#despullant-me

[des--astre]

despullant-me sense compromís

Quan vaig començar la universitat, farà uns tres anys, estava frustrada i no perquè tinguera unes expectatives altes del que seria aquell món - que també hi eren presents -, sinó perquè pensava que aquell món que havia triat era el meu. Aquell món és aquell grau que des de ben menuts  ens fan pensar i repensar, perquè el futur - encara que no hagem arribat - és molt important i s’han de tindre controlat els imprevistos. 

Sempre havia desitjat dedicar-me a l’educació, però això que em vaig trobar va ser el que em va confirmar que hi existeixen altres vies. Aquell món -grau- era un comodí que pots usar i després tirar-lo si et ve de gust. De vegades em pregunte si en la resta dels països l’enfocament és igual de vergonyós que a l’Estat espanyol. Vaig decidir començar aquell camí perquè la meua intenció era arribar a canviar el sistema educatiu. La ignorància i el sentiment de lluita diuen que disminueix a mesura que vas creixent, això diuen. 

Mon pare sempre m’ha dit que tinc molts pardals al cap. Potser jo en tinc molts, de pardals, al meu cap i mon pare té el cap buit. Només és una teoria. 

Aquell món -grau- no era per a mi. L’única cosa que li agraïsc a aquell món -grau- és el retrobament que vaig experimentar. En el primer quatrimestre vaig descobrir que no era el que volia, però va ser quan per, primera vegada, em trobava i no m’avergonyia. 

Sóc d’on sóc i els meus arrels viuen allí. Tenia autoodi cap a la meua terra - tot ho heretem ja ho sabeu -. Aquell any vaig començar a sentir que la meua lluita  anava pel camí dels meus arrels i que, a partir d’ahí, podria arribar al sistema educatiu.

La meua família és del País Valencià, concretament del sud i molt sud. Allí la llengua viu i mor un poc cada dia. Jo sóc nascuda en terres on el sentiment encara viu. La Marina Baixa conserva els seus arrels i els meus pares van arribar ahí. L’Alacantí encara resisteix, Alacant ho intenta i, encara que parega que no, en són molts els que encara lluiten(m). El sud és difícil, però sempre estem fent força. 

La identitat, què et sents? Ser “ciutadà del món” està molt guai ara que estem en aquesta societat d’eufemismes i merdes; però, realment, on tornes quan tot és fosc?

Aquell any vaig decidir fer Filologia - Catalana - i vaig redefinir la meua identitat. En moltes ocasions creixem i adoptem actituds, opinions i arguments per debatre del nostre entorn familiar i aquell any vaig decidir trobar els meus i trencar - deconstruir-me - els que ja hi eren al meu cap.

Potser no és que tinguera molts pardals al meu cap, sinó que em sobraven molts prejudicis. I per vosaltres, quina és la vostra identitat? D’on us sentiu?

Encara hauria d’estar llegint al Víktor Shklovski. 

[carlesobiols]

Wiedergeburt durch die Bildung

En una de les incursions a les sempre delicioses i humanistes columnes matinals de l’idolatrat lletraferit Antoni Puigverd que hom practicà durant el ja llunyà estiueig, -a recer d’aquell ventijol que amorosia pins i alzines i vivificat per la flaire a salat que perfumava freus i estimballs-, vaig enlluernar-me amb un terme germànic que em meravellà: Wiedergeburt. Terme acunyat per Goethe, al·ludeix a la metamorfosi, al “renaixement del jo personal” que el paladí del romanticisme experimentà entre 1786 i 1788 durant el seu particular pelegrinatge per les despulles clàssiques i l’esperit rinascita del país italià.  

El cert és que, els records, tan els lírics com els funestos, envelleixen malament, a menys que, pels primers, al seu moment fossin viscuts amb frenesí ordenat, amb rauxa moderada. El desafiament consisteix, tal vegada, en l’avidesa perenne, en l’enriquiment pels porus de la pell, en el negar-se a deambular cap cot sense practicar el noble art de la contemplació. Maldar per tenir una visió amb polsims de la candor que de minyons teníem, pot acostar-nos en aquest ideal de viatge incessantment curiós per tal que ensems amb l’envelliment, dits records també embelleixin. Celebrar l’adveniment de les primeres fulgors de la tardor, de l’esclat ocre i del cruixit dels fullatges que aquesta primavera de l’hivern ens forneix, indefectiblement ens engalana el fur intern de manera més humanista, més íntima i més recollida per tal d’escapolir-nos de l’excessiva folgança estival que tendeix a ser pecaminosa puix ens convoca a la vida atzarosa i volàtil.

És sempre en aquesta època meva tant profusament desitjada per tant, que faig un clam amb especial èmfasi per tal de practicar el noble art del Bildung, això és, el cultivar-se a un mateix, i així, tal vegada, esclatar en aquest propi renaixement –Wiedergeburt durch die Bildung-. Proclamo que res mor a la tardor, ans al contrari, el nostre fur intern espurneja vivificat com en cap altra estació. Qui em coneix sap que sóc tossut, quasi bé obstinat, en aquesta idea marc que ha d’enquadrar la nostra manera de fer i viure, en la d’esmerçar els majors esforços en capbussar-nos amb el cor esbatanat en la mar grisa i freda que ja no és bressol de milions de banyistes estivals sinó de massa pocs esperits capaços d’entendre que, precisament, la mar parla més honestament a aquells que són suficientment coratjosos per llençar-s’hi amb voluntat d’ofec.

Henry Miller, potser un dels més sincers mentors que un pot tenir, escrivia, planerament, que l’objectiu en aquesta vida és la de ser conscient, sia ebri, serè, o divinament conscient, essent probablement dues cares de la mateixa moneda. En aquest estat de consciència divina, hom no té bri de dubte que aleshores el reialme del món existeix com un poema en si mateix. En efecte, si ens empeltem d’aquesta convicció vital, es comprèn que les filosofies de vida són vàcues, proclames anodines de dogmes, i que per contra, allò que incessantment alimenta la nostra existència és observar amb plena delectança i tremp hedonista tot allò que ens envolta, interna i externament. Desenvolupar un interès afamat per la gent, la literatura, la música,...per la riquesa del món, és la fita que ens hauria d’encegar amb més intensitat.

Aquest enfocament determinista cap al Wiedergeburt a través del Bildung, -i ara manllevant una de les al·locucions del mestre dels místics, l’enyoradíssim Leonard Cohen-, cal practicar-lo, com és obvi, repudiant dues de les majors malures de la contemporaneïtat: la frivolitat i la superficialitat. Cal ser seriosos, reposats, circumspectes i alhora tremendament encesos. L’equilibri existeix, hem de bregar-nos per ponderar entre la fermesa en els postulats i l’amabilitat en les formes, en el no caure en ser ombrívols, però així mateix en no caure en els vicis propis de la permanentment voracitat.

Despresos de cotilles excessivament morals, tal vegada és l’època idònia per reprendre pàgines de la nostra pròpia novel·la, inundar-la de noves i fecundes emocions viscudes a flor de pell per esdevenir, amb el pas del temps, a un estat de memòria vital que ens esclareixi el present, subordini el passat i ens faci habitable el futur. És en aquest crepuscle tardorenc però en aquesta albada personal quan hom pot procurar emprendre viatges que només tenen bitllet d’anada i així seguir regant la terra fèrtil del nostre propi pòsit i articular un fil coherent d’allò que som i de la manera que ens hem forjat.

[itsmargaperello]

Un 13 de març

T’imagino un 13 de març als seus braços. L’abraces a ella i penses amb mi. 

Et penso i et veig amb ella, al seu costat. Besant-la, abraçant-la, despullant-la, fent-la teva i ella a tu. 

Però també t’imagino pensant amb mi, al mig dels vostres cossos. Agafant-la a ella per la cintura amb una barrera pel mig un tant invisible. Una barrera mental que t’impedeix fer-li l’amor com feies sempre. Que no et deixa veure-la amb els mateixos ulls. I penses amb mi, amb el meu nom i amb el meu cos, els meus ulls i els meus llavis que tant t’agradaven. I no saps com actuar perque el paper protagonista ja et ve gran. 

Et penso a sobre d’ella xafant-me perquè és la única escapatòria, l’única manera que no em vegis, no em miris als ulls i et sentis culpable. 

T’imagino dormint al seu costat, enganyant-te, enganyant-me, enganyant-la. 

Enganyant-mos. I et penso pel matí i et veig fent-li un petó de bon dia sense saber si li hauries de fer també el de bona nit i a reveure. 

Imagino que li fas i m’enganyo. Però si jo no deia mentides mai...

Suposo que ara n’he après. I m’enganyo imaginant-te i dibuixant-te cada dia dins el meu cap.