#estómac

[nesblablabla]

Faking sleep to count your breath

Can the killer in me Tame the fire in you? I know there's somethin' waiting for us I am sick of the chase But I'm stupid in love And there's nothin' I can do

[thswrtchdthng]

Ola meu ♥ Jo espere [deseo-ta?] que ja no et faça mal l'estómac!

(Disculpas ao Valencià, sonche noviño sbbs)

Alghuna palabra así máis como tummy pra estómago??? En ghaleho hai bandullo, folecho, boche/o ou ventrullo :)

hola!!! noo xa non me doe, agora estou ben :D (galego pocho que jo tampoc en se res, amb perdo jaja)

en valencià que jo sapiga només en tenim panxa, però la majoria de la gent utilitza més estómac. panxa l'utilitzen més que res els xiquets.

tu com vas? continues eepy o has pogut fer-te una sesta? (intent de traure tema de conversa jaja)

[communitymanagerandorra]

Comprar Schoum digestión: un remedio tradicional para la digestión desde 1926 en Gran Farmacia Andorra líder en Parafarmacia en Andorra.• Schoum es una marca de complementos alimenticios desarrollados a partir de una solución icónica comercializada en 1926 por un médico francés. Se utiliza tradicionalmente para ayudar a la digestión y las funciones de eliminación del cuerpo.• Su fórmula está íntegramente compuesta por plantas, y se ha convertido en un ritual digestivo particularmente demandado en las farmacias. Los productos Schoum se presentan en diferentes formas de dosificación, como té de hierbas orgánico, comprimidos, solución oral y ampollas.• Cada producto contiene cuatro plantas esenciales para cuidar la digestión: bugrane, fumeterre, bardana y achicoria silvestre. Estos ingredientes ayudan a desintoxicar el hígado, mejorar el sistema digestivo y facilitar la digestión.• Schoum es una marca de confianza con una larga trayectoria en el mercado, y ofrece productos de calidad y seguridad garantizados.

#Enzims #Nutrients #Metabolisme#Absorció #Estómac #Intestí #Sucsgàstrics #Peristaltisme#Àcidclorhídric #Bilis #Pàncrees#Digestiómecànica #Digestióquímica#Microbiota #Tractegastrointestinal #digestion #digestiontips #granf#granfarmaciaand #granfarmaciaandorra #andorrafarmaciabest #antiestriasyanticelulitis #antiestrias #granfarmaciaand #granfarmaciaandorra #granfarmacia #farmaciaandorraluxury…

[segledepericles]

The 11th song from Clara Peya’s album Estómac, for @toofarforgotten90. As always, here’s the lyrics in Catalan and the translation to English.

Tinc els ulls cansats de no mirar-te. My eyes are tired of not looking at you.

Busquen inventar la teva imatge. They try to make up your image.

Calma. Calm.

Si el que em dones és calma If what you give me is calm

però no hi ets but you’re not here

i crido and I scream

espantant el deliri frightening away the delirium

que està aquí that is here

des de que m’has robat la calma. since you stole from me the calm.

Tinc raons de pes a les butxaques. I have important reasons [lit. “reasons of weight] in my pockets

Fan que anar endavant em costi massa. They make it too difficult for me to go forward.

Calma. Calm.

Si el que em dones és calma If what you give me is calm

però no hi ets but you’re not here

i corro per esborrar les petjades and I run to erase the footprints

que hem anat fent which we have been making

des de que m’has robat la calma. since you stole from me the calm.

(Repeat the first chorus)

[toofarforgotten90]

alloromantic people: fall in love with people me, an aromantic: falls in love with songs about not falling in love, or about deconstructing romantic love

[florsblaves]

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè.  Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar.  Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls  em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa  sanguinolent.  

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva  família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia.  Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure.  I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser,  les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes.  La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat.  Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats  feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.  

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap.  No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què?  O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li  el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com  s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa.  No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

[yourfavealbumisgay]

Estómac by Clara Peya is claimed by aromantic people!

(requested by @toofarforgotten90 💚 thank you!)

[gwendolynlerman]

Catalan grammar

Accents

Accents in Catalan show the word stress when the stress breaks the normal rules.

The accents that Catalan vowels can have are: à, é (closed e), è (open e), í, ó (closed o), ò (open o), and ú.

Monosillabic words don't have accents unless they can be confused with other words, in which case they carry a diacritical accent.

You have to write the accent on words that are stressed on the last syllable if they end with a vowel, with a vowel followed by an -s, in -en or in -in.

Examples: català (Catalan), però (but), també (also), només (just, only), Dublín (Dublin).

You have to write the accent on words that are stressed on the penultimate (next to the last) syllable if they don't end with any of the previous terminations.

Examples: tónic (tonic), áton (unstressed), exámens (exam).

If the stress is on the antepenultimate syllable or on a previous syllable you always have to write the accent.

Examples: tònica (tonica), gramàtica (grammatica).

Adverbs ending in -ment have an accent if they are formed from a word that has one.

Examples: ràpid (quick) -> ràpidament (quickly), fàcil (easy) -> fàcilment (easily).

Accent vowel A

Vowel A, if accentuated, always has an open accent: à

Accent vowel E

Vowel E can have an open accent (è) or a closed accent (é).

Words stressed on the last syllable almost always have an open accent, except in verb forms in the future (aniré, feré); in words derivated from bé, té, and ve; in words like és, només, and després, and in words like accés and congrés that end in -essos in their plural form.

Words stressed on their penultimate syllable almost always have an open accent, except in the infinitive form of the verbs créixer, néixer, and ésser, and in words such as préstec, cérvol, and préssec.

Words stressed on their antepenultimate syllable or on a previous syllable always have an open accent, except in the words cérvola, Dénia, feréstega, and església.

Accent vowel I

Vowel I, if accentuated, has always a closed accent: í

Accent vowel O

Words stressed on the last syllable almost always have a closed accent, except in words such as això, allò, and però.

Words stressed on their penultimate syllable almost always have an open accent, except in words such as estómac, córrer and their derivatives, and in the verb forms fórem, fóreu, fóssim and fóssiu.

Words stressed on their antepenultimate syllable or on a previous syllable always have an open accent, except in the words fórmula, pólvora, tómbola, góndola, tórtora, and escórpora.

Accent vowel U

Vowel U, if accentuated, has always a closed accent: ú

[yamabra-extra]

CLARA PEYA / Estómac

Clara PeyaはカタルーニャのピアニストでSSWです。ジャケットは男性みたいですけれど、女性です。Silvia Perez Cruzなど、同じカタルーニャのアーティスト達に比べれば、彼女の音楽は「カタルーニャ」という地域色をそれほど感じさせません。よりユニバーサルな、洗練されたスタイルですね。哀愁の漂う内省的な、しかしながらドラマチックな楽曲に、Magali Sareのフェミニンな歌をフューチャーして、夢の中のような切ない空間を創り上げています。

☆胃 ☆胃[CD] / クララ・ペーヤ

[translucent-serendipity]

Les teves paraules crues (tendres!) repiquen dins el meu cap com un batall que dóna l'hora, casi sempre prop de mitja nit; duren tanta estona que m'acabo descomptant i quan me n'adono ja arrenca l'alba.

Egoista, jo, et vull llegir.

M'és igual l'idioma; et vull llegir en català o en castellà o en la llengua en la que et sentis més còmoda plorant i estimant a cada estona.

Saber d'on neix la teva dialèctica que em ressona i trobar les fissures que dibuixen els teus dits tot escrivint. O com els mots amb els quals em sento tan identificada, vesteixen una vida que de ben segur poc té a veure amb la meva.

Conèixer-nos llegint-nos els nusos de les ments i els estómacs, esquivant els mals de panxa o les tremolors que se'ns emporten.

De nou és tan tard que no puc articular les meves paraules. Em surten totes tortes i no vull que ningú prengui mal. Potser caldria podar-les, talla'ls-hi les puntete

[asociacionnaturista]

Ayurveda, la pura esencia de Pitta es conocido como Tejas, el fuego divino (Agnidev), creador y transformador. Y Agni representa el fuego digestivo. Mientras exista Agni existe vida en nuestro cuerpo. Dinacharya es la observación de la lengua por la mañana, y si está recubierta de una película blanca, son toxinas, o Ama, una digestión es pesada, lenta, productora de gases y falta de energía. La acidez y ardor estómacal también son síntomas de un Agni debil, igual las alergias, el acné, la artritis y el asma. Marca nuestra capacidad de transformar y asimilar los alimentos. Las toxinas (llamadas Ama) circulan libremente por nuestro sistema hasta posarse en los tejidos más débiles, o inflamados... donde crean problemas. Por ello es esencial tener un buen fuego digestivo (Agni) 🌱✨🌍 Te damos 7 consejos del Ayurveda: 🕉 1. Un limón en agua a temperatura ambiente al despertar. 2. Infusión de comino, coriandro e hinojo. 3. Despertar el apetito con el jengibre y cúrcuma 4. No apagues tu fuego digestivo, no beber en las comidas o muy poco. 5. Cuida tu estado anímico 6. Pon amor en lo que comas y utiliza ghee o aceite de oliva. 🥥 7. Cena poco, Agni está alineado con la energía solar (Tejas), las comidas principales al mediodía. Extracto del Curso Superior de Medicina Natural SIM 2020 https://www.asociacionnaturista.com/ 💚🌱🌍 https://www.instagram.com/p/CZhKLd9LisZ/?utm_medium=tumblr

[objecteiespai]

La Formigonera del PobleNew: balada per a un estómac

Divendres, 4 de febrer, l’obra circularà pels carrers de Pere IV, de Cristóbal de Moura, d’Espronceda, del Marroc, de Tànger, de Roc Boronat, de Pujades i de Joan d’Àustria. Dissabte, 5, i diumenge, 6, la instal·lació s’exhibirà al solar del carrer de Pere IV, 115, cantonada amb el carrer de la Ciutat de Granada.

Miralda - FoodCultura

#FormigoneraPobleNew

Amb la col·laboració de la Fundació Sorigué. "La Formigonera del PobleNew: balada per a un estómac", és la icona d'un barri en plena mutació. Representa el desplaçament; l'èxode i l'arribada; l'anar i venir, la metamorfosi d'un nou espai urbà. A través d'un element tan propi de la construcció -que en aquest barri ha esdevingut un assidu reconegut d'allò quotidià-, es convida a la reflexió, simbolitzant l'estómac del Poblenou en continua digestió; devorant, desconstruint i construint, metabolitzant el barri: el passat, el present, i el trasbals de la vida dels veïns. La primera nit, divendres, 4 de febrer, una rua poètica de llum i color encapçalada per la formigonera, desfilarà pels carrers del Poblenou, acompanyada d'un seguici de tres Harley Davidson i les 7 formigonetes. Dissabte, 5, i diumenge, 6, la instal·lació lumínica i sonora s'exhibirà estàtica al solar del carrer de Pere IV, cantonada amb Ciutat de Granada, amb una exposició situada en una caseta d'obra.

Miralda - FoodCultura

stomakdigital.org

Antoni Miralda (Barcelona, 1942) és un artista multidisciplinari que, des de la dècada del 1960, ha desenvolupat el seu treball entorn de l'objecte, el cerimonial, les intervencions a l'espai públic, el monument, el menjar i el concepte food cultura. Encara que la seva forma d'entendre i relacionar-se amb l'art desafia qualsevol classificació, el seu treball es caracteritza per un arrelament al context social i per una investigació particular del paper omnipresent dels aliments, i activa, a través de la seva obra, un ampli diàleg i intercanvi cultural.

[ousdedinosaure]

Un dia vaig sortir a caminar més enllà d'on anava de costum i vaig tenir aquesta aparició. Aquí no hi vaig arribar-hi jo, se'm va aparèixer el lloc.

Va anar així: venia de caminar entre un grapat de pins després d'una pujadeta dubtant del camí, pensant que feia molt temps que aquest pins eren aquí perquè llueixen un tronc ben gruixut. Pensava alhora unes quantes coses -mal fet-, que si el pi és una espècie forana, des de quan ho és? perquè aquells duen unes quantes dècades allà... També pensava si de debò havia arribat al cim del Turó del Mig perquè és un cim suau al que s'hi arriba quasi sense voler mentre vas cap a una altra banda, un cim eclipsat per les pujades abruptes cap al Montalt. I alhora també pensava en el vermut quan arribés a casa, sempre la cirereta de les caminades llargues.

Es veu clar, no? No estava del tot allà, sempre analitzant, sempre pensant en el després, sempre qüestionant com hi arribo.

Segur que va ser per això. Segur que van confluir l'energia calmada, fresca, innocent i poderosa del bosc humit d'alzines amb el crit desesperat de la meva ànima que li deia a la ment que callés d'una vegada. Segur que es va produir en un esclat de vida que aquesta reunió d'alzines, boles de granit, molsa, heures, insectes, ocellets, raigs de llum i boix grèvol es van esdevenir davant del meus ulls interrompent-me la respiració per un segon.

Em vaig aturar. Em va aturar. Una alegria efervescent pujava des del meu estómac fins al clatell, estava presenciant un tresor.

Abans una mica ja ho feia, però des de llavors no podré deixar de fer-ho: defensaré tan com pugui la permanencia de tot allò que fa que aquell indret pugui existir.

~ amb això també vull dir que aquest bloc canvia d'etapa i entra en una altra època 💚🌱

[communitymanagerandorra]

Comprar Schoum digestión: un remedio tradicional para la digestión desde 1926 en Gran Farmacia Andorra líder en Parafarmacia en Andorra.

• Schoum es una marca de complementos alimenticios desarrollados a partir de una solución icónica comercializada en 1926 por un médico francés. Se utiliza tradicionalmente para ayudar a la digestión y las funciones de eliminación del cuerpo.

• Su fórmula está íntegramente compuesta por plantas, y se ha convertido en un ritual digestivo particularmente demandado en las farmacias. Los productos Schoum se presentan en diferentes formas de dosificación, como té de hierbas orgánico, comprimidos, solución oral y ampollas.

• Cada producto contiene cuatro plantas esenciales para cuidar la digestión: bugrane, fumeterre, bardana y achicoria silvestre. Estos ingredientes ayudan a desintoxicar el hígado, mejorar el sistema digestivo y facilitar la digestión.

• Schoum es una marca de confianza con una larga trayectoria en el mercado, y ofrece productos de calidad y seguridad garantizados.

#Enzims #Nutrients #Metabolisme

#Absorció #Estómac #Intestí #Sucsgàstrics #Peristaltisme

#Àcidclorhídric #Bilis #Pàncrees

#Digestiómecànica #Digestióquímica

#Microbiota #Tractegastrointestinal #digestion #digestiontips #granf#granfarmaciaand #granfarmaciaandorra #andorrafarmaciabest #antiestriasyanticelulitis #antiestrias #granfarmaciaand #granfarmaciaandorra #granfarmacia #farmaciaandorraluxury #farmaciaandorrana #bestpharmacy #mustela

[segledepericles]

The last song from Clara Peya’s album Estómac. For @toofarforgotten90. Sorry it took me forever to finish this!

This may be my favourite song by her. Below are the lyrics in Catalan and the translation to English.

Vas anar amagant les mans al parlar You started hiding your hands when you spoke

i vas creuar les cames i no vas protestar, and you crossed your legs and didn’t protest,

vas fer del sol l’aliment essencial, you made the sun be the essential aliment

vas convertir “estimar” en “estimbar”. you turnt “loving” into “crashing”.

Mentre jo em mirava el melic, while I looked at my belly-button,

per si potser em naixia un cirerer. just in case a cherry tree would be born from me.

I ara aixeco la vista i em dius: And now I raise my sight and you say:

Tard, tard. Late, late.

I ara em trec els anells i em dius: And now I take off my rings and you say:

Vas tard. You’re late.

I t’has anat tallant el cabell, mentrestant. And you have started cutting your hair, meanwhile.

I les costelles t’eixamplen l’espai. And the ribs broaden your space.

Has plantat ordi que aviat creixerà. You have planted barley that soon will grow.

No has de tenir pressa quan amasses el pa You must not be in a hurry when you amass the bread

Mentre jo em miro els genolls, While I look at my knees,

esperant que no em facin tant mal. hoping they won’t hurt so much.

I ara aixeco la vista i em dius: And now I raise my sight and you say:

Tard tard. Late late.

I ara em trec els anells i em dius: And now I take off my rings and you say:

Vas tard. You’re late.

I ara truco a la porta i em dius: And now you knock on the door and say:

Tard, tard. Late, late.

I ara et parla l’estómac i em dius: And now my stomach talks to you and you say:

Fas tard. You’re late.

[toofarforgotten90]

I’m listening to this right now and it’s beautiful.