#però demà serà millor. demà serà millor

[quatregats]

.

[esdevenircami]

Realment no sé com afrontar els reptes. Sense la teva força. Sense el teu suport. Em sento tant sola i et trobo tant a faltar. Sempre estaves al meu costat. Donant-me ànims, fent-me els camins més dolços. Donant-me confiança. Sostenint-me.

I quan just fa 31 dies que ens vas deixar em trobo amb el primer repte. A la feina nova. Com m'agradaria tenir-te aquí. Com desitjaria poder gaudir de les teves abraçades. Recordes quan et deia que l'hora d'anar dormir era el meu millor moment del dia? Ara és el pitjor. És un putu malson. I em fas tanta falta.

Demà hauré d'estar a l'altura i ni tan sols puc deixar de plorar. Sempre intentant ser autosuficient i independent, mai deixant que ningú m'ajudi. Sempre volent fet les coses per mi mateixa. I ara no sé continuar sense tu. Res val la pena. Tu em donaves llum. I ara ja no hi ets. I et necessito. Tant. Que se'm fa inaguantable. Vull ser aquella persona de la qual n'estaves tant orgullós. Recordes quan em deies que era la tia més forta que mai havies conegut? Quan em deies que jo podia amb tot. I que era tant intel.ligent que et feia ràbia. Ho recordes? Donaria la meva vida per seguir-ho escoltant. Ho donaria tot perquè fos veritat. He perdut tant el temps. L'hauria d'haver aprofitat més al teu costat. Hauria d'haver-te fet més cas. Fer-nos parella de fet i fondre'ns els dies de vacances amb un gran viatge. Eres tant insistent i jo vaig ser tant tossuda. Hauria d'haver passat més nits abraçada al teu pit. Com sempre em demanaves i jo estava massa cansada o amb massa ansietat com per fer-te cas. Hauria. Hauria. Hauria.

Demà serà tant dur. És tant dur mantenir aquella Laia que t'agradava. Estar a l'altura del que esperes de mi. Requereix d'una valentia gairebé heroica. Ho intentaré amb totes les meves forces. Ho he de seguir fent. Per tu. I per mi.

Sense tu no puc continuar. Però només per tu ho seguiré intentant. T'estimo.

[lesfoteses]

La benvinguda

1 de gener del 2023

Què faria sense la sopa? Segurament morir. Fa 24 hores estava encara sopant amb el raïm pacientment esperant-nos des d'una taula annexa a la cuina, lluny de les nostres mirades. No hi havia sopa, de fet ni hi pensava en la sopa: hi havia truites, croquetes, quiche, olives, patates, pa amb tomàquet. "Lo típic". Era en un pis del costat de la Monumental, que per nom de Wi-fi tenen 'Las monumentales', és casa de l'Abel.

A les 23:41 aproximadament, es produïa la clàssica disputa de 'amb quin canal seguim les campanades?'. Veníem de l'any passat a casa nostra, amb Catalunya Ràdio. Va ser un puto fracàs, no recordo si és que no van cantar bé les campanades o si es va tallar o tot a la vegada, però vam dir "mai més". Aquest any han guanyat la Pedroche i el Chicote, ella primer amb un vestit de puta pena que de cop se l'ha tret, quedant mig en boles com ja és quasi tradició. Potser d'aquí uns anys -si no es fa ja- s'estudiarà a les facultats de Periodisme dins del tema de 'pràctiques masclistes i sexistes en cobertures especials'. D'aquesta primera nit de l'any, em quedo amb la bona companyia dels amics de sempre, amb una mica massa de Quevedo amb Bizarrap pel meu gust, i els jocs que vam fer. El meu objectiu aquesta nit va ser colar el màxim de cops possibles la cançó de l'opening de 'The White Lotus', que es diu Renaissance i és un temazo. Malauradament només el vaig poder posar un parell de cops, va guanyar la Rosalía. Després vam jugar al Picolo, un joc de proves i alcohol que ens va ensenyar la Raquel, i després un joc de pensar conceptes i endevinar-los, primer definint-los tipo Taboo, després amb mímica i per últim amb només una sola paraula. Ens vam quedar a la primera fase perquè som uns memos. Però clar, és que hi havia conceptes que havia posat algú com 'Ada Colau' o 'Montserrat Roig', i jo em pensava que anàvem molt més forts, per la qual cosa vaig posar conceptes molt més bèsties que van desentonar una mica. Fatal.

24 hores després de la Pedroche, el raïm sense pinyols i el Picolo soc al poble amb el Marc esperant que s'acabin de cuinar els tiburones. Hem fet sopeta amb Avecrem (m'encanta) i no puc estar més contenta perquè n'he posat més de la que toca per a dues persones, de manera que amb sort demà també soparem el mateix. Per mi la sopa és dels millors plats que poden existir, faci fred o calor. Ara fa calor per ser 1 de gener, massa de fet. Hem vingut a esquiar demà i demà passat en teoria, però no hi ha neu es veu. Ni a Molina ni a Masella. Només cal veure Instagram per comprovar que és veritat i que la cosa pinta fatal i que no podem ser més pringats, tio. Fa molt de temps que hem decidit que pujaríem. A principis de mes, pel pont, va nevar molt i semblava que havia de ser la polla de temporada. Però llavors vam dir-nos "bah, ara pel pont segur que tothom puja i serà impossible esquiar de la gentada. Ja pujarem més endavant, total, segur que torna a nevar". Doncs passa'm la maionesa per acompanyar les patatetes que ens estem menjant. La nostra previsió ha estat un puto fracàs.

He dormit poc per lo tard que ens vam acabar ficant al llit, vora les 6 del matí. L'últim whatsapp meu és de les 5:39 i li dic a la Cris que ja estic a casa i que tot ok. Abans de dormir per això, pota preventiva perquè no em trobava massa bé i vaig pensar "calla, abans de ficar-me al llit i que em vingui tooot el mareig i tal, ho trec". I m'ha anat de conya. Avui a les 11 i poc ja no tenia més son i m'he aixecat a esmorzar. Després hem fet dinar familiar i un cop enllestit, migdiada i motxilla cap al poble. Demà no crec que esquiem, però no li vull dir al Marc per no desanimar-lo.

[publicitaria-87percent]

I tu, què vols ser de gran?

28/02/2021 · DIA -1

- Dra. Insight: Benvinguts a universitaris anònims. Seieu a la cadira que us faci més ràbia i ja sabeu com funciona la resta. Això sí, intenteu respectar les vostres companyes i fer-les sentir com us agradaria que us fessin sentir amb vosaltres. Qui vol començar? Vinga, tu mateixa, la que es mossega els repèls dels dits.

+ Aina: (merda, per què a mi?) Hola, jo sóc l'Aina, tinc 21 anys...

- Totxs: (a l'uníson i amb cares llargues) hoooola Ainaaaaaaa!

+ Aina: ... bé, com deia, tinc 21 anys i suposo que sóc aquí pels mateixos motius que vosaltres: no sé què fer amb la meva vida. Porto quatre anys estudiant a la uni i aquest any acabo. Bé, de fet porto tota la meva vida estudiant i aquí estic, encara sense saber què vull ser de gran. Em provoca vertigen el fet d'acabar d'estudiar, suposo que és perquè mai he viscut sense fer-ho. Falten exactament 4 mesos i mig per acabar la carrera de publicitat i relacions públiques, si tot va bé, clar. I llavors què? Què se suposa que s'esperarà de mi quan tingui el títol sota el braç? Molts dies m'aixeco amb una mena de no-se-què a dins que m'angoixa. Visc sota la pressió del "no seràs ningú" que algun cop m'havien dit a l'ESO. Merda, i si tenien raó? L'únic que realment tinc clar ara mateix és que encara no sé què vull ser de gran.

M'he equivocat de carrera? Crec que aquesta és la pregunta que més ha ressonat al meu cap durant els darrers quatre anys. Sí, definitivament sí. Tota la vida m'han dit que era una noia creativa, que tenia idees de bomber i que la imaginació era el meu fort. Penso que mai m'ho he acabat de creure del tot, potser perquè l'opinió de la meva mare és massa poc objectiva o potser perquè mai he acabat de confiar en mi mateixa al 100%. A segon de batxillerat, entre selectivitat, exàmens finals, el BatxiBac i tot el daltabaix hormonal que suposa estar a punt de fer 18 anys, tampoc tenia res clar. Ara de veritat, és una liada que amb 17 anys et posin la pressió de decidir el rumb de la teva vida. "La setmana que ve ens has de portar el full amb les carreres que t'agradaria estudiar", recordo que em van dir. "Amics, no sé ni quin és el meu plat preferit, com voleu que em decideixi entre 10.000 carreres", pensava jo.

I així és com, d'entre traducció, educació infantil, educació social i turisme (altres carreres que em continuen cridant l'atenció), vaig acabar entrant a publicitat i relacions públiques a la UAB. Era la meva primera opció. Recordo perfectament que la vaig posar al capdamunt de la llista perquè els noms de les assignatures sonaven guai. Ah, i també perquè no pensava que arribaria a la nota de tall. Resulta que el 12,24 que vaig treure a la selectivitat va ser la nota més alta de la carrera. Què dius, flipada? Encara recordo el primer dia que vaig trepitjar la facu per fer la matrícula. La dona que passava llista a l'entrada em va fer posar vermella com una tomata felicitant-me per haver tret la millor nota de la meva promoció a la sele. Volia fondre'm.  Notava que aquell passadís inhòspit estava ple de persones que em miraven. I jo, sense conèixer ningú, allà palplantada pensant que aquell moment acabava d'encetar la meva etapa universitària. Quatre anys després, els passadissos de la facu ja són casa, totes aquelles persones que em miraven el primer dia s'han convertit en companyes de classe, i algunes, bones amigues. Quatre anys després, m'he adonat que aquella nota no valia per a res. Que les notes, en general, són un pur tràmit. Que el que realment importa és allò que es queda a dins el teu cap després d'entregar l'examen final de l'assignatura. 

Ara mateix podríem dir que són publicitària al 87%. Sí, m’he posat a calcular els crèdits que he superat i he fet una regla de tres. No us enganyaré, ara mateix torno a tenir dubtes i a estar nerviosa, per això xerro tant. Demà començo una nova etapa dins la vida universitària. Sembla que va de debò això ja. Demà és el meu primer dia de pràctiques a Basetis. Estic nerviosa perquè no sé si donaré la talla, perquè no sé si sabré aplicar tot el que he après aquests quatre anys i perquè a partir de demà començaré a veure si realment la publi és el que m'agrada o no. Quin iuiu, eh! (...Aina cagadubtes, ja va sent hora que callis, no trobes?) Ara de veritat, estic molt il·lusionada i amb nervis, però dels bons. Tinc ganes de conèixer les noves companyes de feina, de veure les oficines (que es veu que són a La Pedrera), i de conèixer els projectes que tindré entre mans. També tinc ganes de posar-me a prova, de donar-ho tot i de demostrar que puc fer-ho! Em motiva començar a introduir-me al món laboral amb Basetis, ja que pel que he anat investigant, és una empresa que té uns valors i una manera de fer que crec que encaixaran amb mi.

Demà hem quedat a les 10h a La Pedrera. Coneixeré la Sara, la meva tutora de pràctiques a Basetis i també em deixaran un ordinador. Demà serà dels únics dies presencials, ja que a causa del maleït coronavirus, la resta de dies faré teletreball. Crec que això és el que em fa més mandra ara mateix. Però vaja, tocarà fer-me ben amiga de l'ordinador i de les videotrucades. A veure quants dies aguanto portant pantalons normals i sabates i no pas la part de baix del pijama i les sabatilles! Fem apostes?

Pd: Resulta que demà també em faran dues fotos per la web de Basetis: una "normal" i una altra més divertida, amb algun objecte que em defineixi. He pensat que portaré la motxilla d’anar de ruta (amb la màrfega inclosa jeje). Sóc un caragolet que sempre va amunt i avall amb la casa a sobre. Podríem dir que sóc una mica nòmada i que segurament, el fet que tingui un peu al Pirineu i un altre a Cerdanyola, fa que la meva closca m’acompanyi allà on vaig. I per què no a Basetis? De ben segur que ompliré aquesta motxilla de coneixements i experiències úniques durant els pròxims mesos. Au! Motxilla a l’esquena, i a caminar!

- Dra. Insight: Moltes gràcies, Aina, per compartir la teva experiència. Està molt bé que facis aquesta reflexió sobre com et sents i com has arribat fins aquí. Molts ànims per demà, esperem que a la pròxima reunió d'universitaris anònims ens expliquis com ha anat! Qui s'anima a continuar?

87% publicitaria 

[rosercabre]

Agost

Dilluns 31

Demà és un lloc que he esperat.  

Diumenge 30

Sovint penso que aquest diari seria més útil si fos descriptiu. Ens hem llevat i hem esmorzat amb màniga llarga. Més tard he respirat la fageda que ha sigut respirar la tardor. El fill volia pinyes però només hi havia molsa que no li he deixat tocar. El fill comença a preguntar que per què no li deixo fer coses. No li dic que, sovint, és per pura comoditat. La comoditat és útil. Aquest diari no és còmode.   

Dissabte 29

Ens hem cregut la pluja i hem perdut el nord. Dic que un dia d’octubre no plourà, potser, o dic mentides que no sé. 

Divendres 28

Agirre, Lamott, de Vigan, Ginzburg, Rodoreda, Roig, Baltasar, Bastašic, Ferrante, Atwood, Braidotti, Enríquez, Schweblin.

Dijous 27

Per exemple, no podria escriure mai sobre què és viure la música. Em sap greu des de lluny. 

Dimecres 26

La mare no sap cantar, la filla no sap dormir. No soc ni l’una ni l’altra i desafino quan no reposo. 

Dimarts 25

He caminat fins als estius de finals dels vuitanta i estaven tapiats i abandonats. Eren un lloc que havia estimat. 

Dilluns 24

Havia enyorat que fos avui i ho sabia sense plorar-ho. 

Diumenge 23

La fideuà d’avui torna a parlar del Nadal que qui sap. És fràgil aquest no saber-nos junts fins quan, fins quan. El fill cull pedres i jo defenso la submissió dels girasols.

Dissabte 22

Havíem de venir al nord per estimar més el sud. Sort, una mica, de Rupià.

Divendres 21

La nit és de les lloques i els mosquits. Em piquen i m’esgarrapen. La son em cou al cap que no sé aguantar. Vaig venir a reposar, a l’Empordà.

Dijous 20

La terra plana m’embala la tristor, que és antiga en mi, més que no pas l’alegria. 

Dimecres 19

Malgrat l’empatx, aprofitem-nos de la menta i les atmetlles. Aviat tindrem mal de panxa.

Dimarts 18

He vist al fill feliç enfilat a la creu. Un dia duia la germana a la falda, en aquest mateix lloc. Un altre dia em creia la ouija, en aquest mateix lloc. Un dia més ballava morada, en aquest mateix lloc. Això de l’espaitemps ho duc poc bé, en aquest mateix lloc.

Dilluns 17

A la una tinc el pit esquerra ple de llet i una punta d’eufòria que feia vuit mesos que no.

Diumenge 16

Dir: ara torno i ser la flor pansida que veu morir els dies. Sí, sé que no tinc motius per enyorar la làpida, però tinc pits i nits i illes i filles, per exemple. Que no m’entenguis no m’és nou però m’escou.

Dissabte 15

Tinc l’estómac brut i les persianes abaixades. Escric per plorar les coses fondes.

Divendres 14

Evitar la pena, levitar els dies: guixar-me les ungles com si fos gener. O bé: acceptar que el consol era una onada. Torno a no estar bé enlloc i tinc un lloc al cap.

Dijous 13

Em poso el vestit verd per mirar la Garrotxa, la filla a coll, el fill a la mà. He de deixar de fer-me venir nostàlgia com qui es fa vomitar. Per por d’entendre el pes que l’habita.

Dimecres 12

Sé fer bé: ajuntar paràgrafs. No sé fer bé: dir les coses quan el lloc no acompanya, no està bé renegar amb aquesta llum de tarda. Tardo molt a entendre que aquest meu mal és culpa de les persianes abaixades. Només llegir, puc fer a la fosca. Dones fosques: Cecilia Ce, Lily von Karachi. La filla fa set mesos i no és fosca o no encara. Quan m’adormo penso en el vestit que no m’he posat.

Dimarts 11

Ho he pensat: era avui de l’any 96 a l’oest austriac. La seva llengua calenta com el talp que ens foradava la terra de sota la tenda. No l’estimava. M’agradaria dir que vint-i-quatre anys més tard estimo millor però tinc una llaga al llavi i no faig cap petó.

Dilluns 10

Tinc un consol que em dura deu dies bons.

Diumenge 9

He menjat sardines per dinar i també per sopar. La calima no em deixa enyorar la ciutat. He obviat el disgust de la licra molla i salada. He escrit una estona més.

Dilluns 3 - Dissabte 8

El fill s’enfila al garrofer i hi creix i creix la filla, dues dents trencant la geniva. Eren aquests els dies que volia i més del que em pensava, els necessitava. No he dut calces cap dia i els tomàquets tenien gust cada dia i els mosquits no ens han picat cap dia i ens hem llevat amb els galls cada dia. També: he escrit sobre el Locus Amoenus i ho he entès tot. Em calia ser aquí per tornar-hi quan em falti.

Diumenge 2

Està bé que falti menys per la tardor que voldria i això ho penso ajaguda a la gespa que després, serà novembre, enyoraré. Si ja em conec no sé per què m’escolto.

Dissabte 1

Torna a ser Nadal. A dins, la taula és plena de gent que beu i sua. Roastbeef i gelat de torró. El fill juga amb un camió nou. La filla dorm com quan encara no hi era. Els cosins tenen ressaca. Els grans sonen vells. A fora, la calima fa boira densa a qui la mira. Qui soc jo.

[sinopucparlar-blog]

La consciència de l’improbable

Ets conscient que no pots desconnectar de la feina el dia que arribes a casa, encens l’ordinador i, sense pensar-hi, intentes passar assistència. No crides el nom de cap alumne perquè, de sobte, per petits detalls, te n’adones que ja has tornat a casa. Per sort, aquí no hi ha cap alumne, però molts retards: havies de corregir uns exàmens per ahir, trucar uns pares el dilluns passat, respondre setanta correus electrònics… T’encens una cigarro, el primer del dia. I fas, amb sort, el segon pipi des que has marxat de casa. Quan ets professor no recordes ni que ets un ésser humà amb necessitats pròpies dels humans. Oblides fins i tot les tardes, que ja no existeixen. Les teves tardes no són teves, són dels teus alumnes: preparar les classes, imaginar la millor manera d’explicar la morfosintaxi o les derivades, obrir llibres i més llibres buscant aquell text que tant et va impactar quan feies la carrera. Mires l’horari que encara no t’has après (i que no t’aprendràs mai de memòria) amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa diferent, però cada dimecres, cada dimarts, cada dijous és un dimecres, un dimarts o un dijous qualsevol. Et fas un cafè (així t’inspires) i, un cop ets a la cuina, potser aprofites per llençar aquell tros de pastanaga que vas abandonar al fons del calaix de la nevera un diumenge del primer trimestre i que ara ja no val per res. Com tu els divendres a la nit. Abans de llençar la mitja pastanaga, mires fixament la seva pell, encara ataronjada i arrugada, i penses que fa tan mala cara com tu cada matí. T’arrabasses del cap el pensament i prens d’un glop el cafè, que s’ha anat refredant mentre tu reflexionaves sobre la vida i la mort. Tornes al despatx. Ara sí: dimecres. El dimarts a les cinc de la tarda ja és dimecres. Demà és un dia feixuc: tres classes a batxillerat i quatre a la ESO. Respires. Ja saps que, facis el que facis, tot els farà mandra: per què la llei de Newton, per què literatura... Però no et deixes vèncer. Com cada tarda, penses que potser demà els teus alumnes ja s’hauran fet grans i entendran la importància de saber llegir i escriure. Penses que potser demà ja no has de trucar cap pare d’urgència per comentar que el seu fill ha fet això i allò. Que potser demà no tindràs tanta feina a la tarda i podràs quedar amb algú per prendre un cafè calent a qualsevol bar del barri. Penses que demà a la tarda ja no serà dimecres, sinó dijous, perquè vas un dia més avançada que la resta dels mortals. Tornes en sí i segueixes sense trobar aquell maleït text que, probablement, ja no et farà tanta gràcia ni et semblarà tan bo com quan tenies dinou anys. Amb sort, hi trobaràs una frase subratllada i una anotació al marge i intentaràs esbrinar per què vas donar tanta importància a aquell vers i no al següent, amb el qual ara t’hi sents plenament identificada. I et fa certa pena pensar que els teus alumnes mai buscaran en els llibres un vers d’amor que van marcar amb llapis per no oblidar-lo mai. I te n’adones que és una sort que els teus dits encara tremolin quan toquen una pantalla perquè enyoren el tacte del paper, com quan vas tocar aquell cos nou després del desamor. Llegeixes un poema de Papasseit que has trobat en aquella antologia perquè, previsora, havies doblegat lleugerament la cantonada de la pàgina per poder-hi tornar sempre. Mires l’horari un altre cop i decideixes oblidar les competències, els àmbits, els exàmens i els indicadors. Poses Papasseit a la motxilla, la tanques i et fiques al llit. I desitges que demà els teus alumnes s’hagin fet una mica més grans i escoltin en silenci com els expliques què és la poesia. O que, per fi, regni la pau al món. Ambdós fets són igual d’improbables. Bé, potser demà.

[bulgariagem]

NAR-HI NANT - 24 de juliol 2018

Tot preparat, però encara una darrera ullada al “txequing” de l’avió... Res, des d’ahir que ho intentem i diu que encara no es pot. Després descobrirem tot plegat (aquesta vegada, tot positiu)

Encara tenim temps, no cal posar-se nerviós. Farem el cafè, com sempre, i ens endurem uns entrepans, que l’horari és una mica justet.

Ens acomiadem dels dos que es queden a casa. Alguna cosa s’ensumen (mai millor dit)

A dos quarts de dotze hem agafat el tren i a Sants hem agafat el tren de l’aeroport.

Com que volem amb una línia que té la seva base a la terminal 2, el tren ens ha deixat just per entrar a la terminal i veure que els mostradors del nostre vol són just davant dels nostres morros (a la nostra dreta una colla de mostradors de Ryan Air tancats i una pila de gent esperant...Hi ha vaga dels treballadors d’aquesta línia=

La cua no avança gaire lleugera, comencem a sospitar que aquesta línia, Bulgarian Air, no fa  “txequing”. També he llegit en algun lloc que en el bitllet econòmic van incloses: la bossa de cabina i una maleta gran (menys de 23 quilograms) però no pot ser tan bonic!

Finalment arribem al mostrador amb el DNI i oh! Sorpresa, no només no calia fer el “txequing”, la maleta gran que portem és facturada sense cap cost. (seguiu la lectura, això no acaba aquí)

Tenim l’embarcament a les tres i cinc, encara tenim temps i sortim a fora de la terminal a endrapar els entrepans, fer la cigarreta i a passar el control.

Després de fer un exercici de deslliurar-se d’objectes metàl·lics i de buidar la bossa dels aparells electrònics, passem l’arc i descobreixo que, suposo aleatòriament (no vull pensar que és pel “caretu”) m’escullen per a fer una proba amb una tira de paper que passen per dos o tres indrets del cos i després ho introdueixen en una màquina.  Droga... explosius... no sé, de fet com que no gasto cap de les dues coses...

Recomposats i amb el cinturó  fent la seva funció, no ens podem encantar gaire, falten cinc minuts per a l’inici de l’embarcament i som com sempre al final a la W i ens toca passar un  control de documentació. No ens posem nerviosos que la puntualitat mai ha estat símbol dels embarcament.

Arribem a la porta W44. A la pantalla hi ha escrit el nom de la nostra destinació, però la porta és tancada i no hi ha gaire moviment.

Com que a l’exterior no hi ha l’avió suposem que anem amb un cert retard. Mentre la Núria aprofita per anar al lavabo, m’adono de la lletra petita de la pantalla, l’embarcament s’ha posposat una hora i mitja.

Doncs, res al lavabo també.

Matem l’estona passejant i llegint i abans de donar-nos compte ja és l’hora.

Enfilem la manega que ens du a l’avió.

Petitonet, amb dos seients per banda en comptes dels tres que són habituals. Al final esdevenn

A l’hora prevista, les cinc i cinc, l’avió inicia la seva carrera per a deixar de ser esclau de l’asfalt (ostres quina visió més poètica...jejejej) Sembla que ha agafat tanta marxa que s’oblidava de que s’ha de virar cap a mar. Quan se n’ha adonat sembla que a donat cop de volant, hem tingut la sensació de derrapada.

El viatge té una durada d’unes dues hores i tres quarts (que, finalment esdevenen tres, per l’hora de més que té Bulgària respecte nosaltres)

I seguim descobrint que aquesta companyia aèria conserva els bons costums de les antigues companyies aèries. Ens reparteixen un entrepà de bona mida i bona elaboració, una beguda, una xocolatina i una te o cafè.

El trajecte és, gaire bé en línia recta. Sobrevolem el nord de l’illa de Sardenya, Roma i Dubrovnik i, després de travessar Sèrbia, entrem a terra búlgara i, encara clar i nuvolat, aterrem a l’aeroport de Sofia.

Quina fresqueta tan agradable, són pràcticament les nou de la nit.

Després de recollit la maleta facturada, la darrera en sortir, al vestíbul de l’aeroport no hi ha la nostra companyia de lloguer de cotxe. Hem aterrat a la Terminal 2 i l’oficina és a la Terminal 1. Ja ho havíem viscut a Polònia, un membre de l’empresa ve a recollir-te. Però anem tard i no hi ha ningú, ni cap cotxe que ens digui “YES we are” (és que l’empresa es diu Yes)

Sortim a fora i demanem a un taxista per la situació de l’oficina i es disposa a portar-nos-hi, però, ai las, cobra en efectiu i encara no hem tret diner del país. Hem de tornar endarrere i trobar un caixer. La moneda Búlgara, tot hi formar part de la UE, és el Lev (que correspon, pràcticament a mig euro)

Un senyor ens demana on volem anar, fa pinta de no taxista, però sense saber el motiu li demanem si sap on és l’oficina de Yes, ens diu que si i ens agafa la maleta per guiar-nos fins al seu cotxe (que no és un taxi “típic”) abans de pujar, però li demanem quan ens costarà. Ens sembla una mica car però li seguim fent confiança. Efectivament el trajecte fins a la Terminal 1 no és curt, però quan arribem, deixa el cotxe, agafa la maleta i enfila com un posseït cap al nostre destí. La terminal està deserta, només tres policies donen fe que és un espai habitat per gent real. El nostre taxista comprova que l’oficina és tancada i truca (abans he fet jo una trucada i ha estat impossible entendre res) i ens diu que ens atendran en un moment, però s’espera fins que arriba el nostre home de l’oficina de Yes.

Aquest ens explica que aquesta terminal deixa de rebre passatger cap a les vuit del vespre. Després de tenir clar totes les condicions del lloguer, que ha costat, ens dona les claus del cotxe i la documentació. Haureu pogut comprovar que seguim tenint els carnets de conduir sense caducar.

En mig de la fosca i la solitud, recorrem tot el pàrquing, al final hi ha l’espai dels cotxes de lloguer.

Ja som a Bulgària, ara cap a l’hotel.

Navegador a la falda de la copilot i cap a la nit de Sofia. Hi ha alguns quilòmetres per una autovia prou bona i que ens fa circular per una zona molt moderna del què endevinem com a edificis de negocis.

Entrem a Sofia i travessem el centre per a dirigir-nos a l’altre extrem del centre urbà. Passem per edificis singular, endevinem l’esglèsia d’Alexander Nevski, l’estàtua de Sofia i quan sembla que anem a sortir de la zona centre, el navegador ens fa girar per un carrer que fa un xic de basarda. Carrer de llambordes i sots, molts sots; poca llum; aparadors amb la porta metàl·lica baixada i coberts de gràfittis arribem a una petita rotonda i ens diu que ja hem arribat.

Som al carrer Pirotska i, efectivament, l’hotel Sveta Sofia, és a deu metres d’on hem parat.

A recepció expliquen a la Núria on hi ha un pàrquing vigilat, a uns centenars de metres de l’hotel.

En arribar-hi ens surt el vigilant (tot un personatge estrafolari) que segurament no està gaire content de la feina que desenvolupa. Finalment, després de demanar-li que no s’enfadi, li paguem l’estada del cotxe fins demà a mig dia.

A l’hotel hem deixat les maletes a l’habitació (immensa, l’hotel mante l’estil d’una altra època, amb un cert mal gust en la decoració nova) És molt tard, però avui només hem menjat dos entrepans. Sortim de l’hotel i descobrim que som en un carrer comercial, ple de botigues de roba i sabates (Caldrà fer un especial moda després d’allò que amb les botigues tancades i a les fosques, intuïm més que veure)

És molt tard i el restaurant que hem trobat ja no fa menjar, continuant la passejada, hem descobert les primeres restes de l’antiga Sofia, en el vestíbul del metro.

A fora hem trobat, edificis prou grans i bonics però que aquestes hores no anirem a visitar.

Volem fer un mos i veiem una parada amb una quantitat important de carns fetes, verdures i postres, però per ser la primera nit, hem pensat que potser ens caldria prendre’ns en calma aquest tipus de menjar.

Hem claudicat, no hi havia alternativa, en un antic cafè (amb cert toc art decó) repintat i reconvertit en un Mcdonals hem demanat uns nugets de pollastre, bàsicament per a tenir la panxa amb alguna cosa.

Bé el dia fa estona que s’ha acabat i aquest any intentarem anar al dia. L’any passat, entre el cansament i l’atemptat de Barcelona, vam acabar deixant penjat el bloc. Cap a les vuit del matí en llevarem, però això ja serà cosa de l’apunt de demà.

[iridoblas]

Tranquil·la

Creies que era un refredat? No ho era, és una malaltia. Sol passaràs quinze dies sense beure ni menjar a la clínica amb malestar, febre, alucinacions i arcades i després hauràs d’aconseguir que el teu fetge torni a la normalitat quan pesis vuit kg menys i no et quedin defenses. No et preocupis. En tres anyets deixaràs de flaquejar cada parell de dies. No et preocupis. La desnutrició no et deixarà morir, sol farà que cada dia vegis ocellets de colors cada cop que vulguis començar a moure’t i decidida posis els peus a terra. No et preocupis. No es un quiste, saps que és un tumor? El nom real. No et preocupis. Possiblement perdis la mobilitat de la cama esquerra de per vida i t’agafi càncer d’ossos. No et preocupis. Et farem una disecció, no et moguis, t’adormiré el braç per introduir una agulla fins arribar un lloc on no t’havia sedat. No et preocupis. És beninge, ara del tamany d’un cigronet però viuràs amb la por de que passi al costat fosc qualsevol dia. T’ho pendràs amb humor. No et preocupis, Sol tens una bactèria a l’estòmac. Un moment. No et preocupis, Ara et buscaré els simptomes; mal de cap, depressió de cavall, malnutrició i la ira que t’han causat els problemes als que t’enfrontes cada dia. No et preocupis, Et trobes per davall del teu pes però hem pensat que et podem prohibir el sucre i la majoria d’aliments, vols que la bactèria mori. No et preocupis, Vine a fer-te transfusions de sang mentre et cauen cabell i llàgrimes cada setmana. No et preocupis, no contaràs a ningú que estàs preocupada, no podràs per desgràcia perquè hauràs aguantat prou. No et preocupis. Mira, demà és Nadal, no hi serà l’Àneu, va morir fa cinc anys i no et vas poder acomiadar de la teva millor amiga, no et preocupis, Segueixes viva, mira quanta gent es preocupa per tu i vol ser com tu, mira quanta gent et diu coses boniques... Que desnaturalitzada. No et preocupis perquè mai es sabrà la teva veritat, almenys fins que se t’acabi el plor o fins que et mirin als ulls.

[burningdreamercycle-blog]

Solament Tu

Tu, i els teus ulls brillants, i el teu somriure capaç d'eixugar llàgrimes a l'instant. Tu i la teva mania d'accelerar les meves pulsacions, les teves ganes de lluitar per mi i de lluitar amb mi, han sigut moltes les experiències viscudes dia rere dia, moment rere moment, totes perfectes. M'has ensenyat a superar mil obstacles, a ser forta. Tu i jo podíem amb tot, tu i jo contra el món, però sempre junts.

Són tantes les anècdotes viscudes que en cada racó de la ciutat, en cada hora del dia i en cada comentari en reviu una d'aquestes dins meu i em fa sentir que encara m'estimes i que tot això que em deies era cert, i tot allò que tu em prometies, tots els nostres plans eren perfectes. Somiàvem desperts i junts, al nostre món, cecs l'un per l'altre, tu meu, jo teva. Els altres no existien. I és que aquest somni, en el que hem viscut feliços cada segon, era perfecte.Qui deia que la perfecció no existia? Sabíem que si, bé, creiem que sí. Però com diuen, totes les coses bones s'acaben, i la nostra relació no ha sigut cap excepció, com pot ser que tot el que eren experiències precioses ara siguin records tristos? I miro enrere i penso si ha valgut la pena viure tot això o si hagués sigut millor no haver passat per aquí. Ha estat un camí planer on de sobte ha aparegut un pou sense sortida, i a hores d'ara amb dificultats veig la llum.

I fa mal recordar el teu amor, recordar que no era poc. Em dol pensar que ja s'ha acabat tot i que la nostra relació ara només són records, i t'has convertit en aquell desconegut al qui conec totes les seves debilitats, però tot i això sento que desconec molts dels teus posats i ets una altra persona, diferent de la que jo coneixia. Esperem que els temps posi les coses al seu lloc, espero veure en tu una persona diferent, potser més endavant un amic, ara per ara, només penso a oblidar-te, tan ràpid com has fet tu, penso en la gent que realment m'estima i vull dedicar el meu amor i dedicació a tota aquesta gent i no a algú que no ho valora, ho faré, m'ho prometo, estic disposada a oblidar-te, tu mateix em deies que no havíem de fer res per ningú que no ho faria per nosaltres (potser per això tu feies tantes coses per mi), així que per molt que em costi et demostraré que tot i que tu em feies la vida més senzilla mai has sigut imprescindible i veuràs que la meva felicitat no dependrà de la teva. Potser serà en aquell punt que pensaràs que has comès un error, però jo estic segura que oblidar-te no en serà un i només desitjo que algun dia tot això puguin ser records bons i que això que avui em debilita demà em faci més forta. T'estimo. T'estimava, quan la nostra única preocupació era "ser diferent(s)"."

[investigant]

Primers dies i Mont Argentera

Dies de descobriments. Primer: Que jo sàpiga parlar l'anglès millor que el 99% dels francesos que m'he trobat, o em deixa a mi amb molt bona posició o a ells en una de molt dolenta. Bé, i això els que en saben una mica, d'anglés. Crec que és la segona opció.

Segona: No hi ha francesos pobres? Tots estan disposats a pagar 15 euracos per una trista amanida? Perquè l'única cosa "barata" o raonable són les pizzes? Que per cert, n'hi ha a tot arreu, però al cap i a la fí tampoc són cap meravella... Bé, hauré de fer economia de batalla, però es que els supers també... Un enciam 5€...

Tercera: Tots els Alps estàn plens de quartells, búnquers i nius d'ametralladora abandonats de la segona guerra mundial. Suposo q als francesos els rellisca, però a mi em flipen aquestes coses. Per ara ja m'he colat a dos nius, dos quartells i un super búnquer del qual he fet uns videos que quan pugui penjaré. Només dic que per recórrer tot el busquer vaig estar 45 miniuts... Flipareu!

Canviem de tema! Resum dels tres últims dies!!:

Diumenge, després de fer la via ferrada de les Gorges del Vesubi (el riu, no el volcà ), que per cert els senyorets francesos no obrien el xiringuito fins les 10 i em vaig colar i fer-la a les 7 del matí, vaig decidir q la zona no tenia gaire cosa més a oferir-me i vaig fer cap al poblet de Saint-Martin-Vésubie, des d'on una miqueta més amunt sortia un sender on creuar a Itàlia per fer el primer pic, el Monte Argentera!

Es veu que per aquella zona tots els migdies hi ha nuvolades que fan por, però després només són 4 gotes d'urant 10 minutets. Ha sigut així cada dia.

Doncs res! Aparco el cotxe a un parc de conservació de llops (Parc Alpha, pels curiosos) i emprenc el sender q em portarà al coll de Cerise (2543m) on creuar a Itàlia, baixar per la vall i empendre el sender cap al refugi Franco Remordino. Arribo just al coll a les 3 del migdia, i com us havia dit, una tronada de por. Doncs el q us deia, justet al coll uns quartells abandonats semiderruits, pos allà q em colo a q es passi la tormenta. Nuvulots, llamps i més nuvulots però ni una trista gota fins 2 h després, que això, van ser 4 gotes durant 10 munits. Ja eres quasi les 6, i em vaig apalancar tant que vaig decidir fer nit allà i ja el dia seguent fer una jornada maratoniana, ja que havia de baixar per la vall, pujar fins al refugi, i d'allà seguir pujant fins al pic, per baixar i tornar al punt d'inici, aquells quartells. A les 8 ja estava sopadet i dina del sac.

El dilluns va ser un dia dur, com q em vaig clapar superdhora, em vaig llevar al voltant de les 6, i a les 7 ja estava de camí.

Res destacable fins al refugi Remondino, on vaig poder deixar 4 coses (sac, màrfega, grampons, piolet i fogonet) per atacar el cim una miqueta més lleuger. Us recomano molt aquest cim, sempre i quan tingueu un bon control del vertigen, ja que la part final és un senderet bastant exposat que transcorre al costat d'un precipici, on a trossos és de només 30cm entre la paret i el buit. Mooolt xulo, però hagés agraït una mica algú per pider fer alguns tramos d'aquest senderet en ensamble. Abans d'això, tenim una canal pedregosa força inclinada molt aburrida, i molt cansada. Una vegada fet el cim, toca baixar, i el q al pujar era guay, de baixada mola menys. Però es fa, no hi ha gaire alternativa. És aquí on s'hagués agraït un company. Senderet fet, canal baixada, i arribo de nou al refugi 6 hores després d'haver-hi passat. En total ja porto més de 9 hores caminant i no per llocs senzills precosament, i me n'adono que la jornada planificada no era realista, ja que em falta baixar de nou fins la vall per tornar de nou als quartells. Va a ser q clapo al refugi i demà serà un altre dia. Doncs dit i fet. Apunt: el Refugi Franco Remondino(ITA), el refu on m'han tractat millor de la meva vida. Suuper simpàtics, atents i acollidors, al veure q estava petadillo em van convidar a una sopeta i un plat de carn( eren 28€ el menú) i em van fer preu de soci per dormir allà. A més a més q és una zona molt digna de visitar! Mil gràcies des d'aquí! Llàstima q em va tocar una habitació on dos ossos roncadors van ser els únics q van poder dormir en tota la nit, però bé, això no és culpa del refugi. Ja tinc taps nous x les orelles :).

L'endemà, dimarts, a més, també em van regalar unes torrades (melmelada portava la meva) per q esmorzés a mig camí. A les 7 sortia d'allà, però vaig fer via per un altre costat; en comptes de baixar a la vall per tornar a pujar cap al coll de Carise on hi havia els quartells, vaig decidir anar per un altre camí que no perdia alçada i anava a parar al Col du Mercantour (2639), entrar a La France i per baixar per la vall fins on tenia el cotxe. Primera aventureta conseguida! Però el dia continuava, i amb moltes coses més. Primer tornar a Saint-Martin-Vésubie per dinar alguna coseta, però com us avançava als descobriments, la única cosa q em vaig veure en cor de pagar va ser una pizza, i una cervesa. Atenció; pizza 14€, bueeno, cervesa.. 8€!!!! En fi, una bojeria. Una vegada dinat i amb un ronyó menys, decideixo fer cap al meu seguent destí, el Parc Regionel Du Queyras, on tenim les properes dues muntanyes, el Mont Viso, i el Pic Du Rochebrune.

Trio un camí a l'atzar, d'entre els q em recomana don Google Maps una mica en funció del q veig sobre el mapa que pot ser més o menys bonic, i quina bona tria. Sense saber-ho, em poso a fer la carretera que està catalogada com una de les(si no la més) bonica d'europa. Espectacular. La carretera D64 que va de Jausiers a Saint-Étienne-De-Tinée pel coll de La Bonette. Probablement val la pena venir fins aquí per fer no és aquesta carretera.

Després de 48km, 12 casi atropellaments de marmotes, 25parades, 18373828 fotos i UN SUPERBÚNQUER, aquesta carretera q te la fas amb una miqueta més d'una hora, em va dur més de 4h. Impresionant. Del bunquer ja en veureu els videos, valen molt la pena. Tots. I potser faig un article apart.

Ja amb el dia q s'acabava, vaig veure una esplanadeta molt mona no gaire lluny de la carretera, i vaig decidir fer-hi nit. Plantar tenda, sopar alguna cosa i a dormir.

Tot això ens porta a avui, un dia la mar de relaxat, on la meva major preocupació ha estat buscar un camping on acampar per poder rentar roba, una wifi i un bar agradable on posar-me amb el meu portàtil i començar amb el primer dels meus relats, q si tenen una bona acollida, aniré relatant a mesura q avanci el viatge.

De moment, els francesos són educats, QUE NO AMABLES, monsieur, merci, au revoir i tota la pesca guay, però a la q els dius alguna cosa més es posen serviosos i marxen. Q em deixessin una taula on enxufsr el portàtil ha sigut impossible, i la wifi, la de l'ajuntament, i això, escrit des del mòbil, que té el seu mèrit. Com podreu entendre, des del mòbil no es poden fer meravelles, i fer aquest relat una miqueta més amè amb fotos ha sigut impossible, però ben aviat arribaràn aquestes juntament amb d'altres de noves en el proper relat d'aquest viatge!!

(disculpeu les faltes d'ortografia i els errors d'edició)

[arauna]

L’altre dia a l’Ateneu vam projectar-hi els curtmetratges CUNETAS de Pau Teixidor i un dels MAGNICIDIOS de Kikol Grau. La sessió volia, per una banda, apropar el treball de realitzadors d’aprop nostre a Vilanova i, per l’altra, reflexionar sobre la història de les resistències a través de la ficció. CUNETAS s’ambienta als dies de la repressió militar que seguí la Guerra Civil Espanyola per narrar una història familiar de resistència femenina. Els personatges aparentment més vulnerables, dones i infants, en els relats tradicionals són els que s’enfronten a l’opressió encarnada per un soldat vencedor, fet cacic local, agressor i cruel. CUNETAS és conscient que un acte familiar de resistència no canvia el curs de la història però que és la llavor, plantada als marges de l’oficialisme que hem patit a Espanya, que brota dels morts per tornar-nos la memòria. Amb un ús radicalment oposat del llenguatge audiovisual, Kikol Grau ens presenta amb els MAGNICIDIOS un repàs al darrer segle i mig de la història d’Espanya a través dels atemptats mortals contra alts dirigents del país. Els curts combinen la documentació d’aquestes figures –executades per cèl·lules militants, anarquistes, terroristes per l’alliberament nacional o per personatges opacs– amb alguns dels contes de terror del conegut Edgar Allan Poe. El resultat n’és una mena de tutorial punk que ens retorna una imatge justa dels pretesos ‘grans homes’ de l’estat, des del General Juan Prim fins a Cánovas de Castillo o Luis Carrero Blanco, personatges supremacistes, esclavistes, cruels, ambiciosos i continuistes amb els règims de desigualtat, i que presenta, sense fer avaluacions morals, societats com bullidors d’on emergeixen resistències als encarcaraments. Així, el curt projectat (el dedicat a Carrero Blanco) és rellevant en un país on hem explicat poc les històries de les resistències i hem assumit una transacció que ha blanquejat els totalitarismes del passat (no només el Franquisme). Al final, el corb d’Edgar Allan Poe es posa al centre de la bandera espanyola preconstitucional, en una lectura subvertida del conte i el drap.

Els amics del Cineclub Sala 1, que de fet eren els qui ens convocaven a organitzar una projecció per a l’ocasió ‘El dia més curt’, van ser al REC de Tarragona i va ser bonic que hi coneguessin Kikol Grau i que els agradès el film col·lectiu que coordina, HISTERIAS DE ESPA��A (amb peces de 22 realitzadors tan diversos i interessants com la Maria Cañas, l’Albert Alcoz, la Maider Fernández, el Borja Crespo, el David Domingo...), i que la faran arribar a Vilanova a finals d’aquest mes. Després de les projeccions, va ser bonic que teníem entre nosaltres un dels figurants de CUNETAS i germà del director, l’Otger Teixidor, a més de la Sole, també figurant, i que moltes persones van participar d’un debat animat que no vam voler allargar gaire per no solapar-nos amb les sessions a d’altres locals (l’Avern, Bar Itàlia, tancament a l’Orfeó). Vam descobrir un bacteri que s’havia col·lat al projector, i des d’aquella nit tinc una cosa al pit que ha degenerat en dies al llit, febre, infeccions i, finalment, antibiòtics. Avui em dec trobar una mica millor perquè he pogut escriure tot això seguit. Creuem dits.

Com a nota, l’altre dia llegia que CUNETAS és nominada als Premis Gaudí, i que tornarà a projectar-se a Can Pistraus ben aviat. 

------

Vam enviar aquesta nota: 

El curtmetratge "Cunetas" del vilanoví Pau Teixidor s'estrena a l'Ateneu vilanoví demà dissabte

El curtmetratge es projectarà en el context de "El dia més curt" juntament amb un sorprenent audiovisual sorpresa del realitzador Kikol Grau 

L'Ateneu vilanoví participa a "El dia més curt", una iniciativa del Cineclub Sala 1, amb la projecció del curtmetratge "Cunetas" de Pau Teixidor. "Cunetas" és una producció de ficció ambientada en la Guerra Civil espanyola que compta amb la participació de diverses persones de Vilanova. Alguns i algunes dels figurants del curtmetratge seran a la sessió per a presentar el curt i el debat posterior. Aquest curtmetratge s'estrenava al Festival de Sitges el passat mes d'octubre amb els elogis de la crítica i aquesta serà una altra de les primeres ocasions de veure'l en projecció pública.

Així mateix, aquesta sessió s'acompanyarà d'un sorprenent curtmetratge (sorpresa) del realitzador Kikol Grau, creador televisiu i director de pel·lícules com "Histerias de España", "La Transacción" o "Las más macabras de las vidas", entre d'altres llargmetratges. Demà a l'Ateneu hi podreu veure un dels seus treballs més breus i originals, un curt que, com gran part de l'obra del director barceloní, es basa en revisar en clau subversiva i amb materials audiovisuals heterogenis la història d'Espanya.

Amb aquesta proposta, l'Ateneu vilanoví se suma a El dia més curt, una jornada impulsada per Cineclub Sala 1 que compta amb la participació d'entitats com La Vinagreta, la Biblioteca Armand Cardona, Bullanga Feminista, Vilavern i el bar l'Avern i l'Itàlia, en motiu de la celebració dels 5 anys del cineclub. L'Ateneu vilanoví ha escollit com a aglutinant la llibertat creativa i la diversitat de maneres de recórrer a la història propera com a imaginació per a la creació audiovisual. Alhora, us volem revolucionar els ànims abans de les festes d'hivern. L'acte és obert i serà al sòtan del nostre establiment. Què: Projecció de "Cunetas" de Pau Teixidor + curt sorpresa de Kikol GrauOn i quan: Ateneu vilanoví, dissabte 23 de desembre, 18hQuè més: Feu-ho córrer, que són audiovisuals imperdibles!

[joaquimblog]

La cita anual amb John Wilson i la seva orquestra en els PROMS de Londres aquest any ha estat dedicada a la versió íntegra del primer gran musical de la parella  formada per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada l’any 1943. La parella que es van estrenar amb aquest èxit colossal produirien un reguitzell de títols cabdals i inoblidables: Carousel (1945), State Fair (1945) (pel·lícula), Allegro (1947), South Pacific (1949), The King and I (1951), Me and Juliet (1953), Pipe Dream (1955), Cinderella (1957), Flower Drum Song (1958) i  la darrera col·laboració The Sound of Music (1959). Posteriorment i basat en obres seves es van fer tres produccions:  A Grand Night for Singing (1993), Rodgers and Hammerstein revue musical i State Fair (1996) (traspassada a musical a partir de la pel·lícula de 1945).

John Wilson i en aquesta ocasió una orquestra molt més reduïda del que acostumava a ser habitual fins ara (o adequació a l’orquestració original del teatre o retallada pressupostària) ofereix la partitura complerta, amb tots els ballets i les cançons suprimides a la pel·lícula. La versió potser no és definitiva, però és deliciosa i té l’esperit del musical a flor de pell. Hi ha bons cantants, potser no excepcionals, hi ha bon ballarins (millor el cos de ball que no pas els solistes), hi ha bons intèrprets, i sobretot hi ha entusiasme, joventut i i’esperit del musical clàssic, amb una història amb personatges reconeixibles, potser ingenus i previsibles, però autèntics, que arriben a calar i emocionar, però és que per sobre de tot hi ha una partitura gloriosa, extraordinàriament dirigida i interpretada amb honestedat i credibilitat escènica i vocal.

La versió malgrat no comptar amb escenografies es pot dir que és escenificada, amb moviment escènic no gaire elaborat però funcional, tots els ballets i un disseny de  llums, un atrezzo amb els mínims components escenogràfics per crear un clima i una situació, i un vestuari sense pretensions que ens situa perfectament en l’acció.

La festa és total. No cal dir que per a tots els amants del teatre musical clàssic, però també per a tots aquells que ens agrada el teatre, el cant o el ball. Impossible no emocionar-se i impossible no saltar de la butaca quan es canta i es balla “The Farmer and the Cowman”  amb l’entusiasme contagiós que ho fa aquesta companyia, per no dir emocionar-nos amb l’emblemàtic “Oklahoma!” o l’inicial i posteriorment repetit “Oh, What a Beautiful Mornin”, tot i que musicalment parlant els moments més aconseguits són les escenes del ball/somni que tanca el primer acte, tot i que serà difícil no cantar molt baixet la deliciosament ensucrada “People Will Say We’re in Love” o “Lonely Room” .

Entre tots els intèrprets cal destacar la parella còmica, amb un esclatant Robert Fairchild  (Will Parker) que canta, balla i enamora i Lizzy Connolly (Ado Annie) amb una naturalitat naïf molt adient. Genial a tieta Eller de Belinda Lang.

Pel que fa al Curly de Nathaniel Hackmann li manca seducció interpretativa i vocal, però se’n surt molt bé, tot i queda massa rústic. Scarlett Strallen compleix vocalment molt bé, però quan balla (moltes actrius han estat doblades a l’hora del ball) queda massa discreta, tot i que s’agreix que sigui ella mateixa qui ho faci.

Jo crec que al costat de tantes fites musicals estiuenques, algunes ben decebedores, aquest Oklahoma!, com el concert commemoratiu del centenari d’Ella Fitzgerald o l’homentage celebració al vuitantè aniversari de John Williams (no he fet apunt), totes tres cites dels PROMS, són propostes que sobrepassen l’adjectiu de refrescants, tot hi ser-ho, perquè no voldria que això signifiqués una complaent deferència a genères que molts, erròniament, qualifiquen de menors.

Rodgers & Hammerstein OKLAHOMA! (semi-escenificada) 180’

Belinda Lang Aunt Eller Nathaniel Hackmann Curly Scarlett Strallen Laurey Robert Fairchild Will Parker David Seadon-Young Jud Fry Lizzy Connolly Ado Annie Marcus Brigstocke Ali Hakim

John Wilson Orchestra John Wilson conductor Rachel Kavanaugh stage director

Royal Albert Hall, Londres 11 d’agost de 2017

Avui aquí i mentre no inicio (demà la primera amb Le siège de Corinthe) les cròniques rossinianes, un musical entranyable que m’ha fet emocionar molt més que la comentada fins l’esgotament, Aida salzburguesa.

PROMS 2017 O LA CITA ANUAL AMB JOHN WILSON: OKLAHOMA! La cita anual amb John Wilson i la seva orquestra en els PROMS de Londres aquest any ha estat dedicada a la versió íntegra del primer gran musical de la parella  formada per…

[anemdeviatge]

Diumenge 6 d’Agost – Katmandú Avui ha estat el primer dia que ens hem llevat a les 8. Hem esmorzat tranquil·lament i hem anat al Centre de Katmandú. De camí, accidentalment hem trobat un petit temple on la gent local i clava una moneda per pregar-li a aquell Déu que se li curi el mal de queixal (per si no funciona, al costat tenen un carrer ple de dentistes!). També hem topat amb un temple budista, i com són oberts a tothom i hem entrat. Tenia de les millors estàtues budistes que hem vist fins ara. Llavors hem arribat al nostre gran objectiu d’avui, Durban Square. És l’antic palau reial de Nepal on està rodejat de temples. El més curiós ha estat un pati interior on a d’alt una finestra de tant en tant treu el cap una nena que té el títol de Kumari, que és una nena de 10 anys que es considera que és la reencarnació de la Deessa Taleju. Està totalment aïllada del món fins que la Deessa Taleju marxi que serà a la seva pubertat i anirà a una altre nena. La resta de temples eren bastant concorreguts, tan per turistes com locals i el terratrèmol del 2015 era evident per tot arreu, els edificis derruïts o apuntalats són la norma. Fins i tot l’edifici que dóna nom a la ciutat està derruït. La següent parada ha estat un dipòsit d’aigua com el d’ahir, però més gran i amb una estructura a l’interior connectada per un pont. El camí ha estat molt interessant perquè hem creuat un llarg carrer de comerços locals amb moltíssima vida. A l’arribar al destí, novament l’edifici central estava derruït i no tenia aigua. No obstant hem pogut veure de prop la vida dels locals de la ciutat i com pugen a “l’autobús” en marxa. La resta de la tarda l’hem passat caminat tranquil·lament pels carrers turístics i regatejant i comprant records. Demà agafem l’avió cap a la Índia!

[rosercabre]

Maig

Diumenge 31

El fill s’ha fotografiat, un primer pla amb la boca tapada, i l’ha fotografiada, mig esborrada per la son, encara. He dit: quines fotos tan boniques, les guardarem per al record. He callat: sovint se’m gira el cor quan recordo que sou dos. Més tard, ja fosos quan és fosc, estreno un llibre. Comença amb una cita de T.S Eliot: Who is the third who walks always beside you?

Dissabte 30

Per cert, parir de gener és un altre record: un lavabo compartit i un llençol moll. M’ho dic mentre lamento la nit, la son ofuscant el delit per la nena que em menja el pit. Em passa (una mica tot) quan dormo deu minuts seguits.

Divendres 29

M’estiro a la camilla i obro la boca i el forat que es queixa al queixal em torna a l’obertura que riu a l’abdomen. Sempre igual, escric més tard a l’amiga: és ser sota la llum quirúrgica i tornar a parir d’octubre.

Dijous 28

No m’he llevat per dir: he vist totes les hores amb el pit enfora perquè no m’he llevat i prou. Vull dir: com se’n diu de no dormir estirada? Com se’n diu, d’estimar-la d’una manera esgotada, pels ulls i els braços i els mugrons pansits i adolorits i premuts?

Dimecres 27

M’ha contestat: jo et bressolo i la promesa (la certesa) ha sonat melosa com el cotó que li tapa mitja cara. Qui’ns va parir, com ens hem de no veure.

Dimarts 26

He dit una queixa que no ho era i ell l’ha sentit. He callat i he fet. Obeïr, creure. La distopia. Un altre ell m’ha preguntat què passa amb la distopia i la llibertat. No he trobat cap verb i he balbucejat un sedant. Un sedant, vull. No maquillatge ni tampoc frescor mental. Un sedant i dormir dies seguits fins que en torni a saber. De què, de dir. Coses i no queixes.

Dilluns 25

Ha semblat el matí de reis amb mascareta. He dit: encara us enyoro. Una mica ens hem tocat.

Diumenge 24

Qui ho havia de dir que hi hauria onze diumenges així — com demà i com ahir.

Dissabte 23

Pregunto: i a mi qui em bressola?

Divendres 22

M’he tret una escola de l’esquena que és una manera de dir que necessitava dormir més lleugera i no suar possibilitats i probabilitats. Aquest moment també l’escric a la llista de coses-que-no-havien-de-ser-així. Ni aquí. Però no em fa mal i això em fa mal. Vull dir que no sé quan em vaig començar a resignar.

Dijous 21

Ha passat un mes, dic a l’amiga com si això hagués de canviar alguna cosa. L’únic canvi que sé és al carrer: la canalla juga amb globus d’aigua. Porten mascareta i els xiscles s’ofeguen i els riures s’amaguen. Fa calor i em sap greu tot.

Dimecres 20

Dic: hauria de triar una escola i no una mascareta.

Dimarts 19

Un dia com avui duia una pizza i un bambino a la panxa i deia: benvingut a la dècada prodigiosa, amore. Tres anys després duc engrunes de galetes esquinçades i un úter cansat a la panxa i dic: aquests dos prodigis podran amb nosaltres, xaval.

Tornarem a celebrar-te al Rione, un dia, tutti e quatro.

Dilluns 18

Jo ja ho sabia que la teta era una trampa i no em vaig escoltar quan m’ho deia i mira’m ara: farta dels mugrons tibats de matinada.

Diumenge 17

Escolta això que et diré: els diumenges encara em molesten i aquesta record d’una nosa normal em fa feliç. He dit feliç i quan feia que no ho deia i quan feia que no m’hi veia, eh.

Dissabte 16

Vaig deixar de comptar els dissabtes i ja no els reconeixo. Em diuen: cal dir-los i no dic que no. Surto a mirar la plaça, a les mans una cervesa sense alcohol i amb enyorança.

Divendres 15

M’he dit: cada dia és un continuu de no passar res més que créixer.

Dijous 14

Fins avui sabia i després ja no. El calendari de la cuina m’ensenya el dit del mig. Afluixo els ulls i dic: calla, que plou i ja n’hi ha prou. Sempre que ho fa el temps recula i jo no duc paraigua pel diluvi d’estones que no són ni ara ni avui.

Dimecres 13

He dit: fa dos mesos que no t’abraço i la filla ha somicat. Percep aquest meu no estar bé ni avui ni d’aquí a un mes. No corro perquè imagino setembre i no veig res. Vull dir: vaig començar a ser cega de futur el 2017 i encara em trobo forçant els ulls calendari enllà. Que no ho veus, que no t’hi veus ni t’hi veuràs.

Dimarts 12

La filla xerra amb els ulls i no m’agrada el que veu. Què veu: un pit destapat i una boca reclosa. No dorm i penso que és per l’excés d’estímuls del carrer, mitja vida confinada, avui, però potser és perquè les nanes que li canto ressonen ofegades.

Dilluns 11

He dit: quina pena, aquest caminar pel carrer gran engarjolat, que la cadena em tiba al coll si penso en anar a veure què hi ha més enllà de la Rambla. Què hi ha més enllà del maig.

Diumenge 10

Plou de matinada i la sento tota, bressolant d’esma dreta i descalça amb el fred just. Em faria plorar saber que un dia podia tornar al llit i quedar-m’hi un diluvi i mig però no ploro perquè no sé res. Tinc massa son i estic feta de llet.

Dissabte 9

He escrit a l’amiga: no sé recordar-me amb jersei de llana. Però el duia i hi dormia mig glaçada amb els mugrons despullats. La filla era petita com ja no la sé i el fill tenia febre i no respirava bé. Recordo engrunes i només fa quatre mesos. Què en quedarà, d’aquest crostó de dies, un dia?

Divendres 8

De vegades, molt tímides i força afòniques, em mig dic que la reclusió forçada ens ha anat per força bé. Vull dir, mira’ns: som una família sempre, tota l’estona des de fa tanta estona.

Dijous 7

Truca i em pregunta si vull inventar un univers. El farem entre uns quants, afegeix. Per quan ha de ser, pregunto i ell parla d’un octubre que ara és només un nus al cap però sentir-lo una mica em desembolica. Dic que sí i fujo a la tardor. Potser serà pitjor, em diu l’altre més tard, i tanco les orelles perquè té raó però és igual és igual és igual perquè tots aquests dies ja estaran. En vindran uns altres però no seran aquests: un altre futur, un altre univers.

Dimecres 6

Escric una pregunta: quanta ansietat hi cap en un plat d’espaguetis menjat sense gana però amb fam. Ella escriu que no ho sap, que fa temps que no menja pasta, mala mobilitat intestinal. Jo, als intestins hi tinc: una escola, una teta, una casa amb piscina, un estiu fora de la capital, una tardor reclosa, moltes nits despertes i tanta salsa de tomàquet industrial. Vull tornar a tenir gana de veritat.

Dimarts 5

Una cosa, pregunto: què és abans, la mare o la filla? Ser i/o fer i/o enyorar i/o renunciar i/o abraçar i/o allunyar i/o entendre i/o atendre? Eh?

Dilluns 4

Avui una mare ha plorat i una mare m’ha escoltat. Escolta: he cridat al fill amb el puny a la taula i la filla tenia les orelles obertes. Això de plorar als fills no passaria si, dic. No acabo la frase perquè no puc. O un o l’altra m’ha interromput. Més tard, la calma de la son, busco la Magnani. Perquè ella m’ha dit: t’hi assembles. Llegeixo el que Montanelli va dir-ne: Pero, Dios, ¡qué bella es esta mujer fea, despeinada, sin afeites, que se yergue ante mí y, a través de los cristales, contempla discurrir la vida de la ciudad! i l’envejo perquè jo, lletja, despentinada, sense arrecades, a través dels vidres bruts de ditades, no veig moure’s cap vida a la ciutat i voldria, oh si voldria.

Diumenge 3

Avui una mare ha plorat i una mare s’ha llevat amb el pit guixat de llet estancada. Li diuen perla i jo li dic parla, digues què et fa plorar i també dic mama, filla, mama’m, que la pena que no vessa fa mal.

Dissabte 2

Ens hem llevat i li he dit: fa un any que et sé però ja et sabia. Ella també ho sap perquè sap moltes coses sense saber-ho i com ella les diu, sense xerrar, i com jo les entenc, no ho sabré mai.

Divendres 1

Ella diu que té les ungles massa maldestres per dur sandàlies. Jo també: gruixudes i desdentegades. Però tan és: fa calor i tot em pesa. El cotó, els mugrons, les espatlles, la filla que no s’adorm al carrer. Al carrer: falta gent, sobra pol·len. No ho sé: si ha de ser així, que és millor d’ahir, sí, però desemparat i quiet una estona llarga, no sé si ho vull. Què vull: no tenir pressa per tornar a casa.

[estimadalluna]

ant

ja fa temps que no em fico cursi i estic a punt d'explotar. aquest cop dubto molt que ploris. i aquest cop no serà tan llarg.

ho anava a fer en anglès perquè és com se’m fa més fàcil expressar com em sento, però he pensat que aquest cop seria millor fer-ho en català.

he estat pensant molt en nosaltres dues últimament. sembla mentida que faci només mig any que ens coneixem. i he estat pensant en com, en sis mesos, ens hem convertit bàsicament en un matrimoni. o almenys és així com ens descriuen l'alex i l'helena. i estic bastant d'acord.

a vegades tinc la sensació que et conec molt i altres vegades sembla que em falti moltíssim a conèixer sobre tu. i això mola, perquè així no és avorrit.

tu i jo som molt diferents i molt semblants alhora.

he viscut més coses amb tu que amb persones que conec des de fa molts anys. han sigut uns sis mesos molt intensos. saps quin és un dels meus dies preferits i més feliços (de tota la meva vida)? el dia en que vaig anar a dormir a casa teva per primera vegada. em vaig adonar de moltes coses aquell dia.

hem rigut molt, moltíssim. m'has causat molts mal de panxa per totes les bones raons. però també hem discutit molt, com un matrimoni, però el que més m'agrada és que, encara que tinguem molts mini (o no tan mini) piques, no podem estar ni un dia sense parlar-nos. and that’s really cute.

penso que ens cuidem mútuament, i això també és molt maco. que sempre estem la una per la altra, com germanes. per això l'altre dia et vaig dir que hi ha alguna cosa molt bona dins teu. perquè et preocupes, i escoltes, i estàs allà. jo intento fer el mateix, espero que ho vegis.

també he estat pensant en que últimament estic gelosa. gelosa de l'alex i de la laura i de la gent a la que t'estàs apropant últimament. potser gelosa no és la paraula adequada, perquè m'agrada que tinguis a gent que et fa feliç i com més siguin millor. tampoc et vull només per a mi. però saps que sóc molt insegura, i tinc por de que vegis que hi ha gent millor que jo o que simplement et caiguin millor que jo i a mi em deixis una mica de banda. això em fa moltíssima por. potser al teu cap no podria passar o mai tindries la intenció, però la por la tinc igualment.

ja fa dies que tinc unes ganes enormes de donar-te una abraçada, no sé per què.

i si m'agrada tant estar a casa teva és perquè allà em sento com a casa.

t'estimo com a la germana que mai he tingut.

dit això, ens veiem demà.

love always, ari

[rosercabre]

Juliol

Divendres 31

El pare talla la gespa amb corona i el fill passeja una petxina. No he estimat prou el juliol.

Dijous 30

Després de la nit dic: encara no és agost i la persiana ja no s’alça. Si ser fosc és ser fresc no hauria de suar. I en canvi: em sua el clatell pelat i els mugrons encetats i el cap espantat. No em suen els dits i són els únics que haurien de.

Dimecres 29

Totes les cançons que sé avui diuen la mateIxa mentida. La meva veritat és que l’estiu ja no m’és fàcil. Potser si pogués jeure malgrat tot i creure que els dies només van dels dies.

Dimarts 28

Aquest estar soles, la filla i jo, a la casa gran que ressona les nanes tristes que canto sense amagar que parlen de nosaltres. Que ni la merla les vol escoltar. Filla, desafino i t’estimo. Hi ha mongetes tendres per dinar i la roba s’ha d’eixugar. Esperarem al teu pare i al teu germà. De puntetes, avui també passarà.

Dilluns 27

I si algú em llegeix les ganes hi trobarà: la tardor que no serà.

Diumenge 26

La filla dorm i el fill fa sonar l’harmònica. Més tard, collim maduixes i atmetlles. Tot dolç.

Dissabte 25

Em consola la molsa i també el mascarpone. Tova i greixós, pulmons i boca. Respirar suau i callar lo amarg.

Divendres 24

No puc empassar, encara. Tinc els seitons atropellats a la gola plena d’espines cridades.

Dijous 23

Un dia ell va tenir raó: soc mala persona. Avui ella també en té: soc una decepció. No em deixeu sola amb els ulls a la rotonda, però.

Dimecres 22

La filla sap qui soc i el fill l’estima, que és una cosa que fa com quan menja o es renta les dents. La fa tota aquell moment. Jo d’aquest moment en sé ben poques coses i les transito totes amb el mugró inflamat i l’expressió resseca de sol i sal. No recordo l’últim dia que em vaig pintar els llavis en un motel de Marigny. Ara duc cotó a la boca i sento les genives com agulles i faig petons als fronts. He escrit dues línies i no ho he fet perquè parlin de mi i ara n’escriuré tres perquè en parlin més. No sé: m’atipo i m’enyoro tota l’estona.

Dimarts 21

Que potser la nosa és estimar el record més que la veritat. Vull dir: la memòria d’aquests dies tindrà la filla obrint la boca de joia i el fill jugant al mar salat i els pares vius i la germana forta. El que no tindrà, segur, és aquest sentir-ho tot trist i precari.

Dilluns 20

Que estimar des de fora i des de lluny és estimar millor ja ho sabia els dies d’abril i deia que no, que creia que ara ja no. Burra.

Diumenge 19

No enyoro l’abril (seria reconèixer el refugi de la pena) però hi havia una cadència que sabíem i tot això d’ara no ho coneixem.

Dissabte 18

Hem sigut tres aquesta tarda a l’aigua i no s’ha assemblat a l’estiu passat perquè res s’assembla al que sabíem viure aquell dia.

Divendres 17

No em costa gens estimar les sardines. Si pogués escriure sobre això i prou voldria dir que l’altre amor ja està, que ja el sé, que no me l’haig d’explicar. Les sardines no tenen misteri

Dijous 16

Quin greu no saber-ne l’hivern, d’aquest sol d’aquí. Vull dir: si la platja fos meva com ho és de les gavines i prou. No vull dir això, tampoc. Però tinc un enrenou que no escriuré enlloc.

Dimecres 15

Quan adormo els fills, la fressa del ventilador és la d’un motel de Pensilvània, per exemple, aquell estiu que cap dels tres teníem fills. Teníem les boques pastoses d’haver passat la nit en un bar fosc. Hi havia una dona de Nashville que ens parlava d’un riu. Un home potser va morir aquella nit i potser no ho sabrem mai. Potser tampoc sabrem si els fills, tots tres, hi podran anar, un estiu d’aquí a trenta anys. Per si de cas, guardaré la fressa del ventilador, per poder-los-la explicar.

Dimarts 14

Quan era sempre març, el fill assenyalava el tros de blau de Txernòbil i deia: un dia anirem a Sant Antoni. Un dia ha arribat i s’ha banyat, ha fet tres voltes als caballitos i ha menjat un gelat. Per si un dia torna a marxar i no sé per què ho escric en condicional.

Dilluns 13

Ha plogut i hem anat a veure l’escola del fill. Ha semblat el setembre que enyoraré.

Diumenge 12

Torno a la ciutat i recordo coses desendreçades. Les pistoles de l’avi Enric al despatx de plaça Boston, i la tarda que vam arribar al Matarranya, el fill enfadat qui sap si sabia el que jo només intuïa, i un vespre d’estiu a Montpellier, quan encara bevíem sucre, i la matinada de fa sis mesos que vaig parir la intuïció que el fill ja sabia. Em pensava que això de recordar tant i tota l’estona i sense ordre era una cosa del confinament o d’estar a punt de morir. Avui hem estat a punt de morir. A la carretera. Embastits per un pare de família. El de la nostra ha cridat perquè estàvem vius i encara podiem cridar. També puc recordar.

Dissabte 11

Baixo la baixada i penso que ja ho tinc. Dic a l’amiga: aquesta meva pena fonda és perquè hi tinc massa records, en aquest poble. Avui sé que no podria recomençar una vida en un lloc amb tanta memòria.

Divendres 10

Ha de ser per força l’estiu, aquest malestar. L’estiu moix dels dies greus. Sabíem que havia de ser així però no tant. Em grato l’enèsim mosquit i tinc por. Por del que diu el pare, por del que sent la mare. Som dos pares i dues mares, aquí. De vegades me n’oblido i és mentida. No puc. Recordo una tardor que no serà amb nostàlgia enganxosa que ni el ventilador. Comprar un ventilador, triturar fruita. Que passi l’aire, que creixi la filla. Que passin els dies. Vull fer coses per no haver-les de viure i mai abans, mai abans.

Dijous 9

Fa dies que em noto una pena que sé que tinc i no sé trobar. És a la teta, dic primer. O potser als dits, crec després. Segur que és als ulls, asseguro més tard, que no veuen res clar. O qui sap si és al cap, que se l’ha inventat.

Dimecres 8

S’ha posat unes avarques vermelles i he dit que per molts anys seguim caminant. Al seu ritme sempre, sisplau. Més tard, l’amiga ha parit.

Dimarts 7

Una setmana no és res i el sotrac és tant. La petita brama quan el pare l’adorm. El gran diu que un altre conte meu, que no té son. Jo no enyoro els mesos que van ser abans d’aquest juliol però teníem una manera de fer-los funcionar que ens funcionava. Ara, una mica, ens hem espatllat.

Dilluns 6

Hem marxat del mar i no he escrit res del que havia de. Aviat torna el fill. Enyoro l’abril que vindrà perquè aquests dies me l’han segrestat.

Diumenge 5

M’he capbussat per ofegar la son i després he caminat per fer-la venir. Litres, quilòmetres. Res serveix avui ni servirà demà. Qui sap el juliol que ve com nedaré i caminaré.

Dissabte 4

He dit: avui soc jo la que pateix per una finestra i una cadira i ell, savi fosc, m’ha entès. Em tradueix perquè m’ha escrit, una mica.

Divendres 3

Ho he provat quan plovia i no he rajat res. Tinc el cap sec com el pit dret. 

Dijous 2

Sobretot a teta salada que badalla i sura. Ni amb sorra als meus mugrons que són les seves genives, no diu que no em vol. 

Dimecres 1

He mirat — feia mesos que només veia. He mirat i he dit: mira’t. M’he mirat i m’he dit: tinc tota la vida a l’esquerra. El perfil, el cor i la teta.