#opinió

[tastatast]

LA BASTINA

Parlar de “bastina” és ben poc precís.

Per una banda, la llengua catalana ha generat una gran abundància de noms referents a la família Rajidae, la majoria d’origen popular, però també uns quants cultismes proposats per estudiosos. Hi ha ben bé una cinquantena de denominacions diferents, entre les més conegudes trobem: bastina, rajada, ratjada, escrita (que s’hauria d’aplicar únicament a espècies amb taquetes o ratlles susceptibles de ser interpretades com a signes d’escriptura), clavellada (que s’hauria d’aplicar únicament per a l’espècie Raja clavata), romeguera (nom motivat per les espines de la cua), menjamoixines, cardaire, piscat, llisol i grisol, a més de la rajada blanca, estrellada, de boca rosa, de miralls, de taques, vestida, de Sant Pere, jaspiada, peluda i punxosa, entre altres. Si només als Països Catalans ja trobem tanta varietat de noms, no em vull ni imaginar la magnitud del caos si comencem a investigar en altres idiomes, altres països i altres mars. Tot i que el terme bastina (derivat del terme llatí besta: bèstia) té certes connotacions negatives, aquesta abundor de noms em fa pensar que les bastines estan valorades des del punt de vista alimentari i que es consumeixen al llarg de tot el litoral generant una riquesa cultural immensa. En castellà li diuen raya, en basc arraia gastaka, en asturià escayuda, en francès raie, en italià razza i en anglès ray fish o skate (tot i que ray i skate no siguin el mateix exactament).

Per altra banda, parlar de “bastina” és tan o més genèric que dir “tomàquet” o “gamba”, ja que n’hi ha centenars d’espècies (entre 300 i 700 espècies diferents, en funció de la classificació taxonòmica que seguim), de les quals una trentena neden en aigües mediterrànies. Però per si això no fos prou, la classificació taxonòmica (en ordres, famílies, gèneres, etc.) que es troba és tan variable (i sovint poc actualitzada) que es genera una àmplia generalització portant a confusions i equivocacions.

Per tal de centrar-nos, la meva intenció era dedicar-me únicament a parlar de l’espècie que se subhasta a la llotja d’Arenys de Mar (al Maresme), la bastina que acostumo a menjar, la Raja naevus, que és la mateixa espècie que la Leucoraja naevus, tot i que a Arenys sembla que no han actualitzat el nom científic després de la reorganització taxonòmica. Però tot i volent-me centrar només en aquesta espècie, a mesura que anava llegint, investigant, comprant, observant i m'anava formant i informant, m'he adonat que, fins i tot quan veiem que el tiquet de subhasta diu un nom científic, pot ser que aquest no estigui actualitzat i, a més, que en aquella mateixa caixa de peix hi hagi espècies diferents. Així que, ni amb la "matrícula" del peix tenim la garantia i certesa absoluta de saber quina espècie estem menjant. El problema de les etiquetes és mundial (ja no en parlem del peix ensavasat!) i, almenys a nivell europeu, s'està treballant des de fa anys per fer un sistema.

Les rajades són molt properes als taurons. Són de la mateixa classe dels chondrichthyes (condrictis o condroïctis, la dels peixos cartilaginosos) i de la mateixa sub-classe dels elasmobranchii (elasmobranquis), però de super-ordres diferents: les rajades són del super-ordre batoidea (bastoïdeus o rajades) i els taurons són del super-ordre selachimorpha (selaquimorfs, selacimorfs, selacis o esquals). De fet, els ous de les rajades i les rajades juvenils s’assemblen molt als taurons. La Leucoraja naevus en concret forma part de l’ordre dels rajiformes (raïformes), de la família Rajidae (raids o ràids, les rajades comunes) i del gènere Raja (actualment Leucoraja).

A QUINS MERCATS N’HE TROBAT

Als mercats de Catalunya, és habitual trobar únicament les ales (no la peça sencera), pelades i tallades, de l’espècie Raja naevus. Per aquest motiu, el dia que en vaig veure un exemplar sencer i de poc més d’1 kg, vaig tenir la curiositat de veure’n el resultat feta sencera (i, evidentment, sense pelar), al forn. Tenia molta curiositat per tastar la resta de l’animal (cap, cua, fetge, etc.), provar-ne un d’una mida molt més petita i, a més, vaig pensar que aquella mucositat que desprenia generaria un bon pilpil, i així va ser, més endavant, ho explicaré. 

Fora de Catalunya, només recordo haver-ne vist a algun mercat d’Andalusia i de la costa adriàtica d’Itàlia. Al Mercado de Sanlúcar de Barrameda (Cadis), també en venien només les ales tallades i sense pell. Com que no hi havia la matrícula de la subhasta, no puc assegurar-ne l’origen ni l’espècie, però anava a 5,99€/kg el juny del 2023, un preu que em sembla baixíssim tractant-se de la peça venuda a talls i no sencera, és a dir, generant molta merma. Allà, també hi vaig veure la tembladera o raya torpedo (Torpedo marmorata), que en català coneixem com a vaca tremolosa, vaca enrampadora o vaca marbrada, un peix que em va semblar una bastina molt gruixuda, però veient el nom científic vaig poder comprovar que, tot i ser un elasmobranqui del super-ordre dels bastoïdeus, és de l’ordre dels torpediniformes i no dels raïformes com la bastina. El nom de tremolosa i enrampadora li ve per les cèl·lules musculars convertides en òrgans elèctrics amb els que produeix una sacsejada que immobilitza a la seva víctima fins al punt de poder fer perdre el coneixement als humans.

Al Mercado Central de Atarazanas de Màlaga havia vist una altra espècie del mateix gènere, la Raja clavata (raya de clavos). Les venien senceres, devien fer 1 kg i eren de la Lonja de Punta del Moral (Ayamonte, Huelva). Una espècie que també es troba a Roses i al Cantàbric i que també vaig veure a Itàlia, al mercat del port de Senigallia, a la província d’Ancona (Marche). A l’Adriàtic també havia vist l’espècie Raja miraletus en un mercat de Pescara (Abruzzo), on li deien razza nostrana, pescada amb rete da traino que, tot i que traino signifiqui “remolc”, entenc que fa referència als bous o barques d’arrossegament, igual que la pesca a strascico, que seria la traducció literal d’arrossegament. Estava pescat a l’Adriàtic (divisió 37.2.1 FAO, sense especificar a quina llotja s’havia subhastat) i eren exemplars d’1 kg venuts sencers i a 8,90€/kg l’agost del 2023.

COM L’HE MENJAT ALS RESTAURANTS

Als restaurants, mai l’he vist oferta sencera, així com sí que ofereixen, per exemple, turbots, llobarros i déntols; sinó que sempre he vist, únicament, les ales pelades i la majoria de vegades, també sense espines o, més ben dit, radis cartilaginosos i sempre acompanyada de salses. Tampoc he vist a cap carta fetge de bastina o alguna altra part d’aquesta bèstia marina que no siguin les ales.

N’havia menjat a La cuina de Can Simon (Tossa), on els germans Josep Maria i Xavier Lores-Gelpí feien un cim i tomba de Tossa amb bastina desespinada, patates bullides, allioli i una tasseta de suc servida a part i que acabava de coure la bastina. El servien amb pinces, a l’estil japonès. A Cal Josep (Barcelona) feien un all i pebre de bastina. Al Direkte (Barcelona), l’Arnau Muñío oferia un “ramen: ou de guatlla amb salsa d’all i pebre i amb fideus de bastina” deliciós. Al Cruix (Barcelona), en Miquel Pardo feia un “taco de bastina” prou bo. A l’Estimar (Barcelona), en Rafa Zafra oferia bastina amb el seu propi suc, oloroso, ametlles, avellanes i tàperes i l’acompanyava d’un còctel de rom, yuzu, vermut i vi de Jerez. Al Marea Alta (Barcelona), l’Enrique Valentí servia un “fricandó de bastina acompanyat d’un arròs bullit amb llorer i farigola”, que no deixava de ser un suquet amb un arròs bullit que no s’havia impregnat del gust de peix i que era bastant obviable. El mateix Valentí, a l’Adobo (Barcelona), feia una “bastina fregida en adobo gaditano” que recordo especialment bast, amb una cuirassa de l’arrebossat excessiva i amb un fregit amb el mateix gust de l’ou ferrat i les gambes que havíem demanat. Al Suculent (Barcelona), en Tonet Romero feia la bastina a la mantega negra amb un puré de patates a la llimona. Al Mont Bar (Barcelona), en Fran Agudo ofereix la “bastina a la beurre blanc de caviar”. A l’Hisop (Barcelona), l’Oriol Ivern feia una rajada amb una truita d’alls tendres per sobre que semblava ben bé com una salsa holandesa, també feia una rajada amb flor de carbassó i anxoves i una rajada amb safrà, avellanes i rossinyols, totes tres receptes exquisides. A El Celler de Can Roca, el 2014 em van oferir la seva versió de la rajada a la brasa, mostassa salvatge, mantega i tàperes, on els acompanyaments estaven per separat sense tocar el peix i el toc de brasa era ben subtil, finíssim. 

A Mallorca recordo la de Ca Na Toneta (Caimari), on la Maria Solivellas feia uns “tallarins de carabassí, mozzarella de vaca mallorquina, peix sec de Formentera (bastina), pinyons, alfàbrega i tomàtiga seca” amb uns sabors nets i purs tan propis de la seva cuina. També penso en la rajada fregida i amb tumbet del Celler Ca’n Ripoll (Inca) i en la que feia l’Andreu Genestra (Llucmajor, Mallorca), quan encara estava a Son Jaumell (Capdepera), una bastina a la salsa barbacoa, fusionant la idea d’unes costelles a la brasa amb salsa barbacoa i el peix sec d’Eivissa. L’acompanyava d’una endívia a la brasa, un aligot a base de pastanaga i formatge de Mahó de Menorca i també d’un paté de fetge de rap, un plat que recordo especialment bo. 

Al Corpus de la Cuina Catalana hi apareix escrita amb fesols, una bastina tallada a trossos, enfarinada, sofregida i, posteriorment, bullida uns minuts juntament amb una picada, fesols i caldo de la cocció dels llegums. 

A Eivissa i Formentera fan la borrida de bastina, amb una picada d’ametlla, alls, julivert, pa (galetes d’Inca) i safrà o ous durs i una copeta de pastís o Ricard. Un nom que li ve de “bullida” (en occità bolhida) i no pas d’”avorrida”.

A Galícia la solen preparar en caldeirada, és a dir, guisada. A Euskadi diria que no és gaire apreciada, però estic segura que algun marmitako deuen fer; i sinó, amb el pilpil que desprèn, en salsa verda o amb una bona salsa bizkaina estic segura que seria deliciosa. I, a Andalusia, és tradició guisar-la amb taronja amarga. 

A La Tasquita de Enfrente (Madrid), en Juanjo López segueix la recepta clàssica de la bastina a la mantega negra de La Gastroteca (Madrid) homenatjant l’Stéphane Guerin i l’Arturo Prados, que la van posar de moda als anys 80 i 90. A La Buena Vida (Madrid), en Carlos Torres i l’Elisa Rodríguez també ofereixen la mateixa recepta: la bullen amb aigua amb sal gruixuda i la fan a la mantega negra, amb vinagre de vi negre i tàperes i acompanyada de patates petites, una bastina de la que en tinc molt bon record. Al Sacha (Madrid), en Sacha Hormaechea també la feia a la mantega negra amb tàperes.

Ves que a Madrid no s’inspiressin en la recepta d’en Jacques Le Divellec qui, el 1982, ja parlava de “la” preparació, la clàssica raie au beurre noir, que poxava (escalfava) prèviament uns 10 minuts en un court-bouillon al vi blanc o en aigua amb sal. Le Divellec també mencionava la raie au fromage (amb gruyère ratllat) i també el foie de raie au vinaigre de cidre en el que, a partir d’uns 400 grams de fetge escalfat en un court-bouillon al vinagre durant 5 minuts, després passava el fetge en escalopes per una paella amb mantega, eliminava l’excedent de greix i afegia el vinagre.

Al Radici (ara Àbitat), al Lago di Como, en Mirko Gato feia una ali di razza a la BBQ, una ala d’una bastina d’uns 12-15 kg cuita a la brasa (sense pell) i lacada amb una reducció de koji i bolets fermentats. Per sobre, aglio orsino (Allium ursinum, all bord) en vinagre com si fossin tàperes; fulles d’all bord conservades en un shoyu casolà; i una reducció de les espines de la bastina com si fos una demi-glace. La recordo saladíssima i, després de manipular-la tant, ja no tenia cap gust de bastina. L’acompanyava amb una de les begudes més rares que he pres mai, l’Acid Trip, un suc de lardi di pino (agulles/fulles de pi) i una mica de poma verda; d’un color verd ben intens, en nas feia una olor penetrant d’aiguarràs però, en boca, era atraient, addictiu, fresc, molt àcid i amarg. El proposaven com a maridatge de la bastina, però sobretot com a pre-postres.

A l’Andreina (a la província d’Ancona, a Le Marche), l’Errico Recanati serveix la razza, un trosset de bastina embolcallada amb pebrot vermell escalivat i, a sobre, fetge de rap, una esferificació de llimona a la brasa i una fulla de caputxina. Servit a sobre d’una petita bastina assecada que era molt maca, però que dificultava tallar el menjar per la inestabilitat i perquè tampoc es podien agafar bé els sucs que desprenien tant el pebrot com la bastina o el fetge.

A la cuina asiàtica, trobem receptes al nord de la Xina i a la província de Sichuan, on la fan bullida, guisada, amb xucrut (col agra, sauerkraut) o verdures envinagrades i també a la brasa. A la cuina japonesa no en trobem gaires exemples perquè els pescadors nipons creuen que porta mala astrugància ja que els forada les xarxes. Tot i així, la fan crua en sashimi, les ales a la brasa, en nimono (bullida en un dashi) i himono d’aleta (en salmorra, assecat i salat). A les cuines del Magreb no la utilitzen gaire ja que els jueus i molts islàmics, seguint els principis bíblics i les lleis kosher, no la poden menjar perquè és un peix sense escates i, per tant, condemnat com el rap, l’anguila, l’esturió, el congre, etc.

El consum d’aquest peix ve de molt antic. Al s. XV, ja apareix al Llibre del Mostassaf de Mallorca, així com també apareix a receptaris de cuina medieval com el Llibre de Sent Soví  o el Llibre del Coch. Tot i així, avui en dia es considera un peix de segona, poc conegut i poc apreciat. M’ha agradat fer repàs de les bastines que he menjat perquè m’ha fet adonar de la quantitat de receptes que he anat gaudint al llarg dels anys i perquè els grans cuiners sí que la valoren més del que sembla que el consumidor mig fa. Tot i així, no estic pas d’acord amb els qui pensen que és un peix burgès perquè el relacionen únicament amb la recepta francesa a la mantega i les preparacions que descriuen com a acadèmiques. 

LES ALES DE BASTINA DE CA LA CAROLA

Primer de tot, aclarir que les ales no deixen de ser les aletes pectorals, no és pas que la bastina tingui ales com un ocell. 

Doncs bé, com que a les peixateries sempre havia vist únicament les ales pelades (per sort, la meva peixatera només pela la part del dors, no la ventral, que hi ha peixateries que li treuen aquella capeta blanca i tot!) i tallades a trossos (pràcticament irreconeixibles), a casa sempre havia cuinat només aquesta part, a la planxa, fregida o a la cassola i, ocasionalment, en escabetx o a la brasa. Ben cuinada, crec que és ben sucosa i que té un gust ben particular que no sabria reconèixer a cap altre peix. Pot recordar la sucositat i la textura dels gats (Scyliorhinus canicula), però el perfil gustatiu no té res a veure, sent molt més difícil la bastina.

Tot i així, com que és un peix que he menjat sovint al llarg de la vida i, tot i que, com ja sabeu, tinc predilecció per no aportar gaire gustos exògens al peix, sempre que aquest sigui fresc, de qualitat i gustós, durant una època la vaig fer condimentada amb una bona varietat d’acompanyaments: amb safrà; al verjús; amb ceba i mostassa; amb salsa de tomàquet i orenga; amb samfaina; amb unes cintes de carbassó, ceba, daus de formatge tendre i pinyons; amb col llombarda; amb un sofregit de ceba al vi blanc; amb diferents vinagretes; i, evidentment, la clàssica amb mantega, tàperes, julivert i patates. Fins i tot n’havia fet amb crestes de gall en escabetx, amb amanides de llegums i algun entrepà ben untat amb alguna salsa perquè quedés ben sucós. Per a moltes d’aquestes receptes, la feia a la planxa, la “desfilava” (li trèia els radis cartilaginosos) i la tornava a saltar per, finalment, homogeneïtzar-la a la cassola o paella amb la resta d’ingredients. 

Pel que fa als vins, és un peix que m’acostuma a agradar acompanyar-lo d’una copa de Jerez abans o després de menjar-la. Finos i Manzanillas Pasadas d’Equipo Navazos, amb la seva intensitat i profunditat. O amb Champagnes ben vinosos, blanc de noirs, com els d’en Francis Boulard, l’Egly Ouriet, la Françoise Bedel o en Pierre Gatinois. I també amb algun Savagnin ouillé del Jura, d’en Ganevat o en Macle especialment. I també gaudeixo la bastina amb vins fragants i aromàtics com l’Ageno de La Stoppa o el Sota els ametllers d’en Toni Carbó de La Salada. Trobo que el cert punt d’”amoníac” del peix i el toc fregidet que li aporta la planxa queden de meravella amb la salinitat, el calcari i la sequedat d’aquests vins. Només de pensar-hi, ja obriria una ampolla!

La bastina, com altres peixos cartilaginosos i que no tenen espines, en cru, pot desprendre una olor molt intensa, lleugerament desagradable, el que coneixem com a “olor de peix”, el peix descompost, o “olor d’infecció”, una olor que, en concentracions altes és semblant a l’amoníac o a l’orina. Com que no té bufeta natatòria, ha de mantenir una tensió muscular de manera constant que fa que acumuli substàncies com la trimetilamina i la urea a la sang. La urea vindria a ser l’orina o la suor i la bastina l’expulsa per la pell enlloc de fer-ho a través de la bufeta natatòria. Així que l’olor d’amoníac és degut a una resposta natural biològica.

En general, tothom l’escalda prèviament per eliminar aquest característic gust d’amoníac i per a desespinar-la més fàcilment, cosa que, al menys a Ca La Carola, no m’ha donat bons resultats. Tot i que faciliti l’operació de desespinar-la, crec que d’aquesta manera es perden els seus sucs, la seva gelatina i, per tant, gust i gran part de la gràcia d’aquest peix, a part que, si es consumeix ben fresc, no té pas temps de desenvolupar aquest aroma tan terrible. Alternativament, també hi ha qui sempre la macera amb sal i llimona per a eliminar aquest sabor que pot resultar en amargor. I també hi ha qui l’enfarina i la fregeix lleugerament o salteja mínimament abans d’acabar-la a la cassola. Al principi, jo també seguia aquests passos, però més endavant vaig cuinar-la directament i trobo que el resultat, segueix tenint una bona cocció, mantenint la integritat de l’animal i podent, igualment, formar una capa cruixent.

Una altra recepta que feia i a la que li tinc especial estima perquè és de les que la meva mare m’havia cuinat i, a posterior, m’ha transmès és la bastina amb patates i allioli negat. Es tracta, primer de tot, de passar per la cassola, amb oli i algun gra d’all, la bastina, tomba i tomba. Reservem la bastina i, en aquesta mateixa cassola hi fem les patates (pelades i esqueixades, és a dir, tallades com si les esparraquéssim). Es cobreixen d’aigua (o més aviat, amb algun suquet o brou de galeres, escamarlans o pessics, d’aquests que sempre corren per casa i que tant m’agraden d’aperitiu), es bullen i, abans d’acabar l’ebullició, hi afegim els talls de bastina a sobre i ho deixem un parell o tres de minuts més. Per anar bé, a la cassola hi hauria d’haver quedat suc, que és el que s’agafa amb un cullerot i es tritura en el got mesclador d’una batedora de braç juntament amb una mica d’oli i algun gra d’all cru (si pot ser tendre), obtenint una emulsió semblant a una maionesa, l’allioli negat. A l’hora de servir-ho, en un plat lleugerament fons hi disposem algunes patates, la bastina a sobre i, en un bol a part (o des del mateix got triturador, que no som pas al Ritz de París), l’allioli negat perquè cadascú s’hi afegeixi la quantitat que li convingui. És un plat del que en tinc grans records, l’allioli negat és un de tants oblidats de la cuina catalana. Un dia m’agradarà explicar tot el que en faig a casa amb aquesta delícia. 

LA BASTINA SENCERA I AL FORN DE CA LA CAROLA

Fins aquí, tot era normal, fins el dia que, a la peixateria, hi vaig trobar una bastina sencera, petita, d’1,2 kg, podent contemplar de ben a prop l’aspecte i l’anatomia d’aquesta bèstia marina. Com que era un fet tan extraordinari, la vaig comprar, tenia la curiositat de veure’n el resultat feta sencera (i, evidentment, sense pelar), al forn. Volia saber com era la resta de l’animal (el cap, la cua, el fetge, etc.). Volia provar-ne una d’una mida molt més petita; els peixos, en funció de la mida, varien molt la seva textura i el seu gust. No és pas el mateix un Gall de Sant Pere de mig quilo, que un d’un quilo o un de tres. Per a mi, cada peix té el seu pes, color i mida ideals. A més, vaig pensar que aquella mucositat que desprenia generaria un bon pilpil, i així va ser. Tot i que el més sorprenentment positiu va ser la gelatina. El luxe el trobo precisament en la mínima intervenció. Això, pràcticament, només es pot fer a casa, perquè un cuiner, a un restaurant, la gran majoria de vegades voldrà deixar la seva autoria i aportar-li el seu punt, encara que només sigui amb una mica d’all o al algun toc d’algun altre ingredient.

En aquest cas, explico una bastina Raja naevus (Leucoraja naevus) d’Arenys de Mar, del mes de gener, un mascle d’1,2 kg, de tresmall (vaig trobar l’ham i tot) i pescada per la barca Dallas U. Simplement estripada (com que és un peix que no té escates, no cal ni escatar-lo). Un exemplar que anava a 9,50€/kg.

L’aspecte és ben distintiu. Està dividida entre el disc i la cua. El disc té el cap, el tronc i les ales, que no deixen de ser unes aletes pectorals molt eixamplades i soldades lateralment a tota la llargada del conjunt del cap i el tronc. De forma aplanada i romboidal-circular, té un contorn ben sinuós. És bifacial, és a dir, la superfície superior i la inferior tenen una estructura ben diferent. I, finalment, té una cua llarga i prima, més estreta que la resta del cos i ben diferenciada. La pell té taques fosques de forma irregular.

Primer de tot, he de dir que, tot i ser un peix que s’enterri a la sorra per a caçar les seves preses, aquest exemplar no tenia gens de sorra, estava netíssim. També vull destacar, abans de res, l’extraordinària varietat de gustos i textures diferents que ofereix aquest peix. Cada part té el seu sabor i la seva densitat i viscositat. La cua (amb espina inclosa) és cruixent i es pot mastegar perfectament, me la menjo com un bastonet, podria ser un aperitiu fantàstic. Aquesta espècie no té cap esperó verinós, així que no cal patir, una escórpora punxa molt més. Com que era mascle, tenia les dues protuberàncies llargues al costat de la cua i unides a les aletes pèlviques (dividides en 2 lòbuls), els òrgans copuladors (mixopterigis, gonopterigis o clàspers), unes parts ben cartilaginoses que els mascles utilitzen per a fecudar l’òvul. Les espines exteriors de les ales, s’ondulen de seguida, tal com s’ondulen quan neda com si es tractés del vol d’una au, però més lent i molt elegant; queden ben cruixents i recorden olis d’herbes aromàtiques com el romaní, la farigola o el fonoll. La carn de les ales (les aletes pectorals) es desenganxa tan fàcilment... queda ben cuita i ben hidratada. L’espina central es pot mastegar perfectament per esprémer i gaudir dels sucs que surten de la medul·la espinal. Les aletes pèlviques (dividides en 2 lòbuls) són ben tendres i encara tenen una mica de carn. Però tant les 2 aletes dorsals (situades a sobre la cua) com l’aleta caudal (bastant reduïda, gairebé absent, del tipus heterocerca com la dels taurons) són molt petites i primes, semblants a les dels gats (sobretot les dorsals) i no té aleta anal. La mucositat de la pell de tot el cos (de cap a cua) desprèn una gelatina que, barrejada amb l’oli, fa una mena de pilpil extraordinari.

El cap, com sempre, mereix un capítol a part, tot i que els peixos plans mai tenen la matèria que tenen altres peixos. El morro o musell és pura gelatina, tou com una papada i amb la consistència d’uns melosos peus de porc; i té una espina/cartílag acabat en punxa que, mastegat, desprèn tot d’olis exquisits. Com tots els raïformes, té la boca, els 2 forats nasals i els 5 parells d’obertures branquials a la cara ventral. Té les dents petites, soldades les unes amb les altres, fan de trituradora i són molt eficaces per a trencar la closca dels crustacis i els mol·luscs dels que s’alimenta. La pell del cap queda un pèl més cruixent que la del cos, per les “dentetes”, “clavellades” o “punxes” que hi té. A la superfície dorsal hi té els ulls, difícils de separar i gaudir sols, s’estiren juntament amb la pell i els 2 espiracles que té just al darrere i són ben gustosos, són la sal del peix. Sota els ulls hi ha la galta, amb una carn més magra i ferma. El cervell no l’acostumo a trobar ni aconsegueixo separar, és ben petit.

Pel que fa a les entranyes, també, sempre es mereixen un apartat. En aquest cas, saltejades en una paella antiadherent. El cor és tan petit que amb prou feines es pot degustar. El fetge és molt bo, té un gust molt suau, poc marí i proporcionalment amb la resta del cos és més aviat gros (30-40 gr). De vegades, en menjo de bastines de 6 o 7 kg i fan uns 150 gr. De fet, ja ho diu la dita “tenir més fetge que una rajada”, que fa referència a les persones molt tranquil·les o despreocupades que no perden la calma per res. Doncs aquest fetge està enganxat a una part cartilaginosa i blanca que sembla una mena de ventricle, desprèn molt d’oli i és poc sòlid, un pèl esponjós, com una royale. També té una mena d’intestí gros, cilíndric, un pèl gomós, que costa de punxar amb la forquilla i farcit d’una emulsió blanca i tova, semblant a la textura d’un cervellet de xai. Com els taurons, no té bufeta natatòria.

Tot plegat, deliciós. Tan de bo, si encara no ho heu fet, la pugueu gaudir d’aquesta manera.

COMPARANT DUES BASTINES DE CA LA CAROLA

En aquest article, a part d’explicar com n’és de bona feta sencera, amb pell, simplement amb un raig d’oli d’oliva i al forn, trobo interessant la comparativa de les següents bastines.

Totes dues van ser subhastades al port d'Arenys sota el nom de Raja naevus (Leucoraja naveus), per tant, en principi, eren de la mateixa espècie. A més, totes dues: de pes molt similar (1,2 kg la de l’esquerra i 950 gr la de la dreta), mascles i de preu molt semblant (a 9,50€/kg la de l’esquerra i a 7,50€/kg la de la dreta).

La de l’esquerra, la que acabo de descriure a l'apartat de "La bastina sencera i al forn", era del mes de gener (quan n’és, per a mi, la millor temporada); la de la dreta, de l’octubre (quan comença). A l’estiu, almenys a Arenys, no en surten tantes. Però a Mallorca sí, bé que la mengem amb tumbet.

La de l’esquerra era de tresmall i no va tenir gens de sorra; la de la dreta, d’arrossegament (pescada per la barca Bitel) i ben farcida de sorra, apretava la part ventral del cos i no li parava de sortir sorra a través dels 5 parells d’obertures branquials. La vaig haver de passar per sota l’aixeta amb el risc que perdés la mucositat i, per tant, la gelatina; i així va ser, va ser menys gelatinosa que la de l’esquerra.  

La de l’esquerra va ser molt més gustosa; la de la dreta, estèticament més atractiva, però més insípida, sense xispa. Així com en el cas dels calamars es veu de seguida quan són de potera o d’arrossegament (sent molt més bons i atractius els de potera), en aquest cas, les aparences enganyen.

Els dos exemplars no van tenir res a veure, ni pel que fa a l’aspecte (tal com s’aprecia a la foto) ni pel que fa al gust.

És qüestió de l’època de l’any? A l’estiu, com de morenes, no en surten tantes. Són més bones a l’hivern que a l’octubre, quan comença la temporada?

És qüestió del sistema de pesca? Un tresmall sempre és més respectuós que l’arrossegament, tant amb el medi com amb el peix.

És qüestió de l'origen exacte en el terroir del mar? Sabem que es van subhastar a Arenys, però no a quina zona exacta van ser pescades. Potser una vivia a una zona més fangosa?

Tots dos exemplars estaven cuinats exactament igual.

Si són de la mateixa espècie i el mateix sexe, per què tenen aspectes tan diferents? O no són de la mateixa espècie i a Arenys subhasten totes les bastines sota el nom científic de Raja naevus sense que un veterinari o un biòleg ho confirmi? Per què una tenia sorra i l'altra no? Si és un peix que s'amaga entre la sorra, per molt que estigui pescat amb tresmall, pot ser que tingui sorra?

La diferència de tonalitats era degut a l’edat? Una era juvenil i l'altra adulta? El fet de tenir un pes similar em fa pensar que tenien edats similars. A més, totes dues feien més de 50 cm de llarg, per tant, diria que totes dues eren adultes. És possible que tingui a veure amb el fet que la seva coloració sigui mimètica?

Per què a la mateixa caixa de la peixateria n’hi havia amb els 2 ocels (del llatí, ulls, un òrgan fotoreceptor que també tenen molts insectes i cnidaris com les meduses) a la cara dorsal, tan propis de l’espècie Leucoraja naevus, i n’hi havia sense ocels? Els ocels no apareixen fins a l'edat adulta o la bastina que té els 2 ocels és una Raja miraletus enlloc d’una Leucoraja naevus?

Sincerament, tot plegat em fa pensar que ni una ni l'altra eren Leucoraja naevus, tal com indicava el tiquet de subhasta.

UNS APUNTS FINALS

Desconec si hi ha alguna espècie amb la pell aspre, però la Leucoraja naevus no cal pas pelar-la. La pell, fins i tot quan parlem de bastines de fins a 5 kg (no he pogut comprovar si la pell canvia amb bastines més grosses), no és una pell per llençar, no és pas com el paper de vidre, tal com m’havien dit. I, en tot cas, si es prefereix enretirar, sempre se’n poden fer brous plens de col·lagen, gelatina i bon gust per a prendre d’aperitiu o utilitzar per a un munt de receptes.

Així com amb el turbot, el virrey, el llenguado o la gamba vermella trobem restaurants on la cuinen de manera exquisida, amb la mínima intervenció i mantenint-ne al màxim les seves característiques organolèptiques, trobo que la bastina no es "respecta" tant i que mai l'he vist feta sencera al forn.

La bastina sencera al forn és una recepta fantàstica. L’espècie es considera que té un bon estat de conservació, té un risc mínim o simplemente està "gairebé amenaçada". Nutricionalment, és un peix blanc amb un baix contingut en greix (1gr/100 gr) i, tot i que no conté quantitats elevades de proteïnes, són d’alt valor biològic, ja que inclouen tot els aminoàcids essencials. És fàcil de fer, només cal anar a comprar l’animal i engegar el forn. No té escates i no s’ha ni d’escatar. I, pels al·lèrgics a les espines, tampoc té espines pròpiament dites. A més, un cop a casa, com que mantenim la pell, no es fa malbé tan aviat com quan comprem les ales pelades, que de seguida (al cap d’un parell de dies) comencen a desenvolupar una aromàtica desagradable com d’amoníac. Un cop cuit, tampoc és tan intens com els exemplars més grans, és molt més fi i elegant. Evita el malbaratament del menjar, no cal llençar la pell ni tot el que no siguin ales, les peixateries llencen més de la meitat del pes de l’exemplar. A més, això fa que el preu sigui molt més baix (les ales van a 16-23€/kg i la peça sencera a 7,50-9,50€/kg). I, finalment, el fet de veure la bèstia sencera, ens apropa al producte, portant-nos a un grau de coneixement més elevat i tenint un contacte més directe amb el peix. Així que, no sé a què espereu a anar a comprar una bona bastina!

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[josepescriva]

El "HIT" de l'estiu per al Govern d'Oliva.

La cançó de l'estiu per al Nou Govern d'Oliva ha sigut pareguda a la de Vicent Fernández Jr., "con dinero y sin dinero, hago siempre lo que quiero y mi palabra és la ley", o una cosa així. Perquè els veïns d'Oliva, associacions, empreses i tots aquells que s'han apropat a l'ajuntament a proposar alguna cosa s'ha trobat amb la cançoneta de què no hi ha diners, però la realitat és que tenen diners per al que volen tindre’n.

Els físics diuen que per cada acció hi ha una reacció. La veritat? La política d'Oliva em fa pensar que la física és més que una ciència; és una profecia. I de profecies, les empreses subministradores, els proveïdors de serveis, les associacions i els comerciants d'Oliva en saben una de bona: l'endarreriment de les modificacions pressupostàries (a més de no aprofitar els recursos econòmics que hi ha disponibles al pressupost). Però no patiu, que no és culpa seua, és el "Cha Cha Cha" dels canvis de govern. O, perquè no dir-ho, el ball de les excuses.

Si et creus la cançó del nou govern, nosaltres, els del govern anterior, vam fer com la cigala: "cantar y cantar!" sense deixar res per al futur. Però en realitat, dins del "griller" que conformàvem l'anterior govern, vam deixar més diners a les arques municipals del que els cants de sirena d'estos nous gestors fan entrevore.

Amb tot, ja vorem quina melodia ens canten quan es presenten els propers comptes de liquidació. Ens diran que han sanejat els comptes, que han estalviat i que l'Ajuntament d'Oliva torna a presentar superàvit, alguna cosa així com si foren un "Llops de Wall Street"; del carrer del muret, més bé diríem.

El que ja sabem és que com canta Sabina ho negaran tot, "negaran aquellos polvos y estos lodos"; però des de Compromís per Oliva vam fer la nostra part. Vam vore que es necessitaven modificacions pressupostàries per cobrir els subministraments, l'errada que van fer els nostres socis en la publicació de les ordenances de recaptació, els bons consum i les subvencions a les nostres associacions, així que vam proposar una solució. I què va passar? Va ser tombada.

Ara, aquells que ho van impossibilitar votant a la contra estan ballant al so d'aquell himne Indie de Miss Caffeina "...Mira como floto, mira como vuelo... ...dejando todo atras...". Eixa oposició que votava en contra, la qual, oh sorpresa!, ara governa, i el PSOE, que va jugar la carta de l'abstenció, argumentant -amb poques paraules- que no volien esmenar el seu error i preferien posposar la millora de la neteja viària i recollida de fem fins al pròxim cicle. Una ovació per tots.

Tot sumat, la resta que hem aconseguit?, retards en la solvència del nostre ajuntament, política de la improvisació dels mateixos que creen el problema i que després s'ofereixen per solucionar-lo. Mentrestant per a eixir del pas, com diu el famós grup de música en valencià "I les cançons, ventiladors. Que esguiten merda, merda pa' tots". Excuses. Una formula que no està en el llibret de les bones maneres, però, al cap i a la fi, han convertit la política en un ball de lletres i moltes d'elles rimen.

Hui, la Junta de Govern Local ens ha mostrat una altra dansa: la del retard dels "Bons Consum", descoordinació, errors, imprevistos... És el "Tango de la mort"?, o els ballarins no saben la coreografia?, mentrestant, la cançó del "no hi ha diners" segueix repetint-se com un mal "HIT" d'estiu.

De cara al cap de setmana ho arreglaran. Esperem que sí, però atenció, que si es tracta de nomenaments als assessors i càrrecs de confiança, la coreografia és perfecta. No falten passos. Tornem a fer un aplaudiment que este pareix és el proper "HIT" que ressonarà ben rebé. Esperem que el ritme i lletra canvie més prompte que tard.

[jaumesclub]

Recomanacions d’en Jau: NIMONA!!! Disponible a Netflix!

[tornoaserjo]

que van a publicar el meu tfm

[didalexiabreakupwitholgaisback]

Unpopular opinion com a catalana i persona que es troba la Juliana Canet cada dia al bus:

Aquest programa és terrible

Que si Alexia i Aitana s'odien, que si Mapi i Engen, que si traient salseos a periodistes...

M'encanta l'equip i les jugadores a més són molt bones persones cadascuna amb les seves vides però aquesta notícia a 9/11/2024 cal? És a dir es sospita des del Barça Wolfsburg del 2022 i se sap des del 22-23

Lol

https://x.com/ankarapina/status/1855681738959417506?t=zjfgqUL8tYIPLa53i830jw&s=19

no, home no, no és una opinió impopular. és així. juliana paret és terrible. i aquest programa és una p*ta merda. els 'hosts' no són periodistes. tenim converses més significatives a tumblr que elles. 🙄 no tenen res més de què parlar?

this program is tabloid crap, and these 'hosts' hate on barça players all the time. is there nothing better to talk about?! we have better conversations about jill and jana on tumblr than they do! so cringe 😅

"jana fernandez, barça player, shared a photodump. a tall, blonde girl appears on this photo, buying oranges. who is the girl in the oranges, victor? so it's her partner, jill roord. she is an offensive midfielder, plays as an attacker for manchester city, and we were told by people who know about this relationship that they have been in a relationship for more than a year, quietly. they are very much in love, they are at that point, huh? the sweet spot, everything is fine, you already know each other well enough, but everything is still a bit new. in jill's last publication, which is a photo that i'm convinced was taken by jana, there is a comment by jana that says: 'cheeky girl' and a face looking sideways, and some hearts. a spicy comment, isn't it? and the look, especially. you know that sideways look? when a relationship is long distance, you have no choice but to do these things."

[useless-catalanfacts]

An important reminder of the disastrous consequences of touristic massification.

I translated another article about the housing emergency in the Balearic and Pityusic Islands.

The Balearic Islands are Mallorca (sometimes known in English as Majorca), Menorca (sometimes known in English as Minorca) and includes the Pityusic Islands, which are Eivissa (usually called Ibiza in English) and Formentera. All of them are found in the Southern Europe, in the Mediterranean sea, and are extremely popular holiday spots, particularly for German and British tourists, but also tourists from the rest of the world. Their local language is Catalan, in which this article is originally written.

Sad is he who without love has to search for a home (in the Balearic Islands)

Opinion piece by Sebastià Alzamora

The housing emergency in the Balearic and Pityusic Islands has existed for some time and it's taking more dramatic tones every day. From teachers who have been destined to Eivissa as a substitute and spend their weeks in the island sleeping in their car (because with a salary of 1,000€ it doesn't make sense to rent even just one room for 700€ or 800€ per month) to the situation showed by a recent Caritas report on poverty in the Balearic Islands: many low-income families, or with uncertain incomes (often hotel workers) who cut the money they should spend on food to be able to pay rent (with all the consequences of cutting short your food, specially for children). Also, the explanation of the "no vacancies" mysterious phenomenon that the Balearic Islands, and particularly Mallorca, achieved last summer: since everyone knows that the housing prices in these lucky islands are unfeasible, hotel owners this season take advantage of local workers (paying them a salary so low that doesn't allow them to move out of their parents' home or, even worse, their ex-spouse, as it also happens often).

It was precisely at the beginning of last summer that the Valencian and Balearic governments met to work together on the housing emergency. [...] they agreed to ask Sareb to give them some flats to be used as public housing. In fact, the Company for the Management of Assets Proceeding from the Restructuring of the Banking System (also known as Sareb, also known as the bad bank) has over 8,500 houses in the Valencian Country and over 1,000 in the Balearic Islands. Since Sareb took these apartments when their inhabitants were evicted as a result of the trash mortgages given by banks during prosperous years, it makes sense that now they will be destined (at least some of them) to housing.

I don't know how these good intentions have evolved, but the search and/or building of protected housing, even though it might be necessary as an emergency measure, is nothing more than a palliative or a patch to a situation with well-known causes. This is what's behind the problem: the overexploitation of the land, the urban speculation, a market with out-of-control prices, and a touristic saturation that makes guiris [tourists] literally invade the towns, neighbourhoods and areas that not so long ago were still the indigenous population's.

The famous quality tourism has turned out to be European multimillionaires, often with fortunes of a suspicious origin, who buy or order to build their mansions with heliport for exorbitant prices, bursting the local price for square meter. This is the strict market logic, but if the market logic isn't somehow corrected, we can find ourselves in a triple massive migration: for climate reasons (the Mediterranean is one of the places in the world where global warming is most noticeable, and the Balearic Islands are one of the most heated places in the Mediterranean), for the lack of job opportunities (also for the young people whose university degrees aren't about tourism, and who can't find work here), and for lack of access to housing.

[solxs]

Te dije que estaba bien si decidías cambiar de opinió e irte. Te dije que serías libre aunque yo quisiera encadenar mi alma con la tuya.

Pero no era verdad, algo hubiera muerto dentro de mi al despedirme de ti.

healygt

[blogdeaminmalki]

Guerra Digital

Què és?

La guerra digital és qualsevol conflicte que té de camp de batalla el ciberespai i les tecnologies de comunicació. L'escenari més habitual per a aquesta és un país intentant penetrar els sistemes d'un altre amb la finalitat de fer-se amb les dades siguen de la població o de l'estat.

A qui beneficia?

Beneficia als estats o grups de hackers que fan la guerra, però la població ix perjudicada en tots els casos perquè les seues dades personals es veuen compromeses. També es beneficien les empreses que protegeixen dades perquè la gent o els governs requereixen els seus serveis.

Opinió:

[eldumbo]

Opinió del text "Sota Cavall i Rei"

La veritat que sí que la tecnologia ha canviat, com per exemple va aparéixer la IA, però fins i tot són màquines, és veritat que poden tindre més informació que nosaltres, però tot el que diu és perquè ha estat programat pels éssers humans.

La meua opinió és que no hem de dependre d'una màquina per a resoldre o calcular qualsevol cosa que se'ns ocórrega i utilitzar més freqüentment el cap.

La privacitat de les dades en veritat no és que estiga'n molt segures, perquè hi ha algú que ho pot veure, encara que no sigues tu mateix. Les teues dades no tindran mai una seguretat perfecta, perquè algú pot fer alguna maniobra i obtindre les teues dades que qualsevol cosa i utilitzar-les en tu contra.

La IA pot ser bona algunes vegades, però no sempre tindrà raó, però aquesta és una cosa en la qual les persones no tenim en compte i l'utilitzem sense pensar-ho i o fem a partir d'això i fiquem qualsevol burrada.

És normal que l'ordinador no faça les peguntes, perquè està programat per altres coses, i tot el que està programat o fique un humà i no qualsevol IA.

I per tot això la meua conclusió és que no ens fiem de totes les tecnologies que hi ha.

[paumm23]

LA GUERRA DIGITAL

QUE ÉS?

La guerra digital també coneguda com a ciberguerra, es u tipus de guerra la qual consisteix en aplicar tecnologies per a portar a cap operacions militars i estratègies en el àmbit digital. Les activitats en una guerra digital poden incloure atacs cibernètics, espionatge cibernètic, sabotatge d’infraestructures critiques, manipulació d’informació i altres mètodes per a influir en la percepció pública i debilitar o desestabilitzar als adversaris.

ON S’UTILITZA?

La guerra digital també coneguda com a ciberguerra, es u tipus de guerra la qual consisteix en aplicar tecnologies per a portar a cap operacions militars i estratègies en el àmbit digital. Les activitats en una guerra digital poden incloure atacs cibernètics, espionatge cibernètic, sabotatge d’infraestructures critiques, manipulació d’informació i altres mètodes per a influir en la percepció pública i debilitar o desestabilitzar als adversaris.

A QUI BENEFICIA?

La ciberguerra pot beneficiar a diferents bàndols depenent dels objectius i motivacions que te cadascun. Aquestes son algunes formes en les quals poden beneficiar-se:

1. Estats Nacionals:

· Avantatge estratègic: Els estats poden obtindre un avantatge estratègica dels seus adversaris per a poder realitzar operacions d’espionatge cibernètic i d’aquesta manera, obtindre informació confidencial.

·Desestabilització del adversari: Els estats utilitzen tàctiques cibernètiques per a desestabilitzar a altres països, ja siga econòmicament, políticament o socialment.

2. Grups terroristes u Organitzacions Criminals:

· Financiament: Al realitzar atacs cibernètics, aquests grups poden buscar la obtenció de beneficis financers a través d'extorsions, fraus en línia o altres activitats detectives.

· Desordre i caos: Busquen crear desordre i caos en la societat al atacar infraestructures crítiques, com sistemes d’energia o serveis d’emergència.

3. Hacktivistes:

·Expressió política: Alguns individus utilitzen la ciberguerra com una forma d’expressar les seues opinions polítiques o portar a cap accions en línia per a recolzar les seues causes.

4. Empreses de seguretat cibernètica:

·Oportunitats de negoci: A mesura que augmenten les amenaces cibernètiques , les empreses especialitzades en seguretat cibernètica poden beneficiar-se al proporcionar serveis i productes per a protegir contra atacs.

Es important destacar que la ciberguerra també aporta conseqüències negatives , com la violació de la privacitat, el risc per a la seguretat nacional, i la possibilitat de danyar significativament a la infraestructura crítica.

NOTICIES SOBRE LA CIBERGUERRA

El grup, que en 2017 va segrestar computadores de tot el món amb el virus *WannaCry, acaba de robar 625 milions de dòlars en criptomonedes, el major colp digital de la història: https://www.lanacion.com.ar/tecnologia/lazarus-asi-son-los-cibercriminales-que-roban-y-extorsionan-para-el-amado-lider-de-corea-del-norte-nid24052022/

Anonymous i altres grups de ciberactivistes tracten de sabotejar les infraestructures russes per a frenar l'impuls de Moscou en la guerra: https://www.lanacion.com.ar/tecnologia/un-ejercito-de-miles-de-piratas-informaticos-amenaza-a-rusia-con-ataques-incesantes-nid11032022/

OPINIÓ PERSONAL

Actualment la ciberguerra està creixent molt ràpid gracies als avanços tecnològics de avui en dia, es una cosa que no em sorprèn en absolut ja que fa molts any que es deia que la tecnologia avançaria molt, com per exemple que el cotxes volarien o coses per l’estil, cosa que no ha passat, però la ciberguerra ja es un fet real, cosa de la que hem estat parlant en aquest text. Des de fa molts anys les guerres han segut molt tradicionals, es a dir, no disposaven de tecnologies tan avançades com les de hui en dia, per tant, els soldats i els capitans tenien que emprar unes tècniques de guerra per a saber quan atacar i quan defendre algun punt de combat o lloc que volien conquerir. Però això ja no passa des de finals dels anys 90. En lo personal, no estic a favor de les guerres, però si ocorren prefereixo que siguen com son ara , es a dir, que disposen de les tecnologies actuals per lluitar, ja que crec i pense que ara son mes ‘’segures’’ que abans. També cal afegir que ara els alts càrrecs tenen la nostra vida en les seues mans, vull dir que sols polsant un botó ens poden matar a tots, i un dels millors exemples podria ser Vladímir Putin, president de Rússia, que es diu que disposa d’un maletí on s’amaguen una varietat de botons, que en activar-los, llançarien una bomba que podia destruir gran part d’Europa per exemple. En conclusió, la ciberguerra està present en diferents guerres del món, cosa que ens demostra en avanç tecnològic que estem tenint, i també ens demostra la debilesa que tenim en front de alts càrrecs com Vladímir Putin, que en un moment ens poden fer desaparèixer. Gracies Carlos, per fer-me investigar i aprendre nous termes i conceptes.

[tastatast]

LA MORENA

La morena (Muraena helena) és un peix poc habitual, ben estrany i peculiar. És relativament lletja, semblant a una serp. És anguil·liforme (com els congres i les anguiles), de la classe dels osteïctis (peixos ossis, no condroïctis com els cartilaginosos), té la pell fosca i amb unes taques grogues precioses i neda de manera fantasmagòrica entre les roques. Però és comestible, i ben bona!

REFERENTS DE MORENA A LA RESTAURACIÓ

Tot i haver-ne sentit a parlar, no sé ben bé si als peixaters del meu poble, a la gent gran o a on exactament, no n’havia vist mai a cap peixateria de Catalunya. Només al Mercado de Salamanca de Màlaga, on la tenien penjada pel cap, exhibint-la sencera, i al Mercado Central de Abastos de Cadis, on en tenien una de Conil de la Frontera i on vaig arribar al moment exacte per a veure com la peixatera en destripava una i n’extreia aquestes meravelloses freses, que tot seguit llençaria a les escombraries.

A casa no n’havia menjat mai. Pel que fa als restaurants, n’havia menjat a l’Aponiente de l’Ángel León. Segons ell, després que la comencés a utilitzar, el preu es va triplicar a les llotges, afegint-li valor. De la pell en feia una mena de chicharrones i també en va fer una mena de mochi que vaig menjar l’estiu de 2023. Macerava la pell amb llet i canyella per tal que la proteïna d’aquests dos ingredients amagués tant l’olor com el gust de peix. Com a resultat, degut a la quantitat de col·lagen que té la pell de la morena, feia que la textura fos sedosa (molt semblant a la del mochi tradicional) i que, tant l’olor com el gust, no fos de morena, sinó de canyella. I així era, recordava la llet merengada o un arròs amb llet. De fet, sota el fals mochi hi havia una fina capa d’arròs amb llet. De la cua en feia una salsa que acompanyava una mena de pastís fet amb la bufeta natatòria de la dorada, el plat es deia melosidades marinas (2023). També és famosa la seva morena al forn quedant com un cochinillo asado, que serveix substituint la carn de la morena per uns trossets de ventresca de llobarro i servint únicament la pell de la morena ben cruixent a sobre. M'agradaria saber què en deu fer de tota la resta de la morena, de la carn que ja tenia cuita. Però també he de dir que mai me l’ha ofert a cap dels seus restaurants i que, en tot cas, en serviria un tros tan diminut, que més val que aprengui a cuinar-ho jo a casa si ho vull arribar a tastar.

També havia menjat uns torreznos de pell de morena que servien d’aperitiu a Los Marinos José (Fuengirola, Màlaga).

Al Tohqa, l’Eduardo Pérez Pérez feia la ventresca a la brasa (a la seva candela) i l’acompanyava d’un guiso en amarillo de safrà amb la seva pell cruixent. I també feia el plat Morena y toronja (pomelo) en el que, al centre, servia la pell de la morena enrotllada, crua i escalfada amb un brou fumat fet amb la cua de la morena; i, al voltant del plat, servia la carn de la morena en salmorra.

Al restaurant Cataria de l’hotel Iberostar del Novo Sancti Petri (Chiclana), assessorat per l'Aitor Arregi de l'Elkano, fan un plat en 3 versions: a la brasa, al pilpil i a la biscaïna.

A Cadis, tot i que cada vegada sigui més difícil trobar-la als bars i restaurants, és tradicional la morena en adobo, que els pescadors també li diuen chicharrón caletero ja que la morena se sol capturar entre les roques a prop de la platja La Caleta de Cadis i també per la similitud amb el chicharrón de Chiclana, un tros de carn de porc fregit i cruixent. La morena en adobo es fa amb trossos de morena (amb pell), macerats en vinagre (per proximitat, m'imagino que vinagre de vi de Jerez) i espècies (orenga, pimentón, all, etc.) i, posteriorment, enfarinats i fregits. D’aquesta manera, la carn queda ben sucosa, l’exterior ben cruixent i li aporta gust.

A les Illes Canàries, també és típic fer-la a trossos (amb pell), enfarinada en farina de gofio (polenta torrada) i fregida; i acompanyada amb mojo.

A CA LA CAROLA

Després de preguntar per la morena a la Rosa, la meva peixatera, en vàries ocasions, finalment, aquest 1 d’agost em vaig decidir a dir-li que, el dia que en sortís una a Arenys de Mar (subhasta a la que compra), me la portés, fos de la mida que fos. Acostumo a anar a la peixateria 2 dies a la setmana i, com us podeu imaginar, la il·lusió amb la que entrava cada vegada pensant que potser aquell dia seria el definitiu i tindria la meva morena esperant-me a la nevera era incommensurable. 

La morena no és un peix migratori i no enteníem com podia ser que no en sortís cap en tot l’estiu. I és que, pel que he acabat deduint, com que es reprodueixen a l’estiu (sobretot al juliol i a l’agost, però també allargant-se cap al setembre) i quan ho fan baixen a pondre els ous en aigües més profundes, per això els pescadors no en trobaven cap.

Va passar tot el mes d’agost, tot el mes de setembre i pràcticament tot el mes d’octubre fins que el passat dimecres 23, la Rosa em va enviar un WhatsApp comunicant-me que a la subhasta de la tarda havia sortit una morena i que ja teníem la bèstia. L’alegria va ser tal, que vaig fer mans i mànigues per poder-la anar a buscar aquella mateixa tarda, encara que fos a última hora; no hagués pas pogut dormir pensant que tenia la meva desitjada i esperada morena a la nevera de la peixateria, l’havia d’anar a veure, retratar i endur-me cap a casa per començar a pensar com la repartiria, com la cuinaria, quan la menjaria, quines parts em reservaria per a menjar en la intimitat i quines voldria compartir.

L’exemplar feia 2 kg. justos. Tenint l’experiència de comprar congres sencers d’entre 3 i 5 kg, vaig decidir gestionar la morena de la mateixa manera. És a dir, destripant-la i tallant-la en 3 parts: el cap, el cos i la cua (entenent per cua la part que va del “pixador” fins al final de la cua).

Més o menys, 400 gr el cap i 1,6 kg la resta (120 gr tot el que seria la tripa i interiors, 880 gr tot el llom i 600 gr la cua). Com que no té escates, no cal ni escatar-la.

Era de tresmall, capturada per la barca Santa Adela, estava intacta i no tenia gens de sorra. El fet de no portar les freses em fa pensar que era mascle, però ho desconec i, tenint en compte que és l’època de l’any que acaben de desovar, no vaig saber identificar si era mascle o femella. Feia 1 metre de llarg i anava a 8€/kg.

Primer de tot, aquell mateix vespre, vaig menjar totes LES ENTRANYES (els menuts, la tripa, els seus interiors), únicament vaig llençar l’estómac. Sempre em faig aquestes parts tomba i tomba, en una paella i amb una mica d’oli d’oliva, no em complico pas la vida. A més, és com aprecio de manera més nítida els seus gustos i textures. Vaig menjar les següents parts (que no confirmo que realment siguin la part que indico per una manca de coneixements en l’anatomia de la morena):

La bufeta natatòria: una mena d’ou ovalat i allargat, blanc, tou, d’uns 10 cm de llarg. A la paella, se li va inflar el tel com un globus. Tenia una textura de peus de porc, però el gust era ben suau i fi.

El fetge: pla, primet i molt allargat, de gust molt suau, netíssim, molt menys intens que el de rap, el d’escórpora o el de roger.

El cor: també, de gust molt suau, netíssim, no era pas dur i ferm com els cors d’altres peixos. 

El que devia ser un intestí prim, però que també hagués pogut ser una gònada o un ronyó allargat: una mena de segona bufeta natatòria envoltada de greix, semblant al greix del xai. A dins hi tenia una substància blanca com el moll de l’os de xai, deliciós i també de gust molt suau.

Una mena d’intestí gros: tou-cartilaginós, com una orella de porc ben tova, de gust molt suau.

Algun òrgan o bossa tova, de color crema o groguenc i allarga i que també va ser ben bo.

Un retall de carn amb pell que va quedar de destripar-la.

Totes les parts van ser molt suaus i fines de gust, no tenien pas cap gust intens ni ofensiu, netíssimes, molt bones. Això sí, em vaig quedar amb ganes de provar aquelles freses que vaig veure al mercat de Cadis.

Després, vaig menjar EL CAP, fet al forn, sencer, en una safata de vidre de Pyrex i amb un bon raig d’oli d’oliva, uns 25 minuts a 180ºC.

Les “ales” o “parpatana” que li sortien de la base del cap eren melosíssimes! Petoneres, enganxoses. Com que eren una part ben primeta, la pell va quedar cruixent i melosa a la vegada, com una cotna semi-tova. Li dic “ales” perquè, després d’haver obert la morena transversalment fins al cap per a treure-li la tripa, la part de baix de la mandíbula inferior quedava oberta per cada banda del cap, quedant com unes “ales”.

Tenia unes “espines” que semblaven “fils” o “pèls” de primes i fines que eren (semblants a les “antenes” del cap del rap).

Li arriba l’espina central a dins el cap i va envoltada de carn magra, blanca, de textura ferma, de gust ben suau, fi i net, pràcticament suau com un lluç.

Les brànquies d’un color vermell ben intens i més aviat fosc, fresques i brillants, van quedar encara més fosques, torradetes, una mica cruixents i tenien un gust perfumat d’herbes aromàtiques com de romaní.

A la part de dalt del cap també hi havia carn magra, blanca.

La pell és melosa, gelatinosa, tendra, gens xicletosa, enganxosa com uns peus de porc, però d’un gust molt suau. Deliciosa.

Entre la pell i la carn magra hi havia tota una capa de “greix”, blanca/grisosa, enganxada a la pell que era una delícia, un “greix” que no ��mareja” com el de molts salmons o, fins i tot, el de la tonyina, un greix que no “embafa” i que tampoc té aquella intensitat olfactiva i gustativa que té el “greix” que el peix espasa té al cap, tant típic del peix blau de calibres grans. Segurament, no té res a veure, però m’imagino que alguna cosa deu tenir en comú aquesta pell (per la part de dins) amb la de les foques i les balenes.

Els ulls són petitíssims, res, no són el seu fort.

La careta és una prolongació de la pell i s’estira sola fàcilment, agafant també els llavis, que també són carnosos i melosos.

La formació espinosa (fòssil calcari) que subjecta les dents (la mandíbula) té un filament blanc i negre a dins com el cordill de dins l’espina central de molts peixos. S’ha d’anar amb compte a l’hora de mastegar aquesta espina perquè les dents són molt afilades i punxen.

No vaig trobar el cervell, que el deu tenir més aviat petit, tal com és tot el cap.

El dia següent, vaig menjar LA CUA, també feta al forn, sencera (mantenint l'espina central, però partida en 2 trossos d’uns 300 gr) i amb un raig d’oli d’oliva, uns 25 minuts a 180ºC.

Tal com m'imaginava, la part final de la cua tenia moltes espines, espines molt toves, de les que no punxen, uns filaments semblants a les "antenes" del cap del rap i, a més, les espines que formen una llarga banda que va de cap a cua, que són les aletes dorsal i caudal unides i fusionades.

Per a mi, la pitjor part per a gaudir de manera tan despullada i sencera és aquesta, la que hi ha del pixador a la cua, la part final. Per a una propera vegada, o em dedicaria a treure les espines, una tasca ben entretinguda (ja que les espines estan molt enganxades a la carn i a la pell) i que possiblement no tingui ganes de fer, preferint dedicar aquesta part a fer un fumet o algun pastís de morena (una mena de brandada) com els que havia fet amb la mateixa secció del congre i, alguna vegada, també amb el seu cap.

L’espina central tenia una matèria de color vermellós-marronós fosc gairebé negre semblant al sangacho de les tonyines, però molt menys gustós. Tot i així, tenia una textura suau i un gust més potent que la resta de la carn blanca i, segurament, també tingui una quantitat elevada de seleni i també sigui molt valorat pels nutricionistes, qui l'arriben a tractar de "superaliment". Per dins, l'espina central tenia un cordill (que deu ser el sistema nerviós), blanc i amb puntets negres. L’espina central es pot mastegar i xuclar per acabar d'esprémer tots els sucs de la medul·la espinal.

Pel que fa a la pell, és mes gustosa i greixosa al cap que a la resta del cos i la cua.

La viscositat que desprèn la mucosa de la pell (en cru) em feia pensar que generaria un pilpil ben generós, però no va ser tant el pilpil que va desprendre (pràcticament inexistent) com, una vegada més, l’extraordinària melositat de la pell.

La punta de la cua, la part final, va quedar cruixent, però està plena d’espines. Té un lleuger record d’algues, però res a veure comparat amb la intensitat marina de tantes altres cues.

Finalment, vaig menjar EL COS, també fet al forn, sencer (tallat en dos trossos d'uns 440 gr), descongelat (al següent apartat explico que vaig voler provar com reaccionava la morena congelada) i amb un bon raig d’oli d’oliva, uns 35 minuts a 180ºC.

La carn de la morena és ben insípida i homogènia al llarg de tot el cos, crec que és molt més bo un congre i, per descomptat, el congre també em sembla millor que l’anguila. Tot i ser tres peixos anguil·liformes, en aquest aspecte, no tenen res a veure. Així, per a mi, el congre és al qui li trobo més bon gust i més varietat de registres; i, a més, mai fangueja com algunes anguiles.

La pell de la morena és ben elàstica, i tota la intensitat de gust de la morena està allà. És ben bé tal com era el “mochi” de l’Ángel León, així que ben poca cosa li devia fer, a part d’emmascarar el seu poc gust amb canyella.

El teixit adipós de l'epidermis el considero com un òrgan endocrí important i que sovint passem desapercebut o pensant que no és ben bé un òrgan. A més, provablement, a part de greix hi deuen haver glàndules que produeixen substàncies viscoses i sebàcies. D’aquesta manera, té el greix ben separat i gens infiltrat amb la carn del llom, ni tan sols marcant clarament una ventresca diferenciada, tal com sí que trobo al congre.

CONGELACIÓ

Tot i que a casa congelo el mínim de peix possible (només algun calamar, per aquell “si de cas” i aquella por de poder quedar sense res algun dia, o algun llom de tonyina per a menjar en cru), vaig voler provar com reaccionava davant la congelació (sempre parlant d’aparells domèstics casolans), sobretot per comprovar si en una futura compra de morena podria encarregar-ne un exemplar més gran, de 3 o 4 kg. Vaig congelar únicament la part del cos i el resultat va ser positiu. Trobo que la morena va aguantar prou bé la congelació i, per tant, la propera vegada compraria un exemplar més gran, sobretot per tal de tenir un llom de més diàmetre i poder fer tant talls a rodanxes o supremes amb l’espina central al mig, com talls longitudinals, traient-ne l’espina central i podent servir únicament la part més magra del llom o la part de la ventresca per separat. 

RECEPTES

La morena és un peix que dóna per molt. Per conèixer el producte, l’he volgut fer de la manera que a casa meva el sé cuinar respectant-ne el màxim possible les seves qualitats, que és al forn, sencera, amb un raig generós d’oli d'oliva i sense sal, per no alterar-ne el gust ni distorsionar-ne la textura. Però crec que tant es pot fer al forn, com guisada, fregida, a la brasa, etc. La similitud de la seva pell amb la tripa de bacallà em fa pensar que un plat com els cigrons amb pell de morena seria ben bo i la textura gelatinosa de la pell trobo que obra una infinitat d’elaboracions associades a plats com els callos o l’orella de porc, fent plat com un cap i pota de morena. La similitud amb el congre em fa pensar que una morena amb pèsols seria deliciosa. La seva semblança amb l’anguila em fa pensar que una morena amb allada, un all i pebre de morena o un suquet de peix com una bullinada de morena (amb força safrà) i, fins i tot, un nigiri de morena també poden ser bones idees. Seguint amb la cuina asiàtica i tenint en compte la insipidesa de la seva carn, potser tampoc és una mala idea laquejar-la amb alguna salsa. També crec que seria interessant provar de fer un arròs de morena, amb una picada d’alls i el julivert, amb pebre roig i tomàquet i utilitzant un fumet d’ella mateixa i servint, per sobre, tant trossos de carn de morena com trossos de pell i, fins i tot, la pell tant en trossos cruixents com en trossos melosos i, ja que agrada tant afegir maioneses a sobre els arrossos, una maionesa feta amb l’oli i el col·lagen de la pròpia morena. La seva forma allargada em sembla idònia per a fer morena a l’ast per tal que quedi cuita de manera homogènia i recollint el greix que vagi desprenent i també em fa pensar que, tal com he fet alguna vegada amb el congre, es podria farcir (amb una infinitat de coses) i bridar el llom central desespinat com si d’un Wellington es tractés o, fins i tot, farcint la part entre la pell i la carn, a mode de pularda demi-deuil. La capa de greix blanquinosa-groguenca que té enganxada a la pell (per la part de dins) es podria fer servir per elaborar alguna mantega de morena. Amb el col·lagen que desprèn la pell es podria fer gelatina de morena, tal com vaig fer la gelatina de tripes de bacallà a Ca La Carola. Amb la primera secció de la cua (la més espinosa i que no té ni la gràcia del llom ni la gràcia de la cua), en faria un pastís de morena, una mena de brandada, tal com havia fet amb la mateixa secció del congre i el seu cap. Finalment, em pregunto si, de la mateixa manera que mengem els alevins de les anguiles (les angules) i tenint en compte que la seva pesca no està regulada i no té una talla mínima legal, es podrien aconseguir “angules” de morena (dubte que, per extensió, també em genera el congre), però m’imagino que, com que es reprodueixen a massa profunditat, la dificultat per pescar els alevins seria molt més gran que la relativa facilitat amb la que es pesquen les angules a les rías i els deltes.

A més, la morena no és un producte exòtic a la cuina catalana i ja en trobem diferents plats a alguns dels receptaris medievals més importants com: el Llibre de totes maneres de potatges (anònim) o el Llibre del coc del Mestre Robert (1520), on es detallen tres maneres diferents de cuinar-la. Per altra banda, obres tan cabdals com El que hem menjat d’en Pla i L’art del menjar a Catalunya d’en Vázquez Montalbán no mencionen aquest producte. Deu ser qüestió de modes i èpoques.

En definitiva, no deixa de ser una de les coses que mencionava a l’article El servei dels peixos, que el coneixement (ja sigui científic, històric o del tipus que sigui) porta a la innovació, la creativitat i al plaer màxim a l’hora de la degustació.

Així que, vist com n’és de bona, les múltiples elaboracions que es poden fer amb totes les diferents parts, l’arrelament que té a la cuina del nostre país i el bon estat de conservació de l’espècie, només puc finalitzar animant a tothom a provar, almenys una vegada, aquesta meravellosa bèstia marina!

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[josepescriva]

Un mapa solar per a Oliva

Mai hagués pensat que projectaria un "mapa solar". Atenció amb el nom que pot dur-nos a confusió. No estem cartografiant l'estel central del nostre sistema planetari, sinó el potencial fotovoltaic dels sostres del municipi d'Oliva.

El cas, és que junt amb l'alcaldessa d'Oliva, Yolanda Balaguer, he presentat l'inici dels treballs per a elaborar el Mapa Solar del municipi d'Oliva, un projecte innovador que permetrà obtenir el potencial fotovoltaic de cada sostre del nostre municipi, tant es tracte d'un edifici privat com públic. A més, totes les dades estaran obertes i a l'abast de tota ciutadania i empreses per tal de facilitar la planificació de l'autoconsum energètic tant individual com col·lectiu en forma de Comunitats Energètiques Locals.

En qüestió de tres mesos, quan s'acaben els estudis que s'estan fent per part d'enginyers d'energies estaran a l'abast de totes les persones que tinguen interés.

L'objectiu principal és facilitar la descarbonització de l'energia total consumida en el nostre municipi per tal d'assolir els objectius 2030 i 2050 marcats per la Unió Europea i complir amb els compromisos adoptats en el Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia (PACEs), que va començar a elaborar, l'ex-regidora Imma Ibiza, en 2016 amb uns estudis molt rigorosos sobre les emissions del nostre municipi i vam adoptar el compromís en ple municipal en 2019, una vegada acabats els treballs. En 2021 vam corroborar el compromís del PACEs, ampliant-lo amb qüestions de sostenibilitat social, tal com exigia a Unió Europea.

Per altra banda, al sí de Compromís per Oliva, estem molt contents perquè els nostres representants a la Generalitat Valenciana estan exigint que l'energia fotovoltaica es genere en els sostres dels municipis i en terrenys urbans, cosa que està alineada amb allò que volem per al nostre municipi: Aconseguir la sobirania energètica sense renunciar al territori que és l'únic garant de la independència alimentària, a banda de la nostra millor carta de presentació com a municipi turístic sostenible. Si volem ser atractius i oferir tot el potencial que té Oliva, hem de cuidar dels nostres camps i entorns naturals que prou castigats estan ja.

En l'estudi que ha presentat l'Institut Valencià de Competitivitat Empresarial (IVACE), i compartit en la campanya Comencem per la Teulada, mostra que Oliva, pot generar energia per a abastir 3'6 vegades la necessitat del nostre municipi, descomptant ja el 40% de sostres que es descarten perquè no són idoni.

És a dir, que l'idea destruir el camp i l'entorn natural amb els arguments de l'energia sostenible és maliciosa i perversa. En tot cas, a Oliva anem ben encaminats d'acord amb la transició energètica sostenible i avancem de forma favorable, així que ací també començarem pel sostre!

[patachula]

La Guerra Digital

Li diem "Guerra Digital" a un conflicte que pren el ciberespai i les tecnologies de la informació com a camp d'operacions. Encara que aquesta és la definició que millor ho definix, també podem afirmar que es tracta d'un conjunt d'accions portades per un Estat per penetrar en els sistemes informàtics d'un altre país.

Com ja he dit abans, aquests països i estats al intentar controlar o ficar-se dins de certes aparells tecnològics o webs el que intenten és hackejar o treure informació de l'altre estat atacat per així fer-se amb dades o diferent maquinària tecnològica, coses importants per a comprendre millor les intencions de l'altre país o simplement obtindre dades importants.

En aquests enllaços podreu visualitzar dos articles relacionats amb aquest tema, si hi voleu profunditzar.

En la meua opinió, aquest mètode de "declarar" la guerra a algun país o Estat contrari em pareix una millor forma de fer-ho, ja que d'aquest mode no es malgasten vides humanes en massa com a les anteriors guerres mundials i civils que han afectat al nostre país i, en general, a països de tot el món.

En una època on el control de les dades és tan important, aquestes guerres digitals arriben a ser primordials, molt més que formar un exèrcit i lluitar amb armes i soldats, com als anys anteriors. Aquestes dades s'utilitzen per a hackejar distintes webs, sistemes informàtics i altres que, al igual que en una guerra, serveix per a "enfastidir" al país atacat. A més, com ara quasi totes les estructures internes d'un país han de veure amb la nova tecnologia, es poden desestructurar països sencers amb només infiltrar-se en el seu sistema. És per això que crec que els estats haurien de ser més dependents de les tecnologies i de la digitalització.

El problema que trobe amb la Guerra Digital és el següent:

Per començar, també les vides dels ciutadans estan bastant relacionades amb la tecnologia. Per tant, qualsevol pàgina, servidor o distints sistemes informàtics d'un país al qual un Estat ataca a part de ser manipulat per a l'Estat del país atacat, també afectarà la població d'aquesta part del món. Amb això vull dir que no només l'Estat o companyia formarà part de la guerra sinó també persones innocents sense res a veure. A més, dades personals o col·lectives d'aquestes persones també poden ser furtades i utilitzades pel país atacant, sense tindre en compte la seua privacitat.

En conclusió, sí que em pareix una millor forma de formar una guerra abans que lluitar com tantes vegades ho hem fet en segles anteriors o actualment, però no deixa de ser una guerra en la qual no es tenen en compte milions de persones involucrades que es consideren innocents.

[megustayoussef]

Avui en dia no tenim molta privacitat, ja que, com el text diu, les xarxes socials saben la majoria de coses sobre natros. Cada vegada s'usa més la intel·ligència artificial per a ver tota classe de coses, i això pot ser una bona ajuda pero tambe pot ser molt perillós, ja que se poden fer coses per a que la gent crega que les a fet una persona, que no és la persona real de l'acte fet.

En la meua opinió en text té raó, ja que en la societat d'avui en dia, ja no saps en qui confiar o no, i alo millor fent una cosa que penses que és divertida posen a molta gent en la teua contra.

David Suciu

[blogdeverajimenez-44]

Polarització a les xarxes

Guerra hibrida: Situació en la qual els països s'oposen a l'ús obert de la força (armada) contra un altre país o contra un actor no estatal, i actuen combinant la intimidació militar (sense arribar a un atac convencional) i a l'explotació de vulnerabilitats econòmiques, polítiques, tecnològiques, diplomàtiques i culturals. Amb la guerra hibrida s'aconsegueix envair algun lloc sense violència, però amb manipulació, sobretot a les xarxes. 

Els objectius de les amenaces hibrides són, debilitar la confiança dels ciutadans en les seves empreses i institucions, generar desconfiança en el sistema polític, debilitar la cohesió social dels Estats o organitzacions socials, i convèncer de la decadència d' un sistema polític. 

Per a aquestes guerres s'utilitzen els mitjans socials (les xarxes) per atacar l'estabilitat política i social del seu contrincant. Per exemple, amb una onada massiva de tuits contra la posició del govern. Pujant diferents comentaris a les xarxes es pot generar força disputa entre els ciutadans del país atacat. 

Les xarxes socials no eduquen, sinó que amplifiquen els gustos i opinions que un ja té, ajuntant gent amb la mateixa opinió. Fet que crea el grup de "nosaltres" contra els "altres" (els que té opinions diferents). Creant una societat polaritzada amb opinions polaritzats.  

Una polarització que, malauradament, sembla cada vegada més gran i que prova que cada vegada estem pitjor informats. Ja que la informació que ens serveixen les xarxes està feta per algoritmes, feta a mida de les opinions i gustos d'un, confonent fàcilment la teva informació amb la realitat. Aconseguint que en comptes d'haver-hi milions d'opinions només n'hi hagi dos, cosa que no es correspon amb la pluralitat d'opinions que hi ha en la realitat. 

Això aconsegueix que al final ens acostumem a parlar amb gent que pensa molt semblant a nosaltres, i no a iniciar una conversa amb persones que tenen diferents opinions. La qual cosa ens porta a veure els altres com a gent malvada o estúpida en lloc de, simplement, veure'ls com a persones que opinen d'una altra manera que no coincideix amb el que nosaltres pensem que és el més adequat. I això també ens simplifica la forma de veure el món. 

Per intentar evitar això, es podrien intentar petits avenços. Com per exemple que els adults recuperin el sentit comú i un sa escepticisme. Llegir llibres que mostren la lògica malvada de les xarxes, pot ajudar. O ensenyant els joves, no tant a fer servir les xarxes, sinó veure com les xarxes ens fan servir a nosaltres. I també intentar entendre com ens motiven les emocions, ens pot ajudar a aturar-nos uns segons abans de compartir certs continguts. 

Aquest és l'article del qual he basat la meva opinió. 

Imatge treta d'iStock, i pujada per luplupme 

[laila2008]

La guerra digital/ciber....

La guerra digital , la ciberguerra , guerra tecnològica o guerra híbrida , fa referència a l'ús d'atacs digitals per part d'un país per a danyar els sistemes informàtics més essencials d'un altre país. Per a això es poden usar virus informàtics o realitzar atacs de pirateria informàtica. La ciberguerra té com a objectiu trobar vulnerabilitats tècniques i tecnològiques en els sistemes informàtics de l'enemic per a atacar-les, obtenint dades i informació sensible, o simplement per a danyar i destruir alguns dels servicis més essencials o primordials. Les cada vegada més pròximes ciberguerres seran dutes a terme per hackers que ataquen les infraestructures crítiques de l'enemic a través de mitjans tecnològics, és a dir, sense necessitat d'estar presencialment en el terreny de combat. Aquest camp de batalla serà Internet i tot el que guarde relació amb aquesta xarxa en què estem tots interconnectats. Actualment, es comença a escoltar el terme de guerra híbrida, que és la forma en la qual s'està combatent hui dia, no sols a través dels mitjans considerats “tradicionals” (com un exèrcit en el camp de batalla o bombardejos), sinó a través de qualsevol altre mitjà per a danyar a l'enemic. Internet ofereix unes possibilitats infinites en aquest sentit. La guerra digital , és un terme utilitzar per ha indicar baralles mitjançant la internet , a aquesta s’utilitza en estats , països que necessiten utilitzar informació contra altres . Aquesta guerra beneficia a l'Estat que més poder té .

ºArtícles

OPINIÓ

En la meua opinió el terme de guerra ens a terroritza ens provoque una sensació de perill , tota mena de guerres no són benèfiques per a la societat. El terme guerra és desavinença i trencament de la pau entre dues o més potències. En aquest cas les guerres digitals o ciberguerres són una situació que poca gent coneix ,però existents. La ciberguerres les podem entendre com guerres entre un estat o zona geogràfica que com a mitjà i arma utilitzen la internet . Normalment aquest tipus de conflictes s'utilitzen per a fer mal a l'altre . Com a Estat tindre arxius importants en la internet és perillós , ja que en aquestes situacions pot acabar amb l’estat . Per allò s'ha d'atendre a les xerrades que vegades fan del ciberbullying que es pot traduir com a ciberguerra es a dir en el ciberbullying es un conflicte que el mitjan es la internet com les ciberguerres per allò es important atendre a les xerrades . Diríem que una ciberguerra beneficia a l’estat que guanya la gerra , en canvi aquesta beneficia realment als hackers , aquest son contractats per l’estat i els beneficia , ja que guanyen milions . Les guerres com ja he dit no se solen veure molt , però estan més prop de nosaltres del que creem , com a exemple tenim la guerra de Ucraïna i Rússia , si es veritat la guerra es física per molts arxius ucraïnès han sigut robant per hackers russos , cosa que ha afectat als Ucraïnès. En personal per a mi les guerres són roïnes , i un mitjà com d'internet que realment ens tendia que ajudar a resoldre problemes i no crear-los s'està utilitzant mal. Tot açò ho podem traduir a la vida quotidiana és ha dir , moltes persones sofreixen deciberbullying, i la gent que fa aquest crim està trencant una privacitat, està creant una ciberguerra . En la meua opinió el terme de guerra ens a terroritza ens provoque una sensació de perill , tota mena de guerres no son benèfiques per a la societat. El terme guerra és i trencament de la pau entre dues o més potències. En aquest cas les guerres digitals o les ciberguerres són una situació que poca gent coneix ,però existents. La ciberguerres les podem entendre com guerres entre un estat o zona geogràfica que com a mitjà i arma utilitzen el internet . Normalment aquest tipus de conflictes s'utilitzen per a fer mal a l'altre . Com a Estat tindre arxius importants en la internet és perillós , ja que en aquestes situacions pot acabar amb l’estat . Per allò cal atendre a les xarrades que a vegades fan del ciberbullyingque es pot traduir com a ciberguerra es a dir en el ciberbullying es un conflicte que es la internet mitjà com les ciberguerres per allò es important atendre a les xarrades .

Laila Elg