#expressió

[paumm23]

LA GUERRA DIGITAL

QUE ÉS?

La guerra digital també coneguda com a ciberguerra, es u tipus de guerra la qual consisteix en aplicar tecnologies per a portar a cap operacions militars i estratègies en el àmbit digital. Les activitats en una guerra digital poden incloure atacs cibernètics, espionatge cibernètic, sabotatge d’infraestructures critiques, manipulació d’informació i altres mètodes per a influir en la percepció pública i debilitar o desestabilitzar als adversaris.

ON S’UTILITZA?

La guerra digital també coneguda com a ciberguerra, es u tipus de guerra la qual consisteix en aplicar tecnologies per a portar a cap operacions militars i estratègies en el àmbit digital. Les activitats en una guerra digital poden incloure atacs cibernètics, espionatge cibernètic, sabotatge d’infraestructures critiques, manipulació d’informació i altres mètodes per a influir en la percepció pública i debilitar o desestabilitzar als adversaris.

A QUI BENEFICIA?

La ciberguerra pot beneficiar a diferents bàndols depenent dels objectius i motivacions que te cadascun. Aquestes son algunes formes en les quals poden beneficiar-se:

1. Estats Nacionals:

· Avantatge estratègic: Els estats poden obtindre un avantatge estratègica dels seus adversaris per a poder realitzar operacions d’espionatge cibernètic i d’aquesta manera, obtindre informació confidencial.

·Desestabilització del adversari: Els estats utilitzen tàctiques cibernètiques per a desestabilitzar a altres països, ja siga econòmicament, políticament o socialment.

2. Grups terroristes u Organitzacions Criminals:

· Financiament: Al realitzar atacs cibernètics, aquests grups poden buscar la obtenció de beneficis financers a través d'extorsions, fraus en línia o altres activitats detectives.

· Desordre i caos: Busquen crear desordre i caos en la societat al atacar infraestructures crítiques, com sistemes d’energia o serveis d’emergència.

3. Hacktivistes:

·Expressió política: Alguns individus utilitzen la ciberguerra com una forma d’expressar les seues opinions polítiques o portar a cap accions en línia per a recolzar les seues causes.

4. Empreses de seguretat cibernètica:

·Oportunitats de negoci: A mesura que augmenten les amenaces cibernètiques , les empreses especialitzades en seguretat cibernètica poden beneficiar-se al proporcionar serveis i productes per a protegir contra atacs.

Es important destacar que la ciberguerra també aporta conseqüències negatives , com la violació de la privacitat, el risc per a la seguretat nacional, i la possibilitat de danyar significativament a la infraestructura crítica.

NOTICIES SOBRE LA CIBERGUERRA

El grup, que en 2017 va segrestar computadores de tot el món amb el virus *WannaCry, acaba de robar 625 milions de dòlars en criptomonedes, el major colp digital de la història: https://www.lanacion.com.ar/tecnologia/lazarus-asi-son-los-cibercriminales-que-roban-y-extorsionan-para-el-amado-lider-de-corea-del-norte-nid24052022/

Anonymous i altres grups de ciberactivistes tracten de sabotejar les infraestructures russes per a frenar l'impuls de Moscou en la guerra: https://www.lanacion.com.ar/tecnologia/un-ejercito-de-miles-de-piratas-informaticos-amenaza-a-rusia-con-ataques-incesantes-nid11032022/

OPINIÓ PERSONAL

Actualment la ciberguerra està creixent molt ràpid gracies als avanços tecnològics de avui en dia, es una cosa que no em sorprèn en absolut ja que fa molts any que es deia que la tecnologia avançaria molt, com per exemple que el cotxes volarien o coses per l’estil, cosa que no ha passat, però la ciberguerra ja es un fet real, cosa de la que hem estat parlant en aquest text. Des de fa molts anys les guerres han segut molt tradicionals, es a dir, no disposaven de tecnologies tan avançades com les de hui en dia, per tant, els soldats i els capitans tenien que emprar unes tècniques de guerra per a saber quan atacar i quan defendre algun punt de combat o lloc que volien conquerir. Però això ja no passa des de finals dels anys 90. En lo personal, no estic a favor de les guerres, però si ocorren prefereixo que siguen com son ara , es a dir, que disposen de les tecnologies actuals per lluitar, ja que crec i pense que ara son mes ‘’segures’’ que abans. També cal afegir que ara els alts càrrecs tenen la nostra vida en les seues mans, vull dir que sols polsant un botó ens poden matar a tots, i un dels millors exemples podria ser Vladímir Putin, president de Rússia, que es diu que disposa d’un maletí on s’amaguen una varietat de botons, que en activar-los, llançarien una bomba que podia destruir gran part d’Europa per exemple. En conclusió, la ciberguerra està present en diferents guerres del món, cosa que ens demostra en avanç tecnològic que estem tenint, i també ens demostra la debilesa que tenim en front de alts càrrecs com Vladímir Putin, que en un moment ens poden fer desaparèixer. Gracies Carlos, per fer-me investigar i aprendre nous termes i conceptes.

[canalsart]

Avui dimarts 2 de gener a les 17:00 h obertura de la mostra Francesc Cabanas Alibau, el pintor de Sant Cugat. Recordem aquest pintor tan vinculat amb aquest espai d’art des de fa cinquanta anys. La seva és una expressió artística que reflecteix el seu amor per la natura i els colors. Un estil entre fauvista, impressionista i expressionista, de pinzellada àmplia i gestual.

[error404vnotfound]

I don’t know if this is a personal question 👉🏼👈🏼

You don’t have to answer if you don’t want to!

But how are languages divided in Catalonia? I know you speak three languages. In schools do people speak Spanish or is it all Catalan? Or write Spanish and speak Catalan? Or visa versa? What role does English play?

I guess what I’m really asking, is how did you learn three languages?

ohhhh, tranqui tranqui, no és gens personal

Catalunya forma tècnicament part d'Espanya, on la llengua oficial és el castellà. Espanya, però, té dins el seu territori un ventall multicultural bastant extens, cosa que es reflexa en les altres llengües i dialectes que s'hi parlen. A Catalunya, per exemple, les llengües oficials són: la de l'estat (castellà), i les pròpies (el català i l'occità).

Depèn molt de la família com es distribueixen aquestes llengües a casa. Jo per exemple sempre he parlat en castellà amb la meva família (els meus avis no saben català, però el poden seguir, i els meus pares van néixer durant la dictadura a Catalunya i no van aprendre català fins després de l'institut), i a casa la televisió es posava tant en castellà com en català (pel meu benefici).

L'escola és en català (com ha de ser). Això no vol dir que a algun profe no se li escapi alguna expressió en castellà de tant en tant, però no suposa un drama que passi.

Respecte altres llengües, l'anglès es comença a ensenyar des dels tres anys, i si no m'equivoco es fan tres hores setmanals d'anglès des dels 6 anys fins als 18 (podrien ser només dues al principi i després 3). El castellà, per altra banda, es comença a ensenyar a la primària (als 6 anys) un cop els alumnes saben llegir i escriure més o menys bé.

Parlar tres llengües no és excepcional, és la norma. En teoria, un cop acabes l'educació obligatòria (és fins als 16 anys), hauries de saber català, castellà i anglès. I és el que passa. El català i el castellà són suficientment semblants com per a que la fluïdesa no sigui un problema. L'anglès, però, és més complicat. El nivell amb el que es surt si només has fet classes a l'escola és suficient per a defensar-te, però no molt més.

També és comú fer extraescolars d'anglès. Jo per exemple vaig fer 4 anys, cosa que va ajudar a que aprengués la base de gramàtica i estructura que no arribàvem a aprendre a l'escola. La meva fluïdesa la dec a començar a llegir noveles i consumir coses en anglès per internet.

Hi ha gent, fins i tot, que surt de l'institut sabent quatre llengües. Des dels 12 anys hi ha l'optativa de fer francès (jo vaig fer 2 anys fins que l'alternativa era més interessant).

[garbagequeer]

no et preocupis cap de gerra hauria de ser una expressió quotidiana de l'estil de tira-li calcetí

[objecteiespai]

View this post on Instagram

A post shared by Animac (@animaclleida)

Animac

29a Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya 🗓 Del 20 al 23 de febrer de 2025 📍Lleida #animaclleida2025 #animac2025

Animac és la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, organitzada i produïda per l’Ajuntament de Lleida i la Generalitat de Catalunya. Amb el pas dels anys, l’Animac ha consolidat el seu caràcter independent i artístic. La Mostra fou creada el 1996 i al llarg dels seus 29 anys d’història ha esdevingut un dels esdeveniments audiovisuals més coneguts dels celebrats a Espanya, amb importància i prestigi a nivell internacional. Avui dia l’Animac és una mostra rigorosa, a la vegada que dinàmica i acollidora, que continua en el seu esforç per millorar, generant nous públic i atraient tots aquells que estimeu l’animació. L’Animac és una mostra no competitiva que es dirigeix a aquells artistes que usen l’animació com a instrument per a la seva expressió personal. Anem més enllà dels límits de la narrativa tradicional i busquem visionaris que facin treballs independents i arriscats que tinguin força i duguin el seu potencial expressiu al límit.

dd

[marssafont]

DIARI D'APRENENTATGE

Autobiografia del treball i de l'experiència. Eina d'autoavaluació i de seguiment que ajuda al propi coneixement. Expressió.

BIBLIOGRAFIA

Acaso, M. (2009). La educación artística no son manualidades: Nuevas prácticas en la enseñanza de las artes y la cultura visual. Los Libros de la Catarata.

Fullan, M. (2020). Learning and the pandemic: What’s next? Prospects, 49, 25–28.

hooks, b. (2022). Ensenyar pensament crític (4ª ed., J. Caball, Trad.). Raig Verd Editorial.

[lescroniques]

Silenci i expressió: la llengua de signes com a forma de comunicació

Clara González / eldebate.com declausura.org Com afirmava sant Gregori Nacianceno, “el silenci és la millor salvaguarda del tresor de l’ànima”. Aquest pare de l’Església del segle IV considerava el silenci com “una de les formes més útils de temprança” i “un dels mitjans més eficaços per a regular els moviments de la ment”. La vida contemplativa consisteix, en gran mesura, a cultivar aquest…

[cpmgomis]

📢Comencem el curs en bones noticies!!!

PROJECTES D’INNOVACIÓ I INCLUSIÓ EDUCATIVA DE LA GENERALITAT VALENCIANA.

El Conservatori Josep Melcior Gomis, ha estat un dels centres seleccionats per la Conselleria d’Educació per a desenvolupar projectes d’innovació i inclusió educativa biennals, en centres docents no universitaris de titularitat pública de la Generalitat, durant els cursos acadèmics 2024-2025 i 2025-2026.

El nostre projecte, titulat “Imaginant a l’Elemental. Nous llenguatges cap a la creació i la inclusió”, ha estat molt ben valorat dins d’aquesta convocatòria. I el que pretenem amb aquest és que diversos experts en noves formes d’expressió i tècniques educatives formen al professorat del centre de les matèries comunes de Cor i Conjunt per a que puguen introduir nous llenguatges en les programacions d’aula. Al llarg del projecte, aquests experts interactuaran també amb l’alumnat de totes les Ensenyances Elementals, generant experiències atractives i de primera mà que beneficiaran la inclusió i la motivació de l’alumnat.

Es treballarà amb el llenguatge del soundpainting i la percussió corporal principalment amb la metodologia basada en la experiència per fer d’aquest fet musical una experiència vivencial que ajuden al nostre alumnat.

Durant el primer any de desenvolupament del projecte s’introduiran els aspectes més importants del llenguatge de creació musical en temps real SOUNDPAINTING, i al finalitzar el curs es realitzarà un concert de la ma d’un expert en aquest llenguatge amb tot l’alumnat dels ensenyaments elementals.

Per al segon any, es tracta de refermar tot el que s’ha aprés al voltant del llenguatge SOUNDPAINTING i introduir la percussió corporal com a eina per a la improvisació i la expressió artística. Seguirem un plantejament molt semblant al primer any del projecte, on de la ma d’experts el nostre professorat s’introduirà i introduirà a l’alumnat en aquest llenguatge per tal de fer una posada en escena al finalitzar el curs.

Pilar Ferrero Silvage

Directora del CPM J.M.Gomis d'Ontinyent

[12endigital]

El Consell autoritza un conveni entre l’Institut Superior d’Ensenyances Artístiques i la Universitat d’Alacant per al foment de la dansa

El Consell ha aprovat un conveni de col·laboració entre l’Institut Superior d’Ensenyances Artístiques de la Comunitat Valenciana (ISEACV) i la Universitat d’Alacant (UA) per al foment de la dansa, amb la finalitat d’instrumentar la participació del Conservatori Superior de Dansa d’Alacant en la formació en expressió corporal, dins de les activitats culturals organitzades pel Servici de Cultura de…

[elfinaldelcamino]

Laurent Mignonneau

Entrevistes al Grid_Spinoza (2 de 3)

Seguint aquest fil de fer allò que els altres no han fet, les produccions culturals de Laurent Mignonneau comencen amb una idea o desig d’anar més enllà del que s’ha explorat fins al moment present en la solució d’un problema. En aquest punt de partida el més comú és haver de col·laborar amb enginyers informàtics de software i/o hardware. La seva metodologia és, doncs, de caràcter transdisciplinar i passa per integrar coneixements tecnològics amb la creació d’imatges.

Fotograma de l’entrevista del Grid_Spinoza a Laurent Mignonneau (Barcelona, setembre de 2012)

En Laurent Mignonneau defensa que els laboratoris universitaris haurien de servir per, havent après una determinada tecnologia -ja sigui software o hardware-, cercar-hi nous usos i aplicacions de manera creativa. Tot i la natura marcadament tecnològica de la seva feina, afirma pertànyer a una generació de creadors encara no avesats a fer servir internet com a base per a la recerca. A més, remarca que, per a ell, el camí de la creació passa per l’individualisme, perspectiva personal que li permet concentrar-se en la cerca de la pròpia expressió. Això, però, no li priva d’haver creat un potent nexe co-creatiu amb la també productora cultural especialitzada en interactivitat Christa Sommerer.

Instal·lació de Mignonneau & Sommerer «The Artwork as a Living System» a Linz (Àustria, 2022)

En Mignonneau manté una manera de procedir oberta a viaranys i bifurcacions, actitud que es dedueix quan explica com reconverteix les aplicacions tecnològiques que crea en noves obres variant-ne l’algoritme o les interfícies.

[timriva-blog]

Hawad, poeta i pintor amazic tuareg: «Quan escrivim en una llengua estrangulada, en creem una altra al marge: la del nostre patiment»

Hawad, al Premi Ostana de 2023. Per MARIONA MIRET Mahmoudan Hawad —o simplement, Hawad— és un dels intel·lectuals més trencadors i originals de la cultura nòmada del Sàhara, i segurament el màxim exponent de la literatura escrita tuareg. Alt, prim, de pell fosca, i expressió aspra i severa, Hawad va arribar a Ostana durant la tarda del primer dia del 23 de juny per assistir al programa cultural…

[botiga-sabate]

Cinturon a Serraje, amb Cosidos, 701 Experimenta la fusió perfecta d'estil i comoditat amb el nostre cinturó de serratge, un accessori versàtil i unisex. Confeccionat amb pell de serratge, aquest cinturó no només ofereix un toc d'elegància, sinó també una durabilitat excepcional gràcies als detalls cosits. La sivella metàl·lica afegeix un toc modern, mentre que la talla 110 i l'amplada de 2.8cm asseguren un ajustament còmode. Fet amb destresa a Espanya, aquest cinturó és una autèntica expressió de l'artesania espanyola.

[canalsart]

Avui és Nadal. Capitell del claustre del Reial Monestir de Sant Cugat una obra d'art del S. XII. L'art és una expressió profunda de la humanitat, una finestra al nostre interior i una forma de connectar amb els altres. Ens acompanya en el dia a dia, uneix el art local i l'universal, recordant-nos qui som i on anem.

[translucent-serendipity]

Així al cos com al món, es dibuixen les senyals que deixen els incendis.

Vaig començar l'any rient i plorant alhora, bevent aigüeta, amb el cul al terre al centre d'allà mateix. Han passat dues setmanes i hi ha una flameta tendra dins meu que no s'apaga. Continuo buscant les formes de mirar de front als terrors. He après una expressió que des d'ara repetiré: endavant les atxes.

És tan estrany tenir pujats els complexos i alhora ser capaç de fotre-hi cubells per apagar-los. Un dia fa temps començava una pàgina: mama, he trobat quelcom millor que la crema cicatritzant de l'àvia. Hi ha un niu que m'abriga i em sostè; no en sóc la cria, sinó branqueta, o bri d'herba. Sóc perquè som. Entre tanta complexitat, fem les coses senzilles. Endavant les atxes, els cossos, endavant tot allò que defensem, que és la llibertat.

El temps continua passant massa ràpid però confesso que ara gaudeixo al posar-me la música ben forta pels túnels del metro. Em sento estranyament en pau amb mi mateixa tot i les coses no resoltes, els terrors que a voltes em travessen. Tan estranyament en pau que podria plorar a la voreta de la flama amb que ja començava l'any. Quan penso aquestes coses, sempre salta l'alarma de l'autocondescendència. Alerta i endavant les atxes.

Demà hi ha un altre desnonament al poble. Endavant les atxes.

[tastatast]

Andreu Genestra

Tot i que feia 3 anys de l’última visita, mengem a l’Andreu Genestra des de l’any 2014, ens agrada la seva cuina, seguir la seva evolució i sempre hem gaudit menjant els seus plats en el marc incomparable que era l’Hotel Son Jaumell de Capdepera (Mallorca).

Per no repetir informació que ja apareix a les altres cròniques, us deixem l’enllaç a tots els àpats que hem fet a l’Andreu Genestra, sempre és interessant repassar l’evolució i veure com hem canviat tant nosaltres com el món en general.

Aquest any, per això, hi ha hagut un canvi substancial i és que, des del 21 d’abril de 2023, es van traslladar a l’Hotel Zoëtry (Hyatt Inclusive Collection), situat en una possessió espectacular del segle XIV ubicada a la històrica finca sa Torre a Llucmajor. Un entorn incomparable que compta amb un hort de més de 2.500 m2 i amb vinyes. A més, el restaurant té la cuina oberta i permet veure i sentir, de més o menys lluny, com cuinen i com emplaten.

Ofereixen 3 menús: el Mediterranean, el Mediterranean Extrem i el Verd (l’opció vegetariana). A més, l’opció de triar 2 o 3 plats d’una selecció de plats dels tres menús.

L’ÀPAT

4 SNACKS.

És curiós com hem canviat el significat d’aquesta paraula que originàriament feia referència a “aliments envasats en petites porcions destinats a ser consumits fora dels àpats principals”. A més, tenint una paraula com “aperitiu” o una expressió tant nostrada com “fer l’aperitiu” per a definir aquestes petites elaboracions inicials que s’ofereixen per a obrir l’estómac i fer venir gana i ganes de començar l’àpat.

Xurro d’olives i vermut.

Una massa fregida, semblant a la d’un xurro, amb una oliva i unes gotes d’un gel de vermut. Quina bona olor de vermut i quin cruixent més bo! Ben llaminer, quin bon començament!

Segons el seu relat, com que hem començat per un xurro que és típic d’Espanya, ara continuarem amb una tècnica francesa (un bombó), un bunyol típic de Turquia i un pastís de formatge que anuncien com a cheesecake de Grècia. Una vegada més, trobo innecessari dir-ho en anglès podent-li dir perfectament pastís de formatge. Trobo que parlar l’idioma local i anunciar els plats en dita llengua és un discurs que va lligat a l’autenticitat, la regionalitat i l’ús de productes autòctons que tenen. Posats a parlar de l’idioma, també em va sorprendre que la pàgina web no estés en català. 

Bombó de pa moreno mallorquí.

Es tracta d'un bombó de xocolata blanca en el que, a dins, diuen que hi ha el pa moreno torrat i un toc mallorquí que és la sobrassada. El gust era ben bé de xocolata blanca, no es notava pas la sobrassada. Un aperitiu massa dolç, semblava un petit four. No m’agrada gens començar els àpats amb dolçor. Si ja trobo innecessari haver d’acabar amb postres… Però, segons el seu relat, com que la seva cuina no fa distincions entre el món dolç i el salat, comencen l’àpat amb els petits fours. O en podríem dir llepolies?

Bunyol de cacauet.

Un bunyol farcit d’una crema de cacauets calenta i amb tres trossets d’un trosset d’anxova per sobre. No em va transportar a Turquia però, per sort, aquest aperitiu no va ser dolç.

Pastís de formatge.

Un pastís de formatge de Maó i botifarró. No vaig entendre la relació amb Grècia però el cas és que va ser el més salat i el més bo. El farciment era ben fred i la galeta molt gustosa i cruixent. Una mossegada deliciosa.

Moment pa i oli.

Serveixen els pans i ens deixen triar els que preferim.

Un pa tradicional blanc i un de llavors fets amb Amadip.esment (Associació Mallorquina per a Persones amb Disminució Psíquica), una ONG fundada el 1962 i amb la que l’Andreu hi col·labora.

Un pa de sègol i cardamom i una coca d’oli d’oliva que fan ells al restaurant.

Serveixen una mantega d’ametlles, diuen que és totalment vegana, feta amb llet de coco i olis vegetals.

Una mantega que semblava emulsionada, força tova.

Serveixen un plat amb una mousse d’ajoblanco feta amb acuafaba (l’aigua de cocció dels llegums, que s’utilitza com a substitut de la clara d’ou per la seva viscositat i el seu poder gelificant en fred, és a dir, un emulsionant) i acompanyada de dues salsetes (una de bitxo i una de blat de moro), amb una pols de bitxo, una de fines herbes i també amb rovell d’ou.

Ens pregunten si voldrem que ens posin una mica d’oli i sal i pebre o si preferim menjar-ho sense. Però insisteixen que és adequat afegir-li l’oli.

Ens ofereixen 4 olis, tots de Mallorca, i n’hem de triar un.

El primer és un oli que fan ells d’Arbequina, Piqual i Empeltre, que diuen que també tenen per separat: un Arbequina d’Aubocassa de Manacor, un Piqual de Son Catiu d’Inca i un Empeltre de Can Axartell de Pollença. Diuen que l’Arbequina té un sabor suau, la Piqual mig i que l’Empeltre és una varietat mallorquina amb un sabor fort. Desconeixia que fos autòctona de l’illa, a la Terra Alta també n’hi ha. Tampoc vaig acabar d’entendre si el primer oli era una barreja dels altres tres o realment el fan ells i, si és així, a on el fan. Recordo que quan estaven a Son Jaumell ens havien ofert un oli d’aquestes tres varietats que deien que tenien cultivades a la finca de l’hotel. 

Força enrevessat. Sembla que mentre fan el servei de pa, mantega i oli aprofitin per servir un últim aperitiu però no és ben bé així. Resulta que t’ofereixen l’oli per a afegir-lo a la mousse perquè la idea és que quedi un allioli; i el pa és per untar el fals allioli, perquè serveixen la mousse sense coberts. La mantega és per anar-la combinant amb tot plegat. 

A més, una vegada t’has menjat el plat, recomanen enretirar també el pa, l’oli i la mantega perquè diuen que serà un menú contundent. Una vegada més, no vam pas tenir temps de provar els quatre pans, només en vaig provar dos i perquè vaig demanar que encara no me’ls retiressin. Potser no es tracta de provar tots els pans, simplement d’agafar-ne un pel plat i prou. 

Total, va ser boníssim, semblava ben bé un allioli. Deliciós i una molt bona idea. Una mena de deconstrucció (diferents textures i diferent forma) d'una salsa tant nostrada com l'allioli. Potser la serviria amb coberts per oferir la possibilitat al comensal de provar-ho sense pa. I també li donaria més importància, tant a l'hora de servir el plat com al recordatori, separant-lo del "moment pa i oli" o simplificant/abreujant les explicacions dels olis.

8 PLATS.

Pebrots asados, guisat de vedella i anguila.

Serveixen un plat on, a la base hi ha un cremós de pebrots vermells, entenc que escalivats; a sobre, un cap i pota boníssim; a sobre, un vel de xampinyons; i, pel voltant, cinc trossets de porro i cinc dauets d’anguila fumada. A taula, serveixen un brou calent de l’aigua del pebrot escalivat. Molt bo, el cap i pota quedava molt bé amb la textura de gelatina fina del vel. El conjunt tenia un punt picant pel porro.

En aquest moment de l’àpat ens van convidar a fer-nos un recorregut pel restaurant; ens van ensenyar, bàsicament, la resta de la sala, és a dir, un espai que queda més reservat, i l’espai Krug. No ens van ensenyar la cuina, ho vaig trobar a faltar.

Truita a la francesa de parpatana de tonyina.

Un plat inesperat que ens va oferir l’Andreu molt amablement. Una truita farcida amb un aguiat de tonyina que va aprendre a fer amb en Neichel (l’aguiat, no la truita) i que ha adaptat fent-lo a la mallorquina (no ens van especificar com és). Desconec el grau d’improvisació d’aquest plat però va ser boníssim. Una truita servida calenta, picanteta i amb una massa brillant/oliosa que semblava una cuirassa (tova però relativament gruixuda i ben separada del farciment); i és que, per cada ou sencer, portava un rovell de més i, a més, també portava vinagre d’Avgvstvs Forvm i una mica de farina/midó d’arròs.

Al mateix moment, ens va servir l’Albergínia confitada amb croissant de mantega.

Un plat que fa en referència al seu hort, on també hi treballa el seu pare.

D’esquerra a dreta: un gelat de trempó; un tàrtar d’ametlla amb mitja albergínia confitada amb una mica de vinagre a sobre; i, per acompanyar, un croissant fet amb saïm de porc enlloc de mantega (tot i que el recordatori digui de mantega).

L’Andreu ens diu que ens ho hem de menjar intercaladament, agafant ara una mica de trempó, ara una mica de truita de parpatana… però jo veig tres plats en un, o quatre! Veig tres seccions totalment separades, de fet, l’emplatat ja és així, tres elaboracions ben diferenciades. Són plats que mai acabo de gaudir plenament, els provo per separat, no els barrejo, vaig d’una banda a l’altra i m’atabalen sense acabar de menjar res de manera concreta i atenta. Tampoc crec que hagi d’agafar les tres parts i barrejar-les (de fet, l’Andreu ja ho diu, recomana anar agafant d’aquí i d’allà). Fa anys que hi dono voltes i, a hores d’ara, encara no sé què fer quan em trobo amb aquest tipus de plats, els “plats 3 en 1”. 

El gelat de trempó era molt bo, gustós i refrescant. El croissant també, boníssim, cruixent, calentó, llaminer, greixós… però em va semblar més per atipar que no pas necessari. En canvi, m’encantaria si ens hagués servit el mateix croissant però farcit amb el deliciós gelat de trempó! El que deia de servir 3 elements separats en un mateix plat, prefereixo que ja vingui elaborat de cuina, sempre és més fàcil de menjar. A més, quedaria un semifred d’aquells que tant feliç em fan.

Ànec musclo.

Tres trossets de lletons d’ànec confitats, tres musclos a la taronja i, al centre, una salsa d’ametlles lleugerament picant. També, cinc pipes de carbassa. Per acompanyar amb la salsa, diuen, una coca de patata. La salsa tenia més gust de coco que d’ametlles i sí, era picanteta. Em va agradar poder menjar lletons d’ànec, és una part que no s'acostuma a servir; això sí, tenien una textura un pèl massa caramel·litzada. El pa de patata no el necessitava i tampoc em va semblar res de l’altre món.

Llagosta amb gírgoles de castanyer.

Un plat que havia de ser amb carabinero i fetge d'ànec però que, després de menjar els aperitius (o petits fours, ara no sé com n’hauria de dir), l’Andreu ens va comentar que no n’havia trobat i que el substituiria per una llagosta. Vam acceptar el canvi sense que se’ns comentés que, a sobre, tindria un suplement de 30€ per persona, un percentatge bastant alt del preu total del menú. Trobo que això s’hauria d’avisar. Entenc que la llagosta sigui més cara que el carabinero però, fent un menú tancat, si a més és el restaurant qui fa el canvi, crec que són ells que haurien de trobar una solució que estès dins els seus marges i no fer pagar al client aquesta mena d’imprevistos i, a més, sense avisar-lo.

Una llagosta bullida, ben olorosa, carnosa i gustosa; amb una gírgola de castanyer un pèl insípida o, si més no, no brillava; i un brou fet amb el cap i llevat (emulsionat, sense lecitina ni sucre ni res). Una bona manera de servir la llagosta.

Conill a la mostassa.

Una rodanxa de galantina de conill d’uns 5 cm de diàmetre amb papada de porc negre i festucs i, a sota, un arròs de peix. Al centre de la taula, un tros d’anxova punxat en una petita forquilla. A taula, ens serveixen una culleradeta d’una salsa verda de pèsols i mostassa per sobre la galantina. Una galantina refinada acompanyada d'un correcte arròs de peix que tampoc li aportava gaire.

Mentre es refreda el plat (si és que havia estat calent) mirem com ens serveixen un acompanyament líquid per a la galantina: un suc de remolatxa, poma i ferment de fulla de figuera (entenc que deu ser fulla de figuera fermentada, com les fulles de tabac?) des d’un bidó de coure i en una copa Krug. Ens diuen que el gust terrós de la remolatxa i la galantina ens ha de recordar el que tenim al voltant. Suposo que es deuen referir al que el conill té al seu voltant, no nosaltres.

Calamar, porc negre i rovell d’oca.

Un plat inspirat en els espaguetis a la carbonara. Un calamar de Mallorca, tres minúsculs dauets de cecina curada, tres de formatge curat, uns puntets d’una maionesa d’alga, uns d’una salsa feta amb la pròpia tinta del calamar i una quenelle d’alga còdium. A taula ens serveixen una culleradeta de salsa carbonata (amb T, entenc que vol dir que li han afegit gas exogen) i rovell d’ou d’oca curat (amb bitxo en pols i altres espècies) ratllat per sobre.

Un calamar cuit un moment a 190°C, pràcticament cru, deliciós, pura frescor i textura! Els daus de formatge li donaven salabror i el rovell d’ou d’oca, textura. La quenelle d’alga còdium era molt bona, ben gustosa!

En un plat a part, una forquilla amb una mandonguilleta de calamar encebollado i per on hem de començar a menjar, els hi farem cas.

Peix de llotja a les herbes mallorquines.

Un serranito, un serrà suposo. Ens diuen que és un peix de la mateixa família que el salmó, tot i que és un peix de roca i viu en aigües més profundes. Tot plegat m’estranya molt, en tot cas diria que era de la família dels serrànids, que n’hi ha un munt de gèneres i espècies. Sí que podria ser de roca però diria que no viu en aigües gaire profundes i és més aviat costaner. Un exemplar d’uns 15 cm de llarg, servit sencer, amb cua i amb les espines i tot, però sense cap. Acompanyat amb dues mini-quenelles d’api-rave, mostassa de Dijon, 2 escopinyes i, a taula, servit amb una salsa verda força transparent de la seva versió del Bloody Mary amb herbes mallorquines, julivert i tomàtiga verda. S’ha de reconèixer que té certa valentia servir un peix tant poc valorat com el serrà i, a més, ben poc fet, pràcticament cru però molt sucós. Un peix molt fi però amb forces espines. Molt ben cuinat!

Guatlla a la melassa de figa.

Servida amb un ganivet fet per un cuiner del Port de Pollença que es diu Miquel Magraner i amb un mànec de fusta d’olivera, herència que l’Andreu va prendre de Son Jaumell quan van fer la poda de les oliveres.

Una guatlla de caça preciosa, cuita confitada (sense fer-se al buit) i que l’Andreu ens anuncia com l’acompanyament del plat, l’element principal són les figues de l’increïble eminència Montserrat Pons de Son Mut Nou. Una manera, diu, de dignificar tot el que suposa la figa a la cultura mallorquina.

Per una banda, tenim un ravioli de nap farcit de figues confitades al forn i una mostassa de figues. Per altra banda, el plat principal són les figues rostides al forn durant 10 hores a 90ºC (en sec i en tirades de 10 kg) molt lentament per tal d’extreure’n el nèctar, que colen per decantació amb un sedàs. Aquest nèctar de figues acompanya la caça menor, la guatlla farcida amb fines herbes.

El plat és el xarop de figues que sembla ben bé una demi-glace o una melassa de figa, però simplement és figa, sense cap més ingredient, ni brandi ni Oporto, res. Realment podria ser l’element principal del plat però és que la guatlla estava tant ben cuita i era tant gustosa i de tant bona textura, que calia destacar-la especialment. Plantejar-se quin és l'element principal d'un plat i quin l'acompanyament o la guarnició, una reflexió ben bulliniana que ens fem a la cuina des dels inicis dels noranta.

Ofereixen formatges però no en vam fer.

POSTRES.

Tocinillo de xirivia.

Un tocinillo del cielo fet de xirivia i en forma de cercle; a sota, una magdalena plana; i, a sobre, tres floretes suroses que semblaven de xirivia crua i aromàtica. Al costat, un deliciós gelat de llima i mantega torrada; i, a sota d’aquest gelat, una crema d’avellanes cremosíssima amb un crumble esmicolat per sobre. Unes postres boníssimes, amb cinc elaboracions diferents, totes conegudes i molt ben executades. Un plat molt entretingut d’anar menjant i gaudint.

Dàtils al rom flambée i poma asada.

Una crema de vainilla acompanyada d’un pa de pessic de dàtils flamejat amb rom. Per sobre, poma caramel·litzada a baixa temperatura. I, per acabar, un semifred de xocolata blanca amb tuber aestivium ratllada per sobre. Unes postres boníssimes, sobretot el pa de pessic flamejat i la poma, una llarga cinta laminada i enrotllada. 

PETITS FOURS.

Oliva farcida d’escabetx de poma.

La famosa esferificació amb la cuirassa dura i líquida per dins.

Tomàquet cherri envinagrat amb cirera.

Un tomàquet cherri tal qual, pelat, això sí. Un gust una mica estrany per a finalitzar l’àpat. 

Croqueta de crema cremada.

Molt bona! Tova. El petit four més bo.

Truita de patata i xocolata blanca.

La xocolata blanca es notava poc i tampoc recordava una truita. La idea és bona però potser caldria executar-la diferent per aconseguir una millor combinació. Acabem amb xocolata blanca, com el bombó de l’aperitiu.

Ofereixen herbes aromàtiques del seu hort per a infusionar: alfàbrega, menta, citronel·la, romaní, tomí, marialluïsa, etc.

Vam prendre una infusió de citronel·la i farigola on es notava sobretot la farigola. És d'agrair que ofereixin herbes fresques, la frescor és un luxe!

Pel que fa a la sala, actualment dirigida per en Sebastián Longo com a maître i sommelier, a qui ja coneixíem del Zaranda quan estava a l’Hotel Castell Son Claret de Calvià, trobem que és força correcta però que no està al mateix nivell d’excel·lència que havia aconseguit amb en Joan Arboix (amb un gran coneixement de vins de Mallorca) i en David Serrano (que, a més de dirigir la sala amb una gran professionalitat, oferia una brillant selecció de formatges afinats extraordinàriament bé). També pot ser que, com que “només” fa 4 mesos que s’han traslladat, encara necessitin allò que es diu del rodatge.

VAM BEURE

Una ampolla d’UBE Miraflores 2019 de Bodegas Cota 45 de Sanlúcar de Barrameda. Un blanc tranquil de Palomino Fino de diferents parcel·les de Miraflores Alta i Miraflores Baja, de vinyes amb diferents tipus d’albarizas (lentejuelas, lustrillos i tosca cerrada). Un vi fermentat en bóta però que, a la vegada, té la típica expressió nítida de mineralitat i fruita, marca de la casa. Som uns incondicionals de la feina d’en Willy Pérez i en Ramiro Ibáñez.

Una ampolla de Tianna Negre 3, Escursac 2020, de la línia The Sommelier Collection. Un vi negre ecològic i sense filtrar d’un celler amb un perfil un pèl industrial que pertany a Distribucions Túnel. L’Escursac més comercial i menys diferenciat de la resta d’Escursacs que es fan a Mallorca i que tant ens agraden. Un negre que ha sigut tamitzat per una criança de 8 mesos en barrica de roure francès de 500 litres i que li ha fet perdre el seu caràcter eteri, fresc i fragant que sol mostrar aquesta varietat autòctona. Un vi de tant sols 670 ampolles i elaborat pel sommelier Patrick Paulen (d’Alsàcia i ex-sommelier del mític Tristán de Puerto Portals) que, curiosament, és el pare del cambrer que ens va atendre.

CONCLUSIONS

La cuina segueix la línia de l’Andreu: productes locals i de molt bona qualitat; una marcada base de cuina clàssica francesa; tocs d’altres països del Mediterrani com Itàlia, Grècia, Turquia o el Marroc, sense oblidar un receptari mallorquí que, segons l’any es fa més o menys palès; plats amb moltes elaboracions diverses en les que, moltes vegades es generen tres o quatre plats en un; gustos refinats i contundents a la vegada però sempre dins un marc equilibrat i amable. Una cuina que sempre demostra personalitat pròpia, un punt de genialitat creativa, complexitat, bona execució tècnica i força coherència. A més, amb una posada en escena per a comunicar el seu relat i fer un servei davant del comensal, moltes vegades per ell mateix, cosa que agraïm molt.

En resum, la sensació final aquesta vegada va ser d’haver menjat molt (quantitat, cosa que darrerament havíem criticat per les racions excessivament petites que estava oferint) i menjat molt bé (qualitat i gustos plaents). Això sí, aquesta vegada vam trobar massa pans als plats: el xurro i el bunyol dels aperitius, tots els pans del principi i l’allioli que s’havia d’untar, el croissant amb l’albergínia i el gelat de trempó, la coca de patata de l’ànec musclo, l’arròs de peix del conill a la mostassa…; i això que vam dinar enlloc de sopar. Que difícil que deu ser oferir un model que agradi i satisfaci a tothom! I és que, com sempre diem, tants caps, tants barrets!

[objecteiespai]

Santa Llúcia, patrona dels oculistes, les modistes i els informàtics

‘Que Santa Llúcia et conservi la vista!’ és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. I és que Santa Llúcia, a causa d’algunes escenes del seu martiri, és una santa invocada per guarir tota mena de mals relacionats amb la vista. Això fa que, per extensió, també sigui la patrona dels oculistes i, alhora, d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren modistes, puntaires, brodadores…, però, tal com explica Festes.org, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics també necessiten la protecció de la santa.

La festa de Santa Llúcia era molt arrelada i per tot el país encara es fan activitats de tota mena: la festa de les ‘llucietes’, aplecs, fires, festes majors d’hivern… A Barcelona és costum, cada 13 de desembre, diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. Centenars de devots, entre els quals hi ha moltes modistes, encenen espelmes i, al final del dia, la petita capella resta inundada de llum. A més, aquesta festa, que va agafar volada a principi del segle XX, coincideix amb un dels moments de l’any en què la nit és més llarga.

aquesta festa, que va agafar volada a principi del segle XX, coincideix

amb un dels moments de l’any en què la nit és més llarga.