#ENTORN

[ernestdescalsartwok]

CENTRAL TERMICA-FIGOLS-CERCS-ART-PINTURA-TORRE-REFRIGERACIÓ-XEMENEIA-MUNTANYES--BERGUEDÁ-BOIRA-PLUJA-ENTORN-PAISATGISTA-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: CENTRAL TERMICA-FIGOLS-CERCS-ART-PINTURA-TORRE-REFRIGERACIÓ-XEMENEIA-MUNTANYES--BERGUEDÁ-BOIRA-PLUJA-ENTORN-PAISATGISTA-PINTOR-ERNEST DESCALS- Días de niebla y lluvia en el entorno paisajista de la antigua CENTRAL TERMICA de FÍGOLS y CERCS, entre las oscuras y ennegrecidas montañas del Berguedà, el uso del carbón ha teñido su influencia, el carbón proveniente de las minas de la comarca ha sido indispensable para el funcionamiento y generación de la energía eléctrica, he querido Pintar esta escena desde el tejado de la Torre del Comte, la Torre de Refigeración y la muy alta chimenea se alzan con orgullo aún en nuestro tiempo, recuerdos de la historia de la minería en el centro de Catalunya. Pintura del artista pintor ernest descals sobre papel, monumentos tecnológicos pintados con el fin de documentar aquello que mañana muy posiblemente ya no existirá.

[useless-catalanfacts]

El Camp de Tarragona som al centre del debat per l'aprovació dels Pressupostos de Catalunya. Malauradament, però, la causa del debat no és la millora dels serveis públics o com millorar la vida de les treballadores, sinó que és la construcció d'un gran complex turístic d'hotels, botigues de luxe i el casino més gran d'Europa: el macroprojecte del Hard Rock.  Ens trobem en una situació on el PSC ha posat de condició indispensable per aprovar els comptes l'aprovació del projecte. Per altra banda, el Govern d'ERC ha assumit l'exigència i ha defensat per tots els mitjans la seva construcció. A més, el conseller d'Acció Climàtica ha anunciat que l'últim informe pendent per aprovar el Pla Urbanístic del Hard Rock, que fins ara era l'últim escull que quedava per tirar endavant el projecte, sortirà durant les properes setmanes.  És per això que tornem a la càrrega. Perquè no deixarem que polítics i empresaris continuin fent del lloc on vivim una muntanya de merda, passem a l'ofensiva!  Seguidament us adjuntem la mobilització d'aquest diumenge 10/03 a Cambirls conjunta amb la pagesia del Camp i els moviments socials i ecologistes. Podeu venir caminant o en cotxe fins a la Cooperativa de Cambrils i unir-vos al tall!

Si encara no ho heu fet, signeu el manifest a la pàgina web de la plataforma Aturem Hard Rock:

Aquest diumenge (10 de març de 2024), manifestació a Cambrils.

Altres maneres d'ajudar:

Organitzeu-vos amb el moviment popular per plantar cara als macroprojectes que afecten a tot el territori. 

Compartiu el cartell de la mobilització i animeu al vostre entorn a venir i participar de la lluita!

Podeu compartir a les vostres xarxes socials els diferents motius per aturar aquest macroprojecte, us deixem un link on podeu descarregar-vos material per a xarxes: https://mega.nz/folder/81EkULjB#nj38-lJ2AGwnqSfrUNFm4g. També podeu compartir-ho directament des de les xarxes socials de la plataforma Aturem Hard Rock: Instagram, Twitter, Facebook.

Encartellades allí on cregueu que s'assenyali més directament als responsables. Teniu un model de cartell amb el lema #Enterremlo a l'enllaç mega del punt anterior.

Podeu llegir el manifest unitari per aquest diumenge sota el tall.

Manifest unitari: DEFENSEM EL CAMP, LLAUREM EL FUTUR

El Camp de Tarragona som al centre del debat per l’aprovació dels Pressupostos de Catalunya. Malauradament, però, la causa del debat no és la millora dels serveis públics o com millorar la vida de les treballadores, sinó que és la construcció d’un gran complex turístic d’hotels, botigues de luxe i el casino més gran d’Europa: el macroprojecte del Hard Rock. 

Durant els pròxims dies també es pretén impulsar el projecte de l'empresa Lotte, a Mont-Roig, que pretenen ocupar centenars d'hectàrees agràries per implantar una empresa química d’alt risc amb un consum d'aigua d’aquests planta podrà arribar a 7.500 metres cúbics diaris, i com no, provinents del transvasament de l’Ebre. Sumant una gran planta plaques solars i la possibilitat d’instal·lar desenes d’hectàrees agroindústria per part d’AmetllerOrigen. Tot plegat, sobre un dels aqüífers més grans que queden al país, que correrà un gran perill de contaminació. 

Així mateix, durant les últimes setmanes la pagesia i la ramaderia de tot el territori s’ha mobilitzat per reclamar unes condicions de treball dignes, que protegeixin un sector cabdal per la sobirania alimentària i el futur del nostre país. 

I sabem que aquestes lluites no estan deslligades, sinó que tenim moltes coses en comú: la planificació dels recursos, priorització del petit sector primari per caminar cap a la sobirania alimentària, i no per posar el turisme per damunt de tot, permetent que xucli la poca aigua que tenim.

Perquè tot això només son les conseqüències del mateix model econòmic capitalista que arruina la pagesia i la ramaderia, que incentiva l’ús incontrolat d’aigua per al turisme mentre moren centenars d’hectàrees de conreu. Que permet que, sota una falsa aparença de transició energètica es perdin terres de conreu i s'instal·lin grans centrals subvencionades allunyades dels centres de consum, o permet ampliar terminals de creuers i aeroports per rebre milions de turistes amb tot el que comporta. El mateix model que premia l’agroindústria intensiva i, alhora, arracona a qui treballa la terra, que diu voler-nos donar la feina per viure però ens amaga informació sobre l’aire que respirem. És el mateix sistema que permet la construcció de grans macroprojectes que només asseguren grans beneficis per a uns pocs i misèria per a la resta. 

Mentre comarques senceres portem quasi dos anys sense aigua i es comencen a arrencar cultius, mentre que a aquests projectes privats se'ls està regalant l'aigua de l'Ebre. Aigua, que alguns pretenen fer arribar fins a Barcelona en 8 mesos mentre no son capaços de fer obres d’urgència a per regenerar l’aigua de la depuradora de Reus en menys de 2 anys. De manera que això és una estratègia per fer desaparèixer la pagesia familiar i la sobirania alimentària dels Països Catalans per portar multinacionals a carregar-se lo poc que ens queda. 

Ha arribat el moment de passar a l’ofensiva, de defensar la nostra terra fins a les últimes conseqüències. Fem un punt i final al sistema que ens ha portat fins aquesta crisi econòmica, social i climàtica, comencem a fer realitat la transició cap a un sistema que posi al centre les necessitats de les classes populars. Llaurem els fonaments d’un nou model econòmic, llaurem la unió de les veïnes unides contra les agressions, llaurem les vides de les noves generacions. Per això, reclamem: 

Retirar el Pla Director Urbanístic del Hard Rock i enterrar el projecte d’una vegada per totes

Aturar el projecte de la LOTTE

Protecció del sòl agrícola i l’espai agrari per garantir la sobirania alimentària

Prioritzar les inversions hídriques per a pagesia i no macroprojectes

Volem ser nosaltres, les persones que hi vivim, les que escollim com volem que sigui el futur del nostre país. Perquè hi ha una altra manera de fer les coses, i en volem formar part. DEFENSEM EL CAMP, LLAUREM EL FUTUR! 

[mvrphyslcw]

      𓂅      ⋯    ⠀›   ❛    Até parece que eu ia cuidar dessa meninada. Você deixaria crianças sob meu comando sabendo a quantidade de álcool que tem no meu sangue? Não sei se é idiota ou corajoso da sua parte.   ❜   Como uma forma de ilustrar o que dizia, retirou um frasco metálico do bolso e entornou um gole generoso do conteúdo. Poderia ser vinho, água ou qualquer coisa mais forte. Soltou um suspiro em seguida, sorrindo.   ❛    Cara, sei lá... Só senta e aproveita o show. Essa merda vai acabar explodindo a qualquer momento, você quer mesmo se envolver? Não estão nem precisando de mim para causar pânico, a coisa está boa mesmo... Papai deve estar feliz no submundo dos deuses ou sei lá para onde eles vão depois que morrem.    ❜

quer um starter personalizado mais leve? escolha um desses e deixe nos comentários.

[aschenblumen]

Patricio Manns, Patricio Manns en Chile («El pacto roto»). Dedicado a Ricardo García.

¿Pero entonces qué hacemos que no nos devolvemos la mitad de la vida que tomamos del otro? Y no dejas que entorne mi puerta y que me duerma con el alma quemada por tu pacto de fuego.

[laila2008]

La lluita contra la desinformació.

Què és la desinformació? Les “*Fake *News” o més ben dit la “desinformació” la podem entendre com a “informació *verificable men falsa o enganyosa que es crea, presenta i divulga amb finalitats lucratives o per a enganyar deliberadament la població i que pot causar un perjuí públic”

Com ens afecta? La desinformació té tres objectius enfront de l'efecte de la societat. Maliciós: Les mentides que es llancen per a veure fins a on poden arribar. Per exemple, quan hi ha un incendi en una zona rural i es difon la idea que no es pot beure aigua en eixe entorn perquè està contaminada. No beneficien a ningú, són simplement una mentida. Econòmic: La desinformació no sempre busca manipular la manera de pensar per a imposar una ideologia o atacar a una persona en concret. Moltes vegades només volen cridar l'atenció perquè la gent faça clic, veja la publicitat que hi ha en eixa informació i així obtindre benefici. Ideològic: Aquelles desinformacions que manipulen trastoquen la nostra percepció i creen una realitat paral·lela distorsionada que incentiva un marc d'opinió determinat que dona suport a unes idees específiques.

Com es detecta?

1. Cerca les fonts i contrasta . 2. Revisa la URL 3.no et quedes amb el titular, cerca més titulars relacionats amb el tema. 4. Comprova el format. 5. Et sagne freda i sentit comú no et deixes portar pel primer. 6. Analitza si és una broma.

Com és combateixen?

El desenvolupament d'Internet va permetre l'accés a informació de qualsevol part del món a l'instant. Això suposa que es pot consultar una quantitat d'informació no manejable. Què vol dir? Hi ha més informació de la que podem llegir, i este excés d'informació pot portar com a conseqüència la desinformació de l'usuari. I ací és on entra el joc el criteri individual per a distingir quina és la informació real o d'interés i quin no ho és. Al llarg dels últims anys han sorgit diversos mitjans que combaten estes males informacions a través de la tècnica coneguda com a *fact *check.

[elblogdefahdjadiani]

Polarització a les xarxes 

Empreses i plataformes competeixen per captar i retindre l'atenció de les persones. Se centra en com la informació es presenta i consumeix en un entorn saturat d'estímuls, com a xarxes socials, aplicacions i mitjans digitals. En aquesta economia, l'atenció es considera un actiu estratègic, ja que pot convertir-se en ingressos a través de publicitat.    És crucial reflexionar sobre com la informació es presenta i consumeix en aquest context, ja que pot impactar la profunditat de la comprensió i la resposta col·lectiva davant situacions crítiques. La rapidesa amb la qual l'atenció es desplaça entre temes pot afectar la duració de la consciència pública sobre assumptes importants, com a conflictes internacionals. 

20/10/2023 

Carlos D.M. Venegas. 

Qué vol dir el concepto de “guerra digital”? 

És un tipus de ciberatac que es duu a terme amb la intenció de causar un mal significatiu a la infraestructura crítica, l'economia o les capacitats militars d'una nació. Tals atacs poden implicar l'ús de tècniques sofisticades de hacking, malware o altres formes d'armament cibernètic per a interrompre o deshabilitar sistemes informàtics, xarxes o dades.    Exemples d'actes de guerra digital podrien incloure atacs a xarxes elèctriques, sistemes financers o xarxes de transport, així com el robatori d'informació classificada o la manipulació d'eleccions polítiques. 

FONT: https://academiapoliticadigital.edu.mx/blog/4/que-es-un-acto-de-guerra-digital  

Escrito por: Staff Academia de Política Digital MAYO 08, 2023 

Guerra híbrida 

Una guerra híbrida es pot definir com un "conjunt d'accions hostils" que duu a terme un país contra un rival geopolític "aprofitant-se de les seues vulnerabilitats" amb l'objectiu d'afeblir-lo des de dins. 

Se relaciona con el que se te pregunta. 

Sí, fa uns dies hem parlat a classe sobre aquest tema que és un tema que es subestima, ja que una guerra és més física que electrònica. 

Sí que es relaciona amb la polarització digital, pel fet que a través de notícies o les xarxes socials ens informem, i si un país et hackeja les notícies això influeix en l'opinió de la gent sobre el conflicte. 

(HO HAI FET JO) 

La meva conclusio, es un tema que no es tracta molt ja que durant els segles una guerra sempre a sigut mes fisica que electronica. 

La polaritzacio ajuda a algunes persones a saber el que li agrada o a imformar-se o qualsevol cosa , pero de vegades no done ajuda sino que dona imformacio o qualsevol cosa falsa per apoyar un costat del conflicte i deixar al altre en contra , i aixo acaba quasi semopre mal. 

(HO HAI FET JO) 

[elfalciot]

Les Mini-Vacances (Vol.2)

Després d'una dutxa ben refrescant per calmar una mica els ànims, i un bon esmorzar al buffet de l'hotel, vem baixar fins la platgeta més propera. Malgrat el lloc era preciós, l'excés de gent, tovalloles a tocar, canalla cridant i jugant, va fer que al cap de no massa estona decidíssim marxar.

No massa lluny d'on estàvem, ja s'acabaven les edificacions costaneres, i el camí de ronda s'enfilava entre roques i bosc, amb les cales petites i de més difícil accés que ens quedaven a sota.

-Ens arribem a la nudista? ( Va dir ella amb un somriure)

+Som-hi.

El camí principal s'endinsava un tram dins el bosc, i en un dels espais més planers, amb uns quants caminets secundaris que s'endinsaven cap dins l'espessa vegetació li vaig comentar:

+Si aquests arbres poguessin parlar. El munt de trobades furtives que hi deuen haver hagut per aquí dins..,

Ella es posà a riure sense parar de caminar i seguí pel camí principal. En sortir dels arbres, ja ens apareixia la nostra cala, a sota les roques. Poca gent, una aigua cristal·lina i un silenci que per si sol ja et feia gaudir.

L'espai nudista ocupava dos cales amb sorra, una de mes gran i l'altre més menuda, on ens vem instal·lar. Mentres acabava d'estirar la tovallola, i encara d'empeus li vaig dir:

+Darreres teu. A l'altra roca. N'hi ha un que no et treu l'ull de sobre.

-Ah si?? No l'he vist, no m'hi he fixat quan hem arribat.

+Ha ha ha. Típic en tu. Però ell si que s'ha fixat en tu..

-Doncs a veure com reacciona...

I sense deixar de donar-li l'esquena es va treure el vestidet de platja quedant amb el bikini encara posat. Jo mentres m'anava traient també la roba, veia que ell continuava mirant.

+No perd detall . (Li vaig dir amb to maliciós).

Ella és tragué la part superior del bikini, i feu lliscar la calceta cames avall, aprofitant per mostrar-li el seu cul, i segurament també l'entrecuix quan es va ajupir per acabar de recollir la roba.

Amb els dos ja completament nuus i estirats damunt la tovallola, la nostra conversa començà a girar entorn d'aquell desconegut i si se'ns obriria alguna oportunitat de joc i provocació. Mentres m'escampava crema per l'esquena se'm va acostar a l'orella per xiuxiuejar:

-Ja saps com m'excita el sol i l'aigua de mar sobre la pell nua. I el meu sexe no para de recordar-me que aquest matí l'has deixat a mitges. (Les seves mans ja és refregaven amb la crema per les meves natges mentres em continuava parlant). - Així que ara la teva Puteta anirà a temptejar el terreny a veure que hi ha de bo i profitós per aquí.

Em premé amb fermesa la galta del cul i el meu sexe s'endurí ràpidament. Ella s'aixecà i em digué en veu alta per assegurar-se que l'altre noi la sentís:

-Vaig a banyar-me. Vens?

+ No. Em quedo un ratet aquí llegint( Vaig contestar mentres buscava el llibre que duia a la bossa.)

Camí de l'aigua, ella passà per davant del noi. Ell se la mirà de dalt a baix i li somrigué. Ella li tornà el somriure mentres s'acariciava els pits lleugerament fent veure que s'espolsava una mica de sorra. S'adentrà uns metres dins l'aigua tota sola. El noi dubtava de què fer. I en veure que jo sols feia cas al llibre, li seguí l'estela cap dins l'aigua. Ella estava quieta d'empeus amb l'aigua que li arribava poc més amunt de la cintura quan ell se li acostà. Vaig veure que es saludaven i es van passar un ratet parlant fins que es van començar a endinsar més. Ja sols veia els seus caps dins l'aigua. Fins un punt que es van anar allunyant, i les roques em tapaven la seva visió. Van estar una bona estona fins que ella va sortir primer.

Jo continuava de bocaterrosa. Ella, amb el cos ben moll es va estirar de panxa enlaire al meu costat; després d'un llarg i calent petó, va fer lliscar la seva mà per engrapar el meu sexe i em va dir:

- Estarà una bona estona més dins l'aigua. Porta una bona empalmada. Com tu ara mateix ( I va somriure amb malícia per afegir): - Ens hem besat i grapejat. Ell volia més. Però allà no he volgut. Li he dit que intentaria desfer-me del meu marit avorrit per poder anar a algún altre lloc.

Ens vem posar a riure els dos.

-Riu, riu. Que aquest me'l penso fer ara mateix. No deixaré escapar aquesta oportunitat.

+Mmmm... Bona polla?

-Siiii. L'he tingut a les.meves mans. I ara mateix tinc ganes de menjar-ne -la i d'engolir-la fins al fons...

+Em poses calent!

-Ja ho veig. I jo estic ben calenta!

+ Molt bé Puteta. Endavant doncs. Pots escollir entre dos opcions. Tu decideixes:: La primera, aneu a la nostra habitació de l'Hotel i sense presses... Segona opció, et perds pel bosquet, i alguna que altra cosa més ràpida i intensa segur que cau...

-Mmmmmm... Ets un Calent! I més calenta que em poses.... M'ho rumio de camí. D'aquí una mica sabràs quina opcio he triat. I vigila la trempera, que estem en un lloc públic...

+Doncs quan vulguis. Que el teu amic ja ha sortit de l'aigua.

Jo vaig continuar estirat bocaterrosa per amagar la meva trempera, i amb la lectura com a excusa mentres ella es posava el vestit, sense el bikini ni res a sota. Agafà la seva bossa per emprendre el camí. En passar pel seu costat, li feu un petit gest amb el cap perquè la seguís. Ell va comprovar que jo no m'immutava per res més que no fos la meva lectura , i la seguí.

Un cop estigueren fora, i després d'esperar a que s'alleugeríís la meva erecció, vaig anar a fer un merescut bany refrescant.

En sortir de l'aigua, tenia un missatge seu al mòbil.: "Estic al bosquet".

Em vaig tornar a estirar bocaterrosa, tancant els ulls i gaudint d'aquell moment. Hi havia calma i silenci en l'ambient, però el cor m'anava a cent. Una barreja d'emocions dins meu. Excitació, morbo, curiositat per saber què feia, certa enveja per no ser-hi allà. I imaginar el que estaria passant sabent que ella ho gaudia plenament..

La vibració del tel��fon en entrar un nou missatge seu em va fer obrir els ulls. "Mmmm... Feina feta. Mamada i empotrada ràpida entre els arbres. No he deixat escapar ni una gota de la seva llet.. Vols saber més detalls? Doncs vine cap a l'hotel. Vaig tirant. Estic xopa i vull més. No tardis. Et desitjo"

Buff! Quina cremor!

"Espera'm ben nua i estirada damunt del llit. Amb el Plugg clavat al cul. Ara vinc. Jo també et desitjo"

Vaig recollir les coses i vaig emprendre el camí. Poc abans d'arribar al bosquet on havien anat ells, em vaig creuar amb una persona. Si era ell, el noi. Els dos ens vem creuar la mirada darrere les nostres ulleres de sol. Però cap dels dos ens vem immutar i cadascú va seguir el seu camí.

En arribar a l'habitació, allà estava ella, ben nua i amb el seu cul en pompa esperant. No vaig tardar ni cinc segons en treurem la roba i acostar-me a ella per clavar-li dues bones bufetades al cul.

Continuarà...

[translucent-serendipity]

estoy modo pnj sentada en la cama con una constelación de pensamientos desordenados orbitando mi cabeza. vamos solo me falta estar en t-pose girando sobre mí misma.

amigas os toca ser la amiga y esto vendría a ser la transcripción del audio que podría enviar pero no enviaré.

disociando.

diría que prácticamente cada día hay por lo menos un rato que siento que no quepo en mí. de amor, de rabia, de placer al escuchar música, de im/potencia, de mil cosas. pero las mencionadas son las que más abundan. luego tengo otros momentos que más que no caber, me siento desplazada de mí misma. de pena, culpa, ansiedad, alienación. soy un cóctel, lo normal.

pero ahora mismo estoy: parte plana de un electrocardiograma antes del QRS, por ejemplo.

al final volví a ponerme enferma, y ahí sigo desde hace una semana. nada, resfriado, pero joer con el dolor de garganta y de oído y los mocos a punta pala. desde agosto esto de ponerme enferma cada pocas semanas ha sido prácticamente una constante. se ve que mis 23 no venían con salud incluida. como decimos por aquí, sap greu tan jove. y coomo me guuusta quejaaarme, vaya lata.

en fin, quiero hacerme una analítica porque la última me la hice en 2020 y parece que ya toca, pero con las olas de virus respiratorios que está habiendo me sabe mal hacérmela ahora. también quiero pedir hora con la ginecóloga y con la dentista. bueno, en realidad lo que quiero es haber ido ya. me sigo vuelve a agobiar esto se llamar aquí y allá y dar datos y explicaciones. pero es algo que arrastro y no está bien. cuando lo haga lo haré casi más por ser capaz de cuidarme a mí misma que por las pruebas y revisiones en sí.

también tengo que llamar a la DGT porque a esta payasa aún no le ha llegado el carné físico y bueno, eso sí que me causa un poquito de amsiedá. y mira que será una tontería, en fin.

desde año nuevo me vengo sintiendo un poco extraña, como desvinculada de muchas cosas o actividades por falta de energía. el frío y encontrarme regulinxi no ayuda pero no sé, me da pena.

hace un ratejo estaba aún en el sofá de la cocina escuchando música al lao del fuego y baf! he sentido frustración por estar así. tengo muchas ganas de encontrarme biennormal, motivada, sabiendo administrar mi tiempo y capaz de realizar satisfecha mis días!! tengo ganas de disciplina y cuidados de mí para mí. además de con las demás, aro

va, iba a hacer agenda pero mejor voy a dormir, que debería empezar por ahí. a ver si las próximas semanas consigo ensamblar las piezas que quisiera 🪡🧶, que seria més fàcil amb un entorn de cures (cuidados) més present i palpable però wenu sa fa lu ca sa pot en aquesta societat de merda que ens dificulta passar temps amb la gent i els espais que ens estimem

podria continuar blabla vagant però ja és tard i vull matinar (per poder rentar-me i marxar de casa havent-se'm assecat els cabells).

les meves disculpes a les que hagueu arribat fins aquí!

la recompensa (?) són aquestes dades esgarrifoses (sobre la realitat esgarrifosa que ja coneixem) de l'habitatge a Barcelona publicades al Público:

:)

bona nit i robeu sempre als rics 🖤👊

[miquisteps]

Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme

El racisme és la gran proposta, la proposta central, d'Aliança Catalana, cap on volen portar aquest país

Estic convençut que els mitjans tenim bona part de la responsabilitat del creixement innegable de l’extrema dreta a tot Europa. Parlar-ne ja és legitimar-los. I discutir-s’hi és perdre el temps. Per tant, escric aquest article amb dubtes, però en vista que alguns lectors amics el consideren necessari.

M’haureu de permetre, primer de tot, que reafirme el meu compromís personal. No he escrit mai a les ordres de ningú ni he tingut mai por de dir en públic allò que pense. No sóc ací per a dir coses que agraden als lectors, sinó per a dir les coses com són. Evidentment, us pot agradar més o menys allò que dic i no entraré mai a discutir-ho en públic –la vostra llibertat d’expressió és tan sagrada com la meua. Però, al costat d’això, crec que tinc el dret de reivindicar una coherència de dècades. No m’he mogut del meu lloc i no m’he deixat pressionar mai per ningú. I aquest ningú també inclou els lectors o els subscriptors.

Els periodistes descrivim les coses i eixa és una de les nostres funcions bàsiques. Passem hores i hores llegint, estudiant, escoltant i, de tot plegat, en traiem unes conclusions que transmetem a la societat. Escriure un article com aquest és la part més ínfima de la meua feina; documentar-me, escoltar i estudiar n’és una de molt més gran. Per exemple, en el cas que ens ocupa, m’he llegit tota la documentació pública sobre Aliança Catalana i he mirat amb regularitat els vídeos dels plens municipals de l’Ajuntament de Ripoll, que, per sort, són tots accessibles en aquesta pàgina. Crec que no hi ha cap intervenció d’aquesta senyora que no haja escoltat, i és a partir d’aquestes lectures i aquestes visualitzacions que puc dir, efectivament, sense tenir cap dubte, que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa.

A Europa, avui dia l’extrema dreta, dissortadament, és en alça. I ja he explicat en editorials anteriors que considere que la culpa la té, sobretot, l’esquerra caviar. Perquè ha fet un tomb intolerable i ha abandonat les classes populars i, molt en concret, la classe mitjana, les ha expulsades de les ciutats –tal com ja passa a Barcelona– i ha creat una aliança de professionals que viuen del poder, una aliança que gira entorn de propostes extremistes i sovint incomprensibles. I de l’insult, la desqualificació, com a feixista, de qui els va en contra o de qui alça la veu per dir que això no té trellat. En vaig parlar molt especialment en aquest editorial.

El cas és que aquest intent de camuflar l’abandó de les causes socials ha portat l’esquerreta a exacerbar les característiques específiques d’alguns grups socials, que han volgut convertir en reserva de vot alternativa a aquells que perden pel seu tomb. Fins i tot quan la incoherència és esclatant. Que ací l’esquerra defense públicament el vel islàmic els mateixos dies que les dones de l’Iran es posen dempeus de manera heroica per alliberar-se’n seria còmic si no fos tràgic. Per exemple. Però no ens enganyem, tampoc: això no té a veure amb res més que amb el caciquisme. Hi ha partits d’esquerra que volen capturar el vot islàmic, com si fos una reserva de gra, i per mi aquest és un problema gros, avui. La seua frivolitat i la seua barra amaga un simple càlcul cínic de quants llocs de feina, de quantes cadires, significa aquesta adhesió.

Ara, dit això, tota aquesta estupidesa no justifica de cap manera caure en mans de l’extrema dreta. Perquè l’extrema dreta no vol resoldre el problema sinó aprofitar-se’n per créixer. És clar que es pot discutir sobre el control de la immigració, i se n’ha de parlar, però no és això que vol l’extrema dreta. Ni en vol parlar ni en vol discutir. Vol fer servir la immigració d’arma llancívola. Pretén enverinar el país en nom de la superioritat dels uns sobre els altres per conquerir el poder a partir de la por social. El mecanisme ha funcionat a Hongria, ha funcionat a Polònia, ha funcionat a Itàlia, funciona a Espanya i França; pot funcionar ací, també.

I és contra aquesta possibilitat que crec que he de parlar clar. No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.

I això no hauria de ser un problema especial en un país, el nostre, que històricament s’ha definit per l’absorció constant de població. En aquesta Pissarreta vaig explicar com es formen i per què es formen els Països Catalans i com funcionem. Cada lloc té unes característiques pre-polítiques i la nostra precisament és ser terra de pas. Documentadament. Jo sóc fill d’un home nascut a Algesires i la major part de vosaltres no deu haver d’anar gaire enrere abans de trobar un emigrant. Aquest model, aquesta manera nacional de ser, és una de les causes que l’extrema dreta no haja pogut arrelar mai de manera significativa al nostre país. Perquè si la seua ideologia és l’odi a l’altre, als Països Catalans tots som família d’algun altre.

I, de fet, hi ha una incongruència en el discurs d’Aliança Catalana que em resulta xocant –i que s’haurien de mirar bé alguns innocents que creuen veure semblances entre aquesta gent i alguns moviments separatistes dels anys trenta del segle passat. Sílvia Orriols i els seus sempre parlen dels “estrangers” com la gent que cal conflictivitzar. Però fixeu-vos que no inclouen mai en el bloc dels estrangers els estrangers de Múrcia o de Valladolid –o de Quito o d’Oslo.

I això fa evident la maniobra: ara, com que els convé, proven de traure el cap a partir de la crítica als partits polítics independentistes que tant ens han decebut. S’hi aferren, s’aferren a la necessitat òbvia de la independència i, tal com han fet en tants països més, converteixen la desil·lusió envers el món polític institucional en força tractora del seu creixement. Se n’aprofiten. Però la pregunta que faig és ben directa: per què aquesta gent defensa que un estranger de Tànger o de Rawalpindi no ha de tenir drets socials, però, en canvi, un estranger de Valladolid, sí?

I la faig perquè amb aquesta pregunta arribem al cap del carrer: perquè són racistes. No hi ha cap més explicació possible. I no ens hauria d’estranyar, car la xenofòbia és la característica més consistent de l’extrema dreta europea.

Avui l’extrema dreta és moderna en les formes, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i fins i tot defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seua ideologia antiigualitària, és en el racisme –molt específicament contra les comunitats musulmanes. I, no us enganyeu, aquesta, i no cap altra, és la gran proposta, la proposta central, d’Aliança Catalana. Cap on volen portar aquest nostre país.

PS. Si voleu no oblidar què som i escoltar una veu que parla amb les dades a la mà, us recomane molt aquesta entrevista a la demògrafa Anna Cabré: “Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho.”

[ernestdescalsartwok]

ENTORNO-TORRE-CONDE FIGOLS-ARTE-PINTURA-ARBOLES-VEGETACION-MONTAÑAS-BERGUEDÀ-NATURALEZA-SUEÑO-ACUARELAS-PINTOR-ERNEST DESCALS por Ernest Descals Por Flickr: ENTORNO-TORRE-CONDE FIGOLS-ARTE-PINTURA-ARBOLES-VEGETACION-MONTAÑAS-BERGUEDÀ-NATURALEZA-SUEÑO-ACUARELAS-PINTOR-ERNEST DESCALS- En el Pintar lo paisaje y los detalles de la antigua TORRE del CONDE de FIGOLS, admiro el entorno de la envolvente naturaleza que rodea al viejo castillo abandonado entre las montañas de la comarca del Berguedà, los árboles y la exhuberante vegetación que han crecido para casi ocultar el palacio de su propietario el seós José Enrique de OLANO forman una atmósfera de tonos verdes azulados que nos parece como un sueño en el que podemos congundir el arbolado con el mar, los tonos de verdes se van volviendo suaves azules cuando la luz nos aleja el paisjae montañoso, placenteras sensaciones, estamos en un mundo muy especial. Detalle de una pinturas del arista pintor Ernest Descals con acuarelas místicas sobre papel, un marco paisajista que envuelve a la construcción y a su arquitectura para llevarnos al principio de la vida en nuestro planeta, podríamos pensar que las aguas vuelven a su cauce al paso de los años, el elemeno natural vuelve a triunfar sobre los sueños de los seres humanos.

[ximo220550]

LA NOIA DEL VESTIT BLAU

Està nit començaré a llegir:

La noia del vestit blau

Laia Vilaseca

0 / 0

0 comments

Treviu és un petit poble de muntanya on hi regna la tranquil·litat. Per a la Martina és, a més, un lloc segur, ple de records d’infantesa i gent amb en la que pot confiar: l’únic lloc, de fet, on pot fugir després del que li ha succeït a la ciutat. Però Treviu no sempre ha estat així: l’any 1977 un accident a les seves mines va commocionar la comarca i va causar més de trenta morts. Poc després una noia d’identitat desconeguda es va suïcidar al Pont del Malpàs. Quan la Martina decideix investigar la identitat i vida d’aquesta noia després que algú n’hagi exhumat els ossos al cementiri vell, posa en marxa, sense saber-ho, una cadena d’esdeveniments que la faran dubtar de gairebé tothom del seu entorn i la submergiran en una perillosa aventura en la que haurà d’enfrontar-se a algú disposat a fer tot el que sigui necessari per evitar que els secrets del passat no surtin a la llum…

[intensoyobsceno]

Supongo que tenías razón cuando dijiste que no podía seguir así. Aún recuerdo tu cabeza descansando en mi mano, estábamos tumbados de lado en la cama, mientras te acariciaba la mejilla. Siempre se me ha dado fatal fingir una sonrisa, por más que entorne mis ojos e intente hacerla parecer natural, no puedo esconder como la luz se apaga en mi interior. Me decías cosas que siempre he odiado escuchar, porque yo sabía la teoría, pero no podía explicarte el inmenso muro que se alzaba cada vez que quería decir algo que involucrara mis sentimientos. Antes de que pudiera hablar de ellos, sentía un nudo en mi cuello que me dejaba balbucear apenas un par de palabras. Las palabras que surgían de mi boca eran solo frases complacientes, que me hacían meterme en problemas largos y densos, estos duraban incluso años. Con tu discurso querías empujarme hacia adelante, y yo solo corro en círculos,soy un perro que muerde su propia cola, pero parecías no entenderlo.

Una vez más, mientras repetias esas palabras que tanto me disgustaban, solo estaba evitando lo que llevaba dentro, y aunque se me cruzara entre ceja y ceja que quería alejarme de tí, solo permanecía en silencio. Porque no decir lo que sentía era doloroso, pero dañarte era clavarme un puñal. Yo sabía que íba a terminar metiéndome hasta el fondo en otro callejón sin salida, pero sí tan solo te hubiese visto derramar una lágrima por mi culpa, se habría acabado el mundo ahí mismo.

[vivalavidyaloca]

Dado os costumes de seu país e a postura mais tradicional que era exigida dela, a duquesa, Vidya não bebia muito — nem mesmo em ocasiões especiais, nas quais se comportava o melhor que conseguia. Acontece que, naquela noite, ela estava um pouco mais desafiadora que de praxe e ao sentir o olhar julgador do pai e dos outros nobres indianos homens sobre ela quando entornou o álcool num gole só, ela fez questão de pegar outro copo e depois outro, e mais outro. Exatamente como eles haviam feito a noite toda. Ao experimentar uma bebida desconhecida no banquete, porém, fez uma careta e devolveu o copo para a mesa, recusando a dose que não lhe apetecia o paladar. Talvez já estivesse um tanto zonza, porque assim que girou no lugar para ir embora, percebeu o olhar de outra pessoa nela — e aquele era um olhar tão indesejado quanto os dos indianos, quiçá mais. A expressão quase divertida de Dragos não passou despercebida, e teve certeza de que a bebida surtia efeito quando decidiu se aproximar do rapaz. “Are you… are you laughing at me?” Perguntou com um quê de inconformidade. “Porque se estiver, não tem direito nenhum de fazer isso. Nem deveria estar perto de mim.” Cruzou os braços, bêbada e emburrada. @vesemrr​

[tastatast]

LE PRÉ CATELAN

Sense ser un restaurant al que en aquests moments tingués gaire ganes d’anar o, més ben dit, preferint anar abans a altres restaurants, vaig acabar dinant a Le Pré Catelan. 

En Frédéric Anton és un cuiner per qui em vaig interessar cap al 2016 o 2017. En aquell moment, em vaig mirar amb atenció la seva oferta i em vaig llegir la seva biografia i la història del restaurant. M’agradava sobretot per l’aparent luxe de l’establiment i per l’entorn; i, pel que fa a la cuina, hi havia plats com l’oeuf mollet al perfum d’api, la crème de morilles amb el croustillan a sobre, el cranc, la royal de garoina, el moll de l’òs, els lletons amb bagna cauda o la feuilleté de tòfona i foie gras que m’imaginava d’allò més deliciosos. Però, necessitava algun al·licient més per a fer el viatge fins a París.

El passat 16 de novembre quèia en dissabte. Era al matí, l’últim dia abans de tornar a casa després d’haver passat uns dies a París i amb la majoria dels grans restaurants de la ciutat tancats o plens. Em reservava aquest dia per a decidir què fer en funció dels ànims. Vaig mirar a través de la seva pàgina web si hi havia lloc a la recentment oberta Ferme du Pré, però estava plena i vaig veure que al restaurant gastronòmic sí que hi havia lloc. Abans de reservar, però, vaig fer una cosa que no havia fet mai, vaig trucar al restaurant per preguntar si em podien confirmar que en Frédéric Anton hi seria i, sense dir-me res al respecte de la presència del cuiner i fent veure que no m’entenien ni en francès ni en anglès, em van dir que aquell dia estaven plens. Els vaig dir que jo estava davant l’ordinador fent la reserva i que semblava que hi havia disponibilitat i, tornant a insistir, els vaig tornar a preguntar si em podien confirmar que el cuiner hi seria. Amb la boca petita, em van dir que, com que té tants restaurants, ell sempre va fent voltes per tots ells i que segurament sí que hi seria en algun moment. Vaig agrair l’amabilitat a l’home que em va atendre, vaig penjar i, després de meditar uns instants, em vaig arriscar a reservar-hi una taula per a dinar, assumint, com sempre, les conseqüències de tot el que em temia que podria passar, però fent un bot de confiança cega, barrejada amb aquell toc d’esperança, ingenuïtat, predisposició, curiositat i il·lusió amb el que encara vaig als restaurants. 

LA LOCALITZACIÓ

Le Pré Catelan està situat al cor del famós Bois de Boulogne de París, a l’oest de la ciutat. Amb 850 ha de bosc, ben bé el doble de gran que el Central Park de Nova York, el camí per arribar al restaurant és tot un espectacle visual, tant per les “senyoretes” amagades entre els arbres dignes d’una pel·lícula d’en Fellini, com per l’espectacle visual dels colors de la tardor, ple de pollancres, oms, alzines i roures amb les fulles començant a caure i amb tota una àmplia gamma de colors vermellosos, ataronjats, groguencs, verdosos i marronosos preciosos. Feia goig, és un restaurant en un entorn privilegiat, amb tots els números per a ser un gran restaurant. Arribo al recinte amb cotxe, un voiturier espera l’arribada dels clients davant la porta del restaurant, que queda just davant l’encantadora i rústica Ferme du Pré, pràcticament com Les Prés d’Eugénie i la Ferme aux Grives.

Tot i que no tingui habitacions, dalt l’entrada hi oneja la bandera dels Relais & Châteaux i a la façana també hi exhibeixen les plaques de ferro dels mateixos Relais & Châteaux i la daurada dels membres de Les Grandes Tables du Monde. També, unes quantes plaques d’acer inoxidable, més dèbils, més primes i moldejables, com la de la Michelin del 2024 amb les 3***, la de Restaurant de Qualité del 2023 reconeguda pel Collège Culinaire de France i la de la Gault & Millau del 2023 amb els 5 toques table d’exception, només els faltava mostrar la puntuació de 19/20 que té el restaurant segons aquesta última guia. Evidentment, no fan cap exhibició de l'OAD, en la que estan situats al 59è lloc de la categoria Classical d'Europa, ni del The World's 50 Best on ni tan sols hi apareixen. D'aquesta manera, sembla que no valorin aquestes relativament noves llistes o que sigui el món anglosaxó qui no valori aquest tipus de cuina i de restaurant.

LA HISTÒRIA DE LE PRÉ CATELAN

M’interesso per l’origen del nom Pré Catelan. Pel que fa a “Catelan”, trobo dues històries ben diferents. Per una banda, sembla que prové del nom del capità de caça de Lluís XIV, Théophile Catelan. Però una llegenda també atribueix l’origen del nom a un trobador anomenat Arnault Catelan qui, l’any 1312, va morir en aquest indret on hi trobem el restaurant mentre portava regals al rei Philippe le Bel per encàrrec de Béatrice de Savoia, tot i que altres fonts també diuen que portava regals a Margarita de Provença per encàrrec de Bérengère de Provença. En qualsevol cas, no té res a veure ni amb “catalan”, tal com entenia que es deia quan era petita i sentia com els grans el mencionaven, ni tampoc té res a veure amb la cuvée Cathelin d’en Gerard Chave a Hermitage.

Pel que fa al “Pré”, resulta que, antigament, l’espai on actualment hi ha el restaurant era un simple prat (en francès pré) del que se n’extreien les pedres que servien per pavimentar els camins del Bois de Boulogne. Després del tancament de les pedreres, el 1868 es va convertir en un parc d'atraccions en el que la gent hi anava a beure llet fresca a la lleteria, escoltar concerts, fer passejades amb velocípedes de 4 rodes o a pujar als cavallets del carrousel. Però l’activitat del parc va acabar tot seguit, el 1870, amb la Guerra Francoprussiana. No va ser fins el 1905 quan l’arquitecte Guillaume Tronchet va rebre l’encàrrec de la ciutat de París de la construcció d'un casino-restaurant de luxe a la zona del Pré Catelan. Es va inspirar en les folies o maisons de plaisance del s. XVIII, una mena de cases de vacances o de caps de setmana pròpies de l’aristocràcia i la burgesia de l’època, per a aquest llarg edifici. Amb l'ajornament del projecte del casino, París va cedir la concessió al propietari del restaurant Chez Paillard, que també havia dut a terme la construcció del Pavillon Paillard (l’actual Pavillon Elysées Lenôtre dels Champs-Élysées). Tres anys després, el 1908, Léopold Mourier, el propietari de l’històric Fouquet’s, va comprar Le Pré Catelan i el va convertir en un dels restaurants més populars de París. Era un recinte bucòlic que destacava per la qualitat de les orquestres i el refinament de les festes. Després de la seva mort el 1923, el restaurant va passar a mans de Charles Drouant, propietari del restaurant de la Place Gaillon, qui es va fer càrrec de tots els establiments de Mourieri qui sembla ser que va portar la cuina i el servei de Le Pré Catelan a un alt nivell gastronòmic fins el 1976, quan Colette i Gaston Lenôtre van comprar el restaurant, van fer-hi obres i van convertir les seves sales de recepció en un dels principals escenaris d'esdeveniments de la ciutat, especialment conegut per oferir-hi la seva cuina d'alta gamma. D’aquesta manera, des de l’any 1976, pertany al grup Lenôtre (un imperi de la pastisseria francesa, escola de cuina i de pastisseria, càtering, etc. que té restaurants i pastisseries a 11 països) que, a la vegada, des del 2011 pertany al grup Sodexo (Pluxee des del 2023), una societat d’explotació hostalera, una empresa francesa de serveis d'alimentació i gestió d'instal·lacions fundada el 1966 per Pierre Bellon, que opera a 55 països i amb ni més ni menys que 412.000 treballadors. Sincerament, no sé pas on queda la cuina entre tanta borratxera de xifres, però el cas és que el 1997 en Frédéric Anton va entrar com a xef a Le Pré Catelan, aconseguint la segona estrella Michelin el 1999 i la tercera el 2007. Actualment, a part del restaurant que anomenaríem gastronòmic, també hi trobem la recent oberta Ferme du Pré, un bistrot contemporani que reinventa l'antiga lleteria amb un esperit bucòlic; Le Clos du Pré, que és un antic paller amb el seu jardí de plantes mel·líferes (aptes perquè les abelles puguin agafar-ne les substàncies necessàries per a fer mel), un espai encantadorament rústic amb una capacitat per a 80 comensals; i els 14 salons emblemàtics per a casaments i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a 1.500 persones.

Tant és així que, més de 100 anys després d’haver obert, haver estat visitat per gent tan il·lustre com en Salvador Dalí, l’Orson Welles, en Marcello Mastroianni, l’Yves Montand o en Burt Lancaster i després de mantenir durant 14 anys la tercera estrella, visito Le Pré Catelan per primera vegada.

EN FRÉDÉRIC ANTON

Va néixer el 1964, com en Joan Roca i en Moreno Cedroni. Aquell any, en Mercader d’El Motel, amb la seva formació eminentment  francesa més les seves estades a Anglaterra i Suïssa, començava a fer plats de l’haute cuisine classique. A El Bulli, en José Lozano deixava pas a l’Otto Müller com a cap de cuina. Al País Basc, en Pedro Arregi (el pare de l’Aitor) obria l’Elkano pròpiament dit. Pel que fa al món del vi, a Itàlia, l’Emidio Pepe fundava l’Azzienda Agricola homònima, amb els seus dipòsits de formigó que encara utilitza avui i després d’haver treballat amb el seu pare i el seu avi, que feien vi des del 1889 a Casa Pepe. I, a la frontera amb Eslovènia, en Silvan Primosic d’Oslavia (Gorizia, Friuli-Venezia-Giulia) embotellava la primera collita després de recuperar-se dels estralls de la Segona Guerra Mundial.

Tot i que va néixer a Nancy, al departament de Meurthe-et-Moselle (el que històricament era la regió de la Lorraine) i a la regió del Grand Est, va créixer a uns 80 km al sud, a Contrexéville, un poble de 3 o 4.000 habitants de la mateixa regió dels Vosges, a l’oest d’Alsàcia.

Va començar a la cuina estudiant al Lycée hôtelier de Gérardmer (als mateixos Vosges, en direcció a Friburg) i, tot seguit, va passar per diferents cuines: el 1983 va treballar al Capucin Gourmand (Nancy) amb en Gérard Veissière (1936-2018), qui feia cuisine lorraine. El 1986 va treballar a Le Flambard** (Lille) amb en Robert Bardot i va començar a Les Crayères*** (Reims) amb en Gérard Boyer on hi va passar 2 anys. Tot seguit, de finals del 1987 al 1996 va treballar 7 anys com a cap de cuina amb monsieur Joël Robuchon (amb qui s'hi duia 19 anys), 4 anys al Jamin (a la rue de Longchamp) i 3 anys a l'avenue Raymond Poincaré, on ja va passar a dir-se Restaurant Joël Robuchon, tots dos de París. Finalment, el 1997, va entrar com a xef a Le Pré Catelan, obtenint, com he dit, la segona estrella el 1999 i la tercera el 2007 i esdevenint MOF l’any 2000, el mateix any que el difunt Benoît Violier i que en Christophe Muller, la mà dreta d'en Paul Bocuse durant més de 25 anys a l'Auberge du Pont de Collonges. A més, el 2011 va ser nomenat Chévalier de la Légion d’Honneur (la distinció francesa més elevada de la que també en llueixen catalans com en Miró, en Ràfols o en Savall) i el 2015 es va incorporar al cercle de Cinq Toques a la Gault Millau.

A part de Le Pré Catelan i tots els restaurants i càterings que hi ha al Bois de Boulogne, des del 2018, sota la col·laboració amb Sodexo, també assessora el restaurant Le Jules Verne** situat al segon pis de la Torre Eiffel i ha publicat una desena de llibres, la majoria amb la seva fidel col·laboradora, la pastissera Christelle Brua (qui va estar 13 anys a Le Pré Catelan), amb l’escriptora i cuinera japonesa Chihiro Masui i amb el fotògraf Richard Haughton.

L’ESPAI - EL MENJADOR

Le Pré Catelan és ben bé un palauet d’estil Napoleó III, propi de la burgesia de la segona meitat del segle XIX. És luxós, fastuós, amb tocs eclèctics, ja que tant hi trobem elements de l’arquitectura pròpia de l’Antiguitat clàssica (principalment greco-romana), com tocs del Renaixement italià i francès i característiques del Neoclassicisme. És un espai amb grans cortines i una abundància de detalls ornamentals molt treballats, com els sostres adornats amb artesanats i frisos de Caran d'Ache. Té una arquitectura i una decoració semblants a l’estil de l’òpera Garnier. La decoració, a càrrec de l’interiorista Pierre Yves Rochon (qui també ha decorat restaurants i hotels de luxe com la majoria de restaurants d’en Robuchon, l’Épicure de Le Bristol de París, Les Crayères de Reims, el George V i el Shangri-La de París, el Grand-Hôtel du Cap-Ferrat a Saint-Jean-Cap-Ferrat o el Savoy de Londres), mostra clarament aquest eclecticisme entre el clàssic i el modern que s’accentua amb els mobles que, tot i oposar-se al classicisme de l’edifici, modernitzen l’espai de manera molt harmoniosa, cosa que sempre trobo molt difícil i delicada d’aconseguir. Salvant les distàncies, és força semblant al pavelló neo-clàssic de Ledoyen.

El menjador està dividit en 3 sales. El saló principal té la famosa aranya de sostre, enorme, amb una vintena de llums, feta amb vidre de Murano, una segona aranya amb canelobres, una llar de foc apagada i àngels, querubins i escenes de caça esculpides. A continuació, hi ha una sala rectangular molt ben il·luminada amb llum natural gràcies a tota una finestra de vidre que a la vegada fa de porta corredissa, amb vistes als jardins. I, finalment, hi ha un menjador privat per a unes 6 o 8 persones que torna a estar decorat com el menjador principal.

Verd fosc, negre, blanc, crema i plata són els colors dominants. Crom, acer inoxidable, plata, moqueta, pedra, marbre i miralls són els materials utilitzats per a la decoració. Mobles com les cadires són diferents a un menjador de l’altre, al principal, són unes butaques verdes de pell i també hi ha uns sofàs de color verd ben alts; en canvi, el menjador amb vistes al jardí té una mena de butaques d’acer molt ben encoixinades i còmodes que, tot i ser de mida considerable, els prims barrots d’acer de l’estructura aporten lleugeresa a l’espai, sense tenir la sensació d’estar en un ambient sobrecarregat, sinó que la sensació és de trobar-se en un lloc meravellós, a la fresca, a la calma del Bois de Boulogne.

L’OFERTA CULINÀRIA

Ofereixen únicament 3 menús, sense la possibilitat de menjar a la carta. El Menú Déjeuner a base de 5 plats per 185€ i únicament pel servei de dinar entre setmana, el Menú Orsay a base de 9 plats per 330€ i el Menú du Pré a base de 12 plats per 390€, que és el que vam triar.

EL PARAMENT

D’entrada, la taula ja està parada amb un plat gravat amb el nom Le Pré Catelan, a més de forquilla i ganivet; també hi ha el platet del pa amb el seu ganivet i el tovalló a sobre, la copa d’aigua i de vi i un petit gerro de plata amb una rosa blanca.

Pel que fa al parament, la taula és relativament petita i podria estar més encoixinada o, més ben dit, podria estar encoixinada. Semblava ben bé que no tingués el protector entre la taula i les estovalles i trobo que en aquest tipus d’establiments és obligatori que la sensació sigui extremadament tova. Almenys, a mi, m’encanta aquella sensació de flotabilitat, d’estar al cel, tant a la moqueta de terra com a la taula. 

Les estovalles eren blanques i de piqué, però d’un piqué amb poc relleu; encara no he trobat cap piqué tan extraordinari com el que recordo de Crissier. També em van sorprendre negativament les sota estovalles, les llargues que tapen la taula fins a terra, sent d’un daurat descolorit que semblava gastat i d’un material més sintètic i més aviat lleig. A més, les estovalles lluïen les marques d’haver estat plegades i no planxades directament a sobre la taula.

Pel que fa a la coberteria, tot l’àpat es fa amb el mateix joc de la parisenca Maison Christofle, concretament amb alguna de les seves gammes de plata en efecte mate, poc brillant i lleugerament desllustrada, no per manca d’un manteniment adequat, ja que estava en perfecte estat, gens oxidada, sinó perquè originalment ja era així. Una coberteria d’estil Louis XVI que evocava de manera irresistible l'encant romàntic del segle XVIII, decorada amb un patró d’estil patrimonial poc carregat, encaixant més amb els tocs barrocs de l’edifici i no tant amb els seus tocs clàssics i sense ser una d’aquestes coberteries contemporànies brillants i amb patrons moderns, simplement una doble línia a la vora i una mena de llaç a la base, a més d’estar gravada amb el nom del restaurant en lletra de cal·ligrafia i en diagonal a tots i cada un dels coberts, des del ganivet de la mantega (que no era el ganivet específic de la mantega, sinó simplement un ganivet més petit, com el de les postres) fins a la cullereta del cafè. Possiblement, era una Rubans de fa anys, que actualment es ven a 185€ el cobert. No em vull ni imaginar la inversió que van fer al seu dia només en coberteria! 

També decoren la sala uns gerros de plata amb orquídies blanques, un carretó amb una bona colla de destil·lats, algun guéridon de plata (que tenen ple de cartes i papers, sense utilitzar durant el servei) i alguna premsa també de plata que, almenys aquest dia, tampoc van utilitzar.

Pel que fa a la vaixella, van jugant durant tot l’àpat entre diferents col·leccions de Bernardaud (entre la Bulles i una dissenyada per en Pierre Yves Rochon especialment per a ells, sempre en blanc), un servei amb l’Hemisphere en blanc setinat de Coquet i diferents col·leccions de Jars (entre la Dashi i la Plume), que trobo que no s’escau gens pel local, semblant-me molt més apropiades les vaixelles de Limoges en blanc, com molt bé fan. En aquest sentit, acabaria d’unificar més la vaixella. També trobo que abusen una mica dels bols i els plats fons, quan tampoc és que serveixin tanta quantitat com per necessitar aquesta profunditat. A més, per a la cistella del pa utilitzen Alessi, quan podrien seguir amb Christofle.  

Les copes de vi eren Lehmann, més aviat senzilles. Potser si demanes segons quin vi, et treuen l’artilleria pesant. 

L’ÀPAT

Vam triar el menú Du Pré, amb 17 plats que comptabilitzo de la següent manera: 3 amuse-bouche, 9 plats centrals, 1 “formatge”, 1 prepostres, 2 postres i 1 petit four.

3 AMUSE-BOUCHE servits a la vegada.

Un bastonet de pasta de full de comté i parmesà.

Una pasta fullada perfecta, tant per la textura cruixent i els mil fulls que es podien gaudir tant visualment com notar en el tacte, com per l'equilibrada intensitat de gust, gens salat del parmesà. Deliciós. L'únic que em pregunto, tot i que també crec que és voler buscar tres peus al gat, és per què no utilitzar un dels centenars de formatges que ofereix França i recórrer a un parmesà. Crec que al país hi ha formatges que aportarien unes característiques similars, com un Beaufort, sense necessitat d'anar a formatges menys coneguts. Pel que fa a la presentació, era magnífica, a sobre d'un tovalló de piqué com les estovalles, ben plegat, amb volum, disposant el bastonet com si flotés.

Tartaleta de caviar, burrata i citron verd (llimona dolça o llima dolça).

Feia olor d’aquest meravellós cítric aromàtic però no excessivament perfumat, una olor dolça semblant a les llimones de Sicília de l’Uliassi. La burrata no era una burrata pròpiament, sinó una escuma densa de burrata. La galeta era tipo neula o galeta de gelat, no em va agradar, m’esperava i hagués preferit una massa ben primeta de pasta filo, per exemple. Tenia caviar Oscietra de Kaviari, tant per fora com per dins, a la base. Per fora, els puntets de caviar, pell de llimona ratllada i tòfona negra també ratllada feien pensar amb en Robuchon.

Capuccino d’homard.

Un líquid ben calentó, una magnífica velouté de llamàntol amb escuma a la superfície, acabat de triturar amb el batedor de braç. Tenia un gust intensíssim de marisc, de llamàntol, de caps de gamba i de crancs ben potent i amb mantega. És un gust i una recepta que em fa molt feliç, dels plats que sovint enyoro i em vénen de gust, un dels sabors que associo a l’alta cuina francesa i, més concretament, un gust luxós i fastuós de grand restaurant de París.

Tots tres aperitius em van transportar als records d’infantesa, als moments de dolce vita passats a les grans taules de França de finals dels 90’s i principis dels 2000’s.

EL PA I LA MANTEGA

Mantega crua (sense pasteuritzar) demi-sel (amb sal fina, sense ser la mantega salada crocant amb cristalls de flor de sal)i personalitzada amb les lletres del nom del restaurant a la superfície amb relleu. Tot i que em van dir que era d’en Pascal Belvert, diria que era d’en Pascal Beillevaire de la Bretanya.

Pa rodó de blat en un format d’uns 15 cm de diàmetre, servit en una cistella de plata d’Alessi, tallat en 4 parts i sobre un drap de roba de sac. No estava calent, simplement una mica tebi per dins. Correcte. M’imagino que el deuen fer ells, formant part del grup Lenôtre crec que és el mínim.

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT

La Saint Jacques. Rôtie au beurre de romarin.

La Saint Jacques. Marinée, jus au vinaigre de noix, moutarde fumée.

Una vieira de la Normandia servida en dos serveis a la vegada.

Per una banda, a davant de cada comensal, deixen la vieira cuita amb una mantega de romaní i citron vert. Feia olor de marialluïsa, ni de vieira, ni de romaní ni de cítric. Tenia poc gust de vieira, però era tèbia i tenia una textura ferma i un tacte finíssim.

Ficada a dins d’un bol Jars ben gruixut i massa fons, dificultant el gest de tallar-la i menjar-la i que  no em va acabar d’agradar.

Per altra banda, al costat de cada comensal, deixen un plat de vidre amb la vieira tallada en tàrtar, crua i simplement marinada amb vinagre d’anous i mostassa fumada. Per sobre, una mena de gelatina de vinagre d’anous (la capa transparent) i mostassa fumada (les ratlles blanques). Amb un emplatat ben robuchonià, la vieira tenia una textura carnosa però finíssima, sense cap part fibrosa i, fins i tot, amb aquell punt de “suor” de les gambes crues. Inimaginable, un tàrtar de vieira digne de MOF.

El que no em convenç és el fet de servir els dos plats a la vegada, prefereixo les coses una per una, un servei tout suite, sense espera entre plat i plat, però els serviria un darrere l’altre, que per això es diu “en dos serveis”. A més, tampoc s’havien de combinar ni barrejar ni menjar conjuntament ni de manera intercalada.

La bouillabaisse. Sauce rouille safranée.

Una bullabessa sense entrebancs, sense cap tros de peix, simplement la part líquida i, al centre, un cercle amb la salsa rouille, també pròpia de la cuina occitana, que més aviat semblava un allioli o una maionesa d’all amb poc gust d’all. De fet, ja és una salsa semblant, a base d’oli d’oliva, rovell d’ou per lligar-la, i condiments, en aquest cas, safrà. La bullabessa no semblava que portés patata, tenia una textura líquida com un fons o un fumet exquisidament intens i refinat. La fan a base de peix del Mediterrani, concretament del pescador Mathieu Chapel de Le Grau du Roi, al costat de Montpellier, al departament del Gard, a la Petita Camarga, a Occitània, d’on és típica aquesta recepta. Vull posar especial èmfasi amb en Mathieu, ja que és un jove patró de 32 anys que fa de pescador des que en tenia 16, i això que els seus pares tenien una braseria i no venien del sector. Aposta per la pesca artesanal, local i sostenible per tal de garantir el futur del sector. Un jove apassionat i bon professional que també serveix a cuiners com en Pierre Gagnaire i, entre un dels seus projectes, ofereix passar una nit de pesca a bord del seu vaixell per a transmetre els valors de la pesca responsable. Una activitat que també ofereixen al Port de Palamós i que em sembla meravellosa i imprescindible per a conèixer la duresa d’aquesta professió tan necessària i en vies d’extinció. 

Tornant a la bullabessa, la vaixella estava calenta, però el líquid simplement tebi. Quina bona olor! Intensitat de mar, de peix de roca, de peix vermell, de marisc i fins i tot d’ostra! Hi havia matèria en aquest fumet! Intensitat i concentració. A més, ben generós de safrà, tal com m’agrada! Em va encantar, llàstima que en servissin una quantitat ínfima, era per servir-ne el doble del que ofereixen. Uns minuts després, fins que no va arribar el següent plat, encara tenia post-gust de bullabessa.

El fet que no portés cap tros de peix ni el servissin a part em va fer entendre el plat més com una sopa que com un suquet, cosa que per a mi és el millor de la bullabessa, la part líquida, ja que el peix, si es fa de la manera més tradicional, queda massa cuit, bullit i amb una textura que crec que tots entenem com antiquada, tova, afeblida i fibrosa. Per tant, tal com en Jordi Vilà ofereix “el millor de la sopa de ceba” a l’Alkostat, podríem dir que a Le Pré Catelan van servir “el millor de la bullabessa”. Una mena d'essència del que és aquest plat, com si es tractés d'un assoluto d'en Niko Romito. Exquisit, una bullabessa de referència i inoblidable.

Hi va haver una espera llarga entre plat i plat.

Le crabe. Dashi, gelée chaude, crème de fenouil.

Un dels plats d’en Frédéric Anton amb els que havia somniat i que em feia especial il·lusió tastar.

A la base, el que ells en diuen crabe en genèric és cranc, però com que ja sabeu que m'agrada concretar, especificaré que era tourteau (bou de mar, cancer pagurus), concretament de la Bretanya i desfilat. A sobre, una gelatina de dashi calenta, una gelatina sedosa, amb una textura entre la d'una royal i una cuajada, poc airejada, poc escumosa, tirant més cap a la textura fina d'un flam o d'una cuajada; de color marró clar, beix o groguenc. A dalt de tot, una escuma de fonoll i una quenelle de caviar osciètre de la Gironde i de Kaviari (cosa que em sorprèn perquè tenia entès que aquesta maison el que cultivaven a Bordeaux era el baeri i que l’osciètre el compraven a altres països com Itàlia, Bulgària, Xina, Israel, Uruguai, etc.).

Servit en un bol tebi. Feia una olor deliciosa, entre una olor de vainilla, de nou moscada i d’un pebre aromàtic com de Jamaica o de Sichuan. Quin caviar més intens i quin gust de mar que tenia, d’algues i tot! No recordo haver menjat un caviar amb aquest gust d’algues tan bo i, a més, era tant cremós com la royal. No vaig notar el fonoll, potser perquè portava tanta mantega que quedava difuminat, però el gust de mantega tampoc es feia notar. Un plat exquisidament bo, refinat, deliciós, molt Robuchon, tant estèticament com gustativament, dels que més em van emocionar del menú.

Hi va tornar a haver una espera llarga entre plat i plat. Vam ser els primers d’arribar i ens estaven anivellant amb les altres taules de dues persones del nostre menjador.

La langoustine. Ravioli, foie gras de canard, fine gelée à la feuille d’or.

Un altre dels plats d’en Frédéric Anton que volia tastar, un dels seus plats emblemàtics.

Una cua d’escamarlà de la Bretanya amb una làmina de pasta a sobre. Ells diuen "com si fos un ravioli", però jo vaig entendre més com una capa de lasanya. A dalt de tot, una gelatina transparent de fetge d’ànec i paper d’or. Pel voltant, una velouté escumosa de túrmix i també de fetge d’ànec.

Feia una olor rància de greix de pernil, molt agradable però ben curiosa perquè, a priori, no en portava i en boca tampoc en tenia cap gust. Ves a saber si no associo l’olor de foie amb crema de llet a aquest perfil ranci o si la mantega, al coure-la molt, no es tornés un punt “rància”. En qualsevol cas, insisteixo que era una olor boníssima.

L’escamarlà era d’una mida considerable, per menjar amb 3 o 4 mossegades, i estava ben cuit, no era pas cru; això sí, hagués pogut ser més intens. La capa de pasta de ravioli trobo que podria ser més fina. La gelatina transparent de foie i or era poc gustosa, aportant més estètica que una altra cosa. I l’escuma blanca de fetge d’ànec… Com molts diuen, “era important”. Boníssima, delicada, refinada, el que tècnicament diria que és la perfecció. Això sí, tenia tanta crema de llet que semblava un Comté d’aquests ben envellits.

Un altre plat que associo a l’estil d’en Robuchon i un altre dels millors plats del menú. Estava entusiasmada, tot estava anant molt bé.

Le cabillaud. Brandade moelleuse.

Un plat que anuncien com a “bacallà preparat com una brandada” i amb algues per sobre.

Havia vist la foto d’aquest plat tantes vegades… Com molt bé distingeixen en francès, es tracta de bacallà fresc (cabillaud) i no de bacallà salat (morue), distinció que trobo interessant a l’hora de parlar de brandades. Utilitzen bacallà de la Bretanya. Era una capa d’un mil·límetre d’alt de brandada de bacallà gratinada. La idea dels arrossos amb una capa tan prima que només hi ha un gra d’arròs portada al camp de la brandada, que normalment se serveix i s’emplata amb volum. Estava servida tèbia, m’hagués agradat més calenta. Feia olor de formatge gratinat, tot i que no n’hi havia. La pols d'algues seques i d'all fregit que duia per sobre eren imperceptibles. Semblava que portés patata, mantega, llet i crema de llet; no hi vaig trobar ni ceba, ni un toc cítric que de vegades tenen ni tampoc era una brandada oliosa. Tenia una textura ben fina, més fina que la d’un puré i tot, tal com és típic a París. M’hagués agradat més quantitat o servit en un bol amb menys diàmetre per poder-ne agafar una cullerada més plena, amb més volum en boca i més carnositat. Però també m’agrada que hi hagi tanta superfície gratinada.

Un plat molt bo, però amb una quantitat ínfima, a part que no deixa de ser simplement una brandada, que tradicionalment associem a un acompanyament o un aperitiu i a un restaurant més rústic, tradicional i senzill. També trobo, sincerament, que s’han de tenir molt ben posats per servir un plat així en un menú de 390€ i ni tan sols inventar-se algun relat justificant, per exemple, que a nivell conceptual s’han volgut qüestionar si no és més bo i important l’acompanyament que l’element principal de molts plats o explicar que volien posar en valor una salsa tan important com la brandada, una recepta típica de pescadors, de subsistència, de cuina pobra, etc. Una recepta, per cert, típica tant a la cuina catalana, com a la valenciana, l’occitana, la veneciana... Diria que es fa des del País Valencià fins a Ligúria, però també a Portugal; i tant als pobles de costa com a l’interior, on el bacallà sempre ha sigut un peix molt consumit per la seva bona conservació amb receptes precisament com la brandada.

Sóc molt de brandada de bacallà, tant en compro de feta a les poques bacallaneries i botigues de pesca salada que queden com en faig i, sigui d'on sigui, sempre dura poc. En una ocasió, també vaig provar de fer-ne amb bacallà fresc, però vaig preferir seguir la recepta tradicional amb bacallà salat, tant per la textura com per la intensitat del gust del peix i la salabror. Fins i tot, quan era adolescent, a casa havia fet una cosa semblant a aquest plat de Le Pré Catelan: boletes de brandada gratinades per tal que quedessin com una mena de crispells de bacallà sense la necessitat d’utilitzar farina.

D’entrada recordava poques brandades a restaurants d’alta cuina: la del Da Vittorio amb la polenta i poques més. Evidentment, penso en el cruixent de patata amb brandada de bacallà del 1994 d’El Celler de Can Roca i en els tricornis de bacallà de la Ruscalleda de principis dels 90, però en aquests dos casos, servien aquests plats quan encara no eren tan estrellats. Bé, i la capa de brandada que duia l'inoblidable “Mondrian gastronòmic” de la Carmen. 

Però, fent memòria, he anat recordant que en Jordi Vilà n’ofereix sovint en diferents plats com la brandada de bacallà amb mongeta verda i raifort o la brandada amb pèsols i plàncton (tot i que no vaig trobar-hi el plàncton). L’Albert Ventura també feia una brandada molt gustosa amb cebetes i en Miquel Aldana del Tres Macarrons feia un cruixent de brandada. L’Artur Martínez, a La Mesa del Buen Gusto feia un plat en el que fusionava un bunyol de bacallà i un bacallà a la llauna, servint un bunyol de bacallà a la llauna que feia amb una brandada de bacallà fumat, amb all i bacallà escalivat. Al Terra de Berga en Pere Venturós feia una brandada amb tomàquet dolç i confitura de llimona i a l’Hostal dels Ossos de la Garrotxa feien un milfulles amb brandada de bacallà i melmelada de carbassó boníssim. A Mallorca, havia menjat la ratjada amb borrida d’en Joan Marc i la tomàtiga rosada amb brandada de bacallà, olives, alvocat i vinagreta d’ametlla de Ca Na Toneta. També diria que el plat “Almendra/Caviar” d’en Pedro Sánchez porta brandada a la salsa blanca, aquella mena d’ajoblanco amb brandada i un parell d’ametlles crues. El mes d’agost passat vaig menjar la cocotxa de bacallà amb pilpil i bizkaina d’en Josean Alija al Nerua, que també portava brandada, un plat que em va recordar les delicioses “kokotxas de bacallà confitades, amb brandada i bizkaina” del Zuberoa. En Subijana fa la “flor de bacallà, brandada i remolatxes”. En Paco Roncero fa el “lemon pie de brandada de bacallà”. L’Iván Cerdeño en feia a La Carmen del Montesión, a Toledo mateix. 

A Itàlia també en vaig menjar una de molt bona de l’Enrico Croatti del Moebius Sperimentale de Milano que servia amb tòfona blanca o la del Pagaia de Senigallia, que no era gens salada, no portava all i devia portar força proporció de llet i se servia a sobre d’una galeta o torradeta amb herbes. I, fins i tot, la Fabrizia Meroi feia la xip d’arròs negre amb baccalá mantecato al Laite de Sappada.

Seguien les llargues estones entre plat i plat sense donar cap explicació. És més, ja no és que ens haguessin anivellat amb les altres taules, sinó que, en aquest moment de l’àpat, ja ens havien avançat dues taules. Hi ha coses del servei que no entendré mai. 

Le saumon. Fumé au bois (fusta) de cerisier, confit, wasabi.

Servit amb campana de plata, destapen el plat davant del comensal i fent cercles per escampar el fum i puguem sentir la flaire del fumat. 

És curiós, havia sentit més l’olor de fumat de la taula del costat que ara que tenia el plat a davant i el que feia uns minuts em semblava una olor massa intensa, ara em semblava suau, i no crec que fos perquè ja m’hi hagués habituat. 

Un trosset de salmó escocès Label Rouge, per tant, entenc que era d’aqüicultura, de bona qualitat i sostenible, però dubto molt que fos salvatge. Pel que tinc entès, el salmó escocès Label Rouge és el salmó de l’Atlàntic (Salmo salar) i els exemplars estan criats entre 2 i 3 anys, passant fins a 15 o 16 mesos en aigua dolça abans de ser traslladats al mar on hi passen entre 10 i 36 mesos, depenent de la mida del salmó en el moment de la captura. Sense saber de quina granja en concret provenia, la majoria d’aquests salmons vénen dels Highlands i de les illes Hébrides, a la costa oest. A Le Pré Catelan compren peces d’entre 4 i 6 kg.

Estava tallat en una circumferència d’uns 3 cm de diàmetre i era un salmó prèviament salat (en sal seca, no en salmorra), fumat per ells (en fred a 17ºC i amb fusta de cirerer) i posteriorment confitat.

Era molt fi, tant de gust (gens salat) com de textura (ferma però flonja, gens seca ni fibrosa i molt continguda de greix). Semblava un salmó cru i marinat. Em va semblar un salmó de bona qualitat, sense arribar a ser extraordinari. Les comparacions sempre són delicades, però traslladat a les tonyines, em va semblar com una tonyina Balfegó, que són molt correctes sense ser de les més excel·lents d’almadrava. Això sí, estava molt ben tractat a la cuina, tant pel tall com pel fumat, que era molt dolç i suau, sense emmascarar.

Al costat, hi serveixen una emulsió escumosa de wasabi provinent del Japó, molt suau, tan suau que es notava més el sèsam torrat que duia per sobre i tot; semblava ben bé que portés mantega i per això la potència del wasabi estès rebaixada. I així era, portava una base de sabayon, rovell d’ou, mantega i wasabi. Feta amb sifó. 

Un plat que no em va fer especial il·lusió. Possiblement, el plat més fluix del menú. A part de la dificultat tècnica que té fumar de manera equilibrada, em va semblar més un aperitiu que un plat principal o en un lloc tan avançat dins el recorregut del menú. 

Pel que fa a la recepta, trobo que és un plat digne d’estudi. A quin país situar-lo? A la cuina nòrdica per la tècnica del fumat? A la cuina escocesa per l’origen del salmó? A la cuina japonesa pel wasabi? Però si fos wasabi francès, passaria com a receptari francès? El fet que l’emulsió fos a base de sabayon i mantega far tornar el plat francès? Era un intent de fer una versió modernitzada del salmó à l’oseille d’en Troisgros? Pel fet de portar una escuma de sifó es pot dir que és un plat de cuina bulliniana? O simplement  era una versió d’un salmó que a ells els agrada menjar i punt?

Le caviar. Sorbet Champagne.

Tercer i últim plat amb caviar.

Un sorbet de Champagne Billecart-Salmon fet amb una sorbetera tradicional (res de Paco Jet) i, a sobre, una quenelle de caviar osciètre de Kaviari, el mateix que havien servit tant a la tartaleta de l’aperitiu com en el plat del bou de mar.

Servit amb una cullera petita de plata, de postres, la que ens havien servit quan havíem demanat una cullera pel capuccino de llamàntol i l’única que no estava gravada amb el nom del restaurant ni era de la col·lecció amb la que van servir tot l’àpat.

El caviar estava a molt bona temperatura i era molt agradable menjar-lo barrejat amb la part de dalt del sorbet, ja que la zona de la base del sorbet estava massa freda i, fins i tot, cristal·litzada perquè tocava la base de gel del bol. Un bol de plata, amb el nom del restaurant gravat al lateral. No sóc gens de sorbets ni coses excessivament congelades, però la textura del granissat era magnífica,  untuosa, no es notava concentració d’aigua ni cristalls, excepte una mica a la base, com he dit, pel contacte amb el gel del bol. Això sí, era més gran la quenelle de sorbet que la de caviar i preferiria invertir les proporcions per reduir la fredor.

He menjat caviar sobre tota mena d’aliments (diferents tipus de pans, blinis, torradetes i masses farinoses; carn i peix; ous ferrats, truites, ous poxats, ous remenats; croquetes, cremes i purés de densitats diverses; pastís de xocolata, etc.), però no recordava haver-ne menjat amb gelat, ja que el popsicle del Coda pràcticament no duia caviar. 

A nivell conceptual, no deixa de ser una combinació ben comuna, la de caviar amb Champagne, tot i que transportin el líquid al món dolç o salat, una idea molt bulliniana, encara que els gelats i sorbets a base d’alcohols siguin ben ancestrals.

Un plat versàtil a nivell gustatiu i a nivell conceptual, que també es podria servir tant d'entrant com per “netejar”, després del colomí, fent d’impàs entre la part salada i els formatges o les postres.

Le pigeonneau. Poché, dattes, semoule croustillante.

Servit amb campana de plata, destapen el plat davant del comensal.

Un pit d’un colomí jove de granja, concretament d’en Renard Rouge de Gourgé (al departament de Deux-Sèvres, a la regió de la Nova Aquitània, a uns 50 km a l’oest de Poitiers), tot i que també cria colomins a la Vendée (al País de la Loira).

El cuinen submergit en un fons de mel i dàtils. Per sobre, pell de citron vert ratllada molt fina i sèmola cruixent. A taula, serveixen un fons fet amb la carcassa del colomí a la base del plat. 

Servit més aviat fred. Feia olor de citron vert. Tenia una textura especialment tova i el gust inicial era massa de citron. Em va faltar la intensitat de sang del colomí i també trobo que podrien haver servit el pit amb alguna altra part del petit colomí o alguna elaboració amb el mateix animaló.

Com el plat de salmó o la vieira, propi d’una cuina de la que n’estic una mica cansada, tampoc crec que necessiti veure un burro volar, però sí que certs plats m’han acabat avorrint. Segueixo pensant que el que em fa més feliç del colomí són les dues mossegadetes de la farsa sobre una bona torradeta ben calenta, amb el tipus de pa adequat, tipus tramezzini, amb força molla, una mica cruixent però ben empapada.

A més, anava servit amb un ganivet 9.47 amb un mànec artístic que no em va agradar gens i que trobo massa modern per l’entorn i el conjunt harmoniós amb la resta de la coberteria Christofle.

Le fromage. Soufflé chaud vapeur, crème de Comté.

Servit per un únic cambrer, el luxe estava decaient.

Un soufflé calentó amb una textura increïble, més airejada i escumosa (amb albúmina) que la d’un soufflé tradicional i amb un gust molt suau. La intensitat estava a la inoblidablement deliciosa i addictiva salsa que tiren per sobre, una crema de Comté de 18 mesos. Els puntets eren tòfona negra de la Vaucluse ratllada. Tot i que no aportaven ni olor ni gust, sí que li donaven una mica de textura crocant. Magnífic! Un altre punt àlgid del menú i una manera ideal de substituir el servei de formatges amb aquells meravellosos carretons dels que mai puc gaudir plenament arribats a aquestes alçades de l'àpat.

Em va recordar clarament al soufflé de mozzarella de l’Enigma de finals del 2023, tot i que a Le Pré Catelan faci més de 10 anys que el serveixen i sigui un soufflé tradicional, cuit al forn al vapor, i no pas el sèrum lligat amb xantana, metil i gelatina que l’Albert Adrià passa pel sifó i cuina al microones.

LES PREPOSTRES

Sorbet d’alfàbrega, merenga i citron. 

Un sorbet d’alfàbrega (també, fet amb sorbetera tradicional) amb uns trossos de merenga seca, de pell de llimona i fulles d’anet.

Feia olor d’anet.

Unes pre-postres que ja fa anys que serveixen. Personalment, hagués preferit prescindir d’aquest servei i menjar més brandada o més d’alguna altra cosa.

El servei seguia sent lent entre plat i plat.

LES 2 POSTRES

La pomme. Compote, crème légère à la vanille, comme une tatin.

Una mena de tatin desconstruïda: poma compotada a la base i pâte feuilletée per sobre.

Feia olor de mantega, ben cruixent i poc dolç, no era una poma compotada molt acaramel·lada, sinó més aviat fresca.

Servit a part, en un bol, una bola de gelat de flor de llet i vainilla fet, com els altres sorbets, a la manera tradicional, amb sorbetera. Molt cremós, boníssim!

Feia estona que no teníem aigua i havia desaparegut tota la brigada de cambrers.

Le pollen. Sablé, glace au miel.

Al fons (no es veu a la foto però el bol acabava en forma de con, en punxa) hi havia un gelat de mel i uns trossos de galeta de mantega. La bola blanca que es veu era una mena de mousse de iogurt i poncem de Còrsega i, per sobre, tenia mel, pol·len i pètals de flor. Recomanen menjar-ho de baix a dalt, fent cullerades amb tots els ingredients.

Predominava l’olor de pol·len, era molt aromàtic i molt gustós. Bo, unes altres postres poc dolces, amb molta frescor de cítric.

ELS PETIS FOURS

En singular, el petit four de xocolata i avellana que ni tant sols van anunciar.

Formant part d’un grup de pastisseria com Lenôtre, sent MOFs i fent 17 anys que tenen 3 estrelles a París haurien de fer postres més tot, més bones, més cerimonioses, més festives, etc.

EL SERVEI

Hi treballen 50 persones per a atendre a 40 clients.

L’equip, amb un ventall d’edats ben ampli, des de joves d’uns 20 anys fins a veterans que fa dècades que treballen a la casa, està farcit de premis internacionals de prestigi, ja sigui a la cuina o a la sala, com el ja jubilat Jean-Jacques Chauveau (1959), qui va treballar a Le Pré durant 39 anys, des del 1980, una persona que entenia el servei a tots els nivells (a la família, a la feina, al país, als pobres, als joves i als clients) i qui ha transmès aquest ofici als seus dos fills, que treballen a Le Bristol i al meravellós Connaught de Londres. També porta una colla d’anys a la casa el seu successor, en Thierry Pruvôt, el director de sala que ens va atendre, que treballa a Le Pré des de fa 43 anys, des del 1982, quan tan sols tenia 18 anys; i el cambrer que ens va servir, en Nicolas Lepinay qui, tot i tenir certs gestos menys refinats, també forma part d’aquella generació de cambrers que afavoria el contacte íntim amb el client, ennoblint aquesta magnífica professió de servir, desplegant les seves habilitats humanes, fent tot el possible per la felicitat del client i tractant un afer tan delicat com l’acolliment als comensals. Cordialitat, respecte i una amabilitat amistosa. No deixa de ser curiós que part de l’equip de sala porti més anys a la cuina que el propi Frédéric Anton.

Com a sommelier, en Boris Thuillier substitueix l’Olivier Poussier des que va marxar, tot i que qui ens va atendre va ser en Max Power (sí, sí, com l’alter ego d’en Homer Simpson) i la seva ajudant, la Viktorija Zemaityte de Lituània. En fi, que fa goig veure una brigada tan ben formada i tan variada d’edats que, tot i compartir molts punts en comú vers la manera de servir, cada un mostrava el seu tarannà.

El servei és clàssic i luxós, d’escola franco-suïssa. Dos cambrers joves porten els plats amb safata de plata i dos altres cambrers, de rang més elevat, agafen els plats i ens els serveixen. Quatre cambrers per a servir a dues persones.

En cap moment fan un servei des de guéridon, sinó que tots els plats surten emplatats de cuina i, simplement, afegeixen alguna salsa davant del comensal. Això sí, molts plats arriben amb campana, que destapen a l’uníson, mirant-se i destapant ben sincronitzats.

No donen recordatori i crec que és un complement obligatori en restaurants d’aquest nivell.

Després d’haver-me confirmat, des del començament de l’àpat, que en Frédéric Anton era al restaurant i que el podríem saludar i anar a la cuina al final de l’àpat, quan va arribar l’hora de la veritat, el maître em va dir que era impossible contactar amb el xef perquè estava a l’altra punta del restaurant i que, per raons d’higiene, també era impossible visitar la cuina, que per això no la tenen a la vista, que és un espai exclusiu pels cuiners. El que em va oferir va ser que els donés la meva adreça per enviar-me el menú signat pel xef, cosa que jo no havia demanat. No semblava que fos cap broma. Tan és així, que només vaig poder fer que acceptar la situació i mostrar-me d’allò més comprensiva i agraïda per l’oferiment d’enviar-me la carta a casa, que en certa manera ho trobo tot un detall. Un detall que no deixa de ser com el que ofereixen a en Pierre Gagnaire, deu ser el modus operandi dels 3 estrelles de París. A Espanya hi ha restaurants on et deixen un cartró a mida real del cuiner perquè t’hi puguis fer la foto, com si del museu de cera es tractés; i a París, t’envien el llibre del cuiner signat a casa. Total, que ja estàvem a punt d’aixecar-nos per marxar quan el maître va venir a corre cuita per dir-me, pràcticament d’amagat i xiuxiuejant-me a l’orella, que ara era el moment per a veure el xef i la cuina. Quina sorpresa quan a qui em vaig trobar va ser el cap de cuina i no el cuiner titular!

EN MEHDI SGARD, el chef de cuisine

Nascut a París el 1991, va començar a treballar amb en Frédéric Anton el 2012, ja fa 13 anys, primer com a demi-chef de partida, després com a cap de partida, com a segon de cuina i, finalment, com a chef de cuisine des del setembre del 2019. Va estudiar 4 anys a Ecofih École Hôtelière Grand Paris, va fer pràctiques a l’InterContinental Paris Le Grand i havia treballat al restaurant Espadon de l’Hotel Ritz amb en Michel Roth (MOF 1991) des del 2011, quan acabaven de guanyar la segona estrella, fins que va tancar el juliol del 2012 per fer una reforma integral, que va ser quan va començar a Le Pré. Un jove que es va mostrar molt amable, atent, servicial i defensor de la seva feina.

Tant a en Mehdi com a en Frédéric, se’ls veu cuiners treballadors, segurs i convençuts de la seva feina i cuiners que no reneguen pas ni dels mitjans ni dels premis, sinó que llueixen amb orgull tota mena de plaques, insígnies i distincions. I és que, tal com he explicat a l’inici, ja els exhibeixen des de l’entrada del restaurant, amb tot el seguit de banderes hissades i les plaques a la paret de la façana o com el títol de Meilleurs Ouvriers de France atorgat a en Frédéric Anton que llueix ben emmarcat al rebedor del restaurant, un títol que personalment sempre he respectat i valorat amb admiració.

A més, també em van semblar cuiners que volten, usuaris i clients de restaurants, coneixent perfectament el panorama de Barcelona, amb referents i preferències com el Disfrutar, l'Enigma i el Tickets, però també com l'Ultramarinos, el Suculent o el Teatro. Sembla que els agrada i observen amb atenció el que fem a Catalunya, o almenys a Barcelona. Quan viatjo, em satisfà enormement veure que s'aprecia la cuina catalana a l'estranger i que grans cuiners de països amb una trajectòria gastronòmica tant potent com França i Itàlia s'interessen pel que fem al nostre país. I el més important, valor molt la sinceritat i naturalitat amb la que ho van dir; cosa que, potser fa 20 anys, tant a un país com a l'altre, no reconeixien tant obertament.

LA CUINA - L’ESPAI

No és especialment gran ni especialment moderna ni luxosa, sembla ben pràctica i funcional, una cuina on s’hi cuina.

LA CUINA - L’ESTIL

Expressat través d’un menú de 12 plats (17 elaboracions), una llargada i amplada de les que més gaudeixo, suficientment llarg per poder provar vàries coses, però suficientment ample per a poder-les realment degustar. I amb una ESTRUCTURA ben clàssica: amuse-bouche, uns quants plats que pràcticament veig tots com entrants, peix, carn, formatge, un gelat de pre-postres, postres i petits fours. Tot i així, em costa entendre l'ordre dels plats dins la part central de l'àpat, veient més subtilesa al cranc, l'escamarlà, la brandada i el sorbet amb caviar que a la bullabessa, que serveixen en segon lloc; i veient el plat principal de peix (que entenc que seria el salmó) com un perfectament entrant, de la mateixa mida o fins i tot més petit que la vieira.

Un menú amb molt poca presència de vegetals, predomini de productes del mar, una única carn i sense cap plat d’arròs ni pasta (excepte la capa de ravioli de l’escamarlà). Un menú lleuger i sense estar farcit de masses farinoses.

No serveixen ni ofereixen la possibilitat de fer formatges. No és que els trobi mai a faltar enmig dels àpats, però trobo que tenint un afinador com en Bernard Antony a la seva terra natal, a Alsàcia, i tractant-se d’un restaurant d’aquestes característiques, podrien tenir almenys una petita selecció.

També trobo que per a ser un 3 estrelles i, a més, de París, 3 aperitius i 1 únic petit four és poc. Suposo que estem molt ben acostumats amb El Celler de Can Roca, per exemple, amb aquella traca d’aperitius d’altíssim nivell.

També trobo que, sent del grup Lenôtre, suposats mestres en l’art de la pastisseria francesa, i amb un equip farcit de MOFs i millors pastissers del món, podrien portar més varietats de pans, de masses diverses durant l’àpat i de petits fours i que tant el servei d’uns com dels altres hauria de ser més cerimoniós i fastuós, més a l’estil Da Vittorio o amb més varietat de pastissos com a les Fermes de Marie de Megève, com a la Maison Carrier de Chamonix o, fins i tot, almenys com el carretó de pastissos d’El Motel de Figueres (Catalunya). 1 únic, diminut, corrent i trist petit four que ni tan sols anuncien és de les maneres menys luxosament palauenques amb les que mai m’hagués imaginat que serien capaços d’acabar un àpat.

Pel que fa als INGREDIENTS, tot van ser productes coneguts, sense oferir ingredients exòtics ni varietats i espècies recuperades o desconegudes. Sembla ben bé que no surtin del "sota, caballo y rey" de la vieira, el llamàntol, el caviar, el salmó, el foie gras i el colomí. Treballen amb diferents orígens: principalment de França (Normandia, Bretanya, Occitània, Loire… de l’Atlàntic i del Mediterrani), però també d’Escòcia o el Japó. En moltes ocasions, utilitzen ingredients cars com el llamàntol del capuccino, la vieira o el caviar; però també hi va haver ingredients de preu mig com el bou de mar (a 30€/kg?) o el salmó; i ingredients barats com el colomí, la mantega, la farina, etc. També, com a pràcticament totes les cuines, utilitzen xantana, agar-agar, albúmina, gelatines, etc.

Pel que fa a les TÈCNIQUES utilitzades, són molt tradicionals, sense aparells tipo Ocoo, ni Paco Jet, ni Rotovaps, ni tan sols coccions al buit. El més modern deu ser un sifó. Escalden, bullen, cuinen a la planxa, al forn, confiten, fumen…

Pel que fa al RECEPTARI, tenen molta base de la cuisine classique, però amb una visió de la Nouvelle cuisine. Es podria dir que fan cuina francesa, englobant-les totes, i que és actual i moderna, però no avantguardista. Evidentment, és d'estil fine dining, però sense exabruptes ni artificis.

En Frédéric Anton mostra un estil fi i refinat sense ser subtil i insípid, sinó amb potència de gust.

De la mateixa manera que la vaixella i la coberteria són peces d’artesania extraordinàries, en algunes elaboracions com les royal, les veloutés o els fons es nota un domini tècnic i un equilibri gustatiu excepcionals. Cada vegada abunda més la saturació de gustos, el glutamat, la salabror, el greix, l’excés de sucre i l’emmascarament dels productes, i trobar una cuina tan intensa i, a la vegada, neta, refinada i equilibrada gustativament, és un plaer.

Estèticament, també és ben minimalista i, a més, els acompanyaments acostumen a estar integrats i no servits a part, tret del gelat de la tatin desconstruïda. Una mena de Robuchon actualitzat, més essencialista i amb menys floritures.

No és una cuina complexa, en el sentit que no hi ha una gran quantitat d’ingredients a cada elaboració ni a cada plat, tal com hi ha a un Diverxo o a un Celler de Can Roca.

Pel que fa a la qualitat dels productes, em va sorprendre una mica que nos fos excel·lent (o, si més no, no va brillar), tret de coses puntuals com la bullabessa, que per a fer aquell fumet es requereix una bona matèria. Em refereixo al colomí, per exemple, que segur que és d’un productor que treballa excel·lentment, però no era ni Miéral ni Label Rouge ni lluïa cap medalla ni cap etiqueta, cosa que sembla que valorin molt a un perfil de restaurant com Le Pré. També em refereixo al salmó, que per molt Label Rouge que fos, no deixa de ser d’aqüicultura. O la tòfona negra, que per poca que en ratllessin, no va desprendre cap aromàtica. 

D’entrada, ja no sembla que el producte estigui al centre d’atenció del restaurant o, si més no, no ho comuniquen. Quan serveixen els plats, els anuncien de manera breu, sense mencionar ni l’origen ni la qualitat, ni tampoc cap tècnica d’elaboració ni receptari. En aquest sentit, el relat és totalment absent i, com sempre, m’agrada que n’hi hagi, que hi hagi aquesta transmissió de coneixement i de la cultura culinària, de comunicació entre el productor, la cuina i el client. Sóc detractora d’algunes de les maneres amb les que es duu a terme i es transmet aquest relat, però sóc una fidel defensora del relat. Al final, no deixa de ser, també, un entreteniment més del que suposa un restaurant que, avui en dia, amb les necessitats bàsiques més que cobertes, és això, pur oci, entreteniment i enriquiment cultural.

De vegades, penso que aquest tipus de restaurants no especialitzats, on toquen totes les tecles, tant pel que fa a la varietat de productes com pel que fa a les tècniques, no acostumen a servir-hi l’excel·lència; i que, per a trobar aquest punt, s’ha d’anar a restaurants temàtics, on una mena de mestre artesà porta mitja vida professional practicant al voltant d’un producte i una tècnica. Però tampoc crec que sigui del tot així, bé que en Verjus, en Guérard o a Crissier hi ha excel·lència i també són restaurants on ho toquen tot.

En el cas de Le Pré Catelan, per exemple, mencionen tots els productes en genèric. Com si diguessin simplement “Bourgogne”, sense especificar ni el poble, ni la vinya, ni l’anyada, ni el productor ni com treballa o com si diguessin simplement “un Pinot Noir”, sense dir res més, ni d’on és, ni quin perfil d’enòleg l’elabora, ni de quin terreny i clima prové. Sincerament, no ho entenc i no m’agrada. Entenc el coneixement de la traçabilitat de les matèries primeres com una cosa imprescindible i necessària i que tristament s’està tornant un luxe de conèixer. Només cal trepitjar mercats i supermercats per decebre's profundament del desconeixement que hi ha tant per part dels venedors com per part dels compradors i com a les etiquetes dels productes.

En algun moment, com en el plat de salmó i el de colomí, va ser un menú faltat d’emoció, potser també ajudat pel lent servei. Sens dubte, els plats que més em van agradar van ser el capuccino de llamàntol, el tàrtar de vieira, la bullabessa, el cranc, el llagostí i el soufflé de formatge, precisament els plats més robuchonians. Amb això estic dient que en Frédéric Anton no demostra una cuina pròpia i diferenciable? No ben bé.

Pel que fa a una TIPICITAT pròpia… Moltes vegades, els cuiners passen per cuines i llueixen grans noms als seus currículums, fan pràctiques arreu i, en principi, aprenen i s’empapen dels cuiners reputats i consagrats. Està ple de cuiners que han estat a El Bulli, a El Celler de Can Roca, al Noma, al Disfrutar o al Mugaritz. Però el que no és tan habitual de trobar són cuiners amb un estil clarament continuador d’alguna d’aquestes cuines dels restaurants pels que s’han format i, a la vegada, demostrin el seu caràcter propi, aquesta barreja i aquest punt que tan gaudeixo.

M’agrada molt trobar caràcter propi, tipicitat, pensament, raonament i estil propi als cuiners, és de les coses que més valoro d’una cuina, sigui del tipus que sigui i per molt que els falti tècnica o no serveixin el producte més excepcional. Però també gaudeixo dels cuiners que, a la vegada que tenen aquesta característica manera de fer tan personal, també se’ls nota la marca del seu mestre. En el cas d’en Frédéric Anton, m’agrada notar-li l’estil clarament robuchonià i és que, per a mi, és un clar deixeble d’en Robuchon, tot i que, parlant-ho amb en Mehdi i en Frédéric, neguin aquest deix robuchonià.

Intento fer repàs de cuiners que hagin passat per la cuina de l’Anton per veure si algun d’aquests ja ha obert el seu propi restaurant i se li percep el pas per Le Pré, però diria que encara són massa joves tots plegats per a tenir clars deixebles.

Marxo del restaurant, però abans de sortir del Bois de Boulogne i anar a la cocteleria del Georges V i del Plaza Athénée, passo a veure la Fondation Louis Vuitton, obra d’en Franck Gehry, situada a 5 minuts de Le Pré Catelan. 

Un final de crònica un pèl fred per a transmetre la sensació final a la sortida del restaurant. I és que alguna cosa intangible em va fer sortir d'allà sense les mateixes sensacions de grandesa i satisfacció que m'han transmès cases com les d'en Pacaud, en Guérard, en Troisgros o a Crissier.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[communitymanagerandorra]

🍝🔥 Descobreix la Fideuada d'El Carlit de Neu al Pas de la Casa Andorra, o #fideua 🔥🍝

Al Restaurant El Carlit de Neu, Steak House, oferim possiblement la millor fideuada de Pas de la Casa, Andorra. Vine a tastar aquest plat deliciós en un entorn acollidor i gaudeix de la nostra cuina d'alta qualitat!

#ElCarlitDeNeu #SteakHouse #Fideuada #PasDeLaCasa #Andorra #bonacuina #CuinaDeQualitat #MenjarDeliciós #RestaurantAndorra #fideua #fideus #GastronomiaLocal #SaborsÚnics #PlatsEstrella #CuinaTradicional #GastronomiaDeLuxe #MomentsGastronòmics #Restaurant 😊

[objecteiespai]

Francis D. K. Ching; dibuix és el «procés o tècnica que es posa en pràctica per a representar alguna cosa —un objecte, un entorn, una idea— traçant línies sobre una superfície» (Ching, 1998/2010, pàg. 1 ).

És important recalcar que a més de referir-se a objectes o entorns, Ching puntualitza que el dibuix serveix per a representar idees (Ching, 1998/2010, pàg. 1-2), entre les quals es podrien incloure moltes coses rellevants per al dissenyador gràfic: logotips, maquetacions, interfícies, etc. Quant als processos que operen darrere de l’acte de dibuixar, Ching argumenta que «en el fons de qualsevol dibuix hi ha un procés interactiu de visió, imaginació i representació de les imatges» (Ching, 1998/2010, pàg. 3). Segons aquest autor «la visió és el canal sensorial primari pel qual entrem en contacte amb el nostre món. […] La visió possibilita la nostra capacitat de dibuixar, mentre que el dibuix potencia la visió» (Ching, 1998/2010, pàg. 3). Respecte a la imaginació, Ching diu: La ment, en la seva activa cerca d’estructura i significat, processa, manipula i filtra la informació visual que rep l’ull. L’ull de la ment genera imatges que veiem que són, precisament, les que intentem representar en el dibuix» (Ching, 1998/2010, pàg. 3). | 4 Com a conseqüència, Ching aclareix: El dibuix no es redueix a una mera habilitat manual, sinó que comprèn el pensament visual que estimula la imaginació i, recíprocament, aquesta proporciona ímpetu per al dibuix. (Ching, 1998/2010, pàg. 3). En relació amb l’últim punt; la representació, Ching argumenta: Quan dibuixem fem marques en una superfície per a representar gràficament el que veiem davant nostre o imaginem en la ment. El dibuix és un mitjà natural d’expressió que crea un món d’imatges, independent, però paral·lel, que parla a la visió» (Ching, 1998/2010, pàg. 3). Ching conclou que «l’activitat de dibuixar no es pot separar de la visió ni de la reflexió sobre el que es representa», atès que per a ell «la destresa del dibuix ha d’anar lligat a un coneixement del que ens esforcem a representar gràficament» (Ching, 1998/2010, pàg. 3)…

DIBUIXAR PER A DISSENYAR Carlos Ruiz Brussain

Manual de dibujo arquitectónico

El Manual de dibujo arquitectónico es el libro que dio fama internacional a Francis D. K. Ching y sus conocidos métodos de dibujo. Esta nue

Editorial GG

en relació: