#denes varjon

[classicaldiscourse]

Festival Music review: Joshua Bell, Steven Isserlis and Dénes Várjon, Queen’s Hall

Festival Music review: Joshua Bell, Steven Isserlis and Dénes Várjon, Queen’s Hall

EXPECTATIONS were high for the coming together of three top performers – violinist Joshua Bell, cellist Steven Isserlis and pianist Dénes Várjon – and they certainly did not disappoint. Isserlis’s treatment of Schumann’s wistful melodies in his Three Romances was spot on. He took the first at restrained pace, striking a more reflective than overly emotional tone. Such an approach may have meant…

[miquelgeneblog]

Septuagenaris

Miklós Perény, violoncel. Dénes Várjon, piano. L’Auditori, Temporada de Cambra. Dijous 16 d’abril de 2017. Obres de Brahms, Beethoven i Kurtág. 

L’actuació del violoncelista Miklós Perény a la Temporada de Cambra de L’Auditori de Barcelona es sumava a la de dos altres septagenaris il·lustres que en les darreres setmanes han trepitjat diferents escenaris de la ciutat, com són el pianista Stephen Kovacevich amb l’Orquestra Camera Musicae (Palau de la Música) i l’abans tenor ara baríton Plácido Domingo (Gran Teatre del Liceu). Presències destacables que hem d’agrair pel sol fet de poder veure i sentir en directe a autèntiques llegendes de la música clàssica, referents de tantes generacions de músics. Però que també obren un debat, que desperta passions enfrontades, sobre fins quan s’ha de mantenir en actiu un músic. Més enllà del punt fetixista, cal pensar què busquem cadascú de nosaltres quan assistim a un concert. Fugint del relativisme extrem, que no ens durà enlloc, m’atreviria a dir que hi ha dos elements imprescindibles: sentir-nos en contacte o molt aprop de la Bellesa i poder dir que hem aprés alguna cosa. Més enllà d’això, que els mites no aguantin la comparació amb la realitat –cosa que mai faran- no serà el més rellevant. Aquesta és la reflexió que m’assaltava després d’haver presenciat el concert de Perény, llegenda viva del violoncel que, si potser no es troba en la plenitud de les seves forces per a ser la millor versió de si mateix, va oferir un concert que, tot i els seus alts i baixos, em va apropar una mica més a la Bellesa i a la Veritat. 

A l’esport hi ha una màxima que diu que el toc mai es perd. Perény en seria un cas exemplar. La seva tècnica es manté sòlida i neta, especialment a la mà dreta, la qual lliscava per damunt del batedor sense cap dificultat, encertant sempre el lloc on volia deixar caure els dits. El resultat, un atac precís i una afinació impoluta. La mà dreta també feia el que sabia fer, però en aquest cas es trobava a faltar capacitat per a generar so. Un bon amic amb qui compartia l’audició, violoncelista experimentat, m’explicava que el seu ús de l’arc era molt particular: n’utilitzava molt poc i concentrava molta energia en cada punt. Per al meu gust, l’hi va faltar. 

Així les coses, la Sonata per a violoncel i piano op. 38 de Johannes Brahms amb què el duo obrí el concert resultà opaca per la manca de profunditat en el so del violoncel. Tot i que el pianista intentava mantenir-se en un segon pla, en els moments que requerien més intensitat no tenia més remei que engolir l’insuficient volum del seu so. El fraseig també es va veure afectat per l’ús poc fluïd de l’arc, i va resultar quadrat i mecànic a estones. 

El duo es va sentir més còmode en l’entorn recollit que van triar per a interpretar les 7 variacions per a violoncel i piano WoO 46 de Ludwig van Beethoven. L’obra exigeix un major protagonisme del piano, que Várjon va assumir sense dificultats, mostrant-se com un pianista digitalment sòlid i amb un so net i brillant. La concepció austera de la mètrica -adornada només per algun ritardando a final de frase- i de la dinàmica –variant-la sempre cap a menys-, va ser un terreny més propici per a la sonoritat de Perény. 

El duet tancava la primera part i obria la segona amb música de György Kurtág. Primer va ser Várjon a piano sol que, interpretant Signes, jocs i missatges, es va revelar com un pianista enorme, de so ample i amb un gran domini de la ressonància del piano. Dominà la frase amb gestos potents i agressius i la direccionà amb gust i criteri, generant tensió i distensió i, amb elles, interés dins d’un esdevenir fluïd i elàstic, en el qual aturava el temps i el tornava a llençar cap endavant com si es tractés d’un joc. 

Després va ser el torn d’escoltar Perény en solitari qui, amb un so encara petit, va mostrar un fraseig molt més rodó i polit en el registre dinàmic reduït i va donar, ara sí, una lliçó de control de pes, de modelatge tímbric i traçat del fraseig a Shadows, l’últim dels deu moviments de Signes, jocs i missatges. Sublim. 

Per a concloure el concert, el duo es reservava la Sonata per a violoncel i piano op. 99 del matiex Brahms. Una obra que encaixa molt millor amb els recursos del conjunt que la seva predecessora, i en la qual els músics es van sentir més còmodes: des del principi el fraseig va ser més fluïd i hi va haver més relació entre tots dos. En el segon moviment per fi Perény es va fer l’amo del discurs i el va conduir en dinàmiques intermitges: so ple i ressonant, fraseig estable i rodó, bon contrast dinàmic, bon equilibri de so entre violoncel i piano i un joc mètric subtil però molt efectiu. I el tercer moviment, tot i la manca de força en alguns passatges, va ser explosiu en el caminar i en la profunditat de so, que Perény va trobar al taló del seu arc.

Publicat a RMC: http://www.revistamusical.cat/septuagenaris/

[lemon2sang]

part 1 https://www.facebook.com/wigmore.hall/videos/2699410536952452/ part 2 https://www.facebook.com/wigmore.hall/videos/450891742197974/ 주말 아침 Miklós Perényi 선생님의 잔잔한 베토벤 첼로 소나타를 들으며. Dénes Várjon의 피아노에 주목한다. 그리고 악보 넘겨주시는 분 굉장히 인상적이다. 침묵의 공간에서 악기를 통해 음을 낸다는 것이 얼마나 큰 용기가 필요한지 이 연주를 통해 느낄 수 있다. 아마 백지에서 이런 음악을 만든 작곡가를 생각하면서 그나마 위안으로 삼지 않을까 생각한다. 거장의 첼로 소리를 이 공연을 통해 다시 한번 느낄 수 있었다. 지난 서울시향 공연에서 Miklós Perényi 선생님을 직접 공연장에서 만날 수 있었던 것이 얼마나 행운이었는지. Dénes Várjon의 피아노와 호흡도 너무 좋고 멋진 공연이다. 

Beethoven's Cello Sonata No. 3 - iii Adagio cantabile - Allegro vivace 의 느낌은 꿈에서 절벽에 떨어지거나 날아다닐 때의 느낌. 환상적이다.

[persinsala]

Carolin Widmann e Dénes Várjon

Carolin Widmann e Dénes Várjon

In scena sul palco dell’Aula Magna dell’Università Sapienza di Roma, Schumann, Debussy e Veress eseguiti da una coppia affiatata di grandi musicisti.

(more…)