#història medieval

[negreabsolut]

Naus medievals.

[useless-catalanfacts]

Did you know that there is a European republic that bans entry to women and female animals, and until 2005 also banned entry to Catalan people?

This place is the Monastic Republic of Mount Athos, a theocratic autonomic republic in Greece. It's an Orthodox Christian religious centre that covers about 33,000 hectares and is inhabited by around 1,400 monks in 20 monasteries. In the 16th century, it had reached 30,000 monks in population, and right before the First World War it still had 9,000.

It was founded in the Early Middles Ages, and has been given autonomy since the times of the Byzantine Empire. Since the very beginning, in the year 1046, their laws have forbidden entry to any woman, child, and female animal with the only exception of egg-laying chicken, because they consider that women and female animals must be kept out to preserve the holiness of the site and to keep the male inhabitants away from temptation.

The reason for banning Catalans dates back to the Middle Ages, too. In 1303, the Byzantine Empire was being invaded by the Ottoman Turks. They needed help to fight against them, so the Byzantine emperor Andronikos II asked the Sicilian king for help. The Sicilian king sent him the Great Catalan Company, an army of 4,000 Catalan and Aragonese mercenaries (almogàvers) and 39 ships, led by the commander Roger de Flor. The Byzantine emperor already knew Roger de Flor, because Roger had served him when he was a Templar knight. Roger was a very respected and admired fighter with an impressive career, and he also spoke Greek. The emperor and Roger reached an agreement, Roger was nominated Megaduke and married to the emperor's niece, Mary of Bulgaria.

The Great Catalan Company was successful in their job: they fought off the Turks and gave all the land the Turks had recently taken back to the Byzantine Empire. But not everything went well: the Byzantine emperor did not pay the mercenaries what they were promised, and the mercenaries were cruel to the population. In 1305, the emperor's son Michael (co-regent of the empire) called all the mercenaries to Adrianopolis, bringing together 9,000 men of different origins. Even though last year Michael had refused to meet him, Roger de Flor went to pay homage to him again. This time, Michael welcomed him and invited him to a banquet with the leaders of the two other mercenary groups. During the banquet, following Michael's orders, the leader of the Alan mercenaries assassinated Roger de Flor and all the men who accompanied him, and dismembered Roger de Flor's body. It is said that Michael ordered exterminating all the members of the Catalan Company.

Obviously, this caused a scandal among the surviving Catalan-Aragonese troops. They answered this betrayal by declaring war against the Byzantine Empire, and sacked many parts of Greece, murdering and setting fire to many places they found on their way to Constantinoble. This terrible event became known as The Catalan Revenge. The revenge was particularly cruel against the rich monk communities, who the mercenaries brutally attacked to steal their riches and then set the monasteries on fire. The monks of Mount Athos say that the Catalan mercenaries burned 26 monks alive. The horrible revenge left a mark in the memory of Greek and Albanian people. In Albania, the word for "Catalan" became the word for "monster". Meanwhile, the theocratic government of Mount Athos banned any Catalan person from entering their territory.

Albanian book titled "Catalan", based on an Albanian folk story that depicts Catalans as monsters.

The mercenaries' cruelty only stopped when the influential Catalan doctor and intellectual Arnau de Vilanova and the Catalan king James II begged them to stop.

Mount Athos' law prohibiting Catalan people lasted for 700 years, until 2005. That year, the Government of Catalonia apologized for the events that their fellow countrymen did 700 years ago. The Catalan government paid 240,000€ for the reparation of a Mount Athos monument that had been destroyed by the mercenaries' revenge, and sent an embassy to Greece to have a reparation ceremony, which was welcomed by the Greek government, too. This way, the law was abolished.

Sources: UNESCO, National Geographic, newspapers from 2005.

[useless-catalanfacts]

I couldn't find the whole video of him playing it in the United Nations, but here is another video of him playing El cant dels ocells.

For context, when he says he hasn't played the cello in many years, it's because Pau Casals, one of the most renowned cellists in the whole world at the time, refused for a very long time to play again as long as his country was ruled by a fascist dictatorship.

The meetings for peace in the 11th century that he's talking about are the assemblees de pau i treva ("assemblies of peace and truce"). It was a social movement of the lower class (of all genders) and part of the church of the feudal system who organized to put limits to the violence that feudal lords were allowed to enact on their subjects. The first one, as he says, was held in Toluges (Northern Catalonia) in 1027, and in the following years spread to other parts of Catalonia and Occitania.

These assemblies were quite successful. This social movement accomplished a reform of the feudal system in which feudal lords did not have power to violently control their subjects at any time. Most notably, feudal lords were not able to exert violence on their subjects from Thursday at sundown until Monday at sunrise, nor on holidays; and holy spaces became sanctuary (for example, feudal lords cannot persecute a subject who is inside a church or cemetery on a radius of 30 feet around it).

With time, the nobles and feudal lords started recognizing these assemblies as the places where laws are passed, so they started attending. Some time later, the Counts (our equivalent of kings) were calling the assemblies to create or change laws. This way, the assemblies lost their role as a social movement led by the lower class, and instead became part of the new system: the Courts (parlamentarian feudalism).

WORDS OF PAU CASALS AT THE UNITED NATIONS - 24 OCTOBER 1971

Over the course of his life, Pau Casals struggled constantly for peace, justice and freedom. In recognition of his stance, in 1971 the Secretary-General of the United Nations, U-Thant, awarded Pau Casals the U.N. Peace Medal. The speech that Pau Casals gave to express his gratitude for this distinction, and afterwards his performance of “El cant dels ocells” (The Song of the Birds), form one of the most impressive testimonies to his human dimension. [At this time, Spain was under the rule of fascist dictator Francisco Franco].

This is the greatest honour of my life. Peace has always been my greatest concern. I learnt to love it when I was but a child. When I was a boy, my mother - an exceptional, marvellous woman -, would talk to me about peace, because at that time there were also many wars. What is more, I am Catalan. Catalonia had the first democratic parliament, well before England did. And the first United Nations were in my country. At that time - the Eleventh Century - there was a meeting in Toluges - now France - to talk about peace, because in that epoch Catalans were already against, AGAINST war. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart. I have not played the cello in public for many years, but I feel that the time has come to play again. I am going to play a melody from Catalan folklore: El cant dels ocells - The Song of the Birds. Birds sing when they are in the sky, they sing: “Peace, Peace, Peace”, and it is a melody that Bach, Beethoven and all the greats would have admired and loved. What is more, it is born in the soul of my people, Catalonia.

[castellsipalaus]

Château d'If

El castell d’If, situat en una petita illa a la badia de Marsella, té els seus orígens al segle XVI. La primera menció històrica data del 1516, quan el rei Francesc I de França va ordenar la seva construcció per protegir Marsella de possibles invasions marítimes.

L’illa, de dimensions modestes però estratègicament situada, es va transformar en una fortalesa militar amb canons orientats cap al mar. Aquesta primera funció defensiva, però, es va demostrar en gran part innecessària, ja que mai no va ser atacada.

Durant el període medieval, Marsella i la Provença estaven sota la influència del comtat de Provença, una regió estratègica per al comerç marítim. Tot i que el Château d’If no existia en aquell període, la seva construcció posterior es va vincular a la tradició d’erigir fortaleses per protegir les rutes comercials i el port de Marsella, que ja era un centre clau al Mediterrani.

Amb el temps, la funció principal del Château d’If va canviar. Des del segle XVII, es va convertir en una presó estatal, guanyant notorietat per les condicions inhòspites i la seva reputació de ser una destinació de “no retorn”. Hi van ser empresonats opositors polítics, hugonots protestants durant les guerres de religió i individus acusats de traïció. Això el va consolidar com un símbol de repressió durant la monarquia francesa.

El Château d’If va assolir fama mundial gr��cies a la literatura, especialment amb la novel·la El comte de Montecristo (1844) d’Alexandre Dumas. La història del protagonista, Edmond Dantès, que escapa de la presó després de ser empresonat injustament, va immortalitzar la fortalesa com a lloc emblemàtic de conspiracions i redempció.

Amb la Revolució Francesa i la transició a la República, el Château va perdre progressivament la seva importància com a presó, i al segle XIX es va convertir en un lloc d’interès històric. Va ser declarat monument nacional el 1926 i avui és una atracció turística.

[bellas-trip19]

BARCELONA

HISTÒRIA Fundada com a colònia romana al segle I aC, Barcelona ha evolucionat al llarg dels segles fins a convertir-se en una metròpoli vibrant i culturalment rica, destacada pel seu llegat medieval i la seva modernització impulsada per esdeveniments com els Jocs Olímpics de 1992.

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Castell de Montjuïc (@castellmontjuic)

🎉 Tercera edició del Viu Montjuïc!

📅 El 7 i 8 d’octubre torna el 'Viu Montjuïc, el Parc de la Cultura', un cap de setmana ple d'activitats i propostes culturals per a tothom!

📣 Des del Castell hem organitzat diferents visites guiades, itineraris, exposicions i concerts per celebrar la festa de Montjuïc.

👇PROGRAMACIÓ

🏰 PORTES OBERTES : dissabte 7 i diumenge 8 de 10h a 20h

🔹L'ART DE CAMINAR (Cocreació amb MNAC) - Diumenge 8 a les 10:30

🎨 EXPOSICIONS I INTERVENCIONS ARTÍSTIQUES - "My kingdom for a light" de Tiler Gab (Col.laboració amb el Festival Mira)

Diumenge 15 d'octubre de 2023, d'11 a 13 h.

Lloc: 

Sales exposició i Biblioteca Joaquim Folch i Torres

Preus: 

Activitat gratuïta inclosa en el preu de l'entrada general

Descripció:

Taller, a càrrec de l'artista Mariona Vilaseca, adreçat a públic adult per apropar-se a l’experiència creativa i vital de Madge Gill i Josefa Tolrà, a partir d’una activitat participativa connectada a l'exposició.

L’activitat començarà contemplant les obres de les artistes Gill i Tolrà en directe, per observar el procés gràfic, tèxtil d’ambdues autores i sentir el seu efecte vibràtil. Aquesta experiència ens portarà a explorar la mirada interior i exercir una gràfica vinculada, a la respiració i l'obertura de nous canals de creació.

A l’espai de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres podrem seure, sentir-nos, escoltar la respiració, observar allò que els ulls no veuen i l’ànima percep. Ho farem acompanyats per la veu de qui guia la sessió en una actitud de recepció i tal vegada que la mà dibuixi des d'aquesta altra percepció.

Descobrirem que sense saber-ho sempre estem dibuixant mapes, recorreguts inconscients entre els éssers vius i tot allò que ens envolta, visible o invisible. 

També disponible el taller per a famílies Mirar, respirar, tancar els ulls... i dibuixar

La mà guiada. Josefa Tolrà (1880-1959) - Madge Gill (1882-1961) Dones visionàries

Share

Del 7 de juliol al 5 de novembre de 2023

Comissariat: 

Pilar Bonet Julve, investigadora en Història de l’Art, professora a la UB i crítica d’art. Amb el suport del grup de recerca Visionary Women Art

Aquesta exposició presenta i analitza la singular creativitat de dues dones, la catalana Josefa Tolrà (1880-1959) i la britànica Madge Gill (1882-1961). Artistes de vasta producció que mai van pensar en ser reconegudes amb aquesta condició, les dues molt vinculades als sabers esotèrics i la metodologia de l’acte creador guiat per l’automatisme de l’estat alterat de la consciència: “la mà guiada”.

Museu D´Arqueologia Barcelona

https://artprimer.mac.cat/es/#patrimoni

dd

View this post on Instagram

A post shared by Museu d'Arqueologia Catalunya (@macarqueologia)

dd

MNAC

dd

dd

dd

Museu Etnològic

gg

27/09/2023 — 24/03/2024

Un dels anhels principals de Joan Miró fou alliberar l’art occidental de la representació mimètica de la realitat i restituir-li el caràcter sagrat que havia tingut en els orígens de la civilització. Això el va portar a eliminar de la seva obra recursos pictòrics com l’escala, la perspectiva o el clarobscur i, per contra, donar al dibuix un paper preeminent. Tanmateix, no va ser fins a la guerra civil espanyola que, amb la voluntat d’evadir-se de la situació tràgica del moment, Miró va definir un llenguatge de signes i símbols propi, que el distingiria d’altres artistes del segle xx.

«És com una mena de llenguatge secret, compost per fórmules d’encantament, i que és d’abans de les paraules, del temps en què allò que els homes imaginaven, pressentien, era més veritable, més real que allò que veien, era l’única realitat.»

A partir d’una selecció d’obres de la col·lecció de la Fundació Joan Miró, l’exposició mostra l’evolució del llenguatge mironià, des de la cristal·lització del signe i la seva representació com a ideograma fins a la creació de grans personatges d’aparença mítica, sorgits de la individualització i ampliació dels seus propis símbols. Els darrers anys, aquest vocabulari de Miró, conformat per dones, sexes, ocells, escales, estrelles i constel·lacions, conviu amb un gest brutal i contundent que evidencia la voluntat de l’artista d’autoafirmar-se.

gg

[armatofu]

Vela llatina

La vela llatina és una vela de tall, o triangular, dissenyada per anar contra el vent.

La vela llatina s'enverga en una perxa que rep el nom d'antena. Aquesta antena pot estar formada per una, dues o tres peces. La part més gruixuda, i que queda a baix i a proa, rep el nom de car i la part més prima, que queda a popa i alçada, rep el nom de pena. Si l'antena és d'una embarcació gran o ja és un poc vella, pot dur una tercera peça, per a reforçar-la, anomenada quimelca.

Car, pena i quimelca s'uneixen amb unes lligades de cap prim que s'anomenen enginyes.

Els tres costats de la vela llatina reben el nom de gràtil o caient de proa, el costat on va enferida la vela a l'antena; pujament o faldar el costat que en queda avall, direm dins la barca; i el tercer és la baluma o caient de popa, que és vertical i marca l'alçària de la vela. Els tres angles de la vela o punys reben el nom d'on van lligats, així el puny de car és el de proa; el puny de pena és el que queda alt i el puny d'escota és on es lliga aquest cap.

Al gràtil existeix una filera d'ullets menuts que serveixen per a envergar la vela a l'antena amb l'ajut d'uns caps curts i prims anomenats botafions.

L'antena on s'enverga la vela pot ser de llargària variable, en funció de les característiques de l'embarcació. L'antena va agafada al pal per dues bandes, per l'amant, que serveix per a hissar-la, i per un estrop, la trossa, que serveix per a fixar-la al pal. Al car de l'antena, s'hi fixen dos caps, els davants, que serveixen per a controlar la inclinació de l'antena, i l'orsapop, que serveix per a treure el car de l'antena cap a fora o cap a popa de la barca. Si la llargària de l'antena és considerable, s'hi lliga un cap anomenat osta, que serveix per a reforçar la pena quan hi ha vents frescos.

Una variant de la vela llatina és la vela de martell, també anomenada mística, de forma trapezoïdal. S'utilitzava en embarcacions petites, com a vegades en el gussi, perquè necessitava menys maniobres en navegar de cenyida o fent viratges constants.

Origen[modifica]

Els orígens de la vela llatina són boirosos. Les característiques de la Mediterrània, i el seu règim de vents amb canvis constants de direcció, feien necessari variar contínuament el rumb i acostar-se a la costa.[1] Amb la vela quadrada de les primeres embarcacions, el procés era dificultós, ja que només era possible amb ajuda dels rems. La vela llatina permet navegar contra el vent —cenyir— sense haver d'utilitzar rems.[1] El nom de vela latina també te origen desconegut.[1] Per a alguns autors, era el nom donat pels marins del nord i el centre d'Europa a la vela que predominava en el mediterrani en l'època medieval. Per a d'altres el de vela latina prové de deformació a partir del nom original, “la trina”, per la forma triangular i d'aquest, per deformació, va passar a denominar-se llatina.[1]

Història[modifica]

Mosaic de Kelenderis.

Les primeres representacions de la vela latina daten del segle ii aC, concretament en un baix relleu d'una làpida funerària d'una necròpolis grega, actualment exposada al Museu Nacional d'Atenes.[1] Tal com ens mostren nombroses representacions, la vela va ser utilitzada per grecs i romans, com per exemple es pot vore en les pintures de Pompeia.[1] La vela llatina es va emprar sobretot en embarcacions lleugeres, ajudada ocasionalment per rems. A Bizanci apareixeran les primeres grans embarcacions (més de quaranta metres d'eslora); els dromons, que originàriament van ser birrems i en els seus últims temps s'arboraven amb dos o fins a tres pals amb vela llatina.[1]

A partir del segle vii, els àrabs perfeccionaren la tècnica,[1] i al segle xi, arran de les Croades, es produeix una gran expansió de la vela.[2] Entre els segles xv i XVII tingueren gran popularitat les galeres, que combinaven vela llatina amb rems.[2] Posteriorment apareixerien els xabecs, que prioritzaven la vela sobre els rems.[2] Naus, coques, caravel·les, carraques i altres grans navilis feien servir veles llatines, sobretot al pal de messana, fins que a la segona meitat del segle xviii foren substituïdes pel tipus de vela de ganivet anomenada cangrea.[2]

A partir de la consolidació del vaixell a vapor i altres tècniques de navegació, la vela llatina a poc a poc vorà reduïda la seua utilització a les embarcacions lleugeres de cabotatge de la costa mediterrània.[2] En estos territoris la vela llatina romandrà fins a la desaparició de la societat tradicional,[2] quedant un ús testimonial en l'àmbit dels esports.[2] Hi hagué un ús vinculat a pesca d'arrossegament, a València usada amb la tècnica per parelles o “de bou” consistent a col·locar una xarxa entre dues barques bessones, de manera que es pesca més i amb major rapidesa.[2]

[tastatast]

Contrada Bricconi

LA LOCALITZACIÓ

Situat a un borgo abandonat del s. XV, la Contrada Bricconi està formada per un conjunt de cases de pedra i fusta a menys d’1 km del centre d’Oltressenda Alta, a la província de Bérgamo (Lombardia) i a uns 950 metres d’alçada, des d’on es pot contemplar l’Alta Val Seriana. De fet, Bréc (bricchi en dialecte bergamasc) significa luogo arroccato, és a dir, “lloc enfilat”.

LES PERSONES I LA HISTÒRIA

L’any 2010, l’última família que vivia a la contrada va abandonar el poble però, abans, va publicar un anunci per llogar-lo. Aquí és on va començar el projecte tal com el coneixem avui. Va ser llavors, l’any 2011, quan Giacomo Perletti (el fundador, nascut el 1986) va obtenir el permís municipal per a urbanitzar i fer reviure el complex arquitectònic sota la premissa “Home i Muntanya”. Va iniciar aquesta aventura de turisme rural amb tres amics arquitectes, amb qui han reformant l’estable, el graner i la formatgeria, tots tres espais dotats amb tecnologia d’avantguarda, per a començar a produir formatges de vaca de la raça Grigio Alpina com l’Stracchino a Munta Calda que vam conèixer al St. Hubertus fa un parell d’anys. Pel camí s’hi han afegit Matteo Trapletti (l’encarregat dels porcs), Federico (que està a la formatgeria), Giovanni Pizzamiglio (llicenciat en ciències agràries), entre d’altres joves com en Davide Cazzani (maître que ens va atendre amb una gran professionalitat), en Matteo Ciocca (sommelier), en Mauro (que porta l’hort a Campione) o en Paolo Tocchella.

No va ser fins al juny de 2022, que obre el restaurant amb el jove cuiner Michele Lazzarini (nascut a Gandellino el 1991) a qui vam conèixer com a cap de cuina al mencionat restaurant de San Cassiano, on va ser la mà dreta de Niederkofler durant gairebé 10 anys. Per tant, es tracta d’un restaurant que tot just fa 9 mesos que ha obert.

A la vegada, en el mateix complex medieval, estan engegant altres projectes. De fet, a part de les vaques Grigio Alpina, també crien pecora gigante bergamasca, porcs, gallines, conills i guatlles per a subministrar el restaurant, tant amb la seva carn com amb productes que elaboren com formatges, iogurts, salame, pancetta, lardo, bresaola di Grigia, etc. A més a més, també estan preparant el seu propi hort i tenen previst oferir allotjament de cara a l’any que ve. Tot un exemple de nova arquitectura alpina i de granja del s. XXI.

Doncs ja ho veieu, són un grup de joves amb molta formació, coneixements, experiència i humilitat, que han fet dels seus oficis un estil de vida. Gent jove amb les idees clares i amb un projecte molt engrescador de sostenibilitat ambiental i econòmica que ja és una realitat.

LA CUINA

La cuina de la Contrada Bricconi la podríem definir com una cuina rural contemporània que va més enllà de la tradició. Una cuina que segueix el lema “tancant cercles” i que vol fer reflexionar a la vegada que alimentar. Una cuina molt perfecta que alimenta el coneixement i l’intel·lecte i amb una clara essència niederkofleriana. 

Compten amb una stanza del fumo, una caseta de la mida d’una habitació petita i amb poca llum, amb una xemeneia que no tira bé i que utilitzen com a fumador i assecador. Aquell dia hi tenien pells de truites (per fer-ne una mena de katsuobushi) i cuixes (“pernils”) de pecora gigante bergamasca, la raça autòctona del territori i que crien ells mateixos als seus estables, juntament amb la Grigio Alpina (carn bovina). Quan acaba el període de salació, fan la staggionatura (curació) fins que el temps ho permet (i comença la calor), normalment uns 6 mesos.

A la cuina hi tenen una brasa (fusta d’avet, cirerer, faig, bedoll…), inducció (no hi arriba el gas), cuina econòmica i Thermomix. No fan coccions al buit però Lazzarini demostra un gran domini de la cultura de la brasa, per una banda, i de la cultura de la barbacoa americana amb un equilibri entre la salsa i la cocció, per altra banda.

Pel que fa a la mida dels plats, en massa ocasions, són excessivament petits. Racions com la truita, la costella de xai o el brioix de nous de postres són les que trobem més adequades.

EL MENÚ

La benvinguda a la Contrada és excepcional. Abans d’entrar al restaurant, quan tot just estàs contemplant el paisatge des de la terrassa, et porten una sidra casolana boníssima per anar cap a la stanza del fumo, que acabem d’explicar. En aquesta caseta amb llar de foc i una petita barra, hi cuinen i hi ofereixen el primer aperitiu.

Flambadou & succo di mele

Un spidino (broqueta) de cuixa de vaca razza Grigio Alpina (una raça de carn bovina, típica de bestiar alpí del Tirol del Sud) amb lardo di maiale (cansalada de porc) cuita al moment davant nostre, a dins el flambadou (estri medieval del sud de França i el País Basc, que també utilitzava en Mirko Gatti al Radici ENLLAÇ) per tal que es desfagi el greix (moment que s’encén molt la flama) i deixar-lo degotant a sobre la broqueta. Aquesta cansalada acabada de fer li aporta, a més, aroma de fum i greixositat a la tendra i magra cuixa de bou, que serveixen crua, en un tall com si fos un sashimi. Hi afegeixen un oli aromatitzat amb parts que els sobren de vegetals que utilitzen a la cuina com porros, cols… També hi afegeixen brots de larice (alguna conífera) i ginebró. Un inici preciós i un aperitiu boníssim.

BEGUDA: Ho acompanyen amb una copa d’un “brou” (perquè utilitzen la tècnica de brou) però que en realitat és un suc de pomes, ribes biancho (fruits blancs) i olivello spinoso. Una mena d’strudel per beure que, a continuació, pots alcoholitzar amb una mica d’un licor de 40% vol. infusionat amb l’herba sorbo uccellatore per a donar-li més complexitat.

Molt bo, fragrant, una mica dolç per les pomes, àcid i cítric pels fruits i herbes i balsàmic pel licor final.  Molt bo, fragrant, una mica dolç per les pomes, àcid i cítric pels fruits i herbes i balsàmic pel licor final.

Entrem al restaurant.

BEGUDES

Pel que fa a la carta de vins, tenen referències exclusivament de la Lombardia i la divideixen entre vins de Bergamo, Franciacorta, Valle Camonica, Valtellina, Oltrepò i Mantova. Ofereixen vins d’un munt de petits productors, joves i no tant joves, demostrant que és una regió que està renaixent enològicament. Segurament no són grans vins però els atrau i els volen donar a conèixer sobretot perquè cuiden la terra, reconstrueixen murs de pedra seca i vinyes abandonades, fan descobrir als comensals paisatges espectaculars com les precioses pendents de la Valtellina i revitalitzen zones despoblades i desconegudes. Però també ofereixen una carta tant radical perquè ells mateixos també descobreixen regions vinícoles menys conegudes com Oltrepò, per exemple. Una carta amb vins d’estils molt variats, que permet fer una ampolla clàssica i complexa però també crazy i més simples com un efervescent i golós Lambrusco local. A més, és una carta amb uns preus molt ajustats, entre 25 i 65€; els més cars són algun Ca del Bosco (160€), alguna Chiavennasca (Nebbiolo) de la Valtellina (140€) i alguns vins dolços (fins a 95€), que també ofereixen a copes.

Tenen 2 maridatges, un d’alcohòlic i un sense alcohol a base de sucs i altres begudes de producció pròpia com el succo di prugne affumicate, el succo di ribes e uva spina o una kombucha ai fiori di sambuco.

També ofereixen cerveses artesanes locals, còctels i, finalment, destil·lats com uns magnífics amaro i grappa locals. 

CONTINUACIÓ DEL MENÚ

Bao a la brasa farcit amb maionesa de kimchi. Per sobre, la testina de porc.

VI BEGUT: Vagabondo Bianco de Marcel Zanolari (Alpi Retiche IGP, Valtellina), un blanc biodinàmic de Solaris i altres varietats resistents (PIWI). Un celler situat a Bianzone, a la província de Sondrio (Lombardia) que de vegades embotella a l’altra banda de la frontera, a Poschiavo (Suïssa).

Uovo & coniglio.

Ou de les seves gallines, tàrtar de conill, un fons fet amb koji d’ordi i xicoira i un zabaione salat a base d’ou i el suc del conill rostit. Un plat que sorgeix de la tradició familiar de menjar el rostit de conill amb polenta. Molt bo però molt petit i dificultós de menjar, mai he trobat gens còmode menjar l’interior d’una closca d’ou. 

VI BEGUT: Campo Dottore Riserva 2016 (Oltrepò Pavese DOC), de Mon Carul (Az. Agr. Calatroni, dels germans Stefano i Cristian Calatroni, situada a Montecalvo Versiggia, a la província de Pavía). Un Riesling Renano no gaire expressiu, elaborat en inoxidable i ciment.

Pane & burro di centrifuga.

Un pa de massa mare, fet amb un 70% de Frumento, un 15% de Sègol i un 15% de Farro, totes les farines provinents de l’històric Mulino di Cerete (l’Antico Mulino Giudici Pietro di Vecchi Flavio del poble de Cerete, al costat de Bricconi), amassat cada matí i deixat a baixa temperatura unes 24h, fet en un forn refractari de llenya.

Una mantega molt groga, feta per ells, lleugerament salada. Fan falta munyir 2 vegades 4 vaques frisones per a fer un bloc com el de la fotografia.

Gnocchetti di ricotta, erbe (verza, senape, etc.) e fiurit.

Uns nyoquis de ricotta, sense patata i de producció pròpia. Amb una crema verda feta amb herbes de l’entorn i una crema blanca que és el Fiurit o Fiurì, la fiore di ricotta, és a dir, la primera ricotta que aflora durant l’elaboració i la més preuada. Ho rematen amb un oli d’all bord i créixens d’aigua. Cremosos, frescos i per menjar-ne una altra ració.

Scarpinoce (o Scarpinòcc) e crauti.

Els scarpinòcc són els típics casoncelli (uns raviolis frescos d’ou, típics de Bergamo i de tota la Lombardia i que, a cada poble, cuinen amb alguna variació). En aquest cas, farcits de verza (col de Milà a la brasa) i crauti (col fermentada), squerpa? (una ricotta salada). Per sobre, una escuma de mantega per alleugerir la recepta tradicional, que en porta molta. Un plat molt bo, molt amable i càlid i una pasta ben cuita, gens al dente.

VI BEGUT: Bianco da Nero 2020 de Marcel Zanolari (Alpi Retiche IGP, Valtellina). Un Pinot Nero vinificat en blanc, d’11%vol. i del que se’n fan unes 3.000 ampolles.

Trota iridea.

Un plat que han fet des del primer dia i que ens fa recordar les truites que cuinava en Lazzarini amb en Niederkofler. Una truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss) feta a la brasa (només per la part de la pell i amb fusta d’avet); amb una salsa/crema feta amb aigua de tomàquet, aigua de ruibarbre (que li aporta acidesa) i un fumet de la mateixa truita fet amb les espines, la cua, el cap, mantega i crème fraîche; de color verd, un oli molt balsàmic fet amb fulles d’avet.

Una truita arc de Sant Martí provinent del torrent Grabiasca (un rierol del riu Serio, el que dóna nom a la Vall Seriana on ens trobem) al seu pas per Gromo San Marino (un poblet que pertany a Gandellino, d’on és natiu en Lazzarini, a uns 15 km de Bricconi). Doncs bé, es tracta d’un torrent d’aigua freda (de març a novembre està per sota dels 10ºC i, a l’hivern, arriba a 2ºC o una mica menys) i sense contaminació on Arialdo Fornoni, un productor de 70 anys que s’havia jubilat i que Lazzarini ha fet tornar perquè repoblés les antigus basses/piscines de pedra, recuperant així una antiga tradició familiar i local per tal que no es perdi el seu coneixement.

El resultat és una truita brillant, finíssima, sense cap record terrós (es nota que és de riu i no de llac), amb una pell cruixent i amb un gust gairebé inexistent de fum. Un plat boníssim, amb missatge i amb una història preciosa al darrera. 

BEGUDA: Suc vermell de ribes, uva spina, ginebró i tomí. 

Quaglia & salsa Jerk.

Una guatlla de la seva granja, feta a la brasa i acompanyada amb 3 salses: una feta amb el suc de la cocció de la guatlla, una altra que és una reducció de llorer i, per últim, amb una salsa Jerk (una salsa àcida jamaicana feta amb llima i espècies) que elaboren ells mateixos amb espècies, una punteta de bitxo i prunes grogues fermentades enlloc de llima per a fer-la amb un producte del seu entorn. El plat està rematat amb una fulla de mostassa.

El domini que Lazzarini demostra a la brasa és excepcional. La textura de la guatlla sembla foie de lo tova que és. I la salsa és boníssima, cítrica, àcida i fresca.

VI BEGUT: Nettare 2021 de la Tenuta Scersce, el celler d’una forense apassionada de la Nebbiolo, Cristina Scarpellini. Un Rosso di Valtellina DOC fet amb Nebbiolo delle Alpi (Chiavennasca) provinent de les precioses terrasses d’aquest anfiteatre natural, fetes amb murs de pedra seca. 6 mesos en ciment i 4 mesos en ampolla. Fresc, amb 12% vol., afruitat i balsàmic.

També cal destacar el ganivet amb el que serveixen el plat, un ganivet típic dels pastors bergamascs i fet per Coltelleria Nicola Codega, una ganiveteria del 1920 situada a Premana, un poble a 1.000 msnm de la província de Lecco.

Costolla di agnellone di pecora gigante bergamasca alla brace.

Una costella de xai de la raça pecora gigante bergamasca, raça una mica més gran que la comuna, és la raça que també es troba a Irlanda, la raça més extensa al món. Una costella d’un xai de 2 anys de la seva granja. Amb una cocció excel·lent, allunyada de la brasa i molt lenta, no “xaiejava” gens. Acompanyat d’un pesto d’herbes silvestres i de fruits vermells i, per sobre, brots de les mateixes herbes i d’all bord. 

En un bol, una salsa de ceps fermentats per a tirar per sobre el xai, boníssima. 

A part, Prosciutto di coscia di agnellone di pecora gigante bergamasca, servito con un pane in cassetta di segale maison.

Una torradeta finíssima i trencadissa de pa de sègol i amb llavors amb pernil del mateix xai, els pernils que s’estaven assecant a la stanza del fumo. Greixosa, ben tallada fina però un pèl insípida, dominen les herbes balsàmiques que t�� a sobre.

VI BEGUT: Primula Rossa 2019 de La Cornasella, el celler de Stefano Gavazzeni, situat a Grumello del Monte (entre Bérgamo i Franciacorta, al sud-oest del Lago d’Iseo, d’on és en Giacomo, el soci fundador de Bricconi). Un vi negre fet amb un moscatell negre, el Moscato di Scanzo, i una mica de Merlot, elaborat per primera vegada el 2016. Surt sota la IGT Moscato Rosso Bergamasco.

Calostro amb pols de flor de saüc.

Un gelat fet amb calostro, la llet de la primera munyida després del part. Deliciós.

Brioche di noci nere & nespole.

Una massa feta amb ous i mantega, a mig camí entre un brioix i una torta di rose, farcida amb anous negres de la Contrada (que cullen verdes, perforen i deixen uns mesos en una solució d’aigua amb sucre, una elaboració semblant a la que fan al Disfrutar), flors de castanyer i pol·len. Abans de servir el pastisset, el caramel·litzen amb un xarop de canyella i anís estrellat i l’escalfen al forn.

Deliciós, dels millors plats de l’àpat. Arriba ben calentó a taula i i ben hidratat amb el xarop; és perfumat, tou i crocant pels trossos de nous.

EN UN BOL A PART: Crema pasticcera alle nespole.

Una crema clàssica a la que hi han afegit néspres de Bricconi madurats al seu fenc i també unes floretes.

BEGUDA: Un homenatge al fenc, per a recordar que és important perquè és el menjar del bestiar que crien. Fenc torrat al forn i guardat en una solució d’aigua amb sucre per a fer un xarop de fenc que, com que queda tant dolç, rebaixen amb kombucha de flors de saüc enlloc de ser de fulles de te com la tradicional. Una beguda boníssima, molt refrescant i anisada.

Tisana de calèndula, malva, flor de saüc i menta del seu hort biodinàmic que cuida en Mauro a Campione.

Una infusió feta a taula, davant del comensal, escalfant el got amb aigua prèviament. De molt bona qualitat i molt aromàtica, refrescant i digestiva.

Caramella di siero:

Primer de tot, expliquem què és la caramella i què és el sèrum de llet (el siero).

Pel que fa a la caramella, és una recepta que sorgeix en temps de guerra, pobresa i escassetat d’aliments, quan les mares anaven a les granges i les formatgeries a buscar el sèrum de la llet que aquests llençaven. Elles, per aprofitar aquest sèrum, van crear la caramella.

Pel que fa al sèrum de llet (o xerigot), és la part líquida i transparent que s'obté després de fer quallar la llet.

Normalment, a partir de 10 litres de llet de vaca es poden produir de 8 a 9 litres de sèrum de llet i entre 1 i 2 kg de mató. 

El sèrum de llet és el conjunt de tots els components de la llet que no s'integren en la coagulació de la caseïna, mentre que el mató està compost en gran part de caseïna. 

Considerat durant molt de temps com un producte que es llençava o es malbaratava i molt difícil de tractar i eliminar degut a les gran quantitats produïdes a la indústria del formatge, actualment és una de les matèries més utilitzades a l’àmbit alimentari. 

És un subproducte amb una important font de nutrients però, tot i així, és una de les principals fonts de contaminació ambiental, d’quí la importància de la seva revalorització.

Doncs bé, la caramella de la Contrada és una caramella feta amb el sèrum que generen ells mateixos. Normalment, utilitzen el seu sèrum de llet per a produir la seva ricotta o per a alimentar els seus porcs. Però, en aquest cas, per a fer la caramella, couen el sèrum de llet per tal d’evaporar la part aquosa i caramel·litzar la part amb més sucre. 

El resultat és una pasta tova amb una densitat perfectament untable. És dolça però sobretot és lleugerament àcida i fresca, i també és salada. Més gustosa que aromàtica, és bastant balsàmica (diuen que degut a submergir-la amb trigonella, una planta de muntanya que recorda l’olor de curri, menta, orenga…). 

Una cullerada boníssima (de la que se’m va permetre poder-ne repetir) que, a més, conclou l’àpat amb un missatge present en tot moment com és l’aprofitament dels ingredients i de les mermes que es generen en la producció d’aliments i la recuperació de gustos i fragàncies que s’han perdut degut a la pèrdua de processos d’elaboració i de productors artesans.

Si abans, al St. Hubertus, “cuinava la muntanya”; ara, a la nova Contrada, Lazzarini vol fer “reviure la muntanya”.

En qualsevol cas, una Contrada que serà tot un referent.

[surroundedbytheworld]

La majoria dels castellbisbalencs saben que al parc de l’Ermita, on ara hi ha la petita capella dedicada a Sant Vicenç, hi havia hagut un castell, que va donar nom al municipi.

per Vicenç Moliné (772.cat, 2020)

[amateurchefstuff]

L’esplendor dels castells medievals catalans │ Post del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Llibres gencat L’any 2016 es van iniciar els contactes entre el Museo del Jade y de la Cultura Precolombina… 369 more words

[negreabsolut]

Guerrers de l'Edat Fosca.

[useless-catalanfacts]

The Episcopal Archive and Library of Vic, Central Catalonia.

This archive contains the documentation generated by the Diocese of Vic for over 1000 years, as well as some other non-religious collections about its area that the Diocese has gathered throughout the centuries. It includes, among others, the document of consecration for Vic's cathedral, 5 papyrus Papal bulls (out of the 23 that exist in the world), documents of the trials against supposed witches, and many others that tell the history of Catalonia in the last 12 centuries.

The building also contains the Episcopal Library, which has about 200 incunables (books printed in the very earliest stages of printing in Europe, before the year 1500) and more than 300 manuscripts, the earliest of which is a parchment scroll dated in the year 882.

Photos by Victòria Rovira Casanovas published in La Mira. Information from Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic and La Mira.

[erfigh]

Pórtico de Santa María de los Reyes - Laguardia (Álava). ☦︎☧☦︎☧☦︎☧☦︎☧☦︎☧☦︎☧☦︎☧☦︎☦︎☦︎☧☦︎☧ Su construcción, en piedra tallada, corresponde a fines del siglo XIV, aunque su policromía es del siglo XVII. Realizada en piedra, está formada por un arco gótico muy apuntado que forma cinco arquivoltas, todas ellas ricamente decoradas. En esta decoración alternan las figuras humanas (vírgenes, profetas, mártires, reyes y ángeles) con motivos vegetales. La primera arquivolta está decorada con ángeles que tañen instrumentos musicales a modo de acompañamiento de las escenas que componen el tímpano, principalmente la última escena, justamente debajo de la clave del arco. La siguiente esta compuesta por motivos vegetales que se entrelazan entre ellos y da paso a la tercera compuesta por vírgenes y santos. La cuarta es también de caracter vegetal y la que cierra el abocinamiento de la portada está compuesta por profetas y reyes. Todas las figuras se encuentran de pie y cubiertas por un bello doselete que a su vez sirve de apoyo a la figura que se encuentra encima de ella. Los doseletes están decorados con finos gabletes y decoración calada. Fuente: https://www.laguardia-alava.com/index.php/es/arte/santa-maria-de-los-reyes/el-portico ✮✮✮✮✮ #laguardia #álava #àlaba #araba #riojaalavesa #euskalerria #medieval #pòrtic #policromia #història #art #arquitectura #santamariadelosreyes #enoturismo #RiojaAlavesa #Álava #vi #vino #winetourism #winery #wine #restoration #winelovers #travelgram #riojawine #wineculture #winetourism #winelovers #riojawine #chusayinka #winelover #winerylovers #paisvasco (en Laguardia) https://www.instagram.com/p/CcVHLGwqNw6/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[castellsipalaus]

Bundeshaus

El Bundeshaus (Palau federal) és un edifici institucional ubicat a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. Com a estat federal, rep el seu nom no només en alemany, sinó també en les altres llengües oficials del país: Palais fédéral, en francès; Palazzo federale, en italià; i Chasa federala, en romanx, tot I que fins i tot té el seu nom en llatí: Curia Confoederationis Helveticae.

És un majestuós edifici que alberga la seu del Govern federal suís i és un símbol important de la política i la democràcia al país. El Bundeshaus es troba al nucli antic de Berna, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per la seva arquitectura medieval ben conservada i la seva importància històrica.

Fou dissenyat per l'arquitecte suís Hans Wilhelm Auer i es va construir en diverses etapes al llarg del segle XIX. L'edifici està format per tres ales principals: l'ala oest, l'ala est i l'edifici central. L’edifici acull el Consell dels Estats i el Consell Nacional, les dues cambres del Parlament. L'edifici central conté la sala de reunions del Consell Federal, el Govern executiu suís i altres oficines governamentals.

L'arquitectura del Bundeshaus és d’estil neorenaixentista. La façana està adornada amb escultures, relleus i detalls decoratius que fan referència a la història i els valors suïssos. La cúpula central és un element distintiu de l'edifici i es pot veure des de diverses parts de la ciutat.

A l'interior, l’edifici és igualment impressionant. La sala del Consell Nacional és una de les estances més notables, amb una decoració detallada. La sala del Consell dels Estats també és un espai impressionant, i les dues cambres legislatives hi cel·lebren respectivament les seves sessions.

A més de la importància política i arquitectònica, el Bundeshaus també és un lloc d'interès turístic. Ofereix visites guiades que permeten als visitants explorar els passadissos, aprendre sobre la història política de Suïssa i admirar la bellesa del seu disseny. L'edifici també acull una botiga de regals i un restaurant, cosa que el converteix en un lloc atractiu per als turistes i els ciutadans suïssos per igual.

El Bundeshaus és el símbol de l'estabilitat i de la democràcia que caracteritzen Suïssa, un país reconegut pel seu sistema polític federal i la seva neutralitat en afers internacionals.

[no-passaran]

hey do you have any series/movies about catalan history that you would to recommend?

Hi!

I think the number 1 movie has to be Land and Freedom (dir. Ken Loach) which is about the international brigades of the civil war. The film is very famous and was filmed in English (with some characters speaking also in Catalan and Spanish) so I’m sure it will be very easy to find.

Recently, the network of local TVs made a show that I liked a lot called Comtes. L’origen de Catalunya (“Counts. The origin of Catalonia”) about the early Medieval history of Catalonia, focusing on the reign of the 4 first counts of Barcelona and how the county became what Catalonia is nowadays. It was made by historians so every detail is very historically accurate. It’s a mix of normal drama series but also narrated as a documentary. It can be watched for free on its creator’s website here, but it’s only available in Catalan.

I also recommend a mini-series called Barcelona Ciutat Neutral that was made some years ago by TV3 (Catalonia’s public TV station) about Barcelona during the first world war. You can watch this series for free on TV3′s website, but only in Catalan and the subtitles are only available in Catalan too.

There’s a series of documentaries that I recommend too called El Lloc dels Fets. In each episode they travel to a different place in Catalonia and explain an event that happened there. It has some parts that are historical reenactment too, and it talks about many different time periods and about very different stuff (literature/artistic movements, wars, social history, etc). It can also be watched for free on TV3′s website, but again only audio and subtitles in Catalan.

Oh and if you’re interested in the civil war (1936-1939) there’s a documentary series called Trinxeres where the presenters walk all the front line and meet the survivors who lived it, and talk with the families of those who fought and try to restore the memory of the antifascist fighters. It’s on TV3′s website.

And if you’re up for documentaries, 300 was also a good one. It’s about the War of Spanish Succession (one of the most important events in Catalonia’s history). Again, it’s all on TV3′s website.

La Ciutat Cremada is a film that talks about what happened since the Cuban war of independence (1899) until The Tragic Week of Barcelona (1909). This is film made in 1976, was censored for a year because of its content. The anarchist union CGT uploaded the whole film on their YouTube channel, so you can watch it there (depending on the characters, they speak Catalan or Spanish, and in one scene Esperanto).

El Coronel Macià. I haven’t seen this film yet but I’ve heard it’s good. It’s about Francesc Macià’s life before he became president, when he war first getting involved in politics (so at the very beginning of the 20th century). It talk about the Spanish army’s brutal repression of political dissidents in Catalonia and the repression of Catalan culture in general, including some very famous events of that time like the attacks on the press.

La Xirgu is a film about the real story of Margarida Xirgu, a famous Catalan radical actress from the 1920s and how the dictatorship tried to stop her and Federico García Lorca from staging theatre shows. It’s in TV3′s website too. This one isn’t directly catalan history but it’s an important moment for theatre so I’ll include it too.

Pa Negre is a film that takes place in the post-war period (1940s) and it won may international awards, so I think you’ll be able to find it with subtitles in English or other languages online and it has also been dubbed to Spanish.

There’s many more films that are not bad and that also deal with history and that you can find in TV3′s website: La Llum d’Elna (about the women who started a hospital where the refugees from the spanish civil war who were in concentration camps could give birth in safe conditions); Els Fills del Sol (based on the real story of Ferran Calvet, a Catalan anarchist scientist who was forced on exile after the Spanish Civil War); Les Veus del Pamano (based on a very famous novel, the story of a teacher in the post-war period)…

Lastly, I can’t finish this without mentioning a children’s cartoon called Història de Catalunya :’) it’s a cartoon series about a dragon called Dragui who lives all history and explains it. It’s all on YouTube, and that’s what I used to study for my national uni entrance exam lmao

Well, I’ve linked you to where you can watch it legally for free, and it’s only in Catalan. But I’m sure you can find the dubbed or subtitled version of many of them online, maybe to English, but to Spanish for sure.

[josepescriva]

Oliva, una ciutat ben arrelada

La ciutat d'Oliva ha sigut centre temàtic d'un dels reportatges del programa de divulgació de la història local de la televisió autonòmica on es mostren, al meu entendre, que alguns dels principals motors econòmics històrics del municipi han desaparegut, mentre que els altres segueixen sent els mateixos malgrat els canvis significatius que ha sofert l'economia global i l'actual ritme de vida.

Amb esta reflexió oberta, no vull valorar si és bo o roín esta situació de partida sinó intentar buscar la manera d'aprofitar-la al màxim.

Per a començar, compartisc l'enllaç al tall del vídeo que han pujat a la pàgina de Facebook, Història fotogràfica d'Oliva.

Com haureu pogut comprovar, en aquest reportatge, es descobreixen les arrels econòmiques d'Oliva, des del monocultiu de la taronja fins a la indústria terrissera dels rajolars i vaig a aprofitar per fer unes reflexions més enllà del que ens expliquen.

Per començar, un dels dos sectors econòmics segueix en marxa -no amb poques dificultats- i l'altre ha deixat una àrea urbana quasi que congelada en el temps, tot i que malgrat l'aparença de desús es desenvolupen una sèrie d'activitats econòmiques, entre les quals algunes segueixen amb la tradició comés la fàbrica Antic Fang, però majorment allotgen magatzems d'activitats no relacionades amb la rajola.

Al reportatge citen la màxima "La reflexió del coneixement ens ajuden a entendre el camí" però, deixen la finestra oberta a l'opinió de l'espectador. Tot, després d'haver escoltat el testimoni d'un veí d'Oliva que en va treballar als Rajolars quan era jove o, més bé un infant. El testimoni en parla del que, en la seua opinió, va ser l'error dels propietaris de les fàbriques, este va ser la falta d'inversió en modernització. Pensant-ho bé, este podria ser un dels detonants i en este sentit des de l'administració pública en treballem per oferir idees, projectes i planificació per revitalitzar la zona dels Rajolarsm fent-la sostenible. D'açò hem reflexionat en l'Europan 15, en les Participacions Ciutadanes del pla director dels Rajolars que ara està en redacció i que prompte presentarem.

Tornat al reportatge, cal remarcar que també parla de l'impacte que va tenir la construcció de la carretera nacional N332 i les construccions que es van fer al municipi entre els anys 70 i 90.

Però no només exposa xifres i dates. El reportatge mostra testimonis de personatges locals que han viscut de primera mà aquests canvis econòmics i han contribuït a fer d'Oliva el que és hui en dia.

Com sabeu, Oliva no és aliè al seu entorn, i cal situar-nos com a un municipi de la comarca de la Safor, situat al sud de la província de València, límit amb la Comarca de la Marina Alta i part central costanera de les Comarques Centrals del País Valencià. Sincerament pense que les particions territorials polítiques no ens afavorit massa al llarg de l'historia, i que els límits hologràfics i culturals ens hagueren sigut més favorables perquè Oliva es una localitat amb una gran riquesa patrimonial, amb restes arqueològiques que daten des de la prehistòria fins l'època romana i diversos edificis d'època medieval i moderna i esta no deu ser una casualitat, "vivim en el rovellet de l'ou", comentava el meu uelo. Però, ser límit de comarca i de província ens passa factura i n'estic quasi segur d'açò, com també ens castiga no estar ben connectats amb València ni amb les altres localitats.

Pot ser per això que el nostre municipi sofrisca una mena d'endogàmia i aïllament productiu on és de vital importància el sector primari basat en el monocultiu de la taronja ja que és una de les principals fonts d'ingressos per a la població d'Oliva. Així és que la producció de la Taronja és una de les activitats agrícoles més importants de la zona, malgrat les dificultats competitives que comporta este món globalitzat, el minifundisme i les característiques que el defineixen.

A Oliva, també és molt important també la industrialització de la producció, perquè la situació territorial ens dona un avantatge competitiu com a centre logístic. Situats entre les dos principals capitals de les províncies, València i Alacant i amb el terme muncipal que tenim, comptem amb grans espais i bones connexions per carretera que no necessàriament han de ser en exclusiva per a rebre visites turístiques, sinó també podem exportar allò produït a Oliva.

Ara bé, no tenim port, però sí club nàutic i la ciutat també és coneguda per la seua platja de sorra fina i grans dunes naturals. Com també, per les les seues activitats nàutiques i els esportives al llarg de l'any. Així com per la seua oferta cultural i una gran oferta d¡esdeveniments socials, però al reportatge ens prometen que d'açò en parlaran més endavant. També pense que no cal abordar-ho tot de una.

Per últim però no menys importat, no hi ha que deixar de banda que els sectors terciaris de l’hostaleria i el comerç també són de vital importància, com podrem vore que encara queden empremtes històriques de tot allò en la Toponímia d’alguns indrets d’Oliva, com és la corba del Segonero, que en el reportatge s’explica l’orige d’este nom.

Si vius a Oliva o rodalies i eres un amant de la història local, no pots perdre't el reportatge històric que ha emès a la televisió autonòmica valenciana, A Punt.

Una oportunitat per conèixer millor la història del teu municipi i per veure com ha evolucionat al llarg dels anys. No dubtes en recomanar-ho als teus contactes i mireu-ho junts! Segur que us sorprendrà el que descobrireu.