#malenconia

[laroomvlc]

We #borsa #bolsa #bandolera #bag #LaRoom👕 #tshirtstore and #accessories #boomlapop #indiebrand #malenconia since 2002 #barrimercatvlc #valència #calor🌞 #estiu2018 (en boomlapop)

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 2

Arriba una d'aquelles èpoques de l'any en què la soletat t'encongeix una mica el cor. El fred que et fa empegar-te a la roba farcida de velludet calent i comfortable, els llums del carrer que s'encenen, alguns discrets i d'altres rutilants quan el sol descansa, les parelletes que passegen agafades de la mà i de tant en tant trenquen el màgic silenci en el qual es recreen només per dedicar-se un t'estimo en forma de petó... i aquelles ànimes que vaguen i caminen pels carrerons, portant a sobre un somriure a mitges que pesa, feliços de viure el panorama però angoixats perquè volen estimar i no poden. L'estètica de l'hivern nadalenc és preciosa, tot s'ha de dir. Deixant a part el consumisme i la Mariah Carey, té un sentit i una profunditat que no molta gent enten o comparteix. Per mi no és una celebració d'un dia, puntual i superficial, no és un dia en el qual fingim de cop que ens importen certes coses. Per mi l'hivern nadalenc és un llarg període de nostalgia i malenconia, però no d'aquelles que fan mal sino de les que et recorden que ets viu i t'acaricien dolçament el cor, com si fos la mà tendra i suau d'una mare que mima el seu fill trist. A més, és que això de que la nit caigui tan ràpidament és tot un avantatge pels tímids com jo. No creus que de vegades és molt més fàcil fer i dir les coses quan tot és fosc? La nit inspira, ens fa d'alguna manera més valents, ens permet (irònicament) veure-hi millor, triar el camí correcte instintivament. Té un efecte inhibidor que no aspiro a entendre mai però me n'aprofito, perquè a la gent com jo ens va bastant de conya. És una passada, ara a partir de les cinc de la tarda ja em puc menjar el món. Fins i tot et podria dir que m'agrades, i potser soportaria la idea de que no fos recíproc. Si el sol ens mirés no m'atreviria pas. Potser si la lluna ens il·lumina més discretament considero oportú el moment. Qui sap, és de nit, és hivern. Pot passar absolutament de tot. Només fa falta una mica d'espurna. La màgia i la fantasia... quan em vindreu a buscar?

[xaviportales]

No sóc massa de viure el pasaat, sóc més d’abitar el present. És la manera que trobe de no quedar-me ancorat en els records i la malenconia. Però no olvide a qui he estimat. Fins el día que la meva ment deixe de funcionar, ells viatjaràn dins meu. Son jo 🐥🐥💚💚 (at Cala La Renegà) https://www.instagram.com/p/CTczn7jo8QY/?utm_medium=tumblr

[pepdart]

• Colors de tardor (l'estació de la malenconia) #autumn #taradell #tardor (at Taradell, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/CHf0jBkFZTQ/?igshid=lu2sydd8scxi

[castells-mp3]

un altre vespre sentada en aquest sofa:

les cames creuades, les xancletes tirades...

pots escriure'm, saps? estic molt farta,

de la malenconia i les coses de ser petita

[acpao19-grup14-blog]

El Post-Modernisme De La Moda

1. Fer èmfasi en l'autocrítica i la consciència. Vesteix depenent del que vulguis expressar. 2. Emfatitzar en la ironia i l'absurd. 3. Parlar del temps, la malenconia i els sentiments més profunds i tristos a través de la deconstrucció.  4. Desmitificar a l'alta costura i el ready-to-wear. Buscar una estètica bàsica, senzilla i digerible, parlant visualment.

[bocaccio-barcelona]

"Estic tractant de fer front a un abisme de tristesa, un dolor no transmissible que de vegades, i sovint a llarg termini, ens reclama en la mesura que ens fa perdre l'interès per paraules, accions i fins i tot la vida mateixa ... D’ on ve aquest sol negre? Quina galàxia misteriosa fa que els seus rajos invisibles i letàrgics arribin a mi, que em fixin a terra, al meu llit, obligant-me al silenci, a la renúncia? ”

Julia Kristeva.  Sol negre: Depressió i malenconia.

ECLIPSI

La Berta, panxa amunt sobre les afables aigües del pantà de Sau, discorre per primera vegada que el sol eclipsa les estrelles; i és aquest astre, junt amb l´aigua, qui fa refulgir els seus pits tibants.

<<No les veiem, però són aquí dalt!>> conclou amb un somriure. Mentre tant, a poca distància, la Cristina, despullada, amb els rinxols regalimant, banya les nines nues a la riba “d´aquell raconet on sempre estan soles”.

Sóc a l´equador del meu divorci, rumia. A partir d´ara tot serà camí avall.

De sobte, li retorna el vell anhel de capbussar-se i veure les aigües per sota. No s´hi ha atrevit mai en els anys que porta estiuejant a la cabana de fusta de la vora del pantà.

<<Hi ha d´haver algues...De quins colors? De quines formes?>>

<<Ara o mai! Un, dos, tres! Sense pensar-ho!>>

Dit i fet.

Sí, pensa ara, mentre contempla les algues gronxant educadament: torno a estar en pau amb mi, amb el món i amb la vida...

-Me´n sortiré! -es jura en sortir foragitada per la pressió.

I la mirada radiant amb que ho exclama, es transforma immediatament en horror en dirigir-la al lloc on ha deixat la seva filla sola cinc segons. Un home gegantesc vestit de llenyataire l´agafa de la mà i se l´emporta! Se li escapa un crit. Un sol, perquè el que segueix són intents de cridar, ja no emet so.

La grotesca imatge l´ha acompanyat en cadascuna de les deu eternes braçades que la distanciaven de la riba. Tres passes després d´arribar cridant mudament,  se li clava al peu una forquilla oblidada en el dinar. I llavors aconsegueix xisclar:

-Cristina! Què fa! Deixi-la!

La nena es gira i la mira inexpressivament. Amb tres gambades més els atrapa i agafa la mà de la nena sense aconseguir desenganxar-la. L´home, amb la seva manota li tenalla l´altra amb una força brutal.

-Deixi-la! -torna a cridar mentre intenta arrancar-la del gegant amb una violència insospitada.

Crack!

Té el braç arrancat a la seva filla entre les mans, i veu al llenyataire que s´allunya arrossegant el cos de la nena manca, que ja no és en el món. Aquesta és la darrera visió, perquè cau desmaiada panxa amunt sobre les pedres cantelludes.  La seva mà, amb el braç de la Cristina arrapat, reposa sobre el seus pits.

Dues hores més tard, desperta. La sang del braç, la de la seva mà i la dels pits,  ha coagulat. Un eixam de mosques la llepa mentre el sol eclipsa les estrelles i les algues gronxen educadament...

 Joan Portales. 20/05/19

[cuervonegroo]

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

[pangeanews]

“Sono io la morte e porto corona, io son di tutti voi signora e padrona”. Danza macabra sul corpo tumefatto del nuovo millennio

Benché trascorrano gli anni e con loro il tempo si muti in secoli, l’uomo in fondo resta sempre lo stesso, con i suoi pensieri e soprattutto con le sue paure che, come ombre silenziose al suo fianco, invisibili ma presenti, non lo lasciano mai solo.

Così nei primi decenni del Terzo Millennio, per le strade d’Italia negli ultimi giorni d’un carnevale ormai perenne, si ritorna al panico da tregenda di cinquecento e oltre anni fa, ma in una società secolarizzata, dove Dio è stato allontanato e la Chiesa non è più il perno del mondo, subentra presto la disperazione e la sensazione dell’abbandono. La scienza, il nuovo credo illuminista, non fornisce risposte soddisfacenti e il pensiero magico si è ritirato, se non per pochi mistici.

“Il Trionfo della Morte” di Pieter Bruegel il Vecchio, 1562

Ecco allora che ci tornano in aiuto i “miti” ancestrali di un altro tempo, di un mondo nel quale la Morte – intesa proprio come entità reale – era parte integrante della vita umana. Temuta, a volte odiata, respinta ma necessaria. «Unica è la morte, madre del dolore» canta una filastrocca bretone e aggiunge «niente oltre, niente di più». La morte è fatta di innumerevoli aspetti, visto che compare in ogni attività umana, ma oggi quello che ci interessa, durante l’influenza del “coronavirus” è quello della Pestilenza, in terrore di una pandemia.

*

Già lo hanno dipinto nei molti “Trionfi”, artisti illustri e magnifici come Pieter Brughel il Vecchio, nel suo Il Trionfo della Morte del 1562 circa, conservato nel Museo del Prado di Madrid, dove la Nera Signora, a cavallo dell’apocalittico e scheletrico destriero, conduce dietro di sè non solo guerra e distruzione, impietosa disfatta di un’umanità avida e incurante, ma anche la piaga della malattia sterminatrice. Lo stesso tema, affrescato nel Quattrocento, campeggia oggi a palazzo Sclafani, nella galleria regionale di Palazzo Abbatellis, a Palermo. Il morbo esiziale infuria e segna in esso la fine del Tempo, così come il frammento di un altro affresco coevo, rimasto su una parete interna dell’Abbazia di Chaise-Dieu in Alvernia, illustra una Danza Macabra sull’epidemia che percuote l’Europa con flagello aculeato e venefico. Un’altra Danse Macabre è a San Vigilio così chiosata:

Io sonte la Morte che porto corona sonte signora de ognia persona…

e poi a Pinzolo nell’Oratorio dei Disciplini di Clusone, accompagnata questa volta da un testo in versi:

Gionto per nome chiamata Morte ferischo a chi tocharà la sorte; non è homo così forte che da mì non po’ schapare (…) Gionto la Morte piena de equalenza solo voi voglio e vostra richeza e digna sono da portar corona.

*

La Morte, lo Scheletro vivente, ossimoro dipinto dell’Ultimo Angelo creato, è qui al centro dell’intera scena, indossante mantello e corona «perché signorezi ognia persona», e dunque ai suoi piedi giacciono prostrati capitani e re, ricchi e poveri, borghesi e nobili; persino il Papa e l’Imperatore stesso non possono fuggirla, mentre il suo personale esercito di scheletri scocca le proprie frecce contro l’umanità o la prende di mira sotto la canna di ferro d’un archibugio.  Vanamente chi può tenta di supplicare la Nera Signora, o di corromperla in qualsiasi modo pur di essere salvato. Inutile perché la Morte non conosce pietà e ha gli occhi asciutti benché senza numero.

Il tema della vanità della Morte, alla quale è inutile cercare di fuggire, come tentò di fare il soldato che fuggì a cavallo da Bagdad a Samarcanda, ritorna nel Ballo in fa diesis minore, ricreato anni fa da Angelo Branduardi che canta:

Sono io la morte e porto corona, io son di tutti voi signora e padrona e davanti alla mia falce il capo tu dovrai chinare e dell’oscura morte al passo andare.

Sono io la morte e porto corona, io son di tutti voi signora e padrona e così sono crudele, così forte sono e dura che non mi fermeranno le tue mura.

*

Il Trionfo della Morte a Palazzo Abatellis, Palermo

Tutto ritorna dunque, perché la Morte, la malattia e il dolore sono ancora parte della nostra esistenza terrena, oggi come cinquecento anni fa quando Giorgio Vasari scriveva queste parole a proposito di un carro raffigurante il Trionfo della Morte nel carnevale di Firenze del 1511: «Fra questi (Trionfi), che assai furono et ingegnosi mi piace toccare brevemente d’uno, che fu principale invenzione di Piero già maturo di anni, e non come molti piacevole per la sua vaghezza, ma per il contrario per una strana et orribile et inaspettata invenzione (…): questo fu il carro della morte da lui segretissimamente lavorato alla sala del papa, che mai se ne potette spiare cosa alcuna ma fu veduto e saputo in un medesimo punto. Era il trionfo un carro grandissimo tirato da bufoli tutto nero e dipinto di ossa di morti, e di croci bianche, e sopra il carro era una morte grandissima in cima con la falce in mano, et aveva in giro al carro molti sepolcri col coperchio, et in tutti que’ luoghi che il trionfo si fermava a cantare s’aprivano et uscivano alcuni vestiti di tela nera, sopra la quale erano dipinte tutte le ossature di morto nelle braccia, petto, rene e gambe, che il bianco sopra quel nero, et aparendo di lontano alcune di quelle torcie con maschere che pigliavano col teschio di morto il dinanzi e ’l dirieto e parimente la gola, oltra al parere cosa naturalissima era orribile e spaventosa a vedere. E questi morti al suono di certe trombe sorde, e con suon roco e morto, uscivano mezzi di que’ sepolcri, e sedendovi sopra cantavano in musica piena di malenconia quella oggi nobilissima canzone:

…Morti siam come vedete, così morti vedrem voi. F ummo già come voi siete, vo’ sarete come noi…»

*

Il che non può che rimandare a quel capolavoro teatrale, e dopo cinematografico, di crepuscolare sogno d’un’età fantastica, d’un Rinascimento corrusco e cruento, violento e sensuale qual è quello de La Cena delle Beffe di Sem Benelli, nel quale ricordiamo il crudele Neri Chiaramantesi, armato di roncola medicea, prima di uscire brandendola e gridando «passa la Morte!», brinda levando la coppa con l’esortazione «Chi non beve con me, peste lo golga!».

*

Bere, gioire, divertirsi dunque, perché del “Doman non c’è certezza» come canta il Magnifico Lorenzo nel suo Il trionfo di Bacco e Arianna, durante il Carnevale fiorentino, momento di caos  follia voluta, licenzioso quasi come quello romano o quello veneziano. Carnevale di godimenti, amori e dunque di piaceri della carne, che poi  però lascia il proprio posto alla più amara Quaresima, tempo di penitenza e di cenere.

I nostri adesso sono i giorni della Quaresima, dei drappi violacei che inducono al ritiro e alla riflessione in attesa che la vita ritorni, con la Resurrezione, il Calendimaggio e la Primavera. E vada via ogni pestilenza e morbo, si richida infine il Settimo Sigillo.

La Quaresima, quaranta giorni, quarantena e dopo saranno le quarant’ore di preghiera, dovrebbe indurci a “levare la carne”, “carnem levare”, via dunque il Carnevale, dopo il Martedì grasso, ma nelle nostre città si corre ad accapparrarsi scorte di viveri, per asserragliarsi dietro le mura della propria abitazione, illusi di vivere una non vita, essendo già defunti.

E fuori, mentre passa al ritmo cadenzato d’un violino fatto di tibie e femori, la Morte invisibile ride dall’umana vanità.

Dalmazio Frau

*In copertina: il Trionfo della Morte di Giacomo Borlone de Buschis, all’Oratorio dei Disciplinati di Clusone, 1484-1485

L'articolo “Sono io la morte e porto corona, io son di tutti voi signora e padrona”. Danza macabra sul corpo tumefatto del nuovo millennio proviene da Pangea.

from pangea.news https://ift.tt/3asbvJi

[tonnibw]

Paolo Fresu - Apnea

Paolo Fresu – Apnea

M’encanta la música que m’acompanya cada dia, uns dies m’omple d’energia d’altres de malenconia i d’altres em fan estar a gust amb mi, amb el món…amb tot… Avui és d’aquells dies en que aquest trompetista italià, Paolo Fresuem fa sentir de tot. Es nota quan un músic fan música amb totes les seves lletres… per com sona, per la gent…

[rosercabre]

Novembre

Divendres 30

I l’endemà mai no es pot tocar. 

Dijous 29

I l’endemà es veurà. 

Dimecres 28

Cada migdiada menys m’allunya més de la possibilitat de ser jo. 

Dimarts 27

Sang i saliva o pintallavis al got de birra. Tria’n una, vinga. 

Dilluns 26

El fill, setanta-nou centímetres de vida, ens guia.

Diumenge 25

Els diumenges, no enyoraria. 

Dissabte 24

Una llaga a la boca, una altra al peu, una més a la mà. Temporada alta de mal. 

Divendres 23

Rosina Silvestre i les seves amigues. Coses gens infelices. Taques de papilla. 

Dijous 22

La fàbrica, enyoraria. La possibilitat del marge, l’empedrat, la plaça del mercat. Ser a casa, enyoro. La proximitat del centre, les llibreries, la plaça de la Virreina. 

Dimecres 21

Iogurt, mitjó, carro, aquí, sabatilles, taronja, conte, ocell, panxa, cotxe, aigua, nas, xumet, peu, vine, peces, mira, poma, mà, galeta, pilota, llibre, adéu. 

Dimarts 20

De l’escala fins al cavall, la vida se m’embala. 

Dilluns 19

Taques de papilla. 

Diumenge 18

Llibres, teatre i amistat. La pluja no m’esguerra res quan ho tinc tot. 

Dissabte 17

Villa Maria o el meu enigma di un pomeriggio di autunno. Compartir malenconia amb una casa, un tenor, Benjamin i els macarrons. 

Divendres 16

Fa un any no escrivia.

Dijous 15

Saturno devorando a su hijo més La mujer que llora. 

Dimecres 14

Pintallavis al got de birra.

Dimarts 13

Mira, Juli. 

Dilluns 12

Dotze mesos d’adolescència, grans a les galtes i la contundència del rebuig a tot el que abans agradava. Li diuen crisi quan volen dir créixer. 

Diumenge 11

És baixíssima la temporada, fil musical al pedregar, l’aigua verda, el cementiri és més viu que la piscina, al novembre. 

Dissabte 10

No em sé escriure des d’aquí a dos anys. Taques de papilla o pintallavis al got de birra, pregunto. 

Divendres 9

A Heap of Language, heap meaning, heap of language ballard, language smithson, croquetas horno. 

Dijous 8

Hotel Palenque, Hotel Ibis, Yucatán, La Meridiana. Qui decideix què és art i què és un matalàs.

Dimecres 7

No em costa dir que he perdut la potencialitat d’un fill.  

Dimarts 6

Què diu Smithson? Què diu Ballard? Què diu de Chirico?

Dilluns 5

Què fa la guineu? Què fa la llúdriga? Què fa la girafa?

Diumenge 4

Pegaso, Hipercor, Heron City, Cementiri. Un d’aquests llocs m’agrada més.

Dissabte 3

En Jose creu que la llum de Roc Boronat és, no sé, DIFERENT. No és ximpum tornar a la illa, després de la súper.

Divendres 2

És assequible si no ets la mare del Ruben.

Dijous 1

Encara no sé escriure puepreri, tampoc gastroentiritis. Del post al post, hi va un any. 

[iberianpeninsula]

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

—Miquel Martí i Pol

[xaviportales]

Plou i fa un dia especial ple de malenconia recordant l peli de @brianmayforreal #freddiemercury @bohemianrhapsodymovie que vam veure anit 💚🎵☺️💕 (at Platja Els Terrers) https://www.instagram.com/p/BpzRuYmHAzm/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=o6aj4hd7wun5

[srbic]

Sobre la bellesa

La bellesa en aquest món s’amaga, i això la fa més desitjable. La perseguim, la necessitem, la utilitzem per omplir els nostres cossos buits. I un cop nostra, quan per fi ens percebem desitjables, ens adonem que no és suficient. I amb tota la ingènua certitud la qualifiquem d’efímera. 

La societat s’ha decantat cap a una tendència avariciosa, innata en la seva essència, que la impulsa a un hedonisme que consumeix el planeta i els seus habitants. La infecciosa perversió de l’home el porta a intentar dominar la bellesa, convertir-la en un producte manipulable. El resultat, una bellesa que figura com superficialment admirable, però de buit contingut.

La verdadera bellesa es deixa contemplar. Es presenta genuïnament sense previ avís, a vegades en els llocs més ordinaris, d’altres quan més ho necessites, i acaba per esvaïr-se mentre tu, encara meravellat, intentes aferrar-te al seu record amb totes les forces. 

Per mi, l’autèntica bellesa és aquella que et retorna la mirada. Una sensació de connexió momentània en la que s’intensifica cadascun dels seus detalls. Són instants de plenitud, on el paper d’observador queda rellevat pel de participant. El somriure és inevitable, com l’agredolça malenconia posterior.

[catala3-blog]

La vocal e

L’e en català pot ser oberta o tancada. La e tancada és igual a la e espanyola, allargant el pas de l’aire es pot pronunciar la e oberta. Si la e oberta té accent serà un accent greu (è), si és tancada amb accent serà un accent agut (é).

Exemples d’e oberta: cafè, deu, pera, mel

Exemples de tancada: bé, déu, Pere

La vocal neutra és un so intermedi entre el so de la vocal e i de la vocal a; cal pronunciar aquesta vocal cada vegada que les vocals aie es troben en posició àtona (sense accent fonètic).

Exemples: palet, melós, cosa, febre

Aprofundirem el so i el faig servir de la vocal neutra en la pròxima lliçó.

http://llengilitcat.blogspot.com.es/2009/12/ortografia-de-la-s-ss-c-c-adrecada-tot.html

1. S'escriuen amb -a: afaitar, davall, raspall, ambaixada, davant, sanefa, arravatar, naixement, assassí, avaluar, ramat, avaria, rancor... 2. S'escriuen amb -e: assemblea, malenconia, sergent, disfressar, melangia, treball, ebenista, meravella, vernís, efeminat, monestir, nedar, enyorar, rave, estella, esplendor, Esteve, replendir...

[laroomvlc]

We #borsa #bolsa #bandolera #bag #LaRoom👕 #tshirtstore and #accessories #boomlapop #indiebrand #malenconia since 2002 #barrimercatvlc #valència #calor🌞 #estiu2018 (en boomlapop)