#franz hawlata | Explore Tumblr Posts and Blogs

joaquimblog · 7 years

Text

La donzella de neu a la ONP Fotografia de Sebastien Mathe_onp

La donzella de neu a la ONP, producció de Dmitri Tcherniakov

La donzella de neu, producció de Dmitri Tcherniakov, fotografia ©-Elisa-Haberer

Un teatre imponent i de primera categoria fa coses imponents i d’excel·lent i primera categoria. L’Opéra National de París ha programat en la temporada 2016/2017 la bellíssima òpera de Nikolai Rimski-Kósakov “La donzella de neu“.

Es tracta de la tercera de les quinze òperes que va composar el compositor rus i segons diuen, l’òpera que més estimava del seu opus, un opus farcit d’obres imprescindibles que ens hem hagut d’acostumar a prescindir-ne degut a la miopia dels programadors que insisteixen en el de sempre amb l’intent de mantenir als de sempre abonats com sempre.

A París han triat un tàndem rus per dirigir una companyia quasi exclusivament russa, garantint d’aquesta manera una idoneïtat idiomàtica i una adequació estilística que si més no atorgui autenticitat. El resultat com no podia ser d’altra manera, és un estímul cultural d’altíssim valor i un orgull per a la institució que la programa i ofereix al seu públic, per l’obra i per la manera de donar-la a conèixer.

Potser a la direcció de Mikhail Tatarnikov no tingui la grandesa que de ben segur li atorgarien Gergiev, Petrenko o Jurowski, però hi ha una bona paleta de colors en la sonoritat que l’exuberant orquestració demana i ell tot i que el discurs es torna feixuc en més d’una ocasió, dóna notorietat als grans i nombroses conjunts amb un Cor en estat de gràcia que enlluerna per la sonoritat i cohesió, en una temporada que la programació l’ha posat al límit, sabent superar tots els reptes amb una nota excel·lent.

L’extens equip vocal està encapçalat per la dolcíssima Snegúrotxka de l’emergent Aida Garifullina en la millor prestació que li he escoltat fins ara. Una veu bonica, gens forçada, d’emissió fàcil i sobretot amb una aura encisadora, té àngel.

El contratenor Yuriy Mynenko és la segona vegada, que jo sàpiga, que assumeix el rol de mezzosoprano en un rol transvestit de l’òpera russa, va ser Ratmir al Ruslanf et Ludmyla a Moscou també sota la direcció de Dmitri Tcherniakov i ara és el desitjat Lel. Canta admirablement i la veu és dolcíssima, però escènicament no és del tot creïble, hi ha una dissonància entre el físic i el cant i la interpretació que costa de superar, però és innegable que l’aposta per a un contratenor (altres vegades ho ha fet un tenor) l’apropa més a la vocalitat original.

Martina Serafin tampoc dóna el físic idoni a la jove Kupava, però vocalment està molt més convincent que en les incursions en els exigents i poc apropiats rols de soprano dramàtica verdiana que han malgastat la seva sumptuosa veu. Aquí està esplendorosa i passional.

Qui havia de ser l’original holandès liceista, el baríton Thomas Johannes Mayer es fa càrrec del rol de Mizguir amb contundència vocal i escènica. mentre que el tenor Maxim Paster tot i complir vocalment amb el rol, no dóna credibilitat escènica al Tsar Berendeï, és clar que la credibilitat escènica en els muntatges de Tcherniakov aviat salta pels aires gràcies a la fascinant i trencadora dramatúrgia.

No m’han convençut gaire La fada primavera d’Elena Manistina i el rei de glaç de Vladimir Ognovenko, ja una mica gastat per esdevenir creïble en un rol que encara ha de mostrar autoritat, té un gran ofici i moltes taules escèniques però la veu mana. Franz Hawlata possiblement tampoc sigui el millor baix per atorga grandesa a Bobyl Bakula.

El conjunt funciona esplèndidament perquè al darrera també hi ha una gran producció escènica amb el segell inconfusible de Dmitri Tcherniakov, que quan es posa a dirigir òperes russes mai defrauda, i si en el Kitej ens va enlluernar, com també ho va fer en els muntatges de La núvia del Tsar a Berlín, El príncep Igor a Àmsterdam i el MET, Ruslan i Ludmila a Moscou crea una fascinació dramàtica i escènica absolutament genial, molt lluny de les fallides aproximacions verdianes.

Dmitri Tcherniakov recrea un món possible, molt contemporani de la Rùssia actual i que per tant segurament un rus identificaria molt millor que nosaltres, per a un conte inicialment fantàstic i d’arrels molt populars. Hi ha una barreja de vestuari que ja no ens hauria de sorprendre, i sobretot hi ha una escenografia imponent per recrear aquesta comunitat neo-rural on el conte de Snegúrotxka intenta, no sempre de manera convincent però finalment poc discutible gràcies a un quart acte d’absolut somni, màgic i altament poètic, convencer de les bondats d’aquesta història que enfronta a déus, semi-déus i humans, de manera ben diferent però altament influenciada per el món wagnerià.

En el pròleg assistim a un classe de dansa a una escola, on la mare de Snegúrotxka no és la fada primavera sinó una professora de ballet, mentre que en els quatre actes successius l’acció transcorre en un frondós bosc, de impactant realisme quan convé.

SINOPSI

Filla del rei Glaç i de la fada Primavera, Snegúrotxka, la donzella de neu, té el cor de neu, que el sol no pot fondre-li. Un dia, des del fons del bosc on viu, sent els cants de Lel, el pastor. Encisada per aquella veu i pel que canta, Snegúrotxka demana als seus pares anar a viure entre els homes. Un cop allà, l’adopten una parella de pagesos i la noia comença a viure com ells. En una ocasió en què escoltava les cançons de Lel, el pastor li demana un petó en paga, però ella li dóna només una flor. Aleshores Lel fuig amb tot d’altres noies que el reclamen. Snegúrotxka és consolada per Kupava, la noia que està a punt de casar-se amb el pastor Mizguir. Però quan apareix aquest darrer, resulta que s’enamora perdudament de Snegúrotxka.

Llavors l’abandonada Kupava recorre a la justícia del bon tsar Berendei, que és festejat pels seus músics i cortesans (que es queixen del fred que no s’atura). El tsar ordena la preparació d’una gran cerimònia nupcial i ofereix un premi a qui sigui capaç d’enamorar Snegúrotxka, sabedor que el fred no cessarà fins que el cor de neu de la noia s’arribi a fondre. Durant la festa, Lel torna a cantar i en acabat li és concedit com a premi un petó de la noia que ell esculli. Però Lel tria Kupava, contra les esperances de Snegúrotxka.

Aleshores, la noia de neu reclama l’ajuda de la seva mare, que finalment li concedeix el do d’estimar qui l’estimi. Snegúrotxka dóna el seu amor a Mizguir, però això no fa sinó que la noia acabi fonent-se finalment, escalfada pel sol de l’amor. Mentre Mizguir es llança al riu, desesperat, el tsar i tota la seva cort celebren amb una gran festa la tornada del sol

Nikolái Rimski-Kórsakov Снегурочка–Весенняя сказка o Snegúrochka–Vesénnyaya Skazka LA DONZELLA DE NEU (1873) Òpera en un pròleg i 4 actes amb llibret del compositor basat en l’obra d’Aleksandr Ostrovski

Snegourotchka (La donzella de neu), Aida Garifullina Lel, Yuriy Mynenko Kupava, Martina Serafin El Tsar Berendeï, Maxim Paster Mizguir, Thomas Johannes Mayer La fada primavera, Elena Manistina El rei de glaç, Vladimir Ognovenko Bermiata, Franz Hawlata Bobyl Bakula, Vasily Gorshkov Bobylicka, Carole Wilson L’Esperit dels boscos, Vasily Efimov Primer herald, Vincent Morell Segon herald, Pierpaolo Palloni Un patge, Olga Oussova

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris La Maîtrise des Hauts-de-Seine Director del cor: José Luis Basso Director musical: Mikhail Tatarnikov

Director d’escena: Dmitri Tcherniakov Escenografia, Dmitri Tcherniako Disseny de vestuari, Elena Zaitseva Disseny de llums, Gleb Filshtinsky Vídeo, Tieni Burkhalter

La Bastille, París 25 d’abril de 2017

Aquest streaming que ens va proposar el Canal Arte és una de les coses més belles, estimulants i gratificants de la temporada i no cal dir que després del que us vaig explicar ahir aquí, encara més. Els incondicionals del Kitej per suposat, però tota la resta també, no us ho podeu perdre.

ONP 2016/2017: LA DONZELLA DE NEU DE RIMSKY-KÓRSAKOV (Garifullina-Serafin-Manistina-Paster-Mayer-Mynenko;Tcherniakov-Tatarnikov) Un teatre imponent i de primera categoria fa coses imponents i d'excel·lent i primera categoria. L'Opéra National de París…

0 notes

verdiprati · 11 years

Text

Notes from the Rosenkavalier concert

After the jump: some notes (not a comprehensive review) from the March 8, 2014 concert performance of Der Rosenkavalier by the National Symphony Orchestra at the Kennedy Center in Washington, DC.

This was advertised as simply a concert performance and I expected stationary singers reading from scores on music stands. It turned out to be semi-staged, with everyone singing from memory and acting out lots of well-rehearsed stage business. There were a number of props (tea service, feather duster, silver rose) and the singers apparently dressed themselves from their own wardrobes in clothing at least vaguely appropriate to their parts. This all was a nice bonus for the audience and helped make the performance less baffling to my boyfriend, who has seen maybe three or four full operas in his lifetime.

At intermission, while waiting in line for the bar, I heard a woman behind me complain that the "costumes" were terrible and that Octavian was not dressed all in silver for the presentation of the rose, as the libretto says he should be. "They really should do better on the costumes, even if they have to spend a penny," she snotted. I wanted to tell her that for one thing, she was already getting a semi-staged performance which was more than advertised, and for another thing, she doesn't know what the phrase "spend a penny" means. But of course I kept this retort to myself!

Back to the performance:

Renée Fleming owned the stage from the moment she walked in. What is stage presence? How does it work? I do not know, but some people have it. Renée certainly does.

It didn't hurt that she was wearing an impressive taffeta evening gown in emerald green, perfectly suited to her. In act 1 she also had a long black stole/cape sort of thing with kimono sleeves. In act 3 she swapped the stole for armpit-high black gloves and an ingenious striped taffeta overskirt that added extra volume to her dress and helped her swoop around as the Marschallin in her imposing public persona.

Her voice reminded me of a buttery chardonnay and I thought she perfectly embodied the Marschallin. Of course, I have never seen anyone else perform the Marschallin, so I have no basis for comparison, but I know Renée Fleming's Marschallin is much admired, and I think I can see why!

Side note: I've often noticed how much acting Sarah Connolly does with her eyes and eyebrows. Last night I made a similar observation about how much Renée Fleming conveys with her mouth and jaw. By dropping her jaw a fraction of an inch, mouth still closed, she telegraphed impatience and disgust with Ochs. With just a hint of grimacing tension around her mouth, she made clear the Marschallin's conflicted feelings and heroic self-control.

Stephanie Houtzeel was a very game actress in the role of Octavian and seemed to have good chemistry (and a nice blending of voices) with Renée Fleming. Franz Hawlata letched it up gleefully as Ochs. He was my boyfriend's favorite character. I won't try to comment on the whole rest of the cast, but one singer who stood out to me was Mario Chang, a late replacement for Steve Davislim in the role the Italian singer. His voice was big and his rendition of the song was appropriately florid.

The performers' feet were at my eye level all evening so I could give you a full and tedious account of everyone's footwear. I won't, but let me call out a few notables: 1) Renée Fleming wore stratospherically high platform heels—at least four and a half inches, maybe five (11-13 cm)—and yet managed to glide easily around the stage as if her skirt were some kind of delicate soprano-carrying hovercraft. 2) For the "Mariandel" scenes, Stephanie Houtzeel wore bright red patent high heels and imitated a guy clomping and wobbling around in heels for the first time. I thought that was a nice modern-dress bit of stage business. 3) Soloman Howard, who played the notary and the police inspector, is no fashion slouch. I can tell because he was wearing black loafers with midnight blue tassels. Sharp.

At the curtain call, I tried to catch Stephanie Houtzeel's eye to convey "good job," but she wasn't looking anywhere near me. I exchanged glances with Renée Fleming instead. I like to think that the mental telepathy went like this:

verdiprati: "You were awesome."

Renée Fleming: "I KNOW."

But our facial expressions were more like:

verdiprati: "You were awesome."

Renée Fleming: "Thank you, I'm so touched."

She's given so many performances in her career; I tend to think this was probably just another day's work for her. And yet she was gracious at curtain call and acknowledged all the applause and "brava"s as if she were honored and moved by our attention.

#Der Rosenkavalier #renée fleming #stephanie houtzeel #franz hawlata #mario chang #soloman howard #SHOEZ

6 notes · View notes