#perquè són molt guais

[beanghostprincess]

Et vaig començar a seguir farà un mes o així i súper fan de tots els teus posts, i ara de cop em trobo que parles català??? 😭🥰 No saps l'alegria que em dones, trobar catalans així a lo random a Tumblr sempre és una experiència però a sobre quan són blogs que t'encanten encara és més guai🥰, amb prou feines farà tres mesos des que vaig caure al forat de One Piece i és genial veure gent de casa amb les mateixes opinions, moltes gràcies per fer-nos riure!!

AAAAAAA NO ESPERAVA TROBAR TANTES PERSONES CATALANES A TUMBLR 😭😭 Me n'alegro molt que t'agradi el meu blog!!! És com un segon treball perquè estic aquí 24/7, però almenys escriure és millor que el meu treball de veritat lmao. És genial poder trobar a gent catalana per aquí, especialment quan vaig començar a veure OP en català. El doblatge estarà sempre amb mi, honestament. I gràcies a ti per dir això!!! Estic molt contenta de veure asks com aquest!! M'has alegrat el dia <3

[lesfoteses]

Bèsties i Marta Marco

Diumenge 8 d’octubre del 2023

Surto de veure ‘Bèsties’, l’obra de teatre escrita per Marta Dolan, dirigida per Pau Roca i interpretada MAGISTRALMENT BÉ per la Marta Marco. Mira, començo dient-ho ja d’entrada perquè porto tot el trajecte en metro i fins a casa pensant-ho: la Marta Marco és la puta ama.

És un monòleg, parlant en propietat, d’una horeta que passa súper bé, és com que la Marta et fa entrar en una mena de realitat paral·lela en què en cap moment deixes de ser tu, espectadora i objecte actiu, i ella és una psicòloga i ens parla del mateix món que coneix ella, tu, i la Marta Marco. I et parla de les xarxes, de la pressió estètica, dels push-ups de Women’secret a partir de 8 anys. I et parla dels referents inconscients que prens en els actes quotidians de casa teva, quan veus els teus pares…

És que és fort, just ahir dinava amb els meus pares i parlàvem precisament d’això. Em refereixo a que els pares -tots els del món, ho diu també la Marta Marco! Bueno la psicòloga de ‘Bèsties’- activament prenen decisions davant dels seus fills, per allò que es diu de ‘donar exemple’. Però ser un referent no només passa per evitar les paraulotes davant les criatures o per deixar seure la gent gran al transport públic i dir després “sempre has de deixar seure la gent gran”, també crea aquest “referent” una cosa tan tonta com: quines lectures omplen la casa? Diaris, revistes o tablets i mòbils? Són petites “tonteries” que després descobreixes que en realitat són peces del puzzle que t’ha conformat com l’adulta que ets.

Aquest monòleg no busca donar respostes a res, sinó que és una invitació a convetir en pensaments temes que (potser) haurem d’abordar en un futur no massa llunyà. Dilemes morals que molt tenen a veure amb la pressió de les xarxes, i que si heu vist Years and Years sabreu per on vull anar, temes que ara semblen bizarros però que en el fons posen els pèls de punta perquè en realitat no són impossibles.

La Marta et posa davant del mirall i et fa qüestionar-te coses que incomoden, que no t’havies plantejat mai. Una nena de 8 anys es vol posar tetes. Què en penses? Què en pensem com a societat? N’hem de pensar algo? I prendre mesures? Contra què o qui? Hem de buscar culpables? Culpem la mare? La nena? Les tetes? Els homes? El capitalisme? I el moment de… un cop la nena s’ha fet pits nous als seus 8 anys, què fem? “De qui són aquelles tetes? De la nena? De la mare? Ha de decidir un jutge que en fem?” Pregunta la Marta Marco. Ai mira de veritat, tot el trajecte en metro que el cervell m’ha donat voltes sense acabar de treure’n aigua clara. I que interessant el procés i que guai quan el teatre serveix per això, quan en fins i tot tres moments del monòleg m’he trobat fent-me jo preguntes i havent-me de recordar que havia d’escoltar la Marta Marco o em perdria la història.

La recomano… però no cometeu el mateix error que jo d’anar-hi sola! Que és de les obres que val molt la pena sortir-ne i cascar-te un sopar de 2h (15 min de jalo i una hora i 45 de debat en bona companyia)!

[guillemelgat]

Pronúncies no-estàndards que he sentit

Aquí tens una llista de paraules catalanes que es podem pronunciar d'una manera diferent (la majoria d'aquests exemples les he sentides de la família amb la que visc). No sé ben bé quines són dialectals o generacionals o fins i tot ideolectals (?), però totes són molt interessants a nivell lingüístic.

aiga - aigua

dugues - dues

aixins - així

llavós / llavons / llavórens - llavors

ont és - on és

sàs? - saps? (aquesta ho diu gairebé tothom)

a vere - a veure

pergemple - per exemple (no sabia com escriure-ho)

Si se m'acudeixen més les posaré aquí!

[publicitaria-87percent]

I tu, què vols ser de gran?

28/02/2021 · DIA -1

- Dra. Insight: Benvinguts a universitaris anònims. Seieu a la cadira que us faci més ràbia i ja sabeu com funciona la resta. Això sí, intenteu respectar les vostres companyes i fer-les sentir com us agradaria que us fessin sentir amb vosaltres. Qui vol començar? Vinga, tu mateixa, la que es mossega els repèls dels dits.

+ Aina: (merda, per què a mi?) Hola, jo sóc l'Aina, tinc 21 anys...

- Totxs: (a l'uníson i amb cares llargues) hoooola Ainaaaaaaa!

+ Aina: ... bé, com deia, tinc 21 anys i suposo que sóc aquí pels mateixos motius que vosaltres: no sé què fer amb la meva vida. Porto quatre anys estudiant a la uni i aquest any acabo. Bé, de fet porto tota la meva vida estudiant i aquí estic, encara sense saber què vull ser de gran. Em provoca vertigen el fet d'acabar d'estudiar, suposo que és perquè mai he viscut sense fer-ho. Falten exactament 4 mesos i mig per acabar la carrera de publicitat i relacions públiques, si tot va bé, clar. I llavors què? Què se suposa que s'esperarà de mi quan tingui el títol sota el braç? Molts dies m'aixeco amb una mena de no-se-què a dins que m'angoixa. Visc sota la pressió del "no seràs ningú" que algun cop m'havien dit a l'ESO. Merda, i si tenien raó? L'únic que realment tinc clar ara mateix és que encara no sé què vull ser de gran.

M'he equivocat de carrera? Crec que aquesta és la pregunta que més ha ressonat al meu cap durant els darrers quatre anys. Sí, definitivament sí. Tota la vida m'han dit que era una noia creativa, que tenia idees de bomber i que la imaginació era el meu fort. Penso que mai m'ho he acabat de creure del tot, potser perquè l'opinió de la meva mare és massa poc objectiva o potser perquè mai he acabat de confiar en mi mateixa al 100%. A segon de batxillerat, entre selectivitat, exàmens finals, el BatxiBac i tot el daltabaix hormonal que suposa estar a punt de fer 18 anys, tampoc tenia res clar. Ara de veritat, és una liada que amb 17 anys et posin la pressió de decidir el rumb de la teva vida. "La setmana que ve ens has de portar el full amb les carreres que t'agradaria estudiar", recordo que em van dir. "Amics, no sé ni quin és el meu plat preferit, com voleu que em decideixi entre 10.000 carreres", pensava jo.

I així és com, d'entre traducció, educació infantil, educació social i turisme (altres carreres que em continuen cridant l'atenció), vaig acabar entrant a publicitat i relacions públiques a la UAB. Era la meva primera opció. Recordo perfectament que la vaig posar al capdamunt de la llista perquè els noms de les assignatures sonaven guai. Ah, i també perquè no pensava que arribaria a la nota de tall. Resulta que el 12,24 que vaig treure a la selectivitat va ser la nota més alta de la carrera. Què dius, flipada? Encara recordo el primer dia que vaig trepitjar la facu per fer la matrícula. La dona que passava llista a l'entrada em va fer posar vermella com una tomata felicitant-me per haver tret la millor nota de la meva promoció a la sele. Volia fondre'm.  Notava que aquell passadís inhòspit estava ple de persones que em miraven. I jo, sense conèixer ningú, allà palplantada pensant que aquell moment acabava d'encetar la meva etapa universitària. Quatre anys després, els passadissos de la facu ja són casa, totes aquelles persones que em miraven el primer dia s'han convertit en companyes de classe, i algunes, bones amigues. Quatre anys després, m'he adonat que aquella nota no valia per a res. Que les notes, en general, són un pur tràmit. Que el que realment importa és allò que es queda a dins el teu cap després d'entregar l'examen final de l'assignatura. 

Ara mateix podríem dir que són publicitària al 87%. Sí, m’he posat a calcular els crèdits que he superat i he fet una regla de tres. No us enganyaré, ara mateix torno a tenir dubtes i a estar nerviosa, per això xerro tant. Demà començo una nova etapa dins la vida universitària. Sembla que va de debò això ja. Demà és el meu primer dia de pràctiques a Basetis. Estic nerviosa perquè no sé si donaré la talla, perquè no sé si sabré aplicar tot el que he après aquests quatre anys i perquè a partir de demà començaré a veure si realment la publi és el que m'agrada o no. Quin iuiu, eh! (...Aina cagadubtes, ja va sent hora que callis, no trobes?) Ara de veritat, estic molt il·lusionada i amb nervis, però dels bons. Tinc ganes de conèixer les noves companyes de feina, de veure les oficines (que es veu que són a La Pedrera), i de conèixer els projectes que tindré entre mans. També tinc ganes de posar-me a prova, de donar-ho tot i de demostrar que puc fer-ho! Em motiva començar a introduir-me al món laboral amb Basetis, ja que pel que he anat investigant, és una empresa que té uns valors i una manera de fer que crec que encaixaran amb mi.

Demà hem quedat a les 10h a La Pedrera. Coneixeré la Sara, la meva tutora de pràctiques a Basetis i també em deixaran un ordinador. Demà serà dels únics dies presencials, ja que a causa del maleït coronavirus, la resta de dies faré teletreball. Crec que això és el que em fa més mandra ara mateix. Però vaja, tocarà fer-me ben amiga de l'ordinador i de les videotrucades. A veure quants dies aguanto portant pantalons normals i sabates i no pas la part de baix del pijama i les sabatilles! Fem apostes?

Pd: Resulta que demà també em faran dues fotos per la web de Basetis: una "normal" i una altra més divertida, amb algun objecte que em defineixi. He pensat que portaré la motxilla d’anar de ruta (amb la màrfega inclosa jeje). Sóc un caragolet que sempre va amunt i avall amb la casa a sobre. Podríem dir que sóc una mica nòmada i que segurament, el fet que tingui un peu al Pirineu i un altre a Cerdanyola, fa que la meva closca m’acompanyi allà on vaig. I per què no a Basetis? De ben segur que ompliré aquesta motxilla de coneixements i experiències úniques durant els pròxims mesos. Au! Motxilla a l’esquena, i a caminar!

- Dra. Insight: Moltes gràcies, Aina, per compartir la teva experiència. Està molt bé que facis aquesta reflexió sobre com et sents i com has arribat fins aquí. Molts ànims per demà, esperem que a la pròxima reunió d'universitaris anònims ens expliquis com ha anat! Qui s'anima a continuar?

87% publicitaria 

[segledepericles]

Bon dia! Vull utilitzar el meu Spotify per aprendre / practicar més català .. si tens temps, ens dius uns artistes que canten en català i que a tu t'agraden? Moltes gràcies!

Algunes cançons que escolto últimament: Homenatge a Teresa d’Ovidi Montllor, Per la bona gent de Manel, Jo mai mai de Joan Dausà, Per una copa de Lax’n’Busto, Tornem al Penedès de Buhos, Hui la liem d’Auxili, On de Whiskyn’s, Milionària de Rosalía, Louisiana o els camps de cotó d’Els Amics de les Arts, No puc parar de 4 de Copes, Noltros som així d’Emboirats, Les coses ara són diferents de Panellet, Renaixem i A ple pulmó de Xavi Sarrià, Tren de mitjanit de Sau, Jo tenc una enamorada de Ressonadors (en realitat és una cançó tradicional).

I alguns dels meus grups preferits:

Obrint Pas: barregen ska i rock amb elements de la música tradicional del Països Catalans. Les meves cançons preferides són La vida sense tu, Al país de l’olivera, Som, Barcelona, I si demà no tornara, Si tanque els ulls...

Ebri Knight: fan una barreja de rock i folk. Les cançons que més m’agraden són Viurem lliures, Per tu, La línia del front (aquesta és una cançó tradicional de la guerra de 1714), Cridarem, Sàvia i rebel, Conte Medieval, Foc...

Zoo: aquest grup és el que està més de moda entre els joves. Principalment fan rap. Les meves preferides són El cap per avall, Corbelles, Imperfeccions, Ventiladors, Correfoc...

Oques Grasses: un dels grups de pop actuals més famosos. In the night, Serem ocells, Sta guai, Més likes, Cançó de l’aire.

Buhos: un altre grup de pop molt popular. Volcans, La gran vida, Transmets energia, Barcelona s’il·lumina, Escales fins al cel...

Sopa de Cabra: un dels grups més importats del pop-rock català dels anys 90. El Far del Sud, Camins, L’Empordà, El Boig de la Ciutat, Els teus somnis, Seguirem somiant...

La Fúmiga: pop principalment. Mediterrània, Cançó que mai s’acaba, Monstres i gegants, Primera conjugació.

Maria Arnal i Marcel Bagés: a mi personalment m’agraden molt. Fan una reproposta de les cançons tradicionals, i algunes les han compost ells a partir de poemes o són covers de cançons clàssiques. Tenen moltes cançons en castellà però també en català. Jo no canto per la veu, No he desitjat mai cap cop com el teu, A la vida, Cançó del farigoler, La gent, Miris on miris.

La Gossa Sorda: Esbarzers, Quina calitja, Camals mullats, La Nostra sort, Diuen, Tres de Pego.

Frida: Volant, Dóna-li color.

Roba Estesa: Sense por, La reina mora, Viu, Una altra ronda...

A part d’aquests, depèn de quins tipus de música t’agradin et puc donar més recomanacions. Per exemple, si t’agrada el rock recomano sobretot Smoking Souls (Líquid, Nit salvatge, Vida, Alacant per interior) i Brams (Brindis, Rojo separatista). Si t’agrada el pop, doncs Doctor Prats (Caminem lluny, Ara!), Txarango (Músic de carrer, Amagada primavera, Agafant l’horitzó, Esperança, Alegre i encantada, La dansa del vestit). Si t’agrada l’estil de la música tradicional, Al Tall (Romanç de cec, El cant dels maulets) Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent?, Alenar, Merhaba), Marina Rossell (La gavina, La santa espina) i Pep Gimeno “Botifarra” (Malaguenya de Barxeta, L’u d’Aielo). Heavy metal amb Sangtraït (El vol de l’home ocell, Somnis entre boires, 15 juliol 1099, Les creus vermelles). I els clàssics dels anys 60-70 com Lluís Llach (Ítaca, L’estaca, Venim del nord venim del sud, Corrandes d’exili, Tinc un clavell per tu), Ovidi Montllor (Perquè vull, La cançó de les balances, Homenatge a Teresa, La fera ferotge) i Joan Manuel Serrat (Paraules d’amor, Pare, Ara que tinc vint anys). També hi ha trap com P.A.W.N Gang i Lil Dami. Si vols, digues-me quins estils de música t’agraden més i et puc recomenar coses més precises.

Ah! I per últim, tot l’àlbum Verdaguer, Ombres i Maduixes que van compondre els Obeses. És un musical rock sobre el poeta Jacint Verdaguer. Escolta La buidor del poeta, L’Atlàntida, Sóc l’hereu, Algun dia m’alçaré, Lo cor de l’home és una mar, and La buidor del poeta. M’encanta aquest disc. Aviso que moltes de les lletres estan basades en poemes d’en Jacint Verdaguer, per tant hi ha algunes expressions una mica antigues (del segle XIX, com per exemple utilitzar l’article “lo” en comptes de “el”).

També et deixo l’enllaç a aquest post on @useless-catalanfacts va fer un recull de grups de música que canten en català classificats per estil.

Buscant aquell post també he trobat aquest amb cançons d’estils típics catalans i aquesta llista de cançons pop. De fet, ja de pas, recomano que miris tota la tag #música de useless-catalanfacts, hi ha moltes cançons xules.

Espero haver sigut d’ajuda!

[brownichu27]

Em sentiu cridar? Perquè ho estic fent!

No puc evitar voler compartir això amb tanta gent com possible, i per això traduiré tant al castellà com al català. Aquí la versió en català.

Anglès

Català

Castellà.

L’autora

Anem a conèixer a l’autora més en profunditat. Eres una lectora avida? Quan vas començar a escriure? Va haver-hi algun llibre que t’inspires?

He llegit molt, encara que recordo sentir-me frustrada per quant de temps em va prendre aprendre’n. Crec que tenia almenys set quan vaig aconseguir llegir, cosa que em frustrava perquè recordo ser diversos anys més jove i estar desesperada per aprendre’n. Em va prendre un temps agafar practica.

Vaig començar escrivint fora de classe quan tenia onze o dotze. La major part eren les històries esbojarrades que imaginava mentre donava voltes per la nostra propietat al camp. Pensava que era màgic poder posar aquestes coses que tenia dins el meu cap sobre el paper per a poder compartir-ho amb els altres. Fer realitat els pensaments!

No sé si va haver un llibre específic que em fes escriure, però un llibre que va crear l’interès en el que després seria la meva escriptura va ser Alanna: The First Adventure per Tamora Pierce, sobre una jove que va pretendre ser un noi per poder convertir-se en cavaller. El vaig llegir quan tenia onze anys, i va tenir un gran impacte en mi.

Has escrit diversos best-sellers. Però la pregunta és: com va ser la teva experiència amb la teva primera publicació? Tens alguna recomanació a donar als autors novells?

Escriu el que tinguis ganes d’escriure, perquè la vida és curta. L’autora espanyola Rocío Vega parla sobre escriure “el llibre del teu cor” quan va escriure La compañía amable. Escriu el llibre del teu cor! Escriu el que t’importa a tu. Escriu el llibre que només tu pots escriure. La resta després d’això és una qüestió de persistència. 

Creus que els teus estudis d’història han influenciat la teva escriptura?

Oh, absolutament. Vaig centrar els meus estudis acadèmics en història perquè volia anar on les grans històries estaven. Llegir molt és vital per qualsevol que vulgui tenir una carrera en l’escriptura. Cada llibre que escric requereix una gran quantitat de recerca. Vaig passar vuit anys recercant per a la meva trilogia La Guerra de Dios, i amb el llibre que finalment en va donar a conèixer, La brigada lluminosa, estava llegint The Unwomanly Face of War: An Oral History of Women in WWII.

El seus llibres

Molta gent té tendència a representar-se en els seus personatges. Creus que algun dels teus personatges s’assembla a tu?

Espero que no! Escric sobre gent trencada, complexa i molt sovint furiosa. I tot i que n’he estat aquestes, no crec que cap dels meus personatges sigui exactament com jo. En la vida real, els escriptors som gent prou avorrida.

És veritat que he sentit moltes de les emocions que experimenten els meus personatges, i que m’he sentit connectada a personatges com la Nyx de la trilogia La Guerra de Dios  i la Zezili de la saga Worldbreaker, no perquè siguin com jo, sinó perquè no són com jo de moltes maneres; una cosa així com el reflexe obscur d’un Jedi. No són bona gent, però compleixen la seva funció.

Quin llibre ocupa un lloc especial en el teu cor?

La meva primera trilogia sempre serà especial per a mi, vaig posar molt del que coneixia i sentia en aquell moment en ella. Vaig passar molts anys intentant escriure llibres “com” els que s’estaven venent, i no només era avorrit escriurem sinó que no es venien. La trilogia de La Guerra de Dios va ser jo dient “a la merda” i simplement ficant tot allò en el que estava interessada i en el que pensava que era guay en una sèrie de llibres.

Va ser una venda difícil, al final, però es va vendre, i quasi deu anys menys tard encara s’imprimeix i encara rebo txeqs per ella. Així que, vaig guanyar!

Per què vas escollir l’espai com el lloc per a la major part de les teves novel·les?

Portava treballant en el món de Las estrellas son legión des d’aproximadament 2011. M’encantava la idea de naus-món ocupades per gent que pogués donar a llum a les parts que poguessin necessitar. Amb l’èxit d’aquest llibre, La brigada lluminosa semblava el pas correcte: feia un temps que volia escriure una novel·la de cifi militar, i com només tenia un contracte per a dos llibres, tenia sentit un altre llibre independent en comptes de treballar en una saga de fantasia que necessitaria mínim 3 llibres.

Sincerament, és la primera vegada que em trobo amb el concepte de “bugpunk”, hi ha altres novel·les dins d’aquest gènere a part de les teves?

Vaig inventar el terme “bugpunk” per a descriure la trilogia del Dios de la Guerra perquè no semblava haver-hi cap gènere existent en el que encaixes des del punt de vista del màrqueting. Dit això, em vaig inspirar en diversos llibres del moviment New Weird com, La estación de la calle Perdido de China Mieville, El año de nuestra guerra de Steph Swainson, i La ciudad del grabado de KJ Bishop. Una novel·la antiga, El cerebro verde de Frank Herbert, també trata de coses de bitxos, com fa Tainaron de Leena Krohn.

La iniciativa

Quina proporció d’autores tens a la teva llibreria? Creus que hi ha una necessitat de visibilitzar les històries femenines?

Molt bona pregunta! No n’estic segura. Quan es tracta de llibres en els quals estic interessada, solc escollir a les dones primer. En qualsevol any, les meves recomanacions són probablement un 70% d’autores.

Sí que crec que hi ha una necessitat de representar la feina de les dones examinant els nostres hàbits i les llistes “millor de”. També busco llibres de gent no blanca i/o Nord Americana, ja que estan encara menys representats i promocionats aquí a USA.

Que penses respecte a #UnAñoDeAutoras? Teniu alguna cosa similar al vostre país?

Sempre m’agraden les iniciatives que repten als lectors a llegir obres noves, especialment aquelles novel·les d’autores que no buscarien en altres condicions. Llegir de manera àmplia ens exposa a nous punts de vista i perspectives, i ens fan més llestos, millors persones.

No tenim cap iniciativa especifica relativa a autores, encara que conec lectors que s’han proposat de llegir la meitat de llibres d’autores, o tots, durant un any. També tenim #WeNeedDiverseBooks, que és una campanya que promou l’escriptura, publicació i lectura de llibres més diversos, en particular aquells que han estat històricament marginalitzats en la indústria dels llibres.

Quins canvis consideres importants per adquirir la igualtat literària? Suposo que molts d’ells ja els vas expressar en el teu llibre: La revolución feminista geek. 

Certament, els llibres de les autores necessiten ser promoguts al mateix nivell que aquells dels autors. Normalment veiem, fins i tot en generes com el juvenil on les autores són predominants, homes amb més compromisos publicitaris i més presencia en premsa.

També repto als lectors i ressenyadors a parar-se un moment abans de recomanar el primer llibre que els vingui al cap: molt sovint són llibres d’homes blancs no perquè siguin “millors” sinó que ens venen primer per la programació social que sofrim.

                            #UnAñoDeAutoras: Entrevistant a la Kameron Hurley Em sentiu cridar? Perquè ho estic fent! No puc evitar voler compartir això amb tanta gent com possible, i per això traduiré tant al castellà com al català.

[des--astre]

despullant-me sense compromís

Quan vaig començar la universitat, farà uns tres anys, estava frustrada i no perquè tinguera unes expectatives altes del que seria aquell món - que també hi eren presents -, sinó perquè pensava que aquell món que havia triat era el meu. Aquell món és aquell grau que des de ben menuts  ens fan pensar i repensar, perquè el futur - encara que no hagem arribat - és molt important i s’han de tindre controlat els imprevistos. 

Sempre havia desitjat dedicar-me a l’educació, però això que em vaig trobar va ser el que em va confirmar que hi existeixen altres vies. Aquell món -grau- era un comodí que pots usar i després tirar-lo si et ve de gust. De vegades em pregunte si en la resta dels països l’enfocament és igual de vergonyós que a l’Estat espanyol. Vaig decidir començar aquell camí perquè la meua intenció era arribar a canviar el sistema educatiu. La ignorància i el sentiment de lluita diuen que disminueix a mesura que vas creixent, això diuen. 

Mon pare sempre m’ha dit que tinc molts pardals al cap. Potser jo en tinc molts, de pardals, al meu cap i mon pare té el cap buit. Només és una teoria. 

Aquell món -grau- no era per a mi. L’única cosa que li agraïsc a aquell món -grau- és el retrobament que vaig experimentar. En el primer quatrimestre vaig descobrir que no era el que volia, però va ser quan per, primera vegada, em trobava i no m’avergonyia. 

Sóc d’on sóc i els meus arrels viuen allí. Tenia autoodi cap a la meua terra - tot ho heretem ja ho sabeu -. Aquell any vaig començar a sentir que la meua lluita  anava pel camí dels meus arrels i que, a partir d’ahí, podria arribar al sistema educatiu.

La meua família és del País Valencià, concretament del sud i molt sud. Allí la llengua viu i mor un poc cada dia. Jo sóc nascuda en terres on el sentiment encara viu. La Marina Baixa conserva els seus arrels i els meus pares van arribar ahí. L’Alacantí encara resisteix, Alacant ho intenta i, encara que parega que no, en són molts els que encara lluiten(m). El sud és difícil, però sempre estem fent força. 

La identitat, què et sents? Ser “ciutadà del món” està molt guai ara que estem en aquesta societat d’eufemismes i merdes; però, realment, on tornes quan tot és fosc?

Aquell any vaig decidir fer Filologia - Catalana - i vaig redefinir la meua identitat. En moltes ocasions creixem i adoptem actituds, opinions i arguments per debatre del nostre entorn familiar i aquell any vaig decidir trobar els meus i trencar - deconstruir-me - els que ja hi eren al meu cap.

Potser no és que tinguera molts pardals al meu cap, sinó que em sobraven molts prejudicis. I per vosaltres, quina és la vostra identitat? D’on us sentiu?

Encara hauria d’estar llegint al Víktor Shklovski. 

[elgosdecrist]

Auto-destrucció a base de Yatekomos, amants del motor i peste bubònica

Arrel d’un twitt que em sembla una meravella i del tot inspirador d’en Joel Cockburn on hi deia:

  M’he decidit a fer una llista de 10 coses sobre les que descarto saber-ne res. Absolutament res. Cap interès d’aprendre’n ni el més mínim concepte bàsic. Davant la bogeria informativa en la que vivim on segueixes 400 comptes de Twitter, tens 73 articles pendents de llegir, 8 llibres que t’han dit que són fantàstics, 3 podcasts setmanals que t’agraden i vols escoltar, 1 expo de fotografia croata post-Soviètica que t’han recomanat i no te da la vida perquè resulta que t’has de fer el tupper cada puto dia, has de fer esport perquè vols tenir un cos com el del Pablo Motos i has d’anar a l’herbolari a comprar quinoa arrebossada d’espelta i farcida de de col kale perquè has decidit que ja n’hi ha prou d'autodestruir-te a base de Yatekomos i plàtans dia sí dia també, cal començar a descartar coses així a l’engròs. A cabassos. Cap por a dir d’això no sé res i no m’interessa. Aquí teniu.

I) Cinema. Conversa de cinema i desconnecto. No vaig al cinema, no sé baixar-me pel·lícules del Torrent (de fet, no sé què és el Torrent), no et sé dir cap película de l’Amenavar i l’únic que sé és allò que va fer el Woddy Allen a Barcelona de la Vicky nosequantos, que tampoc sé dir-te de què va però hi sortia el Basté i gent així guay en plan cameo. El cinema és una mica com el futbol, no pot ser que agradi a tanta gent. Tècnicament impossible. Jo tinc la teoria que hi ha gent que diu que li agrada el cinema i que en realitat ni fu ni fa. Hobbie socialment acceptat, d’ampli espectre, el pots dur a terme tant indoor com outdoor i bàsicament consisteix en dir si tal film t’ha agradat o no. Bé.

II) Criptodivises. Ja vaig tard, ja sé que no em faré ric amb això i, bàsicament, que no entenc res. Sóc una Teresina.

  III) Intel·ligència artificial. Sigüent tema. Per què? Doncs perquè n’estic segur que qui em vingui a parlar d’intel·ligència artificial en sap el mateix que jo, que és res. Així que calli i deixi de fer el setciències, que si de veritat en sapigués tant de tecnologia d’avantguarda, tindria una columna al ‘Dinero’ de La Vanguardia. Obviament, que davant de qualsevol article que mig deixi entreveure la mamarrachada aquesta de que els robots ens treuran la feina, passo pàgina. 

IV) Política internacional. 

  V) Esports de motor. Tot això de la Fórmula 1, que si el McLaren aquest any té un motor que les vàlvules no li funcionen bé i que si el Fernando Alonso ha canviat d’escuderia. Primer de tot, feu-vos (i feu-nos) un favor i deixeu d’anar vestits amb polos i gorres de quan Fernando Alonso corria amb Renault, que és la pitjor plaga que ha viscut Europa des de la peste bubònica. És un esport de rics per als qui voldrien ser rics però porten un Dacia del 2004 enlloc d’un Mercedes nou de trinca on hi sona Julio Iglesias. Jo vaig un Yaris prou tronat que, a més, és de ma mare, però com a mínim no vaig por ahí parlant de l’aerodinàmica del Toro Rosso i de l’embrague dels Minardi.

  VI) Mindfulness. NO A LES MODES.

VII) Sèries. L’única serie que m’interessa, que m’he vist dues vegades i que és una maravilla és Pop Ràpìd, que la feien al 33. No has vist Breaking Bad? De veritat que no has vist Narcos? En serio que no has vist Juego de Tronos? Aquí la tragèdia ve quan el teu interlocutor et diu allò de… L’HAS DE VEURE.

VIII) Rellotges. Els qui paren a cada aparador a mirar rellotges d’un milió de pessetes. Home, per l’amor de Déu. No em feu riure.

IX) Cotxes. No em foteu la turra amb els cotxes perquè és que no puc. Ah, i encara puc menys amb els qui t’expliquen que se n’han comprat un de segona ma, molt bé de preu, amb pocs quilòmetres i seients de pell. Seients de pell? Però què passa, què has anat a les Galerias de Tresillo a comprar-te’l? En fi, després els pocs quilòmetres resulta que són 180.000km. No cal que us digui, que al cap de 4 mesos, 3.000€ al taller. Si és que…

X) Rosalía. No sé qui és, no sé qui canta i, jo amb les meves musiquetes i ballaruques, ja vaig bé.

Acabaré amb 3 desitjos: (I) que arribi el dia en que tantíssima gent llegeixi aquest blog que quan busquis a Google ‘el cos de Crist’, t’hi posi allò de ‘Quiso usted decir el Gos de Crist?’, (II) que quan jo hagi passat a millor vida, hi hagi una empresa que porti per nom ‘Viuda e Hijos de Jordi Sotorra SA’ i (III) que hagueu passat una bona estona amb el retorn d’aquest blog.

Podeu anar-vos-en en pau.

[lesfoteses]

Brasil dia 8: Hotel Paraguai

Dilluns 21 d'agost del 2023

Són les 14h i escric aquestes línies des de la Praia Lopes Mendes, situada en una de les cantonades d'Ilha Grande. És una platja molt maca, d'aquestes llargues i de sorra blanca i que se t'enganxa fins a dins del cul. El problema només és un: que han vingut uns francesos al nostre costat amb un altaveu i música de merda. En quin moment creus bona idea posar música a tot drap en una illa paradisíaca?

Hem arribat que feia núvol però ara carda un sol de justícia. La Joana i jo estem contentes perquè per fi tornarem morenes i per fi hem enxampat un dia soleiat per anar a la platja. Ahir a aquesta hora ja ens estàvem morint de fred i fent petar les dents. He de dir que Deu n'hi do com apreta la solana. Crec que el sol crema més aquí que a les costes catalanes. Ah, i hem après la lliçó: avui portem Ruffles que ja ens hem zampat. L'Eli també ha portat el rincón del snack, però igualment dinarem quan tornem a la Pousada, que és on hem deixat les motxilles per venir aquí a passar el matí. Ens han dut en una llanxa petiteta on no hem passat fred com ahir. Un taxi boat, perquè uau li hem pillat el gust a anar en Uber a tot arreu i aquí no podia ser menys (amb l'excepció que en aquesta illa no hi ha carreteres sinó servei de llanxes per moure't d'un lloc a un altre). No hi ha cobertura a Lopes Mendes però sí unes onades espectaculars. Oneja bandera vermella i hi ha un surfista intentant fer algo. Jo només m'he banyat un cop i ha estat per fer pipí, costa entrar al mar amb aquestes onades la veritat, i a mesura que avança el dia han anat creixent. Espero que no em vingui la caca perquè aquí no hi ha lloc per cagar.

De tornada a la llanxa cap a la Pousada, l'Eli s'ha menjat una cosa desagradable: s'ha fet un entrepa amb el Bimbo que ens sobrava i una xocolata de barra que de la calor s'havia desfet. I s'ho ha untat com Nocilla, deixant-se els dits i la cara brutíssimes i sense cleenex ni res similar on netejar-se. Una dona al seu costat (amb ulleres de sol que l'ajudaven a dissimular) se la mirava amb cara de perplexitat. Hem tingut una tornada plàcida fins a Angra dos Reis.

Allà ens esperava un bus mini i privat per dur-nos fins a l'hotel Paraguai. Crèiem (il·luses) que podríem fer-hi la migdiada dins, però que va, cap de nosaltres ha aclucat ull. També hi deu tenir a veure que hàgim acabat dinant en un bar d'ilha Grande a les 16h. Tenim un cacao encara d'horaris que flipes, i ja portem aquí una setmana. Hem dinat unes hamburgueses boníssimes, teníem totes moltíssima gana.

Dues hores i mitja després de sortir en mini bus des d'Angra dos Reis hem arribat a l'hotel Paraguai, que està molt a prop de l'hotel des d'on sortirem demà cap a Sao Paulo per després anar cap a Manaus.

L'hotel Paraguai es troba relativament a prop de Lapa, el barri guai, però l'hotel TÉ TOT UN TEMA: en realitat és un motel on la gent paga per venir-hi a follar esporàdicament. Ho hem descobert per vàries coses: l'entrada és pel parking de l'hotel, la recepció és literalment la caseta on normalment s'hi estan els vigilants de parking. Tenim les habitacions 202 i 203 i UAU, a la segona (on hi dormim la Laia, la Clara i jo) hi ha tota la paret del capçal recoberta de mirall que fa de paret. Està pensat per follar i veure't en l'acte. A l'habitació de l'Eli i la Joana hi tenen una nevereta d'aquelles típiques però pleníssima d'alcohol, i just a sobre un petit cub-vitrina, que fa com d'expositor, amb condons i lubricants per comprar. Lol. Fins i tot hi ha cendrers a les habitacions i l'esmorzar te'l porten directament, no hi ha restaurant com a tal. Ho fan perquè així no et puguis creuar amb d'altres persones, segurament, no sigui cas que et pilli un conegut (i tu a ell) fotent-li les banyes a la parella...

Per sopar hi ha hagut un moment de dubte perquè l'Eli volia que anéssim a Pedra do sal, que es veu que els dilluns ve a ser com una mena de FM Gràcia permanent i la gent va pel carrer i menja i beu a terra, amb música per tot arreu. El planazo pintava bé, hem buscat fotos a Google i tot guai, però... ens hem agobiat. Bàsicament perquè de les cinc, totes estàvem mig moribundes de cansament. No ens venia de gust ni haver d'esquivar penya ni haver de menjar dretes ni pixar en polyclyns, així que al final hem trobat un restaurant on anar-hi. La sorpresa ha estat quan a l'arribar ESTAVA TANCAT. Com tot el que hi havia per la zona. Sent dilluns, sembla ser que els restaurants també xapen allà. Sense baixar de l'Uber i com que el conductor era majo, hem canviat de destí i hem acabat al primer bar de Lapa on vam anar a fer l'última cervesa, el segon dia. Allà hem sopat una mica i ens hem pres la primera pastilla de Malarone, que és el medicament que ens ha de "protegir" de la malària. La Laia diu que potser somiem coses bèsties per culpa de la merda aquesta. Ja ho veurem.

[rosieandthekangaroo]

µsica

Apa, ja he fet la brometa tonta, ara podem seguir amb un post que serà dels meus preferits.

Parlaré bàsicament del concert de la Laura Marling i del meu nou projecte musical.

Comencem pel concert: va ser dilluns dia 12 de juny, public holiday (celebrant The Queen’s Birthay, tot i que no ho era). Portava tot el dia fent un treball en grup més sola que la una i s’havia d’entregar a mitja nit. Poc després de les 5 de la tarda vaig decidir que prou, i els vaig dir que me n‘havia d’anar. No acostumo a ser la dolenta del grup, però tampoc deixaré que s’aprofitin de mi. 

Així doncs, em vaig posar ben mona, vaig agafar tot el que necessitava, i vaig marxar cap a Circular Quay. Primer de tot vaig passar per la òpera a preguntar quanta estona abans hi havia de ser, i a localitzar la sortida del backstage. Després vaig estar passejant per les llums de vivid, i vaig anar a sopar a sobre el Harbour Bridge, amb vistes a la Opera House.

Tal com em van indicar, 30min abans del concert (realment 45 perquè sóc una impacient) vaig entrar a la Opera. Vaig passejar amunt i avall, vaig anar al lavabo, i vaig anar a la botiga on vaig comprar-me una samarreta amb el títol del nou àlbum (extret d’un poema de Virgil).

Vaig seguir passejant i em va semblar veure la Aimy Marling, germana zero famosa de la Laura. Òbviament vaig pensar que eren imaginacions meves ja que no vindria tan lluny, però en fi.

A l’entrar al Concert Hall ja em vaig començar a posar molt (més) nerviosa. Estava molt ben situada (3a fila, gairebé al mig), l’escenari estava preciós i uf, tot perfecte.

Quan va sortir la Laura a l’escenari em vaig quedar un pèl paralitzada. Tantes fotos, tants vídeos, i tot el que he vist, i ara la tenia a menys de 10 metres. Molt fot tot.

El concert va ser genial. Ja fa un temps que m’agrada aquesta cantant, però tot i que òbviament m’agrada com canta, sempre m’havia agradat per les lletres de les seves cançons. Vaig quedar molt impressionada perquè canta molt molt bé en directe. Us deixo aquí un fragment de Wild Fire, una de les cançons del disc nou. La mala qualitat del vídeo (i el fet que sigui un vídeo) no us permetrà gaudir de la seva veu ni notar com tota la banda fa vibrar l’aire de la sala d’una manera tan captivant, però potser us en podeu fer una idea.

Va tocar gairebé totes les cançons del disc nou i algunes de les més emblemàtiques dels altres àlbums. Em vaig emocionar especialment amb Goodbye England (Covered In Snow), però tampoc sabeu quina és. Podeu trobar el vídeo d’aquesta cançó i algunes altres que vaig gravar, al mateix canal que el vídeo anterior. 

I algunes fotos més del concert pa vuestro gozo:

Això que es veu darrere són uns segells (sigils?) que ha fet com a símbols de l’àlbum.

Al sortir del concert vaig anar cap a la sortida del backstage, a veure si sortia. Vaig parlar amb el vigilant i em va dir que normalment trigaven molt a sortir, però li vaig dir que fa molt que espero, no em ve d’aquí.

Així doncs, em vaig esperar amb tot el fred. Vaig entrar a la recepció de la porta del backstage on no feia fred i hi havia un sofà, però la recepcionista em va dir que no m’hi podia quedar. També vaig donar algunes voltes, per veure si sortia per una altra porta, però res. Quan vaig tornar cap a la recepció, ja no hi havia recepcionista. Així doncs, vaig esperar-me allà.

Durant tot això, no us ho he dit, però estava fent FaceTime amb la Paula, salvadora del meu avorriment. Mentre esperava al sofà anava passant gent. Vaig decidir preguntar a un bon home si sabia si seguia dins, i si sortiria per allà. Em va dir que no sabia si hi era, però que normlament sortien pel “Loading dock”. Mentre m’explicava això va sortir un altre encara més bon home que em va dir que seguia a dins, i que avui el loading dock era tancat, així que sortiria per on era jo.

Vaig seguir esperant. I esperant.

A les dues hores d’esperar, PAM. Va sortir. Em va passar per davant i jo en plan “eeeeeeeehm hi? can I get a picture?” Vam parlar una mica, ens vam fer uns selfies, em va firmar un autògraf i la vaig deixar tranquil·la. És una noia molt introvertida (ella mateixa ho diu) i li costa parlar així amb gent. Tot i així, va ser molt molt amable i agradable i renoi, és molt poc rellevant, però és preciosa en persona. 

Ah, i anava amb la Aimy, la germana! Vaig decidir fer veure que no sabia qui era, ja que esperar 2h ja és prou de stalker. 

Després d’això vaig estar en shock (i hi estic encara). Vaig tornar a fer FaceTime amb la Paula i em va gravar el meu freak out. No cal foto perquè és greu. 

Des de llavors m’he motivat encara més amb la guitarra i he après a tocar “Next Time”, una de les cançons amb un missatge més important de l’àlbum.

Caaaaanvi de tema.

Com deveu saber, la Maisie i la Liz estudien “Sound and Music Design” i ja fa temps que em diuen que un dia em portaran a l’estudi de gravació. Bé, doncs el dia va venir. 

Aprofitant que el tenien reservat 3h (per fer un podcast de 10min), van gravar-me en un parell de cançons (una meva i una cover). La meva està comig soon (tot i que no la versió d’estudi perquè no vam acabar), i la cover és una cançó que cantem sempre la Maisie i jo: Take This Body, de Gill Landry (amb la Laura Marling per allà cantant, obvi). Escolteu-la, és maca.

El lloc era molt professional i va ser una experiència molt molt  guai. Força dur cantar quan tens tres finestres d’habitacions (amb gent) que dónen a on ets tu i et fa mazo vergonya, però bé, sé que dues d’elles no em sentien.

I petiiiit canvi de tema. Com sabreu, toco la guitarra i canto, més malament que bé, però es fa el que es pot. No fa tant que ho faig, vaig començar més o menys quan vaig descobrir la Laura Marling (fa un any i mig?) i vaig veure que era l’estil de música que m’agrada. En general ha estat sempre una afició molt personal i privada, però tinc unes quantes cançons meves que em vaig animant a compartir als més propers. Durant aquests últims mesos he rebut comentaris molt bons de la gent que les ha sentit, així que fa poc més d’una setmana vaig decidir compartir públicament “Jordana”.

En aquesta setmana he rebut moltes visites a youtube i molt bons comentaris, fet que m’ha sorprès infinit i m’ha donat molta confiança i motivació. Gràcies amics.

Us la deixo aquí per si (encara!) no la heu sentit:

I fins aquí. Molt d’amor, escolteu música, i no em pregunteu sobre la Marling perquè no callaré. 

Adéu.

[investigant]

Primers dies i Mont Argentera

Dies de descobriments. Primer: Que jo sàpiga parlar l'anglès millor que el 99% dels francesos que m'he trobat, o em deixa a mi amb molt bona posició o a ells en una de molt dolenta. Bé, i això els que en saben una mica, d'anglés. Crec que és la segona opció.

Segona: No hi ha francesos pobres? Tots estan disposats a pagar 15 euracos per una trista amanida? Perquè l'única cosa "barata" o raonable són les pizzes? Que per cert, n'hi ha a tot arreu, però al cap i a la fí tampoc són cap meravella... Bé, hauré de fer economia de batalla, però es que els supers també... Un enciam 5€...

Tercera: Tots els Alps estàn plens de quartells, búnquers i nius d'ametralladora abandonats de la segona guerra mundial. Suposo q als francesos els rellisca, però a mi em flipen aquestes coses. Per ara ja m'he colat a dos nius, dos quartells i un super búnquer del qual he fet uns videos que quan pugui penjaré. Només dic que per recórrer tot el busquer vaig estar 45 miniuts... Flipareu!

Canviem de tema! Resum dels tres últims dies!!:

Diumenge, després de fer la via ferrada de les Gorges del Vesubi (el riu, no el volcà ), que per cert els senyorets francesos no obrien el xiringuito fins les 10 i em vaig colar i fer-la a les 7 del matí, vaig decidir q la zona no tenia gaire cosa més a oferir-me i vaig fer cap al poblet de Saint-Martin-Vésubie, des d'on una miqueta més amunt sortia un sender on creuar a Itàlia per fer el primer pic, el Monte Argentera!

Es veu que per aquella zona tots els migdies hi ha nuvolades que fan por, però després només són 4 gotes d'urant 10 minutets. Ha sigut així cada dia.

Doncs res! Aparco el cotxe a un parc de conservació de llops (Parc Alpha, pels curiosos) i emprenc el sender q em portarà al coll de Cerise (2543m) on creuar a Itàlia, baixar per la vall i empendre el sender cap al refugi Franco Remordino. Arribo just al coll a les 3 del migdia, i com us havia dit, una tronada de por. Doncs el q us deia, justet al coll uns quartells abandonats semiderruits, pos allà q em colo a q es passi la tormenta. Nuvulots, llamps i més nuvulots però ni una trista gota fins 2 h després, que això, van ser 4 gotes durant 10 munits. Ja eres quasi les 6, i em vaig apalancar tant que vaig decidir fer nit allà i ja el dia seguent fer una jornada maratoniana, ja que havia de baixar per la vall, pujar fins al refugi, i d'allà seguir pujant fins al pic, per baixar i tornar al punt d'inici, aquells quartells. A les 8 ja estava sopadet i dina del sac.

El dilluns va ser un dia dur, com q em vaig clapar superdhora, em vaig llevar al voltant de les 6, i a les 7 ja estava de camí.

Res destacable fins al refugi Remondino, on vaig poder deixar 4 coses (sac, màrfega, grampons, piolet i fogonet) per atacar el cim una miqueta més lleuger. Us recomano molt aquest cim, sempre i quan tingueu un bon control del vertigen, ja que la part final és un senderet bastant exposat que transcorre al costat d'un precipici, on a trossos és de només 30cm entre la paret i el buit. Mooolt xulo, però hagés agraït una mica algú per pider fer alguns tramos d'aquest senderet en ensamble. Abans d'això, tenim una canal pedregosa força inclinada molt aburrida, i molt cansada. Una vegada fet el cim, toca baixar, i el q al pujar era guay, de baixada mola menys. Però es fa, no hi ha gaire alternativa. És aquí on s'hagués agraït un company. Senderet fet, canal baixada, i arribo de nou al refugi 6 hores després d'haver-hi passat. En total ja porto més de 9 hores caminant i no per llocs senzills precosament, i me n'adono que la jornada planificada no era realista, ja que em falta baixar de nou fins la vall per tornar de nou als quartells. Va a ser q clapo al refugi i demà serà un altre dia. Doncs dit i fet. Apunt: el Refugi Franco Remondino(ITA), el refu on m'han tractat millor de la meva vida. Suuper simpàtics, atents i acollidors, al veure q estava petadillo em van convidar a una sopeta i un plat de carn( eren 28€ el menú) i em van fer preu de soci per dormir allà. A més a més q és una zona molt digna de visitar! Mil gràcies des d'aquí! Llàstima q em va tocar una habitació on dos ossos roncadors van ser els únics q van poder dormir en tota la nit, però bé, això no és culpa del refugi. Ja tinc taps nous x les orelles :).

L'endemà, dimarts, a més, també em van regalar unes torrades (melmelada portava la meva) per q esmorzés a mig camí. A les 7 sortia d'allà, però vaig fer via per un altre costat; en comptes de baixar a la vall per tornar a pujar cap al coll de Carise on hi havia els quartells, vaig decidir anar per un altre camí que no perdia alçada i anava a parar al Col du Mercantour (2639), entrar a La France i per baixar per la vall fins on tenia el cotxe. Primera aventureta conseguida! Però el dia continuava, i amb moltes coses més. Primer tornar a Saint-Martin-Vésubie per dinar alguna coseta, però com us avançava als descobriments, la única cosa q em vaig veure en cor de pagar va ser una pizza, i una cervesa. Atenció; pizza 14€, bueeno, cervesa.. 8€!!!! En fi, una bojeria. Una vegada dinat i amb un ronyó menys, decideixo fer cap al meu seguent destí, el Parc Regionel Du Queyras, on tenim les properes dues muntanyes, el Mont Viso, i el Pic Du Rochebrune.

Trio un camí a l'atzar, d'entre els q em recomana don Google Maps una mica en funció del q veig sobre el mapa que pot ser més o menys bonic, i quina bona tria. Sense saber-ho, em poso a fer la carretera que està catalogada com una de les(si no la més) bonica d'europa. Espectacular. La carretera D64 que va de Jausiers a Saint-Étienne-De-Tinée pel coll de La Bonette. Probablement val la pena venir fins aquí per fer no és aquesta carretera.

Després de 48km, 12 casi atropellaments de marmotes, 25parades, 18373828 fotos i UN SUPERBÚNQUER, aquesta carretera q te la fas amb una miqueta més d'una hora, em va dur més de 4h. Impresionant. Del bunquer ja en veureu els videos, valen molt la pena. Tots. I potser faig un article apart.

Ja amb el dia q s'acabava, vaig veure una esplanadeta molt mona no gaire lluny de la carretera, i vaig decidir fer-hi nit. Plantar tenda, sopar alguna cosa i a dormir.

Tot això ens porta a avui, un dia la mar de relaxat, on la meva major preocupació ha estat buscar un camping on acampar per poder rentar roba, una wifi i un bar agradable on posar-me amb el meu portàtil i començar amb el primer dels meus relats, q si tenen una bona acollida, aniré relatant a mesura q avanci el viatge.

De moment, els francesos són educats, QUE NO AMABLES, monsieur, merci, au revoir i tota la pesca guay, però a la q els dius alguna cosa més es posen serviosos i marxen. Q em deixessin una taula on enxufsr el portàtil ha sigut impossible, i la wifi, la de l'ajuntament, i això, escrit des del mòbil, que té el seu mèrit. Com podreu entendre, des del mòbil no es poden fer meravelles, i fer aquest relat una miqueta més amè amb fotos ha sigut impossible, però ben aviat arribaràn aquestes juntament amb d'altres de noves en el proper relat d'aquest viatge!!

(disculpeu les faltes d'ortografia i els errors d'edició)

[no-passaran]

Doncs m'estic començant a plantejar de fer arqueologia. Exactament que es fa a la carrera? (I ja que estem, com es diu el teu segon blog? Es que no el se trobar)

Fem molta història però també tenim moltes assignatures sobre els materials i tota la informació que se’n pot treure. El que mola és que la història la veiem des d’un altre punt de vista, en general ens centrem més en la població en general i no en persones concretes o dates. A més de tant en tant fem sortides i altres coses pràctiques, altres carreres no ho fan gaire sovint.

I als estius podem anar de pràctiques a excavar, que és guai. És obligatori fer pràctiques a 3r i 4t, però des de l’estiu a l’acabar 1r ja és comú anar-hi si vols. Bàsicament funciona que parles amb algun profe (que tinguis a classe o no) que excavi en algun lloc que t’agradi o que porti algun equip de recerca d’una època que t’agradi, o sigui que pots triar.

A mi la veritat m’ha agradat molt el grau fins ara, però haig de dir que també tinc alguns companys que s’han canviat a Història i Història de l’Art perquè deien que pel seu gust hi ha masses assignatures “poc humanístiques”. Però jo soc molt d’humanístic i m’ha valgut la pena igualment. Òbviament sempre hi ha alguna assignatura que se’t fa més pesada, però això a qualsevol grau.

Si t’agrada la història i no t’importa embrutar-te, jo ho recomano 😁 a més a Catalunya es fa tant a la UB com a la UAB, i totes dues són potents en Arqueologia (sobretot la UB, però la UAB té està força amunt als rànkings)

I el meu sideblog és @segledepericles ^^ tot i que no penjo gaires coses, principalment rebloguejo coses a les que voldré tornar més endavant (recursos per aprendre llengües sobretot)

[publicitaria-87percent]

Un punt i a part (o uns punts suspensius...)

Bé, sembla mentida però avui és la meva última sessió d'Universitàrixs Anònimxs.

Començo buscant a Google ‘hi ha vida després de la uni?’. Una manera una mica estrellada de començar aquest acabament, ho reconec (jejeje). No sé ni per on començar i Google, òbviament, no té les respostes que busco! Resulta que aquest any acabo la carrera i això vol dir que poso punt final una de les etapes més importants (de moment) de la meva vida. Suposo que aquesta sessió de final de pràctiques a Basetis també és una manera d’acomiadar-me de la meva etapa universitària, així que aquí va!

D’on vinc?

El 2017 crec que va ser un dels anys més importants de la meva vida. Va ser l’any que vaig acabar Batxillerat, vaig fer la selectivitat i vaig haver de decidir què volia ser de gran. Això últim, no ho tenia gens clar. Dubtava entre taaaantes carreres i tant diferents: educació social, llengües, educació infantil, publicitat, periodisme… Totes m’agradaven i em semblaven interessants. Finalment, vaig decidir posar Publicitat i Relacions Públiques a la UAB com a primera opció, ja que la creativitat i la comunicació són dos àmbits que sempre m’han agradat. I aquí estic, quatre anys més tard, acabant la carrera i les meves pràctiques a Basetis. Durant els últims anys he après molt (tot i que asseguda en una cadira de la uni, més aviat poc). He après movent-me, coneixent persones, formant-me fora de la universitat, fent voluntariats, formant part de la colla castellera de la uni i implicant-me en diversos moviments socials. Tornant a la carrera, he trobat a faltar més pràctica i menys història i teoria. Tinc la sensació que he arribat a 4t amb una visió general de molts aspectes de la publicitat, sí, però realment no sabria ni per on començar a aplicar-los en un projecte real.

El meu pas per Basetis

Respecte a això que deia al paràgraf anterior, poder fer pràctiques a Basetis ha estat una oportunitat enorme per aprendre i posar en pràctica molts dels aspectes que coixegen al pla d’estudis de la universitat. Ara miro enrere i, sincerament, penso que he après més en quatre mesos a Basetis que no pas en quatre anys a la UAB. Des del març m’he implicat tant en projectes de cara a client, com en tasques internes de Basetis, ja que formo part de l’àrea de Communication. Al principi, la majoria de les tasques les compartia amb la Marta Fuentes, una companya de classe que també va entrar en conveni de pràctiques el mateix dia que jo. La gent de la CA feien conya dient que érem siameses, perquè a les primeres dailies sempre dèiem pràcticament el mateix. A mesura que han anat passant les setmanes, ens hem “independitzat”, hem acabat implicant-nos en projectes diferents i hem acabat agafant més responsabilitats cadascuna per separat.

En quins projectes he participat?

Anem per parts! De cara a client m'he implicat en:

Otsuka. És una farmacèutica japonesa i va ser el primer projecte amb el qual vaig entrar en contacte a Basetis. D’entrada, pensava que això de fer tasques de comunicació per una farmacèutica seria més aviat avorrit, però al final li he agafat carinyo i, sens dubte, és el projecte amb el qual he après més! Vaig començar programant continguts a LinkedIn a través de Hootusuite, i a poc a poc, he anat agafant més responsabilitats. Entre d’altres, he tingut l’oportunitat de crear el pla de continguts de xarxes socials del mes de maig, juny, juliol i agost, també m’he encarregat de programar les publicacions al LinkedIn i Twitter de la companyia i aquestes últimes setmanes he après com funciona una campanya SEM a Twitter.

Neurociencias. És una plataforma digital dirigida a professionals i impulsada per Otsuka, en la qual he col·laborat actualitzant el SEO, pujant de vídeos a Vimeo per a poder-los migrar a la nova web i pujant algunes formacions a l’admin.

Amplifon. Aquest és, possiblement, el projecte amb el qual més he gaudit. La meva tasca principal ha estat redactar articles per al blog d’implants auditius, un apartat de la web de GAES especialment dirigit a les persones implantades. Aquests articles volen facilitar la vida als pacients, de manera que són molt propers, didàctics i divertits. Aquí els podeu llegir: El cine con implantes, Renovar tu implante auditivo, Comunicación en tiempos de pandemia, Mejora radicalmente tu capacidad de comprensión i Bañarse con un implante.

Oímos. Relacionat amb Amplifon, també he participat en la redacció d’alguns articles de l'última publicació de la revista Oímos, una revista informativa sobre implants auditius i hipoacúsia.

Viviendo el Sonido. També és una plataforma impulsada per Amplifon. La meva tasca en aquest projecte ha consistit en anar actualitzant el SEO de les notícies de la pàgina.

RED Amgen. Al principi de les pràctiques també vaig fer alguna tasca per la RED, una plataforma de la farmacèutica Amgen dirigida especialment a professionals sanitaris. Vaig redactat dos articles (Las principales preocupaciones de los líderes de salud digital i Los servicios digitales más demandados para los pacientes) amb els quals vaig poder entendre ben bé què és el SEO i com s’aplica eficaçment en la redacció de continguts. També em vaig encarregar de redactar alguns copies pels congressos i esdeveniments que s’ofereixen en aquesta plataforma.

Sage Connecta. Per Sage, que és una plataforma dirigida a empreses i autònoms per a buscar despatxos professionals, he redactat algunes paraules del glossari i he actualitzat el SEO tant d’algunes notícies com del glossari.

Gescobro. Durant els primers mesos de pràctiques vaig ajudar a pujar alguns continguts a l’admin de la nova web que va desenvolupar Basetis.

Com he dit abans, també formo part de l’àrea de Communication, on he pogut aprendre moltíssimes coses relacionades amb la comunicació interna de Basetis gràcies a totes les tasques on he participat:

OKR2. Dins de l’àrea ens organitzem a través d’OKR’s. A mi em va cridar l’atenció l’OKR2, que té com a objectiu augmentar el contingut relacionat amb la cultura Basetis i les tasques que he dut a terme han estat: fer una anàlisi dels territoris de continguts de les xarxes socials de Basetis, fer un recompte dels articles de Basetis Now que parlen sobre cultura Basetis i redactar l’article ‘Quin és el model organitzatiu de Basetis’.

Magic Line. Com ja sabeu, la Magic Line és una Experience molt important per a Basetis. El Marc Ferrayouli, la Marta i jo, hem estat treballant per aconseguir notorietat a través de l’app d’aquesta causa solidària, ja que ha estat desenvolupada per Basetis de manera totalment altruista. Ha sigut molt enriquidor formar part d’aquest equip tan petit, ja crec que m’ha permès agafar més responsabilitats i autonomia.

Xarxes socials de Basetis. Redactar copies per a les xarxes socials de Basetis i programar-los a Twitter, Facebook i LinkedIn, ha estat una de les taques de comunicació interna amb la qual més he gaudit i après.

Medalles Basetis Now. Una de les meves tasques recurrents setmana rere setmana ha estat revisar els últims articles del blog i repartir Medalles Blogger i Medalles Pulitzer a totes les persones que les heu guanyat. Des de Communication ens encanta que tothompubliqui al blog!

En resum (perdó per la xapa), durant les meves pràctiques a la Creative Agency he pogut posar en pràctica estratègies de SEO, he entès com s’aplica el SEM, he redactat plans de continguts per a xarxes socials, he après a programar publicacions, he escrit sobre temes molt interessants que desconeixia, he descobert com pujar continguts a l’admin d’una web, m'he començat a familiaritizar amb l'html, etc. A banda de tot aquest aprenentatge, crec que una de les coses més importants que m’emporto de Basetis és aquesta manera de treballar i d’organitzar-nos, centrada en el benestar de les persones i el compromís social. Ha sigut molt, molt guai descobrir que existeixen empreses “diferents”, amb uns valors que encaixen amb els meus i que fan les coses d’una altra manera per fer aquest món una mica millor!

On vaig?

Avui acabo les pràctiques a Basetis i podríem dir que quan he apagat l'ordinador, a les 13:00h, he acabat la carrera. Això últim em fa molt feliç, tot i que alhora em sap una mica de greu perquè no continuaré formant part de Basetis. Suposo que a partir d’ara es tracta d’anar provant, anar descobrint noves coses i anar veient què m'agrada i on encaixo. De moment, l'únic que tinc planejat d'ara endavant és marxar l'any que ve a Sud-amèrica: a fer voluntariats, a recórrer el continent amb la motxilla i a aclarir una mica les meves idees per decidir què vull ser "de gran". Així que si coneixeu llocs/activitats per fer a Sud-amèrica, us llegiré encantada! I bé, també és el moment d'acomiadar-me d'Universitàrixs Anonimxs, un espai reflexiu que m'ha vist créixer professionalment i passar de ser 87% publicitària a ser 99,9% publicitària. 87% publicitària 99,9% publicitària :)

[isaacjunts]

De quin color són els pobles guais?

L'hàbil recurs de pintar el poble amb els colors del govern té gràcia perquè acaba revelant una evidència: el PP és part, de facto, d'aquest pacte. M'encanten el tramvia i l'Alegria de color blau PP. També hi ha un parell d'arbres i un parell de núvols del blau de Rajoy. Hi hauria quedat bé la gavina popular (un xatrac era?) sobrevolant el poble. 😉 

La política també és pedagogia. I els pobles els construeixen els governs però també les oposicions. Just al contrari del que es desprèn en aquest poble guai de vermell, groc i blau. 

Al regidor del PP de Tiana li he sentit dir algun cop que vota a tot que sí perquè no vol entorpir l'acció de govern. Les democràcies són sistemes de contrapesos. Les grans democràcies tenen governs forts i oposicions fortes que controlen l'activitat de l’executiu. Per millorar-la. Per esmenar-la. 

El vot gratis del PP als pressupostos –dies després es va saber que la condició pel sí als comptes tenia interpretacions diferents [aquí la del PP i aquí la del PSC]– anul·la un debat a fons i productiu amb la resta de grups sobre el model de poble. Com que el govern té el vot a favor que li falta assegurat, l’estímul per arribar a grans acords, per consensuar les decisions, es redueix molt.

Un dels mals de la nostra democràcia és justament que no funcionen els contrapesos: ho veiem cada dia en aquesta nul·la separació entre el poder judicial i el poder executiu. Els pobles guais estan pintats amb els colors de tots. Perquè tots treballem pel poble. 

[marcsmp]

Orfes d’occident. Cap: Mòbils

He acabat de veure l’últim Salvados (Conectados) i la veritat, m’ha deixat tocat. I a part de múltiples reflexions sobre l’ús que li estem donant a les xarxes socials i al mòbil (mireu-lo), vull compartir aquesta reflexió: Dissabte passat, en una conversa, un bon amic va dir una cosa que em va fer pensar i molt. Va estar d’acord amb mi, que havia dit que “les bones persones som majoria”, però va plantejar que, tot i ser cert, la societat pot estar agafant mals (en sentit moral) hàbits. Dit això, la veritat és que l’impuls que m’ha donat el programa és el de tornar a desinstal·lar Whatsapp. Tinc ganes de fer-ho. Ja ho vaig fer anteriorment, i en una època on l’ús del Whatsapp ja era generalitzat com ara (teníem un grup de whatsapp de bàsquet i jo era l’únic que no hi era), i ho recordo com un encert. No recordo per què vaig tornar-hi. Ja fa temps que crec que l’ús del mòbil està canviant la societat cap a algo que no és desitjable, en aquest sentit el programa no m’ha fet veure res nou, sinó que m’ha fet veure l’abast i d’altres mals usos que no havia percebut. Una altra peculiaritat meva és que mai he tingut “tarifa de dades”. Dit d’una altra manera, sempre he fet servir targetes de prepagament, cosa que avui en dia és sorprenent, almenys als meus cercles (tothom té tarifa de dades). Fa temps que havia pensat en explicar els motius en un altre text d’aquests, però no ho he fet (no prometo res). Però tinc motius que per mi són suficients per estar convençut de seguir anant amb saldo, i crec fermament que si ningú tingués tarifa de dades (o «internet al carrer») això seria beneficiós per a la societat com a conjunt. El cas és que aquestes decisions, com la de desintal·lar whatsapp o la de no tenir internet al carrer (o fer-se vegà, o tantes altres) tenen conseqüències directes pels que les realitzen. El fet de no seguir el que segueix tothom et converteix als ulls dels demés com una excepció a la manera d’actuar normal. Ets l’excepció, necessites un tracte especial. Si volen comunicar una cosa a un grup de gent ho poden enviar per un grup de whatsapp, però tu ets l’excepció i a tu t’han de trucar. Si volen quedar al carrer i estàs al carrer, poden enviar un whatsapp però a tu no, a tu t’han de trucar, tot perquè el senyoret no vol pagar 20€ cada mes per tenir una tarifa de dades com tothom, tot perquè et negues a seguir un hàbit que tu consideres negatiu per a la societat. Val la pena seguir sent amic de tal persona si és ell mateix el que s’aïlla desinstal·lant-se el whatsapp? Un mateix arriba a pensar: ostres i jo què puc oferir als altres perquè em deixin seguir sent «l’excepció» sense que em deixin de banda? Enteneu que el que vull dir és que s’ha de ser valent perquè s’ha d’acceptar el rebuig de les persones que estimes, i fins i tot acceptar la solitud quan et planteges certes accions. Que això no és gens guai, és més aviat dur.

No estic demanant que se’m valori cap d’aquestes coses (a mi o a qualsevol altra persona que en faci, que no som pocs). La reflexió va encaminada a com de cert pot ser això d’estar envoltat de bones persones però haver adquirit hàbits que com a societat no ens beneficien però que a uns quants que no entren en la categorització de bones persones sí que els beneficien. I que com de difícil ens serà, i ens és, intentar revertir-les.

[lesfoteses]

Brasil dia 6: Ilha Grande

Dissabte 19 d'agost del 2023

Queden 20 minuts per agafar un puto ferry que ens ha de dur fins a Ilha Grande. Estem estirades sobre l'asfalt del que sembla ser el parking del moll, hem llegit una mica i ara l'Eli parla de no sé quin maromo i de Tv3. La Laia llegeix un llibre de bruixes titulat (oh sorpresa) 'La bruja'. Segons diu: "no em farà aprendre res però sí reafirmar el que ja sé". La Joana té entre les mans un assaig sobre mallorquins i franquisme que ha escrit el Grabrile Ensunyac. La Joana m'ha demanat un boli per subratllar-lo, "ara mateix estem repetint el passat. La història és cíclica" afirma. L'Eli s'indigna perquè els demano a totes que em facin una decla sobre el llibre i em retreu que així no es fa periodisme, que ho hauria de formular en format pregunta en comptes de demanar ja una declaració per posar al diari. Li responc que és el que té ser amigues, que podem separar el gra de la palla des del minut 0 i que no cal convocar rodes de premsa. La Clara, per fi, s'està llegint 'Permagel'. Ja va fracassar el màster per convertir-se en lesbiana, veurem si ho aconsegueix l'Eva Baltasar amb aquest llibre. Sobre 'Permagel' confessa: "Espero liar-me amb una pija brasilenya després d'acabar-lo", diu ella SENSE CAP COACCIÓ NI MANIPULACIÓ MEVA NI AMENAÇA. L'Eli s'està llegint 'Rewind' de Juan Tallón, porta fent-nos update cada dia del que va passant cada dues pàgines. En el seu cas, li he demanat dues paraules perquè si no és capaç de cascar-se una ponència de doble pàgina i despiece. Les dues paraules de decla que em fa són "he plorat". Jo estic llegint un llibre que no recordo ni com es diu però que no m'està agradant gens. És de la Sílvia Soler, que m'agrada el que escriu a l'ARA però aquest llibre no m'està agradant gens. La meva frase seria: "M'hauria d'haver endut els contes del Monzó".

Hem arribat a Ilha Grande després de quasi perdre la meva motxilla per la borda. Perquè l'home del vaixell l'ha col·locat sobre el seient macho, que casi queia per la banda tio, sort que li hem dit, sinó potser ja no tindria res. Fins aquí l'illa tot és molt The white Lotus!! Hem viatjat en una mena de llanxa per 11 persones a tota hòstia. Durant el trajecte interpretàvem la BSO de la sèrie que marcarà la nostra estada en aquesta illa paradisíaca. L'hostal es diu Pousada Exuberante.

És un poblet preciós, petitet i molt pensat pel turisme, perquè està ple d'argentins i derivats. El que passa és que hem tingut mala sort i a l'arribar feia calor, però ens ha donat per dinar en un restaurant de batalla súper bo (hem menjat peix), el problema és que quan hem sortit el cel s'havia tapat molt. No ens hem pogut banyar. Tot i que l'Eli i jo ens hem mullat fins les cuixes, intentant accedir a una cala mig amagada. És que no només és hivern aquí, i per tant a les 18h ja és fosc, sinó que la marea puja, EVIDENTMENT. Per la qual cosa si ens volem banyar ens haurem d'espavilar i anar-hi demà pel matí. Amb l'Eli hem trobat un gronxador i ens hem fet una breu sessió de fotos. Nano, farem una bona quantitat de posts a Insta que flipes.

A l'Eli li fa mal l'orella i creu que demà anirà al CUAP d'Ilha Grande. De camí al restaurant on hem sopat pasta, hem contactat un tour en vaixell per demà a les 10:30h que ens farà veure les illes. És molt guai on som perquè també hi ha molts gats. Però crec que tant gats com gossos tots tenen puces. Però me la suda, jo els toco igualment.