#ponç pons

[pensarenmusaranyes]

Pare Les maduixes de l'hort  tenen pols a la pell  i els coloms en esbart  volen trists sense rumb. Si poguessis d'on ets  tornar a casa, tots dos  aniríem xerrant  fins a Binixems junts  i faríem cantar  vora el pou d'es Fasser  amb reclams les perdius. Però ja no veuràs  com pels plans de Llimpet  hi ha roselles i al bosc  de s'Artiga els pinsans  d'amagat han fet niu. Caçador de bondat  pels turons buit el cel  si veus Déu digues-li  (potser haurà de tornar!)  que, disforjo de murs  es fa inhòspit el món,  que, orfes d'albes i nus  de certeses i estims,  des que no hi ets els cans  lladren sense consol.

[milenaolesinska]

Exposition Art Blog Juan Ponc - Surrealism Juan Ponç (1927 - 1984) was a Catalan artist and member of the avant-garde group Dau al Set.Joan Ponç was born in the Sarría neighborhood of Barcelona, Spain to Gumersindo Pons and Dolors Bonet. More

[ceskfreixas]

Dissabte, concert a Ciutadella

Dissabte, concert a Ciutadella

Canto, perquè les preguntes em pesen al pit. Així cantava diumenge passat a Girona. Amb les mateixes mans nues, aquest dissabte us espero a Ciutadella. Ponç Pons deia: “Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam”. Jo sóc d’aquesta illa, perquè he vist com la defensen els qui l’estimen. Menorca, pàtria vital de cel i mar ventada. ~ Fotografia: Jordi Blanco (Pots veure la publicació original…

[ribesorg]

Sants Ponç, bisbe i màrtir, pa… Dia europeu del comerç just i les aus migratòries. Divendres, 11 de maig de 2018

Divendres, 11 de maig de 2018. Portem 131 dies de l'any i en falten 234 per acabar-lo. Fase de la lluna: minvant. El sol surt a les 6:42 i es pon a les 21:00 . Celebracions del dia: Sants Ponç, bisbe i màrtir, patró dels herbolaris; Anastasi, patró de Lleida; Evelí, Eudald i Florenci, màrtirs; Il·luminat, monjo; Maiol, abat; Mamet, bisbe; santes Felisa, màrtir i Berta, abadessa. Dia europeu del comerç just i les aus migratòries. from ribes.org http://bit.ly/2Iw26G3

[marcfarraspiera]

Boutle

L’última cosa que m’esperava trobar a la casa d’un editor anglès seriós és un pòster gegant del POUM al menjador. Obrers, a la victòria! Quan encara no m’he refet de la sorpresa, al passadís, el cartell de la pel·lícula El asesinato de Trotsky, amb Richard Burton i Romy Schneider. La cirereta me la trobo al lavabo amb l’Auca de la lluita i el milicià damunt del vàter.

La casa de Clive Boutle, a Alexandra Park, al nord de Londres, és una bona metàfora del país i dels seus habitants. De portes enfora, benestant, tranquil·la, freda. A dins, caòtica, reconfortant, sorprenent. Ordre i aventura.

Clive Boutle és un d’aquests herois tossuts i discrets que fan feina de gegants. Gent que surt de la comoditat per endinsar-se en terra estranya i salvatge. Homes que salven els mots.

Aquest senyor vestit de blau marí de dalt a baix, ulleres rodones, cabells lluents, veu de roure i sabates esportives, és el fundador i editor de Francis Boutle Publishers, una editorial especialitzada en poesia de llengües minoritàries. Ha traduït i publicat en anglès obra de poetes georgians, còrnics, gallecs, frisis, bretons i, és clar, catalans.

La casa és plena de llibres amuntegats i apilats per tot arreu. Damunt la taula, El príncipe destronado de Delibes. Elliot, Dostoievski, Lessing, Yates. Nin, Cabré i Dalí. M’espero una conversa singular i inspiradora. Mister Boutle no em decep.

Què porta un llibreter tranquil a embolicar-se amb llengües minoritàries?

Tot va començar fa gairebé 20 anys. Tenia una llibreria de segona mà a Islington, però ja tenia el cuquet de publicar. La meva parella és dissenyadora, sempre havíem estat envoltats de llibres i obra impresa. Vaig començar de manera modesta, treballant des de la rebotiga, fent feina fosca. El món del llibre ha passat una època de turbulències els últims 20 anys. Finalment, vaig tancar la llibreria i em vaig dedicar exclusivament a la publicació.

Quin va ser el punt d’inflexió?

Va passar una cosa molt curiosa. Vaig conèixer un home que em va ensenyar un manuscrit de poemes còrnics [la llengua de Cornualla, regió històrica del sud-oest d’Anglaterra]. Em va impressionar la modernitat i la sensibilitat de la llengua, perquè em pensava que era una llengua morta. Vaig quedar fascinat i el vaig publicar. No em vaig fer ric, però tampoc no em vaig arruïnar. A partir d’aquí vaig anar coneixent gent interessada en el còrnic i en llengües minoritàries, tant en declivi com en auge. La meva germana, que viu a Austràlia, em diu que publiqui els aborígens australians, però tinc 65 anys i només tinc temps per a Europa.

Per desgràcia, no cal anar gaire lluny per trobar llengües en perill real d’extinció. Europa n’està plena.

Es va convertir en una causa política, perquè jo també estic molt polititzat. Crec que els llibres que he publicat són la meva principal i més important contribució.

Com a editor d’obra en llengües minoritàries, a quins reptes t’enfrontes?

Quan treballes amb un grup cultural petit tens problemes de qualitat i dificultats a l’hora de trobar finançament i traductors. Alguns dels llibres que faig els pago de la meva butxaca. Hi ha moltes preguntes clau. Qui paga? Qui escriu? Qui tradueix? I el més important, qui compra?

Al Regne Unit hi ha un interès genuí en la literatura de llengües minoritàries?

Molt més ara que fa 20 anys.

Què ha canviat?

S’ha discutit molt sobre la literatura traduïda. El Regne Unit s’estava quedant enrere respecte altres països, els lectors no s’interessaven per llibres escrits en altres llengües. La literatura en anglès, per raons òbvies, és immensa: Estats Units, Austràlia, Sud-Àfrica, Anglaterra... Aquesta és l’opció còmoda. Només un pioner podia sortir de la bombolla, algú que desitgés alguna cosa diferent.

Com valores la resposta del públic?

L’èxit més gran és que la gent compri llibres. Acabo de publicar un poeta sami, de Lapònia, Finlàndia. N’he fet 500 còpies, i només n’han quedat 20. Hi ha poetes anglesos que estarien encantats de vendre 100 exemplars, creu-me.

Que publiquessis poesia occitana em sembla increïble. Explica-m’ho.

Va ser una casualitat feliç. Un amic meu em va fer arribar un llibre publicat el 1975 d’un acadèmic gal·lès. Un llibre immensament avorrit ple d’estadístiques sobre llengües minoritàries. Hi sortia l’occità, i m’hi vaig capbussar. Em va obrir els ulls.

I d’Occitània a Catalunya.

Sempre m’ha interessat Catalunya, sobretot políticament. He llegit molta literatura catalana i llibres sobre la Guerra Civil. Després de l’antologia occitana, vaig convèncer el traductor per fer-ne una de catalana. Sempre he treballat sobre el terreny, i a Catalunya tothom em va ajudar molt, tothom aportava idees al projecte.

Hi ha alguna connexió especial entre les literatures catalana i anglosaxona?

No ho crec. Sí que hi ha una mena de misteri al voltant de la sensibilitat catalana, sobretot des de la Guerra Civil. A mi, particularment, m’interessava el mestissatge entre Occitània i Catalunya, la primera literatura medieval.

Fins ara has publicat dos llibres d’autors catalans, i no pas els més mediàtics. Abelló i Marçal. Per què?

Dues de les col·laboradores de l’equip de traducció me les van recomanar. Abelló encara era viva.

Com la recordes?

Una dona extraordinària, encantadora. Vam fer un acte junts a La Central, a Barcelona, en vaig quedar molt content.

I Marçal?

No la vaig conèixer personalment [va morir el 1998, de càncer, als 45 anys], però ja l’havia llegida. Fora de Catalunya és força coneguda, sobretot en l’àmbit dels estudis feministes.

Per què val la pena llegir-la avui?

Pel compromís polític i l’argumentació feminista. Raó del cos és una amalgama de reaccions polítiques i íntimes a la malaltia i la mort. Sé que ha escrit llibres més icònics, però la lluita física d’aquest llibre és impactant.

Totes dues eren entusiastes de Sylvia Plath, sobretot Abelló, que la va traduir.

No és una relació que hagi explorat, però sé que les poetes catalanes i moltes estudioses l’admiren. Plath és una deessa ferida, un referent important per al nostre present.

Tens previst publicar més obra catalana?

Estic a punt de publicar un llibre de poemes de Noèlia Díaz, una escriptora valenciana que viu a Londres; una antologia de Màrius Sampere i una de Ponç Pons; i Josafat, de Prudenci Bertrana. Tot això només el 2017.

Et sents als marges treballant amb llengües minoritàries?

M’hi sento menys ara que abans. Quan vaig començar, el que feia no interessava a ningú. El gran canvi va ser la publicació de poesia occitana. És un llibre revelador, i el que va ser increïble és que ningú d’Occitània no hi havia pensat. De fet, alguns occitans van posicionar-se activament contra el llibre, perquè no consideraven que l’occità fos una llengua. Evidentment és una llengua, i hi ha un corpus literari. Però n’hi ha que encara viuen en la Guerra Freda. Igual que a València. Fins i tot m’hi he trobat a Menorca. Cal posar-hi molta fe i bona voluntat.

Sents responsabilitat política?

Molta. Sóc socialista, i al llarg dels anys m’he anat adonant del ventall d’identitats europees, i de la necessitat de dotar la gent de governs propis.

Com convences un lector anglès comú que les llengües minoritàries no només són importants sinó que tenen una literatura interessant?

Tant de bo ho sabés! Si vas a Glasgow [Escòcia], a Cardiff [Gal·les] o a Truru [Cornualla], i els preguntes sobre llengües regionals, segurament te’n diran alguna cosa... però sobre el català o el gallec, sobretot a Irlanda i a Escòcia, on després del referèndum no paren de parlar de Catalunya. Només has d’ensenyar-los la qualitat de la literatura que es fa a fora, i facilitar-los-en l’accés a través de les traduccions.

Només al Regne Unit hi ha deu llengües en situació crítica, algunes d’elles a prop de desaparèixer. Els britànics sou conscients del patrimoni que teniu?

No.

I a qui hem de responsabilitzar?

Al segle XIX, a Gal·les, eres castigat per parlar gal·lès. A les escoles pegaven els nens que parlaven gal·lès al pati, i això que hi havia una comunitat lingüística sòlida! Va haver-hi un desencoratjament punitiu. Una persecució. Però la llengua va sobreviure. I ara que tenen un govern, serveis i una televisió propis, està en perill. Quan van ser castigats, van sobreviure. I ara que tenen suport institucional, estan en perill. Aleshores, de qui és culpa? De la centralització? L’agressiva política exterior britànica no es pot permetre que la gent es distregui amb llengües regionals. El discurs és ‘Una sola nació’, etc. Probablement és culpa de les aventures i dels afers exteriors.

Hi ha alguna llengua minoritària la situació de la qual en termes d’ensenyament, societat o cultura admiris com a exemple per a altres llengües amenaçades?

Cap, amb una única excepció: Catalunya. La resta de llengües minoritàries europees estan en perill. És difícil admirar-ne cap altra. El frisi, a Holanda, té un fort recolzament públic, però les xifres baixen. Aquí es parla molt de l’Illa de Man [nord-oest d’Anglaterra]. L’últim habitant de Gaèlic manx va morir el 1970, i la UNESCO va declarar l’extinció de la llengua. Però han elaborat un pla modest però consistent per reintroduir-la. És un model admirable per rejovenir la llengua, perquè tot comença a les escoles.

Elemental. Si els nens no la parlen, la llengua morirà.

Absolutament. L’Illa de Man és un territori petit però ric, i té un govern autònom que s’ho ha pres seriosament i hi ha invertit, i de moment ja tenen dues escoles de primària. Si funciona, d’aquí a deu anys ja tindran escoles de secundària.

Man és la norma o l’excepció a la resta de l’estat?

A les illes de Jersey i Guernsey [al Canal de la Mànega], zones molt benestants, tenen governs independents similars que recolzen la llengua pròpia, però no hi poden aplicar el model. No hi ha cap parlant menor de 50 anys. Potser perquè l’Illa de Man té un sentiment d’identitat més fort, mentre que a les Illes del Canal, on hi ha molts anglesos rics, s’ha diluït.

M’agradaria acabar amb un final positiu. A Cornualla un periodista em va explicar que mentre el món es torna més homogeni i global, paral·lelament hi ha un interès creixent en les minories. Està passant a molts racons d’Europa – Catalunya, Còrsega, Bretanya. Ens podem permetre una mica d’optimisme?

I tant! Si preguntessis a un còrnic de fa cent anys d’on se sent, et diria anglès i et parlaria de l’exèrcit i de la marina. Ara et diria que és còrnic. Què ha passat? La gent ha començat a sentir-se còrnica. Els anys 70 va haver-hi un canvi, amb el repunt de la música folk. Small is beautiful. I aleshores no n’érem conscients.

Potser necessitem distància, i d’aquí a 20 anys sabrem què està passant ara.

Això si sobrevivim, si aconseguim protegir les cultures petites de la globalització i d’aquesta modernització terrible, de l'anglicització i la mandarinització. Hi ha una pila de gent valenta fent accions valentes. Hem de treballar plegats.

Et sents sol?

No. He conegut gent extraordinària i m’ho he passat de conya. Ara tot just començo a recollir els fruits.

Sabies que és més fàcil aprendre català aquí que a Espanya?

No em sorprèn. Per cert, what’s going on in bloody Catalonia? Quan fareu el referèndum?

[georgeviscom]

Set Poemes // Seven Poems by Ponç Pons - ISTD

[automatichottubarbiter]

Els mots d'aquest país

Els mots d’aquest país

No hauríem d’arribar-hi, aquí. No s’hauria de complir mai. Ponç Pons es demana si amb els mots heretem també la ideologia i, també, quina llengua llegarem als nostres néts. Quina llengua i quin país. País més que no pas ideologia. País i llengua. Hi ha aquest seu poema Planctus: Veure’ls morir / de soledat / perduts / sense rancor / sense un mal gest / abandonats / els mots / d’aquest país /…

[bibliomancyoracle]

Everything we write will be lost in the nothingness. We must give meaning to life with art.

  *

  from “NIGHT IN MARBURG” by Ponç Pons (translated by Clyde Moneyhun)

[pensarenmusaranyes]

Argonauta Jo que sóc també grec i voldria trescar com un faune les illes fulgents de l'Egeu cant els llocs seculars que vaig veure d'al·lot i dic Cala'n Porter Macaret Alcaufar Trebalúger Son Bou S'Arenal d'en Castell Cant i escric amb amor el nom de boscos purs on jugàvem feliços a guerra els amics i on anava amb ma mare a cercar esclata-sangs S'Alzinar d'en Salord S'Artigueta Llucatx La Cucanya Ses Rambes Biniatzau Alcotx Vaig recórrer amb mon pare els camps de l'illa just quan tenia nou anys i era immens l'horitzó entre cans que encalçaven lladrant secs conills Biniguarda Es Banyul Tordonell Sa Boval Ho record mentre escric abocat a un futur estranger encimentat de for rents i de bars Els paisatges d'infància no existiran més Aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort No vull viure per plànyer cap temps esfondrat Serà un vers de revolta el meu verd testament

Ponç Pons

[avonieas]

Ponç Pons masterclass.

One of the best invested hours of my life.

Written on the blackboard: Passió (Passion)

[pensarenmusaranyes]

Filius insulae Facit indignatio versum Juvenal               Sóc al bosc de S'Artiga i és hivern Fa fred M'he llevat les sabates Ara escric caminant descalç entre el pinar Així sent bé la terra L'antiga i aspra terra endogalada Dels avis dels besavis dels meus avis Hi ha xalets il·legals Hi ha dos gossos que borden Amargats amb lladrucs de pell negra i piscina Hi ha un citröen tirat    una moto una cuina       un sofà (no mentesc!)           un be mort i un somier Jo volia només fer un poema bucòlic Escriure És bell el camp entre els turons de l'illa Cal que cremi els records d'uns paratges de faula No sé viure sotmès ni amb mirada turista Al pou sec hi ha enderrocs però brillen els brucs Som indignes del do d'haver estar menorquins

Ponç Pons

[pensarenmusaranyes]

Terra d'adéus T'ho diria rimant decasíl·labs invictes Amidant amorosos alexandrins blancs T'escriuria Roser sense tu no sé viure o A pesar de betzèrries serem sempre amants Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer Són ridícules totes les cartes d'amor i aquí hi sobren polítics de seny pesseter Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards El diari du un jove de divuit anys mort i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix Jo no jug a ser progre ni em venc al poder Com va dir Saramago Silenci i treball Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric i el més íntim exili és un vast sentiment Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce Prest serem souvenirs mohicans i estrangers

Ponç Pons al Salobre

[pensarenmusaranyes]

Obituari People change and smile, but the agony abides. T.S.Eliot He anat a caminar pel camp fins a Son Bou i he vist els trencs solcant l'enfront de LLucalquelba Sota un cel generós perfumat de llentrisca les figueres lliuraven en terra els seus fruits Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa Desterrades les aus orfe d'antigues dunes jo em pensava gelós que el paisatge era nostre dins les síquies la gent llença llaunes i fems Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa explotada que estim amb dolor de fill pària Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells S'omplen totes les cales de bars i de murs La llum grega es tenyeix  de renous asfaltats L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts

Ponç Pons

[milenaolesinska]

Exposition Art Blog Juan Ponc - Surrealism

Juan Ponç (1927 - 1984) was a Catalan artist and member of the avant-garde group Dau al Set.Joan Ponç was born in the Sarría neighborhood of Barcelona, Spain to Gumersindo Pons and Dolors Bonet.

More