#Larisa Kostyuk

[tatyana-dreaming]

Olga Tolkmit and Larisa Kostyuk in Eugene Onegin (Helikon Opera, 2016)

[joaquimblog]

Asmik Grigorian (Tamara) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) Foto ©A Bofill

Igor Morozov (Sinodal) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) i Yuriy Mynenko (Àngel) Foto ©A Bofill

Demon Liceu 2018 Producció Dmitry Bertman Foto ©A Bofill

De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m’interessava més eren les representacions d’aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui Rubinstein s’emmiralla, entre d’altres compositors, russos o no.

Que les representacions estiguessin pensades per a Dmitri Hvorostovsky, el gran baríton rus tan dolorosament enyorat abans d’hora, afegia a la representacions liceistes un plus d’excepcionalitat, perquè no hi ha cap dubte que aquest rol del dimoni és ideal per a un cantant d egran personalitat i magnetisme, i Hvorostovski en tenia  per donar i vendre.

Les representacions del Liceu estan dedicades a la seva memòria i és clar no costa gaire imaginar com haguessin pogut ser aquestes magnífiques representacions de la temporada 2017/2018 si el càncer no se l’hagués endut de manera tan abrupte i cruel. Quan va interpretar aquest rol en versió semi-escenificada a Moscou a IFL me’n vaig fer ressò i va ser magnífic. Una veritable llàstima.

L’estrena al Liceu s’ha fet amb una coproducció escènica amb el teatre Helikon de Moscou, el Staatstheater de Nürnberg i l’Opéra National Bordeaux. No són teatres de primera però la producció de Dmitry Bertman, que ja va fer la idea escènica de les representacions a la sala Txaikovsky de Moscou, ara amb una imponent escenografia de Hartmut Schörghofer i un disseny de llums de gran qualitat de Thomas C.Hasse, si ho és i representa un embolcall bell i eficient per explicar intel·ligentment aquest enfrontament tòpic dels dos mons més antagònics traspassant les convencionalismes dramàtics  d’un relat passat de moda de manera eficaç i estèticament suggeridora, gràcies a la potent proposta visual que ajuda molt i que en cap cas anul·la al cantant. Hem d’acceptar que dramàticament estem davant d’uns “pastorets”, però a Rubinstein el va inspirar per escriure una música que l’apropa als grans, ja sigui Wagner, Listz, Gounod o Txaikovski.

Em va agradar a Moscou la direcció de Mikhail Tatarnikov i ara m’ha tornat a agradar, ja que va galvanitzar l’orquestra, oferint moments magnífics de so, color i intensitat. No és Gergiev però no em faria res que tornés al Liceu a fer més òpera eslava. Després de les sorolloses respostes del públic amb les direccions de Chénier i Attila, per a mi excessives, m’ha sorprès que Tatarnikov no hagi rebut tants aplaudiments com jo creia que mereixia. Bé l’orquestra i compacte el cor, amb un so de decibels massa crescut, segurament també potenciat per una caixa escenogràfica que actuava com un megàfon.

La primera vegada que vaig escoltar aquesta òpera va ser amb Silins com a dimoni, curiosament aquesta gravació que si no recordo malament prové del festival de Bregenz, no figura en el discografia del poc ambiciós programa de ma. Al cap de tants anys ha estat el baix baríton Egils Silins qui ha substituït a Hvorostovsky. L’any passat no em va agradar massa com a holandès, però en aquesta ocasió sense tenir la presència i personalitat abassegadora que ha de tenir qui interpreti aquest personatge, m’ha convençut molt més i això que al principi la lleugera oscil·lació de la seva veu cansada, em va neguitejar una mica, però és va saber imposar i resistir amb convicció, i fermesa.

La gran sorpresa va ser sense cap mena de dubte la Tamara de Asmik Grigorian, que ja interpretava el rol amb Hvorostovsky a Moscou. Aleshores no em va agradar gaire i ara és qui m’ha agradat més. La veu és molt potent i omple quan i com vol un espai tan gran com el del Liceu. Va estar segura, controlada i molt intensa. Va fer viure el seu personatge de manera convincent i m’agradaria veure.la una altra vegada en un altre rol eslau ja que la seva veu, el seu cant i la intensitat que atorga bé mereixen aquest privilegi.

El tenor Igor Morozov cantava amb veu i timbre ingrat el rol de l’enamorat Príncep Sinodal. Segurament si el timbre i el color fossin més agradables m’hagués agradat més. A la seva ària li va mancar misteri i seducció.

Encara hi ha qui es pregunta si l’àngel el canta un home o una dona, i és que el contratenor Yuriy Mynenko posseeix una veu natural de mezzosoprano magnífica. Em va agradar molt.

També em van agradar el Príncep Gudal d’Alexander Tsymbalyuk, amb una poderosa veu de baix, la mainadera de Larisa Kostyuk de sonoritats acontraltades, molt adients i servent de Sinodal de Roman Ialcic

Em sap greu que un cantant com Antoni Comas després d’una carrera tan extensa i compromesa, al Liceu encara hagi de cantar rols tan petits com el missatger. Tot i així i gràcies a la seva característica sonoritat es va fer notar i per bé.

Com que encara queden 4 representacions (2, 5, 8 i 11 de maig) només puc dir a aquells que encara no hi heu anat que no us deixeu perdre aquesta ocasió. Que el Liceu hagi coproduït la producció no vol dir que la tornem a veure aviat i creieu-me quan us dic que paga la pena. De fet no conec a ningú que m’hagi dit que no li hagi  agradat.

Els liceistes hem de ser els primers en donar suport a títols com aquests perquè aquesta és l’obligació d’un teatre públic i per tant no podem donar l’esquena a una òpera magnífica, que en aquesta ocasió i sense treure la lupa o el microscopi, s’ha servit de manera satisfactòria. Bravo a tots els que ho han fet possible.

Per cert, un títol eslau totes les temporades hauria de ser obligatori.

    LICEU 2017/2018: DEMON De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m'interessava més eren les representacions d'aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui…

[tatyana-dreaming]

Yulia Nikanorova, Igor Morozov, Natalia Zagorinskaya, and Larisa Kostyuk in Eugene Onegin (Helikon Opera, 2016)

[joaquimblog]

Marianne Cornetti (Azucena) Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Maria Miró, Kristine Lewis i Carles Canut, Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Tamara Wilson (Leonora) Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Tamara Wilson, George Petean, Marianne Cornetti i Piero Pretti Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Cor de l’acte 20n de Il Trovatore, p`roducció de Joan Enton Rechi Fotografia gentilesa del departament de premsa del Liceu -®A Bofill

Divendres 21 i ahir diumenge 23 vaig assistir al Liceu per veure els dos repartiments d’aquest Trovatore que clou la més aviat galdosa temporada 2016/2017 d’aquest cada vegada més galdós Liceu. Els déus em van ser propicis a l’hora d’estalviar-me el Manrico de Berti, però no van ser tan indulgents com per fer miracles en una producció que oblidaria demà mateix si no fos que la televisió deixarà constància per a la posteritat de la mediocritat escènica, musical i vocal de dos repartiments amb algun que altre punt de interès però globalment insuficients.

Una producció operística en un teatre amb pretensions hauria de ser quelcom més que contractar un director batutaire incapaç de concertar, equilibrar i treure profits de les veus més aprofitables i uns cantants, en algun cas de saldo de rebaixes, que no poden oferir res més que vulgaritat, tret d’alguns detalls de qualitat, per no parlar de la producció escènica, que en aquest cas havia de fer oblidar un nyap inexplicable de Gilbert Deflo i que acabarà engruixint la llista de nyaps inexplicables i difícilment reposables, de la història liceista. Calen més coses i sobretot no temptar a la sort, recórrer a la claca i esperar que la indulgència d’un públic que no es vol complicar la vida, que no qüestiona res i que a la recerca de la distracció ha deixat de ser exigent, rigorós i entès. Un públic que també ha de donar prestigi al teatre i que en cavi amb una indulgència exasperant, accepta coses que només uns anys enrere, no gaires,  haguessin estan impensables en un teatre que sempre havia mantingut uns certs prestigis fins i tot en les èpoques més fosques.

Daniele Callegari no ha estat capaç en cap de les dues representacions que jo he assistit (tampoc a la que vaig escoltar per ràdio) de concertar i acompanyar si més no amb elegància la inspirada partitura verdiana. El so de l’orquestra era brillant, però gruixut, sense qualitat, sense morbidesa, sense misteri i nocturnitat, sense lirisme i Callegari amb un intent ridícul d’imitar al Muti més accelerat, es precipita a una cursa al no res que òbviament no porta enlloc o més ben dit, si, a la des-concertació i a la manca d’equilibri, ja sigui del mateix fossat o entre aquest i l’escenari. Tothom anava per lliure i a vegades la feina era quadrar solistes, cor i orquestra. El so i el tempo, ara de vertigen, ara sorollós, ara poc polit, ara ordinari no va ajudar gens a donar volada a unes veus poc verdianes en el seu conjunt tot i que no menyspreables per altres repertoris. No hi va haver cap intent de coherència dramàtica, ni una creació o recreació de les atmosferes nocturnes tan suggeridores en escenes de gran impacte com el concertant del convent o sobretot l’escena de la torre on Callegari va ser incapaç d’ajudar a les dues Leonora, és clar que una d’elles no hi ha director que la pugui millorar.

El cor, potser en la millor interpretació de la temporada, va mostrar una solidesa, tant en les veus masculines com en les femenines, aquestes habitualment més crispades i en aquesta ocasió molt més arrodonides. A Conxita García noi li posen les coses fàcils, però ella treu petroli de sota les pedres. Brava!

A Il Trovatore hi ha d’haver veus, però no només veus, calen també cantants amb distinció, estil, classe i inspiració interpretativa i capacitats tècniques, perquè Verdi és molt exigent i a tenor, soprano, baríton, mezzosoprano i també al baix, els demana tot això.

Cap dels dos Ferrando van estar bé, per raons diferents però cap dels dos va donar la justa mesura a aquest narrador greu i funest. Marco Spotti no és un baix, a vegades no sembla ni tan sols un baríton, mentre que Carlo Colombara que si que té una veu indiscutible de baix, no va mostrar el millor moment de la seva solida carrera, la veu fallava i no mostrava una regularitat en l’emissió.

La gran Norma de Tamara Wilson va crear unes expectatives de futur que per a mi no s’han confirmat en aquesta ocasió, és més, no m’agradaria equivorcar-me però la soprano nord-americana corre el risc de caure en models d’altres sopranos de la seva mateixa nacionalitat, de pes excessiu no, molt excessiu que acaba perjudicant la seva carrera no per qüestions estètiques, sinó per qüestions de salut. No pot ser bo de cap de les maneres patir aquesta obesitat mòrbida i Wilson si no es cuida, que no ho sembla perquè cada vegada la veig més grassa, pot seguir el trist exemple d’Alessandra Marc o Sharon Sweet entre altres que tenint un instrument privilegiat no han pogut fer una carrera llarga per una qüestió física. Wilson ha mostrat una línia i musicalitat exquisides, però els aguts han perdut el control que va demostrar en aquella gloriosa Norma i s’obren en excés i denoten una aturada o un pas enrere en allò que degut a la seva joventut hauria de ser un moment de creixement esplendorós. Tan de bo m’erri, perquè la veu i les capacitats de Wilson em fascinen, però aquesta Leonora, de la que jo esperava tant nio ha assolit les potser excessives expectatives que jo havia posat. El registre és l’adequat però potser li manca una cant creatiu més espontani i emotiu.

Kristine Lewis té una veu generosa, no sempre bonica i amb sonoritats fins i tot vorejant el ridícul i  la seva capacitat tècnica és molt precària, mostrant unes carències que fa incomprensible que canti en els teatres que canta. Hauria d’estar perfeccionant i en canvi canta arreu i de tot. Tal i com va cantar tota l’escena del quart acte, no passaria una primera eliminatòria del Viñas. Manca de coloratura, manca de control en el registre agut, que quan ataca en forte és crispat i cridat, fixacions innecessàries, imprecisió en l’afinació, dubtes de solidesa de l’emissió i una fredor expressiva exasperant no són una bona targeta de presentació. No comprenc perquè fa la carrera que fa i no comprenc que hi feia debutant al Liceu.

De les nou representacions d’aquest Trovatore i una vegada Ekaterina Gubanova va caure del cartell, la direcció artística va decidir, suposo que amb gran gatzara de la cantant, que Marianne Cornetti fes 8 representacions i una desconeguda Larisa Kostyuk cantar-ne una (la del 20 de juliol).Cornetti mai ha estat una gran cantant, potser eficaç ho va ser fa uns quants anys, però ara no pot assumir un rol tan exigent amb la convicció i fortalesa vocal que es necessita, i després de frases de força, la cantant és mostra incapaç de mantenir la intensitat i la veu desapareix en un parlando imitant greus pocs sostinguts o mitges veus més pròpies del belcantisme, que no pas de la malèfica gitana. L’intent de fer el Do opcional en la cabaletta del primer duo amb Manrico, ha esdevingut en totes tres ocasions escoltades un crit calat de dimensions estratosfèriques. (el dia de la ràdio potser el pitjor) que fan incomprensible la insistència, és clar que davant de la poca transcendència dels esgarips en el públic ho intenta cada dia. Qui sap si potser ho aconseguirà. No puc entendre com una senyora tan poc distingida i amb insuficiència vocal per mantenir el rol pugui ser la solució a la substitució de Gubanova. El Liceu hauria de ser capaç de trobar, atenent al seu prestigi, una substituta a la cantant russa, ja sigui notòria o una jove promesa, que aquesta també es tanca de la direcció artística, però esperar que succeeixi quelcom similar al que va succeir amb el Siegfried de Winke, és temerari. El públic no es mereix, atenent al que paguem aquesta mediocritat.

Tant George Petean com Artur Ruciński són barítons de veritat, el primer amb una veu més sòlida i el segon amb una línia molt més distingida. Ambdós van cantar un bon “il balen”, si bé el baríton polonès té una classe i una distinció tècnica, amb un fiato magnífic, el romanès no llueix tant però té una projecció i una solidesa vocal més idònia, més verdiana. En els dos repartiments el Luna va ser el mes destacable.

Finalment, el tenor Pietro Pretti, que debuta al Liceu substituint a l’inicialment previst Yonghoon Lee, va cantar el temut Manrico. Pretti és un tenor líric que va mostrar molta cura i distinció en el fraseig de la seva ària, però la consistència vocal ara per ara no és la necessària per Manrico, sobretot en els moments més expansius i d’intensitat orquestral, perquè aleshores ha de forçar per fer-se audible i la veu perd la línia, el color i la solidesa, convertit-se en un Manrico  de fireta.

No li convé aquest rol a Pretti, el veig com un magnífic Alfredo o un Duca seductor, però per els rols verdians més spinto, com aquest Manrico, Alvaro, Radames o Ernani li caldria esperar. Tot i així no va fer el ridícul i és un bon cantant que no s’hauria de precipitar si es vol acabar imposant en el sempre complicat món dels tenors operístics.

Maria Miró com a Inés i Albert Casals com a Ruiz van complir sense problemes uns encàrrecs pocs exigents.

Quan ens van anunciar la temporada 2016/2017 la producció d’aquest Trovatore havia de ser un reciclatge, amb l’escenografia de William Orlandi de la darrera producció de Deflo, i amb un nou vestuari de Mercè Paloma que substituís els playmobil d’infausta memòria. però a Joan Anton Rechi, responsable del reciclatge les cortines d’¡Orlandi no el van inspirar i va convèncer al Liceu per fer una nova producció, ara ambientada en les pintures negres de Goya.

El resultat és un altre nyap que dubto molt que tingui gaire recorregut, perquè si ningú creia possible tornar a veure aquell espant de Deflo, no crec que ningú amb dos dits de front pensi que en un proper Trovatore tornem a veure o potser seria millor dir, a intuir, aquesta lletjor insubstancial, precària i amb una certa pretensió de modernor.

Un mapping d’aficionats, quan acabàvem de veure el desplegament tècnic que Gaspar Kolten va emprar per el darrer Don Giovanni no semblava l’opció més encertada, però és que al costat de inconsistència d’unes projeccions mal resoltes i pitjor definides que no donen cap dimensió a l’escena i tampoc cap argument dramàtic, amb la qual cosa el que podia ser una bona idea d’inici es malbarata per un nul treball teatral que deixa als cantants isolats i al cor fent moviments a càmera lenta sense cap mena de sentit i cap impacte dramatúrgic.

La incorporació de Francisco de Goya, a càrrec de Carles Canut no tan sols no beneficia en res a la producció si no que em suscita una pregunta. Canut ha cobrat el mateix que qualsevol actor que fa rols muts en les representacions operístiques o potser no ha cobrat ajudant amb el seu nom a vendre més entrades o ha cobrat més?. Si la contesta és la darrera de les possibilitats, aleshores la meva més enèrgica protesta, perquè amb el que han pagat de més per una intervenció tan estèril, innecessària i irrellevant haguessin pogut buscar un director d’orquestra millor, una substituta per a Azucena que no obligués a Cornetti a mal cantar-les quasi totes o una Leonora més capaç que la més que insuficient senyora Lewis.

Per si no en teníem prou, un disseny de vestuari carnavalesc que no va tenir en compte que el groc llampant no era el més idoni per a la talla King Size de la senyora Wilson, que amb un disseny negre hagués passat quasi desapercebuda en mig de tanta foscor, alhora que hagues estat més d’acord amb els gravats del genial pintor, va acabar d’arrodonir un despropòsit que si en el teatre era d’una lletjor insultant, per la televisió era de vergonya aliena (Manrico semblava un trinxeraire, i el Comte de Luna extret d’una comparsa gaditana o d’un carnestoltes vilanoví, si ho voleu més nostrat)

Per oblidar!, aviat i ràpid.

Ambdues representacions estaven emmarcades en la tarifa V entre 245 i 12 €. Una producció i repartiment similar, clarament de teatre de províncies, a Europa (França, Alemanya o Itàlia) estaria situada en una tarifa X o XI (120€ platea)

LICEU 2016/2017: IL TROVATORE (1 i 2) Divendres 21 i ahir diumenge 23 vaig assistir al Liceu per veure els dos repartiments d'aquest Trovatore que clou la més aviat galdosa temporada 2016/2017 d'aquest cada vegada més galdós Liceu.