#bar cantonada

[hostalsantaclaraestartit]

[sinopucparlar-blog]

La consciència de l’improbable

Ets conscient que no pots desconnectar de la feina el dia que arribes a casa, encens l’ordinador i, sense pensar-hi, intentes passar assistència. No crides el nom de cap alumne perquè, de sobte, per petits detalls, te n’adones que ja has tornat a casa. Per sort, aquí no hi ha cap alumne, però molts retards: havies de corregir uns exàmens per ahir, trucar uns pares el dilluns passat, respondre setanta correus electrònics… T’encens una cigarro, el primer del dia. I fas, amb sort, el segon pipi des que has marxat de casa. Quan ets professor no recordes ni que ets un ésser humà amb necessitats pròpies dels humans. Oblides fins i tot les tardes, que ja no existeixen. Les teves tardes no són teves, són dels teus alumnes: preparar les classes, imaginar la millor manera d’explicar la morfosintaxi o les derivades, obrir llibres i més llibres buscant aquell text que tant et va impactar quan feies la carrera. Mires l’horari que encara no t’has après (i que no t’aprendràs mai de memòria) amb l’esperan��a de trobar-hi alguna cosa diferent, però cada dimecres, cada dimarts, cada dijous és un dimecres, un dimarts o un dijous qualsevol. Et fas un cafè (així t’inspires) i, un cop ets a la cuina, potser aprofites per llençar aquell tros de pastanaga que vas abandonar al fons del calaix de la nevera un diumenge del primer trimestre i que ara ja no val per res. Com tu els divendres a la nit. Abans de llençar la mitja pastanaga, mires fixament la seva pell, encara ataronjada i arrugada, i penses que fa tan mala cara com tu cada matí. T’arrabasses del cap el pensament i prens d’un glop el cafè, que s’ha anat refredant mentre tu reflexionaves sobre la vida i la mort. Tornes al despatx. Ara sí: dimecres. El dimarts a les cinc de la tarda ja és dimecres. Demà és un dia feixuc: tres classes a batxillerat i quatre a la ESO. Respires. Ja saps que, facis el que facis, tot els farà mandra: per què la llei de Newton, per què literatura... Però no et deixes vèncer. Com cada tarda, penses que potser demà els teus alumnes ja s’hauran fet grans i entendran la importància de saber llegir i escriure. Penses que potser demà ja no has de trucar cap pare d’urgència per comentar que el seu fill ha fet això i allò. Que potser demà no tindràs tanta feina a la tarda i podràs quedar amb algú per prendre un cafè calent a qualsevol bar del barri. Penses que demà a la tarda ja no serà dimecres, sinó dijous, perquè vas un dia més avançada que la resta dels mortals. Tornes en sí i segueixes sense trobar aquell maleït text que, probablement, ja no et farà tanta gràcia ni et semblarà tan bo com quan tenies dinou anys. Amb sort, hi trobaràs una frase subratllada i una anotació al marge i intentaràs esbrinar per què vas donar tanta importància a aquell vers i no al següent, amb el qual ara t’hi sents plenament identificada. I et fa certa pena pensar que els teus alumnes mai buscaran en els llibres un vers d’amor que van marcar amb llapis per no oblidar-lo mai. I te n’adones que és una sort que els teus dits encara tremolin quan toquen una pantalla perquè enyoren el tacte del paper, com quan vas tocar aquell cos nou després del desamor. Llegeixes un poema de Papasseit que has trobat en aquella antologia perquè, previsora, havies doblegat lleugerament la cantonada de la pàgina per poder-hi tornar sempre. Mires l’horari un altre cop i decideixes oblidar les competències, els àmbits, els exàmens i els indicadors. Poses Papasseit a la motxilla, la tanques i et fiques al llit. I desitges que demà els teus alumnes s’hagin fet una mica més grans i escoltin en silenci com els expliques què és la poesia. O que, per fi, regni la pau al món. Ambdós fets són igual d’improbables. Bé, potser demà.

[pisces-13]

signes de l’horoscop com a cançons de manel

aries - teresa rampell

L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar

i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,

taurus - benvolgut

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal

el meu amor, la meva sort, les meves mans

o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!

Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!

Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo

que estava esperant.

gemini - ves bruixot!

I tot s'atura un moment

quan el bruixot dissol en el vent unes paraules que ho arreglen tot.

cancer - al mar!

Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món

Hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons

Tu i jo asseguts a la barra d'un bar

Sona bona música i som davant del mar

Al mar, al mar

leo - jo competeixo

però temo que se us escapa la diferència entre un protagonista d'una gran nit, d'una gran vetllada i un gran rival, un especialista.

virgo - mort d’un heroi romàntic

Plena de creu-me, ho intento, però a estones sospito, morena, que això no s'aturarà mai

libra - cançó del dubte

però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.

I sortíem a les nits,

va, demà ho farem millor,

mentre el dubte ens observava.

I sentíem créixer dins

gairebé una decisió

però era el dubte que jugava

amb tot allò que era bo

escorpio - l’amant malalta

Rugeix el motor, soc lliure i veloç

I la meva amant està malalta

Veuria el trencall, les flors al balcó

Potser aniré a visitar-la

sagitarius - flor groga

Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d'aquest racó,

que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció.

Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor

i que on t’enterri una bona gent creixerà un roure fort

capricorn - pla quinquennal

De moment no et riuré més les gràcies,

Per una vegada he entès el que cal.

Passi-ho bé, que m'esborro del mapa

Per perpetrar a l'ombra un gran pla quinquennal.

aquarius - sabotatge

I, per si era útil, vas dir als senyors agents que m'havies vist vora el lloc dels fets

i jo, jo vaig respondre que no, que s'equivocaven,

però els seus gossos entrenats em van trobar a la cantonada.

Fas veure que penses, però saps molt bé el que fas.

Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!

pisces - la serotonina

I va venir un malson mentre m'adormien

Va dir sóc teu, tu ets meu, no t'escaparàs

Vaig dir molt bé, malson, però els malsons què somien?

No puc dir que es quedés gaire impressionat

[guillemjc]

París no s’acaba mai

Sóc al tren de les 14.07h que surt de Gare de Lyon amb destinació Barcelona Sants. Per primer cop, no tinc bitllet de tornada. Ja he deixat París, després de viure-hi 2 anys, 7 mesos i una setmana. Gairebé 1000 dies. Sento cert vertigen.

Tot el que deixem enrere passa a ser susceptible de ser enyorat amb nostàlgia redemptora. París té l’immens poder de fer sentir aquesta nostàlgia prematurament, abans fins i tot que l’hagis abandonat. A París la trobes a faltar abans de marxar-ne.

M’he preparat per aquest moment inconscientment des del dia que vaig arribar. Ara sóc plenament conscient que de fet mai s’està preparat per deixar París. París t���atrapa, i d’alguna manera aconsegueix retenir-te per sempre.

Aquí hi he viscut probablement els millors anys de la meva vida. La perspectiva del temps m’ajudarà a jutjar-ho. Vaig aterrar el 22 d’octubre de 2015, i des de llavors he estat testimoni dels atemptats terroristes del 13 de novembre, de la cimera mundial del clima, d’una Eurocopa i dos Tours de França, de l’elecció d’Emmanuel Macron com a president de la República, de dos 14 juillet…

Però el que em quedarà, sobretot, és la íntima relació que he construït amb aquesta ciutat. Cada passejada ha estat una declaració d’amor incondicional. M’he entregat als seus carrers, als seus passatges, als seus jardins, als seus canals, als seus barris, a les seves esglésies, al seu riu, als seus museus, a les seves postes, a les seves matinades, a la seva llum.

I, és clar, el que m’enduc és tota la gent que hi he conegut. Sempre podrem dir que un dia vam ser joves i vam viure a París.

A París és impossible retenir els instants de màgia. De sobte arriben, els sents, notes l’eufòria que t’envaeix, i després se t’escolen, s’escapen, ja no hi són. Només podem col·leccionar-los en la memòria.

S’acaba la ciutat que mai s’acaba. I escric aquestes línies amb la pretensió de fer-li el meu modest homenatge. Una petita oda a la ville que m’ha donat tant, dolça lletania de la ciutat infinita.

Aquesta és la meva París, això és el que en trobaré a faltar.

Le Voltigeur.

Els 90 graus de Saint-Michel-des-Batignolles, els colors de la seva façana d’obra vista, la torre imponent i el daurat Sant Miquel custodiós.

El Théâtre de Ménilmontant i el seu pati interior amagat en un vespre fosc de divendres.

El jardinet amb la petita escultura femenina del Villa de l’Ermitage.

La meravellosa terrassa de La Fontaine d’Henri IV, a la Rue des Cascades. I la Judit.

Una tarda de conversa inacabable amb Lucho Urtubia. I el Xavi.

La Petite Ceinture. I el Philipp.

Anar a córrer al Bois de Boulogne, i descobrir-ne els secrets més ben guardats –vorejar el Sena des del bosc. Anar a córrer a Montmartre i pentinar el barri d’oest a est, de nord a sud, trobant totes les escales, tots els pendents. Anar a córrer al Bois de Vincennes, i creuar la ciutat sencera per arribar-hi. Anar a córrer a les ribes del Sena, tot resseguint el riu. Anar a córrer París.

Tornar a casa de matinada, negra nit o amb els primers rajos del dia, en bicicleta, ebri i embriagat de la nit parisenca. Sentir-se amo i senyor de la ciutat.

Saint-Germain-des-Prés i els seus cafès. I les seves llibreries. La Place de Furstemberg, aquell àtic amb balconet.

Saint-Sulpice.

Fer un pique-nique al Parc Montsouris. Fer un pique-nique al Bois de Boulogne per Sant Joan, davant del Chalet des Îles. Fer un pique-nique al Sena. Fer un pique-nique al Parc de Bercy. Fer un pique-nique al Jardin des Plantes. Fer un pique-nique al Parc Martin Luther King. Fer un pique-nique al Canal Saint-Martin. Fer un pique-nique a Buttes-Chaumont.

Sortir de casa en bici i arribar en menys de mitja hora a Notre-Dame.

Notre-Dame. Davant per davant, contemplant la majestuosa façana. Des de darrere, la meva perspectiva preferida. Des dels seus campanars. Des de tots els costats. Notre-Dame una vegada i una altra i per sempre. 

Sortir de bars a la Butte-aux-Cailles.

Veure pondre’s el sol des del Pont des Arts, des de la punta de l’Île de la Cité, des de la Concorde, des de la glorieta de Buttes-Chaumont.

Veure sortir el sol des del Sacré-Cœur.

Observar incansablement el Sacré-Cœur des de la finestra de casa.

Observar incansablement el reflex de la posta de sol al flamant Palau de Justícia.

Creuar una vegada i una altra la Square des Batignolles. Asseure’s en un dels seus bancs a llegir. Saludar la Manue. Badar observant els aneguets.

Esmorzar al Dose de Batignolles.

L’encantadora església del meu barri, Sainte-Marie-des-Batignolles. La deliciosa llum que hi entra des de la Rue des Batignolles entre les seves columnes neoclàssiques. I la Place Docteur Félix Lobligeois. I la seva bústia, aquella on hi dipositava les cartes a l’Aina.

La Rue Brochant, la més bonica del barri. Els seus bars, l’ombra dels seus arbres, les seves botigues de barri, el Marché des Batignolles.

Les nits especials a Caves Populaires. Amb la Clara. Amb la Bea. O ballant cúmbia peruana amb l’Eduard.

Dinar al Marché des Enfants Rouges. Amb la Clara, l’Elena i l’Ana.

Els sopars romàntics a Mamma Primi, a La cerise sur la pizza o a Pulcinella.

Descobrir Auteuil.

Celebrar l’aniversari amb una copa de vi i en bona companyia al Café Hugo de la Place des Vosges.

Estimar (a) la Place des Vosges.

Le Pavillon de la Reine i el jardí de l’Hôtel Sully.

La dona que baixa a Saint-Placide.

Els carrers en flor, els parisencs regalant flors, els balcons amb flors, floristeries a cada cantonada.

Caminar sense rumb, fer el flâneur, i acabar sempre al Marais.

Els carrerons empedrats i empinats del Quartier Latin. Saint-Étienne-du-Mont.

La Trinité. Magnífica, per fora i per dins. El seu orgue.

Beckett-Cervantes-Michaux a la Place Pablo Picasso.

El mercat d’Edgar Quinet. I el de Bastille. I el d’Aligre. I tots els mercats de París.

El Théâtre La Colline i la darrera estrena de Wadji Mouawad.

Aquells joves que es recolzen a Hector Berlioz, a la Place Adolphe Max.

Les marionetes de Paul Klee al Pompidou. I l’Ona.

Berthe Morisot al Marmottan.

Rodin, sempre Rodin.

El jardí de Delacroix.

El jardí de Balzac.

Els jardins de Renoir.

Derain - Balthus - Giacometti, el trident d’or.

El Pure Café.

La bellesa eterna del Père Lachaise. La seva llum. Aquella aura.

L’antiga vila de Charonne. Remuntar la Rue Saint-Blaise sense perdre de vista el campanar de Saint-Germain-de-Charonne. La Place des Grès, amb l’ombra de les magnòlies i la seu del Partit Comunista del 20e arrondissement. Celebrar el centenari de la Revolució bolxevic.

Una llarga conversa existencial de diumenge a la tarda a la Square des Grès.

Les nuits fauves: al Point Éphemère, a Belleville, a la Bellevilloise, al Comptoir Général, a Montmartre, a Oberkampf, a Rue Monge, a Bastille.

Els caps d’any.

Els sopars a Chez Gladines.

Sentir que la ciutat és nostra des del mirador de Belleville.

El Jardin du Luxembourg i la seva elegància, i les seves flors.

L’oasi de calma de la Campagne à Paris, dels Jardins du Ruisseau, de la Butte Bergeyre.

Les visites del pare, de la mare, de l’Agnès, de l’Anna, de la Pià… Totes les visites.

París amb l’Aina.

L’escletxa de la Place Dauphine per on s’escola el temps. Els parisencs jugant a la petanca, jugant a bitlles.

Les toits de Paris.

Les escapades: a Chantilly, a Le Mans, a Chartres, a Giverny, a Sceaux, a Bourges, a Dijon, a Fontainebleau, a Saint-Germain-en-Laye, a Orléans, a Rouen. Les escapades més llargues a Normandia, a Bretanya, a Lille i a Gant. A Brussel·les, a Bruges. A Anvers.

Agafar l’Eurostar a Gare du Nord i arribar al cap de dues hores a Saint Pancras. 

Una nit al Marlusse et Lapin de Pigalle.

Les màgiques soirées a Quai Henri IV. Aquell pis.

Els vespres a les péniches.

Les converses al Sena mentre es pon el sol.

Les converses al Sena a la llum de la lluna.

Els sopars a Gambetta. I el Marc.

La Promenade Dora Bruder.

L’Île-Saint-Louis.

El Boulevard Beaumarchais. Merci, Bonton, La Maison Plisson.

Els passatges ajardinats de Mouzaïa, la Cité des Fleurs, la Rue des Thermopyles, la Square des Peupliers…

Passage Lhomme. I el Sergi.

Els estanys i els canals de la ciutat glaçats a l’hivern gèlid parisenc.

L’esclat de la primavera. No hi ha lloc al món on sigui tan violent i impactant.

Les Fête de la Musique.

Récorrer l’11e i el 20e sense treva.

La descoberta dels districtes del sud: el 13e, el 14e, el 15e.

El Parc Georges Brassens una tarda d’hivern, el sol es pon i l’estany està glaçat, els nens juguen a córrer sobre la pista de gel provisional. 

El Parc André Citroën una tarda de juliol, els seus laberints i el seu globus aerostàtic.

El Parc de Choisy un vespre de maig, quan te n’adones que la ciutat se t’escola i tot té gust a comiat.

El vélib’ i jo, una relació d’amor-odi, una història d’amor amb la ciutat.

L’eufòria dels moments de glòria.

El temps de París que ho canvia absolutament tot. Menys la seva màgia, perenne i impermeable.

Totes les parisenques i els parisencs, de llarga durada o efímers, que m’han acompanyat. Tots ells i totes elles són Les Hautes Lumières: l’Elena, la Clara Ca., el Philipp, el Cesare, la Katja, l’Alejandro, el Sebastián, l’Arthur, l’Ona, la Clara Co., la Roser E., la Bea, el Lluís, la Mireia, el Xavi F., el Vale, la Sandra, la Neus, la Roser G., la Claire F., la Claire P., la Catherine, el François, el Tim, el Padou, el Sergi, l’Enric, l’Ivan, la Dunia, la Mercè G., l’Úrsula, el Marc F., la Judit, el Quentin, l’Eva i el Kike, l’Eva C., l’Eva D., el Marc H., el Claudi, l’Agnès i l’Adri, la Berta, el Xavi C., la Lorena, la Clàudia D., la Clàudia P., la Carolina, la Gemma, la Rita i l’Helena, el Guido, el Raül, la Marta, el Simon, la Paula, la So Jung, la Katherine, l’Aloma, la Blanca, l’Adriana, la Carla, l’Émilie, el Bailo, el Jesús, el Miquel, el Pol, la Maria, la Marion, la Camille, l’Anne-Sophie, la Pauline, la Marie, el Dani, la Lotte, l’Izaak, la Maya, el Yuta, el Mario, el Josep, el Jordi, el Jaume, la Mercè F., la Laura, la Manue, l’Anna, la Pià, l’Agnès, el pare, la mare, l’Aina. 

[romania17]

Fent via cap al sud - 12 d’agost

Aquest matí sortim de Cluj en direccio Tîrgu Mures. Decidim fer el cafè pel camí (els dels hotels són dolents amb ganes). A pocs quilòmetres, amb la calor i la xafogor ens adonem que cal urgentment carregar piles. A Turda trobem un bar a la cantonada de la carretera, deixem el cotxe al costat. Al carrer sentim la música turca (aquella que et fa remenar els malucs encara que no vulguis). Al costat del bar hi ha una terrassa coberta amb para-sols, amb mobiliari de jardí i coixins. El cafè és fort i molt bo. En pocs minuts recuperem totes les forces.

Seguim camí, hi ha petits turons, però molt erosionats. Boscos, molt pocs i concentrats. La majoria del terreny s’ha utilitzat per al conreu de cereals. Comencen a veure’s algunes zones abandonades, però bona part segueix en actiu.

Les carreteres tot i el que ens havien dit a Catalunya i a l’agència de lloguer de cotxes, són molt bones. Hi ha bastants autovies i a les carreteres, tot i que de vegades només tenen un carril per sentit, el ferm està en bones condicions i el trànsit és fluid.  

Val a dir però que estem força convençuts que la famosa frase d’Astèrix “Estan bojos, aquests romans”, realment deuria haver estat “Estan bojos, aquest romanesos”. La conducció aquí és un esport de risc. No tant per la velocitat que arriben a agafar, sinó perquè no es respecten ni les línies contínues, ni les distàncies de separació... Aquí cadascú fa el que vol, quan vol. Que no hi ha espai per a aparcar al costat de la vorera? Cap problema: aparco de través amb mig cotxe damunt la vorera i mig a la calçada. Que m’he equivocat de carrer? Tranquil aturo el cotxe en mig de la via (encara que en vinguin altres al darrera), maniobro i faig mitja volta. Si algú està pensant a posar un negoci lucratiu, l’abastiment de pneumàtics a Romania és el més aconsellable. La meitat dels pneumàtics es queden a les calçades.

Arribem a Tirgu Mures amb un sol i una calor memorables. L’hotel és ben bé al centre, en un edifici preciós que fa cantonada. Des de l’habitació veiem tota la plaça Trandafirilor. L’espectacle que ofereixen els antics edificis és una meravella. D’acord que els cal urgent una bona repassada, però alguns ja s’han començat a rentar la cara. La barreja dels estils de finals del XIX i principis del XX omplen tota aquesta zona de la ciutat. La profusió d’aquests petits palauets deu de ser conseqüència d’haver estat Tirgu un punt comercial molt important. El seu mercat tenia nomenada arreu de Transilvània. Per tant, s’hi deurien de moure molts diners.

Primer de tot, sortim a fer un volt per la zona, que és el centre antic de Tirgu. Davant l’Ajuntament ens trobem amb un parell de casaments. Definitivament la moda és un concepte ben particular. El vestits de les núvies arreu són similars, però els dels nuvis són ben curiosos. Vestits amb pantalons blancs i americana blanca ribetejada amb un festó negre, amb petites boletes del mateix color. Fins aquí, bastant comú. Però arribem als vestits de les convidades: un festival!

Dinem en un terrassa, prop de l’hotel. Al costat hi ha el restaurant Caesar i resulta que és on hi ha un dels convits. Les amigues es retraten entre si. Vestits llargs, tan arrapats no només els deuen tallar la respiració sinó que donen la sensació que la senyora va asseguda de tan com s’arrapa la roba sota les natges. Com es posa una per a les fotos? Traient pit i pompa. Centenars de fotografies per a trobar el posat perfecte. Però ai, caram! Una dona li fa veure a una de les “retratades” que el vestit li marca molt la panxa. Repetim sessió amagant la panxa. Missió difícil. Un braç creuat, fins tocar el maluc farà el fet.

Després del publireportatge anem a descansar, que ens ho hem guanyat. Per la tarda seguim voltant. Descobrim carrers, placetes i racons molt bonics. Seguim enlluernats amb l’arquitectura, els ferros forjats de portes i balcons, el colors de les cases.

Tot és “inchis”. Dissabte per la tarda només obren els bars i els grans magatzems. Per a refugiar-nos de la calor entrem en uns magatzems. Definitivament la moda és molt diferent a la nostra (o la nostra a la seva) Els establiments més grans són els de cosmètica (un altre bon negoci a Romania) Les noies joves porten quilos de maquillatge des de primera hora del matí. I quan dic quilos vull dir que la capa de pintura pot fer prop de mig dit de gruix. M’ha cridat l’atenció veure que també es maquillen les orelles. Jo, potser sóc de poble, però encara no ho havia vist mai. Això si, totes han anat a la mateixa escola de maquillatge i això fa que, pel carrer, sigui difícil diferenciar-les.

Sopem prop de l’hotel (aquesta zona té molts bars i restaurants perquè és on es concentra bona part de la moguda dels caps de setmana a Tirgu).

Es dispara l’alarma d’un banc de l’altra banda de la plaça. Segueix sonant tota la nit.

[copadevidre]

rutina

el tio de la renfe que vigila cada matí que la marabunta piqui la seva targeta miserable a la màquina de sants

el noi i la noia de la cafeteria del carrer que fa cantonada al sortir de la boca del metro a sant pau. ja saben què volem quan entrem, quan la maria no esmorza sempre es demana l'entrepà petit de formatge i la conversa sempre es repeteix:

h: hola, què voleu?

m: entrepà, me'l podeu fer de formatge?

h: clar, amb tomàquet?

m: sí siusplau, no cal que el calenteu! (que fem tard a la uni)

les noies de la copisteria, que porten el mateix serrell xxl, mateixa mirada, mateixa alçada. quan s'adrecen a tu no gesticulen gaire, són seques, però ja tenim confiança amb elles. (suposo que seran germanes, no?)

en blanc i negre o color? doble cara? enquaderno?

l'home del bar del carrer que puja cap a la uni (només pugem per aquest quan el semàfor de la cantonada està en vermell) i que sempre està allà parat, observant. l'any passat, un dimarts de voluntariat a la vall d'hebron, vam tenir una conversa amb ell. ens va dir que les infermeres aquí no teníem futur, que marxéssim lluny, molt lluny i que ens guanyariem bé la vida.

el conserge de l'escola (el seu nom comença amb J però no el recordo), a qui li falta un dit. em va veure plorar el dia que vaig trepitjar per primer cop la uni, amb el papa. és un home discret, silenciós, que no li cal gaire paraula per que l'entenguem que no es menja ni es posen els peus a sobre de la taula a la sala principal. només li cal venir i mirar-te, que pesat. sempre està susurrant amb la dona de la neteja.

la paradeta de menjar dels de medicina just a l'entrada de la fac, és acoso y derribo, ho omplen tot de cables per baixar al màxim la probabilitat de que compris a la màquina.

la dona que escombra als voltants de la fac i de l'escola, vaig tenir una conversa molt molt rara un dia d'examen a primer.

però al final sempre acabem comprant a la màquina, els de medicina no tenen palitos.

[estermoralesg]

El meu pare tenia un Opel Corsa de l'any 1997, creu-me si et dic que l'Opel del meu pare estava en més bon estat que aquesta andromina de l'any 1955 de fabricació Russa. Aquest petit cotxe podria cabre dins el meu Toyota, model rav4 del 2015. Els cables d'electricitat estan visibles a ull nu, no hi ha cinturons de seguretat, la porta grinyola i els molls ja no l'aguanten per permetre'n l'entrada. El taxista és professor de filosofia, però el seu salari mensual a la universitat no arriba als 87 CUC, i per tant ha de fer de taxista per sortir endavant. El seu filòsof preferit és Niche; li agrada perquè és creador d'un home invencible i heroic com Fidel Castro. Fer de taxista el buida per dintre, no li aporta res personal, a ell li agrada la filosofia, però la seva factura de l'electricitat puja als 100 CUC. El govern li paga el menjar i l'alquiler. Tot i així, amb el seu sou de la universitat no podria pagar les factures. Se'm trenca el cor. És el socialisme no qüestionable?

De camí cap a la casa particular on m'hospedarè, m'ofereix vescanviar diners a un canvi de 1 - 0.90. Amb certa incertesa i inseguretat decideixo vescanviar $200. Al cap i a la fi he vingut aquí a aventurar-me.

Arribem a la Havana Vieja, desordre, imperfecció, caos però sobretot personalitat, passió i bellesa són les primeres sensacions.

La Denís viu en una casa colonial, on n'alquila 4  de les seves habitacions. Ella és dentista però el seu sou mensual de 47 CUC l'obliga a tenir un segon negoci i per tant, també es dedica a l'hosteleria. La seva jornada ha sigut reduïda a tan sols 4 hores diàries. No hi ha suficient feina per a tants dentistes i ha d'haver-hi lloc de treball per a tots. Se'm trenca el cor. Torno a qüestionar-me el socialisme i l'obra de Fidel Castro.

Deixo la meva maleta a casa la Denís, on hi passaré les pròximes dues nits. És l'unic que tinc reservat, i em costa 40 CUC la nit.

Amb la Lonely Planet i la meva càmara de fotos en mà, em dirigeixo a fer una ruta a peu per les 4 places principals: Plaza de la Catedral, Plaza Vieja, Plaza de Armas i Plaza de Francisco de Asís. Els indistingibles colors de les cases colonials, la venda de fruita ambulant, el magnífic estil de vida Cubà que en fa del carrer una extensió de casa seva, i els repetits 'Mami pero que rica que tu estás', fan que estigui gaudint única i exclusivament del present. Tinc l'extranya sensació d'haver-me traslladat 100 anys enrere en la història de la humanitat.

Només porto unes hores a la Habana i ja tinc clar que haver vingut sola a aquest país ha sigut una de les millors decisions que mai he pres, res millor per absorvir i impregnar-se de la seva cultura i tradicions. Vaig sola però en cap moment m'hi sento, en la majoria de trams em topo amb algú del carrer que vol xerrar i acompanyar-me un trosset del meu trajecte. Què en fan del seu dia? A on es dirigeixen? Semblen tenir a la seva disposició tot el temps del món per arrancar-te un somriure o ajudar-te si ho necessites. Potser no és tan negatiu el socialisme? Sento formar part d'una gran família d'amics i companys.

D'ulls vidriosos, groguencs i certa nostalgia, un treballador del bar de la cantonada m'obsequia amb unes bones paraules i com tots, intenta establir conversa.

[titoalber]

Que no et venguin amor sense espines

 … Que no et comprin per menys de res Que no et venguin amor sense espines Que no et dormin amb contes de fades Que no et tanquin el bar de la cantonada Que el cor no es passi de moda Que les tardors et daurin la pell Que cada nit sigui nit de noces Que no es posi la lluna de mel … (Lletra: Joaquin Sabina)

Salut i que no et venguin amor sense espines!

[tastatast]

La Tapa Teka

Quan en Carles Abellán amb el seu Tapaç 24 i l’Albert Adrià amb l’Inòpia ens presentaven al món un model de tapeo contemporani, poques eren les veus que parlaven d’un model de negoci fàcilment exportable. Ara, al 2017, podem trobar al bar de la cantonada una àmplia oferta de tapes “creatives” on gaudir de la cuina mal dita tecno-emocional.

És el cas de la Tapa Teka de Calella. Un arriscat projecte de plats per a compartir que, de moment, està trobant el seu públic dins l’oferta gastronòmica de l’Alt Maresme. Ideal per a qui busca “divertir-se” a la taula!

[hostalsantaclaraestartit]

[resdarua-blog]

Bocatini

Al pis de sota hi ha 6 taules. Nosaltres sempre ocupem la mateixa, sempre que no estigui ja ocupada o ens demanin expressament que ens fiquem en una de les taules de sota de l’escala (diria que això ha passat dos cops). Així doncs, acostumem a seure en la taula de la cantonada del mirall i la finestra, que és la taula que ens trobem al davant nostre tot baixant les escales.

Qui arriba abans se seu al lloc del seient empotrat a la paret, on està la finestra. A l’altra li toca el tamboret que quasi no té respatller que tampoc no suposa un problema perquè la paret pot fer la seva funció.

Una de les parets està ocupada per un gran mirall i tot just a dalt d’aquest mirall hi ha una càmera que enfoca cap a la porta dels lavabos. La càmera no grava perquè no és de veritat. La porta del lavabo és doble i abatible, no té pany, sinó que s’empeny.

Al costat de la porta del lavabo hi ha dos quadres, dos retrats. El de la dreta és el retrat d’un saxofonista negre, disposat de costat; i el de l’esquerra és el retrat d’un contrabaixista. Bé podria ser que aquell bar fos fundat per uns socis cubans que formaven una banda al seu país i es van haver de traslladar a Europa i van haver de deixar la música perquè no els donava per a viure (si se’m permet una mica d’imaginació en aquest text descriptiu).

La paret on està empotrat el llarg banc que va de punta a punta és molt lluminosa. Sembla que dóna a un pati interior molt il·luminat, fins i tot els dies de pluja, i efectivament, quan obrim per a veure què s’amaga darrere dels vidres translúcids, trobem que hi ha una paret blanca amb un florescent encès i unes fulles d’enfiladissa que pugen fins al sostre.

Per últim, la darrera paret és la paret que queda sota de l’escala i per tant té forma triangular. Hi ha dos mobles antics, que semblen comprats a una botiga vintage, però de ben segur que són els mobles originals de la sala. Hi ha gots, coberts, plats i tovallons.

[jck457]

Калелья - 1. Испания апрель 2017 - еда

Обычно я ем в барах разные тапасы (легкие закуски) и запиваю их вином. В Калелье мне захотелось нормальной еды, и я нашел, по крайней мере, три заведения, где вкусно и необычно для меня готовили.

Первой оказалась пиццерия DON CORLEONE (Plaza del Ayuntamiento 16 Calella). Это самый центр. Оформлена по мотивам фильма Крестный отец. В первый раз я заказал суп мариско

В нем были сортов 5 креветок, мидии в раковинах, кальмары. Было там очень красивое красное создание с очень твердым панцирем. Когда я его наконец вскрыл, внутри ничего не оказалось. Не все надо есть, что дают!!

Потом я съел нежнейшие каннеллони

Каннелло́ни - это макароны в виде трубочек диаметром примерно 2-3 см и длиной около 10 см. Готовят каннеллони следующим образом: заполняют начинкой из сыра, шпината, мяса и пр., укладывают трубочки в ёмкость, заливают соусом и запекают.

Во второй раз я заказал дорадо

Как вставлены и запечены лимоны!

В поездках стараюсь не пропускать лосося

И хотя самого вкусного ел в Кобленце, этот тоже был хорош.

И, наконец, вот это

Это холодное. На салате овечий или козий сыр, политый сладким, с черносливом, грецкими орехами, изюмом и прочим. Подобные салаты любят во Франции.

Еще я там съел пиццу с рокфором! Нигде не встречал. Пицца не очень, хотя и вкус, и запах рокфора были.

Вторым был ресторан LA LLAR DE FOC на восточной окраине города (Carrer d'Àngel Guimerà, 14).

Там я попробовал спаржу, приготовленную на гриле (они многое готовят на гриле, который стоит прямо в зале)

Оказалось, что я люблю вареную спаржу, а жареную нет. Как, впрочем, и креветки.

В другой раз я был у них в воскресенье. И тут уже все удалось. Пришел я в половине восьмого вечера, за полчаса до открытия. Но меня пустили, узнали, посадили, ��али кувшин вина и попросили подождать, пока придут повара.

На стол поставили вот это:

Что это? Я не понял. Заказал какой-то салат

И тут официант спрашивает, буду ли я хлеб? Обычно я его не беру, но тут почему-то сказал: давайте. Вскоре он приносит поджаренный на гриле кусок хлеба и говорит, что можно мазать хлеб помидорами и натирать чесноком. Вначале я внутренне воспротивился чесноку, а потом думаю, почему бы и нет. ��олучилось это

И это было вкусно.

Основным блюдом выбрал полпорции мясного ассорти

Неплохие полпорции. Что тут было, уже не помню, но официант все перечислил: ножка кролика, свинина, козлятины точно не было. Мясо было нежным и вкусным.

Пока я ел, за соседний столик сел дядька из местных. Ему принесли вино в странном сосуде

Он пил его таким образом - струя вина была сантиметров 20. Я попросил его разрешения сделать фото. Он заметил мое удивление и предложил попробовать выпить из его сосуда. Говорю, что обольюсь, а он: закроешь грудь салфеткой. Но я не стал - вино-то красное, где бы я отстирывался. Он учился этому всю жизнь.

В 8 вечера начался матч Барса – Реал. Тут уж ресторан был полон, и все смотрели телевизор и орали. Тут дядька меня спрашивает: а тебе что неинтересно? Говорю – нет. А что тебе интересно? Говорю: снукер, теннис. Он как-то странно посмотрел на меня и снова уткнулся в телевизор.

В тот вечер весь город коллективно болел за Барсу.

Третьим был Bar La Cantonada. Он был около моего отеля Olympic. Там я завтракал чаем с круассаном и шел в горы. И лишь в последний день решил там пообедать. На закуску взял анчоусы (примерно хамса)

А потом миланский шницель

Не бог весть что, но как говорил Эмиль Боев из «Нет ничего лучше плохой погоды»: просто и сытно. Я-то посматривал на свинину на ребрышках, но официантка, которую я спросил, чтобы она выбрала из этих двух, ткнула в шницель.

Но вечером я отыгрался – заказал все-таки ребрышки. Хотя всю жизнь предпочитаю без костей. Это из детства – так ели в моей семье. Вот свинина на ребрышках

Это я специально отодвинул первое ребрышко, чтобы видеть структуру блюда. Свинина оказалась очень нежной и вкусной. В конце остались одни ребрышки

Было еще много баров, встреч, разговоров, но я пишу не роман, а пост в блог.

[marcfarraspiera]

Marsella

La primera vista de la ciutat és des de la balconada blanca de l’estació de tren. Mentre espero, començo un dibuix que quedarà inacabat. Baixant l’enorme i elegant escalinata, cau la tarda. Una cortina gris i opaca de llum daurada.

Filla del mestral, Marsella és un tros de mar damunt la terra. Tots els camins porten al port, tres arestes d’un rectangle llarg i estret vigilat per dues fortaleses calcàries.

Baixem pel Boulevard d’Athènes fins a la Canebière i d’allà fins a casa. La taquilla de l’Òpera és un tros de passat. La veïna es pensa que som txecs.

Davant l’immens Hôtel Dieu hi ha la casa més vella de Marsella. Girada noranta graus sobre el seu eix respecte la ubicació original. Els marsellesos saben girar cases sense moure ni un maó.

Voltem pel Panier, el barri més antic de França. 100 generacions de marsellesos ens contemplen. Per sopar volem demanar calamars a la graella però no ens en sortim. Calamars sense nom. Optem per gnocchi boulettes, però la pasta no ve amb bolets sinó amb carn picada amb all, julivert i pinyons. No tenim esma ni de fer postres.

A la pastisseria provençal de sota casa comprem croissants de mantega per esmorzar. La dependenta no vol tocar monedes ni bitllets i hem de dipositar els diners en una caixa fosca.

Al Quai des Belges hi ha mercat de peix i de flors. Morenes, lluços i margarides. També hi ha cavallets de mar. Un dels venedors, bosses profundes sota els ulls com dues fosses marines, respira entubat a una bombona d’oxigen. Un pescador amb brànquies.

A la cantonada del port hi ha una sínia gegant de color blanc que gira en silenci. No hi puja ningú.

Seiem a una de les terrasses de la Place de Lenche. No ens atén ningú i entrem a demanar. Rere el taulell una dona de negre impol·lut i coll blanc bat ous i farina frenèticament. Ens serveixen un te sense aigua i un cafè amb llet sense llet.

La catedral de La Major, tocant a la terminal de ferris, està tota recoberta de línies horitzontals verdes i blanques. Com a Siena, però sense gust. La catedral pijama.

A l’extrem nord del port hi ha el Museu del Mediterrani. Un polígon de vidre amb una carcassa negra amb mil obertures. Un formiguer ple de forats. Comprem postals a la botiga. El mar és una bassa d’oli. Un tel de llum verda. Es veu el fons farcit de roques punxegudes. L’aigua és tan transparent com nosaltres.

Pugem per una llarga passarel·la fins al Fort Saint-Jean, un del dos baluards de la ciutat. Un pescador local es va fer cèlebre perquè en un judici li van preguntar, vostè és francès? No, jo sóc de Saint-Jean.

Baixem de la fortalesa en ziga-zaga i desfem el camí fins al moll. Les portes de la duana estan tapiades. A una de les parets han grafitat un unicorn rosa.

Els marsellesos passegen. Quatre jubilats vestits de blau i amb ulleres de sol mengen entrepans asseguts en un banc.

Les barques han abandonat xarxes de pescar en piles entortolligades. Cabells de gegant. Més tard els veurem, però encara no ho sabem.

Mentre fem temps passegem pel barri dels Caputxins i entrem en una ferreteria amb escombres per tot arreu. L’oferta cosmètica també és extensa. Tenen sabons de llet de burra.

Pugem a la barca que ens ha de dur a l’illa d’If. Les golondrinas. L’home del nostre davant fa morros i porta una gorra vermella amb un dels nans de la Blancaneus serigrafiats.

El Castell d’If és un cub llis de pedra amb tres torres cilíndriques enmig d’un illot de 200 metres de llarg. Com un castell de sorra fet amb galledes gegants. Visitem la cel·la on Edmond Dantès va viure 14 anys abans de convertir-se en el Comte de Montecristo. La catalana Mercedes l’estimava, però no va confiar ni esperar.

A la sala circular dels merlets, en la penombra, cristalls d’aigua marina es reflecteixen a les parets de pedra dibuixant una tela en infinita oscil·lació.

Passegem pel camí de ronda i ens asseiem en mànigues de camisa a un dels extrems. Un guarda que carrega una bombona de butà ens xiula i ens renya. Tres adolescents russos juguen a fer veure que es llencen al mar mútuament. Els turistes esgotats s’estiren en hamaques de fusta. El solàrium dels avorrits impacients.

Una màquina de patates fregides i croissants industrials és l’únic rastre de modernitat. Per les finestres del lavabo entra una llum pàl·lida i lletosa. Un lavabo tuberculós.

Agafem la següent barca i desembarquen a les dues illes de l’arxipèlag de Frioul. Pommègues i Ratonneau. Ens quedem a la segona. És una massa rocosa que s’estén dos quilòmetres d’est a oest. Tots els locals del port esportiu estan tancats menys dos. En una taula tenen baguettes però no ens volen fer cap entrepà. L’alternativa és un carpaccio de tonyina, però ho descartem.

Creuem un turó rere l’altre salvant tarteres. Hi ha un fort abandonat i un antic hospital militar reconvertit en centre de formació per a paletes. Al mig hi ha un temple grec fals. En un mur hi ha una pintada viva. La vie est un cadeau, le bonheur est un combat. La vida és un regal, la felicitat és un combat.

L’illa de Ratonneau és el regne de les gavines, que fan de sentinelles amb els ulls injectats de sang i amb una taca vermella sota el bec. No saben pintar-se els llavis. Ens esguarden fixament i grallen. Una assemblea de gavines tramant un complot tranquil.

Girem cua i resseguim la carena fins a l’altra punta. El paisatge adquireix un to fantasmagòric sota la llum crepuscular. Veiem diverses estructures en runes. Semblen magatzems nuclears i centres astronautes abandonats. Estem a punt de trepitjar un cementiri de processionàries. Passem pistes de tennis de grava de color carbó i un camp de futbol pintat sobre el terra d’una habitació sense sostre.

Les cales de pedra negra i aigua entintada són germanes del nord de Menorca. Hem caminat damunt la lluna. Roques enormes delimiten la platja. Gegants adormits amb la pell polida amb paper de vidre.

Observem en silenci el sol que se’n va deixant un rec porpra sobre el cel i tornem al port mentre arriba la nit. A l’horitzó, un transatlàntic passa entre els cingles de l’illa veïna. El creuer de Godard.

Famèlics, entrem al bar minúscul d’un descampat. Dos homes. Un corsari retirat amb el nas picat de verola i un canari d’ulls blaus impossibles. Juguen a daus i parlen de petanca. Ens conviden a panets de pasta de croissant regats en salses diverses. Pesto vermell, paté de sardines i all, maionesa i mostassa vella de Dijon. Mapes d’Oceania a les parets i Trump a la televisió. Parlem de Còrsega. El corsari sentencia. Un tros de muntanya dins el mar.

Al vaixell de tornada a Marsella dones solitàries viatgen amb gossos i grups de mariners beuen whisky a morro per torns.

Sopem cuscús amb carn i pollastre amb olives i pastanaga en un restaurant marroquí. Bevem te de menta. Mengem en plats de terrissa amb sanefes geomètriques. Vull una vaixella igual.

Païm passejant pels voltants de la plaça Jean Jaurès. Fileres de testos amb plantes delimiten la calçada. No hi ha ni una paret lliure de pintades, eslògans i dibuixos. Locals polonesos, iranians i senegalesos. Fem una copa i dues en un bar preciós amb el sostre amb bigues de fusta. El cambrer resol un cub de rubik i dos clients juguen a la Nintendo 64 asseguts al sofà. Viatge als noranta.

Fem l’última al bar Au Petit Nice. Sense moure’ns de lloc, canviem la taula folrada amb publicitat d’apostes de futbol per una de marbre llis. No complia els mínims estètics.

Anem a dormir tan tard que gairebé ja és d’hora.

Quan sortim al carrer ja és migdia. Fa olor d’Amsterdam. Caminem amb les maletes buscant el forn més antic de la ciutat. Una dona ens escridassa a mitja pujada. Només fan navettes, la pasta tradicional de Marsella. No ho tenim clar i comprem pizza a un local africà del mercat de fruita.

Ens refugiem al Panier. Tots els restaurants estan tancats. Avui tampoc no dinarem. Davant la catedral, cinc noies escoltes canten cançons de penitència. El propietari d’un bar que tanca ens recomana un forn. Hi comprem quiche de pernil i de porros. La mestressa diu que és de ceba però que no li fem cas que s’acaba de llevar de la migdiada. És una fornera dormilega que parla italià però no l’entén.

Al Panier passen cosses estranyes. Graffitis inquietants i libèl·lules de papiroflèxia. Moltes parets tenen cartells anarquistes i caricatures del general De Gaulle. Al cafè de la Vieille Charité, hi ha el moble més dolç de la ciutat. Una taula de cotó de sucre rosa.

Lisboa i Roma. Les nostres vides convergeixen al vell barri del Panier. Places lisboetes i façanes romanes. Miradors esparracats i porticons verds en parets cremoses. La planta baixa d’una casa està empaperada de partitures. L’epifania es recargola a la Place des Moulins, amb les portes i les finestres pintades de blau grec.

Tot baixant, passem davant una pizzeria amb una madame trans sortida directament del barri xino de Barcelona. Les portes de les cases tenen una barra de ferro a l’alçada dels peus per treure’s el fang de les sabates.

Abandonem el desert del Panier i remuntem fins a l’estació. A mig camí topem amb un mercat d’andròmines. Hi ha més compradors que gènere. Els hipotètics compradors, africans enfundats en jaquetes de pell, es mouen en grups com entre les restes d’un naufragi.

Avancem un home que vesteix amb orgull el xandall de l’equip de la ciutat. Veus aquesta franja turquesa? És el color de la samarreta de l’OM. No hem tingut temps d’anar al Vélodrome ni a la Ciutat Radiant de Le Corbusier. El verd blau veterinari és el color cuqui per excel·lència amb el salmó.

L’últim glop de Marsella és un te verd en una cafeteria modernista d’una decadència exemplar. L’única cambrera, en consonància amb el local, fa esforços titànics per atendre’ns i servir-nos. Recordem A Brasileira, el cafè de Pessoa amb mil miralls i ens cobreix un desassossec tan coherent com inevitable. A l’hora de pagar, la cambrera fa veure que no sap comptar i haig d’ajudar-la a triar el canvi.

Marsella és a punt de ser un record.

Ciutat de sal i de quitrà. Pizza d’anxoves. Adolescents amb tupè i pijames militars. Dibuixos inacabats, dinars inexistents, cases buides. Un paradís borratxo de dolor.

Sortim d’un món que ens és familiar i estranger alhora. Mosaic imperfecte i complet de la mediterrània, on el temps ha conquerit els carrers i les places i les persones. Res ja no és, tot és passat i memòria.

Des de l’andana ja no es veu el mar i la ciutat és dins la càmera analògica.  

[hostalsantaclaraestartit]

[hostalsantaclaraestartit]

[hostalsantaclaraestartit]