arauna - Tumblr blog

arauna · 6 years ago

Text

Xarxes socials i adolescents: una oportunitat per a transformar-nos totes?

[Vam escriure, fa uns dies, un breu article d’opinió derivat de la nostra recerca en adolescents i xarxes socials per al Diari de Tarragona amb la Iolanda Tortajada i la Cilia Willem. Es va publicar algun dia de juny del 2018].

L’ús de les xarxes socials per part dels i les joves és una de les preocupacions que manifesten les famílies i la comunitat educativa. Una prova recent n’és la prohibició de l’ús del mòbil a les aules a França. Però convindria que ens preguntéssim si la prohibició pot respondre als reptes que ens plantegen les tecnolo-gies i les pràctiques socials que permeten. Les persones adultes expressem la por que les xarxes obrin als i les joves contactes amb persones desconegudes, que puguin fer mal als menors, o que els provoquin addiccions. Aquestes pors són comprensibles, però no tenen a veure tant amb l’ús del mòbil com amb la societat en què vivim.

El fet és que a les xarxes hi podem veure coses que potser no són tan sorprenents però que ens haurien de fer pensar: primer, que l’ús que les persones joves fan d’aquestes eines no és tan diferent que el que en fem les adultes; i segon, que els danys més freqüents que s’hi pateixen tenen a veure amb sistemes de desigualtat que van molt més enllà dels entorns virtuals. És a dir, que les afectacions que pateixen els i les joves a través de les seves activitats a Internet estan relacionades amb vectors de desigualtat que també operen en el llenguatge o les relacions interpersonals, i que són perjuris dels quals els adults tampoc no en som immunes, com ara la inequitat de gènere, l’exclusió per classe social, o la discriminació per iden-titat o orientació sexual. La distribució sense permís de fotografies de noies, el control en les relacions sexuals i afectives, o la burla dels cossos no normatius són algunes de les formes freqüents de danyar els i les joves a les xarxes. Però també fora de les xarxes. I solen ser exercides per persones properes o ja conegudes per les víctimes.

Així, sense desmerèixer la importància de fer un ús responsable de les xarxes, ni negar que aquestes amplien les possibilitats de relacionar-se amb persones o col·lectius inconeguts, o difícils de controlar per adults, sí que podem afirmar que la majoria de persones joves pateixen a les xarxes els efectes dels valors tradicionals i opressius que, en la nostra vida quotidiana, adolescents i adults no som capaços d’eradicar. Per tant, prohibir els dispositius mòbils no ens farà més felices. Educar amb, a través i per a les xarxes, amb valors inclusius, potser sí. Deconstruir la cultura masclista i heteropatriarcal, legitimar l’ús lliure i el respecte de tots els cossos, i construir un compromís col·lectiu en contra de les desigualtats i la violència hauria de ser un primer pas perquè els i les qui tenen conductes abusives a través –o fora de– les xarxes es trobessin no amb l’empara del sistema de valors dominant sinó, al contrari, amb una rotunda crítica al que estan fent. I això garantiria que aquest espai d’autorecerca de la identitat i d’expansió de les relacions que són les xarxes socials fos un terreny més segur i confiable per als i les nostres joves.

D’altra banda, no hem d’oblidar que les xarxes socials també han obert oportunitats creatives i educatives. Les persones joves tenen en aquestes plataformes un espai per a experimentar en la generació de contin-guts literaris, gràfics, audiovisuals… i per a compartir-los amb els seus iguals, i fins professionals de dife-rents sectors. Les nostres recerques també mostren com les persones joves no només reprodueixen valors tradicionals i perniciosos, sinó que són innovadores en donar-se veu i presentar al públic imatges que superen els estrictes i artificiosos codis de bellesa dels mitjans. En els seus vídeos, normalitzen la diversitat d’identitats i orientacions sexuals que constitueixen la nostra societat, i difonen música i cançons femi-nistes que tenen el potencial d’apoderar les joves que ja no acceptaran, potser, els abusos i agressions sexuals que les adultes vam patir normalitzadament. Per tant, més que negar als i les joves les possibilitats de les xarxes, potser convindria exigir que les xarxes, com la resta d’espais d’interacció social, fossin entorns lliures d’opressions.

Tot això no ens ha de dur a ignorar que plataformes com Instragram, Facebook o Twitter són eines propietàries, regides per les polítiques d’empreses que cerquen beneficis a costa de la informació personal dels seus usuaris i usuàries. Les persones joves i la necessitat que tenen d’experimentar amb construccions identitàries generen una quantitat ingent de contingut en xarxa que és consumit voraçment per altres adolescents i que augmenta el tràfic i la informació demogràfica que els servidors acumulen. Però potser seria honest admetre que moltes persones adultes no diferim gaire en allò que fem a través de les xarxes.

Potser podríem aprofitar l’avinentesa per fer, tots plegats, joves i adults, una cura en l’ús d’Internet o, com diria Víctor Sampedro, compartir un projecte de “dietètica digital per a aprimar el Gran Germà”.

En síntesi, els resultats de recerques i observacions amb joves apunten a que és necessària més reflexió i consciència que no pas alarmisme. Davant l’expansió del clickbait a la vida privada i la pedagogia indivi-dualista i emprenedora que incentiva el jovent a construir una imatge de marca “triomfadora” segons paràmetres estandarditzats, potser cal aturar-se a construir referents que posin en valor la diversitat, la necessitat d’escoltar els i les altres, i la capacitat apoderadora de la comunicació. A través de les xarxes, i quan ens trobem “en persona”.

Núria Araüna, Iolanda Tortajada i Cilia Willem són investigadores del Grup de Recerca ASTERISC de la Universitat Rovira i Virgili. http://www.comunicacio.urv.cat/recerca/

Entre les publicaciones d’aquesta recerca, podeu llegir:

-‘Can we make our girls responsible for their safety online? Myths and facts about sex and the internet’. Blog Parenting for a Digital Future: http://blogs.lse.ac.uk/parenting4digitalfuture/2018/05/16/can-we-make-our-girls-responsible-for-their-safety-online/

* ‘Chonis and pijas. Slut-shaming and double standards in online performances among Spanish teens.’ Revista Sexualities: http://journals.sagepub.com/doi/10.1177/1363460717748620 * ‘Ser noia en temps de Facebook’. Revista Anàlisi: https://www.raco.cat/index.php/Analisi/arti-cle/view/304873

#adolescents xarxes xarxessocials socialnetworks gènere feminisme

1 note · View note

arauna · 7 years ago

Text

Crònica d’una crònica anunciada

[Això ho vaig escriure fa anys per un bloc subversiu de política municipal que no sé si encara existeix /he de dir que es va penjar molt bonic amb tot d’enllaços simpàtics que no sabré reproduir aquí, i alguns dels quals, he vist, que ja no existeixen/. No em va portar gaires amics, però he trobat l’article i, en la conjuntura de trencament del pacte de govern actual, em feia gràcia compartir-lo abans que se’m perdi el disc dur on estava desat. No deixa de ser curiós com han canviat les coses i com, ben al fons, són tan assemblades].

Governabilitat, l’abracadabra reaccionari

(reflexions d'un dilluns després de fullejar el Diari de Vilanova matisades un dimecres després de les concrecions sociovergents)

Es veia a venir això de la Sociovergència; la del Diari (de Vilanova), vull dir. És entretingut llegir les operacions dels mitjans de comunicació aquests dies (disculpeu-me les generalitzacions, de fet al nostre territori estan fent molt bona feina a l'Eix Diari, Canal Blau i Xarxa Penedès, com a mínim); especialment el paper del Diari de Vilanova, fent filigranes per demostrar l’adscripció amb qui sigui que haurà de governar, i amb aquella por agredolça a qualsevol cosa que soni a nova (“joves jipis? no, gràcies”). Fa riure bastant que el senyor Mercader tituli de “Decepció” la seva anàlisi de les decisions d’una força política, la CUP, en la qual mai no ha confiat i, per cert, gran guanyadora de les eleccions (amb ERC), si s’observa la seva puixança mentre els altres, els que tenen més minutatge al Canal Blau i amistats al Diari, van veient com els salten els votants per la borda. Mercader parla de decepció perquè la CUP, obertament d’esquerres i amb un programa d’aprofundiment democràtic, no vol formar govern amb CiU, cosa que, què voleu que us digui, no entenc per què el sorprèn, menys encara si rellegeixo la notícia, pàgina 3, que el Diari publicava sobre la CUP la setmana posterior a les eleccions, en què Josep Maria Domènech ja hi declarava que “la majoria independentista és molt important que hi sigui. Però això és una cosa i l’altra és l’acció de govern” i que, ara en paraules del Diari, “el PSC és una de les formacions amb qui veu complicat pactar”, “l’Alcaldia pot estar condicionada a majories alternatives” i “el model de la CUP és molt determinat i es contraposa al de CiU i PSC”. Decepció, per tant, suposo, com a estratègia política d’opinador i de mitjà per ajudar a construir una idea positiva de la Sociovergència que ens ve a sobre (sí, com diuen a casa arrufant les celles, “Winter is Coming”).

Això va de decepcions, doncs. Decepcions com ara confiar que ERC vol ser veritablement d’esquerres, una força per al canvi. Decepció, intueixo, que no és exclusivament meva, sinó de tothom qui va voler incloure en el seu esquema conceptual aquest partit, en la franja de les polítiques transformadores. No em malentengueu, em cauen molt bé els qui encapçalen això d’ERC; d’aquí potser la decepció. De moment, sembla que a cals republicans hi pesen més les preconcepcions nostrades –no confondre amb independentistes, que vam tenir vint-i-tres anys CiU al cap de la Generalitat sense olorar cap engruna sobiranista–, pensament que em ve al cap per mirar d’exculpar-los, que m’ha fet més por la raó expressada oficiament, aquesta dels anhels d’un “govern fort” o, dit d’altra manera, de no voler formar part d’un govern que no seria estable, tal i com llegeixo que el Diari destaca de les declaracions de la Queti (literalment: “ens preocupa la inestabilitat que genera la minoria d’aquest possible govern”); és a dir, allò que si manéssim en minoria no manaríem prou. Perquè es tractava de manar, clar. Però tot plegat sona tant a sortida de to que potser –i aquí especulo, però tampoc no em cal gaire imaginació per posar en joc la conspiranoia– la raó última d’aquesta retirada d’Esquerra a formar un govern d’esquerres (!) en sigui el xantatgisme macarra d’Artur Mas, quan diu que si algú vol saber quina olor fa la independència, no se li passi pel cap restar alcaldies i consells comarcals a CiU (amb bon peu albirem Ítaca!). Respecte el PSC, el Diari –i perdoneu-me la fixació– també en diu coses divertides, fonamentades en un discurs del partit que no es qüestiona (aquest, no): que com que la CUP els exclou, els socialistes (sic) volen “continuar treballant també amb altres forces polítiques que permetin una governabilitat de la ciutat davant d’un escenari fragmentat i amb grups que prioritzen els seus interessos polítics per sobre dels de la ciutat” [desxifreu els mots velats “altres forces”, “governabilitat” i “grups que prioritzen els seus interessos polítics per sobre dels de la ciutat”]. Un totxo més en aquest obtusa definició de La Governabilitat (i començo a estar espantada, perquè aquesta paraula ho justifica tot, sembla, fins la ceguesa (intencionada) vers el fet que la fragmentació del vot, precisament, no és un indicador que la ciutadania vulgui que manin els DOS de sempre). Ara, torneu unes línies enrere i rellegiu la sentència entre cometes, és a dir, l’implícit no qüestionat que la CUP sigui partidista (per sobre dels interessos de la ciutat, evidentment) i no vulgui incloure’ls a governar [anotació subtext: incloure els socialistes (sic) deu ser l’interès vertader de la ciutat]. També Sixte Moral entra a l’arena, des del seu bloc, amb un article que té una espiral buida al centre: donar per fet que el PSC encara pot defensar-se públicament com a partit d’esquerres. Obvia que, si una ampla majoria de persones en assemblea per a l’esquerra transformadora i sobiranista (no pas militants de la CUP, la majoria) no volen incloure el PSC en un govern d’esquerres –tot i que l’opció es va considerar–, és clarament perquè no el consideren d’esquerres, o no prou, o no prou capaç de transparència i de voluntat d’obrir el consistori a la participació, cosa que per cert els socialistes (sic) en qüestió estan manifestant de manera prou clara llençant-se als flonjos braços convergents.

En una (una?) cosa coincideixen CiU i PSC: si no em deixes manar, ets partidista. Tu i l’assemblea de cent-cinquanta persones a favor de la teva opció de no incloure’m. Cent cinquanta partidistes, la majoria sense carnet de la CUP ni càrrec de confiança a la vista. En dues (dues només?) coses coincideixen CiU i PSC: en lloc d’autocrítica, es fan els ofesos per justificar les seves converses anunciades. [Guió de novel·la negra: Lloc inconegut. Interior nit. Representant de CiU que diu a representant de la CUP: “sou els primers amb qui ens reunim”. Deu minuts després. Lloc inconegut diferent. Representant de PSC que diu a representant de la CUP: “ja hem estat parlant amb convergència però vosaltres sou la nostra primera opció…”]. Repartir-se el pastís. També decepcionada es mostrava, com la il·lustre lectora pot imaginar o ja deu haver llegit o escoltat, l’alcaldessa Neus Lloveras (anunciada, de moment). La CUP no vol formar govern amb convergents i, per tant, fent servir exactament les mateixes paraules que Juan Luis Ruiz (crec que Lloveras es va marcar el punt abans) resulta que al parer de l’alcaldessable, simptomàticament, la CUP és partidista, fins i tot quan la CUP ha presentat una proposta que sabien difícil que s’aprovés sense confiar en la bona fe de terceres forces polítiques (els socialistes (sic) saltant als flonjos braços convergents). Total, que les picabaralles entre convergents i unionistes versus socialistes (sic) de l’anterior mandat i de la campanya electoral s’esborren en la memòria i ara, davant l’opció de perdre quotes de poder (cadires), les batusses es tornen en punts de coincidència per constituir un govern (d’)estable (m’expresso: que tant hi fa el bou com la mula, si fa escalfor). Vaja, que sembla que hem fingit una decepció per justificar la més que probable Sociovergència. No es decebin encara, no tenim confirmació que aquest pacte es tancarà, sembla que ha de passar per assemblea socialista (sic) aquest vespre, tot i que, segons el Diari, també, ahir ja s’hauria pogut parlar de l’organigrama (poderosa assemblea). I en la mateixa peça, del Diari, avui dimecres, entorn l’esdevenir sociovergent, no es parla de partidismes –com evidentment no ho deuen haver fet “les fonts coneixedores de les negociacions”– sinó d’ “acords programàtics”. Que no deuen tenir res a veure amb els programes amb què cada força es presenta a les eleccions i amb els processos pels quals s’han constituït aquests programes, si és que els estan refent ara (això ho dic perquè la sintonia en aquests aspectes entre els tres diferents partits era evident en la proposta presentada per la CUP). Ara bé, en totes aquestes rebequeries hi subjauen nocions polítiques preocupants, i que són les que haurien d’amoïnar la ciutadania. Nocions que es desprenen d’aquesta bombolla discursiva: partits que diuen voler ser “en governs estables” per no ser qüestionats en el mandat –per manar fort, que fa pujada, o per tenir una excusa per manar amb qui calgui, i prou–, forces polítiques que es diuen d’esquerres i no gosen atrevir-se a ser d’esquerres –sí, així de tautològic com no gosar ni a atrevir-se, encara que sigui com gest d’afirmació simbòlica–, partits que canvien preferències d’aliances per mantenir-se als càrrecs i favors –perquè això també és la política, senyors, poder donar feina a la cunyada i algun contracte de fires i discoteques al sotasignant–, retrets a la CUP per no haver afavorit abans un digníssim govern d’esquerres amb un PSC que –sorpresa!– ara es llença als flonjos braços convergents (i això és entre parèntesi però és important: perquè ara, si hi ha una alternativa d’esquerres, ja no la lideren socialistes (sic) i potser ja no és tan important tenir un govern d’esquerres) i el que ens queda per veure en properes entregues.

Enmig d’aquesta marea de cors trencats, Enver Aznar (cap de llista de Som Vng, i home disposat a resignificar el seu cognom) en diu una de molt interessant i que costa d’empassar al vilanovisme (també al de la CUP, potser), que CiU i PSC són “forces endogàmiques”, perquè s’han anat repartint les butaques consistorials –i aquesta resistència seva a que canviïn els aires...!–, i perquè –i això ho dic jo– són reiteratius en quant als cognoms dels llinatges, les sacrosantes entitats o la cadellada del partit. De Som Vng en tenim la promesa que saben que cal, a més de mirar a d’altres maneres de fer política, girar el cap a d’altres barris, rostres i espais de participació social i política. Benvinguts siguin a animar el consistori amb allò que sembla que decep al PSC, CiU i ERC: complicar una mica l’estabilitat i la governabilitat a través del pluralisme i el debat. També a partir del Diari m’il·lusiona llegir que Aznar afirma que la proposta de la CUP pot ser difícil, però que aquestes dificultats són, en qualsevol cas, enriquidores i motor de pensament i reflexió pública –això que també hauria de ser la política–. Decebedor que els articulistes no donin més pes a aquesta mena d’afirmacions. De l’endogàmia artistocratitzant (o partitotitzant) que prima als partits vilanoviníssims, i de l’accés amb força de noves forces amb ganes de dissens i debat, en podríem fer un acudit, que duria per títol Els Prohoms Febles.

Però a mi el que em resulta més decebedor no són els fets sinó les excuses. Aquest marc interpretatiu al qual han servit les declaracions de la senyora Lloveras i del senyor Ruiz, i les opinions del Diari construint una versió victimista d’aquells qui han estat els grans partits –i, de moment, salven els mobles–. Brega així, que es fa Sociovergència amb el cor en un puny, que no hi ha més remei, que els de la CUP són partidistes escuats i no han volgut incloure’ls a ells (valga’m déu) en l’equació de govern. Molt bé, excuseu-vos en la CUP i en que no teníeu cap altra opció. Però sí, teníeu, tothom, una altra opció: la tenia ERC mullant-se per canviar de debò la política fins i tot sabent que era més una qüestió de mullar-se que no de possibilitats –sí, la política no sempre ha de ser possibilista, s’hi ha d’encabre la il·lusió–, la tenia el PSC per una opció d’esquerres que li donés oxigen per a refer-se i per aplicar mesures que, si és que encara els queda res de les esquerres, haurien de subscriure més enllà de qui les signi des de l’alcaldia o el govern, i la tenia CiU no pactant amb el l’actor secundari del bipartidisme actual, el PSC. De CiU en diria moltes més coses que superen la política municipal; es planteja un escenari de xantatge –que afecta especialment a la sobirania d’ERC als municipis– que, si es vol procés, no se’ls pot fer fora. Quina mena de procés és aquest? I, tornant a les vies alternatives, és clar, la tenien els mitjans de comunicació no contribuint a fabricar els marcs que interessen els partits que manaran. Essent capaços d’una crítica equidistant.

M’explico: són legítimes les decisions preses. Si ERC no gosa entrar en un pacte d’esquerres reals i prefereix una aliança amb CiU per no perjudicar un procés sobiranista que s’està convertint en una cadena de seguretat per mantenir convergència a les institucions, o no vol apropar-se a Som Vng i la CUP per raons de classe o per por a les polítiques de canvi, seria més just que ho argumentés així. Si el PSC té més bona oferta per part de CiU que el benefici que li suposa apostar per un canvi no liderat però sí suportat, des de fora, per ells, que ho defensi en aquests termes. Si CiU vol seguir gestionant cadires i fent favors, que s’entén, que la cosa està molt negra i hi ha molts llocs de treball –dels seus– en joc, és una cosa que l’empatia humana podria arribar a entendre. Però adoptar aires de dignitat dolguda, autorepresentar-se com a únics valedors de la democràcia (perdó, de la Governança), i acusar de partidista una formació que els presenta una proposta de govern compromesa amb una anàlisi dels resultats i del context contemporani refrendada per una ampla assemblea em sembla, com a mínim, cínic. Reitero, la resistència al canvi era d’esperar i, si es vol, fins i tot comprensible. Ara, la feretat en acusar la CUP –i ignorar Som Vng– de causants d’una aliança, la Sociovergència, que només s’explica, ara sí, per interessos partidistes, és francament decebedora. És un govern moralment tan feble que s’han de carregar d’arguments per a mirar de justificar-lo.

Per seguir amb el Diari –i que sigui només a tall d’exemple final–, podeu consultar l’edició d’aquesta setmana, pàgina 5, “Digui la seva”, secció de participació ciutadana, on tres dels quatre enquestats –representativíssims, i en consonància amb els resultats a les urnes (sicsicsic)– es mostren favorables a que Neus Lloveras sigui alcaldessa i, el quart, no opina perquè diu que no li interessa la política. Una altra anècdota per alimentar aquest esquema que ens estan preparant digerir com s’ignorarà el vot del canvi (“la culpa és de la CUP, és clar, per si no us ha quedat clar”) en aquesta ciutat que no es vol tan conservadora com mitjans i partits ex-hegemònics clamen mentre treuen l’aigua de la borda a galledes.

El problema és que quan aquestes coses passen, la gent es decepciona amb els mitjans, i que ara, vés per on, tothom pot escriure per Internet i marejar la perdiu per Feisbuc. Fins i tot servidora quan se li puja la mosca al nas. No em malentengueu, crec que la tasca dels mitjans de comunicació, i particularment els de proximitat, és indispensable per tenir una ciutadania informada i facilitar la transparència i l'aprofundiment democràtic. Ara bé, precisament perquè els mitjans són tan importants, se'ls ha de poder criticar. És precís que se'ls critiqui.

#sociovergència vilanovailageltrú vilanova governabilitat pastís latrona cadires

0 notes

arauna · 7 years ago

Text

Vaga feminista, un gest de força i la vida

[Un altre article d’aquests del 8 de març. En principi es publica a l’Eco el 02/03/2018. Volia parlar més i millor de la cura i la reproducció, però estava molt cansada, no tenia temps i havia esgotat l’espai.]

Les enquestes dels usos del temps són tossudes. Diuen que les dones dediquem significativament més temps que els homes a les cures –i als treballs sense salari, en general. Que aquesta diferència s’incrementi encara més entre els homes i dones amb parella heterosexual aixeca la sospita que són ells els qui es beneficien d’aquesta transferència de treball gratuït femení. És cosa coneguda que l’economia productiva en què vivim se sosté gràcies al treball reproductiu que, en gran mesura, assumim les dones quan tenim cura de la llar, l’alimentació, les persones dependents i els sentiments de tots plegats. Altra cosa és admetre que, sense una decidida acció resistent, ningú es preocuparà de pal·liar una desigualtat convenient a prop de la meitat de la població. Potser sí que la societat està dividida.

L’absoluta centralitat de les dones en l’àmbit de les cures és una de les raons que potencialment faran de la vaga feminista del 8 de març una acció implacable. És una mobilització que arenga a abandonar no només el treball a l’oficina o rere el taulell, sinó que crida a demostrar el pes que té deixar vacant, també, la nostra plaça en qualsevol responsabilitat reproductiva. Es tracta de plantar als morros del món tot el pes que carreguem a les espatlles. És cert que aquesta demanda serà difícil d’acomplir de ple, atès que les dependències que pengen de les dones operen en un espai que ha estat abandonat per les economies productives però que és el sustent de la vida mateixa. I és que si bé podem prescindir d’una jornada de treball productiu, la cura és necessària cada dia. Hi ha l’opció que transferim, com pertocaria, aquesta tasca a la secció masculina de la societat. Però el sol fet de transferir-la ja implica una operació de treball logístic, com també ho és organitzar-nos i mobilitzar les persones properes per aquesta vaga. Per tant, és clar que a la vaga no descansarem, però esmerçarem els esforços normalment dedicats als treballs a la reflexió i a la protesta sobre una desigualtat tant instituïda i difícil d’eradicar com és la de gènere.

Fet i fet, les raons laborals i institucionals per sumar-nos a la convocatòria són incontestables. La desigualtat salarial perpetua la nostra inferiorització als llocs de treball. Les feines més mal remunerades continuen majoritàriament sent els de les dones, així com la temporalitat i la contractació a temps parcial, cosa que repercuteix després en les pensions. El treball reproductiu del qual parlàvem, desvaloritzat i que fins i tot els “homes feministes” (sic) tenen reticències a assumir, ha agreujat el seu pes de les dobles jornades sobre les dones a mesura que hem patit retallades en serveis públics i que la Llei per la dependència no ha comptat amb el pressupost necessari. Un cas palmari és el de l’enduriment dels criteris per rebre prestacions i serveis per a les persones discapacitades, que obliga les famílies o llars a assumir-ne els costos sense el suport de l’ens públic que entre totes sostenim. Si anem encara més enllà, som també les dones les que patim les conseqüències directes de la discriminació per les mateixes tasques que ens atorga la societat (la penalització laboral a les dones embarassades, o mares, per exemple), i els abusos sexuals i masclismes quotidians que pateixen un nombre molt important de treballadores. L’extrem d’aquestes desigualtats, és clar, es dóna en països amb encara menys drets laborals reconeguts que el nostre precari sud d’Europa, que són molts, i en situacions d’excepcionalitat, com les guerres, que fins i tot normalitzen que l’ajuda humanitària sigui instrumentalitzada pels homes per violar i esclavitzar sexualment les dones i nenes. Per a elles també ha de ser aquesta vaga.

La convocatòria d’aquesta vaga ha posat damunt la taula les resistències de molts agents a que les dones visibilitzem la desigualtat que patim. Només cal veure el paper galdós que han jugat els partits de l’espectre del centre-dreta (alguns encapçalats per dones, com és el cas de C’s) i els sindicats majoritaris, desmobilitzant la vaga i concedint una aturadeta parcial que no molesti. Les protestes que canvien les coses, però, són les que es fan veure, són el gest de força que diu que s’han de posar mesures definitives contra la injustícia.

Aquesta vaga ha estat convocada pels col·lectius feministes, que són l’avantguarda de la consciència de gènere i de la implementació de polítiques que revertiran la situació de desigualtat que pateixen les dones. Aquest tercer any que escric sobre el 8M, a Sitges, el col·lectiu “No em toquis la Tecla” repensarà un Sitges feminista abans, durant i després de la vaga. Un Sitges per la igualtat i aquella màxima d’Angela Davis que “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”. I, com a tals, estem ocupades desmuntant la cultura patriarcal. Fem vaga per a què se’ns escolti: per les vostres filles, per vosaltres, per la memòria de mares i àvies. Per compartir l’espai de la vida i una mirada bòrnia amb els homes.

#Vaga 8M Feminisme VagaFeminista LavDíaz NoEmToquisLaTecla

1 note · View note

arauna · 7 years ago

Text

Producción de cine digital. El proceso de creación de una película de bajo presupuesto

He fet una ressenya per al llibre que l’Isidre Monreal ha escrit recentment, juntament amb l’Arnau Quiles. Ha estat una lectura interessant, amb anotacions teòriques –o de reflexió– suggerents, malgrat tractar-se d’un format de “manual” i estar orientat a la pràctica audiovisual. La ressenya s’ha publicat, en obert, al Portal de la Comunicació de la UAB, en aquest enllaç (encara que també la copio a sota de la imatge, del text original)

*****

Enllaç:

http://www.portalcomunicacion.com/monograficos_det.asp?id=409

Reseña de Quiles, Arnau y Monreal, Isidre (2017) « Producción de cine digital. El proceso de creación de una película de bajo presupuesto» (Barcelona: RedBook Ediciones). Por Núria Araüna (Universitat Rovira i Virgili)

Múltiples libros y manuales abordan la práctica audiovisual desde los consejos básicos para elaborar una pieza que se inscriba en un género o registro concreto. Pero pocas lo hacen con la versatilidad y la reflexión contextual que propone el libro que aquí reseñamos. “Producción de cine digital. El proceso de creación de una película de bajo presupuesto” echa mano de un título y lenguaje descriptivos para formular una obra sintética que intenta equilibrar el conocimiento técnico con el valor añadido que supone recurrir al acerbo humanístico y a un informado análisis del entorno productivo. En ella, se aborda el proceso de producción de un filme o audiovisual –cada vez las fronteras entre distintos registros, como bien observa este libro, son más lábiles– para ofrecer lo que, en síntesis, es una general pero útil aproximación a la creación de un producto audiovisual.

El libro, firmado por Arnau Quiles e Isidre Monreal, tiene un equilibrado balance entre los conocimientos teóricos que pretende transmitir y las instrucciones prácticas para la realización de proyectos audiovisuales y resulta, a causa de esta mirada amplia, útil para –aunque no exclusivamente– estudiantes de grados de audiovisuales y cine. En esta vocación de complementar la orientación técnica que empaqueta el libro con el conocimiento y reflexión, el libro se inicia con una sección dedicada al análisis del panorama audiovisual contemporáneo y los principales cambios que lo han sacudido, fundamentalmente los que tienen que ver con la denominada revolución digital. En este capítulo se hilvanan algunas de las tesis que atraviesan este trabajo y justifican su planteamiento, como el hecho que el aligeramiento de los equipos y el abaratamiento de las cámaras y micrófonos digitales han permitido cierta democratización de las producciones audiovisuales y, también, que estamos inmersos en un magma o paisaje mediático convergente que se expande a través de las señales digitales. El capítulo aborda, sin ahondar, en retos importantes de la industria del audiovisual como la apertura de los mercados asiáticos, la competencia de los videojuegos o el lastre de la piratería informática. Además, se transmiten algunas nociones básicas de lenguaje audiovisual que vinculan los modelos de cine clásico clásico con las producciones digitales contemporáneas. Cabe reseñar que, a pesar de la necesaria brevedad del capítulo, los autores son hábiles resumiendo las principales derivas de la historia del audiovisual y sugiriendo ejemplos inspiradores de trabajos del cine clásico. Con todo, podría reprochárseles que, a estas alturas, todavía la mayoría de autores citados –incluso las referencias coetáneas– sigan siendo exclusivamente directores hombres, a pesar del esfuerzo de los últimos decenios de la historiografía feminista para rescatar nombres y obras de grandes directoras que bien podrían ilustrar aquí ideas como las del montaje, las narraciones elegidas o las producciones de autor de hoy en día.

Este primer capítulo también introduce algunas cuestiones técnicas necesarias, como las propiedades de los nuevos formatos de vídeo digital y los que están por venir, como el vídeo en 360º, que ya ha tenido sus aplicaciones más o menos experimentales. En este sentido, una cuestión clave de este texto, muy positiva, es que no glorifica las posibilidades del digital y menciona, junto con las oportunidades de la mejoría de la calidad de imagen, también sus limitaciones, como el peso de los formatos 4K y superiores para los ordenadores al uso. Al fin y al cabo, el libro está destinado a responder a las preguntas de quién lo adquiere, según apunta el título, para emprender una creación “de bajo presupuesto”.

El resto del volumen sigue un orden cronológico en relación al proceso de producción canónico de un audiovisual, empezando desde el desarrollo del proyecto y la pre-producción y terminando por la distribución del producto. Mediante esta estructura sencilla y operativa, son abordados diferentes temas como el de las especialidades profesionales que se encargan de cada una de las áreas de un producto y sus funciones, o algunas de las posibilidades abiertas por las tecnologías informáticas y digitales –desde la gestión de los proyectos hasta la comunicación interna del personal. Así, el capítulo dedicado a la gestación de un proyecto se inaugura con indicaciones acerca de la figura y prerrogativas del productor o productora desde la fase del guión, y también con indicaciones acerca del presupuesto bajo línea que debe elaborar el director de producción. En esta primera fase, los autores ponen el énfasis en la reflexión y evaluación de un proyecto que se está planificando, y en el necesario balance entre el entusiasmo y el posibilismo en el momento de iniciar un producto.

El apartado dedicado a la producción es el que desglosa de forma más clara los distintos departamentos que configuran el equipo: producción, dirección, dirección de fotografía, dirección de arte, eléctricos y efectos especiales, en caso de ser necesarios. Un rasgo destacable de este capítulo es que supera el ánimo descriptivo y expone algunas de las dudas o confusiones que pueden emerger a lo largo de un rodaje; por ejemplo, las responsabilidades que pueden ser atribuidas a los profesionales de dirección o producción. Y es agradecido que el volumen encuentra respuestas pragmáticas a todas las cuestiones, asumiendo la colaboración y la continuidad necesarias de todas las tareas audiovisuales, sin renunciar a cierto ordenamiento, que se resume bajo la máxima que al departamento de dirección le corresponde dar respuestas relativas al contenido del rodaje y las decisiones artísticas y, al de producción, hacerlas posibles (o limitarlas) a través de la logística y los recursos disponibles. Asimismo, este capítulo no ahorra en consejos prácticos sobre cuestiones que pueden parecer de sentido común, como el cuidado con el que hay que tratar la comunicación interna del equipo, pero que resultan a menudo problemáticas en la ejecución de los filmes. Es también en este apartado donde trasluce la experiencia en el terreno de la producción de los autores del libro, puesto que se agradece su actualidad y acomodación a niveles de producción que son asumibles para la industria española. Así, el trabajo propone algunas soluciones prácticas como los nuevos software de organización y planificación de los rodajes y distintas fases del proyecto, o el abaratamiento que los drones suponen para conseguir tomas aéreas e incluso algunos travellings, añadiendo además consejos relacionados con la legislación vigente en España en cuanto al uso de estos dispositivos. El trabajo demuestra estar bien situado nombrando figuras como las del DIT (Digital Imaging Technician), una profesión que emerge de la consolidación del digital y que permite el control y revisión de la imagen durante el rodaje (dailies) para prever posibles re-shootings o repeticiones del rodaje de los planos imperfectos mientras no se ha desmontado todavía el set de rodaje y/o se puede contar con los activos conseguidos por producción.

El apartado dedicado a la postproducción es quizá el que se plantea de forma más clara algunas cuestiones relativas a la autoría de la obra audiovisual y a la autonomía de los diferentes profesionales en relación al producto final. Los autores encajan esta reflexión a través, principalmente, de la figura del montador, encargada de resolver la forma final del audiovisual junto con la persona encargada de la dirección. Quiles y Monreal abordan aquí cómo la tradicional (e idealizada) imagen de un montador ajeno a las vicisitudes del rodaje, convertían este profesional en una mente imparcial a la hora de seleccionar las tomas y escenas que formarían parte del montaje último, como también para descartar sin conmiseración aquellas que no resultaran lo suficientemente atractivas. Ahora, sin embargo, con el acceso inmediato o diario de los materiales audiovisuales, la persona encargada del montaje forma parte de manera rutinaria de todo el proceso y peligra, apuntan los autores, de encariñarse con el material y, como el director, sucumbir a valorar aspectos externos al mismo y a la funcionalidad de los materiales audiovisuales. Es quizá algo extraño que se planteen estas cuestiones acerca de la necesidad de la mirada del montador, especialmente cuando el capítulo termina alegando que el propio proceso de edición que llevan a cabo montador y director es inmersivo y se da en un contexto de aislamiento que termina requiriendo de una mirada fresca que, para este caso, es la del productor. Tal afirmación quizá sería discutible pero no deja de ser interesante que el libro ponga el valor las capacidades artísticas de la figura del productor. Por otra parte, y huyendo de las recetas fáciles, la sugerencia global del libro es que desde luego no hay nunca una fórmula que garantice la neutralidad ni la consecución del mejor montaje posible pero que, en cualquier caso, es importante buscar estrategias para repensar y salir de los bloqueos del proceso. Este tipo de debate prosigue con reflexiones acerca de las grandes historias de colisión entre productores y directores con respecto a las decisiones artísticas de un filme, como resuena todavía en los mitos de películas como la perla del underground español Arrebato, de Iván Zulueta o El Cuarto Mandamiento, de Orson Welles. Como mordazmente apuntan los autores, a menudo estas controversias han sido a su vez explotadas comercialmente para remercantilizar los filmes a través de la idolatrada “versión del director” (director’s cut), que apenas implica el gasto de un remontaje menor y permite una nueva etapa de explotación del producto. La complejidad con la que los autores plantean estas cuestiones da cierta dimensión crítica al texto y le permite abrir puertas que superan en mucho el estilo aséptico y prescriptivo de los manuales tradicionales.

Finalmente, el libro se cierra con una sección dedicada a la distribución del filme y, aunque algunas de las cuestiones referidas a esta fase ya se han abordado en el capítulo anterior, aquí se ahonda en las transformaciones que han conllevado las plataformas digitales y mecanismos como el micromecenaje, procedimiento preexistente a las redes sociales pero amplificado a través de las mismas. En este sentido, se apuntan cuestiones que tienen que ver con la planificación y la pre-producción del proyecto, momento en el que, según esta previsora propuesta, debe empezar la estrategia de difusión de un proyecto en vistas a fidelizar una audiencia y que luego pueda ser atractivo para una distribuidora. También se mencionan fórmulas combinadas de financiación como las subvenciones, aunque se echa algo de menos, dada la actualidad del volumen, que se refieran convocatorias específicas u estrategias para conseguir estos fondos. Lo que sí ofrece esta sección, como la primera, es una profusa reflexión acerca de las transformaciones en los modelos de consumo y los retos a los que se enfrenta la industria, con una recentralización de la producción por parte de las plataformas de distribución online. Se abordan también fenómenos como la piratería o la dificultad de controlar la difusión de los contenidos de forma ilegítima, y se proponen soluciones basadas en el fomento del consumo legal y el cambio cultural. Una anotación interesante es el cuadro final del capítulo, en el que se esbozan las diferentes formas de rentabilizar la película considerando tanto las ventanas de explotación tradicionales (salas de cine, vídeo en soporte, televisión) como las facilitadas por las tecnologías digitales e interactivas (plataformas online, smart tv, móviles, …). Es en este sentido que los autores entienden que lo que se ha venido en llamar una crisis de la industria del cine (de la que se habla por lo menos desde el advenimiento de la televisión) es en realidad un proceso de adaptación a un nuevo panorama; uno que ofrece también muchas posibilidades, como las ventas de productos asociados a los contenidos audiovisuales (desde la ropa de los protagonistas, hasta un servicio de reparto del tipo de comida que consumen) que puede incentivar a que las grandes multinacionales inviertan en la producción de contenidos. Asimismo, se advierte de formas de financiación encubiertas como la venta de datos de los clientes a multinacionales por parte de las plataformas digitales.

El estilo de escritura del presente volumen denota el conocimiento de los autores, Isidre Monreal y Arnau Quiles, ambos profesionales y docentes y, en este sentido, capaces de trasladar precisos conocimientos técnicos a un lenguaje asequible y cercano a las personas poco familiarizadas con el audiovisual. El libro puede resultar inspirador por cuanto no ahorra en mencionar las oportunidades que se han abierto a jóvenes realizadores a través de la creación y difusión audiovisual en red, como el caso de David Victori, primer ganador de Your Film Festival auspiciado por Ridley Scott. Asimismo, otro valor de esta publicación son las fotografías originales de los autores, que ilustran algunos de sus proyectos que refieren en la obra, y gráficos explicativos diseñados por Anna Prat. En un contexto en el que los realizadores noveles pueden encontrar información de todo tipo a través de la red, este manual es una muy buena herramienta de ordenamiento de todos los elementos teóricos y técnicos necesarios para enfrentarse a un proyecto audiovisual. Es cierto que la extensión requerida no permite a los autores ahondar en los distintos temas que cubre el libro, pero esto quedará como encargo para el lector o lectora, que complementará la información a través de las redes o manuales más específicos para cada área de interés.

En síntesis, estamos frente a un trabajo ligero en cuanto a presentación, número de páginas y sobriedad de la redacción, pero generoso en cuanto a la información que proporciona. Un libro que se presenta como manual de uso práctico –la organización de un producción audiovisual–, pero que a su vez cuenta con secciones, especialmente la introductoria y la referida a la difusión y distribución, que plantean reflexiones que los estudios académicos españoles del área de la comunicación deberían abordar en relación a la transformación de las industrias audiovisuales y a los resquicios que abren para la participación de los nuevos creadores y creadoras en la misma.

#Rights&Pictures #Producción #Creación #Reseña #Review #Ressenya #Camera #Movie #Audiovisual #VisualProduction #Monreal #Quiles #IsidreMonreal #ArnauQuiles

0 notes

arauna · 7 years ago

Text

[Entrevista al diputat Joan Garriga publicada a l’Eco de Sitges del 15 de setembre del 2017, poc després de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i en l’inici de l’onada repressiva de l’estat].

Enllaç:

http://lecodesitges.cat/joan-garriga-ens-ha-tocat-fer-daccelerador

[Versió complerta sense editar –pot contenir algunes errades tipogràfiques:]

El mateix dia que la Fiscalia general de l’estat demana la compareixença dels alcaldes catalans que han donat suport a la convocatòria del referèndum de l’1-O, ens apropem a la seu d’UM-9, a Ribes. Allà hi trobem el Joan Garriga (Nana), que demana anar a buscar un cafè abans de començar l’entrevista per fer front a una altra jornada plena de reunions.

Ha costat molt d’arribar fins aquí. Fa uns anys que des de la CUP-CC vau presentar-vos a eleccions al Parlament per estirar cap a la independència. Què suposa per a tu la convocatòria del referèndum?

A nivell personal, em sento satisfet. La convocatòria del referèndum i l’aprovació de la llei de transitorietat i fundacional de la República Catalana és una fita a la qual costava arribar i, per tant, em sento molt content d’haver format part d’aquest procés, que ha estat difícil. Com és normal en tot procés polític d’un calibre com aquest, el procés ha estat ple de tensions que han fet perillar la consecució dels objectius. A hores d’ara, que podem dir que la convocatòria està feta i la llei aprovada, realment és un plaer haver-hi participat. Però més que personal, sobretot tracta d’un sentiment col·lectiu. Des de la CUP-CC com a grup parlamentari i com a organització política, durant tot aquest procés ens ha tocat fer el paper d’accelerador i, sense posar-nos medalles, crec que el paper de la CUP dins les forces sobiranistes ha estat d’una dignitat important. Encara que no exempta de grans tensions.

I contradiccions...

Sí. El pressing CUP ha mostrat com una força política pot veure’s pressionada d’una manera brutal des dels mitjans de comunicació, des d’altres forces polítiques, des de sectors socials amb interessos concrets en la política d’aquest país... a qui els hagués agradat capgirar la nostra manera de fer dins les institucions. Nosaltres vam entrar i vam dir que hi seríem “amb un peu dins i amb un peu a fora”, i crec que ho hem fet bé, i cal reivindicar que hem sabut posar a l’agenda política del país el referèndum. Ara bé, els que hem estat a les institucions el que hem fet és posar-nos darrere del que una majoria social a Catalunya vol. Entenem que això és un manera d’entendre la representativitat política que ens diferencia de les maneres del règim del 78 que han estructurat la política fins ara. Hi ha una majoria social en aquest país que aposta per un canvi, i no hem fet altra cosa que ser garants d’aquesta voluntat majoritària.

En aquest sentit, part del vostre compromís és que aquest ‘sí’ fos un sí republicà. Que no fos un ‘sí’ només de redibuixar les fronteres sinó també un canvi de model d’estat.

Sí, quan es proposa això es veu l’oportunitat de fundar la reconstrucció nacional en unes noves bases. La República Catalana, que caldrà establir des d’un procés constituent, està radicalment enfrontada al model monàrquic parlamentari que hem viscut fins ara.

Per tant en la vostra perspectiva tenir l’oportunitat de votar per una nova república vol arribar més enllà que les persones que poden desitjar la independència per identificació nacional.

Evidentment. La idea és que a les bases del que ha de ser la nova república hi hem de saber incorporar les voluntats de majories socials, estiguin o no ara a favor del referèndum. Moltíssimes voluntats, encara que ara no estan en el sector pel referèndum. A més implicarà moviments socials i sectors que s’han mogut els darrers anys i que tenen propostes que posaran les bases per la nova república. Això, en un procés normal, s’hauria pogut fer tranquil·lament, però no estem en un procés normal; estem tirant endavant la voluntat de l’autodeterminació malgrat la ferma voluntat de no deixar-nos-la exercir. Aquí rauen molts dels problemes que ara patim. Si haguéssim estat en un país normal, s’hauria acceptat que hi ha una convocatòria de referèndum legal d’un govern legal que respon a una majoria social, i hauríem pogut parlar tota la resta. Però tenim l’estat en contra, i a més anem en contra de l’estat perquè estem proposant la creació d’una nova república catalana independent. I això és el referèndum: el dret a autodeterminar-se. La legalitat és una altra cosa.

Abans de l’aprovació de la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, el govern espanyol ja havia anunciat que no deixaria que se celebrés el referèndum sota cap concepte. Però hi havia qui s’esperava algun pla B o cessió. A aquestes altures, vosaltres esperàveu...?

És que no estem en un conflicte de legalitat, estem en un conflicte d’exercici del poder. I l’estat té tota una sèrie de prerrogatives a mà que nosaltres pensem que executarà, i hem d’estar preparats. No podem ser contemplatius. Sabem que tenim un estat en contra, i que l’estat jugarà totes les cartes contra aquest referèndum perquè aquest referèndum és una prova d’insubordinació a tota la legalitat que emana del règim 1978 i que sustenta tot el poder actual de l’estat. I alhora que obre grans oportunitats de canvi i transformacions socials, econòmiques i polítiques, és evident que està qüestionant el model d’estat. Per tant, Puigdemont i tothom ho diu, independentment de com acabi tot això, res no serà igual, evidentment. Nosaltres participem d’aquesta idea: res no tornarà a ser igual. I allà cal anar-hi amb tota l’acumulació de forces possible. S’ha d’arribar a aquest punt, encara que ja veurem com es resol, amb la millor acumulació de forces. I en aquest moment, la força que està desbordant, que està superant legitimitats –i a més no pot ser d’altra manera– és el poble. La mobilització.

I la desobediència, per tant?

La desobediència que nosaltres hem proposat no es pot aplicar per llei. La desobediència ens l’apliquem nosaltres –és una cosa molt personal. Nosaltres la proposem als companys, però no es pot imposar. Ara bé, la força de la gent és l’únic que pot desbordar tots els marcs de legalitat opressora que en aquests moments es manifesta brutalment. I a més és una opressió que s’escamparà per tot arreu. Si guanyen ells, la brutalitat s’escamparà. Avui, mentre estem fent aquesta entrevista, 700 alcaldes són amenaçats al BOE amb noms i cognoms. Fins quan aguantarà la façana democràtica del govern espanyol tot això? Fins quan ho aguantaran els pobles d’Espanya? A part del nostre context català, que aquí ja tenim un combat obert, un escenari conegut, però a banda aquí se sacsejaran moltes coses a Espanya i a tota la zona del Sud d’Europa. Quan la CUP parlem del marc europeu, pensem que tot això sacseja el Sud d’Europa. Recordem que Europa no va dubtar a deixar caure Grècia, o es nomenaven presidents d’acord amb el Fons Monetari Internacional... no cal mirar gaire enrere. Les esquerres no poden obviar el compromís de posar-se al costat del poble i de posar-se davant quan calgui, ja sigui des dels càrrecs electes o des de les institucions. I és bo haver arribat on hem arribat perquè, no ens enganyem, això podia petar abans.

En aquesta lluita per l’exercici del poder, els mitjans de comunicació en són un puntal. No sé com percebeu el discurs de la por emès pels mitjans. És el fre més gran?

És l’enemic número 1. La por no ve d’un conflicte real sinó que aquí hi ha una campanya molt ben orquestrada pel govern de generar por. I aquest és l’obstacle més important que ens podem trobar a nivell col·lectiu com a poble i a nivell individual cadascú. L’estat està utilitzant la por. Els mitjans de comunicació fan de “vocero mayor” d’aquesta por com mai l’havia jugat, i no des d’avui. És difícil trobar aquells intel·lectuals espanyols que se surtin del pensament únic... no hi són, fora d’alguns com el Jaime Pastor o el Suso del Toro, però ara estan fins i tot amenaçats i els prohibeixen celebrar actes com a Madrid. La premsa majoritària generalista ha estat en contra de les institucions catalanes. Ara, s’han trobat amb un poble mobilitzat almenys des de la Transició. Un poble mobilitzat i això no ve de dos dies. Aquí hi ha hagut una autoorganització que també explica que el 15-M aquí es manifestés de manera diferent que a d’altres llocs. Pensem en el nivell d’autoorganització de moltes manifestacions a Catalunya; aquí hi ha una ciutadania organitzada transversal que fa que hi hagi un moviment independentista fort i transversal. Aquí quan comença el 15-M ja hi havia els Ateneus, ja hi havia una xarxa. Pensem en els moviments contra la guerra a Catalunya.

Un company de Móstoles amb qui vaig coincidir en una taula rodona dels moviments socials de Madrid, quan havia sorgit Podemos, m’explicava com feien xarxa entre moviments socials i s’organitzaven en espais de contrapoder horitzontals. Anàvem teixint, em deia, i “de golpe y porrazo, cae una piedra, de arriba a abajo, y esta piedra es Podemos”. I ho va dir tres vegades, “de arriba a abajo”. És a dir, una pedra generada a dalt que cau a baix i ho destrossa tot. I què ha passat aquí? Perquè ens ha destrossat.

I això aquí no ha passat...

No, això aquí no ha passat. I jo no deslegitimo el 15-M que ha fet aportacions molt bones, i que ha guanyat carrers, ha qüestionat les institucions i certes maneres de l’acció política... però nosaltres pensem que aquí ja hi hagués un teixit previ sobre el que es posaran en marxa les mobilitzacions del 15-M, i que fa que aquí l’independentisme pugui ser transversal. I que després també la gent se sorprèn i es pregunta, davant les mobilitzacions massives: “de cop i volta s’ha fet la gent independentista?”. Però la política no és de laboratori –o no només, encara que hi hagi algunes persones pensant com fer mal a través de la política–, però també és una realitat palpable a les places, als carrers i als municipis. I aquesta crec que és una de les baules més importants que té l’independentisme. La vàlua de l’independentisme va ser aguantar el que es va aguantar, el “no era això, companys, no era això” i ara reprendre-ho. Ara s’ha entès que era cert que “no era això, companys, no era això”. Conservar el llegat. I crec que això també explica el despertar el País Valencià. També ho deia el Ferran Torrent, que s’estan notant canvis malgrat els trenta anys d’operació d’estat i la barbaritat del trossejament dels Països Catalans. Una operació que també va costar sang, perquè quan va fer falta també van posar bombes, aquesta gent de la Ultradreta, i parlem des de l’època del Fernando Abril Martorell fins avui.

Bé, en síntesi, que el pitjor que li pot passar a una societat és que et facin trencaments històrics, com va passar amb la Guerra Civil i la Dictadura. Es va perdre la memòria, la força republicana. Però hi ha coses que persisteixen, i l’encert dels grups és haver conservat aquest lligam que, quan té un espai per florir, pot reeixir perquè és una alternativa per a la gent. La vàlua de l’independentisme va ser aguantar el que es va aguantar, el “no era això, companys, no era això” i ara reprendre-ho. Conservar el llegat.

És clar que el capital social i històric de Catalunya i els seus moviments socials és l’actiu més gran amb què compta el suport el referèndum. Però no sé confiàveu que les institucions europees es mullarien una mica més?

Nosaltres, no (riu). I tant de bo no haguéssim tingut raó. Però nosaltres no hi tenim cap confiança. Després de veure el que ha fet la Unió Europea amb la crisi de la immigració, amb el conflicte dels Balcans... la UE és d’una covardia i d’una submissió als criteris del Fons Monetari Internacional i de la Troika... que no ens esperàvem res de l’Europa regida per aquesta gent. No esperàvem que fos no ja un còmplice, sinó ni tan sols un aliat democràtic. Avui el Terricabras ha demanat com és que la Comissió Europea no actua en defensa de la democràcia a l’estat espanyol, i el senyor Jean-Claude Junker li ha dit que tenia ciàtica i que se n’anava. Nosaltres no hi teníem confiança. No ens alegra tenir raó, però mai no hi hem confiat. Sempre hem dit que era un procés sustentat en el poble mobilitzat de Catalunya, i que hem de mirar la nostra pròpia societat però no mirar a Europa, perquè fins que no sigui un conflicte per a ells no intervindran. Deixem convencions de Venècia que estan molt bé però no les faran servir. I això és el que hem fet, i el que convé: mirar-nos una mica a nosaltres. Nosaltres hem de posar les garanties que no ens vol donar l’estat espanyol. L’estat espanyol no vol posar garanties per un referèndum perquè no vol haver d’avalar un resultat que el perjudica. Per tant, ens toca a nosaltres fer-ho, i això és el que ens ha portat a treballar conjuntament amb el govern. En la qüestió del referèndum, els hem dit: “el nostre suport el tindreu tot”. Què és una contradicció fer accions comunes amb un govern que no és d’esquerres? Sí. Què és una contradicció tirar endavant un procés d’alliberament a una part trossejada del nostre marc de referència que són els països catalans? Sí. Però aquesta oportunitat, avalada per convocatòria i llei, supera el marc partidista, supera el marc regional, supera l’element autonomista... i esdevé una oportunitat de reconstrucció nacional avui per Catalunya i demà a la resta de Països Catalans. A 15 dies del referèndum, nosaltres el que volem és garantir-lo. Una consellera inhabilitada, amb qui estic a les antípodes ideològicament, va dir-me una cosa en la que estic d’acord quan vaig preguntar-li com portava la inhabilitació. Em va respondre que “tot dependrà de com s’acabi: si s’acaba bé, no hi haurà cap problema, però si s’acaba malament, hi haurà problemes”. I és veritat. L’objectiu de les forces socials i polítiques de Catalunya és aguantar l’envestida de l’estat i tirar endavant això. Ja sabem que no només tenim l’estat en contra, sinó que anem en contra d’un estat. I jo crec que hi haurà sortides de guió importants, com avui. La criminalització de 700 alcaldes com si fossin delinqüents és la pitjor amenaça de l’estat contra els municipis. Escolta, són ¾ parts dels alcaldes catalans, és una criminalització del municipalisme. La pitjor amenaça del municipalisme ve del propi estat, i és brutal.

Hi ha una estratègia discursiva que sí que ha mantingut l’unionisme des de la discussió parlamentària de la convocatòria del referèndum i que es basa en la victimització i l’acusació que l’independentisme vulnera drets.

Ells segueixen un guió perfectament dibuixat però evidentment han d’improvisar perquè no havien calibrat bé la resposta de la gent. Al Parlament van intentar impedir per via reglament una votació, després ridiculitzar el parlament de Catalunya –i això no s’atreveixen a fer-ho en una instància espanyola–, i després fer veure que hi ha una realitat de violència que fa anys que van dient i ells es representen com, pobrets, com si els trepitgessin els drets.

I és curiós perquè això del reglament no han gosat fer-ho amb totes les trepitjades i retallades de drets d’ensenyament, de sanitat, d’habitatge... res de garanties estatutàries amb 27 lleis aprovades que es tomben. Des que jo sóc al Parlament, cap de les lleis que s’han aprovat no és efectiva. El TC ha tombat unes 30 lleis, com la de l’habitatge, la 30/2015 que fins i tot va votar el PP i que responien a una necessitat majoritària. Amb una realitat d’emergència habitacional terrible, la pobresa... i fins així han tombat aquestes lleis; per ells, això no és el problema del país. Aquestes lleis formaven part de necessitats àmplies en una realitat de pobresa i precarietat que portat moltes famílies a desnonaments... però es veu que això per ells no és el problema del país.

Ara trobes a faltar no tenir una llei electoral pròpia, però vaja, ara el que hem de fer és posar totes les garanties per fer possible el referèndum. Perquè compte, que si llegim La Vanguardia i el senyor Juliana, ara podria haver-hi una temptació de negociació a última hora, que nosaltres pensem que és un error i ja ho hem fet arribar al govern. Ara plantejar un diàleg, amb la conflictivitat que tenim, a última hora... o bé ens afebleix a nosaltres o bé estàs posant una carta és que no es donarà. És que és impossible, no hi ha cap indicador, des de l’estat espanyol que hi hagi voluntat de negociar. I si negocies sense referèndum has perdut. No pots fer-ho, a aquestes alçades. Hi ha qui ens ha preguntat si tot això és una estratègia de certs grups polítics. A nosaltres, de debò, ens agradaria pensar que no. Que encara que potser hi ha grups que abans pactaven amb l’estat i ara no ho poden fer, i que segur que han fet els seus càlculs, però encara així... estem compromesos. Ara el que ha de sentir el poble de Catalunya és que les forces polítiques i les institucions estem compromesos amb el que es va decidir al Parlament i això ho durem a terme amb totes les conseqüències. Una altra cosa és que ens deixin o no.

Així com em deies que hi han hagut aliances que es podien llegir com a antinaturals, potser també hi hauria hagut aliances més naturals que no s’han donat. És el cas de CSQEP...

Nosaltres des de la CUP hem fet un treball en aquest sentit, no només d’apropament, sinó que també hem condicionat el calendari de manera que aquests sectors poguessin incorporar-se al debat. No ho hem aconseguit. Segurament per moltes raons. De la mateixa manera que no hem aconseguit, tot i la voluntat, resoldre necessitats socials. Tot i la voluntat... som el que som i tenim la força que tenim. I nosaltres admetem que hem quedat una mica decebuts de no haver pogut donar resposta a tots els reptes socials i econòmics. La llei de l’habitatge és una, que no es va voler tirar endavant perquè implicava desobeir el TC, però nosaltres ho hauríem fet.

Però vist ara com està tot, si aquesta gent [CSQEP] hagués participat, l’acumulació de forces i la perspectiva i força de l’esquerra en el procés hauria estat brutal. La responsabilitat que tenen, aquesta equidistància fins a última hora, aquest no veure que les coses han canviat i no veure que Convergència ja no és l’hegemonia en el país... haver fet aquests errors de càlcul, l’esquerra els pagarà cars. Sí que m’atreveixo a dir que totes les forces polítiques tret de la CUP han fet càlculs electorals al marge del referèndum. La senyora Colau, que és el màxim actiu que tenen CSQEP, si ara la inhabiliten tenen un problema.

Però sí que hi ha sectors de CSQEP que s’han mostrat propers al referèndum, des del ‘no’ i fins i tot des del ‘sí’.

Jo crec que s’hi veuran obligats. Als sectors que ens estan a favor, però, els diria que això no és només una mobilització, és un referèndum de veritat, és una oportunitat política que l’agafem o no l’agafem. Si no hi ha voluntat aquesta oportunitat de l’esquerra es perd. I serà un referèndum que haurem de defensar al carrer perquè siguin efectius; no ens podrem esperar a veure els resultats a la tele. No demanem només el suport a una mobilització, demanem suport a un procés d’autodeterminació política que pot ser una porta a transformacions com feia anys que no veia. I això no mama d’acords amb la resta de l’estat ni de processos que dilatin en el temps l’oportunitat. O hi som o no hi som. O incidim o no incidim.

Valedors importants entenc que són també els qui defensen el referèndum des de fora de Catalunya...

Clar, però és que no són gairebé ningú. El Podemos de l’Iglesias només defensa el tema de Catalunya com a element que li va bé per fer fora el PP. Però, el problema no era només el PP; no eren també les bases del 78? Aquest és el que qüestiona el procés, obertament, de manera potent i única. No hi ha cap altra força que no qüestioni d’aquesta manera. La resta és continuisme. Si tu creus que aquestes bases les vols canviar, hauries d’estar a favor del referèndum.

Ara, jo també crec que hi ha honroses excepcions, com el SAT. Ahir Marinaleda va alçar la bandera independentista al màstil de l’ajuntament. Però clar, tot això se sap molt poc; són poques iniciatives de suport però se’ls dóna poca difusió.

L’espot que va llençar la CUP-CC amb el lema del mambo dóna a entendre que potser us traieu un pes de sobre en acabar-se el procés. El doneu per acabat amb la convocatòria del referèndum?

Sí, evidentment. Quan se celebri el referèndum, ha de començar el procés constituent. La capacitat de forces que tinguem, ja veurem, però s’han de fer efectius, aquests resultats. Podíem morir, al procés, eh? De vegades sents la gent, aquesta gent que es fa dir “gent d’ordre” però que són defensors del desordre actual, defensen l’ordre que permet les misèries socials que veiem... però aquesta gent et diu, ara, a aquestes altures, que això es podria haver fet a poc a poc... i no.

El procés, a més, te l’ha marcat la gent amb les mobilitzacions, i ja ha estat prou respectuosa, la gent. Manifestacions majoritàries sostingudes any rere any... això ja s’hauria d’haver traduït en la política abans. Sort que s’ha acabat, i sort que hem decidit acabar-ho. I el resultat el valorem com molt important: la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat és un compromís, i tots els actors en són responsables... però és l’acte del Parlament de Catalunya d’assumir la veu d’un poble, com diria el poeta Estellés. És un dels actes més sobirans que s’han fet.

Hi ha suspensió del TC de la convocatòria del referèndum i de la llei de transitorietat jurídica però entenem que per la CUP-CC això no les invalida.

Nosaltres pensem que en aquest moment hi ha un xoc de legitimitats i que tenim la legitimitat democràtica de tirar-ho endavant. La legalitat és un conjunt d’estris al servei del poder, no són res més que això. Nosaltres no devem obediència a qui ens nega uns drets que considerem que són inapel·lables... no ens els ha de donar ningú, ens els hem de reconèixer nosaltres. Ara bé, evidentment això comportarà un xoc.

Què diries a les persones que, des de qualsevol postura ideològica o identificació nacional, no saben si anar a votar? Per què creus que s’haurien de sentir interpel·lats? Quina és la raó última per votar?

Anar a votar és l’acte de dignitat i sobirania més important que ningú farà en molt temps. Anar a votar és un acte que fas individualment però que és col·lectiu del poble català, i una resposta a les institucions catalanes que han estat a l’altura. Les garanties en les haurem de posar nosaltres. El que tindrem davant, ja ho trobarem, però la por que hem de tenir és que res no ens impedeixi anar a votar.

#Referèndum #1O #1Octubre #JoanGarriga #Nana #CUP #Diputat #Vote #Catalonia #Catalunya #República

0 notes

arauna · 7 years ago

Text

[Entrevista publicada a Surt de Casa d’El Camp de Tarragona al desembre del 2017: http://surtdecasa.cat/camp/arts/entrevista-nuria-arauna ]. Versió íntegra, amb el que es va retallar en la publicació:

Quina és la presència de les dones en les posicions creatives de la indústria audiovisual?

Malgrat hi ha i sempre hi ha hagut dones en les indústries audiovisuals, encara ens trobem amb una desigualtat important pel que fa a les xifres, i també una sectorialització professional important. Per exemple, trobem moltes menys dones en la direcció que en la direcció d’art. Les xifres exactes les calculen entitats com CIMA a Espanya (Associació de Dones en el Cinema i els Mitjans Audiovisuals) o EWA (European Women's Audiovisual Network) en l’àmbit europeu, i també hi ha entitats o fundacions privades que fan les seves recerques o còmputs. Fa un parell d’anys les dones a la direcció a Catalunya no arribaven al 10%, per exemple; les xifres per l’estar i al cinema comercial internacional eren semblants. Hi ha més coses, a les quals apunta CIMA, com que les carreres de les dones solen ser més breus o constar de menys produccions, o que en trobaríem més als projectes que tenen pressupostos menors. Factors fora de la indústria hi estan intrínsecament relacionats, clar; com les dificultats per la conciliació i els usos del temps per a la cura, o una enculturació que ha tendit a fer més insegures les dones.

Encara costa veure dones en rols com la direcció, la producció executiva o el guionatge?

Bé, se’n veuen, i moltes; aquí i arreu, i de tant conegudes i diverses com Maren Ade, Naomi Kawase, Clarie Denis, Kathryn Bigelow, Lucrecia Martel o Lynne Ramsay, . Els darrers anys al nostre entorn proper hem vist les obres de Carolina Astudillo, Virginia García del Pino, Francina Verdés, Zoraida Rosselló, Mar Coll, Nelly Reguera o Carla Simón... en podríem anomenat moltíssimes. Així com la programació del REC també presenta cada any l’obra de noves creadores; dic “noves” perquè el REC és un festival basat en l’òpera prima. Passa que si anem al canon o a les històries del cinema, resulta que encara no hi són. Pràcticament expliquem la història del cinema amb els noms d’uns quants homes blancs, inventors o grans directors que comencen per Edison i els germans Lumière, segueixen amb Griffith i De Mille, Eisenstein i els directors de cinema clàssic com Ford, Welles o Hitchcock, per donar després una lectura molt masculinitzada als Nous Cinemes. En tots aquests moments històrics hi ha dones, des d’Alice Guy, Olga Preobrajenska, Elvira Notari, Germaine Dulac, Lois Weber, Elisabeta Svilova, Esfir Shub, Lotte Reiniger, Maya Deren, Marie Menken, Agnès Vardà i tantes altres, però encara costa trobar-les als relats generalistes i és cert que la industrialització del cinema des dels anys vint les va rellegar a posicions secundàries. Després, és clar que des dels 60 hi ha plantejaments historiogràfics que han anat a reivindicar els noms de dones que havien estat oblidats en la història del cinema. I en els relats del cinema experimental, com en les pràctiques al marge de la indústria, sempre n’hi ha hagut i se n’han reconegut més. Potser això també ens hauria de fer pensar en les estructures econòmiques i els valors que carreguen.

Les produccions tenen mancances en matèria d’igualtat?

Les mancances reprodueixen les desigualtats que hi ha a fora de la indústria cinematogràfica, de fet. De manera que suposo que mentre visquem en un món masclista tindrem desigualtats en el terreny de la producció audiovisual. Amb tot, hi ha moltes maneres d’organitzar-se i de generar entorns on es promogui la igualtat. Segurament aquestes qüestions emergiran a les jornades professionals i moltes directores, productores i actrius podran parlar-ne des de l’experiència en primera persona. L’any passat CIMA Catalunya reclamava un sistema de quotes que tingués en compte els projectes liderats per dones en la dotació de les ajudes públiques a la producció per tal de contribuir a la paritat; la proposta, amb tot, no ha estat acceptada de moment. L’esperança és que ara hi ha certa autoorganització en el sector i reivindicacions de gènere clares, i les dones cineastes estan treballant per esmenar el fet que de tantes dones que estudien cinema i audiovisuals, encara no es mantinguin els percentatges quan saltem al món professional.

Quan apareixen figures femenines encara estan massa lligats als ideals de bellesa?

Hi ha variacions en funció de les produccions, i una creixent diversitat en les maneres de representar les dones. Però sí, el cinema arrossega un biaix molt fort en aquest sentit de representar les dones com a objecte del desig, com a clivella estètica d’un producte audiovisual, i això alimenta una cutura sexista que objectualitza la dona. Això ja es criticava almenys des dels anys 60 quan Laura Mulvey apuntava a la mirada masculina inscrita en el cinema clàssic, i es pot vincular amb un imaginari patriarcal més ample com el que reflexiona Simone De Beauvoir al Segon Sexe. Hi ha hagut un repertori molt limitat de figures femenines en la tradició audiovisual majoritària, i això s’incrementen en productes d’arrel publicitària o fins als vídeos musicals. Amb tot, hi ha espais des d’on es trenquen aquestes imatges i les dones podem reconèixer-nos com a tal en la diversitat, la vellesa, els cossos alternatius i subversius i l’anti-cosmetisme. En fi, podem veure’ns reflectides en la pantalla com a subjectes.

I de dones crítiques i programadores, en tenim?

Partint del fet que s’identifiquen com a dones almenys la meitat de l’estudiantat de Comunicació Audiovisual, és normal que cada cop les dones tinguin més presència en la programació i la crítica. Però n’hi ha que ja hi porten un bon grapat d’anys com l’Eulàlia Iglesias, la Violeta Kovacsics, la Cloe Masotta, la Cecilia Barrionuevo, l’Elena Oroz o l’Íngrid Guardiola... i persones amb l’empenta de la Carlota Moseguí i, millor que no digui més noms perquè m’adono de quantes n’hi ha i de com d’excloent és necessàriament el que et pugui dir aquí. Amb tot, enguany al Festival de Sitges s’hi va organitzar una taula rodona per reflexionar sobre el paper de la dona al cinema i les dues programadores del Festival manifestaven ser encara minoria vers els seus companys homes. A banda que si anem a cercar en la jerarquia de les direccions dels festivals i esdeveniments culturals, sí que la presència femenina és molt escassa. Caimán Cuadernos de Cine dedicava enguany un número especial a cineastes dones des de l’escriptura o mirada de crítiques i escriptores de cinema. Editar aquest número especial implicava el reconeixement d’una desigualtat en els números habituals... per la qual cosa segurament caldrà aprofundir més en una paritat ‘regular’, no extraordinària. La crítica i la programació no són importants només pel fet que hi hagi més o menys dones entre els seus quadres, sinó que també ho són perquè al final són responsables de la presència i visibilitat de les obres de les directores –i de qualsevols altres col·lectius minoritzats. Per tant, més enllà de les identificacions de gènere en la programació i la crítica, és important la consciència de donar presència i legitimitat a tot l’espectre d’autors i autores que no n’han tingut. Tal i com dèiem, no només és que la indústria hagi marginat les dones durant decennis; sinó que la crítica, la historiografia i els i les curadores de vegades han omès les que hi han estat.

S’ha produït la revolució femenina dins de la indústria audiovisual?

(Si és que no, quan creus que es produirà?)

No sé si l’augment de la consciència de la desigualtat és ben bé una revolució... perquè les dones segueixen sense tenir el control de gran part dels mitjans de producció de l’audiovisual. Però el que és innegable és que des d’espais diversos estem vivint una revitalització dels feminismes. Des de feia uns decennis que primava un estat de la cultura que algunes autores com Angela McRobbie havien anomenat “postfeminista”; una mena d’assumpció que els drets nominals per la igualtat de gènere ja s’havien assolit i que, per tant, el feminisme era caduc i ara el que quedava és que cadascuna es busqués la vida per fer-se valdre en aquest món que ja ens permetia igualtat d’oportunitats. Passa que totes les dades demostren que, senzillament, això no és cert ni ho ha estat mai. Només cal consultar les enquestes d’usos del temps per veure que les dones encara dediquem molt més temps a les feines domèstiques i a les cures, més enllà de les nostres vides fora d’aquests espais. O fixar-se en la bretxa salarial. O quantificar les agressions sexuals que patim a tots els entorns, també en l’audiovisual com s’està destapant darrerament. Això no vol dir que no s’hagin assolit drets, però s’ha trencat la idea que encara n’hauríem d’estar agraïdes; és a dir, com que són drets, els reclamem tots, i no podem aturar-nos aquí ni deixar que es reinstauri el patriarcalisme que les feministes dels seixanta i dels setanta van combatre amb tanta força. Sembla que ara hi ha una consciència ampliada i que la feina de molts col·lectius està empenyent que hi hagi canvis en les representacions, que les dones tinguem menys por d’ocupar l’espai públic, i també que totes tornin a recordar-se de la dignitat de la paraula ‘feminisme’. Suposo que això és tornar a regar la llavor del canvi.

Pel que fa a la qüestió del gènere, la indústria audiovisual és un mirall de la societat actual?

Ben bé. Potser ja t’he respost aquesta qüestió en les preguntes anteriors, però no hi ha dubte que la desigualtat que trobem aquí és la que han d’afrontar totes les dones als seus respectius entorns laborals. L’audiovisual té l’afegit que produeix imatges i emocions que són distribuïdes de manera massiva i, encara que les persones tenen capacitat crítica per analitzar els pel·lícules o sèries, és cert influeixen en les maneres en què entenem l’amor, les relacions, el sexe i les demandes que ens imposa la identitat de gènere. L’aspecte positiu d’aquest contínuum entre la societat i el cinema és que, de la mateixa manera que hi ha un replantejament i reforç del feminisme arreu, també hi és en l’audiovisual. Així es reactiven les batalles per la presència en els llocs productius i creatius però també els discursos i narratives feministes. De fet, ara estem envoltats de productes que d’una manera o altra abasten aquests temes des del mainstream, i la feina és a conciliar i pensar en les possibilitats que obre aquesta mena de “feminisme pop”, i pensar quines relacions podem donar-li amb projectes més radicals o alternatius que aposten per l’acció col·lectiva i el canvi. Però en qualsevol cas s’estan desplegant narratives molt més diverses i subjectivitzants sobre les experiències històriques de les doens.

En quin àmbit excel·leix més la dona que l’home en la indústria audiovisual?

Si mirem la història del cinema i ens fixem en els treballs de les dones creadores, és cert que les creadores han aportat relats que no tenien presència al cinema anteriorment, des de les denúncies als assetjaments masculins fins a mostrar la pressió dels entorns domèstics (“el mal que no té nom”, que diria Betty Friedan) o la importància de l’espai de la cura que era invisibilitzat en la narració clàssica. Jo no gosaria dir que la dona excel·leixi més que l’home en cap registre, com tampoc no crec que l’home excedeixi la dona en cap altre. Desconec si hi ha determinants biològics en aquest sentit, però en qualsevol cas estic segura que les experiències i l’enculturació determinen més qui som i què podem aportar a la creació audiovisual –i pot ser que el món social que habitem sí que ens hagi preparat entorns d’experiència diferents a homes i dones que ens posin alguna cosa més fàcil o difícil. Ara hi ha discursos liberals que afirmen que les dones han de tenir lloc de responsabilitat a les organitzacions perquè poden aportar-hi maneres de fer ‘més femenines’ o ‘dialogants’. Si això serveix per a treballar la igualtat, endavant, encara que no sé si jo gosaria fer cap d’aquestes afirmacions. El risc de dir que, per exemple, s’han de ‘feminitzar’ entorns per dir que s’han d’introduir maneres de fer més vinculades a la cura és una idea bonica però que potser essencialitza la feminitat. Espero que els homes integrin en les seves pràctiques quotidianes la prioritat per la cura, i que les dones no la perdem, i que aquesta prioritat de la cura deixi d’implicar feminitzar-se. Però això és un debat terminològic. Potser per anar al gra et diria que la quantitat de treball que les dones han fet al cinema o el vídeo dels marges, al contracinema i a l’alternativitat, el que ens ofereix és un bagatge reflexiu, una manera de fer audiovisual que qüestionar l’ordre hegemònic, i també unes maneres de fer cinema que es mantenen al marge de la indústria i del rèdit instrumental. He dit que també hi ha moltes dones en el documental?

Ets optimista en tot aquest tema?

Sóc optimista perquè veig moltes persones amb ganes de canviar les coses –homes, dones i persones de qualsevol identitat de gènere– i també creant les eines per fer-ho, com les que hem anomenat però també les accions d’“On són les dones”, que fa uns dies van reivindicar el paper de les dones al teatre aprofitant els Premis Butaca, o el necessari projecte “Pioneres del cinema”, empès per la Marta Sureda i l’Íngrid Guardiola, que recullen algunes de les aportacions fonamentals de les dones en la història del cinema. Sóc optimista perquè les obres de de la secció Women on Fire del REC són fantàstiques. Sóc optimista perquè iniciatives com la Mostra de Cinema de Dones i tot el treball que ha fet la cooperativa Drac Màgic no es perd. Una cosa que el feminisme no ha de perdre de vista és que mentre les dones siguem un col·lectiu minoritzat, les nostres aportacions no es recolliran de manera igualitària en els relats històrics i les institucions de prestigi i, per tant, cal que aquesta tasca l’assumim nosaltres. Moltes persones que fa anys que han treballat en aquestes qüestions, com la Marta Selva, continuen impulsant projectes nous i compartint les seves reflexions de fa anys, que han inspirat el que pensem ara nosaltres, i a mi em fa especialment feliç que, quan s’exposen aquests treballs i reflexions als i les estudiants, interessen i preocupen. Cal continuar amb la feina i, de passada, col·laborar amb els homes a deslliurar-los del pes de la masculinitat tradicional.

#film filminisme womenonfilm equality filminsdustries feminism film&feminismfeminisme audiovisual cinema

1 note · View note

arauna · 7 years ago

Photo

L’altre dia a l’Ateneu vam projectar-hi els curtmetratges CUNETAS de Pau Teixidor i un dels MAGNICIDIOS de Kikol Grau. La sessió volia, per una banda, apropar el treball de realitzadors d’aprop nostre a Vilanova i, per l’altra, reflexionar sobre la història de les resistències a través de la ficció. CUNETAS s’ambienta als dies de la repressió militar que seguí la Guerra Civil Espanyola per narrar una història familiar de resistència femenina. Els personatges aparentment més vulnerables, dones i infants, en els relats tradicionals són els que s’enfronten a l’opressió encarnada per un soldat vencedor, fet cacic local, agressor i cruel. CUNETAS és conscient que un acte familiar de resistència no canvia el curs de la història però que és la llavor, plantada als marges de l’oficialisme que hem patit a Espanya, que brota dels morts per tornar-nos la memòria. Amb un ús radicalment oposat del llenguatge audiovisual, Kikol Grau ens presenta amb els MAGNICIDIOS un repàs al darrer segle i mig de la història d’Espanya a través dels atemptats mortals contra alts dirigents del país. Els curts combinen la documentació d’aquestes figures –executades per cèl·lules militants, anarquistes, terroristes per l’alliberament nacional o per personatges opacs– amb alguns dels contes de terror del conegut Edgar Allan Poe. El resultat n’és una mena de tutorial punk que ens retorna una imatge justa dels pretesos ‘grans homes’ de l’estat, des del General Juan Prim fins a Cánovas de Castillo o Luis Carrero Blanco, personatges supremacistes, esclavistes, cruels, ambiciosos i continuistes amb els règims de desigualtat, i que presenta, sense fer avaluacions morals, societats com bullidors d’on emergeixen resistències als encarcaraments. Així, el curt projectat (el dedicat a Carrero Blanco) és rellevant en un país on hem explicat poc les històries de les resistències i hem assumit una transacció que ha blanquejat els totalitarismes del passat (no només el Franquisme). Al final, el corb d’Edgar Allan Poe es posa al centre de la bandera espanyola preconstitucional, en una lectura subvertida del conte i el drap.

Els amics del Cineclub Sala 1, que de fet eren els qui ens convocaven a organitzar una projecció per a l’ocasió ‘El dia més curt’, van ser al REC de Tarragona i va ser bonic que hi coneguessin Kikol Grau i que els agradès el film col·lectiu que coordina, HISTERIAS DE ESPAÑA (amb peces de 22 realitzadors tan diversos i interessants com la Maria Cañas, l’Albert Alcoz, la Maider Fernández, el Borja Crespo, el David Domingo...), i que la faran arribar a Vilanova a finals d’aquest mes. Després de les projeccions, va ser bonic que teníem entre nosaltres un dels figurants de CUNETAS i germà del director, l’Otger Teixidor, a més de la Sole, també figurant, i que moltes persones van participar d’un debat animat que no vam voler allargar gaire per no solapar-nos amb les sessions a d’altres locals (l’Avern, Bar Itàlia, tancament a l’Orfeó). Vam descobrir un bacteri que s’havia col·lat al projector, i des d’aquella nit tinc una cosa al pit que ha degenerat en dies al llit, febre, infeccions i, finalment, antibiòtics. Avui em dec trobar una mica millor perquè he pogut escriure tot això seguit. Creuem dits.

Com a nota, l’altre dia llegia que CUNETAS és nominada als Premis Gaudí, i que tornarà a projectar-se a Can Pistraus ben aviat.

------

Vam enviar aquesta nota:

El curtmetratge "Cunetas" del vilanoví Pau Teixidor s'estrena a l'Ateneu vilanoví demà dissabte

El curtmetratge es projectarà en el context de "El dia més curt" juntament amb un sorprenent audiovisual sorpresa del realitzador Kikol Grau

L'Ateneu vilanoví participa a "El dia més curt", una iniciativa del Cineclub Sala 1, amb la projecció del curtmetratge "Cunetas" de Pau Teixidor. "Cunetas" és una producció de ficció ambientada en la Guerra Civil espanyola que compta amb la participació de diverses persones de Vilanova. Alguns i algunes dels figurants del curtmetratge seran a la sessió per a presentar el curt i el debat posterior. Aquest curtmetratge s'estrenava al Festival de Sitges el passat mes d'octubre amb els elogis de la crítica i aquesta serà una altra de les primeres ocasions de veure'l en projecció pública.

Així mateix, aquesta sessió s'acompanyarà d'un sorprenent curtmetratge (sorpresa) del realitzador Kikol Grau, creador televisiu i director de pel·lícules com "Histerias de España", "La Transacción" o "Las más macabras de las vidas", entre d'altres llargmetratges. Demà a l'Ateneu hi podreu veure un dels seus treballs més breus i originals, un curt que, com gran part de l'obra del director barceloní, es basa en revisar en clau subversiva i amb materials audiovisuals heterogenis la història d'Espanya.

Amb aquesta proposta, l'Ateneu vilanoví se suma a El dia més curt, una jornada impulsada per Cineclub Sala 1 que compta amb la participació d'entitats com La Vinagreta, la Biblioteca Armand Cardona, Bullanga Feminista, Vilavern i el bar l'Avern i l'Itàlia, en motiu de la celebració dels 5 anys del cineclub. L'Ateneu vilanoví ha escollit com a aglutinant la llibertat creativa i la diversitat de maneres de recórrer a la història propera com a imaginació per a la creació audiovisual. Alhora, us volem revolucionar els ànims abans de les festes d'hivern. L'acte és obert i serà al sòtan del nostre establiment. Què: Projecció de "Cunetas" de Pau Teixidor + curt sorpresa de Kikol GrauOn i quan: Ateneu vilanoví, dissabte 23 de desembre, 18hQuè més: Feu-ho córrer, que són audiovisuals imperdibles!

#Cunetas Ateneu PauTeixidor KikolGrau Magnicidios HisteriaDeEspaña REC

0 notes

arauna · 7 years ago

Text

Turn, turn, turn

Em passa alguns dies que, encara que sóc de dormir, una cosa em furga a dins. Aquesta nit he estat donant voltes a la decisió que, en un jurat, vam prendre ahir per a un concurs de música; de cantautors. No em vull imaginar què es deu sentir en els jurats populars anglosaxons, quan han de decidir sobre la innocència o culpabilitat d’un acusat de delicte greu. M’he despertat amb certa angoixa d’una nit pensant en tots els passats alternatius possibles, en una avaluació de les diferents arestes amb què pot medir-se la justícia d’una decisió i, sobretot, amb una crítica per la meva incapacitat de moure’m en dinàmiques grupals sense prendre més en compte el pols del grup que el propi. Cosa que no és bona per la dinàmica grupal, precisament, encara que segurament la resta del jurat, més qualificat que jo, sabria fer-me sentir millor explicitant la raó de la decisió que hem pres. Més enllà de la poca salut emocional que implica haver-me revolcat en la culpabilitat de no haver-la fet prou bé, aquesta petita tasca encarregada, deixaré de banda les meves flaqueses en assertivitat per recordar-me que els tres candidats eren una opció bona. N’anotaré només, a manera de llista, els criteris que en vull recordar.

1. Ell Sol. A mí no me n’havien agradat especialment les cançons que havia enviat, especialment pel que fa a les lletres. No estaven malament, però tampoc no els veia res que les fes destacar ni en forma ni en contingut. Es veien benintencionades, això sí, que és una cosa bona. Tampoc no me n’agradava la manera de cantar i, per aquestes raons, mai no el vaig tenir a la llista. Al concert, en canvi, em va agradar la seva manera de tocar la guitarra i d’entrar a l’espai sonor musical, de generar un ambient en el teixit de la cançó, com si es mogués en un hurarà. Tocava bé i amb referències sonores poc contagiades del pop convencional, i es deixava en dur pel ritme com una mena de mantra. És cert que em van seguir sense convéncer les coses que ja no m’havien convençut abans, i és també cert que, com a proposta escènica, em va resultar monòtona. Però musicalment em va semblar complert, o potser se’m va guanyar quan va acabar el concert treient una mena de goje i emprenent un càntic ghanès de lletra senzilla i repetitiva, gairebé una crida ritual al ball col·lectiu.

2. Oscárboles. Podria haver estat a la llista perquè te les lletres més agudes i gamberres, i la capacitat amb què encadena paraules al cant, entre la rima i la rimbombància còmica, són, com a mínim, coses sorprenents. Al concert, sense dubte, va ser el més capaç de deixar anar un repertori coherent i de densitat creixent, des d’un univers propi, i també va ser el més hàbil per sintonitzar amb el públic. Les lletres i l’expressivitat són el seu fort, com en l’enregistrament que havíem escoltat i, encara que no fa cap cosa complicada amb la guitarra, se’n surt molt bé i sòlidament. Les cançons són hil·larants, en la tradició escatològica que en aquest tros de terra van popularitzar Jacint Verdaguer i Pepe Rubianes, carregat de cert miserabilisme hobo à la Tom Waits i un espectacle clown. De lluny, cal dir que va ser el directe més potent; potser es mereixia guanyar. Sospito que sí. Les lletres amb càrrega grotesca i política, pantagruelianes i excessives, de menjar i sang i sexe i vida i mort, impliquen una actitud sana i sorneguera cap al seriós compromís polític que, també, es pot llegir de les seves lletres. Ara amb una mica de temps, crec que l’hauria d’haver defensat més vehementment.

3. Sílvia Tomàs. Candidata de les meves llistes. La que reflectia millor la tradició cantautorial de protesta, de Mercedes Sosa a Joan Báez. Una cantant dotada d’una veu increïble, compromesa, segura a l’escenari. Potser aquesta bona veu predomina massa sobre altres aspectes del recital. Té algunes cançons molt boniques; en totes, hi predomina un to solemne. Potser li he trobat a faltar més varietat, una mica més de relleu en les lletres... alhora, m’ha commós que fes com si no li hagués passat la postmodernitat per damunt. En fi, que sense dubte té un do, i l’habilitat. Potser no se’n surt tan bé amb la guitarra com amb la veu, i potser li falta depurar les cançons, i potser va resultar una mica repetitva, encara que també és cert que li va tocar el darrer torn i això, amb el nostre cansament, potser no li va jugar a favor.

Pensant, crec que potser es podria haver solucionat tot amb una menció per a cadascú, i premi desert. He de dir que el guanyador va ser extremadament amable i va compartir el premi amb la resta. També que em vaig abstenir perquè no veia una opció guanyadora clara. Tinc la sensació que, pel directe i la ingeniositat, se’l mereixia l’Oscárboles; pel potencial i el context, la Sílvia; com a proposta més complerta de pensar la cançó en termes lletra/música, i per la cançó africana, l’Ell Sol. Però com que no vam parlar de gran cosa de tot això, m’ha quedat la sensació que no en vam parlar prou i no vaig sentir-me decidida amb el veredicte. Aquí ve el que no m’agrada de mi mateixa; vaig fer només una primera intervenció per animar la conversa –no per expressar la meva preferència– i, després, em va saber greu de portar la contrària quan les altres persones s’havien posicionat de manera més clara. Més enllà de qui guanyès, no sabia què dir ni com dir-ho ni si era pertinent que ho fes. No m’agrada no saber què dir ni com dir-ho.

Haurem de veure els concerts que farà aquesta gent, en endavant. I buscar-ne algun més pels qui no han guanyat. I pensar que hi ha moltes maneres de guanyar un concurs.

0 notes

arauna · 7 years ago

Photo

Quina bona companyia arreu de la sala, i com va ser de maco compartir les memòries heretades i les soterrades. Gràcies a la @pizarnik78 per implicar-nos al projecte i a tothom per plantejar qüestions tan interessants. (at No Llegiu)

0 notes

arauna · 8 years ago

Text

notes del 9 de març

Arran de la vaga d’avui, amb els companys de feina, i per whatsapp, hem donat un parell de voltes a les raons que fan que la universitat tingui un ambient declaradament progressista i, alhora, sigui uns dels sectors més desmobilitzats. Aquesta asseveració necessitaria molts matisos per ser precisa, però aquí només és una anotació per regirar un altre dia.

Sopant amb una amiga, m’ha contat bones idees sobre l’autodefensa feminista i l’envelliment romàntic. Per dir-ho d’alguna manera, els actes de solidaritat que poden ser útils des de la vellesa. Això, a voltes de la capacitat de la Bullanga feminista per mobilitzar la societat davant d’una agressió sexual masclista. Això mai no hauria d’haver estat tolerable, i que moltes persones es concentrin a la plaça de la Vila per dir que és inacceptable i que no es deixarà passar els agressors, és un pas de geganta. Crec. No tinc gaires certeses però em commou.

He repensat això de la dispersió com a estat vital. Ho deia Perec; potser per això m’agrada tant. Viuria en un tren. Però darrerament l’estatisme m’està atabalant.

0 notes

arauna · 8 years ago

Text

Un altre 8M

[Article publicat a l’Eco de Sitges la setmana del 8M de 2017.]

Ens apropem altra vegada al 8 de març amb l’esperança que no fos tan pertinent, encara, aquest dia. Les cròniques dels diaris no ens donen, emperò, descans davant crims rocambolescos de senyors que s’entesten a assassinar les seves dones, amigues, ex-dones, germanes, filles; davant d’altres que agredeixen conegudes i desconegudes a l’espai públic o que es creuen amb drets sobre els cossos aliens. La desigualtat es palesa en diversos àmbits, perquè encara són les dones les que dediquen més temps a la llar, a la cura de persones dependents i a la criança dels fills, i a totes les tasques necessàries –però no remunerades– que alliberen a molts homes per ocupar posicions de corbata, o temps de taberna. Potser l’enveja del penis de què parlava Freud anava d’això. Em declaro culpable.

Una desigualtat tan instituïda i normalitzada fa difícil d’entendre’s. Hi ha qui s’ha queixat de mesures com les quotes, o les mesures de protecció de la dona davant una violència que és estructural i sistemàtica –només cal veure que els feminicidis amb què ha començat aquest any s’equiparen en xifres als de fa un decenni, i considerar la crueltat dels mateixos. Que tot això no ens emprenyi amb més energia només delata que compartim un imaginari que, encara que no aprovi aquesta asimetria, sí que la tolera. Així és la vida, noies.

Jo em dedico a l’estudi dels mitjans de comunicació i potser és per això que en reivindico la importància, especialment en el terreny de la construcció dels imaginaris i les maneres d’entendre el món. I el fet és que en la maquinària d’aquest sector les dones també hi són minoria i, quan hi emergeixen, tendeixen a estar més invisibilitzades que els homes. Un cas paradigmàtic n’ha estat la cobertura, els darrers mesos, de la fascinant pel·lícula La propera pell, codirigida per Isa Campo i Isaki Lacuesta, guanyadora del Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, que gran part de la premsa va tractar com si tingués un sol director, l’home, negligint el paper creatiu de la directora. Segons les xifres de CIMA, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, només un 16% de les pel·lícules que es fan a Catalunya són dirigides per dones, i encara que no és evident que fer augmentar aquestes xifres canviaria les narracions i imatges que veiem als films, sí que sembla que es donaria lloc a perspectives que pertanyen a entorn la meitat de la població i que encara ocupen espais marginals. No cal dir que, en les produccions de ficció, tendim a tenir pocs protagonistes femenins i aquests estan dibuixats, tot sovint, en base als estereotips en què els encaixona la mirada masculina, i sovint es representa com una cosa fascinant la vulneració d’aquests cossos en totes les maneres possibles. Per això CIMA ha llençat una campanya i un vídeo per demanar suport a la igualtat en el terreny de la producció audiovisual; la peça i el redactat els podeu trobar a la pàgina web del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (labonne.org), on veureu que també hi participen persones rellevants del cinema català que no són dones, com el productor Aritz Cirbián. Hi ha qui es mira amb recel aquestes demandes que es fan des de i per a col·lectius –en aquest cas, de dones; però en d’altres, de raça, ètnia, orientació sexual, condició de gènere, professió o classe social–, però sense aquests grups de pressió, que per sort hi són, les taxes de desigualtat serien encara superiors a les vigents. El terreny cultural, a més, hauria de ser exemplar per la responsabilitat que té en la generació de referents. Defugint gremialismes, la igualtat en l’estructura de producció audiovisual hauria de ser un reflex de la igualtat en la resta d’estructures socials. De moment, és un reflex, sí, però de la desigualtat.

En aquesta línia reivindicativa, també hi ha projectes que han volgut recordar-nos que les dones, malgrat totes la sobrecàrrega de treballs laborals, personals i emotius, no han estat passives a la creació i que, en el cas de l’audiovisual, de seguida van agafar el cinematògraf per a fer pel·lícules, com l’Alice Guy que quan just albirava el segle XX compaginava la feina d’administrativa de la productora Gaumont amb la realització de pel·lícules imaginatives i l’experimentació amb els primers aparells cinematogràfics. Els darrers anys, la cooperativa Drac Màgic, amb la Marta Selva i altres valentes al darrere (i la Mostra de Cinema de Dones), i el projecte Pioneres del Cinema, pilotat per l’Íngrid Guardiola i la Marta Sureda, han recuperat una història del cinema farcida de dones que els llibres d’història, més endavant, van oblidar.

Gràcies al treball dels col·lectius feministes, ens hauria de ser més fàcil que a l’Alice Guy d’agafar la càmera. Però els drets que donem per garantits són fràgils, i quan les coses es posen magres, solen encongir-se per als més vulnerables, que al damunt paguen amb el retret d’haver tingut, quan s’ha donat el cas, alguna mesura compensatòria per la desigualtat general amb què els tracta la societat. La discriminació no és patrimoni exclusiu de les dones. L’autobús de la ignomínia que circulava negant el dret a existir a les persones transsexuals i a totes les altres que no entre dins el binari de sexe-gènere normatiu, o els fets de Tarajal en què la guàrdia civil disparava pilotes de goma contra migrants exhausts dins les aigües –les vides que no compten–, són una mostra ferotge de com l’amenaça dels ordres regressius plana sobre totes les persones. Accepteu una sola agressió a qui és vulnerabilitzat, i les esteu validant totes.

0 notes

arauna · 8 years ago

Text

[Una és molt pesada i d’idees poc clares; per això vaig haver d’abreujar aquest enrenou. De totes maneres, em fa gràcia desar-ho complert perquè també respon a, precisament, la complexitat que és difícil d’endreçar. / Ara podria esmenar-se; passen moltes coses molt de pressa i aquest text ja té una setmana.]

Ben breu:

http://www.cupvilanova.cat/la-ultradreta-no-es-lunica-sortida-dels-oprimits-pero-si-la-mes-egoista-dels-qui-no-volen-perdre-privilegis/

----------

Sencer i més ‘vell’:

La ultradreta i l’autocrítica de les esquerres crítiques (aquest article no és reformista)

Aventuro que la sonora sentència d’Antonio Gramsci que demana contraposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat haurà de guanyar una força renovada en l’avenir. El pessimisme és el que s’infereix d’una assenyada anàlisi de la realitat, que ja en el context del pensador no donava gaires alegries, i l’optimisme és allò que necessita ser construït des de les moltes maneres de fer política transformadora. De fet, rellegida, d’aquesta frase que apel·la a arremangar-se, se’n desprèn que, com més magres les vegem, més muscle haurem de sumar a l’equació per tal que no se’ns esgoti l’esperança o, dit d’altra manera, que la voluntat és un imperatiu moral –la voluntat d’una vida millor, més justa o, com diria Judith Butler, més mereixedora de ser viscuda per als altres i un mateix.

És cert que és més difícil mantenir l’optimisme quan l’opressió i la desigualtat no tenen la font només en els representants polítics d’un país, en els membres de partits artrítics que van apoderar-se de cadires durant la transició o en els nebots del dirigents del régimen, sinó que deriven, de manera cristal·lina, del vot d’una part substancial de la ciutadania legalitzada –la que té el dret de passar per les urnes. També és difícil no caure en el desànim quan, cercant afinitats en les persones progressistes, no ens trobem només amb l’immobilisme sinó també amb la condescendència –en el millor dels casos– i fins amb la crítica rabiüda –en les pitjors ocasions– amb què són tractades les minories actives quan exerceixen d’això, de minories actives, demandant els drets dels qui no en tenen o el manteniment dels recursos públics per als qui els veuen perillar. No dec ser l’única que després d’experiències com el pressing cup, el brèxit, el triomf del no al referèndum per la pau a Colòmbia o l’elecció de Donald Trump, per diversos que hagin estat aquests afers en manifestació i causes, m’hagi sentit enduta pel desassossec.

Els dies són estranys i, per tornar a Gramsci, el món és gran i terrible. En la liquiditat mediàtica de què parlava Bauman, Marine Le Pen és capaç d’afirmar que el seu partit serà deu de llibertat i gairebé citar al dirigent del Partit Comunista italià quan afirma que ja arriba el nou món que haurà de reemplaçar el vell que mor –ometent que en el discurs de l’italià, els partits d’ultradreta confegirien els monstres de l’interludi. Per a Le Pen, després del “despertar” del món anglosaxó en el referendament del brèxit i els resultats de les eleccions presidencials nord-americanes, ha arribat l’hora de l’Europa continental –i és cert que les enquestes li donen raó pronosticant per als futurs comicis un alarmant protagonisme de les formacions polítiques d’extrema dreta reunides el passat cap de setmana a Coblença. I, no ens enganyem: el vot majoritari en favor del brèxit no respon a la crítica des de l’esquerra a les polítiques exclusionàries i neoliberals de la Unió Europea, per bé que fóra bonic somniar-ho així. El fet que l’única estratègia política de què s’ha parlat per evitar que partits com Alternativa per Alemanya, la Lliga Nord, el Front Nacional francès o el PVV de Geert Wilders acabin formant part de governs dels països europeus sigui la de posar cordons sanitaris –mitjançant la unió antinatura de la resta de formacions que dissoldrà les possibilitats d’un programa radical d’esquerres– només és un indicador de la magnitud de la tragèdia. El centre i el liberalisme esdevindran ara els bastions de la resistència? L’altre dia el Jan Gonzalo reflexionava que la ultradreta emergent encara faria passar la Merkel i la cruel política de refugiats de la UE per bona, en una perillosa deriva del pol hegemònic cap a la dreta.

El desesper del vot es trasllada al de la paraula, i també del meme i el hashtag. Les xarxes socials havien estat considerades espais de llibertat, d’emergència de perspectives i mirades que havien quedat excloses dels mitjans de comunicació institucionals. El valor que aquesta apreciació atorga a la comunicació a través d’Internet donava per entès que aquestes expressions contrahegemòniques havien de ser per força més humanistes, havien d’apel·lar als drets de les minories i havien de donar visibilitat a les persones més desafavorides. I no seré jo qui negui que, de tant en tant, sí, això succeeix; i és important. Però és precís reconèixer que, en major mesura, circulen per aquestes mateixes xarxes les interpretacions conservadores i afins als relats dominants que malden per colonitzar tots els espais vitals; ja he esmentat el pressing cup i el seu pes d’epítom en aquest sentit. I encara, aquestes mateixes xarxes tenen la propietat de mostrar-nos com de veïns som del feixisme, i com de ràpid arrela un estat d’opinió poques vegades confés –encara que diria que cada vegada més orgullós (“I’m far right and I’m proud”)– i sovint arrebossat de la farineta del victimisme. Les xarxes socials revelen un teixit –ja no goso sostenir si encara minoritari però de ben segur organitzat– de col·lectius d’ultradreta amb un discurs bel·licós cap a l’alteritat, que singularitzen en la figura del refugiat, descrit com l’avantguarda colona del sud famolenc llençada contra el bastió europeu. Circulen en abundància catàlegs fenotípics que classifiquen les persones en funció de la tonalitat de pells, cabells i iris, i que juguen la fal·làcia de ser proves que la culminació del projecte migratori és la supressió de la imaginària raça europea. L’immigrant transformat en l’invasor, l’usurpador i l’inevitable aniquilador d’una herència genètica presumptament en perill d’extinció. El victimisme blanc com a ariet per negar les defenses de la vida –per fer la prova, teclegeu, només #multiculturalism (agafeu-vos fort). Quan hi he entrat a contestar (cosa que no us recomano provar), es revelen els afluents llaços de solidaritat entre persones i agrupacions de diferents països, tots parapetats rere aquests mateixos discursos, alguns des de l’exhibició manifesta de símbols supremacistes i, d’altres, només, nedant en el mateix discurs sota l’excusa de ser pobres persones blanques de classe treballadora a qui les mesures pluralistes dels governs mai no han afavorit.

Aquest relat entendridor de l’home blanc, i la dona –congratulem-nos de Marine Le Pen, mirem Frauke Petry– ignorats per les elits multiculturals i un neoliberalisme descarnat que és culpa de tothom menys de l’extrema dreta, és tristament un relat que de vegades acceptem, o defensem, des de les esquerres. Malgrat la raó que fonamenta la decisió del logotip d’una papereta serà inexcusablement complexa –el malestar i l’evident fracàs del fa uns anys triomfant centre polític hi tenen, és clar, alguna responsabilitat–, aquesta complexitat no explica la candidesa amb què volem llegir una deriva obertament racista, homòfoba, masclista, paternalista en la cura dels empobrits –o assaltats– i propagadora dels discursos de l’odi i l’agressió en contra de les minories. La fractura de la socialdemocràcia, la corrupció dels governs i la hipocresia de les actuacions fora de frontera de les democràcies liberals, per condemnables que siguin i han de seguir sent, no expliquen que col·lectius que s’autoperceben com a marginals –o que emprin l’excusa d’una marginalitat fictícia– escullin governants que no tenen cap respecte pel benestar dels “altres”.

No ens fem cap favor si des de les esquerres assumim que el vot de càstig al fracàs de la socialdemocràcia ha d’anar per força als feixos de la ultradreta. I sí, és particular com aquests partits heterogenis es reconfiguren i malden per evitar l’estigma que els pengen les polítiques de la memòria amb variacions discursives, i una relació molt diversa amb Israel, amb qui figures com Marcus Pretzell es comparen i a qui Trump dóna suport en les polítiques colonials. Hannah Arendt ja parlava de la banalitat del mal referint-se als funcionaris del nacionalsocialisme que no se sentien responsables de les seves accions, atès que només havien acomplert les demandes d’algú altre. Em pregunto si no fem el mateix quan banalitzem el sistema de creences que, sota qualsevol raó, porta a algú a prendre un conjunt de decisions que, sap, afectarà els cossos d’altres persones, generalment de persones que estan en situacions més vulnerables que un mateix. També esparvera com de fàcilment trobem excuses per ser complaents amb els projectes conservadors sota el pretext convenient d’afirmar que l’ensorrament de la socialdemocràcia s’està enduent per davant una classe treballadora que ara només té l’opció de sumar-se a projectes excloents, privatitzadors de beneficis i que centren les polítiques en l’assenyalment de l’altre. Fem servir la pobresa material com a pretext i com a indicador de la innocència davant qualsevol càrrec, fins i tot quan sovint aquesta pobresa del vot feixistitzant és una fantasia dels analistes i dels enfadats, els qui volen carregar precisament contra els qui han estat més explotats que ells mateixos. Com desvelen alguns articles, no van ser les poblacions objectivament més empobrides les úniques que van votar Trump, com tampoc seran els més humils de França, de manera exclusiva, els qui votaran Le Pen. Reveladorament, Wilders apel·lava a les majories i a les classes mitjanes quan descrivia els seus votants com “…su chófer, su jardinero, su médico o su asistenta; la novia del secretario judicial, su fisioterapeuta, la enfermera que trabaja en la residencia de sus padres o el panadero de su barrio. Es la gente común. Son los neerlandeses de a pie.”

La qüestió és que construïm narratives i mons possibles –però no objectius– on, si s’és pobre o es té por de ser-ne, el més normal és votar a la ultradreta. Em sembla que és una associació simbòlica perillosa. Aquests marcs de significat es reprodueixen en múltiples espais comunicatius i basteixen la identitat de les comunitats; hi participen els polítics quan apel·len a aquests grups humans identificables, i els relats es projecten al futur a través de les polítiques exclusionàries dels partits votats. Verbalitzats des de l’esquerra, aquests discursos són paternalistes; condescendeixen en el redneck, el paleto, el chav..., primer definint-lo com a votant principal d’una opció que nosaltres mai no ens permetríem escollir (o si de cas, només com a provocació) i, després, atorgant-li la immunitat a tot retret. De fet, aquests discursos assumeixen l’estupidesa i l’egoisme dels exclosos, la seva incapacitat de sumar-se a un projecte transformador des de la justícia, entesa com a configuradora d’una manera no competitiva de viure al món, on el benestar i l’ajut a l’altre serà garant del benestar propi, i no al contrari. En aquests espais simbòlics hi ha poc espai per l’optimisme que, ei!, representàvem, a banda que destil·len un classisme evident. A més, sembla que s’adopten els mateixos arguments que són presents en els núvols discursius de la xenofòbia reconstituïda que a països com Holanda està aconseguint abraçar transversalment la població.

Per sort, hi ha hagut una marxa de les dones contra Trump, mig milió de persones, sota lideratge femení –i sí, una manifestació majoritàriament de la classe mitjana [http://www.newyorker.com/culture/jia-tolentino/the-radical-possibility-of-the-womens-march] però amb la inclusió d’altres sectors–, davant la presa possessió del que serà el rostre polític més anomenat del planeta els propers anys, si no ens arriba cap més sorpresa. Sí que s’ha de ser prudent amb manifestacions que creixen d’un rebuig autoritzat per una part important de l’establishment, gairebé com si volguessin beneficiar-se’n, però alhora aquesta mobilització és la mínima resposta que podien donar les dones a un senyor que no ha tingut cap problema a denigrar la condició femenina des d’una veu de ressonància privilegiada. A banda, aquestes mobilitzacions són una senyal reverdida que potser s’està articulant una resposta. Angela Davis pot cridar, allà, que Black lives matter i que construir comunitat és el signe més poderós de resistència, i el seu discurs s’ha estès pels tweets convertint-la en una mena de viral. Aquí, hi ha col·lectius que encara es diuen antifeixistes perquè tenen clar que les ideologies de l’odi prenen moltes formes, però en cap cas no cerquen la igualtat entre les persones ni abolir les estructures de poder (si de cas, bescanviar-ne alguna). Aquests dies es rememora la Matança d’Atocha, com em recorda Miguel Ángel Ayala a partir d’Isaac Rosa, i fa uns mesos, el 23 d’abril, una manifestació va mostrar el rebuig cap a la constitució, a el Vendrell, de Respeto, un “engendre” que aplega PxC, España 2000 i PxL, i que revelava en la presentació pública la seva vocació d’integrar-se en xarxa europea amb la participació de l’acte de Tatjana Festerling de Pegida. El tema encara és obert per la denúncia del regidor de PxC a El Vendrell, August Armengol, contra alguns dels manifestants.

Sí, alguns encara s’aferraran a l’argument que l’auge de la ultradreta té la virtut de mobilitzar la ciutadania. Però això és una afirmació autoevident. Jo no vaig mai a la piscina ni al gimnàs, però si s’enfonsa el vaixell on viatjo, nedaré; si he de fugir d’un bosc en flames, correré. És clar. Els qui es resisteixen a ser crítics amb Trump perquè Obama tampoc era millor, espero que no reprodueixin l’argument amb el que ens ve a Europa; perquè precisament si les formes més “amables” de govern neoliberal són tan criticables, ja hi ha prou raons per organitzar-se i vetllar pels drets de les persones sense necessitat de propulsar l’odi cap als altres. Perquè al final, el que és alarmant és el desplaçament de l’hegemonia cultural cap a un lloc on torna a ser motiu d’orgull criminalitzar les minories, parlar de les dones com a ens passius a qui grapejar –i alhora utilitzar-nos com a bastió de la islamofòbia– i vomitar davant les polítiques de suport als més desafavorits objectivament.

Tot això, en els nostres discursos i els mediàtics, són símptomes d’una malaltia més profunda i holística que és la que ha de guarir-se. L’esquerra que m’estimo potser de vegades peca de l’avantatge de la crítica distant, com la de Slavoj Zizek quan minimitzava què suposa Trump simbòlicament. I de certa autocomplaença quan no podem explicar, si tenim raó en l’anàlisi, per què el desengany no vira cap a l’esquerra crítica, la democràcia radical i l’anticapitalisme (que no és el mateix que el proteccionisme assimètric). Perquè també es tracta d’això, més enllà dels oleoductes que construirà o dels acords de lliurecomerç que obrirà o tancarà, o del suport als colons israelians a Palestina. No és provat que el nou món que ha d’arribar després dels monstres serà el temps de les cireres i bé ens podríem trobar amb l’Europa que somnia Geert Wilders, president del PVV holandès. De moment, per bé que les enquestes s’han demostrat menys fiables que els fons d’inversions, sembla que tenen més opcions que els “nous” moviments d’esquerres, i això alerta que caldria començar a entrenar la voluntat. Amb tot, potser per primera vegada les Espanyes som l’excepció alegre o, com diria l’Arantxa Capdevila, potser només és que aquesta península sempre arriba tard a tot arreu. La voluntat gramsciana té alguna cosa d’utòpica i prescriptiva, sí, d’enfrontar l’anàlisi –que ens descriuria el conjunt de raons per les quals algú votarà Le Pen– a intentar canviar aquesta deriva. Potser que deixem d’excusar els qui voten feixista i comencem a exigir als crítics amb el neoliberalisme la implicació en un projecte socialista de democràcia radical.

0 notes