romania17

[romania17]

Instal·lats a Brasov - 14 d’agost

El dia es lleva rúfol però ja no plou !

Des de la nostra “residència” a la zona alta de Brasov, el bosc és més verd i el calor sufocant sembla que no ha tornat i, de moment, no se l’espera.

L’esmorzar dels hotels són molt semblants, poqueta cosa dolça i més menjar de forquilla i ganivet.

Avui provarem de fer amb el cotxe l’aproximació al centre. Ahir no vam veure-hi parquímetres.

Just a pocs metres de la porta Schei hi trobem el lloc ideal per a deixar el cotxe. En aquesta zona no es cobra però, suposem per què coneixen el personal, avisen que la grua s’endurà aquells cotxes que ocupin més de dos metres i mig de l’ample de la calçada.

Refem el camí que ahir vam fer sota la pluja. Molt millor!

El primer que farem, com ja és habitual, és buscar una terrassa a la plaça per a prendre el cafè. Hem triat una que és de la pizzeria Roma, no hi ha gent, però sembla que si és una pizzeria i es diu Roma, el cafè ha de ser bo. (Sí, ha funcionat!)

Hi ha moltes coses per veure. Després de la compra d’algunes postals (Esport familiar. No dubteu que ens farà il·lusió si ens porteu una postal del lloc on aneu...jjjjjj) Comprovem que en ser dilluns, tots els llocs amb entrada, són tancats.

Com que volíem i no podem entrar a l’església negre i a algun lloc més, ho posposem per demà i fem la opció d’anar cap a Bran on hi ha el famós castell de Bran (encara que tothom el conegui pel castell del compte Dràcula). És a uns 30 quilòmetres i la tecnologia ens indica que hi tenim 40 minuts.

Sortim de Brasov i aquí la carretera te lleugeres deficiències i algun forat en el qual hi podries si no deixar-hi el cotxe si que hi cap tota la roda. No arribarem en 40 minuts, als pocs quilòmetres d’iniciar el camí, comencem a circular en caravana, hi ha obres per molts indrets de la carretera, però el que ens farà anar a pas de tortuga és un semàfor automàtic, allà al mig del no res, per a donar pas alternatiu, donat que un dels carrils l’estan refent del tot (Amb tot les màquines són aturades, deu ser l’hora d’esmorzar).

Després de passar el semàfor hem pogut tornar a circular amb normalitat, fins que ens hem acostat a destí. Hi ha molts cotxes que van cap a Bran, aquest és el problema autèntic. Això ens ha permès contemplar les noves edificacions pensades per  a hostatjar, durant l’hivern, als practicants de l’esquí. No era tan tard quan hem sortit, però no hem arriba i s’està fent l’hora  de dinar. Finalment veiem el castell dalt d’un turó. És beu impressionant, però impressiona més la quantitat de gent a peu, amb cotxe...

Estava clar que no entraríem al castell, però si aquest no hagués estat el cas, segur que no hi entravem. Anem avançant amb el cotxe i tot és ple a vessar però sembla que el compte ens esperava i ens ha reservat un lloc, que hem vist de casualitat. S’ha de pagar, però a 4 leu (menys d’un euro) l’hora.

Deixem el cotxe i donem una marrada al voltant del castell per a poder fotografiar-lo. Hem pogut prendre una imatge des de la perspectiva en la qual el castell queda penjat d’una roca. Més enllà la visió és negada pel bosc que l’envolta i la tanca que no t’hi deixa acostar (això ha de ser un gran negoci). Després d’un breu recorregut i veient que és impossible tenir una altra perspectva, reculem i ens quedem en una “restaurant” o millor casa amb taules per a dinar.

En efecte, un cobert amb 4 taules de fusta i sengles bancs, serveixen per a crear un petit restaurant. Però per a nosaltres fa el fet. Carta amb amanides, pizzes i alguna cosa més. Ens decidim per la tonyina (no ens ho hem dit) una volia amanida de tonyina (tuna) i  l’altre pizza del mateix. En demanar, com que he escoltat tuna he dit que siguin “two”. Bé doncs, ha estat un dinar molt alleugeridor.

Després hem pagat una hora més d’aparcament i ens hem endinsat en el cúmul de parades i paradetes., Tot seguint-les hem arribat a un recinte on hi ha una cua llaaaaaaaaaarga. Seguim les paradetes i, efectivament, la cua és per pujar al castell. Aquí tothom intenta fer el seu negoci (alguns en dirien “emprenedoria”) Cap al cap de la cua hi ha un recinte que a més d’aixoplugar unes quantes parades més, acaba amb una atracció tipus: la casa de la por amb motius draculians.

És interessant l’espai que recull els tipus de construcció agrícoles de les diferents regions de Romania.

Vist que no hem pogut-volgut pujar al castell, toca fer el camí de tornada. Molt més ràpid.

Migdiada al nostre hotel alpí.

Després baixarem a la ciutat a donar un tomb, però, om que encara ens queda un dia i l’edat es fa notar, ens retirem d’hora per agafar forces i afrontar el darrer jorn a Brasov amb plenitut.

[romania17]

Cap a la capital transilvana - 13 d’agost

Aquest matí toca, altra volta, carretera i manta. Després d’esmozar a l’hotel sortim a fer el café a la plaça on podem continuar escoltant l’agradable so de l’alarma.

Abans de sortir ens arribem a la zona de la fortificació de la ciutat. Una primera parada per a veure unes escales pintades amb motius tradicionals. El cert és que val la pena fer la comparativa de les imatges que havíem vist i la que hem trobat. Una mica més amunt ens aturem en un petit passeig que circula paral·lel a la fortificació i fem unes fotografies.

En sortir de la ciutat per la banda oposada per on vam entrar (seguim cap al sud) Les boniques construccions del centre, donen pas als blocs de vivendes de l’època Ceauscescu. Això si, els blocs són de 3 o 4 plantes. Per cert, cap element que faci referència a la memòria del que va ser president de la República Socialista de Romania del 1967 al 1989. Sí que sembla que es conservin alguns elements de l’art d’aquella època.

Cap a la sortida comencem a trobar cases en construcció. Són de l’estil de les típiques cases romaneses que es troben al llarg de la carretera, però més grans i molt boniques. Els edificis són al camp i bastant espaiats entre ells. Un bon lloc per anar a viure.

Força quilòmetres enllà,  per fi la carretera passa per un trosset de bosc. Enyoràvem els arbres. Són molt i molt alts. La majoria roure, faig i castanyer. Seguim la carretera, menuda, però nova de trinca. Al cap d’una estona comencem a sospitar que per moltes estratègies que tingui el TomTom, això no va bé. I, efectivament. Anàvem cap a l’est i havíem d’anar cap al sud. Com que la zona s’allunyava de la via principal, hem passat per poblets on els nanos encara juguen pel carrer, on les iaies (amb els seus mocadors al cap) fan la xerradeta amb les veïnes, assegudes davant la porta de casa, i hem vist un munt de gitanos. Els homes amb els seus barrets negres i les dones amb les llargues faldilles de colors i els mocadors lligats al cap. Els carros i els cavalls, el diumenge serveixen per a anar de passeig amb els amics i la família.

Anem deixant el nord de Transilvània, una zona eminentment agrària (Romania i Ucraïna “graners” europeus) això configura tots els pobles i poblets per on passem. Les cases formen una fila continua a banda i banda de la carretera (darrera hi ha els camps). Entre la calçada i les edificacions, sempre hi ha una canal que és recoberta només en els espais per a accedit a l’entrada de les cases.

Arribem a Sighisoara. S’ha fet molt tard i decidim parar a dinar en un restaurant a la vora de la carretera per tal de fer via. Excepte algun petit tram de bosc, seguim per zones planes, amb turons menuts. La carretera molt bona. El trànsit fluid, però més d’un cop ens hem d’apartar cap al marge del camí perquè aquí la gent avança quan vol (no quan pot) i els límits de velocitat són mers detalls decoratius.

Ens aturem a Rupea. Havíem vist la població per internet abans de començar el viatge. Passem de pagar pàrquing i entrada i fem algunes fotografies des de fora. És ben curiosa aquesta fortificació dalt d’un turó.

Els pobles, a mesura que ens acostem a la capital de  Transilvània, es van fent més grans. Mantenen la mateixa estructura, però les edificacions creixen i compten amb més espai.

Arribem a Brasov. Més edificis fantàstics. Creuem la ciutat i el navegador ens guia cap amunt per a arribar a l’hotel. A peu de muntanya trobem l’hotel. És una preciositat. Sembla una casa tirolesa. I l’interior ho supera tot. Està decorat amb mobles d’època restaurats preciosos.

A recepció es disculpen perquè a l’habitació gran no funciona l’aire condicionat i ens hauran de donar la petita.

Quin riure! A la petita hi pots muntar una sala de ball! Ens ensenyen la gran : necessitaríem pujar el navegador del cotxe.

Descansem una estona perquè en aquest viatge això del canvi d’aigües ens comença a afectar. Provem de baixar cap al centre a peu. Ens havia semblat molt lluny, però en línia recta i baixada no ho sembla tant. Entrem per la Poarta Ecaterinei (porta de Caterina). Sembla un petit castell de conte, amb les seves torres.

Entrem al barri antic per la porta Schei.

L’ajuntament té un bon costum: cada edifici té una petita placa que situa època de construcció i algun element destacat si el té. Ens embadalim en cada edifici. Al mig del carrer trobem la sinagoga (hi ha un percentatge petit de ciutadans jueus) Davant la sinagoga hi ha un enramada de banderetes de l’Estat d’Israel i una pancarta que demana la pau per a Israel (en qualsevol cas, que la pau sigui per a tots). Baixant a mà esquerra trobem el carrer que dóna a la Biserica Neagra (Esglèsia Negre) Una imponent construcció gòtica construïda durant el segle XIV pels saxons (d’ètnia alemanya) i que és la més gran del sud est europeu. Era l’Esglèsia de Sant Maria. En una de les anades i vingudes d’invasors, els austríacs la van incendiar el 1680, això va deixar les parets fumades, d’aquí que se la conegui des de llavors per l’Esglèsia Negre (en els darrers anys l’hi ha fet un rentat de cara i una reconstrucció que avui encara dura).

Torçant cap a la dreta anem a espetegar a la piata Sfatolui, és a dir, el rovell de l’ou del casc antic. Com moltes de les ciutats de Polònia que havíem visitat, al mig de l’amplia plaça hi ha l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que aquí el trasllat d’aquest ha fet que l’antic edifici sigui ara el museu d’història del comptat.

Es nota que el turisme és més important aquí que a la resta de ciutats on hem estat: Centre amb moltes ombrel·les que acullen moltes taules i turistes bevent i menjant, gairebé tota hora, paradetes d’artesania i comerços del centre oberts fins tard. Comença a fosquejar abans d’hora, els presagis de pluja que anunciava la predicció del mòbil sembla que tot i deshora s’acompliran. Comença a llampegar i tronar i cada vegada el cel és més negre.

Però com que som gats escaldats amb això de les tempestes d’estiu (fa tant de temps que no en veiem cap!) no en fem cas fins que comença a ploure amb ganes. Ens decidim a esperar que s’aturi tot sopant i ens arrecerem en un restaurant italià molt fi, tot de disseny i amb un servei d’aquell que no et deixa ni omplir el got. És una terrassa coberta amb vidres. Els llamps, els trons i una forta pluja ens acompanyen al llarg de tot el sopar. El restaurat és el més car dels que hem visitat fins ara. Hem menjat molt bé: sopes, pasta, filet de 4 dits, beguda i cafè. Al canvi, tot plegat uns 20 euros.

Acabem el sopar i la pluja continua. Som en una zona de vianants i quan sembla que afluixa una mica, ens decidim a “afrontar” la pluja per sortir de la zona i cercar un taxi per tornar a l’hotel. L’empresa no sembla fàcil, passen pocs taxis i tots porten el llum vermell d’ocupat. A la poarta Schei, aprofitem l’aixopluc per a no mullar-nos i en un minut arriba el nostre àngel salvador, en forma de taxista amb cara i tipus de forçut de circ. Les guies de viatge no deixen en gaire bon lloc als del gremi del taxi, però aquest, després de pensar un instant ens porta a l’hotel pel camí més curt i a un preu que a casa nostra no arribaria, ni de bon tros, al d’aixecar la bandera.

Abans de les deu, hora romanesa, ja som a l’hotel. Tenim tota la roba estesa per l’habitació.

Sense recordar que avui és justament dia 13, cerquem si hi ha alguna cadena de televisió que doni el partit d’anada de la supercopa. Escoltem la prèvia a la radio per internet i posem el primer canal esportiu del país, que ofereix el partit en directe. Bé, el que ve després...  (dia 13).

[romania17]

Fent via cap al sud - 12 d’agost

Aquest matí sortim de Cluj en direccio Tîrgu Mures. Decidim fer el cafè pel camí (els dels hotels són dolents amb ganes). A pocs quilòmetres, amb la calor i la xafogor ens adonem que cal urgentment carregar piles. A Turda trobem un bar a la cantonada de la carretera, deixem el cotxe al costat. Al carrer sentim la música turca (aquella que et fa remenar els malucs encara que no vulguis). Al costat del bar hi ha una terrassa coberta amb para-sols, amb mobiliari de jardí i coixins. El cafè és fort i molt bo. En pocs minuts recuperem totes les forces.

Seguim camí, hi ha petits turons, però molt erosionats. Boscos, molt pocs i concentrats. La majoria del terreny s’ha utilitzat per al conreu de cereals. Comencen a veure’s algunes zones abandonades, però bona part segueix en actiu.

Les carreteres tot i el que ens havien dit a Catalunya i a l’agència de lloguer de cotxes, són molt bones. Hi ha bastants autovies i a les carreteres, tot i que de vegades només tenen un carril per sentit, el ferm està en bones condicions i el trànsit és fluid.  

Val a dir però que estem força convençuts que la famosa frase d’Astèrix “Estan bojos, aquests romans”, realment deuria haver estat “Estan bojos, aquest romanesos”. La conducció aquí és un esport de risc. No tant per la velocitat que arriben a agafar, sinó perquè no es respecten ni les línies contínues, ni les distàncies de separació... Aquí cadascú fa el que vol, quan vol. Que no hi ha espai per a aparcar al costat de la vorera? Cap problema: aparco de través amb mig cotxe damunt la vorera i mig a la calçada. Que m’he equivocat de carrer? Tranquil aturo el cotxe en mig de la via (encara que en vinguin altres al darrera), maniobro i faig mitja volta. Si algú està pensant a posar un negoci lucratiu, l’abastiment de pneumàtics a Romania és el més aconsellable. La meitat dels pneumàtics es queden a les calçades.

Arribem a Tirgu Mures amb un sol i una calor memorables. L’hotel és ben bé al centre, en un edifici preciós que fa cantonada. Des de l’habitació veiem tota la plaça Trandafirilor. L’espectacle que ofereixen els antics edificis és una meravella. D’acord que els cal urgent una bona repassada, però alguns ja s’han començat a rentar la cara. La barreja dels estils de finals del XIX i principis del XX omplen tota aquesta zona de la ciutat. La profusió d’aquests petits palauets deu de ser conseqüència d’haver estat Tirgu un punt comercial molt important. El seu mercat tenia nomenada arreu de Transilvània. Per tant, s’hi deurien de moure molts diners.

Primer de tot, sortim a fer un volt per la zona, que és el centre antic de Tirgu. Davant l’Ajuntament ens trobem amb un parell de casaments. Definitivament la moda és un concepte ben particular. El vestits de les núvies arreu són similars, però els dels nuvis són ben curiosos. Vestits amb pantalons blancs i americana blanca ribetejada amb un festó negre, amb petites boletes del mateix color. Fins aquí, bastant comú. Però arribem als vestits de les convidades: un festival!

Dinem en un terrassa, prop de l’hotel. Al costat hi ha el restaurant Caesar i resulta que és on hi ha un dels convits. Les amigues es retraten entre si. Vestits llargs, tan arrapats no només els deuen tallar la respiració sinó que donen la sensació que la senyora va asseguda de tan com s’arrapa la roba sota les natges. Com es posa una per a les fotos? Traient pit i pompa. Centenars de fotografies per a trobar el posat perfecte. Però ai, caram! Una dona li fa veure a una de les “retratades” que el vestit li marca molt la panxa. Repetim sessió amagant la panxa. Missió difícil. Un braç creuat, fins tocar el maluc farà el fet.

Després del publireportatge anem a descansar, que ens ho hem guanyat. Per la tarda seguim voltant. Descobrim carrers, placetes i racons molt bonics. Seguim enlluernats amb l’arquitectura, els ferros forjats de portes i balcons, el colors de les cases.

Tot és “inchis”. Dissabte per la tarda només obren els bars i els grans magatzems. Per a refugiar-nos de la calor entrem en uns magatzems. Definitivament la moda és molt diferent a la nostra (o la nostra a la seva) Els establiments més grans són els de cosmètica (un altre bon negoci a Romania) Les noies joves porten quilos de maquillatge des de primera hora del matí. I quan dic quilos vull dir que la capa de pintura pot fer prop de mig dit de gruix. M’ha cridat l’atenció veure que també es maquillen les orelles. Jo, potser sóc de poble, però encara no ho havia vist mai. Això si, totes han anat a la mateixa escola de maquillatge i això fa que, pel carrer, sigui difícil diferenciar-les.

Sopem prop de l’hotel (aquesta zona té molts bars i restaurants perquè és on es concentra bona part de la moguda dels caps de setmana a Tirgu).

Es dispara l’alarma d’un banc de l’altra banda de la plaça. Segueix sonant tota la nit.

[romania17]

Cluj-Napoca primer contacte amb Romania-11 d’agost

Gairebé que el primer que hem fet en arribar a aquest país ha estat dormir. Abans d’anar a dormir mirant el mapa ens va semblar que érem en un indret curiós i aquest matí en llevar-nos ho hem pogut ratificar. L’hotel és paret amb paret amb el cementiri de la ciutat.

La primera fotografia de Romania serà la que recull la zona dedicada a homenatjar als caiguts en la lluita contra el feixisme.

Aquí els enterraments és fan a terra, això fa que el cementiri sigui més gran que els que trobem a Catalunya. El d’aquesta ciutat és enorme. Nosaltres que som en un extrem, podríem anar pel cementiri fins al centre de la ciutat i l’hotel és allunyat del centre.

Descansats del viatge esmorzem tranquil·lament i ens decidim per fer-nos els còmodes i agafar el cotxe per atansar-nos al centre. Sobre tot pensant en la tornada i la pujada que hauríem de fer de, més d’un quilòmetre.

Quan anem arribant, ens adonem que ara la circulació és molt més densa que la passada matinada. I sembla que no hi ha gaire llocs per aparcar. Cada cop som més al centre i quan gaire bé ens decidim per tornar a l’hotel, deixar el cotxe i trucar al nostre contacte i taxista perquè ens reculli, trobem un espai per aparcar. Som a la cèntrica avinguda  Eroilor.

Necessitem canviar diners. Romania tot i la pertinença a la UE mante la seva moneda el leu (lei en plural) Un euro equival, aproximadament a 4 leis i mig. Ho traíem del caixer automàtic, abans ho fèiem abans de marxar i ens cobràvem unes galdoses comissions.

Per sort el parquímetre accepta targetes, donat que ningú, ni al banc (que ja té nassos la cosa) ens han volgut donar canvi. El parquímetre és realment barat, pel què estem acostumats.

Iniciem la nostra descoberta de Cluj (nom romanès) Napoca (el mateix nom en Daci)

Els Dacis van ser els primers pobladors d’aquestes terres, fins l’arribada dels romans, d’aquí que el primer que trobem en començar l’exploració és la coneguda lloba amamantant els dos bessons, creadors de Roma.

Ens dirigim cap a la piata (plaça) Unirri. És el centre del barri antic de la ciutat.

En aquest ampli espai hi trobem quatre dels elements que defineixen la ciutat. A l’entrada i protegides per uns vidres blindats, es poden observar les restes romanes. Si pugem, ens trobem amb el monument a Matei Corvin, rei hongarès que nasqué en aquesta ciutat i que era cosí  del més conegut Vlad III, anomenat l’empalador Va emparentar, en terceres núpcies amb Beatriu d’Aragó . Darrera l’estàtua hi ha la Biserica sfântul  Mihail, és a dir, la Basílica de sant Miquel. Una esglèsia gòtica d’alçada considerable, acompanyada d’un campanar exterior i que és de construcció posterior.

Vist això, anem al quart element de la plaça. El desplegament de bars i terrasses per a abeurar als turistes que comencen a visitar la població amb una certa quantitat (res comparat amb Barcelona, és clar, no els ho desitgem pas)

Com que ja necessitem un cafè, des de fa força estona, cerquem una de les terrasses i....Ep! ens trobem al Che com a element protagonista del primer bar-terrassa. No cal dir que ens quedem aquí. Bon cafè i una carta de begudes dissenyada a partir de la figura del Che i la revolució cubana.

En una de les taules de la terrassa, quan hem arribat, hi ha una noia amb tot un escampat d’estris de “bellesa” que s’està maquillant. Després de prendre el cafè, la Núria ha aprofitat per entrar en una botiga on ha trobat postals antigues romaneses. Quan ha tornat i ens hem aixecat per a marxar, la noia seguia amb la seva feina de maquillar-se. No hem pogut donar la nostra opinió sobre tal obra d’art.

A la vora de la plaça ens decidim per a visitar el museu etnogràfic de Transilvània. La regió de Cluj, com us podeu imaginar forma part de la novel·lística Transilvània.

És un recull molt interessant d’estris de la  vida quotidiana de la gent i els seus treballs, així com de les robes de les diferents zones. Tot acompanyat amb una grans fotografies que donen testimoni de la vida d’aquestes zones. Les fotografies no estan datades però ens fa la impressió que no són tan antigues com ens podria semblar des de la nostra perspectiva catalana.

Ens perdem pels carrers, tot resseguint els edificis vells, alguns reparats, altres que criden per a ser reparats. Hi ha edificis realitzats amb factura germànica, però en destaquem els molts edificis d’art decó i art noveua (tants o més que els que havíem vist a Polònia o Chèquia). Finalment arribem a l’altra catedral de la població. Aquesta però és ortodòxa. Som a la plaça Avram Iancu. Al seu voltant gaudim de l’arquitectura dels diferents edificis. Al mig hi ha la la Catedrala Adomirea Maici Domnuli, l’edifici per fora es molt més concentrat que les catedrals catòliques, per dins (ens sembla que és la primera església ortodoxa que visitem) no te res a veure amb la composició d’una església catòlica. La nau és buïda de seients (aquest són a les parets) . Als laterals hi ha petites capelles. Crida l’atenció les dues grans làmpades de ferro forjat que pengen del sostre. La que hi ha prop de l’àbis, és tan gran que han hagut de reforçar-la amb una gran estructura de ferro que va del terra a la cúpula.

Després de donar tantes voltes, arriba l’hora de dinar. Gràcies al wassapp  li preguntem a l’amic Gigi on hem d’anar a dinar. Ens envia fora del barri vell. A la vora d’un petit llac, presidit pel casino hi ha una zona de petites torretes. Algunes estan abandonades, però en una d’elles hi ha el restaurant Euphoria. Tenia raó, es menja bé i l’indret, és preciós i cuidat.

Com sempre, després de dinar, toca anar a fer la migdiada, que si no no aguantarem el trote de tota la setmana. Abans, però, anem al Lidl que hi ha darrere l’hotel (no patiu, no és dins el cementiri) a comprar aigua.

Ah, per cert fa calor!!! I, a més a mes xafogor!!! Segur que us sona.

Quan el sol ja ha deixat de tocar els nassos i ha donat pas a l’escalfor que surt del terra i les parets de les cases, tornem a passejar per zones properes al centre, però una mica menys cèntriques.

Aquesta ciutat ens enamora. Amb prou recursos per a restaurar totes les edificacions, riu-te’n de segons quines famoses ciutats de l’est d’Europa. No pensàvem que podríem trobar-nos amb una ciutat tan espectacular.

Per sopar... No aquesta vegada no hem demanat consell, total només  prendre’m una amanida. Es fa fosc i som a la plaça, altra volta, després de mirar i remirar ens hem decidit per entrar en un altre bar-terrassa. Aquesta vegada al Tolouse. Hem substituït el metge i revolucionari pel petit pintor, tot i la calor ens ha agradat seure a dins d’aquest bar (fora era ple) ens hem imaginat que es tracta d’una antiga cerveseria a la qual han afegit, al llarg de tota la paret, quadres fets amb retalls de les obres de Tolouse Lautrec.

Unes amanides després, comencem a fer via altra volta cap a l’hotel, que demà toca començar a viatjar.

[romania17]

[romania17]

Apa! Assemblea al Prat-dia 10 d’agost

Sabem que avui hi ha les votacions dels treballadors del Prat que fan el control d’embarcament. Ens despertem amb una veu que, a la radio, confirma que avui també hi haurà “congestió” de passatgers a determinades hores i diu que les 6 de la tarda serà el moment que les cues poden ser d’una hora…Ai, que patirem!

Després d’acomiadar en Roger, que passa les seves “no vacances” sota el sol rostidor d’Olesa, ens dediquem a cercar la forma més ràpida i fàcil de baixar a l’aeroport sense cotxe. Al final, haurem de caminar poc.

Després d’acomiadar-nos de la Lula i en Tobi, que no entenen com sortim de casa amb aquestes “bosses grans”, agafem el tren, de sota casa,de les 3 i 2 minut. Amb una hora i poc més som a plaça Catalunya. Fora i a la banda del grans magatzems agafem “l'Aerobús”. Val a dir que hem comprat els tiquets per internet, amb un codi “qr” que el conductor et bescanvia pel tiquet. Doncs no calia, els lectors de codis dels autobusos fallen més que una escopeta de fira.

Amb tot l’horari va bé, abans de les 6 haurem passat el control d’embarcament. Arribem a la T2 (la terminal antiga)

Ja som la les guixetes per a fer l’embarcament de maletes (grans) Tancat !

Ja podeu suposar a quina hora hem passat el control , oi?

Són les 6 i 10 i…oh sorpresa, la cua és normal i es passa via. Una vegada passat l’arc metàl·lic no hem pogut evitar de fer la pregunta: Com ho teniu? La resposta és que sembla que no acceptaran la proposta de la Generalitat. En acomiadar-nos, accepta la meva opinió sobre l’empresa, que no és gens favorable, és clar (a Sant Vicenç en tenim coneixement)

a ¼ de 8 som a la cua de la porta d’embarcament (fa 4 hores que hem sortit de casa i encara hem tingut temps de berenar)

A l’hora que hauriem d’estar tothom a l’avió, comencen a baixar els passatgers del viatge d’anada, la qual cosa vol dir que no pugem fins prop de l’hora de sortida. sortim a les 8 de la tarda, la pista d’enlairament sembla el carrer Gran del poble el dia de la rua de gegants de la festa major.

Altra volta sense tocar de peus a terra. En girar cap al mar, la darrera imatge per la finestreta és Montserrat (ui, que patriòtic que ha quedat!)

L’avió, amb majoria de romanesos que tornen cap a casa arriba a l’hora prevista a l’aeroport de Cluj-Napoca. És fosc són les 23:50 (una hora menys a Catalunya). 

Fins aquí tot ha anat rodat, però és molt tard i encara hem de recollir el cotxe (que no és a l’aeroport) i arribar a l’hotel.

Hi ha molta gent esperant, però cap lloc d’informació. Demano en un servei de lloguer si coneix el nostre i em diu que no és a la terminal i que potser a fora trobaré el bus que ens hi porti. Torno a sortir cap a fora i, uf, trobo a un xicot amb el cartell de la nostra agència. Esperem un altre grup, agafem una furgoneta i amb un no res som a lloc.

Després d’omplir tota la paperassa  i d’explicar-me les bondats de la conducció romanesa i l’estat de les carreteres del país, sortim amb el cotxe cap a la nit de Cluj-Napoca. En mig de la nit, amb pocs cotxes entrem a la ciutat (hi estan realitzant tasques de renovació del paviment) i arribem a la part alta de la població on hi ha l’hotel. Petit i acollidor. Després de prendre una mica l’aire i menjar un entrepà, ja podem anar a dormir.

Hem estat de sort, tot ha anat rodat, amb nou hores hem sortit de casa i ens hem posat a dormir a Romania. Ep! i sense cap sorpresa (els dos carnets de conduir, al dia)

[romania17]

Abans de...

Com cada any, al voltant d’aquestes dates, toca fer una escapada enllà.

Aquest any unes imatges d’unes esglésies ortodoxes (amb pintures a l’exterior) ens van fer decidir per Romania.

Una vegada decidit el recorregut que aquest any serà una mica més breu, en el temps, ens vam adonar que les esglésies eren a Moldàvia i aquesta zona queda al nord-est del país, una zona apartada del recorregut.

Què hi farem. Ens mirarem les fotos de les esglésies.

foto: Gaspar Serrano