#estança

[negreabsolut]

Cambra medieval 3, per Frejalll. [font]

[ulfgbohlin]

[tastatast]

Ristoriante Del Cambio - Sala del Risorgimento

LA LOCALITZACIÓ

Situat a la Piazza Carignano del centre de Torino (Piamonte), Del Cambio és un restaurant històric en un palazzo del 1757, un restaurant pel que hi han passat personatges com el polític italià Cavour, Puccini, Balzac, Nietzsche, Verdi o Audrey Hepburn, entre moltes altres personalitats.

Reobert l’abril de 2014 per l’empresari Michele Denegri i el cuiner Matteo Baronetto, el menjador està dividit en dues sales. Per una banda, la del Risorgimento, la més cèlebre i representativa, restaurada respectant la integritat del lloc. I, per altra banda, la sala Pistoletto, que porta el nom de l’arquitecte i artista italià Michelangelo Pistoletto encarregat de la decoració d’aquesta sala que, com que no es va mantenir en bon estat, van decorar de manera més moderna, amb la sèrie “Evento”, 8 quadres-mirall amb persones “normals, de la vida” i taules i cadires del dissenyador italià Martino Gamper, unes taules rodones parades de manera exquisida, sense estovalles per deixar veure les precioses taules amb talls de diferents fustes, i unes cadires de vellut vermell, sent, a la vegada, un espai modern però mantenint una continuïtat estilística amb la sala del Risorgimento.

Encara que totes dues sales siguin bellíssimes i de gran impacte visual, per ser la primera vegada que hi anàvem, em feia especial il·lusió menjar a la sala del Risorgimento que, de fet, és on hi havia tots els clients. Tant és així que vaig fer la reserva concretament en aquesta sala amb una decoració vuitcentista molt ben reformada i posada al dia, mantenint en molt bon estat els miralls; els bancs, cadires i cortines de vellut vermell; el terra de fusta; els artesonats i els daurats del sostre, les columnes i les parets; uns frescos bucòlics; i unes fastuoses aranyes amb penjolls de vidre i espelmes. El parament en aquesta estança també és exquisit. En aquest cas, 11 taules amb estovalles blanques de fil i uns plats de porcellana de Sèvres dissenyats per Izhar Parkin, qui ha pintat a mà amb el nom del restaurant i motius daurats, seguint tècniques tradicionals del segle XVIII. En definitiva, un espai magnífic que convida a la celebració, ideal per a passar una vetllada inoblidable.

El celler també és de menció especial. Ben bé 2 o 3 pisos sota terra, un seguit de passadissos i petites sales de pedra fosca i humida, algun racó amb tauletes i llibres, alguns apartats tancats amb reixa de ferro, pany i clau i una sala amb sostre convex amb una taula de fusta per a més d’una dotzena de persones per la que segur que hi han passat grans ampolles i grans personalitats. Un celler de 300 m2 del s. XVII, més antic que el local i tot, en el que hi guarden unes 20.000 ampolles de 3.000 referències diferents.

A l’edifici també s’hi troben altres locals com la Farmacia Del Cambio (la cafeteria-pastisseria-bistrot) i el Bar Cavour, on vam prendre uns còctels abans de sopar. Tot i així, encara que sigui una autèntica marca, és a dir, una casa capaç de donar al client experiències diferents i en tots els moments del dia, des de l’esmorzar fins a l’última copa de la nit, en cap moment sents que estàs en un restaurant d’un empresari que ha col·locat un cuiner al seu negoci. 

EL CUINER, MATTEO BARONETTO

Nascut el 1977 a Torino i fill de treballadors de la fàbrica Fiat, la vocació per la cuina no li venia de família, sinó de la seva pròpia determinació quan va abandonar els estudis de comptabilitat iniciats per a satisfer el seu pare pels de cuina.

Començant a treballar en una pizzeria per a pagar-se la moto i després d’estudiar a l’Alberghiero di Pinerolo (a uns 50 km de Torino), el seu bagatge com a cuiner professional passa per cuines com la tradicional piemontesa de La Betulla (a San Bernardino di Trana, Torino) del cuiner Franco Giacomino, la de Gualtiero Marchesi a l’Alberetta d’Erbusco (Lombardia) i passant 13 anys (del 2001 al 2013) al costat de Carlo Cracco a Le Clivie (Piobesi d’Alba, Piamonte) i sobretot al Cracco-Peck de Milano.

Un cuiner que, tot i ser d’abast cada vegada més internacional, sembla estar una mica fora del circuit més mediàtic, em pregunto si de manera deliberada. Tot i que tant sols sis mesos després de navegar en solitari a Del Cambio, aconseguís la primera estrella Michelin (que encara manté), no apareix als The World’s 50 Best i surt al número 116 de la OAD d’Europa del 2023.

Baronetto és un cuiner que escriu i qui ha publicat llibres molt interessants com Cuccina piemontese contemporanea (2021) amb prefaci de Fulvio Pierangelini; Iconiche similitudini (2022), un petit llibre molt ben editat, un recull de 32 plats dels menús “Similitudini” i il·lustrats per ell mateix, en el que explica el plaer d’observar i percebre ingredients, aromes i sabors que, tant a la natura com a la cuina, s’assemblen però dels que no estem habituats a menjar conjuntament; Pensieri e vapori (2023), un encara més petit llibret editat amb molta sensibilitat per Archivo Tipografico en el que, a través de 3 receptes sorprenents, exposa pensaments i alterna reflexions sobre cuina i el que representa treballar de cuiner.

Desconec quina era la seva actitud quan era més jove però, actualment, em sembla una persona tranquil·la, reflexiva, amb sensibilitat plàstica, amb un bagatge gastronòmic envejable al costat de dos grans cuiners italians com Marchesi i Cracco i amb moltes coses a dir. Un cuiner transversal, amb interès per altres arts més enllà de la cuina. Un cuiner orgullós de ser torinès, que respecta la cuina tradicional piemontesa i amb un gran potencial a nivell creatiu.

L’OFERTA CULINÀRIA

Per una banda, ofereix tant l’opció de menjar a la carta (amb plats d’entre 50 i 65€ i postres de 25-30€) com dos menús, tots dos de 175€ i amb un maridatge de 130€. El menú Ri-velare, a base de 5 plats i 1 postres, mostra la seva cuina més amable i coneguda, amb receptari tradicional torinès i piemontès. El menú S-velare, en canvi, a base de 6 plats i 1 postres, mostra la cuina més arriscada i personal d’en Matteo.

Desconec la diferència a nivell de significat entre Ri-velare i S-velare, entenc les dues paraules com el fet de donar a conèixer coses desconegudes, revelar secrets i misteris; també, com a fer evident i fer palesa la pròpia essència, demostrar les característiques personals de manera sorprenent, mostrant-se tal com s’és i manifestant la pròpia personalitat.

A més a més, per altra banda, des de l’obertura de Del Cambio l’any 2014, també ofereix Il tavolo dello chef, un espai a la cuina del restaurant, per a 4 comensals i amb la possibilitat de menjar un menú especial de 285€. Una habitació annexa a la cuina i en la que només hi entra algun cuiner i els cambrers. Un espai íntim que no només és especial perquè es puguin veure els cuiners treballant, no és un simple voyeurisme, sinó que és un espai exclusiu gestionat directament per en Matteo i en el que ell configura un menú d’entre 8 i 12 plats que dissenya mitjançant un diàleg amb el comensal. És el menú on més es pot veure l’essència de la cuina d’en Matteo i on es fa més palès tant el seu estil com el seu discurs.

A en Baronetto li agrada definir les dues experiències com anar al cinema o anar al teatre.

Tenint en compte les ganes que tenia de conèixer la seva cuina, que feia el viatge a Torino expressament per a conèixer-lo a ell i la quantitat i varietat d’ofertes culinàries de Del Cambio, vaig voler fer-hi dos àpats: un sopar a la sala del Risorgimento (a les 19:30h) i un dinar a Il tavolo dello chef (a les 12:30h). En aquesta primera crònica, explicaré el primer àpat, en el que en Matteo ens va fer un menú de 6 plats i 1 postres (més els aperitius, la gran varietat de pans i els petits fours) barrejant el menú S-velare i el Ri-velare i, fins i tot, servint-nos algun plat de la carta, una gran deferència que ens va fer, mostrant cortesia i complaent els meus desitjos, i que li agraeixo de tot cor. 

L’ÀPAT

Vam seure a la taula del costat de la d’en Cavour, una de les taules amb més visibilitat a tot el local, permetent-nos veure el Palazzao Carignano (un palau barroc, antic Govern i actual Museo Nazionale del Risorgimento Italiano), tota la sala del Risorgimento i, també, la sala Pistoletto. 

SNACKS DI BENVENUTO

Consomé.

En una copeta Pompadour petita, una reducció d’un brou clarificat de vedella i verdures servit ben calentó, deliciós.

Macedonia condita di verdura e frutta.

Tot i que potser associem més la paraula macedònia a les postres i únicament a les fruites, es tractava d’un petit bol amb 7 petits tastets que s’havien de menjar en el sentit de les agulles del rellotge: 

Physalis alkekengi o alquequengi: un fruit ataronjat, de la mida d’una tomaqueta cherri, una mena de mini-mandarina o mini-cumquat esfèric, agredolç.

Aranja (pomelo o toronja).

Mig mini-xampinyó: ben cítric.

Mig raïm blanc.

Un segon bolet petit i també de cultiu (cyclocybe cylindrace,en italià Pioppino o Chiodini, un pollancró o cama-sec de soca).

Mitja tàpera.

Una oliva Taggiasca pansida amb una melmelada de peperoncino (bitxo, xili) per sobre.

Diversos gustos i consistències. Acidesa, dolçor, salabror, tocs cítrics i agredolços. No em va entusiasmar.

A la vegada, serveixen els famosos cruixents d’arròs que deixen durant tot l’àpat.

Una generosa quantitat d’unes xips que semblaven fregides amb oli de gira-sol, un pèl massa salades i olioses però estèticament, per la varietat de colors i la seva fragilitat, translúcides, ben maques. Per a trencar o trossejar i menjar amb les mans. N’hi havia ben bé una dotzena de diferents: 

El blanc era de safrà? Tenia gust de crispeta, de blat de moro fregit.

El pla era de grosella? Molt bast, gust d’oli de gira-sol fregit. Molt salat.

Blanc amb punts verds: bastant insípid.

Vermell: bastant insípid.

Verd dur: d’oliva Taggiasca? Oliós.

Verd tou: d’enciam?

Tres “crispells” triangulars, d’una altra massa més densa i gruixuda: blanc de parmesà suau, vermell i triangle de romaní?

Negre prim: tinta de sépia o de calamar. 

Negre gruixut: tinta de sépia o de calamar. 

EL MENÚ

Lenticchie e caviale. 2015

Un joc basat en la similitud que hi ha entre les llenties negres i el caviar. Unes llenties de la varietat beluga (o caviar) de Sicília, cuites a foc baix (confitades) amb mantega clarificada, barrejades amb caviar beluga del nord d’Europa. A la base, una línia que era una reducció de canyella.

Se suposa que les confiten amb mantega per estovar-les però eren unes llenties petites, ben crocants, gens farinoses, cruetes, duretes, al dente, senceres, gens despellofades. El plat feia olor de canyella. Hi havia mossegades que tenien més gust de canyella (i dolçor) que d’altres. Hagués preferit més salabror de caviar, només hi havia quatre grans de caviar. Això sí, el gust de mantega no es notava. Servit tebi, molt amable. Un joc de textures singular i sense la pretensió de sorprendre epatant.

ELS PANS

Grissini torinese.

Fets amb farina 00, és a dir, de sèmola (farina en la que el gra està mòlt més gruixut), i amb llevat, oli, sal i aigua. Eren del tipus stirato (no els més tradicionals rubatà, que són enrotllats i tenen forma de nus). Especialment bons, més fràgils i lleugers que altres grissini. Cruixents i saladets.

Pane in burro con sal Maldon e finocchieto.

Un pa de pasta de full, fet amb mantega i ou i amb sal Maldon i llavors de fonoll per sobre. No estava calent.

Pagnotta.

Una fogassa o pa de pagès, un pa rodó de massa mare, amb llevat natural, fet amb 3 tipus de farina (blat, arròs deshidratat i ordi germinat durant la fermentació) i amb lli i pipes de carbassa per fora. Tenint la Farmacia Del Cambio, entenc que deu ser fet per ells. Per dins estava calent. Un pa bastant dens, gairebé tant pesat com un pa alemany. Gustativament, es notava l’ordi. 

Insalata Piemontese di Matteo Baronetto.

Presentada com “amanida piemontesa”, ens diuen que té més de quaranta ingredients amb diferents tipus de cocció i textures diverses. No hi ha un ordre a seguir, ni un inici ni un final, sinó que la idea és de generar una confusió endreçada.

Ofereixen un recordatori plegable com un sobre, d’un paper verjurat preciós, en el que hi ha una pintura abstracta feta per en Matteo mateix i amb l’ajuda d’un dissenyador gràfic. Es tracta d’un dibuix o una pintura de l’amanida, fugint de les típiques fotografies dels plats que apareixen als llibres de cuina. Una mena d’esquema pictòric de l’amanida a base de diferents figures geomètriques simples, línies pures i colors diferents. Em fa pensar en alguns quadres del constructivisme rus de Malévich o del neoplasticisme d’en Mondrian o en Ben Nicholson. Segons en Matteo, els colors i les geometries representen bé la sensibilitat del que vol transmetre. També incorpora una petita explicació, gairebé com si fos una poesia visual, mencionant alguns dels ingredients. I, finalment, també hi diu el següent: “L’excepció que confirma la regla, un himne a la recerca i a l’experimentació. No conservar a la nevera, pots emmarcar-lo i penjar-lo a la paret com un quadre”. M’agraden aquests tipus de suports o complements informatius i amb tocs artístics que, cada vegada menys, ofereixen els restaurants. Tot i així, vaig preferir estar per l’amanida i mirar-me aquesta làmina a posterior.

A continuació, intento reproduir cronològicament el que vaig anar menjant.

Radicchio amb ginebró.

Carbassa amb canyella: consistència raríssima.

Api-rave o nap dolcet amb llet o algun làctic líquid.

Carxofa (bullida?): deliciosa.

Enciam amb maionesa i furikake (alga nori, sèsam…). Potència i salabror però finesa, sense tenir aquell gust de glutamat bast.

Tirabec (amb bergamota?).

Rodanxa de pebrot vermell: picant de vinagre.

Fonoll (el bulb).

Romanesco altra vegada.

Parmesà: oh, no és parmesà, és algo tou, mig liofilitzat, amb un gust que em recorda les neules i els melindros. Deu ser el biscuit savoiardi, per cert, ingredient principal del torinès tiramisú.

Espinac amb avellana.

Datterino deshidratat: molt de gust de concentrat de tomaca.

Radicchio (o col lombarda?) amb ginebra: un pèl massa alcohòlic aquest tall.

Pebrot verd allargat o cogombre sense gust de cogombre: molt amarg.

Bolet (cep blanc?): té un punt de gust de cianur.

Fulla de coliflor verda amb aigua d’olives o més aviat colatura d’anxova.

Ara la ginebra de la col lila és molt més amarga i desagradable.

Ara el datterino sembla dolç i salat.

Escarola per relaxar el paladar.

Ceba petita/escalunya: vinagre molt suau.

Bròcoli amb colatura.

Pastanaga amb parmesà per sobre.

Les tres floretes dolcetes: semblen un pastisset! Són de massapà!

Cirera amarga maraschino: és dolça.

Un trosset de parmesà.

Pebrot vermell però tallat diferent.

Castanya fumada partida per la meitat.

Pebrot groc.

Julivert.

Tirabec.

3 avellanes crues boníssimes, cada una amb rovell d’ou curat a la base.

Rave.

Nap amb?: un d’aquests naps francesos o un salsafí o una xirivia. No m’agrada gaire el punt amarg i fins i tot metàl·lic. 

Col llombarda més tova, gens crocant, menys gustosa, boníssima.

Nap allargat amb gust del perfum del Mandarin Oriental.

Kale bastant neutra.

Un salsafí.

Remolatxa gens terrosa, amb algun bitter.

Salsafí amb gust d’alga nori perquè està a prop de l’enciam.

Un nap.

Més escarola amb julivert.

Com que molts dels ingredients estaven duplicats o, fins i tot, triplicats, a partir d’aquí, els vaig barrejar.

Uau! Aquí hi ha més textures, crocants i consistències que al Disfrutar! Ja s’entén que és un dir. Ara queden unes barreges inverosímils que, tot i ser aleatòries, totes queden bé, és màgia. Acidesa, dolçor, salabror, amargor, làctics, especiats, envinagrats, cítrics, sapiditat, tocs metàl·lics, un punt fumat a la castanya, cremosos, crocants, cruixents, picants suaus, astringències amables, frescor vegetal i pesadesa dolça per la maraschino o la floreta de massapà… Tocs de terra (espinacs, remolatxa,) i tocs de mar (nori i salsa tonnata). Castanya fumada amb pastanaga. Maraschino amb espinacs. Tirabec amb massapà. Xampinyó tou, sucós i esponjós amb avellana crua i dura. Datterino amb nori. Wasabi amb salsa tonnata.

La qualitat de les verdures era molt bona. Totes mantenien el seu gust i, a la vegada, el del condiment. Eren de l’hort de Moncalvo (a la província d’Asti) i de pagesos del voltant de Torino. 

M’agrada el fet que es mengi aleatòriament, de manera anàrquica (de fet, visualment pot recordar l’”Anarkia” d’en Jordi Roca) i m'agrada que ni tant sols indiquin ni un inici ni un final. Fa anys que estic cansada que em diguin com m’he de menjar els plats (sobretot perquè la majoria de vegades, la recomanació no té cap lògica). En algun moment, alguns ingredients els vaig menjar amb les mans. També em va agradar el fet que tingués molts dels productes per duplicat o triplicat, permetent tastar-los primer per separat i després combinats entre ells.

Un plat (o una composició) que em sembla que resumeix molt bé la cuina d’en Matteo, hi ha tradició i innovació i hi ha bellesa visual i gustativa. Creativitat ben entesa, estètica, tècnica, gust, paisatge, refinament, harmonia, volum, estructura i explosió de gustos i textures. Un plat efímer per l’escassetat d’alguns dels ingredients i per la seva curta disponibilitat, per temporada. Un gran plat que em sembla atemporal (difícil que passi de moda) i transversal. Un plat d’una riquesa gastronòmica que demostra el recorregut i la maduresa gustativa i culinària d’en Matteo. Demostra el seu domini tècnic amb les diferents coccions, els diferents olis i vinagres i la varietat de condiments i amaniments. Per una banda, d’una complexitat extrema pel que fa a l’elaboració; i, per l’altra, tant fàcil de menjar i disfrutar. 

Un plat que vaig tardar 45 minuts a menjar, detall que trobo importantíssim! Penso en lo ràpid que es mengen els plats de l’alta cuina actual i en l’estona que es dedicava abans a menjar-los; és clar que la mida de les racions també ha canviat. Penso en plats històrics com la pularda de Bresse en vessie d’en Paul Bocuse, el turbot a la brasa de l’Elkano … us imagineu menjar-los en una d’aquestes versions finger food o bite-size?

També m’agradaria destacar positivament que és un plat que només ofereix a la carta, no està a cap menú, m’agrada perquè això vol dir que només es pot menjar en ració “gran” o ració “a la carta” i m’agrada perquè, d’aquesta manera, està dient que és un restaurant per tornar-hi, per menjar, per anar-hi sovint, per gaudir-hi menjant i no només de manera intel·lectual.

Un plat que t’absorbeix en el descobriment de sabors, de textures, de consistències, de combinacions. Vaig quedar immersa en aquest mar o, més ben dit, oceà, o encara més ben dit, jardí de les delícies. Un plat del que se’n pot estar parlant i divagant durant hores, que es presta a filosofar sobre cuina. Un d’aquests plats-obra o plats-icona. Un plat per viure, per ser menjat i gaudit. Un referent. Estèticament preciós, amb una gran varietat de colors ben vistosos. Els vegetals no estaven ni freds ni calents, sinó atemperats, a molt bona temperatura. Un plat lleuger però amb la mateixa intensitat de gust que podria tenir una tradicional finanziera piemontese.

Una amanida que en Matteo va adaptant estacionalment als productes de temporada, amb la dificultat i complexitat que això comporta. Jo hi vaig trobar ben bé una cinquantena d’ingredients vegetals (i rovell d’ou curat amb sal, parmesà i salsa tonnata): fulles, herbes, fruits, fruits secs, llavors, brots, tiges, bulbs, espècies, tubercles, arrels, rizomes, algues, bolets… Diferents coccions: crues, macerades, escaldades, confitades, bullides, al vapor, infusionades, envinagrades, enfornades… amb les seus respectius punts de maduració, talls, grossors, torsions, rigideses… Diferents vinagres (sobretot d’arròs i de vi blanc, diria que no n’hi havia de poma) que, a més, moltes vegades enriqueix aromatitzant-los de manera natural amb altres ingredients. I, també: diferents olis (també, molts vegades, aromatitzats), amaretto, vi negre, aigua d’olives, colatura d’anxova, salmorra, etc.

Destaco especialment la varietat de fulles, enciams, endívies, cols i naps perquè són vegetals que no tinc al meu entorn (i molt menys amb el seu punt de frescor) i que allà semblen més habituals. Només cal visitar el Mercato di Porta Palazzo i el Mercato Centrale di Torino i contemplar la riquesa de verdures de fulla verda que tenen: una parada amb 3 tipus de cards (bianco, verde i gabbo), cima di rapa (una mena de grelos o espigalls), un munt de varietats de radicchio (rosso di Treviso, di Verona, di Chioggia, di Castelfranco, tardivo, variegato, puntarelle o cicoria Catalogna…), etc.

També és de menció especial la dificultat i el nivell de detall i meticulositat de l’emplatat. De fet, el dia següent, des d’il tavolo dello chef vam poder veure que tenen una foto del plat penjada a la cuina, l’únic plat que tenen fotografiat i penjat, i com els cuiners encarregats d’aquesta tasca la consulten vàries vegades. Em pregunto si, com en el cas de la Gargouillou d'en Bras, només alguns cuiners tenen l’honor de poder emplatar aquesta elaboració.

En Matteo ens explica que la idea va sorgir quan alguns clients que anaven a Del Cambio demanaven una amanida i ell va dir: doncs vaig a pensar una amanida que sigui excepcional; no la millor, recalca, però sí que recordis i que sigui ben bona. Un plat del 2016 i que, en la primera versió, tan sols tenia 7 elements. Tot i així, de seguida va veure que podia convertir aquell plat en un “pensiero profondo” i va anar-li afegint cada vegada més ingredients i més dificultat. Diu que és un treball d’introspecció, un mirall del que porta a dins, un reflex de com se sent, una porta oberta al seu estat d’ànim. Ja l’entenc, de fet és el que busco, plats amb ànima, amb l’ànima del cuiner, busco cuiners en els que la seva cuina sigui l’expressió de la seva persona, que posin en el plat qui són i com son. Però quan ens posem tant reflexius, vist des de fora em pot arribar a semblar un relat excessiu o una explicació innecessària, més per vendre que una altra cosa. No sé per què, quan ho sento dir als cuiners, no m’acaba d’agradar. Potser el que no m’agrada és posar-ho en paraules, però sí trobar-ho en els plats.

El cas és que és un plat inoblidable, de les millors amanides que he menjat mai, en el sentit més estricte de la recepta, tenint en compte el concepte tant ampli del que entenem per amanida. Un plat vegetal que situo a l’alçada de la històrica Gargouillou d’en Michel Bras i de la famosa Insalata 21, 31, 41, 51… de l’Enrico Crippa. El millor plat de l’àpat? M’atreviria a dir, fins i tot, un dels millors plats d’en Matteo. De ben segur, un dels seus plats insígnia. També és curiós que una de les millors amanides de la meva vida l’hagi menjat a l’hivern i, a més, sigui d’un cuiner que no fa bandera precisament d’oferir una cuina exclusivament vegetal ni vegana ni naturalista.

Mozzarella e olio di oliva.

La idea és servir una mozzarella amb oli d’oliva. Han recreat una mozzarella utilitzant, per la part de dins, una amanida (entenc, enciam) cuita al buit amb crema de llet; i, per la part externa, han fet servir una oblea, una hòstia banyada amb crema de llet. Per sobre, a taula, hi serveixen unes gotes d’oli Frantoio de Franci (de la província de Grosseto, a la Toscana), el Villa Magra Grand Cru.

Un plat increïblement deliciós. Tallar la “mozzarella” ja és un plaer: sentir el cruixent (un cruixir excepcional) i veure com rebenta la part blanca externa i es desprèn la llet és... A nivell visual em sembla preciós, simple, despullat i auster. Una manera d’emplatar sense acompanyaments ni floritures que trobo ben arriscada perquè, si el poc que presentes, no dóna la talla, encara es nota més. Predominava l’olor d’oli. A nivell de textures, tornava a aparèixer el cruixent (també auditiu) i ara també la cremositat de la mozzarella i el punt de crema de llet líquida que desprèn. Verdor vegetal i el punt lleuger de greix de la mozzarella més un trosset d’anxova a dins que li aportava salabror. També hi havia menta, quina frescor! Un toc fresc que venia molt de gust després de l’amanida piemontesa. Un plat servit més fred que l’amanida. Insisteixo en la part acústica del plat, en el soroll cruixent, la part del sentit de l’oïda d’un plat, un aspecte que obviem moltes vegades. Vaig llepar el plat i l’oli era un punt picantet.

Encara em sembla increïble que la part externa no fos una mozzarella, negaria rotundament que allò era una oblea, que sempre són secants i es queden enganxades al paladar. Una manera ben diferent (i tant millorada!) de treballar aquesta massa.

Un altre plat inoblidable i un dels millors de l’àpat.

Carne cruda.

La interpretació d’en Matteo de la carne cruda alla piemontese, una versió molt més delicada que la de la recepta tradicional, que s’acostumava a fer amb carn de cavall crua. 

Una mena de versió oriental: 3 nigiris o rotlles d’escuma de clara d’ou cuita al vapor i embolcallats per albese di fassona, és a dir, un carpaccio de filet de vedella de la raça piamontesa fassona i tallat a mà amb ganivet, all'albese, en dialecte albèisa, a la manera d'Alba.

La clara d’ou cuita al vapor quedava com una mena d’escuma densa i ferma, no ben bé com una merenga. El tall de carn era molt fi, sense arribar a ser transparent, i amb un gust molt subtil. Un tall magre, amb una textura molt tendra, gens fibrosa, no necessitava pràcticament ni mastegar-se. Bravo pel domini tècnic del tall! D’acompanyament, uns espinacs “arrebossats” amb una beurre noisette i parmesà que tenien gust de croissantet.

Es tractava de banyar els rotlles a la salsa citronette que servien en un platet a part i, a continuació, “arrebossar-ho” amb el parmesà ratllat que teníem en un tercer platet. La salsa citronette (a base d’oli d’oliva i suc de llimona) era molt àcida i cítrica. Un plat ben diferent, una manera molt Baronetto de renovar (més que desconstruir) una tradicional carne cruda all'albese.

Raviolis d’arròs, 5 musclos i espinacs. I una mica de safrà.

Servit calent, feia olor de safrà i de mar amb cítrics. Els espinacs tenien gust de salicòrnia, potser tenien l’aigua de cocció dels musclos barrejada amb l’emulsió de safrà.

5 raviolis d’una massa d’arròs centrifugada com si fos una crema d’arròs i farcits de líquid de safrà. 5 mossegades meravelloses d’uns raviolis amb una massa finíssima i delicada que rebentava generant una explosió d’una càlida emulsió de safrà deliciosa.

5 musclos que van passar sense pena ni glòria, ni gaire grossos ni gaire gustosos, i que no vaig trobar integrats en el plat. Tampoc em va venir de gust barrejar en una mateixa mossegada un ravioli amb un musclo. Semblaven cuits al vapor. Potser els hagués tirat per sobre unes gotes d’algun oli o emulsió de safrà com a fil conductor del plat i perquè estiguessin calents com els raviolis.

La part cítrica dels espinacs allargava el gust, potenciant, sobretot, el safrà.

Un plat que no vaig acabar d’entendre, potser la idea sorgia d’un plat de musclos al safrà? 

Piccione e parmesano. Scarola e carciofa.

Un pit de colomí rostit i, posteriorment, enfornat amb una cobertura de parmesà d’1 mm que li aportava un aspecte de roca, que feia poca olor de parmesà i que no era precisament cruixent, sinó que estava molt integrat a la pell de la carn i li aportava un punt de salabror. Un pit de colomí molt bo, molt ben cuit, gairebé cru, tou, morbido i ben vermell per dins. Una combinació ben diferent. La cobertura de parmesà embolcallant el colomí em va fer pensar en la pell que es fonia sobre el colomí del Reale.

D’acompanyament, una amanida d’escarola condimentada amb un suc de carxofa. Semblava que mengessis carxofa i no pas escarola. Dues amargors i dues astringències, totes dues suaus i amables, molt agradables, gens metàl·liques.

El ganivet també era de la Scarperia Saladini com els que ens van servir al Reale, també pel colomí.

Ens van oferir formatges però no ens venien de gust, com de costum en aquest moment de l'àpat.

POSTRES.

Cretto.

Unes úniques postres que prenen el nom de l’obra Cretto del pintor Alberto Burri, una obra d’art ambiental d’uns 80.000 m2 de ciment en els que hi va haver les runes del terratrèmol de Belice (Sicília) el 1968.

Al plat, el Cretto en sí és una esfera amb: per una banda, una part sòlida que era un cremino dens i escumós, una mena de mousse d’avellana; i, per altra banda, una part aquosa, que era un vinagre de mel que tenia bombolles com el cava Kripta d’El Celler de Can Roca. A la base, una galeta de mantega i mel. Visualment, em va fer pensar en un paté de foie. L’olor de vinagre era suau.

Servit en un bol a part, un sorbet d’ametlla amb pol·len. 

El gust de mel de la galeta de la base del Cretto quedava molt bé amb el pol·len del sorbet.

PICCOLA PASTICCERIA.

Dattero con nocciola: la boleta petita, amb una avellana sencera a dins.

Bignè alla crema: la bola grossa, un bunyol amb massa de lionesa, farcida de crema i glassada amb sucre de llustre per sobre. La massa no em va agradar gaire, era un pèl dura.

Bugie o Chiacchiere, també coneguts com a Frappe o Crostoli, una massa fregida amb llard i amb sucre fi per sobre. Més fina, prima i fràgil que les més tradicionals que he menjat a les pastisseries però igualment seguint la recepta clàssica. Boníssim! Semblant a les orelletes. A la base del bol, una bona quantitat de sucre filat, un núvol de fira blanc.

Frutta secca de remolatxa, pinya, taronja, carbassa amb xarop i poma. Una mena de cristallines com les famoses d’en Michel Trama. La de poma va ser la menys crocant, semblava feta amb una altra tècnica, liofilitzada i tot.

3 Cremini: 3 faves de xocolata i fruits secs: 

Cremino de xocolata blanca i festuc: tenia gust de cafè, dels grans de cafè que hi havia al fons del plat (Pordamsa) i era tovet.

Cremino de xocolata, canyella i ametlla: era saladet, em va agradar.

Cremino de xocolata negra del 55% amb gerds i avellana: em va agradar més el segon.

VAM BEURE

Una ampolla de la Malvasia 2015 de Damijan Podversic (Venezia Giulia IGT) servit en una copa que no coneixia, d’Archè, bufades a mà per VDglass (Parma) i dissenyades pel divulgador enològic Francesco Saverio Russo. 

Un blanc de maceració pel·licular amb una alta intensitat aromàtica i on les inicials notes de reducció (i de pegamento) que tenia en nas van donar pas a un vi complex i atraient. Un vi versàtil que va ser un bon acompanyant durant tot l’àpat. Un productor que potser no té la fama de Gravner o Radikon però que, collita rere collita, es mostra com un valor fiable.

Fins aquí, el primer àpat fet a Del Cambio. A continuació, el dinar a Il tavolo dello chef i les conclusions de la cuina i els dos àpats fets en aquest històric palazzo.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[laakeshu]

COMENÇA L’ANY! | GENER

Hola un altre cop i Bon Any Nou! Aquesta és la penúltima actualització de la meva estança a Ogilvy Barcelona com a copywriter trainee. Avui, us parlaré de la feina que he estat fent aquest mes de gener, des que vaig tornar de les vacances de Nadal fins a finals de mes.

Vaig tornar a incorporar-me el 7 de gener i em vaig posar al dia amb tota la feina que s’havia fet mentre jo no hi era. Pel que respecta a Cofidis, quedava per entregar la segona meitat del briefing de gener però, la majoría de contingut always on (xarxes socials), ja estava repartit. Per tant, els primers dies em vaig encarregar d’ajudar als meus companys i companyes amb la feina que ja tenien. És a dir, si tenien feina de diferents marques, els hi demanava que em passessin coses a mi per poder ajudar...Al final no m’ha faltat feina! 

La feina que acabo d’esmentar no va ser l’única que he fet, ja que també he treballat conjuntament amb la Blanca (copywriter) amb tres newsletters de CaixaBank CPC. Com les newsletter ja estaven fetes quan vaig arribar, la meva feina s’ha basat en aplicar el feedback del client. És a dir, he fet totes les modificacions que em demanaven a una newsletter de Bancarización i a dues de Cashback. Alhora, també he estat creant diferents propostes de subjects i preheaders (emocional, racional i mix) per fer un test de subjects per una altra newsletter. 

La resta del mes no he hagut de fer res més de CaixaBank, ja que hem hagut de començar a fer el briefing de febrer per Cofidis. Ens hem dividit la feina de la mateixa manera que el mes passar: la Clara López (art) i la Paula (copywriter) han treballat juntes i jo he continuat treballant amb l’Himar (art). Aquests últims dies hem passat al client la primera entrega de febrer i hem començat a preparar la segona. 

El nivell i la classe de feina, no ha estat molt diferent dels altres mesos, ja que he continuat fent contingut always on amb stories i imatges i vídeos per LinkedIn, Facebook i Instagram. Tot i això, aquest mes he pogut fer el meu primer contingut de Lead Magnet (relacionat amb la temàtica de “reformes”) on he pogut treballar conjuntament amb la Clara López. 

Abans d’acabar amb aquesta actualització, cal esmentar que la dinàmica ha canviat. Hem trobat una nova forma de treballar que abans, per la gran quantitat de feina que teníem, no havíem explotat tant. Ara ens dividim per parelles (copywriters i directors creatius), com he comentat anteriorment, pensem idees i les posem en comú. Un cop hem fet tot això, ens truquem amb la resta de parelles i parlem de les idees i de com millorar-les abans d’enviar-li tot junt a l’Alba Kent (directora creativa). Quan ja tenim el feedback de l’Alba, apliquem les modificacions al status copy i al copy visual i es fan les peces. 

Alguns exemples de posts ja publicats (aquest mes no puc afegir molt contingut, ja que encara no s’ha publicat):

http://bit.ly/3qWa3XO

http://bit.ly/3rbxSLx 

Per últim, m’agradaria afegir que, com ja vaig comentar el mes passat, tot ha passat molt ràpid. Quan li he comentat a l’equip que ja marxava no s’ho creien, pensaven que em quedava més temps! Sincerament, m’hauria encantat que aquesta experiència durés més. Durant aquests mesos he pogut conèixer a grans professionals i bones persones que m’han ajudat en tot moment. He après molt i espero tornar a veure’ls algun dia!

[blogrefelet]

Xàtiva

Tot i la ruïna més que evident encara hi havia una estança dins la seua ment on seure’s i pensar en què fer, dissortadament cada cop pensava menys i el cansava més trobar una solució que passats uns instants de lucidesa esdevenia inútil…

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[escavell]

L’onsen japonès: against the late tourism

1.

Segons David Foster Wallace quan més luxoses són unes vacances més sensació de seguretat i comoditat esperes obtenir. Per contra, la sensació de sorpresa i d’aventura es veu irremissiblement reduïda. En definitiva, si inverteixes la suficient quantitat econòmica, et pots proporcionar unes vacances on tot està estipulat fins al darrer detall: des del berenar flexitarià eco-friendly, fins a la música que ha d’acompanyar el teu avistament de balenes.  Pots, inclús, quantificar la dosi d’adrenalina que vols experimentar llogant alguna experiència d’aventura més o menys controlada. També pots mesurar el teu grau d’immersió en la gastronomia local, i experimentar més o menys les peculiaritats socials i culturals del país que visites, segons el teu nivell de tolerància. Viatjar així és com anar a un supermercat: tu tries quina gamma de productes vols que passin a formar part del rebost del teu record. Alguns senten una falsa llibertat i una legítima sensació de privilegi, d’altres no poden defugir el sentiment de pèrdua d’autenticitat que comporta aquesta forma de viatjar.  

2.

Les guies de viatges de l'editorial lonely planet han resultat ser una bona eina pels viatgers que no es poden permetre els viatges-producte de categoria premium. Et donen una petita introducció a la història, la cultura, les arts, i els costums del país on viatges, a més de proporcionar-te tot un recull de llocs per visitar, dormir i menjar. Resulten molt útils per aquells viatgers que no coneixen gran cosa del país que visiten. Tot i així, un ús abusiu d’aquestes guies pot acabar propiciant un viatge-producte on tot el que experimentaràs i faràs estarà delimitat pels consells que et donarà la guia: on menjar, quines experiències imprescindibles has de viure, com interactuar amb els locals… Si no et surts del guió i segueixes la recepta del viatge que et proposen també obtindràs les sensacions i les emocions que et venen descrites en les seves pàgines: el goig d’un trekking amb guia, el delit de menjar un plat de la gastronomia local davant una posta de sol, la tranquil·litat d’un passeig pels voltants d’un parc. 

L’aritmètica de les teves emocions. 

SI no es va en compte, però, es pot acabar experimentant aquella desagradable sensació d’endinsar-se dins una atracció turística i sentir-se partícip d’una de les màximes aberracions de la postmodernitat, el late tourism: les cues infinites, l’olor a sucre de les parades a l’entrada, els selfies com a fi en si mateix, la massificació del visitar, els grups de jubilats de les fotos a discreció que no van enlloc, els joves dels altaveus amb música, la mare que renya el fill perquè li ha caigut el gelat, el pare que encoratja la família a aguantar una estona més.... Tant pot ser un temple xintoista a Japó, una pizzeria centenaria a Nàpols, o el cim de l’Everest. Tot és susceptible de convertir-se en producte de consum turístic si no es té la suficient cura. A vegades, mantenir-nos allunyats potser la millor forma de respecte.  

Aprendre a viatjar avui en dia és aprendre a fugir dels llocs- atraccions turístics. Aquells on tot està regit per la brevetat, on visitar es converteix en passar per damunt. Com engolir en comptes de menjar. 

3.

Tot i així, encara hi ha esperança pel viatger contemporani. Encara es poden viure experiències que no han estat cosificades pel consumisme. Algunes, fins i tot, poden ser ben inesperades, com endinsar-se dins un bany tradicional per a la rutinaria neteja personal. És el cas de l’onsen japonés. 

Els onsen són els banys tradicionals japonesos. D’origen volcànic, són banys termals antiquissims en algunes zones de Japó com a Yamagucho o a Matsuyama. Avui en dia, es poden trobar a tot arreu, tant a hotels, com a ciutats o pobles. És considerat el lloc de bany i neteja personal de Japó. La majoria estan dividits en dues estances. La primera sol disposar d’unes cistelles on es poden dipositar els objectes personals i el yukata, l’única peça de roba amb la que es pot entrar als onsen. A més, hi sol haver algunes piques amb mirall on un es pot acabar d’endreçar quan ha sortit del bany. L’altra estança és on es troba l’ofuro, el bany pròpiament, on l’aigua sol estar a més de trenta graus. A més de l’ofuro, en aquesta estança també hi podem trobar unes dutxes situades just a l’entrada i a un metre del terra, acompanyades de petits tamborets i d’uns simples pots de xampú i suavitzant. Alguns onsen, solen incloure en aquesta estança una sauna, com a concessió a la modernitat, i un jardí d’estil zen darrere un gran cristall situat enfront de l’ofuro. 

4.

Dins l’onsen s’han de seguir unes estrictes normes de conducta ben estranyes per a qualsevol nouvingut, i aquí és on rau la seva especificitat. Els banys estan dividits per sexes, i no està permès entrar amb cap peça de roba a la zona de bany (just una petita tovallola per refrescar el front o la nuca). La roba i totes les pertinences s’han de deixar a les cistelles de la primera estança. Pensant-ho bé, és possible que sigui l’únic lloc públic del món on un hi entra lliurament però amb la condició de fer-ho completament despullat. Ni tant sols es pot entrar amb unes sandalies o xancles. 

El teu cos és la teva única i autèntica propietat. 

Una vegada s’accedeix a la segona estança, on es troba l’ofuro, el primer que es sent és la intensa calor i el lleuger onejar de l'aigua del bany. El primer que s’ha de fer és saludar amb una breu mirada i un concís moviment de cap els possibles usuaris que hi pugui haver. En cap cas s’ha d'establir una conversa en aquesta estança, tampoc en el cas que es vagi acompanyat d’un conegut. 

A l’onsen, l’experiència és sempre individual, mai compartida. 

Abans d’introduïr-se dins el bany és necessàri rentar-se a les dutxes. Està mal vist dutxar-se dret. T’has de seure en el tamboret i no esquitxar fora del teu redol. L’experiència és individual i les seves condicions irrenunciables són el respecte i la distancia. 

Dins l’onsen no hi ha cap rellotge, el temps és sempre subjectiu. Tampoc hi ha rètols, ni anuncis, ni fil musical, ni pantalles. Sobretot no hi ha pantalles. No hi ha res on puguis fixar l’atenció més enllà dels teus pensaments i de l’espai que t’envolta. 

5.

Ja ets dins el bany. L’aigua està molt calenta, massa. Però aguantes una estona mentres observes el jardí zen que tens al davant i comences a ser conscient que mai arribaràs a ser tant pulcre i tant discilinat com aquell jardí minimalista on cada petit detall està pensat i cuidat. Vols tenir un caràcter i una personalitat de jardí zen, però no ets capaç d’aguantar cinc minuts sense bellugar-te dins aigua calenta, sense pensar en les possibles notificacions del teu mòbil, ni en el que has o hauries de fer quan surtis de l’onsen, on seràs d’aquí unes hores, o el que hauries de fer quan tinguis cinquanta anys, o el que hauries d’haver fet fa dos dies. 

Mai seràs tan perfecte com un jardí zen. 

Quan te'n vols adonar, la pressió sanguínia ja t’ha baixat gràcies a la calor i tot comença a anar una mica més lent. El fluxe frenètic i boirós de pensaments es va relentint, i agraeixes el sofriment previ. En aquest moment ningú vol la teva atenció, ningú et vol vendre res, ningú et vol jutjar. No ets un consumidor, ni un ciutadà, ni un amic, ni un aficionat al futbol. Estàs alliberat de totes les multituds que contens, de tot el que ets. I ara, què faràs? Però el teu cervell no està avesat a estar tot sol i cerca estímuls que el distreguin. Tens un cervell configurat a la sabana africana però ensinistrat en el capitalisme salvatge. Mires l’home que hi ha a l’altre part de l’ofuro, ell no et mira. Ell té els ulls tancats i està concentrat en sí mateix. Ell està més aprop de ser un jardí zen, tu ets una selva incontenible. Deu tenir setanta anys i manté l’esquena en una perfecta línea recta. Et fas conscient de la teva postura i corregeixes la teva posició: baixes les espatlles, treus el pit i col·loques bé l’espatlla. Fer-se conscient d’un mateix observant els altres. Tens ganes de sortir, de partir, d’anar a l’altra estança i acabar d’endreçar-te. És la mateixa sensació que tenies quan eres un nin i sabies que faltava poc perquè sonés el timbre que donava punt a la darrera classe. Però et forces a aguantar una estona més, a mantenir la mirada clavada en el jardí, a respirar millor. 

Disciplinar-se és aprendre a tolerar certs patiments. 

És en aquest moment quan comences a pensar amb claredat. Penses que som el que pensem quan no tenim estímuls que ens distreguin. Penses que defora aquell onsen tot són estímuls. La conclusió no t’agrada. Analtzes críticament. L’home surt del bany. No et diu res, ni et mira, coneix bé el procés. Estàs totsol. Sents la teva respiració, profunda, acompassada, propera. I el renou del constant onejar de l’aigua.. Fa anys que no sents un mateix so de forma constant. Mantens aquest estat. No saps quan de temps fa que has entrat. Ja estàs preparat per sortit. 

[techno1234567890987654321]

EXERCICIS PER A PACIENTS DE UNA UNITAT ESTANÇA CURTA

Autor/autores: xavier serrat miralles , marivi lopez, miguelangel rubio, Guillermo Castellví  Fecha Publicación: 25/06/2019

Área temática: Psiquiatría general , Salud mental , Adicciones , Enfermería , TDAH – Hiperactividad , Depresión , Trastorno Bipolar , Psicosis , Tratamientos , Trastornos de ansiedad , Trastornos de la Personalidad , Patología Dual

https://psiquiatria.com/bibliopsiquis/blog…

[foscorvisions]

ENCENALLS DE MORT Hores prèvies a un adéu Quan s’ensuma pal•lidesa Cares llargues sense veu És la fi i és ben palesa Unes fulles semblen caure Transparents no deixen rastre Només ell qui veu sa traça Sent el clam i nua crida Un alè que fa cor fort Buida estança compartida Amb so d’encenalls de mort La cloenda és ben servida Ferma escorça que fissura Teranyina que s’esberla Podridura de temença Pobre cor n’és ben farcit -------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Photo by Nona Limmen Photographywith model Unnur Björk Jóhannsdottír in Iceland 2016. Photo and lyric taken from 'Les Irreals Visions'. Album available from June 9th through Season of Mist. Buy it here (EU & USA): smarturl.it/FoscorShop Download or Stream it here: som.lnk.to/FoscorLesIrrealsVisions Orders within Spain please visit:http://foscor.bigcartel.com/ -------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Soon on stage at: 05.10.17. HOOFDDORP. Duycker. NL * 07.10.17. LÜBECK. Treibsand. GER * 08.10.17. ERFURT. From Hell. GER * 09.10.17. MÜNCHEN. Backstage. GER * 10.10.17. KÖLN. Jungle Club. GER * 11.10.17. PARIS. Backstage. FR * 12.10.17. GENT. Aasgaard. BEL * 27.10.17. SANTANDER. Rockbeer Thenew. Infest IV 28.10.17. BARCELONA. La Nau. w/ Dejadeath 01.12.17. MADRID. Sala But. Madrid is the Dark V 04.12.17. BARCELONA. Razz 3. w/ GOLD * Tour dates w/ Vulture Industries #foscor #seasonofmist #lesirrealsvisions #darkness #darkmetal #cvlt #macabreart #photography #picoftheday #analogphotography #blackmetal #atmosphericblackmetal #PostBlackMetal #doommetal #nonalimmen #barcelona #katatonia #alcest #solstafir #esbenandthewitch #gothrock #opeth #obsidiankingdom #deafheaven #magic #beauty #beautyandthebeast #iceland #mist

[negreabsolut]

Sons d'ambient d'una cambra privada amb biblioteca i llar de foc.

[uda-life-blog]

Participació dels estudiants del bàtxelor en Ciències de l’educació al VIII Congrés Internacional de Societat Espanyola d'Estudis Literaris i Cultura Popular.

Brandon Dias, Maria Cardoso i Encarni Morales.

Del 24 al 26 d'octubre tres alumnes de tercer de Ciències de l’educació i la professora Alexandra Monné, vam assistir al VIII Congrés Internacional de SELICUP (Societat Espanyola d'Estudis Literaris i Cultura Popular), celebrat a Alcúdia, Mallorca. El congrés abastava el tema de les humanitats davant els reptes de la nova Europa: cultura, llengües i identitat.

Les ponències a les quals vàrem assistir, ens van mostrar un entorn completament desconegut per a nosaltres. Aquesta experiència ens ha brindat la possibilitat de desenvolupar capacitats que ens seran profitoses tant en la nostra formació com en la nostra etapa professional. Les presentacions dels catedràtics i doctors, ens va deixar impressionats, ja que demostraven un nivell de comunicació que enganxava a tots els presents. A més, durant el temps de preguntes i debats de la ponència, improvisaven, argumentaven i debatien, d'una manera que deixava clar el seu nivell intel·lectual i implicació.

Nosaltres vam exposar dues presentacions: Llengua, cultura i identitat al Principat d'Andorra i Diferents sistemes educatius al Principat d'Andorra. Tot i que no estàvem en igualtat de condicions que la resta de participats, vam aconseguir captar l'atenció del públic amb una presentació visual i digital, on es demostrava les nostres habilitats de recerca; les quals hem anat adquirint en la nostra formació a la Universitat d'Andorra. La nostra estança a Mallorca ens ha proporcionat una experiència profitosa per anar construint el nostre perfil com a educadors.

[bocaccio-barcelona]

ENTRE EL BÉ I EL MAL

El conserge que m´obrí la porta s´estranyà. De fet, a mi també em sobtà haver-lo saludat amb un bon dia. No ho havia fet en el transcurs dels vint-i-tres anys que vaig estar entrant a la sala tercera del Palau de Justícia. Una estança mal ventilada que vaig ensumar de bell nou: l’atmosfera de la fusta vella dels bancs, la del taulell del tribunal, i la dels enteixinats del sostre, barrejada amb la suor dels milers d´essers que havien desfilat per ella ; què patètica em resultava aquella gent, un cop era dalt del meu jet, o bé a bord del meu iot. Humans, massa humans.

Jo, l´advocat estrella del bufet Quatre Ponts, havia estat més enllà del bé i del mal durant l´exercici d´aquells brillants anys de carrera.

Al primer en qui em vaig fixar, va ser en el meu client, l´Alex Pi-Tort, de trenta-dos anys, acusat de violació i homicidi d´una nena de dotze. Devia tenir els ulls clavats a la porta en espera dels meus. En veure´l  com si fos per primera vegada, amb el seu mentó desafiant, i els ulls buits, vaig sentir per ell una tírria insospitada. Un cop assegut al costat del pobre fiscal Colom -que tenia els ulls perduts, qui sap on-, vaig veure, assegudes en primera línia, a la seva mare, amb unes grosses ulleres de sol de marca, i a la seva germana, que amb el mateix estil hortera, semblaven sentir-se retratades a les pàgines de successos de celebritats de l´Hola. Eren els seus cinc minuts de glòria malgrat deures a tenir un parent famós a causa d´un crim. Vaig suposar –atès que no els veia els ulls- que em miraven amb una complicitat que tan sols els atorgaven els cent mil euros que costava a la família la meva minuta; una petita porció, al cap i a la fi, del capital amuntegat com a principal clan majorista de cocaïna de Catalunya.

Vaig girar el cap en sentir el frec de passes en entrar i asseure´s al seu lloc al jutge Pijoan, un homenot de mirada afable, acompanyat del secretari, que amb els seus ulls de sèpia denotava l´entranyable desídia d´un treball poc creatiu masses anys exercit. “Afable i entranyable”. Novament em sorprengué pensar en aquells termes. 

I ara, després de rumiar-ho, després de demanar-me insòlitament permís per fer-ho, vaig mirar als pares de la Marta, la nena assassinada. I amb el cor encongit vaig veure els ulls de la mare cansats de plorar, i els del pare, cansats de no permetre-s´ho.

Vaig haver de fer el cor fort quan sentí al jutge Pijoan anuncir: <<té la paraula l´advocat Centelles>>, i haver d´entomar el meu paper d’hipnotitzador d´individus i masses altra vegada.

Inicià la funció com de costum, posant-me darrera l´acusat, i recolzant les mans en la seva espatlla. Aquest era l´eix del molinet que donaria les voltes necessàries –tres en concret-  per fer veure tant al tribunal, com a la sala sencera el que jo volgués i com volgués.

-Aquí tenim el perfecte psicòpata, senyors i senyores –vaig exclamar. I mentre seguia argumentant, vaig emprendre la primera volta-. -Què li volen imputar a un esser que no sent, que no sap què són ni el bé ni el mal?–vaig remarcar en la segona-. -Què li volen imposar, que no sigui l´internament en un centre psiquiàtric?- vaig suggerir en la tercera.

En acabar el circuit, tenia, com sempre, la totalitat dels mortals de la sala a mercè de la meva voluntat. Ara, en tornar darrera l´Alex, recolzant-li de nou les mans a l´espatlla, tot pronunciant <<heus ací l´autèntic irresponsable>>, prosseguí tenallant-li el cap amb força, i d´un cop sec, el girà cent vuitanta graus a la dreta. Amb aquest senzill, però vigorós gest, li havia trencat el coll, l´havia mort; però per si no n´hi havia prou, el vaig rematar capgirant-lo rotundament a l´esquerra.

O sigui, que le retorcí el pescuezo, vaja!

Acte seguit vaig mirar el públic -el tenia fascinat-, abans que despertés. Pocs segons, els necessaris per rememorar el diagnòstic que m´havia donat el metge el dia anterior. Em quedava un mes de vida. El càncer terminal que patia com a conseqüència dels tres paquets de Chesterfield que des dels divuit anys consumia diàriament, així ho sentenciava.

 Joan Portales. 19/11/18

www.tallerelbarcodepapel.es

[usuallysweatybird-blog]

Website Do Bau

Estudantes de todas as regiões do Arabutã já são capazes de aceder dirijo eletrônico bem como agenciar a carteira administrativo que acautela a meia-entrada no acidentes culturais e também esportivos no qualquer distrito interior. Directoria, a directora ensejo e me mandou pra moradia, minha mãe gandaia bem como me mandou acertar com prezado antecessores, caro antecessores gandaia bem como me expulsou a decenário bem como mandou ego acabar pra a baixo do viaduto, esmoleiro gandaia bem como chamou conserva, amparo ensejo e também me prendeu até este lugar. Adulterado é relação com ele que nunca quer seja amigos pela fé. Não nos relacionamos sem demora com Alá, no entanto que nem que através da bando a sua afetado afastamento, da chona escura dos sentidos, aptidão da fé. Mas a fé não se acontece no aliviado, porém apoiada na Afirmativa e na Indivíduo a Jesus, cuja credibilidade sustenta ah asseveração, nosso acessão a Alá. - altíssimo é certo ciente, papai!- disse Juninho cada altivo. Esta pesquisa é bem imprescindível é fundamental, porque os sentimentos e também histórias ,os anseios,as angústias bem como desejos a Castro Alves bom reais bem como significativos destinado a acréscimo de certa observação investigativa. Agradeço a Alá, por ter-me facultado estilo pela apreciação bem como a acomodação a fim de estudar, toda vez, nem me inquirir por que e a fim de que, além de por causa de estilo de conhecer melhor da coisa desta vida perfeita, que adapta-se ao companheiro qualquer crânio e mundo, permitindo que ele adequado estabeleça lhe barreira. Na última canto, bardo regresso ao bailado e vê um aprendiz casal que se formava,no caso Teresa e também desigual companheiro,Castro Alves desfaz assim, alegoria amoroso do acasalamento colossal nessa estança,Teresa se afirma que nem dona do teu ambição e também discurso,por que cabe a acesso acelerar a alocução do assunto literário, arrastado de Teresa representa certa transição,do acabado dieta arrebatado a fim de adolescente dieta objetivo. momento de abalada destinado a esse cometimento é a alvedrio de auxiliar com ato judicial que possam deixar mudanças que poderão apelar esta planeta com mais perfeição e, conseqüentemente até que enfim vida mais adequado. Adiantar certo afluxo a força (preventivo e cultural) que favoreça a compreensão de que, a fim de se conservar agradável saúde é necessário conservar ciência sanitária do corpo, verbal, ambiental, boa forma e alimentação adequada. Ademais, se os astros se movimentam no cavilha de sistemas a estrelas e também essas em torno a constelações que giram no cavilha do arcabouço da galáxia, estes comemorações curado naturais bem como obedecem a certa arranjo pré-estabelecida pelos Espíritos superiores que governam os mundos siderais. afazer foi acrescentado com princípio na arcabouço adotada por Borges (2002), que se utilizou da aptidão de análise qualitativa a caracteres exploratório, bem como que é justificada pela autora tal como qualquer obrigação que abre desperto no planeta. Em pesquisa ficou perceptível que as poesias líricas a Castro Alves,se inserem jamais no ancestral apaixonado ,mas numa alteração poesia que aborda trocas sentimentais,relações carnais e amorosas que quebras aspectos românticos trazidos por outros poetas românticos.Teu amor revela erotismo e também assim mesmo se compensação existente na maioria dos seus letra. Mercadologia Digital fica bem internúncio e também é rigoroso se amodernar com regularidade, era mais adequado ler blogs e também fazer cursos. Que nunca aparecer do exagerado, da água, do Acepção não pode entrar no Domínio de Altíssimo (não participa da vida divina que está no Elocução a começar de abecê, comunicada a nós pela asseveração).

[h2bcn]

Una estança del Mone - http://ift.tt/2s7D3QN

[ribesorg]

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

Germà de gel, d’Alicia Kopf

Tertúlia de divendres 17 de febrer de 2017 

La tertúlia de febrer de les nostres Tardes literàries l’hem dedicat a comentar l’obra triada per a la VI Trobada de Clubs de lectura de l’Alt Penedès i El Garraf: Germà de gel, d’Alicia Kopf. Per aquest motiu comptàvem amb la presència de la bibliotecària itinerant Imma Martínez, encarregada de coordinar aquestes trobades i que ens ha fet cinc cèntims de l’organització de l’acte de final de curs, que tindrà lloc el divendres 2 de juny a Sant Pere de Riudebitlles.

Una primera ronda d’opinions ens ha permès copsar que les conclusions sobre l’obra es mostraven força dividides en dos grans grups: els qui han gaudit amb la lectura, s’hi han endinsat amb plaer i la valoren molt positivament; i per contra aquelles persones que no han aconseguit entrar en la narració i que, fins i tot en alguns casos, han acabat de llegir el llibre per poder-lo comentar en el club. Curiosament, opinions no sols oposades sinó també molt extremes.

La catalogació de l’obra en un gènere en concret ha estat un primer tema de debat, però cal dir que tampoc no s’ha convertit en un fil important dins la tertúlia. Si Germà de gel és novel·la o assaig, si és novel·la d’autoficció, diari personal, projecte intimista, escriptura terapèutica... tot plegat ha passat amb rapidesa perquè el que importava era allò que n’havia quedat després de la lectura.

El sector de clubaires que defensaven l’obra en valorava la profunditat d’alguns plantejaments i l’encert de frases que duien anotades perquè els havien impactat; el joc que proposa l’autora en emprar el gel com a metàfora dels fragments de vida que ens mostra sobre la protagonista; el paral·lelisme entre les expedicions polars i l’experiència del viure; el camí vers la descoberta del propi jo i aquesta plasmació del viatge interior, talment un viatge iniciàtic.

I el grup de clubaires que rebatien aquestes opinions consideraven que l’obra és planera; que la metàfora del gel s’imposa fins a convertir el llibre en una narració freda; que les dues línies narratives –les expedicions polars i la vida de la narradora- es presenten massa separades i amb registres contraposats, amb cert excés de documentació que esdevé supèrflua per al lector; i que tot plegat no els despertava interès.

Amb tot, la lectura de Germà de gel ha suscitat una tertúlia dinàmica i amena al voltant de temes ben actuals que apareixen en la narració, i també al voltant d’altres matèries potser de tipus més vivencial. Dins el primer grup, el de temàtica actual, hi trobem per exemple el retrat d’una generació de joves que subsisteix entre els estudis –amb les seves beques i estades a l’estranger- i el treball temporal i, d’habitud, precari. O bé també el problema de la dependència, plasmat en aquest llibre en la figura que dóna títol a l’obra: el germà autista de la protagonista; el germà de gel. I en el grup de temàtica vivencial, i encara lligat amb aquest darrer aspecte de la dependència, caldria destacar el debat que ha generat el concepte d’heroisme perquè... ¿qui és realment l’heroi: aquell que marxa per conquerir espais llunyans –exemplificat en les expedicions polars- o aquell que es queda per mantenir el petit territori –exemplificat en la llar i, en aquest cas concret, la cura del germà autista?

Germà de gel és un llibre que paga la pena llegir i, gairebé m’atreviria a dir que sobretot, paga la pena ser comentat.

·       L’autora

Alicia Kopf és el pseudònim que des de 2006 utilitza Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982). Escriptora i artista multidisciplinària, és llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i en Literatura Comparada (tots dos títols per la Universitat de Barcelona), diplomada en estudis avançats, i treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. També treballa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) com a professora del Grau de Comunicació, i ha col·laborat en diversos projectes amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’origen d’aquest àlies, Alicia Kopf, ens l’explica la mateixa autora: “Es una identitat artística que té una mitologia personal i té a veure amb la meva estança a Alemanya, quan acabava la carrera de Belles Arts. Vaig descobrir, com en tot viatge iniciàtic, una passió germanòfila en el llenguatge. Vaig fer un projecte sobre una dona que buscava el seu propi cap i mai no vèiem frontalment aquesta dona, sinó escorços d’ella buscant per algun racó, fins que s’alçava i ens adonàvem que no tenia cap, i que el que buscava realment era la seva identitat. En aquest sentit el nom d’Alicia Kopf ve d’aquí: algú que busca, però no busca el conill blanc sinó la seva pròpia identitat” (extret del programa “Terrícoles”).

L’artista s’interessa pel concepte d’exploració, i en base a aquest interès enllaça dos camps: l’èpica de les històriques conquestes polars per una banda, i els elements personals i autoreferencials per l’altra. Per exemplificar aquesta connexió tenim, emmarcat dins del seu projecte Articantàrtic (una exploració de l’exploració), un mapa elaborat pel pintor, il·lustrador i litògraf britànic Henry Courtney Selous durant el viatge al Pol Nord (1829-1833) de l’almirall, naturalista i explorador escocès John Ross. D’aquest mapa l’artista Alicia Kopf canvia els espais geogràfics reals pels del seu propi imaginari (l’obra va estar exposada a la Fundació Antoni Tàpies el 2013 i al Bòlit Centre d’Art Contemporani el 2014).

·       L’obra

Germà de gel és una obra de difícil catalogació si ens volem atenir a una classificació literària típica i tòpica. Des que va guanyar el Premi Documenta el 2015, i posteriorment el Premi Llibreter (2016), el llibre ha estat objecte de nombroses ressenyes, crítiques i comentaris. I aquest aspecte de la catalogació és un dels elements comuns que apareix gairebé arreu.

Hi ha qui considera que es tracta d’una narració que es mou entre l’assaig i el diari personal. O entre l’assaig i un mostrari d’imatges diverses de caire personal. En aquest sentit, hi ha qui qualifica l’obra com a novel·la d’autoficció i, pel contrari, qui considera que amb les alteracions de diversos fets personals l’autora pretén defugir, precisament, aquesta catalogació d'autoficció (neologisme creat per Serge Doubrovsky el 1977).

Però quin és el missatge que ens exposa Germà de gel? Hem de partir de la metàfora (o potser senzillament comparació) amb què Alicia Kopf identifica els dos grans termes que ens acompanyaran al llarg de la lectura: el gel i el buit. En l’obra, la protagonista és una dona obsessionada pels paisatges gelats i per les aventures i experiències heroiques dels homes que formaven part de les grans expedicions polars dels segles XIX i XX. Penetrant en la descripció profusament documentada d’aquestes gestes, ens endinsarem també en la intimitat i subjectivitat de la protagonista, que ens parlarà de la seva infantesa, adolescència, els anys universitaris i, sobretot, la família i les relacions marcades per aquesta fredor de gel. I en aquest terreny familiar trobem un personatge cabdal, que és qui donarà títol a l’obra: el germà autista de la protagonista. El germà de gel.

És el clàssic plantejament d’un viatge interior, però és una obra diferent, trencadora, que ha tingut la força suficient per sacsejar el panorama literari català i, com he esmentat a l’inici, de difícil catalogació.

Sílvia Romero

http://bit.ly/1otws7O

(febrer 2017) 

from ribes.org http://bit.ly/2lvTfWV

[coneixercanals]

Les Associacions d'Autocaravanistes de València visiten Canals per Festes de Sant Antoni 2018

Les Associacions d’Autocaravanistes de València visiten Canals per Festes de Sant Antoni 2018

L’Ajuntament de Canals ha preparat com tots els anys, una sèrie d’activitats perquè els membres de les associacions aprofiten al màxim la seua estança.

El programa d’activitats començarà el dissabte al matí, quan les autoritats donen la benvinguda als caravanistes. Per al diumenge s’ha planejat una visita a la Torre i l’oratori dels Borja, acompanyada per una degustació de pastes típiques. Per…