lady maintained a good relationship, even "Kathie" attended Lady Robsart's wedding with Thomas Pole, son of the Baron de Montagu.

In 1568 her mother died and her brother Henry was crowned as Henry IX of England, during the coronation Catherine accompanied her brother being her entry into society and stood out for being a prudent girl, close to her brother of her and of elegant taste. Soon the king and his advisers searched for an ideal husband for Catherine, having a long list of suitors, however Henry IX decided to seek a marriage with a powerful Protestant to obtain the sympathy of the English who professed this religion.

In the end, Jeanne d'Albret, Queen of Navarre negotiated the marriage of her only son, Henry of Bourbon, with the English princess. The wedding took place in 1570 and Catherine would travel to Navarre saying goodbye to her beloved brother whom she would not see for a long time. The princess would arrive in Navarra after a month of travel and it is said that Prince Henry, who received her from her, was delighted with her beauty and after the wedding they consummated her union.

Their marriage was stable and despite the prince's extramarital affairs with courtesans and French ladies, they had 7 children: Henry IV of Navarre (1570-1644) He was King of Navarre and regent of France for only three days. He married his cousin Elizabeth Catherine Tudor and they had 4 children: Elizabeth Mary, John II, Henrietta y Anthony. He also had an illegitimate daughter, Augusta, who was the Royal Mistress of the King of France. He died of leprosy before his 74th birthday.

Mary of Navarre (1572-1650) She was princess of Conti when she married Francis I of Conti and with him she had three daughters: Margaret, Augusta and Louise. After becoming a widow in 1614, her brother, her king, made her her personal secretary and she would be her companion on many trips. She passed away at the age of 78 from tuberculosis.

Philip of Navarre (1574-1620) was King “consort” of France when he married Queen Marie Elisabeth of Valois after she became a widow. With their alliance, the Bourbon-Valois house was formed and they had 5 children: Philip, Catherine Marie, Anne Therese, Louis and Reneé. He did not stand out much in the government and even though he was the King, his wife was the one who had the singing voice for what he was called "king consort of France". He died at the age of 46 after being crushed by his horse in a race.

Catherine Charlotte of Navarre (1575-1651) She was Archduchess consort of Austria when she married her relative Charles of Habsburg, the youngest son of Emperor Maximilian II. She had 4 children with Charles: Charlotte, Henry, Charles and Anna Fernanda. She did not get involved in politics or religion, focusing on her own life and raising her children, as well as attending feasts organized by Empress Maria Estefania, who was her aunt. She died at the age of 76 and was buried next to her husband, who had died 18 years earlier.

Frederick de Vendóme (1577-1612) was Duke of Vendóme and Beaumont as the third son. He married Charlotte de La Marck, heiress to the Duchy of Bouillon, and they had two children: Charles Frederick and Diana. After becoming a widower in 1601 he remained a widower and his children would be raised by his sister Countess Jeanne. He passed away at the age of 35 from a stroke.

Richard d'Albret (1580-1608) He was Duke of Albret and the favorite son of Queen Catherine. He did not marry, but had an illegitimate son, Jean, who would become a cardinal. Ricardo was in love with Marie Charlotte de Balzac d'Entragues and faced a French aristocrat in a duel in which he ended up being killed after being shot in the chest.  He died at the age of 28, being his painful death for his mother.

Catherine and Henry regularly visited the French court, although he did not maintain a good relationship with Queen Catherine de' Medici due to his close relationship with Princess Marie Elisabeth de Valois, the only legitimate daughter of the late Charles IX. When the king died in 1574, the Navarrese kings supported the claims of the princess to the throne of her father and sought support throughout Europe. However the King's brother Henry was crowned Henry III of France and was fervently supported by his mother the widow de' Medici.

Kathie sought the help of her brother, Henry IX, who agreed to help her and after several years of negotiations, the Salic Law was annulled in France and an exception was made for the succession problems of the House of Valois. Negotiations also began to marry the English king with the widowed queen Elisabeth of Austria and Catherine supported the link, in addition to arranging the wedding between the dauphin Marie Elisabeth with her cousin Enrique de Lorraine.

In 1589 Catherine de' Medici died and Henry III of France crowned Princess Marie Elisabeth as the first titular queen of France. Catherine attended the coronation of the young queen and over time became involved in the social circles in which Marie Elisabeth became one of her confidants.

Her ruling consort spent her years between Navarre and France, being present at different events such as at the wedding of her son Henry and the funeral of King Henry IV of France who died in 1600 due to death. tuberculosis. Shortly after, Catherine influenced the French ruler to marry her son Philip, thus promising the unconditional support of Navarre and England as Henry IX was Marie's stepfather. Thus one of Catherine's sons became King of France in the spring of 1601.

Catalina's life was not told either since she lived through the deaths of her loved ones from her childhood. In 1588 her nana Amy Robsart died due to cancer, in 1590 she would have lost a child during pregnancy which caused many health problems, however the most painful deaths were those of her children, in 1608 her favorite son and the most little Richard died after struggling in a duel for the love of a woman, which plunged the kings into great sorrow and from which Henry III could not recover. Her sadness was even greater when Henry IX and Henry III, her brother and Catherine's husband, died in 1610, plunging her further into grief.

When her husband died, Catalina took a less active role in the Navarrese court and on some occasions she became the personal secretary of her son Henry IV, something that would give her some confrontations with her daughter-in-law and niece, Elizabeth Catherine, for which the widowed queen he would move to the Palacio de Jauregia which became his residence. Her death did not stop haunting the widow as her son Frederick died in 1612 due to a stroke, which she witnessed and would be marked for life. Eight years after her death, her son the king consort Philip died due to a horseback accident, which ended the emotional stability of her unfortunate mother.

She took refuge in Jauregia where she began to have problems with depression, eating disorders and anxiety attacks, which led her son to move her to the royal family in Olite castle. Catalina lived with her grandchildren who were a shred of light in the sadness that she had been dragging after attending the funerals of the people she loved the most. Kathie also returned to being a secretary for Henry IV, but her intellectual skills began to flagellate and the weakness was more present in her body.

In the winter of 1630 Catherine Tudor and Austria died of natural causes, while she was present at the tenth birthday of her great-granddaughter Princess Jeanne. Her death was painful for the three children who survived her and for Navarra, who would see her as a sweet and sad woman who had to bear the pain of seeing those she loved die. Marie Elisabeth de Valois convinced her son King Charles X to organize a majestic funeral for whom she considered a great friend and one of the people who supported her the most during her rule. Catherine was buried in St George's Collegiate Church alongside her husband and her heart would be buried in Westminster Abbey alongside her mother and brother.

[ximo220550]

LOS SEÑORES DEL TIEMPO

Ahir a mig dia vaig acabar de llegir:

LOS SEÑORES DEL TIEMPO

EVA GARCIA SAENZ DE URTUR

Sinopsis de LOS SEÑORES DEL TIEMPO

El esperado desenlace de la Trilogía de la Ciudad Blanca. El misterio llega a su fin.

Vitoria, 2019. Los señores del tiempo, una épica novela histórica ambientada en el medievo, se publica con gran éxito bajo un misterioso pseudónimo: Diego Veilaz.

Victoria, 1192. Diago Vela, el legendario conde don Vela, retorna a su villa después de dos años en una peligrosa misión encomendada por el rey Sancho VI el Sabio de Navarra y encuentra a su hermano Nagorno desposado con la que era su prometida, la noble e intrigante Onneca de Maestu.

Unai López de Ayala, Kraken, se enfrenta a unas desconcertantes muertes que siguen un modus operandi medieval. Son idénticas a los asesinatos descritos en la novelaLos señores del tiempo: un envenenamiento con la «mosca española»―la Viagra medieval―, unas víctimas emparedadas como se hacía antaño en el «voto de tinieblas» y un «encubamiento», que consistía en lanzar al río a un preso encerrado en un tonel junto con un gallo, un perro, un gato y una víbora.

Las investigaciones llevarán a Kraken hasta el señor de la torre de Nograro, una casa-torre fortificada habitada ininterrumpidamente desde hace mil años por el primogénito varón. Pero el reverso de tanta nobleza es la tendencia de los señores de la torre a padecer el trastorno de identidad múltiple, un detalle que arrastrará a Estíbaliz a vivir una arriesgada historia de amor. 

Unai López de Ayala acabará descubriendo que Los señores del tiempo tiene mucho que ver con su propio pasado. Y ese hallazgo cambiará su vida y la de su familia.

[uniquetyphoonmiracle]

Por cierto..VIRGINIA MAESTRO..como tocaste con la Guitarra del MALOGRADO DROGATA APOCALIPTICO Antonio VEGA su canción LA CHICA DE AYER recuerdo que la escuchaba justo el año pasado yendo por la Avda PABLO IGLESIAS [fundador del PUTO PARTIDO CORRUPTO SOCIALISTA en el que CAEN COMO MOSCAS, no el CANTAMAÑANAS fundador de PODEMOS]..en un par de dias estaré otra vez por ahí.. a lo mejor es el momento que ESTALLES en forma de canción y seas ante todo PURITA VERDAD..o te metas en la CAMA con PURO PLACER..puede que luego no tengas otras OPCION..porque te de UNA PARALISIS PERMANENTE [grupo de la BRUJA Ana CURRA de la que fuiste TELONERA en VILLARREAL cuando te Vi en mayo 2022] o mueras de la NOCHE A LA MAÑANA como la gimnasta de Trampolin de 17 años de CABANILLAS DEL CAMPO donde tocaste poco antes junto a DESNÜDA o el 23_F [=montaje de GOLPE DE ESTADO en 1981]..de verdad que TODO LO TUYO ME PARECE ALGO DEMENCIAL Y DE SUBNORMAL

Por cierto.. Dile al que te dijo que posaras con un puto voto de ERECCIONES.. QUE LE PUEDO PARTIR LAS PIERNAS DEMOCRATICAMENTE COMO DIJO EL PUTO alfonso DEL CORRAL del Real Madrid BASKET que se dejaria hacer afirmando que JESUS RESUCITO tras morir su hijo ALVARO (=como tu amigo al que dedicas PLACES) APLASTADO POR LA PUERTA DEL GARAGE cuando recibio el Doctorado de la universidad de Navarra y por la tarde tuvo que salir corriendo del PUTO BERNABEU cuando hacia de MEDICO al hospital LA PAZ porque no podia sacar el coche atascado mientras celebraban la PUTA LIGA como hicieron luego cenando con camisetas con la Inscripcion al REVES como publico EL PAIS aunque no especifico que ponia

Por cierto..a DEL CORRAL le estampó o rompio el TABLERO en la CARA "SABONIS" [al que tuve junto a mi en el SEMAFORO DE LA CUESTA DEL SAGRADO CORAZON como COPILOTO de CARGOL y yo yendo con mi amigo el ENGLISH tras la celebracion en el PUTO BERNABEU de la EUROLIGA que ganaron el pabellon PRINCIPE FELIPE DE ZARAGOZA en 1995] con la URSS por ir como un SUICIDA a taponar con 30 centímetros menos y la posición ganada tras un fallo de ROMAY [con el que me fotografie en mayo 2020 viniendo de fotografiar TORRES BLANCAS en calle CORAZON DE MARIA, 2] ..en el TORNEO DE NAVIDAD de 1983..aunque el comentarista confunde a ROMAY con MALOGRADO Fernando MARTIN o 1er español en NBA que se mató al chocar contra el MARIDO de MILAGROS ROMERO que acababa de dar a LUZ tras cruzar sin CONTROL 8 CARRILES de la M30 O AVDA DE LA PAZ

[etarrago]

Síntomas del cáncer de páncreas: causas y tratamiento

29 enero 2022

- Hay quien dice que preocuparse mucho por la propia salud es cuestión de hipocondríacos y otros creen que por falta de no acudir al médico pronto, enfermamos de patologías que podrían ser menos lesivas si se hubieran podido detectar a tiempo. - Nunca nos pondremos de acuerdo, unos y otros, bien, mientras tanto, hoy dejaré aquí un artículo que nos habla de un tipo de cáncer que, hoy por hoy, es de los más mortales, el cáncer de páncreas, de sus causas y su tratamiento: ________________________________________________________________

Síntomas del cáncer de páncreas: causas y tratamiento

20minutos  NOTICIA 28.01.2022 - 11:33H

Los síntomas no suelen manifestarse al inicio de la enfermedad, solo cuando el cáncer se ha extendido a otras zonas. Puerta abierta para atajar el cáncer de páncreas: un equipo halla un 'chivato' que lo detecta en fase temprana.

Imagen del microscopio de un cáncer de páncreas. FLICKR ED UTHMAN

El cáncer de páncreas es la afección que comienza en este órgano, situado en la parte inferior del estómago y que se encarga de liberar enzimas, que ayudan a digestión, y hormonas, que ayudan a controlar los niveles de glucosa en sangre.

Este tipo de cáncer no se suele detectar de forma precoz, ya que en el principio de la enfermedad no causa síntomas, algo que sí sucede cuando el cáncer se ha diseminado a otros órganos, como indican desde Mayo Clinic.

Síntomas y signos del cáncer de páncreas

Tal y como recogen desde la Clínica Universidad de Navarra, desde la American Cancer Society y desde Mayo Clinic, los síntomas que suele provocar el cáncer de páncreas son los siguientes:

Pérdida de pesoIctericia (coloración amarilla de la piel y en la parte blanca de los ojos)

Dolor de espaldaPicores generalizados

Dolor abdominal que se irradia hacia la espalda

Pérdida de apetito

Heces de color claro

Náuseas y vómitos

Orina de color oscuro

Diagnóstico reciente de diabetes o diabetes existente que se vuelve más difícil de controlar

Coágulos sanguíneos

Fatiga

Agrandamiento de la vesícula biliar o del hígado

Coágulos sanguíneos

Hay que saber que muchos de estos síntomas pueden estar relacionados con otro tipo de afecciones, por lo que tener uno o más de los síntomas no significa específicamente que se padece cáncer de páncreas. De todos modos, si se tiene alguno de ellos, es importante acudir a un especialista para descartar esta u otras patologías.

Causas del cáncer de páncreas

El cáncer de páncreas es una enfermedad que no tiene una causa concreta, aunque sí que hay algunos factores que pueden influir en un mayor riesgo de padecer la afección, como pueden ser los factores hereditarios o fumar, así como el consumo de alcohol, en menor medida. Por otro lado, los expertos explican que el cáncer de páncreas puede ser causado por cambios en el ADN, lo que produce la activación de los oncogenes o desactivan a los genes supresores de tumores. Igualmente, la edad avanzada (a partir de los 50 años de edad), así como la raza (las personas de raza negra tienen una mayor probabilidad) o los antecedentes familiares son otros factores que aumentan el riesgo. También lo son la obesidad y la pancreatitis crónica.

Tratamiento del cáncer de páncreas

Los tratamientos del cáncer de páncreas, al igual que otros tipos de cáncer, depende de la fase de la enfermedad en la que se encuentre, así como de la ubicación del cáncer o del estado de la salud del paciente. Cuando no es posible erradicarlo de ninguna manera, "el enfoque puede ser mejorar la calidad de vida y limitar que el cáncer crezca o cause más da��o", explican desde la American Cancer Society.

De este modo, los posibles tratamientos pasan por:

Cirugía

Radiación

Quimioterapia

De estos tipos de tratamientos, el único que consigue eliminar el cáncer completamente es la cirugía, mediante la extirpación de la cabeza pancreática junto con la vía biliar, el duodeno y, en ocasiones, parte del estómago. La radioterapia y la quimioterapia pueden ser complementarias a la cirugía, antes y después de la operación, mientras que existen también los tratamientos paliativos en caso de no poder extirpar el cáncer, que intentan disminuir los síntomas para mejorar la calidad de vida.

Fuente: https://www.20minutos.es/salud/medicina/sintomas-cancer-pancreas-causas-tratamiento-4948142/?autoref=true

http://es.gravatar.com/etfreixes