#o potser dues? no estic segur del tot

[yume-fanfare]

sometimes im like well i could also write this post in english so everyone can read it and other times estic a punt de xafardejar només en valencià per a fer posts llegibles per a una gran audiència de zero persones

[lesfoteses]

La benvinguda

1 de gener del 2023

Què faria sense la sopa? Segurament morir. Fa 24 hores estava encara sopant amb el raïm pacientment esperant-nos des d'una taula annexa a la cuina, lluny de les nostres mirades. No hi havia sopa, de fet ni hi pensava en la sopa: hi havia truites, croquetes, quiche, olives, patates, pa amb tomàquet. "Lo típic". Era en un pis del costat de la Monumental, que per nom de Wi-fi tenen 'Las monumentales', és casa de l'Abel.

A les 23:41 aproximadament, es produïa la clàssica disputa de 'amb quin canal seguim les campanades?'. Veníem de l'any passat a casa nostra, amb Catalunya Ràdio. Va ser un puto fracàs, no recordo si és que no van cantar bé les campanades o si es va tallar o tot a la vegada, però vam dir "mai més". Aquest any han guanyat la Pedroche i el Chicote, ella primer amb un vestit de puta pena que de cop se l'ha tret, quedant mig en boles com ja és quasi tradició. Potser d'aquí uns anys -si no es fa ja- s'estudiarà a les facultats de Periodisme dins del tema de 'pràctiques masclistes i sexistes en cobertures especials'. D'aquesta primera nit de l'any, em quedo amb la bona companyia dels amics de sempre, amb una mica massa de Quevedo amb Bizarrap pel meu gust, i els jocs que vam fer. El meu objectiu aquesta nit va ser colar el màxim de cops possibles la cançó de l'opening de 'The White Lotus', que es diu Renaissance i és un temazo. Malauradament només el vaig poder posar un parell de cops, va guanyar la Rosalía. Després vam jugar al Picolo, un joc de proves i alcohol que ens va ensenyar la Raquel, i després un joc de pensar conceptes i endevinar-los, primer definint-los tipo Taboo, després amb mímica i per últim amb només una sola paraula. Ens vam quedar a la primera fase perquè som uns memos. Però clar, és que hi havia conceptes que havia posat algú com 'Ada Colau' o 'Montserrat Roig', i jo em pensava que anàvem molt més forts, per la qual cosa vaig posar conceptes molt més bèsties que van desentonar una mica. Fatal.

24 hores després de la Pedroche, el raïm sense pinyols i el Picolo soc al poble amb el Marc esperant que s'acabin de cuinar els tiburones. Hem fet sopeta amb Avecrem (m'encanta) i no puc estar més contenta perquè n'he posat més de la que toca per a dues persones, de manera que amb sort demà també soparem el mateix. Per mi la sopa és dels millors plats que poden existir, faci fred o calor. Ara fa calor per ser 1 de gener, massa de fet. Hem vingut a esquiar demà i demà passat en teoria, però no hi ha neu es veu. Ni a Molina ni a Masella. Només cal veure Instagram per comprovar que és veritat i que la cosa pinta fatal i que no podem ser més pringats, tio. Fa molt de temps que hem decidit que pujaríem. A principis de mes, pel pont, va nevar molt i semblava que havia de ser la polla de temporada. Però llavors vam dir-nos "bah, ara pel pont segur que tothom puja i serà impossible esquiar de la gentada. Ja pujarem més endavant, total, segur que torna a nevar". Doncs passa'm la maionesa per acompanyar les patatetes que ens estem menjant. La nostra previsió ha estat un puto fracàs.

He dormit poc per lo tard que ens vam acabar ficant al llit, vora les 6 del matí. L'últim whatsapp meu és de les 5:39 i li dic a la Cris que ja estic a casa i que tot ok. Abans de dormir per això, pota preventiva perquè no em trobava massa bé i vaig pensar "calla, abans de ficar-me al llit i que em vingui tooot el mareig i tal, ho trec". I m'ha anat de conya. Avui a les 11 i poc ja no tenia més son i m'he aixecat a esmorzar. Després hem fet dinar familiar i un cop enllestit, migdiada i motxilla cap al poble. Demà no crec que esquiem, però no li vull dir al Marc per no desanimar-lo.

[publicitaria-87percent]

I tu, què vols ser de gran?

28/02/2021 · DIA -1

- Dra. Insight: Benvinguts a universitaris anònims. Seieu a la cadira que us faci més ràbia i ja sabeu com funciona la resta. Això sí, intenteu respectar les vostres companyes i fer-les sentir com us agradaria que us fessin sentir amb vosaltres. Qui vol començar? Vinga, tu mateixa, la que es mossega els repèls dels dits.

+ Aina: (merda, per què a mi?) Hola, jo sóc l'Aina, tinc 21 anys...

- Totxs: (a l'uníson i amb cares llargues) hoooola Ainaaaaaaa!

+ Aina: ... bé, com deia, tinc 21 anys i suposo que sóc aquí pels mateixos motius que vosaltres: no sé què fer amb la meva vida. Porto quatre anys estudiant a la uni i aquest any acabo. Bé, de fet porto tota la meva vida estudiant i aquí estic, encara sense saber què vull ser de gran. Em provoca vertigen el fet d'acabar d'estudiar, suposo que és perquè mai he viscut sense fer-ho. Falten exactament 4 mesos i mig per acabar la carrera de publicitat i relacions públiques, si tot va bé, clar. I llavors què? Què se suposa que s'esperarà de mi quan tingui el títol sota el braç? Molts dies m'aixeco amb una mena de no-se-què a dins que m'angoixa. Visc sota la pressió del "no seràs ningú" que algun cop m'havien dit a l'ESO. Merda, i si tenien raó? L'únic que realment tinc clar ara mateix és que encara no sé què vull ser de gran.

M'he equivocat de carrera? Crec que aquesta és la pregunta que més ha ressonat al meu cap durant els darrers quatre anys. Sí, definitivament sí. Tota la vida m'han dit que era una noia creativa, que tenia idees de bomber i que la imaginació era el meu fort. Penso que mai m'ho he acabat de creure del tot, potser perquè l'opinió de la meva mare és massa poc objectiva o potser perquè mai he acabat de confiar en mi mateixa al 100%. A segon de batxillerat, entre selectivitat, exàmens finals, el BatxiBac i tot el daltabaix hormonal que suposa estar a punt de fer 18 anys, tampoc tenia res clar. Ara de veritat, és una liada que amb 17 anys et posin la pressió de decidir el rumb de la teva vida. "La setmana que ve ens has de portar el full amb les carreres que t'agradaria estudiar", recordo que em van dir. "Amics, no sé ni quin és el meu plat preferit, com voleu que em decideixi entre 10.000 carreres", pensava jo.

I així és com, d'entre traducció, educació infantil, educació social i turisme (altres carreres que em continuen cridant l'atenció), vaig acabar entrant a publicitat i relacions públiques a la UAB. Era la meva primera opció. Recordo perfectament que la vaig posar al capdamunt de la llista perquè els noms de les assignatures sonaven guai. Ah, i també perquè no pensava que arribaria a la nota de tall. Resulta que el 12,24 que vaig treure a la selectivitat va ser la nota més alta de la carrera. Què dius, flipada? Encara recordo el primer dia que vaig trepitjar la facu per fer la matrícula. La dona que passava llista a l'entrada em va fer posar vermella com una tomata felicitant-me per haver tret la millor nota de la meva promoció a la sele. Volia fondre'm.  Notava que aquell passadís inhòspit estava ple de persones que em miraven. I jo, sense conèixer ningú, allà palplantada pensant que aquell moment acabava d'encetar la meva etapa universitària. Quatre anys després, els passadissos de la facu ja són casa, totes aquelles persones que em miraven el primer dia s'han convertit en companyes de classe, i algunes, bones amigues. Quatre anys després, m'he adonat que aquella nota no valia per a res. Que les notes, en general, són un pur tràmit. Que el que realment importa és allò que es queda a dins el teu cap després d'entregar l'examen final de l'assignatura. 

Ara mateix podríem dir que són publicitària al 87%. Sí, m’he posat a calcular els crèdits que he superat i he fet una regla de tres. No us enganyaré, ara mateix torno a tenir dubtes i a estar nerviosa, per això xerro tant. Demà començo una nova etapa dins la vida universitària. Sembla que va de debò això ja. Demà és el meu primer dia de pràctiques a Basetis. Estic nerviosa perquè no sé si donaré la talla, perquè no sé si sabré aplicar tot el que he après aquests quatre anys i perquè a partir de demà començaré a veure si realment la publi és el que m'agrada o no. Quin iuiu, eh! (...Aina cagadubtes, ja va sent hora que callis, no trobes?) Ara de veritat, estic molt il·lusionada i amb nervis, però dels bons. Tinc ganes de conèixer les noves companyes de feina, de veure les oficines (que es veu que són a La Pedrera), i de conèixer els projectes que tindré entre mans. També tinc ganes de posar-me a prova, de donar-ho tot i de demostrar que puc fer-ho! Em motiva començar a introduir-me al món laboral amb Basetis, ja que pel que he anat investigant, és una empresa que té uns valors i una manera de fer que crec que encaixaran amb mi.

Demà hem quedat a les 10h a La Pedrera. Coneixeré la Sara, la meva tutora de pràctiques a Basetis i també em deixaran un ordinador. Demà serà dels únics dies presencials, ja que a causa del maleït coronavirus, la resta de dies faré teletreball. Crec que això és el que em fa més mandra ara mateix. Però vaja, tocarà fer-me ben amiga de l'ordinador i de les videotrucades. A veure quants dies aguanto portant pantalons normals i sabates i no pas la part de baix del pijama i les sabatilles! Fem apostes?

Pd: Resulta que demà també em faran dues fotos per la web de Basetis: una "normal" i una altra més divertida, amb algun objecte que em defineixi. He pensat que portaré la motxilla d’anar de ruta (amb la màrfega inclosa jeje). Sóc un caragolet que sempre va amunt i avall amb la casa a sobre. Podríem dir que sóc una mica nòmada i que segurament, el fet que tingui un peu al Pirineu i un altre a Cerdanyola, fa que la meva closca m’acompanyi allà on vaig. I per què no a Basetis? De ben segur que ompliré aquesta motxilla de coneixements i experiències úniques durant els pròxims mesos. Au! Motxilla a l’esquena, i a caminar!

- Dra. Insight: Moltes gràcies, Aina, per compartir la teva experiència. Està molt bé que facis aquesta reflexió sobre com et sents i com has arribat fins aquí. Molts ànims per demà, esperem que a la pròxima reunió d'universitaris anònims ens expliquis com ha anat! Qui s'anima a continuar?

87% publicitaria 

[joaquimblog]

Photograph by Marty Sohl / Met Opera

Photograph by Marty Sohl / Met Opera

Photograph by Marty Sohl / Met Opera

El 22 de desembre de 1965 Montserrat Caballé debutava al vell MET cantant la Marguerite del Faust de Gounod. Rudolf Bing va voler que l’esclat operístic que suposava la irrupció de la soprano catalana en el panorama internacional tingués el seu debut en el vell teatre que estava a punt d’enderrocar-se i a corre-cuita va fer un forat a la programació per introduir-la. Ençà d’aquell dia memorable fins el 10 d’octubre de  1985 que s’acomiadà de la sala del Lincoln Center amb Tosca al costat de Pavarotti i MacNeil, la soprano catalana va deixar un llegat de nits memorables interpretant Leonora a Il Trovatore, Desdemona a Otello, Violetta a La Traviata, Luisa Miller, Liu a Turandot, Amelia a un Ballo in Maschera, Elisabetta a Don Carlo, Norma, Elena a I Vespri Siciliani, Mimi a La Bohéme, Manon a Manon Lescaut,  Aida, Ariadne auf Naxos, Adriana Lecouvreur i Tosca, a banda de la seva participació en gales i concerts també en el mateix teatre.

D’aquesta historia gloriosa al llarg de quasi 20 anys, els millors de la seva carrera, ahir abans de començar la representació d’Aida, òpera que ella havia interpretat al costat de Plácido Domingo, Marilyn Horne, Mignon Dunn, Robert nagy, Louis Quilico o Cornell MacNeil en dues representacions sota la direcció de James Levine  a l’any 1976 no se’n va dir res. Cap menció i hi va haver ocasió quan el Sr Gelb va presentar la temporada entrevistat per la soprano Isabel Leonard, tot i que allò que mereixia Caballé hagués estat que el director general de la casa hagués sortit davant de la  cortina una vegada el director musical hagués pujat al podi orquestral, per adresar-se al públic i a tot el món que veia la representació als cinemes, i fer-li un merescut homenatge a qui els va donar tant. Estic segur que amb James Levine al podi no hagués passat.

Per sort Roberto Alagna que va ser entrevistat al segon entreacte, juntament amb Elina Garanca per promocionar la propera transmissió als cinemes, Samson et Dalila, que ells protagonitzen i va ser aleshores quan va aprofitar l’ocasió i abans d’acabar l’entrevista va tenir un record per Caballé i va mostrar la sensibilitat que els va mancar a Gelb, Netrebko, Rachvelishvili, Antonenko, Leonard que els entrevistava, i els dos empleats del MET que també van intervenir durant el segon entreacte, aquests amb l’afegitó que van fer un repàs de les dives que van cantar Aida al teatre, no van tenir. Tots ells sense excepció tenint motius suficients per dedicar-li unes paraules van oblidar a Caballé, i només la generositat i la bonhomia del tenor francès va reparar un error vergonyant per una institució que sempre s’havia caracteritzat per l’estima als cantants. El tenor els va donar una lliçó que per sort ha quedat enregistrada. La sala 4 del Cinemes Comèdia de Barcelona va aplaudir  de manera espontània i alliberadora el gest d’Alagna. Bravo per a ell i un clatellot per a tota la resta.

Ahir tornava la temporada del MET als cinemes amb el primer dels 10 títols programats i ho feia amb la popular i difícil Aida, en la coneguda, luxosa i hollywodiana producció de Sonja Frisell sota la direcció musical de Nicola Luisotti i amb un repartiment que incloïa a Anna Netrebko, Aleksandrs Antonenko, Anita Rachvelishvili, Quinn Kelsey i Dmitry Beloselskiy en els cinc rols principals.

Em va agradar molt la direcció de Luisiotti, tot i que una mica arbitrària en d’utilització de tempos més aviats allargassats, però traient amb la complicitat de l’excel·lent orquestra del MET unes sonoritats de riquesa expressiva i descriptiva, sobretot en els dos darrers actes, la veritable perla d’aquesta òpera. Acompanyava als cantants però també tenia coses a dir en els moment on Verdi atorga un protagonisme orquestral en l’acte del Nil, preciós ambient de nocturnitat i misteri, o en tota l’escena del judici, en tots els aspectes el gran moment de tota la representació.

L’Orquestra del MET mostra una vegada més la qualitat i la categoria amb un so sumptuós i uns solistes de gran nivell. També el cor va mostrar un bon estat de forma, tot i que la disposició dels micròfons els va perjudicar en algun moment, on es destacaven les veus d’un grupet de sopranos sobre la resta. Res atribuïble a la formació coral i si a l’enginyer de so de la transmissió.

Vocalment la representació per a mi va tenir una clara triomfadora, la mezzosoprano Anita Rachvelishvili, que a partir d’un concepte bastant proper al belcantisme (molt en l’estil Simionato) va anar transformant la personalitat dramàtica d’Amneris fins obtenir un triomf sense discussió al final de la gran escena del judici quan anatemitza a Ramfis i els sacerdots. La veu sensual, poderosa i plena de matisos de la jove (28 de juny de 1984) mezzo georgiana es va apoderar de la representació perquè la seva interpretació era sincera, espontània i natural. La quasi perfecta dicció i el sentit que atorgava a cada paraula i frase donava versemblança a l’acció i l’homogeneïtat del registre, sense necessitat de forçar ni en la zona aguda, ni en la greu que flueix sense sons oberts o de  pit, van fer la resta. Una interpretació de molta categoria.

Anna Netrebko va desplegar el seu poder vocal en total plenitud, però la soprano russa ja fa molt temps que s’ha encaparrat en desvirtuar la seva pròpia veu falsejant l’emissió i embrutant-la amb unes sonoritats que ella es deu pensar que així és més dramàtica. Res més lluny de les seves intencions perquè quan Netrebko brilla més és quan la veu flueix lliure i encara lluminosa de la zona central a l’agut, que quasi sempre és afinat i a vegades emès en un forte excessiu, que no és mai un crit tot i que a vegades ho sembla. Però quan vol demostrar el que no és, aleshores la seva interpretació no és ni natural, ni fresca, ni bonica. Enfosqueix la veu de manera absolutament innecessària i els resultats que pretén assolir van en detriment d’una línia que de mantenir-se en la vocalitat de lírica plena, que és el que realment és, serien infinitament millors. Ella no va tenir un record per a Caballé i jo en canvi la vaig recordar i enyorar molt en l’acte del Nil. Ves quines coses, oi?

Aleksandrs Antonenko no ho podia fer pitjor. Després d’un dels “Celeste Aida” més vergonyants que he escoltat mai, es va dedicar a destrossar la partitura, sense coneixement de l’estil, sense un domini tècnic de la veu, sense un fraseig acurat i amb una emissió estentòria que feria l’orella i la sensibilitat musical dels que l’escoltàvem amb resignació. No puc arribar entendre, no tan sols que li llencessin bravos, sinó que l’aplaudissin. Inadmissible.

Tampoc em va agradar, aquest gaire, Quinn Kelsey. El baríton nord-americà té al cap a Cornell MacNeil, i fa bé perquè pocs barítons han estat tan verdians com ell, però alguna cosa no ha acabat d’aprendre del seu col·lega i compatriota, perquè em va semblar que frasejava més que cantava, en uns estil verista que tant ha perjudicat l’estil belcantista i verda. Al seu favor cal dir que la dicció era molt clara i se li entenia tot el que deia, però no em va semblar apropiat al rol, potser un Scarpia, però no un Amonasro i menys un Germont, que és el proper que li sentirem. En fi, tot forma part d’aquesta manca de rigor que poc importa en un públic que confon massa sovint bou per bestia grossa.

Dmitry Beloselskiy va ser un Ramfis insuficient n la zona greu, la que l’hauria de distingir com a baix, per tant impossible quedar satisfet amb la seva prestació. En canvi el Rei de Ryan Speedo Green em va semblar molt més notori del que és habitualment.

Molt bé la sacerdotessa de  Gabriella Reyes i correcte tirant a notable el missatger de l’esperançador i jove tenor Arseny Yakovlev.

La producció de Frisell cau en tots els tòpics possibles d’un Egipte tan fals com Hollywood ens ha fet creure. Jo pensaria que en l’època faraònica els grans temples on es situen la majoria d’accions dramàtiques de l’obra haurien de presentar un esplendor acabat d’estrenar, per dir-ho de manera senzilla, aleshores perquè les pedres i grans escultures mostren signes d’envelliment? És clar que les grans dinasties van durar molts anys i també tenien temps de deteriorar-se, però no tant com sembla fer entendre les magnífiques escenografies que ens proposa la producció de Frisell, obra de Gianni Quaranta, mentre que el vestuari de Dada Saligeri és un compendi del fons d’armari de la Metro-Goldwyn-Mayer. I el millor del cas és que els novaiorquesos encara aplaudeixen la transformació de l’escena entre el primer i el segon quadre del segon acte o l’entrada a escena d’un carro estirat per dos magnífics i inquiets cavalls Trigaran a fer un nova producció.

La intervenció del ballet la vaig tribar sobrera, per la poca inspiració coreogràfica i per l’execució encara menys inspiradora.

Aida és quasi tan difícil de representar com de cantar. És molt fàcil caure en el kitsch mems ranci intentant ser rigorós a la manera fantasiosa d’un Egipte inventat. Millor inspirar-se en el Faraó de Jerzy Kawalerowicz que no pas en Cecil B. DeMille sempre i quan no es vulgui situar a Wall Street, és clar.

Un inici que de no haver estat per l’atemptat d’Antonenko a la partitura i per la tristor que m’envaïa en veure que la gran Aida de Montserrat Caballé en un dels seus teatres fetitxe, potser m’hagués agradat més. Se’m va fer llarga, llarga, llarga i hagués volgut que la fatal pietra hagués sepultat la representació després de la contundent “Empia razza! Anatema su voi! La vendetta del ciel scenderà! Anatema su voi!”

AIDA Giuseppe Verdi–Antonio Ghislanzoni

Aida………………..Anna Netrebko Radamès……………..Aleksandrs Antonenko Amneris……………..Anita Rachvelishvili Amonasro…………….Quinn Kelsey Ramfis………………Dmitry Beloselskiy King………………..Ryan Speedo Green Messenger……………Arseny Yakovlev Priestess……………Gabriella Reyes Dance……………….Jennifer Cadden Dance……………….Bradley Shelver

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House Direcció musical……………Nicola Luisotti

Direcció escènica…………..Sonja Frisell Escenografia…………Gianni Quaranta Disseny de vestuari……..Dada Saligeri Disseny de llums…….Gil Wechsler Coreografia………..Alexei Ratmansky

Medtropolitan Opera House, New York, 6 d’octubre de 2018.

MET 2018/2019: AIDA (NETREBKO-RACHVELISHVILI-ANTONENKO-KELSEY-BELOSELSKIY;FRISELL-LUISOTTI) El 22 de desembre de 1965 Montserrat Caballé debutava al vell MET cantant la Marguerite del Faust de Gounod.

[repubbblica]

les coses que han passat aquest any + relacions

aquest any l’he passat fora de casa i m’he dissolt bastant en el mon. (perdo, no tinc accents en totes les vocals perquè estic en un teclat italià).

dissoldre’s en el mon per mi ha volgut dir perdre la concretezza del pensament. no pensar en cap idioma concret. no ser ben be a cap lloc concret, perque tens la casa dividida entre diferents punts geografics. viure moltes coses, tantes coses que al final l’excepcionalitat es converteix en rutina i una mica, la veritat, ja gairebe no hi ha res excepcional.

bueno, aixo potser es fatalista. simplement passa que quan la llibertat, el jolgorio, es converteixen en rutina, una es dissol una mica.

bueno, he comensat aquest text (tampoc tinc c trencada) pensant que per fi volia posar paraules a tot aixo, a tot aquest any, a tot el meu proces que potser encara no entenc, i mira per on, un altre cop el discurs anarquic, mancat de concretezza d’aquest any.

com puc treure l’entrellat de qui soc? es gairebe impossible.

per mes que ho intenti, els fets, els llocs, les persones, la llibertat d’aquest any em supera. crec que m’ha superat. per aixo ja no la sento tant, perquè no la puc “capir”.

estic a casa de la maria chiara a torino i em sento una mica cansada de la vida. putos problemes del primer mon, no? la novia, i tal. he sortit al balco i ha passat una papallona blanca. ostres. una altra.

quan he estat a malta tambe n’he vist moltes. veus? per exemple malta, realment hauria pogut ser super excepcional, pero no se, l’emocio que sentia en els primers viatges, doncs no l’he sentit tota l’estona. una mica si, hi ha hagut coses que m’han tocat: el mario i la seva generositat, el dia a la granja amb el Raymond, el Rock Cut Observation Point. pero tambe m’he perdut moltes coses: he contemplat postes de sol a dingli cliffs sense esserci, he trobat persones que podien ser interessants i no he sentit curiositat.

potser la merce aventurera ho era perque no ho era les 24h seguides i perque no tenia tant de temps lliure.

renoi.

tot l’any aixi, amunt i avall, sense trobar-me del tot, sense concretezze. vagar per la vida. viure vagant.

joder, veus???? es que dic aixo, i tampoc ha sigut aixi del tot, i fa que aquest any sembli una merda i en realitat no ha sigut una merda, ha sigut una learning experience com tot.

perque no puc escriure res concret? aquest any sento que m’he expressat molt millor en imatges, en petits dibuixos que he anat fent a la llibreta, en aquareles, en collages. sento que he perdut el do de la paraula. potser perque estic aprenent un altre idioma? potser perque he perdut bastant el catala, fins i tot amb mi mateixa? potser perque les moltes experiences no em deixen el temps suficient de posar paraules a tot?

podria fer un experiment, escriure mes i mes sovint.

pero no es la quantitat el problema: el problema es la qualitat. mira aquest text, puto llarg, i en realitat no hi ha res concret, nomes hi ha una ment perduda que vaga i no se ni si tan sols estic reflectint el que soc o el que penso. suposo que ho sabre en un futur, si en algun moment llegeixo aixo, i llavors potser dire, ostres merce, ostres thyself, ara entenc el que et passava.

words are not helping me anymore. les paraules ja no m’ajuden a conèixer-me mes, es aixi. i amb la mala memoria que tinc, i la poca consciencia que he tingut en molts moments d’aquest any, segur que acabare oblidant un percentatge de coses molt elevat. pero suposo que la vida es aixi. imagina’t quan tingui 80 anys, potser ni men recordo dels noms noe sofia eva erenia maria chiara, de tant petits que s’han fet en la meva memoria.

ahir ens vam discutir amb la maria chiara, i perque negarho, estem malament, bastant malament. ha anat d’excursio amb la marina i el jon i jo m’he quedat a la casa. estic en sostens escrivint aquesta merda. em sento una mica millor que al mati perque he descansat, pero no se com estare quan torni i la vegi.

les frases que em va dir no son cap novetat: gairebe totes les meves parelles em retreuen el meu individualisme. es curios, es la cosa que mes valoro de mi mateixa i el que diria que em defineix millor. el que em defineix millor es la conoscenza de thyself i la relacio que tinc amb thyself, i el meu grup de whatsapp amb thyself i en general tots els moments en que aquesta parola apareix al meu cap.

el millor de la meva vida soc jo mateixa, joder.

es aixi.

al cap i a la fi soc l’unica que hi sere segur sempre. totes les coses del mon exterior muten, canvien, es transformen. no t’hi pots aferrar, perque si t’hi aferres, quan desapareguin desapareixes tu. pero jo soc el meu lloc segur. el granet d’arros brillant que tinc a dins. thyself. la meva consciencia. l’unica cosa que hi ha sigut des del principi.

i m’agrada passar temps amb mi mateixa, explorant aquesta idea, abrasantme, cuidantme, pensantme, mantenintme sempre amb una certa independencia.

aleshores... que es l’amor? la maria chiara te una visio de disney on l’amor romantic es el centre de la seva vida i la seva parella passa a ser la prioritat mes gran. clar, te sentit, i amb aquesta filosofia segurament es poden construir relacions super heavies. suposo que tot depen d’on esculls posar la teva energia.

jo estic avansant una mica en aquest tema, vull dir, per exemple gracies a ella he entes que he de fer sacrificis. amb la sofia crec que vaig entendre que s’ha d’escoltar a les altres persones, i amb ella estic entenent que he de donar a les altres persones. realment les relacions son aixo. la relacio es relacio quan deixes de fer alguna cosa per l’altra persona, o quan l’altra persona fa el mateix per tu per cuidar-te.

potser, per entendre com es una relacio, has d’extrapolar els principis de relacio amb tu mateixa a la relacio amb la maria chiara. a tu et resulta molt facil apartar altres coses de la teva vida per stare con te stessa. i realment, com has construit la merce i thyself es dedicant-hi temps, pensaments, escrits, dibuixos, amor i energies.

doncs suposo que amb una relacio exterior es el mateix. pero molt mes complicat, perque a diferencia de thyself, les respostes no s’obtenen mirantse a un mateix. potser el que he d’aprendre jo es a dirigir la mirada cap al mon exterior. he d’aprendre a escoltar la maria chiara, i si realment vull cultivar una relacio amb ella, aprendre a donar-li el que necessita. de la mateixa manera com ho faria amb mi mateixa, no?

1. identificacio de necessitats (mitjansant la comunicacio)

2. creacio d’un gest, direccio d’una energia vers la parella per cobrir aquesta necessitat = DONAR

la veritat es que per estar en una relacio, es evident que he de donar. pero el que potser tambe he de pensar, i ser mes conscient, es de tot el que REBO. perque rebo, i sempre he rebut, molt. he tingut la sort de ser molt estimada per moltes persones, i el tenir parella ha sigut gairebe una cosa ubiqua en el temps des de fa 6-7 anys, nomes amb algunes espais de mesos sola pel mig. on sincerament crec que he estat de puta mare. no crec que tingui un problema estant sola.

___

llavors, aixi com a guidelines o coses en que pensar. potser em cap prendre mes consciencia de la relacio. vale, puc pensar en l’escultura de la platja, i pensar en la relacio com un intercanvi, com dues mans que s’agafen: DAR Y TOMAR.

en l’apartat de dar: he de reforsar el que dono de mi mateixa en la relacio, ho puc fer amb els punts 1 i 2 (identificacio necessitat i cobertura necessitat). i ho puc fer cuidant els meus sentiments (escriure un diari cada dia per ella, per prendre mes consciencia del que sento i veuren l’evolucio. aquest gest es pot finir entregant les meves reflexions a ella, completant el gest de dar.

en l’apartat de tomar: he de prendre consciencia de tot el que m’aporta la relacio a la meva vida, i no visiarme o acostumarme o donar per sentat que la persona esta alla. el problema de la meva visio individualista o thyself-centrada, es que a vegades oblido que la maria chiara es un ente propi, es un thyself propi, que esta escollint enviarme energia i temps.

___

el que em sembla una mica raro de tot plegat es que m’ho hagi d’explicar a mi mateixa. suposo que tinc al cap que l’amor hauria de ser una cosa natural, espontania, que no hauria de ser teoritzat o escrit perque hauria de fluir de forma natural. pero sincerament, si be aixo a vegades es dona, tambe es cert que els conflictes son normals. et poses en contacte molt intim amb un esser diferent de tu.

l’alain de botton crec que ho ha dit mes d’una vegada, sentir amor es innat pero les relacions s’han d’aprendre a tenir.

[bakuphotos]

View this post on Instagram

A post shared by Albert Vilalta (@albert.vilalta)

Nou mesos de baixa. Tot un embaràs. Gairebé res. Avui vull fer algunes reflexions sobre diversos temes, tots relacionats entre si. Aquests temes són el laboral, les baixes, i el moment de tornar a treballar després d'una baixa. Com acabo de comentar i com molts ja sabeu, ja porto nou mesos de baixa. Últimament em trobo millor, i ja fa cosa d'un mes vaig parlar amb els meus caps i el meu metge de capçalera i vam acordar que intentaria reincorporar-me en cosa d'un mes i mig o dos mesos. Aquí entra la paraula clau: intentar. Quins motius tinc per pensar que aquest intent sortirà efecte? Sí, estic millor, això és un fet. M'estic reconciliant amb la programació en general i la programació web en particular, per tant, m'estic reconciliant amb la major part de les meves responsabilitats laborals. Aquest és el punt a favor de perpetrar aquest intent: a nivell d'aptituds exclusivament laborals, sembla ser que la reincorporació podria funcionar. Per altra banda, i no menys important, les meves aptituds socials segueixen estant sota límits: porto tres mesos sencers instal·lat a Berga i ni tan sols he vist a la immensa majoria dels amics d'aquí. Sent sincer i comptant de cap, crec que, d'amics que visquin a Berga en aquests tres mesos n'he vist a dos. I un d'ells una sola vegada. I l'altre no més de tres o quatre cops. Cal destacar també que a part d'aquests amics de Berga, he vist amistats a Barcelona aproximadament en la mateixa proporció: també dues persones i també en comptadíssimes ocasions. Podríem dir, per arrodonir, que en tres mesos he tingut un total de deu o dotze interaccions socials. Potser menys. Més segur que no. A tot això, és a dir, a les aptituds laborals i les aptituds socials, hem d'afegir les aptituds personals. I per aptituds personals m'estic referint a tot el que fa referència a la meva persona i la meva llar. En aquest aspecte tota la vida he sigut especial: sempre han estat pràcticament inexistents. -- segueixo als comentaris perquè Instagram no em deixa penjar un text tan llarg -- (en Berga)

[joaquimblog]

  Moscou ha estrenat un nou centre cultural, el Zaryadye Park, amb un imponent auditori de línies sinuoses que recorda la nova sala Filharmònica de París però també el Palau de Les Arts de Calatrava (interior).

Per l’ocasió s’han fet dos concerts simfònics amb la l’orquestra i el cor del Teatre Mariinski de Sant Petersburg sota la direcció de Gergiev i el segon amb l’=orquestra Nacional de Rússia i el seu director Mikhail Pletnev. En ambdós casos la música russa va ser la protagonista, si bé en el segon concert es va donar entrada a l’òpera italiana i francesa, no calia, la música russa  és tan bona que podrien nodrir tota una temporada sencera amb les seves obres.

Ambdós esdeveniments va ser retransmesos per la televisió, el primer per a tot el món gràcies a Mezzo i Medici i el segon, que jo sàpiga, només per un canal rus de TV.

Gergiev guanya la partida a Pletnev dirigint, de llarg. La direcció del segon em va semblar mancada de vida, lenta i fins i tot o potser per això, imprecisa. Gergiev no, quan s’implica i amb la música russa és sempre, el resultat és esplendorós, intens, dramàtic, precís, colpidor.

Tant un com l’altre són concerts de fragments, si bé el de Pletnev té a la segona part la cinquena de Txaikovski com a únic obra programada. Són concert populars que no vol dir mancats d’interès, sobretot perquè hi ha fragments d’òperes russes que jo estimo molt i que sempre seran benvinguts a IFL.

Hi ha de tot i força, però molt de bo, amb una Netrebko guarnida en el més pur estil Saritisima, però vocalment gloriosa en l’ària de Marfa de la núvia del Tsar, una emotiva i colpidora Stoyanoiva que podria ser la mare de Tatiana, cantant l’escena de la carta, un magnífic Ildar Abdrazakov com Aleko i Susanin, potser no tant com a Boris, encapçalant la part vocal, però sense oblidar als pianistes Daniil Trifonov i Denis Matsuev, o el vilonista Pinchas Zukerman en el completíssim concert dirigit per Gergiev, que també compte amb la soprano Albina Shagimuratova cantant l’ària de Lyudmila, una autèntica soprano de color i timbre eslau i al baix Petrenko en una escena de la Kkovantxina

No entenc perquè en el segon concert van fer intervenir a Meli i en el seu lloc no hi van fet intervenir cap tenor rus, segur que amb millors resultats que l’italià n’haguessin trobat en el fons d’armari del Mariinski o el Bolshoi. O pitjor encara, no hi ha cap mezzosoprano o baríton, tenint com tenen les òperes russes grandiosos fragments i escenes tan emblemàtics per a aquestes dues vocalitats. Meli no està per a gaires furtives i flors, la veritat, mes aviat per a “lacrimes”

L’apartat instrumental és enlluernador i estic segur que amb els dos concerts hi ha moments que us faran gaudir molt.

Concert ianguiral del 8 de setembre de 2018

Modest Mussorgsky, Khovanshchina,  Preludi acte 1er

Rodion Shchedrin, Solemn Obetura

Mikhail Glinka, Ruslan i Lyudmila, “Chudny son zhivoy lubvi”

Modest Mussorgsky, Boris Godunov, Pròleg: “Da zdrastvstvuet tsar Boris Feodorovich!”

Sergei Rakhmàninov, Rhapsody sobre un tema de Paganini, Op. 43

Modest Mussorgsky, Khovanshchina, III, Zdorovo, detki

Piotr Illitx Txaikovski, Serenata melancòlica in B flat Minor

Dmitri Xhostàtovitx, Piano Concerto No. 1

Nikolai Rimsky-Korsakov, Tsars’s Bride, Marfa’s Aria

Modest Mussorgsky, Pictures at an exhibition

Albina Shagimuratova | Soprano

Anna Netrebko | Soprano

Mikhail Petrenko | Bass

Ildar Abdrazakov | Bass

Daniil Trifonov | Pianist

Denis Matsuev | Pianist

Pinchas Zukerman | Violinist

Mariinsky Chorus

Mariinsky Orchestra

Director: Valery Gergiev

Concert del 9 de setembre de 2018

Modest Mussorgsky:  Khovanshchina  Albada al riu de Moscou

Mikhail Glinka:Ivan Susanin  ària de Susanin

Sergei Rakhmàninov:  Aleko  cavatina d’Aleko

Piotr Íllitx Txaikovski:  Eugene Onegin  Escena de la carta 

Gaetano Donizetti:  L’elisir d’amore  Una furtiva lagrima

Georges Bizet:  Carmen  La fleur que tu m’avais jetée

Mikhail Glinka:  Ruslan i Lyudmila  Obertura

Piotr Íllitx Txaikovski:  Simfonia Núm. 5 Op. 64

Krassimira Stoyanova, soprano

Ildar Abdrazakov, baix

Francesco Meli, tenor

Orquestra Nacional de Rússia

Director Mikhail Pletnev

CONCERTS INAUGURALS DE L’AUDITORI ZARYADYE A MOSCOU: GERGIEV-PLETNEV-STOYANOVA-ABDRAZAKOV-MELI Moscou ha estrenat un nou centre cultural, el Zaryadye Park, amb un imponent auditori de línies sinuoses que recorda la nova sala Filharmònica de París però també el Palau de Les Arts de Calatrava (interior).

[joaquimblog]

Dmitri Hvorostovsky Fotografia: Staatsoper/Michael Pöhn

Dmitri Hvorostovsky caracteritzat com a dimoni a la representació de Moscou. Fotografia gentilesa de Pavel Antonov

Ahir es va saber que Dmitri Hvorostovsky, com ja s’intuïa des de fa temps, deixarà de cantar representacions operístiques i limitarà de moment la seva activitat a concerts i recitals.

El baríton rus que no va sovintejar gaire el Liceu tenia previst dues presencies importants en la propera temporada 2 representacions com a Renato a Un Ballo in Maschera en el mes d’octubre i les 7 representacions de l’esperada òpera d’Anton Rubinstein “El Dimoni“.

El Liceu ja ha modificat la pàgina web i la veritat és que en el cas del Renato de Un ballo in maschera no s’ha trencat gaire el cap, ja que Giovanni Meoni es farà càrrec de les representacions del dia 7 i 10 que havia de cantar Hvorostovsky, per tant cantarà 4 funcions en 5 dies. Una temeritat. No hagués estat més interessant portar a Juan Jesús Ropdríguez que tant ens va trasbalsar aquesta temporada? O potser Carlos Álvarez o qui sap si Àngel Òdena. També haguessin pogut portar a Simone Piazzola,

Pel que fa a l’òpera de Rubinstein el Liceu manté a Hvorostovsky en les 4 darreres representacions i a les 3 primeres anuncia al baix-baríton Egils Siliņš que tant ha agradat a algú com a holandès en l’òpera wagneriana ui que us garanteixo que està molt millor com a Dimoni, rol que fa temps que canta tot i la raresa de l’òpera en el panorama internacional. Potser el fet que la producció sigui molt estàtica, quasi una versió en concert amb un mapping, aquest si  de qualitat, embolcallant-la fa que el nom de Hvorovstovsky encara es mantingui, tan de bo es compleixi la previsió.

L’apunt d’avui no té altra objectiu que donar suport al baríton rus en un moment tan difícil on estic segur que qualsevol mostra de recolzament, ajuda o estima són essencials per superar amb èxit la lluita contra la malaltia

Com que d’ambdós rols interpretats per Hvorostovsky en vaig parlar a IFL, avui m’ha semblat que calia un gest de record tot desitjant-lli una recuperació i millora que ens permeti tornar-ne a gaudir amb tota la seva plenitud.

Estaria bé omplir l’apunt de comentaris d’ànims i suport i jo després li enviaria l’enllaç. Podeu utilitzar l’idioma que us sembli més convenient

Si teniu previst assistir a una de les dues representacions que havia de cantar d’Un ballo in maschera, us deixo l’enllaç del streaming vienès d’aquesta òpera que comptava amb el seu Renato, al costat de Beczala (com en el Liceu) però amb Stoyanova com a Amelia (afortunats), l’abbril de l’any passat.

https://infernemland.blog/2016/04/29/el-streaming-dun-ballo-in-maschera-a-viena-beczala-stoyanova-hvorostovsky/

Pel que fa al Dimoni, i malgrat que es manté l’anunci de la seva participació en 4 de les 7 representacions previstes. Si teníeu com jo entrada per una de les tres primeres, ens haurem de pensar en canviar i si voleu recuperar l’apunt de la representació d’aquesta òpera a Moscou, us deixo l’enllaç:

https://infernemland.blog/2015/02/06/el-dimoni-de-anton-rubinstein-hvorostovski-grigoryan-volkov-yefimov-tsymbalyukbertman-tatarinkov-video/

Recuperat aviat Dmitri! T’esperem

FENT COSTAT A DMITRI HVOROSTOVSKY (Renato i el Dimoni) Ahir es va saber que Dmitri Hvorostovsky, com ja s'intuïa des de fa temps, deixarà de cantar representacions operístiques i limitarà de moment la seva activitat a concerts i recitals.

[joaquimblog]

Yaroslav Petryanik i Regina Rustamova

Artyom Melikhov i Yekaterina Latysheva

Si coneixem Le Roi D’Ys, la magnífica òpera d’Édouard Lalo és gràcies a la inspirada ària “Vainement, ma bien-aimée” que canta Mylio (tenor) en el tercer acte, també coneguda com l’Albada i que han cantat tots els més grans especialistes en òpera francesa, des de els legendaris Leopold Simoneau, Beniamini Gigli, Alfredo Kraus o Nicolai Gedda, entre molts possibles, fins els actuals com Roberto Alagna o Juan Diego Flórez . Però l’opera amb algunes influències wagnerianes malgrat no tenir un discurs musical continuat i tenir l’estructura de números tancats, amaga molts més tresors, com l’obertura i també més emocions de la ma d’una inspiració i elegància ben característiques de l’òpera francesa.

Avui us parlo d’aquesta òpera perquè he vist un streaming del Mariinski de Sant Petersburg d’una interpretació en forma de concert d’aquesta bellíssima partitura i m’ha semblat oportú parlar-ne  a IFL perquè durant aquests 10 anys d’existència del blog aquest títol mai havia protagonitzat cap apunt, a no ser per la interpretació de l’ària esmentada del tenor, en concerts o recitals (com Flòrez al Liceu) o també quan vaig parlar del disc d’Elina Garanca on la mezzosoprano letona canta “Des tous cotés – Lorsque flamme” l’ària que canta el personatge de Margared en el segon acte.

La interpretació que ens proposa el teatre de Sant Petersburg està protagonitzada per cantants joves de l’Acadèmia del prestigiós teatre, quelcom que té les seves coses bones, però també altres millorables i que de ben segur el temps posarà en el seu lloc. Per tant en aquesta ocasió cal tenir en compte que els cantants són absolutament desconeguts i que tot just comencen a despuntar, veus en algun cas de categoria que estan a punt d’esclatar. El tenor Artyom Melikhov potser és el que més té a corregir però que és un cantant amb possibilitats no ho podem discutir tot i que li cal estudi i perfeccionar l’estil. La soprano Yekaterina Latysheva m’ha semblat deliciosa, i tan la mezzosoprano Regina Rustamova com el baríton Yaroslav Petryanik, en els rols més dramàtics i vocalment exigents, estan una mica per sota de les exigències del rol, però no hi ha dubte que tenen un esdevenidor estimulant.

És una òpera que es representa en rares ocasions. El seu argument es fonamenta en l’amor, la gelosia i fets sobrenaturals, que s’inspiren en una antiga llegenda bretona. Dues parelles, una angelical (Rozenn i Mylio) i l’altra maligna (Margared i Karnak), que ens recorden irremissiblement el Lohengrin wagnerià, amb la gelosia de Margared (també amant Mylio) per la seva germana la porta a organitzar l’enfonsament de la seva ciutat, però la intervenció sobrenatural de la patrona de la ciutat impedeix el desastre.

L’acció té lloc durant la Edat Mitjana a la ciutat de Ys situada a la costa de Bretanya .

Acte I

Margared, la filla del rei de Ys, està enamorada de Mylio però es va prometre amb el Príncep Karnarc per segellar l’amistat dels dos pobles. Pressionada per la seva germana Rozenn confessa que està enamorada d’un altre home sense revelar el nom. Mylio amic de la infància de les germanes retorna d’un llarg viatge i confessa el seu amor a Rozenn. Quan Margared sap que Mylio torna esnega a casar-se amb Karnarc. .

Acte II 

Quan Margared coneix l’amor entre Rozenn i Mylio. esclata de ràbia i els maleeix. L’exèrcit de Mylio derrota a Karnark. Quan els habitants d’Ys celebren la victòria. Margared ofereix a Karnarc la venjança obrint les comportes que protegeixen la ciutat de les aigües.

Acte III

En el moment en que es celebren les noces de Mylio amb Rozenn, l’aigua es precipita pels carrers. Mylio mata Karnark. Margared, consumida pel remordiment, tracta d’unir-se a la multitud que vol salvar-se , després d’haver reconegut públicament el seu crim. Apareix Saint-Corentin, patró de la ciutat i suavitza l’oceà mentre els illencs preguen per la salvació de Margared.

Édouard Lalo LE ROI D’YS Llibret d’Édouard Blau

En versió de concert

Solistes de l’Acadèmia de joves cantants del Mariinsky

Le Roi d’Ys baix-baríton Denis Begansky Margared, filla del rei, mezzosoprano Regina Rustamova Rozenn, filla del rei, soprano Yekaterina Latysheva Prince Karnac baríton Yaroslav Petryanik Mylio, tenor Artyom Melikhov Jahel, herald baríton Sant Corentin baix

Orquestra del Mariinski Director: Zaurbek Gugkaev

Teatre Mariinsky de Sant Petersburg,sala de concerts 13 de maig de 2017

Sempre m’agrada portar òperes poc conegudes malgrat que a la immensa majoria de tots vosaltres us agarda el de sempre i per els de sempre, les estadístiques de visites no enganyen, però estic segur que el que avui us porto aquí, té, a banda de l’interès innegable de l’obra, l’oportunitat de conèixer a joves cantants guanyadors de concursos que no trigarem a veure en els repartiments dels grans teatres.

Espero que us agradi

LE ROI D’YS AL MARIINSKY Si coneixem Le Roi D'Ys, la magnífica òpera d'Édouard Lalo és gràcies a la inspirada ària "Vainement, ma bien-aimée" que canta Mylio (tenor) en el tercer acte, també coneguda com l'Albada i que han cantat tots els més grans especialistes en òpera francesa, des de els legendaris…

[joaquimblog]

Anja Kampe (Senta)_Liceu Fotografia®A Bofill

Egils Siliņš (Holandès) a Der Fliegende Holländer Liceu 2017 Fotografia®A Bofill

DEr Fliegende Holländer Liceu. Producció de Philipp Stölzl Fotografia ®A Bofill

Ni després d’un mes d’assaigs i  8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l’escenari,  tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d’un teatre que pretén ser de nivell. Però quina importància deu tenir això si al final ha estat victorejada amb una única i ofegada dissidència.

L’aposta del Liceu rau en les produccions teatrals per atreure a un públic que braveja al final sense fer veritable justícia al que ha ocorregut a sobre de l’escenari, igualant els que ho han fet bé o molt bé, amb aquells que han estat discrets o directament malament, quelcom que sempre és descoratjador per els que ho han donat tot, és clar. El públic del Liceu ha perdut el criteri musical i vocal que jo crec que el caracteritzava fa uns anys i ha esdevingut un públic conformista Ja no dic per el que s’ha esgargamellat bravejant a l’actriu que desdoblava a Senta  pensant-se que era Anja Kampe, no, ho dic per els que han tributat un allau de bravos a Attila Jun o a Daniel Kirch, aquell que l’amic Francesc deia que seria un futur Tristan i que en prou feines pot acabar dignament el tercer acte amb un Erik de curtíssims mitjans i projecció escassa. El criteri que sovinteja el públic actual del teatre és molt més acomodatici i amable que aquell que es respirava fa uns anys en les representacions. Ara sembla que en tinguin prou amb una producció pomposa que faci assequible les més de dues hores i quart sense interrupcions (molts encara s’escandalitzen que l’holandès es representi sense pauses per fer vida social o anar a buidar la bufeta, sense recordar que totes les representacions que s’han fet des de que el Liceu és de propietat pública s’han fet com Wagner volia.

Costa entendre com el mateix públic que es va abraonar en contra del mestre Pons a Das Rheingold o Die Walküre i contra Victor Pablo Pérez a La Bohéme, per posar dos exemples d’injustícia manifesta i motivacions extra musicals, en canvi bravegés a aquesta senyora que estic convençut que si no arriba a ser una dona, no hagués aconseguit l’èxit assolit, perquè feia molt de temps que al Liceu no s’escoltava un Wagner tan mediocre, de so més brut i desequilibrat, amb la corda absolutament ofegada per la potència d’un metall cridaner i sense cap mena de tensió dramàtica en la majoria del relat, que només fa incidència en els fragments més vistosos, amb resultats d’una vulgaritat que el Liceu no havia escoltat mai en òperes de Wagner, perquè el compositor sempre havia estat ben tractat, fins i tot en els moments més difícils. Els darrers directors que hem vist dirigir aquesta òpera han estat: Sebastian Weigle, Uwe Mund, Hans Wallat, Georg Alexander Albrecht, tot ells obtenint de l‘Orquestra i el Cor del Liceu, millors resultats que la senyora Lyniv. Potser el seu gran mèrit, a banda de ser dona en un món professional d’homes, és ser assistent a Munich de Petrenko, però si amb una orquestra òbviament menys valuosa no és capaç després de tants dies de treball al capdavant, de concertar i extraure un so de qualitat i equilibrat, és que té molt poc a oferir i el Liceu si vol fer créixer l’orquestra, necessita contractar directors que aportin valor afegit, i ni en aquest cas, ni en el més simple de la “Fille” no ha estat així. És molt més important gastar-se els diners amb un director musical que en una producció, però és obvi que la direcció actual no ho entén així i per això els resultats musicals d’aquest Der Fliegende Holländer són d’una mediocritat preocupant.

Anja Kampe és una de les cantants wagnerianes més importants del moment, però o bé les Brünnhilde ja comencen a passar factura, o ahir no tenia el dia, perquè els problemes a la zona aguda van ser notoris, res a veure amb la grolleria descontrolada d’Elena Popovskaya, però problemes al cap i a la fi. Al seu favor té un cant intens i una implicació dramàtica d’impacte, aconseguint una actuació notable, però sent una cantant més valorada que Ricarda Merbeth, aquesta en la versió concertant del Festival de Bayreuth el setembre de 2013 va ser molt millor. També estic segur que amb una direcció més creativa i intel·ligent la balada hagués estat més intensa i variada, però Kampe que és una cantant musical i amb instint teatral de gran calat, va saber vorejar la mediocritat que l’envoltava, si bé els moments definitius del duo amb l’holandès i l’escena final del tercer acte, la zona aguda va quedar descoberta i fins i tot en algun moment cridada, però hi va haver en la seva vibrant actuació, molt més al seu favor i ella va ser l’única que mereixia donar una segona oportunitat a una producció operística per oblidar.

El baix-baríton letó Egils Siliņš és vocalment un holandès competent i el seu estat vocal és més favorable que el de Dohmen, però la seva expressivitat té curta volada i en cap cas dóna la transcendència, el misteri i la grandiositat del personatge original. És clar que en la producció aquest personatge és el fruit d’una bogeria. Compleix bé i si no fos que la meva exigència sempre pretén tenir el millor del millor, la seva interpretació podria dir que és correcte, però això si, insuficient.

I aquí es van acabar les alegries perquè si bé és veritat que Daniel Kirch és millor que Timothy Richards, això no el converteix en un bon Erik com ja he dit a l’inici.

Attila Jun va cantar el Daland tots els dies i entre el primer i l’últim, amb el dia que vaig mig escoltar la transmissió radiofònica inclòs, el seu cant no ha variat, és a dir, no ha millorat en la incorrecta emissió d’una veu tan gran com cant feridor.

Mikeldi Atxalandabaso i Itxaro Mentxaca van repetir, a la baixa, les prestacions del primer dia com a timoner i Mary.

L’orquestra no va cometre tantes errades com el primer dia però està clar que n’esperem molt més i sabem que ens pot donar molt més. Incomprensiblement el director de la casa no es va fer càrrec d’aquesta producció i ara estic segur que si ho hagués fet parlaría d’una altra manera d’aquesta enganyifa wagneriana.

El cor, notòriament esgotat en la vessant femenina, va treure forces de sota les pedres, quelcom que sempre s’agreix en un dels puntals de la casa que necessita amb urgència una injecció necessària i imprescindible de vitamines. La vergonyant solució de la gravació per resoldre el doble cor del tercer acte és una prova tan vergonyant com fefaent de les prioritats de la casa.

Wagner es mereix més, sobretot sent un compositor clarament a la baixa en les temporades liceistes en les que l’equip directiu no hi acaba de creure i crida al públic atrevir-s’hi, i en canvi és ben senzill, amb un director com cal i un equip vocal amb personalitat, n’hi ha ben bé prou per capgirar-ho tot.

De la producció de Philipp Stölzl ja en vaig parlar, Una idea brillant insostenible durant tot el relat, que grinyola en molts moments i que bàsicament detesto perquè traeix de manera flagrant al compositor i lletrista, convertint a Senta en una mena de Jean Hudson propensa a cantar “regnava nel silenzio”, sense possibilitat de redempció d’un holandès que no existeix més enllà de la seva ment i per tant no pot renunciar a la seva salvació, ni trobarà mai en el sacrifici de Senta, sentit a una partitura que esdevé clarament secundària. Claus Guth a Bayretuh (2004) va fer-ho molt millor en una producció que em serà difícil d’oblidar, ho dic per si algú es pensa que sóc d’aquells que ho volen tot calcat a les acotacions de Wagner, No, el que vull és que amb una música sublim tot no es torni  banal.

Les fotografies que encapçalen l’apunt són d’®A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu,

LICEU 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (2) Ni després d'un mes d'assaigs i  8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l'escenari,  tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d'un teatre que pretén ser de nivell.

[joaquimblog]

Elisabeth Schwarzkopf com a Marie Therese princesa de Werdenberg, coneguda popularment com a Marschallin

Nicolai Gedda

Dietrich Fischer Dieskau – Foto: Michael Steinberg

Mark Reizen

Christa Ludwig

Fa temps que Ordet és un assidu d’IFL, crec que mai l’he preguntat si el seu nick és un homenatge a la pel·lícula de Carl Theodor Dreyer, perquè és obvi que el seu nom és un altre, però ho deixarem en el aire i si ell ens en vol fer cinc cèntims, benvinguda serà l’explicació.

Ordet va deixar constància per primera vegada de la seva existència a IFL, en forma de comentari el 29 de desembre de 2009 en ocasió d’aquell Trovatore de les cortines i els playmobils que aquest any, ves per on, es reposa amb un nou vestuari, tot esperant que aquelles sedes orientals caríssimes, un caprici de messieur Deflo, amb els anys hagin millorat. El cas és que des d’aquell comentari nadalenc fins ara, l’amic Ordent n’ha deixat 132 més, si no m’he descomptat, el darrer ahir mateix tot parlant de la producció de Rodelinda del Teatro Real que sembla que també veurem al Liceu, l’òpera barroca que més li agrada segons el qüestionari que us deixo ja tot seguit.

La primera vegada que vas anar a l’òpera quin any va ser? M’ha costat trobar l’any però va ser al 1994

A quin teatre? Si els jardins de Peralada es poden considerar teatre…

Quina òpera vas veure? Il turco in Italia

Els teus pares anaven o van a l’òpera? No, però va ser el meu pare que m’hi va portar llavors. Li havien regalat dues entrades.

Quin compositor operístic t’estimes més? Mozart

Quina és l’aspecte que valores més d’una representació operística? Suposo que la combinació de tots.

Quin és el teu tenor predilecte? Nicolai Gedda

Quina és la teva soprano predilecta? Elisabeth Schwarzkopf

Quin és ell teu baríton predilecte? Fischer-Dieskau

Quina és la teva mezzosoprano predilecta? Christa Ludwig

Quin és el teu baix predilecte? Mark Reizen

Quin és el teatre dels que has visita que més t’ha impressionat? La Bastilla

Podries viure en una ciutat sense teatre d’òpera? En visc en una. O sigui, que és possible…

Quina és la teva òpera predilecte? Ufff. Costa molt decidir-se. Così fan tutte?

Quina òpera detestes? Potser no la detesto, però em costa molt el Boris Godunov

Valora de 1 a 10 la importància del director d’escena en una representació operística 5

A quina ciutat del món que no sigui la teva i amb teatre d’òpera, t’agradaria viure? Berlin, segur.

Quin és el llibretista operístic preferit? Da Ponte

Quin és el teu heroi de ficció operística? Estic entre Parsifal i Falstaff (tot un món). Avui em quedo amb Falstaff.

Quina és la teva heroïna de ficció operística? Aquesta sí que la tinc segura, la Mariscala.

La gravació operística que t’enduries a l’illa deserta? El Don Giovanni de Salzburg del 1954 amb Furtwängler

El director d’orquestra operístic preferit? Em cau fatal, però Karajan

El director d’escena preferit? Tcherniakov (no em puc treure del cap el Kitege)

La representació operística que t’hagués agradat assistir? La famosa Traviata de la Scala amb la Callas, Visconti i Giulini.

L’òpera barroca que més t’agrada? Uff. Molt complicat. El barroc m’entanta. Rodelinda en seria una.

L’òpera clàssica que més t’agrada? Doncs per no dir més Mozart, Il matrimonio segreto

L’òpera romàtica que més t’agrada? Parsifal

L’òpera del segle XX que més t’agrada? El cavaller de la rosa

L’òpera del segle XXI que més t’agrada? Ho sento, pero cap.

Si poguessis escollir una vocalitat lírica, què t’agradaria ser: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton o baix? Contralt i seria en la veu de Kathleen Ferrier.

Com que a Youtube tenim la sort de tenir el Don Giovanni de Mozart dirigit per Wilhelm Furtwängler a l’any 1954 a Salzburg, la versió discogràfica que s’enduria a l’illa deserta, no ho he pensat dues vegades, perquè estem parlat d’un monument operístic imponent

Gràcies Ordet per oferir-nos a nous motius de reflexió tot i la intolerància envers el Boris Godunov, que no tindré en compte :-(

La setmana vinent tindrem el goig de compartir el qüestionari d’un altre fidel habitual,  Jordifosal

EL QÜESTIONARI IFL D’ORDET Fa temps que Ordet és un assidu d'IFL, crec que mai l'he preguntat si el seu nick és un homenatge a la pel·lícula de Carl Theodor Dreyer, perquè és obvi que el seu nom és un altre, però ho deixarem en el aire i si ell ens en vol fer cinc cèntims, benvinguda serà l'explicació.

[joaquimblog]

Carlos Álvarez (Rigoletto) Gran Teatre del Liceu Fotografia ®A Bofill

Rigoletto al Gran Teatre del Liceu. Producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

Javier Camarena (Duca de Mantova) Liceu 2017 fotografia ®A Bofill

Carlos ÁLvarez (Rigoletto) Desirée Rancatore (Gilda) Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

®A Bofill Mercedes gancedo (Comtesa Ceprano) i Javier Camarena (Duca)

Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d’aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest Rigoletto  amb el primer repartiment va tenir lloc ahir divendres la tercera de les 13 representacions previstes d’aquesta nova producció deguda a la directora holandesa Monique Wagemakers en coproducció amb el Teatro Real i que sense cap mena de dubte, per a mi és un dels atractius de la proposta, al costat del debut com a Duca del tenor mexicà Javier Camarena i el retorn en el rol protagonista del baríton malagueny Carlos Álvarez.

Per tal de que el Rigoletto prengui la grandesa i la dimensió dramàtica que la partitura conté, cal un director que no es limiti a acompanyar amb discreció i cura belcantista. Riccardo Frizza no esguerra res, però és incapaç de dotar a la narració del tremp verdià que distingeix l’obra del compositor de Busseto de la resta dels compositors italians del ottocento. Frizza acompanya i fins i tot embolcalla amb una curosa pulcritud i discreta presència, i amb aquest caràcter poc rebel i enèrgic és impossible aixecar guspires de indignació en l’acompanyem del “Cortiggiani” o en el dramàtic i terrorífic tercet “Somiglia un Apollo quel giovine…” abans de la tempesta i del assassinat de Gilda. Amb Frizza tot això queda aigualit, tou o sense la tensió que distingeix ja al gran Verdi dels belcantistes precedents. Tampoc va estar del tot encertat en quadrar les escenes concertants i malgrat que l’orquestra va mostrar en general un bon estat de forma, no se li va treure tot el rendiment que l’obra demana.

Possiblement la direcció de Frizza beneficiava a Camarena tant com el perjudicava l’escenografia tan oberta, però el cert és que en cap moment em va envair aquella especial tensió que els bons directors verdians saben extreure de les brillants pàgines orquestrals que sempre hi ha en les seves partitures, ja sigui en pàgines exclusivament orquestrals (el climàtic preludi amb el tema de la maledicció) o acompanyant als cantants amb molt més protagonisme i subratllant amb deteniment el caràcter i la psicologia dels personatges, les escenes i les situacions dramàtiques.

El cor masculí del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García va tenir unes brillants i acurades intervencions, molt equilibrades i amb un so tan homogeni com bell. Bravo!

El Rigoletto de Carlos Álvarez ha millorat respecte a aquell de la temporada 2004/2005 que ja em va agradar molt, però ara el baríton malagueny és més intèrpret i l’emissió molt més clara i lliure. Ençà el retorn després del període d’aturada forçosa, la seva emissió ha guanyat amb nitidesa i encara que hagi perdut una mica de volum sonor, no perd presència gràcies a una millor impostació i a un fraseig acurat. Sap dotar a cada escena del tractament dramàtic més ajustat i sense emfatitza en excés un rol propens a la sobre actuació, la seva interpretació acaba sent de categoria, verdiana i allunyada dels efectes veristes que tant mal han fet en el distingit cant verdià. En aquest sentit la dualitat d’airada venjança o patètica súplica en les dues vessants del seu “Cortigiani” esdevé pel meu gust, modèlica, si més no en el panorama baritonal dels nostres dies. Bravo per la distinció, l’elegància, la forza i l’acurat dibuix d’una psicologia tan complexa.

La Gilda de Desirée Rancatore és inadmissible. No té el nivell per cantar al Liceu, o no l’hauria de tenir. La soprano palermitana, en altre temps espectacular Olympia als Contes d’Hofmann, no té l’instrument en condicions per cantar una Gilda prou solvent. Els greus no existeixen i els supleix amb una veu lletgíssima i no correctament recolzada, mentre que els aguts en forte son oberts i oscil·lants, per tant els evita sempre que pot substituint-los per pianíssims, en moltes ocasions desafinats i un cant sense cap mena d’interès, segurament perquè quan es perd la joventut i no hi ha prou tècnica, només queda els residus d’una veu malaguanyada en repertoris equivocats. Gilda ja va quedar clar que no era per a una líric-lleugera, però és que Rancatore ara ja no té ni una parcel·la vocal on poder.la classificar.Incomprensible que maria José Moreno no formi part d’aquest primer cast i per altra banda, incomprensible que no hagin donat aquest rol a una soprano d’aquí. L’èxit assolit (tampoc res de l’altre dijous) denota les ganes de fer un èxit per part d’una part del públic.

L’esperat debut de Javier Camarena com a Duc de Màntua m’ha decebut una mica. La veu és magnífica, però encara poc apropiada pel rol. Possiblement també s’ha de fer amb el rol i ha d’agafar una confiança que encara no té. Quan la tingui i gaudeixi cantant ens el farà gaudir escoltant-lo, però ahir encara no va ser el cas. Té la classe i l’elegància d’un cant refinat, fruit del belcanto que el caracteritza, però li manca el volum en els moments més compromesos i una solidesa més corpòria en el centre. En la zona de pas, l’agut  i sobreagut no hi ha problemes, sempre i quan el director d’orquestra no el perjudiqui. D’acord que la no escenografia del muntatge escènic no l’ajuda, però aquest no és el problema per el qual no podem dir encara avui, amb plena seguretat i certesa que aquest sigui un rol que li convé a la veu. Ahir va mostrar algun problema i fins i tot em va fer patir a “la donna è mobile” on quasi vaig arribar a pensar que hi hauria accident, però sortosament no va ser així. El seu “Ella mi fu rapita!,,,Parmi veder le lagrime” i posteior i compromesa “Possente amor mi chiama” van mostrar totes les virtuts d’un cantant exquisit, però també les limitacions d’un instrument que tit i ser més adequat que el de Juan Diego Flórez, encara no té suficient solidesa per a ser el Duca malauradament seductor.

Espectacular el Sparafucile del baix Ante Jerkunica i eficaç i vistosa la Maddalena de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze.

Solvència garantida amb el Marullo de Toni Marsol, el Borsa de Josep Fadó i el Ceprano de Xavier Mendoza, mentre que al Monterone de Gianfranco Montresor li mancava registre o contundència colpidora en la famosa “Maledizzione”.

Coma-Alabert com a Giovanna, Mercedes Gancedo com a Ceprano i el patge de Yordanka León van completar amb categoria la llista de rols petits però imprescindibles.

Em feia tanta por la producció de Wagemakers que potser per això m’ha agradat tant. Encara que sembli mentida no és gens fotogènica perquè en el teatre guanya molt.

És una producció aparentment espartana, amb poc elements escenogràfics, més enllà de l’enorme ring de boxa o pista de circ que ocupa una àmplia zona central de l’escenari, nio hi ha res més a banda de l’escala que tant ha molestat a molts i que té un efecte visual/estètic bellíssim, junt amb la resta d’espai escènic dissenyat per MIchael Levine (un assidu col·laborador de l’equip creatiu dels muntatges de Carsen).

L’encert de la producció és la radical senzillesa d’aquest espai que serveix, gràcies a un bellíssim disseny de llums de Reiner Tweebeeke (traspassat fa 4 anys) de pista d’aquest circ de criatures cruels, vestides amb espectacularitat gràcies als dissenys de Sandy Powel, però que deambulen amb sinistre interior negre com a cruels executors d’un món sense pietat, que observa des de la barrera, fora del perímetre d’aquest escenari vital.

La inclinació oscil·lant d’aquest plataforma en moments concrets ofereix un efecte teatral d’impacte..

No es traeix mai a la història i res impedeix, ans al contrari, seguir-la amb credibilitat, fins i tot en la sempre complicada escena del rapte. Hi ha moments teatrals molt aconseguits, com la confrontació entre Rigoletto i els cortesans envoltant la tarima, o la combinació de colors de vestuari i plataforma, d’una eficàcia escènica admirable..

Vaig llegir que anava en contra dels cantants i no puc estar més en desacord, altre cosa és que el cantants per la seva fisiologia vocal necessiten plafons que els ajudin a projectar la veu en una òpera que ara per ara encara els hi va una mica gran.

Producció bellíssima, teatralment intel·ligent i respectuosa, que estic segur que amb un director d’orquestra inspirador i una soprano mereixedora de ser Gilda al Liceu, hagués esdevingut el millor Verdi de les darreres temporades al teatre, tot i així segurament ho és.

  LICEU 2016/2017: RIGOLETTO (ÁLVAREZ-RANCATORE-CAMARENA-JERKUNICA-KEMOKLIDZE;WAGEMAKERS-FRIZZA) Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d'aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest…

[joaquimblog]

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSER Direttore Omer Meir Wellber Regia Calixto Bieito Photo ©Michele Crosera

Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.

El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per  a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.

Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció  que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.

La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.

El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.

El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia,  mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.

La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.

Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)

Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.

Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl Walther von der Wogelveide: Cameron Becker Biterolf: Alessio Cacciamani Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti Reinmar von Zweter: Mattia Denti Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte Un jove pastor: Chiara Cattelan Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice Director del cor: Claudio Marino Moretti Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Calixto Bieito Disseny de vestuari: Ingo Krügler Disseny de llums: Michael Bauer Escenografia: Rebecca Ringst

Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017

Mentre es pugui:

Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.

LA FENICE 2016/17:TANNHÄUSER (McNamara,Pohl,Balakin,Kinča,Stundyte;Bieito,Meir Wellber) Alguna vegada Bieito m'ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m'ha agradat i en altres m'ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l'escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s'explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l'encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l'essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l'acceptaran mai.