#Anna Lapkovskaja

[joaquimblog]

Simon Rattle, Eva-Maria Westbroek i Stuart Skelton.© Foto: Peter Meisel

Avui festa major a IFL amb Sir Simon Rattle dirigint l’orquestra de la ràdio bavaresa en una versió de concert de Die Walküre que aplega a grans noms i alguna que altre mediocritat del cant wagnerià actual.

El Wagner de Rattleés lleuger, el britànic no és el primer gran director i no serà l’últim que fa front a la tetralogia…

[leaconnert]

2019 ist 30 Jahre Mauerfall. Anlass für Carsten „Erobique“ Meyer, bekannt und geliebt für seine 1-Mann Live-Disco Ekstasen und Filmmusik (u.a. „Tatortreiniger“), Trümmer-Dandy Paul Pötsch und Regisseurin Lea Connert, sich mit einem blinden Fleck der deutschen Kulturgeschichte zu beschäftigen: dem musikalischen DDR-Erbe der 60er und 70er Jahre. Damals entstanden Songs mit einem Bekenntnis zu Jazz, Afrobeat, Schlager, Soul, Tropicália und Funk, die so rein gar nichts mit dem grauen Klischee-Bild der DDR zu tun haben. Diese Kompositionen und Texte aus dem Sozialismus, flogen so haarscharf an der Zensur vorbei, dass sie gerade noch als Poesie durchgingen und grooven so unverschämt hart, dass man damit locker jede Disco zwischen Wismar und Konstanz in ihre Einzelteile zerlegen kann. In WIR TREIBEN DIE LIEBE AUF DIE WEIDE re-interpretiert eine Showband um Meyer und Pötsch mit Polly Lapkovskaja, Marcel Römer, Pola Lia Schulten und Überraschungsgästen Stücke von wichtigen Musiker*innen wie Uschi Brüning, Veronika Fischer, Nina Hagen und Manfred Krug. Angereichert mit dokumentarischem Material und Texten, entsteht ein intensives Konzerthappening, das die besondere Bedeutung der Musik, ihre versteckte Widerständigkeit und softe Subversivität feiert.

Abendzettel als PDF-Download hier.

Idee, Dramaturgie, Musikalische Leitung: Carsten “Erobique” Meyer, Paul Pötsch

Arrangement, Musikalische Umsetzung: Carsten “Erobique” Meyer, Paul Pötsch, Polly Lapkovskaja (POLLYESTER), Marcel Römer, Pola Lia Schulten

Regie: Lea Connert

Bühnenbild: Isabelle Kaiser

Kostüm: Isabelle Kaiser, Benjamin Burgunder

Bühnenbau: Leo Rau

Videodesign: Rosanna Graf

Gäste: Bernd Begemann, Pascal Finkenauer, Sidney Frenz, Juno Meinecke, DJ Patex, Jan Schnoor, Albrecht Schrader, Anna Suhr mit special appearance von DAS BO

PRODUKTION Internationales Sommerfestival Kampnagel KOPRODUKTION HAU Hebbel am Ufer (Berlin), Hellerau – Europäisches Zentrum der Künste Dresden GEFÖRDERT VOM Fonds Darstellende Künste aus Mitteln der Beauftragten der Bundesregierung für Kultur und Medien und durch die Hamburgische Kulturstiftung.

Foto: Nico Ueckermann

[loosealcina]

RICHARD WAGNER’S DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG AT LA SCALA, APRIL 5, 2017

I'll state right away that this Meistersinger experience (a first for me) was a pretty disorienting one. First and foremost, it's strange of Richard Wagner to deliver such a work. I can't say I wasn't warned; every single piece of writing on Die Meistersinger von Nürnberg points out it's an outlier: the only Wagner comedy (there would be Das Liebesverbot, but…), the only Wagner mature opera with a real/historical setting and no sign of supernatural activity whatsoever… I knew it all right by the time the curtain raised. The problem is, it's much punchier in the flesh. At times I was like, please give me a dragon. Some angry god, a wicked spell. I'll even settle for a small-time prophecy, but I need it now… It was that severe. (It's not like I crave sorcerers, myth, and fairies no matter what. Given I can't erase the hours I spent in the company of Der Ring des Nibelungen and Tristan und Isolde, everything about Die Meistersinger von Nürnberg—subject, music, words—is at risk of feeling… what's the word… small). At the same time, this opera generates a great many questions. Is it a deliberate detour, a sort of intermezzo in the middle of a long string of serious numbers? Was it meant to be a dissertation on the very nature of art? And what are we supposed to do with the German art thing that pops up during Hans Sachs's final outburst? I think it would take a lot of time—and it would be fun, as well—to discuss these topics. Unfortunately, Harry Kupfer's staging (created in Zürich in 2012; scenes by Hans Schavernoch, costumes by Yan Tax, lights by Jürgen Hoffmann) was the opposite of a catalyst for any kind of discussion.

It just embraced the lively/joyous side of Die Meistersinger von Nürnberg, placing it somewhere between Hogwarts and a very tame version of Broadway. That's it. (It also looked like someone in the costume/makeup/hair department has seen Manhattan [the WGN America series about the Manhattan Project] and is having a crush on Rachel Brosnahan, 'cause the master singers' female apprentices were dead ringers for the character she plays). The orchestra conducted by Daniele Gatti was crisp, energetic, and colorful; yet I'd say their effort was ultimately hampered by (if partly responsible for) a lack of dramatic depth. There were beautiful details (as an example, the horns' interventions were both forceful and perfectly even), and there were memorable moments too. The Prelude came off as a fiery, luminous stand-alone extravaganza. The great wacky brawling sequence that closes Act II (a fugue) put on another massive, exuberant wall of sound. The Prelude to Act III—I loved its brooding cellos and double basses. And I was captivated by the dreamy Act III quintet «Selig, wie die Sonne», which I thought was definitely reminiscent of Der Rosenkavalier. As for the cast, I liked the relatively laid-back approach of Michael Kupfer-Radecky (Hans Sachs) and Markus Werba (Sixtus Beckmesser). Jacquelyn Wagner was sweet and elegant as Eva, but my favorite performance of the night was Anna Lapkovskaja's in the smaller role of Magdalene: her mesmerizing, original phrasing was a natural showstopper, and left me wanting for more.

[eine-strasse-muss-ich-gehen]

Sa, 01. Feb 2014 | 19:30 Uhr 

Schiller Theater Berlin

JANÁČEK Katja Kabanowa

DIKOJ | Pavlo Hunka

BORIS | Pavel Černoch

KABANICHA | Deborah Polaski

TICHON | Stephan Rügamer

KATJA | Eva-Maria Westbroek

KUDRJASCH | Florian Hoffmann

VARVARA | Anna Lapkovskaja

KULIGIN | Roman Trekel

GLASCHA | Emma Sarkisyan

FEKLUSCHA | Adriane Queiroz

EINE FRAU AUS DEM VOLK | Blanka Modr��

Chor der Staatsoper Unter den Linden

Staatskapelle Berlin

Simon Rattle | Musikalische Leitung  

[lietofinelondon]

Stemme Shrinks Then Soars

Review – Götterdämmerung (BBC Proms, Sunday 28 July 2013)

Brünnhilde – Nina Stemme Siegfried – Andreas Schager Hagen – Mikhail Petrenko Gunther – Gerd Grochowski Gutrune & Third Norn – Anna Samuil Waltraute & Second Norn – Waltraud Meier First Norn –…

View Post

[joaquimblog]

Gerals Finley

Lucie Crow

Angela Denoke – Lucie Craw

Ja en la recta final de la titularitat de Simon Rattle al capdavant de la Berliner Philharmoniker, he pogut veure l’streaming del concert que va tenir lloc el 14 d’octubre a la seu de l’orquestra berlinesa, la famosa sala Philharmonie, gràcies a la fantàstica iniciativa del Digital Concert Hall.

L’òpera representada en una producció minimalista de Peter Sellars, col·laborador  habitual de la Berliner en l’etapa Rattle, amb qui ha deixat colpidores versions de les passions de Bach, però que en aquest cas crec que la proposta no ha estat del reeixida.

Sellars només diferència els humans dels animals amb la subtil gestualitat i per tant dependrà de la destresa dels cantants per poder identificar qui és qui dels diversos personatges que pugen sobre l’entarimat on també es situarà Rattle per dirigir. Unes pantalles d’alta definició projecten imatges d’animalons diversos, plantes de tota mena i de natura, que són innegablement belles però que no sé si acaben d’ajudar o distreure de la narració de l’obra original, la faula que aprofita la història de la guineueta per parlar-nos de la vida, la tendresa, el pas del temps o la llibertat. Sellars no m’ha ajudat gens.

La fabulosa Berliner i l’explosiva direcció de Simon Rattle són de llarg el millor. L’extraordinària òpera de Leoš Janáček necessita d’una opulència orquestral brillant i transparent que en mans de l’orquestra berlinesa i el director anglès semblen insuperables.

El baix-baríton canadenc Gerald Finley i la soprano anglesa Lucy Crowe són els intensos protagonistes d’un extens repartiment entre adults i nens (no sempre al mateix nivell d’exigència) que forma un conjunt homogeni, si bé la fidelitat de Rattle amb el ja més que caduc Willard White no s’acaba d’entendre.

Angela Denoke fa, sorprenentment després d’unes darreres actuacions més que problemàtiques que la situaven en un declivi irremissible, una bona prestació com a guineu mascle. Com també destaca vocalment el tenor Burkhard Ulrich com a mestre d’escola, mosquit o pollastre, que per altra banda no sap distingir amb prou distinció amb el llenguatge corporal.

Cal gaudir del que Rattle i l’orquestra ens ofereixen en una bellíssima partitura que és com un gran fresc simfònic amb intervencions vocals. L’anècdota escènica no molesta però no aporta res especialment notable, costa entendre el que passa sobre l’entarimat amb una taula i quadre cadires com a tot atrezzo escenogràfic i un vestuari que homogeneïtza humans i animals.

I cal reivindicar sempre a Janáček

Leoš Janáček Příhody lišky Bystroušky (La petita guineu astuta)

Gerald Finley Baix-baríton (El guardabosc) Paulina Malefane Soprano (La seva muller) Burkhard Ulrich Tenor (El mestre d’escola/mosquit/pollastre) Hanno Müller-Brachmann Bariton (El rector) Angela Denoke Soprano (Guineu/Schopfhenne) Lucy Crowe Soprano (la petita guineu) Sir Willard White Baix (Pastor/Dachs) Anna Lapkovskaja Mezzosoprano (Frau Pasek/Dackel)

Vocalconsort Berlin Vokalhelden-Kinderchöre Director del cor: David Cavelius Berliner Philharmoniker Director musical: Sir Simon Rattle

Direcció escènica: Peter Sellars

Berliner Philharmonie, 14 d’octubre de 2017

LA PETITA GUINEU ASTUTA DE JANACEK A BERLÍN SEGONS RATTLE I SELLARS Ja en la recta final de la titularitat de Simon Rattle al capdavant de la Berliner Philharmoniker,

[dermontag]

Simon Rattle, die Berliner Philharmoniker, Joseph Haydn und Igor Strawinsky: Das ergibt einen schönen harmonischen Vierklang. Rattles witzig-vitalen Interpretationen des Wiener Klassikers waren das Zünglein an der Waage, als das Orchester den britischen Dirigenten zu Claudio Abbados Nachfolger wählte, „Le Sacre du printemps“, das Skandal-Ballett des russischen Kosmopoliten, wurde dann zum signature piece seiner Ära. Und auch jetzt, vier Jahre nach dem offiziellen Abschied von Sir Simon, funkt es noch zwischen ihm und den Musiker:innen, wenn Werke der beiden Komponisten auf den Notenpulten liegen. „Von allen Musikern seiner Zeit war Haydn derjenige, der sich am meisten bewusst war, dass vollkommene Symmetrie bedeutet, vollkommen tot zu sein“, hat Strawinsky anerkennend über seinen Kollegen gesagt. Und Rattle macht das hörbar in dessen Sinfonie 102, komponiert 1794 in London. In die quirlige Geschäftigkeit des Eröffnungssatzes mischen sich Störgeräusche, unerwartetes Pauken-Grollen, überraschende Tutti-Akzente als Ausrufezeichen. So funktioniert intelligente Unterhaltung, die der Maestro noch akzentuiert durch eine extra-lange Generalpause und ein besonderes Bremsmanöver, kurz bevor der Satz seinem Ende zuwirbelt. So funktioniert intelligente Unterhaltung Im Adagio lässt er die gestopften Trompeten wie blökende Schafe klingen, als Kontrapunkt zur Rokoko-Galanterie. Das Menuett nimmt er bäurisch-derb, so dass aus dem höfischen Schreiten ein Holzschuhtanz wird. Im finalen Presto schließlich wünscht er sich von den Philharmonikern duftige Leichtigkeit bei rasantem Tempo – ein Kunststück, das eben nur die Besten hinbekommen. Nach der Pause kündigt der Dirigent dann einen „Strawinsky Salat“ an: Er hat ihn selber zusammengestellt, aber nicht aus den bekannten Hits, sondern aus ganz frühen und ganz späten Stücken, selten gespielten Werken und Gelegenheitskompositionen. Wie Picasso hat sich auch Strawinsky stilistisch in seiner langen Karriere vielfach gehäutet: Mit einer archaischen Fanfare geht es los, dann folgt Jahrhundertwendeprunk, die Mezzosopranistin Anna Lapkovskaja verströmt sich in einer Arie, die klingt, als hätten Tschaikowsky und Massenet sie gemeinsam komponiert. Im „Chant funèbre“ von 1908 wagnert es, als Gegengift reicht Rattle Scherzlieder mit expressionistischer Begleitung. Wie der „Sacre“ auf Spanisch wirkt die Orchesteretüde „Madrid“, virtuose Zirkusnummern schließen sich an, zwischen Minimalistischem steht ein Pas de deux aus „Apollon musagète“, von den Philharmoniker mit betörendem Streicherklang zelebriert. Das „Scherzo alla russe“ schließlich fungiert als Rausschmeißer dieser kurzweiligen Werkschau, mit der Simon Rattle beweist, dass er auch mit 67 Jahren weiterhin ein neugieriger Forschungsreisender im Klassik-Repertoire ist.

[joaquimblog]

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

Misha Didyk i Anja Kampe a “Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

Anja Kampe com a Katerina Lwowna Ismailowa,

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

“Lady Macbeth de Mzensk” Producció de harry Kupfer Bayerischen Staatsoper

No ha marxat encara a Berlín i a Munich segur que ja l’enyoren perquè la marxa de Kirill Petrenko cap a la Philharmonie de Berlín serà molt difícil de superar, pair i substituir. No m’imagino un director, a banda de Pappano, tan versàtil i tan genial en tot allò que dirigeix, capaç de sorprendre fins i tot als seus més fidels admiradors amb una Lucia di Lammermoor com jo mai havia escoltat o dirigir un Ring amb absoluta i mestrívola saviesa, que no per ser més previsible no deixa de ser admirable. Doncs bé, els streaming gratuïts de la Staatsoper bavaresa ens ha deixat una altra perla del director rus amb una obra no gens amable, però extraordinària com és la Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx.

Petrenko no tant sols enlluerna, sinó que deixa bocabadat per la intensitat de la direcció, per el rendiment que extrau de l’extraordinària orquestra, amb unes dinàmiques quasi embogides no obviant la qualitat d’un so esplendorós, riquíssim i orgiàstic en uns interludis que et deixen clavat a la cadira sense possibilitat de tancar la boca davant de tanta categoria, talent i magisteri, fent cantar a l’orquestra i extraient des d’un lirisme subjugant en mig de tanta maldat i violència a un hipnòtic lirisme en els moments on Xostakòvitx s’apiada del públic i dels seus personatges, sotmesos a un tour de force no tan sols vocal, sinó emocional i dramàtic d’extrema i implacable exigència. Hi ha en la direcció de Petrenko un sarcasme i una ironia que s’agreixen en mig de tanta desolació moral. És impossible empatitzar amb cap dels torturats personatges d’aquesta imponent tragèdia i en canvi és inevitable romandre enganxat fins el desolador final, i això és mèrit de Xostakòvitx, és clar, però també  en aquest cas de Petrenko, en menor mesura de Kupfer i del sòlid equip de cantants reunits per l’ocasió.

Com en el cas de l’Elektra que aquests dies commociona el Liceu, la Lady Macbeth de Xostakòvitx és un rol extenuant per a la protagonista. Tot i que té més moments de relatiu descans que l’heroïna straussina, la cantant que ha de fer front a una personalitat tan extraordinàriament perversa i complexa ha de desplegar una quantitat de registres interpretatius extenuants. En aquesta nova producció la intèrpret ha estat per primera vegada la soprano alemanya Anja Kampe, una lírica spinto que de tant en tant s’arrisca en rols molt més dramàtics (Kundry o Brünnhilde) i ara aquest, i  sempre acaba assolint els reptes per la intensitat i l’entrega sense condicions. Voreja els límits de les seves capacitats però la seva intel·ligència fa que mai forci més del que és convenient per el seu instrument, això si, l’entrega és tan sincera i sense condicions que malgrat ser una veu inclús massa dolça per la perversitat del rol, sedueixi i convenç fins i tot als més escèptics. Bravo!

Sergei és el tenor Misha Didyk, tota una garantia vocal malgrat i per tant tenim garantit el més important malgrat que li manca aquella seducció física que ha de fer enfollir a Katerina. Ventris al Liceu feia creïble el rol de seductor de fàbrica, però Didyk no aguanta gaire bé els primers plans del streaming, potser en el teatre i des de posicions allunyades pugui vendre gat per llebre. No és òbviament un aspecte determinant.

Boris és el baix Anatoli Kotscherga, que l’any 2002 em va agradar molt cantant el mateix rol al Liceu, però han passat 14 anys i la veu ara denota una decadència excessiva per cantar un rol que ha de mostrar una autoritat tirànica més que una decrepitud patètica. Utilitza aquesta decadència per vestir ell rol, però no crec que sigui el que més convingui a Boris, un personatge roí i violent que d’entrada “s’agraeix” que la malèfica Katerina se’l tregui de sobre.

La llarga llista de personatges “secundaris” l’encapçala el tenor Sergey Skorokhodov, com a magnífic Sinowi, la mezzosoprano Heike Grötzinger que interpreta la desgraciada Axinja en una de les escenes més colpidores de tota l’òpera, el tenor Kevin Conners que sense fer-nos oblidar el genial Graham Clark, interpreta magníficament l’agraït malgirbat que descobreix el cadàver de Sinowi en un trepidant crescendo que Petrenko tensa fins la bogeria sonora. També Alexander Tsymbalyuk és un impactant cap de policia i Goran Jurić un hilarant Pope.

El conjunt, com és costum a la casa, està servit amb precisió i pràcticament mai succeeix allò que té la Staatsoper de Viena i que tant em neguiteja, de rutina habitual en els teatres de repertori.

Menció estel·lar mereix el cor en una òpera que fa honor a la tradició eslava, amb moments veritablement gloriosos per paret del cor dirigit per Sören Eckhoff, que excel·leix particularment en l’escena del camp de presoners.

La nova producció de Harry Kupfer és efectiva, amb moments de molta força i altres que deceben més pel convencionalisme que no pas per  la poca adequació de la proposta. Certament podíem esperar alguna cosa més potent d’un home de teatre que ha deixat tantes mostres de talent, però sense ser un treball gloriós, original i molt menys rupturista o provocador, serveix i explica bé la terrible història, altra cosa és que acostumats com estem a que en trames molt menys violentes ens facin veure el que no està escrit, quan arriba una òpera que quasi tota provocació estaria justificada pel llibret original, Kupfer no vulgui retorçar-nos més les entranyes del que ja ho fa Xostakòvitx.

Més informació de la producció

https://www.staatsoper.de/stueckinfo/lady-macbeth-von-mzensk.html

  Dimitri Xostakòvitx LADY MACBETH DE MTSENSK Òpera en 4 actes llibret d’Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov.

Boris Timofejewitsch Ismailow – Anatoli Kotscherga Sinowi Borissowitsch Ismailow – Sergey Skorokhodov Katerina Lwowna Ismailowa – Anja Kampe Sergej – Misha Didyk Axinja – Heike Grötzinger Schäbiger – Kevin Conners Verwalter – Christian Rieger Hausknecht – Sean Michael Plumb Mühlenarbeiter – Milan Siljanov Pope – Goran Jurić Polizeichef – Alexander Tsymbalyuk Polizist – Kristof Klorek Lehrer – Dean Power Sergeant – Peter Lobert Wächter – Igor Tsarkov Sonjetka – Anna Lapkovskaja Alter Zwangsarbeiter – Alexander Tsymbalyuk Zwangsarbeiterin – Selene Zanetti

Bayerisches Staatsorchester Chor der Bayerischen Staatsoper Director del cor: Sören Eckhoff Director musical – Kirill Petrenko

Director d’escena – Harry Kupfer Escenografia – Hans Schavernoch Disseny de vestuari – Yan Tax Video – Thomas Reimer Disseny de llums – Jürgen Hoffmann Dramatúrgia – Malte Krasting

Bayerische Staatsoper, Munich 4 de desembre de 2016

No sempre l’actualitat ens ofereix tants punts d’interès concentrats en una setmana, aquí intento concentrar aquells que em motiven especialment i aquesta setmana està sent intensa. El proper streaming de Munich també promet emocions intenses, si bé radicalment diferents ja que ens espera Rossini amb l’exuberant Semiramide que cantarà DiDonato en el rol titular, acompanyada de Barcellona, Brownlee i Exposito. Haurem d’esperar  al 26 de febrer.

BAYERISCHEN STAATSOPER 2016/2017: LADY MACBETH DE MTSENSK (Kampe-Didyk-Kotscherga;Kupfer-Petrenko) No ha marxat encara a Berlín i a Munich segur que ja l'enyoren perquè la marxa de…

[joaquimblog]

BAYREUTH 2015: GÖTTERDÄMMERUNG

Catherine Foster (Brünnhilde) i Stefan Vinke (Siegfried) al Götterdämmerung de Bayreuth 2015 Ahir es va retransmetre per Radio Clásica la darrera jornada del Ring 2015 a Bayreuth, corresponent a la primera representació enguany de Götterämmerung, celebrada el dia 1 d’agost però que degut a la coincidència amb el Festival de Santander es va optar per transmetre quasi una setmana més tard, en una…

[joaquimblog]

BAYREUTH 2015: DAS RHEINGOLD

BAYREUTH 2015: DAS RHEINGOLD

Das Rheingold segons la producció de Frank Castorf El Ring del 2015 ha començat dignament, amb una esplèndida  direcció de Kirill Petrenko un grandíssim director d’òpera que segurament aquest any a Bayreuth voldrà fer història amb la seva última participació anunciada, tot i que encara li queden més de dos anys abans no assumeixi la titularitat, que tants li qüestionen, la de la Berliner…

[joaquimblog]

LA NÚVIA DEL TSAR (Tsarskaya nevesta) de RIMSKI-KÓRSAKOV A BERLÍN (Barenboim-Tcherniakov) - vídeo-

Nikolai Rimski-Kórsakov amb 15 òperes en el seu catàleg musical és juntament amb el de Txaikovski…

View Post

[joaquimblog]

PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (II/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Daniel Barenboim RAH Londres 26 de juliol de 2013 Foto BBC/Chris Christodoulou

Una Tetralogia…

View Post

[joaquimblog]

PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (I/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Daniel Barenboim PROMS 2013 Foto:Chris Christodoulou)

Sense cap mena de dubte els PROMS londinencs…

View Post

[lietofinelondon]

All That Glistens …

Review – Das Rheingold (BBC Prom – Monday 22 July 2013)

Wotan – Iain Paterson Fricka – Ekaterina Gubanova Alberich – Johannes Martin Kränzle Loge – Stephan Rügamer Fasolt – Stephen Milling Fafner – Eric Halfvason Mime – Peter Bronder Woglinde – Aga Mikolaj

View Post

[joaquimblog]

EL VÍDEO DE GÖTTERDÄMMERUNG A LA SCALA (Theorin-Ryan-Petrenko-Meier;Barenboim-Cassiers)

Lance Ryan (Siegfried) i Iréne Theroin (Brünnhilde) Pròleg del Götterdämmerung, 7 de juny de 2013…

View Post