#Andalús

[lolalolitalola]

[jackredfieldwasmyjacob]

thinking about them 🥰

[jartita-me-teneis]

"No entiendo el andalú" jartitos de oír eso... de meriodejaneiro.

[onelobe]

Blú Andalú

[antowilly]

Eres andalú???

De Granada, nada menos

[yekkiz]

ANDALÚ

���….NO ME LO CREO … SIMBLR ANDALÚ?????!??

[47deg]

“La inteligencia artificial es un arrejuntamiento de programones”

ChatGPT hablando en andalú

[lescroniques]

Una alumna sevillana amb discapacitat auditiva porta més de dos anys sense tenir intèrpret a l'escola

sevillaactualidad.com L’Oficina del Defensor del Poble Andalús, dirigida interinament per Jesús Maeztu, ha comunicat a la família de l’alumna del col·legi concertat Sant Antoni Maria Claret de Sevilla, que pateix una discapacitat auditiva i motriu del 66%, que s’ha fet efectiva la seva petició d’un intèrpret per a les classes. Durant més de dos anys, la família havia estat gestionant aquesta…

[poemassemanales]

CAPITULO XXV:

JOSÉ SOLÍS RUÍZ

Lucena. Colegio de los Maristas. Año 1958. Todos los alumnos del colegio agrupados en la zona de recreo esperando la llegada del Ministro Solís. Realmente a los allí reunidos nos daba igual el personaje que iba a llegar salvo por un hecho: el citado jerarca era natural del vecino pueblo de Cabra. Ya no recuerdo el motivo de la visita ni la alocución, fascista por supuesto, que nos dedicó, aunque me la puedo imaginar. Con el tiempo supe que este individuo era conocido como “la sonrisa del régimen” pues permanentemente “ejercía de andalú” y ya sabemos que eso lleva aparejado un talante jovial y desenfadado, más llamativo aún en un político de primera línea. Este Ministro, casi paisano mío, es nuestro friki de este capítulo: JOSÉ SOLIS RUÍZ. 

José Solís nació en Cabra (Córdoba) en 1913. Estudió Derecho y apoyó rápidamente el golpe de estado de 1936 llegando a ser “alférez provisional” en el ejército sublevado. Durante el franquismo ocupó cargos de relevancia: Procurador de la Cortes franquistas desde 1936 hasta la muerte del dictador en 1975; Gobernador Civil en varias provincias; Delegado Nacional de los sindicatos verticales del régimen; Ministro Secretario General del Movimiento desde 1957 hasta 1969, cartera de la que volvió a disponer en Junio de 1975; tras la muerte del dictador ocupó el Ministerio de Trabajo desde Diciembre de 1975 hasta Julio 1976. Durante sus últimos años de vida se apartó de la política y se dedicó a actividades empresariales de su familia.

José Solís murió en Madrid en 1990 y está enterrado en su ciudad natal.

A Solís le tocó vivir la etapa desarrollista del régimen y pasó por ser uno de elementos más “liberales” del núcleo duro de la dictadura. Para lograr ese perfil se dotó de un talante jovial y de una sonrisa permanente llegando a ser conocido como la “sonrisa del régimen”. Pero no nos confundamos: en los años 40 Solís pertenecía al Cuerpo Jurídico Militar y como tal sus actuaciones como fiscal en juicios a los maquis se caracterizaron por una dureza extrema.

Trató desde sus inicios políticos de atraer a los trabajadores e integrarlos, con escaso éxito, en el sistema de los sindicatos verticales franquistas. Organizó el primer Congreso Nacional de Trabajadores. Por estas actividades se le etiquetó como el primer representante del llamado “franquismo social”; pero, al mismo tiempo, no tuvo ningún reparo en apoyar la represión sobre las nacientes “comisiones obreras” de los años 60.

No parece que contara con la aquiescencia del sector más duro del régimen cuando acumuló en su persona una gran parcela de poder con el partido, los sindicatos, la prensa y la radio del Movimiento. Carrero Blanco fue su principal enemigo y Girón de Velasco dijo que “Solís no tenía idea de lo que era el Movimiento”. Mal enemigo se echó en el Opus Dei como mostró en 1966 el opúsculo “La libertad en el Opus Dei” que dio a conocer la carta que el fundador de la secta remitió “A José Solís Ruíz ante la campaña de prensa falangista” que culminó con el escándalo MATESA que afectaba a altos jerarcas del régimen pertenecientes al Opus Dei. Solís perdió la partida ante el poder de la influyente secta católica y fue defenestrado en 1969.

Durante su trayectoria no tuvo empacho en publicar algunos textos con sugerentes títulos como: Los derechos del hombre en la nueva Europa o Nueva convivencia española (no son broma esos títulos).

Durante la enfermedad de Franco, en 1975, su actuación llenó los medios de comunicación durante la “marcha verde” que promovió el rey Hassan de Marruecos en el Sáhara Occidental. Solís se desplazó a Marruecos para entrevistarse con el Hassan II llegando a unos acuerdos nefastos que todavía colean en el mapa político; no obstante, el ministro egabrense se mostró muy ufano por los resultados de la entrevista y contó como en un momento de la entrevista con traductores y conociendo que el rey marroquí sabía el idioma español se levantó y le dijo: “Mire majestad, dejemos el protocolo a un lado y hablemos de cordobés a cordobés, que así nos entenderemos mejor”.

Que este personaje no tenía limitaciones expresivas se puso de manifiesto cuando a su regreso De Marruecos, en plena agonía del dictador dijo que “Franco superaría la enfermedad y que seguiría conduciendo por muchos años la nave del Estado”.

En Julio de 1975 se le ocurrió pronunciar en un discurso ante el pleno del Consejo Nacional del Movimiento: “La originalidad de nuestro Régimen ha consistido en hacer primero la democracia social, la democracia base, sobre la familia, el municipio y el sindicato. Ahora, junto a ello, vamos a hacer la democracia política. Cuando acabemos esto podremos decir que estamos en nuestro siglo y no en el siglo pasado” Así, con dos …

Lógicamente quien tiene tan escasos frenos verbales se puede encontrar con la horma de su zapato. Durante su etapa ministerial lanzó la frase “Más deporte y menos latín” en un discurso en el que indicó que se debían dedicar más horas en la escuela al deporte, aunque fuese a costa de dar menos latín. La respuesta la tuvo en Adolfo Muñoz Alonso, otro preboste del régimen, filosofo falangista y rector franquista de la Complutense de Madrid, quien dijo en una respuesta antológica ante la pregunta del ministro en el sentido de para qué servía la enseñanza de una lengua muerta: “Por de pronto, señor ministro, para que, a su Señoría, que ha nacido en Cabra, le llamen egabrense y no otra cosa”.

Confieso que me queda por realizar un trabajo de campo con respecto a este personaje. He leído en varias fuentes que el epitafio de su tumba en Cabra luce un texto realmente genial. Pero ya sabemos que esto de los epitafios son, en algunos casos, auténticas fake news – hay que recordar que el famoso “Perdonen que no me levante” de Groucho Marx es apócrifo – porque no llego a creer que el citado José Solís, preclaro ministro franquista, ordenase que el epitafio de su tumba luciese lo siguiente: “AQUÍ SE PUEDE SER MINISTRO DE CUALQUIER COSA MENOS DEL MOVIMIENTO”.

 Os informaré de mis investigaciones…

31/12/2023

[reise-mit-katharina]

Im Hammam al Andalús in Granada.

[losmotenzahora]

Íbamos a ir a cenar a La Breña pero nos resultó algo lejos y nos dio pereza así que, sobre la marcha y cambiando el plan (que nos encanta hacer eso), tuvimos la suerte de que hubiera hueco en La Jaima Meccarola para cenar.

Un increíble lenguado al horno que de verdad no podía estar mejor y más rico!!’ 🐟 y de entrante, una ensalada de quinoa y un Zalmoreo (alias salmorejo en andalú!)

[tastatast]

TohQa

LOCALITZACIÓ

TohQa és la transcripció fonètica a l’andalús de “tosca”, la pedra blanca de les terres d’albariza de les vinyes del Marco de Jerez i la pedra amb la que es feien els “anafes”, els forns amb els que antigament es cuinava al camp.

El restaurant TohQa està situat a El Puerto de Santa María (Cádiz), en un antic magatzem de xarxes, al costat del riu Guadalete que, més recentment, havia estat El Arriate, un restaurant important a la vida d’Eduardo Pérez (el cuiner) que va portar un amic seu, en David Méndez, durant 13 anys i que s’ha traslladat a Puerto Sherry (Cádiz). S’entra pel pati, que et transporta als antics “cortijos” andalusos i on, a l’estiu, acostumen a servir-hi els sopars.

L’interior està molt ben decorat, posat al dia, força minimalista i amb bon gust. Una llar de foc “de cortijo”, de ferro, que encenen a l’hivern, presideix la sala. A mà dreta, una barra, un parell de taules petites i la cuina; a mà esquerra, el menjador en sí, quatre taules de fusta (sense estovalles ni parament), un parell de gerros de ceràmica sense esmaltar amb rams d’eucaliptus i una paret blanca encalcinada destinada a exposicions temporals amb quadres d’art modern de diversos autors tal com es dedicava a El Arriate. De fons, sona flamenco, sobretot Camarón de la Isla, Enrique Morente, Rancapino, Agujetas, Ray Heredia i Paco de Lucía; i és que l’Edu Pérez fa de cuiner i de Dj, sortint de la cuina per canviar el disc del seu tocadiscs que sona darrera la barra, al costat de la finestra oberta de bat a bat. Diu que a la nit, posen més música funky i jazz.

Tot i que són quarts de dues del primer dissabte de juliol i fa molta calor, l’espai, amb força personalitat, respira sensibilitat estètica i artística i és acollidor, mantenint l’autenticitat de l’entorn.

Ens rep en Juan José Pérez, el germà de l’Eduardo, jove, prim, amb barbeta, tot vestit de negre, amb una veu esquerdada i un marcat accent andalús, que podria passar ben bé per bailaor. 

HISTÒRIA I GENT

Obert el juliol del 2020, els dos germans Pérez Pérez, nascuts a El Saucejo (un poblet a la serralada sud de Sevilla que fa frontera amb la província de Màlaga), aparentment, semblen el dia i la nit. 

Per una banda, l’Eduardo Pérez Pérez (1983), el cuiner, diuen que s’assembla al pare, en Dimas Pérez. Amb una camisa blanca de màniga curta de cuiner que porta a l’esquena la frase “Everything is a lie!”, va deixar Sociologia i Ciències Polítiques per estudiar cuina a l’Escuela de Luis Irizar (País Basc) i ha treballat a restaurants com A Fuego Negro (Edorta Lamo, al casc antic de Donosti), El Mirador de Ulía, també de Donosti, Cataria (el restaurante dirigit per l’Aitor Arregi d’Elkano situat a l’Hotel Iberostar Andalucía Playa de Chiclana de la Frontera) i, finalment, va fer una breu estada tant a La Taberna com a Aponiente de l’Ángel León.

Per altra banda, en Juan José Pérez Pérez (1987), diuen que s’assembla a la mare, l’Ana Pérez. Ell és el cap de sala i qui s’encarrega molt bé dels vins, amb una carta curta però potent, molt centrada en els vins de la regió (en vins de mayeteros, els treballadors de la vinya de Jerez) tot i que també ofereix bones referències de la resta de l’Estat Espanyol i França. Fa un molt bon servei de vins, demostrant estar al dia de les novetats de petits productors amb projectes de caire natural, ecològic i respectuós amb les tradicions que ofereixin qualitat. A la sala només l’acompanyen dos cambrers ben novells, això sí, molt amables i propers, la Cristina i en Fernando.

CUINA

La seva cuina se centra a les ascuas (és a dir, sense flama, excepte la chuleta) d’una candela, una brasa de 2,5 metres que presideix la cuina, una cuina més aviat petita que destaca, sobretot, pel poc equipament que té. Alguna nevera, un forn, tres fogons de gas més aviat petits, una olla a pressió, tres plaques d’inducció de sobretaula, una Thermomix i para de comptar.

La seva cuina és senzilla i bastant directa, sense elaboraciones excessives innecessàries i sempre basada en aquesta brasa que utilitza amb diferents tipus de llenya (sobretot alzina i sarments de vinya i, algun producte que tingui molt de greix, amb fusta d’olivera) i amb la que va jugant amb diferents resines (herbes aromàtiques), greixos (de tonyina, de porc…) i algun amaniment bàsic. No té cap forn/brasa ni forn/fumador extra. Ell sempre encén la brasa a base de llenya d’alzina o a base de carbó d’alzina. I, a partir d’aquesta base, li afegeix herbes aromàtiques seques (orenga, llorer…) per tal que aportin la seva resina a mode d’accent perquè troba que els fumats llargs no són agradables amb resines i perquè fer un menú sencer amb uns 15-20 plats tots fumats, carregaria molt i seria desagradable.

Realment demostra un gran domini de la brasa perquè, en cap moment del menú, no emmascara cap ingredient ni la primera olor que et ve d’un plat és el fum; i  ja sabeu que sóc sensible i maniàtica al fet de tapar el gust i l’olor dels ingredients, més quan són de tant bona qualitat com els que serveixen al TohQa. 

Coincideixo totalment amb una reflexió que fa l’Eduardo quan descriu la seva cuina i diu que són fills de la seva època, és a dir, que no fan cuina tradicional, tot i que puntualment puguin recórrer a la cuina de l’àvia que porten a dins. Pensa que moltes vegades som una mica hipòcrites quan diem que cuinem com les nostres àvies, diu que ell beu de la seva cuina però que no viu el seu dia a dia i, per tant, no pot cuinar com ella sent de la generació de les esferificacions. 

També m’agrada quan diu que rebutja la complexitat per guanyar en immediatesa. I encara m’agrada més quan, després de menjar a casa seva, veig que fa el que predica. M’agrada que mencionin els productors, que els situin al mapa i que expliquin els seus projectes. A més, durant el menú, realment es percep com l’Eduardo confecciona i acaba els plats en funció del que troba al mercat. 

ACIDESA, BRASA I MAR amb quatre productes d’horta i herbes aromàtiques. A l’Eduardo li agrada l’acidesa, tant la làctica (ofereix sèrum, llet, quèfir, formatge…) com l’acètica del vinagre, tot i que puntualment també utilitzi algun toc d’acidesa cítrica que, personalment, no necessitaria; i la combina (amb més o menys radicalitat en funció del plat) amb la salinitat, el iode i el gust de peix, algues, marisc i mar en general. A aquests dos gustos (àcid i salat) li afegeix, a mode de complement, el toc càlid de la brasa i el lleuger perfum d’herbes aromàtiques.

Una cuina atrevida tant per l’ús d’alguns productes (com el cor i la mandíbula de la tonyina o la pell de la morena) com per la intensitat de gustos. 

L’Eduardo domina el làctics, els vinagres, la brasa i el gust de mar amb nitidesa i contundència a la vegada, amb la intensitat i la concentració per bandera i, a més, domina la posada en escena i la comunicació. Si t’hi pares a pensar, tot està suspesat i medit però “su arte” i “su saber” fan que sembli d’allò més natural. Llàstima de l’acústica i l’altíssima temperatura de la sala, quen fan passar una mica malament l’estada.

MENÚ

Ofereix dos menús: l’Anafe (el curt, de 13 plats) i el TohQa (el llarg, de 16 plats). Sent la primera vegada que hi menjàvem i amb les ganes que teníem de conèixer la seva cuina, vam fer el llarg, que consisteix en uns 16 plats que expliquem a continuació. A més, no recordem haver fet mai el menú curt enlloc. 

Azules:

Un caldo de peix blau (el peix amb el que s’alimenten les tonyines), en aquest cas, de sorell, amb uns daus d’ous d’escórpora i tomaquetes de la Toñi de la Venta El Chopo d’El Puerto de Santa María.

Un sorell (sardina vieja) fumat amb alzina i pi (com que és un fumat llarg, l’alzina la mantenen de base). Després, el tallen molt fi i el treballen com un dashi, és a dir, fan un consomé ràpid d’uns 40 minuts.

Corazón:

Cor de tonyina d’almadraba servit laminat, fred, amb algunes espècies i enfilat en una espina de tonyina com si es tractés d’un pincho moruno i amb fulles de menta del jardí del TohQa. Deliciós, de textura sembla una gelatina prima. És un producte tant excepcional i el saben tractar tant bé que em sembla massa important per a servir-ne tant poca quantitat i, més, sent-ne temporada. A més, al llarg del menú, m’hagués agradat menjar-ne de més maneres i també poder-lo provar el més despullat possible.

Mero, higuera, almendra:

Un mero amarillo de Tarifa (Cádiz) que reposen en fulla de figuera i ametlles tendres.

Un mero poc gustós, sense sal (diuen que per cridar l’atenció del comensal), diria que pràcticament cru i del que en destacava la textura tova i granulosa. El gust i l’olor que dominaven el plat era la fulla de figuera (que em recorda el coco).

Després parlant, l’Eduardo ens va comentar que tenia la parpatana d’aquest mero, m’hagués fet il·lusió menjar-la també.

Langostino en salpicón:

El brou és un sèrum de llet de cabra de Puerto Carrillo (Ubrique, Benaocaz, Sierra de Cádiz), boníssim.

La textura de les cues de llagostí manté la cremositat que té quan és cru, és fantàstica, sembla la cremositat d’una gamba.

Alls de l’hort del seu pare (collits abans que madurin) envinagrats.

En un plat a part, el cap del llagostí servit calent, segurament fet a la candela però sense fer olor de brasa. Un gust i una potència de llagostí mai vistes.

Dels millors llagostins de la meva vida, tant pel producte (d’un calibre i gust excel·lents i sense aquell crec-crec que fan tantes vegades els llagostins escaldats/bullits) com pel cuiner (que ha afegit valor a un producte sense tapar-lo, fent-lo brillar d’una manera excepcional).

Gamba, sarmiento, chuleta*:

Normalment, serveixen una gamba blanca d’Ayamonte (Huelva) però aquesta setmana no les van trobar en condicions i van servir aquest gambón alistado (gamba vermella) untat amb greix de pernil ibèric de la Dehesa de los Monteros de Pepe Simón a la Serranía de Ronda (Màlaga) i fet a la brasa. El greix de pernil no arriba a penetrar la gamba, l’utilitza amb una altra finalitat que no recordo, potser per augmentar la intensitat de la gamba.

*Quan fan el plat amb gamba blanca l'unten amb greix de llonza de porc (chuleta).

Fa olor d’Oloroso, em recorda l’escamarlà ruixat amb Amontillado d’El Celler de Can Roca. Resulta que l’Edu Pérez també ha fet alguna cosa a cuina, en aquest cas, amb un Oloroso. El greix de pernil no es nota, almenys a nivell olfactiu i gustatiu; li deu aportar algun matís a la textura. Molt bona gamba en la que es podria dir que l’essencial és invisible.

Aliño de calamar sin aliñar:

Per una banda, calamar amb un tall tipo sashimi gruixut (no usuzukuri) d’una textura carnosa, cremosa i fina, ben fet.

Per altra banda, scoby de kombutxa (és a dir, les mares de la kombutxa que, per textura, podrien passar per calamar) napades amb una salsa de nous verdes (del seu pare) fermentades i que recorda un sofregit de ceba amb calamars tant d’olor com de gust, on també sembla que porti vinagre de Jerez.

Un mena de calamar encebollado ben diferent, amb olor de ceba i amb gust de ceba i vinagre.

Trigo:

El servei del pa i l’oli.

Un pa elaborat amb un tipus de blat dur que té molt poc gluten, el Trigo Recio de Ronda (Màlaga), fet pel forn Horno Artesa (Arcos de la Frontera, Cádiz), que barreja amb blat de moro. Al TohQa, simplement el passen per la seva candela. Una massa més aviat “dolça”, molt hidratada, densa i poc alveolada.

Un raig de l’oli del seu pare, fet al seu poble natal, El Saucejo (Sevilla), i de la varietat Lechín d’unes oliveres sembrades pel seu avi Eduardo, que les va plantar per fer ombra als jornaleros, ja que són oliveres gegants amb molt de fullatge. En canvi, per contra, fan unes olives molt petites (semblants a l’Arbequina) que donen molt poc rendiment i, a més, estan molt ben agafades i són difícils de collir. Per això, la majoria van arrencar aquesta varietat i ara pràcticament és inexistent, ells les van deixar per un tema romàntic i sentimental familiar, pel fet que les plantés el seu avi.

Sardina y limón:

Uns trossets de porro amb una emulsió de sardines per sobre, dos filets de pell de llimona confitada i un dauet de polpa de llimona.

Suposo que és un d’aquells plats que t’han de sorprendre perquè sents gust de sardina i no hi ha la sardina de manera figurada sinó d’una manera més abstracta, a l’emulsió.

El cas és que tot va una mica per la seva banda.

Diuen que és un plat per acompanyar el pa. Jo vaig preferir menjar-me’l sense sucar. L’emulsió era boníssima.

Escabeche de hierbas heladas:

Una salsa verda semblant a un escabetx líquid amb tocs d’alfàbrega i un granissat d’herbes. 

A sota, cogombre laminat macerat en vinagre i un ostión de Conil (de MarConil), una senyora ostra partida per la meitat, deliciosa, carnosa, gegant, relativament delicada (equilibrada de salinitat), dues bones mossegades plenes d’intensitat marina, semblava ben bé de les millors ostres de la Normandia. 

Tapín y mantequilla de cabra:

El Tapín és carbassó groc i verd laminats i crus o pràcticament.

La salsa blanca és a base de mantega de cabra de la Quesería El Bucarito (Rota, Cádiz), boníssima.

Una magnífica flor de carbassó crua que, tot i la temperatura que està fent aquests dies, conservava tota la frescor com si estés ben bé acabada de collir, excepcional.

Per sobre, una pols de fulla de figuera deshidratada.

Morena y toronja (pomelo):

Al centre, la pell de la morena: enrotllada, crua i escalfada amb un brou que serveixen a taula. Una pell melosa, tendra, gens xicletosa. Deliciosa, m’encanta que la serveixin crua per no malmetre’n la seva textura. Una vegada més, excepcional. 

Al voltant del plat, la carn de la morena (feta en una salmorra molt delicada): freda i crua però fumada, amb una textura com de bacallà i tova.

Brou/consomé fumat fet amb la cua de la morena: cristal·lí, salat, fumat, intens, sembla clarificat amb ou o, si més no, té gust d’ou.

Els cítrics sobren totalment.

Un plat deliciós amb un peix que, encara avui en dia, se segueix valorant poc i elaborant principalment emmascarat en adobo, generosament arrebossat i fregit a l’extrem, com si encara no fos possible adquirir-lo en bon estat i no veure’s obligat a tapar la seva mala olor quan estava maltractat per pescadors i peixaters.

Un d’“els plats” del menú. Un plat que trobo que representa molt bé la millor versió del TohQa, aparentment extrem i radical però gustativament elegant, fi, sensible i equilibrat. S’ha de destacar que no és gens bast ni gens barroer amb la brasa, així com ho són tants i tants restaurants que se sumen a aquesta tècnica de cocció sense tenir-ne gaire coneixement.

Despiece de atún. Cabeza de atún:

La part de sota la llengua/mandíbula d’una tonyina d’uns 350 kg, tallada a daus i cuinada com si fos un guiso de l’àvia, estofada amb brandy.

Una part del cap de la tonyina que no està comercialitzada, no vaig acabar d’entendre si era el que acabo de dir o la part que hi ha darrera l’opercle, cap a la cocotxa.

Una reducció, salabror i concentració extremes. 

La carn és melosa i petonera, col•lagen. 

Potser és un pèl massa salat i reduït (cocció massa llarga) per notar plenament el gust concret d’aquesta part de la tonyina.

Ortiga y jaramago:

Per una banda, una pastilla de jaramago, una mala herba groga que creix al camp (diuen que s’assembla a la mostassa però no ens ho va semblar). Una pastilla de color verd, congelada, que no pinta res amb la deliciosa ortiguilla i de tant tros de gel que és es fa desagradable i tot. Innecessari.

Per altra banda, una ortiga de mar (ortiguilla, anèmona, Anemonia sulcata) d’en José (Pepe) Pérez (més conegut com a Ortiga de Mar), un dels 4 submarinistes amb llicència de tota Andalusia i un dels dos que encara queden que les segueixen venent fresques. Aquesta era de la zona de Motril (Granada), on l’alga asiàtica (una alga invasora anomenada roña, Rugulopterix okamurae) encara no ha extingit del tot l’espècie. En resum, una ortiga servida calenta, feta a la brasa, segurament a dins la petxina amb la que la serveixen. Deliciosa, carnosa, més iodada que marina. Un producte que, si l'Administració segueix sense fer-hi res, s’extingirà i no podrem seguir gaudint. De fet, a Cadis i a Màlaga ja no queden ni ortigues de mar, ni garoines, ni caracolas (Charonia lampas).

Un mar i muntanya. Ells diuen que és un joc d’amargs però no els trobem. Tant és, l’ortiguilla és excepcional, una exquisidesa gastronòmica que ben poques vegades podem degustar, i molt menys tant ben cuita i respectada. Per a mi, molt millor que arrebossada i fregida. Bravo!

A continuació, comenten que al TohQa no hi ha postres sinó plats a mig camí entre el salat i el dolç. Una vegada més, coincidim totalment amb l’Eduardo amb el fet de no haver de fer tant sí com no plats dolços al final dels àpats. Ens agraden molt els pastissos i també som de dolç però en un altre moment del dia, a mig matí, a mitja tarda, però no al final d’un menú.

Remolacha asada:

La remolatxa d’en Joaquín (un dels hortolans amb qui treballen) la maduren durant 20-25 dies després de ser collida. Fa olor de xuixo de crema, un xuixo de crema groga i amb la crosta ben torrada. Una remolatxa molt bona, gustosa i carnosa.

El granissat és de maduixes fermentadas però no es nota que ho estiguin. A sota del granissat hi ha una salsa de color rosa que deu ser de maduixes.

Cabra, quina y aceitunas negras:

Un gelat de cabra deliciós.

Olives negres cruixents, semblen deshidratades.

Al fons, un líquid marronós fet amb l’escorça de l’arbre de la quina i una base d’Oloroso.

2 grans de pebre negre a sobre el gelat.

En conjunt, molt bo.

Cebolla y Cream:

Un dels dos plats que segueixen oferint des que van obrir.

La ceba, el producte que acompanya el cuiner al llarg de la seva vida.

Una ceba fumada amb llenya d’alzina, acompanyada d’un praliné salat d’ametlles.

Amb una salsa molt reduïda feta amb les pells de les cebes.

Concentració. La unió del dolç, l’amarg, l’àcid i el salat. Un final d’aplaudiment.

La copa de cream que serveixen a part no em cal, és d’un celler de Sanlúcar i és a base de Oloroso i PX d’uns 40 anys.

Com diu en Jordi Vilà “comences a ser un cuiner, quan saps què fer amb una ceba”. Doncs, podem dir que l’Eduardo ja és tot un tros de cuiner del que esperem poder-ne seguir els passos.

Pel que fa al cafè, n’ofereixen un de Nicaragua d’en Jesús Gómez de la cafeteria Factoria 77 situada al mateix El Puerto de Santa María, tot i que ara a l’estiu canviaran a un d’Etiòpia perquè diuen que busquen més acidesa i més frescor.

VAM BEURE:

La Escribana 2021 d’en Willy Pérez (fill de Luís Pérez), un vi de Macharnudo, sobre sòl de tosca de barajuelas. Nítid, intens i deixant el record d’un gran mosto. 

Ube de ubérrima Paganilla 2022 de Bodegas Cota 45 (Ramiro Ibáñez), un Palomino Fino que prové de dues vinyes del petit pago Paganilla, sobre albarizas molt pures de barajuelas i tosca cerrada. Embotellat el 20/04/2023 i amb 12% vol. En Ramiro Ibáñez torna a oferir una visió molt aclaridora de com han de ser els vins tranquils del Marco de Jerez: profunds, delineats i amb l’essència de la flor ben present. 

Un molt bon àpat.

[azahar]

con acento andalú

With Andalucía Day coming up there’s been a lot of talk about national “accent bashing” when it comes to regional “andalú” way of speaking. I agree that people should feel proud of their heritage but perhaps Casa Fernadez is taking things a bit far? 😉

[patronsaintofposmodernity]

NO SABÍA Q TAMBIÉN ERAS ANDALÚ te acabas de convertir en mi mutual favorita

no soy andaluza entera tragicamente pero la familia de mi padre es de córdoba y yo estuve a punto a punto de criarme en cádiz. pero vamos que amo andalucía y la siento muy cercana. y además simplemente es la mejor región del mundo y punto!

[martinaudiovisual]

OCHO APELLIDOS VASCOS

Ocho apellidos vascos és una comèdia publicada l'any 2014. El seu director és Emilio Martinez-Lázaro

Martinez-Lázaro és un director de cinema, productor i guionista espanyol guanyador de l'Os d'Or del Festival de Berlín i de la Bisnaga d'Or del Festival de Màlaga.

A més a més, d'aquest pel·lícula, Martinez-Lázaro va ser el director de: "Ocho apellidos catalanes" (2015) o "Miamor perdido"1987 (2018).

Seguidament, també va ser d'actor en la pel·lícula "El pecador impecable" (1987)

Ocho apellidos vascos explica la història de Rafa, un noi andalús, que s'enamora de l'Amaia, una basca que està a Sevilla de comiat de soltera. Després de passar la nit junts, en Rafa decideix anar al País Basc per conquistar-la.

Allà haurà de fer-se passar per basc de “pura cepa” i demostrar-ho, davant d’ella i d’un personatge crític, el pare de l’Amaia.

Els personatges principals són:

Clara Lago (Amaia Zugasti)

Dani Rovira (Rafael Rafa Quirós y Antxón)

Carmen Machi (Merche y Anne)

Karra Elejalde (Koldo Zugasti)

Tràiler de la pel·lícula:

ANÀLISI DE L'ESCENA

(Analitzat fins el minut 1:40)

En aquesta escena podem veure en Rafa entrant al restaurant. S'ha de fer passar per basc i és un moment de comèdia, ja que ell no ho és i ho exagera molt.

PUNT DE VISTA

Càmera objectiva, ja que la càmera enfoca un punt de vista neutre, és a dir el que adopta l'espectador extern que només mira des de fora el que està passant.

MOVIMENT DE CÀMERA

A l'inici travelling frontal. És un moviment que desplaça la càmera d'un lloc a un altre, en el cas de la pel·lícula, mentre en rafa està entrant al bar per donar-li un significat metafòric.

Al final càmera fixa, perquè la càmera es queda immòbil sobre un suport i grava tot allò que hi passa per davant, sense fer cap moviment.

ENQUADRAMENT

Angle normal, és quan la càmera se situa a l'altura dels ulls del personatge.

TIPUS DE PLANS

A l'inici pla general, és aquell pla en què veiem la figura humana sencera, com ja s'ha esmentat anteriorment és quan el protagonista, Rafa, entra al bar.

Al final pla mig, quan apareix la figura humana (en aquest cas, Amaia, Rafa i Koldo) aproximadament de cintura cap amunt.

EL CAMP

Els personatges que estan situats dins d'un bar propi del País Basc.

MUNTATGE

És una combinació de dos plans (general i mig, juntament amb el moviment travelling i fix). Aquest pla està fet bàsicament per donar un significat al·legòric a la vestimenta d'en Rafa, en aquest cas a la pròpia d'un basc "de pura raza". És per donar una seqüència de comèdia i remarcar aquest aspecte.

CRÍTICA DE LA PEL·LÍCULA

Espanya va aconseguir un enorme èxit de taquilla, després de més de dos mesos sent líder a taquilla, s'ha convertit en la pel·lícula de comèdia espanyola més vista en la història d'Espanya, amb més de 10 milions d'espectadors. A part, van recaptar més de 77 milions d'euros.

En conclusió, aquesta comèdia pròpiament espanyola d'un jove enamorant fent-se passar per basc, ha obtingut moltes crítiques positives. Segur que hi ha ressenyes negatives i positives, però està clar que en aquesta pel·lícula, el bon feedback i tot el públic positivista el qual li ha agradat la comèdia, ha vençut a tots els haters.

[eskamtrash]

Why didn't anyone recommend me Life itself??? Its literally destroying my life rn :)