#Novel·la juvenil

[laiabertran]

Reconnexió

Si Desconnexió, la primera part d’aquesta sèrie em va agradar, aquesta segona encara ho ha fet més. En aquest món, ubicat en un futur proper, en el que els adolescents poden ser desconnectats si els seus pares així ho decideixen, continuem amb les aventures de la Risa, en Connor i en Lev. 

Desprès de la revolta de la Recol·lectora de Happy Jack retrobem en Connor dirigint el Cementiri, un refugi pels ASP (els nois desconnectables), mentre que la Risa, en cadira de rodes ja que va quedar ferida en l’atemptat a la recol·lectora, es fa càrrec de l’enfermeria del lloc. En Lev, mentrestant, forma part d’un moviment clandestí que llibera delmes, i és venerat gairebé com si fos un Déu. 

Una història amb un ritme trepidant que a la vegada ens obliga a reflexionar sobre el món actual i la nostra actitud cap als adolescents. Imprescindible haver llegit la primera part. Feu-ho.

[segledepericles]

Hola! què són alguns bons llibres catalans o poesia? :)

Òbviament n'hi ha moltíssims pero alguns que a mi m'agraden personalment i que són moderns:

De poesia: Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Josep Carner, Joan Maragall.

I poesia de la Renaixença a mi personalment m'agrada molt (💕Jacint Verdaguer💕) i teatre d'Àngel Guimerà però està escrit l'ortografia que s'utilitzava abans de la reforma de Pompeu Fabra i si encara estàs aprenent la llengua potser et costa. No és gaire diferent (a part de lo=el i algunes paraules) però l'ortografia és diferent i potser despista o et costa buscar paraules al diccionari.

Contes: Trajecte Final de Manuel de Pedrolo, qualsevol cosa de Pere Calders, El perquè de tot plegat de Quim Monzó, El cafè de la granota de Jesús Moncada.

Teatre que vagi bé de llegir: LA CANÇÓ DE LES BALANCES DE J.M. CARANDELL m'enamora aquesta obra, de debò 😍 però no crec que sigui gaire fàcil trobar-la si vius fora dels Països Catalans. Homes i no del Pedrolo no l'he llegida però sempre m'han dit que és una passada.

De novel·la n'hi ha moltíssims però els top moderns serien Jo confesso i Les veus del Pamano de Jaume Cabré, Mirall Trencat de Mercè Rodoreda (o moltes altres seves), diverses coses de l'Albert Sánchez Piñol (a molta gent li apassiona La pell freda però a mi personalment tampoc em va semblar per tant, la que tinc més ganes de llegir-me des de fa temps és Pandora al Congo però aviso que es veu que és una bogeria. I no puc no mencionar la gran obra mestra del Sánchez Piñol, Victus, tot i que la va escriure en castellà és un dels meus llibres preferits). També m'han recomanat molt les de Rafel Nadal.

I de novel·la juvenil el típic seria Jordi Sierra i Fabra, que en té algunes en català i d'altres en castellà. O per infantil-juvenil qualsevol cosa de Vaixell de Vapor.

Jo la veritat és que llegeixo relativament poca literatura catalana, pots trobar més coses al Twitter de la Institució de les Lletres Catalanes o de Catalan Culture, i alguns posts al tag #literatura de @useless-catalanfacts

[meyonbook]

Nova ressenya al blog (link a la bio) ⤴️ ‘Si et va agradar El guardià en el camp de sègol, Algun dia aquest dolor et servirà, Call me by your name (Llámame por tu nombre) o Els avantatges de ser un marginat, no et pots perdre Aristòtil descobreixen els secrets de l'univers: una novel·la juvenil de creixement personal on el protagonista aprendrà a superar les seves debilitats, a acceptar-se i estimar-se a si mateix. L'Aristòtil és un noi introvertit i solitari que no acaba de trobar el seu lloc al món, tampoc té amics i, a més, la seva família és d'origen mexicà i ell sent que no encaixa enlloc, ni amb els seus ni amb els companys d'escola americans; fins que un dia coneixerà en Dante i es convertiran en amics íntims. Encara que els dos personatges són pols oposats, el fet de ser fills de famílies d'origen mexicà fa que els dos se sentin compresos i això els uneix. ⏮[...] ⏭Així doncs, la novel·la és un elogi a l'art, la literatura i a la recerca de la identitat, però, sobretot, a l'amor lliure. I encara que a l'inici l'Aristòtil pensa que el seu problema és que no encaixa, que no té identitat pròpia, ni mexicà ni americà, que té una família desequilibrada i que li amaga secrets, el que el fa sentir insegur és que realment el que no vol és acceptar qui és realment.’ 🌗"Hi ha un quadre famós. Noctàmbuls, d'Edward Hopper. Estic enamorat d'aquest quadre. De vegades, crec que tothom és com la gent d'aquest quadre, tothom perdut en els seus universos privats de dolor o pena o culpa, tothom remot i inescrutabe. El quadre em recorda a tu. Em trenca el cor." ⭐️⭐️⭐️⭐️⭐️ #ressenya #review #blogger #blog #bookstagram #bookstagrammer #coffee #candle #cozy #autumn #tardor #fall #darkacademia #octubredarkacademia #llegir #llegirencatalà #lgtbiq #literature #lij #juvenil #YA ##🍂 #🌙 #🍁 https://www.instagram.com/p/CHLMRQ6FlHv/?igshid=1ilbslx5g8wvj

[brownichu27]

Em sentiu cridar? Perquè ho estic fent!

No puc evitar voler compartir això amb tanta gent com possible, i per això traduiré tant al castellà com al català. Aquí la versió en català.

Anglès

Català

Castellà.

L’autora

Anem a conèixer a l’autora més en profunditat. Eres una lectora avida? Quan vas començar a escriure? Va haver-hi algun llibre que t’inspires?

He llegit molt, encara que recordo sentir-me frustrada per quant de temps em va prendre aprendre’n. Crec que tenia almenys set quan vaig aconseguir llegir, cosa que em frustrava perquè recordo ser diversos anys més jove i estar desesperada per aprendre’n. Em va prendre un temps agafar practica.

Vaig començar escrivint fora de classe quan tenia onze o dotze. La major part eren les històries esbojarrades que imaginava mentre donava voltes per la nostra propietat al camp. Pensava que era màgic poder posar aquestes coses que tenia dins el meu cap sobre el paper per a poder compartir-ho amb els altres. Fer realitat els pensaments!

No sé si va haver un llibre específic que em fes escriure, però un llibre que va crear l’interès en el que després seria la meva escriptura va ser Alanna: The First Adventure per Tamora Pierce, sobre una jove que va pretendre ser un noi per poder convertir-se en cavaller. El vaig llegir quan tenia onze anys, i va tenir un gran impacte en mi.

Has escrit diversos best-sellers. Però la pregunta és: com va ser la teva experiència amb la teva primera publicació? Tens alguna recomanació a donar als autors novells?

Escriu el que tinguis ganes d’escriure, perquè la vida és curta. L’autora espanyola Rocío Vega parla sobre escriure “el llibre del teu cor” quan va escriure La compañía amable. Escriu el llibre del teu cor! Escriu el que t’importa a tu. Escriu el llibre que només tu pots escriure. La resta després d’això és una qüestió de persistència. 

Creus que els teus estudis d’història��han influenciat la teva escriptura?

Oh, absolutament. Vaig centrar els meus estudis acadèmics en història perquè volia anar on les grans històries estaven. Llegir molt és vital per qualsevol que vulgui tenir una carrera en l’escriptura. Cada llibre que escric requereix una gran quantitat de recerca. Vaig passar vuit anys recercant per a la meva trilogia La Guerra de Dios, i amb el llibre que finalment en va donar a conèixer, La brigada lluminosa, estava llegint The Unwomanly Face of War: An Oral History of Women in WWII.

El seus llibres

Molta gent té tendència a representar-se en els seus personatges. Creus que algun dels teus personatges s’assembla a tu?

Espero que no! Escric sobre gent trencada, complexa i molt sovint furiosa. I tot i que n’he estat aquestes, no crec que cap dels meus personatges sigui exactament com jo. En la vida real, els escriptors som gent prou avorrida.

És veritat que he sentit moltes de les emocions que experimenten els meus personatges, i que m’he sentit connectada a personatges com la Nyx de la trilogia La Guerra de Dios  i la Zezili de la saga Worldbreaker, no perquè siguin com jo, sinó perquè no són com jo de moltes maneres; una cosa així com el reflexe obscur d’un Jedi. No són bona gent, però compleixen la seva funció.

Quin llibre ocupa un lloc especial en el teu cor?

La meva primera trilogia sempre serà especial per a mi, vaig posar molt del que coneixia i sentia en aquell moment en ella. Vaig passar molts anys intentant escriure llibres “com” els que s’estaven venent, i no només era avorrit escriurem sinó que no es venien. La trilogia de La Guerra de Dios va ser jo dient “a la merda” i simplement ficant tot allò en el que estava interessada i en el que pensava que era guay en una sèrie de llibres.

Va ser una venda difícil, al final, però es va vendre, i quasi deu anys menys tard encara s’imprimeix i encara rebo txeqs per ella. Així que, vaig guanyar!

Per què vas escollir l’espai com el lloc per a la major part de les teves novel·les?

Portava treballant en el món de Las estrellas son legión des d’aproximadament 2011. M’encantava la idea de naus-món ocupades per gent que pogués donar a llum a les parts que poguessin necessitar. Amb l’èxit d’aquest llibre, La brigada lluminosa semblava el pas correcte: feia un temps que volia escriure una novel·la de cifi militar, i com només tenia un contracte per a dos llibres, tenia sentit un altre llibre independent en comptes de treballar en una saga de fantasia que necessitaria mínim 3 llibres.

Sincerament, és la primera vegada que em trobo amb el concepte de “bugpunk”, hi ha altres novel·les dins d’aquest gènere a part de les teves?

Vaig inventar el terme “bugpunk” per a descriure la trilogia del Dios de la Guerra perquè no semblava haver-hi cap gènere existent en el que encaixes des del punt de vista del màrqueting. Dit això, em vaig inspirar en diversos llibres del moviment New Weird com, La estación de la calle Perdido de China Mieville, El año de nuestra guerra de Steph Swainson, i La ciudad del grabado de KJ Bishop. Una novel·la antiga, El cerebro verde de Frank Herbert, també trata de coses de bitxos, com fa Tainaron de Leena Krohn.

La iniciativa

Quina proporció d’autores tens a la teva llibreria? Creus que hi ha una necessitat de visibilitzar les històries femenines?

Molt bona pregunta! No n’estic segura. Quan es tracta de llibres en els quals estic interessada, solc escollir a les dones primer. En qualsevol any, les meves recomanacions són probablement un 70% d’autores.

Sí que crec que hi ha una necessitat de representar la feina de les dones examinant els nostres hàbits i les llistes “millor de”. També busco llibres de gent no blanca i/o Nord Americana, ja que estan encara menys representats i promocionats aquí a USA.

Que penses respecte a #UnAñoDeAutoras? Teniu alguna cosa similar al vostre país?

Sempre m’agraden les iniciatives que repten als lectors a llegir obres noves, especialment aquelles novel·les d’autores que no buscarien en altres condicions. Llegir de manera àmplia ens exposa a nous punts de vista i perspectives, i ens fan més llestos, millors persones.

No tenim cap iniciativa especifica relativa a autores, encara que conec lectors que s’han proposat de llegir la meitat de llibres d’autores, o tots, durant un any. També tenim #WeNeedDiverseBooks, que és una campanya que promou l’escriptura, publicació i lectura de llibres més diversos, en particular aquells que han estat històricament marginalitzats en la indústria dels llibres.

Quins canvis consideres importants per adquirir la igualtat literària? Suposo que molts d’ells ja els vas expressar en el teu llibre: La revolución feminista geek. 

Certament, els llibres de les autores necessiten ser promoguts al mateix nivell que aquells dels autors. Normalment veiem, fins i tot en generes com el juvenil on les autores són predominants, homes amb més compromisos publicitaris i més presencia en premsa.

També repto als lectors i ressenyadors a parar-se un moment abans de recomanar el primer llibre que els vingui al cap: molt sovint són llibres d’homes blancs no perquè siguin “millors” sinó que ens venen primer per la programació social que sofrim.

                            #UnAñoDeAutoras: Entrevistant a la Kameron Hurley Em sentiu cridar? Perquè ho estic fent! No puc evitar voler compartir això amb tanta gent com possible, i per això traduiré tant al castellà com al català.

[ribesorg]

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

No arriba la mort, de Maria Rosa Nogué 

Tertúlia de divendres 11 de gener de 2019 

El proper mes de juny de 2019 se celebrarà la VIII Trobada de Clubs de lectura de les Biblioteques de l’Alt Penedès i El Garraf, i l’acte tindrà lloc, per segon cop des que es va iniciar aquest projecte de trobades, a la població de Vilanova i la Geltrú. En aquesta ocasió l’autora convidada és Maria Rosa Nogué i Almirall, vilanovina d’adopció. I per aquest motiu en la sessió de les nostres Tardes literàries, durant la qual hem comentat la novel·la No arriba la mort, hem comptat amb la presència de la bibliotecària itinerant i coordinadora del projecte Imma Martínez. I a més hem aprofitat la proximitat de les dues poblacions, Vilanova i Sant Pere de Ribes, per demanar a l’autora, Maria Rosa Nogué, que assistís a la tertúlia. Tot un plaer, com sempre, gaudir d’aquest privilegi de conversar amb l’escriptora al voltant de l’obra llegida. 

Només iniciar la trobada se li han plantejat un seguit de consultes sobre la lectura de la novel·la, i una d’elles era al voltant del títol i l’origen d’aquest, extret d’un poema de Joan Salvat-Papasseit, Res no és mesquí, i hom ha apuntat que no acabava de veure-hi la relació. L’autora ens ha aclarit quina era la intenció: un dels personatges, gairebé només començar la novel·la, és víctima d’un accident. A causa d’aquest és ingressada i, com veurem en aquestes primeres pàgines, de moment no li arriba la mort. Maria Rosa Nogué ha expressat la seva voluntat de referir-se a aquest personatge amb la tria del títol. 

Les clubaires han anat participant en aquest joc de comentaris sobre l’obra i consultes a l’autora, i en termes generals la valoració ha estat positiva: lectura àgil, amena, i amb un aspecte remarcable que ha satisfet el grup: l’acció de la novel·la se situa, bàsicament, a la població de Vilanova i la Geltrú, i la coneixença de la zona per part dels lectors ha provocat que quasi caminessin al costat dels diversos personatges. Espais com la Casa Nin, que en la trama de la novel·la apareix convertit en un hotel de luxe, o el mateix Museu Víctor Balaguer i la mòmia Nesi, han despertat records, anècdotes o, en alguns casos, la intenció de fer-hi una visita. O de cercar informació al voltant de la biografia d’Eduard Toda, el conegut egiptòleg –entre altres moltes activitats que va dur a terme- català. 

També és cert que just aquesta proximitat amb l’escenari de la novel·la ha provocat l’escepticisme d’alguna clubaire quant als fets que s’hi narren, ja que costa imaginar tota aquesta intriga i corrupció en un marc per on passeges de forma habitual. I encara fent referència a la intriga i als diversos temes que s’hi enceten per configurar l’amalgama de l’entramat criminal, també s’han pronunciat algunes veus considerant que potser planteja massa temàtiques possibles –droga, tràfic d’obres d’art, prostitució- però que aquestes no són tractades en profunditat. Per contra, altres tertulianes han considerat que no calia intensificar més en aquestes matèries perquè no és la pretensió de la novel·la, i que el fet d’al·ludir-ne i mostrar-ho ja és una denúncia vers aquests tipus de corrupció. 

Quant als personatges, s’ha destacat la jove Isis, amb tota la problemàtica que arrossega arran de la mort del seu germà, amb un sentiment de culpabilitat que pesa damunt d’ella com un llast difícil de superar; el doctor Camps, que es debat entre el bé i el mal i que és incapaç d’adonar-se de la seva pròpia malaltia, del seu declivi psicològic; i la Teresa, la dona que, malgrat els patiments, ensopega sempre amb la mateixa pedra com si fos impossible aprendre de cada experiència. 

En definitiva, i com és habitual en les nostres Tardes literàries, hem passat una rica i agradable estona al voltant de la lectura de No arriba la mort i escoltant els comentaris de la seva autora, Maria Rosa Nogué, que abans d’acabar la sessió ens ha explicat la gènesi de la novel·la i tot el procés d’escriptura. Gràcies, Maria Rosa, per compartir amb nosaltres la cuina de la teva escriptura. 

Unes paraules de l’autora: Maria Rosa Nogué 

LA TARDA MÉS LITERÀRIA 

La Sílvia Romero, escriptora i amiga, conductora de clubs, de novel·les, de presentacions, de bons consells, em va convidar a assistir a la tertúlia “Tardes literàries” de la Biblioteca Manuel de Pedrolo, de Sant Pere de Ribes, on es comentaria la meva primera novel·la policíaca, “No arriba la mort”. Vaig trobar-me molt ben acollida en un espai ampli, agradós, decorat amb fotografies d’un Vietnam verd, rural i temptador. Érem un cèrcol d’unes vint lectores i un lector, més el meu marit, que feia algunes fotos, i l’Imma Martínez, infatigable bibliotecària itinerant, que s’ocupa de la Trobada de Clubs Comarcal on aquest any soc l’autora convidada. 

Sense gaires preàmbuls, molt a l’estil de la Sílvia, les lectores van començar a fer les seves preguntes: Per què aquest títol, “No arriba la mort”? Per què passen tantes coses concentrades en el cap de setmana de la nit de Sant Joan? Per què a Vilanova i la Geltrú? Per què la mòmia Nesi surt i entra de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer? La curiositat de qui llegeix és infinita! Mentre procurava respondre tan bé com sabia, un to amable, cortès, cordial, regnava a la tertúlia. Em van dir que la novel·la els havia agradat, que els havia resultat entretinguda, en ocasions inversemblant, en d’altres, escruixidora. El final, al monestir budista de la Plana Novella, al Garraf, a algú va agradar molt i a algú no va agradar gens, però com a mínim va cridar l’atenció! I jo, com sempre, em vaig sentir profundament emocionada i en deute amb aquesta gent lectora, apassionada, que ha fet l’esforç de llegir i de comentar la meva novel·la. I també amb la Sílvia, que va organitzar aquesta tarda tan literària, de la qual vaig sortir amb més ganes que mai de reemprendre les aventures del sotsinspector Pau Raventós (que s’assembla en George Clooney) i de la inspectora Joana Valls (que també té el seu què). 

En sortir, la Laia, la directora de la Biblioteca, em va obsequiar amb una bossa de roba plena dels plaers de la vida: un conte d’en Bibliol, el cargol lector, mascota de la Manuel de Pedrolo, i una ampolla de mistela escumosa, de Sitges. Què més es pot demanar? 

L’autora

 Neix a Còrdova el 1965 i resideix a Vilanova i la Geltrú des de fa molts anys. El seu món, com ha declarat en diverses entrevistes, està format pels llibres, la música i els viatges. Aspectes, tots ells, que apareixen de forma habitual en la seva narrativa. 

Llicenciada en Filologia Catalana té, també, el Grau Professional de Piano. Va començar impartint classes de català per a adults, més tard va treballar com a professora d’ensenyament secundari en diferents instituts, i des de l’any 2006 és professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. 

Ha publicat contes infantils, la narració de la cantata musical El Follet Valent, la novel·la breu Els Sonets a Anaïs (Primer Premi del Certamen Nacional de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, 2001), les novel·les juvenils La noia del descapotable (2009) i La noia del creuer (2017), i amb anterioritat a aquesta va veure publicada, l’any 2010, la novel·la per a adults La casa dels cants. 

Amb l’obra No arriba la mort va rebre el Premi Bellvei Negre 2017, i aquesta va ser la seva primera incursió en el camp de la novel·la negra. El mateix any 2017 va quedar finalista del Premi Gregal de Novel·la amb l’obra La segona mort de Lorenzo Contini que, de nou, cal ubicar-la en el camp de la novel·la negra. 

Des de l’any 2014 condueix el club de lectura La crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva (Vilanova i la Geltrú), i ha estat seleccionada com a autora convidada de la “VIII Trobada de Clubs de lectura de l’Alt Penedès i El Garraf” (2019). 

L’obra 

Diuen que la nit de Sant Joan és una nit màgica, i potser per aquest motiu l’autora del llibre, Maria Rosa Nogué, ha triat aquest espai temporal per narrar la història d’aquesta novel·la. No arriba la mort és una obra que cal ubicar en el gènere negre en tota la seva magnitud: hi trobem la intriga i l’acció d’una investigació, alhora que veiem com evolucionen els seus personatges a mesura que avancen en l’envitricoll de la trama, però a més a més hi ha la denúncia i la crítica de fons al voltant d’una societat corrupta. O d’una part de la societat. 

Tot s’inicia quan, el matí de la revetlla, la jove Isis –nom que li ve donat per la passió dels pares pel món egipci- pateix un greu accident i és ingressada a l’hospital. A causa de les circumstàncies d’aquest accident els Mossos d’Esquadra fan la seva aparició en la novel·la: seguien la persona que ha provocat l’incident pel qual Isis es troba hospitalitzada. A poc a poc ens anem submergint en tota una trama criminal que s’estén des del tràfic de droga fins al contraban d’obres d’art, passant pel malauradament lucratiu món de la prostitució i els abusos que es cometen en aquest suposat negoci. 

Per l’altra banda, els personatges que envolten la narrativa de Maria Rosa Nogué abracen un ampli ventall d’edats –hi ha un nombrós grup de joves que es veuen involucrats en les peripècies de la novel·la- i també un ampli conjunt de nivells socials –des dels milionaris que mouen els fils de les màfies fins als antisistema. 

No arriba la mort situa l’acció, quasi en la seva totalitat, en un marc geogràfic ben proper: Vilanova i la Geltrú. I tot llegint la novel·la reconeixerem diversos indrets de la població i ens fixarem, més que mai, en el Museu Víctor Balaguer i una de les seves peces més destacades: la mòmia Nesi. 

És la primera novel·la de gènere negre de Maria Rosa Nogué i amb ella va obtenir el Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017. 

Sílvia Romero 

www.silviaromeroolea.es.tl

(gener 2019)

from ribes.org http://bit.ly/2CtFyAY

[estrellesdepaper-blog]

Mil millones de años hasta el fin del mundo

Com vaig saber d’aquest llibre? Estava a la llibreria (Casa del llibre del Passeig de Gràcia -Barcelona) esperant que es fes l’hora per agafar el tren (i regalant-me uns minuts de tranquil·litat entre llibres) i el vaig trobar en la secció de ciència-ficció. No és que sigui molt gran aquella secció, a més està compartida amb fantasia i novel·la juvenil… però bé, allí estava. La portada ja em va…

[itinerantur]

SIGUES ROBINSON CRUSOE PER UN DIA!

Series capaç de sobreviure en una illa deserta?

Nombrosos programes ens mostren les peripècies de supervivents televisius, desterrats en llocs increïbles, però no cal allunyar-se tant en l’espai ni en el temps per a trobar xicotets paradisos, despertar els sentits i la intuïció.

Seguint l’exemple de Robinson Crusoe, l’heroi de la novel·la de Daniel Defoe que passa 28 anys en una remota illa deserta, Itinerantur et pregunta... Series capaç de viure de la natura en l’entorn rural dels anys 50? En esta gimcana a Costur vam reptar els participants perquè ho feren.

Tots els participants atents i preparats per a començar la gimcana de supervivència.

Durant un dia sencer vam posar a prova els membres de l’Associació Cultural La Fontanella i altres habitants de Costur per a vore si eren capaços de reconéixer plantes que serviren d’aliment, extraure llavors, recol·lectar productes del camp, fabricar un canyís, treballar el vímet, construir un mur de pedra seca, utilitzar el llavador municipal... en definitiva, els vam reptar a traslladar-se al passat i viure del que la natura ens ofereix.

A les 10 del matí del dissabte 9 de setembre començàrem en dos grups diferents: l’equip de la saviesa veterana i l’equip de la frescor juvenil. El seu primer repte feia referència a elaborar un aliment per al dinar. Serien capaços de trobar ametllers i oliveres, recol·lectar el seu fruits i preparar-los per a consumir-los? Reconeixerien les fulles d’una creïlla entre les variades plantes de l’horta? Podrien trobar llavors fèrtils de tomates per a aconseguir una pròspera collita a la temporada següent? Trobarien la xicoteta i aromàtica saborija en la zona forestal? En una vida en contacte amb la natura, reconéixer els aliments i comprendre les claus del seu creixement són fonamentals per a la subsistència i este tipus de sabers populars està caient en l’oblit. Tot i així, entre riures, dubtes, respostes i diversió van aconseguir superar les proves.

Dos dels participants extraient llavors de tomates per a la temporada següent.

Quasi sense descans passem a proposar-los el segon repte: què sabien sobre l’aigua i els seus usos? Serien capaços de demostrar mitjançant un experiment la raó per la qual apareixen els brolladors? Podrien deixar neta una peça de roba utilitzant el llavador municipal? Dues proves que semblaven d’allò més senzilles es van convertir en grans reptes de logística i van provocar un divertit caos.

Aprenent la formació d’un brollador amb un experiment pràctic. Utilitzem aigua, arena i argil·la.

Després d’este matí tan mogut, vam parar per a fer un dinar de germanor, en el qual, entre d’altres coses, vam poder provar un dels productes elaborat al matí: boletes de creïlla amb ametlla i xocolata ratllada.

Un dels equips aprenent la tècnica i els usos del canyís.

Ja teníem aliment i aigua, així que calia fer una passa endavant cap a la supervivència: construir un refugi i alguns estris útils per a la vida diària. Som realment conscients de la creativitat dels nostres avantpassats per a emmagatzemar o transportar productes abans de l’era del plàstic? Vam posar en valor tres elements de la natura: les canyes, el vímet i la pedra. Elaborar un canyís i alçar un mur de pedra seca rememorant les antigues tècniques de construcció no va ser fàcil, però encara ho va ser menys la fabricació de les cistelles de vímet! És clar que ho vam fer amb paper de diari que l’imita i no amb vímet, però... ningú haguera dit que fóra tan complicat! Això sí, després de molts esforços i d’un bon treball en equip, al cap d’una hora tothom tenia la seua cistella feta per a endur-se-la de record o regalar-la. Hi va haver qui fins i tot va fer cistelles amb tapa o cendrers!

Un dels equips després d’acabar un mur de pedra seca... els pareters eren en realitat enginyers!

Avui dia estem acostumats a utilitzar els nostres coneixements en un treball per aconseguir diners i després intercanviar-los per productes, però realment són poques les coses que som capaços de crear per nosaltres mateixos.

Durant una jornada completa vam posar a prova la nostra creativitat, els nostres sabers i habilitats al mateix temps que recuperàvem activitats tradicionals respectuoses amb la natura. Ara hauríem de preguntar-nos com de lluny estem d’ella i si realment seríem capaços de sobreviure si això no haguera sigut un joc... No hem d’oblidar que si vivim és gràcies a ella!

___

Esta activitat va ser realitzada en col·laboració amb l’Associació Cultural La Fontanella de Costur i el Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I. Si voleu contractar activitats similars, poseu-vos en contacte amb nosaltres.

[laiabertran]

La Invenció de l’Hugo Cabret

Novel·la juvenil apta per a lectors de totes les edats. El protagonista de la història és l’Hugo, un nen orfe que malviu en una estació de trens a París, fent la feina de rellotger de l’estació de la que s’encarregava el seu pare, per tal que ningú detecti que viu sol i també per continuar cobrant el seu sou. Un dia però, és descobert per la Isabella, una nena de la seva edat i pel seu avi, un personatge ben curiós, que té una botiga de joguines a l’estació mateix.

Un llibre il·lustrat en el que la imatge cobra tant de pes com la història. Una declaració d’amor al món del cinema, ple d’aventures i personatges interessants. 

Potser heu vist la pel·lícula que en va fer l’Scorsese. He de reconèixer que jo no ho he fet, però dubto que superi l’experiència d’aquest llibre meravellós.

[laiabertran]

La Filla que no existia

Novel·la juvenil (i per públic adult) que transcorre entre el Congo i Kènia. Una protagonista, la Tina, que ha malviscut els darrers quatre anys al carrer, formant part d’una colla de lladres i buscant venjança a l’assassinat de la seva mare. Quan finalment li sorgeix la oportunitat per venjar-se, ha de decidir si continua endavant o deixa escapar la seva gran oportunitat. La Tina és una gran protagonista, plena de ràbia i força i que ha hagut de fer de tot per sobreviure des que es va quedar sola. 

Un thriller que no ens deixa indiferents, que atrapa des de bon començament, i amb la novetat del lloc on transcorre, diferent al que estem habituats. Una bona lectura.

[laiabertran]

Reino de ladrones

Segona part de la bilogia Seis de cuervos, transcorre just a continuació de la primera, que acaba amb un final molt obert. En aquesta segona part, ja en el seu entorn habitual de Ketterdam, Kaz Brekker i la seva banda han de continuar lluitant per la seva vida i fer front a aquells que els han traïcionat. Amb tot això, delegacions d’arreu del món arriben a Ketterdam per mirar de treure l’entrellat als secrets de la jurda parem, una nova droga que està fent estralls entre els grisha. 

La novel·la arranca amb el rescat d’Inej, a qui el comerciant Van Eej, que els havia contractat i estafat en el llibre anterior, havia segrestat. A partir d’aquí les escenes d’acció s’aniran enllaçant, fins arribar a un final apoteòsic, dibuixat fins al més mínim detall.

Molt i molt recomanable. He gaudit molt llegint-lo. Gràcies per la recomanació, Júlia!

[laiabertran]

Sense fe ni llei

Dubto que haguès llegit mai aquesta novel·la juvenil si no fos perquè formava part d’un club de lectura, bàsicament pequè la coberta em sembla horrible. El llibre, per sort, no té res a veure amb la coberta i es gaudeix molt.

La novel·la transcorre als anys vint a l’Oest americà, i la protagonista és l’Ab Stevenson, una dona força diferent del que era habitual a l’època. És una dona lliure, el que farà que sigui perseguida. En la seva fugida segresta un adolescent, en Garrett, un jove que no havia sortit mai de casa (amb un pare respectat per tots de portes en fora, però extremadament violent amb els seus fills) i a qui l’Ab obre els ulls al món, el que farà que la relació entre els dos es vagi tornant, mica en mica, una relació de confiança i amistat.

Un gènere que no llegeixo gairebé mai, amb una història ben trenada, plena d’amistat, lleialtat i emancipació femenina. Una bona lectura per a joves i grans.

[laiabertran]

Seis de cuervos

Davant la insistència de ma filla no em va quedar més remei que començar amb el Grishaverse i ho vaig fer, seguint la seva recomanació, amb Seis de cuervos. I la veritat és que va ser una molt bona elecció. Tot i que la trilogia de Sombra i hueso, de la mateixa autora, és anterior i comparteixen el mateix univers, es poden llegir de manera totalment independent. 

L’acció s’inicia a Ketterdam, un important port comercial, ple de negocis però també de locals de joc i prostitució, on Kaz Brekker es mou com peix a l’aigua. Quan li ofereixen dur a terme un segrest gairebé impossible a l’altra punta del món, ha de reclutar un equip una mica més gran del que tenia fins al moment.

Un món de fantasia, acció, aventures, humor i uns personatges memorables (sens dubte, un dels punts forts del llibre). A més, el fet que cada capítol estigui narrat des del punt de vista d’algun dels personatges ens ajuda a sentir-los propers.

Si el llegiu no us voldreu deixar perdre la continuació, Reino de ladrones, de cap de les maneres!

[laiabertran]

Desconnexió

Desprès d’haver gaudit tant amb la trilogia de Siega tenia ganes de seguir descobrint el món de Neal Shusterman i ho vaig fer amb aquest primer títol en d’una sèrie (crec que de quatre llibres).

En un futur distòpic en el que tots els adolescents entre 13 i 16 anys poden ser desconnectats si els seus pares així ho decideixen, seguim les aventures de tres d’ells, en Connor, la Risa i en Lev, que han de ser desconnectats. En Connor és un adolescent problemàtic que s’escapa al descobrir que els seus pares el volen desconnectar i que acabarà involucrant als altres dos, una noia que viu en una casa d’acollida estatal i un delme (fill d’una família nombrosa i adinerada que ja en el moment de nèixer es va decidir que fos desconnectat al fer els 13 anys) en la seva fugida. 

Un inici impactant, personatges molt interessants, una història que t’atrapa i un desenllaç inesperat, que ens fa quedar amb ganes de més. Sort que la història continua, no me la perdré! 

[laiabertran]

L’Arbre de les mentides

La Hardinge és una d’aquelles autores de novel·la juvenil que tenia pendents, ja que me l’havien recomanat moltíssim, i em vaig decantar per L’Arbre de les mentides, amb unes il·lustracions precioses de Chris Riddell. El llibre, però, no va cobrir les meves expectatives.

La Faith és una adolescent ben orgullosa del seu pare, un naturalista reconegut per les seves troballes de fòssils. De cop, però, el seu pare és acusat de farsant i la família fuig a una illa on li han encarregat una feina. Allà però, el pare embogeix i mor, en el que sembla un suicidi, tot i que la Faith en té els seus dubtes. Un arbre misteriós, que s’alimenta de les mentides, sembla tenir la clau per descobrir què li va passar al seu pare, i ella, una noia intel·ligent i valenta (atributs molt mal vistos en una noia per la societat anglesa del segle XIX) no pararà fins descobrir-ho.

Misteri i intriga amb un component sobrenatural, però que no m’ha acabat d’atrapar.

[laiabertran]

El Rio baja sucio

Un estiu de Setmana Santa a la “Sierra” madrilenya de dos amics deixant enrere la infància. En principi, res de nou, les bicis, el riu (contaminat), la natura. Hi ha un regust agredolç, però, ja que seran les seves darreres vacances plegats. A més, coneixen a l’engimàtic ocupant de la casa Los Rosales, i més tard, a la seva filla Danae.

El pas de la infància a l’adolescència i la pèrdua de la innocència magníficament retratats per Trueba, que m’ha tornat a captivar desprès de la decebedora Blitz. 

Una novel·la juvenil per a joves de totes les edats!