#coll de muntanya

[negreabsolut]

Anant cap a la Taverna Oblidada, per Grimwalds-AI-Fantasy. [font]

[useless-catalanfacts]

El 25 de gener (“The 25th of January”) is a song by the Catalan band Manel that we could maybe describe as... doubtful post-Christmas music?

I really like the song and its lyrics. I’ve translated them here. Read until the end and let me know what you think what the story is talking about!

But before we get to the lyrics, I’ll give some context for people from other countries who might not be familiar with these characters. According to the tradition, the White King (Melchior), the Blonde King (Gaspar), and the Black King (Baltazar) are the Three Wise Men, who in Catalan we call the Eastern Kings (els Reis d’Orient). These kings were magicians and astronomers, and they followed a shooting star that would lead them to the birth of a child who would be the Messiah. On the night of January the 5th, they reached the barn where baby Jesus was, and offered him the gifts of gold, incense, and myrrh.

For this reason, Catalan people and other cultures with a Christian background celebrate the day of the Three Wise Men as our equivalent of what Santa Claus is to the USA. The Three Wise Men bring presents for all children and families meet to eat a cake.

This song is set after that event, on the 25th of January (a date they probably chose as the title as a reference to the most famous traditional Catalan Christmas song, titled El 25 de desembre, “the 25th of December”), when the kings are on their way to return back home.

These are the lyrics:

Segons els pastors de l'últim poble darrera els horts veurien uns pins, passats aquells pins el camp d'oliveres i, al fons, tres camins.

According to the shepherds from the last village behind the orchards they would see some pine trees, and past those pine trees, the olive trees field and, in the background, three paths.

Han pres el trencall i s'ha obert la clariana i han ordenat als homes descans. Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden i encaixen les mans.

They’ve taken the detour and the clearing has opened and they have ordered their men to rest. In the olive tree field, the three men say goodbye and shake their hands.

Melcior aixeca el cap i veu la muntanya que abans que enfosqueixi ha d'estar travessant i es treu la suor amb el coll de la capa tacada de fang.

Melchior raises his head and sees the mountain that he must be crossing before it goes dark and he sweeps away his sweat with his cape’s collar stained in mud.

I no vol ni pensar que les forces s'acaben i ni us imagineu com s'emprenya quan, en beure en el riu, només troba la cara d'un home gran.

And he doesn’t want to even think of the strength coming to its end and you can’t even imagine how angry he gets when, as he drinks from the river, he only finds the face of an elderly man.

El rei dóna l'ordre pel toc de corneta pensant en aquells que, no fa pas tant, li besaven l'escut i entregaven les armes agenollats.

The king gives the order for a bugle call thinking of those who, not so long ago, used to kiss his shield and turn in their weapons kneeling.

Des de dalt del camell fot un crit el rei negre, que faci el favor algun bon soldat d'aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte de racions de pa.

From on top of the horse, the black king shouts for some good soldier to raise his ass from the ground and quickly recount the rations of bread.

Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca! Qui abans d'adormir-se amb el braç estirat notés com els dits mica en mica retallen l'aigua del mar!

Who could cross the forest and find a boat! Who, before falling asleep with his arm straight out, could feel how his fingers slowly cross the sea’s water!

Qui arribés a palau i triés una dona, arranqués unes roses i li allargués un ram! Baltasar té el desig corrent per les venes com si fos sang.

Who could reach the palace and choose a woman, pick a few roses and hold out a bouquet to her! Baltazar has desire running through his veins as if it were blood.

Gaspar pot sentir clavats a l'espatlla els ulls d'alguns patges que estan esperant un cop d'atenció, potser una mà alçada, una ordre reial.

Gaspar can feel fixed on his back the eyes of some page boys who are waiting for a shout of attention, maybe a raised hand, a royal order.

Un dels homes canta enmig d'una rotllana amb la veu més dolça que hagueu sentit mai una cançó antiga que el rei taral·leja amb els llavis tancats.

One of the men sings standing in the middle of a circle with the sweetest voice that you have ever heard an ancient song song that the king hums to with sealed lips.

El patge més vell es gira i comenta mirant un segon de reüll cap al cel “sembla mentida que bé que vivíem seguint un estel.”

The oldest page boy turns around and comments quickly glancing for a second at the sky “It’s hard to believe how well we used to live following a star.”

[sendersdelllop]

Coll de les Barraques

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (I) – Primavera confinada

Aquests dies hi ha una vida paral·lela als terrats de Barcelona. Per mi sempre han estat un tret distintiu de la ciutat. Una d’aquelles coses que expliquen per què és especial. I una de les coses que més trobava a faltar quan vivia fora. Els terrats li donen a Barcelona una fesomia singularment bonica. El terrat és per a la Colometa una escapatòria, el seu refugi, allà on s’evadeix estenent la roba –fins que l’envaixen els coloms. Pujar al terrat a estendre la roba és un acte genuïnament barceloní, i genuïnament romàntic. I aquests dies el terrat per a mi també és una escapatòria, un recer a la intempèrie, una fugida en temps de pandèmia, l’excusa perfecta per tenir una estona de cel –sobretot a s’horabaixa, per veure’l pintat. 

És primavera. I sembla que si no podem sortir de casa és menys primavera: si no podem passejar pels carrers i veure l’alegria a les cares de la gent; si no podem anar als camps a impregnar-nos de l’olor de les flors; si no podem anar al bosc a sentir els ocells cantar; si no podem anar als parcs a gaudir del bon temps; si no podem anar a saludar el mar per dir-li: “aviat vindrem a banyar-nos”. «What is all this sweet work worth, if thou kiss not me?» (Love’s Philosophy, Percy Bysshe Shelley).

Quan puguem tornar a sortir aniré a cercar els turons de Barcelona. Crec que és el que més trobo a faltar. Enfilaré les escales de la baixada de Briz fins al carrer Arnold Schönberg, allà on neix el carrer Verdi. Des d’aquell punt es veu el mar difuminant-se amb el cel, al fons. Uns metres més avall, tombant el cap a mà dreta es té una perspectiva immillorable de la majestuosa baixada de la Glòria, que fa una gran ve fins al Turó del Putxet. El parc del Turó del Putxet també ofereix una panoràmica magnífica de la ciutat: el pla de Barcelona a un costat, i la zona alta i la serra de Collserola, a l’altre. 

Creuaré el pont de Vallcarca, cap a la plaça Mons, i baixaré pel carrer de la Mare de Déu dels Reis, on hi ha l’església ortodoxa, i entraré als jardins de Maria Baldó per agafar el passatge Isabel. I allà aniré a petar a la fabulosa escola la Farigola on, algun dia, potser, hi duré els meus fills. Des d’allà muntaré el passeig de Turull, que s’enlaira fent ziga-zaga per una deliciosa vereda fins al Park Güell. Des de l’escola Virolai i el mirador de Joan Sales observaré la ciutat als meus peus, i m’endinsaré en els boscos gaudinians. 

M’agrada baixar a Gràcia. Segurament perquè jo, des de casa, sempre hi pujo. Baixar a Gràcia es pot fer des del Putxet o des del barri del Coll, i anar a parar a Lesseps, o des de dalt de tot del carrer Verdi o el Park Güell, i anar a creuar la Travessera de Dalt. Un cop allà, tot és deixar-se portar pels carrerons de la vila. A mi m’agrada començar la conquesta del barri pel passatge de Frigola i els jardins del mestre Balcells. D’allà surts a la plaça del Nord, i si segueixes descendint apareixes, com qui no vol la cosa, a Virreina, la més bonica de totes les places gracienques. 

En canvi, a Pedralbes només s’hi pot pujar. El meu refugi és allà, a la plaça del Monestir. És un d’aquests indrets únics de la ciutat, una autèntica joia. Un racó idíl·lic, on el temps sembla aturat, lluny del soroll urbanita. La calma del convent, el verd dels jardins de la Creu, l’encant de la plaça i les casetes de la baixada del Monestir, i l’empedrat del carrer. I la majestuositat del Monestir. Si és obert, és obligatori entrar-hi i deixar-se transportar segles enrere, en temps de la reina Elisenda. Des de fora, però, l’espai manté igualment intacta l’aura que només els paratges únics, els llocs extraordinaris, poden presumir-ne. L’ascens per les escales que s’enganxen a la façana permet enllaçar amb el parc del Castell de l’Oreneta, i allargar el recorregut fins als jardins de Can Sentmenat, flanquejats per les set figures femenines que representen les set nissagues aristòcrates emparentades amb els senyors del palau que porta el seu nom.

Trobo a faltar pujar dalt la Muntanya Pelada i llegir la ciutat des d’allà. És dels pocs llocs on hi ha una vista panoràmica de 360 graus. Enyoro enfilar-me a la Carretera de les Aigües i resseguir amb els dits el llom de la metròpolis, acariciar-li l’esquena. I badar amb el mar de fons. I guaitar el cel estrellat d’un capvespre de primavera precoç, mentre el sol es va ponent rere Collserola i l’horitzó es confón amb l’aigua salada. També enyoro els dies que ascendia fins al cim de Montjuïc, i vorejava el castell, amb les vistes del front marítim i el port. Montjuïc és un oasi enorme al mig de la urbanitat, amb tots els jardins, museus, corriols i les vistes privilegiades de la ciutat. Trobo a faltar aquell instant en què “el dia era dolç i el sol enamorava”. 

Quan acabi el confinament, aniré a passejar al Carmel, i faré escales i pendents. I pujaré al Turó de la Rovira, i creuaré per la passarel·la de fusta del pont de Mühlberg. I aniré a recórrer els carrers d’Horta, de baix a dalt, i tornar, amb la plaça Eivissa sempre com a punt de partida. També aniré a redescobrir Sant Andreu, els seus carrerons, la plaça del mercat. I la Sagrera, i les seves naus. Aniré a buscar el mar pel meu estimat Poblenou, i aprofitaré per deixar-me perdre un cop més pels seus passatges, rambla amunt i rambla avall, i a deixar-me seduir pels tarongers de Marià Aguiló. Tornaré a Sarrià i resseguiré els carrerons annexos al carrer Major, la plaça de Sant Vicenç, el passatge Mallofré, el carrer dels Paletes, el carrer del Rector Voltà, el mercat, l’encantadora plaça de Sant Gaietà. Aniré al Gòtic, a retrobar-me amb els meus racons –carrer d’en Carabassa, plaça Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...–, i al Port Vell i a la Barceloneta, a retrobar-me amb les velles històries de mariners. I aniré a passejar pel barri i recuperaré els meus quarters generals: la Central de Mallorca, els jardins del Palau Robert, els jardinets de Gràcia i Vinçon –sempre n’hi diré així– i la seva meravellosa terrassa.

��� Le jardin blanc au crépuscule (1912), Henri Le Sidaner

Mentre no arribi el dia, seguiré tancat a casa escoltant la fantàstica Kate Tempest. El seu People’s Faces és un poema recitat amb música de fons que em sembla especialment oportú en aquests dies d’aïllament social en els que es fa més difícil veure les cares de la gent que estimem.

It’s coming to pass / My countries coming apart / The whole thing’s becoming / Such a bumbling farce / Was that a pivotal historical moment / We just went stumbling past? / Here we are / Dancing in the rumbling dark [...] Another disaster / Catharsis / Another half-discarded mirage / Another mask slips / I face off with the physical / My head’s ringing from the love of the stars / There is too much pretence here / And too much depends on the fragile wages / And extortionate rents here / We’re working every dread day that is given us / Feeling like the person people meet / Really isn’t us [...] The struggle’s going to finish us / And then we smile at all our friends / It’s hard

Aquest cap de setmana ha arribat la primavera. Recordo que abans del confinament els carrers ja feien olor de flors. Alguns passatges ja tenien els tarongers florits. M’encanta l’olor de la flor de taronger. És curiós com transporten les olors. M’encanta la primavera. “Volen orenetes a càmera lenta”, diu la cançó. Vull tenir de nou les flors a tocar, i les orenetes sobrevolant-me.  

En aquests dies de primavera confinada, ens salvarà la poesia:

By Chivalries as tiny, A Blossom, or a Book, The seeds of smiles are planted — Which blossom in the dark.

— Emily Dickinson

[upside-down10]

Ⲃ ⲁ ⲅ ⲥ ⲉ ⳑ ⲟ ⲛ ⲁ #creuetadelcoll #bcn #muntanya (en Parque de la Creueta del Coll) https://www.instagram.com/p/B3fYUVuH7IS/?igshid=1tmgn4ozwmtgl

[amadeualbert]

® Postals - Roc de Madres - 2.469 m. - Coll de Sansa - Pirineu Oriental - Catalunya #postals #rocdemadres #pirineuoriental #aolivellacat #catalunya Copyright© 2012 - Amadeu Olivella - Barcelona - Catalunya http://www.aolivella.cat/Muntanya/Hivern/34_Sortida_2012/index.html https://www.instagram.com/p/ChxSB5AooNv/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[worldsgardenrose]

04.07.22

Ai, Enric!

Que em vas tenir com una rodona intentant besar un racó, què hi farem, jo era una fera trista a la muntanya, fent de les llàgrimes un riu inabastable, i tu un ocell que parava de tant en tant a la porta de la meva cova, a cantar. Era maco sentir el so del vent als arbres en companyia, com dansaven, érem els únics que sabíem portar el compàs, tot i que per tu sempre ha estat quelcom inherent. Un, dos, tres, un, dos, tres. Flop, flop, flop, fins demà. Em miraves amb por. Jo creia que m'agradava infondre'l; sempre he pensat que la por m'atorgava poder, però el que provoca és el caos absolut a cada pas endavant que faig cap a la llum. Tothom t'empentava per entrar i explicar què coi guardava endins que tant protegia, però mai et vas atrevir a mirar-ne.

Ara ho entenc més que mai,

ara que em tanques al forat del teu coll i em confesses allò que et vas guardar l'última nit. Quan vas fugir dels dos perquè semblava inevitable, perquè creies que el drac sortiria a menjar-te. Ai, Enric. Ara m'abraces i és el teu riu el que em desborda a mi, i no sé què fer amb ell perquè arriba tan tard...

Tant de bo fossis aquí per veure que dins la cova no hi havia cap drac, només un altre ocell, espantat, molt ben amagat a la foscor.

Lost in Translation, Sofia Coppola (2003)

[guiadecoraciondeandorra]

El Rebost del Padrí ha servit l’Arros de muntanya i el sopar de gala al XXXI APLEC de la SARDANA 1 i 2 de Setembre 2018 Encamp. 14 colles participaran en l'aplec de la sardana d'Encamp d'aquest cap de setmana, que s'organitza de manera consecutiva des de fa 31 anys. En aquesta edició l'agrupació Sardanista d’Andorra vol ajudar a impulsar la sardana com a bé immaterial. @elrebostdelpadri @comuencamp @pepandorra #elrebostdelpadri #elrebostdelpadriandorra #follow #catering #websenwordpress #andorra . Webs WordPress & SEO T.+33608866146 (en Encamp) https://www.instagram.com/p/BnMp9i0D7IX/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=aqh92xv7ney4

[jord38]

El Pedraforca vist des de la carretera del Coll de La Trapa #pedraforca #saldes #elberguedà #elberguedàésmoltmés #descobrir_cat #descobreixcatalunya #mountains #muntanya #catalunya #landscapephotography #paisatges_de_catalunya #parcnaturaldelcadímoixeró (at Saldes - Pedraforca) https://www.instagram.com/p/CEkIDQIKSen/?igshid=te1cd19pwdan

[edixtub]

Filet de vedella de “Ramaders de Muntanya” alimentats en prats del nord del Bages i el Berguedà. Tendre i bo. #ramadersmuntanya #xarcuteriacasacoll #xarcuteriaartesana #casacoll #manresa #vedella #vedellademuntanya #filetdevedella #carndeprimera (en Xarcuteria Artesana CASA COLL) https://www.instagram.com/p/CBOKIEfBCiR/?igshid=7sg0r469h8tf

[negreabsolut]

La pobla de Linàs, al coll del mateix nom, molt a prop de Bugarag (tant la pobla com la muntanya), les Corberes, Occitània.

[joanmolar]

Bonneval sur Arc

Als Alps francesos, no lluny de Grenoble, s’obren precioses valls que s’endinsen a les muntanyes. N’hi ha un munt. Surten des de Grenoble com els radis d’una roda de bici. Remunten rius d’aigües netes fins arribar a grans colls de muntanya, rodejats de cims de més de tres mil metres. Una d’aquestes valls és la de la Maurienne de la que Bonneval sur Arc és el darrer poble, situat a 1800 mts. Bonn…

[sendersdelllop]

Avui hem fet una bonica ruta que passa per boscos de pi i prats de muntanya, també passa per bonics rierols amb boniques vistes de la vessant sud del Puigmal, de Serra Cavallera, el Taga, de la Serra de Montgrony i de la zona de la Molina i de la Cerdanya, m'agradat molt el Torrent de Fontseca, tot i la forta pujada final , aniré compartint alguna de les moltes fotos que he fet, una ruta molt recomanable.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (III) – Àngela o la Bonanova, Part I

«La beauté sera convulsive ou ne sera pas.» ― André Breton

PRIMERA PART

CASA ARNÚS

Quan va rebre la invitació, va pensar en buscar una excusa per declinar-la. No estava d’humor. Però era conscient que no hi podia faltar i, ben pensat, li aniria bé esbargir-se.

La festa era a la Casa Arnús, una prominent mansió modernista a la falda del Tibidabo. El seu emplaçament envejable la feia visible des de bona part de la ciutat. La finca estava rodejada harmoniosament d’un bosquet de pins.

L’edifici era obra d’Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier, un arquitecte prolífic de tombant de segle, el més prestigiós i fecund de la capital. Seves eren, entre més de 300 construccions, el Palau de Justícia, la Duana del Port, l’església i el convent de Pompeia o el vorer Temple Expiatori del Sagrat Cor, al cim del Tibidabo.

La Casa Arnús es va començar a construir el 1902, el mateix any que el seu veí del pic de la muntanya. La va encarregar el metge, hidròleg i banquer Manuel Arnús i Fortuny per fer-ne la seva casa d’estiueig. De lluny, tenia un cert aspecte medieval, alçada com un castell amb la seva fortalesa. De prop recordava una tradicional masia catalana, construïda amb la millor pedra tallada de Montjuïc.

Tenia tots els elements d’una torre modernista: els esgrafiats i les rajoles, el ferro forjat amb motius vegetals, la decoració floral dels interiors, les vidrieres de colors, la ceràmica, les escultures i els mobles de fustes nobles amb pirogravats, dissenyats pel projectista i decorador Joan Busquets i Jané.

Manuel Arnús i Fortuny era rebesavi de la Clara i en Jan Ribó i Arnús, que aquell vespre de finals de maig havien organitzat una gran festa d’aniversari a la casa familiar per celebrar els seus 25 anys.

Quan l’Àngela va arribar, el jardí ja era ple de gent. Es va treure un mocador de la bossa i es va eixugar la suor, abans de picar. Li havia vingut de gust pujar-hi a peu, per passejar, però l’ascens havia estat més feixuc del que recordava de l’última vegada. 

Aquella mansió era l’escenari ideal per a celebracions, i els bessons Ribó ho sabien prou bé i l’amortitzaven tant com podien. Dels prop d’un centenar d’invitats, més de la meitat ja havien estat abans en aquell indret privilegiat. Quan feien festes allà dalt, tothom ho sabia: la lluminària es veia des de tota la ciutat.

La porta es va obrir immediatament abans que l’Àngela arribés a prémer el botó del timbre. Va sentir un soroll rere seu i va tenir un petit esglai. “Perdona, t’he espantat”. Era un noi més aviat alt, poc corpulent, amb els cabells curts, una barba lleugerament enrossida i arreglada, la mandíbula i els pòmuls marcats i uns ulls brillants de color de caramel. Semblava un personatge tret d’un conte de James Joyce. 

“S’ha obert la porta abans que piqués, i just després he notat una presència”. “He estat jo. Vull dir que han obert la porta perquè he avisat que era aquí, amb el mòbil”. “Ah, d’acord”, va respondre ella, secament.

Era evident que tots dos eren convidats dels Ribó, però tot i així ell li va preguntar: “Véns a la festa, també?”. “Sí, és clar. Series un bon detectiu”. Ell va riure i va dir: “jo em dic Martí”. “Àngela, encantada”, i es va apropar, una mica a desgana, per fer-li dos petons. 

De seguida en Jan els va veure entrar i, efusiu com era, els va anar a rebre a crits. “Ei! Ja deia jo que faltava el millor per arribar!”. “Per molts anys!”, van dir-li els dos a l’uníson. “Gràcies, guapos!”, i els va abraçar entusiasmat. 

“Us coneixeu?”. “Ens acabem de conèixer ara a l’entrada”, va respondre-li en Martí. “Ah! Ja deia jo... Però esteu ben sincronitzats! He pensat que havíeu vingut junts”. En Martí es va neguitejar de cop, però no va tenir temps de reaccionar.

“Àngela, darling!”, es va sentir al fons del caminal. “Per molts anys, preciosa!”. La Clara saltava d’alegria. L’Àngela havia tornat a Barcelona feia pocs dies. Els darrers cinc anys havia estat estudiant violoncel a la Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena. En acabar la carrera, havia decidit tornar a casa. 

Les dues amigues es van abraçar amb tanta força que, si en Jan no les hagués interromput, s’haurien esclafat l’una a l’altra. “¿No creus que fan bona parella, Clara?”. “Au, va, Jan, no siguis pesat”.

Avançaven pel camí empedrat que naixia al peu del reixat, de ferro forjat guarnit amb flors i espines, i moria a la galeria. Tot el llarg del caminal tenia pins a banda i banda. La casa, prominent, retallava un cel innocent de primavera. Desenes de persones omplien la pineda enjardinada, com una epifania. Era un espectacle d’esplendor i sumptuositat.

A en Martí, l’escena li recordava el quadre de Renoir que havia presidit tota la vida el dormitori dels seus pares des del capçal del llit. I és que aquell jardí podria perfectament ser la versió contemporània i barcelonina del Moulin de la Galette, epicentre de la folga i la bohèmia parisenca de l’època.

Ja era negra nit i tota la llum provenia de la casa i dels fanalets repartits per la gespa. Els arbres no deixaven veure el cel. “És guapo, no trobes?”. “Qui?”, va preguntar-li l’Àngela. “Qui vols que sigui, en Martí!”. “Clara, ja vas pet?”. “Va, que he vist com el miraves, i ell baveja des que t’ha vist a l’entrada, només té ulls per tu”. “No és cert, i a més ja saps que no tinc el cap per històries, ara”. “Però una alegria al cos, a qui li pot fer mal?”, va insistir la Clara.

En Martí s’estava al porxo amb els col·legues, bevent i rient, però no aconseguia apartar la vista de l’Àngela, que ballava entre els pins, al bell mig de l’arbreda. Tampoc no s’hi esforçava gaire. Havia quedat magnetitzat per la bellesa del seu gest, que ella mesurava en cada àtom de moviment més ínfim. 

En el cos de l’Àngela, i en com el feia dansar, en Martí comprenia l’origen del seu anhel, de la seva etèria pulsió. Aquella energia cinètica el va deixar absort. Amb la dosi d’alcohol en sang justa i necessària per trobar el valor que li mancava, en Martí va abandonar la conversa que feia estona que tenia totalment desatesa i va incorporar-se, coratjós, a la zona de ball.

Com qui no vol la cosa, l’Àngela i en Martí es van sorprendre a pocs centímetres l’una de l’altre. “No et feia ballador”. “Em feies d’alguna manera?”. “Dels que xerren sense descans amb els amics en un racó i se’ls fa de dia confabulant”. “Caram, quina imatge tens de mi. Suposo que me l’he guanyada, però me n’he adonat a temps, espero, que estava perdent la nit, i he intuït que la bona festa era aquí”. “Ben vist, Sherlock Holmes”, va etzibar-li, “les coses importants sempre passen a la pista de ball”.

Al ritme de Fauve, es van acostar perillosament. « Sur la musique, on va, on vient ; on s’éloigne et on revient. Puis tu t’élances et je te tiens, je te retiens du bout des doigts pour te ramener contre moi. Sur la musique, on va, on vient. Corps contre corps, main dans la main. Plus rien n’existe, plus rien de rien, quand je te tiens du bout des doigts pour te ramener contre moi. »

I així, cos contra cos i agafats de les mans, una guspira es va encendre i, a partir d’aquell moment, van deixar de tenir el control dels seus impulsos més carnals. L’Àngela tenia un aire dolç, benèvol i serè, com si no hagués renunciat mai a res, com si no hagués dubtat mai de la bellesa del món ni de la seva pròpia. Era preciosa, espurnejant. La seva pell era suau i brillant com el marbre blanc dels palaus.

Tot en ella era generós: la lluna dels seus pits, l’espessor de les seves celles, el seu somriure desbordant i picardiós, els seus llavis molsuts i carnosos. Duia una mitja melena de cabells castanys, llisos i fins.

“Aquesta nit, tota la llum ets tu”, va xiuxiuejar-li a l’orella. “Perdó?”, va dir-li l’Àngela, que ho havia sentit perfectament. “Deia que no esperava topar amb una noia tan bonica”, va repetir-li, ara més alt, en Martí. A l’Àngela se li va eriçar la pell. La seva cara lluent, de granit rosa, es va escalfar com si una flamarada li hagués emplenat les galtes, que li tremolaven. I se li va escapar un somriure tímid. En Martí tremia de cos sencer. També el cor se li havia agitat bruscament i al compàs del batec accelerat es precipitava a l’abisme del desig. 

L’Àngela va agafar-lo de la mà i se’l va endur on s’exhauria l’immens jardí, al límit de la finca. “És una llàstima que ho tapin els arbres, des d’aquí hi deu haver unes vistes espectaculars”. “Des d’allà dalt ho són”, va dir-li en Martí, assenyalant la torre majestuosa acabada amb punxa. En un rampell electritzant, l’Àngela va llançar-se-li al coll i va arrencar-li un petó. En Martí, encara assimilant el que acabava de passar, va començar a levitar, embriagat per la tendresa dels seus llavis de mel i d’orquídia. Aquell primer bes fugaç va tenir gust de menta, una glopada fresca de vida. “Conec un lloc millor”, va respondre-li ella. Ell va haver de fer memòria per saber de què parlava. 

CARRETERA DE LES AIGÜES

L’Àngela, amb veu melosa, va preguntar-li a en Martí si volia acompanyar-la al seu lloc preferit de la ciutat, allà on la ciutat deixa de ser ciutat, on li agradava escapar per ser més a prop de les estrelles. “Porta-m’hi”. Van encimbellar-se pels corriols a la carretera de les Aigües. 

El camí era pràcticament imperceptible. L’Àngela es va estrènyer a en Martí i va agafar-se del seu braç. Ell se sentia ardit i vigorós. Per un segon va pensar: “Que aquesta nit no acabi mai”. Si no fos pel brogit urbà, i perquè els arribava esmorteïda la música de la mansió que els recordava d’on venien, haurien assegurat que estaven sols al món.

Sense preveure-ho, aquelles dues ànimes es trobaren en la nit per contradir la fosca. Ja refrescava, però els dos junts eren com una bola de foc. Amb aquella fogor, es van despullar de tot el que els era sobrer, fins a quedar completament nus, exposats a la intempèrie. 

Sota els camps d’estrelles, van fer l’amor. Un amor salvatge, feréstec, agrest. Entre ginestes, foixardes, arbusts, falgueres i herbes seques, van fondre els seus dos cossos en un de sol. Eren dos per error que la nit corregia. Temptacions irresistibles a la serra. Tot desfici, tot desig. Redoblaven els tambors. Cada gota de suor dels amants era un bri de vida guanyat a la mort. 

Amb l’olor de la nit, la claror de lluna plena els descobria, extasiats. L’Àngela era una fulguració que els estels miraven amb recel per por de ser eclipsats. En Martí era una partícula en suspensió, un ésser anul·lat per aquella omnipotència que levitava emmetzinat.

Tenien la ciutat als peus, se sentien invencibles. L’alba els va sorprendre amb els primers raigs del nou dia, a l’hora en què el cel que mor i el cel que neix tenen el mateix color. Una franja de rojos, taronges, blaus i liles s’allargava dibuixada a l’acabament del mar. 

La llum proemial els il·luminava l’escampada d’edificis, carrers i avingudes. Observaven la gran estesa de terrats fins a la platja. “Seria fantàstic poder baixar-hi en telefèric d’una tirada”, va pensar l’Àngela. 

Un exèrcit d’antenes custodiava la ciutat des de les altures, capitanejades amb diligència per la Torre de Collserola, de Sants a la Verneda, de Sant Gervasi al Port Vell. Van abraçar-se com si aquell matí fos l’últim a la Terra. Ben mirat, hauria estat un bon final.

[investigant]

Capítol 2: Mont Chaberton, Pic du Rochebrune i Preparació pel MontViso

Bé, aquí va una nova recopilació de les meves (mini)aventures!!!

Si no recordo malament, ens vam qedar en un bon dia assolellat enmig dels alps francesos, concretament estava a Guillestre espachurrat cremant-me pel sol tranquilament cual llangardaix, i res feia preveure, ni la previsió meteorològica, “la del pulpo” que cauria el dia després.

Com us comentava, l’endemà es preveia un dia de lo més tranquil; volia fer un piquet sense més complicacions tècniques(cap ni una de fet), passar pel decathlon de Briançon a comprar 4 coses q em faltaven, i fer via cap al coll de l’izoard on plantar la paradeta.

El dia va començar molt bé, amb un bon solet, i amb la il.lusió de fer (i passar-m’hi una bona estona al pic) el mont Chaberton, al capdemunt del qual hi ha un dels complexos italians més importants de la segona guerra mundial. APUNT: Els francesos són molt lents caminant. Del temps ressenyat, calculeu un 60%.

Teòricament eren 4 hores de camí, i ja al ven bé a l’inici es començaven a veure 4 nuvolets inofensius, però a mesura que avançava el matí s’anava ennegrint de mala manera. Al arribar al Col du Chaberton (el coll previ al pic), va començar a fer un vent lateral, sumat a una aiguaneu que t’atacava horritzontalment, que em va obligar, deu minuts després i xop comn un pollet, a refugiar-me en un petit cobert, que en algun moment de la WWII devia servir d’algiuna cosa més. Sort que el meu esperit previsor s’havia imposat dues hores abans, al decidir posar-me una muda de recanvi a la motxilla, el plomes, l’impermeable, un pica-pica i una ampolla d’aigua.

Vaig canviar-me i esperar més d’una hora a que amainés la tormenta, i aquella aiguaneu es va convertir en una boira d’aquelles que no veus a 3 metres, però 100 vegades preferible a la pluja prèvia. La visita al Mont Chaberton, absultament espectacular. us enllaçaré el vídeo aquí perquè pogueu flipar com jo :).

Al cap d’una hora d’inpeccionar el complex, absolutament sol, amb aquella boira que dotava tot allò d’un aire espectral, va començar de nou aquella tormenta que per una estona havia donat treva. Això em va fer decidir de baixar. Em va caure a sobre la tromba d’aigua mès gran de la meva vida. Ni plomes, ni gore, ni res. vaig arribar al cotxe com si m’hagués llençat de cap a una piscina. El mòbil que per precaució vaig tancar en una butxaca hermètica perque no es mullés.... bé, aquella butxaca hermètica es va convertir en un a bosseta plena d’aigua, d’aquelles que et regalen amb un peix a dins, però en comptes de peix, el mòbil. Des de aleshores que estic amb un mòbil vell, que s’apaga quan la bateria baixa del 80%, absolutament inservible per la muntanya, i amb toes les coses prèvies perdudes. Mai podreu veure els vídeos 4 i 5 ( els espectaculars) del Búnquer, ja que no es van pujar i quedaràn per sempre més perduts, ni fotos que ja ni recordo... bé, estic pendent de comprar-me’n un d’aquests resistens a l’aigua, ja veurem. 

Aquell dia va acabar acampat a un prat, amb tota la roba estesa, i el record d’haver passat un fred de collons.

Doncs bé, l’endemà la roba estava absolutament, si no més, mullada que el dia anterior. Vaig decidir que d’allà no em movia fins que allò no estigués ben sec. Només va tardar 4 horetes a plé sol. Capficat per trobar una wifi on descarregarme els tracks de l’ascensió del dia seguent, el Pic du Rochebrune, vaig repassar-me tots el poblets de la vall. Aquest dia va passar relaxadament amunt i avall fins, una vegada descarregat tot el que necsessitava, vaig fer nit al Coll du l’Izoard per, ben d’hora, l’endemà fer el Rochebrune.

I així va ser, però no tant d’hora com volia, ja que per variar se’m va enganxar el sac al cos. El Rochebrune, un altre pic suupermaco i recomanable, ascensió facil fins als últims 200M, on s’ha de grimpar una miqueta. Si et fa por grimpar desprotegit, potser que et quedis allà, però si no, puja fins al pic. Les vistes que hi ha allà vallen tot l’esforç i més. Senzillament espectaculars.

Descens, on per accident vaaig provocar una autèntica allau de pedres(sort que no hi havia ningú sota meu),al cotxe, i cap a Itàlia!

Abans, però, volia visitar el que les el poble habitat a més alçada d’europa, Saint-Véran. Maco i tal, però sense gair més. Per aparcar et cobren 2€.

Després de fer el Coll de l'Agnello, vaig decidir fer nit a un prat al costat de Chinale(ja itàlia). Res més gaire destacable fins avui, on, a causa de la meteo, he decidit fer dia contemplatiu per aquesta vall d’itàlia.

Tot això ho escric (aquest vegada sí) des del portàtil, a un agradable( que no barato) càmping d’itàlia, el Campeggio Cianabie, a l’espera que demà faci una méteo adequada, (que de moment pinta que no), per fer la primera jornada del MontViso. De moment porto ja 4 cerveses a veure si a causa d’aquestes la meteo canvia a millor, però de moment sembla que la meva “dansa de l’antipluja” particular no causa impresió a nostrusenyot, a veure di d’aquí unes quante mez té sentot anar tort a dormir.

Ja us aniré explicant! aquí acaba la segona tongada de les meves aventures! Una Abraçada a tothom!

[amadeualbert]

® Postals - Roc de Madres - 2.469 m. - Coll de Sansa - Pirineu Oriental - Catalunya #postals #rocdemadres #pirineuoriental #aolivellacat #catalunya Copyright© 2012 - Amadeu Olivella - Barcelona - Catalunya http://www.aolivella.cat/Muntanya/Hivern/34_Sortida_2012/index.html https://www.instagram.com/p/ChxSLORok3V/?igshid=NGJjMDIxMWI=