#Primera Edat | Explore Tumblr Posts and Blogs

lesfoteses · 1 year

Text

Brasil dia 7: les illes paradisíaques

Diumenge 20 d'agost del 2023

El fred que hem passat avui ben bé que no ens el podíem imaginar quan carregàvem les motxilles amb dos bikinis, samarretes de màniga curta i només un jersei. A les 10:30h havíem quedat amb el Lázaro (el Lazarillo de Tormes per nosaltres), que és el paio del tour que vam contractar ahir per anar a fer una volta per les illes paradisíaques. Abans d'això, hem baixat a esmorzar a la Pousada Exuberante. Dormim totes a la mateixa habitació i només tenim un lavabo, veurem què passa quan arribi l'hora de cagar. Total, l'esmorzar: a veure, sent sinceres, per les fotos a Internet ens l'imaginàvem més copiós, però he de dir que està boníssim. Jo he menjat el de sempre, però hi havia un parell de sucs que fotien mala pinta i fruites desconegudes (o enemigues per mi) que evidentment no he tastat perquè sabia que no m'agradarien. Hi havia pinya (hi ha pinya per tot arreu en aquest país), i no hi havia síndria. Mentre jalàvem, Espanya ha guanyat el mundial femení, 1-0 contra Anglaterra. Ens n'hem alegrat, cosa que ens ha fet una mica més espanyoles que ahir i que demà, perquè ja no ho tornarem a celebrar. L'Eli ha anat al CUAP i ha descobert que té l'orella infectada. Però li suda el candau, s'ha banyat igual avui.

Havíem quedat com deia a les 10:10h al lloc del guia, el Lazarillo, però per algun motiu que desconeixem ens hem hagut d'esperar un porrón d'estona fins que han arribat la resta de companys de l'expedició: dues noies brasilenyes més o menys de la nostra edat (Jennifer i Brenda, que la primera de fet s'assembla molt a una periodista que coneixem per la qual cosa quan parlàvem d'ella al seu davant ens hi referíem amb el nom de la que coneixem). Les dues ens han caigut molt bé. No puc dir el mateix de la resta de companys: una parella on el paio anava disfressat amb samarreta de fer immersions de 80m i la seva dona de celles pintades. I ojo: duien una puta nevereta amb un barrilet de cervesa de 5L, llaunes de cervesa i una puta ampolla de cava i una de ginebra. WTF per quatre hores de viatge per les illes tot aquell mini bar?? Les brasilenyes també duien un vi rosat i galetes. I nosaltres? Què portàvem nosaltres? Una puta merda, res de res. perquè es veu que hem considerat que no ens donava la gana carregar el rincón del snack (que és una bossa de súper mig desmanegada on hi acumulem galetes, patates i merdes que ens ecolomen als avions o comprem random). Doncs res, nosaltres ni unes tristes Ruffles.

El Lazarillo no havia de venir a l'expedició però el tio s'ha animat, així que cap a les 11h sortíem del port d'Ilha Grande cap a Cataquases (o algo així). Anàvem fotent uns bots dalt de la llanxeta que mare de Déu, sort que ens podíem agafar i que duiem les tovalloles com a mantes, una imatge decadent. Llavors tot el dia l'hem passat d'illa en illa, a cadascuna de les quals ens hem fotut un fart de fotos de postureig que flipes. El gran problema és que no ha sortit el sol en cap puto moment. La crema de sol ens ha fet companyia i prou. A la primera parada, en una illa "caribenya" on l'aigua era transparent, hem conegut tres basques que ens han fet algunes fotos (perquè els les hem demanat). Elles portaven Ruffles i cartes. Joder, el País Basc un altre cop ens passa la mà per la cara.

Allà la Laia ens ha fet una breu classe de com fer la roda i el pino puente aquell, algunes han progressat millor que d'altres, només diré això. A la primera platja ens hem banyat totes malgrat el mal temps, però a la següent parades ja han arribat les primeres baixes: la Joana s'ha posat les bragues i ha decidit que ja en tenia prou de fred. És que clar, la llanxa anava follada i entre el poc sol, aigua freda de l'Atlàntic i les tovalloles mullades... doncs apa. La tovallola de l'Eli era la de la Pousada...

La de la següent parada ha estat al costat d'unes roques on hem pogut veure peixets perquè duiem (hem llogat*) unes ulleres per fer snorkel. Si et pixes també se t'acosten els peixets, ho he comprovat. La Clara també ha decidit que prou de banyar-se i s'ha tret tot lo mullat. El Lazarillo estava ben entretingut i hem descobert que té un apanxeta ENORME i que el banyador quasi li deixava veure el pito. Creiem que tirava la canya a l'Eli i a la Jeni i/o la Brenda, de fet s'ha acabat acomplant a les seves compatriotes.

La tercera parada ha estat en una platja on hi havia una palmera en forma d'L des d'on ens hem fet fotos cual Dulceida.

Pujant a la llanxa de tornada, l'Eli ha decidit que no hi havia escala per frenar-la i s'ha deixat la pell de la cama allà enganxada, menjar per peixos. S'ha fet mal. Ja la tenim amb l'orella i ara la cama lesionada. A l'última illa ja no ens sentíem els dits del fred i teníem totes els llavis morats pel fred. PERÒ... I LES FOTOS? I LES MERAVELLOSES FOTOS QUE ENS HEM FET, QUÈ? Compensa.

Hem dinat tardíssim per la gana que teníem. Quan quedaven dues platges per anar a dinar, nosaltres ja apretàvem al Lazarillo perquè ens portés a jalar. Abans d'arribar al lloc del restaurant hem fet una última parada enmig de l'aigua, només l'Eli s'hi ha banyat en aquest punt perquè la resta roçàvem la hipotèrmia.

Al lloc on hem menjat ens han servit la millor milanesa que he tastat mai, exageradament bona. Però com tot en aquest paíus, les dimensions són excessives i no ens ho hem acabat. Era una milanesa per a dues persones i dos plats de peixos... doncs de peix fregit n'ha sobrat. Llavors hem fet un cafè i hem pirat, encara mortes de fred cap a la nostra llanxa. Bua, al lavabo hi hem hagut d'anar sense xancles perquè ens les han fet guardar des del principi del dia. Puto asco, la Clara té por d'haver pillat fongs. Al final res.

Un cop a la Pousada ens hem pogut dutxar i descansar una mica. Durant l'estona a la llanxa ens hem fet amigues de la Jeni i la Brenda, que també s'han avingut com deia amb el Lazarillo. Per la qual cosa hem quedat tots a les 20h al Che Lagarto, que ve a ser el bar/restaurant de la penya jove d'Ilha Grande, on surten de nit. Bueno, aviam, l'ambient era el típic que definiríem com "insegur" perquè estava PLE d'homes solters que buscaven dones i aquí tots són ultra babosos. Hem trobat a faltar l'existència del feminisme. Tots els homes tenen bastanta pinta d'agressors. N'hi havia un que anava borratxo i no parava de voler-nos treure a ballar una a una, hem declinat, però a mi m'ha fet un petó asquerós a la galta que evidentment no havia demanat.

Al principi hem sopat i estàvem més modestes, però hem acabat ballant amb la Jeni i la Brenda i després de sopar totes hem sortit a la pista de ball, on hem certificat que ens movem fatal. Aquí la penya balla bé, qui més qui menys, saben moure la cintura quan ballen. Nosaltres semblem pals, ens movem poc, no tenim articulada la cintura. Les ties feien twerk com no he vist en ma vida, real que ens sentíem com aliens aquí, com si tinguéssim les cames de fusta. Ens hem mogut musicalment esquivant babosos cançons com Danza Koduro i Daddy Yankee. Hem fracassat només en una cosa: volíem posar la Mushkaa però el DJ ha sudat de la nostra puta estampa. Hem conegut un noi que diu que és músic i que va tocar a Barcelona. I allò que li preguntem el nom i ens diu "Chocolate". I jo em pensava que era el nom artístic... fins que he descobert que no, que és el nom de veritat. Déu meu, terrible. N'hem fugit.

Abans de mitja nit ja érem fora, així que l'Eli s'ha pogut posar les gotes per l'orella infectada a la Pousada. Demà anirem a la platja perquè en principi surt el sol. Més tard tornarem a Rio.

0 notes

florsblaves · 3 years

Photo

Em va agafar dels cabells i em va estavellar contra la paret. Vaig dur-me les mans a la boca; m’havia partit el llavi i la sang no parava de brollar. Vaig sentir-la brava i calenta lliscant fins el pit. El dolor era immens i desbordant. Vaig quedar atordida. Sense alè. Des del turmells fins la mandíbula una forta descàrrega d’angoixa em va fer tremolar. Només sentia el batec estrident del meu cor ressonant rere el tòrax. Sense tenir temps de recompondre’m d’aquell impacte inicial, va tornar-me a agafar, aquesta vegada de la cintura i em va empènyer contra el sofà, vaig ensopegar amb la tauleta dels cafès i el braç de la butaca se’m va clavar a les costelles. Sentia defallir de tant mal. N’estava segura que me n’havia trencat alguna. «M’he trencat una costella, m’he trencat una costella» em repetia a mi mateixa amb un neguit monstruós. Vaig quedar-me a terra panteixant com un animal moribund. Em costava respirar. Creia que ell ja n’havia tingut prou. Però el seu gest semblava indicar el contrari. Només acabava de començar. «Aixeca’t!» però jo no podia. Mig incorporada com estava em va agafar del braç i em va enlairar. Tots els ossos del meu cos se’n ressentiren i els genolls em van espetegar. Em va fer seure a la cadira. Ell va començar a donar tombs per l’habitació. Jo, quieta, observava el meu cos des de la perspectiva que tenia; vaig clavar les pupil·les en els peus nuus, havia perdut les sabates en alguna d’aquelles embranzides. La sang de la ferida m’havia tacat les mans i l’escot; i el vestit que duia s’havia convertit en un mapa sanguinolent.

«Aquesta casa serà la casa dels teus somnis» em va dir uns dies enrere, després de jurar-me que tot canviaria. M’havia assegurat que ell només volia fer-me feliç, que per això havia comprat aquella torre vora el mar. «Tornarem a començar. Només necessitem això. Un lloc nou» « Farem créixer aquí al nostre fill. Fort i valent, allunyat de la toxicitat de la ciutat» « No ho creus, bufona? «Em curaré. Em curaré del vici i del pecat» «Diuen que la brisa marina ho cura tot, no ho penses?» «El Senyor em perdonarà» «Aquesta vegada, sí. Aquesta vegada serà de debò» « No et vull fer més mal. Saps que estic malalt, i que no ho faig pensant. Ho saps, oi? Saps que són aquests dimonis que no em deixen tranquil i que no puc controlar. Però farem que marxin, veritat? Farem que marxin perquè vull estar al teu costat. I tractar-te com ut mereixes. Ets la meva floreta.» I jo el creia perquè no tenia altre remei ¿Què havia de fer? Assentir amb el cap. No tenia opció. M’havia arrencat de la meva família i em va lligar per sempre més a la seva voluntat. Si volia mantenir-me amb vida per cuidar del nostre fill, havia de seguir al costat del meu botxí.

Va donar mitja volta i es va acostar a mi, em va bressar la cara entre les seves mans infectades de rom i tabac negre. Va descórrer la mà dreta fins el meu coll i va abaixar fins els pits. La seva mirada se’m clavava com una ganivetada salvatge. Era insuportable. Va apropar-se uns centímetres més, els suficients per fer lliscar la llengua sobre el meu coll. Amb la mà esquerra em va prémer les galtes, fent molta força fins clavar-me la punta dels dits. Va començar descordant-me el primer botó, després el segon, i finalment va esparracar el vestit fent saltar pels aires tota la botonada; vaig percebre com queien un per un sobre la catifa, tot fent un soroll sord al tocar a terra. Em vaig quedar en roba interior. Les seves mans no van tardar en reptar al llarg de tot el tronc i van aturar-se a l’altura del meu sexe. Sense cap remordiment va estripar-me els enagos deixant al descobert els genitals. Humiliada i indefensa vaig tractar de tapar-me. Sentia molta vergonya. Vaig girar el cap, no volia mirar. Se’m van escapar les llàgrimes quan vaig notar que em penetrava. Quantes vegades havia ultratjat la meva decència amb la immundícia de la seva carn corrupte? Em va desflorar poc després de començar a festejar. Jo ni tan sols volia que se m’acostés, estava terroritzada. Però ell no va respectar mai les meves negatives. Després d’aquella primera vegada vaig plorar durant dies. I al final vaig acabar entenent que el meu cos ja no em pertanyia i que m’havia de resignar a les seves necessitats perquè jo, ja estava anul·lada.

Mentre sentia les seves envestides contra el meu cos inert jo mirava a la paret. Lluny, lluny. Volia estar lluny d’aquell moment. Lluny d’ell i del seu rostre pervers. No sentia dolor, només una profunda ignomínia que em podria fins els budells; una negror espessa que s’escampava per l’interior del meu cos i arrasava amb qualsevol rastre de dignitat que en quedés. Volia fondre’m amb el sostre blanc, amb l’estucat en forma de grotescos. Amb el daurat que resseguia el fus de marbre verd del pilar enclastat al mur. Perseguia amb la mirada les línies tumultuoses del marc que enquadrava una escena marina sobre el capçal del llit. Lluny. Contemplava amb una inquietant serenor els àngels pintats al cap damunt de la petita cúpula que cobria l’habitació de matrimoni; un recolzat sobre l’altre amb un gest lúdic. Dos amorets que s’entretenien llançant fletxes. Que jugaven a ser Eros. A enamorar. Dos testimonis impassibles del què estava succeint en aquella habitació que no podien fer res per ajudar-me. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb totes les meves forces convertir-me en fum i escapar-me per la finestra. Fusionar-me amb l’aire, ser etèria. Infinita i acabada. Marxar. Ben lluny.

Hagués tornat a L’Hospitalet, la terra on vaig créixer. Hi hagués tornat si m’haguessin quedat forces per trencar els grillons que em mantenien collada a aquella bèstia. Sovint, quant més amarg era el camí, més recordava el meu poble . M’hi traslladava imaginàriament per aguantar millor el turment. Em venia al cap, com si fos un dibuix, el perfil dels seus carrers i de les seves gents, i després, s’esvaïa tot com un núvol de pols. M’hi veia a mi mateixa en fotografies que es succeïen davant dels meus ulls, somrient i alegre, mentre caminava pels carrerons tot ensumant les olors de la infància viscuda i de la joventut que quedava per viure. I em figurava que res havia canviat. Que encara ajudava als meus pares en el bar que tenien a la Rambla; que els diumenges d’estiu anava a la Marina amb els meus germans, tots més grans que jo, a contemplar el far del Llobregat. Recordo que el mar se’m presentava immens davant dels meus peus minúsculs. Tanta grandesa em copsava i em feia sentir pessigolles a la panxa. El meu germà Joaquim em pujava a collibè i entrava sense por dins l’aigua tot saltant les onades més indòmites. I jo, petita, reia i reia mentre l’agafava ben fort de la mandíbula per no caure. Quan l’aigua estava tranquil·la i clara encara hi podíem veure peixets, però a la Susanna li feien por i es quedava a la vora fent castells de sorra. La Lluïsa i la Roser, les germanes més grans, preferien estirar-se a terra i apujar-se les faldilles una mica més amunt dels genolls i petar la xerrada mentre els hi tocava el sol. Els records em gronxaven en un balanceig narcotitzant... fins que s’esvanien del tot i tornava a respirar l’aire pesat i obscè que em rodejava.

Anestesiada entre reminiscències vaig oblidar-me per un moment de que aquell salvatge m’estava devorant les entranyes. Quan va acabar, va cordar-se els pantalons amb un gest repugnant. «Vesteix-te» em va ordenar. Vaig incorporar-me. «Serà millor que et rentis» va xisclar de nou. Abans de posar-me en peu vaig fer una ullada al meu voltant: el sofà, les cadires i la tauleta dels cafès estaven tacades de sang. Una esgarrifança va recorre’m la columna vertebral en contemplant aquella escena. Va ferir-me profundament ser conscient de la situació en la que em trobava, i em vaig sentir totalment abatuda.

Sense ganes d’aixecar-me, ho vaig intentar i fent un esforç titànic vaig aconseguir arribar al tocador. La imatge que m’esperava davant del mirall era lamentable. Vaig sentir que el cor se m’aturava per un moment: la sang regalimava des de la barbeta fins el melic, tot traçant un cèrcol que cobria la pell tensa i dura del meu estómac. Vaig ajuntar les mans sobre el pit i vaig observar com se’m marcaven els ossos de la clavícula. No m’havia trencat cap costella, però tenia una forta contusió a sota del pit esquerra. Després d’exhalar profusament, vaig torçar el tronc per veure’m l’esquena; se’m marcava tota l’espinada com a un gos mort de fam. Era trist mirar-me. Feia temps que em trobava lluny de la Maria que havia sigut; una noia jove, plena de vida i de frescor. Amb una curiositat infinita per descobrir el món que s’obria davant seu. Havia crescut amb el tronc ferm i les carns impetuoses; tenia els ulls verds com l’aigua d’un riu i grans com dues llunes. La mare sempre em deia que no em calia parlar perquè amb la mirada ho deia tot. Era càndida i amable, sempre disposada a ajudar als demés. I somreia. Somreia molt. Vaig recordar que feia uns anys, quan encara era la Maria, Maria - perquè ara ja no en quedava ni mitja de la Maria d’abans - m’agradava riure davant el mirall i contemplar els clotets que es formaven a les galtes enceses. Tenia els llavis de vellut rosat, i les dents eren blanquetes i bastant regulars, malgrat un incisiu que el tenia una mica més amunt del normal, però mai em va molestar. Era una noieta prou graciosa amb una perspicàcia insòlita per la meva edat. Els clients del bar se n’havien adonat de la meva prematura pillaria i em deien que era una vella, perquè parlava igual que les dones grans, com amb una saviesa que no sabien ben bé d’on venia. Hi havia molta vida dins meu. I una bellesa sostinguda a punt d’esclatar, com els pètals que amaguen el secret de les flors fins la primavera. Rere el pit hi respirava un gran Univers que va anar fent-se petit a cops de pena, cada vegada més, fins que va quedar un infinit buit de recança.

Em vaig acariciar els braços, la pell s’havia endurit de tant temps vivint a la intempèrie del desconsol. Era com una d’aquelles escultures que es passaven l’eternitat decorant una font, i es tornaven fosques i brutes perquè ningú se’n preocupava. Així em sentia, condemnada a les calamitats externes, com si algú m’hagués deixat al carrer i no pogués fer res més que romandre asseguda, aguantant misèries i fred. Era impossible trobar a la Maria al mirall, ja no en quedava res de mi. Feia temps que no reconeixia el meu reflex; com un vampir, no tenia ànima. Se l’havia engolit tanta maldat. I ja no era capaç d’apreciar ni un vestigi de la meva persona. Assistia resignada a la metamorfosis tràgica de la meu ésser. Sense voluntat. Sense forces. ¿En què m’havia convertit? En una closca fràgil que albergava aire i papallones mortes...

Vaig acostar-me un mocador a la boca per parar l’hemorràgia del llavi. No vaig poder contenir el plor per tanta desgràcia i vaig amagar la cara rere les mans. Al cap d’una estona vaig aixecar la mirada i vaig contemplar-lo a través del mirall; s’estava descordant la camisa, quan va acabar va omplir-se un got de whisky i es va encendre una cigarreta. No el veia des de feia cinc dies. M’havia deixat sola en aquella casa enorme. «Et demostraré que tot pot ser diferent» em va dir, i al dia següent quan vaig llevar-me ja no hi era. No sabia quan trigaria a tornar. El vaig esperar tot el dia i no va aparèixer. I així van passar quatre nits. Els primers cops que desapareixia patia com una beneita, i al cap dels anys, em vaig acabar acostumant. Al final només desitjava que no tornés mai més. Però sempre regressava. Sempre. I m’omplia de petons i em portava flors, bombons i regals. Jo sabia que jeia amb altres dones, que corria empaitant faldilles. I que per això s’esfumava tot d’una. I podien passar setmanes perdut entre perversions i luxúria desenfrenada. Després, quan tornava, em deia que m’havia trobat a faltar i que la pròxima vegada em duria amb ell. Se’m tirava als peus plorant i em demanava redempció. «No et puc perdre, floreta. No et puc perdre. Perdona’m».

Per desgràcia meva, aquella tarda ell va arribar a la casa abans que jo tornés del meu passeig. Havia sortit per respirar de prop l’aire que arrossegaven les ones. Després de molts anys per fi em reunia a soles amb el mar. Em sentia com una nena trapella; salvatge i lliure. Em vaig treure les sabates per poder caminar per la platja amb més lleugeresa. Vaig acostar-me ben a la vora del mar. Em vaig deslligar les mitges i vaig fer una passes al davant. L’aigua no va trigar en llepar-me la punta dels dits del peu, i la seva fredor em va recordar que encara seguia viva malgrat el patiment. Vaig endinsar-me una mica més, fins que l’aigua em va arribar als genolls; vaig sentir com el meu cos rígid i petri recuperava les formes i els volums que li havien sigut arrabassats feia anys. El pit se’m va omplir d’una joia abrasadora que em va fer venir ganes de cridar de felicitat. El sol brillava amb una claror neta i pura que regenerava tota la negror que hi havia dins meu. I per primera vegada a la meva vida vaig notar que les cordes invisibles que em lligaven a un destí fatal es dissipaven amb l’èter marí. Al cap d’una estona vaig decidir que era hora de tornar a casa. I tot marxant, pensava en que a l’endemà hi tornaria sens falta i que m’hi passaria tot el dia.

Quan vaig entrar a l’habitació me’l vaig trobar assentat al sofà. Una punxada intensa em va travessar el cor i em va venir una mica de mareig. La seva mirada va dirigir-se directament a les meves cames: «On eres?» em va preguntar amb to contundent. «He baixat a la platja» vaig contestar tot el serenament possible. Em va tornar a mirar les cames nues. Vaig recordar que les mitges penjaven de la bossa, i de seguida vaig entendre el què li passava pel cap. No va deixar-me temps a reaccionar. Es va aixecar de sobte. «Mentidera! On vas sense les mitges? Vols que et mirin o què? O poder has anat a veure algú? No m’estranyaria. Segur que vens de fanfarronejar amb cretins. Mala pècora!» No vaig tenir temps ni d’articular un mot quan va estavellar-me contra la paret i va destrossar-me el llavi.

Seguia davant el tocador contemplant l’espectacle infame de la meva presència. M’urgia tapar-me. Vaig treure’m el què quedava del vestit i vaig posar-me una bata de ras rosa que tenia un gran paó de color blau bordat a l’esquena. No m’havia portat cap altra i em va saber greu posar-me-la sense haver-me netejat abans. Però no volia seguir topant-me amb aquella Maria del mirall. «Necessitaré punts, la ferida no se’m tancarà» vaig pronunciar en veu alta. Ell va fer que no m’escoltava mentre es fumava la cigarreta. Vaig empassar saliva i vaig començar a recollir tot el desastre. «T’he dit que et rentis i et vesteixis. Que no ho has entès?» va etzibar de cop. Les tremolors van reactivar-se. Va dirigir-se decidit cap a mi. «Em faràs cas o no?!» va cridar-me a cau d’orella. De sobte es va apoderar de mi una veu que no era la meva i vaig replicar-li: «Has vist com has deixat tot això? Si no em fessis el què em fas, això no passaria». Immediatament després vaig adonar-me’n del meu atreviment. Estava morta de por. I la resposta no es va fer esperar; va tornar a agafar-me del cabell, va comprimir les dents ben fort i va escridassar-me: «T’hauria de matar. Ets el pitjor que m’ha passat a la vida, tros de puta mentidera!». Va aixecar-me una altra vegada i em va encastar contra el tocador fent caure la gerra plena d’aigua que va quedar esmicolada al terra. Em va prendre dels braços, obligant-me a trepitjar els vidres que se’m van clavar a la planta dels peus. No vaig poder contenir un crit de dolor. «Deixa’m estar sis plau!» vaig pregar-li amb un clam llastimós. No volia escoltar-me. Jo no podia caminar i vaig caure contra el sòl. Ell no va aguantar l’equilibri i va ensopegar. Quan va recobrar-se va lliurar-me una cossa al estómac. Una escalfor corrosiva va estendre’s dins meu. I el pit va col·lapsar. No podia respirar. Vaig estossegar repetidament fins que em van venir ganes de vomitar. Volia aixecar-me, refer-me, defensar-me, fugir... però quan estava a punt d’incorporar-me va esclafar-me amb tot el pes del seu cos. «Tornaràs a contestar-me, eh?!» estava assentat a sobre de la meva panxa. Em trobava totalment immobilitzada. Vaig intentar esmunyir-me. Movia els braços amb tota la meva força però era impossible. «Digues! Tornaràs a marxar sense avisar-me? Tornaràs a mentir-me com ho has fet?» no podia parlar, em va rodejar el coll amb les mans i va començar a estrènyer. «Contesta’m desgraciada!» era incapaç d’emetre cap resposta, la pressió era cada cop més severa. Només podia observar el seu rostre desfigurat per una còlera inhumana. Sentia pànic. Em mataria. Mai abans havia patit tant per la meva vida com aquella tarda. M’estava assassinant. I no podia fer res per impedir-ho. Les meves cames es movien frenèticament tractant de desempallegar-se d’aquella fera; vaig clavar-li les ungles a la cara i vaig esgarrinxar-li el coll i els braços. Era inútil. Estava exercint tota la seva força contra la meva tràquea i m’estava quedant sense energies per continuar lluitant. I mentre sentia que la vida se m’escapava en cada gest, pensava en el meu fill. El meu petit, que havia nascut amb els ulls blaus per salvar-me la vida, que va arribar al món entre les flors de la primavera com una papallona per ressuscitar tot allò que havia mort dins meu. Ell va ser el meu cel a la Terra. L’aigua pura i innocent de les seves pupil·les era la que mantenia el batec del meu cor, que ara s’apagava. Sentia com s’afeblia rere les costelles. I vaig començar a plorar. No de dolor. No de mal. Si no d’infinita pena. Sabia que aquest cop ell acabaria la feina. Que em deixaria morta a terra. I jo no podia treure’m del cap al meu nen. No el veuria créixer; no l’acompanyaria al llarg de la seva vida el temps que Déu m’hagués permès. I ara em desfeia entre llàgrimes agonitzant i entregant-me a l’infortuni.

Exhausta com estava, vaig permetre’m mirar a través dels vitralls de les finestres per última vegada, era conscient que no tornaria a veure el sol d’un nou dia. Podia contemplar com els rajos es fonien entre la nuvolada tenyint-los d’un magenta gloriós. El cel es mostrava misericordiós i convidava a les ànimes perdudes. On aniria jo? Havia viscut tota la meva vida en els llimbs. Extraviada entre devastació i somnis morts, arrossegava una penitència injusta. Maleïa cada glop d’aire, cada parpelleig i cada lluna. Estar viva em feia mal. I malgrat això havia de resistir. L’avern no m’acovardia tan com ho feia la vigília, impredictible i capriciosa. No existia pitjor tortura que la incertesa i el neguit de dormir al costat d’ell.

Va seguir asfixiant-me fins que els ulls se’m van injectar de sang. Una ombra freda va cobrir el meu cos i va glaçar-me les extremitats. Ja no podia moure’m. No va tornar a entrar més aire dins els pulmons i vaig sentir apagar-me. Lentament es va anar fent la foscor que se m’havia d’emportar. Després d’una angoixa interminable, el meu cos malmès per pallisses i reduït a un ens sense esperances i sense anhels descansaria finalment. El pes d’una mà invisible va posar-se sobre l’estern. El pit va obrir-se per rebre la serenitat i la calma que necessitava per partir. Els ecos de l’eternitat ressonaven des de l’obscuritat. Ja no tenia por pel què m’esperava rere el llindar de la vida... i em vaig deixar anar.

Vaig marxar amb el cor trencat i els ossos cansats.

#art #artist #literature #literatura #escritura #catalan #castellano #pinturayliteratura #pinturayrelatos #floresazules #florsblaves #relats #love #hate #crime #crim

2 notes · View notes

jesica-pinell-blog · 5 years

Text

ETAPA PREESQUEMÀTICA

Comprèn aproximadament dels 4 als 7 anys. L’adult comença a reconèixer les expressions gràfiques de l’infant. Els traços i els gargots són controlats i es refereixen a objectes visuals, ja que l’infant ja ha adquirit una bona habilitat per moure el canell i el polze.

Els primers dibuixos solen ser persones, cases i arbres. Al principi, en representar persones humanes solen dibuixar “capgrossos” que més endavant es tornaran més elaborades amb la incorporació de braços i de cames que surten del tronc. Als 6 anys la figura humana està totalment detallada.

El nen crea conscientment certes formes que tenen alguna relació amb el món que l'envolta. Aquesta creació conscient de formes adquireix gran significat si pensem que és el començament de la comunicació gràfica. Els traços i gargots són ara controlats i es refereixen a objectes visuals. Els moviments circulars i longitudinals evolucionen cap a formes recognoscibles.

Ús del color: Els nens començen a utilitzar el color. En els dibuixos realitzats a aquesta edat, hi ha poca relació entre el color triat per a pintar un objecte i l'objecte representat. Ús de l'espai: En els dibuixos d'un nen en el primer nivell de la representació, els objectes apareixeran a dalt, a baix o l'un al costat de l'altre, en la forma en què el nen comprèn. És molt interessant el que per al nen d'aquesta edat significa l'espai. Ho concep com relacionat primordialment amb si mateix i el seu propi cos. Això a vegades se'l relaciona amb l'espai corporal. Representació de la figura humana: La figura humana es dibuixa típicament amb un cercle per cap i dues línies verticals que representen les cames. Aquestes representacions “cap-peus” són comuns en els nens de cinc anys. No ha de cridar l'atenció que la primera representació sigui una persona. La representació del capgròs és el que en aquest moment sap el nen de si mateix i no una representació visual en absolut. La representació del capgròs es torna més elaborada amb l'addició de braços que surten a banda i banda de les cames, amb l'agregat d'un cercle entre totes dues cames, que representa el ventre, i en alguns casos, amb la inclusió del cos. Durant aquesta etapa de desenvolupament, el nen busca contínuament conceptes nous i els seus símbols representatius també canvien constantment.

1 note · View note

quemedicen · 2 years

Text

estuve bastante tratando de sacar cuentas de cuánto hacía que no iba al mar. en realidad fui en 2015 para el Encuentro de Mar del Plata. Pero no estuve realmente.. no pude ni meter los pies en el agua.. fue un encuentro muy breve ese.. espero volver y sacarme las ganas de más..

y la última vez que estuve de vacaciones en el mar no fue en Argentina, fue bien lejos.. en Tailandia.. hace tanto que casi no lo recuerdo.. pensaba que había sido una que fuimos con G a Villa Gesell..

y en realidad de la que más me acuerdo fue cuando conocí Las grutas.. por lo que veo siempre voy a un lugar diferente..

todavía no encontré mi lugar preferido.. supongo porque no pude ir a Brasil todavía.. el mar de la costa me resulta muy frío y las playas muy ventosas..

así y todo esta es la primera vez que vine sola al mar.. una deuda que tenía conmigo desde hacía bastante.. hoy pude continuar con la hidroterapia para la tercera edat que empezó en Córdoba (aunque ahí hubo de todo, reencuentro con mi ser sexual y todo) pero yo necesitaba mi conexión conmigo misma, retomar lo que pude iniciar en 2008 y que por distintas razones no pude continuar..

y ahora sé que si no puedo ir a Brasil puedo venir a Aguas verdes.. 🥰

#el mar y yo #hidroterapia para la tercera edat #mis vacaciones conmigo misma

0 notes

unboscsinteticdinsdunapedra · 3 years

Text

#5. 10 de maig de 2021. "A butterfly that lives forever is really not a butterfly at all"

Continuant amb el meu interès en els videojocs, una de les coses a les quals acostumo a prestar molta atenció és als comportaments dels NPC (personatges no jugadors, per les seves sigles en anglès), personatges que poblen el món fictici del videojoc, però que no són controlats per jugadors humans sinó per l'ordinador. Els NPC poden tenir diferents graus de rellevància en la narrativa i en el gameplay: aliats del personatge que controla el jugador, enemics, comerciants, transeünts... En molts videojocs, els NPC són el recurs principal per conduir la narrativa, per exemple amb diàlegs, donant un context i dotant de sentit les accions dels personatges, inclòs el controlat pel jugador. A vegades interactuen amb ell i a vegades s'ocupen dels seus propis assumptes, aparentment al seu albir, contribuint que el món se senti viu, aportant riquesa i profunditat i reforçant les qualitats immersives del joc.

youtube

A vegades s'estableixen forts llaços afectius i emocionals entre el personatge controlat pel jugador i els NPC. El treball de Fumito Ueda/Team Ico és representatiu en aquest sentit. Un bon exemple n'és The Last Guardian (2016, Japan Studio/GenDesign/Sony Interactive Entertainment), un joc en el qual es narra l'aventura d'un nen, controlat pel jugador, i Trico, una enorme criatura alada que el nen troba a l'inici del joc, controlada per l'ordinador. Al principi Trico és hostil i desconfiat, però a mesura que el joc avança, el vincle entre tots dos es va fent cada vegada més estret. Trico és autònom, actiu i a vegades bastant testarrut, té els seus propis impulsos i els seus propis temors, i no sempre respon a les instruccions del nen a la primera, la qual cosa obliga el jugador a ser pacient i empàtic. Això afavoreix la relació que s'estableix entre tots dos, molt similar a la relació preciosa que es pot tenir en la vida real amb un animal de companyia, a diferència d'altres videojocs en els quals els teus aliats et segueixen allà on vagis de forma relativament passiva, obedient i servil, i es perceben més com a "utensilis" que com a éssers vius amb iniciativa pròpia.

Els NPC són habitualment controlats per intel·ligències artificials, encara que d'un tipus diferent de les utilitzades en l'actualitat en molts altres camps, ja que, en la gran majoria de videojocs, els NPC no aprenen, sinó que tenen programat un nombre finit de comportaments que s'activen si es reuneixen unes certes condicions. Dit d'una altra manera: els NPC no són intel·ligents, sinó que simulen ser-ho. Els seus comportaments estan sempre orientats a l'experiència del jugador humà i per això normalment estan preprogramats: si fossin espontanis serien impredictibles, i escaparien al control del dissenyador i molt probablement frustrarien el jugador. De manera que un NPC té uns comportaments que han estat prèviament definits i programats, i s'activa l'un o l'altre depenent d'unes regles. Vegem un exemple senzill, representat en aquest diagrama:

Versió simplificada d'un conjunt d'estats finit d'un NPC

En aquest cas hipotètic, un NPC enemic té programats tres comportaments possibles, "fer guàrdia", "perseguir" el jugador i "atacar-lo". "Fer guàrdia" és el comportament inicial, i els altres s'executaran si es compleixen unes regles determinades. Aquest exemple és deliberadament simple per claredat, però habitualment un NPC pot tenir desenes o centenars de comportaments. Els NPC, a més, tenen una sèrie d'atributs, com per exemple, en aquest cas, el camp de visió, la velocitat a la qual pot perseguir, la distància a la qual pot atacar o el dany que produeix un atac, entre d'altres.

Per a Un bosc sintètic dins d'una pedra estic utilitzant aquest tipus de sistema, amb la diferència important que no hi ha jugador, únicament NPC. He definit diverses espècies d'organismes, cadascuna amb els seus atributs i els seus comportaments. Vegem, per exemple, el cas de l'espècie organisme 2 (encara no he anomenat les diferents espècies):

Llistat d'atributs i comportaments de l'espècie organisme 2 (en procés)

Els comportaments (dreta) venen determinats pels atributs (esquerra). Per exemple, si un organisme d'aquesta espècie té gana (mode actiu, si la seva energia és inferior a un valor determinat) intentarà alimentar-se (menjar-se un organisme compatible, en aquest cas de l'espècie 4). Per a això, es mourà pel seu entorn a una velocitat determinada a la recerca d'aliment, fins que un organisme 4 estigui dins del seu rang de visió, o fins que mori (mode mort, si la seva vida o la seva energia s'esgoten, si un altre organisme se'l menja, o si arriba al màxim de la seva edat ). Si veu un organisme 4, el perseguirà i intentarà menjar-se'l, la qual cosa li permetrà recuperar part de la seva energia, tanta com determini el valor nutritiu de la presa. Si després d'haver-se alimentat, la seva energia és elevada, satisfarà la seva fam durant un temps (passarà a mode passiu). No obstant això, l'activitat d'haver buscat aliment l'haurà "estressat", i aquest estrès haurà consumit una petita part de la seva vida.

Un objectiu dels organismes és reproduir-se, perquè la seva espècie perduri. Els organismes de l'espècie 2 ho fan per multiplicació, una manera de reproducció asexual inspirada per la mitosi. Per poder multiplicar-se, l'organisme necessitarà tenir una edat determinada i una gran reserva d'energia. Si es multiplica satisfactòriament, s'origina un segon organisme de la seva mateixa espècie. L'organisme original haurà consumit una enorme quantitat d'energia i una mica de vida en multiplicar-se, però sempre que aquests valors no hagin arribat a zero, continuarà viu. A més, hi ha una petita probabilitat que l'organisme nou sofreixi una mutació, la qual cosa farà que els valors dels seus atributs variïn respecte dels de l'organisme original.

Un altre comportament que tenen els organismes d'aquesta espècie és la simbiosi que, tal com l'estic implementant, a la pràctica, serà una espècie de fusió: si es reuneixen determinades condicions, un organisme de l'espècie 2 es podrà fusionar amb un organisme compatible (en aquest cas de l'espècie 3), i es transformaran així en un nou organisme híbrid.

En total he dissenyat set espècies. Es donen alguns atributs i comportaments que difereixen dels comentats i cada espècie té les seves característiques pròpies, però en termes generals el funcionament és bastant similar.

Això de dissenyar els atributs i comportaments de cada espècie és una cosa totalment nova per a mi, mai abans no havia fet res similar, i és un procés que estic gaudint molt. La meva formació es va dirigir cap a les belles arts des del batxillerat, per la qual cosa els meus estudis acadèmics no tenen res a veure ni amb la ciència en general, ni amb la biologia en particular, ni tampoc amb el disseny i el desenvolupament de videojocs; aquestes àrees me les he anat trobant en el camí i m'han interessat moltíssim, així que he anat aprenent-ne coses puntuals de manera autodidacta i col·laborant amb professionals d'altres camps. La llibertat de poder aproximar-me a altres àrees de coneixement és sens dubte un dels aspectes que més m'agrada de la meva feina com a artista, ja que estic aprenent coses noves constantment. En aquest projecte concret, a més de les recerques que estic fent pel meu compte, el fet de poder estar en contacte amb científics i científiques sens dubte m'està resultant molt útil. Això ja ho vaig comentar en una entrada anterior en què vaig esmentar algunes de les trobades, i aprofito ara per agrair-los de nou les seves valuoses aportacions.

També estic treballant amb un petit equip de desenvolupadors de Basetis per a la part més tècnica i de programació. Ells estan implementant el disseny d'aquests organismes a Unity, el motor de videojocs que estem utilitzant per construir aquest ecosistema. A més d'estar desenvolupant el sistema de comportaments dels organismes, han creat una interfície amb la qual puc variar i ajustar els paràmetres de manera àgil, sense necessitat de modificar el codi i amb la possibilitat d'observar els resultats de manera immediata. Aquesta interfície m'està resultant tremendament útil per fer proves sobre com actuen els organismes atenent a diferents configuracions de paràmetres.

Interfície en la qual ajustar els paràmetres de l'espècie organisme 2, (en procés)

Cada comportament està programat en el seu propi script, i estem utilitzant behaviour trees per configurar quan s'executen els uns o els altres. Un behaviour tree és un sistema comunament utilitzat en el desenvolupament de videojocs per configurar els comportaments dels NPC, similar al que vèiem més amunt sobre el guàrdia que persegueix i ataca al jugador.

Behaviour tree de l'espècie organisme 2 (en procés)

Finalment he creat uns models 3D senzills per a cada espècie d'organismes, que em permetin visualitzar què passa quan poso l'ecosistema en funcionament amb una mica més de varietat visual que si fossin simples cubs o esferes. L'aspecte visual del treball és una cosa que elaboraré més endavant, en una segona fase del projecte posterior a aquesta residència. Primer de tot, m'interessa tenir un prototip funcional de comportaments i interaccions i ja treballaré models, textures, animacions, etc. més endavant, per això aquests models tenen formes relativament senzilles, estàtiques i colors plans.

Aspecte visual de cada espècie d'organismes per al prototip de la fase 1 de desenvolupament (en procés).

0 notes

whyareyousooffended5 · 3 years

Text

Reflexió sobre la violència de génere y la immigració.

Què vol dir ser dona immigrant? Què significa la violència per a elles? Aquestes dues qüestions seran la base d’aquesta entrada i les quals intentaré respondre, alhora que analitzo les causes i les conseqüències de la seva situació.

En primer lloc, la violència en les relacions de parella és un problema universal que atempta contra els drets humans i que està present en totes les cultures, classes socials, ètnies, religions i edats. Segons un estudi realitzat pel SNS, la violència de parella en població immigrant és un tema que ocupa l'agenda pública a Espanya: "Un terç de tots els casos denunciats corresponen a immigrants”. Però si és així, com és possible que el problema es segueixi ignorant? És pel fet de que les denunciants són dones, i a més immigrants? La resposta, tristament, és sí. Simplement pel fet de ser-ho són ignorades i silenciades. Això respondria la primera pregunta: què vol dir ser dona immigrant al nostre país?

Per a una immigrant que pateix violència de gènere, sent conscient de la "humiliació" que això suposa, demanar ajuda a un govern que sap que no la va a ajudar realment i que no la veu com una veritable ciutadana, fa que decideixi no denunciar el final, sotmetent-se a la mateixa violència en el qual ja vivía. Aquestes dones, per tant, se senten desprotegides, vulnerables i sobretot, culpables. Això últim ens portaria a respondre la segona pregunta: ¿què significa la violència per a elles?

Està comprovat que la població immigrant tendeix a culpabilitzar més a la víctima i a denunciar menys els casos de violència de gènere en la parella en comparació amb la població espanyola. El fet de desplaçar la culpa i responsabilitzar les dones minimitza les accions del agressor i nega l'existència de la violència. En culpar la víctima, es tolera la violència i es redueix la probabilitat que ella busqui ajuda. Això, com hem esmentat, fa que no denunciïn i que segueixin vivint amb el seu maltractador. Les conseqüències poden ser tant físiques (cops, pallisses, ús de força, etc.) com psicològiques. Aquestes últimes són les més preocupants i les que tenen un major impacte en les víctimes, ja que, en el cas de les dones immigrants, no només són provocades per l’agressor, sinó també pel govern o la societat de país en el que es troben.

Les conseqüències més comunes que les víctimes (siguin immigrants o no) presenten, són les següents:

Baixa autoestima

Depressió

Estrès, frustració, ansietat

Estat de por, preocupació i pànic constant.

Trastorn del somni

Fòbies

Estrès posttraumàtic

Trastorns alimentaris

Problemes de conducta

Les conseqüències psicològiques que presenten exclusivament les víctimes immigrants són:

Por a l'autoritat local

Desconfiança

Dol migratori

Dificultat d'adaptació al país de destinació

Dificultat d'accés al mercat laboral

Comportament hostil cap altres ciutadans

Aïllament social (si no és amb gent provinent del seu mateix país).

Baixa autoestima que relacionen amb la seva nacionalitat

Rebuig i odi a les seves arrels

I en els pitjors casos, suïcidi.

Podem observar que la major part del temps les nostres víctimes immigrants tendeixen a relacionar la situació en la què es troben amb el fet de procedir d'un país diferent. Dins del seu cap, la seva nacionalitat és el problema i acaben per rebutjar-la i a sentir-se culpables per això. Si ho pensem bé, la nostra nacionalitat forma part de nosaltres com a individus socials: és el lloc on vam néixer, la nostra història.

En conclusió, el fet de ser dona i immigrant no hauria de condicionar-les a l’hora de demanar ajuda. Nosaltres, com a persones, em d'aprendre a identificar el problema i ajudar a les víctimes sense importar els seus orígens, i donant-lis, alhora, la protecció i seguretat que necessiten. Només així aconseguirem acabar amb la violència de gènere.

Valentina Sánchez Toro

Periodisme

#immigració #violencia de género #women #violencia psicológica #psicologia

0 notes

negreabsolut · 1 month

Text

Mapa de relleu orogràfic de la Terra Mitjana durant la Primera Edat d'Arda, centrat en Belériand. Per Rinus' Art. [font]

#mapa #cartografia #cartografia fantàstic #mapa de relleu #Terra Mitjana #Belériand #Primera Edat #tolkienià #Helcaraxë

2 notes · View notes

useless-catalanfacts · 4 years

Text

Cal diferenciar entre una cultura viva i la preservació folklorística d'elements aïllats.

Desarrelar els elements que a tu personalment t'agradin (és més cultura el caganer que la llengua sencera? per què estàs a favor de preservar uns elements i en canvi la llengua -que òbviament també és un element cultural- no?) i aïllar-los del seu context i del fil que els uneix (la llengua i la percepció del món que es té a través de la llengua) no és cultura. És folklore mort, fossilitzat i preservat darrere una vitrina.

La nostra cultura la volem viva, com viu està el poble i com viva volem la llengua.

Nosaltres, a més, podem veure els efectes d'exterminar la llengua (element cohesionador de la cultura i del territori) en altres llocs. Només cal mirar una mica al nord. Per desgràcia a la Catalunya Nord aquest procés està més avançat, i encara més a Occitània. I allà s'evidencia molt clarament com eliminar la llengua (a propòsit, com a estratègia d'Estat) ha portat a la desaparició de gran part de la resta de la cultura, que sense aquest element deixa de tenir sentit. Moltes festes, cançons, danses, dites, etc han desaparegut i d'altres es mantenen d'una manera que, francament, fa llàstima.

~Story time~ :

Fa dos anys vaig estar treballant a l'estiu en una zona turística de la Costa Brava molt aprop de la frontera amb l'estat francès. Treballava amb gent que ve d'altres parts de Catalunya i hi havia també una noia de la Catalunya Nord i uns quants occitans.

La noia de la Catalunya Nord (context: devia tenir la mateixa edat que jo per tant en aquell moment uns 19 anys) havia fet 8 anys de classe de català però no el parlava gens. L'entenia per escrit i més o menys quan parlàvem però tot i així li costava. Pel que ens va explicar aquelles classes semblaven fetes a propòsit perquè no poguessin aprendre'l: només llegien textos medievals i textos en occità i només van parlar en veu alta en català una vegada que van venir uns estudiants de la part de la Cerdanya que queda a la Catalunya Sud. Però ens va explicar que encara que no el parlin tenen un sentiment de catalanitat molt fort. Vam estar parlant força estona sobre això, en part perquè m'interessava sentir l'experiència de l'altra banda d'aquesta frontera imposada, i en gran part perquè es notava que ella tenia necessitat de parlar-ne amb gent de la Catalunya Sud.

Una cosa que no ens parava de preguntar era si certes coses que fan són "reals". Per exemple, ens va explicar que ella forma part d'un grup de danses tradicionals catalanes, com una mena d'esbart dansaire. Per les festes majors i altres festes tradicionals de diversos pobles, els contracten i ells es vesteixen amb roba tradicional i van a ballar una sardana i algunes altres danses a la plaça del poble. Aquí baix per festa major una cobla toca sardanes a la plaça i tothom que vulgui s'aixeca espontàniament i es posa a ballar, i la gràcia és aquesta, que t'agafes de les mans amb veïns i amics per ballar tots junts. A l'Empordà jo ho he vist fer nits d'estiu durant tot l'estiu, sense que fos festa major ni res, i tothom de totes les edats allà ballant. No se'ns acudiria mai contractar un grup que vingués a ballar-nos la sardana mentre nosaltres mirem en silenci i aplaudim al final. Una part molt important de les expressions culturals catalanes, per no dir practicament totes, es basen en la participació i en el sentit de comunitat.

Jo he ballat molts anys al ball de gitanes de la festa major del meu poble, i òbviament també em van haver d'ensenyat les diferents coreografies quan vaig començar. Però sempre les havia vist des de petita, i ens les van ensenyar dones que portaven molts anys ballant. Mai se m'hagués acudit dubtat de si allò és "real". Sé que és de la meva zona (Penedès), sé que es fa, en quines ocasions es fa, amb quines cançons i amb quina roba, i això no m'ho han hagut d'explicar. En canvi ella m'ensenyava vídeos del seu grup de balls tradicionals catalans i no sabia d'on eren (per exemple, vaig reconèixer un bolero de Mallorca justament perquè n'havia vist un vídeo buscant coses per a aquest blog) ni sabia quan es feien (festes concretes, balls de celebració en general...). Clarament hi havia hagut un tall cultural molt fort. Per això ens preguntava si era "real", si això es fa* o si ho havia canviat qui els ho havia ensenyat o si era una "versió francesa".

(*"es fa" volent dir si ho fem al Sud i per tant "és català". Noteu com s'ha arribat a prendre el Sud com a referència de "realitat", com a lloc on ha sobreviscut el que no ha sobreviscut al Nord, tot i que igual de catalanes són les tradicions del Sud i del Nord i el fet que una tradició sigui present només al Nord no la fa menys catalana, com una tradició de Tarragona no seria menys catalana que una de Girona. Però dubtava d'ells mateixos. Ens estava veient com a "autoritat" en aquestes tradicions ~ancestrals. Això segurament en part estigui relacionat amb la idea que hi ha a la Catalunya Nord envers la llengua segons la qual el rossellonès es veu de vegades com a "català incorrecte" parlat pels qui no han pogut aprendre el català veritable -que als seus ulls seria el de Barcelona- per la imposició del francès, gairebé com un catanyol però amb el francès, quan el rossellonès és una varietat més del català igual de correcte i valuosa que totes les altres; però també hi ha el fet que està veient clarament el tall cultural que han tingut al Nord.)

No vull donar una imatge que no és, perquè es notava que ella els sentia moltíssim aquests balls i que tenia molta identitat en aquest sentit. Però en certa manera, si ho exagerem una mica perquè s'entengui el que vull dir, era com qui es posa en un grup de recreació històrica.

La gent que es posa en aquests grups que es vesteixen de legionaris romans i van a les fires o a recrear batalles, o es vesteixen de miquelets del segle XVIII. Algú els explica com eren les coses abans i ells ho copien. I segur que si poguessin parlar amb un romà o un miquelet també els preguntarien si ho fan bé, si aquell armament i aquelles estratègies de batalla són les "reals". Però no té res a veure amb com ho hagués viscut un romà/miquelet que ho va aprendre de primera mà en la seva època i context, m'explico? Potser no hi hauria gaire diferència en les formes (si mires un vídeo d'un i de l'altre fora de context semblaria el mateix) però és molta la diferència pel que fa a per què ho estem fent, quin és el sentit i la part més simbòlica i emocional.

Doncs a això és al que em refereixo amb la folklorització. Em sembla molt bé la feina d'aquests grups que recuperen balls antics i els preserven com un document històric, però això mai ha d'arribar a ser l'únic que quedi i que hagi mort la cultura popular.

(Nota: no vull dir que hagi mort la cultura popular a la Catalunya Nord, òbviament queden coses, i de molt interessants i que la població viu molt intensament! Però aquestes coses que queden també estan en perill si es continua per aquest camí.)

A més, la llengua va molt més enllà de tot això. A través de la llengua tenim una manera de veure el món i una manera de relacionar-nos única. Cada paraula i estructura gramatical són resultat de tota la nostra història, aportades per ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, occitans, francesos, castellans, andalusos, i tots els pobles que han passat per aquí. Esborrar la llengua és com si esborréssim tots els monuments històrics i jaciments arqueològics d'un poble (incloc les obres de Gaudí -que menciona el comentari- com a monuments històrics: la història arriba fins avui, com els canvis a la llengua).

Ah, i em fa gràcia com hi ha gent que té la cara dura de venir a defensar que els sembla bé l'extinció del català. Qui us creieu que sou per decidir qui té dret a existir i qui no? Si jo defensés la desaparició del castellà segur que se'm tiraria tothom a sobre (i ben fet que farien). Però clar, l'imperialisme ja és això, que l'Imperi hi té dret i la resta no.

#normalment no responc els comentaris tan obertament ignorants però aprofito perquè no és la primera vegada que sento aquest argument #és molt típic de l'imperialisme/supremacisme cultural i lingüístic (no només espanyol) i per tany crec que pot ser interessant de parlar-ne #llengua catalana

45 notes · View notes

marsafont · 4 years

Text

comentari iconològic

La temàtica central del treball d’investigació rau en la condició efímera de l’individu. Tanmateix, es vol fer present la importància del pas del temps, en com aquest temps afecta la vida, i té com a conseqüència una mort, que sempre acaba arribant.

- El pas del temps a través de Saturn

A través de la cerca i tria de diferents imatges, del seu conjunt s’ha volgut posar èmfasi en analitzar la figura de Saturn (Crono pels grecs), com a representació del pas del temps i de la vulnerabilitat de la vida: de la mort.

Presentat de diverses maneres al llarg de la tradició pictòrica, en aquest cas es tindran en compte tres imatges concretes (de les quatre en les quals apareix Saturn), respectant la seva individualitat i alhora parant atenció en el seu conjunt.

- PRIMER GRAU: Significació primària (pre-iconogràfica)

Aquesta primera imatge mostra una escena situada en un camp de blat. Apareix una figura aparentment humana. La composició presenta el personatge principal des de la lateralitat, lleugerament ajupida, amb l’esquena inclinada. Sosté una dalla amb el braç i duu a terme amb aquesta l’acció de segar el blat.

Seguint amb la descripció formal trobem la segona imatge, en la qual apareixen diversos personatges vestits amb unes teles, ubicats en un espai eteri. D’esquerra a dreta, el primer personatge sosté una dalla amb un dels braços. El següent personatge té entre les mans una au i una serp. El tercer personatge té dos rostres, representats un a cada banda del crani. Finalment se’ns mostra el darrer individu, que subjecta un gerro entre les mans.

La tercera obra presenta una figura masculina despullada, amb barba, situada sobre un fons obscur i descontextualitzat. L’home, que pels seus cabells blancs podríem afirmar que és d’avançada edat, s’endú a la boca un tros de carn que presenta la forma d’un cos humà jove. S’està menjant aquest cos.

- SEGON GRAU: Significació explícita (iconogràfica)

La figura que apareix en les tres obres, basant-nos en fonts que la descriuen anteriorment, es tracta de Cronos (Saturn).

Cronos (la seva figura es fusiona posteriorment amb la de Saturn, divinitat romana), fou fill d’Urà i Gea. Mutilà el seu pare perquè havia fet davallar els seus fills al Tàrtar. Amb Rea tingué sis fills, els quals devorà en néixer. A Atenes li era tributat el culte oficial de tipus agrari, que se celebrava en acabar la sega.

D’entrada, en la primera representació de Cronos, de formes molt senzilles, el personatge mitològic apareix com a segador, relacionant-lo amb aquest culte a les collites i la sega.

La imatge ha estat gravada sobre una gemma utilitzant l’art de la glíptica. Aquesta tècnica es desenvolupà durant l’etapa de la Roma Imperial, i gràcies a les bones condicions econòmiques de l’època, va viure un gran moment d’esplendor. Els motius solien ser populars i s’utilitzaven com a amulets, tot i que paral·lelament existia una glíptica imperial que se centrava en temes mitològics i de caràcter polític.

Parant atenció a la segona imatge, aquesta ens mostra diversos personatges mitològics. Al costat de Saturn apareixen Júpiter, Jano i Neptú.

Segons la mitologia, Júpiter i Neptú, fills de Saturn, van aconseguir escapar de ser devorats pel seu pare, gràcies a l’ajuda de la seva mare Rea.

Per la seva banda, Jano fou aquell que acollí a Saturn quan va ser expulsat de Grècia pel seu fill Júpiter. Déu associat al destí, el temps i la guerra. (Cirlot, 1988, p. 258)

La il·lustració forma part de l’enciclopèdia De Universo, de Raban Maur. Presenta formalment els personatges a través de la perspectiva invertida, seguint l’estètica medieval. Tot es mostra en un mateix pla, en la seva veritable proporció.

En últim terme, la darrera representació, duta a terme per Francisco de Goya, posa èmfasi en la lletjor, els gestos deformats i l’expressivitat de la divinitat saturniana. Se'ns mostra el terrible moment en què esquinça i engoleix a un dels seus fills. La pintura forma part de la sèrie Pintures Negres. Rep aquest nom degut a l’ús de pigments foscos i negres per part del pintor, així com pel to i la temàtica fosca que es plasma.

- TERCER GRAU: Significació subjacent (iconològica)

La primera imatge, que data de l’època Romana Imperial, Cronos és mostrat fent l’acció de segar, referenciant les Saturnals, festivitats religioses que se celebraven a la Roma antiga:

“Las Saturnales eran una festividad dedicada al dios Saturno. (...) Probablemente, en sus orígenes, las Saturnales fueron la fiesta de la finalización de los trabajos del campo (...).” (Macrobio, 2010, p. 9)

Cronos, era venerat com a numen dels cicles naturals i les collites, simbolitza el ressorgir de la vida al camp. D’aquí que la imatge el mostri com a segador.

Tant en la primera com en la segona representació de la divinitat apareix amb una dalla, atribut que no tan sols correspon a Saturn, sinó que també és pròpia de les al·legories de la mort. Segons Diel, la dalla és també símbol de la collita, del renaixement. (Cirlot, 1988, p. 230)

Respecte de la segona imatge, convé ressaltar que, tot i mostrar un aspecte formal força coherent amb l’època:

“(...) las ilustraciones de la enciclopedia de Rabano Mauro están basadas, en gran medida, en la tradición pictórica antigua. Aquí Saturno aparece de forma muy poco medieval, semidesnudo y con atavío clásico, y su actitud de caminante se remonta también a un modelo antiguo.” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 201)

Aquí Saturn és exposat com quelcom més aviat descriptiu. Això és degut a l’interès del seu autor per la formació del clergat, pel bon desplegament del culte i pel nivell intel·lectual dels seus monjos deixebles.

Així doncs, tot i no ser un tema de representació propi de l’època, tant literàriament com pictòricament els estudiosos medievals del moment tractaven temes mitològics, sobre déus planetaris i herois antics únicament com a objectes d’erudició. Raban Maur era un gran erudit, típicament carolingi, per tant, exposar escrits i imatges sobre temes mitològics responien a un doble propòsit; facilitar la comprensió pràctica dels autors clàssics i aproximar els mites antics a l’esperit de l'època. Els noms dels déus i herois s’explicaven etimològicament, eren representats amb tots els seus atributs i interpretats de la manera més al·legòrica possible. Finalment, es procurava glossar cada element dels mites pagans en línia amb les concepcions plenament cristianes. (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 177)

Pel que fa al Saturn de Goya, aquest representa de manera simbòlica l'horror, la destrucció i el pas del temps que acaba amb tot.

Segons fonts històriques, des de 1819 el pintor patia una greu malaltia. A aquest fet cal sumar-li la sordesa, els vertígens i els deliris que l’acompanyaven. Tanmateix, l’Espanya del moment vivia fortes repressions per part de la monarquia absolutista de Ferran VII, i les persecucions dels liberals, entre els quals es trobaven alguns dels amics de l’artista, eren cada cop més freqüents.

Per tant, Saturn acaba representant de manera simbòlica l'estat d'ànim i la fràgil salut del pintor. Així mateix, el moment històric que va viure és quelcom que també afecta clarament aquesta representació de la deïtat.

Goya, oposat als valors del Neoclassicisme de l’època i precursor dels valors de les tendències artístiques posteriors com el Romanticisme, presenta el personatge mitològic com a símbol de la fi dels temps, ja no queda esperança.

Saturn-Cronos-Chronos

És important remarcar la confusió entre les figures de Chronos i Saturn (Crono). A la primera imatge, es pot trobar aquesta clara barreja entre divinitats, a causa dels noms (com s’escriuen aquests). Chronos Χρόνος, que significa temps, i pot confondre’s fàcilment amb Cronos, la divinitat devoradora de criatures.

Chronos és el temps lineal que té passat, present i futur. Com a conseqüència, en art visual Chronos és el popular Pare del temps, gris i barbut, que normalment porta una falç i un rellotge de sorra. Els atributs i la manera de representar-lo encara ho fa més confús tot, ja que Saturn, com a divinitat de les collites també es representa amb una falç. Vinculat alhora a la melancolia, és distingit també per presentar un aspecte de persona vella i pensativa.

De la mateixa manera, l’assimilació de Saturn amb el temps també era pròpia de l’orfisme. Segons els orfistes, Cronos (Saturn) era l’arquitecte del món i pare de tot. Tanmateix, des del Neoplatonisme s'equiparava a Cronos amb Chornos, és a dir, amb el Temps.

“Aun en las fuentes de donde procedía la idea astrológica árabe de Saturno, las características del primitivo Saturno latino, dios de las cosechas, se habían fundido con las de Kronos, hijo de Urano, a quien Zeus había destronado y castrado, así como Crono, el dios del tiempo, a quien a su vez se había equiparado con los dos primeros ya en la Antigüedad (...).” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 144)

Es tracta doncs, de Cronos, o Chronos? Potser aquesta ambivalència és quelcom a favor.

Cada imatge respon al context de cada època, a les necessitats d’aquesta. És per això que (no tan sols des de l’àmbit artístic) aquesta figura es pot veure des de tants punts de vista diferents. La influència del pensament fa ressaltar unes aptituds o unes altres, i és just això el què provoca que es tinguin en compte simbologies concretes de la figura de Saturn, deixant de banda unes altres.

Així doncs, aquesta barreja Saturn-Cronos-Chronos esdevé eix central del treball, com a representació de la mort, de la melancolia “Hoy se sigue llamando «saturnina» a la disposición sombría y melancólica (...)” (Klibansky; Panofsky; Saxl, 1991, p. 139) i del temps que ens devora.

Basant-nos en la descripció de Cirlot:

Saturn “simboliza el tiempo, la hambre devoradora de la vida, que consume todas las creaciones, sean seres, cosas, ideas o sentimientos. Simboliza también la insuficiencia mística de cualquier existencia incluida en lo temporal (...). Saturno es símbolo de actividad, de dinamismo lento e implacable, de realización y comunicación; por ello se dijo que “devoraba a sus hijos”(...). ” (Cirlot, 1988, p. 401)

- Les flors i la natura

De manera més breu, es vol ressaltar el paper de plantes i flors en les obres. I la seva relació amb la mort com a representació del pas del temps i la fi de la vida.

Per una banda ens trobem amb la pintura del barroc Memento Mori. Un crani al costat d’un ram de flors. Memento mori es tradueix com «recorda que moriràs», i en la pintura se sol representar a través d’esquelets i calaveres. No obstant això, els cranis no són els únics elements utilitzats. En aquest cas, l’obra presenta una calavera acompanyada de flors i altres objectes naturals, prenent més un sentit de natura morta o bodegó (aquesta era una manera de recórrer el tema pròpia dels Països Baixos).

Tanmateix, al llarg dels segles XVI i XVII, aquestes pintures sovint rebien el nom de vanitas (llatí, «vanitat»). En les vanitas apareixien flors, fruites, instruments musicals, rellotges de sorra, calaveres... Per mostrar la decadència i la naturalesa fugaç de la vida.

La pintura es tracta doncs d’una vanitas del segle XVII neerlandès, que ens recorda la fugacitat de la vida; la mort imminent.

La presència de plantes i flors es repeteix també en algunes de les altres obres, com la pintura simbolista de Gustave Moreau, El jove i la mort.

Aquí, la figura central d’un jove sosté un feix de flors amb la mà, i apareixen també algunes flors escampades per terra.

De nou aquestes flors que, segons Cirlot, per la seva naturalesa, són símbol de la fugacitat de les coses: “Lan Ts’ai-ho, aparece en las imágenes generalmente (...) llevando una canasta de flores. Dícese que se dedicó a cantar versos alusivos a la brevedad de la existencia y a lo efímero de los placeres.” (Cirlot, 1988, p. 205)

Seguidament, podem observar dues obres més de l’Atles que presenten la natura i el paisatge en conjunció amb la mort i la fi del temps.

Per una banda trobem l’obra Herba i flors trencades, d’Anselm Kiefer. La composició presenta el propi autor dormint, vestit amb una indumentària de ganxet. Les flors i l’herba trencades li cobreixen el cos com si estigués mort i enterrat.

En aquest cas concret no es vol tenir tant en consideració l’obra particular com l’autor en si, i la seva manera de produir. Anselm Kiefer presenta el temps com a referència, els patrons de vida, la mort i la descomposició tot emprant una gran potència simbòlica i materials naturals com la palla, la terra i les arrels dels arbres.

Segons Esther Terrón, sens dubte Anselm Kiefer és un pintor estretament vinculat a la mort i al desert. Com es pot observar també en aquesta composició, una escena inhòspita, en la qual no hi ha refugi: la història és el temps que tot ho arrasa. Tanmateix, afirma, citant a Massimo Cacciari, que Kiefer pertany al corrent de l'humanisme europeu que considera el temps com quelcom que per construir, devora. (Terrón, 2003, p. 151)

A partir d’aquest últim punt es vol posar èmfasi a la vinculació de Kiefer amb Saturn, per la seva concepció del temps devorador i pel fet que algunes de les obres de l’autor contenien o eren construïdes totalment emprant el plom: "materia de la transmutación, metal asociado a Saturno, dios de la fertilidad agrícola y planeta de la melancolía." (Álvarez, 1998, p. 53)

Per una altra banda, se’ns mostra l’obra Retrat de Luther Burbank, de Frida Kahlo.

Aquesta pintura mostra un cadàver enterrat, del qual emergeix un arbre, i d’aquest arbre sorgeix també un home que sosté una planta entre les mans. Es vol tenir en compte aquest caràcter dual (molt particular en l’autora) que presenta l’obra; la vida, representada mitjançant les plantes, i la mort. Esdevé quelcom cíclic, l’home s’alimenta de la terra, i el seu cos serà retornat a aquesta, per alimentar-la al seu torn.

Segons Charlie Damour, el retrat de Luther Burbank és una reflexió de l’estat d’ànim de Frida Kahlo en un moment crucial de la seva existència, que la porta a rumiar sobre la relació entre la vida i la mort. (Damour, 2018) El seu art es converteix en catàrtic; en la mesura que s’allibera de les seves angoixes es connecta amb el concepte de germinació provinent de la civilització Maia-Quiché: l’acció nutritiva de la mort sobre la vida.

Trobem aquí una visió diferent sobre la mort, aquesta es comprèn com quelcom regenerador. La fi del temps i la mort pot ser un inici. Es nodreix de la cultura Maia; l'arbre de vida, pel bé de la col·lectivitat, fa créixer les seves arrels en el sacrifici de l'ésser humà.

- Ella; la mort

Finalment, es vol dur a terme una breu pinzellada en la mort com a representació del pas del temps.

“Igual que Saturno poda el árbol para que se rejuvenezca, (...). La muerte es, de otro lado, la suprema liberación. (...) simboliza la transformación de todas las cosas, la marcha de la evolución, la desmaterialización. En sentido negativo, melancolía, descomposición, final de algo determinado y por ello integrado en una duración.” (Cirlot, 1988, p. 312)

D’entrada trobem l’obra La mort i el llenyataire, de Jean-François Millet. La composició mostra dos personatges; un mig assegut i l’altre donant l’esquena a l’espectador. Aquest darrer subjecta amb un braç una falç i un rellotge de sorra.

Pels atributs que duu, podem afirmar que el personatge que ens dóna l’esquena es tracta de la mort, una mort representada de manera clara i contundent. El personatge ajupit se’ns mostra com un humil llenyataire, i en el seu conjunt la pintura exposa la realitat de manera objectiva i crua, fins i tot des d’un angle desagradable. Tenim aquí, doncs, una representació naturalista de la mort, una manera sincera i real d’exposar-la.

D’altra banda, i de manera oposada, en la pintura de Gustave Moreau, El jove i la mort, la mort se’ns mostra de manera molt més simbòlica. El quadre exposa un jove al centre, mig nu. Als seus peus hi ha un infant alat, i just al seu darrere apareix un personatge femení. Aquests personatges es representen al·legòricament i en el conjunt s’oposen al realisme; la mort es mostra com una realitat amagada que cal intuir. Aquesta mort es presenta mitjançant la figura de la dona. Fet molt característic del moviment Simbolista al qual pertany l’obra. Es representa la mort com a al·lusió al més enllà, i alhora la mort i la dona van unides, una porta a l’altra.

0 notes

guillemelgat · 7 years

Text

Get to know me tag (en català)

I was tagged by @welsh-n-stuff who did their post in Welsh and English, so I thought I’d try the same thing but in Catalan! Probably half of this will be wrong, but it’s more fun this way :)

Rules: answer the questions in a new post and tag 10 blogs you would like to get to know better.

A - Edat (age): 19

B - Lloc de naixement (birthplace): Massachusetts

C - Hora actual (current time): 5:08 PM

D - Darrera beguda (last drink): probablement aigua, sóc avorrit (probably water, I’m boring)

E - La persona amb qui és més fàcil parlar (easiest person to talk to): potser els amics a la uni o la mare?? no ho sé (maybe my friends at college or my mom?? I don’t know)

F - Cançó preferida (fave song): Sisplau no em facis escollir...no ho sé, fa temps era “Un pam de nas” de Txarango però segur que des d’ençà ha canviat, a què, no ho tinc clar (please don’t make me choose...I don’t know, a while ago it was��“Un pam de nas” by Txarango but I’m sure that since then it’s changed, to what I’m not sure)

G - Record més fastigós (grossest memory): no ho sé, no en tinc gaires (I don’t know, I don’t have many)

H - Pel·lícules de por sí o no (horror yes or horror no): No!! Havia de deixar de llegir Harry Potter quan tenia 10 anys perquè em feia massa por, sóc una persona molt poruga (No!! I had to stop reading Harry Potter when I was 10 because I got too scared, I’m an easily-scared person)

I - Enamorat? (In love?): No??

J - Estàs gelós d’alguna persona? (Are you jealous of people?): Diria que no però la veritat és que sí, perquè sóc una persona molt competitiva i no m’agrada que hi hagi gent millor que jo...però també he après a respectar aquesta gent i em motiven a treballar més (I would say no but the truth is that I am, because I’m a very competitive person and don’t like it when people are better than me...but I’ve also learned to respect them and they motivate me to work harder)

K - Kicking ass? (No tinc ni idea de com traduir això al català): No, de cap manera (No, not at all)

L - Enamorat a la primera vista o em torno a presentar (Love at first sight or should I walk by again): Probablement a la primera vista, m’enamoro facilment però em desenamoro tant de fàcil (Probably at first sight, I fall in love easily but fall out of it just as fast)

M - Nom de mig (Middle Name): Janani

N - Nombre de germans (number of siblings): cap, sóc fill únic :))) (none, I’m an only child)

O - Un desig (one wish): Aprendre tots els idiomes, sé que no és realista però és un desig (learn all the languages, I know it’s not realistic but it’s a wish)

P - A qui va ser la teva última trucada (Person you called last): els pares?? (my parents??)

Q - Pregunta que sempre et fan (Question you always get asked): Per què has decidit aprendre idioma X? ...i mai no tinc una resposta clara (Why did you decide to learn X language? ...and I never have a good answer)

R - Raó per què somriure (Reason to smile): el meu gat, l’estimo molt i el trobo molt a faltar a la uni (my cat, I love him a lot and I miss him a lot at college)

S - Última cançó que has cantat (Song you last sang): “Ashabi/أصحابي” per Mashrou’ Leila, ara gairebé sé tota la lletra de la cançó, i a més a més és una cançó boníssima (“Ashabi/أصحابي” by Mashrou’ Leila, now I almost know all the words, and besides, it’s a great song)

T - Hora que t’has despertat (Time you woke up): 10:00AM perquè estic de vacances i sóc mandrós (10:00AM because I’m on vacation and I’m lazy)

U - Color de la roba interior (Underwear color): rosada clara (light pink)

V - Destinació per a vacances (Vacation destination): Catalunya, País Basc, Gal·les, Índia perquè no hi he anat per molt de temps, potser Argentina per visitar yr Wladfa :) i potser Istanbul (Catalunya, the Basque Country, Wales, India since I haven’t been there in a while, maybe Argentina to visit yr Wladfa :) and maybe Istanbul)

W - Pitjor costum (worst habit): mossegar els llavis, mai no deixo de fer-ho (biting my lips, I never stop doing it)

X - Rajos X (X-rays): si no comptes les que sempre fan al dentista, cap?? mai no he trencat un os (if you don’t count the ones that they always do at the dentist’s, none?? I’ve never broken a bone)

Y - Menjar preferit (Your favourite food): samoses, són boníssimes (samosas, they’re great)

Z - Signe zodiacal (Zodiac sign): Escorpió però hauria de ser un error perquè no ho sóc pas (Scorpio but it must be a mistake because I’m definitely not)

I won’t tag anyone because I don’t want to make anyone do this, but if you want to please do :)

#tag games #catalan #language practice #also sorry i put the wrong url for you #catalan:general #catalan:practice #general:practice

7 notes · View notes

kiro-anarka · 4 years

Link

En la mañana del 9 de enero de 1489 un mercader de la ciudad de Játiva, llamado Miguel de Urrea, se presentaba en las oficinas del Mestre Racional del reino de Valencia para depositar la suma de 30 sólidos, en moneda valenciana, importe del impuesto correspondiente a las 22 libras y 10 sólidos en que se le había valuado una cautiva canaria de once años, llamada Isabel. El aparato burocrático del representante real se puso en marcha y un escribano debió dirigirse a los libros de cuentas; abriría el tomo de los recibos por el folio 162 y, a continuación de una partida extendida a nombre del tendero Dionisio Miguel, apuntaría la imposición de Urrea, registrando al margen la cantidad para sumarla con las anteriores y volver el folio. Hecho lo cual, el setabense se marcharía para disponer de la pieza, «venderla, enajenarla y hacer según su propia voluntad, así como a cada señor le es lícito y permitido hacer de sus cosas propias” (479-480).

Cortés, Vicenta. «La conquista de las Islas Canarias a través de las ventas de esclavos en Valencia». Anuario de Estudios Atlánticos 1.1 (1955): 479-547.

En octubre pasado me hicieron una propuesta inusual. No recuerdo quién me la hizo ni sus términos exactos porque tengo la absurda manía de borrarlo todo. Pero a grandes rasgos alguien me proponía que me grabara a mí misma un pequeño video diciendo, cantando o contando algo que estuviera prohibido. Lo único que está prohibido de verdad es criticar a la monarquía o a los capitostes del franquismo, tal vez algunos aspectos de la iglesia católica, pero quien me proponía aquello quería algo que fuera tabú, de lo que no se hablara nunca porque existiera la convención generalizada de que es de mal gusto, no se debe, es remover el pasado, te puede granjear enemistades… Enseguida se me ocurrió que lo que iba a hacer era leer una de las tantas listas de personas canarias vendidas como esclavas en los mercados de Sevilla y Valencia en los siglos XV y XVI, quién compraba, quién vendía, el precio, la edad, el nombre (muchas veces aborigen), la isla de procedencia. Y eso hice: me senté frente a la cámara y empecé a leer la retahíla hasta que se cumplió el minuto. Me di cuenta de lo poderosa que era aquella denuncia por cómo me emocioné mientras leía, aunque cuando se me ocurrió lo único que quería era, de verdad, salir del paso de aquel reto lo mejor posible.

A raíz de esta experiencia empecé a interesarme más sobre la esclavitud de nuestro pueblo, una etapa sobre la que no se detiene mucho la historiografía. O eso creía yo. Encontré por aquella época un artículo que me removió también. Se excavó desde 2009 un antiguo cementerio de personas esclavas ligado a una plantación de caña de azúcar en Santa María de Guía, en Gran Canaria. En 2017 los análisis paleogenéticos revelaron que el origen de las personas allí enterradas era muy diverso, pero que solo una de las esclavas era canaria. La presencia entre los restos humanos de una moneda de cuatro maravedíes resellada por el Cabildo de la Palma con fecha de 1559 y de una medalla con dos imágenes muy populares en el XVI, sitúa el enterramiento en fechas en las que la esclavitud había sido abolida para la población canaria. Toda esta gente murió antes de los treinta años y con graves lesiones en la columna, fruto de un trabajo físico duro, características que comparten con otros enterramientos en explotaciones esclavistas similares en Surinam o Carolina del Sur.

Lo de la fecha es interesante por una cuestión que es la que me trae aquí: hasta tres veces la iglesia católica decretó que no había derecho a esclavizar a la población canaria. ¿Y por qué se mete la iglesia católica a desbaratar tan lucrativo negocio? Porque parece ser que era el único “peritaje natural” al que recurrir en aquellos tiempos, la autoridad moral suprema para determinar si una persona era o no quien decía ser, un ser humano, un sujeto de derecho. De modo que si “l‘altra dona de edat de X anys appellada Attagora”, presentada el 12 de agosto de 1494 en Valencia, junto a otras sesenta y cuatro personas canarias cautivas, por Miguel Sanç Scuder y Alfonso Sanchiz, tesorero este último del rey, tenía derecho o no a ser una mujer libre algún día tendría que determinarlo un papa.

Ya desde la década de los años treinta del siglo XIV el obispo Calvetos se paseaba por la islas, aun por las no conquistadas, escandalizándose por el acoso de las atuneras andaluzas que capturaban a gente en las costas canarias y del trato que daban los señores castellanos a la población aborigen. Pues con el cuento le fue al papa, que era Eugenio IV, y se llevó consigo a un monje canario, fray Alonso de Idubaren, que siempre es más impactante un testimonio en primera persona. Conmovieron al Papa, que emitió una bula que prohibía “tener canarios cautivos”, y ya del tirón ordenó a los obispos de Cádiz, Badajoz y Córdoba «para que exhortasen a los príncipes cristianos, nobles, capitanes, etc., para que devuelvan a su libertad y a sus islas a los tan injustamente cautivados bajo pena de excomunión”.

Mucho caso no debieron de haberle hecho porque al año siguiente tuvo que firmar la encíclica Sicut Dudum para que los portugueses pararan ya de estar capturando gente canaria para venderla, que ya estaba bien. Hostias.

Cuarenta años después Sixto IV, en su encíclica Regimini Gregis condena la práctica de tomar cristianos cautivos. Se refiere exactamente a la misma situación, ejercida sobre las mismas personas, pero ahora son “cristianos”.

No sé qué habrá de cierto en esto, pero cuando era pequeña y pregunté por qué se llamaba así la Playa de Los Cristianos, me contaron que porque en esa rada fondeaban los barcos de cristianos que venían a capturar aborígenes para llevarse a Europa. Luego me contaron, o leí en algún sitio, que era porque desde allí partían las expediciones de castigo contra las fuerzas guanches alzadas. La conquista de La Palma y la de Tenerife terminan oficialmente ambas el 3 de mayo, de 1493 y 1496 respectivamente. ¿Parece mucha casualidad para dos campañas militares diferentes? No lo es. El 3 de mayo era el día de la cruz, la fecha fetiche del tipo que dirigió la operación, Alonso Fernández de Lugo, y el deadline que había comprometido con los Reyes Católicos para cobrar la subvención. Pero sí que puedo asegurar que el 3 de mayo de 1496 Tenerife no estaba controlada por Castilla ni mucho menos.

En Regimini Gregis, la encíclica de 1476, Sixto IV se preocupa por “los cristianos”, lo que entiendo que hace alusión a las personas canarias que hubieran sido bautizadas y figuraran como cristianas en los registros bautismales de las parroquias. Me imagino yo que los piratas no se pararían a preguntar sobre las creencias individuales de sus futuras presas ni a entrar en grandes disquisiciones teológicas con ellas. Y esto plantea un conflicto de intereses: “Vamos a conquistar esos territorios para llevarles la buena nueva del evangelio, pero si bautizamos a la gente luego ya no la podemos vender”.

Bueno, lo que me importa a mí es que es el sacramento del bautismo lo que convierte a estas personas en sujetos de derecho. ¿Cómo saber si una persona es cristiana o no si la parroquia en la que dice que fue bautizada está lejos, reducida a cenizas o es inventada?

(Me gusta este momento del negocio esclavista porque creo que marca un punto de inflexión en la historia de la institución. Hasta ese momento, durante toda la Edad Media, la esclavitud funcionó como un mecanismo heredado de un modo de producción extinto que había sido reemplazado por el feudalismo, como en el mundo capitalista puede ser la medianería, como residuo feudal. La persona esclavizada en la Edad Media lo era por deudas, por haber caído en batalla, por decisión judicial o, qué se yo, porque se hubiera jugado su libertad a las cartas. En zonas de frontera en las que la ideología —religión— dominante era una seña de identidad en juego, la pertenencia al credo adecuado te alejaba de la esclavitud: en la Castilla bajomedieval solo caían en situación de esclavitud gente morisca, negra, berberisca, aborigen de Canarias, nunca cristiana. Pero en ese momento la identidad étnica de las personas empieza a tener una relevancia mayor a la hora de caer en la esclavitud. Una esclava canaria podía ser manumitida, comprar su libertad, podía cambiar de estatus jurídico, pero en pleno capitalismo en las plantaciones de Cuba o el sur de lo que hoy es Estados Unidos, la institución de la esclavitud la llevabas en la piel, no había forma jurídica de revertir aquello. Creo que aquí el concepto de racismo cobra una dimensión históricamente nueva. Pero no he venido aquí a hablar de esto.)

Vivimos en unos tiempos excepcionales en los que cada quien es sujeto de derecho por el mero hecho de pertenecer a la especie humana. Hay hasta intentos serios de incluir a otras especies de grandes simios como sujetos de algunos derechos, derechos de los que en cualquier caso no disfrutaba la gente canaria en el siglo XV, y es estupendo que así sea. Y esto ocurre porque en un raro momento de iluminación la Humanidad se puso de acuerdo para establecer una Declaración Universal de los Derechos Humanos. ¿Se la saltan? Todos los días. Pero ahí está. No es lo mismo decir “cafre, ¿qué haces?” que decir “estás vulnerando los Derechos Humanos de esta población”. Porque lo segundo tiene mucho más recorrido, dónde va a parar, con tribunales específicos con su magistratura especializada que dentro de veinte años dirá “cafre, ¿qué has hecho?” Puede que suene a broma, pero no lo es. No se siente una igual si sabe que su derecho a andar libremente por la calle está reconocido institucionalmente. No es una garantía de que ese derecho vaya a ser respetado ni mucho menos, pero pisa una la calle, oye, con otra soltura. Porque las leyes no solo tienen un valor disuasorio sino también pedagógico. Si es legal divorciarse, llega un momento en que la gente se cansa de señalar a la divorciada con el dedo; si es legal que dos mujeres se casen y constituyan una familia con todas las de la ley, el momento llega en que señalarlas se vuelve absurdo; si la vicepresidenta del Gobierno firma un manifiesto en el que señala a las personas trans, estas ya no caminarán tan tranquilas por la calle. Lo sé de primera mano. No me lo ha contado ninguna amiga.

¿A quién corresponde el “peritaje natural” que determine el derecho de las personas trans a ser ellas mismas? ¿Al papa otra vez? Ya quisiera el papa. No, ahora somos una sociedad moderna y confiamos en la ciencia. ¿Pero y aquello de los Derechos Humanos que amparaban a toda persona por el mero hecho de serlo? No me líes, roja.

Nina Simone decía que ser libre es no tener miedo, pero también oí decir a Beatriz Gimeno una vez que ser mujer es, básicamente, tener miedo. Ambas afirmaciones pueden ser tomadas literalmente y ser leídas de manera que no signifiquen nada o que signifiquen lo contrario de lo que se quiso decir con ellas, el lenguaje es lo que tiene. Pero sabemos que ambas encierran grandes verdades.

Estigmatizar lo ya estigmatizado es apostar sobre seguro. Los nazis no inventaron el antisemitismo, recurrieron a él porque ya habían visto que funcionaba. Esta extrema derecha ultramontana que nos ha salido al final del intestino grueso no recurre al odio al diferente porque se le haya ocurrido en una tarde tonta, sino porque sabe que esa semilla está ahí y que cuando la riegas crece un matorral espinoso que resulta idóneo para tender emboscadas y cavar trincheras y fosas comunes a la que vas.

La luna crece o mengua, tiene muchas fases pero solo esas dos tendencias. La lucha por los derechos tiene que crecer e incluir o menguará. Recurrir a estas mezquindades excluyentes y cercenadoras es condenar a este movimiento, que es una de las poquitas esperanzas que le quedan a esta Humanidad. Esta mañana me preguntaba que a cambio de qué. Mira, me da igual. Nada vale más que la lucha feminista, nada hay que justifique traicionarla así.

#personas trans

0 notes