#Bayerische Staatsoper Chor und Orchestra

[joaquimblog]

STAATSOPER DE MUNICH 2016/2017: SEMIRAMIDE (DiDonato-Barcellona-Exposito-Brownlee;Alden-Mariotti)

Joyce DiDonato (Semiramide) Munich 2017 L’ocasió mereixia millor sort, començant per un streaming de més qualitat, sense els talls i la baixa qualitat de l’emissió però no només la baixa qualitat tècnica va enterbolir la que esperava com una fita rossiniana de primer ordre, sinó que també hi van haver, sempre sota el meu punt de vista, mancances vocals escèniques i algunes vocals prou importants…

[joaquimblog]

A L'ESPERA DEL STREAMING DE LA SEMIRAMIDE A MUNICH (DiDonato-Barcellona-EXposito-Brownlee;Mariotti)

A L’ESPERA DEL STREAMING DE LA SEMIRAMIDE A MUNICH (DiDonato-Barcellona-EXposito-Brownlee;Mariotti)

Joyce DiDonato (Semiramide) a la Bayerischen Staatsoper Producció de David Alden A l’espera del streaming des de la Bayerische Staatsoper de Munich del proper 26 de febrer que ens oferirà la transmissió en directa de la monumental Semiramide de Gioacchino Rossini amb DiDonato, Barcellona, Exposito i Brownlee com a quartet luxós de protagonistes principals i sobretot amb la espatarrant direcció de…

[joaquimblog]

Vaig escoltar la retransmissió radiofònica de la premier de la nova producció d’Otello de la Bayerischen Staatsoper, del passat 23 de novembre i no em va agradar. Ahir vaig veure el streaming del canal de l’òpera bavaresa i com era d’esperar m’ha agradat més. Segurament perquè els cantants han estat millor i perquè l’escena, que no m’ha acabat de fer el pes, distreu i posa el punt d’atenció en altres aspectes, que si més no s’han de repartir el protagonisme amb la part musical i vocal.

Kirill Petrenko és el gran artífex galvanitzador d’un triomf que per altra banda estava cantat amb dos cantants tan estimats pel públic com són Kaufmann i Harteros.

L’orquestra verdiana que amb aquest Otello ja fa un gir espectacular cap a un protagonisme molt més decisiu i compartit amb les veus, està portada de manera prodigiosa per un Petrenko molt atent a les característiques del tercet vocal,. intentant no tapar a Kaufmann com va succeir amb l’Otello londinenc dirigit per Pappano. Per TV és cert que tot queda molt més equilibrat i no s’aprecia la limitada projecció de Kaufmann com si succeeix en els teatres, totalment letal en una òpera com Otello, però en l’streaming també s’apreciava aquest intent per evitar que la densitat de l’orquestra verdiana no perjudiqués a les veus i alhora no deixar de ser ni Verdi, ni Otello. El director rus ho aconsegueix sense desvirtuar res, gràcies a una orquestra que el coneix bé i d’una qualitat extraordinària.

El Cor de la Bayrerischen Staatsoper no va estar tan lluït i en el tercer acte van estar a punt del naufragi en no ser capaços, sobretot la corda de les sopranos, de fer front a la intensitat sense perdre color i qualitat.

Vocalment Kaufmann fa el seu Otello i no és el meu Otello, però és millor que el de Londres. S’adequa bé a les exigències del rol potenciant el fraseig i mesurant molt millor les forces per no passar per estretors. Ahir, molt millor que el dia 23, la veu sonava més lliure i sense els engolaments que el caracteritzen. No té cap moment espectacular, cap moment que impressioni, ni cap moment que trasbalsi. Com que ho  supera tot ningú podrà dir que no és Otello, però ni em trasbalsa ni em colpeix, ni ara per ara em fa oblidar a cap dels Otello que tinc com a referents.

La Harteros verdiana ja he dit moltes vegades que m’interessa poc. Aquest rol s’adequa bé a les seves característiques de lírica plena, però és un rol complicat perquè no té cap de els característiques de les grans heroïnes verdianes i la seva passivitat exaspera, només amb una seducció ben genuïna, sincera i senzilla es pot fer una creació d’aquest rol, sempre al darrere de Otello i del gran Jago. La soprano muniquesa està sempre on ha d’estar, compleix bé amb la seva passivitat i només quan té un cert moment d’enfrontament directa amb Otello en el gran duo del tercer acte intenta, crec que amb poc encert, a dotar a la seva emissió d’una intensitat dramàtica que fa que l’homogeneïtat del registre es perdi i surtin duies veus diferenciades, la seva i una altra que quasi parla amb l’intent de dotar al fraseig del dramatisme necessari. Aquest canvi de color desvirtua poc, és cert, però també l’allunya de les millors Desdemona que tinc en el pensament.

Gerald Finley és un gran cantant que de mica en mica s’ha anat imposant i ara sembla que per fi ha aconseguit el reconeixement que mereixia. Si com Hans Sachs em sembla excepcional, no poc dir el mateix coma Jago. La interpretació és molt intel·lectual, segurament per suplir la manca d’una columna sonora molt més dramàtica. Ell juga a la lliga de cantants intel·lectuals que com Fischer-Dieskau, del que em sembla que es vol emmirallar en aquesta interpretació. Fa més incisió en el fraseig que no pas amb la rotunditat d’una veu que no posseix. És una mesura intel·ligent i de la que obté bons rèdits. És un bon actor, però que en aquí el fan exagerar molt el gest, o en tot cas li permeten, i aquella austeritat que caldria per a una interpretació tan intel·lectual m’ha semblat poc adient a una interpretació escènica a vegades fins i tot estrafolària. Tampoc m’ha fet oblidar caps dels Jago que m’han trasbalsat, però dels tres protagonistes principals és el que m’ha interessat més.

Correcte Cassio del tenor nord-americà Evan Leroy Johson i magnífica Emilia de la també nord-americana Rachael Wilson, mezzosoprano amb una magnífica veu que sembla destinada a altres rols amb més notorietat que Emilia, to i així en les seves intervencions es fa notar.

El breu rol de Lodovico, sovint l’han gravat baixos de relleu malgrat que la seva aparició en el concertant del tercer acte sigui l’únic moment on pot dir alguna cosa. El baix hongarès Bálint Szabó compleix sense més, com el Montano de Milan Siljanov, el Roderigo de Galeano Salas o l’herald de Markus Suihkonen, rols que en la producció de la senyora Amélie Niermeyer queden pràcticament en un no res.

I és que la producció escènica concentra tota l’acció, encara que a vegades costi fer-ho entendre a l’espectador, entre les quatre parets de l’habitació de Desdemona. Habitació que els espectadors veuran doblada, com si fos l’habitació real i l’altra la mental. És una producció en aquest sentit volgudament claustrofòbica, tot i que en el primer acte costa quadrar tota l’acció de les primeres escenes a dins de la cambra, com també succeeix en la segona escena del tercer. Són coses a les que ja ens hem acostumat malgrat que costi entendre com una confrontació pública es pugui encabir en aquella cambra. La solució no és bona i tota la intervenció coral i el gran concertant s’han d’amagar en una penombra absurda per intentar donar una explicació inexplicable a aquesta genialitat.

És cert que concentrant tota l’acció entre aquestes tres parets, la quarta és la del públic, el drama es redueix a allò que és essencial, però això es contraposa amb la partitura, perquè l’Esultate no té cap sentit, com tampoc el té el “Fuoco di gioia” o tants altres moments que grinyolen quan es vol tergiversar l’obra respectant-ne només una part. No s’atreveixen a retallar la partitura malgrat que de ben segur la senyora Niermeyer deixaria aquesta obra mestra en una hora i mitja.

El cost de modernitzar l’acció potser és massa car, no?

Giuseppe Verdi OTELLO òpera en 4 actes llibret d’Arrigo Boito

Otello: Jonas Kaufmann Jago: Gerald Finley Cassio: Evan Leroy Johson Roderigo: Galeano Salas Lodovico: Bálint Szabó Montano: Milan Siljanov Un herald: Markus Suihkonen Desdemona: Anja Harteros Emilia: Rachael Wilson

Chor Bayerischen Staatsoper Director del cor: Jöm Hinnerk Andressen Bayerisches Staatsorchester Director musical: Kirill Petrenko

Direcció d’escena: Amélie Niermeyer Escenografia: Christian Schnidt Disseny de vestuari: Annelies Vanlaere Disseny de llums: Olaf Winter Disseny de vídeo: Philipp Batereau Coerografia: Thomas Wilhelm

Staatsoper de Munich, 2 de desembre de 2018

BAYRISCHEN STAATSOPER: OTELLO (KAUFMANN-HARTEROS-FINLEY;NIERMEYER-PETRENKO) Vaig escoltar la retransmissió radiofònica de la premier de la nova producció d’Otello de la Bayerischen Staatsoper, del passat 23 de novembre i no em va agradar.

[joaquimblog]

I avui insisteixo amb el Parsifal bavarès perquè ja he vist el streaming amb la producció de Pierre Audi que com imaginava no millora en res la boníssima impressió que em vaig endur quan “només” vaig escoltar la transmissió radiofònica del dia 28 de juny.

Malauradament el director libanès m’aporta poc i em molesta amb la seva “genialitat” del segon acte. Tampoc el treball amb el cantants sembla extraordinari i la foscor innecessària i tètrica d’una producció amb pretensions, pedant, avorrida i mancada de teatralitat, enterboleixen una vegada més una excel·lent proposta musical i vocal.

La traïdoria contra les acotacions wagnerianes és total i encara és l’hora que hagi d’entendre perquè les noies flors es mostren tan destrempants i perquè el Sr Audi mostra aquesta obsessió jo diria que malaltissa per les pròtessis exagerades i tendents a la deformació de temptadores noies flors o cavallers venerables.

Molts altres Parsifal han adulterat o traït directament les acotacions wagnerianes i no has respecta res, però caram! hi havia una narració treballada que esdevé atractiva o intensament potent i teatral, ja sigui la signada per Herheim, ja sigui la de Guth o la menys trencadora de Laufenberg a Bayreuth o fins i tot la de Tcherniakov, totes elles interessats, però aquesta d’Audi és inútil i el que m’exaspera més lletja, molt lletja, no hi ha ni un cert tractament estètic on agafar-se, ni una realització teatral brillant, res.

Però Petrenko i l’equip vocal aconsegueixen amb merescut escarni, fer oblidar de manera implacable al Sr Audi.

La versió del dia 8 de juliol m’ha semblat més rodona que la del dia 28. Kaufmann espectacular demostrant-nos una vegada més com s’equivoca quan canta les òperes italianes com les canta.

Pape continua sent, malgrat la feblesa del registre greu, un gran Gurnemanz, mentre que Gerhaher amb la seva particular manera de dir, fonamenta unes noves bases de com cantar o potser seria millor dir, com dir Amfortas. No és el meu model, ni el meu referent en aquest rol, però la intensitat de la interpretació és colpidora.

A Koch Audi el maltracta amb una caracterització de Klingsor grotesca, però el baríton-baix imposa vocalitat per sobre de banalitat.

Stemme està immensa, però gèlida. El segon acte el supera amb molta solvència vocal, però hagués estat bé una passió desbordada que ni ella imposa ni segurament Audi no vol.

Cor i orquestra de somni sota la extraordinària direcció de Petrenko, atent a les pauses, tan importants en questa òpera, però mantenint un ritme més aviat lleuger respecte a altres direccions letàrgiques que volen imitar allò inimitable. Petrenko no vol ser ell i ho és i triomfa.

Si bé el streaming no aporta res, la versió musical i vocal és superior, sota el meu parer a la retransmissió radiofònica i només per això hem de beneir amb aigua santa del Montsalvat aquesta magnífica versió.

El nivell de Munich és extraordinari, envejable i me’l poso com a fita

.

Richard Wagner PARSIFAL

Amfortas:  Christian Gerhaher Titurel: Bálint Szabó Gurnemanz: René Pape Parsifal: Jonas Kaufmann Klingsor: Wolfgang Koch Kundry: Nina Stemme Erster Gralsritter: Kevin Conners Zweiter Gralsritter: Callum Thorpe Stimme aus der Höhe: Rachael Wilson Erster Knappe: Paula Iancic Zweiter Knappe: Tara Erraught Dritter Knappe:  Manuel Günther Vierter Knappe: Matthew Grills Klingsors Zaubermädchen: Golda Schultz, Selene Zanetti, Tara Erraught, Noluvuyiso Mpofu, Paula Iancic, Rachael Wilson

Kinderchor der Bayerischen Staatsoper, director Stellario Fagone Chor der Bayerischen Staatsoper director Sören Eckhoff

Bayerisches Staatsorchester

Direcció musical: Kirill Petrenko

Direcció d’escena: Pierre Audi Escenografia: Georg Baselitz, Christof Hetzer Disseny de vestuari: Florence von Gerkan, Tristan Sczesny Disseny de llums: Urs Schönebaum Dramatúrgia: Benedikt Stampfli, Klaus Bertisch

Bayerische Staatsoper 8 de juliol de 2018

INSISTINT EN EL PARSIFAL DE MUNICH (KAUFMANN-STEMME-PAPE-GERHAHER-KOCH;AUDI-PETRENKO) I avui insisteixo amb el Parsifal bavarès perquè ja he vist el streaming amb la producció de…

[joaquimblog]

La Staatsoper bavaresa va estrenar diumenge passat una nova producció de Tannhäuser, amb un insuperable Kirill Petrenko al podi i una nova producció de Romeo Castellucci que no podrem valorar fins que Live Stream de la Staatsoper emeti el proper 9 de juliol la representació amb un repartiment idèntic al que avui comento aquí després d’escoltar la retransmissió radiofònica de  la br-klassik i que suposa el debut en el rol de Klaus Florian Vogt.

L’immens triomfador és, com era d’esperar, la grandiosa i transcendent direcció de Kirill Petrenko que en cada nova aparició davant del podi té la capacitat de guanyar més incondicionals adhesions als seus treballs, treballs que trasbalsen, emocionen i ens donen nous motius per apropar-nos a òperes mil i una vegada escoltades sota noves i  subtils sonoritats, que a banda de dotar el discurs d’un vigor i una arrevolada inspiració de l’orquestra també sap extraure del cantants allò que sempre demano en una representació operística,i és que els cantants es creixen com a un equip i no pas com a u  únic i aïllat divo o diva competint amb la resta. Petrenko els acompanya i els fa créixer.. Tots ells són cantants d’altíssima qualitat, preparació i capacitats tècniques, però integrats  en un concepte global encara tenen més relleu.

Dit això i en una representació d’aquest nivell, em sap greu que Tannhäuser sigui Klaus Florian Vogt, un cantant de lloada musical, que en el seu debut en el rol no va donar la talla vocal i tampoc la musical, ja que en molts moments va desafinar ostensiblement, quelcom que no acostuma a succeir-li. Una vegada més el timbre tan poc heroic, tan poc terrenal, tan poc carnal, tan poc sexual i tan poc pecador va esdevenir el principal handicap per superar l’adequació all rol, un handicap insalvable per dotar-lo de credibilitat, alhora que les infreqüents errades tècniques van fer que el debut, aquesta vegada, fos un desencert. Petrenko i la seva portentosa direcció i concertació tampoc pot fer miracles i no pot dotar de més gruix, caràcter i intensitat a una veu incolora i a un cant tou fins a la flacciditat.

Anja Harteros demostra una vegada més que l’estat vocal actual és pletòric i l’adequació al rol, tant vocal com estilística és absoluta. La seva Elisabeth sembla insuperable, per la seva habitual dolçor però també per la seva  intensitat tràgica, una certa fragilitat que res té a veure amb aquella cantant que fa ben poc em va deixar garratibat amb una Maddalena de Coigny d’impacte. Està en un moment dolç  .

El referencial Wolfram de Christian Gerhaher pot refilar els seus reconeguts i pràcticament inaudibles xiuxiueigs en un tercer acte poc terrenal, gràcies a la complicitat de Petrenko.

La Venus d’Elena Pankratova és la carnalitat  pura, tota ella passió gràcies a una veu carnosa com feia temps que no escoltava, agraciada per la passió orquestral amb la que Petrenko alça el Venusberg però que malauradament no aconsegueixen, ni l’un ni l’altra a fer que el cant a Venus no sobrepassi unes matines montserratines.

Georg Zeppenfeld mostra una autoritat i noblesa d’un Landgraf clàssic i tots els cavallers, habituals de la companyia bavaresa, mostren solidesa en un conjunt sense fissures si no fos per Ralf Lukas, cantant que em costa entendre com està en produccions de relleu.

En qualsevol cas el desencís no seria la paraula més adequada perquè no esperava res diferent, però la gerra d’aigua gèlida prové sobretot perquè el protagonista no dóna la talla i em costa molt acceptar tant si com no, que aquest sigui, com he llegit, el millor tenor actual per a fer aquest rol.. Em nego a aquesta claudicació de principis wagnerians i vocals, perquè els anys m’ha ensenyat com s’ha de cantar i qui ha de cantar aquest rol. Òbviament encara em queden coses per aprendre i no em tanco a res, ni tan sols als mappings ben fets, però per aquí no, no em faran combregar amb rodes de moli,

Escoltant l’escena del Venusberg o el concertant del segon acte (memorable Harteros).no em queda cap dubte que, encara que quedi lleig que ho digui jo mateix, no m’equivoco.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen, Georg Zeppenfeld Tannhäuser, Klaus Florian Vogt Wolfram von Eschenbach, Christian Gerhaher Walther von der Vogelweide, Dean Power Biterolf, Peter Lobert Heinrich der Schreiber, Ulrich Reß Reinmar von Zweter, Ralf Lukas Elisabeth, Nichte des Landgrafen, Anja Harteros Venus, Elena Pankratova Ein junger Hirt, Elsa Benoit Vier Edelknaben, Solisten des Tölzer Knabenchors

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Sören Eckhoff Director musical: Kirill Petrenko

Bayerische Staatsoper, Nationaltheater, Munich 21 de maig de 2017

El més de juliol hi tornarem, insistirem en una producció que estarà més rodada i que en a mi m’agradaria que millorés, ara bé si no passa res que eviti que Vogt assumeixi el rol (no li desitjo cap mal, lògicament, només m’agradaria que tots plegats fessin una seriosa reflexió), dubto que el que avui he dit aquí canvií gaire, si bé més rodatge el tindrà segur.

STAATSOPER DE MUNICH 2016/2017: TANNHÄUSER (Voght-Harteros-Gerhaher-Pankratova-Zeppenfeld;Petrenko) La Staatsoper bavaresa va estrenar diumenge passat una nova producció de Tannhäuser, amb un insuperable…

[joaquimblog]

Andrea Chénier, acte 3er producció de Philipp M. Krenn

Harteros (Maddalena) i Kaufmann (Chénier) Munic 18/03/2017

Andrea Chénier, acte 4at producció de Philipp M. Krenn

Anja Harteros com a Maddalena de Coigny al 1er acte d’Andrea Chénier. Munich 18/03/2017

Luca Salsi com a Carlo Gerard, Munich 18/03/2017

Insisteixo en L’Andrea Chénier de Giordano a la Staatsoper bavaresa perquè es tracta d’una representació diferent i perquè malgrat que els grans trets continuen, com és lògic tractant-se del mateix repartiment, els sis dies que separen la transmissió radiofònica i el streaming televisiu, hi ha lleugers canvis que tot i no alterant substancialment la impressió només auditiva, permeten matisar a l’alça o a la baixa la valoració inicial, alhora que l’aportació escènica de Philipp M. Krenn, atorga, malgrat la saturació de trames paral·leles a l’acció principal que despiten,  bellesa a una proposta escènica coral que repeteix la formula de la producció de Cavalleria i Pagliacci a Salzburg.

Kaufmann sona més lliure i convincent, sense tan emmascarament vocal, però no més càlid, passa pel rol sense trasbalsar, mentre que Salsi no està tan sòlid com el dia de la ràdio i mostra els habituals dubtes i clarobscurs d’una veu important que sembla no acabada de coure del tot.

Harteros encara millora perquè com a actriu també està molt convincent i qui ho anava a dir, la seva Maddalena esdevé el millor rol italià que li he vist fins ara, Ella és la millor d’aquesta producció.

A Omer Meir Wellber li costa la concertació de les escenes concertants, segurament la producció és un handicap entre tants nivells i és fàcil que les escenes de conjunt quedin a vegades un tant desequilibrades. No m’agrada la seva direcció, no és Pappano.

Potser aquesta solució escènica de dividir en vinyetes l’escenari serà una marca de fàbrica de la factoria Krenn. Per TV és molt agraïda però en el teatre estic segur que deu costar centrar-se en la trama central i tampoc crec que els protagonistes hagin de quedar tan minimitzats entre tantes estances o llocs, que si atorguen a la històrica un adecuadíssim entorn històric, dilueixen en excés el seu natural protagonisme.

Mai havíem vist rodar el cap de Chénier…

Escenografia, vestuari i disseny de llums, extraordinaris.

Umberto Giordano ANDREA CHÉNIER Dramma di ambiente storico in 4 atti Llibretto di Luigi Illica

Andrea Chénier: Jonas Kaufmann Carlo Gérard: Luca Salsi Maddalena di Coigny: Anja Harteros La mulata Bersi: J’Nai Bridges La contesa de Coigny: Doris Soffel Madelon: Elena Zilio Roucher: Andrea Borghini Pierre Fléville: Nathaniel Webster Fouqier Tinville: Christian Rieger Mathieu: Tim Kuypers L’Abbate: Ulrich Reß Un Incredibile: Kevin Conners Il maestro di casa : Anatoli Sivko Schmidt: Anatoli Sivko Dumas: Kristof Klorek

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Stellario Fagone Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Philipp M. Krenn Escenografia: Philipp Stölzl, Heike Vollmer Disseny de vestuari: Anke Winckler Disseny de llums: Michael Bauer Dramatúrgia: Benedikt Stampfli

Münchner Nationaltheater, 18 de març de 2017

Estic segur que aquí i amb el que diré ara podem discrepar molt, però no us sembla que a Kaufmann se li estan posant els anys a sobre? És per allò de desviar l’atenció del que realment és important, perquè la seva aportació a Chénier m’ha decebut bastant.

INSISTINT AMB L’ANDREA CHÉNIER (KAUFMANN-HARTEROS-SALSI;KRENN-MEIR WELLBER) Insisteixo en L'Andrea Chénier de Giordano a la Staatsoper bavaresa perquè es tracta d'una representació diferent i perquè malgrat que els grans trets continuen, com és lògic tractant-se del mateix repartiment, els sis dies que separen la transmissió radiofònica i el streaming televisiu, hi ha lleugers canvis que tot i no alterant substancialment la impressió només auditiva, permeten matisar a l'alça o a la baixa la valoració inicial, alhora que l'aportació escènica de…

[joaquimblog]

BAYERISCHE STAATSOPER 2016/2017: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Harteros-Salsi;Meir Wellber)

Anja Harteros (Maddalena di Coigny) i Jonas Kaufmann (Andrea Chénier) a la Bayerischen Staatsoper Dissabte 18 de març la Bayerischen Staatsoper retransmetrà en obert la representació d’Andrea Chénier, l’òpera d’Umberto Giordano que la temporada vinent està previst que es representi en el Gran Teatre del Liceu amb el mateix protagonista, Jonas Kaufmann. El dia 12 va ser la Bayerische Rundfunks qui…

[joaquimblog]

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

Misha Didyk i Anja Kampe a “Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

No ha marxat encara a Berlín i a Munich segur que ja l’enyoren perquè la marxa de Kirill Petrenko cap a la Philharmonie de Berlín serà molt difícil de superar, pair i substituir. No m’imagino un director, a banda de Pappano, tan versàtil i tan genial en tot allò que dirigeix, capaç de sorprendre fins i tot als seus més fidels admiradors amb una Lucia di Lammermoor com jo mai havia escoltat o dirigir un Ring amb absoluta i mestrívola saviesa, que no per ser més previsible no deixa de ser admirable. Doncs bé, els streaming gratuïts de la Staatsoper bavaresa ens ha deixat una altra perla del director rus amb una obra no gens amable, però extraordinària com és la Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx.

Petrenko no tant sols enlluerna, sinó que deixa bocabadat per la intensitat de la direcció, per el rendiment que extrau de l’extraordinària orquestra, amb unes dinàmiques quasi embogides no obviant la qualitat d’un so esplendorós, riquíssim i orgiàstic en uns interludis que et deixen clavat a la cadira sense possibilitat de tancar la boca davant de tanta categoria, talent i magisteri, fent cantar a l’orquestra i extraient des d’un lirisme subjugant en mig de tanta maldat i violència a un hipnòtic lirisme en els moments on Xostakòvitx s’apiada del públic i dels seus personatges, sotmesos a un tour de force no tan sols vocal, sinó emocional i dramàtic d’extrema i implacable exigència. Hi ha en la direcció de Petrenko un sarcasme i una ironia que s’agreixen en mig de tanta desolació moral. És impossible empatitzar amb cap dels torturats personatges d’aquesta imponent tragèdia i en canvi és inevitable romandre enganxat fins el desolador final, i això és mèrit de Xostakòvitx, és clar, però també  en aquest cas de Petrenko, en menor mesura de Kupfer i del sòlid equip de cantants reunits per l’ocasió.

Com en el cas de l’Elektra que aquests dies commociona el Liceu, la Lady Macbeth de Xostakòvitx és un rol extenuant per a la protagonista. Tot i que té més moments de relatiu descans que l’heroïna straussina, la cantant que ha de fer front a una personalitat tan extraordinàriament perversa i complexa ha de desplegar una quantitat de registres interpretatius extenuants. En aquesta nova producció la intèrpret ha estat per primera vegada la soprano alemanya Anja Kampe, una lírica spinto que de tant en tant s’arrisca en rols molt més dramàtics (Kundry o Brünnhilde) i ara aquest, i  sempre acaba assolint els reptes per la intensitat i l’entrega sense condicions. Voreja els límits de les seves capacitats però la seva intel·ligència fa que mai forci més del que és convenient per el seu instrument, això si, l’entrega és tan sincera i sense condicions que malgrat ser una veu inclús massa dolça per la perversitat del rol, sedueixi i convenç fins i tot als més escèptics. Bravo!

Sergei és el tenor Misha Didyk, tota una garantia vocal malgrat i per tant tenim garantit el més important malgrat que li manca aquella seducció física que ha de fer enfollir a Katerina. Ventris al Liceu feia creïble el rol de seductor de fàbrica, però Didyk no aguanta gaire bé els primers plans del streaming, potser en el teatre i des de posicions allunyades pugui vendre gat per llebre. No és òbviament un aspecte determinant.

Boris és el baix Anatoli Kotscherga, que l’any 2002 em va agradar molt cantant el mateix rol al Liceu, però han passat 14 anys i la veu ara denota una decadència excessiva per cantar un rol que ha de mostrar una autoritat tirànica més que una decrepitud patètica. Utilitza aquesta decadència per vestir ell rol, però no crec que sigui el que més convingui a Boris, un personatge roí i violent que d’entrada “s’agraeix” que la malèfica Katerina se’l tregui de sobre.

La llarga llista de personatges “secundaris” l’encapçala el tenor Sergey Skorokhodov, com a magnífic Sinowi, la mezzosoprano Heike Grötzinger que interpreta la desgraciada Axinja en una de les escenes més colpidores de tota l’òpera, el tenor Kevin Conners que sense fer-nos oblidar el genial Graham Clark, interpreta magníficament l’agraït malgirbat que descobreix el cadàver de Sinowi en un trepidant crescendo que Petrenko tensa fins la bogeria sonora. També Alexander Tsymbalyuk és un impactant cap de policia i Goran Jurić un hilarant Pope.

El conjunt, com és costum a la casa, està servit amb precisió i pràcticament mai succeeix allò que té la Staatsoper de Viena i que tant em neguiteja, de rutina habitual en els teatres de repertori.

Menció estel·lar mereix el cor en una òpera que fa honor a la tradició eslava, amb moments veritablement gloriosos per paret del cor dirigit per Sören Eckhoff, que excel·leix particularment en l’escena del camp de presoners.

La nova producció de Harry Kupfer és efectiva, amb moments de molta força i altres que deceben més pel convencionalisme que no pas per  la poca adequació de la proposta. Certament podíem esperar alguna cosa més potent d’un home de teatre que ha deixat tantes mostres de talent, però sense ser un treball gloriós, original i molt menys rupturista o provocador, serveix i explica bé la terrible història, altra cosa és que acostumats com estem a que en trames molt menys violentes ens facin veure el que no està escrit, quan arriba una òpera que quasi tota provocació estaria justificada pel llibret original, Kupfer no vulgui retorçar-nos més les entranyes del que ja ho fa Xostakòvitx.

Més informació de la producció

https://www.staatsoper.de/stueckinfo/lady-macbeth-von-mzensk.html

  Dimitri Xostakòvitx LADY MACBETH DE MTSENSK Òpera en 4 actes llibret d’Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov.

Boris Timofejewitsch Ismailow – Anatoli Kotscherga Sinowi Borissowitsch Ismailow – Sergey Skorokhodov Katerina Lwowna Ismailowa – Anja Kampe Sergej – Misha Didyk Axinja – Heike Grötzinger Schäbiger – Kevin Conners Verwalter – Christian Rieger Hausknecht – Sean Michael Plumb Mühlenarbeiter – Milan Siljanov Pope – Goran Jurić Polizeichef – Alexander Tsymbalyuk Polizist – Kristof Klorek Lehrer – Dean Power Sergeant – Peter Lobert Wächter – Igor Tsarkov Sonjetka – Anna Lapkovskaja Alter Zwangsarbeiter – Alexander Tsymbalyuk Zwangsarbeiterin – Selene Zanetti

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Sören Eckhoff Director musical – Kirill Petrenko

Director d’escena – Harry Kupfer Escenografia – Hans Schavernoch Disseny de vestuari – Yan Tax Video – Thomas Reimer Disseny de llums – Jürgen Hoffmann Dramatúrgia – Malte Krasting

Bayerische Staatsoper, Munich 4 de desembre de 2016

No sempre l’actualitat ens ofereix tants punts d’interès concentrats en una setmana, aquí intento concentrar aquells que em motiven especialment i aquesta setmana està sent intensa. El proper streaming de Munich també promet emocions intenses, si bé radicalment diferents ja que ens espera Rossini amb l’exuberant Semiramide que cantarà DiDonato en el rol titular, acompanyada de Barcellona, Brownlee i Exposito. Haurem d’esperar  al 26 de febrer.

BAYERISCHEN STAATSOPER 2016/2017: LADY MACBETH DE MTSENSK (Kampe-Didyk-Kotscherga;Kupfer-Petrenko) No ha marxat encara a Berlín i a Munich segur que ja l'enyoren perquè la marxa de…

[joaquimblog]

Elsa Benoit (Inès) i Elīna Garanča (Léonora) a La Favorite Staatsoper de Munic © Wilfried Hösl

La favorite a Munic Matthew Polenzani, Elīna Garanča, Mariusz Kwiecień © Wilfried Hösl

Mika Kares, Elīna Garanča, Chor der Bayerischen Staatsoper © Wilfried Hösl

L’any 2014 el Festival de Salzburg va programar lo’òpera de Gaetano Donizetti, La Favorite. El quartet protagonista era estel·lar com el prestigi del festival demana: Elīna Garanča, Juan Diego Flórez, Ludovic Tézier i Carllo Colombara. La representació va ser en forma de concert i va suposar el debut en el rol de la parella protagonista. Si voleu recuperar aquell apunt només cal  prémer l’enllaç: https://ximo.wordpress.com/2014/09/07/salzburg-2014-la-favorite-garanca-florez-tezier-colombaraabbado/

Ara la Staatsoper de Munic ha programat aquesta bellíssima òpera amb una producció escènica discutible, com no pot ser d’altra manera en aquest teatre, deguda a Amélie Niermeyer, també amb la mezzosoprano letona de protagonista i amb uns companys diferents als de fa dos anys a Salzburg però igualment excel·lents sinó millors:  Matthew Polenzani, Mariusz Kwiecień i Mika Kares, dirigint el mestre Karel Mark Chichon.

Si la mezzosoprano ja no sorprèn amb el seu reconegut belcantisme i aquella certa distància que refreda en excés el seu cant estèticament i estilísticament perfectes, la gran aportació d’aquestes representacions bavareses són els inspirats i refinats Matthew Polenzani i Mariusz Kwiecień, ben secundats per Mika Kares, Joshua Owen Mills (un tenor amb possibilitats) i Elsa Benoit.

Potser  Karel Mark Chichon no és el director més idoni per a una òpera com aquesta, però amb l’orquestra muniquesa tots acaben sent millors. La tasca versàtil de Petrenko ha estat enorme.

La producció és un cúmul de idees inconnexes o massa críptiques que no acaben de configurar un relat dramàtic prou convincent i segurament refreden en excés la dramatúrgia, m’estimo més no insistir en aquest tema, sobretot quan en els aspectes vocals hi ha prou elements importants per no avortar allò que la senyora Niermeyer sembla pretendre.

Gaetano Donizetti LA FAVORITE

Léonor de Guzman: Elīna Garanča Fernand: Matthew Polenzani Alphonse XI: Mariusz Kwiecień Balthazar: Mika Kares Don Gaspard: Joshua Owen Mills Inès: Elsa Benoit

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Sören Eckhoff Director musical: Karel Mark Chichon

Director d’escena: Amélie Niermeyer Escenografia: Alexander Müller-Elmau Disseny de vestuari: Kirsten Dephoff Disseny de llums: Michael Bauer Coreografia: Ramses Sigl Dramatúrgia: Rainer Karlitschek

Bayerische Staatsoper, Munic, 6 de novembre de 2016

Més informació sobre aquesta producció a:

https://www.opera-online.com/en/items/productions/la-favorite-bayerische-staatsoper-2016-2016

La Favorite és una de les òperes més representades en la història del Liceu, un dels pocs teatres que la van manetnir en la programació quan pràcticament no es representava en lloc i aquí a IFL en sóc fidel seguidor de la tradició, perquè és un títol recurrent.

Bon cap de setmmana

LA FAVORITE A MUNIC L'any 2014 el Festival de Salzburg va programar lo'òpera de Gaetano Donizetti, La Favorite. El quartet protagonista era estel·lar com el prestigi del festival demana: 

[joaquimblog]

  Hans Sachs, Wolfgang Koch

Emma Bell (Eva)

Robert Künzli (Walther)

Georg Zeppenfeld (Pogne) i Robert Künzli (Walther)

Die Meistersinger von Nürnberg Producció de David Bösch

Una de les produccions més esperades de l’any va commocionar al públic bavarès  el passat més de juliol, la combinació Richard Wagner, Kirill Petrenko i David Bösch, més Jonas ¡ Kaufmann (cal dir-ho) va esdevenir un dels grans triomfs operístics d’enguany. El streaming d’aquella festa es va posposar fins a les representacions del mes d’octubre, però l’infortuni o la delicada salut de Kaufmann, com us ho estimeu més,  ens han deixat sense un dels atractius i molts es sentiran profundament decebuts, però el treball és tan elaborat, l’equip és tan important i compacte que fins i tot la sensible pèrdua, substituïda per un justet Robert Künzli,  queda absolutament minimitzada i el gaudi és (quasi) complert gràcies a:

Kirill Petrenko, segurament al costat de Pappano, el director operístic més brillant, versàtil i colpidor del panorama actual, capaç d’oferir al voltant d’una òpera tan complexa com Die Meistersinger von Nürnberg, una apassionant i exultant versió, ha demostrat una vegada més i en van tantes com calgui als més escèptics, que és un extraordinari director no només en Wagner, però quan el dirigeix pot mirar de tu a tu als grans directors wagnerians del passat i del present, potser per això algun del present s’està posant més nerviós del compte, ja que l’ombra del petit director rus és grandiosa i pot arribar a igualar o potser superar-lo. Deixem que el temps situï les coses en el lloc pertinent i de moment gaudim d’aquesta direcció lluminosa, profunda, detallista i bellíssima de la llarguíssima partitura que a les seves mans esdevé lleugera, fresca i vitalitzant.

La Bayerisches Staatsorchester espectacular per l’amplia gamma de colors, per la cohesió, l’equilibri i la resposta dinàmica a aquest monument contrapuntístic que manté la tensió dramàtica i musical a que és sotmesa des de l’esplendorosa obertura fins l’esclatant cor final.

El Chor der Bayerischen Staatsoper, a l’alçada de l’orquestra de la casa, demostrant tossudament el que distingeix un teatre, aquest sí de primera, de la resta, en una actuació espectacular per la grandesa del so, la cohesió, l’equilibri i l’expressivitat.

L’equip solista, no excepcional (cal dir-ho també) però integrat  en un conjunt sense fissures, amb un curós Wolfgang Koch, un excepcional Georg Zeppenfeld tot i que massa jove per ser el pare d’Eva, un eminent Martin Gantner, un justet Robert Künzli en la tasca impossible de substituir a Kaufmann i que passa per més problemes dels previstos salvant els mobles, una xamosa, radiant i gegantina Emma Bell, un Benjamin Bruns donant vida a un David saltarí que possiblement encara no ha sortit de l’armari i una Claudia Mahnke fent més visible i audible a la sempre poc visible i audible Magdalene. Tots ells arropats per un equip solidíssim de mestres on trobem el bo i millor dels cantants secundaris de la companyia muniquesa, com ara: Eike Wilm Schulte, Ulrich Reß, Friedemann Röhlig o Goran Juric i que garanteixen una representació de nivell discogràfic.

Queda David Bösch, el nou talent de les produccions operístiques, que com és preceptiu exasperarà als puristes, però que com feia fa pocs dies a Le nozze di Figaro a Amsterdam fa un portentós treball de recerca amb els personatges i treballa les escenes per tal de que tot allò que es desenvolupa a l’escenari quedi ben explicat, tingui sentit i sobretot no traeixi l’original, tot i que ell obri l’angle de l’objectiu i ens ofereixi més coses de les inicialment previstes, sobretot perquè ençà l’estrena al 1867 fins ara en passat moltes coses, començant per Nürnberg, el lloc on transcorre l’acció i Bösch no ho vol passar per alt.

Ens trobem a la provinciana ciutat alemanya al voltant dels anys 50, després de la irracional destrucció soferta durant la guerra i en un ambient ben quotidià, de gent normal, sense res excepcional que explicar, amb vides grises i anònimes en uns carrers de blocs sense personalitat per tant tot plegat despullat d’embolcalls folklòrics i acolorits vestuaris, estendards gremials i prats florits, esglésies protestants i carrers amb fanalets. El Nürnberg que se’ns presenta és vulgar, amb gent poc distingida i anònima, treballadors que arrosseguen rutines i que a hores perdudes fan coses excepcionals seguint una tradició cultural i popular, secular.

Gent sense interès per explicar-nos una historia distingida, un contrast peculiar, més violència de la que hom es podria imaginar (Guth en la producció vista al Liceu també en mostrava, com aquí, en l’atonyinament excessiu dels aprenents (neo-nazis?) a Beckmesser i perdoneu el spoiler, un suïcidi inoportú, innecessari i injust de Beckmesser en el darrer segon de l’obra.

Hi ha, com acostuma a passar amb els directors d’escena alemanys, molt psicoanàlisis històric encara no superat, molta vergonya i molta penitència, que sempre em pregunto perquè hem d’acabar pagant nosaltres o servint de bocs expiatoris a tants i comprensibles  remordiments. El monòleg final de Hans Sachs sacseja consciencies alhora que escalfa l’ou de la serp, sempre disposada a despertar de qualsevol letàrgica penitència.

La producció no m’ha agradat tant com deien les cròniques, ni com les recents Nozze holandeses també degudes al seu geni, però no hi ha cap mena de dubte que David Bösch té moltes coses a dir, i com les diu no deixa indiferent a ningú, el que sempre és estimulant, necessari i altament gratificant.

Richard Wagner DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Hans Sachs, Wolfgang Koch Veit Pogner, Georg Zeppenfeld Kunz Vogelgesang, Dietmar Kerschbaum Konrad Nachtigall, Christian Rieger Sixtus Beckmesser, Martin Gantner Fritz Kothner, Eike Wilm Schulte Balthasar Zorn, Ulrich Reß Ulrich Eißlinger, Stefan Heibach Augustin Moser, Thorsten Scharnke Hermann Ortel, Friedemann Röhlig Hans Schwarz, Peter Lobert Hans Foltz, Dennis Wilgenhof Walther von Stolzing, Robert Künzli David, Benjamin Bruns Eva, Emma Bell Magdalene, Claudia Mahnke Nachtwächter, Goran Juric

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper (director Sören Eckhoff) Director musical: Kirill Petrenko

Director d’escena: David Bösch Escenografia: Patrick Bannwart Disseny de vestuari: Kostüme Meentje Nielsen Video: Falko Herold Disseny de llums: Michael Bauer Dramatñurgia: Rainer Karlitschek

Bayerische Staatsoper, Munic 8 d’octubre de 2016

Aquí trobareu més informació sobre la producció:

https://www.staatsoper.de/tv.html?no_cache=1

  DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG A MUNIC (Koch-Zeppenfeld-Künzli-Gantner-Bell-Mahnke-Bruns;Bösch-Petrenko) Una de les produccions més esperades de l'any va commocionar al públic bavarès  el passat més de juliol, la combinació Richard…

[joaquimblog]

L'ÀNGEL DE FOC DE PROKÒFIEV A MUNICH

L’ÀNGEL DE FOC DE PROKÒFIEV A MUNICH

Svetlana Sozdateleva (Renata) – Evgeny Nikitin (Ruprecht) a l’Àngel de foc de Prokófiev a Munich. Fotografia © 2015, Bayerische Staatsoper Dissabte 12 de desembre vaig veure a la pàgina web de la Bayerische Staatsoper el streaming de “L’àngel de foc”, la brutal òpera de Serguei Prokófiev, en una nova producció deguda a  Vladimir Jurowski i Barrie Kosky. L’experiència és impactant i ja aviso que…

[joaquimblog]

  Pavol Breslik i Diana Damrau a la Lucia di Lammermoor a Munich © Opéra de Munich / Wilfried Hösl

Diana Damrau (Lucia) © Opéra de Munich / Wilfried Hösl

Per “celebrar” el càstig de la Staatsoper vienesa us porto la darrera producció de la Lucia di Lammermoor a l’òpera estatal bavaresa, amb una producció irritant situada als anys 60 del segle passat, en un exercici escènic que enfronta de manera violenta escena i partitura.

Les noves produccions de les òperes principalment italianes, a la capital bàvara ho acostumen a ser de irritants. Només cal recordar els darrers muntatges de Il trovatore o La forza del destino, per no parlar d’aquell Rigoletto dels simis i tantes altres coses que ens hem hagut d’empesar amb resignada paciència si és que estàvem interessats en qualsevol dels intèrprets que protagonitzaven els rols principals.

En aquest cas l’òpera és la belcantista Lucia di Lammermoor, i la parella protagonista són Diana Damrau i el cada cop més valorat Pavol Breslik, acompanyats per Dalibor Jenis i Georg Zeppenfeld per a completar el quartet principal, mentre que al capdavant d el’orquestra es trobem ni més ni menys que al director musical de la casa, és a dir Kirill Petrenko.

Sobta molt que un director com Petrenko es faci càrrec d’una òpera de veus on l’orquestra es limita en teoria a acompanyar amb discreció belcantista els afers vocals dels protagonistes. Karajan ja va deixar escrit en una direcció antològica amb Maria Callas, que de la Lucia orquestral també es poden esperar coes i sobretot Petrenko, a part de ser el responsable d’utilitzar la que sembla ser la versió íntegra i propera a la versió autògrafa, dirigeix amb inusitada categoria una òpera que altres directors musicals del teatre no tocarien mai. És el mestre Petrenko una rara avis? No, no ho és i demostra amb aquesta direcció que és un gran director, però també que el director musical d’un teatre d’òpera ha de dirigir molta òpera i de tots els gèneres. Això de deixar un parell de títols i sempre del repertori que més els agraden o els va bé, diu poc del projecte musical de la pròpia casa. Que el director rus trií entre totes les òperes que dirigeix a Munich també Lucia, i en faci una versió de referència, és important i és un goig per un teatre, que ho faci tan bé, amb una direcció tan plena de matisos, de tensió, d’atmosferes que recreen el belcanto més pur, alhora que teatral i dramàtic, és quelcom admirable. No hi han òperes o gèneres menors quan els directors tenen la categoria per fer ressaltar de les partitures ton allò que d’elles es pot extraure. Petrenko ho fa de manera mestrívola.

Diana Damrau, amb la veu cada vegada més densa i amb un centre més consistent, fet que té la seva lògica repercussió en les notes de la zona aguda ara més dificultoses, treballades i en prou feines apuntades a risc d’esdevenir perillosos accidents. Fins que no arriba l’escena de la bogeria, acompanyada per una inspiradíssima direcció de Petrenko que ofereix un diàleg amb la soprano veritablement colpidor, tots plegats ajudats per una harmònica de vidre de gran efecte sonor, Damrau no està absolutament integrada amb el personatge, és clar que la direcció d’escena dubto que la beneficií. Cal esmentar el final de l’ària de la bogeria que no agradarà gens als pinyolaires i presenta tota una novetat que no crec haver escoltat mai en cap versió. Pel que fa a la cabaletta també presenta variacions en mans de Damrau i Peternko, però la soprano no hauria d’haver fet el sobreagut, no.

A Pavol Breslik no sé si el belcanto és el repertori que més li escau, fa una escena final brillant i emotiva, elegantíssima en l’exposició i el fraseig, però el seu Edgardo, molt suau i delicat, en en global de l’actuació és massa distant per tractar-se d’una òpera romàntica, belcantista i italiana. Però és un tenor que a partir d’ahir ja té que comptar en els grans teatres. Recordo que al Liceu va fer un magnífic Tamino que va passar massa desapercebut.

El baríton Dalibor Jenis compleix i prou com a Enrico, la veu és adient, l’estil i la tècnica no tants, amb problemes de legato, que posen en evidència un cant massa rígid, monòton i estandarditzat.

Pel que fa al magnífic i rotund baix Georg Zeppenfeld, sembla desaprofitat en un rol que potser no necessita tanta presència vocal o tanta contundència, si bé fa goig escoltar un baix de veritat encara que el belcanto tampoc sigui el seu fort.

Molt similar a Edgardo resulta la veu d’Emanuele D’Aguanno com a Arturo, si bñé la seva és la típica d’aquest rol, un jove tenor líric, pedrera per a molts posteriors Edgardo.

Barbara Wysocka ens trasllada de l’Escòcia de Walter Scott als Estats Units de l’era Kennedy, i?, però també ens vesteix a Edgardo de James Dean i Lucia és una dona de fort caràcter, no una bleda feble, condicionada per la societat i tot allò que ja sabem i que no lliga en absolut ni amb el caràcter dels personatges originals, ni les situacions, ni la música de Donizetti, i?. L’acció escènica passa en una únic ambient escenogràfic, un saló en runes que srveix per a tots els quadres. La solució per fer aparèixer la font del primer acte fa plorar.

Potser això no importa? És clar que importa, perquè hi ha moltes òperes de les quals els pot treure molt suc, “deconstruint”, re.interpretant o adaptant-les, amb dramatúrgies interessants que s’adeqüin amb el text i els llibrets molts més sucosos i amb possibilitats, però de la Lucia di Lammermoor no.

L’èxit al final és apoteòsic.

Gaetano Donizetti LUCIA DI LAMMERMOOR

Lord Enrico Ashton: Dalibor Jenis Lucia Ashton: Diana Damrau Sir Edgardo di Ravenswood: Pavol Breslik Lord Arturo Bucklaw: Emanuele D’Aguanno Raimondo Bidebent: Georg Zeppenfeld Alisa: Rachael Wilson Normanno: Dean Power

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper (dir: Stellario Fagone)

Dircetor musical: Kirill Petrenko Direcció d’escena: Barbara Wysocka Escenografia: Barbara Hanicka Vestuari: Julia Kornacka Disseny d ellums: Rainer Casper Dramatúrgia: Daniel Menne, Malte Krasting

Video: Andergrand Media + Spektakle

ENLLAÇ vídeo

https://mega.co.nz/#F!CQEglaDT!YEj_WZD_AS_otSW5ryAS5g

Espero que us agradi, si més no teniu la possibilitat d’escoltar una Lucia diferent que s’apropa al que podríem anomenar versió crítica i que difereix de la versió que va gravar Montserrat Caballé amb López Cobos, en aquesta encara hi ha més coses, cadències i intervencions que mai havia escoltat. Només per això paga la pena empassar-se la rídícula posada en escena de la senyora  Barbara Wysocka.

  LUCIA DI LAMMERMOOR A MUNICH (Damrau-Breslik-Jenis-Zeppenfeld;Wysocka-Petrenko) vídeo Per "celebrar" el càstig de la Staatsoper vienesa us porto la darrera producció de la Lucia di Lammermoor…

[joaquimblog]

Pavel Černoch (Albert Gregor) i Nadja Michael (Emilia Marty) a Vec Makropulos a Munich photos @staatsoper.de

Nadja Michael és Emilia Marty a Vec Makropulos a Munich. Fotografia @staatsoper.de

Vec Makropulos a Munich, producció de Árpád Schilling, escenogrfaia i vestuari de Márton Ágh. Fotografia @staatsoper.de

Kevin Conners

Pavel Černoch (Albert-Gregor) i Nadja-Michael (Emili Marty) a Vec Makropulos a Munic Fotoghrafia ©-Wilfried-Hösl

Avui us porto una de les òperes més fascinadores del segle XX, El cas Makropoulos de Leoš Janáček, en la nova producció de la Staatsoper de Munich que suposa una edició crítica de la partitura deguda al mateix director musical, el txec Tomáš Hanus, amb una decebedora producció del hongarès Árpád Schilling.

Em sap greu això de Schilling ja que desaprofitar l’ocasió de fer una nova producció d’una òpera com aquesta, amb una trama tan apassionant i comptant amb un equip musical i vocal tan bo, és delictiu.

La inquietant presència de la mezzosoprano alemanya Nadja Michael en estat de gràcia vocal, fa que encara sàpiga més greu assistir d’espectador distant a una producció d’aquelles que odio especialment, d’aquelles que volen ser profundes i acaben sent pedants, que volen ser minimalistes i són avorridíssimes i insípides, que pretenen ser referencials i al cap de cinc minuts ja s’han oblidat, i això que la pretensió del director hongarès és que els 10 minuts finals, una joia musical preuadíssima, esdevinguin inoblidables, i quasi ho aconsegueix però segurament per l’efecte diametralment oposat, la vergonya aliena.

Musicalment, tret d’alguna sortida de to de l’orquestra muniquesa, la versió és esplèndida, amb una gran direcció de Tomáš Hanus. Exactament no sé en que consisteix la seva edició crítica, però l’orquestra guspireja colors, timbres i sonoritats en la riquíssima gamma exigida per  Janáček, servint les exuberants i inspirades melodies amb una intensitat dramàtica i bellesa expositiva enlluernadores.

Vocalment  Nadja Michael està abassegadora, el rol li va com anell al dit i aquí pot marcar unes diferències que assolint altres rols com la Lady Macbeth verdiana no és capaç de fer.penso que amb una altra direcció escènica que l’afavorís, el resultat podria ser excepcional, ja que la intensitat i misteri del personatge estan molt ben aconseguits, tant en l’escena com en la part cantada.

L’equip que l’acompanya és bo, solvent, eficaç i en gran part idiomàtic, amb el magnífic tenor  Pavel Černoch com a Gregor, al capdavant i amb la participació de Reiner Goldberg en un rol secundari, que són els que ara fa, després d’haver intentat ser un heldentenor de primera, o dit d’una altra manera, abocat a ser un heldentenor heroic en un moment d’escassedat i penúria, on qualsevol tenor amb una mica de timbre consistent era abocat als rols més exigents. Encara no sé ni com va superar-ho.

Degut a que gran part de l’escenografia és blanca, la televisió alemanya va decidir que els subtítols serien de color blau per intentar ajudar al teleespectador, quelcom que en algun moment és realment impossible, ja que el text es fa molt difícil de seguir. S’agreix l’esforç i la voluntat, però haguessin hagut d’emprar com a mínim dos color, blau i potser groc.

Els subtítols són en anglès.

Aquesta òpera i tots els aspectes possitius d’aquesta representaciuó, queels té, be mereixen l’esforç d ela baixada, estic segur que a la immensa majoria us agradarà.

Leoš Janáček VĔC MAKROPULOS

Emilia Marty : Nadja Michael Albert Gregor : Pavel Černoch Vítek: Kevin Conners Krista:  Tara Erraught Jaroslav Prus: John Lundgren Janek: Dean Power Dr. Kolenatý:  Gustav Beláček Stage Technician: Peter Lobert Cleaning Woman: Heike Grötzinger Hauk-Šendorf:  Reiner Goldberg Emilia’s Child: Rachael Wilson

Bayerisches Staatsorchester und Chorus Director del cor: Sören Eckhoff

Direcció musical: Tomáš Hanus Director d’escena: Árpád Schilling Escenografia i vestuari: Márton Ágh Disseny d ellums:  Tamás Bányai

Bayerische Staatsoper, Munic 1 de novembre d e2014

ENLLAÇ Vídeo (6 arxius que s’han d’ajuntar i posteriorment descomprimir)

https://mega.co.nz/#F!qh1HRTwb!HHKmafgoOU47oPlxPGoGeA

Us desitjo una bona setmana

VĚC MAKROPULOS A MUNICH (Michael-Černoch-Conners-Lundgren;Schilling-Hanus) Vídeo Avui us porto una de les òperes més fascinadores del segle XX, El cas Makropoulos de