#mos fet 2018

[fruitsoflabormusic]

(MOS FET)

[greyscine]

Field effect transistor

Under this circumstance, the operating speeds of the device and the circuit are greatly reduced, thereby failing to meet the working needs of a normal integrated circuit. Specifically, the maximum current of the tunnel transistor with a subthreshold swing of less than 60 mV/Dec at room temperature is 1-10 nA/μm, which does not meet the requirements of the International Technology Roadmap for Semiconductors (ITRS). The maximum on-state current of the tunnel transistor currently realized is less than 1% of that of a normal transistor. However, presence of the tunneling junction also greatly reduces the drive current of the tunnel transistor. When the tunnel transistor is turned off, the physical limit of the thermal excitation on the turn-off speed in conventional FET devices is eliminated, realizing a subthreshold swing of less than 60 mV/Dec at room temperature. A heavily doped n-p tunneling junction is formed in the channel of the tunnel transistor, carriers only can be transported from a source to a drain by inter-band tunneling, and tunneling current is controlled by adjusting the thickness of the tunneling junction by the gate voltage, thereby realizing a switch state transition of the transistor. Therefore, to further promote developments of complementary metal oxide semiconductor (CMOS) technology, and to realize integrated circuits of ultra-low power consumption, it is necessary to break the limit on the sub-threshold swing by the thermal excitation mechanism of conventional MOSFETs to implement transistors having a subthreshold swing of less than 60 mV/Dec.Ĭurrently, there are mainly two types of transistors that can realize subthreshold swings of less than 60 mV/Dec: one type is tunnel transistor (Tunnel FET), and the other is negative-capacitance transistor. Further developments of integrated circuits require that the operating voltage continues to decrease, while the thermal excitation limit of 60 mV/Dec for the subthreshold swing in MOS FETs limits the operating voltage of integrated circuits to less than 0.64 V, limiting a further reduction of power consumption of the integrated circuits. Due to limitations of the thermal excitation mechanism, the theoretical minimum value of the subthreshold swing of a conventional FET at room temperature is 60 mV/Dec. The smaller the subthreshold swing is, the faster the transistor turns off. A turn-off speed is described by a subthreshold swing (SS), wherein the subthreshold swing is a gate voltage increment that needs to be applied to vary the source-drain current by one order of magnitude. Switch state transition of a MOS FET is realized by applying a voltage on the gate of the device to control a source-drain current thereof. BACKGROUNDĪ metal-oxide-semiconductor field effect transistor (MOS FET) is a basic component for building an integrated circuit. The present application relates to the field of a semiconductor device, and specifically a field effect transistor (FET), a method of fabricating a field effect transistor, and an electronic device. 14, 2017, and the disclosures of which are hereby incorporated by reference. 17, 2018, which claims the priority of Chinese Patent Application No. National Phase application based upon PCT Application No.

[bulgariagem]

NAR-HI NANT - 24 de juliol 2018

Tot preparat, però encara una darrera ullada al “txequing” de l’avió... Res, des d’ahir que ho intentem i diu que encara no es pot. Després descobrirem tot plegat (aquesta vegada, tot positiu)

Encara tenim temps, no cal posar-se nerviós. Farem el cafè, com sempre, i ens endurem uns entrepans, que l’horari és una mica justet.

Ens acomiadem dels dos que es queden a casa. Alguna cosa s’ensumen (mai millor dit)

A dos quarts de dotze hem agafat el tren i a Sants hem agafat el tren de l’aeroport.

Com que volem amb una línia que té la seva base a la terminal 2, el tren ens ha deixat just per entrar a la terminal i veure que els mostradors del nostre vol són just davant dels nostres morros (a la nostra dreta una colla de mostradors de Ryan Air tancats i una pila de gent esperant...Hi ha vaga dels treballadors d’aquesta línia=

La cua no avança gaire lleugera, comencem a sospitar que aquesta línia, Bulgarian Air, no fa  “txequing”. També he llegit en algun lloc que en el bitllet econòmic van incloses: la bossa de cabina i una maleta gran (menys de 23 quilograms) però no pot ser tan bonic!

Finalment arribem al mostrador amb el DNI i oh! Sorpresa, no només no calia fer el “txequing”, la maleta gran que portem és facturada sense cap cost. (seguiu la lectura, això no acaba aquí)

Tenim l’embarcament a les tres i cinc, encara tenim temps i sortim a fora de la terminal a endrapar els entrepans, fer la cigarreta i a passar el control.

Després de fer un exercici de deslliurar-se d’objectes metàl·lics i de buidar la bossa dels aparells electrònics, passem l’arc i descobreixo que, suposo aleatòriament (no vull pensar que és pel “caretu”) m’escullen per a fer una proba amb una tira de paper que passen per dos o tres indrets del cos i després ho introdueixen en una màquina.  Droga... explosius... no sé, de fet com que no gasto cap de les dues coses...

Recomposats i amb el cinturó  fent la seva funció, no ens podem encantar gaire, falten cinc minuts per a l’inici de l’embarcament i som com sempre al final a la W i ens toca passar un  control de documentació. No ens posem nerviosos que la puntualitat mai ha estat símbol dels embarcament.

Arribem a la porta W44. A la pantalla hi ha escrit el nom de la nostra destinació, però la porta és tancada i no hi ha gaire moviment.

Com que a l’exterior no hi ha l’avió suposem que anem amb un cert retard. Mentre la Núria aprofita per anar al lavabo, m’adono de la lletra petita de la pantalla, l’embarcament s’ha posposat una hora i mitja.

Doncs, res al lavabo també.

Matem l’estona passejant i llegint i abans de donar-nos compte ja és l’hora.

Enfilem la manega que ens du a l’avió.

Petitonet, amb dos seients per banda en comptes dels tres que són habituals. Al final esdevenn

A l’hora prevista, les cinc i cinc, l’avió inicia la seva carrera per a deixar de ser esclau de l’asfalt (ostres quina visió més poètica...jejejej) Sembla que ha agafat tanta marxa que s’oblidava de que s’ha de virar cap a mar. Quan se n’ha adonat sembla que a donat cop de volant, hem tingut la sensació de derrapada.

El viatge té una durada d’unes dues hores i tres quarts (que, finalment esdevenen tres, per l’hora de més que té Bulgària respecte nosaltres)

I seguim descobrint que aquesta companyia aèria conserva els bons costums de les antigues companyies aèries. Ens reparteixen un entrepà de bona mida i bona elaboració, una beguda, una xocolatina i una te o cafè.

El trajecte és, gaire bé en línia recta. Sobrevolem el nord de l’illa de Sardenya, Roma i Dubrovnik i, després de travessar Sèrbia, entrem a terra búlgara i, encara clar i nuvolat, aterrem a l’aeroport de Sofia.

Quina fresqueta tan agradable, són pràcticament les nou de la nit.

Després de recollit la maleta facturada, la darrera en sortir, al vestíbul de l’aeroport no hi ha la nostra companyia de lloguer de cotxe. Hem aterrat a la Terminal 2 i l’oficina és a la Terminal 1. Ja ho havíem viscut a Polònia, un membre de l’empresa ve a recollir-te. Però anem tard i no hi ha ningú, ni cap cotxe que ens digui “YES we are” (és que l’empresa es diu Yes)

Sortim a fora i demanem a un taxista per la situació de l’oficina i es disposa a portar-nos-hi, però, ai las, cobra en efectiu i encara no hem tret diner del país. Hem de tornar endarrere i trobar un caixer. La moneda Búlgara, tot hi formar part de la UE, és el Lev (que correspon, pràcticament a mig euro)

Un senyor ens demana on volem anar, fa pinta de no taxista, però sense saber el motiu li demanem si sap on és l’oficina de Yes, ens diu que si i ens agafa la maleta per guiar-nos fins al seu cotxe (que no és un taxi “típic”) abans de pujar, però li demanem quan ens costarà. Ens sembla una mica car però li seguim fent confiança. Efectivament el trajecte fins a la Terminal 1 no és curt, però quan arribem, deixa el cotxe, agafa la maleta i enfila com un posseït cap al nostre destí. La terminal està deserta, només tres policies donen fe que és un espai habitat per gent real. El nostre taxista comprova que l’oficina és tancada i truca (abans he fet jo una trucada i ha estat impossible entendre res) i ens diu que ens atendran en un moment, però s’espera fins que arriba el nostre home de l’oficina de Yes.

Aquest ens explica que aquesta terminal deixa de rebre passatger cap a les vuit del vespre. Després de tenir clar totes les condicions del lloguer, que ha costat, ens dona les claus del cotxe i la documentació. Haureu pogut comprovar que seguim tenint els carnets de conduir sense caducar.

En mig de la fosca i la solitud, recorrem tot el pàrquing, al final hi ha l’espai dels cotxes de lloguer.

Ja som a Bulgària, ara cap a l’hotel.

Navegador a la falda de la copilot i cap a la nit de Sofia. Hi ha alguns quilòmetres per una autovia prou bona i que ens fa circular per una zona molt moderna del què endevinem com a edificis de negocis.

Entrem a Sofia i travessem el centre per a dirigir-nos a l’altre extrem del centre urbà. Passem per edificis singular, endevinem l’esglèsia d’Alexander Nevski, l’estàtua de Sofia i quan sembla que anem a sortir de la zona centre, el navegador ens fa girar per un carrer que fa un xic de basarda. Carrer de llambordes i sots, molts sots; poca llum; aparadors amb la porta metàl·lica baixada i coberts de gràfittis arribem a una petita rotonda i ens diu que ja hem arribat.

Som al carrer Pirotska i, efectivament, l’hotel Sveta Sofia, és a deu metres d’on hem parat.

A recepció expliquen a la Núria on hi ha un pàrquing vigilat, a uns centenars de metres de l’hotel.

En arribar-hi ens surt el vigilant (tot un personatge estrafolari) que segurament no està gaire content de la feina que desenvolupa. Finalment, després de demanar-li que no s’enfadi, li paguem l’estada del cotxe fins demà a mig dia.

A l’hotel hem deixat les maletes a l’habitació (immensa, l’hotel mante l’estil d’una altra època, amb un cert mal gust en la decoració nova) És molt tard, però avui només hem menjat dos entrepans. Sortim de l’hotel i descobrim que som en un carrer comercial, ple de botigues de roba i sabates (Caldrà fer un especial moda després d’allò que amb les botigues tancades i a les fosques, intuïm més que veure)

És molt tard i el restaurant que hem trobat ja no fa menjar, continuant la passejada, hem descobert les primeres restes de l’antiga Sofia, en el vestíbul del metro.

A fora hem trobat, edificis prou grans i bonics però que aquestes hores no anirem a visitar.

Volem fer un mos i veiem una parada amb una quantitat important de carns fetes, verdures i postres, però per ser la primera nit, hem pensat que potser ens caldria prendre’ns en calma aquest tipus de menjar.

Hem claudicat, no hi havia alternativa, en un antic cafè (amb cert toc art decó) repintat i reconvertit en un Mcdonals hem demanat uns nugets de pollastre, bàsicament per a tenir la panxa amb alguna cosa.

Bé el dia fa estona que s’ha acabat i aquest any intentarem anar al dia. L’any passat, entre el cansament i l’atemptat de Barcelona, vam acabar deixant penjat el bloc. Cap a les vuit del matí en llevarem, però això ja serà cosa de l’apunt de demà.

[jakonews]

Tweeted

Gouvernement ??? Kom se franse mwen ekri, petet kominikasyon an ka pa byen fet ... Men zanmi pam, ou we Mo Gouveman nan tweet la ??? Ou we ennemi ?? gen diferans ant Adversaire et Ennemi wii patizan ... !! Bon si pa gen Nivo, w'ap K.O wiiii !! https://t.co/H4q2EKqsrr

— Le JAKO de l'île! 🇭🇹 (@TwitJAKO) November 22, 2018

[joaquimblog]

Iréne Theorin (Isolde) i Stefan Vinke (Isolde) Fotografia ®A Bofill

Albert Dohmen (Marke) Fotografia ®A Bofill

Vinke (tristan) -Grimsley (Kurnewal) Fotografia ®A Bofill

Connolly-Vinke-Theorin-Dohmen Fotografia ®A Bofill

Tristan und Isolde ACte 2 producció Àlex Ollé Fotografia ®A Bofill

Tan de bo m’erri perquè voldrà dir que el que en el que ens queda de temporada superarem el nivell d’aquest Tristan und Isolde, però em sembla que les representacions del títol wagnerià significaran el punt més alt de la 2017/2018 ja que trobar un equip vocal tan bo i unes direccions millorables però tan interessants ho trobo francament difícil.

Segurament si la programació d’aquest títol hagués estat més avançat el calendari de  la temporada, l’orquestra hagués estat millor, com també posaria la ma al foc que la representació del dia 15 de desembre (la darrere) estarà orquestralment millor que la d’ahir, això ja és un clàssic no només en el nostre teatre.

M’ha agradat la direcció del mestre Josep Pons, tot i que potser en algun moment m’ha semblat massa accelerada, com també en algun moment m’ha semblat que exagerava la intensitat decibèlica respecte a les veus, tot i que en aquest aspecte i pel que fa al balanç entre fossat i escenari caldria saber si l’espectacular escenografia d’Alfons Flores no perjudica i beneficia als cantants depenent de com es situen en l’escena.

La resposta orquestral ha estat irregular, amb una corda cohesionada, amb bons moments d’intens fraseig i amb un so pulcre, però amb unes fustes no del tot càlides i uns metalls desafortunats de qualitat i amb més d’una pífia que ha fet que la sensació global fos millorable. L’orquestra fa temps que clama inversions però incomprensiblement  sembla que això no sigui prioritari. El mestre, que sortosament no ha estat protestat com succeïa temporades enrere i l’orquestra, han rebut una resposta cortès per part d’un públic que volia premiar les veus. No hagués estat malament una mica més de reconeixement pel mestre Pons, perquè hi ha un concepte interessant tot i que el públic acostuma a associar resposta orquestral amb la direcció, i no sempre és ben bé així.

Orquestralment el millor ho vaig trobar en els moments pràcticament impressionistes de la gran escena d’amor del segon acte i el preludi del tercer, mentre que el més dolorós l’he trobat a l’inici del segon acte amb unes intervencions internes caòtiques i atropellades.

Pel que fa a la intervenció coral del primer acte, el cor masculí també comença a evidenciar, com el clam orquestral, que manquen inversions perquè algunes veus comencen a mostrar un cert esgotament. Fins l’any passat el cor d’homes mantenia una compacte solidesa, aquest any ja no.

L’equip vocal és molt sòlid, de primeríssim nivell i envejable de qualsevol gran teatre de primer nivell.

Stefan Vinke mostra unes facultats prodigioses, fins i tot excessives en la seva agonia, on es fa difícil creure que un home a punt de morir sigui capaç de llençar aquells clams tan enèrgics i punyents., En el seu favor cal dir que fa veritables i lloables esforços per arreplegar el so en la gran escena d’amor però els intents no sempre han estat feliçment resolts perquè aquest replegament vocal ha posat l’afinació en risc. No fa patir i vista la precarietat vocal de heldentenors el situa com una de les garanties de la corda, ja sigui per l’excel·lent projecció, per la solidesa de tota l’extensió de registre i la resistència, amb un bon control del legato. Amb una mica més de sentit tràgic i agudesa dramàtica, alhora que ajustant l’afinació en els passatges més lírics, el seu Tristan seria excel·lent en lloc de notable, però de bon pa fas rossegons, que deia ma mare.

Aquesta, si no vaig mal comptat, és la tercera vegada que gaudeixo de lréne Theorin cantant Isolde al teatre (Berlín i Liceu) i aquesta tercera ha estat la que m’ha agradat menys, tot i que m’ha agradat molt, però no moltíssim. Malgrat que la veu és gran en molts moments del segon acte no és que apianés, és que xiuxiuejava per no dir que parlava fluixet, sobretot en tota l’escena inicial del segon acte amb Brangäne mentre espera l’arribada de Tristan. Semblava com si es reservés després d’un primer acte pletòric de força i facultats, amb una intensitat admirable que la situa al capdavant de les sopranos que interpreten aquest rol avui en dia, i no crec que n’hi hagi cap que faci una narració tan airada, intensa i incisiva. Potser és per això que sorprèn aquest canvi de registre tan sobtat en el segon acte, on la veu desapareixia o s’amagava no sé si amb la intenció de reposar de l’admirable esforç del primer acte o per causa d’un problema físic, en qualsevol cas no anunciat. Canta el Libestod de manera absolutament colpidora, amb una graduació de matisos que no s’acostuma a escoltar, amb un inici i final en pianissím veritablement d’impacte emocional. Ella ha estat la que més aplaudiments ha obtingut, tot i que no ha estat la que més m’ha agradat.

Qui  m’ha agradat més de tot l’excel·lent cast ha estat Albert Dohmen cantant el Rei Marke. No es pot fer millor, no es pot dir el text amb més  sentit musical i dramàtic. no es pot ser més intens, natural, noble i auster del que ho ha estat el baix baríton alemany, tant en el colpidor primer monòleg com en el més curt però tràgic del tercer . No té la veu rotunda dels grans baixos que han deixat petjada en aquest preciós rol, però el centre noble, l’agut sa i un bon i ben col·locat greu, fan que la veu es projecti amb grandesa sense necessitat d’entubar, engolar o falsejar-la per voler semblar el que no és. He vist Markes molt bons, i el de Dohmen està a la seva alçada. Fantàstic!

També ha estat a un gran nivell el Kurnewal d’un altre baix baríton, aquest nord-americà, Greer Grimsley. Si bé ha començat una mica cridaner, ràpidament s’ha posat a to i en el tercer acte ha donat el millor acompanyant l’agonia de Tristan amb tràgica convicció i un cant veritablement emotiu.

Sarah Connolly és una cantant molt distingida i reconeguda en el repertori barroc (el seu Giulio Cesare és sensacional), però com a Brangäne no m’ha deixat especial petjada. Canta bé òbviament, però no ha estat capaç de colpir-me en un mo ment fàcilment colpidor. Els seus advertiments han passat una mica sense pena ni glòria.

Molt bé els quatre rols menors a càrrec d’un sonor Melot de Francisco Vas, Jorge Rodríguez Norton com a jove mariner i pastor, i Germán Olvera com a Timoner, arrodonint de la millor manera un cast de gran nivell.

La producció provinent de l’Opéra de Lyon i deguda a Àlex Ollé (La fura dels Baus) és bona i a moments esplèndida, sempre sota un punt de vista més estètic que dramàtic.. Té un aire d’austeritat a la manera dels famosos muntatges de Wieland Wagner, però compta amb una escenografia potent d’Alfons Flórez  presidida per un espai esfèric, com si fos una gran vela de vaixell que es desplega en el primer acte, un absis de gran efecte en el segon, mentre en el tercer sembla una mena de refugi o torra de vigia a dalt d’un espadat, que amb una quasi sempre encertades projeccions aconsegueix uns efectes volumètrics molt suggeridors i climàtics, en l’escena d’amor del segon acte potser massa

La proposta en realitat és més estètica que dramàtica i hi ha alguns detalls que amb una mica més de sensibilitat operística per part del Sr Ollé  s’haguessin pogut evitar, sobretot en un dels moments musicals més bells de la gran escena d’amor, mentre hom suposa que Tristan i Isolda han d’estar en un dels moments preliminars al coit, se’ls fa pujar una espectacular i empinada escala per tornar-la a baixar després d’escoltar els advertiments de Brangäne. és un moment ridícul, teatralment buit i només justificable davant del temor que el director d’escena pugui tenir per l’estaticisme d’una acció dramàtica pràcticament nul·la, provoqui somnolència al públic, quelcom que òbviament diu poc del qui pensi així perquè la música i el cant són precisament en aquest moment, sublims.

Una nit important, amb una producció important, curosa en tots eld detalls i que en les properes representacions millorarà.

No us ho podeu perdre

LICEU 2017/2018: TRISTAN UND ISOLDE (VINKE-THEORIN-DOHMEN-GRIMSLEY-CONNOLLY;OLLÉ-PONS) Tan de bo m'erri perquè voldrà dir que el que en el que ens queda de temporada superarem el nivell d'aquest…