#bulgària 18

[bulgariagem]

NAR-HI NANT - 24 de juliol 2018

Tot preparat, però encara una darrera ullada al “txequing” de l’avió... Res, des d’ahir que ho intentem i diu que encara no es pot. Després descobrirem tot plegat (aquesta vegada, tot positiu)

Encara tenim temps, no cal posar-se nerviós. Farem el cafè, com sempre, i ens endurem uns entrepans, que l’horari és una mica justet.

Ens acomiadem dels dos que es queden a casa. Alguna cosa s’ensumen (mai millor dit)

A dos quarts de dotze hem agafat el tren i a Sants hem agafat el tren de l’aeroport.

Com que volem amb una línia que té la seva base a la terminal 2, el tren ens ha deixat just per entrar a la terminal i veure que els mostradors del nostre vol són just davant dels nostres morros (a la nostra dreta una colla de mostradors de Ryan Air tancats i una pila de gent esperant...Hi ha vaga dels treballadors d’aquesta línia=

La cua no avança gaire lleugera, comencem a sospitar que aquesta línia, Bulgarian Air, no fa  “txequing”. També he llegit en algun lloc que en el bitllet econòmic van incloses: la bossa de cabina i una maleta gran (menys de 23 quilograms) però no pot ser tan bonic!

Finalment arribem al mostrador amb el DNI i oh! Sorpresa, no només no calia fer el “txequing”, la maleta gran que portem és facturada sense cap cost. (seguiu la lectura, això no acaba aquí)

Tenim l’embarcament a les tres i cinc, encara tenim temps i sortim a fora de la terminal a endrapar els entrepans, fer la cigarreta i a passar el control.

Després de fer un exercici de deslliurar-se d’objectes metàl·lics i de buidar la bossa dels aparells electrònics, passem l’arc i descobreixo que, suposo aleatòriament (no vull pensar que és pel “caretu”) m’escullen per a fer una proba amb una tira de paper que passen per dos o tres indrets del cos i després ho introdueixen en una màquina.  Droga... explosius... no sé, de fet com que no gasto cap de les dues coses...

Recomposats i amb el cinturó  fent la seva funció, no ens podem encantar gaire, falten cinc minuts per a l’inici de l’embarcament i som com sempre al final a la W i ens toca passar un  control de documentació. No ens posem nerviosos que la puntualitat mai ha estat símbol dels embarcament.

Arribem a la porta W44. A la pantalla hi ha escrit el nom de la nostra destinació, però la porta és tancada i no hi ha gaire moviment.

Com que a l’exterior no hi ha l’avió suposem que anem amb un cert retard. Mentre la Núria aprofita per anar al lavabo, m’adono de la lletra petita de la pantalla, l’embarcament s’ha posposat una hora i mitja.

Doncs, res al lavabo també.

Matem l’estona passejant i llegint i abans de donar-nos compte ja és l’hora.

Enfilem la manega que ens du a l’avió.

Petitonet, amb dos seients per banda en comptes dels tres que són habituals. Al final esdevenn

A l’hora prevista, les cinc i cinc, l’avió inicia la seva carrera per a deixar de ser esclau de l’asfalt (ostres quina visió més poètica...jejejej) Sembla que ha agafat tanta marxa que s’oblidava de que s’ha de virar cap a mar. Quan se n’ha adonat sembla que a donat cop de volant, hem tingut la sensació de derrapada.

El viatge té una durada d’unes dues hores i tres quarts (que, finalment esdevenen tres, per l’hora de més que té Bulgària respecte nosaltres)

I seguim descobrint que aquesta companyia aèria conserva els bons costums de les antigues companyies aèries. Ens reparteixen un entrepà de bona mida i bona elaboració, una beguda, una xocolatina i una te o cafè.

El trajecte és, gaire bé en línia recta. Sobrevolem el nord de l’illa de Sardenya, Roma i Dubrovnik i, després de travessar Sèrbia, entrem a terra búlgara i, encara clar i nuvolat, aterrem a l’aeroport de Sofia.

Quina fresqueta tan agradable, són pràcticament les nou de la nit.

Després de recollit la maleta facturada, la darrera en sortir, al vestíbul de l’aeroport no hi ha la nostra companyia de lloguer de cotxe. Hem aterrat a la Terminal 2 i l’oficina és a la Terminal 1. Ja ho havíem viscut a Polònia, un membre de l’empresa ve a recollir-te. Però anem tard i no hi ha ningú, ni cap cotxe que ens digui “YES we are” (és que l’empresa es diu Yes)

Sortim a fora i demanem a un taxista per la situació de l’oficina i es disposa a portar-nos-hi, però, ai las, cobra en efectiu i encara no hem tret diner del país. Hem de tornar endarrere i trobar un caixer. La moneda Búlgara, tot hi formar part de la UE, és el Lev (que correspon, pràcticament a mig euro)

Un senyor ens demana on volem anar, fa pinta de no taxista, però sense saber el motiu li demanem si sap on és l’oficina de Yes, ens diu que si i ens agafa la maleta per guiar-nos fins al seu cotxe (que no és un taxi “típic”) abans de pujar, però li demanem quan ens costarà. Ens sembla una mica car però li seguim fent confiança. Efectivament el trajecte fins a la Terminal 1 no és curt, però quan arribem, deixa el cotxe, agafa la maleta i enfila com un posseït cap al nostre destí. La terminal està deserta, només tres policies donen fe que és un espai habitat per gent real. El nostre taxista comprova que l’oficina és tancada i truca (abans he fet jo una trucada i ha estat impossible entendre res) i ens diu que ens atendran en un moment, però s’espera fins que arriba el nostre home de l’oficina de Yes.

Aquest ens explica que aquesta terminal deixa de rebre passatger cap a les vuit del vespre. Després de tenir clar totes les condicions del lloguer, que ha costat, ens dona les claus del cotxe i la documentació. Haureu pogut comprovar que seguim tenint els carnets de conduir sense caducar.

En mig de la fosca i la solitud, recorrem tot el pàrquing, al final hi ha l’espai dels cotxes de lloguer.

Ja som a Bulgària, ara cap a l’hotel.

Navegador a la falda de la copilot i cap a la nit de Sofia. Hi ha alguns quilòmetres per una autovia prou bona i que ens fa circular per una zona molt moderna del què endevinem com a edificis de negocis.

Entrem a Sofia i travessem el centre per a dirigir-nos a l’altre extrem del centre urbà. Passem per edificis singular, endevinem l’esglèsia d’Alexander Nevski, l’estàtua de Sofia i quan sembla que anem a sortir de la zona centre, el navegador ens fa girar per un carrer que fa un xic de basarda. Carrer de llambordes i sots, molts sots; poca llum; aparadors amb la porta metàl·lica baixada i coberts de gràfittis arribem a una petita rotonda i ens diu que ja hem arribat.

Som al carrer Pirotska i, efectivament, l’hotel Sveta Sofia, és a deu metres d’on hem parat.

A recepció expliquen a la Núria on hi ha un pàrquing vigilat, a uns centenars de metres de l’hotel.

En arribar-hi ens surt el vigilant (tot un personatge estrafolari) que segurament no està gaire content de la feina que desenvolupa. Finalment, després de demanar-li que no s’enfadi, li paguem l’estada del cotxe fins demà a mig dia.

A l’hotel hem deixat les maletes a l’habitació (immensa, l’hotel mante l’estil d’una altra època, amb un cert mal gust en la decoració nova) És molt tard, però avui només hem menjat dos entrepans. Sortim de l’hotel i descobrim que som en un carrer comercial, ple de botigues de roba i sabates (Caldrà fer un especial moda després d’allò que amb les botigues tancades i a les fosques, intuïm més que veure)

És molt tard i el restaurant que hem trobat ja no fa menjar, continuant la passejada, hem descobert les primeres restes de l’antiga Sofia, en el vestíbul del metro.

A fora hem trobat, edificis prou grans i bonics però que aquestes hores no anirem a visitar.

Volem fer un mos i veiem una parada amb una quantitat important de carns fetes, verdures i postres, però per ser la primera nit, hem pensat que potser ens caldria prendre��ns en calma aquest tipus de menjar.

Hem claudicat, no hi havia alternativa, en un antic cafè (amb cert toc art decó) repintat i reconvertit en un Mcdonals hem demanat uns nugets de pollastre, bàsicament per a tenir la panxa amb alguna cosa.

Bé el dia fa estona que s’ha acabat i aquest any intentarem anar al dia. L’any passat, entre el cansament i l’atemptat de Barcelona, vam acabar deixant penjat el bloc. Cap a les vuit del matí en llevarem, però això ja serà cosa de l’apunt de demà.