#Prehistòria

[negreabsolut]

Fent servir l'IA per a iŀlustrar el cataclisme del Dryas Recent. [font]

[lesbian-goat-cryptid]

Jocs sobre la prehistòria del edu365 my beloved,,, os trobo a faltar

[objecteiespai]

dd

dd

dd

dd

[armatofu]

Teide

 Teide (o Pic del Teide) és un estratovolcà i muntanya de Tenerife, Illes Canàries (28.27 N, 16.6 O). Amb una altitud de 3718 m sobre el nivell del mar i amb aproximadament uns 7000 m sobre el llit marí adjacent, és la muntanya més alta d'Espanya, la muntanya més alta de totes les illes atlàntiques i el tercer volcà més gran de la Terra. El Teide data de tipus d’erupcions desde el tipus estrombolià fins al tipus plinià. Aquest edifici volcànic es troba dins de l’antic edifici volcànic canyada reial el qual alberga alguns cràters d’erupcions monogenètiques com Narices del Teide que només són del tipus d'erupció hawaiana. Combinant el sistema estrombolià amb l’anterior es crea el tipus de sistema eruptiu més comú a les illes Canàries.

Atès el seu historial eruptiu i la seva localització propera a centres poblats, el volcà ha estat designat com un dels 16 Volcans de la Dècada pel seu gran valor en l'estudi de la reducció de futurs desastres naturals. Es troba en repòs, amb una darrera erupció documentada l'any 1909 pel bufador subsidiari de Chinyero, al pendent oest del Teide. Altres erupcions destacades van ocórrer els anys 1704-1706 i 1798. El cim té algunes petites i actives fumaroles que emeten diòxid de sofre calent, així com d'altres gasos. Existeix una probabilitat mitjana-alta de futures erupcions, incloent el risc d'alguna d'altament perillosa del tipus piroclàstic com les dels Mont Pelée i Vesuvi. El nom Teide és una evolució castellana del nom originari Guanxe "Echeyde", anterior a la colonització castellana. Echeyde, a les llegendes Guanxes, era el nom donat al seu infern, on vivia una poderosa figura (Guayota) una mena de guardià de la porta d'aquell inframón.[cal citació]

A la prehistòria, fa uns 180 000 anys, un volcà encara més gran que el Teide va patir una explosió gegantina d'índex 7, que va fraccionar el pic deixant-lo lliscar fins al mar pel nord de l'illa, creant així les anomenades Cañadas del Teide, una gran caldera just per sobre dels 2500 m d'altitud, amb 15 km d'amplada d'est a oest i 10 km d'amplada de nord a sud. Al costat sud, els murs interns del cràter formen un penya-segat que va dels 2.715 m als 2 100 m a Guajara. El mateix cim del Teide i el bufador subsidiari anomenat Pico Viejo (3135 m),[1] tots dos al costat nord de la caldera, deriven d'erupcions que van seguir a la gran explosió prehistòrica.

El volcà i els seus voltants formen el Parc Nacional del Teide, que ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. S'hi accedeix per una carretera pública que travessa la caldera de nord-est a sud-oest. Un telefèric surt des d'aquesta carretera a uns 2356 m i arriba gairebé al cim (3555 m). L'accés al cim és restringit, i cal un permís per ascendir els darrers 200 m. En 2016, va ser visitat per 4 079 823[2][3] visitants i turistes arribant a un rècord històric. A més és el parc nacional més visitat d'Espanya, d'Europa i actualment el novè del món.[4][5]

El Teide destaca també per gran nombre d'endemismes botànics. Plantes, com el Cytisus supranubius (Retama del Teide), l'Echium wildpretii (Tajinaste rojo); una espectacular espècie de boraginàcia que pot arribar als 3 m d'alçada, i lErysium -Scoparium, una espècie de planta roquera. Als pendents d'alçada entre 1000 i 2000 m s'hi troben boscos de Pinus canariensis (Pi Canari).

Els romans denominaven a l'illa Nivaria, per la neu del volcà. El nom actual de l'illa també guarda relació amb el volcà, atorgat pels Benehaorites (aborígens de l'illa de La Palma). "Tene-" (muntanya) "-ife" (blanca), i la posterior castellanització del nom, va provocar que s'afegís una -r enmig.

En el quadern de bitàcola de Cristòfol Colom apareix una referència al Teide en erupció.

[timriva-blog]

Ferran Torrent: «L’humor, per a mi, és imprescindible en la vida i en la literatura. »

Esperem Ferran Torrent en un restaurant que està en la frontera de la Ribera i l’Horta, entre la mar i l’Albufera. Paco Vera em conta que coneix Ferran Torrent de la militància política, durant la Transició, quan volien fer la Revolució. Vera es presentà a les primeres eleccions municipals a Sollana i va eixir de regidor pel Partit del Treball. M’ho explica com si parlara de la prehistòria i té…

[josepescriva]

Oliva, una ciutat ben arrelada

La ciutat d'Oliva ha sigut centre temàtic d'un dels reportatges del programa de divulgació de la història local de la televisió autonòmica on es mostren, al meu entendre, que alguns dels principals motors econòmics històrics del municipi han desaparegut, mentre que els altres segueixen sent els mateixos malgrat els canvis significatius que ha sofert l'economia global i l'actual ritme de vida.

Amb esta reflexió oberta, no vull valorar si és bo o roín esta situació de partida sinó intentar buscar la manera d'aprofitar-la al màxim.

Per a començar, compartisc l'enllaç al tall del vídeo que han pujat a la pàgina de Facebook, Història fotogràfica d'Oliva.

Com haureu pogut comprovar, en aquest reportatge, es descobreixen les arrels econòmiques d'Oliva, des del monocultiu de la taronja fins a la indústria terrissera dels rajolars i vaig a aprofitar per fer unes reflexions més enllà del que ens expliquen.

Per començar, un dels dos sectors econòmics segueix en marxa -no amb poques dificultats- i l'altre ha deixat una àrea urbana quasi que congelada en el temps, tot i que malgrat l'aparença de desús es desenvolupen una sèrie d'activitats econòmiques, entre les quals algunes segueixen amb la tradició comés la fàbrica Antic Fang, però majorment allotgen magatzems d'activitats no relacionades amb la rajola.

Al reportatge citen la màxima "La reflexió del coneixement ens ajuden a entendre el camí" però, deixen la finestra oberta a l'opinió de l'espectador. Tot, després d'haver escoltat el testimoni d'un veí d'Oliva que en va treballar als Rajolars quan era jove o, més bé un infant. El testimoni en parla del que, en la seua opinió, va ser l'error dels propietaris de les fàbriques, este va ser la falta d'inversió en modernització. Pensant-ho bé, este podria ser un dels detonants i en este sentit des de l'administració pública en treballem per oferir idees, projectes i planificació per revitalitzar la zona dels Rajolarsm fent-la sostenible. D'açò hem reflexionat en l'Europan 15, en les Participacions Ciutadanes del pla director dels Rajolars que ara està en redacció i que prompte presentarem.

Tornat al reportatge, cal remarcar que també parla de l'impacte que va tenir la construcció de la carretera nacional N332 i les construccions que es van fer al municipi entre els anys 70 i 90.

Però no només exposa xifres i dates. El reportatge mostra testimonis de personatges locals que han viscut de primera mà aquests canvis econòmics i han contribuït a fer d'Oliva el que és hui en dia.

Com sabeu, Oliva no és aliè al seu entorn, i cal situar-nos com a un municipi de la comarca de la Safor, situat al sud de la província de València, límit amb la Comarca de la Marina Alta i part central costanera de les Comarques Centrals del País Valencià. Sincerament pense que les particions territorials polítiques no ens afavorit massa al llarg de l'historia, i que els límits hologràfics i culturals ens hagueren sigut més favorables perquè Oliva es una localitat amb una gran riquesa patrimonial, amb restes arqueològiques que daten des de la prehistòria fins l'època romana i diversos edificis d'època medieval i moderna i esta no deu ser una casualitat, "vivim en el rovellet de l'ou", comentava el meu uelo. Però, ser límit de comarca i de província ens passa factura i n'estic quasi segur d'açò, com també ens castiga no estar ben connectats amb València ni amb les altres localitats.

Pot ser per això que el nostre municipi sofrisca una mena d'endogàmia i aïllament productiu on és de vital importància el sector primari basat en el monocultiu de la taronja ja que és una de les principals fonts d'ingressos per a la població d'Oliva. Així és que la producció de la Taronja és una de les activitats agrícoles més importants de la zona, malgrat les dificultats competitives que comporta este món globalitzat, el minifundisme i les característiques que el defineixen.

A Oliva, també és molt important també la industrialització de la producció, perquè la situació territorial ens dona un avantatge competitiu com a centre logístic. Situats entre les dos principals capitals de les províncies, València i Alacant i amb el terme muncipal que tenim, comptem amb grans espais i bones connexions per carretera que no necessàriament han de ser en exclusiva per a rebre visites turístiques, sinó també podem exportar allò produït a Oliva.

Ara bé, no tenim port, però sí club nàutic i la ciutat també és coneguda per la seua platja de sorra fina i grans dunes naturals. Com també, per les les seues activitats nàutiques i els esportives al llarg de l'any. Així com per la seua oferta cultural i una gran oferta d¡esdeveniments socials, però al reportatge ens prometen que d'açò en parlaran més endavant. També pense que no cal abordar-ho tot de una.

Per últim però no menys importat, no hi ha que deixar de banda que els sectors terciaris de l’hostaleria i el comerç també són de vital importància, com podrem vore que encara queden empremtes històriques de tot allò en la Toponímia d’alguns indrets d’Oliva, com és la corba del Segonero, que en el reportatge s’explica l’orige d’este nom.

Si vius a Oliva o rodalies i eres un amant de la història local, no pots perdre't el reportatge històric que ha emès a la televisió autonòmica valenciana, A Punt.

Una oportunitat per conèixer millor la història del teu municipi i per veure com ha evolucionat al llarg dels anys. No dubtes en recomanar-ho als teus contactes i mireu-ho junts! Segur que us sorprendrà el que descobrireu.

[informativosevilla]

Llega a València el neandertal que vivió hace más de 100.000 en la Comunitat Valenciana

Llega a València el neandertal que vivió hace más de 100.000 en la Comunitat Valenciana

El Museu de la Prehistòria de València cuenta en sus vitrinas con uno de los descubrimientos antropológicos más importantes de la historia de la península Ibérica. Los restos óseos de un neandertal que vivió hace 100.000 años fueron encontrados hace 12 años en la Safor y, tras haberlos ivestigado, han sido trasladados a la galería de la capital del Túria. Cuando se habla de descubrimientos…

[classesdhistoria]

Cavernícola

Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981)

Dades.Títol original: Caveman  Any: 1981 Director: Carl Gottlieb. Durada: 91 min. País: Estats Units. Guió: Carl Gottlieb i Rudy de Luca. Música: Lalo Schifrin. Fotografia: Alan Hume. Repartiment: Ringo Starr, Dennis Quaid, Shelley Long, Barbara Bach. Productora: Estats Units; United Artists. Gènere: Comèdia, Prehistòria.

Sinopsi. Cavernícola  és un film on en Ringo Starr fa d’un paio que es passa mitja peli ajupit perquè pertany a una tribu de cromanyons estrafets de la mala postura que adopten en caminar. Suposo jo -conforme dedueixo- que en Gottlieb volia fer entendre que eren uns especimens troglodites mig geperuts perquè encara no acabaven de saber ben bé que era allò del bipedisme hominid. El cas és peró que, a mitja peli, en Dennis Quaid el descontractura d’una forta abraçada i, d’ençà de llavors que ja anirà més dret que el pal d’una escombra. En fi, aquest és el nivell dels gags infumables que gasta la peli, a banda d’uns quants anacronismes que se suposen que fan riure com ara que els tals hominids siguin coetanis dels dinosaures o que uns individus d’una altra tribu rival,  parlin en anglés. Peró no patiu que la resta de la peli no us la explico perquè, certament, seria un  SPOILER i no vull que la deixeu de veure per culpa meva. 

Crítica cinematogràfica. Qualsevol diria que el productor o qui coi fos que va donar el seu consentiment a que es filmés semblant “truño” de peli, anava ensufatat fins les celles d’alguna merda adulterada que li devia sentar fatal, ja que altrament no s’explica que apostés els calès de la United Artists en això. I menys encara quan just un any abans, s’havia estrenat Airplane!, peli còmica produida per la Paramount, que aqui es coneix amb el títol de Aterriza como puedas i amb la que, certament, sí que et descollones de riure. En canvi amb aquesta, més aviat t’agafen ganes d’apagar la tele i perdre el temps amb qualsevol altra fotesa, malgrat que el tipus d’humor que gasta es, si més no en aparença, d’un gènere semblant a la de la peli on surt en Leslie Nielsen i companyia. 

Així també, i en referència a la ja comentada A la recerca del foc, convè assenyalar que a banda de la coincidència que mantenen ambdues pelis en relació a l’any d’estrena i la temàtica del film, s’assemblen com un ou a una castanya.

És d’agraïr - això sí-, que en acabat de la peli, en Ringo Starr se’n adonés de que el millor que podia fer era dedicar-se a una altra cosa, mentre que en Dennis Quaid acabés per redimir-se amb el temps, tot i protagonitzant la sèrie dramàtica britànica Fortitude (Sam Miller, 2015), que val molt la pena de veure sempre i quan no t’espantin ni les pandèmies ni el sang i fetge una mica Gore. 

Xafarderies sobre la peli.- Entre d’altres, Ringo Starr comparteix repartiment amb Barbara Bach de qui, segons ell mateix afirmà, s’enamorà només de veure-la. Ja abans, la mossa havia fet de “femme fatal” a una peli de James Bond: The spy who loved me (Lewis Gilbert, 1977), paper que l’havia convertit en una “sex-symbol” de primer ordre per als seguidors de la saga de l’agent 007. El cas és que l’enamorament va ser recíproc i ambdós es van convertir en parella, tot i casant-se de seguida i, fins avui que jo sàpiga, continuent formant matrimoni.

Aquest és en Ringo Starr quan tocava la bateria a The Beatles.

Encara que sembli mentida, abans de rodar aquesta merda de peli, en Carl Gottlieb havia sigut coguionista de la peli Jaws (Steven Spielberg, 1975)

[negreabsolut]

I si els nostres avantpassats de l'Edat de Pedra haguessin vist caure del cel un meteorit realment gegantí?

Podria haver passat amb el meteorit (o, potser, pluja meteòrica) del Dryas Recent, si la teoria és encertada.

[misssatelliteheart]

#postureigillenc #postureigmenorquí #postureigmallorquí #LaMevaTerraÉsAlMar #EstimaSaRoqueta #EstimaMallorca #EstimaMenorca #OrgullMallorquí #OrgullBalear #Illencs #IllencsSomiSerem #mallorquinespelmón #NavetadesTudons #Ciutadella #Prehistòria #MenorcaTalaiòtica #VisitMenorca #MustSeeMenorca #CulturaMenorca #TurismeBalears #IllesBalears #shenatural #robado #redhairdontcare #ImAWeasley #ootd #Vans 📷 by: @gigipuuf ❤ (en Naveta des Tudons) https://www.instagram.com/p/B0gdDamiMqc/?igshid=1987bwj4gisem

[actualitatvalenciana-blog]

El Museu de Prehistòria tanca l'any amb : L'enigma del Vas. Obra mestra de l'art ibèric http://actualitatvalenciana.com/museu-prehistoria-tanca-lany-lenigma-vas-obra-mestra-lart-iberic/

[objecteiespai]

CELEBRACIÓ PICASSO 1973-2023

50 exposicions i esdeveniments per a celebrar Picasso

El 8 d’abril de 2023 és el cinquanta aniversari de la mort de l’artista Pablo Picasso, un esdeveniment que marcarà la celebració de la seva obra i la seva herència a França, a l’Estat espanyol i a escala internacional.

Els governs francès i l’espanyol han acordat treballar plegats en un programa d’abast internacional, a través d’una comissió binacional que reuneix les administracions culturals i diplomàtiques d’ambdós països.

La «Celebració Picasso 1973-2023» versa al voltant d’unes cinquanta exposicions i esdeveniments que se celebraran en institucions culturals de renom d’Europa i dels Estats Units que, plegades, fan un anàlisi historiogràfic de la seva obra. La commemoració, juntament amb les celebracions oficials a França i a l’Estat espanyol, permetrà fer balanç de les investigacions i interpretacions sobre l’obra de Picasso, especialment durant el destacat simposi internacional que se celebrarà a la tardor de 2023, tot coincidint amb l’obertura del Centre d’Études Picasso a París.

El Musée national Picasso-Paris i la Comissió Nacional per a la commemoració del 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso es complauen a donar suport a aquest programa excepcional.

Veure pàgina oficial de la celebració

PROGRAMA CELEBRACIÓ PICASSO 1973-2023

11.06.2022 – 25.09.2022

«Picasso – El Greco»

Kunstmuseum Basel, Bâle, Suïssa

23.09.2022 - 08.01.2023

«Julio González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l’escultura»

Fundació MAPFRE, Madrid

01.10.2022 – 21.01.2023

«Fernande i Françoise»

Kunstmuseum Pablo Picasso Münster, Alemanya

11.10.2022 – 15.01.2023

Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

«Picasso / Chanel»

14.10.2022 - 19.02.2023

«Fernande Olivier i Pablo Picasso, en la intimitat del Bateau-Lavoir»

Musée de Montmartre, París, França

14.10.2022 - 12.02.2023

«Picasso i l’abstracció»

Musées royaux des Beaux-Arts de Bèlgica

20.10.2022 – 22.01.2023

«El cubisme i la tradició del trompe-l’oeil»

The Metropolitan Museum of Art, Nova York

18.11.2022 – 19.03.2023

«Daniel-Henry Kahnweiler»

Museu Picasso Barcelona

26.11.2022 - 05.03.2023

«Picasso/Poussin/Bacanals»

Musée des Beaux-Arts de Lió, França

A començaments de 2023

«Pablo Picasso a la Fondation Beyeler»

Fondation Beyeler, Basilea, Bâle, Suïssa

08.02.2023 - 12.06.2023

«Picasso i la prehistòria»

Musée de l’Homme-Muséum national d’histoire naturelle, París

11.02.2023 – 21.05.2023

«Els paisatges de Picasso: Fora del límit»

The Mint Museum, Charlotte, EUA.

07.03.2023 – 06.08.2023

«Celebració Picasso, la col·lecció pren color! Sota la direcció artística de Paul Smith»

Musée national Picasso-Paris

23.03.2023 – 23.06.2023

«Picasso blanc en record blau»

Museo de Belas Artes da Coruña

29.03.2023 – 02.07.2023

«Picasso. Obres mestres de la col·lecció Nahmad»

Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid

08.04.2023 - 25.06.2023

«Picasso 1969-1972: El final del principio»

Musée Picasso, Antibes, França

06.05.2023 - 30.10.2023

«Formes i metamorfosi: la creació ceràmica de Picasso»

Musée Magnelli, Musée de la céramique-Vallauris, França

08.05.2023 - 10.09.2023

«Picasso: matèria i cos»

Museo Picasso de Màlaga

12.05.2023 - 07.08.2023

«El jove Picasso a Paris»

Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York

19.05.2023 – 17.09.2023

«El darrer Picasso 1963 – 1972»

La Casa Encendida, Madrid

02.06.2023 - 24.09.2023

Títol per confirmar

Brooklyn Museum, Brooklyn, EUA.

13.06.2023 –17.09.2023

«Picasso - El Greco»

Museo Nacional del Prado, Madrid

21.06.2023 – 01.10.2023

«Las edats de Pablo»

Museo Casa Natal Picasso, Màlaga

24.06.2023 – 11.10.2023

«Els paisatges de Picasso: Fora de límit»

Cincinnati Art Museum, Cincinnati, EUA

30.06.2023 -01.10.2023

«Goya en la mirada de Picasso»

Musée Goya. Musée d’art hispanique, Castres, Francia

Juny – setembre de 2023

«Però és possible que hagin fet això abans que jo? Picasso i la ceràmica espanyola»

Museu del Disseny de Barcelona

13.07.2023 – 15.10.2023

«Picasso a la Collection Lambert d’Avinyó 50 anys més tard»

Collection Lambert, Avinyó, França

Tardor de 2023

«Picasso i La Celestina»

Hispanic Society Museum & Library, Nova York

Setembre- novembre de 2023

«Picasso vs. Velázquez»

Casa de Velázquez, Madrid

12.09.2023 - 28.01.2024

«Dep��n de tu, preciosa. Sophie Calle al Musée Picasso»

Musée national Picasso-Paris

12.09.2023 - 14.01.2024

«Les pintures de Picasso per a Hamilton Easter Field»

The Metropolitan Museum of Art, Nova York

13.09.2023 - 21.01.2024

«Gertrude Stein i Picasso. La invenció del llenguatge»

Musée du Luxembourg, París

17.09.2023 – 07.01.2024

«Pablo Picasso – Max Beckmann»

Von der Heydt-Museum Wuppertal, Alemanya

19.09.2023 – 15.10.2023

«Modernitat i classicisme»

Palais Princier de Mònaco

26.09.2023 – 08.01.2023

«L’efecte Picasso»

MARe/Museum of Recent Art Bucharest, Romania

29.09.2023 – 14.01.2024

«Picasso: matèria i cos»

Guggenheim Bilbao Museo

02.10.2023 – 24.03.2024

«L’eco de Picasso»

Museo Picasso de Màlaga

04.10.2023 - 14.01.2024

«Picasso. Allò sagrat i allò profà»

Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

17.10.2023 – 28.04.2024

«El París dels moderns 1905 – 1925»

Petit Palais, París

18.10.2023 - 22.01.2024

«Picasso. 2023 dibuixos»

Centre Pompidou, París

19.10.2023 - 25.02.2024

«Miró – Picasso»

Museu Picasso de Barcelona / Fundació Joan Miró.

14.11.2023 – 04.03.2024

«PICASSO 1906: La gran transformació»

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

f

View this post on Instagram

A post shared by Kunstmuseum Basel (@kunstmuseumbasel)

[praza-catalunya]

Pezas de Artigas e mais de Miró na galería Artur Ramon

Pezas de Artigas e mais de Miró na galería Artur Ramon

As pezas de cerámica son compañeiras da evolución humana, fillas da necesidade material e de rituais estéticos. E de sempre os artistas crean cos seus xeitos de expresión artística. Agora a galería Artur Ramon, propietaria dunha inquietude constante, presenta pezas de cerámica do grande alfareme Artigas, xunto con debuxos do polifacético Miró. As pezas de barro permiten a igualdade nas relacións entre un oleiro e un artista como Miró? Mirando o mural do aeroporto do Prat, alguén lembra un tal Artigas?

Lito Caramés

 Artigas-Miró

 Josep Llorens Artigas, L’Home del Foc

Artigas considerava que la ceràmica, pel seu privilegi de néixer de la unió dels quatre elements de la natura, era l’art més pur i més abstracte de tots. És per això que Llorens Artigas vivia l’experiència creativa com un mitjà d’introspecció, d’expressió i de descoberta, en el qual confluïen el saber, la intuïció i l’esperit: “Me vuelvo filósofo por culpa del oficio”, confessava al seu amic i crític d’art Joan Teixidor. (Ricard Bru, comisario da mostra Josep llorens Artigas i Joan Miró, 2021).

O ceramista Josep Llorens Artigas (1892-1980), sen dúbida o creador en cerámica máis importante de Cataluña, comezou sendo pintor. Pero logo entendeu que a cerámica era o seu medio de expresión artística. Xa en 1934 expuxo xunto a Dufy en París con resultados magníficos; tanto que, des daquela fóronlle chovendo os encargos e as mostras por todo o mundo. Unha das característica das pezas de Artigas é que se especializou en traballar co gres, material de altas calidades e que ten que cocer a temperaturas superiores a 1.200 graus. Como manifesta Bru, o comisario da exposición Josep Llorens Artigas i Joan Miró -que agora se pode admirar en Artur Ramon-, a Artigas unha das cousas que lle atraía da cerámica era esa comuñón coa natureza; coas forzas primordiais da vida: o ar, a terra, a auga, o lume.

Artigas-Miró 2

Llorens Artigas traballou en París, en Barcelona e finalmente na localidade de Gallifa. E tivo unha fonda e frutífera amizade con Hamada Shōji (1894-1978), un oleiro xaponés delicado e austero, que mito influíu no mestre de Gallifa. Precisamente agora, e en paralelo, no MNAC preséntase a exposición Els Colors del Foc, unha escolma de pezas creadas por Artigas e mais por Hamada. Nesta mostra afóndase na relación de amizade e admiración que se tiñan estes dous mestres alfareiros. Tanto, tanto, que Artigas acaba por sumarse ao movemento mingei, dedicado á recuperación da cerámica tradicional e popular xaponesa. Foi un movemento de reacción á industrialización e ás influencias occidentais; e influído polas propostas artesanais do movemento inglés de Arts&Crafts. Con todo iso, as creacións de Artigas logo fuxiron de decoracións excesivas (“barrocas”) e camiñaron polos vieiros da austeridade, do equilibrio e das formas elementais, que xa se deran nas cerámicas populares, e que agora se pode constatar nas salas de Artur Ramon.

Joan Gardy Artigas nos esclarecedores escritos que dedica á obra do seu pai no catálogo da mostra Artigas, L’home del foc (que programou La Pedrera no ano 2012), di sobre as creacións do seu pai: Les ceràmiques d’Artigas estan fora del temps, es pot dir que vénen de la prehistòria, de la era del foc, el fred, el fang i la pluja. Per les esquerdes del forn fugen el fum i el foc; la temperatura és excessiva, la incandescència ens mou a pensar en l’infern, en Vulcà treballant. La força dels esmalts d’Artigas emana del foc.

Artigas, Gerro, 1952

Josep Llorens Artigas i Joan Miró. Galería Artur Ramon

Mi quehacer es para mi producto del amor y, también, algo religioso. He trabajado solo toda mi vida, lo que contituye un simple hecho, (…) Tengo dos herramientas: un torno de alfarero y un “kiln” u horno de leña, que mejoro cada vez que lo reconstruyo y del que casi puedo decir que es una invención mía… una invención, pero no una propiedad. (Llorens Artigas, Intervención na Conferencia Internacional de Cerámica Dartington Hall, 1952).

A mostra (Josep Llorens Artigas i Joan Miró) que nestes meses centrais do Segundo ano de Pandemia ofrece ao público Artur Ramon é un exercicio interesante por canto recunca sobre un feito importante e duradeiro no tempo: a colaboración de Llorens Artigas e mais Miró no taller que o primeiro dos artistas rematou por instalar na localidade vallesana de Gallifa. Ben é certo que neste caso Artur Ramon mostra deseños de Miró e non cerámicas, pero o espírito colaborador está presente igualmente. Joan Miró é un artista polifacético, inmenso e dono dunha linguaxe creativa moi especial, que foi modulando e retocando ao longo das experimentacións que vai facendo sempre. Por exemplo, é definidor para el o seu primeiro viaxe a Xapón (1966).  Desde ese contacto directo con aquela cultura, a cor negra pasa a ser un elemento esencial na definición do debuxo; cobra especial relevancia. Por veces ese negro é unha lembranza dos xestos caligráficos, mentres que noutras pasa a ser o expoñente dunha manifestación furiosa, chea de rabia e de agresividade. Para pechar o círculo, o importante ceramista xaponés, Hamada Shōji, fíxose amigo e colaborador de Llorens Artigas.

Miró, Sen título, 1934

Joan Miró foi pintor, debuxante, escultor, ceramista, inventor de escritas e deseños automáticos (cadavre exquis), etc. A curiosidade e a capacidade de experimentación deste artista é inacabable. Por iso, tamén, se foi a Gallifa a traballar con Artigas. Interesaríalle a Miró saber os modos de experimentacións que as comunidades humanas practicaron desde tempos  coñecer. Estes días sae na prensa que xa os neanderthais decoraban osos e outros útiles, vai diso máis de 50,000 anos! Tiñan, xa que logo, gustos estéticos?

No mesmo orde de cousas, a historia da cerámica vai parella á da humanidade a partires dos neolíticos, das necesidades de almacenar produtos agrarios. Desde entón, o traballo do barro para a obtención de útiles domésticos, decorados ou non decorados, é paralelo aos avatares de mulleres e homes ao longo dos séculos. Cómpre lembrar tamén que con barro fixéronse moitas figuras de seres superiores aos que agradecer colleitas ou demandar mellores tempos para a vida. Tamén é interesante preguntarse; quen comezou a facer os recipientes de barro? Mulleres ou homes? Se as donas permanecían nas casas, ocupadas de fillos, comidas e demais traballos domésticos, tamén parece lóxico pensar que foron as mulleres as que iniciaron, de xeito anónimo, estas elaboracións con arxila neses ambientes domésticos. O baleiro de calquera peza que as mulleres elaboraban, pareceríalles un ventre? Un ventre que se enche de alimentos, de riquezas. Un ventre fértil coma o delas mesmas?

Artigas, Gerro, 1957

Artigas-Miró. El Taller de Gallifa

Miró preparaba a obra de gran formato que acabaría sendo o mural de cerámica para a UNESCO e aquela visita ás covas de Altamira, xunto con Artigas (1957), reafirmou aínda máis a concepción que tiña da cerámica e do obxecto en termos primordiais. Tal interese é un dos eixos característicos do enfoque de Miró durante a década de 1950 e pódese entender a partir das marcas que o artista aplica á superficie das súas cerámicas. Miró seguía o exemplo das marcas que os homes primitivos imprimían na superficie das pedras e mais dos ósos, o das liñas que trazaban por riba da superficie irregular das paredes das covas… (William Jeffett, Joan Miró i l’objecte, 2015).

Consérvanse fotografías de Català-Roca, amigo de Artigas e mais de Miró, nas que se pode apreciar a Miró riscando con xiz ou pasando un pincel por riba de penas e laxas que a natureza depositou nos arredores do estudo-taller que Artigas tiña en Gallifa, e que hoxe é local da Fundació Llorens Artigas. Como se de biografías paralelas se tratase, Miró refúxiase en Mallorca (1942) fuxindo da II Guerra Mundial (Artigas fai o propio en Barcelona). E alí comeza a experimentar coa cerámica popular insular. Ese mesmo ano visita una exposición de Artigas en Barcelona, e aí comeza a amizade, a necesidade de traballar xuntos. Xuntos, non subordinados. Dous artistas. Els seus esmalts, creats específicament per a cada gerro i madurats al forn com una fruita, -comenta Joan Gardy Artigas- posseeixen la vida, la força i el poder de les obres mestres. El fet que mai repetís el mateix esmalt pot ajudar-nos a comprendre el concepte que en tenia Artigas del seu treball: cada peça és una obra d’art i, conseqüentment, un exemplar únic i irrepetible.

Miró, Assaigs, 1934

O traballo de ambos artistas compaxínase á perfección. Miró aporta ás cerámicas a forza da súa creatividade e a riqueza dos seus simbolismos, e Artigas logra que a súa técnica –herdada dunha tradición milenaria– imprima ás figuras e pezas texturas únicas. A UNESCO encargoulles a Artigas e Miró (para a súa sede en París) dous murais para a entrada do edificio: o mural do Sol e mais o mural da Lúa. Son dous murais grandiosos, de máis de 7 metros de longo, elaborados, en 1957, en cerámica esmaltada e policroma e compostos por placas cerámicas. O recoñecemento logrado con estas dúas obras levou aparellado a chegada de novos encargos para outros murais cívicos, xa en institucións públicas, xa privadas. Entre outros pódese reseñar o mural para a universidade de Harvard, o confeccionado para o Solomon Guggenheim Museum (N. York), o que se atopa na Fondation Maeght (Francia), outro para a Exposición Universal de Osaka, o máis coñecido por estes lares do aeroporto do Prat, o do Palacio de Congresos de Madrid, etc.

A proposta actual de Artur Ramon,  Josep Llorens Artigas i Joan Miró, é desas oportunidades que xorden de cando en vez para deleite da humana curiosidade.

Lito Caramés

 EXPOSICIÓN: Josep Llorens Artigas i Joan Miró

Galería Artur Ramon

ata o 30 de xullo de 2021

[coneixercanals]

Los museos de La Beneficència plasman la realidad social a través de “Relecturas” inclusivas

Los museos de La Beneficència plasman la realidad social a través de “Relecturas” inclusivas

Nombroses peces dels museus ubicats a La Beneficència han sigut estudiades i analitzades, des d’una perspectiva de gènere, dins del programa “Relectures” que impulsa la Universitat de València.

Tant el Museu de Prehistòria de València com L’Etno començaren fa tres anys a traslladar altra manera d’interpretar les peces en clau de gènere, per donar-li als visitants de les exposicions altres punts…

[classesdhistoria]

A la recerca del foc

A la recerca del foc (Jean-Jaques Annaud. 1981)

Dades.Títol original: La guerre du feu  Any: 1981 Director: Jean-Jacques Annaud. Durada: 105 min. País: Canadà. Guió: Gérard Brach basada en la novel·la homònima de J.H. Rosny. Música: Philippe Sarde. Fotografia: Claude Agostini. Repartiment: Matt Birman, Franck-Olivier Bonnet, George Buza, Rae Dawn Chong, Nicholas Kadi, Everett McGill, Ron Perlman, Kurt Schiegl y Gary Schwartz. Productora: Canadá / França / Estats Units; Belstar Productions / Ciné Trail / Stéphan Films / International Cinema Corporation. Gènere: Aventures, Prehistòria.

Sinopsi. A la recerca del foc és una peli on neandertals i cromanyons es foten d'hòsties perquè els neandertals són uns piromans que volen mantenir sempre encesa la flama de l'esperança, que no és altra cosa que una foguera espurnejant de continu. I en canvi els cromanyons, que són uns refotuts emprenyadors de mena i torracollons a més no poder, van i els hi apaguen el foc a terra. El cas és que els neandertals no en saben fer de foc. Es veu que llavors no se'n feien de mistos i doncs, són incapaos d'encendre altre cop la foguera. En fi, la resta de la peli no te la explico perquè seria un  SPOILER se'ns més. I no mola. Si t'interessa te la mires i m'expliques.

Xafarderies sobre la peli. L'any de l'estrena, per aqui corrien uns altres homínids que de sapiens no en tenien gaire i que van muntar un sidral de ca l'ample. Van assaltar les corts espanyoles i van disparar uns quants trets a l'aire per tal de fer callar els diputats i imposar l'ordre. "¡SE SIENTEN COÑO!". L'escriptor Javier Cercas explica com va anar la cosa en Anatomía de un instante, Mondadori, 2009. Assaig sobre la qüestió que com tot el que m'he llegit d'en Cercas és cosa fina. Meleta de romer, que diu la xica que fa pastissos al Cuines de TV3. En fi, si voleu us ho llegiu que no causa malestar estomacal, ni diarrees mentals,  ni té contraindicacions de cap mena. El curiós de la peli és però que entre els assesors amb qui comptà el director per tal d'ambientar les escenes i no fer el pallús fent sortir un austrolopitecus pentinat amb clenxa, s'hi trobava en Desmond Morris, un zoòleg reputat que el seu dia va publicar un llibre on retratava el comportament dels humans com si fossin una espècie qualsevol de micos. Talment com si els del NATIONAL GEOGRAPHIC fèssin un reportatge sobre els babuins de la sabana. I és clar, això va ser causa de bastanta polèmica. El llibre, per qui s'ho vulgui fullejar es titula The Naked Ape, del qual, existeix traducció al castellà: El mono desnudo, Plaza&Janés, 1972. I fins i tot, a posteriori, va sortir una continuació, que va ser un llibre titulat The Human zoo, també tradüit al castellà, i que narra el comportament dels humans que viuen entaforats en un ambient urbanita. Llegiu-ho que val la pena. Un altre dels colaboradors de Annaud va ser l'escriptor Anthony Burgess, escriptor i autor d'un llibre que no m'he llegit i que es titula La taronja mecànica. Ara bé, del llibre se'n va fer una peli homònima, dirigida per Stanley Kubrick i que és del tot infumable, de manera que no us recomano gens ni mica que us la mireu, a no ser que estigueu eufòrics i us volgueu fer passar el "subidón". El cas és que en Burgess - i aqui reprenc el què us explicava- contribuí a la peli tot inventant-se unes poques paraules d'un suposat idioma que enraonaven els nostres ancestres primitius. Només us diré que "falax" significava copul·lar, i que ningú deia adéu-siau perquè tothom s'acomiadava a la francesa. 

Aquest d'aqui dalt és Desmond Morris fent veure que llegeix el seu llibre quan en veritat, ni se'l mira. 

Aquest d'aqui és Jean-Jaques Annaud sense saber que dir - Jo dedueixo que potser es que s’acaba de llegir el llibre d’en Desmond Morris i s’ha quedat corprés a més no poder-. El cas és que el 2001 va filmar una peli que es diu Enemy at the Gattes: The battle of Stalingrad, que val molt la pena i no et fa mandra de tornar-la a veure perquè en comptes d'actors secundaris disfressats de mones, surten en Jude Law, l'Ed Harris i en Joseph Fiennes en plan èpic i, la veritat és que ho flipes. 

Aquest és el crani d'un neandertal que volien fer servir d'atrezzo peró que es van deixar oblidat qui sap on.